La llei del ‘dret a reparar’, una victòria poc comú per al consumidor

La legislació de la UE obliga les empreses a proporcionar manuals de reparació i restringir els productes que no es poden reparar

 

En els últims mesos d’un 2020 assolat per la pandèmia, el Parlament Europeu va fer un pas ambiciós per abordar el problema dels milions de tones de deixalles de productes electrònics que la UE produeix anualment en votar a favor del ‘dret a reparar’. Una llei que ens donarà als consumidors catalans més poder a l’hora de comprar, ja que serà menys probable que ens diguin que “no val la pena arreglar un producte i que millor en comprem un de nou”. Els manetes i les manetes de tot Catalunya tenen un motiu per celebrar.

Espanya per si sola produeix més de 900.000 tones de deixalles l’any, 20 tones per càpita i és el cinquè país de la UE. Amb només 200.000 tones d’aquest residu electrònic recollides, menys del 21%, ​​a causa del seu baix valor i dificultat de reciclatge.

Un pas històric que va aprovar la resolució amb 395 vots a favor i només 94 en contra, amb 207 abstencions i que hauria d’entrar en vigor a la primavera d’aquest any.

  • El final dels visos pentalobe i tri-wing?

La introducció d’un sistema de “dret a reparar” legalment vinculant obligarà als fabricants d’electrodomèstics, i eventualment d’altres productes electrònics inclosos telèfons intel·ligents, tauletes i PC, a proporcionar recanvis durant un mínim de set a deu anys, segons el producte. També se’ls demanarà que emetin manuals de reparació i s’assegurin que es puguin reparar amb les eines comunament disponibles, de manera que en uns anys podrem dir adéu a la llarga llista de visos amb misteriosos noms que fan servir algunes marques de telèfons mòbils perquè sigui gairebé impossible desmuntar els seus dispositius amb tornavisos que podem comprar a qualsevol ferreteria.

Sobre aquesta base, també es demana a la Comissió de la UE que “desenvolupi i introdueixi un etiquetatge obligatori per a proporcionar informació clara, immediatament visible i fàcil d’entendre als consumidors sobre la vida útil estimada i la capacitat de reparació d’un producte en el moment de la compra”.

De la mateixa manera que la Directiva sobre etiquetatge energètic adoptada el juliol de 2017 té com a objectiu proporcionar una indicació clara i simple de l’eficiència energètica i altres característiques clau dels productes en el punt de venda perquè els consumidors puguin fer una compra informada per tal d’estalviar diners en comprar productes i en les seves factures d’energia al mateix temps que contribueixen a reduir les emissions de gasos d’efecte hivernacle, s’espera que aquesta nova legislació ajudi a disminuir el problema de l’obsolescència programada al mateix temps que aconsegueix un compromís entre els fabricants i els reguladors que, en última instància, pot beneficiar el consumidor i al medi ambient.

  • França molt per davant de la resta

Després d’una votació del govern francès a finals de l’any passat per introduir un índex de reparabilitat en productes de tecnologia de consum, França va implementar les noves regles el gener de 2021. Un conjunt de decrets que inclouen un mandat per informar el consumidor sobre la possibilitat, o no, de reparar un producte. Va ser el primer país a fer-ho.

Apple, que juntament amb Amazon, Google i Facebook van ser objecte d’una audiència antimonopoli de tecnologia per part del Comitè Judicial de la Cambra dels Estats Units que sovint estava en conflicte sobre la seva postura amb relació al dret a reparar, va ser una de les primeres companyies a publicar índexs de reparabilitat per als seus iPhones i MacBooks, molt abans del final de la data límit de 2021.

L’índex no només ajudarà els consumidors a obtenir una millor relació qualitat-preu, sinó que també hauria d’augmentar la vida útil d’aquests béns de llarga durada que fins ara sovint es tracten com a consumibles d’un sol ús, al mateix temps que crea competència addicional entre els fabricants que aspiraran a obtenir les millors qualificacions en l’escala de reparabilitat.

Existeixen plans per augmentar el seu abast i implementar un sistema de puntuació de durabilitat obligatori basat en la reparabilitat i solidesa dels materials, i que hauria d’entrar en vigència en 2024.

  • Massa exigent o no suficientment exigent

Com amb qualsevol altre nova llei, especialment pel que fa a la sostenibilitat i el medi ambient, és probable que hi hagi costats oposats que afirmin que les noves mesures són insuficients o massa draconianes. Aquest cas no és diferent i l’abast d’aquesta nova legislació serà un procés lent abans que cobreixi tots els dispositius de consum i probablement s’enfrontarà amb una sèrie de barreres burocràtiques i hostilitat per part dels fabricants.

Una de les vàries excepcions d’aquesta llei és l’accés a manuals de reparació i recanvis que estaran disponibles gratuïtament per als reparadors professionals, encara que no durant els dos primers anys de llançament del producte, però no per als consumidors i els reparadors no professionals, lluny de l’encara utòpic dret a reparar universal. Un factor clau del qual els fabricants poden abusar fàcilment a l’hora de considerar el que es necessita per ser certificat com a reparador professional.

A més, els fabricants només estan obligats a proporcionar peces de recanvi en un termini de quinze dies laborables, un període de temps poc raonable per a algú que espera que es repari el seu frigorífic o rentadora.

I empitjora quan es tracta de donar suport al software, ja que els fabricants no estan obligats per llei a oferir assistència ni actualitzacions de software durant la vida útil d’un producte. Una cosa que val la pena considerar quan vivim en un món digital on tot sembla tenir un xip i un software interconnectat a través de l’Internet de les Coses.

Els fabricants i els seus homònims polítics de la dreta lliberal i conservadora que defensaven la desregulació van fer tot el possible per afeblir algunes de les disposicions, però finalment van perdre la votació sobre l’obsolescència, encara que només sigui per un petit marge. Això no vol dir que aquest sigui el final del camí, sinó simplement el començament d’un llarg viatge en el qual el consumidor probablement s’enfrontarà a molts obstacles.

Sens dubte, s’utilitzaran polítiques antimanipulació, lleis de propietat intel·lectual, lleis de drets d’autor i esquemes de garantia ‘nuls si es desmunta’ per intentar eludir part d’aquesta legislació, però no hem de perdre de vista la importància d’aquesta llei pionera. Potser només és un petit primer pas, però amb tant en joc i quan es tracta de la sostenibilitat ambiental del nostre planeta, un petit pas del qual no ens podem permetre prescindir.

Equip Editorial Equip Editorial
  1. Joan Santacruz CarlúsJoan Santacruz Carlús says:
  2. alicia Coiduras Charlesalicia Coiduras Charles says:
    alicia

    Ja era hora que es prengués aquesta mesura,el que teníem i el que tenim considero que és un frau

  3. Joan Josep MartínezJoan Josep Martínez says:
    Joan Josep

    Si, aviam si acabem amb la cultura d´usar i tirar

    • Silvia GarrigaSilvia Garriga Sole says:
      Silvia

      Completament d’acord Joan Josep, per això s’ha aprovat aquesta resolució europea, i esperem que mica en mica tothom prengui consciència d’això.

      Fa 5 mesos
  4. Miquel Rosell FieschiMiquel Rosell Fieschi says:
    Miquel

    Mort a l’obsolescència programada!

  5. Albert Chic GiménezAlbert Chic Giménez says:
    Albert

    Genial ! L’obsolescència programada la van introduir els fabricants a principis del s.XX perquè ningú no s’hi va enfrontar. Ja és hora que això passi! La part dolenta és que ara passa perquè som conscients que el planeta és a la UCI 🙁

Deixa una resposta