L'aigua, un bé essencial en mans privades

Plogui, nevi o faci sol, el subministrament de l’aigua que consumeixen més del 80% dels catalans segueix en mans d’empreses totalment o parcialment privades. Malgrat els esforços per recuperar la gestió pública d’aquest servei, les multinacionals del sector es resisteixen a perdre un negoci milionari.

A través de l’empresa pública ONAIGUA, el consell comarcal d’Osona va assumir l’abril de l’any passat la gestió del subministrament d’aigua en aquesta comarca, pel que dona servei a 11.400 punts de consum i arriba a més de 25.000 habitants. Es va convertir en el primer consell comarcal a prendre una mesura d’aquest calat.

Podríem dir que es tracta d’una anomalia del mercat, ja que el subministrament de l’aigua a Catalunya està majoritàriament en mans privades. Un reduït nombre d’empreses privades administren i es lucren d’aquest bé preuat al nostre país gràcies a concessions moltes vegades qüestionades. I això que en el món la gestió pública assorteix al 90% de la població i Nacions Unides reconeix l’aigua com un dret humà.

Segons les dades de la plataforma Aigua és vida, més del 80% dels catalans obtenen l’aigua a través d’un servei totalment o parcialment privatitzat, mentre que el que el servei públic no arriba ni al 20% de la població. Aquest desequilibri s’explica pel domini del model privat en els municipis amb un major volum de població, que són els més rendibles.

Pressió per a municipalitzar un servei bàsic

Davant aquesta realitat, existeix una creixent pressió per recuperar la gestió pública d’aquest servei. L’Associació de Municipis i Entitats per l’Aigua Pública (AMAP) ja compta amb 68 membres i representa al 47% de la població de Catalunya. Recentment, publicava un informe amb propostes de reformes legislatives per canviar aquesta situació.

Sis municipis, l’Associació de micropobles de Catalunya i una nova empresa pública es van sumar a aquesta entitat l’any 2022. Dels nous municipis, només Mieres (la Garrotxa), Collbató (Baix Llobregat) i Torroella de Montgrí (Baix Empordà) gestionen directament l’aigua. Castelló d’Empúries està en procés de municipalitzar el servei, mentre que Manlleu i Sitges encara estan lligades a concessions per més d’una dècada amb Sorea i Agbar. Quant a l’Associació de micropobles de Catalunya, cal tenir en compte que el 70% dels municipis de menys de mil habitants, que són els menys rendibles, ja gestionen directament el subministrament d’aigua.

Gairebé un monopoli

Tot i que les empreses privades que gestionen l’aigua a Catalunya es presenten amb diferents noms segons el municipi, la majoria pertanyen al grup Agbar, que està valorat en uns 3.000 milions d’euros.

Aquest grup controla totalment l’empresa Sorea i posseeix gairebé el 80% de la Companyia d’Aigües de Sabadell (CASSA), el 68% d’Aigües de Rigat (Igualada) i el 49% de l’Empresa Municipal Aigües de Tarragona (Ematsa). A més, té al voltant del 35% de Mina Pública de Terrassa i el 31% de Girona SA.

Els seus beneficis no sols provenen de la venda d’aigua, que l’any passat pretenia encarir un 7,4% a Barcelona. També de la subcontractació de serveis a les seves filials. Això permet que a la Ciutat Comtal, per exemple, el cost dels comptadors d’aigua per a l’usuari final acabi més que triplicant el cost original. Això suposa uns 17 milions d’euros de benefici addicional a l’any.

Estratègia de judicialització

Davant un negoci d’aquesta grandària no resulta estrany que Agbar porti als tribunals qualsevol iniciativa encaminada a recuperar la gestió pública del subministrament d’aigua, com detalla el portal ctxt. Només a Barcelona, aquesta multinacional i les seves entitats afins han presentat una quarantena d’accions judicials.

La seva estratègia d’empantanar judicialment aquests processos per dilatar-los o diluir-los ha fet que fins i tot posés un contenciós contra un simple conveni entre l’Ajuntament de Barcelona i l’Àrea Metropolitana per a l’intercanvi d’informació entre institucions.

Un dels casos més sonats té a veure amb la consulta que l’Ajuntament de Barcelona volia impulsar per conèixer l’opinió de la ciutadania sobre una eventual gestió pública de l’aigua. Diverses entitats, entre les quals es troba Agbar, van interposar recursos. Finalment, el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) va suspendre el reglament de participació ciutadana en la part relativa a les consultes i va impedir que la iniciativa tirés endavant.

El cas que afecta un major nombre de municipis és el que Agbar va impulsar contra diversos consistoris de l’Àrea Metropolitana de Barcelona. Inicialment, una sentència del TSJC en 2016 va anul·lar la concessió a Aigües de Barcelona del subministrament d’aigua en diversos municipis del cinturó metropolità, amb la qual l’empresa s’assegurava el servei a gairebé tres milions d’habitants durant 35 anys i uns ingressos de 3.500 milions d’euros. El tribunal veia “motius d’anul·lació per vicis en el procés de contractació” quan es va constituir l’empresa mixta en la qual participava Agbar. Tot i això, el Tribunal Suprem va revocar aquesta sentència l’any 2019 en considerar que el procediment emprat per l’Administració per adjudicar el servei sense concurs públic estava avalat per la Llei de contractes del sector públic.

Pràctiques tèrboles

Com denunciava Eloi Badia, regidor d’Emergència Climàtica i Transició Ecològica de l’Ajuntament de Barcelona, les tèrboles pràctiques d’Agbar per aconseguir concessions l’han dut a ser imputat en tres macrocauses judicials (Pokémon, Púnica i Petrum), a més de ser expulsat en 2017 de la gestió de l’aigua a Girona després de demostrar-se la seva vinculació amb la trama del 3%.

Els informes d’aquesta última causa constataven que, durant més de dues dècades, els gironins van pagar més d’1 milió d’euros de sobrecost pel servei d’aigua. A més, l’Agència Tributària advertia que els directius de l’empresa havien carregat despeses personals a la societat i va concloure que Girona SA havia cobrat centenars de milers d’euros per serveis no prestats.

Com expliquem en l’article “Els serveis públics, cada vegada més privatitzats”, la privatització de serveis essencials avança de manera implacable a Europa des dels anys vuitanta. I això està tenint un preu inqüestionable per al conjunt de la ciutadania. L’agent d’11Onze Jordi Coll apunta que aquest procés ha suposat sotmetre la prestació d’aquests serveis “a la lògica de criteris de mercat i, per tant, dels beneficis privats”.

Si vols descobrir com beure la millor aigua, estalviar diners i ajudar al planeta, entra a Imprescindibles 11Onze.

L’última edició de Statistical Review of World Energy 2024 fa una anàlisi exhaustiva de l’estat actual del sector energètic global, proporcionant dades clau sobre la producció, el consum i les emissions, així com del progrés en la transició energètica cap a un model més sostenible.

2023 va ser l’any més càlid des que es tenen registres i l’impacte del canvi climàtic es va deixar notar en tots els continents. L’últim Informe de Riscos Globals 2024 del Fòrum Econòmic Mundial constata que els esdeveniments meteorològics extrems, la pèrdua de biodiversitat, el col·lapse dels ecosistemes i l’escassetat de recursos naturals suposen el risc més gran per la humanitat durant la pròxima dècada. La causa principal és la crema de combustibles fòssils, que ha anat augmentant a mesura que ho ha fet la població humana. 

En aquest context, l’Statistical Review of World Energy 2024 és un informe elaborat per l’Energy Institute que ofereix una visió detallada de la producció i el consum mundial d’hidrocarburs i d’energies renovables, així com de les emissions de diòxid de carboni i sobre el progrés en la transició cap a un model energètic menys depenent dels combustibles fòssils, impulsat per una explotació cada vegada més competitiva de l’energia eòlica i solar.

L’anàlisi feta per l’Energy Institute confirma que el consum mundial d’energia primària durant el 2023 va augmentar un 2% respecte a l’any anterior, assolint un nou rècord per segon any consecutiu, amb els països no pertanyents a l’OCDE dominant tant la quota com les taxes de creixement anual. Es van observar màxims històrics en el consum de combustibles fòssils i emissions, però també en la generació d’energies renovables. 

Aquest augment del consum energètic reflecteix l’expansió econòmica, especialment en regions en vies de desenvolupament com l’Àsia, on països com la Xina i l’Índia continuen depenent dels combustibles fòssils, que continuen sent la base del seu desenvolupament per alimentar el creixement industrial. 

L’increment del consum energètic va venir acompanyat d’un augment del 2,1% en les emissions de diòxid de carboni, superant per primera vegada els 40.000 milions de tones mètriques de CO₂. La crema en torxa i els processos industrials van ser els principals causants de l’augment rècord d’emissions.

L’impuls de les renovables

La bona notícia és que les energies renovables van créixer a un ritme sis vegades superior al de l’energia primària total, representant el 14,6% del consum total. Això no obstant, els combustibles fòssils continuen dominant, constituint el 81,5% del consum d’energia primària.

La producció d’electricitat va créixer un 2,5%, amb una contribució de les energies renovables al 30% de la producció total. L’energia eòlica i solar van representar el 74% de tota la nova capacitat de generació elèctrica instal·lada, experimentant un creixement sense precedents gràcies a les importants addicions des de la Xina i Europa. En l’àmbit regional, l’Amèrica Central i del Sud van registrar la contribució més gran al creixement d’energies renovables, amb un 72%.

Amb més de 115 GW, les noves instal·lacions de producció d’energia eòlica van protagonitzar un any rècord. Gairebé el 66% d’aquesta nova capacitat afegida correspon a la Xina, que equival a la de Nord-amèrica i Europa juntes, tot i que Europa té la proporció més gran d’energia eòlica marina (12%). Quant a l’energia solar, va representar el 75% (346 GW) de la capacitat afegida, sent la Xina responsable del voltant d’una quarta part del creixement.

Tot i això, l’informe conclou que, si es volen complir els objectius climàtics i reduir les emissions de carboni, cal accelerar la transició cap a fonts d’energia més netes, al mateix temps que reconeix la diversitat de reptes en les diferents regions, reconeixent els marcats contrastos entre els hemisferis nord i sud.

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

11Onze Recomana, a petició de la comunitat, ha aconseguit que el proveïdor segueixi millorant Finança Litigis: ara pots accedir al producte amb família o amics per aconseguir guanys més alts pels teus estalvis. Els beneficis quadrupliquen la mitjana de rendiments de la banca espanyola.

Finança Litigis és un dels productes més sol·licitats d’11Onze Recomana, fet que ens dona força per demanar millores al nostre proveïdor. En aquest sentit, alguns usuaris van fer notar que els millors rendiments s’aconsegueixen per quantitats més altes, fet que és una barrera d’entrada per a molta gent. 

Tal com explica el cap financer d’11Onze, Farhaan Mir: “Per accedir al 9% anual cal aportar 25.000 euros i molta gent no disposa d’aquestes quantitats, però també mereixen poder estalviar. Així és que vam pensar, què podem fer? No podem demanar que es redueixi la quantitat, però sí que pugui ser aportada entre diverses persones”. D’aquesta manera poden estalviar, per exemple, diverses persones de la mateixa família. O un grup d’amics. Cadascun amb la seva pròpia documentació, fent la transferència de la seva quantitat i rebent els guanys que li corresponen al seu compte. L’únic requisit és que l’import agregat correspongui a les quantitats establertes pel proveïdor.

Quadruplicant els rendiments oferts per la banca

Aquest moviment d’11Onze Recomana permet a la seva comunitat accedir a un producte d’estalvi inaudit al país. L’octubre de 2023, la banca espanyola va augmentar els interessos que pagava als seus clients, però segueix sent la banca que ofereix menys rendiments d’Europa, oferint un rendiment mitjà del 2,3%. Finança Litigis, per tant, gairebé quadruplica el que ofereixen els bancs espanyols i, a més, ho fa amb un extra de seguretat, ja que els fons compten amb una assegurança que cobreix el capital principal.

Estalvi en comunitat

D’aquesta manera, 11Onze reforça la seva visió comunitària oferint ara l’estalvi en comunitat. “Ja no cal que estalviïs sol i et perdis les millors propostes perquè no tens prou diners. Això és injust. Tothom ha de poder estalviar”, rebla Farhaan Mir. El producte ofert pel nostre proveïdor britànic s’ha convertit en un dels productes estrella d’estalvi. Per poder conèixer en profunditat el producte cal ser usuari d’11Onze i entrar a la pàgina de Finança Litigis.

Si ja ets membre de La Plaça pots demanar més informació al nostre proveïdor.

El Banc d’Espanya (BdE) ha comunicat que dona el seu suport al projecte de l’euro digital, poc després que el Banc Central Europeu (BCE) anunciés els seus plans d’avançar cap a una nova fase en el desenvolupament dels nous diners electrònics.

L’euro digital és el que es coneix com una CBDC (Central Bank Digital Currency), és a dir, una divisa electrònica gestionada i supervisada per un banc central, en aquest cas pel Banc Central Europeu (BCE). Podrà ser utilitzada tant per particulars com per empreses i, almenys en principi, no hauria de substituir sinó complementar els diners en efectiu.

Tot i que l’emissió d’un euro digital no és una certesa, després de dos anys d’un estudi preliminar sobre la possible introducció de la nova moneda digital, el dimecres passat la institució europea donava la llum verda als seus funcionaris per avançar cap a la següent fase del projecte. Amb la publicació d’un informe sobre el disseny i la distribució de la CBDC europea, el BCE anunciava que volia “començar a establir les bases per a la possible emissió d’un euro digital” a partir de l’1 de novembre.

Està previst que aquesta segona fase duri aproximadament dos anys, fins al 2025. Durant aquest període de preparació del projecte es finalitzarà el codi normatiu i la selecció de proveïdors per a desenvolupar la plataforma i la infraestructura. Segons el BCE, aquesta fase també servirà per “aplanar el camí per a una possible decisió futura sobre l’emissió d’un euro digital”.

El Banc d’Espanya es posiciona a favor de l’euro digital

Després que el Banc Central Europeu (BCE) anunciés la segona fase del projecte, el Banc d’Espanya (BdE) emetia un comunicat destacant el que considera com els avantatges de la CBDC i donant el seu suport al BCE. Juan Ayuso, director general d’Operacions, Mercats i Sistemes de Pagament del Banc d’Espanya, afirmava que l’euro digital conserva els avantatges de la moneda física.

El banc afirma que el format d’efectiu físic “no permet aprofitar tots els avantatges que ofereix la creixent digitalització de l’economia i la societat”. Un punt contenciós entre els proponents i crítics de les CBDC, que argumenten que els les monedes digitals centralitzades no poden garantir l’anonimat que ofereixen les transaccions en efectiu. Com admetia Christine Lagarde, presidenta del Banc Central Europeu, “L’anonimat total —com el que ofereix els diners en efectiu— no sembla una opció viable”.

Per altra banda, Josep Borrell, vicepresident de la Comissió Europea, afirmava que no hem de patir per la nostra privacitat i protecció de dades que “les dades personals estarien totalment protegides. Els bancs, ni tan sols el BCE, no veurien ni podrien rastrejar les dades o detalls personals de la gent. Els pagaments sense connexió oferirien un nivell de privacitat similar al que ofereix avui els diners en efectiu”.

Per a tranquil·litzar a la població i a les associacions de consumidors, la Comissió Europea i el Banc Central Europeu van presentar el juny passat un paquet de propostes legislatives per convèncer al Parlament Europeu i al Consell de la UE de donar suport al llançament de l’euro digital. Les autoritats europees justifiquen la necessitat d’una CBDC  perquè cada vegada hi ha més ciutadans —un 55% segons les seves enquestes— que prefereixen pagar a través de mètodes electrònics.

Tanmateix, Javier Rupérez, president de la plataforma Denaria que dona suport a l’ús dels diners en efectiu, reaccionava a l’anunci del BCE assenyalant que, tot i que creu que l’euro digital podria ser un mitjà de pagament gratuït que “conviurà amb els diners físics, encara no existeixen garanties fermes que assegurin aquesta coexistència”. 

Queda per veure si les CBDC podran garantir els conceptes de privacitat, anonimat i llibertat que ara tenim amb els diners físics i les criptodivises, però el debat està servit i sembla que l’euro digital està cada vegada més a prop.

11Onze Recomana Bitvavo, les criptomonedes de manera fàcil, segura i a baix preu.

El reglament sobre la identitat digital recentment aprovat pel Parlament Europeu i el Consell de la Unió Europea dona la llum verda a què els ciutadans de la UE disposin d’un moneder virtual vinculat a la seva identitat. Permetrà guardar documents oficials digitalment i fer tràmits amb un alt grau de seguretat.

El Parlament Europeu i el Consell de la Unió Europea han arribat a un acord per a la creació d’un moneder d’identitat digital que tindrà validesa legal i operativa a qualsevol país de la Unió Europea. Aquesta identificació electrònica hauria de possibilitar que els ciutadans puguin fer tràmits a serveis en línia, públics i privats, d’una manera fiable i segura que garanteixi la protecció de les seves dades personals.

Es tracta d’aplicacions que permetran als ciutadans emmagatzemar i gestionar les seves dades d’identitat i documents oficials en format digital. Documents com el DNI, un permís de conduir, la signatura electrònica o certificats d’estudis podran ser guardats de manera virtual en una aplicació al mòbil, per ser utilitzats directament i sense la necessitat de compartir dades amb terceres parts.

D’aquesta manera s’agilitzarien molts tràmits burocràtics al nostre país i quan viatgem per altres estats membres de la UE. Es facilitaria el procés de registrar-se com a resident, obrir un compte bancari, demanar un préstec, una hipoteca o pagar des d’un moneder digital. A més, suposaria una alternativa al monopoli tecnològic que tenen les empreses dels Estats Units i de la Xina, el domini del qual preocupa a la Unió Europea i ha estat un dels detonants d’aquesta iniciativa.

Per a quan estarà disponible?

Per al 2024, tots els estats membres de la UE hauran de posar un moneder d’identitat digital a la disposició de tots els ciutadans que ho desitgin. Una feina que no serà fàcil si tenim en compte que, actualment, només el 14% dels principals serveis públics de tots els estats membres de la UE permeten l’autenticació transfronterera amb identificació electrònica.

En aquest context, els reguladors de la UE tenen la intenció de convocar a 140 entitats públiques i privades de 19 estats de la Unió Europea per a resoldre qüestions tècniques, empresarials i normatives entorn de la provisió d’una identitat digital.

Les proves pilot en 25 estats membres de quatre projectes a gran escala es van posar en marxa l’1 d’abril de 2023, amb la finalitat d’explorar la practicitat de les carteres d’identitat digital en escenaris de la vida real que abasten diferents sectors. L’objectiu és que almenys el 80% dels ciutadans dels estats membres tinguin accés a una identitat digital interoperable d’aquí a 2030.  

Protecció de dades i dret a l’anonimat

La implantació generalitzada d’un nou sistema d’identificació digital de la ciutadania pot plantejar problemes de seguretat i d’anonimat. Qui tindrà accés a les nostres dades? Quin ús es podrà fer d’aquestes dades?

En una declaració conjunta a propòsit del nou reglament de la UE sobre la identitat digital, científics i investigadors de 39 països avisen que “La proposta actual amplia radicalment la capacitat dels governs per a vigilar tant als seus propis ciutadans com als residents en tota la UE, en proporcionar-los els mitjans tècnics per a interceptar el trànsit web xifratge, a més de soscavar els mecanismes de supervisió existents en els quals confien els ciutadans europeus.

Per altra banda, les autoritats europees afirmen que aquesta eina respectarà plenament l’elecció de l’usuari de compartir o no dades personals —certificat de manera independent— i que oferirà una millor protecció contra usos indeguts, rastreig o intercepcions. Afegint que “la llei revisada preserva les actuals normes i estàndards de seguretat ben establerts en el sector”.

Amb la privacitat com una de les principals preocupacions entorn de la introducció d’un euro digital, l’aprovació d’un nou reglament sobre la identitat digital de la ciutadania que, potencialment, pot facilitar encara més el control i la vigilància massiva de la població per part dels governs, un debat entre totes les parts implicades no només és necessari sinó imprescindible.

11Onze Recomana Bitvavo, les criptomonedes de manera fàcil, segura i a baix preu.

La primera llei de Newton apunta que un objecte sempre tendeix a estar o bé en repòs o bé en un moviment uniforme i rectilini, a menys que una força externa l’obligui a alterar el seu estat. Per aquest motiu, si una força centrípeta actua sobre aquest objecte, aquest es veurà atrapat per una força invisible anomenada central. D’aquesta manera, l’objecte veurà alterat el seu moviment, modificada la seva inèrcia i se li complicarà tornar al seu estadi físic original.

L’economista i historiador aragonès José Larraz López, membre destacat de la Reial Acadèmia de Ciències Morals i Polítiques, va escriure el 1943 un interessant llibre d’economia titulat “La época del mercantilismo en Castilla (1500-1700)”. Pel qui va ser procurador a les Corts franquistes i ministre de Franco el 1939, tot just acabava la guerra civil —per tant, home compromès fins al moll de l’os amb la dictadura franquista— a l’hora de referir-se a la unitat d’Espanya argumentava que aquella realitat política —entre els segles XV i el XVIII— havia estat molt diferent respecte a la del seu temps. En conseqüència, no era possible parlar de l’existència d’un mateix Estat unitari —Espanya— durant totes aquelles centúries, cosa que sí que passaria a partir de l’arribada dels Borbons.

El fet és que tant Galícia, Astúries, Cantàbria, Lleó i Castella —el nucli primitiu del regne— com les tres províncies basques —Àlaba, Guipúscoa i Biscaia—, més Extremadura, Andalusia i Múrcia acabaran formant part d’un mateix cos integrat. D’aquesta manera, la part central de la península Ibèrica —l’espai que va des del litoral cantàbric fins a l’estret de Gibraltar— acabarà compartint una mateixa frontera, i els territoris seran legislats per unes mateixes Corts —les castellanes— que utilitzaran una mateixa moneda i tots plegats seguiran una mateixa política econòmica i fiscal. Perdó, menys les tres províncies basques que, ja des del segle XIV, quedaran exemptes de totes les càrregues impositives castellanes. Per tant, queda palès que la resta de territoris peninsulars —Portugal i la Confederació Catalanoaragonesa— mai van formar part d’aquesta matriu castellana.

Certament, a mitjan segle XV, la península Ibèrica estava dividida en cinc blocs polítics d’importància desigual: Portugal, els territoris de la corona de Castella, el regne de Navarra, la Confederació Catalanoaragonesa i l’emirat musulmà de Granada. De fet, a mitjan segle XV, cada un d’aquells conjunts de territoris acabaran per adquirir una personalitat molt diferenciada, i es constituiran en societats originals amb els seus costums, les seves particularitats jurídiques, les seves pròpies institucions i, fins i tot, amb la seva pròpia llengua. 

Que un historiador de l’època més fosca de la dictadura —com és en José Larraz López— serveixi per a combatre la colossal desinformació o ignorància volguda per l’espanyolisme actual hauria d’avergonyir una part de la classe política, els mitjans de comunicació —inclosos els “influencers” amagats rere les xarxes— que una vegada i una altra, des de les seves supremes tribunes no s’han cansat ni es cansaran mai de proclamar l’existència d’una Espanya unitària des de fa més cinc-cents anys.

L’oligarquia castellana —des de fa massa temps i encara que parlant català a la intimitat— repeteix una vegada i una altra el mateix error quan parlen d’Espanya com a realitat política ja des del segle XV, tot referint-se com “la nación más antigua de Europa”. Si entenguessin d’una vegada per totes que des del segle XV fins a principis del XVIII, Castella va dur a terme una política de nul·la d’integració del món mediterrani —i portuguès—, i que aquesta només seria possible gràcies a l’ús de la força, combinada amb una repressió persistent i a un espoli constant dels recursos econòmics a fi de modular les seves legítimes aspiracions, segurament els ajudaria a entendre moltes qüestions que ens succeeixen avui en dia com Estat. I més concretament, els ajudaria a entendre que el projecte d’Espanya —tal com està plantejat des de l’arribada dels Borbons— és del tot insostenible.

L’inici de les divergències hispàniques

Després de la batalla de les Navas de Tolosa —a inicis del segle XIII—, Castella s’endinsà definitivament per l’interior de la Meseta inferior, cosa que li provocà una etapa d’extrema eufòria veient les possibilitats que li oferia el nou territori. Però aviat s’adonà que, tot i tenir molta voluntat, ensopegava amb el mateix problema què havia topat Lleó a finals del segle XII. Després de la Concòrdia de Benavent —acord de compra del regne de Lleó per part de Castella— fou quan Castella —excepte el territori nassarí— adquirí pràcticament el perímetre actual. 

La Meseta inferior, amb una orografia muntanyosa i abrupta —sobretot a les zones més properes al sistema Central— disposava d’unes terres poc aptes per a l’agricultura —excepte la vall del Guadalquivir—, amb escassetat i poca qualitat de les pastures, que sumades a la forta variabilitat climàtica entre estiu i hivern, esdevenien factors massa adversos per poder prendre’n el control ràpidament. A més, cal afegir-hi tres elements encara més determinants com són la baixa natalitat de la població del nord, la nul·la mobilitat d’habitants del nord vers al sud —malgrat fomentar les pressures o repartiments territorials— i les conseqüències d’aplicar una política excessivament repressiva contra la població autòctona —argumentant ximpleries— que culminarà amb l’expulsió dels moriscos andalusos. 

Tots aquests factors repercutiran molt negativament en l’economia castellana perquè s’esberlarà d’arrel qualsevol activitat manufacturera i comercial, com per exemple el comerç amb l’Orient o l’Àfrica a través de l’estret. En qualsevol cas, la Monarquia —a fi de perllongar la seva política expansiva —va continuar necessitant augmentar els seus ingressos regulars, cosa que va contribuir a una situació d’extrema inflació, que va repercutir en una alteració monetària i va generar un dèficit permanent en la seva balança comercial. 

Com a solució, la Monarquia va exercir una forta pressió fiscal sobre alguns sectors de la població —com ara els jueus—, però sobretot vers els grans ramats transhumants de la Meseta superior, just en el moment que tant Flandes com el nord d’Itàlia es convertien en els grans compradors de la llana castellana. Aquest trànsit llaner havia catapultat Burgos cap a la primera línia de ciutats d’Europa i va convertir el cantàbric com un important eix marítim vers Europa, cosa que va estimular el naixement d’una indústria tèxtil. Però tot s’esvaí en el moment que els interessos de la noblesa —propietària de les terres, fonamentada en antics drets de conquesta— van prevaldre per sobre de qualsevol iniciativa privada dels llaners, cosa que va impossibilitar el floriment econòmic dels segles posteriors.  

Davant l’ofec econòmic, la Monarquia —a fi de dinamitzar l’economia— va recórrer al crèdit que oferien les comunitats jueves, assentades en les principals ciutats hispanes. Així fou com més aviat que tard tant reis, nobles com ordes militars, comunitats eclesiàstiques o “concejos” —i fins i tot particulars o “situados”, com se’ls coneixia a l’època— van acabar abusant del crèdit, la qual cosa va esdevenir a la llarga un veritable problema intern. Davant el fort endeutament del tresor públic castellà, la Monarquia —a conseqüència de la generalització d’impagaments— va iniciar una reforma del seu sistema financer, encara que el veritable desllorigador fou la promulgació de l’Edicte de Granada —també conegut com a Decret de l’Alhambra— pel qual els Reis Catòlics decretaven l’expulsió de tots els jueus dels territoris hispans, cosa que va suposar obtenir grans béns a la Monarquia a curt termini. 

Pel que fa a la resta de territoris peninsulars —sobretot el món mediterrani i el món atlàntic portuguès—, van saber trobar en el mar una palanca de creixement que els va permetre continuar amb les seves polítiques expansives. Per exemple, la burgesia comercial catalana va saber aprofitar les conseqüències de la guerra amb França —la famosa croada de Felip l’Ardit— per a potenciar la seva indústria manufacturera. La creació dels Consolats de Mar i l’ampliació d’antigues rutes marítimes —iniciades al segle X— foren els mecanismes de penetració que aprofità la Confederació Catalanoaragonesa per a satisfer la demanda que tenien els seus productes —draps, eines de ferro, coralls, cuirs, espècies o esclaus— tant en els mercats peninsulars —Lisboa, Donostia, Bilbao o Sevilla— com en els mercats estrangers de Sardenya, Sicília, Bruges, Constantinoble, Tunis o Alexandria. 

Un territori format per “persones lliures”

Des de l’inici de l’expansió feudal —a inicis del segle IX—, els territoris del nord-oest peninsular es van configurar sota la fórmula juridicoadministrativa del “dominium”, fonamentada en el dret romà, cosa que significava que el titular de la propietat de la terra era un “dominus” o senyor. Per tant, el rei o el comte —màxima figura en la piràmide social— des del principi va esdevenir el propietari final —directament o indirecta— de totes aquelles terres que s’anessin expropiant. 

Hem de tenir present que cap senyor tindria el menor interès a posseir terres, aigües, ramats o molins si no hi haguessin pagesos capaços d’organitzar processos de treball estables que propiciessin la conversió de l’esforç en una renda. Per tant, amb la creació de l’Extremadura a partir del segle IX, la política expansiva castellanolleonesa es va executar per mitjà de les comunitats de “villa y tierra”, les quals esdevindrien l’element clau d’organització politicojurídica dins dels “nous territoris expropiats”. D’aquesta manera, el paisatge de la Meseta fou articulat a partir de la fundació d’un seguit de viles majors —emmurallades i amb representació a les Corts castellanes— de les quals depenien sis o vuit llogarets sense muralla situats al voltant de la vila principal. 

Per als senyors, el veritable perill pivotava en l’existència —dins d’aquell vast territori— de comunitats pageses lliures que escapessin d’aquella nova jurisdicció. Per aquest motiu, van crear mecanismes que suposessin un endeutament brutal d’aquelles comunitats de “villa y tierra” a través de les famoses cartes de poblament o “asentamientos” i dels contractes de “presura”, amb la finalitat que perdessin tota possible mobilitat, quedessin adscrits a la terra i, d’aquesta manera, asseguressin el retorn dels deutes contrets. 

I com que la vida del rei era tan “sacrificada” —encara avui ho és quan es permeten el luxe d’anar a caçar elefants— aquests acabaven cedint les terres pels serveis prestats a altres senyors, entitats eclesiàstiques o monestirs. Per tant, depenia de qui era el rendista final —o sigui, el propietari— que les terres eren conegudes com de reialenc, si era del rei; d’abadenc, si era d’un abat o d’un bisbe; de “solariego”, si era d’un noble o un orde militar; o de “behetria”, si eren els mateixos vilatans qui escollien el senyor. A la llarga, tota aquesta tipologia de propietats contribuirà a la formació dels grans latifundis “messetaris” —conegut com el procés de senyorialització— que a partir del segle XIV propiciarà la concentració de molt de poder, tant econòmic com territorial, en una part molt ínfima de la població castellana.

Cap a una nova concepció de l’Estat

A finals del segle XV, el món castellanolleonès acabarà “expropiant” uns 385.000 km² de terres —entre la Meseta superior i la inferior—, en les quals hi viuran prop de quatre milions i mig de persones, inclosa la població nassarí. I a la resta de la península, la població estarà repartida de la següent manera: als territoris de la Confederació Catalanoaragonesa hi viuran prop de nou-centes mil persones en uns 110.000 km²; unes cent vint mil persones viuran en 11.000 km² a Navarra; i a Portugal un milió de persones viuran en 88.000 km². 

Castella, encara que era el territori amb més extensió de la península Ibèrica, va continuar experimentant continus problemes econòmics i demogràfics, principalment empès pel procés de consolidació de la senyorialització, en detriment de l’esgotada economia expansiva, la qual s’havia basat en l’expropiació indiscriminada de terres i la reassignació de propietats a través de la coerció física. 

Aleshores, durant la segona meitat del segle XV, la Monarquia castellana va iniciar un procés de transformació econòmica a través d’una reforma monetària i fiscal, cosa que li va provocar un important desajustament social, fins al punt que va acabar repercutint directament als interessos nobiliaris. D’aquesta manera esclataran importants aldarulls per tot el regne i, en veure’s incapaç de calmar els ànims, la Monarquia aplicarà una política de satisfacció senyorial a través de l’oferiment de més terres, més drets i més pensions vitalícies a costa de l’erari públic i finançat mitjançant un impost especial sobre la població de les ciutats comuneres. I per reblar el clau, a principis del segle XVI, les principals Comunitats de Castella es veieren obligades a assumir un considerable impost per a cobrir la compra del títol Imperial —per part de la família dels Habsburg— cosa que desembocà en la famosa Revolta dels Comuners. 

Tanmateix, aquesta política va tenir un impacte insuficient a l’hora d’aplacar les ambicions senyorials, cosa que va fer aflorar l’existència d’una divisió encara molt més profunda en el si de l’aristocràcia castellana. Aviat es va palpar l’existència de dues faccions políticament antagòniques: per una banda, trobem les famílies dels Pacheco, Villena o Girón, els quals eren partidaris de prendre part més activa en les grans decisions polítiques del regne i, per tant, veien necessari afeblir la Monarquia per a controlar-la. I per l’altra, hi havia els Santillana o els Mendoza que entenien que havia arribat el moment d’abstenir-se del poder, perquè la Monarquia —edificada sobre una nova concepció d’Estat— era qui havia de garantir l’estabilitat del regne a fi d’assegurar els seus privilegis senyorials… in saecula saeculorum. 

Després de la Guerra Civil castellana (1475-1479), els dos territoris més extensos de la península Ibèrica —el regne de Castella i la Confederació Catalanoaragonesa— crearen plegats una nova entitat política coneguda amb el nom de Monarquia Hispànica, a la qual aviat li sumarien Granada (1492), Portugal (1497) i Navarra (1512). Aquell nou estat dinàstic fou configurat amb la unió de només dos elements clau: l’exèrcit i la política exterior. Per a la resta d’elements que configuraran l’Estat modern, com ara fronteres, monedes, lleis i institucions, romandran totalment separats. 

D’aquesta manera, la configuració i repartiment del poder —acordat a la Concòrdia de Segòvia per ambdues parts— es va estructurar de la següent manera: mentre Castella s’articularà segons l’autoritat sacralitzada de la reina i sempre per sobre de la noblesa i l’església —gràcies a una eficaç política d’endormiscament de les Corts—, la Confederació Catalanoaragonesa s’organitzà al voltant de la Constitució de l’Observança, la qual obligarà sempre al rei a governar i pactar d’acord amb les lleis del Principat. 

A la llarga, Castella oferirà menys resistència als monarques hispans, cosa que no passarà dins la Confederació Catalanoaragonesa, la qual respectant totes les seves realitats juridicopolítiques, acabaran limitant les iniciatives no pactades entre els diferents braços —comte-rei, noblesa, clergat i ciutadans honrats— que representaran part de la societat confederada. L’historiador John Elliott en el seu famós llibre “Imperial Spain (1469-1716)” molt encertadament ho va definir de la següent manera: els sobirans espanyols (castellans) eren reis absoluts a Castella i monarques constitucionals a Aragó (Catalunya).  

L’imperi inconscient

Només l’atzar i els alisis conduïren els primers navegants de la Confederació Catalanoaragonesa a la zona més poblada del continent americà. Des del principi dels viatges cap a l’oest, els primers navegants van tenir la certesa i la consciència que allí on havien arribat no eren les Índies Orientals, sinó que es tractava d’un territori completament diferent. I en adonar-se d’aquest fet, la Monarquia castellana va desplegar tota la seva moderna maquinària jurídica i administrativa per a posseir-lo legítimament. Sense encomanar-se a ningú i per dret de conquesta, la Monarquia va tornar a adjudicar-se la propietat d’aquells territoris tot ignorant la població autòctona. 

El descobriment d’importants jaciments de metalls preciosos —entre Mèxic i el Perú— propiciarà la fundació o refundació d’importants ciutats americanes, les quals adquiriran un altre rol territorial a fi d’assegurar importants fluxos regulars de riquesa vers Castella. Per tant, actuant com a nou-rics, Castella gastarà una quantitat indecent de recursos econòmics per a construir el seu concepte de civilització, fonamentada en el catolicisme. Aquesta obsessió —de vegades incontrolada— els portarà a embarcar-se en infinitat de conflictes de tota mena, com ara: disputes teològiques, conflictes familiars, afers comercials o fastuoses construccions megalòmanes.       

Però a principis del XVII, les mines americanes començaren a mostrar signes d’esgotament, cosa que s’accentuarà a mesura que avança el segle. Davant d’aquesta desacceleració, i a fi de mantenir el mateix ritme de despesa, la Monarquia recorrerà al préstec de bancs alemanys —els Fugger o els Welser— i la banca genovesa dels Spínola, Centurione, Balbi, Strata i, sobretot, Gio Luca Pallavicino. Aleshores, es veurà obligada a apujar els impostos i a exercir una pressió fiscal sobre el conjunt de tota la societat hispànica. Recordem la famosa “Unión de Armas” del Compte-Duc d’Olivares. Davant d’una allau generalitzat d’impagaments, l’Estat entrarà en un procés de successives bancarrotes (1627, 1647, 1652 i 1662), cosa que contribuirà a projectar-li una imatge molt desfavorable davant la resta de cancelleries europees. 

La història d’Espanya encara avui continua estigmatitzada per una “llegenda negra” concebuda entre els segles XVI i XVII —tant pels luterans de Wittenberg com pels holandesos de Dillenburg—, la qual buscava esmicolar la seva hegemonia al món. Posteriorment, a fi de controlar les matèries primeres de les colònies castellanes i portugueses, els anglesos amplificaran la propaganda protestant, com a element clau de desprestigi davant les elits colonials, cosa que els ajudaria a iniciar i finançar els processos d’independència de les colònies hispanes al llarg del segle XIX.

La deriva borbònica

De manera reiterada, Castella —i després Espanya— s’ha trobat sempre davant d’un perillós cercle viciós, en el qual la despesa contreta per l’Estat ha estat excessiva, i ha necessitat augmentar contínuament els impostos per a equilibrar els ingressos, cosa que l’ha portat —de manera perllongada en el temps— a una desmesurada pressió fiscal sobre el conjunt de la població. 

Amb l’entrada dels Borbons —després d’una llarga campanya de desprestigi contra els Àustries— els problemes econòmics es van agreujar quan, a través de la utilització de continus préstecs, représtecs, negociacions i renegociacions, aquests només serviren per a satisfer la seva “grandeur” personal, en detriment de la modernització de la societat d’acord amb l’esperit il·lustrat que imperava a tot Europa. 

Els Borbons sempre van ser conscients que l’única manera de sustentar econòmicament tot el regne hispànic era annexionant tots els territoris peninsulars i, d’aquesta manera, configurar un nou hexàgon geopolític, similar a l’hexàgon francès. Però això no fou possible perquè des de finals del XVII Portugal ja no formava part de la Monarquia Hispànica, encara que s’intentarà annexionar-lo en tres ocasions durant el XIX i XX. Per tant, els esforços només es van poder centrar sobre els territoris del Llevant peninsular que, primer amb la guerra de Successió i després amb els Decrets de Nova Planta, va permetre als Borbons vincular sectors productius —mestres artesans i mercaders— al nou sistema centralista. En conseqüència, aquesta fidelització vers els Borbons els va permetre —als afins al nou règim— accedir als grans contractes públics, cosa que els va abocar cap a una dependència absoluta del nou sistema centralista la qual acabarà teixint una xarxa de corrupció generalitzada en tots els nivells de la gestió pública.

D’exemples no en falten, com quan a principis del segle XIX la reina Maria Cristina —vídua de Ferran VII— va lliurar el poder als liberals espanyols, que a la vegada pactaren amb la burgesia industrial catalana per a forjar una interessada aliança política i socioideològica que es materialitzaria amb la institució d’un sistema proteccionista. D’aquesta manera es dilapidava la tradició mercantil catalana i es traïa l’esperit del 1705, perquè la negativa borbònica vers el lliure mercat del Principat amb Anglaterra i els Països Baixos —els seus principals socis comercials— va iniciar tot el procés que convergiria en l’11 de setembre de 1714.  

Tampoc amb la instauració del “règim democràtic del 78” la cosa va millorar pels interessos del Llevant peninsular. De fet, les seves conseqüències les patim diàriament els catalans, valencians i balears quan any rere any aportem xifres monstruoses dels nostres PIB a les arques de l’Estat en pro d’una “centralitat solidària” i recordem-ho, amb el vistiplau de polítics, industrials i banquers. I la història continua fins a l’actualitat, quan després d’una dècada políticament i social intensa, l’Estat acaba de proposar-li a Catalunya —aviat també se li proposarà a València i a les Illes— un finançament singular, segurament condicionada per una gran solidaritat. En fi!

La història ja va advertir Felip II quan visità per darrera vegada el seu pare, l’emperador Carles d’Habsburg, al monestir de Yuste quan li va aconsellar que si volia augmentar l’imperi, calia que situés la capital a Lisboa, perquè això significaria lligar-lo amb el Nou Món; si volia conservar-lo, la situés a Barcelona, és a dir, entroncar-lo amb la tradició clàssica; i que si volia perdre’l, situés la capital a Madrid. I, efectivament, Madrid va ser la capital més mal comunicada d’Europa fins a començaments del segle XX quan, gràcies al desenvolupament de les línies aèries i la construcció dels pantans, es va aconseguir dinamitzar aquella solitud enmig de la Meseta castellana. 

Tornem a Newton. I com passarem d’una força centrípeta cap a una força centrífuga? Doncs aquesta només serà possible si existeix una acceleració tangencial que permeti variar el mòdul de velocitat de l’objecte i, d’aquesta manera, podrà tornar al seu estadi físic original. Per tant, serà la innovació tecnològica qui provocarà una acceleració del moviment econòmic que aprofitant-se de “l’Open Banking” i “l’Embedded Finance” esdevinguin la força tangencial que possibiliti retornar al nostre estadi original? Aconseguir-ho està a les nostres mans! 

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

Registrada al Banc Central dels Països Baixos i amb seu central a Amsterdam, Bitvavo, que 11Onze Recomana, és la principal plataforma europea d’intercanvi de criptomonedes en volum de cripto trading en euros. Hem preparat un tutorial on t’expliquem els passos que has de seguir per obrir-hi un compte.

Des del seu llançament al mercat el 2018, Bitvavo s’ha regit pel seu pilar fundacional en fer que les criptomonedes siguin accessibles per a tothom. Entrava en un sector dominat per cases de canvi establertes als Estats Units que van ser pioneres a facilitar l’intercanvi d’actius digitals, però que eren poc intuïtives per la gent poc experimentada en operar amb criptomonedes i tenien algunes mancances quant a la seguretat que oferien als seus usuaris.

Amb una estructura de tarifes molt ajustada que els permet estar entre les plataformes d’intercanvi més competitives d’Europa, l’èxit no es va fer esperar. Bitvavo, que 11Onze Recomana, acumulava més de 26.000 milions d’euros en volum d’operacions fins al 2023 i ha escalat fins al primer lloc entre les plataformes europees en volum de cripto trading en euros.

Passos que has de seguir per obrir un compte

Oriol Blanch, mànager d’afiliats de Bitvavo, ha preparat un tutorial perquè membres de la comunitat 11Onze que encara no s’han registrat a la plataforma puguin començar a comprar o vendre criptomonedes i afegir o retirar diners en qualsevol format d’una manera ben senzilla.

Com apunta Blanch, “per començar, és important obrir un compte a través de l’enllaç d’11Onze Recomana, així us regalen 20 € només per registrar-vos”. Aquest enllaç et porta directament a la web de Bitvavo, on pots reclamar els 20 € de bonificació i iniciar el procés d’enregistrament.

Primer de tot, hauràs de seleccionar el país, introduir nom i cognoms, així com el teu correu electrònic i una contrasenya. Seguidament, rebràs un correu per confirmar la teva adreça de correu electrònic. 

Amb això fet, ja podràs iniciar sessió a Bitvavo. Després de respondre a algunes preguntes, hauràs de verificar la teva identitat i el compte bancari que vulguis vincular a la plataforma. A partir d’aquí ja pots començar a fer servir l’aplicació. En el tutorial, Blanch també explica les operacions bàsiques que has de conèixer i alguns dels termes més tècnics de la compravenda de criptomonedes.

11Onze Recomana Bitvavo, les criptomonedes de manera fàcil, segura i a baix preu.

El sector immobiliari experimenta una forta caiguda de les vendes causada pels alts tipus d’interès i la dificultat en obtenir crèdit. François Villeroy de Galhau, governador del Banc de França, insta als bancs comercials a facilitar els préstecs als consumidors.

La pujada dels tipus d’interès hipotecaris iniciada fa més de dos anys al llarg de la Unió Europea s’ha fet visible en l’economia real, provocant un descens en la inversió immobiliària residencial europea del 54% en els primers nou mesos de 2023 en comparació amb el període anterior, un 55% inferior a la mitjana dels últims cinc anys.

Aquesta implosió del sector immobiliari s’ha fet especialment evident als països més rics d’Europa. A França, s’iniciava l’any amb unes xifres de construcció d’habitatges que han caigut fins a nivells no vistos des de 2010. Mentre els salaris s’estancaven, els possibles compradors feien front a una escalada de la inflació i a unes hipoteques cada vegada més inassequibles. Això es traduïa amb una forta reducció de les transaccions immobiliàries en el primer semestre del 2023, especialment evident (-30%) a l’àrea metropolitana de París.

El Govern francès i el BCE apunten que, ara com ara, no hi haurà més pujades de tipus d’interès. Tanmateix, segons el baròmetre de l’Institut Demoscòpic Odoxa, la pujada dels tipus d’interès, la dificultat en obtenir crèdit, i la preocupació per l’actual situació econòmica internacional han provocat que el 38% dels consumidors francesos que es plantejaven un projecte immobiliari l’acabin cancel·lant o ajornant. 

Es tracta d’una crisi que està tenint un impacte significatiu en tot un sector immobiliari que representa el 13,3% del PIB a França. Les agències immobiliàries, constructores, promotores i, especialment, els intermediaris de crèdit han experimentat un augment del nombre d’insolvències que no es veien de feia anys.

Segons dades d’Altarès, agència especialitzada en informació empresarial, durant els quatre primers mesos de l’any, els impagaments dels promotors han augmentat 53,8%, els dels constructors un 55,6% i els de les agències immobiliàries gairebé s’han duplicat, amb un increment del 84% respecte al mateix període de 2022.

Facilitar l’accés al crèdit

Amb uns tipus d’interès que han passat d’una mitjana de l’1,03% l’octubre de 2021, a més del 4% el maig de 2023, i una estricta normativa en l’adjudicació de crèdit, l’obtenció d’un préstec s’ha tornat cada vegada més difícil per als consumidors que volen comprar un habitatge.

El governador del Banc de França, François Villeroy de Galhau, s’ha posicionat en contra dels inversors que esperen retallades dels tipus d’interès en el primer semestre de l’any que ve, declarant que el BCE probablement els mantindrà en un 4% “almenys durant les pròximes reunions i els pròxims trimestres”. 

Tanmateix, instava als bancs comercials a fer de bancs, facilitant els préstecs als consumidors, “És desitjable que l’oferta de préstecs bancaris es recuperi ara gradualment, però sense córrer el risc de sobreendeutar a les llars”. I és que, la concessió de crèdits immobiliaris per part dels bancs comercials es troba en mínims històrics que no s’havien vist des del 2015.

En aquest context, hi ha hagut una caiguda mitjana interanual del 3% dels preus dels habitatges i s’espera que aquesta tendència continuï durant els pròxims sis mesos, sobretot en els grans nuclis urbans. Eric Allouche, director general d’ERA Immobilier, apuntava que les baixades de preus dels immobles són moderades en comparació amb l’enfonsament de les vendes, però que és possible que a finals d’any els preus dels habitatges caiguin fins al 6%.

Protegeix-te de les crisis econòmiques amb el valor refugi per excel·lència: l’or. Si vols que els teus estalvis tinguin valor el dia de demà, Or Patrimoni.

Les reclamacions per operacions fraudulentes que els clients de la banca van presentar al Banc d’Espanya durant el 2022 duplicaven les de l’any anterior. Una gran part d’aquestes demandes es corresponen a operacions de pagament efectuades amb targeta o per transferència via internet. T’expliquem com protegir-te del frau bancari i quins passos has de seguir per fer una reclamació.

L’últim informe publicat pel Banc d’Espanya en què detalla el nombre de reclamacions i consultes ateses durant el 2022 deixa una imatge preocupant de la gestió tecnològica de la banca espanyola. Les reclamacions per operacions fraudulentes van augmentar un 109,1%, duplicant les de l’exercici anterior. Concretament, es van tramitar 34.146 reclamacions en el Departament de Conducta d’Entitats del Banc d’Espanya i gairebé una de cada tres reclamacions (10.361, el 30,3% del total) estava relacionada amb operacions de pagament efectuades amb targeta (86,1%) o per transferència via internet (13,9%).

Per entitats, CaixaBank, BBVA i Banc Santander són les que més reclamacions reben, principalment pel seu gran volum de negoci, tot i que CaixaBank i BBVA reben més reclamacions de les que els correspondria per quota de mercat. En tot cas, és un problema generalitzat que afecta pràcticament la totalitat de la banca espanyola i que no desapareixerà, atesa la creixent popularitat de les compres per internet.

En general, les aplicacions bancàries i els pagaments en línia són molt segurs, tanmateix, aquesta seguretat també depèn en gran manera del comportament del mateix usuari en evitar que les seves dades personals del compte bancari o de la seva targeta es vegin compromeses. Dit això, tots podem ser víctimes de cobraments sospitosos en el nostre compte o targeta, per tant, fem un repàs a les estafes bancàries més freqüents.

Phishing i Smishing

Les pràctiques del phishing i smishing destaquen com unes de les principals causes que hi ha al darrere de l’increment de les reclamacions al Banc d’Espanya. Consisteixen a enviar a la víctima un correu electrònic (phishing) o un missatge d’SMS/WhatsApp (smishing) parany, per a aconseguir dades personals, com ara contrasenyes, claus bancàries o números de compte i de targetes de crèdit. El correu o missatge dirigeix al client cap a un duplicat fals d’una pàgina web o una aplicació de mòbil molt semblant a alguna de les que utilitza normalment, com pot ser la d’una entitat bancària, de manera que hi entri i se li pugui robar la informació. Els falsos pretextos poden ser molt variats: actualització del sistema, verificació de dades, problemes tècnics. 

Per tant, desconfieu de correus electrònics o SMS que us semblin sospitosos i no els obriu. I, sobretot, no faciliteu les vostres dades privades d’accés als serveis bancaris. Les entitats bancàries mai us demanaran les vostres dades personals o contrasenyes per correu electrònic o missatge de text.

Vishing

El vishing no és res més que una variant de les estafes anteriors que, en aquest cas, s’executa per via telefònica. L’estafador es fa passar per un treballador d’una entitat bancària o una empresa real i facilita un enllaç de parany o demana les dades personals directament a la víctima.

Com en els casos anteriors, hem d’evitar facilitar les nostres dades personals. Així mateix, no et refiïs d’ofertes o promocions que semblen massa bones per a ser certes. En cas de dubte, sempre et pots posar en contacte amb l’entitat bancària o companyia a través dels seus canals oficials.

Com fer una reclamació

En cas que s’efectuïn operacions no autoritzades en el teu compte bancari. Primer, canvia les teves contrasenyes de tots els serveis en línia i fes una reclamació al Servei d’Atenció o Defensa del Client de l’entitat financera. Pots fer-ho amb el full oficial de reclamació o trucant al telèfon gratuït per a incidències i reclamacions, tot demanant el número de referència corresponent a la teva reclamació. 

Paral·lelament, pots interposar una denúncia en una comissaria dels Mossos d’Esquadra, però hi ha poques probabilitats de trobar al responsable directe del delicte, perquè sovint es tracta de grups delictius o de delinqüents que es troben fora del territori nacional.

Si en el termini de trenta dies no has obtingut resposta de l’entitat bancària, o bé la resposta no és satisfactòria, contacta amb l’oficina de consum del teu municipi. Si el banc no et reintegra l’import extret fraudulentament o la mediació no prospera, pots recórrer al Banc d’Espanya o a la via judicial. Recorda que si i l’import de la reclamació no supera els 2.000 euros, no et caldrà advocat ni procurador. Pots trobar més informació aquí.

Protegeix-te de les crisis econòmiques amb el valor refugi per excel·lència: l’or. Si vols que els teus estalvis tinguin valor el dia de demà, Or Patrimoni.

A través d’11Onze Segurs pots assegurar el teu vehicle amb la mútua catalana Mussap amb un descompte del 5%. Fundada l’any 1932 a Barcelona com a mútua de treball agrícola, va comptar amb el suport de Francesc Macià i recentment ha estat reconeguda amb el Segell EthSI de qualitat ètica.

Un dels objectius d’11Onze és oferir a la seva comunitat productes de la màxima qualitat, que encaixin amb els seus valors i que tinguin un preu competitiu. Per aquest motiu, fa uns mesos es va posar en marxa 11Onze Segurs, per donar alternatives a la gent de La Plaça, també pel que fa a les assegurances. Una de les apostes ha estat iniciar una col·laboració amb la mútua catalana Mussap, fundada l’any 1932 amb la presència del president Francesc Macià.

En conversa amb el director comercial de Mussap, Marc Castell, analitzem els punts forts de les assegurances ofertes a través d’11Onze Segurs: les màximes cobertures a preus competitius. “És cert que el preu depèn del tipus de conductor i vehicle”, apunta Castell “però en alguns segments estem per sota de la mitjana del mercat”.

Els valors de Mussap

La companyia destaca per la seva qualitat, la transparència i el seu arrelament al país. “Tenim oficina pròpia a totes les capitals catalanes i tenim presència a tot el país. Tenim molt clara la nostra identitat i ens sentim molt partícips d’una societat que, no només ens ha vist néixer, sinó que ens ha fet créixer amb la seva confiança”, assegura Castell. En aquest sentit, la visió és molt propera a la d’11Onze, que té com a un dels seus objectius estimular l’economia catalana. Aquest fet passa, evidentment, per consumir béns i serveis del país.

A més, però, la qualitat de Mussap ha estat avalada recentment amb la concessió del Segell EthSI. Es tracta d’un distintiu de qualitat ètica i solidària que valora el grau de transparència i bones pràctiques que duen a terme les companyies asseguradores, els gestors asseguradors i els productes que comercialitzen.

Digital i amb descompte

Si voleu saber quin preu tindria assegurar el vostre vehicle amb 11Onze Segurs i Mussap, podeu entrar a la pàgina d’11Onze Segurs on trobareu un simulador. Només pel fet de ser d’11Onze, aconseguireu un descompte addicional del 5% sobre el preu de la prima anual. Amb 11Onze Segurs i Mussap tots els tràmits es poden fer en català i de manera àgil. Per exemple, es poden declarar sinistres digitalment o trucar al telèfon d’assistència.

Per conèixer en profunditat el producte i la visió de Mussap, podeu escoltar la conversa a 11Onze Pòdcast. En Marc Castell, director comercial de la mútua, ha volgut deixar una idea ben clara sobre l’experiència i la identitat de Mussap: “No trobareu una entitat de més de 90 anys que continuï sent ella mateixa, mantenint la seva essència, sense haver estat absorbida, ni fusionada. Som una marca amb molta personalitat, identitat, i independència”.

Si vols descobrir la millor proposta per assegurar el teu vehicle entra a 11Onze Segurs, assegurances amb els valors d’11Onze.