Bail-in: estan segurs els meus estalvis?

Els múltiples rescats bancaris que van tenir lloc durant la crisi financera del 2008 ens van familiaritzar amb el concepte del “bailout”, un mecanisme segons el qual un govern utilitza diners públics per rescatar entitats financeres. Tanmateix, hi ha una altra opció menys coneguda on els accionistes, creditors i dipositants es poden fer càrrec de les pèrdues de l’entitat.

La gran banca s’ha acostumat a jugar a la ruleta russa amb diners que no són seus. Si el negoci va bé, es queda els beneficis, mentre que si va malament se socialitzen les pèrdues a càrrec del contribuent. Es tracta d’un fenomen globalitzat que s’ha anat repetint al llarg del temps i es va fer evident amb els múltiples rescats bancaris i reestructuració del sector financer que van tenir lloc durant la crisi financera del 2008.

Així doncs, per a evitar el col·lapse del sistema bancari, la primera opció a molts països va ser rescatar entitats en dificultats mitjançant un bailout, o dit d’altra manera, amb els diners dels contribuents, els quals es feien càrrec dels números vermells causats per la irresponsable gestió financera dels equips directius de les entitats en fallida.

En el cas d’Espanya, els principals organismes internacionals estimen els costos del rescat bancari en el 6% del PIB. Es van injectar més de 64.000 milions d’euros en diners públics als bancs, gran part dels quals ja es donen per perduts després que els bancs només n’hagin retornat una quantitat ínfima als contribuents.

Rescat extern vs. recapitalització interna

Els dos models bàsics de rescats utilitzats actualment pel sistema financer són el bailout o rescat extern i el bail-in o recapitalització interna. Mentre que en un bailout l’estat, és a dir, la ciutadania en el seu conjunt, assumeix el cost de la recapitalització, en el cas d’un bail-in les pèrdues les assumeixen els accionistes, creditors i, en última instància, alguns dels dipositants, com va passar a Xipre el 2013. El concepte de la recapitalització interna es basa en la noció que si el banc necessita un reequilibri patrimonial, en primer lloc, haurà d’utilitzar el capital propi.

A la Unió Europea, des de gener de 2016, va entrar en vigor la normativa del sistema de rescat bail-in. Segons aquest mecanisme de resolució, els accionistes reben el primer cop com a propietaris de l’entitat. Si això no és suficient per a estabilitzar el banc, els creditors subordinats se’n fan càrrec. Els següents en la llista són els titulars de bons sèniors i, finalment, els dipositants no assegurats, és a dir, els que tenen més de 100.000 euros en els seus comptes, amb preferència dels dipòsits de grans empreses sobre els de famílies i pimes, mentre que els petits dipositants queden lliures d’afectació.

Per tant, es tracta d’un mecanisme pensat per reduir al mínim la possibilitat que els costos de la resolució d’una entitat inviable siguin assumits pels contribuents, al mateix temps que es garanteix que les entitats d’envergadura sistèmica siguin objecte de resolució sense posar en perill l’estabilitat financera.

En cas de bail-in o fallida, el banc o l’Estat es poden quedar els meus estalvis?

Sí, si tens més de 100.000 €. Si tens menys de 100.000 € quedaràs fora del bail-in i estaràs cobert pel Fons de Garantia de Dipòsits en cas de fallida. Aquest organisme garanteix la devolució dels diners de comptes d’estalvi, comptes corrents i dipòsits a termini fix. 

Recordem que el FGD garanteix 100.000 euros per dipositant i entitat. Per tant, per assegurar quantitats més elevades, convé tenir el capital repartit entre diferents entitats, sense sobrepassar en cap d’elles els 100.000 euros. Alternativament, si un compte amb 200.000 euros està a nom de dues persones, cadascuna d’elles tindria 100.000 euros assegurats.

Una altra opció és obrir un compte corrent en una fintech com 11Onze, que opera a través d’una Electronic Money Institution (EMI) i que, per llei, té l’obligació d’assegurar el 100% dels dipòsits dels seus clients en cas de fallida, independentment de l’import.

Hi ha algun exemple real de bail-in?

A Espanya, el 7 de juny de 2017, el Banco Popular va ser el primer banc espanyol rescatat mitjançant un bail-in sota el nou marc de la Unió Europea per a la resolució bancària. Els accionistes i tenidors de deute subordinat van perdre la seva inversió, i el banc va ser venut per un euro a Banco Santander, evitant així l’ús de diners públics. En aquest cas, els dipositants, encara que tinguessin més de 100.000 euros en estalvis, no van perdre els seus diners.

El rescat bancari que es va produir a Grècia el 2012 va comportar la liquidació del Laiki Bank i la reestructuració del Bank of Cyprus a través d’un bail-in. En aquest cas, els clients que tenien fins a 100.000 euros estalviats no van perdre els seus diners, però els grans dipositants van perdre una gran part dels seus estalvis o, en alguns casos, aquests diners van ser reconvertits en accions.

Si vols descobrir la millor opció per protegir els teus estalvis, entra a Preciosos 11Onze o fes un repàs als productes que 11Onze Recomana en el nostre Marketplace.

Enmig del debat sobre els canvis que cal fer a l’educació per revertir el baix nivell de l’alumnat català, el director de continguts i mitjans d’11Onze, Toni Mata, aporta una nova pregunta: per què no s’educa financerament als ciutadans del futur?

Dels mals resultats de l’alumnat català a l’informe PISA se n’ha parlat tant que sembla que l’única solució serà seguir-ne parlant. Parole, parole, parole, que parafrasejava en Xavier Massó de “Professors de Secundària” fa uns dies a Rac1. La veritat, però, és que, de cop i volta el país sembla preocupat perquè els joves no comprenen el que llegeixen. És que és estrany? És que algú li interessa que els nous ciutadans aprenguin res que, realment, els faci capaços de viure una vida plena i tan lliure i feliç com sigui possible? Si d’això es tractés, segurament, el currículum educatiu seria prou diferent i donaria un espai central, de ben segur, a l’educació financera.

A Catalunya els joves surten de secundària i del batxillerat sense saber llegir una nòmina. Sense comprendre com es calculen els impostos ni a què es dediquen. Sense tenir ni la més remota idea de com es calcula una prestació d’atur o una baixa. Sense comprendre com es creen els diners, què és la inflació o com es calculen els interessos d’un préstec. Com han de ser ciutadans lliures els nostres fills si no són capaços de comprendre com es gestiona un bé tan essencial per a les seves vides com és el diner? Algú dirà que al batxillerat humanístic i social s’imparteix una assignatura d’economia. I és cert. Entesos, quedem-nos tranquils que segur que aquests alumnes ho explicaran als de les altres modalitats.

I els adults?

Evidentment, no surten gaire ben parats. Segons els estudis de l’OCDE, només el 34% dels adults europeus tenen coneixements mínims en educació financera. És, molt probablement, aquest desconeixement generalitzat el que fa possible que donem tan poca importància a l’educació financera. És ben cert que els centres de secundària poden demanar participar en el programa d’educació financera a les escoles. Però ja hi som: quines escoles ho demanaran si és opcional? Quants tallers s’oferiran? I, sobretot, qui els farà? Perquè darrere del programa d’educació financera a les escoles que ofereix la Generalitat hi ha tota la gran banca espanyola i espanyola (abans catalana i espanyola). De debò confiarem l’educació financera dels nostres fills i filles a uns tallers impartits pels banquers? I fins a quin punt els banquers tindran interès en què els nostres fills i filles es qüestionin si l’actual és un model acceptable?

És francament desencoratjador veure com el Departament d’Educació no ofereix als nostres infants les eines mínimes per comprendre el món i moure-s’hi amb una certa autonomia. Però tot plegat té un gran sentit sistèmic perquè garanteix generacions de ciutadans dependents i, per tant, molt còmodes. Si no coneixes com funciona el món, és impossible canviar-lo.

Això sí, tothom tranquil! El Departament d’Educació va anunciar la creació d’una comissió d’experts on, de ben segur, hi haurà representants de prestigioses fundacions que al seu torn estan plenes de més experts i que estan ben regades d’ajudes. Així quan es reuneixin en aquesta comissió estaran ben contents i ningú alçarà la mà per dir que, si han de contractar experts, comissions i fundacions per fer la feina del Departament d’Educació, ben bé per a què serveix el Departament d’Educació? D’aquesta manera podríem tornar a l’educació financera i ens adonaríem que conèixer com es gestionen els diners públics també és un tema perillós perquè algú es podria fer aquesta mena de preguntes que no convenen a ningú.

Mirem de posar-hi remei

A 11Onze estem abocats a l’educació financera des del principi. Hi ha cursos disponibles a Aprendre, vam començar a desplegar el projecte d’11Onze Escola, vam posar en marxa la sèrie El Diner, i seguim formant i informant sobre economia i finances cada dia des d’11Onze Magazine. Mirem de fer l’economia comprensible perquè els ciutadans siguin capaços de prendre decisions fonamentades.

Però la veritat absoluta és que els ciutadans estem sols. I que passen els anys i la sensació de solitud s’incrementa. I que només hi ha un camí: ajuntar-se i esforçar-se. D’aquí la voluntat d’11Onze de crear una comunitat educada i formada financerament. Només l’educació ens farà lliures. I, és ben clar, aquest és el problema.

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

Arriba l’estiu i molts ja comencen a planificar les vacances per poder desconnectar de la rutina fent un viatge o marxant uns dies fora de la residència habitual. Tanmateix, abans de deixar la casa sola hem de tenir en compte alguns aspectes importants per evitar sorpreses a la tornada.

La tornada a la normalitat després de la crisi sanitària va ser motiu d’alegria per a molts ciutadans que finalment podien gaudir de les vacances d’estiu sense restriccions, però també va engrescar a les persones propenses a la cleptomania, a les quals el virus havia trastocat la seva línia de ‘negoci’ habitual.

Els sinistres per robatori en plena pandèmia es van reduir un 23,5% respecte al 2019, però durant els últims dos anys ens hem anat apropant a les xifres prèvies a les restriccions de moviment. En els períodes vacacionals i caps de setmana els robatoris als habitatges solen augmentar i, segons un estudi d’Unespa, Catalunya, amb un 58%, és la comunitat autònoma on tens més probabilitat de patir un robatori a la llar.

Així doncs, et volem donar uns senzills consells que pots seguir per evitar un robatori a casa teva mentre ets fora de vacances o, si més no, pal·liar-ne les possibles conseqüències.

Precaucions bàsiques abans de marxar

• No deixis objectes de valor en llocs fàcilment accessibles. Si no tens una caixa forta, és preferible portar-los a una empresa especialitzada per emmagatzemar-los abans d’amagar-los per algun racó de la casa. Si això no és possible, apunta el número  de  sèrie, la  marca i el model dels objectes per facilitar la seva identificació en cas de robatori.
• Avisa a alguna persona de confiança de la teva absència perquè reculli la correspondència o apugi i abaixi persianes amb certa freqüència, però evita comentar-ho a tots els veïns o publicar-ho a les xarxes socials.
• Assegura’t de tancar bé les portes, finestres, obertures a patis interiors i el garatge. No t’oblidis de posar l’alarma. Tot i això, intenta que l’habitatge sembli ocupat amb l’ajuda d’una persona de confiança que hi pugui entrar de tant en tant o amb un sistema de domòtica que et permeti programar l’engegat i apagat dels llums de la llar.
• No  deixis  cap missatge al contestador automàtic del mòbil o del telèfon fix indicant que  ets  fora. Sempre pots  activar el  desviament  de  trucades o respondre als missatges quan tinguis accés a wifi si estàs fora d’Europa i no vols gastar diners en trucades.
• Una assegurança de la llar amb cobertura per robatori és una opció molt recomanable. Cal tenir en compte que també ens protegeix davant d’imprevistos, com una fuita d’aigua, i pot oferir cobertures en cas d’okupació o robatori a persones fora de la llar.

A la tornada, en cas de robatori

• No dubtis a trucar immediatament a la policia o al telèfon d’emergències 112 si sents sorolls dins de casa o trobes portes o finestres forçades. 
• Posa’t en contacte amb la teva assegurança i tingues a punt l’inventari d’objectes sostrets.
• Formalitza la denúncia i avisa al teu banc si sospites que s’han emportat un ordinador o qualsevol altre suport digital que pogués contenir informació rellevant sobre les teves dades financeres, de manera anul·lin les contrasenyes d’accés a la banca en línia.

Si vols conèixer una assegurança justa per a la teva llar i per a la societat, descobreix 11Onze Segurs.

L’arc cronològic que va des del Tractat de Tordesillas fins a la declaració d’independència dels Estats Unitats d’Amèrica suposa el primer procés —a escala mundial— del repartiment i explotació de tot el món, per part de les monarquies europees. Durant aquest període, es passarà dels suculents ingressos produïts pels botins de guerra o pels saquejos indiscriminats de les poblacions autòctones a una borratxera d’or i de plata —sense precedents— introduïda dins l’economia europea. Per aquest motiu, la construcció dels primers imperis colonials es basaran en una economia mercantil que els permetrà estar a l’altura de les expectatives.

Des de l’inici, les monarquies europees tingueren la convicció que tots els territoris del món els pertanyien per dret de conquesta. D’aquesta manera, la cartografia els va permetre anar ampliant i posseint la propietat d’una terra, sobre la qual es van autolegitimar com a possessors per imposar —no sempre a través de la força— el seu model de civilització per sobre les societats nadiues.

Aquest procés de supremacia cultural es fonamentà sobre la certesa religiosa de qüestionar la veritable naturalesa humana dels nadius. I la ferma creença en aquest raonament motivarà les monarquies europees a projectar una geografia de grans espais per a cristianitzar. La cobdícia dels nouvinguts donarà lloc a nombrosos abusos i genocidis, però també suposarà una catàstrofe demogràfica sense precedents en quant els territoris del nou món veuran reduïda a un 80% de la seva població nadiua.

El progressiu desenvolupament de les tècniques marítimes —com ara, la millora de la brúixola, la construcció de les caravel·les o l’actualització dels mapamundis— permetrà als europeus ser capaços de navegar per tots els mars i oceans que configuren el planeta en pocs anys. Aquesta gesta tindrà com a conseqüència la divisió del món en dues meitats, dues línies geogràfiques que, traçades entre els dos pols, els atorgarà la potestat rubricada per l’autoritat papal a repartir-se el món per zones de navegació, de pesca i de conquesta. La primera línia se situarà a 370 llegües a l’oest de les Illes del Cap Verd, mentre que la segona es fixarà a 297,5 llegües a l’est de les illes Moluques.

El descobriment d’importants jaciments de metalls preciosos a Amèrica —entre Mèxic i el Perú— o l’arribada a les illes de les espècies del sud-est asiàtic, propicià la fundació o refundació d’importants ciutats americanes, africanes o asiàtiques, les quals adquiriran un altre rol territorial a fi d’assegurar importants fluxos de riquesa vers Europa regularment. D’aquesta manera, les monarquies europees començaren a controlar tot el comerç que passarà pels seus territoris, amb la voluntat de protegir els seus guanys econòmics.

Des de principis del segle XVI fins a mitjan segle XVIII, els primers imperis colonials mantindran un estricte monopoli mercantilista amb les seves colònies, i es prohibirà comerciar amb persones o empreses que no siguin súbdits o afins a la Corona. Castella, per exemple, considerarà els anglesos, holandesos o francesos, no pas com a competidors sinó com enemics, causants de pràctiques corsàries i instigadors d’actes de pirateria.

El sistema mercantilista colonial

El comerç amb les colònies es fonamentarà sota la premissa que els colons hauran de vendre les seves matèries primeres —a baix cost i amb alts impostos— exclusivament a empreses designades per la Corona. Alhora, els colons només podran comprar els productes de consum manufacturats per aquest selecte grup d’empresaris. D’aquesta manera, les monarquies afavoriran l’enriquiment il·limitat d’empreses i individus propers a l’Estat, atès que se’ls anul·larà la competència. Aquest sistema mercantilista crearà necessitats inútils per als nadius i buscarà el manteniment perpetu del subdesenvolupament de les colònies —tant americanes, africanes com asiàtiques— amb el propòsit d’anul·lar possibles competidors directes amb la metròpolis.

I per reblar el clau, l’alt funcionariat proper al consell del rei també hi jugarà un paper molt destacat en aquest innovador sistema econòmic, ja que disposava de la capacitat d’agilitzar o endarrerir tràmits burocràtics per afavorir uns o altres. Per tant, serà inevitable l’aparició d’un comerç il·lícit i paral·lel entre colònies i propiciarà que molts empresaris, tant grans com petits, cerquin la manera de burlar-se dels controls burocràtics imposats per la mateixa Corona. 

Actuant com a nou-rics, els primers imperis colonials —principalment Castella— gastaran una quantitat indecent de recursos econòmics per a construir el seu concepte de civilització. Aquesta obsessió —de vegades incontrolada— els portarà a embarcar-se en infinitat de conflictes de tota mena, com ara: disputes teològiques, conflictes familiars, afers comercials o fastuoses construccions megalòmanes.      

Finançant l’imperi amb metalls preciosos

Coincidint amb el moment de major extracció econòmica de les colònies americanes —entre finals XVI i principis del XVII— Castella destinarà més de 7 milions de ducats al manteniment de la seva flota al Mediterrani durant la famosa batalla de Lepant. En uns set anys aproximadament, es gastarà la barbaritat d’11,7 milions de ducats per a finançar les innumerables campanyes de Flandes.

Per commemorar la victòria a la batalla de Saint-Quentin contra les tropes franceses, es destinaran prop més de 6,5 milions de ducats per a construir el fastuós Reial Monestir de Sant Llorenç de l’Escorial. Gràcies a la construcció i posada en marxa de la Grande y Felicísima Armada, la conegudíssima Armada invencible pels seus adversaris, enviaran 9 milions de ducats directament al fons del mar. I com no podia ser d’una altra manera, aquesta civilització catòlica i universal necessitarà la construcció d’una nova capital a la riba del riu Manzanares. Per al lector que tingui curiositat per la conversió, el ducat del segle XVI i de començaments del segle XVII tindria actualment una equivalència d’uns 167,1 euros. Cert, les xifres són… esfereïdores!

Per tant, entre el 1500 i el 1650, la monarquia castellana —i per proximitat, la resta de monarquies europees— viurà dins d’una veritable bombolla econòmica generada per l’entrada massiva dels metalls preciosos. Els darrers estudis estimen que la Corona castellana hauria extret de les colònies americanes unes 17.000 tones de plata i unes 70 tones d’or. Aquesta borratxera de metalls conduirà a l’Estat a tenir una visió tergiversada de l’economia real.

La paradoxa es produirà quan, malgrat la ingent entrada d’or i de plata i el cobrament d’impostos elevats, no arribaran a cobrir totes les despeses produïdes per l’Estat. Tinguem present que la Corona castellana només utilitzarà aquesta extraordinària riquesa per a finançar tots els deliris de grandesa de les elits castellanes, que en la majoria de les vegades toparà directament amb les necessitats reals de la població. Per aquest motiu, quan les oligarquies d’un país estan més interessades a treballar per la fastuositat que no pas per les possibilitats reals que ofereix la reinversió de capitals, tot plegat condueix a la destrucció del propi teixit productiu. 

Endeutament de la Corona castellana

A mitjan segle XVII, la Corona castellana arribarà a tenir un deute econòmic de més de 100 milions de ducats. Aquest deute gegantí els obligarà a declarar successives suspensions de pagaments. Per a tapar aquest forat, la Corona es veurà obligada a emetre gran quantitat de deute públic que anirà a parar a mans dels principals bancs europeus, com ara la banca alemanya —els Fugger o els Welser— i la banca genovesa dels Spínola, Centurione, Balbi, Strata i, sobretot, Gio Luca Pallavicino. La Corona pagarà els Welser a través de la concessió de l’explotació de les mines de Mèxic i el dret de conquesta sobre extensos territoris a les actuals Veneçuela i Colòmbia. Per la seva banda, els Fugger aconseguiran totes les concessions comercials sobre els territoris de Xile i el Perú. Actualment, són unes de les famílies més poderoses del continent. I, tots els luxosos palaus de l’strada nuova de Gènova, artèria del luxe de la ciutat, encara avui constitueixen la concentració més gran de residències aristocràtiques de tota Europa.

Davant les successives crisis financeres que la Corona castellana començarà a patir, molts empresaris europeus residents a les colònies americanes preferiran no embarcar els seus metalls preciosos cap als ports castellans —monopoli concedit a Cadis i Sevilla— per por a les massives confiscacions decretades per la Corona. Per això, buscaran invertir els seus actius en altres sectors emergents de l’economia colonial de finals del segle XVII, com seran l’agricultura, la ramaderia i la producció de manufactures. 

Per tant, la Corona castellana es veurà obligada a cercar noves fonts regulars d’ingressos. Per aquest motiu, posarà en marxa l’ambiciós pla del ministre del rei —el comte duc d’Olivares— conegut com la Unión de Armas, el qual pretendrà que cada regne que formi part de la Monarquia Hispànica —o sigui, principalment Portugal i la Corona d’Aragó— aportin un nombre determinat de diners i soldats.

Flexibilitzant el monopoli comercial

Portugal, que formava part de la Monarquia Hispànica des de finals del segle XVI, es negarà a concedir qualsevol aportació econòmica de més, donat que Castella explota les seves colònies, la qual cosa acabarà amb un conflicte bèl·lic que durarà més de 28 anys. Finalment, amb el suport econòmic d’Anglaterra i Holanda, Portugal aconseguirà deslligar-se del control dels Àustries, però el preu que haurà de pagar comportarà la cessió d’importants territoris del Brasil i el canvi de titularitat sobre les colònies de Ceilan —actual Sri Lanka—, Ciutat del Cap, Goa, Bombai, Macau i Nagasaki, entre d’altres.

Pel que fa a la Corona d’Aragó, l’oligarquia castellana no calibrarà la situació correctament quan accepti que el rei Felip IV juri les constitucions catalanes, condició sine qua non per obtenir els fons desitjats. La ignorància sobre les lleis que regulaven les funcions del rei dins dels territoris catalans serà el focus d’importants discussions institucionals, puix el rei —dins del Principat— estava obligat per llei a donar explicacions sobre la utilització dels recursos concedits. Per la seva banda, els catalans estaven més interessats a aprovar les seves propostes de noves constitucions catalanes i que s’atenguessin els greuges, que no pas a participar en guerres absurdes.

Però a la gènesi del debat institucional —entre Castella i el Principat— hi trobem un problema molt més profund. Si des de finals del segle XVI, Castella havia transitat cap a un sistema polític de caràcter absolutista, on el poder només resideix en una sola persona, la qual decideix sense haver de rendir comptes a cap parlament, al Principat passava el contrari, on les Corts Generals de Catalunya havien esdevingut l’òrgan legislatiu que representava tots els estaments de la societat, inclòs el rei.

L’entrada constant de metalls preciosos dins l’economia castellana es mantindrà estable fins a mitjan segle XVIII, però només un percentatge molt ínfim restarà dins del sistema econòmic castellà, atès que la resta continuarà utilitzant-se per a eixugar el monstruós deute de l’Estat. La historiografia estima que fins a l’any 1820, l’Estat espanyol no es recuperarà d’aquesta grandiosa despesa i serà —en gran part— pel fet d’haver-se annexionat l’economia productiva de tota la franja mediterrània peninsular a principis del segle XVIII. 

El sistema de privilegis i monopolis desenvolupats per la política comercial borbònica continuarà fent aigües i es veurà en la necessitat d’introduir nous agents per a garantir la viabilitat del comerç amb Amèrica. Per tant, amb el Reial decret de Lliure Comerç del 2 de febrer de 1778 trencarà definitivament el monopoli de Cadis i Sevilla i afavorirà el comerç directe de Catalunya amb Amèrica, que aportarà una nova manera de fer. Actualment, i curiosament, el 34% del PIB de l’Estat espanyol el continua aportant l’economia productiva de tota la franja mediterrània peninsular. Doncs, res és casual…

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant la super app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

L’acceleració de la digitalització, precipitada per la pandèmia, no ha fet més que confirmar la inevitabilitat de la transformació digital de la nostra societat. Una revolució tecnològica que ha canviat la nostra manera de treballar, comprar, estudiar i comunicar-nos, però que posa en qüestió aspectes vinculats amb les relacions personals.

En un món interconnectat on Internet, les xarxes socials i les eines telemàtiques han canviat radicalment la manera de comunicar-nos, ens hem acostumat a parlar davant d’una pantalla, a resoldre els assumptes més trivials del nostre dia a dia asseguts al sofà, a fer les compres des del llit i a treballar en pijama.

La comunicació electrònica ha augmentat la capacitat d’interacció entre les persones, i ens permet aconseguir una productivitat i eficiència sense precedents, tant en l’àmbit corporatiu com individual. L’auge del teletreball ha significat un canvi en positiu per molta gent, especialment pels que han experimentat una millora en la conciliació de la vida personal i laboral. Tanmateix, pels nadius digitals que s’han convertit en nòmades digitals que han fet del món la seva oficina.

La normalització de la convivència entre persones i intel·ligència artificial ens ha permès agilitzar les interaccions amb l’administració, establiments de comerç digital i entitats financeres. Ja no és necessari fer cua a una oficina física d’un banc, d’una asseguradora, o a la del SOC, podem fer pràcticament totes les gestions des del mòbil. Així mateix, han sorgit moltes noves feines basades en les tecnologies digitals, impensables només fa uns anys.

La importància de la interacció física

Tot i l’innegable progrés que ha suposat la transformació digital de la nostra societat, la realitat d’aquesta revolució no és tan idíl·lica com alguns volen dibuixar. L’absència física, intrínseca del món digital, presenta reptes pel que fa a l’empatia entre persones acostumades a l’anonimat dels espais virtuals, les interaccions personals entre treballadors, o la bretxa digital entre la gent més vulnerable i la resta de la societat.

La transformació digital ha propiciat que les fronteres entre el món físic i el digital siguin cada vegada més borroses. I, si ja tenim dificultats en adaptar-nos a aquest canvi de paradigma, pensem que el boom del metavers, l’Internet de les Coses, els NFT i la intel·ligència artificial encara ens acostaran més a una realitat virtual semi immersiva, que deixarà ‘fora de joc’ a una part significant de la població.

En aquest context, es fa evident la necessitat d’abordar de manera integral els canvis socio-tecnològics que estan definint i assentant les bases de la societat del futur. No només per assegurar-nos que la tecnologia segueixi sent una força positiva de progrés, sinó també, per evitar que part de la societat es quedi enrere, o que la immersió en el món digital castri l’essència del que ens defineix com a persones.

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant la super app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

El rescat del sistema bancari espanyol va requerir la injecció de més de cent mil milions d’euros, que no van servir per a revitalitzar l’economia. Era possible una altra fórmula? La veritat és que Islàndia va sortir enfortida de la gran crisi financera que va viure entre 2007 i 2009.

Ara fa deu anys de la decisió del Govern espanyol de prendre el control de Bankia, en aquell moment la quarta entitat financera més gran de l’Estat. Ho va fer convertint en accions un préstec de gairebé 4.500 milions d’euros. L’entitat va acabar fusionant-se al 2020 amb CaixaBank, o sent absorbida per aquesta última entitat, segons com es vulgui veure.

“Aquí no hi ha un cost per als contribuents espanyols”, deia Luis de Guindos, ministre d’Economia, durant els dies de la intervenció. Però el que en principi no anava a tenir cost per a l’Estat ha acabat amb una injecció de capital de més de 22.000 milions d’euros, tot i que potser s’acaba recuperant una part algun dia.

Bankia és una més de la llista d’entitats financeres rescatades per l’Estat espanyol arran de la crisi financera de 2008, que també va portar a la intervenció de Caja de Ahorros del Mediterráneo, Banco de Valencia, CatalunyaCaixa, NovaCaixaGalicia, Unnim, Caja de Ahorros de Castilla-La Mancha, Cajasur, Banco Mare Nostrum, Banc CEISS, Banco Gallego, Banca Cívica, Grupo Cajatres, Liberbank i Caja Rural Mota del Cuervo.

En total, el Tribunal de Comptes ha quantificat en més de 122.000 milions els recursos destinats a la reestructuració d’aquestes entitats, que han acabat absorbides pels grans bancs espanyols. El Fons de Reestructuració Ordenada Bancària (FROB) va comprometre més de 77.000 milions d’euros; el Fons de Garantia de Dipòsits, més de 35.000 milions, i el Banc d’Espanya, gairebé 10.000 milions.

Diners difícils de recuperar

El Banc Central Europeu reconeixia en un informe elaborat al 2015 que les injeccions de capital a la banca espanyola es van realitzar de manera que la devolució dels diners públics era inviable.

En realitat, es va tractar d’una espècie de regal de milers de milions al ‘lobby’ bancari. Molts títols es van adquirir per un valor superior al real i era evident que una part important dels actius traspassats a la Societat de Gestió d’Actius Procedents de la Reestructuració Bancària (Sareb) generarien pèrdues milionàries a l’Estat. Segons estimacions del Banc d’Espanya, la festa acabarà costant al contribuent un mínim de 60.600 milions d’euros.

És justificable aquest desemborsament públic? Després de l’experiència de la Gran Depressió estatunidenca pel crac de 1929, en la qual la caiguda del sector financer va tenir un efecte demolidor en la resta de l’economia, molts experts han defensat la conveniència de rescatar als grans bancs per a evitar el col·lapse econòmic.

L’argument és que per als contribuents resulta menys onerós el rescat que les conseqüències de la recessió. Tot i això, no tots els països han seguit l’ortodòxia acadèmica.

La via islandesa

L’any 2000 Islàndia era un país de 300.000 habitants amb un PIB que no arribava als 10.000 milions d’euros. Però en pocs anys el seu sector bancari es va hipertrofiar gràcies a suculents interessos que van atreure gran quantitat de dipòsits des d’altres països.

El boom de les seves entitats financeres va fer enlairar l’economia del país, que més que va doblegar el seu PIB entre 2001 i 2007. El crèdit fluïa a l’illa com si d’un mannà es tractés i la corona islandesa es va disparar en el mercat de divises.

No obstant això, la fallida de Lehman Brothers al setembre de 2008 va punxar la bombolla islandesa. En pocs dies, les tres principals entitats financeres de l’illa (Glitnir, Landsbanki i Kaupthing) van declarar suspensió de pagaments.

En lloc d’injectar milers de milions en aquests bancs privats, Islàndia els va deixar caure i va crear noves entitats per a gestionar les restes del naufragi. Després de múltiples protestes, la dimissió d’un Govern i diversos referèndums, el país va decidir salvaguardar els dipòsits dels islandesos i va rebutjar fer-se càrrec de l’enorme quantitat de dipòsits estrangers.

És cert que aquesta via no va sortir gratis als contribuents, ja que Islàndia va destinar un 20% del PIB a fer neteja del sector, segons estimacions de l’OCDE. Però l’economia es va recuperar amb energia en els anys següents. Després d’una caiguda de gairebé un 40 % entre 2007 i 2009, el PIB va tornar a remuntar i al 2017 ja superava els nivells previs a la crisi. Per contra, Espanya mai ha tornat a igualar els nivells de 2008.

11Onze és la comunitat fintech de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

Els experts en economia fa temps que avisen d’una realitat que afecta el sistema bancari espanyol. El fons de garantia de dipòsit, que hauria de protegir els nostres estalvis en cas de fallida d’un banc, podria ser insuficient. Com podem assegurar les nostres finances?

En teoria, un fons de garantia de dipòsits (FGD) protegeix els estalvis que tenim a les entitats bancàries del país mitjançant la imposició d’un termini fix de fins a un màxim de 100.000 euros per persona física o jurídica. D’aquesta manera, si un banc fes fallida i no pogués fer front a les obligacions amb els clients, el FGD del país es faria càrrec de compensar als titulars dels comptes els estalvis de fins a un màxim de 100.000 euros. Tanmateix, si tinguessis una quantitat superior als 100.000 euros en un sol compte corrent, el FGD no cobriria la diferència.

Aquesta és la teoria, però a la pràctica els experts en economia adverteixen que aquest FGD, a l’Estat espanyol, té un forat negre que li impediria cobrir les pèrdues. En aquest punt, cal demanar-se com es dota de recursos el FGD. Són tots els bancs que estan inscrits al Registre de Bancs i Banques de l’Estat, i que disposen d’accés al finançament del Banc d’Espanya, els que han d’anar fent aportacions al FGD. Així, tal com recomana el Banc Central Europeu, els recursos del FGD haurien de ser, almenys, de l’1% del total dels dipòsits que han estat contractats per les entitats bancàries del país.

D’aquesta manera, segons els càlculs que han fet els experts, el FGD de l’Estat hauria de disposar d’entre 5.500 i 8.250 milions d’euros. Tanmateix, economistes de prestigi com Santiago Niño Becerra consideren que aquesta xifra es queda curta en cas que algunes de les principals operadores bancàries de l’Estat espanyol fessin fallida. I, per si fos poc, avisen que el FGD ni tan sols té aquests 8.250 milions, perquè encara s’està recuperant de les aportacions que va haver de fer durant el rescat bancari a causa de la crisi econòmica del 2008. Si les xifres del FGD són negatives, alerten, cal anar amb peus de plom. És per aquest motiu que els bancs disposen d’assegurances complementàries: on no arribi el FGD hi ha d’arribar l’assegurança.

Les EMI, valor segur

Per això, els experts recomanen obrir comptes corrents en entitats bancàries que tinguin assegurats els dipòsits dels clients a través d’Electronic Money Institutions (EMI), com fa 11Onze. Les EMI són empreses regulades que estan autoritzades a emetre diners electrònics com a equivalent digital als diners en metàl·lic. Les llicències EMI les emeten els Bancs Centrals de cada país, i per a poder operar a la Unió Europea se’ls demana un capital molt alt.

Les EMI, a diferència de la banca tradicional, no estan autoritzades a vendre productes bancaris poc sòlids, ni a promocionar productes d’inversió ni tampoc a recomanar operacions que comportin risc de crèdit als clients. Aquesta darrera condició és, possiblement, la més important, perquè, quan un client diposita els seus diners en un banc tradicional, sí que pren un risc. Això és així perquè els bancs estan autoritzats a fer servir els dipòsits dels clients per a préstecs. Les EMI, en canvi, no estan autoritzades a fer-ho i, per tant, ofereixen un risc zero i asseguren que els seus estalvis estan 100% segurs. 

A més, aquestes EMI tenen l’obligació d’assegurar el 100% dels dipòsits rebuts amb pòlisses d’assegurança, independentment de l’import. Addicionalment, els diners no els poden dipositar en qualsevol banc: ha de ser un banc de reconeguda solvència i classificat entre els Globally Systemic Important Bank (GSIB). Per acabar, els dipòsits dels clients assegurats per una EMI no formen part del balanç de la mateixa EMI i, en conseqüència, queden fora de qualsevol balanç en cas de fallida de l’EMI, és a dir, segueixen protegits per l’assegurança, que garanteix la recuperació total dels estalvis.

Finança les demandes contra els bancs. Fes justícia i aconsegueix rendiments pels teus estalvis per damunt de la inflació gràcies a les indemnitzacions que hauran de pagar els bancs. Tota la informació sobre el Finança Litigis la trobaràs a 11Onze Recomana.

La fusió entre les noves tecnologies i el capitalisme modern està transformant la nostra societat a una velocitat vertiginosa. El tecnocapitalisme es caracteritza per l’hegemonia de les grans corporacions tecnològiques, on la digitalització de la informació i comunicació estableixen la base per a la creació de riquesa i poder.

La revolució tecnològica que hem experimentat durant les darreres dècades ha fet evolucionar el capitalisme modern, generant noves maneres de crear riquesa en l’era digital. Les grans tecnològiques com Alphabet, Amazon, Apple i Meta han reconfigurat el model socioeconòmic, però, aquest canvi de paradigma esperonat pel tecnocapitalisme també ha comportat alguns impactes negatius per a la societat.

Control de dades i pèrdua de privacitat

Un dels pilars del tecnocapitalisme és l’acumulació massiva de dades personals i del seu processament. Compartim molta informació personal, pública i privada, a vegades de manera conscient, altres vegades de manera inconscient. Les empreses tecnològiques utilitzen el Big Data sobre les cerques, converses i preferències dels usuaris per predir i influenciar el seu comportament. Això ha portat a la monetització de la nostra intimitat, que es ven al millor postor per fins comercials.

Algunes de les grans plataformes digitals justifiquen la legitimitat d’aquest model de negoci argumentant que amb la comercialització de la informació dels usuaris cobreixen els costos dels seus serveis. Tanmateix, aquesta pèrdua de privacitat no només implica que nosaltres som el producte, és a dir, que la nostra informació personal es converteix en un actiu lucratiu per a aquestes empreses, sinó que també es pot utilitzar per manipular-nos. 

Aquests algoritmes pensats per mantenir-nos enganxats a les xarxes socials no només estan destruint vincles comunitaris i la nostra capacitat d’interacció física, sinó que també estan modelant les nostres preferències polítiques, socials i econòmiques —sovint sense que en siguem conscients— propiciant la desinformació i la polarització social. L’escàndol de Cambridge Analytica només és un dels nombrosos exemples de com aquestes corporacions poden fer un ús indegut de la nostra informació personal.

Monopolització, deshumanització i precarietat laboral

L’èxit de les grans tecnològiques s’ha traduït en la creació de monopolis i oligopolis que dominen completament el mercat global. Aquestes empreses tenen un poder desmesurat, no només econòmicament, sinó també en termes de control polític i social. Això pot generar enormes desigualtats, tant entre empreses com entre individus.

El control hegemònic del mercat que tenen algunes d’aquestes corporacions elimina la competència, castra la innovació i concentra la riquesa en un petit nombre de mans. El seu poder d’influència en les polítiques públiques i internacionals, facilita la promíscua relació entre política i negocis, on es barregen els interessos privats i poder polític, la qual cosa debilita la sobirania estatal i la democràcia.

Si bé la digitalització i la robotització han creat nous sectors econòmics, també han portat a la precarització d’alguns treballs. En el món tecnocapitalista, molts empleats estan subjectes a condicions laborals inestables, contractes temporals o pràctiques abusives, especialment en sectors com el de l’atenció al client, la logística del comerç electrònic i el de les plataformes de serveis com Uber o Deliveroo.

De la mateixa manera, la substitució de treballadors humans per robots o algoritmes està convertint-se en una amenaça tangible. El treball físic i intel·lectual es veu reemplaçat per programari informàtic amb la promesa d’una major eficiència, però això ha portat a la destrucció de llocs de treball tradicionals i a una creixent polarització entre els treballadors qualificats i els no qualificats. Altres feines que requerien creativitat, fins no fa gaire considerades segures enfront dels bots digitals, s’estan veient amenaçades per l’evolució dels models d’intel·ligència artificial.

Per altra banda, la inevitabilitat de la transformació digital de la nostra societat no s’ha distribuït de manera equitativa. El tecnocapitalisme ha accentuat la bretxa digital i les desigualtats socials d’aquells amb accés limitat a internet o pocs coneixements de les noves tecnologies que es troben desavantatjats en termes educatius, econòmics i socials.

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

El deute públic en el món s’ha disparat en els últims anys i les seves xifres ja són similars a les del PIB global. Tot i que pot ser un recurs molt útil per estimular l’economia en moments d’estancament o per millorar la competitivitat d’un país, els actuals nivells de deute generen molta inquietud per com pot llastrar el creixement.

En macroeconomia, el deute públic no es considera necessàriament una cosa dolenta. De fet, pot ser molt positiva. Tot i que costi digerir aquesta afirmació contraintuïtiva, la veritat és que els Estats l’han utilitzat des de fa segles per finançar-se sense que, en la majoria dels casos, hagi conduït a la ruïna dels països.

Què determina llavors la seva incidència positiva o negativa en l’evolució de l’economia? Per què el que hauria de ser un recurs pot convertir-se en una llosa? Hi ha tres factors clau: com s’utilitzen aquests diners, el context competitiu global i el volum de deute.

Oli per al motor econòmic

L’economia és un complex engranatge que periòdicament passa per alts i baixos, en cicles que es van encadenant. Quan aquest engranatge s’encalla, el deute públic pot servir com a lubrificant per a millorar el seu funcionament. D’aquí ve que els Estats tendeixin a aplicar polítiques d’inversió pública expansives quan l’economia s’estanca i hagin d’aprofitar els cicles de creixement econòmic, en els quals augmenten els seus ingressos gràcies a la major recaptació, per a equilibrar els seus comptes.

El deute públic té conseqüències tant en el present com en el futur. L’objectiu més immediat és facilitar recursos per a evitar el col·lapse econòmic. Si en un context de crisi una empresa normalment rendible veu reduïdes les seves vendes i entra en números vermells, podria arribar a tancar. Com a conseqüència, augmentaria l’atur i el que fins llavors eren ingressos per a l’Estat gràcies als impostos sobre les seves vendes passarien a ser despeses en forma de prestacions per desocupació. Al seu torn, els menors ingressos dels treballadors reduirien la seva capacitat adquisitiva, amb la qual cosa cada vegada més empreses es veurien en una situació precària per la reducció de la demanda.

Per això el deute públic s’utilitza en un primer nivell per a frenar la sagnia en situacions excepcionals a través d’ajudes i estímuls fiscals que evitin la destrucció de teixit productiu. Això explica, per exemple, que ara es plantegi una rebaixa en la quota d’autònoms per evitar el tancament de moltes microempreses. I fins i tot el subsidi per desocupació i altres despeses corrents es podrien considerar instruments per evitar que la demanda s’enfonsi en un context d’estancament o recessió.

Si l’endeutament conjuntural fa possible que el sistema prengui aire i torni a ser competitiu sense els estímuls públics, l’economia podria sortir reforçada. Però si aquest endeutament tan sols serveix per mantenir viu el teixit productiu de manera artificial, estaríem davant una economia zombi, incapaç de sobreviure sense els estímuls públics, així que el deute podria fer-se crònic. D’aquí la importància de com s’utilitza el deute públic i d’acompanyar aquesta inversió de les necessàries reformes estructurals.

Competitivitat, la paraula màgica

Més enllà de parar el cop en una crisi, el deute públic també pot servir per augmentar el potencial de creixement d’una economia. La inversió pública en infraestructures, educació, sanitat o polítiques actives d’ocupació pot enfortir les bases per al futur desenvolupament.

Tot i que en un primer moment poden incrementar-se el dèficit i el deute, com a contrapartida tindrem una economia més forta. I això suposarà una major capacitat per fer front al pagament d’interessos i l’amortització del deute gràcies a la major recaptació.

Un exemple de bona praxi bastant acceptat és la inversió que va suposar la American Recovery and Reinvestment Act després de la crisi financera de 2007-2008. Els més de tres quarts de bilió de dòlars de despesa aprovats pel Congrés nord-americà van permetre modernitzar les infraestructures i xarxes tecnològiques als Estats Units. A més, la reforma sanitària i del sistema de desocupació va millorar la cohesió social. Tot això ha contribuït al fet que l’economia nord-americana es trobi avui dia en una situació una mica menys compromesa que l’europea.

De tota manera, des de fa bastants anys els països desenvolupats s’enfronten a una inquietant pèrdua de competitivitat, la qual cosa complica el seu creixement econòmic i limita la seva capacitat per equilibrar els seus nivells de deute.

Els riscos d’un deute excessiu

És necessari tenir present que, encara que el deute no sigui dolent en si mateix, suposa un compromís de devolució amb interessos en el futur. I això pot arribar a restringir el marge financer i pressupostari de l’Estat si no es produeix un augment d’ingressos que el compensi. A més, l’emissió de deute públic pot atreure capital que d’una altra manera es destinaria al finançament del sector privat.

Tot i que el límit de deute públic que estableix el Tractat de Maastricht per als Estats és del 60 % del seu PIB, el conjunt de països de la zona euro ja porta un any per sobre del 100 %, segons dades d’Eurostat. La situació fora d’Europa no és millor, ja que el Fons Monetari Internacional estima que, a finals de 2021, el deute públic global representava el 100 % del PIB mundial. I la situació podria empitjorar si la crisi s’accentua.

Espanya ja porta més d’una dècada per sobre de la recomanació del 60%. De fet, el Fons Monetari Internacional va fer una sèrie d’advertències a Espanya al març pel risc que el deute s’estanqui en cotes superiors al 115 % del PIB. Però, en vista de l’evolució actual, serà difícil que aquesta ràtio es redueixi en el futur pròxim. I més si tenim en compte l’estructura demogràfica, que en els pròxims anys dispararà la despesa en pensions.

La majoria d’economistes adverteixen contra aquest excés de deute públic. És significatiu que una revisió de 40 estudis publicats durant la dècada passada indiqui que 36 d’ells conclouen que el deute té una influència negativa en el creixement econòmic.

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant la super app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

T’has llegit la pòlissa de la teva assegurança de la llar? L’error més habitual en contractar una assegurança és no revisar quines cobertures inclou la pòlissa. Per evitar sorpreses desagradables d’última hora, et detallem alguns punts del contracte en els que t’has de fixar.

La cobertura de continent cobreix els costos de reparació o reconstrucció del teu habitatge en cas de desgràcia. Per a diferenciar-ho del contingut, una fórmula molt gràfica és imaginar que podem posar el nostre habitatge cap per avall. Tot el que cauria seria contingut, mentre que el que no cauria seria continent.

Cal tenir en compte que el valor de la cobertura de continent no representa el preu de compra o el valor de mercat del teu habitatge. Tampoc hauria d’incloure el valor del sòl sobre el qual es va construir la casa o l’edifici. En realitat, és la quantitat que es necessitaria per reconstruir l’habitatge i deixar-lo com estava. Aquest valor es coneix com a “cost de reconstrucció”.

L’assegurança de llar també inclou una secció dedicada al “contingut”, és a dir, les teves coses (televisor, roba, ordinador, bicicleta, etc.). L’import que apareix en aquesta secció és la quantitat que l’assegurança et pagarà com a màxim si passa alguna cosa amb les teves coses, d’aquí que hagi de correspondre’s més o menys amb el seu valor real.

Les clàusules de la pòlissa, a examen

Aquí tens alguns elements que hauries de tenir en compte per no pagar de més i que l’assegurança no et pagui de menys en cas de sinistre:

• Evita duplicitats. Si la teva finca té assegurança, comprova les seves cobertures, ja que podràs excloure de la pòlissa particular els elements del continent que ja estiguin inclosos en l’assegurança comunitària. Tingues en compte que, en cas de sinistre, si un element està cobert tant per l’assegurança comunitària com pel teu particular, no el cobraràs dues vegades.
• Assegura’t que la valoració del continent és correcta. Si els capitals assegurats estan molt per sobre del valor de la teva casa, estàs pagant per una protecció que no necessites, ja que en cas de sinistre l’assegurança només pagarà la reconstrucció, res més. I, en el sentit contrari, si el valor de reconstrucció de la teva casa està per sobre dels capitals assegurats, l’asseguradora només pagarà fins als capitals assegurats, deixant-te coix en la teva recuperació. Per tant, has d’ajustar la pòlissa perquè estigui lleugerament per sobre del valor de la teva casa, però sense pagar per una cobertura innecessària. De manera orientativa, tingues en compte que la valoració hauria d’oscil·lar entre uns 800 euros per metre quadrat en els pisos normals i els 1.300 euros en una casa unifamiliar.
• Comprova que la valoració del contingut és adequada. Tingues en compte que les assegurances imposen límits al valor individual de les teves coses que cobreixen per defecte. Normalment, els teus objectes valuosos necessitaran una cobertura addicional. Per tant, cal que els donis d’alta o la teva companyia només et retornarà fins al límit individual que tens per defecte en la teva pòlissa. Et recomanem fer fotos (o un vídeo) de totes les teves coses. Per a estimar el seu valor, convé fer primer una llista amb els objectes de valor i calcular el seu cost, i després estimar la xifra dels articles menys valuosos, com roba i utensilis de cuina, i arrodonir el seu valor.
• Vigila com es reflecteix la cobertura dels vidres. La cobertura de vidres inclou des de finestres fins a miralls. Has d’assegurar-te que les finestres s’incloguin dins del capital i cobertures de continent, mentre que els miralls interiors s’inclouen en el contingut. De vegades les asseguradores utilitzen aquesta separació per excloure part dels vidres de la cobertura, així que fixa’t si tots estan coberts.
• Tingues en compte la cobertura dels danys estètics i la pisa sanitària. Banys, plaques de cocció i altres elements han d’estar protegits per aquestes cobertures. Algunes asseguradores inclouen aquests elements com a part del contingut, la qual cosa pot perjudicar-te si el capital assegurat està per sota del real. A més, pot fer que banys i cuines quedin fora de cobertures específiques, com els danys estètics, si només es cobreixen els danys del continent i banys i cuines es consideren contingut. Has de comprovar que la cobertura de danys estètics cobreix les reparacions necessàries per a mantenir la uniformitat estètica de la teva casa després d’un sinistre, ja que les asseguradores juguen molt amb les limitacions d’aquesta cobertura, especialment en banys i cuines. Comprova que la teva pòlissa cobreix la pisa sanitària com a continent i no té exclusions ocultes. Ni tampoc els danys estètics, que han de cobrir un capital mínim de 2.000 euros.
• Assegura’t que l’assegurança cobreix el valor de reposició del contingut. El valor real és el valor que calculen la majoria de les asseguradores per a substituir les teves coses robades o danyades. Es calcula partint del que costaria avui aquest mateix article (el valor de reposició) restant la pèrdua de valor a causa de l’edat, el desgast i els trencaments (depreciació). D’aquí la importància que l’assegurança no cobreixi el valor real, sinó el valor de reposició, que ve a ser el preu pel qual es podria comprar avui el teu article (de la mateixa marca i model) si fos nou. En definitiva, el valor de reposició és el preu de mercat. Si la teva assegurança utilitza el valor real, probablement et compensa buscar una assegurança amb preu similar que utilitzi el valor de reposició.
• Comprova que la pòlissa s’inclou defensa legal. Sense aquesta cobertura, la teva assegurança no t’oferirà el suport d’un advocat en cas de conflicte legal. Aquesta és una de les primeres cobertures que les asseguradores tendeixen a retallar per oferir preus més baixos.
• Repassa si el preu contempla els elements de seguretat. El fet de posar una porta de seguretat fa que la majoria de les assegurances abaixin el preu de les cobertures relacionades amb robatori. I el mateix succeeix amb mesures de seguretat com a alarmes o reixes. També elements com a sensors de fum o aigua haurien d’ajudar-te a reduir el preu de les cobertures relacionades amb aigua i foc. Assegura’t que aquests modificadors estan inclosos en la teva assegurança si els tens.

Com a resum, podem destacar que és fonamental que revisis els capitals assegurats i l’adequació a les característiques del teu habitatge; comprovis que tots els límits són correctes i cobreixen allò que esperes, i que la teva assegurança contempla alguns modificadors en el preu per ajustar l’import que pagues cada any als canvis que realitzes en la teva llar.

Si vols conèixer una assegurança justa per a la teva llar i per a la societat, descobreix 11Onze Segurs.