Nvidia no ven microxips. Ven poder

Les llums s’apaguen i desenes de milers de persones fixen la mirada en un escenari de San José, al cor de Silicon Valley. Quan apareix Jensen Huang, vestit amb la seva inseparable caçadora negra de cuir, el públic el rep com si fos una estrella del rock. No és una exageració. Els anuncis que farà durant les hores següents poden modificar els plans d’inversió de les empreses més poderoses del món, alterar les expectatives dels mercats i determinar la velocitat amb què avançarà la intel·ligència artificial.

Jensen Huang és el fundador i conseller delegat de Nvidia, una companyia que no fa gaire era coneguda principalment pels aficionats als videojocs. Avui, la seva conferència anual GTC reuneix més de 30.000 desenvolupadors, investigadors i directius, i s’ha convertit en una mena de cimera mundial de la nova economia digital. Quan Huang presenta una arquitectura de processadors, no està anunciant una targeta gràfica més potent. Està mostrant la infraestructura sobre la qual Meta, Microsoft, Google, Amazon o OpenAI intentaran construir els seus negocis durant els anys vinents.

Aquesta és la gran paradoxa de la intel·ligència artificial: les empreses més riques de la història competeixen aferrissadament entre elles, però totes depenen, en major o menor grau, del mateix proveïdor. Nvidia ha aconseguit situar-se al centre d’un coll d’ampolla tecnològic que li permet marcar el ritme de tota la indústria. Ara, els seus millors clients intenten escapar d’aquesta dependència sense deixar de comprar-li milers de milions de dòlars en microxips.

Nvidia no ven microxips: ven temps

L’ascens de Nvidia no es pot entendre només observant el rendiment dels seus processadors. Durant anys, l’empresa va intuir que les unitats de processament gràfic, les conegudes GPU, servien per a molt més que generar imatges de videojocs. La seva capacitat per executar milers de càlculs en paral·lel les feia especialment útils per entrenar xarxes neuronals i models d’intel·ligència artificial.

La companyia no es va limitar a fabricar el maquinari. També va crear CUDA, una plataforma de programació que permet als desenvolupadors utilitzar les GPU per a tasques de computació avançada. Amb el pas dels anys, universitats, laboratoris i empreses van adoptar aquest ecosistema fins a convertir-lo en un estàndard de facto. Per això abandonar Nvidia no és tan senzill com substituir una peça per una altra: implica adaptar programes, biblioteques, equips humans i centres de dades que han estat dissenyats durant anys al voltant de la seva tecnologia.

Aquesta combinació de microxips, programari, xarxes i sistemes complets ha convertit Nvidia en molt més que un fabricant de semiconductors. Quan una empresa aconsegueix accedir abans que els seus competidors a una nova generació d’acceleradors, no compra simplement més capacitat de càlcul. Compra mesos d’avantatge.

En un sector on llançar un model d’intel·ligència artificial mig any abans pot significar captar milions d’usuaris, aquesta diferència té un valor extraordinari. Nvidia, per tant, no ven només silici. Ven velocitat, escala i temps. I el temps és probablement la mercaderia més cara de Silicon Valley.

El dilema de Zuckerberg

Mark Zuckerberg coneix bé el risc de dependre de plataformes alienes. Durant anys, el negoci de Meta ha estat condicionat pels sistemes operatius d’Apple i Google, que controlen els telèfons des dels quals s’accedeix a Facebook, Instagram o WhatsApp. Quan Apple va modificar les seves normes de privacitat, Meta va comprovar com una decisió presa fora de la seva seu podia afectar profundament el seu model publicitari.

La intel·ligència artificial amenaçava de repetir la història, però a una escala encara més gran. Meta gestiona serveis utilitzats diàriament per milers de milions de persones. Cada recomanació d’Instagram, cada anunci seleccionat per Facebook i cada futura resposta generada per Meta AI exigeixen càlcul. Una consulta individual pot semblar insignificant, però quan es multiplica per una comunitat global, el resultat és una demanda colossal d’electricitat, centres de dades i processadors.

Si Meta vol integrar assistents intel·ligents a WhatsApp, Instagram i Facebook, no en té prou amb entrenar un gran model. Després l’ha d’executar contínuament per a milers de milions d’usuaris. Aquesta fase, coneguda com a inferència, pot acabar representant una part enorme del cost total de la intel·ligència artificial.

És aquí on la dependència de Nvidia es converteix en un problema estratègic. Si l’oferta de processadors és insuficient, si els lliuraments es retarden o si el preu de la infraestructura augmenta, Meta no controla completament el calendari de la seva pròpia revolució tecnològica.

La seva resposta ha estat desenvolupar la família de xips MTIA, les sigles de Meta Training and Inference Accelerator. No es tracta d’una nova empresa independent de microxips, sinó d’un programa de silici propi integrat dins l’estratègia d’infraestructures de Meta. L’objectiu és dissenyar acceleradors adaptats a tasques específiques, com ara ordenar continguts, generar recomanacions i executar serveis d’intel·ligència artificial amb més eficiència. Meta preveu desplegar diverses generacions noves de MTIA i ha reforçat la col·laboració amb empreses com Broadcom i Arm per accelerar-ne el desenvolupament.

Això no significa que Zuckerberg estigui trencant amb Nvidia. Meta insisteix que seguirà una estratègia de cartera, combinant els xips propis amb maquinari de diversos proveïdors. De fet, la companyia també ha anunciat acords per diversificar la seva infraestructura amb AMD. La meta no és aconseguir una independència absoluta, sinó evitar que tot el seu futur depengui d’una única porta d’entrada.

La guerra d’independència de Silicon Valley

Meta no és l’única que intenta reduir el peatge de Nvidia. Google fa anys que utilitza els seus TPU per entrenar i executar models. Amazon ha desenvolupat Trainium i Inferentia per als clients del seu núvol. Microsoft treballa en els acceleradors Maia, mentre que Tesla ha dedicat recursos a la plataforma Dojo. Apple ja havia demostrat que dissenyar processadors propis podia permetre-li abandonar Intel i controlar millor l’evolució dels seus productes.

Totes han arribat a una conclusió semblant: quan una tecnologia es converteix en el nucli del negoci, delegar-ne completament el control és perillós.

Aquesta estratègia no implica necessàriament construir un competidor directe dels processadors més avançats de Nvidia. Les GPU són eines molt flexibles, capaces de gestionar una gran varietat de models i aplicacions. En canvi, un xip personalitzat pot estar optimitzat per executar unes poques funcions repetitives de manera més barata i eficient.

La comparació és semblant a la diferència entre una navalla suïssa i una eina industrial creada per fer sempre el mateix moviment. La navalla serveix per a moltes situacions; l’eina específica pot ser molt superior quan s’ha de repetir una tasca milers de milions de vegades. Per això Nvidia pot continuar dominant l’entrenament dels models més exigents mentre els seus clients li van arrabassant, gradualment, determinades càrregues de treball. El risc per a la companyia no és que Meta, Google o Amazon deixin de comprar-li processadors demà, sinó que aprenguin a reservar-los només per a les tasques on siguin realment imprescindibles.

TSMC, la fàbrica que sosté la revolució

La història encara es complica més quan descobrim que Nvidia tampoc és completament independent. L’empresa dissenya els seus processadors, però no disposa de les fàbriques necessàries per produir-los a gran escala. Aquesta responsabilitat recau principalment en TSMC, el gegant taiwanès que també fabrica microxips per a Apple, AMD, Qualcomm i centenars d’altres clients.

TSMC és el gran especialista mundial en la fabricació per encàrrec. El seu avantatge prové de dècades d’experiència, inversions enormes i una capacitat extraordinària per fabricar estructures cada vegada més petites sense perdre rendiment ni fiabilitat. L’any 2025, els processos avançats de set nanòmetres o menys ja representaven el 74% dels seus ingressos per oblies, una dada que mostra fins a quin punt la companyia s’ha situat al centre de la tecnologia més sofisticada. Aquell mateix any va fabricar més de 12.000 productes diferents per a 534 clients.

Aquesta concentració explica per què Taiwan té una importància que supera àmpliament la seva dimensió territorial. Una interrupció greu de les fàbriques de TSMC no afectaria només Nvidia. Sacsejaria la producció de telèfons, ordinadors, automòbils, equips de telecomunicacions i centres de dades arreu del món.

Sovint es parla de l’“escut de silici” taiwanès: la idea que la importància de TSMC ofereix a l’illa una certa protecció geopolítica perquè cap gran potència es pot permetre que la seva producció desaparegui. Però un escut també pot ser una vulnerabilitat. Com més depèn el món d’un petit nombre de fàbriques, més devastadores poden ser les conseqüències d’un conflicte o d’un bloqueig.

ASML, l’empresa que fabrica l’impossible

Encara hi ha un altre nivell de dependència. Per produir els microxips més avançats, TSMC necessita unes màquines que només pot subministrar una empresa neerlandesa: ASML.

Aquestes màquines utilitzen litografia ultraviolada extrema, coneguda com a EUV, per projectar patrons microscòpics sobre les oblies de silici. Treballen amb llum d’una longitud d’ona de 13,5 nanòmetres, pròxima a la dels raigs X, i permeten fabricar els circuits que alimenten les generacions més modernes de processadors. Les noves plataformes d’ASML ja estan dissenyades per donar suport a la producció de xips de dos nanòmetres i, en alguns casos, inferiors.

El procés és tan complex que sembla extret de la ciència-ficció. Per generar la llum necessària, la màquina dispara polsos làser sobre petites gotes d’estany fins a convertir-les en plasma. Després, un sistema de miralls d’una precisió extraordinària dirigeix aquesta llum per imprimir les formes del circuit.

ASML no fabrica els cervells digitals del segle XXI. Fabrica l’eina sense la qual ningú no els podria construir. Aquesta posició l’ha convertit en una peça central de la rivalitat tecnològica entre els Estats Units i la Xina, perquè controlar l’accés a la litografia avançada equival a controlar, en part, qui pot fabricar els processadors del futur.

La cadena queda així exposada amb tota claredat: Meta necessita acceleradors per desplegar la seva intel·ligència artificial; Nvidia dissenya molts dels més potents; TSMC els fabrica, i ASML proporciona les màquines que fan possible aquesta fabricació. Les empreses que aparentment dominen el món digital depenen, al seu torn, d’una xarxa industrial estreta, costosa i geogràficament vulnerable.

El poder ja no surt del subsòl

Durant el segle XX, les grans potències es disputaven pous de petroli, mines, ports i rutes marítimes. El segle XXI no ha eliminat aquelles lluites, però hi ha afegit un nou recurs estratègic: la capacitat de càlcul.

Aquest poder no s’extreu directament de la terra. Es fabrica en sales blanques on una partícula microscòpica pot arruïnar una producció multimilionària, dins de màquines que treballen amb una precisió difícil d’imaginar i mitjançant una cadena de subministrament que travessa continents.

La batalla entre Meta i Nvidia és, per tant, només una part d’una transformació molt més profunda. Zuckerberg no pretén destruir Nvidia, sinó recuperar prou autonomia per decidir el seu propi ritme. Google, Amazon, Microsoft i la resta de gegants persegueixen el mateix objectiu.

Nvidia continua sent la gran vencedora de l’explosió de la intel·ligència artificial. Però el seu èxit conté també la llavor del principal desafiament que haurà d’afrontar: com més poder acumula, més incentius dona als seus clients per buscar una sortida. La guerra dels microxips no decidirà únicament qui fabrica el processador més ràpid. Decidirà qui controla el cost, la velocitat i l’accés a la infraestructura que està redefinint l’economia mundial. I cap de les grans tecnològiques sembla disposada a deixar aquest poder, indefinidament, en mans d’un sol home amb una caçadora negra de cuir.

11Onze és la comunitat fintech de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució.

Arribar a casa, mirar al sostre i veure una gran taca d’humitat que no hi era ahir. Aquesta escena, tant habitual com incòmoda, acostuma a ser el primer senyal d’una filtració d’aigua provinent del pis de dalt. De fet, segons les asseguradores, els danys per aigua són un dels sinistres més habituals a les llars, i sovint tenen l’origen en una avaria aliena al mateix habitatge.

En molts casos, el problema és causat per una canonada rebentada, un desguàs malmès o una aixeta mal tancada. Tot plegat, a casa del veí. I llavors comença el maldecap: detectar l’origen, contactar amb l’altra part, avaluar els danys i, sobretot, saber qui ha de pagar què.

El primer que cal fer davant d’una filtració és localitzar el veí de dalt tan aviat com sigui possible i avisar-lo del problema. En casos com aquest, la rapidesa pot evitar que el dany vagi a més. Si la fuita és activa, és imprescindible tallar immediatament l’aigua del seu habitatge fins que un tècnic pugui reparar l’avaria.

És important deixar constància de tot: fotografies, vídeos, converses. Qualsevol prova pot ser útil si la situació s’acaba complicant i cal fer una reclamació formal. També convé revisar si la mateixa assegurança de la llar inclou la cobertura de defensa jurídica, que pot facilitar molt el procés.

Tinc dret a una indemnització?

La resposta és sí. Encara que el problema provingui del pis de dalt, tens dret a ser compensat pels danys causats a casa teva. Ara bé, com es materialitza aquesta compensació dependrà, en gran part, de si el teu veí té o no assegurança, i de les condicions de la seva pòlissa.

En la majoria dels casos, si el veí disposa d’una assegurança de llar, serà la seva companyia qui es farà càrrec de la reparació dels teus desperfectes. No obstant això, hi ha excepcions importants a tenir en compte.

Quan l’assegurança no es fa càrrec

Hi ha situacions en què l’assegurança del teu veí pot refusar d’assumir la responsabilitat. Per exemple, si la fuita s’ha produït perquè s’ha deixat una aixeta oberta i ha estat fora de casa durant més de 72 hores, la companyia pot considerar-ho un cas de negligència i rebutjar el sinistre.

El mateix passa si es detecta una manca de manteniment evident a la seva llar —per exemple, una instal·lació molt deteriorada que mai no s’ha revisat. En aquests casos, la responsabilitat recau personalment en el propietari de l’habitatge afectat.

Un altre escenari habitual és el de les obres. Si la filtració és conseqüència directa d’una reforma a casa del teu veí, la responsabilitat recau sobre l’empresa o el professional que l’ha executada, i és aquesta persona qui ha de tenir contractada una assegurança de responsabilitat civil per fer front als danys causats.

I si ningú vol pagar?

Tot i que el responsable de la fuita no tingui assegurança, continua estant obligat legalment a cobrir els desperfectes que ha provocat. Pot fer-ho pagant directament la reparació o abonant la factura si has hagut d’avançar el cost.

Ara bé, què passa si es nega a fer-ho? En aquest cas, és fonamental tenir documentació gràfica del dany (fotos, vídeos) i sol·licitar un informe pericial a través de la teva pròpia assegurança, si en tens. Aquest document serà clau si cal recórrer a la via judicial.

Si disposes de cobertura de defensa jurídica, pots demanar que la companyia et proporcioni un advocat que s’encarregui de fer la reclamació formal. El procediment habitual és l’enviament d’una carta en què s’exposen els fets i es demana la reparació o el pagament. 

Si no hi ha resposta o hi ha negativa, el següent pas és interposar una demanda. Els processos judicials en aquests casos solen ser ràpids i senzills, i sovint acaben amb una sentència favorable a la part perjudicada. Si, tot i això, el responsable es continua negant a pagar, es pot demanar l’execució de la sentència i procedir a un embargament per recuperar els diners.

Una situació comuna, però evitable

Els danys per aigua són habituals, però no per això han de ser un malson. Una bona comunicació amb el veí, una assegurança adequada i una resposta ràpida poden marcar la diferència entre una anècdota i una batalla legal.

Per això, és essencial conèixer els teus drets, revisar les condicions de la teva pòlissa i actuar amb determinació des del primer moment. Davant una gotera, no cal perdre els nervis… però tampoc cal quedar-se amb els braços plegats.

Si vols conèixer una assegurança justa per a la teva llar i per a la societat, descobreix 11Onze Segurs.

Planejar les vacances, fer la maleta i agafar un llibre. L’estiu és sinònim de desconnexió i la lectura n’és la gran protagonista. Us portem una recomanació de llibres perquè viatgin amb vosaltres aquest estiu.

Recentment, un estudi constatava que llegir ens fa més empàtics. Amb l’única condició que sigui literatura de qualitat, els investigadors van constatar que les persones que llegeixen són capaces de reconèixer l’estat emocional dels personatges i milloren la imaginació i l’agilitat mental. 

I no només això, també es diu popularment que llegir ens fa atractius; de fet, seria com la gimnàstica cerebral: estimula l’activitat mental, la concentració, ens desconnecta de problemes i angoixes, i ens permet viatjar a nous mons. Són molts els beneficis de la lectura, i tots expliquen la importància de fomentar-la des de ben petits. Així que apunta els títols que no et pots perdre aquest estiu i comença a entrenar el cervell!

• 21 lliçons per al segle XXI (2018) de Yuval Noah Harari. En aquesta nova entrega, l’autor de Sapiens (2014) i Homo Deus (2016) ens descriu les lliçons fonamentals per viure en aquest segle. Amb les seves teories ens convida a la reflexió, dibuixant escenaris que descriuen els principals reptes actuals. Repassa qüestions socials, polítiques i existencials, i alerta dels perills tecnològics, des d’un punt de vista quotidià que defineix l’impacte de tot això en la nostra vida, present i futura. 
• Fake You: Fake News i desinformació (2018) de Simona Levi. El fenomen de les notícies falses qüestiona la salut informativa de mitjans, partits polítics, governs o empreses. Sovint, controlar-ho passa per retallar llibertat d’expressió i d’informació als ciutadans. Simona Levi qüestiona aquesta legislació, basada a trencar drets fonamentals, en una obra que es converteix en una arma per lluitar contra la manipulació, la mentida i la falsificació. 
• La Vegetariana (2017) de Han Kang. No tracta el vegetarianisme, tot i que la història comença quan la protagonista deixa de menjar carn. Una decisió individual que esdevé un repte social, un símbol de rebel·lia contra el que és convencional. Abandonar la submissió i plantar cara al sistema. Un relat commovedor i incòmode per descriure què passa quan qüestiones el que està acceptat i et saltes les normes, i fins on arriba la capacitat humana per dur-ho a terme fins a les últimes conseqüències. 
• El raïm de la ira (1939) de John Steinbeck. Narra l’ensorrament del somni americà arran de la Gran Depressió. Un context de crisi econòmica i financera que aboca la família protagonista a emigrar i iniciar una recerca vital per assegurar-se la feina, la dignitat i el futur. Un relat més actual que mai on es confronta el poder, la igualtat i la justícia als Estats Units. 
• El hambre (2014) de Martín Caparrós. Malbaratar menjar i passar fam són els principals conceptes que repassa Caparrós en aquest llibre que l’ha portat a viatjar per països d’arreu del món on la gana és la gran protagonista. Un llibre que repassa el menjar des de tots els punts de vista, des dels que especulen fins als que el necessiten, per explicar i denunciar una problemàtica mundial en la qual tots estem implicats.
• El conte de la serventa (1985) de Margaret Atwood. Una distopia inquietant que ha tornat a ser d’actualitat. En una societat totalitària i teocràtica, les dones han estat reduïdes a mers instruments de reproducció. Atwood alerta del perill real que representa la pèrdua de drets conquerits. La lectura és dura, però necessària.
• L’ordre del dia (2017) d’Éric Vuillard. Guanyadora del premi Goncourt, aquesta breu, però incisiva obra narra les entranyes del poder econòmic i polític a la vigília del nazisme. Amb un estil irònic i lúcid, Vuillard retrata com els grans esdeveniments històrics s’entrellacen amb la mediocritat dels qui decideixen. 
• Les invisibles (2020) de Toni Morrison. Una tria personal: qualsevol obra de Toni Morrison val la pena, però Les invisibles destaca per la seva profunditat i sensibilitat. La història de dones afroamericanes que lluiten per trobar veu, identitat i llibertat en un món que les ignora. Poètic i colpidor. 

Hi ha llibres que distreuen, d’altres que commouen, i alguns que et canvien la manera de veure les coses. Sigui quin sigui el teu ritme estival, escull-ne un i deixa’t portar. Potser aquest estiu no canviaràs el món, però potser un bon llibre et farà veure’l amb uns altres ulls.

11Onze és la comunitat fintech de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

Tots som conscients de la necessitat de reduir el consum de plàstic per mitigar el seu impacte sobre el planeta. Per això és important que siguem proactius en introduir petits canvis en els nostres hàbits que permetin eliminar o fer un millor ús dels plàstics. 

Els enormes problemes mediambientals causats pels plàstics d’un sol ús estan ben documentats. Cada any aboquem milions de tones de residus plàstics als mars i oceans, que acaben formant, literalment, extenses illes d’escombraries no biodegradables que s’acumulen gràcies als corrents marins. 

Els governs, les corporacions i les grans marques de supermercats estan implementant canvis per reduir-ne el consum i mitigar l’impacte ambiental de les deixalles plàstiques generades. Tanmateix, nosaltres podem aprofitar el poder que tenim com a consumidors per esperonar un canvi de paradigma que no pot esperar més.

Així doncs, proposem cinc opcions que podem incloure a la nostra rutina habitual per reduir fàcilment la quantitat de plàstic que utilitzem.

Utilitza bosses de tela

Tot i que la prohibició del lliurament gratuït de bosses de plàstic va entrar en vigor a           Catalunya el març del 2017 i que a partir de l’1 de gener del 2021 s’establia la prohibició del lliurament de les bosses de plàstic lleugeres que s’ofereixen als consumidors, encara fem servir bosses que, per bé que són compostables, contenen una gran quantitat de plàstic. Portar bosses de roba, una cistella o un carro de la compra ens estalvia un consum innecessari de plàstic.

Compra aliments a granel

La compra a granel elimina envasos innecessaris i promou un consum responsable perquè ens permet emportar-nos de la tenda únicament allò que consumirem. Les nostres bosses i envasos, preferiblement de vidre, es poden reutilitzar moltes vegades.

Fes servir detergents ecològics

Alguns dels ingredients més comuns en els detergents convencionals poden ser altament  perjudicials per al medi ambient. Afortunadament, hi ha productes de neteja elaborats amb criteris ecològics, com les tires de detergent biodegradables de Natulim, que no generen residus mediambientals i eviten l’ús del plàstic en el seu envasat.

Elimina els productes d’un sol ús

Els envasos i productes d’un sol ús, com poden ser els coberts, plats, gots, palletes i maquinetes d’afaitar de plàstic poden ser pràctics, però creen grans quantitats de residus que podríem evitar fàcilment substituint-los per productes fets de vidre, metall o altres materials.

Evita o recicla les càpsules de cafè

És evident que comprar cafè molt i fer-lo amb una cafetera tradicional resulta molt més ecològic que consumir càpsules de cafè. Dit això, no tothom té el temps o la paciència per fer un cafè com els de sempre un cop acostumats a les càpsules monodosis. Per sort, alguns fabricants de càpsules ofereixen plans de reciclatge per a aprofitar aquest residu i donar-li una segona vida.

Si vols rentar la roba sense embrutar el planeta, 11Onze Recomana Natulim.

Des d’11Onze Segurs hem posat en marxa un nou model d’assegurances justes socialment. I a partir d’ara ja pots fer servir el nostre simulador per obtenir una assegurança de la llar adaptada a les teves necessitats i al millor preu. T’expliquem com fer-ho!

Calcular el preu de la teva assegurança de la llar amb el nostre simulador és molt fàcil. Et demanarem algunes dades sobre el teu habitatge: com l’adreça, el tipus de vivenda, metres quadrats, si tens alarma… I en funció d’aquesta informació, en només 3 minuts et mostrarem la quota mensual d’una assegurança de llar adaptada a les teves necessitats. Descobriràs que els preus d’11Onze Segurs són molt competitius, sobretot en zones urbanes.

En el simulador hi veuràs un llistat de tots els imports assegurats, ampliables, en les cobertures bàsiques. Tanmateix, si tens pertinences valuoses amb un valor individual superior als 2.000 € (límit de cobertura de la pòlissa bàsica), els podràs afegir a la teva pòlissa per tenir una cobertura total.

Cobertures addicionals

També et mostrarem diverses opcions per poder ampliar les cobertures de la teva assegurança, ajustant-les a les teves necessitats individuals. Per exemple, pots afegir a altres persones que visquin amb tu, però que no siguin família directa.

Si vols marxar de vacances amb tranquil·litat, pots afegir la cobertura dels costos legals en cas que pateixis una okupació al teu habitatge. O una cobertura per robatori fora de casa que fins i tot et cobreix si pateixes un atracament pel carrer, dins de tot l’àmbit territorial de la Unió Europea.

També t’oferim l’opció d’estar protegit davant de qualsevol accident. Amb només una franquícia de 90 euros per sinistre, tindràs protecció total per danys accidentals al continent i contingut de la teva llar.

Encara que el procés de simulació està pensat perquè puguis obtenir un pressupost tu mateix, d’una manera senzilla i ràpida, els agents d’11Onze estan disponibles les 24 hores del dia per respondre a qualsevol pregunta o resoldre possibles dubtes que puguis tenir. A més, si ho prefereixes, segueixes tenint l’opció que un agent et faci la simulació.

Si vols conèixer una assegurança justa per a la teva llar i per a la societat, descobreix 11Onze Segurs.

La nostra relació amb les entitats financeres ha canviat, i molt, en els últims anys. Has tingut un gestor de confiança durant anys i a la mateixa oficina? Una persona que t’acompanyés des de l’obertura del teu primer compte fins a la contractació de la hipoteca? El temps en què un client podia anar a una sucursal i sentir-se’n partícip ha quedat molt enrere. 

La situació actual és que el client, de forma genèrica, està profundament descontent amb el sistema financer. No es tracta d’una neguit puntual o d’una entitat concreta, el sistema ha evolucionat molt en els últims anys i no ha sabut (o volgut) explicar al client aquest canvi. Així, any rere any, el client només ha vist com l’entitat de què formava part canviava de forma, de colors i de personal sense entendre massa bé què passava. Les noves fintech recullen aquest malestar i neixen, precisament, des de la perspectiva de tornar als clients allò que fa anys van perdre: una relació de confiança amb l’entitat financera.

La digitalització propicia una nova interacció

Venim d’una societat marcada per la interacció social, i la irrupció de les noves tecnologies ho ha revolucionat tot: una altra forma de comunicació és possible, també amb les entitats financeres. Aquest canvi de mentalitat pot tenir moltes lectures, però, si es fa servir correctament, els beneficis poden ser múltiples per a clients i entitats.

Parlar de digitalització financera és parlar de fintech. En termes de comunicació, hi tenen molt a dir. Són les primeres entitats financeres que han canviat la forma de comunicar-se amb els clients. Han propiciat un sistema d’interacció íntegrament digital, que fa que la banca tradicional vagi a remolc.

En un primer moment, pot semblar que molts clients, especialment els que no han nascut en l’era digital, no se sumaran a aquest canvi, per més avantatges que els suposi, i que, per tant, mantindran l’atenció presencial i directa com a principal via de contacte. Però fins a quin punt això els pot suposar un avantatge? 

Una experiència digital amb qualitat humana

El primer que busca un usuari en accedir a una entitat financera és l’atenció al moment. Ningú no vol perdre el matí fent cues infinites per acabar sent despatxat en qüestió de minuts. Cada problema requereix una inversió de temps per les dues parts. Una fintech com 11Onze, que ha nascut ja amb la digitalització, mantindrà aquest principi en totes les interaccions amb l’usuari, que davant de qualsevol consulta tindrà les eines per preguntar i obtenir resposta. Els xats automàtics han permès millorar l’experiència en aquest aspecte, tot proporcionant informació a l’usuari a partir de paraules clau. Alguns, fins i tot, van més enllà i ofereixen atenció personal i humana des d’aquests xats. El correu electrònic o l’atenció al telèfon són les dues altres vies.

Un altre requisit és que la comprensió sigui ràpida, i aquí és on les màquines encara tenen marge de millora. Per la majoria de clients, rebre una atenció telefònica humana serà més satisfactòria que una trucada amb un robot, on es pot perdre molt de temps sense arribar a cap resposta concreta. Tot i que les entitats digitals treballen per millorar en aquest aspecte, seran les fintech amb atenció personalitzada les que guanyaran terreny.

En la mateixa línia, l’atenció a oficines també permet als usuaris tenir la certesa que podran aclarir tots els dubtes que els sorgeixin. Un punt que no sempre es resol satisfactòriament, ja que cal una inversió de temps en el client que actualment no totes les entitats estan disposades a oferir. Si ho fan, no sempre és des de la claredat i la transparència.

En aquest sentit, l’aposta de les fintech segueix sent l’atenció personal i personalitzada, posant especial èmfasi en aquest segon punt. Ser conscients que cada persona té unes necessitats, inquietuds i requereix més o menys temps per adquirir informació. Respectar el temps de cadascú és un valor clau que diferencia una bona experiència d’una de dolenta, tant en l’entorn digital com de forma presencial.

Finalment, l’últim factor que busca un client en una oficina, i el més decisiu, és la confiança; saber que hi ha una persona que ens informarà degudament i procurarà per nosaltres des de l’honestedat i la professionalitat. Però, i si tots els treballadors de l’oficina o de l’entitat sencera fossin com el teu gestor preferit? I si tots procuressin per les necessitats del client i l’informessin des de l’honestedat i la professionalitat? Aleshores ja no seria necessària una assignació personal, perquè la confiança no seria amb una persona sola sinó amb una entitat. Aquest és el veritable canvi de mentalitat de les fintech.

L’experiència de client marca el futur

En una fintech no preval el temps d’atenció, ni l’assignació de clients, ni la pressió de vendes o el compte de clients atesos. En una fintech l’atenció és constant i permanent, des de qualsevol canal o dispositiu. Prevalen les persones per sobre dels productes; les seves necessitats per sobre de les de l’entitat; i es treballa cada dia per evolucionar i millorar aquesta experiència. Per apropar el món financer a l’usuari i oferir-li, per primera vegada, tot allò que pot necessitar a un sol clic. 

En definitiva, una fintech és tornar als orígens de les financeres i oferir al client una relació de confiança basada en el respecte i el benefici mutu. Una relació a la qual s’hi sumen tots els avenços tecnològics i les facilitats que això pot oferir, i s’hi resten aquelles pràctiques presencials que, en comptes de facilitar la vida al client, la compliquen. La comoditat a un sol clic. Benvinguts a la nova era financera.

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

L’inversor més admirat del món acumula una quantitat rècord d’efectiu mentre les borses continuen marcant màxims. Com decideix si el mercat està massa car? La resposta és una fórmula tan senzilla que qualsevol la pot entendre.

Imagina que tens més de 300.000 milions de dòlars disponibles per invertir i, malgrat això, decideixes esperar. És exactament el que ha fet Warren Buffett en els últims anys mentre les borses continuaven marcant màxims històrics.

Quan gairebé tothom té pressa per comprar, ell prefereix mantenir-se al marge. No perquè hagi deixat de confiar en les empreses ni perquè pensi que s’acosta una gran crisi, sinó perquè considera que, sovint, el millor negoci és tenir paciència. 

Aquesta manera de pensar és la que ha convertit Buffett en una autèntica llegenda de les finances.

L’Oracle d’Omaha

Amb 95 anys, Warren Buffett continua sent una de les persones més influents del món de la inversió. Al capdavant de Berkshire Hathaway, ha construït una fortuna que el situa habitualment entre les persones més riques del planeta, però el seu prestigi no prové només dels diners.

Buffett és admirat perquè ha aconseguit una cosa extraordinàriament difícil: obtenir grans rendibilitats durant més de sis dècades sense deixar-se portar per les modes ni per l’eufòria dels mercats.

Potser per això és conegut arreu del món com l’Oracle d’Omaha, la ciutat nord-americana on encara viu a la mateixa casa que va comprar fa més de seixanta anys. La seva filosofia és tan simple com exigent: invertir només quan el preu té sentit.

De fet, una de les seves frases més conegudes resumeix perfectament aquesta manera d’entendre la inversió: «El preu és el que pagues. El valor és el que obtens”.

Una fórmula que qualsevol pot entendre

Per saber si el mercat està massa car o encara ofereix oportunitats, Buffett acostuma a mirar un indicador sorprenentment senzill.

Compara el valor total de totes les empreses que cotitzen en borsa amb el producte interior brut (PIB) del país. En altres paraules, posa en relació el que els inversors estan disposats a pagar per les empreses amb la riquesa que genera l’economia real. La idea és gairebé de sentit comú. Si el valor de totes les empreses creix molt més de pressa que l’economia que les sustenta, potser és legítim preguntar-se si els preus no s’han disparat massa.

L’exemple de la fleca

Imaginem una fleca que factura mig milió d’euros l’any. Té bons clients, un negoci estable i encara pot créixer. Però si algú ens demana cinc milions d’euros per comprar-la, probablement ens aturaríem un moment abans de dir que sí.

No perquè la fleca sigui un mal negoci. Sinó perquè voldríem saber si aquell preu està justificat. L’indicador Buffett planteja exactament aquesta mateixa pregunta, però aplicada al conjunt de la borsa.

I què diu avui?

Actualment, aquest indicador als Estats Units continua situant-se molt per sobre de la seva mitjana històrica. Això no vol dir que una correcció sigui imminent ni que la borsa hagi de caure demà mateix. Els mercats poden mantenir valoracions elevades durant molt de temps.

El que sí suggereix és que els inversors estan pagant un preu molt exigent pels beneficis futurs de les empreses i que, quan això passa, el marge d’error acostuma a reduir-se.

Com qualsevol indicador, tampoc és infal·lible. Les grans multinacionals nord-americanes obtenen bona part dels seus ingressos arreu del món i això fa que comparar-les únicament amb el PIB dels Estats Units tingui limitacions. Per això els economistes el consideren una brúixola, no una bola de vidre.

Una lliçó que va més enllà de la borsa

Potser la gran aportació de Warren Buffett no és aquest indicador, sinó la manera com entén la inversió. Mentre molts intenten endevinar què farà la borsa la setmana vinent, ell continua fent-se una pregunta molt més simple: el que estic pagant té realment sentit?

És una reflexió que serveix tant per comprar accions com per adquirir un habitatge, invertir en un negoci o prendre qualsevol decisió financera important.

Perquè, al capdavall, els mercats poden canviar d’humor d’un dia per l’altre. Però el sentit comú continua sent una de les inversions més rendibles que existeixen.

Protegir els estalvis amb or físic ha estat una de les principals aportacions d’11Onze a la seva comunitat i, ara, s’amplia el ventall de productes. Per això, davant de la volatilitat, de l’encara alta inflació i de la crisi de confiança creixent en el sistema bancari, l’or torna a reforçar-se com a valor refugi. Descobreix l’Or Llavor a Preciosos 11Onze.

El Fons Monetari Internacional es va fundar amb l’objectiu de promoure la cooperació monetària internacional, facilitar el comerç global i contribuir a l’estabilitat financera. Tanmateix, al llarg del temps el seu mandat es va ampliar per donar “suport” a les economies en dificultats i ha evolucionat fins a convertir-se en una eina al servei dels interessos neoliberals.

Entre el 15 i 20 d’abril s’està celebrant a Washington la reunió anual de primavera del Fons Monetari Internacional (FMI) i el Banc Mundial. Aquestes reunions es fan, oficialment, per agrupar esforços per a posar fi a la pobresa extrema i promoure una prosperitat compartida. 

L’organisme internacional es va establir el 1944 amb l’objectiu de promoure la cooperació monetària, facilitar el comerç internacional i contribuir a l’estabilitat financera. Des de la seva fundació, volia eliminar les restriccions que dificulten l’expansió del comerç mundial, l’estabilitat canviària i evitar les devaluacions competitives de divises entre països. 

Amb la fi dels sistemes de canvi fixos després que es va eliminar el patró or durant els anys setanta, la seva funció va canviar. L’arribada del neoliberalisme a les polítiques econòmiques dels Estats Units i de l’Europa Occidental va significar un nou rol per l’FMI, que va passar a finançar les nacions que tenien problemes per pagar el seu deute i quadrar les seves balances de pagaments.

Un salvavides que comporta disturbis civils i misèria social

L’ajuda financera de l’FMI no és gratuïta, com és ben sabut, els préstecs venen acompanyats de fortes mesures d’austeritat, antiobreres i antipopulars, que afecten desmesuradament els sectors de la població amb menys recursos i sovint acaben beneficiant a les elits.

El mecanisme que sol utilitzar l’FMI a aquest efecte és la imposició de condicionalitats, com la condonació de préstecs a països que necessiten suport per a la seva balança de pagaments, o com en el cas de Pakistan, la transferència d’armes a Ucraïna. Dit d’altra manera, es fa servir l’FMI com a una eina més de la política exterior de les corporatocràcies occidentals.

Les condicions que s’imposen als països deutors obren les seves economies a la penetració del capital, corporacions i inversors estrangers. Això es porta a terme amb privatitzacions dels serveis públics i amb la venda de les joies de la corona dels països que reben aquesta “ajuda”, especialment quant als recursos naturals i a les seves terres.

Per norma general, l’FMI exigeix que els governs redueixin la despesa pública, apugin els impostos i apliquin reformes destinades a reduir la seva ràtio deute/PIB. Retallar les subvencions socials als combustibles i als aliments o reduir la inversió pública en hospitals, escoles i carreteres, esdevenen la “nova normalitat”.

Evidentment, aquestes mesures draconianes d’austeritat provoquen manifestacions i revoltes entre les poblacions afectades que es coneixen en el món anglosaxó com a “IMF riots”. Un terme encunyat per a descriure les onades de protestes que es van produir als països en vies de desenvolupament durant les dècades de 1980 i 1990, i que defineixen perfectament les conseqüències de les accions d’un bomber financer que es dedica a calar focs.

Les crisis econòmiques de Mèxic o Grècia i posteriors rescats de l’FMI van posar l’accent sobre el paper negatiu que ha jugat aquest organisme en els últims anys, però l’historial, àmpliament documentat, de les seves intervencions en els últims 50 ha estat més que pèssim. Encara que organitzacions humanitàries com Oxfam i CAFOD no es cansen d’avisar que les “campanyes d’austeritat” de l’FMI perjudiquen greument els països pobres i que ha jugat un paper “devastador” en la crisi mundial del deute, l’organisme de crèdit internacional dona pocs senyals de canviar de rumb. 

Si vols descobrir la millor opció per protegir els teus estalvis, entra a Preciosos 11Onze. T’ajudarem a comprar al millor preu el valor refugi per excel·lència: l’or físic.

Malgrat tenir el sou mitjà més alt de la història, el salari mig espanyol és gairebé 450 euros més baix que la mitjana de la Unió Europea, i continua tenint una de les taxes més altes de precarietat laboral d’Europa.

La inflació s’ha menjat els increments salarials i ha minvat el poder adquisitiu dels ciutadans fins a un punt no vist des de fa tretze anys. Aquest desgavell econòmic no és exclusiu de l’Estat espanyol, però es veu exacerbat pel baix nivell salarial d’Espanya, un mal endèmic que s’arrossega de fa dècades.

Tot i que la darrera pujada sense precedents de l’SMI n’ha reduït la bretxa, tant el salarial mig brut (1.126 euros) com el salari mínim interprofessional espanyol (1.751 euros) són dels més baixos de la Unió Europea, un 20,2% menys que els seus socis europeus. 

Dins del bloc occidental, amb una mitjana de salaris per sobre dels 2.500 euros mensuals, Espanya està a la cua, seguida de Portugal (1.106 euros) i Grècia (1.034 euros). S’observen àmplies diferències amb països com França (2.446 euros), Bèlgica (2.830 euros), Holanda (2.883 euros), Alemanya (3.303 euros). L’Estat espanyol només surt ben parat quan el comparem amb els països menys desenvolupats de l’Est d’Europa.

Salari mínim UE

Salari mitjà UE

Baixa productivitat i elevada desocupació

La precarietat laboral d’una gran part de la població enfront del món empresarial és un mal endèmic històric a Espanya. La inseguretat creada per la por a la desocupació fa que els treballadors acceptin sous baixos i condicions de treball que serien impensables en altres països desenvolupats.

Quan després de la pandèmia sanitària els mitjans d’informació parlaven de “La Gran Renúncia”, en referència al fet que a molts països occidentals una gran quantitat de treballadors es replantejaven les seves prioritats, renunciant a les seves feines de sempre per aconseguir-ne de millors, des d’aquí, amb més de tres milions d’aturats i sous equivalents a la Xina de l’Europa occidental, ens ho miraven com si parlessin d’un altre planeta.

L’elevada quantitat de treballadors a temps parcial i amb contractes temporals de jornada completa fa que molts empleats no rebin una formació com cal, ni mantinguin una carrera professional, la qual cosa afecta negativament la productivitat. Un fet que s’agreuja a causa del gran pes que té per l’economia espanyola el sector dels serveis, de poc valor afegit, amb baixos salaris, i propensa a l’externalització de l’activitat laboral. La composició del nostre teixit productiu ha patit una gradual deterioració de sectors que històricament comptaven amb millors remuneracions.

I aquí s’hi afegeix una altra tendència prevalent a Catalunya i a l’Estat, però que no s’observa al bloc europeu desenvolupat, l’enorme bretxa salarial entre els treballadors més joves i els més veterans. Els baixos salaris percebuts pels empleats més joves, que hauran de sustentar l’economia el dia de demà, fan perillar la sustentació econòmica del país i un sistema de pensions solidari.

Si vols descobrir la millor opció per protegir els teus estalvis, entra a Preciosos 11Onze. T’ajudarem a comprar al millor preu el valor refugi per excel·lència: l’or físic.

Durant més d’un segle, el capitalisme tenia una lògica aparentment senzilla: qui aportava el capital acostumava a ser també qui prenia les decisions. Avui aquesta relació s’ha capgirat. Milions de persones continuen sent les propietàries dels seus estalvis, però la seva gestió s’ha concentrat en molt poques mans. Com s’ha produït aquesta transformació? I què ens diu sobre el capitalisme del segle XXI?

Cada final de mes, en Marc rep la nòmina. Com milions de treballadors d’arreu del món, una petita part del seu salari es destina automàticament al seu pla de pensions. És un gest gairebé mecànic. Els diners desapareixen del compte corrent i passen a formar part d’un estalvi que, en teoria, l’ha d’acompanyar el dia que es jubili.

En Marc no hi pensa gaire més. Confia que algú invertirà aquells diners amb criteri perquè, amb els anys, vagin guanyant valor. El que probablement desconeix és que una part dels seus estalvis acabarà invertida en empreses com Apple, Microsoft, Amazon, Nvidia o Coca-Cola. I encara hi ha un detall que difícilment podria imaginar: aquelles accions compartiran gestor amb els estalvis de milions de persones que viuen a l’altra punta del planeta.

Sense saber-ho, en Marc participa cada mes en una de les transformacions més profundes que ha experimentat el capitalisme en l’últim mig segle. Durant dècades, el poder econòmic tenia una imatge molt definida. Quan es parlava de la indústria automobilística, era inevitable pensar en Henry Ford. El petroli evocava immediatament John D. Rockefeller. La família Agnelli representava Fiat i, encara avui, Amancio Ortega continua estretament vinculat a Inditex. Els grans empresaris no només posseïen una part significativa de les seves empreses; també les dirigien, n’assumien els riscos i decidien cap on havien d’avançar.

Aquell model no ha desaparegut del tot. Encara hi ha grans companyies controlades pels seus fundadors o per famílies empresàries. Però, sense grans titulars ni revolucions aparents, el centre de gravetat del capitalisme ha anat desplaçant-se. Si avui consultem els principals accionistes d’Apple, Microsoft, Amazon, Alphabet, Coca-Cola o JPMorgan, descobrirem que els mateixos tres noms apareixen una vegada i una altra: BlackRock, Vanguard i State Street.

És una coincidència massa repetida per ser casual. I, tanmateix, la seva explicació no té res a veure amb les teories conspiratives que sovint circulen per internet. Al contrari. És el resultat d’una revolució financera que va començar amb una idea sorprenentment simple.

L’home que va qüestionar Wall Street

La història ens porta fins a l’any 1975. John Clifton Bogle acabava de fundar una petita gestora anomenada The Vanguard Group després d’haver estat acomiadat de Wellington Management. Lluny de voler demostrar que era millor que la resta de professionals de Wall Street, Bogle havia arribat a una conclusió molt més radical: potser el problema era, precisament, voler demostrar-ho.

Durant anys havia observat com els grans gestors dedicaven enormes recursos a intentar descobrir quines empreses oferirien les millors rendibilitats. Contractaven analistes, estudiaven balanços, visitaven empreses i elaboraven sofisticats models financers amb l’objectiu de superar els principals índexs borsaris. Però, quan passaven els anys, la realitat era tossuda. Una vegada descomptades les comissions, la majoria obtenia uns resultats iguals o fins i tot inferiors als del mateix mercat que intentaven batre.

Bogle va decidir donar la volta a aquella lògica. En lloc d’intentar descobrir quina seria la millor empresa del futur, va proposar comprar-les totes.

Aquella idea, que molts analistes van ridiculitzar en el seu moment, acabaria convertint-se en una de les innovacions més influents de la història de les finances. Avui, gairebé cinquanta anys després, Vanguard administra prop de 10 bilions de dòlars en actius, una xifra equivalent a diverses vegades el producte interior brut d’Alemanya.

No va ser només l’èxit d’una empresa. Va ser el començament d’una nova manera d’entendre la inversió.

Quan invertir va deixar de ser un joc d’experts

La idea de Bogle era revolucionària perquè simplificava enormement una activitat que fins aleshores semblava reservada als professionals. Imaginem una persona que entra en una fruiteria disposada a comprar la millor fruita possible. Pot dedicar molta estona a escollir una per una les peces que considera més bones, o bé pot optar per una cistella que ja conté una selecció equilibrada de fruita de temporada. Probablement no totes les peces seran excel·lents, però tampoc dependrà d’haver encertat sempre la millor elecció.

Els fons indexats funcionen exactament amb aquesta filosofia. En lloc d’intentar endevinar quines empreses creixeran més, compren totes les que formen part d’un determinat índex borsari. Si l’índex és l’S&P 500, el fons adquirirà accions de les cinc-centes empreses més importants dels Estats Units. Si replica l’MSCI World, invertirà simultàniament en milers de companyies repartides per desenes de països.

El resultat és una cartera molt diversificada, amb costos molt inferiors als de la gestió tradicional i que, segons nombrosos estudis, acaba superant a llarg termini una gran part dels fons gestionats activament.

Aquella filosofia es va acabar estenent molt més enllà de Vanguard. Amb el temps, pràcticament tota la indústria financera va començar a desenvolupar productes similars.

L’arribada dels ETF va accelerar la revolució

La segona gran transformació arribaria als anys noranta amb la popularització dels ETF, les sigles d’Exchange Traded Fund. Malgrat el nom tècnic, el seu funcionament és extraordinàriament senzill. Un ETF és un fons que cotitza a la borsa igual que una acció. Quan un inversor compra una participació d’aquest fons, no està adquirint una única empresa, sinó una petita part d’una cistella que pot contenir centenars o fins i tot milers de companyies.

Aquest petit canvi va tenir unes conseqüències enormes. Per primera vegada, qualsevol persona podia invertir de manera molt diversificada, amb costos reduïts i sense necessitat de seguir diàriament l’evolució dels mercats. Allò que abans estava reservat a grans patrimonis passava a estar a l’abast de pràcticament qualsevol estalviador.

Les xifres il·lustren la magnitud del fenomen. Si a finals dels anys noranta els ETF representaven un mercat gairebé testimonial, avui administren més de 15 bilions de dòlars arreu del món i continuen creixent a un ritme superior al de molts altres productes financers.

Tres gestores que van créixer amb els estalvis del món

Quan Vanguard començava a consolidar la seva aposta per la gestió indexada, una altra empresa iniciava un camí molt diferent. L’any 1988, Larry Fink va fundar BlackRock després d’haver perdut prop de cent milions de dòlars en una operació sobre bons hipotecaris mentre treballava a First Boston. Aquell episodi li va deixar una convicció que marcaria tota la seva trajectòria: abans de buscar rendibilitat, cal entendre el risc.

Aquesta filosofia acabaria convertint BlackRock en la gestora més gran del planeta. Actualment administra prop de 11,6 bilions de dòlars, una xifra tan elevada que només els Estats Units i la Xina generen anualment un PIB superior.

State Street, per la seva banda, tenia una història molt més antiga. Fundada el 1792, va jugar un paper decisiu en aquesta revolució quan, el 1993, va impulsar el primer gran ETF modern vinculat a l’S&P 500. Aquell producte demostraria definitivament que invertir en un índex podia ser tan senzill com comprar qualsevol altra acció.

Cap d’aquestes empreses no pretenia convertir-se en la propietària del capitalisme mundial. El seu objectiu era molt més modest: administrar de la manera més eficient possible els diners que milions de persones els confiaven. Però, precisament perquè milions de persones van començar a prendre la mateixa decisió, el resultat acabaria sent extraordinari.

Quan avui consultem el registre d’accionistes de les grans multinacionals, els seus noms apareixen una vegada i una altra. I és aquí on comença la part més sorprenent d’aquesta història.

Els diners continuen sent teus. La influència, ja no tant.

Quan el lector descobreix que BlackRock, Vanguard i State Street apareixen entre els principals accionistes de pràcticament totes les grans empreses occidentals, és fàcil arribar a una conclusió equivocada: pensar que aquestes tres gestores són les autèntiques propietàries del capitalisme mundial. La realitat és molt més matisada.

Els propietaris continuen sent milions de persones anònimes. Són treballadors com en Marc, que cada mes aporten una part del seu sou al pla de pensions; són famílies que estalvien a través d’un fons d’inversió; són universitats, asseguradores, administracions públiques o petits inversors que compren un ETF des del seu banc. Tots ells continuen sent els titulars últims dels seus estalvis.

El que fan aquestes gestores és una altra cosa: administrar-los. La diferència sembla subtil, però és essencial per entendre com funciona avui el sistema financer. Quan un propietari encarrega la gestió d’un edifici a un administrador, no deixa de ser-ne el propietari. Amb els estalvis passa exactament el mateix. Els diners continuen pertanyent als inversors, però la seva gestió es delega en institucions especialitzades que decideixen com distribuir-los entre milers d’actius diferents.

Aquesta explicació desfà bona part dels relats simplistes que sovint circulen a les xarxes socials. BlackRock, Vanguard o State Street no han comprat totes les grans empreses amb diners propis. Han crescut perquè centenars de milions de persones d’arreu del món han arribat, de manera independent, a la mateixa conclusió: és més eficient delegar la gestió dels estalvis en grans gestors diversificats que intentar escollir personalment les empreses guanyadores.

Però aquesta resposta obre immediatament una nova pregunta. Si els diners continuen sent dels inversors, qui exerceix els drets que incorporen aquestes accions?

La separació entre la propietat i el poder

Aquest és, probablement, el canvi més profund que ha experimentat el capitalisme durant les últimes dècades.

Durant bona part dels segles XIX i XX, propietat i poder acostumaven a anar de la mà. Els grans accionistes eren també els qui dirigien les empreses, nomenaven els consells d’administració i decidien les grans estratègies corporatives. El capitalisme tenia una relació gairebé directa entre qui aportava els diners i qui prenia les decisions. Avui aquesta relació és molt més complexa.

Quan una gestora compra accions en representació dels seus clients, també assumeix, en la majoria dels casos, l’exercici dels drets polítics associats a aquestes participacions. Això significa votar a les juntes d’accionistes, pronunciar-se sobre les polítiques de remuneració dels directius, aprovar la incorporació de nous consellers o posicionar-se davant de determinades decisions estratègiques.

Això no vol dir que BlackRock decideixi quin serà el pròxim iPhone o que Vanguard esculli quina empresa comprarà Microsoft. Aquestes continuen sent responsabilitat dels equips directius i dels consells d’administració de cada companyia. La seva influència és molt menys visible, però també molt més transversal. Es manifesta en la manera com s’entén el govern corporatiu, en els criteris de transparència, en les polítiques de sostenibilitat o en les normes que afecten centenars de grans empreses simultàniament.

És un poder discret, exercit gairebé sempre lluny dels focus, però que adquireix una dimensió extraordinària quan una mateixa gestora participa en els accionariats de milers de companyies repartides arreu del món. Gestionar els estalvis de milions de persones significa, inevitablement, gestionar també una part molt important dels drets polítics vinculats a aquests estalvis. I per fer-ho cal una capacitat tecnològica que, fa només unes dècades, hauria semblat ciència-ficció.

Aladdin: la tecnologia darrere de la gestió de bilions de dòlars

Poques eines desperten tanta curiositat com Aladdin.

El nom pot recordar el personatge dels contes orientals, però en realitat correspon a una de les plataformes de gestió de riscos més sofisticades del món financer. Larry Fink la va impulsar amb una idea molt clara després de perdre prop de cent milions de dòlars en una operació durant els seus primers anys de carrera: abans d’assumir qualsevol risc, cal entendre’l. Aquesta filosofia continua definint BlackRock.

Aladdin no compra accions ni pren decisions de manera autònoma. La seva funció és molt menys espectacular, però infinitament més útil. Analitza milions de dades, simula escenaris econòmics, calcula riscos, detecta vulnerabilitats i ajuda els gestors a entendre com podria reaccionar una cartera davant d’una pujada dels tipus d’interès, una guerra comercial, una crisi energètica o una recessió global.

Segons la mateixa BlackRock, aquesta plataforma dona suport a la gestió de més de 21 bilions de dòlars en actius, utilitzats no només per la pròpia gestora, sinó també per bancs, asseguradores, fons sobirans i institucions financeres de tot el món.

És comprensible que una infraestructura d’aquesta dimensió hagi alimentat tota mena de mites. Però la realitat és menys novelesca del que sovint es diu. Aladdin no controla els mercats. El que fa és una cosa molt més prosaica: ajudar a prendre decisions en un sistema financer que mou unes quantitats de diners difícils d’imaginar.

El debat que preocupa universitats i reguladors

El fenomen no ha passat desapercebut. Des de fa anys, economistes, juristes i autoritats de competència analitzen les conseqüències d’aquesta concentració de la gestió dels estalvis. El concepte que centra bona part del debat és el de common ownership, és a dir, la presència dels mateixos grans accionistes institucionals en empreses que competeixen entre elles.

La pregunta és legítima. Si els mateixos gestors participen simultàniament en els accionariats de les principals aerolínies, bancs o empreses tecnològiques, podria això reduir els incentius perquè competeixin de manera més agressiva?

L’any 2018, economistes com José Azar, Martin Schmalz i Isabel Tecu van donar una gran projecció internacional a aquest debat amb un estudi sobre el sector aeri nord-americà. Les seves conclusions van generar una intensa controvèrsia acadèmica que continua oberta.

Des d’aleshores, institucions com Harvard, el National Bureau of Economic Research (NBER), la Securities and Exchange Commission (SEC) o la Federal Trade Commission (FTC) han analitzat aquesta qüestió des de perspectives diverses. Alguns estudis consideren que podria existir un impacte sobre la competència en determinats sectors; altres, en canvi, sostenen que les evidències encara no són prou sòlides per arribar a aquesta conclusió.

Aquesta manca de consens no resta importància al debat. Ben al contrari. Demostra que ens trobem davant d’un fenomen nou, complex i encara en evolució, que obliga a repensar conceptes tan tradicionals com la propietat, el control empresarial o la mateixa competència entre companyies.

Una revolució que gairebé ningú va veure venir

Quan John Bogle va crear Vanguard l’any 1975, difícilment podia imaginar que la seva idea acabaria transformant el capitalisme global. El seu objectiu era molt més modest: oferir als petits inversors una manera més eficient, més barata i més transparent d’invertir els seus estalvis. En aquest sentit, la seva revolució ha estat un èxit extraordinari.

Mai abans havia estat tan senzill invertir en les principals empreses del món. Mai abans els costos havien estat tan baixos. I mai abans tants petits estalviadors havien pogut participar del creixement de l’economia global sense necessitat de disposar d’un gran patrimoni.

Tanmateix, tota revolució té conseqüències inesperades. A mesura que milions de persones delegaven la gestió dels seus estalvis, aquesta gestió es concentrava progressivament en un nombre molt reduït d’institucions. No perquè existís un pla preconcebut, sinó perquè els mateixos mecanismes que feien més eficient la inversió també afavorien les grans economies d’escala.

És aquesta paradoxa la que defineix bona part del capitalisme contemporani. La propietat s’ha democratitzat com mai abans, però la gestió s’ha concentrat com mai abans.

No és una bona notícia ni una mala notícia per si mateixa. És, sobretot, una realitat que cal entendre abans de jutjar-la. Potser, d’aquí a unes dècades, els historiadors explicaran aquesta transformació amb la mateixa naturalitat amb què avui expliquem la Revolució Industrial o el naixement de les societats anònimes. Perquè, sense fer soroll i gairebé sense ocupar portades, el capitalisme ha canviat una de les seves regles més bàsiques.

Els propietaris continuen sent milions de persones com en Marc. Però les mans que administren una part creixent del seu capital són cada vegada menys. I és aquí on neix la gran pregunta que probablement marcarà els pròxims anys. Ja no es tracta de saber qui és propietari de les grans empreses. La qüestió és molt més profunda.

Qui decideix en nom dels propietaris?

11Onze és la comunitat fintech de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució.