11Onze Recomana: Retorn Mensual, un 22% en 2 anys

Seguim ampliant les opcions d’estalvi per a la comunitat. Després de la bona acollida de Finança Litigis, el mateix proveïdor proposa Retorn Mensual, la manera d’aconseguir que els teus estalvis generin ingressos cada mes.

Fa uns mesos 11Onze Recomana oferia un producte d’estalvi d’un proveïdor britànic, Finança Litigis. Amb una aportació inicial de 10.000 euros, podies aconseguir uns guanys d’un 9% al final del contracte, és a dir 1 o 2 anys en funció del cas i la quantitat.

Des d’aleshores la comunitat ha demandat un producte que permetés obtenir ingressos mensuals pels estalvis i, per això, s’ha treballat en un nou producte exclusiu per a la comunitat 11Onze. Es tracta de Retorn Mensual, pensat per grans estalviadors i empreses que aportin un mínim de 100.000 euros. Els clients veuran com en la durada del contracte (24 mesos) els seus estalvis creixeran un 22,5%. Això sí, cal tenir clar que els ingressos mensuals comencen a arribar a partir del setè mes.

En paraules de Farhaan Mir, cap financer d’11Onze: “Escoltem la nostra comunitat i mirem d’aportar el que encaixi amb les seves necessitats. La gent havia demanat un retorn mensual, per tant, vam parlar amb el nostre proveïdor perquè hi treballés”. 

En aquest sentit, l’eslògan d’11Onze Recomana haurà de ser actualitzat. Fins ara dèiem Si no existeix ho creem. Si existeix, 11Onze Recomana. En aquest cas, la veritat és que 11Onze ha demanat que es creï aquest producte exclusiu per a la nostra comunitat.

D’aquesta manera, en un context en què la banca remunera molt pobrament els estalvis i on la inflació segueix depreciant els diners, Retorn Mensual es perfila com una excel·lent opció per aquells que vulguin rendibilitzar els seus estalvis. I els ingressos són altíssims, un 22,5% acumulat en 2 anys és una xifra sense parangó al mercat. Segons Mir “que jo sàpiga no existeix cap altre producte que ofereixi aquest retorn, combinant seguretat i liquiditat”. Tot plegat recordant que el capital inicial està cobert per una assegurança, per tant, es tracta d’un producte de baix risc.

Com pot ser?

Per a més informació sobre Retorn Mensual podeu entrar a la pàgina d’11Onze Recomana. Si hi esteu interessats, podeu contactar amb el proveïdor. Per tal de rebre tota la informació és necessari completar l’autocertificació d’inversor qualificat. Val a dir, però, que omplir l’autocertificació no compromet a efectuar l’operació, tal com explicàvem en aquest article.

Estalvis per a totes les butxaques

Amb aquest nou producte d’11Onze Recomana, 11Onze ofereix productes d’estalvi per a totes les butxaques. Des dels 3.000 euros es pot participar en l’Or Llavor o l’Or Patrimoni, des de 10.000 amb Finança Litigis i ara Retorn Mensual s’adreça a estalviadors i empreses amb capitals a partir de 100.000 euros. Com fa temps que des d’11Onze avisem, tot per evitar perdre poder adquisitiu en un context d’inflació que ja és estructural.

Si vols descobrir com aconseguir guanys pels teus estalvis amb un producte de justícia social, 11Onze Recomana Finança Litigis.

A 11Onze volem que la gent es formi per empoderar-se econòmicament. Pots començar-ho a fer amb la sèrie El Diner. 

El diner és una sèrie d’animació que podeu trobar a la Plaça, amb l’objectiu d’explicar de manera amena i molt senzilla el món de l’economia. La sèrie consta de nou capítols amb lliçons com “Història de la moneda”, “La creació monetària” o “La concentració de la riquesa”. En finalitzar cada capítol trobem un qüestionari per saber si n’hem entès els conceptes. Però, quina és la definició del diner? I de l’economia?

El diner és el cor de la nostra economia: és l’eina que ens facilita l’intercanvi de béns (el menjar que comprem, una casa, un ordinador o una bicicleta) i serveis (el temps que paguem pel temps que algú ha dedicat a fer alguna una cosa: un metge, una advocada, una mestra d’escola, un mecànic…) a través d’una moneda. 

Aquesta moneda acostuma a tenir forma de moneda central material (en forma de bitllet i de monedes, els diners que podem tocar i portar a la cartera), anomenada també moneda manual, líquida o efectiu. Aquestes monedes són fabricades al Banc Central Europeu (BCE), a banda d’afavorir que l’economia funcioni. 

L’altra moneda amb la qual podem pagar els béns i serveis és la moneda escriptural o secundària, és a dir, els números del nostre compte corrent, que no existeixen físicament i que tan sols existeixen dintre del sistema informàtic de la comptabilitat del banc. Aquests diners són gestionats pels bancs comercials privats, els que treballen directament amb la ciutadania i que trobem a la nostra ciutat o al nostre barri. Són els que distribueixen les monedes i els bitllets que crea el BCE.

Satisfer l’oferta i la demanda

Si mirem la lliçó “Aprèn a avaluar l’economia”, de l’apartat Aprendre de la Plaça, també entendrem per què l’economia és un sistema de distribució i de gestió dels recursos limitats per satisfer la demanda de les persones.

Però el terme economia va més enllà, ja que tots contribuïm a fer-la possible. Els nostres actes s’hi reflecteixen: en allò que consumim, les hores que treballem, els béns que posseïm, els diners que podem arribar a estalviar. La suma dels actes que prenem individualment tota la ciutadania és el destí de l’economia global. Dit d’una altra manera: l’economia és el resultat del que nosaltres decidim. 

Esperem que amb aquesta petita introducció de la sèrie El Diner, i del resum dels seus conceptes, us hagin vingut ganes d’aprendre sobre economia i sobre el món de les finances. Ja ho diuen: “A la vida, unes vegades es guanya, i d’altres s’aprèn”.

Vols un compte d’11Onze? Demana tanda a Fem Cua. Amb el codi que et donarem, podràs obrir un compte l’1 d’octubre.

L’impacte del canvi climàtic en el medi ambient, l’economia i la societat és cada vegada més evident. Per entendre i fer front a aquest fenomen els científics es basen en complexes models de predicció que són crucials per valorar els riscos de l’escalfament global. 

Les projeccions climàtiques són essencials per tal d’avaluar els efectes de l’escalfament global i els riscos que en resulten. Així, els models de predicció del canvi climàtic són simulacions tècniques de la futura evolució del clima a la Terra que s’obtenen mitjançant l’execució i estudi de models numèrics. Aquestes simulacions es poden fer en un àmbit global o regional i es basen en les lleis de la física, la química, la biologia i la dinàmica atmosfèrica.

Els models climàtics globals (MCG) els realitzen l’equip de tècnics i científics del Grup Intergovernamental sobre el Canvi Climàtic (GICC) amb seu a Ginebra i que depèn de les Nacions Unides. Es tracta d’un organisme multinacional que investiga les causes i efectes del canvi climàtic arreu del món i s’encarrega a portar a terme les negociacions relatives als diferents escenaris que es preveuen, com es va fer en el marc del Protocol de Kyoto.

Tot i que a l’Estat espanyol l’Agència Estatal de Meteorologia (AEMET) s’ocupa de les projeccions climàtiques regionalitzades, des de 2008 el Servei Meteorològic de Catalunya (SMC) ha realitzat diversos estudis -conjuntament amb el Barcelona Supercomputing Center- per tal d’elaborar projeccions regionalitzades del clima per al segle XXI al nostre territori.

La metodologia dels models de predicció

Amb el fi d’aconseguir una simulació fiable, els diferents models de predicció requereixen tantes dades d’entrada com sigui possible: concentració de gasos d’efecte hivernacle o aerosols a l’atmosfera, radiació solar, emissions de gasos contaminants i altres factors que poden influir en el clima.

Un cop introduïdes el conjunt de condicions inicials basades en dades observades, els models numèrics i equacions fonamentals que governen les dinàmiques de fluids, de conservació d’energia i d’altres relacionades amb la interacció entre l’atmosfera, els oceans i la superfície terrestre, ens poden indicar el comportament futur del sistema climàtic si es desenvolupen certs escenaris.

Aquests escenaris defineixen trajectòries que representen concentracions de gasos amb efecte d’hivernacle i aerosols, és a dir que tenen un origen principalment antropogènic i, per tant, depenen en gran manera del nostre comportament i decisions polítiques globals. 

Fiabilitat dels models climàtics

Primer de tot, cal tenir en compte que, a diferència d’una previsió meteorològica, els models climàtics no pretenen fer prediccions molt precises i a petita escala del que passarà en els pròxims dies, sinó que tenen com a objectiu projectar els canvis climàtics al llarg dels anys o dècades, però en cap cas estan pensats per fer una previsió del temps que farà en un futur.

És a dir, aquestes simulacions diàries s’interpreten estadísticament per produir projeccions climàtiques, donant lloc a estudis sobre la probabilitat que s’observin unes condicions meteorològiques particulars en el futur. I en aquest sentit, un estudi sobre la fiabilitat de 17 models climàtics que es remunten a principis de la dècada de 1970, va arribar a la conclusió que la majoria dels models van ser efectius en predir les temperatures de les dècades següents.

Evidentment, més enllà d’una aproximació, és difícil que un model de predicció climàtica sigui 100% correcte, però els models van millorant a mesura que avança la tecnologia i la comunitat científica té plena confiança en què aquestes simulacions són la millor eina que tenim per fer front al canvi climàtic. En tot cas, i independentment de la seva eficàcia, sabem que tenim la capacitat de reduir la quantitat de gasos d’efecte d’hivernacle que emetem al nostre planeta, i no tenim cap motiu per no fer-ho.

Si vols descobrir com beure la millor aigua, estalviar diners i ajudar al planeta, entra a Imprescindibles 11Onze.

La inflació, els baixos interessos que ofereixen els bancs i la por a la crisi bancària continuen alimentant una fuga de dipòsits cap a valors més segurs i amb més rendibilitat com l’or o les Lletres del Tresor.

Ho estem avisant des de fa mesos, la pujada dels tipus d’interès del BCE no s’ha vist reflectida en una millora significativa de la remuneració de l’estalvi. Durant els primers dos mesos de l’any, els clients de la banca espanyola van retirar 18.000 milions en dipòsits dels seus comptes d’estalvi buscant una millor rendibilitat pels seus diners.

L’encariment del cost de la vida a causa de la inflació ha provocat una pèrdua de poder adquisitiu en moltes famílies que han decidit diversificar els estalvis traient els seus diners dels bancs en favor d’altres productes i inversions que ofereixin una major rendibilitat pels seus diners. Un fet que en gran part explica per què la demanda de metalls preciosos, especialment de l’or, segueix en ple auge.

El cas d’Espanya no és únic, a la baixa rendibilitat dels dipòsits bancaris s’hi ha afegit la por a una nova crisi causada pels col·lapses bancaris dels últims mesos, la qual cosa ha provocat una fuga de dipòsits arreu del món. A més, si això s’accelera per por a la seguretat dels dipòsits, els bancs afectats reduiran l’actiu dels seus balanços, concedint menys préstecs i restringint el crèdit a particulars i empreses.

Una fuga de dipòsits globalitzada

Els Estats Units és un dels països que ha patit una major fuga de dipòsits, sobretot cap a fons d’inversió que donen més rendiment. Després de la fallida del Silicon Valley Bank i del Signature Bank, les dades de la Reserva Federal mostraven que entre l’1 i el 15 de març es van retirar dipòsits per un valor de 146.000 milions d’euros. Una xifra que assoleix els 574.000 milions d’euros si s’analitza l’evolució de la pèrdua de dipòsits bancaris en l’últim any.

El panorama també és preocupant al Regne Unit, on les notícies del col·lapse dels bancs nord-americans i Credit Suisse van provocar que durant el mes de març els britànics retiressin 5.500 milions d’euros dels seus comptes bancaris, la qual cosa representa la fuga de dipòsits més important de la seva història.

L’economia més gran de la Unió Europea no se salva de la desbandada de dipòsits. Seguint amb dades del mes de març, Alemanya és un altre país on els bancs han experimentat una fuga significativa de dipòsits. Els alemanys van retirar 18.000 milions d’euros dels seus bancs, ja sigui per la por a la crisi bancària o per què busquen una major rendibilitat en altres entitats financeres o productes d’inversió.

Preocupació per la seguretat dels diners al banc

No és sorprenent que enmig de les turbulències del sistema bancari estatunidenc un 48% dels nord-americans es mostrin preocupats per la seguretat dels seus diners als bancs. Aquest sentiment, però, no es limita als Estats Units sinó que està generalitzat al llarg d’altres països occidentals que tenen les seves economies interconnectades al gegant americà.

La situació és tan greu que el ministre japonès de Finances, Shunichi Suzuki, ha anunciat que en la reunió d’aquesta setmana amb el conjunt de països del G7 es plantejaran mesures per a intentar aturar la fugida de dipòsits bancaris. Així mateix, les darreres fallides de bancs han posat en qüestió el grau de protecció dels dipòsits. En aquest sentit, la Comissió Europea ha adoptat una proposta d’urgència per reforçar la garantia de dipòsits existent a la UE, prestant especial atenció als bancs petits i mitjans.

Els governs i els organismes reguladors no paren de repetir que no hem de patir pels nostres diners i l’estabilitat del sector financer. Tanmateix, sembla que no hi ha marxa enrere, la manca de confiança en els bancs s’ha vist accentuada per l’efecte dòmino del col·lapse bancari, i les dades demostren que la gent ha decidit buscar altres opcions per a protegir els teus estalvis. 

Protegeix-te de les crisis econòmiques amb el valor refugi per excel·lència: l’or. Si vols que els teus estalvis tinguin valor el dia de demà, Or Patrimoni.

Les famílies han tirat d’estalvis i de crèdits al consum per anar de vacances i contrarestar la inflació, al mateix temps que la banca ha encarit els préstecs a curt termini fins a nivells similars a les targetes de crèdit.

La situació econòmica de les llars ha experimentat una millora, amb una recuperació progressiva del poder adquisitiu perdut des del 2021. Tanmateix, cada vegada més famílies demanen préstecs ràpids per anar de vacances o per finançar despeses fixes del mes. L’increment del consum i la pujada de preus a causa de la inflació erosionen els estalvis acumulats per les llars durant la pandèmia.

L’informe del Banc d’Espanya (BdE) sobre les dades de tancament del passat mes de juliol mostra que el finançament a través dels crèdits al consum s’ha incrementat significativament entre el juny i juliol. Concretament, ha augmentat en 2.000 milions d’euros, assolint un màxim històric que no es veia des de l’any 2009.

En aquest context, el sector bancari preveu que la fi de l’estiu portarà moltes famílies a sol·licitar més finançament, entre altres coses, per la tornada a l’escola, els instituts i les universitats, esperonant encara més el negoci de préstecs al consum. I tot això malgrat que aquest tipus de finançament s’ha encarit de manera significativa en els últims mesos.

La banca continua encarint els crèdits al consum

La política monetària contractiva aplicada en els últims mesos pels bancs té com a objectiu reduir les tensions inflacionistes de l’economia. Això es tradueix en l’encariment de les hipoteques i del crèdit a les empreses, però també afecta el crèdit a les llars que es veuen afectades per la pujada d’interessos als crèdits al consum.

Tot i la forta caiguda en la contractació d’hipoteques – entre gener i juny de 2023 es van signar el 14% menys de crèdits per a habitatges que en el mateix període de l’any passat – la banca ha concedit crèdits per un valor de 15.289 milions d’euros en la primera meitat de l’any, convertint els crèdits al consum en la gallina d’or del negoci creditici.

L’Associació d’Usuaris Financers, Asufin, alertava que els préstecs al consum no trepitgen el fre i s’encareixen a Espanya amb un increment mitjà dels interessos que superava el 13% durant el mes de juliol. I és que aquest tipus de finançament s’ha encarit en gran manera en els últims mesos, arribant a un interès mitjà en els préstecs a curt termini del 17,42% el mes d’agost. No obstant això, la popularitat dels crèdits al consum dibuixa una tendència similar a la que s’ha traçat en el passat, deguda també a una elevada inflació.

Si vols descobrir com aconseguir guanys pels teus estalvis amb un producte de justícia social, 11Onze Recomana Finança Litigis.

Prop de 500 empreses treballen a Catalunya en l’àmbit de la ciberseguretat. Es tracta d’una indústria en expansió per l’augment de les amenaces digitals. Només en un any el nombre de ciberatacs a Catalunya ha augmentat més del 30% i al món aquest tipus d’incidents ha crescut un 50%.

Durant el 8 i el 9 de novembre de 2014 Catalunya va patir un dels deu atacs informàtics més intensos d’aquell any al món. L’objectiu era tombar la consulta del 9N. No ho va aconseguir. Les mesures de ciberseguretat van permetre que la pàgina oficial de la consulta, Participa2014.cat, resistís. En canvi, van caure diverses pàgines web i serveis de la Generalitat, com la recepta electrònica o el registre d’historials clínics. Segons va desvelar fa unes setmanes una investigació periodística internacional, l’encarregat d’orquestrar l’atac informàtic va ser un empresari israelià, que no ha revelat qui el va pagar.

Es calcula que la Generalitat va patir aquell any gairebé 150 milions de ciberatacs. Tot i la magnitud de la xifra, no és res comparat amb el volum d’atacs informàtics que es produeixen en l’actualitat. L’any 2022 es van detectar 1.700 milions, segons el Govern. Això suposa un increment del 75% respecte a l’any anterior i multiplica per més de deu els incidents de 2014.

Catalunya, ben posicionada

Afortunadament, el sector de la ciberseguretat gaudeix d’una bona salut al nostre país. Segons un informe d’Acció i l’Agència de Ciberseguretat de Catalunya, hi ha 495 empreses que s’hi dediquen, amb una facturació de més de 1.000 milions d’euros i prop de 10.000 treballadors. El ritme de creixement en nombre de companyies, facturació i llocs de feina respecte a 2021 va ser de dos dígits.

Una dada significativa és que Catalunya va ser la tercera regió d’Europa occidental en captació d’inversió estrangera en l’àmbit de la ciberseguretat, amb 163 milions d’euros, només per darrere d’Irlanda i la regió de Brussel·les.

Tot i que el 85% de les companyies són pimes, més de la meitat (54%) superen el milió d’euros de facturació i el 29% són exportadores. Es tracta d’un sector amb una important concentració geogràfica, ja que vuit de cada deu empreses se situen en l’Àrea Metropolitana de Barcelona.

Un mercat global en expansió

Sense dubte, les creixents amenaces digitals a les quals s’exposen institucions, empreses i particulars esperonen l’expansió del sector de la ciberseguretat. La gran presència digital de les empreses, tant de cara a l’exterior com de portes endins en la gestió de dades i processos, les fa especialment vulnerables als ciberatacs, que poden tenir un considerable impacte negatiu en el compte de resultats.

Es calcula que el 71% dels ciberatacs realitzats l’any 2022 al món van tenir motivacions financeres i que el seu cost va ser d’uns 7.000 milions d’euros. Només el valor dels criptoactius robats supera els 3.000 milions d’euros. Per això no sorprèn que entre 2022 i 2027 s’esperi un ritme de creixement de la facturació mundial en ciberseguretat del 13,6% anual, fins a assolir gairebé els 300.000 milions d’euros.

A l’hora de protegir-nos, cal tenir molt present que el correu electrònic s’ha consolidat com el primer vector de distribució de ‘malware’ i s’utilitza en l’inici del 84% dels ciberatacs. A més, en el 74% dels incidents de ciberseguretat amb afectació a Catalunya l’any passat es van fer servir tècniques d’enginyeria social.

Si vols que el teu negoci faci un gran salt, utilitza 11Onze Business. El nostre compte d’empresa i autònoms ja està disponible. Informa-te’n!

A ‘La revolta dels animals’, George Orwell escrivia que “tots els animals són iguals, però alguns animals són més iguals que d’altres”. Les últimes crisis que estem sofrint semblen emmirallar-se en les paraules plasmades per l’escriptor anglès a la seva faula satírica: mentre que la població en pateix les conseqüències, la banca va trobant gallines dels ous d’or.

La pujada de tipus d’interès amb la que el Banc Central Europeu vol combatre l’espiral inflacionista ha tingut conseqüències directes per a les famílies, que veuen com es disparen les quotes de les hipoteques amb la pujada de l’euríbor, pels empresaris, que tenen més dificultat per tirar endavant projectes d’inversió, i per l’Estat, incrementant la seva prima de risc i, per tant, el cost del deute públic.

Per altra banda, aquestes mesures han suposat uns marges de benefici més amplis per la banca, que a més, ha endurit el crèdit i limitat la seva oferta monetària. Una pujada de tipus d’interès, que a diferència del tipus aplicat a l’estalvi, es transmet immediatament en el cas dels préstecs o hipoteques de tipus variable.

Segons les estimacions de Bloomberg, les sis entitats bancàries espanyoles que cotitzen en l’Ibex – Santander, BBVA, CaixaBank, Sabadell, Unicaja i Bankinter – reportaran un benefici rècord de gairebé 20.000 milions d’euros en tancar el 2022. Dit d’altra manera, l’augment de l’extracció de rendes a les famílies i a les empreses ha proporcionat beneficis sense precedents a les entitats financeres, en un context de crisi on una gran part de la població en prou feines arriba a final de mes.

Repetir un mateix patró, esperant diferents resultats

Per la seva part, la banca rebutja que es tracti d’una situació extraordinària, i al·lega que amb l’augment dels tipus d’interès simplement s’ha tornat a la normalitat en la política monetària. Argumenta que, durant anys, a causa dels tipus d’interès en mínims històrics, en què tenien pocs marges, els resultava molt difícil generar ingressos. Afirmacions que semblen contradir els també històrics rècords de beneficis del 2021.

Tenint en compte el paper que ha jugat la banca en les crisis financeres que hem patit, ja sigui en finançar les bombolles especulatives, acumulant el risc que ha generat la seva pròpia especulació, o tancant l’aixeta del finançament a les empreses i consumidors que més tard han hagut de pagar el seu rescat, no deixa de ser sorprenent la prepotència i indiferència d’aquest sector cap al patiment de la població que manté el seu model de negoci.

Potser aquesta combinació d’incompetència, corrupció i arrogància ens hauria de servir per tallar de soca-rel el capitalisme d’amiguismes entre el poder polític i financer. Les millores socials i econòmiques necessàries per aconseguir una societat més justa són incompatibles amb un sistema financer pensat per servir a les elits, i que es retroalimenta mantenint el favoritisme del poder polític.

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant la super app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

Les 153 empreses dedicades a les tecnologies immersives a Catalunya sumen una facturació de 136,6 milions d’euros i donen feina a 900 treballadors. En l’àmbit Europeu es preveu un creixement anual del 36% i que el sector assoleixi els 66.000 milions d’euros l’any 2026.

El metavers, els hologrames, la realitat virtual, la realitat mixta i la realitat augmentada, són algunes de les tecnologies immersives. La transformació digital ha fusionat el món físic i el virtual, transformant conceptes que no fa gaire eren considerats ciència-ficció en una realitat palpable que ja forma part del dia a dia de moltes persones.

Totes aquestes tecnologies estan experimentant un creixement exponencial i prometen canviar la manera en què percebem el món i interactuem amb la informació. Sectors com els de l’educació, entreteniment, medicina, disseny, indústria o turisme es veuran transformats amb noves oportunitats de creació i innovació.

Es tracta d’una indústria que globalment té un creixement anual del 38% gràcies a l’augment inversió en tecnologies immersives, l’adopció d’aquestes tecnologies en el sector sanitari, en l’educació i l’aparició del metavers i la web 3.0. Catalunya ja forma part d’aquest ecosistema tecnològic, i un estudi d’ACCIÓ detalla, per primera vegada, la situació del sector català de les tecnologies immersives. 

Startups i empreses amb menys de 10 anys

Segons l’informe elaborat per l’Agència per la Competitivitat de l’Empresa, les 153 empreses catalanes especialitzades en tecnologies immersives facturen 136,6 milions d’euros de manera agregada i donen feina a prop de 900 treballadors. L’estudi confirma que es tracta d’un sector en creixement, ja que el 58,2% del total de les companyies té menys de 10 anys i un terç (32,7%) són startups. A més, el 19% són exportadores.

Específicament, un 66% de les empreses es dediquen a la realitat virtual, mentre que un 48,4% estan especialitzades en la realitat augmentada, seguides del 16,3% que es concentren en el metavers. Per sectors, el 39,2% d’aquestes empreses treballen en el camp de l’entreteniment, el 17% en la indústria 4.0, l’11,8% en la formació i el 10,5% en la salut.

En aquest context, l’estudi apunta que el territori català està dotat d’un ecosistema de suport que complementa el teixit empresarial de les tecnologies immersives: centres tecnològics i instituts de recerca, universitats i centres formatius, associacions i equipaments, clústers, administració pública, a més de fires i congressos de renom mundial com el MWC, l’ISE, l’IoT Solutions World Congress o l’Advanced Factories.

ACCIÓ també destaca que en l’àmbit Europeu es preveu un creixement anual del 36% i que el sector assolirà els 66.000 milions d’euros l’any 2026. Així mateix, a escala mundial l’estudi anticipa que les tecnologies immersives consolidaran el seu creixement anual del 38% i tindran un valor de mercat de 605.000 milions d’euros de manera agregada el 2028.

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant la super app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

La demanda d’or creix un 176% el primer trimestre de 2023, segons el World Gold Council. En un context de temors econòmics generalitzats, la puixança de l’or físic indica que és un dels valors refugi més buscats. Seràs l’últim de protegir els teus estalvis?

Tal com va anticipar 11Onze fa pràcticament un any i mig, l’or físic s’està convertint en una eina indispensable per protegir els estalvis a llarg termini. Per això Preciosos 11Onze ofereix diverses eines perquè la comunitat pugui fer servir l’or per resistir millor el període de turbulències econòmiques que estem vivint. D’una banda, hi ha l’Or Llavor, que permet aconseguir guanys a curt termini aprofitant la revalorització constant de l’or. I de l’altra hi ha l’Or Patrimoni, on la idea és comprar or físic pensant en el llarg termini.

Or Patrimoni

És com hem anomenat a l’or que venem des del primer dia a Preciosos 11Onze, per tal de diferenciar-lo de l’Or Llavor. Són lingots d’or de diverses mides, amb una compra mínima de 3.000 euros. I l’or te l’enviem a casa o es pot quedar en custòdia en una cambra cuirassada.

Per què l’or es pot considerar un patrimoni com ho podria ser una casa? Perquè és un bé que tendeix a revalorar-se i té una alta liquiditat. En els darrers anys l’or s’ha revalorat un 40% i, només durant 2022, el seu preu va augmentar un 9,5%. Cal recordar que l’any 2022 la inflació mitjana a Espanya va ser del 8,4%. Per tant, les persones que tenien els seus estalvis en or van guanyar una mica de poder adquisitiu, mentre que les que els tenien en euros en van perdre.

Però l’Or Patrimoni s’ha de veure en perspectiva. Per això està bé recordar que el gener de 2008 l’unça tenia un cost de 883 dòlars, mentre que avui en dia ronda els 1.960 – 2.000 dòlars, un increment de més del 100% en 15 anys. La perspectiva, però, segueix sent alcista. Per què? Doncs perquè els bancs centrals estan fent compres rècord d’or, probablement buscant un patrimoni segur i tangible sobre el qual recolzar els immensos deutes públics. Durant el 2022, el World Gold Council va apuntar que els bancs centrals havien comprat 4.741 tones d’or, unes xifres que no s’assolien des de feia 55 anys.

Les turbulències i els indicatius

Les crisis bancàries encadenades dels darrers mesos han generat dubtes en els dipositants. Del Silicon Valley Bank a Credit Suisse, passant pel First Republic Bank, la història es repeteix. Si hi afegim que el darrer mes de novembre la visió de la FDIC assegurava que el volum de deute no és sostenible, és normal que molta gent estigui buscant opcions segures per als seus diners. Les retirades de diners dels comptes bancaris estan sent molt altes a Espanya, el Regne Unit i els Estats Units. Els moviments indiquen, tal com també apuntava la FDIC, que la gent amb més diners i informació està protegint d’alguna manera els seus estalvis traient-los dels bancs, un comportament que pot accelerar nous col·lapses.

I ara, què?

Una de les preguntes a respondre és què es pot fer amb els diners un cop no els tens al banc. En panorames complicats cal buscar opcions segures. Poden ser bons, propietats o productes que comptin amb assegurances (com els Fons Garantits o el Finança Litigis). Però si un producte destaca per la seva històrica seguretat aquest és, sempre, l’Or Patrimoni.

Des de temps immemorials, allò que els geògrafs grecs van definir com a Península Ibèrica, ha esdevingut el solar on s’ha construït una Història, la qual ha anat forjant diferents realitats i maneres de ser. Però amb l’esdevenir d’Espanya —a principis del XIX— diferents concepcions polítiques han cercat la manera de vertebrar-la a qualsevol preu. Per aquest motiu, alguns s’han entestat a demostrar una fictícia uniformitat històrica i territorial, pel simple fet de compartir una mateixa geografia. Catalunya ha compartit aquest solar, però la seva realitat històrica és una altra i és bo recordar-ho, ara que el debat torna a estar obert.  

Oriol Garcia Farré, historiador i agent 11Onze

La història tradicional d’Espanya s’ha construït d’acord amb la premissa d’atorgar un protagonisme únic a Castella —perllongada amb Andalusia i Extremadura— la qual ha estat exclusivament identificada amb Espanya. A la perifèria, especialment el llevant mediterrani i el nord-oest peninsular, se li ha permès tenir o bé un paper secundari o bé adquirir una certa rellevància de manera puntual, sobretot en els moments on la decadència castellana es feia més palesa. 

Així doncs, Castella —sempre sota una òptica negacionista— ha fet creure que existeix una “nació espanyola” i unes identitats “perifèriques” que les ha autodefinit com a nacionalitats. Però la realitat és una altra. La nació espanyola com la nació catalana o la nació basca són, existeixen, perquè són viscudes i percebudes pels qui així mateix diuen formar-ne part. Per tant, es torna a fer ús de la banalització per tal de confondre l’opinió pública i intentar evitar qualsevol procés d’autodeterminació legítim. En aquest sentit, la construcció identitària de la nació espanyola es torna ben sovint una destrucció sistemàtica de les “perifèries”, és a dir, l’espanyolisme acaba construint la seva identitat a còpia de reprimir les diferències del territori que considera nacional. 

Aquesta visió ha posat de manifest el greu problema sobre la realitat històrica d’Espanya. En primer lloc, ha evidenciat la imperfecció d’Espanya com a projecte polític atès que ha mostrat reiteradament els continus problemes d’adaptabilitat a l’estàndard occidental,  sobretot pel que fa a dinàmiques d’adopció del capitalisme, el liberalisme i el racionalisme en el triple aspecte de l’econòmic, el polític i el cultural. I, en segon lloc, i encara més important, el fracàs més absolut de Castella en la seva tasca de fer d’Espanya una comunitat harmònica, plenament satisfeta amb ella mateixa i tolerant amb la resta de territoris que la componen. Si s’amaga la plurinacionalitat de l’estat, es deforma el passat.

Esmicolant “la unitat de destí en el fet universal”

Dins del sistema escolar franquista, la historiografia es va articular en funció del concepte de “Reconquesta”, el qual es tracta d’un concepte historiogràfic —emprat encara en els currículums de secundària de Castella— que descriu el procés de recuperació —puix els musulmans no eren legítims propietaris de la geografia hispànica— del món feudal per sobre del món musulmà i jueu. Aquest procés arrencaria poc després de l’arribada dels àrabs a la península Ibèrica (segle VIII) i finalitzaria amb els Reis Catòlics (segle XV), els quals acabarien unificant “Espanya” com un Estat integral. Aquesta Reconquesta acabaria forjant “l’esperit espanyol”. 

A mitjan segle passat, un conjunt d’historiadors —a fi de legitimar els vencedors de la Guerra Civil— emprengueren la tasca de construir els arguments històrics on se sustentés el nou règim. El corpus teòric es va basar a trobar “l’essència d’Espanya”. Per tant, la historiografia espanyolista va arribar a “demostrar” que realment existien uns trets distintius de continuïtat entre el passat prehistòric fins a l’actualitat els quals defineixen aquest “esperit espanyol”.  

Actualment, les investigacions tendeixen a trencar l’homogeneïtat territorial de les províncies i mostren una predisposició cada vegada més clara a realitzar recerques que subratllin més les diferències socials i territorials, com per exemple els darrers estudis sobre els hispanogots del segle VIII, on es constaten diferències significatives entre les societats peninsulars, principalment condicionades pels hàbitats on desenvolupen les seves activitats. Les evidències arqueològiques —sense defugir de les fonts documentals— demostren fefaentment que el procés de romanització les va afectar de manera molt diferent.  

Per tant, les crisis de l’antiguitat tardana dels segles III al VIII provocarien canvis molt més profunds, els quals afectarien de manera desigual als diferents territoris peninsulars. En conseqüència, l’arribada dels àrabs a la península Ibèrica també afectaria aquestes societats de diferent manera, per la qual cosa, la idea de la continuïtat entre el regne visigot i les consegüents formacions polítiques es diluiria com el sucre.

L’arqueologia ha confirmat que la penetració del món musulmà dins el territori peninsular no va ser tan traumàtic com s’ha volgut fer creure. Les restes arqueològiques revelen que, després de la conquesta, el territori peninsular mai va ser abandonat. Per tant, tot això demostraria que molts hispanogots van professar la nova fe musulmana, no tant per convicció com per mantenir la propietat de la terra. I aquesta terra es veurà transformada per la introducció de nous sistemes de producció agrària, basats principalment en la gestió i la força de l’aigua.

Deslegitimar l’origen per anul·lar la diferència 

A partir del segle IX, la majoria dels territoris peninsulars s’organitzaran com a regnes, i el rei esdevindrà el seu màxim representant. En canvi, als territoris del nord-est peninsular el comtat serà l’estructura administrativa que s’implementarà, i el comte —imposat des d’Aquisgrà— s’encarregarà d’administrar justícia, garantir l’ordre públic i gestionar la fiscalitat.

Aquest element diferenciador —com fou l’organització carolíngia del territori català— serà àmpliament combatut per la historiografia franquista a través d’una política de disminució de la seva rellevància. Per aquest motiu, se la considerarà una estructura de govern amb poca rellevància històrica i, per això es durà a terme una nul·la voluntat de difusió —tant en els cercles acadèmics com en els currículums escolars— la qual cosa afectarà el seu coneixement. 

Per tant, no ens ha de resultar estrany que aquests d’historiadors no vulguin entendre que la nostra singularitat és el resultat d’un enquadrament jurídic diferent de la matriu hispànica. El territori català serà adscrit seguint la política carolíngia de la Renovatio Imperii. Segurament, fou per aquest motiu la seva nul·la difusió, atès que l’essència d’Espanya quedava molt llunyana! 

Certament, el títol de rei és un dels càrrecs polítics més antics i coneguts. L’arrel més antiga de la paraula la trobem a l’indoeuropeu REG (regir/governar) la qual evolucionarà al llatí com a REX. En el context de les transformacions polítiques que es van succeir a partir del segle IV a l’occident europeu, amplis territoris seran governats per líders militars d’origen germànic, els quals progressivament s’alliberaran del domini de Roma i s’organitzaran com a regnes. Els nous cabdills territorials —siguin gots, francs o sueus— seguiran la seva tradició jurídica i adoptaran el títol de rex com a màxima figura política. 

Per tant, tots els sobirans peninsulars seran continuadors de la seva legalitat jurídica. Mentre que les dinasties astur-lleonesa o na­varresa o castellana continuaran utilitzant el títol de rei, el sobirà català utilitzarà el títol de comte, atès que legalment continuarà lligat a la dinastia francesa —hereva de la legalitat carolíngia a través de la família Capeta— i legitimada pel Papa, fins a la signatura del Tractat de Corbeil i ratificat al Tractat d’Anagni de mitjan segle XIII. A la pràc­tica, tots seran sobirans amb la mateixa potestat, tant si són reis com si som comtes.

El fet més paradoxal sobre la història d’Espanya —edificada a partir del concepte historiogràfic de la Reconquesta— és que es construeix a partir d’una falsa premissa com és la d’assignar una legitimitat continuadora del regne visigot vers el regne astur. 

Està àmpliament estudiada que aquesta màxima no és certa. Els experts han demostrat que les poblacions indígenes cantàbriques —siguin asturs, càntabres o vascons— sempre van mantenir una relació molt distant i bèl·lica amb el món romà, visigot, àrab o carolingi. Per tant, el seu aïllament es deuria més per un problema d’escàs enquadrament administratiu que no pas per una resistència ferotge contra uns conqueridors romans, visigots, àrabs o carolingis. En conseqüència, el pamflet propagandístic que suposen les tres cròniques d’Alfons III d’Astúries —sobretot l’Albeldense, que de fet és d’on surt el famós concepte de Reconquesta— s’han de llegir com allò que són: una legitimació jurídica davant l’opinió pública (i Déu) de l’agressió efectuada contra una part de la població hispànica que l’única cosa que tenen de diferent —respecte a la resta de la població— és que professen una religió diferent.

La voluntat d’alterar la realitat

“In Dei nomine. Ego Ramirus, Dei gratia rex aragonensis, dono tibi, Raimundo [Berengario], barchinonensium comes et marchio, filiam meam in uxorem, cum tocius regni aragonensis integritate, sicut pater meus Sancius, rex, vel fratres mei, Petrus et Ildefonsus…” és, sens dubte, un dels fragments claus de la història de Catalunya que ha suscitat major bel·ligerància historiogràfica, sobretot per la part aragonesa. 

Aquest fragment correspon a les famoses “Capitulacions Matrimonials de Barbastre”, les quals van ser ratificades amb la “Renúncia de Saragossa” —ambdues de l’any 1137— per la qual el rei Ramir II d’Aragó, el Monjo, comunicava públicament als seus súbdits que donava la seva filla, el seu regne i els seus honors al comte Ramon Berenguer IV, comte de Barcelona, i que aquesta donació se segellarà a través del matrimoni entre el comte de Barcelona i la seva filla, Peronella.  

En conseqüència, el comte de Barcelona serà nomenat príncep hereu d’Aragó, i Ramir —tot i mantenir el títol— retornarà al monestir de Sant Pere el Vell d’Osca, d’on va sortir a correcuita per ser coronat rei. Per la seva banda, Peronella —amb tan sols un any— serà enviada a Barcelona per ser educada com a futura comtessa consort de Barcelona i reina d’Aragó. Tretze anys més tard, el comte Ramon Berenguer es casarà amb ella a Lleida, un cop va tenir l’edat legal per fer-ho, o sigui, catorze anys. Aleshores, serà el primogènit d’aquesta unió —Alfons el Trobador— qui esdevindrà la primera persona que ostentarà els dos títols —el de comte i el de rei— la qual cosa legitimarà la nova concepció política sorgida d’aquella donació. 

La realitat històrica no manipulada referma el fet que després de la “Renúncia pública de Saragossa” el regne d’Aragó quedà en un segon pla polític, atès que voluntàriament s’havia desposseït del seu valor successori, element clau al segle XII. Malgrat això, els successius comtes de Barcelona respectaran i mantindran sempre totes les institucions aragoneses, marcant l’inici de la Confederació Catalanoaragonesa. 

Per tant, és bàsic no caure en el parany polític que circula entre certs cercles espanyolistes, els quals argumenten que Peronella d’Aragó fou l’element clau que va permetre annexionar els comtats catalans al regne d’Aragó. Voler fer creure que una princesa d’un any enamori a un comte de Barcelona de vint-i-quatre anys, i que aquest —en plena expansió dels seus dominis— ofereixi els seus territoris a Aragó a canvi d’obtenir “un títol de més prestigi”, és ser un neci! I per reblar el clau, el fet de construir dues genealogies paral·leles —Alfons I de Catalunya és el mateix que Alfons II d’Aragó— demostra que existeix maldat i voluntat de tergiversar la realitat. 

La veritable problemàtica a la qual s’enfronta Aragó a principis del segle XII és la de trobar una solució jurídica al testament del rei Alfons I el Batallador, el qual havent mort sense descendència, havia donat tots els seus territoris als Ordes militars, i això va provocar un terrabastall institucional. Els castellans —aprofitant aquest buit de poder i legitimats per la repudiada exmuller del rei— iniciaren la invasió de Saragossa, seguida per la desconnexió de Navarra a través de la figura de Garcia Ramírez, conegut com el Restaurador. D’aquesta manera, Aragó quedava molt debilitada econòmicament amb el consegüent risc de desaparèixer. 

En contra del que han difós els extremistes aragonesos, la unió d’Aragó amb els comtats catalans va ser l’única sortida viable per a l’oligarquia aragonesa. Va ser l’única forma per frenar la pressió exercida, tant per castellans com per navarresos, i així poder potenciar la seva economia agrària i ramadera amb una sortida clara als mercats mediterranis.

Posar els límits al poder

A finals del segle XI, una nova mentalitat aparegué dins la societat barcelonina, la qual es basà en el treball, la moral empresarial i l’amistat. Per aquest motiu, Barcelona va poder desenvolupar una forma pròpia d’acumulació de capitals, assentada en l’augment i la millora de la producció agrícola del seu territori, cosa que li permeté esdevenir l’epicentre administratiu dels comtats catalans. Les nocions de benefici, d’inversió i de capital cristal·litzen al llarg del segle XII i condueixen als comtes de Barcelona a la conquesta de les ciutats de Tortosa, Lleida i Balaguer, i a l’intent frustrat de conquerir Mallorca. 

I tot plegat serà possible gràcies a un clima d’estabilitat social que després del terrabastall polític que havien suposat les revoltes feudals, es van acabar imposant les convenientiae o pactes feudals entre iguals. A partir d’aleshores, la cultura del pacte es va anar generalitzant per tots els comtats catalans i esdevindrà una de les particularitats de la nostra manera de ser. Fruit d’aquell pacte, es redactaria la primera versió dels Usatges de Barcelona, base del dret consuetudinari català. 

De manera gradual, la sobirania catalana s’anirà repartint entre els diferents braços —comte, noblesa, clergat i ciutadans honrats— que representaran gran part de la societat. Per tant, aquesta política constitucionalista serà un dels trets distintius de la Corona que a partir del segle XIII s’anirà ampliant a mesura que es continuïn executant les polítiques expansionistes comtals. Aquests nous territoris seran configurats com a Estats, on la Corona vetllarà per a mantenir les particularitats de cada territori. Aleshores, Catalunya passarà a definir-se com a Principat, atès que la seva màxima autoritat serà la figura d’un príncep o el primer entre iguals. 

A diferència de la resta de territoris peninsulars —on la problemàtica del poder se centrarà sobre la sacralització— a Catalunya, el conflicte se situarà sobre el seu ús. La constant evolució del dret català acabarà atorgant poder al comte per cessió (entre iguals). Per tant, se l’obligarà a gestionar correctament la seva despesa i a respectar els diferents furs, costums, privilegis o usatges dels seus territoris. D’aquesta manera, es fomentarà el pactisme entre iguals, amb la finalitat d’equilibrar els interessos econòmics entre la noblesa, el clergat i la burgesia, a fi de mantenir l’estabilitat social.  

Com a resultat —i molt abans que els anglesos— les Corts Catalanes esdevindran el model perfecte de parlamentarisme, les quals constituiran el nucli de la tradició pactista catalana que ha arribat fins als nostres dies. Malauradament, amb la derrota del 1714 i la implantació del Decret de Nova Planta, la Confederació Catalanoaragonesa va ser fulminada i esmicolada en diferents províncies d’una nova monarquia centralitzada que governaria per a tota la península Ibèrica sense diferències legals.  

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant la super app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!