Quan la IA avança més ràpid que el control

Durant anys, el debat sobre la intel·ligència artificial s’ha centrat en tot allò que podria arribar a fer: automatitzar feines, desenvolupar medicaments, programar, transformar empreses o substituir determinades tasques humanes. Però la pregunta està canviant. Els sistemes més avançats ja no es limiten a respondre preguntes. Poden utilitzar eines, executar codi i encadenar accions de manera autònoma durant períodes cada vegada més llargs. Davant d’aquesta acceleració, els mateixos responsables de les empreses que lideren la cursa, com Dario Amodei, d’Anthropic, i Sam Altman, d’OpenAI, han començat a defensar més controls i, fins i tot, una reducció del ritme de desenvolupament. El problema no és que la IA ja estigui fora de control, sinó que les seves capacitats podrien estar avançant més de pressa que els mecanismes que tenim per mantenir-la sota control.

De contestar preguntes a executar objectius

Quan ChatGPT va popularitzar la intel·ligència artificial generativa a finals del 2022, el funcionament era relativament senzill. Una persona formulava una pregunta i la màquina generava una resposta. Podia equivocar-se, inventar informació o produir un resultat inadequat, però necessitava constantment que un humà li indiqués què havia de fer.

La nova generació d’IA va més enllà. Els anomenats agents poden rebre un objectiu general, dividir-lo en diverses tasques, buscar informació, utilitzar programes, comprovar els resultats, corregir errors i modificar l’estratègia fins a completar la missió.

És la diferència entre tenir un GPS que ens indica el camí i donar les claus del cotxe a un conductor perquè decideixi ell mateix com arribar a la destinació.

Aquesta autonomia és precisament el que multiplica la utilitat de la tecnologia, però també complica el seu control. La qüestió deixa de ser només si la màquina genera una resposta incorrecta i passa a ser què pot arribar a fer mentre intenta complir una instrucció.

Això no significa que els sistemes hagin desenvolupat consciència, voluntat o intencions pròpies. El problema és molt més concret: una IA pot buscar una solució que compleixi l’objectiu assignat, però que no respecti necessàriament els límits que els humans donaven per implícits.

Quan una prova acaba fora de la prova

Els primers senyals d’aquest problema ja han aparegut en entorns de ciberseguretat.

El juliol del 2026, durant unes avaluacions internes d’OpenAI, diversos models van superar controls que els havien de mantenir aïllats, van trobar vulnerabilitats en la infraestructura, van obtenir accés a Internet i van arribar a sistemes de tercers, entre els quals els de Hugging Face. OpenAI va descriure posteriorment l’episodi com un “warning shot”, un avís del que pot passar quan sistemes molt capaços disposen d’eines i operen amb proteccions insuficients.

Anthropic va descobrir incidents similars. Una revisió publicada aquest setembre detalla quatre casos en què models Claude van aconseguir accedir sense autorització a sistemes informàtics reals durant avaluacions de ciberseguretat. La companyia subratlla que aquestes proves es feien en condicions específiques i, en diversos casos, amb les proteccions de ciberseguretat deliberadament desactivades.

Aquesta distinció és important. No estem parlant d’un assistent convencional que un dia decideix espontàniament escapar-se a Internet. Però els incidents mostren una cosa que fins fa poc era molt més teòrica: si un sistema rep prou autonomia, eines i permisos, pot trobar formes d’actuar que els seus creadors no havien anticipat.

I això és el que ha començat a modificar el discurs dels mateixos líders del sector.

Amodei demana temps per aprendre a controlar-la

Dario Amodei ha estat un dels més explícits. El fundador d’Anthropic ha demanat reduir el ritme de desenvolupament de la frontera de la IA perquè els sistemes de seguretat tinguin temps d’avançar al mateix ritme que les capacitats dels nous models.

No proposa aturar la intel·ligència artificial. La seva idea és evitar que la competició comercial obligui les empreses a introduir noves capacitats abans d’haver desenvolupat mecanismes suficients per controlar-les.

Entre les seves propostes hi ha donar a avaluadors independents un accés molt més profund als sistemes de les empreses, establir estàndards compartits de seguretat i avançar cap a acords internacionals quan es tracti dels models més capaços. La idea és senzilla: com més poderosa sigui una IA, més fortes haurien de ser les garanties exigides abans de desplegar-la.

Aquesta posició també parteix d’una constatació incòmoda. Les empreses tenen incentius econòmics enormes per arribar abans que els seus competidors. Si desenvolupar el model més potent pot representar milers de milions en valor de mercat, esperar voluntàriament per comprovar-ne millor la seguretat no sempre és la decisió empresarial més fàcil. Per això Amodei considera que confiar exclusivament en l’autoregulació de les companyies pot resultar insuficient.

Altman se suma al fre

Sam Altman també ha donat suport a la necessitat de moderar aquesta cursa i d’introduir més avaluació independent. El canvi és significatiu perquè OpenAI i Anthropic competeixen directament per construir alguns dels sistemes més avançats del món.

OpenAI, de fet, ha passat a defensar explícitament requisits nacionals obligatoris de seguretat basats en les capacitats dels models, així com mecanismes independents d’avaluació. La companyia argumenta que cap empresa ni cap govern pot afrontar per si sol els riscos associats a aquesta nova generació de sistemes.

Però aquí apareix una segona preocupació. Regular la IA és necessari, però la manera de fer-ho també importa. Una normativa extremadament costosa o complexa podria tenir un efecte inesperat: només les grans tecnològiques disposarien dels recursos econòmics, computacionals i jurídics necessaris per complir-la. En nom de la seguretat, es podria acabar construint un mercat encara més concentrat.

Aquesta és una de les paradoxes centrals del debat actual: regular massa poc pot permetre desenvolupar sistemes perillosos; regular malament pot concentrar encara més poder en les empreses que ja dominen la tecnologia.

La qüestió, per tant, ja no és simplement si la IA s’ha de regular, sinó qui estableix les regles, a partir de quin nivell de capacitat i qui controla que les mateixes empreses que desenvolupen els sistemes també les compleixin.

El dilema de la cursa contra la Xina

El problema es complica encara més quan hi entra la geopolítica. Els Estats Units consideren el lideratge en intel·ligència artificial una qüestió de competitivitat econòmica i de seguretat nacional. La Xina fa exactament el mateix. Això crea una situació semblant a una cursa armamentística: fins i tot si tots els participants consideressin prudent reduir la velocitat, cap d’ells vol ser el primer a frenar si pensa que el rival continuarà accelerant.

L’Administració Trump ha posat l’accent precisament en aquest argument i ha rebutjat que els Estats Units sacrifiquin el seu avantatge tecnològic davant la Xina per una frenada excessiva del desenvolupament.

Això transforma el problema de la seguretat de la IA en una qüestió molt més difícil de resoldre. Ja no n’hi ha prou que OpenAI, Anthropic o Google arribin a un acord entre elles. Qualsevol sistema realment efectiu de control dels models més avançats acabarà necessitant algun grau de coordinació entre països que, al mateix temps, competeixen per dominar la tecnologia. La seguretat demana cooperació. La geopolítica premia arribar primer.

Qui posa els límits?

Aquest és probablement el canvi més important que s’ha produït en el debat sobre la intel·ligència artificial. Fa uns anys, les advertències sobre la pèrdua de control semblaven relegades a escenaris hipotètics sobre una futura superintel·ligència. Avui, en canvi, les mateixes empreses que desenvolupen els models més avançats reconeixen que cal reforçar la supervisió, augmentar les avaluacions independents i estar disposats a moderar el ritme quan les proteccions no avancen prou de pressa.

Això no significa que la IA estigui a punt de rebel·lar-se contra la humanitat. Les prediccions més extremes continuen sent objecte d’un fort debat entre els mateixos investigadors i no existeix consens sobre si, quan o com podria aparèixer una superintel·ligència fora del control humà. Però els incidents recents sí que mostren que els sistemes actuals ja són prou capaços perquè el problema del control deixi de ser exclusivament teòric.

I aquí apareix la gran paradoxa: les empreses que competeixen per construir sistemes cada vegada més potents són també les que comencen a advertir que cal posar-los límits. Però mentre la seguretat demana temps, la competència empresarial i geopolítica premia exactament el contrari: avançar més ràpid.

Potser, per tant, la pregunta més urgent no és quan la intel·ligència artificial serà més intel·ligent que nosaltres. És una de molt més immediata: quant poder estem disposats a donar-li abans d’estar segurs que continuarem tenint la capacitat d’aturar-la?

11Onze és la comunitat fintech de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució.

Tot i que els grans organismes econòmics internacionals tracten de llançar un missatge tranquil·litzador sobre el control de la inflació, l’experiència del Regne Unit en els anys setanta genera seriosos dubtes. L’or es mostra com una opció interessant per a protegir-se de la depreciació dels diners davant un cicle de “mercats baixistes” que podria allargar-se en el temps.

La inflació porta mesos superant àmpliament les optimistes previsions dels grans organismes econòmics internacionals. La crua realitat fa que una vegada i una altra aquestes institucions es vegin obligades a recalcular les seves previsions a l’alça.

Totes coincideixen a l’hora de llançar un missatge tranquil·litzador. El mantra és que els percentatges descontrolats d’enguany tendiran a moderar-se l’any vinent i que ja en 2024 es recuperarà una taxa pròxima al 2 % desitjat. A això hauria de contribuir decisivament la pujada dels tipus d’interès dels grans bancs centrals.

L’últim a apuntar en aquesta direcció és el Fons Monetari Internacional, que preveu en un informe que la contenció dels salaris evitarà una perillosa espiral inflacionària.

Aprendre del passat

No obstant això, alguns economistes adverteixen que existeixen paral·lelismes entre la situació actual i l’estagflació viscuda al Regne Unit fa mig segle. Des de 1970, el Govern britànic havia estat dopant l’economia amb uns pressupostos expansius i una rebaixa dels tipus d’interès. Com a conseqüència, la inflació es va anar disparant fins a situar-se en el 9,1 % l’any 1973, un percentatge similar a l’actual.

Igual que ara, els tipus d’interès havien començat a pujar. Entre juny i novembre de 1973 van passar del 7,5 % al 1 3%, la qual cosa va provocar l’esclat de la bombolla immobiliària i la consegüent crisi bancària. A més, entre maig de 1972 i gener de 1975, el principal índex borsari va perdre un 74 % del seu valor. La sobtada aturada de l’economia no va evitar que la inflació es descontrolés: va assolir un 16 % l’any 1974 i un 24,2 % l’any 1975.

La gran inquietud és que la història es repeteixi. El mal és que ara el diferencial entre la taxa d’inflació i els tipus d’interès és molt més gran que llavors, per la qual cosa la correcció de la política monetària podria tenir un efecte molt més demolidor sobre l’economia. La contracció global del crèdit bancari serà greu i moltes empreses es tornaran insolvents.

Davant les actuals taxes d’inflació, el lògic seria que els tipus d’interès i el cost del deute públic es disparessin. I, previsiblement, els bancs centrals faran el que sempre han fet en el passat per afrontar aquest tipus de crisi: imprimir més bitllets, amb la qual cosa es reduirà encara més el seu valor real.

L’or, valor refugi

L’augment dels tipus d’interès a principis dels anys setanta no va ser un obstacle per a la revaloració de l’or: va passar de menys de 18 lliures esterlines per unça quan els tipus d’interès eren del 6 % a més de 40 lliures quan van pujar al 13 % al novembre de 1974. I és que, com va dir el fundador de J. P. Morgan, en realitat “l’or és diners, tota la resta és crèdit”.

Des de la suspensió dels acords de Bretton Woods l’any 1971, que va suposar abandonar el patró oro, la massa monetària en el món s’ha multiplicat per més de 30, la qual cosa equival a la seva devaluació. De fet, les llars de classe mitjana amb un sol sou eren comuns abans de 1970 i ara són una utopia. Comprar un habitatge o fins i tot un cotxe sense endeutar-se s’ha convertit en un privilegi només a l’abast d’alguns rics.

En canvi, l’or ha recorregut el camí contrari al de la massa monetària i el seu valor s’ha multiplicat per 38. De fet, des de desembre de 2015, l’or s’ha revaloritzat més d’un 40 % respecte a l’euro.

Recomanat pel major ‘hedge fund’

D’aquí ve que no sorprengui la recomanació de Bridgewater Associates, el major ‘hedge fund’ del món, d’adquirir or físic tot i que bastants inversors veuen en l’actual depreciació de molts altres actius financers una oportunitat de compra.

La raó per apostar per l’or que esgrimeix Rebecca Patterson, cap d’estratègia d’inversió en Bridgewater, és la necessitat de protegir-se d’una fase de “mercats baixistes” que es mantindrà en el temps. En conseqüència, la lògica de comprar actius en la fase de contracció econòmica, quan els preus estan baixos, per a vendre poc després quan l’economia s’expandeixi i tornin a pujar podria no ser vàlida en aquesta ocasió.

A més, tant l’economia xinesa com l’índia estan recuperant la seva fam històrica per l’or, la qual cosa contribuirà a la pujada del preu d’aquest metall a curt termini.

Si vols descobrir la millor opció per protegir els teus estalvis, entra a Preciosos 11Onze. T’ajudarem a comprar al millor preu el valor refugi per excel·lència: l’or físic.

De la mateixa manera que sol·licitem crèdits i altres mecanismes de finançament quan els diners que guanyem no arriben a cobrir les despeses de la nostra llar, és habitual que un Estat demani un préstec quan els seus ingressos no són suficients per afrontar les seves necessitats pressupostàries. T’expliquem d’on surt aquest finançament i les conseqüències d’un deute públic elevat.

El deute públic o deute sobirà és el conjunt de deutes de totes les administracions públiques d’un Estat cap a inversors particulars o altres països, mentre que el saldo negatiu que origina la necessitat de finançament se’l coneix com a dèficit públic. És una forma de finançament que permet al país obtenir ingressos immediats, quan la recaptació d’impostos no és suficient per cobrir les seves necessitats pressupostàries, per a retornar-los gradualment al llarg del temps.

Tot i que les xifres poden resultar sorprenents, en si mateix, el deute sobirà no és ni bo ni dolent. Els països poden requerir finançament per inversions públiques i així estimular el creixement de l’economia, sense patir les conseqüències d’apujar impostos o emetre més moneda pròpia.

Dit això, no és el mateix endeutar-se per fer una inversió que generarà valor a l’economia, que demanar finançament per cobrir una despesa descontrolada. Així mateix, hi ha països que són capaços d’afrontar nivells alts de deute pel fet que els mercats financers confien en la seva capacitat de pagament, gràcies a l’estabilitat de les seves economies o de la seva moneda nacional. 

Finançament a través de títols de deute públic

En funció de les necessitats de finançament de cada país hi ha diferents models d’emissió de títols de deute públic. El termini d’amortització del préstec, a curt, mitjà o llarg termini, i les diverses modalitats d’obtenir interessos en determinen les principals diferencies.

Les Lletres del Tresor tenen el termini de reemborsament més curt, de 3, 6, 12 i fins a 18 mesos, per tant, ofereixen un interès més baix, que els Bons de l’Estat, amb un termini d’entre dos i cinc anys, que a més reparteixen cupons als inversors, que aniran cobrant de manera periòdica.

Per últim, els governs poden emetre Obligacions de l’Estat amb terminis de reemborsament de fins a 30 anys, pensats per a inversors a llarg termini que busquen un retorn d’interessos més elevats. Precisament perquè es tracta d’actius amb un període de venciment tan llarg on el tipus d’interès no depenen tant de la política monetària del Banc Central del país, sinó de factors estructurals de l’economia, són un bon baròmetre del grau de confiança dels inversors en la futura estabilitat econòmica d’un Estat.

Desequilibri pressupostari i endeutament públic desbocat

Les polítiques d’inversió pública expansives arran de l’estancament econòmic provocat per la crisi sanitària han disparat el deute sobirà de molts països fins a rècords històrics. Economistes i organismes internacionals mostren la seva preocupació per l’elevat nivell de deute públic global, que pot acabar sent insostenible per les economies en desenvolupament.

És a dir, el deute és un instrument necessari per al creixement, sempre que sigui sostenible, però la realitat és que les xifres de deute públic en el món han augmentat considerablement en els últims anys, acostant-se a les del PIB global, per tant, estan lluny d’aquesta sostenibilitat. El deute públic d’Espanya segueix marcant rècords històrics, l’últim el passat mes d’agost quan va assolir 1,49 bilions d’euros després de repuntar en 4.440 milions.

Les dades publicades pel Banc d’Espanya el divendres 21 d’octubre en el seu darrer informe econòmic, apuntaven que en els últims 12 mesos s’ha incrementat el deute en 72.029 milions d’euros més. Així mateix, Eurostat afirmava que el deute de la zona euro en el segon trimestre també assolia una xifra rècord de 12,1 bilions d’euros. Com es paga tot això?

Alguns analistes diuen que el deute públic mai es paga realment, és a dir que mai es redueix en termes absoluts perquè sempre es va renovant. Fins i tot quan un Estat fa fallida, com va passar amb Grècia el 2008, es renegocien les condicions i s’emet nou deute. A la pràctica, però, l’estem pagant tots, de manera desigual. Com va passar a Grècia, paga més qui menys té, el que guarda efectiu a la seva butxaca o al compte corrent, que veu com els seus diners cada vegada perden més valor.

Si vols descobrir la millor opció per protegir els teus estalvis, entra a Preciosos 11Onze. T’ajudarem a comprar al millor preu el valor refugi per excel·lència: l’or físic.

Els Estats Units acumulen una de les muntanyes de deute més grans del món, però aquesta no és, per si sola, la dada que més preocupa els economistes. El problema real és que cada vegada han de destinar més diners a pagar els interessos d’aquest deute, fet que redueix el marge disponible per finançar altres polítiques públiques. Quan una part creixent del pressupost serveix simplement per mantenir viu l’endeutament acumulat, el risc ja no depèn només de la quantitat que es deu, sinó del cost de continuar finançant-lo. I és aquí on una crisi de deute deixa de ser una hipòtesi abstracta per convertir-se en un risc que afecta tota l’economia mundial.

Gastar més del que s’ingressa

Per entendre el problema no cal dominar grans conceptes econòmics. Imaginem una família que cada any gasta més del que ingressa i cobreix la diferència demanant diners prestats. Durant un temps, la situació pot ser assumible, sobretot si els interessos són baixos. Però cada nou préstec se suma als anteriors i, amb el pas dels anys, la família no només ha de continuar finançant el seu dèficit, sinó que també ha de pagar els interessos del deute acumulat.

Salvant totes les distàncies, aquesta és la dinàmica que tensiona les finances públiques nord-americanes. Segons les projeccions de la Congressional Budget Office, el govern dels Estats Units gastarà uns 7,4 bilions de dòlars el 2026, mentre que els ingressos se situaran al voltant dels 5,6 bilions. Això deixa un dèficit proper als 1,9 bilions de dòlars.

És important diferenciar el dèficit del deute. El dèficit és el forat que es genera durant un any concret. El deute és l’acumulació dels dèficits anteriors. Dit d’una manera gràfica, el dèficit és l’aigua que continua entrant a la banyera; el deute és tota l’aigua que ja s’hi ha acumulat.

Un deute més gran que l’economia

La dimensió d’aquesta acumulació ja és considerable. La CBO calcula que el deute federal en mans del públic arribarà el 2026 a aproximadament el 101% del PIB dels Estats Units i que podria assolir el 120% el 2036 si no hi ha canvis significatius en la política fiscal.

Aquest percentatge és important perquè permet comparar el deute amb la capacitat econòmica del país per sostenir-lo. Deure molt no és necessàriament un problema si l’economia creix prou i els creditors continuen confiant en la capacitat de pagament. Per això superar el 100% del PIB no significa automàticament estar a les portes de la fallida.

El que sí que significa és una major vulnerabilitat als tipus d’interès. Com més gran és el deute, més impacte té qualsevol augment en el cost de finançar-lo. I precisament aquí és on la situació nord-americana s’ha complicat durant els darrers anys.

Quan els interessos comencen a pesar

Durant bona part de les darreres dècades, els Estats Units van poder conviure amb un deute creixent perquè endeutar-se era relativament barat. Els tipus d’interès eren baixos i això permetia refinançar grans volums de deute sense que la factura es disparés.

Ara la situació és diferent. La CBO preveu que el govern federal destini més d’un bilió de dòlars al pagament net d’interessos el 2026, una xifra que podria superar els 2,1 bilions anuals el 2036.

Aquesta despesa té una particularitat important: no finança hospitals, carreteres, educació o recerca. Simplement remunera els creditors que van prestar diners al govern. Com més pes tenen els interessos dins del pressupost, menys marge existeix per destinar recursos a altres prioritats.

A més, bona part del deute arriba periòdicament al venciment i s’ha de refinançar. Si aquells bons es van emetre en una època de tipus molt baixos i ara han de ser substituïts per nous títols amb una rendibilitat superior, el cost financer augmenta automàticament.

Quan el deute alimenta més deute

A partir d’aquí es pot generar una dinàmica difícil de trencar. Si el govern manté dèficits elevats, necessita emetre més deute. Aquest nou deute genera nous interessos, que augmenten la despesa i poden ampliar encara més el dèficit.

Per tant, el problema no és només que els Estats Units deguin molts diners, sinó que el mateix cost del deute pot contribuir a fer-lo créixer.

La CBO calcula que els interessos nets passaran del 3,3% del PIB el 2026 al 4,6% el 2036. En aquest escenari, una part creixent dels ingressos públics es destinarà simplement a pagar el cost de decisions pressupostàries anteriors.

Aquí és on es troba la diferència entre tenir molt deute i començar a tenir un problema de deute. Una economia potent pot sostenir nivells elevats d’endeutament durant molt de temps, però si el deute creix persistentment més ràpidament que l’economia, la situació es torna cada vegada més exigent.

Una crisi no necessita començar amb un impagament

Quan pensem en una crisi de deute, sovint imaginem un govern anunciant que no pot pagar. Però en el cas dels Estats Units, una crisi podria començar molt abans.

El primer senyal podria ser simplement que els inversors exigissin més rendibilitat per continuar comprant bons del Tresor. Si perceben que la trajectòria fiscal és cada vegada menys sostenible, poden demanar interessos més elevats a canvi de continuar prestant diners.

Una diferència aparentment petita en els tipus d’interès pot tenir un impacte enorme quan s’aplica sobre desenes de bilions de dòlars. I aquest efecte no quedaria limitat als comptes públics nord-americans.

Els Bons del Tresor són una referència central per al sistema financer internacional. Si la seva rendibilitat augmenta, també poden encarir-se les hipoteques, els préstecs empresarials i el deute d’altres governs. Per això una crisi de confiança en el deute dels Estats Units tindria repercussions globals. 

El privilegi extraordinari del dòlar

Els Estats Units disposen, tanmateix, d’un avantatge que gairebé cap altre país té: s’endeuten en la seva pròpia moneda i aquesta moneda és, al mateix temps, la principal divisa de reserva internacional.

Això redueix enormement el risc d’una fallida convencional. El Tresor emet deute en dòlars i la Reserva Federal té capacitat per proporcionar liquiditat al sistema. És un privilegi extraordinari que ofereix a Washington molt més marge que el que tindria qualsevol altra economia.

Però aquest marge no és infinit. Si es recorregués de manera excessiva a la creació monetària per facilitar el finançament del deute, les conseqüències podrien aparèixer per una altra via: més inflació, depreciació del dòlar o una pèrdua progressiva de confiança dels inversors.

Dit d’una altra manera, poder crear la moneda amb què es paga el deute redueix el risc d’impagament, però no elimina el cost econòmic d’un endeutament excessiu.

Tot depèn de la confiança

Al final, la paraula clau és aquesta: confiança. No existeix una xifra exacta a partir de la qual un Estat entra automàticament en crisi. El que determina la sostenibilitat del deute és la confiança dels inversors en la capacitat del govern per continuar pagant sense haver de recórrer a mesures extremes.

Durant dècades, els Estats Units han gaudit d’una posició privilegiada gràcies a la dimensió de la seva economia, la profunditat dels seus mercats financers i el paper internacional del dòlar. Aquesta combinació explica per què el món continua disposat a finançar Washington malgrat els seus dèficits recurrents.

Però aquesta confiança no és infinita. La pregunta important, per tant, no és si els Estats Units faran fallida demà. La qüestió és quant de temps poden mantenir una trajectòria en què el deute creix més ràpidament que l’economia i els interessos absorbeixen una part cada vegada més gran del pressupost.

Un problema nord-americà amb conseqüències globals

Mentre els inversors continuïn disposats a comprar deute nord-americà a un cost assumible, el sistema pot continuar funcionant. Però si aquest cost augmenta de manera sostinguda, el problema deixa de ser una simple xifra comptable i es converteix en una restricció real sobre l’economia.

Una crisi del deute nord-americà, per tant, no començaria necessàriament el dia que Washington deixés de pagar. Podria començar molt abans, en el moment en què el món exigís un preu cada vegada més alt per continuar prestant-li diners.

I quan qui s’endeuta és el país que emet la principal moneda de reserva mundial i ocupa el centre del sistema financer internacional, la factura difícilment queda només a casa seva.

Protegir els estalvis amb or físic ha estat una de les principals aportacions d’11Onze a la seva comunitat i, ara, s’amplia el ventall de productes. Per això, davant de la volatilitat, de l’encara alta inflació i de la crisi de confiança creixent en el sistema bancari, l’or torna a reforçar-se com a valor refugi. Descobreix l’Or Llavor a Preciosos 11Onze.

Per transformar una idea de negoci en una empresa és essencial tenir una visió global del projecte empresarial. El Business Model Canvas és una eina de gestió estratègica que permet ordenar i visualitzar tots els aspectes clau d’una empresa. Xavi Viñolas, Content Manager d’11Onze, ens explica com fer-la servir.

A l’hora de crear una empresa no n’hi ha prou amb tenir una idea de negoci i un esperit emprenedor. Per saber si un projecte empresarial és factible cal fer un pla de negoci que tingui en compte tots els àmbits de l’empresa durant un llarg període de temps amb el propòsit d’analitzar la viabilitat del projecte, definint els objectius i considerant els inconvenients.

Què és el Business Model Canvas

El Business Model Canvas és una plantilla que permet analitzar i visualitzar de forma clara, àgil i senzilla una proposta de negoci o les opacitats d’una empresa ja existent. Això ens permetrà evitar que els objectius de l’empresa siguin poc clars, poc realistes o inadequats. 

També és una eina ideal per a crear models innovadors amb l’objectiu de generar valor per als clients. Com explica Xavi Viñolas, “És una eina molt útil per explicar a possibles inversors o socis, com el nostre negoci proporciona valor al consumidor i, a la vegada, com aquest consumidor crea valor per al nostre negoci”.

Els 9 elements clau de la plantilla

Alexander Osterwalder, el creador del Business Model Canvas, explica el concepte: “La millor manera de descriure un model de negoci és dividir-lo en nou mòduls bàsics que reflecteixin la lògica que segueix una empresa per aconseguir ingressos. Aquests nou mòduls cobreixen les quatre àrees principals d’un negoci: clients, oferta, infraestructures i viabilitat econòmica”.

1. SEGMENT DE CLIENTS. És a dir, a qui va dirigit aquest negoci? Qui és el nostre client? Quin és el nostre segment de mercat?
2. PROPOSTA DE VALOR. Molt senzillament, quins productes o serveis ofereixes que creen valor pels teus clients. Què ens fa diferents?
   
3. CANALS. Com es distribueix aquest producte o aquest servei? És un producte o servei intangible que el vens a través d’una app o d’una web? És un producte o servei que s’ha de vendre o proporcionar a través d’una botiga o oficina física?
4. RELACIONS AMB CLIENTS. Aquí descrivim quin tipus de relacions tenim amb els nostres clients. Ens adrecem a un client que només ens comprarà una vegada? O tenim un negoci que busca un client recurrent, com una subscripció?
5. FONTS D’INGRESSOS. Com monetitzem el negoci? És una proposta de venda directa o un model de subscripció recurrent? Com fixem el preu del nostre producte?
6. RECURSOS CLAU. Aquests poden ser la teva fàbrica, els teus empleats, propietat intel·lectual, coses o persones que són imprescindibles pel teu negoci.
7. ACTIVITATS CLAU. Activitats que fas amb els recursos clau i que són necessàries per portar a terme la proposta de valor: màrqueting, producció, vendes.
8. SOCIS CLAU. La gent o organitzacions que necessites per executar el teu model de negoci i produir valor pels teus clients.
9. ESTRUCTURA DE COSTOS. I finalment, tot això et costarà diners, oi? Quins costos fixos i variables determinen el nostre model de negoci? És un model escalable?

Si vols descobrir com aconseguir guanys pels teus estalvis amb un producte de justícia social, 11Onze Recomana Finança Litigis.

En un nou episodi de La Plaça a Territori 17 analitzem com s’està adaptant una indústria clau en la lluita contra el canvi climàtic i en la creació de riquesa. La directora d’11Onze District, Gemma Vallet ens explica com s’està transformant aquest sector.

La indústria de l’automòbil carrega l’estigma de ser una de les més contaminants del planeta però, alhora, també és una de les més importants per a les economies de molts països. Per aquest motiu és imprescindible que la indústria es transformi. En un context d’escalfament constant del planeta i amb una economia que penja d’un fil, cal reduir dràsticament la petjada ecològica intentant evitar grans danys en l’economia. Això és possible? Actualment resulta molt incert.

En aquest episodi de La Plaça al Territori 17 de Ràdio Cardedeu, la directora d’11Onze District Gemma Vallet analitza l’electrificació de la indústria de l’automòbil. “Per al 2028, a nivell internacional, es calcula que es vendran 17 milions de vehicles elèctrics”, apunta Vallet. Segons explica Gemma Vallet, tot i la baixada de vendes de cotxes derivades de la crisi econòmica i la pandèmia, “a Europa el 2022 el 12% dels vehicles ja eren elèctrics”.

Entre els reptes pendents per a la indústria, Vallet hi inclou la necessitat de millorar la xarxa d’endolls disponibles i d’abaratir el preu del producte final. “Actualment la indústria està repercutint l’increment de costos de producció”, deia Vallet, i aquest fet s’està convertint en una barrera d’entrada per a molts usuaris. En aquest sentit, en la conversa que us adjuntem també s’apunten altres alternatives de mobilitat innovadores, com és el cas de San Francisco que està fent arribar les mercaderies al centre de la ciutat a través de telefèrics.

Si voleu escoltar aquest episodi de La Plaça a Territori 17, el teniu disponible a 11OTV i en aquest mateix article.

A diferència de les divises fiat, el Bitcoin és una moneda digital descentralitzada que no està sotmesa al control d’un govern o banc central. El seu valor no està definit per una entitat, sinó que es deriva de la confiança del consumidor. Però en què es fonamenta aquesta confiança?

Tot i les diferències, les criptomonedes com el Bitcoin comparteixen algunes similituds amb les monedes fiduciàries tradicionals a les quals tots estem acostumats. Per tant, és important entendre què dona valor als diners fiat abans d’analitzar per què hi ha un gran nombre de persones que veuen al bitcoin com un dipòsit de valor.

Lluny queda un sistema monetari segons el qual el valor de les divises està sostingut per la seva convertibilitat a l’or. D’ençà que el president Richard Nixon va reunir el seu equip a Camp David per anunciar que suspenia la convertibilitat del dòlar amb l’or. El dòlar va passar de ser una moneda que basava el seu valor en l’existència d’una contrapartida en or, a ser una moneda fiduciària, diners fiat, amb un valor que deriva de la relació entre l’oferta i la demanda i l’estabilitat del govern emissor. 

Així doncs, els governs i els bancs centrals poden crear diners per ampliar la seva oferta monetària i estimular la despesa a través de mecanismes econòmics sense preocupar-se de tenir suficients reserves d’or, almenys això és la teoria. Per tant, tot i que aquestes monedes fiduciàries no estan sostingudes per actius tangibles, el seu valor és causat per la confiança col·lectiva en les divises. Com a contrapartida, les polítiques monetàries dels governs i banc centrals, així com l’evolució de l’economia poden fer fluctuar aquesta confiança i el valor de la moneda. 

Descentralització, seguretat i oferta limitada

L’ecosistema monetari del Bitcoin està totalment descentralitzat, és a dir, cap autoritat central regula la base monetària, eliminant la necessitat d’intermediaris i atorgant als usuaris més control sobre les seves transaccions financeres. En eliminar les autoritats centrals, es democratitza la creació de moneda, donant més poder i llibertat a la comunitat d’usuaris.

La creació de Bitcoins segueix unes regles detallades en un protocol molt estricte que es basa en la tecnologia blockchain. Aquesta tecnologia de cadena de blocs utilitza algoritmes criptogràfics i la fa més segures que les monedes físiques i altament immune a crisis. A més, si l’usuari vol fer una transferència o un pagament, té total llibertat, ni el banc, ni VISA, ni Mastercard l’han d’autoritzar. Aquestes característiques i el fet milers de comerciants ja accepten Bitcoin com a pagament per béns i serveis, li han donat un valor d’utilitat.

Per altra banda, des de la seva introducció, es va establir un límit màxim de 21 milions de monedes que es poden minar, la qual cosa introduïa un element d’escassetat intrínsec que també contribueix a donar-li valor, quan tenim en compte la relació entre preu i escassetat. És per això que molta gent considera el Bitcoin com a reserva de valor, tot i la seva volatilitat. La regulació global dels criptoactius i la competència amb altres monedes digitals marcaran el futur del Bitcoin, però en última instància, serà la confiança de la gent el que assegurarà, o no, la seva existència.             

11Onze Recomana Bitvavo, les criptomonedes de manera fàcil, segura i a baix preu.

Amb el canvi climàtic, els desastres naturals són cada vegada més freqüents. I no sempre és la teva companyia la responsable d’indemnitzar-te quan algun dels teus béns assegurats pateix danys.

El canvi climàtic està provocant fenòmens meteorològics cada vegada més extrems. Els llargs períodes de sequera i temperatures en màxims històrics donen pas a vegades a fortes tempestes d’aigua o gel. Un exemple és la pedra que va castigar comarques com el Baix Empordà, el Gironès i el Pla de l’Estany a finals d’agost. Els blocs de gel que van caure, alguns de més de deu centímetres de diàmetre, van provocar fins i tot la mort d’una nena de 20 mesos.

Més enllà de la impossibilitat de compensar desgràcies personals com aquesta, les pòlisses d’assegurança poden cobrir alguns danys materials vinculats als desastres naturals, però no tenen per què cobrir-los tots. A més, les característiques de l’incident determinaran si ens ha d’indemnitzar directament la nostra companyia o el Consorci de Compensació d’Assegurances, una entitat que cobreix riscos extraordinaris quan es produeixen certes catàstrofes naturals. Això sí, exclusivament en cas que els béns afectats estiguin assegurats.

Els danys en vehicles i llars provocats per l’impacte de calamarsa, molt típica de finals d’estiu, queden fora d’aquesta cobertura de “riscos extraordinaris”. Per això, és la nostra pròpia companyia la que hauria d’indemnitzar-nos segons la cobertura contractada. Si la nostra assegurança de cotxe inclou vidres, podrem reclamar els danyats per la calamarsa. Però les abonyegadures en la xapa només ens les compensaran si tenim l’assegurança a tot risc.

Pel que fa als danys de la calamarça en els camps de cultiu i les explotacions ramaderes o agropecuàries, tampoc queden coberts pel Consorci. Existeix un sistema estatal per a donar-los cobertura, l’Agroseguro, que dona dret a compensacions econòmiques si tenim qualsevol d’aquests espais assegurats contra un fenomen meteorològic concret i resulta danyat per aquest.

Què cobreix el Consorci de Compensació d’Assegurances?

Aquesta entitat es fa càrrec dels danys en els nostres béns assegurats provocats per inundacions extraordinàries, terratrèmols, sismes submarins, erupcions volcàniques, tempestats ciclòniques atípiques i la caiguda de cossos siderals o aeròlits.

De les anteriors catàstrofes naturals, les inundacions són les que més danys produeixen a Catalunya. I, a l’efecte de cobertura, es consideren com a tals “el negament del terreny produït per pluges o desglaç; per aigües procedents de llacs amb sortida natural, de ries o rius, o de cursos naturals d’aigua en superfície quan es desbordin dels seus llits normals”, segons el propi Consorci. Així mateix, s’inclou l’embat de mar en la costa, encara que no hi hagi negament.

Cal tenir en compte que no queden compresos sota aquest concepte d’inundació la pluja caiguda directament sobre el risc assegurat, o la recollida per la seva coberta o terrat, la seva xarxa de desguàs o els seus patis, com tampoc la inundació ocasionada per trencament de preses, canals, embornals, col·lectors i altres llits subterranis artificials, tret que el trencament s’hagi produït com a conseqüència directa de l’esdeveniment extraordinari cobert pel Consorci.

En el cas d’una tempesta ciclònica atípica, queden inclosos, entre altres, els tornados i els vents extraordinaris, caracteritzats per l’existència de ratxes superiors als 120 Km/h.

L’assegurat té ple dret a la indemnització, encara que per part dels poders públics no s’emeti una declaració oficial de «catàstrofe» o de «zona catastròfica». Però per a que aquest organisme cobreixi els danys causats per terratrèmols, sismes submarins, erupcions volcàniques i caiguda de cossos siderals o aeròlits, han de certificar-los l’Institut Geogràfic Nacional o l’organisme públic competent en la matèria.

Quan no cobreix els danys el Consorci?

Segons el Reglament de l’Assegurança de Riscos Extraordinaris, en algunes circumstàncies no tindrem dret a indemnització per part del Consorci de Compensació d’Assegurances.

Un dels casos és quan l’assegurança contractada és de transport de mercaderies, de construcció i muntatge, de responsabilitat civil, de malaltia, de defensa jurídica o d’assistència en viatge. La mateixa exclusió s’aplica a les pòlisses que cobreixen produccions agropecuàries susceptibles d’assegurar-se a través del sistema d’Assegurances Agràries Combinades.

Quant al tipus de danys, per exemple, no estan coberts els produïts per alteracions en el subministrament de qualsevol tipus d’energia. Tampoc està coberta la pèrdua de beneficis a conseqüència de danys soferts per altres béns o per altres persones físiques o jurídiques diferents de l’assegurat.

Com es finança el Consorci

El Consorci de Compensació d’Assegurances, que depèn del Ministeri d’Assumptes Econòmics i Transformació Digital, es finança amb un percentatge de cada pòlissa de vehicle i de llar que es contracta.

És important tenir en compte que aquest tipus d’indemnitzacions no té res a veure amb les ajudes que puguin oferir les Administracions públiques en cas de declarar com a “zona catastròfica” una àrea concreta del territori per algun efecte meteorològic extrem.

Si vols conèixer una assegurança justa per a la teva llar i per a la societat, descobreix 11Onze Segurs.

Podem canviar el món? Quina és la nostra capacitat real d’impacte sobre l’entorn que ens envolta? Lara de Castro, HR Business Partner d’11Onze, explica què és el consum conscient i com podem contribuir a la sostenibilitat del planeta amb les nostres decisions de compra quotidianes.

Sovint subestimem l’impacte que els nostres actes individuals tenen sobre l’entorn que ens envolta. Però totes les accions, per petites que siguin, contribueixen a modelar el món. Lara de Castro ho deixa clar al següent vídeo amb un exemple molt evident.

Com ella mateixa adverteix, hi ha moltes persones que pensen que un acte individual sovint “és massa feble” per a tenir un impacte significatiu en l’entorn, “però no és així”. Cada acció compta i té conseqüències que es poden acumular a les de la resta de la comunitat. La realitat és que “les nostres decisions més quotidianes són rellevants, per petites que siguin”. En aquest sentit, és molt evident el paper que juguen totes les decisions de compra si som consumidors conscients.

Què és el consum conscient?

Els consumidors conscients són persones que escullen els productes i els serveis amb criteris que van “més enllà de la relació qualitat-preu”, ja que inclouen l’impacte ambiental i social com un element decisori en els seus hàbits de compra. Una conseqüència és l’aposta pel comerç de proximitat, que “és una manera de donar suport als productors locals i evitar l’impacte econòmic i ambiental del transport”, com explica Lara de Castro.

Un altre exemple de consum conscient el trobem en l’aigua. Si volem reduir la contaminació al planeta, podem substituir el consum d’aigua embotellada, “amb totes les conseqüències que sabem que té el plàstic”, per aigua de l’aixeta tractada amb filtres sostenibles.

Com indica Lara de Castro al final del vídeo, si tots som més conscients “en els petits detalls de la vida quotidiana” la realitat és que “sí que podem canviar el món”. La decisió és nostra.

Si vols descobrir com beure la millor aigua, estalviar diners i ajudar al planeta, entra a Imprescindibles 11Onze.

La demanda de vols ha tornat als nivells previs a la pandèmia, però la indústria aeronàutica no ha recuperat al mateix ritme la capacitat per fabricar avions, motors i peces. Al mateix temps, alguns dels grans aeroports europeus ja no tenen gaire marge per assumir més operacions. El resultat és una tempesta perfecta: aerolínies que volen créixer però no troben avions, aparells immobilitzats i slots aeroportuaris cada vegada més disputats. Un coll d’ampolla que també ajuda a explicar per què volar continua sent car.

Els aeroports europeus tornen a estar plens. Segons les previsions d’ EUROCONTROL, Europa va tancar el 2025 amb uns 11,1 milions de vols, un 4% més que l’any anterior i pràcticament al mateix nivell que el 2019. Durant l’estiu del 2026, la xarxa europea pot acostar-se als 37.000 vols en els dies de màxima activitat.

A primera vista, l’aviació sembla haver deixat enrere la crisi de la pandèmia. Però hi ha un problema: els passatgers han tornat més de pressa que els avions.

Molts passatgers, però no prou avions

Comprar un avió comercial no és com comprar un cotxe. El mercat està dominat essencialment per Airbus i Boeing, envoltats d’una complexa xarxa de fabricants de motors, electrònica, trens d’aterratge i milers de components. Quan falla una sola peça d’aquesta cadena, l’avió no es pot acabar.

I la indústria encara arrossega les conseqüències dels darrers anys: pandèmia, falta de mà d’obra especialitzada, problemes amb alguns motors, dificultats d’aprovisionament i retards de producció.

La IATA calcula que el dèficit acumulat d’entregues ja supera els 5.300 avions i que la cartera mundial de comandes pendents supera les 17.000 aeronaus. Al ritme actual de producció, equival aproximadament a dotze anys de fabricació.

Airbus és un bon exemple. El fabricant europeu va entregar 793 avions comercials el 2025, però va acabar l’any amb una cartera rècord de 8.754 aparells pendents de lliurament.

És com una fleca que pot fabricar cent pans cada dia però ja té comandes per als pròxims dotze dies. Encara que apareguin més clients disposats a pagar, el forn no pot multiplicar la producció d’un dia per l’altre. Amb els avions passa el mateix, però l’espera pot durar anys.

Tenir l’avió tampoc garanteix poder volar

Encara hi ha un altre problema: els motors. Alguns fabricants han patit incidències que obliguen a efectuar inspeccions extraordinàries i manteniments més llargs. A això s’hi afegeix l’escassetat de peces i la saturació dels tallers.

La IATA assenyalava que, a finals del 2024, hi havia al voltant de 5.000 avions aparcats a escala mundial per diversos motius, uns 700 dels quals esperaven inspeccions dels motors. La paradoxa és evident: falten avions mentre milers dels que ja existeixen no poden volar.

Allargar la vida dels avions vells

Quan una aerolínia no rep l’avió que havia encarregat té poques alternatives. Pot continuar utilitzant avions que pensava retirar, llogar-ne al mercat o recórrer al wet lease: contractar temporalment un avió amb tripulació, manteniment i assegurança inclosos.

• Lufthansa, per exemple, va operar 66 avions mitjançant wet lease durant el 2025, en part per compensar retards i reforçar la capacitat. També ha tornat a posar en servei els seus vuit Airbus A380 davant els retards dels nous avions de llarg radi.
• Ryanair també ha patit aquesta situació. L’aerolínia explica que durant el seu exercici fiscal 2025-2026 va transportar 208,4 milions de passatgers malgrat els retards en l’entrega de 29 Boeing 737 MAX 8-200.

Tot plegat té un cost. Segons la IATA, els problemes de la cadena de subministrament van costar més de 11.000 milions de dòlars a les aerolínies durant el 2025. A més, els preus del lloguer d’aeronaus han augmentat entre un 20% i un 30% respecte del 2019.

El segon gran problema: els slots

Però tenir un avió disponible encara no és suficient. També cal tenir un slot. Un slot és, simplificant, el permís perquè un avió pugui enlairar-se o aterrar en un aeroport concret en una data i hora determinades.

Imaginem un aeroport com un aparcament del centre de Barcelona un dilluns a les vuit del matí. Pots tenir cotxe, combustible i conductor, però si totes les places estan ocupades, no pots entrar. Als grans aeroports europeus passa una cosa semblant.

Heathrow, Amsterdam-Schiphol, París-Charles de Gaulle o Frankfurt gestionen més d’un miler d’operacions diàries. El 2025, Istanbul va encapçalar la xarxa europea amb unes 1.491 arribades i sortides diàries, seguit d’Amsterdam, Heathrow, Charles de Gaulle i Frankfurt. Quan la demanda supera la capacitat d’un aeroport, els slots es converteixen en un recurs escàs i extraordinàriament valuós.

La regla del 80/20

La normativa europea aplica el principi conegut com “use it or lose it”, utilitza’l o perd-lo.

Una aerolínia que disposa d’una sèrie de slots ha d’utilitzar-los almenys el 80% del temps per conservar la prioritat sobre aquella sèrie la temporada equivalent següent, excepte en determinades circumstàncies justificades. Si no ho fa, els slots poden ser reassignats.

Això explica per què una franja horària a Heathrow o Frankfurt té tant valor estratègic. I també per què una nova aerolínia pot tenir avions i diners però continuar trobant enormes dificultats per competir en determinats aeroports.

Quan l’escassetat arriba al preu del bitllet

Aquí apareix la conseqüència més directa per al consumidor. En un mercat normal, quan augmenta molt la demanda, les empreses poden incrementar la producció. Més oferta i més competència tendeixen a contenir els preus.

Però l’aviació europea té límits físics. Falten avions. Alguns estan immobilitzats. Llogar-ne és més car. I els aeroports més atractius disposen d’un nombre limitat de slots. Per tant, la capacitat no pot créixer tan ràpidament com la demanda.

A escala mundial, la IATA va observar que el 2024 la demanda de passatgers havia augmentat un 10,4%, mentre que la capacitat només havia crescut un 8,7%. El resultat va ser un factor d’ocupació rècord del 83,5%. Dit de manera més senzilla: els avions van més plens.

Per a les aerolínies això permet protegir millor els marges. Per al consumidor significa menys necessitat de vendre les últimes places amb grans descomptes.

L’escassetat no determina tota sola el preu d’un bitllet. També hi intervenen el combustible, els impostos, la temporada, la ruta i la competència. Però ajuda a entendre per què recuperar el nombre de vols anterior a la pandèmia no significa necessàriament recuperar els preus d’altres èpoques.

La paradoxa europea

Europa afronta, finalment, una contradicció. La demanda de mobilitat continua creixent, però ampliar aeroports i multiplicar els vols entra en tensió amb els objectius climàtics europeus.

Substituir avions antics per models nous i més eficients podria reduir el consum de combustible i les emissions per passatger. Però precisament aquests avions són els que triguen anys a arribar. Europa, per tant, vol volar més, però ni les fàbriques poden multiplicar els avions d’un dia per l’altre ni els grans aeroports poden crear pistes i slots indefinidament.

Aquest és el gran coll d’ampolla de l’aviació europea. I té una conseqüència que va molt més enllà de les aerolínies: quan un bé és escàs i la demanda continua elevada, qui controla la capacitat disponible guanya poder sobre el mercat.

11Onze és la comunitat fintech de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució