L’hivern dels metalls preciosos

Aquest 2025 ha estat un any que passarà a la història per l’explosió veritable de l’or. Més enllà de pics puntuals, el metall groc ha reivindicat el seu paper com a refugi, actiu de diversificació i senyal de desconfiança cap als actius convencionals. Ara, amb l’horitzó del 2026 al davant, convé preguntar-se: és aquest només un repunt temporal o el preludi d’un nou cicle? I sobretot, què implicarà per a estalviadors i inversors com tu?

Durant gairebé una dècada, l’or va viure en un cert exili. Rendiments modestos, desinterès institucional i un relat dominant que proclamava que els actius tecnològics —i fins i tot les criptomonedes— eren “el futur”. En aquest context, el metall groc semblava una relíquia útil només en moments puntuals de turbulència.

Però el 2025 ha capgirat completament aquest guió. El preu de l’or no només ha escalat, sinó que ho ha fet superant nivells psicològics i estructurals que feia anys que no trencava. La demanda financera ha recuperat un vigor inesperat: només als Estats Units, els ETF d’or han registrat un increment del 58% interanual en el tercer trimestre, segons dades del World Gold Council. És un moviment que no s’havia vist en molt de temps i que revela un canvi profund en el sentiment dels inversors.

Aquesta reaparició no és casual. Respon a un còctel de factors que, combinats, creen el tipus d’escenari que històricament ha alimentat els mercats alcistes de l’or:

• Incertesa geopolítica. Conflictes a Europa, tensió creixent a l’Orient Mitjà i una reconfiguració del poder global entre blocs. Quan els mapes polítics tremolen, els capitals busquen refugi.
• Inflació que no cedeix. Tot i l’alentiment respecte al pic del 2023, la inflació continua instal·lada per damunt dels objectius dels bancs centrals. La pèrdua de poder adquisitiu es converteix en una amenaça real… i l’or torna a ser l’escut tradicional contra aquest fenomen.
• Dubtes estructurals sobre el dòlar. La política fiscal nord-americana, el deute desbocat i els moviments de desdolarització liderats per països emergents posen pressió sobre la divisa hegemònica. Quan el dòlar dubta, l’or avança.

En conjunt, aquests factors han fet que l’or, lluny d’estar “fora de lloc”, recuperi el centre de l’escenari financer, reafirmant la seva funció clau com a actiu de preservació de valor.

La nova força motriu

Si en el passat eren els inversors particulars els qui marcaven els cicles alcistes de l’or, el 2025 ha evidenciat un canvi de fons: la demanda ha vingut dels grans actors del sistema. I quan els bancs centrals es mouen, el mercat escolta.

Durant els darrers anys, aquestes institucions han anat reforçant les seves reserves d’or com a part d’una estratègia de desdolarització progressiva i diversificació de riscos. Segons el World Gold Council, aquesta tendència no només es mantindrà, sinó que s’accelerarà, i no hi ha cap indici que hagi de frenar. Els països emergents —liderats per la Xina, l’Índia i Turquia— són al centre del moviment, però fins i tot alguns bancs centrals europeus han reprès compres després de dècades d’inactivitat.

A aquesta demanda institucional se li suma un altre motor, com és el capital financer cotitzat. Als Estats Units, els ETF vinculats a or físic han absorbit més de 37.000 milions de dòlars en fluxos nets fins al setembre, una xifra que no es veia des de l’últim gran cicle alcista. L’entrada d’aquests volums evidencia un retorn del “smart money” cap a actius tangibles, resistents i independents de la política monetària.

Aquest context, combinat amb uns fonamentals sòlids, ha portat múltiples analistes internacionals a revisar les seves previsions a l’alça. Segons Mining, el preu de l’or podria situar-se entre els 4.400 i els 5.300 dòlars l’unça aquest any entrant, escenari que situaria el metall en territoris mai trepitjats.

Però una de les prediccions més comentades és la de Goldman Sachs, que anticipa un increment addicional del 6% fins a mitjan 2026. El factor determinant, segons l’entitat, no serà la demanda de joieria ni els fons especulatius, sinó que serà l’acumulació estructural dels bancs centrals, una força de mercat lenta, constant i extraordinàriament poderosa.

Els factors clau que expliquen aquesta escalada són principalment: 

• Debilitament del dòlar: la pèrdua de confiança en el paper del dòlar com a divisa hegemònica empeny economies senceres a reforçar alternatives tangibles com l’or. 
• Expectatives de rebaixes de tipus als EUA: tipus més baixos redueixen la rendibilitat dels bons i fan que l’or —que no genera fluxos, però preserva valor— es torni més atractiu.
• Tensions geopolítiques i comercials: la fragmentació global genera un entorn on els actius de risc pateixen i els refugis prosperen.
• Acumulació de reserves fora d’Occident: els emergents busquen blindar-se davant sancions, devaluacions i inestabilitat financera.
  

En conjunt, aquests elements no descriuen un simple repunt conjuntural. Apunten cap a una reconfiguració de l’ordre monetari, on l’or torna a actuar com a contrapès natural a les monedes fiduciàries i a un sistema financer cada vegada més fràgil. 

Cap on miren els mercats el 2026?

Si es confirma que l’or pot arribar als 4.400–5.300 dòlars l’unça, ens trobem davant d’una mutació profunda del mercat: l’or deixaria de ser un “actiu alternatiu” per convertir-se, de facto, en un actiu essencial per a la preservació de valor. I aquesta idea, que fins fa poc semblava exagerada, avui és una hipòtesi seriosa en molts despatxos d’anàlisi.

Les palanques que sostenen aquesta possible nova etapa són clares. D’una banda, la demanda institucional i dels bancs centrals manté un ritme sòlid, impulsada per la necessitat de diversificar reserves i reduir dependències monetàries. A més, l’entorn macro continua jugant a favor del metall: si la inflació persisteix o els bancs centrals opten per mantenir tipus d’interès elevats, l’or reforça el seu paper com a cobertura natural davant la pèrdua de poder adquisitiu.

La geopolítica hi afegeix encara més pressió, perquè qualsevol sacsejada entre Xina i EUA, un nou episodi al Pròxim Orient o tensions a les cadenes de subministrament pot reactivar de manera immediata els fluxos cap als actius refugi. I si, paral·lelament, els bons ofereixen rendiments minsos i les borses entren en fases de volatilitat, el metall torna a brillar com a alternativa estable enmig del soroll.

Tot i això, el camí no està exempt de riscos. Un enduriment inesperat dels tipus d’interès o un repunt del dòlar podria posar fre a l’ascens. També existeix el fenomen conegut com a fatiga de l’or: quan tothom dona per descomptat que continuarà pujant, el mercat pot perdre empenta. I, finalment, no es pot descartar que altres actius emergents, com certes criptomonedes o metalls industrials com la plata, captin part de l’atenció inversora.

Malgrat aquests matisos, el consens és clar: si el 2026 confirma la trajectòria actual, no parlarem simplement d’un repunt, sinó d’un canvi d’era en el rol de l’or dins del sistema financer global.

Impacte per a estalviadors, inversors i l’ecosistema Fintech

En un entorn d’incertesa persistent, l’or torna a actuar com un coixí de protecció per a l’estalviador: no substitueix una cartera completa, però una exposició moderada pot ajudar a esmorteir sacsejades monetàries o borsàries. Al mateix temps, la revolució Fintech ha democratitzat l’accés al metall: avui es pot invertir-hi a través de compra física, d’ETF, plataformes digitals, inversió fraccional o sistemes de tokenització que abans eren impensables.

Per al client final, la regla continua sent la mateixa de sempre: equilibri i diversificació. Ni concentrar-ho tot en or, ni ignorar un actiu que ha demostrat resiliència quan altres mercats flaquegen. I cal tenir present que, en molts països europeus, l’or d’inversió gaudeix d’un tractament fiscal específic, un element que pot influir en el retorn real de qualsevol estratègia.

Si el 2025 ha estat l’any de l’esclat, el 2026 podria ser el de la consolidació. Però res no és automàtic: la trajectòria de l’or dependrà de la inflació, del dòlar, de la geopolítica i de les decisions dels bancs centrals. L’or no és una vareta màgica, però sí una peça clau dins d’un trencaclosques financer més ampli que la comunitat d’11Onze ha d’observar amb mirada crítica i informada.

Diversifica, protegeix i dona valor real als teus estalvis. A Preciosos 11Onze t’ajudem a invertir amb seny en or físic, el refugi que mai falla.

El teletreball, popularitzat pel confinament, sovint ve acompanyat de jornades laborals que s’allarguen fins a hores intempestives i que no sempre delimiten clarament entre l’horari de feina i el de la vida personal. La llei recull els drets dels treballadors i estableix les obligacions de les empreses, però podem desconnectar realment?

El Parlament Europeu reclama que el dret a la desconnexió digital hauria de ser un dret fonamental de la Unió Europea (UE), i així ho especifica en una Resolució aprovada el 21 de gener. Mentre que en l’àmbit estatal aquest dret està recollit a l’article 88 de la Llei Orgànica 3/2018 de Protecció de Dades i Garantia de Drets Digitals, a l’article 20 bis de l’Estatut dels Treballadors, i també a l’article 18 del Reial decret llei 28/2020 del treball a distància.

Val la pena recordar que els treballadors a distància tenen els mateixos drets que els presencials, i que l’horari laboral i flexibilitat de l’empresa pot dependre del que estigui establert en la negociació col·lectiva, però que aquesta regulació està pensada perquè no estiguem obligats a respondre correus electrònics, trucades o missatgeria instantània relacionats amb la feina durant el nostre temps de descans o període de vacances.

Per altra banda, les empreses tenen l’obligació de disposar d’un registre de la jornada laboral, independentment de la seva mida, i de garantir l’exercici d’aquest dret mitjançant una política interna i uns protocols que estableixin les directives a seguir per tota la plantilla. Acaba de descobrir com protegir el teu dret al descans al vídeo de sota!

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

La inflació interanual a Espanya el 2022 va ser del 8,4%. L’or de Preciosos 11Onze s’ha revaloritzat un 9,5%. El febrer de 2022 posàvem en marxa Preciosos 11Onze, oferint als membres de la nostra comunitat comprar or per protegir-se de la inflació. Gairebé un any després, la cotització de l’or confirma el pronòstic.

No és cap secret que analitzant l’evolució històrica del valor de l’or es demostra que, tot i alguns moments puntuals de fluctuació a la baixa, és un veritable valor refugi que protegeix els nostres estalvis, especialment en moments de crisi econòmica. Això es va fer palès durant el període de tres anys que va durar la crisi sanitària, en què la cotització de l’or va augmentar en un 40%.

Després de la tornada a la ‘normalitat’, el 2022 es presentava com l’any per consolidar la recuperació econòmica. Així i tot, la incertesa geopolítica i la crisi energètica, junt amb l’elevada inflació i la tensió monetària a causa de la pèrdua de valor de l’euro respecte al dòlar, va provocar que moltes famílies perdessin gran part del seu poder adquisitiu.

Un valor segur davant la incertesa

En aquest context, comprar or no era una inversió o un instrument d’especulació, sinó una de les poques opcions que tenia la gent per salvaguardar els seus diners. És per això que vam estrenar Preciosos 11Onze, com una eina perquè la nostra comunitat pogués protegir els seus estalvis en un context extremadament convuls.

La fortalesa del dòlar i la incertesa sobre la possible pujada dels tipus d’interès van contribuir a la fluctuació del preu de l’or durant el 2021, però a principis del 2022 es confirmava una nova tendència a l’alça. Així doncs, des de llavors, ha mantingut la seva reputació com a valor refugi? Sense cap mena de dubte podem dir que sí. Quan vàrem estrenar Preciosos 11Onze, l’unça d’or cotitzava a 1,599 €, i avui té un preu d’1,749 €, una pujada de valor de gairebé un 9.5%.

Això vol dir que davant depreciació de l’euro per la inflació i per la competència del dòlar, tenir els teus diners en or no només hauria evitat la pèrdua del seu valor, sinó que l’hauria augmentat de manera considerable. Evidentment, cal tenir en compte que la rendibilitat històrica no és indicativa de la rendibilitat a futur i que qualsevol compra de metalls preciosos comporta cert risc, però com hem vist, deixar els diners al banc pot ser molt pitjor.

Si vols descobrir la millor opció per protegir els teus estalvis, entra a Preciosos 11Onze. T’ajudarem a comprar al millor preu el valor refugi per excel·lència: l’or físic.

La computació quàntica ja no és ciència-ficció. Governs, bancs i grans corporacions hi inverteixen milers de milions amb la promesa de revolucionar la indústria, la seguretat digital i, també, el sistema financer. Però fins a quin punt pot transformar realment els diners? I què hi ha de cert darrere conceptes com el “sistema financer quàntic”?

Durant dècades, el sistema financer ha avançat en paral·lel al desenvolupament de la computació clàssica. Cada salt en capacitat de càlcul ha permès processar més informació en menys temps, accelerant els mercats, sofisticant els productes financers i multiplicant exponencialment el volum de dades disponibles. Aquest progrés, però, té un límit estructural.

El problema no és només la quantitat de dades, sinó la naturalesa dels reptes que afronten les finances modernes. La gestió del risc sistèmic, l’optimització de carteres globals amb milers de variables interdependents, la detecció de frau en temps real o la simulació d’escenaris de crisi no creixen de manera lineal, sinó exponencial. Cada nova variable no suma complexitat: la multiplica.

En aquest escenari, els ordinadors tradicionals es veuen obligats a simplificar models, assumir aproximacions o renunciar a escenaris possibles perquè calcular-los tots resulta computacionalment inviable. És aquí on el sistema comença a mostrar signes d’esgotament: no perquè falti informació, sinó perquè falta capacitat real per entendre-la en conjunt.

És precisament en aquest punt de saturació on la computació quàntica apareix com un possible canvi de paradigma. No tant per fer els mateixos càlculs més ràpid, com per abordar problemes que, fins ara, eren pràcticament irresolubles amb la lògica computacional clàssica.

Què és realment la computació quàntica?

La computació quàntica no és una versió més ràpida dels ordinadors actuals, sinó una manera radicalment diferent de processar la informació. Mentre que la computació clàssica es basa en bits que només poden adoptar dos estats possibles —0 o 1—, la computació quàntica utilitza qubits, unitats d’informació que poden existir simultàniament en múltiples estats gràcies al fenomen físic de la superposició quàntica.

Aquesta propietat no implica que un ordinador quàntic “ho sàpiga tot alhora”, com sovint es presenta de manera simplista, sinó que és capaç d’explorar un espai de solucions molt més ampli en un sol procés de càlcul. En lloc d’avançar pas a pas, com fa un ordinador convencional, pot analitzar múltiples camins possibles de manera paral·lela.

Ara bé, aquest avantatge no és universal. La computació quàntica no substitueix la computació clàssica, sinó que la complementa. És especialment potent en problemes on la complexitat creix de manera explosiva i on els mètodes tradicionals es veuen obligats a simplificar, descartar variables o assumir aproximacions.

És el cas de:

• Optimitzacions complexes, com l’assignació eficient de recursos financers amb milers de restriccions interdependents.
• Simulacions massives, que permeten modelitzar escenaris econòmics o de mercat amb un nombre de variables impossible d’abordar exhaustivament amb ordinadors clàssics.
• Anàlisi de grans volums de dades, especialment quan cal identificar patrons subtils en entorns altament sorollosos.
• Criptografia avançada, tant en la capacitat potencial de trencar sistemes actuals com en el desenvolupament de nous mecanismes de seguretat resistents a atacs quàntics.
  

Aquest potencial explica per què entitats financeres globals com JPMorgan Chase, Goldman Sachs o BBVA ja col·laboren amb empreses tecnològiques com IBM o Google en projectes experimentals. No per reinventar els diners, sinó per entendre fins a quin punt aquesta nova capacitat de càlcul pot millorar la gestió del risc, l’eficiència operativa i la seguretat del sistema financer.

Pot existir un “sistema financer quàntic”?

En paral·lel a l’avenç real de la computació quàntica, els darrers anys ha guanyat presència un concepte molt més difús: el del sistema financer quàntic o QFS. Sovint es presenta com una futura xarxa monetària global, totalment segura, descentralitzada, immune a la corrupció i, en algunes versions, fins i tot sostinguda en or.

Ara com ara, no existeix cap sistema financer quàntic operatiu ni en fase d’implementació. Cap banc central, cap organisme multilateral ni cap institució financera de primer nivell ha anunciat la creació d’una nova arquitectura monetària basada en tecnologia quàntica. Tampoc no hi ha cap full de ruta oficial orientat a substituir infraestructures clau del sistema financer internacional, com SWIFT, mitjançant ordinadors quàntics.

Aquest buit institucional és clau. Els sistemes monetaris no canvien per una innovació tecnològica aïllada, sinó a través de processos polítics, regulatoris i geopolítics complexos. La història monetària demostra que la tecnologia pot facilitar canvis —com ho va fer la informàtica amb els pagaments electrònics—, però no n’és mai el motor principal. El poder d’emetre moneda, regular-la i controlar-ne els fluxos continua estant en mans dels estats i dels bancs centrals.

Això no significa que la computació quàntica sigui irrellevant per a les finances. Al contrari: pot transformar profundament la manera com es calculen riscos, es protegeixen dades o s’optimitzen processos. El que no farà, però, és redefinir per si sola les regles del joc monetari. Pensar que una nova capacitat de càlcul pot substituir institucions, sobiranies o equilibris de poder és confondre una eina amb un sistema. 

En aquest sentit, el discurs del QFS respon més a una necessitat de trobar solucions tecnològiques a problemes estructurals del sistema financer —desconfiança, opacitat o inestabilitat— que no pas a un projecte realista. La tecnologia pot millorar el sistema, però no pot despolititzar-lo.

On sí que pot transformar el sistema financer

El potencial real de la tecnologia quàntica aplicada a les finances és molt menys espectacular del que prometen alguns relats, però també molt més sòlid i plausible. No apunta a una ruptura sobtada del sistema, sinó a una millora progressiva en aquells punts on la complexitat ha superat clarament la capacitat dels models tradicionals, com per exemple: Gestió del risc i estabilitat sistèmica. Els models actuals de risc sovint fallen en escenaris extrems, com va quedar demostrat el 2008. La capacitat quàntica de simular milers d’escenaris complexos podria millorar la detecció de vulnerabilitats abans que esdevinguin crisis.

• Lluita contra el frau. Amb milions de transaccions per segon, identificar patrons fraudulents és cada vegada més difícil. Algoritmes quàntics podrien detectar anomalies de manera molt més eficient.
• Criptografia i seguretat. La cara fosca de la computació quàntica és que podria trencar els sistemes d’encriptació actuals. Per això, bancs centrals i governs ja treballen en criptografia postquàntica, no per crear diners nous, sinó per protegir els existents.
• Eficiència en mercats globals. Millors càlculs poden reduir costos, errors i intermediaris, especialment en pagaments internacionals.

Què no farà la computació quàntica

És important dir-ho sense ambigüitats. La computació quàntica pot millorar eines, processos i capacitats de càlcul, però no pot resoldre problemes que no són tècnics, sinó estructurals i polítics. Confondre una innovació tecnològica amb una solució sistèmica és un error recurrent en moments de canvi. Per aquest motiu cal tenir present que: 

• La tecnologia quàntica no eliminarà la inflació, perquè la inflació no és un problema de càlcul, sinó de política monetària, oferta de diners, deute i confiança. Cap ordinador, per potent que sigui, pot evitar que els bancs centrals imprimeixin moneda o que els estats gestionin malament les seves finances. 
• Tampoc garantirà transparència política. La transparència depèn de normes, institucions i voluntat democràtica, no de la capacitat de processar dades. Un sistema opac pot continuar sent-ho encara que funcioni amb la tecnologia més avançada del món. 
• La computació quàntica no eliminarà la corrupció, perquè aquesta no neix d’errors de programació, sinó de relacions de poder, incentius perversos i manca de control. La història demostra que la tecnologia sovint és neutral: pot ser utilitzada tant per vigilar abusos com per perfeccionar-los.  
• I, finalment, no democratitzarà automàticament la creació de riquesa. L’accés a la tecnologia, com ha passat amb totes les grans innovacions, tendeix a concentrar-se primer en mans d’aquells que ja tenen capital, coneixement i capacitat d’influència. Sense canvis institucionals, la bretxa pot fins i tot ampliar-se.

En essència, els diners continuaran sent una eina de poder, regulada per estats, bancs centrals i interessos geopolítics. La computació quàntica pot fer el sistema més ràpid, més eficient o més sofisticat, però canviar el processador no canvia el sistema. Les regles del joc no les escriu la tecnologia, sinó la política.

Abans del futur quàntic, un present digital vigilat

El debat real ja és aquí i és profundament digital. Les monedes digitals de banc central avancen com una realitat imminent i plantegen qüestions immediates sobre privacitat, control i llibertat econòmica. En aquest context, el suposat sistema financer quàntic queda relegat a un horitzó llunyà, mentre que la digitalització total dels diners —amb totes les seves implicacions polítiques i socials— s’està desplegant sense gaire debat públic.

Davant aquest escenari, el paper del ciutadà no demana adherir-se a promeses tecnològiques, sinó per entendre com funciona realment el sistema monetari, diversificar riscos i reduir la dependència de relats salvadors. La història demostra que, en moments d’experimentació i incertesa financera, la protecció del patrimoni tendeix a buscar refugi en allò que no depèn d’algoritmes ni d’emissors: actius reals, escassos i auditables. Perquè, al final, la tecnologia pot canviar les eines, però el futur dels diners no serà màgic ni automàtic: continuarà sent, sobretot, una decisió política.

Diversifica, protegeix i dona valor real als teus estalvis. A Preciosos 11Onze t’ajudem a invertir amb seny en or físic, el refugi que mai falla.

Començar un any nou és com encetar una llibreta. Aquest 2022 ha de ser, per força, un any pletòric, perquè els dos anteriors els hem viscut en pandèmia i han estat tota una lliçó. A banda d’ajudar-nos a posar prioritats a la vida, segur que ens han servit per aprendre a estalviar. Ara és l’hora de posar en pràctica tots aquests aprenentatges!

Perquè començar amb bon peu l’any, l’agent Silvia Granado ens dona 11 consells per estalviar durant els 365 dies. Per tal que et quedin prou calés per fer l’escapada de cap de setmana que fa temps que tens al cap o per comprar durant les rebaixes o per pagar-te aquell curs d’idiomes que saps que et cal. 

Comencem pels més bàsics: compra el que realment necessites, organitza una caixa amb 12 sobres per als 12 mesos de l’any on anar amagant alguns bitllets que sumaran una bona quantitat al final de l’any, guarda les pagues extres de seguida al compte d’estalvi, fes un pressupost per a les vacances i divideix la quantitat per 12 mesos per saber quant has d’estalviar cada mes, redueix els dinars i sopars fora de casa i revisa les subscripcions a plataformes de continguts. En vols saber més? Consulta l’altra meitat de consells al vídeo de sota!

11Onze s’està convertint en un fenomen com a primera comunitat fintech de Catalunya. Ara, llança la primera versió d’El Canut, la super app d’11Onze, per a Android i Apple. Des d’El Canut es pot obrir el primer compte universal al territori català.

Les famílies redueixen l’estalvi acumulat durant la pandèmia per sostenir la despesa davant les fortes pujades de preus. La caiguda de la taxa d’estalvi es veu reflectida en la disminució de la riquesa financera de les llars.

Mentre que la pujada de preus fa mesos que escanya a les famílies, l’augment dels tipus d’interès dels bancs centrals per a intentar atallar la inflació dispara els preus de les hipoteques sumant-se a una tempesta perfecta, que força a les llars a fer servir l’estalvi acumulat durant la crisi sanitària per mantenir el mateix nivell de consum a preus molt més elevats. 

Les dades recollides pel Banc d’Espanya i per l’Institut Nacional d’Estadística (INE) apunten que les famílies van estalviar uns 269.000 milions d’euros durant les fases de més incidència de la pandèmia. Tanmateix, la reobertura gradual de l’economia i l’encariment del cost de la vida ha fet evaporar una bona part d’aquesta bossa d’estalvi acumulada.

L’informe de l’INE mostra que en el tercer trimestre de 2022 la taxa d’estalvi de les llars es va situar en el 5,7% de la seva renda disponible, la xifra més baixa en quatre anys. Cal tenir en compte que aquesta taxa es calcula eliminant els efectes estacionals i de calendari, pel fet que l’estalvi acostuma a disminuir en el primer i tercer trimestre, augmentant en els altres dos. Si obviem aquests ajustos estacionals, les dades mostren una taxa d’estalvi negativa del -3,2% enfront del 6,4% del mateix trimestre de l’any anterior.

Menys estalvi i menys inversió

Tot i que el Banc d’Espanya ha millorat la seva previsió de creixement del PIB en tres dècimes fins a l’1,6%, la previsió del consum privat disminueix set dècimes i passa de l’1,9% a l’1,2%. Per una part, l’encariment del cost de la vida ha fet augmentar ‘artificialment’ les xifres de consum, però, per altra banda, la pujada dels tipus d’interès i la reducció de la bossa d’estalvi acumulat fan preveure una debilitat en l’augment de la despesa de les famílies. Una desacceleració del consum que podria afectar directament l’activitat econòmica en ser un component fonamental del PIB. 

Una altra conseqüència de l’augment en despesa i reducció de la capacitat d’estalvi provocada per la inflació es veu reflectida en una disminució en la taxa d’inversió de les famílies. L’estoc d’actius financers de les llars, ja sigui en la participació en capital i fons d’inversió (FI) o reducció dels dipòsits bancaris, s’ha vist reduït en 53.431 milions d’euros, o un -2%, una caiguda que no s’havia vist des de principis de 2020.

En aquest context, les últimes projeccions macroeconòmiques del Banc Central Europeu (BCE) apunten que tot i que s’espera que el consum real de les llars es recuperi gradualment a mesura que es redueixi la caiguda de la renda real de les famílies a causa de la inflació i els problemes en el subministrament d’energia, la taxa d’estalvi de les llars continuarà baixant aquest any fins a un nivell pròxim al registrat abans de la pandèmia.

Si vols descobrir la millor opció per protegir els teus estalvis, entra a Preciosos 11Onze. T’ajudarem a comprar al millor preu el valor refugi per excel·lència: l’or físic.

Tanquem un any on la pujada generalitzada de preus ha provocat que moltes famílies tinguin dificultats per arribar a fi de mes. Com evolucionarà l’economia el 2023? Què podem fer per ajustar el pressupost familiar? En parlem amb Xavi Viñolas, redactor d’11Onze i Gemma Vallet, directora d’11Onze District, en un nou episodi de La Plaça, el magazín radiofònic de Territori 17.

Amb una inflació interanual del 8.4%, el 2022 ha estat un any desastrós per a moltes famílies que han vist com el seu poder adquisitiu disminuïa fins a límits insostenibles. La pujada de preus desbocada ha fet incrementar el cost de la vida en un moment que moltes llars en prou feines es recuperaven del cop de la pandèmia. Què ens espera pel 2023?

Aquest any veurem si els bancs centrals seran capaços de parar la pujada de preus sense castrar la recuperació de les economies. Els analistes financers preveuen que la inflació baixarà fins al 5%, però com apunta Viñolas, “en un context d’incertesa i alta volatilitat econòmica, ens hem d’agafar qualsevol previsió econòmica amb pinces, els mateixos experts ens deien que la inflació actual duraria quatre dies”.

Proactivitat en reduir les despeses

Ara, més que mai, és necessari disposar d’una guardiola per a possibles imprevistos. Però, enfront d’un context econòmic que no afavoreix l’estalvi i on els nostres diners han perdut una bona part del seu valor, no és gens fàcil reduir les nostres despeses mensuals per tal d’estalviar.

El redactor d’11Onze ens proposa ser proactius i fixar-nos en reduir algunes despeses fixes, que no sempre són difícils de retallar. Serveis contractats en règim de permanència, com l’assegurança de la llar o del cotxe, es poden renegociar o simplement podem fer un canvi de proveïdor que ofereixi una pòlissa sense permanència i més ajustada a les nostres necessitats, que ens pot sortir molt més econòmica.

Així mateix, els proveïdors de subministraments, com l’electricitat, ens poden donar cert marge de maniobra, canviant la potència contractada o passant del mercat lliure al mercat regulat. Modificar el contracte o buscar ofertes més assequibles pot significar un estalvi considerable i ajudar-nos a quadrar el pressupost a final de mes.

Si vols conèixer una assegurança justa per a la teva llar i per a la societat, descobreix 11Onze Segurs.

La pujada del preu de la llum ha disparat l’interès per l’autoconsum fotovoltaic, que s’estableix com la millor opció per esquivar els elevats costos energètics. En aquest episodi de La Plaça, parlem de l’augment de la demanda en la instal·lació de panells solars amb Raúl Rodríguez, director general de la Federació de Gremis d’Instal·ladors de Catalunya (FEGICAT).

La creixent tendència de particulars i empreses a generar la seva pròpia electricitat mitjançant panells solars ha fet que la potència instal·lada es dupliqués en els últims 12 mesos. Aquest increment de la demanda ha estat impulsat principalment per dos factors: per una banda, el descens dels costos de les tecnologies fotovoltaiques i, per l’altra, la inflació que ha afectat especialment els preus de l’energia.

El gran interès per instal·lar panells solars, reduint la dependència en el sistema de subministrament elèctric tradicional, ha provocat que les empreses del sector no puguin fer front a tota la demanda. La manca de personal qualificat agreuja la situació, com explica Rodríguez, “el col·lectiu d’empreses instal·ladores està en disposició d’incorporar, de manera immediata, a 18.000 treballadors”.

Encaixar l’oferta amb la demanda laboral

El repte de la transició energètica i d’assolir la neutralitat de carboni l’any 2050, com demana la Unió Europea, vol dir que a Catalunya “necessitarem 170.000 treballadors en el sector”, apunta Rodríguez, i continua, “estem parlant de salaris mínims de 1.500 euros al mes en 14 pagues, i amb una projecció de futur impressionant”.

“Es tracta d’una oportunitat competitiva de país, sempre que la sapiguem aprofitar”, el director general de FEGICAT adverteix de la necessitat d’equilibrar el mercat amb mà d’obra qualificada, impulsant la formació de nous professionals. Una oportunitat de país en què l’administració pública hi ha de jugar un paper fonamental, evitant les traves administratives, fomentant la formació, i incrementant els incentius fiscals.

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant la super app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

La limitació del preu del gas ha fet baixar el preu de l’electricitat i el gas respecte el 2022. Tot i això, el consum energètic és una de les despeses fixes més costoses per a les llars catalanes, per això proposem idees per reduir el consum.

Deixem enrere les festes i l’hivern comença a treure tímidament el cap. Aquesta combinació obliga a plantejar-se com estalviar en calefacció, perquè les butxaques estan més escurades que mai a l’inici d’any. Per aquest motiu, des d’11Onze la cap d’agents Mireia Cano us planteja 5 trucs per escalfar la casa estalviant al màxim.

1. Evita canvis bruscos. Quan escalfis la casa o una habitació, sigui amb estufa o calefacció, fes-ho gradualment. Posa una temperatura baixa i ves pujant a mesura que l’habitació s’escalfi. Si poses la temperatura molt alta de cop, la demanda energètica serà molt més alta.
2. Aprofita les hores de sol. Ho fem poc a l’hivern, però és important. Durant les hores de sol, treu les cortines. Si al migdia no fa fred, aprofita per obrir també les finestres. Els raigs de sol escalfaran el terra i les parets interiors de la casa. No és molt, però tot ajuda!
3. Aïlla bé. Cal tenir bons aïllaments, si no és així pots perdre el 30% de l’escalfor de la casa. Són clau les finestres i les portes. Al vídeo, la Mireia Cano et proposa algunes idees casolanes que et poden ajudar. Una cosa ben senzilla i important, és abaixar les persianes cada nit perquè la fredor no radiï a través dels vidres.
4. Escalfa de manera eficient. No cal escalfar tota la casa si no fas servir totes les habitacions. Et cal el menjador? El dormitori? El lavabo? Doncs escalfa aquests espais. És evident que la circulació de l’aire tendirà a equilibrar la temperatura, per això el que has de fer és tancar les portes de les habitacions que no necessitis.
5. Inverteix en teixits. Si no vols que es refredi, abriga la casa. Què vol dir això? Que els teixits retenen molt bé la calor, per tant, estores i cortines ens ajudaran a tenir una llar més càlida.

I per acabar, Mireia Cano hi afegeix un consell extra: escalfar el llit a la manera dels nostres avis, amb bosses d’aigua calenta. O, si es vol, amb bosses de llavors que s’escalfen al microones. Estalviar és clau, per a la butxaca i per al planeta. Aplicar aquests trucs no us farà pas rics, però segur que estalviareu una mica. I com diu la dita, tota pedra fa paret.

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

El 2026 no arribarà amb una gran crisi sobtada ni amb una nova edat d’or econòmica. No hi haurà un gran col·lapse que ho faci saltar tot pels aires, ni tampoc un retorn còmode a l’estabilitat del passat. Arribarà amb una sensació molt més incòmoda: la constatació que el vell ordre ja no funciona, però que el nou encara no està definit. Una mena de terra de ningú econòmica en què les regles antigues han perdut eficàcia i les noves encara no ofereixen seguretat.

Tecnologia, mercats, energia i diners continuaran marcant l’agenda global, però ho faran sota una lògica diferent. Ja no es tracta tant de créixer més ràpidament com de resistir millor. Ja no es tracta tant d’optimitzar com de protegir-se. I aquest canvi de prioritats marcarà profundament el comportament dels estats, de les empreses i, sobretot, dels estalviadors.

El final de la globalització còmoda

Durant gairebé tres dècades, l’economia mundial va operar com una gran màquina d’optimització permanent. Es produïa allà on era més barat, es finançava amb diners gairebé gratuïts i es consumia com si els límits no existissin. La globalització prometia eficiència infinita, estabilitat i creixement sostingut. Semblava que el sistema s’autocorregia sol.

Però aquell model, tal com el vam conèixer, ja no tornarà. No perquè el comerç internacional desaparegui, sinó perquè les condicions que el feien possible s’han esgotat. El 2026 consolidarà un escenari radicalment diferent: un món fragmentat, dividit en blocs econòmics que prioritzaran la seguretat, el control i l’alineament polític per davant de l’eficiència pura. No serà la fi del comerç global, però sí el final d’una globalització ingènua, basada en la confiança cega i en una dependència excessiva de tercers.

Les conseqüències ja s’han començat a fer visibles al llarg del 2025. Cadenes de subministrament més curtes i menys flexibles. Producció relocalitzada o regionalitzada. Costos estructuralment més elevats i un marge d’error cada cop més reduït per a empreses i governs. El vell model del “just in time” deixa pas a una lògica molt més defensiva: el per si de cas.

Tot plegat alimenta una inflació menys explosiva que la del 2022, però molt més persistent i difícil de combatre. Una inflació que ja no respon només a xocs puntuals, sinó a canvis profunds en la manera com funciona l’economia global. Per aquest motiu, la lliçó és clara: el món que ve serà menys eficient… i inevitablement més car.

Productivitat per a uns, dependència per a molts

La tecnologia continuarà sent un motor clau de l’economia el 2026, però el relat optimista que l’ha acompanyada durant anys comença a esquerdar-se. La intel·ligència artificial, l’automatització i la digitalització massiva ja no es presenten només com a eines de progrés, sinó com a vectors de poder. I el poder, quan s’acumula, rarament es reparteix de manera equitativa.

Aquestes tecnologies no són neutrals. Redistribueixen capacitat productiva, però també control. Algunes empreses seran capaces de multiplicar la seva eficiència amb menys treballadors, menys costos i més marge. Plataformes, grans corporacions i actors amb accés a dades i capital tecnològic ampliaran encara més el seu avantatge competitiu respecte a la resta del teixit econòmic.

Alhora, molts estats veuran en la tecnologia una oportunitat per reforçar la supervisió sobre fluxos clau de l’economia: dades personals, sistemes de pagament, consum energètic o comportaments financers. La digitalització permet agilitat, sí, però també traçabilitat total. I quan tot és mesurable, tot és potencialment controlable.

La cara menys visible d’aquest procés és el mercat laboral. Milions de professionals —especialment en feines qualificades, però repetitives— veuran com el seu valor relatiu es dilueix. No perquè desaparegui el treball, sinó perquè canvia la relació de força entre qui ofereix la feina i qui controla la tecnologia. La promesa d’una economia més productiva no implica necessàriament salaris més alts ni més estabilitat.

El progrés tecnològic, per si sol, no garanteix benestar col·lectiu ni prosperitat compartida. Garanteix avantatge competitiu. I, com sempre, aquest avantatge recau en mans de qui controla la infraestructura, les dades i els algoritmes. La gran pregunta del 2026 ja no és fins on pot arribar la tecnologia, sinó qui en decidirà les regles del joc.

Guanyadors clars, perdedors silenciosos

El 2026 no serà l’any del “tot puja”. La renda variable continuarà oferint oportunitats, però ho farà en un entorn molt més desigual i exigent que el de la dècada passada. Els mercats ja no es mouran impulsats per una marea general d’optimisme, sinó per corrents selectius que beneficiaran només alguns sectors i empreses molt concretes.

Els tipus d’interès ja no són zero. El capital ha tornat a tenir cost, i això canvia profundament les regles del joc. Models de negoci altament endeutats, empreses que han crescut a base d’expectatives i projectes que només eren viables amb finançament barat quedaran exposats. El temps de comprar creixement sense mirar el balanç s’ha acabat.

Pel que fa als índexs, el mercat pot aguantar. Però sota la superfície hi haurà molta rotació, molta selecció i força decepcions. Empreses que durant anys han estat intocables poden entrar en fase de correcció silenciosa, mentre altres —més sòlides, més eficients o millor posicionades— captaran el capital amb discreció.

Invertir ja no serà seguir una tendència ni replicar un índex de manera acrítica. Serà entendre riscos, diferenciar qualitat de soroll i assumir que no totes les inversions estan fetes per a tots els perfils. La volatilitat no desapareix, però canvia de forma. El mercat deixa de ser un refugi automàtic i torna a ser el que sempre hauria d’haver estat: una eina. I com qualsevol eina potent, exigeix criteri, disciplina i consciència del risc.

Entre la necessitat i la contradicció

La sostenibilitat continuarà ocupant un lloc central en el discurs econòmic del 2026. Governs, empreses i institucions financeres la presentaran com una prioritat inqüestionable. Però, a mesura que el relat avança, el xoc amb la realitat es fa cada cop més evident. La transició verda és necessària, però no és ni ràpida ni indolora.

Transformar el sistema energètic requereix inversions massives, recursos escassos i, sobretot, temps. I mentre aquest procés es desplega, l’energia és més cara. Les matèries primeres són més cares. I la pressió sobre famílies i empreses augmenta, especialment en un context de creixement feble i poder adquisitiu tensionat.

Molts projectes etiquetats com a verds només són viables gràcies al suport públic: subvencions, incentius fiscals o regulació favorable. Però quan els estats arrosseguen dèficits crònics i nivells de deute elevats, la sostenibilitat financera entra inevitablement en conflicte amb la sostenibilitat ambiental. El marge per finançar-ho tot no és infinit.

En aquest context, el capital comença a afinar la mirada. Els inversors ja no es conformen amb etiquetes ni relats benintencionats. Progressivament, es traça una línia entre projectes amb impacte real i models que depenen exclusivament de l’ajuda pública per sobreviure. El 2026 marcarà, així, un punt d’inflexió: menys eslògans verds i més escrutini. Menys promeses genèriques i més preguntes incòmodes. El capital començarà a separar el verd real del verd subvencionat.

El retorn del món físic

Després d’anys de finançament quasi il·limitat i de creure que l’economia podia créixer deslligada del món material, el 2026 confirma una obvietat sovint oblidada: l’economia digital necessita una base física. Algoritmes, plataformes i serveis virtuals depenen, en última instància, d’energia, de materials i de recursos tangibles.

Energia, metalls preciosos, aliments i recursos naturals tornen al centre de l’escenari econòmic. No només perquè la demanda creix, sinó perquè ampliar l’oferta és cada cop més complex. Nous projectes extractius requereixen temps, inversions elevades i superen obstacles reguladors i socials creixents.

A aquesta realitat s’hi suma un entorn més tens: més regulació ambiental, més conflictes geopolítics i més dependències estratègiques entre països. El control de determinades matèries primeres esdevé una qüestió de seguretat nacional, no només de competitivitat econòmica.

El resultat és un mercat marcat per la volatilitat, però també per un valor estructural que guanya pes a mitjà i llarg termini. Els recursos essencials poden patir oscil·lacions de preu, però difícilment perdran la seva rellevància. El món pot imprimir diners amb facilitat. El que no pot fer és imprimir energia, metalls preciosos o aliments.

Política monetària: gestionar el límit, no controlar-lo

Els bancs centrals continuaran intentant transmetre calma el 2026. Ho faran amb discursos mesurats, missatges de control i promeses d’estabilitat. Però la realitat és més incòmoda: el marge d’actuació és avui molt més reduït del que suggereix la retòrica oficial.

Després d’anys de diners barats i d’expansió monetària massiva, els deutes públics han assolit nivells elevadíssims. En aquest context, apujar els tipus d’interès té costos fiscals immediats i conseqüències polítiques difícils d’assumir. Però no fer-ho també té un preu: erosiona el poder adquisitiu, alimenta la inflació i desgasta la confiança en la moneda.

Els bancs centrals es mouen, així, en un terreny estret i ple de contradiccions. Qualsevol decisió implica renúncies. No hi ha solucions netes ni sortides indolores. El resultat és un equilibri fràgil, sostingut més per la gestió del relat que per un control real de les variables econòmiques.

La idea d’una “normalitat monetària” com la que existia abans del 2008 ja no és realista. El 2026 no serà un any de retorn a l’ordre anterior, sinó de gestió del dany acumulat. De contenir tensions, ajornar ajustos i evitar ruptures brusques del sistema. La confiança en el diner fiduciari no s’esvaeix d’un dia per l’altre. Però tampoc és immutable. Es desgasta lentament, decisió rere decisió, any rere any. I aquest desgast silenciós és una de les forces subterrànies que marcaran l’escenari econòmic dels pròxims temps.

L’estalviador, davant d’un nou escenari mental

Potser la gran tendència del 2026 no és estrictament macroeconòmica, sinó cultural. Més enllà de dades, índexs i previsions, cada cop més persones assumeixen una realitat incòmoda: l’estabilitat ja no està garantida. Ni pels estats, ni pels mercats, ni per les famílies.

Estalviar costa més que mai. La inflació erosiona el valor dels diners, els ingressos no sempre creixen al mateix ritme i el marge d’error s’estreny. Alhora, delegar decisions financeres comporta riscos que abans semblaven invisibles. I confiar cegament —en institucions, en productes o en relats tranquil·litzadors— ja no sembla una opció prudent.

Aquest canvi de context provoca també un canvi de mentalitat. La pregunta clàssica de “quant puc guanyar?” perd centralitat, i n’emergeix una altra de més fonamental: “què puc preservar?”. No es tracta només de rendibilitat, sinó de resistència. De capacitat de protegir el valor acumulat en un entorn ple de soroll, volatilitat i incertesa.

En aquest nou escenari, conservar valor deixa de ser una actitud conservadora per esdevenir una estratègia intel·ligent. El 2026 no premia tant l’audàcia acrítica com el criteri, la informació i la consciència del risc. L’estalviador ja no busca promeses fàcils, sinó eines per navegar un món que ha deixat de ser previsible.

Potser el 2026 no serà un any espectacular, però sí un any revelador. Revelarà qui ha entès el canvi de paradigma i qui encara espera que tot torni a ser com abans. L’economia entra en una fase més adulta, més dura i menys amable. Però també més honesta. Amb menys promeses… i més responsabilitat individual.

Diversifica, protegeix i dona valor real als teus estalvis. A Preciosos 11Onze t’ajudem a invertir amb seny en or físic, el refugi que mai falla.