La lluita contra els oceans de plàstic

Els residus plàstics formen ja ingents illes al mar i han arribat fins i tot al més profund de l’oceà. Aquests abocaments suposen una tragèdia ecològica que algunes iniciatives pretenen mitigar. La salut dels nostres mars i de la pròpia humanitat està en joc.

L’ONU estima que en 2050 els oceans contindran més plàstic que peixos. I és que cada any acaben al mar deu milions de tones de residus plàstics de tota mena, com, per exemple, l’envàs de l’aigua embotellada.

Això ha generat la formació de grans “illes” de plàstic a l’aigua. Per a fer-se una idea de la magnitud del problema, només cal dir que la major d’aquestes illes se situa en el Pacífic i triplica l’extensió de França.

Les conseqüències són dramàtiques per al planeta perquè molts animals marins ingereixen aquest plàstic i més d’un milió acaben morint cada any per la seva culpa.

Els microplàstics, aquelles peces amb una grandària inferior als 5 mil·límetres, fins i tot poden arribar al nostre organisme a través dels peixos que mengem. Les conseqüències van des de l’estrès oxidatiu de les nostres cèl·lules fins a la deterioració de l’ADN.

Tres iniciatives d’èxit

Per això, des de la societat civil cada vegada sorgeixen més iniciatives per a reduir la quantitat de plàstic que acaba als oceans, danyant la vida marina, contribuint al canvi climàtic i embrutant un bé essencial com és l’aigua.

Un exemple és el programa Water Heroes FC, impulsat per Xylem i el Manchester City. Aquest projecte, en el qual participa Pep Guardiola, intenta conscienciar al públic sobre els problemes de l’aigua i promou accions per a mitigar-los. Una de les seves iniciatives, “Plogging with Pep”, anima al públic a recollir escombraries mentre camina, corre o realitza qualsevol altre esport a l’aire lliure.

Un altre cas d’èxit són les Ocean Initiatives, de la Surfrider Foundation Europe. Amb 25 anys d’història, aquest programa de voluntariat mobilitza cada any a 40.000 participants en 40 països, que s’organitzen per a retirar escombraries de platges i vies fluvials.

Un tercer exemple és el projecte Ocean Cleanup, fundat fa una dècada per un jove de tan sols 20 anys. En aquest cas es tracta d’estructures flotants que aprofiten els corrents per a recollir les escombraries de rius i oceans. El seu ambiciós objectiu és eliminar el 90 per cent del plàstic flotant d’aquí al 2040.

Es tracta de tres exemples de com es pot contribuir a contenir les escombraries marines i mitigar la contaminació dels oceans. Cal no oblidar que suposen el 97 per cent de l’aigua del planeta.

Si vols descobrir com beure la millor aigua, estalviar diners i ajudar al planeta, entra a Imprescindibles 11Onze.

L’economista Teodor de Mas ha parlat del seu llibre ‘Fer diners’ a La Plaça d’11Onze, al programa Territori 17 de Ràdio Cardedeu. Comparteix el mètode de la seva família per estalviar, amb l’objectiu de “mirar de ser feliços i tenir temps”.

Que no existeix llibertat sense llibertat financera és cada vegada més evident, però aconseguir aquesta llibertat financera és realment complicat en una societat que ens empeny a gastar els diners que tenim. Teodor de Mas és economista i ha compilat en el llibre ‘Fer diners’ els coneixements financers que ha anat aprenent a través de generacions i generacions de la seva família, judeocatalana. El llibre s’ha convertit en un dels fenòmens literaris del moment i, per parlar-ne, va visitar La Plaça d’11Onze al programa Territori 17 de Ràdio Cardedeu.

Els diners i el temps

“La barra de mesura és el temps i no els diners. Els diners són una cosa que ens hem inventat els humans per comprar temps. L’única utilitat que tenen els diners és comprar temps”, explica Teodor de Mas, que assegura que ens cal tenir més intuïció per entendre què són els diners. Segons ell: “els diners són un idioma, una eina que hem de fer servir tots per mirar de ser feliços i tenir temps”.

Estalviar és la clau per aconseguir una certa llibertat financera, però és molt difícil. “Vivim en una societat de consum, no d’estalvi. Tot ens porta a consumir el que tenim, el que guanyem”, afirma De Mas. Per això, per a estalviar, cal posar-s’hi de debò: “Per estalviar cal ser seriós, cal definir un pressupost familiar o personal, decidir quina part estalviarem i no moure’ns d’aquí. Després, a final de mes cal treure els diners que hem estalviat i posar-los en un altre compte on no els puguem gastar per assegurar-nos que els estalviem”, explica l’autor de ‘Fer diners’.

Els catalans i els negocis

Els catalans tenim fama d’estalviadors i d’emprenedors. Però d’on ve aquesta idea? Segons Teodor de Mas, tenim la sort de no partir del no re: “els catalans tendim a emprendre perquè hi ha molt capital acumulat. Aquest és un territori ric, dens i potent. No partim de 0, partim del que s’ha fet des de fa generacions”. Igualment, però, de Mas aconsella als catalans canviar una mica la perspectiva respecte a l’estalvi, perquè assegura que els catalans som massa conservadors i assumim pocs riscos.

Podeu escoltar la resta de la conversa amb Teodor de Mas a la secció de La Plaça al Territori 17 de Ràdio Cardedeu.

Si vols descobrir la millor opció per protegir els teus estalvis, entra a Preciosos 11Onze. T’ajudarem a comprar al millor preu el valor refugi per excel·lència: l’or físic.

A mesura que el segle XXI ha deixat enrere el bel·ligerant segle XX, el sistema econòmic s’ha anat fent cada vegada més complex. Pel camí, algunes crisis han estat terriblement violentes i de conseqüències devastadores; altres, anecdòtiques. Finalitzem aquesta radiografia sobre les grans crisis de la història de la humanitat.    

Malgrat que el segle XX és un segle curt, les seves conseqüències afecten encara el nostre dia a dia. La historiografia considera que el seu arc cronològic va des del final de la Primera Guerra Mundial (1918) fins a la caiguda del mur de Berlín (1989), tot i que es podria allargar fins a l’atac de les torres bessones de Nova York (2001). La intensitat dels esdeveniments és de tal magnitud que ens obliga a reflexionar cap on anem. Per això, el segle XXI l’hem iniciat amb un munt de preguntes transcendentals a respondre: la crisi climàtica, el model productiu, el consum, l’habitatge, la relació amb els diners, la tecnologia, la llibertat… Sabrem trobar respostes que beneficiïn el conjunt de les societats?

1929: El megacrac

Hi ha fets històrics… i després hi ha EL FET històric. I, per al món contemporani, aquest l’és. És la frontissa que marca un abans i un després. Una concatenació de decisions polítiques, econòmiques i socials que acabarien portant el món a l’abisme. Les seves causes i conseqüències han estat estudiades per totes les disciplines de les ciències socials. I, encara avui, es pren com la referència per definir si una crisi econòmica tindrà un impacte més o menys gran. Parlem del crac borsari americà de l’octubre de 1929.

L’economia americana de principis dels anys 20 del segle XX es va assentar seguint un esquema purament especulatiu, la qual cosa va provocar un important desfasament entre l’economia real i l’activitat borsària, que s’aniria agreujant i agreujant cada cop més.

Davant del tancament dels mercats europeus i del descens dels preus agraris, el govern americà i els bancs van intentar contrarestar-ho amb l’oferta d’un volum considerable de crèdits. Aquestes mesures van donar lloc a una gran abundància de capitals a curt termini i a l’especulació, especialment a partir del 1926. Per a més desgràcia, les autoritats monetàries no van actuar a temps per posar fre a aquest lucre malaltís.

Així va ser que, en començar l’octubre del 1929, es van produir tendències a l’alça de les inversions. Però quan la venda d’accions es va disparar, el 24 d’octubre es va desfermar el pànic, i el mateix va succeir el dimarts 29 d’octubre. La caiguda de la borsa va ser inevitable a causa de la nul·la demanda d’accions i es va desencadenar una crisi global de dimensions bíbliques. Apocalíptica. Molt pitjor que la crisi anglesa de 1720, atès que va afectar el món sencer.

Fins al 1932, uns 5.096 bancs es van declarar en suspensió de pagaments. El seu esfondrament va arrossegar a la fallida moltes empreses, que veien com s’acumulaven els estocs de mercaderies, cosa que va comportar un important descens dels preus, especialment en el sector agrari. Finalment, el descens de l’activitat econòmica va provocar un augment desbocat de l’atur. 

Per frenar l’hemorràgia del sistema financer, a partir de 1931, la repatriació massiva de capitals nord-americans d’Europa —que havien ajudat a finançar la postguerra de la Primera Guerra Mundial— va provocar les fallides dels bancs europeus, principalment austríacs i alemanys. A partir d’aquí, la història és coneguda. El món sencer es veié abocat a una llarga nit apocalíptica.

1945: Després de l’Apocalipsi

60 milions de morts. Aquest és el cost total en vides que va haver de pagar la humanitat per la Segona Guerra Mundial. La destrucció de ciutats, pobles, infraestructures, paisatges, béns materials, indústria… fou gegantí. Descomunal. La despesa econòmica ha estat xifrada en 200.000 milions de dòlars del 1947, la qual cosa equivaldria actualment a uns tres bilions de dòlars. La devastació d’Europa i parts de l’extrem asiàtic, com ara el Japó, va ser de tal magnitud que el món sencer va experimentar una profunda i dolorosa postguerra. Calia començar a escriure la història de nou amb urgència. Però, quines opcions hi havia?

Igual que havia succeït en el passat en la resolució de conflictes bèl·lics, com ara al Congrés de Viena per redibuixar el mapa d’Europa després de la derrota napoleònica o al Tractat de Versalles després de la Primera Guerra Mundial, la trobada entre vencedors era un fet imminent. Calia projectar el futur i, per aquest motiu, els aliats es van reunir a la ciutat alemanya de Potsdam, l’estiu de 1945.

Els acords van tenir una resolució relativa, perquè es van anar configurant en les següents dècades. Tanmateix, els vencedors van actuar més com a notaris de la nova situació geopolítica que no pas com a cervells de la nova reordenació mundial. Per tant, la Conferència de Potsdam va visualitzar amb claredat la divisió del món en dos blocs. Dos models polítics, socials i econòmics que provocarien diversos conflictes armats de baixa intensitat al llarg de les següents quatre dècades.

L’avenç tecnològic que va suposar la Segona Guerra Mundial portaria la humanitat a sortir a l’espai exterior, a la Lluna i més enllà, però també va suposar el desenvolupament de la bomba atòmica com a arma de destrucció massiva. Aquesta amenaça ha estat emprada des d’aleshores com a instrument de pressió política.

1973: Si jugues amb foc, et pots cremar

Acabada la Segona Guerra Mundial, el model de creixement que va adoptar el món occidental, inclòs el Japó, es va basar en el consum massiu de petroli. D’aleshores ençà, l’economia d’Occident ha tingut una forta dependència d’aquest recurs limitat. I és ben sabut que, si vols que la teva economia funcioni correctament, has de saber quines són les teves amistats i ser conseqüent amb els teus actes.

El 6 d’octubre de 1973, el dia del Iom Kippur o Dia de l’Expiació del Pecat, la festivitat més important pels jueus, tropes d’Egipte i de Síria van llançar una gran ofensiva contra Israel per tal recuperar el Sinaí i els Alts del Golan perduts el 1967. Després de tres setmanes de combats, els israelians, amb el suport dels Estats Units, van aconseguir restablir la seva hegemonia a la zona.

Aleshores, els països àrabs de l’OPEP, és a dir, els que controlaven el petroli, no contents amb la situació, van decidir embargar el petroli a tots els països occidentals com a represàlia vers els qui havien donat suport al conflicte. La mesura va provocar un increment desorbitat del preu del petroli —es va passar de pagar 2,90 dòlars a 11,90— cosa que va provocar un fort augment de la inflació a escala mundial.

Per a l’economia nord-americana, principal motor econòmic d’Occident, l’embargament va suposar una desacceleració dràstica de l’economia, amb el consegüent augment de l’atur. De fet, ja feia mesos que el mercat havia començat a mostrar símptomes preocupants de desacceleració, als quals se sumava la decisió del president Nixon de deslligar el dòlar del patró or. Així va ser com, amb la fi del sistema pactat en els acords de Bretton Woods, es va abocar l’economia a l’abisme.

L’embargament va durar sis mesos i va generar importants problemes de subministrament energètic, així com una etapa de baix creixement econòmic generalitzat a escala mundial. Alguns països, com França, van buscar altres fonts energètiques, com l’energia nuclear, mentre que els Estats Units i el Canadà van optar per la crema de residus de fusta. 

Precisament, el nostre present ens obliga a plantejar-nos si aquest model de consum energètic desbocat, que ha estat durant dècades la principal font de creixement per al món occidental, es pot continuar mantenint. La crisi climàtica és una realitat ben palpable i cal treballar de valent per trobar solucions reals que promoguin un canvi de model productiu i de consum molt més sostenible.

1988: El sistema va col·lapsar

Si volien sobreviure, havien de fer un pas endavant. Per no col·lapsar, calia fer una reforma molt rellevant, i mil·limètricament calculada, del sistema implementat el 1917. L’encarregat de dur a terme aquest repte gegantí va ser un jove advocat, escollit primer secretari del Partit Comunista tres anys abans, i sobre el qual la vella guàrdia tenia dipositades totes les esperances. A principis de la dècada dels 80 del segle XX, l’URSS estava davant d’una cruïlla històrica important. Com era possible que, essent la segona potència industrial del món, no fos capaç de produir prou béns de consum i aliments per satisfer les necessitats de la seva població?

La situació s’havia fet més que evident a partir dels 70, quan el sistema soviètic s’havia mostrat ineficaç pel que feia a planificació central. I a això s’hi sumava el pes descomunal de la despesa militar, un endarreriment tecnològic brutal i una deficient qualitat del treball a causa d’una mà d’obra desmotivada. A més, tot això era gestionat per un partit únic conformat per velles glòries!

Les reformes econòmiques i polítiques promogudes a partir del 1988 pel primer secretari del Partit Comunista rus, Mikhaïl Gorbatxov, anaven encaminades a reajustar el sistema sense destruir-lo. Aquest reajustament implicava una liberalització del mercat i una obertura del comerç exterior. No obstant això, tard o d’hora, se sabia que ambdues opcions desembocarien en una democratització de la societat. L’acceptació explícita de la transició d’una economia centralitzada i planificada cap a l’economia de mercat posava fi a més de 70 anys d’experiment soviètic, iniciat en aquella llunyana Revolució d’Octubre del 1917.

Malgrat totes les mesures dutes a terme, la Perestroika va fracassar. El debilitament del poder central, la reactivació dels nacionalismes i l’aparició d’importants conflictes interns va accelerar el final de la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques en menys de tres anys. Després d’això, li va seguir un període de fortes crisis als antics territoris de l’URSS, molts dels quals encara perduren avui en dia, com demostra el que passa a Ucraïna, on es barregen motius històrics i interessos geopolítics derivats de la guerra freda.       

2001: ‘Corralito’, quan els diners es van volatilitzar

I van voler tocar el cel. A principis dels 90, l’Argentina havia posat en marxa el Pla de Convertibilitat, que consistia a mantenir un canvi fix d’un peso per un dòlar (1:1). Aquesta mesura pretenia acabar amb la hiperinflació i estabilitzar els preus a través del creixement econòmic. D’aquesta manera, es buscava reduir el dèficit fiscal després d’un període de recessió amb el consegüent endeutament de l’Estat.

A principis del 2000, el deute extern argentí provocat per la convertibilitat va començar a ser cada vegada més important, cosa que va propiciar un augment exponencial del dèficit fiscal. Tot plegat, va començar a generar desconfiança entre els inversors, tant interns com externs, que, moguts pel rumor d’una possible suspensió de pagaments de l’Estat, van iniciar una fugida massiva de capitals.

El drama de tot plegat va començar un fatídic 3 de desembre de 2001, quan l’Argentina es va enfrontar a una limitació de la llibertat dels titulars dels comptes per disposar de diners en efectiu dipositats a les entitats bancàries. Aquest ‘corralito’ va ser decretat pel president de la República per estabilitzar l’economia, la qual cosa va provocar l’efecte contrari.

Què havia fet l’Estat davant d’una situació extrema? Doncs demanar un préstec de 40.000 milions de dòlars al Fons Monetari Internacional (FMI) l’any 2000. I quan se li van acabar, què va fer? Doncs tornar a demanar un altre préstec de 30.000 milions de dòlars a l’FMI el 2001. D’aquesta manera, el novembre del 2001, el deute públic de la República Argentina es va situar a prop dels 145.000 milions de dòlars. O sigui, un 150% del seu PIB. Per tenir una equivalència i ser conscients de la magnitud de la tragèdia, les economies occidentals d’aquell període estaven a prop del 50% d’endeutament del seu PIB. Un any més tard, l’Argentina abandonava la convertibilitat [1:1,45], devaluava la seva moneda i es declarava en bancarrota.  

La taxa d’atur s’havia situat a prop del 35%, la prima de risc s’elevà per sobre dels 5.000 punts, la inflació se situà en el 52% i el 60% de la població esdevindria pobre en els següents anys. Davant d’aquesta situació tan dramàtica, esclataren importants aldarulls a les principals ciutats argentines. I quina va ser la reacció de l’Estat? Una contundent i indiscriminada repressió. Les seqüeles d’aquella crisi perduren en la societat argentina i la por d’un altre ‘corralito’ continua existint en la seva memòria. Es calcula que en 11 mesos, quasi 25.000 milions es van volatilitzar. El 2010, Grècia va viure una situació similar al ‘corralito’ d’Argentina.

2008: Una hipoteca dona tant?

Segur que aquesta història et sona: “Tenia un piset que em van deixar els meus pares en herència. El vaig vendre. Amb l’import obtingut, vaig comprar un terreny que vaig hipotecar per construir la casa dels meus somnis, perquè sempre havia volgut viure fora de la ciutat. D’aquesta operació financera em van quedar uns estalvis.

Un bon dia, vaig rebre la trucada del meu assessor, el del banc de tota la vida, el qual m’oferia invertir els meus estalvis en la promoció d’una luxosa urbanització de cases unifamiliars a prop del mar. Semblava una inversió segura. Com que estava avalada pel mateix banc, hi vaig confiar. Llavors, el meu assessor em va comentar, sense estar signat enlloc, que amb aquesta operació podria viure despreocupadament dels diners la resta de la meva vida.

Aleshores, va ser quan em vaig engrescar. Per la confiança que em generava l’operació, per la gestió personalitzada de tants anys plegats i, per dir-ho clar i català, per guanyar més diners, vaig sumar als estalvis una ampliació de la hipoteca de la casa. També vaig demanar una mica més per construir-me una piscina, renovar-me el cotxe i, fins i tot, vaig anar de vacances a les Illes Fiji.

Però un dilluns fatídic em va trucar l’assessor per comentar-me que la promoció havia estat un fracàs i que, per tant, ho havia perdut tot. A partir d’aquell moment, la quota mensual de la meva hipoteca se’m va incrementar un 800%”.

Aquesta va ser la il·lusió amb què el sistema financer, encapçalat principalment pels bancs, va fer creure a molta gent que era possible viure en un món feliç. Tanmateix, a partir del 2008, la realitat va ser una altra: un veritable desastre que, sumat a altres productes que el sistema financer va desenvolupar i comercialitzar, com les hipoteques ‘subprime’, les preferents o els futurs, acabaria engolint la cobdícia d’aquest mateix sistema.

Infinitat d’estudis, articles, entrevistes, reportatges, documentals o pel·lícules han explicat fins a l’avorriment la crisi financera global del 2008, que va tenir el seu origen en la comercialització d’un conjunt de bons d’habitatges col·locats al mercat pels principals bancs als Estats Units. En un principi, aquests bons immobiliaris oferien a l’inversor un alt rendiment amb un risc baix. Aviat, això va propiciar que aquests productes es convertissin en l’instrument de moda i els preferits pels bancs.

Els bons estaven sustentats per un conjunt d’habitatges hipotecats, amb pagaments regulars al corrent per part dels propietaris. En aquesta fase, la taxa d’interès es mantenia baixa. Fins aquí, un producte normal del 2000 que oferien els bancs. Però la cosa va començar a canviar a partir del 2006, quan algun espavilat va trobar la manera de mantenir el flux constant de capital que aquests bons generaven.

Per tant, la clau de volta radicava en ampliar el mercat i començar a oferir crèdits hipotecaris a tort i a dret, sense comprovar ni ingressos regulars ni l’historial creditici de qui l’anava a adquirir. Segurament, l’espavilat d’abans ja sabia que això tenia un límit, perquè les cases són finites i els pagadors regulars, també. Perquè, què passa quan un no paga? El sistema ho pot assumir. I què passa quan dos no paguen? El sistema encara pot assumir-ho. I què passa quan molts no paguen? Aquí és quan apareix el problema. Tot s’esfondra. La resta és sabut. 

A mitjans dels anys 80, l’economia japonesa ja havia passat per un procés similar de revalorització d’actius financers i immobiliaris, que els experts havien considerat com una de les majors bombolles especulatives de la història moderna. El 2006 ningú va mirar al passat. Només uns pocs se’n van adonar. Si t’interessa saber com s’ho van fer, no et pots perdre la pel·lícula ‘The Big Short’ (2015).

2022: Cap a una simbiosi amigable

Potser va ser massa agosarat i el temps ha demostrat que es va equivocar. Va ser en el context de la caiguda del mur de Berlín, l’any 1989, quan el politòleg nord-americà Francis Fukuyama va publicar el seu cèlebre i polèmic article sobre “el final de la història”.

La tesi plantejava que, amb el final de la guerra freda, la història havia arribat a la seva fi, perquè s’havia arribat a una uniformitat ideològica global. Aquesta afirmació se sustentava sobre la idea que havia estat la democràcia liberal, representada pel capitalisme occidental, la que havia estat capaç de fer caure el comunisme del bloc soviètic i, per tant, seria capaç de frenar en el futur altres guerres i revolucions. Però realment la història s’havia acabat?

La realitat del nostre present ens obliga a mirar cap al passat per entendre el que ens està succeint. I el debat actual pivota sobre l’enfrontament de dos models, a priori antagònics, que busquen una simbiosi amigable, i que troben la seva hipèrbole en dues novel·les distòpiques escrites precisament al segle XX.

D’una banda, tenim el model que tan bé va descriure l’escriptor Aldous Huxley a la distopia ‘Un món feliç’ (1932), en què descriu un món on les persones són controlades per mitjà de l’entreteniment, les drogues i unes relacions afectives deformades. De l’altra, el model que va descriure George Orwell a la també distòpica novel·la ‘1984’ (1949), on planteja un món dirigit per una elit que, per mitjà del llenguatge i de la manipulació de la ment, ens vigila i castiga amb violència.

Serà la quarta revolució industrial, amb tota aquesta hiperconnectivitat, la que possibilitarà la coexistència d’‘Un món feliç’ i de ‘1984’ en una mateixa matriu? Són Rússia i la Xina la concreció d’aquesta simbiosi? Què passarà amb Occident, que s’encamina més aviat cap a un ‘Don’t look up!’ (No miris amunt!), com a la pel·lícula que porta el mateix nom?

Arribem al final d’aquesta radiografia econòmica, on hem analitzat les crisis dels darrers segles a partir de moments concrets. I, a mesura que ens hem apropat al present, hem abandonat l’anàlisi històrica amb què les ciències socials interpreten l’esdevenir de les generacions per convertir-nos en opinadors de l’actualitat. Com més a prop som del que ens passa, més perdem la perspectiva necessària per comprendre amb mirada crítica el que succeeix. Encara no som capaços de percebre la multidimensionalitat del present històric, perquè ens manca el pòsit temporal. 

Molts dels esdeveniments actuals encara estan en marxa i molts altres ni tan sols han començat. Quin futur ens espera? No ho sabem. Sí que sabem què va succeir en el passat, sí que sabem que hi ha preguntes que la història ens ajuda a respondre. I, sobretot, sí que sabem que serà de vital importància preparar-se, construir una cultura financera sòlida, en comunitat i amb llibertat, per no tornar a caure en l’abisme, pel que vindrà.

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant la super app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

A diferència del model de desenvolupament econòmic actual, basat en l’extractivisme descontrolat de recursos naturals, la bioeconomia busca proporcionar béns i serveis de manera sostenible en tots els sectors econòmics. Les tecnologies emergents estan ampliant els àmbits en els quals una bioeconomia circular pot transformar la nostra societat.

D’acord amb l’estratègia aprovada per la Comissió Europea el 2012, pensada per a orientar l’economia europea cap a un ús més sostenible dels recursos naturals, la bioeconomia és un sistema econòmic que utilitza els recursos biològics de la terra i els residus com a inputs per a la producció d’aliments i pinsos, així com per a la producció industrial i energètica i l’ús de processos biològics en una indústria sostenible.

Des de llavors, tant la Unió Europea com l’OCDE han posat en pràctica polítiques específiques de bioeconomia que afecten diversos sectors industrials com l’agricultura, la pesca, l’alimentació o el de les energies renovables. Europa té com a objectiu accelerar el desplegament d’un model de bioeconomia sostenible per a maximitzar la seva contribució a l’Agenda 2030 i als Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS), així com a l’Acord de París sobre el canvi climàtic.

No obstant això, malgrat dècades d’inversió i progrés tecnològic, així com de les optimistes previsions de mercat, la transició cap a una economia basada en la biotecnologia encara té per davant un llarg camí per recórrer fins a poder oferir una alternativa comercialment viable a l’actual dependència dels combustibles fòssils en totes les facetes de l’economia.

Una bioeconomia impulsada per la tecnologia

L’informe “Accelerating the Tech-Driven Bioeconomy 2024” del Fòrum Econòmic Mundial proporciona una visió detallada de sobre com la tecnologia està transformant aquest sector i les oportunitats i desafiaments que es presenten. Concretament, examina com l’enginyeria biològica i altres avanços tecnològics creen les condicions perfectes per a una transformació econòmica basada en la biologia.

“El món està en millors condicions que mai per a accelerar la transició cap a una economia basada en la biotecnologia. La captura de quantitats cada vegada més grans de carboni, la lluita contra malalties fins ara incurables, el subministrament d’aigua potable, l’alimentació sostenible d’una població creixent, la reparació de danys mediambientals i la reducció de les emissions de carboni són només alguns dels àmbits de la bio-innovació.”

Segons l’estudi del WEF, fet amb la col·laboració de Capgemini, hi ha diverses tecnologies convergents que estan revolucionant la bioeconomia. Per exemple:

L’edició genètica amb l’ús de tecnologies com CRISPR s’està utilitzant en una àmplia gamma aplicacions, com el desenvolupament de cultius més resistents, productius i nutritius, i la medicina en éssers humans com l’eliminació de malalties infeccioses. A diferència de les tecnologies que la van precedir, CRISPR ha democratitzat l’enginyeria genòmica perquè és fàcil d’utilitzar i de baix cost.

A través de la bioenginyeria s’estan creant microorganismes dissenyats per produir productes químics i combustibles sostenibles que estan transformant la producció industrial. Els enginyers biològics volen imitar els sistemes biològics per a crear productes que puguin reemplaçar, o millorar alguns processos químics i mecànics.

La digitalització aplicada a l’agricultura de precisió amb l’ús sensors i sistemes de posicionament global en la maquinària o emprant drons permeten una gestió més eficient i sostenible dels recursos agrícoles. Per altra banda, la traçabilitat de les cadenes de subministrament, gràcies a les tecnologies de cadenes de blocs, garanteixen una millor transparència.

De la mateixa manera, les tecnologies de conversió de residus orgànics en bioproductes i bioenergia milloren la sostenibilitat, contribuint així a l’economia circular en reduir l’ús de recursos naturals no renovables i minimitzant l’impacte ambiental.

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

De la mateixa manera que sol·licitem crèdits i altres mecanismes de finançament quan els diners que guanyem no arriben a cobrir les despeses de la nostra llar, és habitual que un Estat demani un préstec quan els seus ingressos no són suficients per afrontar les seves necessitats pressupostàries. T’expliquem d’on surt aquest finançament i les conseqüències d’un deute públic elevat.

El deute públic o deute sobirà és el conjunt de deutes de totes les administracions públiques d’un Estat cap a inversors particulars o altres països, mentre que el saldo negatiu que origina la necessitat de finançament se’l coneix com a dèficit públic. És una forma de finançament que permet al país obtenir ingressos immediats, quan la recaptació d’impostos no és suficient per cobrir les seves necessitats pressupostàries, per a retornar-los gradualment al llarg del temps.

Tot i que les xifres poden resultar sorprenents, en si mateix, el deute sobirà no és ni bo ni dolent. Els països poden requerir finançament per inversions públiques i així estimular el creixement de l’economia, sense patir les conseqüències d’apujar impostos o emetre més moneda pròpia.

Dit això, no és el mateix endeutar-se per fer una inversió que generarà valor a l’economia, que demanar finançament per cobrir una despesa descontrolada. Així mateix, hi ha països que són capaços d’afrontar nivells alts de deute pel fet que els mercats financers confien en la seva capacitat de pagament, gràcies a l’estabilitat de les seves economies o de la seva moneda nacional. 

Finançament a través de títols de deute públic

En funció de les necessitats de finançament de cada país hi ha diferents models d’emissió de títols de deute públic. El termini d’amortització del préstec, a curt, mitjà o llarg termini, i les diverses modalitats d’obtenir interessos en determinen les principals diferencies.

Les Lletres del Tresor tenen el termini de reemborsament més curt, de 3, 6, 12 i fins a 18 mesos, per tant, ofereixen un interès més baix, que els Bons de l’Estat, amb un termini d’entre dos i cinc anys, que a més reparteixen cupons als inversors, que aniran cobrant de manera periòdica.

Per últim, els governs poden emetre Obligacions de l’Estat amb terminis de reemborsament de fins a 30 anys, pensats per a inversors a llarg termini que busquen un retorn d’interessos més elevats. Precisament perquè es tracta d’actius amb un període de venciment tan llarg on el tipus d’interès no depenen tant de la política monetària del Banc Central del país, sinó de factors estructurals de l’economia, són un bon baròmetre del grau de confiança dels inversors en la futura estabilitat econòmica d’un Estat.

Desequilibri pressupostari i endeutament públic desbocat

Les polítiques d’inversió pública expansives arran de l’estancament econòmic provocat per la crisi sanitària han disparat el deute sobirà de molts països fins a rècords històrics. Economistes i organismes internacionals mostren la seva preocupació per l’elevat nivell de deute públic global, que pot acabar sent insostenible per les economies en desenvolupament.

És a dir, el deute és un instrument necessari per al creixement, sempre que sigui sostenible, però la realitat és que les xifres de deute públic en el món han augmentat considerablement en els últims anys, acostant-se a les del PIB global, per tant, estan lluny d’aquesta sostenibilitat. El deute públic d’Espanya segueix marcant rècords històrics, l’últim el passat mes d’agost quan va assolir 1,49 bilions d’euros després de repuntar en 4.440 milions.

Les dades publicades pel Banc d’Espanya el divendres 21 d’octubre en el seu darrer informe econòmic, apuntaven que en els últims 12 mesos s’ha incrementat el deute en 72.029 milions d’euros més. Així mateix, Eurostat afirmava que el deute de la zona euro en el segon trimestre també assolia una xifra rècord de 12,1 bilions d’euros. Com es paga tot això?

Alguns analistes diuen que el deute públic mai es paga realment, és a dir que mai es redueix en termes absoluts perquè sempre es va renovant. Fins i tot quan un Estat fa fallida, com va passar amb Grècia el 2008, es renegocien les condicions i s’emet nou deute. A la pràctica, però, l’estem pagant tots, de manera desigual. Com va passar a Grècia, paga més qui menys té, el que guarda efectiu a la seva butxaca o al compte corrent, que veu com els seus diners cada vegada perden més valor.

Si vols descobrir la millor opció per protegir els teus estalvis, entra a Preciosos 11Onze. T’ajudarem a comprar al millor preu el valor refugi per excel·lència: l’or físic.

Catalunya és un país amb una sòlida tradició publicitària. De Barcelona han sorgit agències de publicitat de renom internacional, que han estat reconegudes per la seva creativitat. La publicitat catalana arrenca fa més de 150 anys. A 11Onze repassem els millors moments de la nostra història.

La primera empresa dedicada a la publicitat de l’Estat espanyol neix a Catalunya de la mà de Rafael Roldós (1846-1918). La seva família estava vinculada al món de la impressió i ell va començar la seva trajectòria professional com a corredor d’anuncis per al ‘Diari de Barcelona’ i ben aviat va fundar Roldós y Compañía el 1872. L’exposició ‘Publicitat a Catalunya 1857-1957. Roldós i els pioners’, que es va mostrar al Palau Robert, recull tot aquest llegat.

Actualment, Roldós S.A és una de les empreses de publicitat més antigues del món i durant més de 100 anys va ser l’exemple a seguir per la resta d’agències de publicitat catalanes. A l’experiència de Roldós s’hi van afegir altres agències publicitàries, com les de Pere Prat Gaballí, Rafael Bori, Joan Aubeyzon, José Gardó o Malcolm Thomson, que van ajudar a consolidar la professió que fa de mitjancer entre els anunciants i els mitjans de comunicació. En un primer moment, és clar, les publicitats no tenien gairebé il·lustracions i els textos anaven cara barraca. “Lavado de cabello”, “Ganga, verdad”, “Aviso al público”, “Gran surtido” eren els eslògans comuns per cridar l’atenció dels lectors.

L’ascens del cartellisme

Les il·lustracions, però, guanyen pes de mica en mica. I també és Catalunya el primer lloc de l’Estat espanyol on apareix el cartell modern. La industrialització i la burgesia van ser els grans impulsors del Modernisme, estil carregat i preciosista, on també es va incorporar la publicitat, sempre a l’última moda. Sobretot arran de l’Exposició Universal de 1888, el cartellisme es va estendre arreu del territori, on es van convocar fins i tot concursos. El llibre que millor recull aquesta història és, sens dubte, l’obra dirigida per Carolina Serra, ‘Història de la publicitat de Catalunya’, on es reivindica la importància d’aquest sector.

Així, el primer cartell modernista és d’Alexandre de Riquer per una marca de fotografia l’any 1895. I aviat s’hi sumaran altres de Llorenç Brunet, Modest de Casademunt, Ramon Casas, Joan Llaverías o Francisco de Cidón. Possiblement el cartell més reconegut de l’època és ‘4 gats. Pere Romeu’ de Casas, en què veiem Romeu a la barra del famós restaurant barceloní Els Quatre Gats mirant directament al lector. Però n’hi ha d’altres, com els de l’Anís del Mono o els de Codorniu.

Guerra i repressió: l’aparició de nous formats

Amb la difusió de la ràdio, a finals dels 20 del segle XX, apareixen nous formats publicitaris que fan canviar tota la seva fesomia. La publicitat s’incorpora al món educatiu i els professionals es comencen a organitzar en associacions. El cartellisme, a més, pren una estètica racionalista i, sobretot durant la Guerra Civil, hi triomfaran els missatges polítics i les proclames. D’aleshores, destaca la feina del Comissariat de Propaganda de la Generalitat republicana per lluitar contra el feixisme, amb Jaume Miravitlles al capdavant. D’aquesta època són les reconegudes fotografies-cartell de Pere Català i Pic o la campanya transmèdia “El més petit de tots”.

Després de la Guerra Civil, l’aïllament internacional i la repressió faran desaparèixer completament el català a la publicitat. I no serà fins a principis dels anys 50 que la societat catalana tornarà a mostrar interès pel consum. D’aquesta època són anuncis com Potax o Cerebrino Mandri. Però serà l’any 1956 el que marcarà un abans i un després, perquè és quan Televisió Espanyola inicia les seves primeres emissions i apareixen noves agències de publicitat que canviaran per sempre més els formats publicitaris.

Els Jocs Olímpics i l’auge de l’audiovisual

És durant la dècada dels 60, 70 i 80 que es perfeccionarà la producció, l’art i el cinema publicitaris. S’exploren noves idees, es crea, s’innova i, finalment, es ven. Cal entendre que, en aquella època, els equips de publicistes no havien estudiat cap grau universitari: construeixen la professió a mesura que la practiquen. Així és com es van conformar equips multidisciplinaris, amb cineastes, grafistes, fotògrafs, directors d’art, productors i comercials.

Dels missatges senzills dels 60, com l’“OMO lava más blanco”, als rodatges passaran tan sols unes poques dècades. Amb l’esclat publicitari dels Estats Units i el Regne Unit, triomfen les fotografies i muntatges psicodèlics de Leopoldo Pomés. El més famós possiblement és del conyac Terry amb l’eslògan “Terry me va”. També hi destaquen noms com el de Jaime de la Peña o Pepe Fons, de Group Films. Peña es va endur el Lleó d’Or al Festival Internacional de Cinema Publicitari de Cannes per l’anunci “I Feel Lois”, del 1979. I també aleshores adquireixen renom els germans Moro, que estenen l’ús del ‘jingle’. D’ells són el “Está como nunca” de Fundador (1960) o l’anunci de Gallina Blanca del mateix any, on una gallina fa un ‘striptease’ a càmera.

Però és a partir dels 80 que tot pren una nova dimensió, que culminarà amb una imatge nova per Catalunya i Barcelona amb els Jocs Olímpics del 1992, i la realització de la pel·lícula olímpica per part de les productores Ovideo, Group Films i Lolafilms. Aleshores, l’art underground de fanzines i revistes culturals tindrà una influència cabdal de la mà d’il·lustradors com Mariscal o Nazario. A Group Films s’hi sumen altres agències com MMLB o RCP o Bassat & Asociados, i Barcelona es converteix en la fàbrica d’anuncis de tot l’Estat espanyol. Nenuco, Creu Roja, Byly, Trex… Cap a la dècada dels 90, s’incorporen els efectes especials i l’animació digital, i fins avui.

La publicitat forma part de la nostra memòria col·lectiva. Per això, encara recordem la cançó de la campanya per la llengua “Parla sense vergonya”, aquella altra d’“Envàs, on vas?” o la sensació de pau de l’anunci d’Audi amb l’eslògan “T’agrada conduir?”. Hem organitzat fins i tot batudes veïnals per aconseguir el cartell de La Mercè d’enguany o el de la il·lustradora Paula Bonet. I esperem en candeletes cada estiu l’anunci “Mediterràniament” d’Estrella Damm; i cada Nadal, el de La Grossa i el de Campofrío. La publicitat, ho vulguem o no, ens explica i ens fa.

11Onze és la comunitat fintech de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

Els fabricants d’automòbils fan marxa enrere amb el cotxe elèctric enfront d’un alentiment de la demanda global i allarguen la data que tenien programada per posar fi a la producció de vehicles amb motor de combustió. Els alts preus, la retallada dels incentius i la manca de punts de recàrrega fiables han dissuadit als consumidors.

Des que el febrer de 2023 la Unió Europea ratifiqués la legislació que prohibiria, a partir de 2035, la venda i matriculació de tot vehicle que emetés emissions de CO₂, com a pilar central del Pacte Verd Europeu, la realitat del mercat de l’automòbil elèctric està forçant un canvi de rumb que posa en dubte l’estratègia establerta per assolir els objectius de reducció d’emissions.

Els cotxes elèctrics es continuen venent, però no es venen en els volums que es tenien previstos. L’últim informe de l’Observatori de Combustibles Alternatius de la Comissió Europea (EAFO) apunta que la penetració del cotxe elèctric a la Unió Europea continua sent molt baixa. Els vehicles lleugers amb motors elèctrics i híbrids només representen un 6,15% de la flota total, és a dir, uns 18 milions sobre els gairebé 290 milions de vehicles que circulen pel territori europeu.

A més, les matriculacions de vehicles elèctrics estan perdent pes en el conjunt de la Unió Europea. En el primer semestre de l’any, els vehicles purament elèctrics van representar el 12,5% de les matriculacions, mentre que l’any anterior es van quedar en un 12,9%, segons dades de l’Associació de Constructors Europeus d’Automòbils (ACEA). Per altra banda, els vehicles híbrids endollables han perdut 0,5 dècimes de quota de mercat, del 7,4% assolit durant el mateix període de 2023, han passat al 6,9% d’enguany.

Les dades de vendes de cotxes elèctrics del mes de juny segueixen aquesta tendència, perdent un 1% de la seva quota de mercat, mentre que les matriculacions de vehicles híbrids endollables van caure fins a un 19,9%. Es tracta d’un alentiment significatiu del mercat del vehicle elèctric quan tenint en compte que el total de les matriculacions —vehicles elèctrics i de combustió— durant aquest mes va augmentar un 4,3%, i un 4,6% en el conjunt dels primers sis mesos de l’any, respecte al mateix període de l’any anterior.

Les vendes de vehicles elèctrics no només han caigut de forma generalitzada a tota Europa. En el primer trimestre de 2024, els Estats Units van experimentar un descens del 7,3% en les vendes totals de cotxes elèctrics en comparació amb el quart trimestre de 2023. Només el continu creixement del mercat automobilístic de la Xina, que representa el 60% de les vendes mundials de vehicles elèctrics, està invertint aquesta tendència a la baixa.

Quan no surten els números

Després d’invertir milers de milions d’euros en el desenvolupament de noves plataformes elèctriques, marques com Ford, General Motors, Mercedes-Benz, Volkswagen i el grup Stellantis han alertat que han experimentat un descens significatiu de les comandes de vehicles elèctrics.

La resposta de la indústria de l’automòbil no s’ha fet esperar, i ja fa mesos que estan anunciant retallades de producció, tancaments de fàbriques i un replantejament del seu objectiu de convertir-se en fabricants de vehicles purament elèctrics abans del final d’aquesta dècada.

En aquest context, el Grup Volkswagen ha desestimat la possibilitat d’obrir una nova planta als voltants de Wolfsburg, com estava previst, i ha avisat del possible tancament de la fàbrica de cotxes elèctrics d’Audi a Brussel·les. Mercedes ha cancel·lat el desenvolupament d’una nova plataforma elèctrica per concentrar els seus esforços en nous vehicles més assequibles i amb motor de combustió.

Però la indústria europea juga contra rellotge, 2035 és la data límit per a vendre vehicles de combustió i, fins avui, aquesta prohibició segueix en vigor. No obstant això, aquesta normativa s’enfronta a la resistència de diversos fronts que qüestionen la viabilitat i l’impacte de tal mesura. L’Eurocambra va acordar una excepció fins a finals de 2035 per als fabricants amb petits volums de producció anual i quant als combustibles sintètics.

Manfred Weber, líder del Partit Popular Europeu (PPE), ha titllat “d’error” la prohibició, després de les eleccions al Parlament Europeu i ha promès que el partit debatria la seva revocació “en els pròxims dies.” No és l’única veu entre els euròcrates que advoquen per un acord menys restrictiu i, en última instància, el 2027 es decidirà si realment es fa efectiva aquesta legislació.

De la teoria a la realitat

Els alts preus, la retallada dels incentius i la manca de punts de recàrrega fiables han dissuadit als consumidors. L’Organització de Consumidors i Usuaris (OCU) apunta a alguns d’aquests factors com a principals obstacles per a l’adopció massiva de vehicles elèctrics a l’Estat espanyol. Segons l’organisme, l’ús de vehicles elèctrics és impracticable sense un lloc on es pugui recarregar diàriament a un preu econòmic, sigui a casa o en el lloc de treball.

Per altra banda, els preus desorbitats dels vehicles elèctrics exclouen als compradors amb menor poder adquisitiu, és a dir, a la majoria de la població del nostre país i de gran part d’Europa, que demanen vehicles més assequibles. Per tant, no és d’estranyar, que el Dacia Sandero hagi estat el cotxe més venut a la UE durant el primer semestre de l’any, en detriment del Tesla Model Y, que ha passat d’ocupar la primera posició el 2023 a la vuitena enguany, amb una caiguda del 26% de les vendes.

Una altra font de problemes per al sector del vehicle elèctric té a veure amb les denúncies d’obsolescència programada. Des de bateries que, pel seu alt cost, no són ni reparables ni reemplaçables, fins a actualitzacions de programari que donen un control total als fabricants en detriment dels tallers independents i dels propietaris, limiten la vida útil dels cotxes elèctrics, deixen escarmentats als usuaris i posen en dubte les credencials ecològiques d’aquest tipus de vehicle.

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

És possible aturar l’escalfament global? Durant gairebé una dècada l’organització Project Drawdown ha insistit que no es tracta d’una utopia si es prenen les mesures adequades per detenir l’acumulació de gasos d’efecte d’hivernacle en l’atmosfera.

Les emissions de gasos d’efecte d’hivernacle van assolir en la dècada passada màxims històrics, per la qual cosa el ritme de l’escalfament global s’ha intensificat. La temperatura està augmentant a un ritme de gairebé 0,2 °C per dècada. I el pitjor és que podria pujar 1,5 °C més entre 2030 i 2052, segons un informe de l’ONU.

En aquest context, la publicació l’any 2017 del llibre ‘Drawdown’ va generar un enorme ressò mediàtic. Amb prop d’un centenar de propostes, es tractava del pla més complet fins a aquell moment per revertir l’escalfament global. El títol feia referència a aquest desitjat moment futur en el qual els nivells de gasos d’efecte d’hivernacle en l’atmosfera deixin d’augmentar i iniciïn un descens gradual que eviti conseqüències catastròfiques.

L’equip editorial del llibre va continuar avançant en les seves propostes per assolir aquest “punt crucial per a la vida en la Terra; un punt que hem d’assolir de forma tan ràpida, segura i equitativa com sigui possible”, segons detallen en el seu web. L’any 2020 van publicar “L’informe Drawdown”, que actualitza les seves propostes i planteja una sèrie de reflexions fonamentals sobre l’equilibri climàtic.

Un informe de referència

Les seves solucions posen l’accent principalment en els àmbits energètic, industrial, alimentari, del transport i de la construcció, en sumar el 90% de les emissions de gasos d’efecte d’hivernacle. Les propostes, que pretenen servir de punt de partida per a legisladors, institucions i individus, es basen en deu idees clau que haurien de guiar els esforços de la humanitat per evitar el desastre mediambiental.

1. És possible assolir el punt “drawdown” a mitjan segle. Sí, malgrat les dificultats, és possible aturar l’increment de les emissions, però per a això és necessari maximitzar les solucions climàtiques disponibles en l’actualitat. Com adverteix l’informe, “disponible és millor que nou, i la societat està preparada per començar aquesta transformació avui dia”.
2. Es precisa un sistema complet de solucions. No existeix un remei únic i miraculós per a un problema tan complex com la crisi climàtica. Moltes de les solucions poden combinar-se i fer que es retroalimentin per obtenir l’impacte més gran possible. Per exemple, els edificis eficients fan que la generació d’electricitat renovable sigui més viable.
3. Les solucions rarament tenen només un impacte climàtic. Moltes d’elles poden generar ocupació, millorar la resiliència davant impactes climàtics com a tempestes i sequeres, i proporcionar altres beneficis mediambientals com la preservació de recursos hídrics.
4. L’estalvi que suposen les solucions climàtiques supera de manera significativa als costos. Els arguments sobre la falta de viabilitat econòmica de l’acció climàtica són falsos. L’informe calcula que els estalvis operatius nets multipliquen per entre quatre i cinc els costos d’implementació nets. I si tenim en compte el valor financer dels beneficis associats, com l’estalvi en serveis sanitaris gràcies a la reducció de la pol·lució, i els danys climàtics evitats, com la reducció de les pèrdues en agricultura, l’argument econòmic és encara més sòlid.
5. És fonamental impulsar les solucions que redueixen o substitueixen l’ús de combustibles fòssils. L’ús de combustibles fòssils per a electricitat, transport i calefacció genera dos terços de les emissions de gasos que atrapen calor en el món. D’aquí la importància d’aquest apartat. Aproximadament el 30% de les solucions proposades en l’informe plantegen una reducció del seu ús a través d’una major eficiència i gairebé altre 30% planteja alternatives. Aquestes mesures, que abasten des de l’impuls de les energies solar i eòlica a la readaptació d’edificis, poden proporcionar gairebé dos terços de les reduccions d’emissions necessàries per a arribar al punt “drawdown”.
6. Cal afavorir els embornals de carboni de la naturalesa. Si volem evitar que es desbordi l’aigua d’una banyera, podem tancar l’aixeta, però també llevar el tap perquè el líquid se’n vagi per l’embornal. Una cosa similar succeeix amb el carboni en la naturalesa. Les activitats humanes poden afavorir els embornals de carboni naturals, i moltes solucions climàtiques basades en ecosistemes o relacionats amb l’agricultura tenen el doble benefici de reduir emissions i absorbir el carboni.
7. No es para prou atenció a algunes de les solucions climàtiques de major impacte. L’informe adverteix que, més enllà de les turbines eòliques terrestres i les plantes fotovoltaiques a escala industrial, és imprescindible avançar en aspectes com la reducció dels desaprofitaments alimentaris o millorar els processos de deixalla de refrigerants químics, que són potents gasos d’efecte d’hivernacle.
8. Es precisen acceleradors per a impulsar solucions a l’escala, velocitat i abast necessaris. Alguns acceleradors, com el canvi de polítiques i el desplaçament de capitals, estan més pròxims i tenen impactes més directes. Uns altres, com els canvis culturals i la generació de poder polític, estan més allunyats i són més indirectes en els seus efectes.
9. Els canvis s’han de donar a tots els nivells, des de l’individual fins al global. La crisi climàtica requereix canvis sistèmics i estructurals en la nostra societat. Són necessàries intervencions a escala individual, de comunitat, organitzativa, regionals, nacional i global per maximitzar els beneficis i aconseguir la transformació.
10. Seran necessaris molt compromís, col·laboració i enginy per revertir l’actual situació. L’informe adverteix que “la senda en la qual ens trobem és molt més que arriscada, i és fàcil sentir-se paralitzat per aquest perill.” Tot i això, també recalca que el canvi és possible: “junts podem construir un pont des d’on estem ara cap al món que volem” per a les generacions esdevenidores.

Si vols rentar la roba sense embrutar el planeta, 11Onze Recomana Natulim.

La Revolució Francesa, a banda d’aportar els conceptes de llibertat, igualtat i fraternitat, també va aportar l’inici de l’homogeneïtzació de la mètrica dels sistemes de pesos i mesures a escala mundial. Fins llavors, cada territori tenia els seus propis sistemes i, cadascun, a la seva manera, havia també intentat unificar-los. A 11Onze fem un repàs d’aquesta evolució!

França va ser, el 1791, el primer Estat a aprovar el sistema mètric decimal basat en el metre i el gram. A partir de llavors, l’ús del gram i el metre es va anar estenent arreu del món. Però la seva acceptació com a sistema mètric estàndard no es va aprovar fins al 1960, quan va ser reconegut internacionalment el Sistema Internacional d’Unitats (SI).

Cal tenir present que la necessitat de mesurar les coses ha estat present en els humans des de temps immemorials. Des que la humanitat ha hagut d’intercanviar productes, ha fet servir sistemes de mesura, dels quals se’n tenen constància des de fa més de 5.000 anys. Al llarg dels anys, els pobles han estat usant mesures adaptades a les seves circumstàncies i és per això que s’han anat proposant diferents sistemes únics de pesos i mesures.

La convenció del metre

Posar-se d’acord amb un sistema de mesures ha estat una feina àrdua. La seva acceptació per part d’alguns territoris no té encara 150 anys d’història. El 20 de maig de 1875 a París es va celebrar la Convenció del Metre, on 17 països van signar un tractat internacional que tenia com a objectiu crear una autoritat mundial en el camp de la metrologia, la ciència que estudia els sistemes de pesos i mesures.

A partir d’aquest tractat es van crear tres organismes que encara són vigents avui dia: la Conferència General de Pesos i Mesures (CGPM), el Comitè Internacional de Pesos i Mesures (CIMP) i l’Oficina Internacional de Pesos i Mesures (BIPM). La missió d’aquests organismes va ser i és determinar un sistema de mesurar estandarditzat. A l’11a Conferència General de Pesos i Mesures del 1960 es va aprovar el conegut SI, que determinava sis unitats de base. I a la 14a conferència general es va aprovar incorporar la setena magnitud base: el mol. 

El BIPM, a la revisió que va fer el 2018 del SI, va modificar les definicions de quatre de les unitats bàsiques: el kilogram, l’ampere, el kelvin i el mol, Les noves definicions s’han basat en el valor numèric fix de la constant de Planck (h), la càrrega elemental (e), la constant de Boltzmann (k) i la constant d’Avogadro (NA), respectivament. Aquest fet ens indica que els valors estan en constant revisió i que aquest sistema es redefineix i precisa amb l’objectiu de facilitar la producció industrial, la recerca científica i l’intercanvi comercial.

El metre, Barcelona i les illes Balears

De totes les mesures, el metre és una de les dues unitats que es va estandarditzar des del primer moment. I Barcelona, com tantes altres vegades a la història, va ser cabdal. L’any 1799, quan es va fer la seva primera definició, el metre equivalia a la deu milionèsima part d’un quadrant de meridià terrestre. Aquesta mesura es va determinar després que s’amidés la fracció del meridià de París, entre Dunkerque i Barcelona, l’any 1718. Després, entre el 1792 i el 1798, es van allargar les triangulacions geodèsiques fins a les illes Balears. En les feines de la segona part del mesurament hi va tenir un paper important el rossellonenc Francesc Aragó.

Així, l’any 1889 la definició de metre era la longitud del prototip internacional de platí-iridi, que va ser substituïda el 1960 per la definició basada en la longitud d’ona de la radiació corresponent a una transició particular en el criptó 86. Aquest canvi es va adoptar per millorar la precisió amb la qual es podia definir el metre, fet que es va aconseguir utilitzant un interferòmetre amb un microscopi viatger per mesurar la diferència de camí òptic a mesura que es comptaven les franges. Però l’any 1983 la definició va tornar a canviar i, des de llavors, el metre es defineix com la distància que recorre la llum en el buit en un interval de temps determinat.

Els diversos sistemes provoquen errors de càlculs

La complexitat a l’hora de definir cadascuna de les mesures té molts motius, però el principal són, sens dubte, els errors de càlcul. La història és plena de malentesos, picabaralles i desastres per no haver-hi un sistema de pesos i mesures estandarditzats. La història contemporània no se n’escapa, malgrat que gairebé tots els països han acceptat el SI —excepte els Estats Units, Libèria i Birmània—  i té episodis que continuen reivindicant la necessitat de fer servir un únic sistema, sobretot en un món tan globalitzat com el que vivim.

Un dels casos més sonats és el de l’Orbitador de Mart, el primer satèl·lit meteorològic, que la NASA va enviar a aquest planeta, però que no va poder mai fer la seva feina perquè l’any 1999, en arribar a l’òrbita de Mart, es va perdre. Les causes no se saben exactament. No obstant això, es té constància que hi va haver un error de càlcul. La NASA va fer servir el sistema imperial o anglosaxó, que empra mesures com les polzades, les milles o els galons, mentre que un dels contractistes va fer servir el sistema mètric decimal, que fa servir mesures com el metre, el kilogram o el litre. Una de les investigacions fetes per aclarir el cas va determinar que la causa de la pèrdua del satèl·lit va ser un error en “la conversió de les unitats”.

Magnituds tradicionals catalanes

Més enllà del protagonisme que té Barcelona en la definició del metre, la història de la mètrica de Catalunya és àmplia i plena de matisos. Els territoris havien creat els seus propis sistemes de mesurar, basats en l’herència que ens va deixar l’imperi romà. De fet, fins no fa pas massa anys, la gent encara feia servir en el seu argot comercial les unces, les lliures, la carga, el petricó i el jornal, entre altres.

A Catalunya, la voluntat d’unificar el sistema de metrologia arrenca del segle XIII. El primer acord en ferm, però, es va prendre a les Corts de Montsó celebrades el 1585, on es va plantejar la unificació dels sistemes entorn de les unitats de mesura que es feien servir a la ciutat de Barcelona. 

La unificació no va ser fàcil: només establir la metodologia ja va trigar dos anys. La reducció de pesos i mesures va començar a la Vegueria de Barcelona l’any 1587 i es va acabar a la Vegueria de Tortosa el 1594. Aquest laboriós treball s’ha conservat en gran part gràcies a les actes recollides en cinc volums que es conserven a l’Arxiu de la Corona d’Aragó. Els estudiosos de la metrologia catalana és on tenen el seu referent. I tu, encara fas servir alguna mesura antiga?

11Onze és la comunitat fintech de Catalunya. Obre un compte descarregant la super app El Canut per Android i Apple. Uneix-te a la revolució!

D’ençà que l’ésser humà va deixar el nomadisme per constituir-se en societats sedentàries, l’aparició de l’estratificació social, basada en l’acumulació de riquesa, va esdevenir un fet. Des de llavors s’han alternat períodes de bonança i de crisis. En aquesta primera part, repassem la història de les grans crisis dels segles XVII, XVIII i XIX.

En el naixement del capitalisme incipient, les crisis van sorgir sobretot per l’expansió dels mercats, els grans monopolis comercials, el consum de productes de moda i les males collites provocades per canvis mediambientals. Des de la crisi de les tulipes, fins a les companyies del mar del sud, passant per les guerres napoleòniques, els problemes del deute, de la depreciació, de la inflació i la consegüent caiguda de règims polítics emergien com ho fan avui dia. Com s’ho van fer aleshores? Com aquestes crisis van fer caure l’antic règim? Les respostes que van trobar ens poden ajudar a comprendre el nostre aquí i ara.

1637: Per què les tulipes costen tant? 

Amb la Unió d’Utrecht, les 17 Províncies Unides es van conjurar per treballar plegades per deslligar-se de l’ocupació de la Corona de Castella. Aquesta lluita comuna els va permetre viure una pujança econòmica i comercial que les va dur a un dels períodes més daurats de la seva història. El procés de creixement econòmic va fer eclosió a principis del segle XVII, quan ja constituïdes com a República Holandesa, van esdevenir la primera potència econòmica mundial. Era possible compaginar l’ètica protestant i l’esperit del capitalisme sorgit dels monopolis comercials de les mars del Japó?

Sí, i el pintor neerlandès Frans Hals ho va retratar. L’artista, considerat el gran retratista flamenc del segle XVII, va pintar per a la posteritat infinitat de retrats per a les classes acomodades holandeses, que tenien molt d’interès a deixar constància de la seva bona fortuna. Un clar exemple és el seu conegut quadre ‘Retrat d’una parella’, que mostra a un matrimoni agafant-se de la mà, símbol de lleialtat.

En aquest context d’exuberància econòmica, fou quan les tulipes van adquirir una rellevància incomprensible, atès que van convertir-se en l’expressió de major ostentació econòmica que es podia mostrar en públic. Perquè ens fem una idea, durant la dècada dels anys 20, només un bulb de tulipa es podia vendre fàcilment per 1.000 florins, mentre que el sou mitjà anual d’un holandès era de 150 florins. És a dir: un neerlandès mitjà havia de treballar durant quasi deu anys per adquirir un bulb de tulipa exòtic.

Aquest exotisme desmesurat va desembocar en una bogeria per la compra de tulipes a futur que duraria anys, fins a arribar a provocar una crisi financera descomunal i la fallida total del sistema econòmic holandès a partir del 6 de febrer de 1637. Aquesta bombolla de les tulipes que va petar potser ens recorda a la bombolla immobiliària del 2008 i les maleïdes hipoteques ‘subprime’. 

1720: Qui té un amic, té un tresor

Si t’ofereixen l’oportunitat d’invertir en una empresa i t’asseguren que et reportarà moltíssims beneficis, segurament t’ho pensaràs. Després, et faràs la següent pregunta: aquesta empresa exactament què produeix per generar tants beneficis? A l’Anglaterra de principis del segle XVIII, molts inversors —petits, grans i molt grans— aquesta pregunta la van obviar. De fet, ni tan sols se la van plantejar.

L’afany per conquerir nous mercats per tal d’incrementar les balances comercials de les principals monarquies europees —castellana, francesa i anglesa— va provocar importants conflictes bèl·lics continentals. I, tots ells, comportaven uns elevadíssims costos econòmics per als eraris públics. Per això, es van veure obligades a cercar el control de nous territoris d’ultramar, principalment de les Amèriques; i el domini del món, en general.

L’emissió de deute era una de les fórmules emprades pels Estats per finançar les seves polítiques expansionistes. A l’Anglaterra del 1719, la Companyia dels Mars del Sud era una de les moltes empreses que compraven part del deute. A la vegada, l’empresa emetia accions per finançar-se i amb aquests diners tornava a comprar deute. Tanmateix, a diferència de la resta de competidors, la Companyia dels Mars del Sud va aconseguir un acord crucial d’exclusivitat en esdevenir l’única companyia anglesa amb potestat per comerciar directament amb les colònies sud-americanes de la Corona Castellana.

Aquest acord va provocar que els mercats financers es veiessin desbordats per una gran eufòria compradora d’accions de la companyia. Tanmateix, no hem d’oblidar que tot aquest engranatge —ple de trucs organitzats—, era mogut per l’Estat anglès per finançar-se. El fet curiós és que aquesta companyia pràcticament no va exercir mai cap activitat, però les seves accions van pujar més d’un 1.000% en menys d’un any.

Així i tot, quan l’eufòria va desaparèixer i els preus de les accions van col·lapsar, va haver-hi una crisi de liquiditat, que es va estendre per tota l’economia anglesa i va desencadenar en una crisi de dimensions bíbliques. Per davant es va emportar a milers d’inversors que ho van perdre tot, el govern va dimitir en bloc, el Parlament es va dissoldre i una comissió gestora es va fer càrrec de la gestió del país. Els representants de la Companyia dels Mars del Sud van acabar tots a la Torre de Londres. Finalment, Anglaterra va entrar en una llarga i profunda recessió econòmica que va durar dècades.

1797: La construcció d’una nova capital

Reunits a la ciutat de Filadèlfia, 55 representants de les antigues colònies americanes es disposaven a redactar una innovadora i revolucionària Carta Magna per a la incipient nació. Enrere quedava la guerra i el futur semblava prometedor. La nova constitució —d’arrel il·lustrada— s’inspirava en els principis de la llibertat i la igualtat. Aquella generació d’europeus que havien crescut i lluitat per implementar els principis de la raó en les seves societats, van observar el revolucionari sistema democràtic i republicà dels recentment nascuts Estats Units com el pas definitiu cap a la modernitat. A partir d’aleshores, tots els homes esdevindrien iguals per naturalesa i davant la llei.

La constitució nord-americana plantejava la creació d’un govern federal, limitat en les seves competències, però superior als Estats, equipat amb branques executiva i judicial, i un cos legislatiu bicameral: el Senat i la Cambra de Representants. I tots aquests organismes, on s’havien d’ubicar? S’havia de construir una nova capital?

Les discussions per decidir la ubicació van ser llargues i tenses, encara que al final es va decidir que es construiria en uns extensos terrenys sobre el riu Potomac, al sud de Baltimore. L’urbanisme de la capital havia de representar l’esperit il·lustrat mitjançant grans avingudes, rotondes, extenses zones enjardinades, i tot havia de respirar un estil neoclàssic. Tanmateix, què passa quan comences a construir la capital i més del 40% dels terrenys són privats?

La North American Land Company pretenia, amb la compra dels lots de terra, vendre’ls a inversors europeus. Així i tot, aquesta venda massiva no es va materialitzar, perquè Europa estava massa entretinguda amb Napoleó, causant principal de la tensió monetària i la retirada massiva de dipòsits dels principals bancs europeus. Per això, la North American Land Company va accedir als principals mercats crediticis europeus —anglès, francès i holandès—, va provocar la desfeta de la xarxa creditícia de l’Atlàntic, i va acabar per accelerar el col·lapse del sistema i en una important aturada comercial. 

1815: El món després de Viena

Una figura a cavall va emergir entre les boires matinals a la Prairie de la Rencontre, a prop de Grenoble. Dirigint-se a l’exèrcit —que el venia a detenir per haver-se escapat de l’illa d’Elba— va cridar: “Soldats! Soc el vostre emperador. No em reconeixeu?”. Al cap d’un mes i mig, entrava a París entre crits de “Visca l’Emperador!”. La història estava disposada a donar-li una nova oportunitat a en Napoleó Bonaparte.

La restauració de la monarquia francesa —i, per tant, de l’antic règim— xocava de ple amb l’esperit revolucionari que Napoleó havia estat combatent durant quasi dues dècades.  Semblava que les dues concepcions sobre la gestió del poder eren irreconciliables i calia dirimir-ho en el camp de batalla. Realment, Waterloo va significar la fi del somni revolucionari d’en Bonaparte?

Els vencedors de Waterloo —Àustria, Gran Bretanya, Rússia, Prússia i França— es van citar a Viena per restaurar l’antic ordre prerevolucionari. Convençuts de redreçar la situació, aviat es van adonar que les guerres napoleòniques havien produït uns canvis radicals i profunds a Europa, així com a altres parts del món. Tots els esforços per revertir les polítiques napoleòniques van ser infructuosos. 

Durant quasi 20 anys, la subjugació dels països europeus sota l’Imperi Francès va permetre introduir moltes de les característiques liberals de la Revolució Francesa: la democràcia, les lleis, el procés judicial de les Corts, l’abolició de la servitud, la reducció del poder de l’Església catòlica i la demanda d’un límit als poders de la monarquia. Un dels llegats més importants de l’expansió napoleònica a Europa va ser la instauració del dret civil i les seves institucions.

1845: El genocidi gastronòmic de la patata

A partir del segle XII, Irlanda va caure sota el domini d’Anglaterra, que va traslladar a l’illa població no autòctona perquè s’establissin com a colons. Al segle XIV, es van imposar les anomenades Normes de Kilkenny, que prohibien els matrimonis mixtos, així com l’ús del gaèlic i els costums del país. Oliver Cromwell, al segle XVII, va ordenar la confiscació de terres i altres béns dels catòlics irlandesos, que podien passar a mans dels colons protestants anglesos, els únics que podien obtenir beneficis de les terres.

Abans d’aquesta confiscació, l’alimentació tradicional irlandesa es basava en cereals, carn, lactis, verdura i fruites. Després de la confiscació, grans quantitats de productes —cereals, bestiar, lactis, aus— van començar a sortir diàriament dels ports irlandesos cap a Anglaterra. Per això, els irlandesos van ser forçats a mantenir una dieta exclusivament a base de patates i llet.

I de cop i volta, l’any 1845, a les plantacions de patates va aparèixer una terrible plaga provocada pel fong ‘Phytophthora infestans’, que es va estendre ràpidament i va afectar de manera fatídica tots els cultius de patates. La plaga va desencadenar un terrible episodi de fam per tota la pagesia irlandesa, i va causar la mort de més d’un milió de persones. Mentrestant, el Parlament anglès no va prendre cap mesura per ajudar a la pagesia irlandesa: únicament va enviar a Irlanda uns 200.000 soldats per mantenir la situació comercial sota control i evitar l’aixecament de la població. D’aquesta manera, s’assegurava que desenes de milions de caps de bestiar, tones de farina, gra, aus i productes lactis sortissin del país.

Davant d’aquesta situació tan dramàtica —agreujada per uns rigorosos hiverns—, entre el 1845 i el 1849, més d’un milió i mig d’irlandesos van decidir deixar de passar gana a les estepes verdes i emigrar al nou món.

1866: Rendibilitats fictícies

Certs estudis tècnics demostraven que a Ogassa —població situada sota el Taga— hi havia abundància de carbó, fet que possibilitaria l’explotació de la zona a gran escala. Aquesta extracció plantejava la necessitat de construir una xarxa moderna per transportar el material a un baix cost fins a Barcelona per fer funcionar les modernes màquines de vapor de la incipient indústria tèxtil. Per aquest motiu, es van destinar gran quantitat de recursos econòmics —públics i privats— a la construcció de la xarxa ferroviària catalana. Amb aquesta infraestructura es pretenia aconseguir una indústria més competitiva i diversificada.

Ràpidament, la Monarquia es va pujar al carro del desenvolupament territorial per a tot l’àmbit estatal. I la història ens ha ensenyat que la construcció d’una nova gran infraestructura a escala estatal requereix molts recursos econòmics. Moltíssims. Per això, es va haver de reformar el sistema financer estatal per mitjà de dues importants lleis: la Llei de Bancs d’Emissió i la Llei de Societats de Crèdit. 

Però els mecanismes financers que havien fet possible la gran expansió de la dècada van tocar fons el 1866 amb el crac de la Borsa de Barcelona. Simplificant molt, els motius van ser tres. El primer, la progressiva acumulació de pèrdues de les principals empreses creditores —com per exemple, Catalana General de Crèdit, molt implicada en la construcció i explotació ferroviària—, que van anar demostrant que seria impossible recuperar totes les inversions realitzades. Segon, la intensa participació de la societat en el negoci ferroviari, tant en forma d’accions i obligacions en cartera com en préstecs garantits, que seria afectada per una caiguda dràstica de la seva cotització. I tercer, l’increment desmesurat dels tipus d’interès, amb els efectes inevitables sobre tot el sistema financer. Tot plegat acabaria esgotant tots els recursos econòmics atresorats durant dècades.

1879: La mort de les vinyes

La Sentència Arbitral de Guadalupe —de finals del segle XV—, va posar fi a la qüestió de la remença a Catalunya. Una de les seves conseqüències va ser sobre la propietat de la terra, que es va anar disgregant. Les grans propietats es van anar parcel·lant en règim d’emfiteusi, semblant a un arrendament, per mitjà d’un contracte de rabassa morta. Aquest instrument jurídic tenia com a objectiu la cessió al pagès d’unes terres ermes, és a dir, no treballades, perquè aquest hi plantés ceps i treballés la vinya mentre visquessin els ceps que havia plantat. D’aquesta manera, el pagès es convertia en usufructuari de les terres que conreava, a canvi de pagar un cens anual al propietari.

Al llarg dels segles XVIII i XIX, les principals comarques catalanes productores de vi van incrementar exponencialment la seva producció agrària, a causa d’una forta demanda del mercat. Aquest fet va portar a l’increment espectacular d’explotació de noves terres, amb la consegüent necessitat d’una abundant mà d’obra i, a la llarga, un augment demogràfic. La dècada dels anys 80 del segle XIX, Catalunya va viure l’edat d’or de la vitivinicultura, mentre França estava infectada per la fil·loxera.

Aquest insecte americà atacava les arrels de la vinya i les matava lentament, la qual cosa explica la seva lenta extensió territorial. Però la fil·loxera va saltar a Catalunya per l’Empordà l’any 1879. El 1893 va arribar al Penedès, on en vuit anys va arrasar fins a 385.000 hectàrees de vinya. I el 1899 va arribar a la Terra Alta.

Encegats pels beneficis, aquella generació només va pensar en el curt termini. Ni es va plantejar la possibilitat que la fil·loxera els afectés, ni de bon tros que els pagesos haguessin d’arrencar els ceps i, encara menys, passar un temps sense produir. I, si els ceps es morien, què passaria amb els contractes de rabassa morta? La situació es va complicar. I molt. 

Primer de tot, es van substituir el 99% dels ceps europeus —‘Vitis vinifera’— pels ceps americans —‘Vitis rotundifolia’—, atès que són molt més resistents a la fil·loxera. I segon, els propietaris de les terres van considerar trencats el contractes de rabassa morta amb la mort dels ceps, tot i que els rabassaires demanaven la renovació dels contractes per l’excepcionalitat de la situació. Donat l’augment de la conflictivitat, les opcions van anar encaminades en dues direccions: que els antics rabassaires esdevinguessin parcers, la qual cosa volia dir perdre la majoria dels antics drets sobre la terra o emigrar a la ciutat, i esdevenir mà d’obra barata per a les modernes fàbriques tèxtils.

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant la super app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!