Història de les crisis: l’antic món cau (1/2)

D’ençà que l’ésser humà va deixar el nomadisme per constituir-se en societats sedentàries, l’aparició de l’estratificació social, basada en l’acumulació de riquesa, va esdevenir un fet. Des de llavors s’han alternat períodes de bonança i de crisis. En aquesta primera part, repassem la història de les grans crisis dels segles XVII, XVIII i XIX.

En el naixement del capitalisme incipient, les crisis van sorgir sobretot per l’expansió dels mercats, els grans monopolis comercials, el consum de productes de moda i les males collites provocades per canvis mediambientals. Des de la crisi de les tulipes, fins a les companyies del mar del sud, passant per les guerres napoleòniques, els problemes del deute, de la depreciació, de la inflació i la consegüent caiguda de règims polítics emergien com ho fan avui dia. Com s’ho van fer aleshores? Com aquestes crisis van fer caure l’antic règim? Les respostes que van trobar ens poden ajudar a comprendre el nostre aquí i ara.

1637: Per què les tulipes costen tant? 

Amb la Unió d’Utrecht, les 17 Províncies Unides es van conjurar per treballar plegades per deslligar-se de l’ocupació de la Corona de Castella. Aquesta lluita comuna els va permetre viure una pujança econòmica i comercial que les va dur a un dels períodes més daurats de la seva història. El procés de creixement econòmic va fer eclosió a principis del segle XVII, quan ja constituïdes com a República Holandesa, van esdevenir la primera potència econòmica mundial. Era possible compaginar l’ètica protestant i l’esperit del capitalisme sorgit dels monopolis comercials de les mars del Japó?

Sí, i el pintor neerlandès Frans Hals ho va retratar. L’artista, considerat el gran retratista flamenc del segle XVII, va pintar per a la posteritat infinitat de retrats per a les classes acomodades holandeses, que tenien molt d’interès a deixar constància de la seva bona fortuna. Un clar exemple és el seu conegut quadre ‘Retrat d’una parella’, que mostra a un matrimoni agafant-se de la mà, símbol de lleialtat.

En aquest context d’exuberància econòmica, fou quan les tulipes van adquirir una rellevància incomprensible, atès que van convertir-se en l’expressió de major ostentació econòmica que es podia mostrar en públic. Perquè ens fem una idea, durant la dècada dels anys 20, només un bulb de tulipa es podia vendre fàcilment per 1.000 florins, mentre que el sou mitjà anual d’un holandès era de 150 florins. És a dir: un neerlandès mitjà havia de treballar durant quasi deu anys per adquirir un bulb de tulipa exòtic.

Aquest exotisme desmesurat va desembocar en una bogeria per la compra de tulipes a futur que duraria anys, fins a arribar a provocar una crisi financera descomunal i la fallida total del sistema econòmic holandès a partir del 6 de febrer de 1637. Aquesta bombolla de les tulipes que va petar potser ens recorda a la bombolla immobiliària del 2008 i les maleïdes hipoteques ‘subprime’. 

1720: Qui té un amic, té un tresor

Si t’ofereixen l’oportunitat d’invertir en una empresa i t’asseguren que et reportarà moltíssims beneficis, segurament t’ho pensaràs. Després, et faràs la següent pregunta: aquesta empresa exactament què produeix per generar tants beneficis? A l’Anglaterra de principis del segle XVIII, molts inversors —petits, grans i molt grans— aquesta pregunta la van obviar. De fet, ni tan sols se la van plantejar.

L’afany per conquerir nous mercats per tal d’incrementar les balances comercials de les principals monarquies europees —castellana, francesa i anglesa— va provocar importants conflictes bèl·lics continentals. I, tots ells, comportaven uns elevadíssims costos econòmics per als eraris públics. Per això, es van veure obligades a cercar el control de nous territoris d’ultramar, principalment de les Amèriques; i el domini del món, en general.

L’emissió de deute era una de les fórmules emprades pels Estats per finançar les seves polítiques expansionistes. A l’Anglaterra del 1719, la Companyia dels Mars del Sud era una de les moltes empreses que compraven part del deute. A la vegada, l’empresa emetia accions per finançar-se i amb aquests diners tornava a comprar deute. Tanmateix, a diferència de la resta de competidors, la Companyia dels Mars del Sud va aconseguir un acord crucial d’exclusivitat en esdevenir l’única companyia anglesa amb potestat per comerciar directament amb les colònies sud-americanes de la Corona Castellana.

Aquest acord va provocar que els mercats financers es veiessin desbordats per una gran eufòria compradora d’accions de la companyia. Tanmateix, no hem d’oblidar que tot aquest engranatge —ple de trucs organitzats—, era mogut per l’Estat anglès per finançar-se. El fet curiós és que aquesta companyia pràcticament no va exercir mai cap activitat, però les seves accions van pujar més d’un 1.000% en menys d’un any.

Així i tot, quan l’eufòria va desaparèixer i els preus de les accions van col·lapsar, va haver-hi una crisi de liquiditat, que es va estendre per tota l’economia anglesa i va desencadenar en una crisi de dimensions bíbliques. Per davant es va emportar a milers d’inversors que ho van perdre tot, el govern va dimitir en bloc, el Parlament es va dissoldre i una comissió gestora es va fer càrrec de la gestió del país. Els representants de la Companyia dels Mars del Sud van acabar tots a la Torre de Londres. Finalment, Anglaterra va entrar en una llarga i profunda recessió econòmica que va durar dècades.

1797: La construcció d’una nova capital

Reunits a la ciutat de Filadèlfia, 55 representants de les antigues colònies americanes es disposaven a redactar una innovadora i revolucionària Carta Magna per a la incipient nació. Enrere quedava la guerra i el futur semblava prometedor. La nova constitució —d’arrel il·lustrada— s’inspirava en els principis de la llibertat i la igualtat. Aquella generació d’europeus que havien crescut i lluitat per implementar els principis de la raó en les seves societats, van observar el revolucionari sistema democràtic i republicà dels recentment nascuts Estats Units com el pas definitiu cap a la modernitat. A partir d’aleshores, tots els homes esdevindrien iguals per naturalesa i davant la llei.

La constitució nord-americana plantejava la creació d’un govern federal, limitat en les seves competències, però superior als Estats, equipat amb branques executiva i judicial, i un cos legislatiu bicameral: el Senat i la Cambra de Representants. I tots aquests organismes, on s’havien d’ubicar? S’havia de construir una nova capital?

Les discussions per decidir la ubicació van ser llargues i tenses, encara que al final es va decidir que es construiria en uns extensos terrenys sobre el riu Potomac, al sud de Baltimore. L’urbanisme de la capital havia de representar l’esperit il·lustrat mitjançant grans avingudes, rotondes, extenses zones enjardinades, i tot havia de respirar un estil neoclàssic. Tanmateix, què passa quan comences a construir la capital i més del 40% dels terrenys són privats?

La North American Land Company pretenia, amb la compra dels lots de terra, vendre’ls a inversors europeus. Així i tot, aquesta venda massiva no es va materialitzar, perquè Europa estava massa entretinguda amb Napoleó, causant principal de la tensió monetària i la retirada massiva de dipòsits dels principals bancs europeus. Per això, la North American Land Company va accedir als principals mercats crediticis europeus —anglès, francès i holandès—, va provocar la desfeta de la xarxa creditícia de l’Atlàntic, i va acabar per accelerar el col·lapse del sistema i en una important aturada comercial. 

1815: El món després de Viena

Una figura a cavall va emergir entre les boires matinals a la Prairie de la Rencontre, a prop de Grenoble. Dirigint-se a l’exèrcit —que el venia a detenir per haver-se escapat de l’illa d’Elba— va cridar: “Soldats! Soc el vostre emperador. No em reconeixeu?”. Al cap d’un mes i mig, entrava a París entre crits de “Visca l’Emperador!”. La història estava disposada a donar-li una nova oportunitat a en Napoleó Bonaparte.

La restauració de la monarquia francesa —i, per tant, de l’antic règim— xocava de ple amb l’esperit revolucionari que Napoleó havia estat combatent durant quasi dues dècades.  Semblava que les dues concepcions sobre la gestió del poder eren irreconciliables i calia dirimir-ho en el camp de batalla. Realment, Waterloo va significar la fi del somni revolucionari d’en Bonaparte?

Els vencedors de Waterloo —Àustria, Gran Bretanya, Rússia, Prússia i França— es van citar a Viena per restaurar l’antic ordre prerevolucionari. Convençuts de redreçar la situació, aviat es van adonar que les guerres napoleòniques havien produït uns canvis radicals i profunds a Europa, així com a altres parts del món. Tots els esforços per revertir les polítiques napoleòniques van ser infructuosos. 

Durant quasi 20 anys, la subjugació dels països europeus sota l’Imperi Francès va permetre introduir moltes de les característiques liberals de la Revolució Francesa: la democràcia, les lleis, el procés judicial de les Corts, l’abolició de la servitud, la reducció del poder de l’Església catòlica i la demanda d’un límit als poders de la monarquia. Un dels llegats més importants de l’expansió napoleònica a Europa va ser la instauració del dret civil i les seves institucions.

1845: El genocidi gastronòmic de la patata

A partir del segle XII, Irlanda va caure sota el domini d’Anglaterra, que va traslladar a l’illa població no autòctona perquè s’establissin com a colons. Al segle XIV, es van imposar les anomenades Normes de Kilkenny, que prohibien els matrimonis mixtos, així com l’ús del gaèlic i els costums del país. Oliver Cromwell, al segle XVII, va ordenar la confiscació de terres i altres béns dels catòlics irlandesos, que podien passar a mans dels colons protestants anglesos, els únics que podien obtenir beneficis de les terres.

Abans d’aquesta confiscació, l’alimentació tradicional irlandesa es basava en cereals, carn, lactis, verdura i fruites. Després de la confiscació, grans quantitats de productes —cereals, bestiar, lactis, aus— van començar a sortir diàriament dels ports irlandesos cap a Anglaterra. Per això, els irlandesos van ser forçats a mantenir una dieta exclusivament a base de patates i llet.

I de cop i volta, l’any 1845, a les plantacions de patates va aparèixer una terrible plaga provocada pel fong ‘Phytophthora infestans’, que es va estendre ràpidament i va afectar de manera fatídica tots els cultius de patates. La plaga va desencadenar un terrible episodi de fam per tota la pagesia irlandesa, i va causar la mort de més d’un milió de persones. Mentrestant, el Parlament anglès no va prendre cap mesura per ajudar a la pagesia irlandesa: únicament va enviar a Irlanda uns 200.000 soldats per mantenir la situació comercial sota control i evitar l’aixecament de la població. D’aquesta manera, s’assegurava que desenes de milions de caps de bestiar, tones de farina, gra, aus i productes lactis sortissin del país.

Davant d’aquesta situació tan dramàtica —agreujada per uns rigorosos hiverns—, entre el 1845 i el 1849, més d’un milió i mig d’irlandesos van decidir deixar de passar gana a les estepes verdes i emigrar al nou món.

1866: Rendibilitats fictícies

Certs estudis tècnics demostraven que a Ogassa —població situada sota el Taga— hi havia abundància de carbó, fet que possibilitaria l’explotació de la zona a gran escala. Aquesta extracció plantejava la necessitat de construir una xarxa moderna per transportar el material a un baix cost fins a Barcelona per fer funcionar les modernes màquines de vapor de la incipient indústria tèxtil. Per aquest motiu, es van destinar gran quantitat de recursos econòmics —públics i privats— a la construcció de la xarxa ferroviària catalana. Amb aquesta infraestructura es pretenia aconseguir una indústria més competitiva i diversificada.

Ràpidament, la Monarquia es va pujar al carro del desenvolupament territorial per a tot l’àmbit estatal. I la història ens ha ensenyat que la construcció d’una nova gran infraestructura a escala estatal requereix molts recursos econòmics. Moltíssims. Per això, es va haver de reformar el sistema financer estatal per mitjà de dues importants lleis: la Llei de Bancs d’Emissió i la Llei de Societats de Crèdit. 

Però els mecanismes financers que havien fet possible la gran expansió de la dècada van tocar fons el 1866 amb el crac de la Borsa de Barcelona. Simplificant molt, els motius van ser tres. El primer, la progressiva acumulació de pèrdues de les principals empreses creditores —com per exemple, Catalana General de Crèdit, molt implicada en la construcció i explotació ferroviària—, que van anar demostrant que seria impossible recuperar totes les inversions realitzades. Segon, la intensa participació de la societat en el negoci ferroviari, tant en forma d’accions i obligacions en cartera com en préstecs garantits, que seria afectada per una caiguda dràstica de la seva cotització. I tercer, l’increment desmesurat dels tipus d’interès, amb els efectes inevitables sobre tot el sistema financer. Tot plegat acabaria esgotant tots els recursos econòmics atresorats durant dècades.

1879: La mort de les vinyes

La Sentència Arbitral de Guadalupe —de finals del segle XV—, va posar fi a la qüestió de la remença a Catalunya. Una de les seves conseqüències va ser sobre la propietat de la terra, que es va anar disgregant. Les grans propietats es van anar parcel·lant en règim d’emfiteusi, semblant a un arrendament, per mitjà d’un contracte de rabassa morta. Aquest instrument jurídic tenia com a objectiu la cessió al pagès d’unes terres ermes, és a dir, no treballades, perquè aquest hi plantés ceps i treballés la vinya mentre visquessin els ceps que havia plantat. D’aquesta manera, el pagès es convertia en usufructuari de les terres que conreava, a canvi de pagar un cens anual al propietari.

Al llarg dels segles XVIII i XIX, les principals comarques catalanes productores de vi van incrementar exponencialment la seva producció agrària, a causa d’una forta demanda del mercat. Aquest fet va portar a l’increment espectacular d’explotació de noves terres, amb la consegüent necessitat d’una abundant mà d’obra i, a la llarga, un augment demogràfic. La dècada dels anys 80 del segle XIX, Catalunya va viure l’edat d’or de la vitivinicultura, mentre França estava infectada per la fil·loxera.

Aquest insecte americà atacava les arrels de la vinya i les matava lentament, la qual cosa explica la seva lenta extensió territorial. Però la fil·loxera va saltar a Catalunya per l’Empordà l’any 1879. El 1893 va arribar al Penedès, on en vuit anys va arrasar fins a 385.000 hectàrees de vinya. I el 1899 va arribar a la Terra Alta.

Encegats pels beneficis, aquella generació només va pensar en el curt termini. Ni es va plantejar la possibilitat que la fil·loxera els afectés, ni de bon tros que els pagesos haguessin d’arrencar els ceps i, encara menys, passar un temps sense produir. I, si els ceps es morien, què passaria amb els contractes de rabassa morta? La situació es va complicar. I molt. 

Primer de tot, es van substituir el 99% dels ceps europeus —‘Vitis vinifera’— pels ceps americans —‘Vitis rotundifolia’—, atès que són molt més resistents a la fil·loxera. I segon, els propietaris de les terres van considerar trencats el contractes de rabassa morta amb la mort dels ceps, tot i que els rabassaires demanaven la renovació dels contractes per l’excepcionalitat de la situació. Donat l’augment de la conflictivitat, les opcions van anar encaminades en dues direccions: que els antics rabassaires esdevinguessin parcers, la qual cosa volia dir perdre la majoria dels antics drets sobre la terra o emigrar a la ciutat, i esdevenir mà d’obra barata per a les modernes fàbriques tèxtils.

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant la super app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

La banca de reserva fraccionària és un sistema en el qual només una part dels dipòsits ha d’estar disponible per a la seva retirada. La resta es pot utilitzar per invertir o concedir préstecs que contribueixen a expandir l’economia. En l’actualitat, és el sistema bancari emprat en la majoria de les economies del món.

Els dubtes generats sobre la solvència del Silicon Valley Bank i el Credit Suisse van dur els seus clients a retirar els dipòsits de manera massiva al març. Cap dels dos comptava amb les reserves suficients per fer front a l’allau d’estalviadors i empreses que volien emportar-se els seus diners. El primer va acabar col·lapsant i el segon va haver de ser adquirit per UBS després d’una injecció de liquiditat milionària per part del banc central suís.

Els sistemes bancaris en la majoria dels països obliguen les entitats de crèdit a mantenir una petita part dels dipòsits dels seus clients en reserva per fer front a les retirades de fons, sigui en diners físics o en instruments molt líquids. La resta es pot dedicar a inversions i préstecs que contribueixen al creixement de l’economia en mantenir el flux de diners. Aquesta és la base de la banca de reserva fraccionària.

Aquest tipus de banca fa possible un fenomen denominat multiplicador bancari, que expandeix els diners en circulació quan, en rebre un dipòsit, el banc només manté una petita fracció en reserva i presta la resta. D’aquesta manera, dues persones són titulars dels mateixos diners, la que ha fet el dipòsit i la que ha rebut el crèdit. Per això la base monetària, és a dir, els diners reals, és inferior als agregats monetaris del sistema financer.

Més enllà de les seves reserves pròpies, si un banc necessita liquiditat addicional per finançar préstecs, liquidar dipòsits o complir altres obligacions, pot manllevar diners a altres bancs. O, en última instància, recórrer a la finestreta de descompte del banc central del seu país, on pot aconseguir diners a un tipus d’interès més elevat.

El risc del pànic bancari

El problema de la banca de reserva fraccionària és el constant risc d’insolvència davant la retirada massiva de fons d’una entitat, especialment pel procés de desregulació viscut pel sector des dels anys vuitanta del segle passat. En una situació de pànic com la que van viure els clients del Silicon Valley Bank i Credit Suisse, existeix el risc que les retirades de diners superin les reserves disponibles i la capacitat del sistema per injectar la liquiditat suficient.

Es considera que la banca de reserva fraccionària té les seves arrels en l’edat mitjana i va néixer vinculada al comerç de metalls preciosos. Els orfebres van començar a utilitzar l’or dipositat en els seus establiments per emetre préstecs amb interessos a través de pagarés que més tard s’utilitzaven com a mitjà d’intercanvi. Els pagarés emesos van acabar superant la quantitat d’or físic que tenien sota custòdia.

A partir del segle XVII es van generalitzar els bancs que emetien paper moneda. Ja en el segle XIX milers d’entitats en feien. La crisi originada per la fallida de moltes d’elles va dur a la creació dels bancs centrals, que havien de recolzar la moneda que emetien en exclusiva.

La situació de l’eurozona

En l’actualitat, les entitats de crèdit de l’eurozona estan obligades a mantenir en el seu banc central nacional com a mínim l’equivalent a l’1% de passius específics, principalment dipòsits de clients. Això equival a uns 165.000 milions d’euros, segons dades del Banc Central Europeu (BCE). Com indica el Banc d’Espanya, es tracta “d’un instrument de política monetària que afecta les necessitats estructurals de liquiditat del mercat i permet estabilitzar els tipus d’interès a curt termini”.

Aquestes reserves mínimes obligatòries es fixen per a un període de sis a set setmanes, que es coneix com a “període de manteniment”. L’import dels fons que s’han de reservar es calcula en funció del balanç de l’entitat abans que comenci el període de manteniment.

Al final de cadascun d’aquests períodes, els bancs centrals nacionals de l’eurozona paguen interessos a les entitats privades per aquestes reserves mínimes. Aquesta remuneració ha estat vinculada històricament al tipus d’interès de les operacions principals de finançament (OPF), però des de finals de 2022 les reserves mínimes es remuneren al tipus d’interès aplicable a la facilitat de dipòsit. Aquest canvi ajusta millor l’interès pagat per les reserves mínimes als tipus vigents en els mercats monetaris.

La vulnerabilitat de la banca dels Estats Units

El març de 2020, la Reserva Federal va reduir a zero els requisits de reserves per a totes les institucions dipositàries. En el seu lloc, ara es paga als bancs un tipus d’interès específic sobre el seu saldo de reserva per a fomentar el manteniment de reserves.

Aquesta mesura, encaminada a injectar liquiditat en l’economia nord-americana durant la pandèmia, ha augmentat el risc en el sistema bancari dels Estats Units, com es va poder comprovar en el cas del Silicon Valley Bank.

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

La cotització de l’or supera la cota dels 2.000 dòlars per unça per sisè dia consecutiu en un context de desacceleració econòmica dels Estats Units i pèrdua de valor del dòlar. La crisi bancària i la por a una recessió econòmica tornen a posar al valor refugi per excel·lència en el punt de mira dels inversors.

El preu de l’or s’ha vist impulsat fins a màxims històrics pel debilitament del dòlar després que les dades d’inflació dels Estats Units del mes de març no arribessin als nivells esperats. La inflació interanual es va quedar en el 5%, enfront del 5,2% que s’esperava, la qual cosa va provocar moviments baixistes en el mercat de divises i una disminució dels rendiments dels bons del Tresor davant de les expectatives d’una pausa en les pujades dels tipus d’interès.

El desplom de l’activitat manufacturera dels Estats Units —el nivell més baix en els últims tres anys— i les condicions creditícies més estrictes han estat els altres dos factors que han contribuït al baix rendiment dels bons del Tresor. Irònic, després que molts depositants retiressin els diners dels seus comptes a causa dels baixos interessos que pagaven els bancs, per treure’n més rendiment invertint en bons del Tresor. Això explica, en gran part, la fugida de capital cap a valors més segurs com els metalls preciosos.

Així mateix, la preocupació pel contagi de la crisi bancària, la volatilitat dels mercats financers i la incertesa geopolítica han accentuat encara més l’interès per l’or, no només dels inversors, sinó de governs i bancs centrals que aquest any ja han registrat unes xifres de compres netes que no es veien des de fa més d’una dècada. Unes dades que segueixen la tendència del 2022, quan es va assolir una xifra rècord de 1.136 tones, la quantitat més elevada en els últims cinquanta-cinc anys.

Aquesta escalada de la demanda d’or també s’està veient reflectida en la previsió de les quantitats de monedes d’or que encunyaran les cases de monedes mundials. Concretament, a l’Estat Espanyol, la Fábrica Nacional de Moneda i Timbre (FNMT) anunciava el mes de febrer passat que el Consell de Ministres havia autoritzat la compra de 40 milions d’euros en or per la producció de monedes d’inversió i col·leccionisme, multiplicant per quatre la quantitat de les dues emissions anteriors.

Quina tendència seguirà la cotització de l’or?

Encara que en el context econòmic actual l’or es confirma com una de les millors opcions per protegir els nostres estalvis al llarg d’aquest any, quines són les previsions de cotització a mitjà i llarg termini? Deixant de banda la possible volatilitat puntual, continuarà pujant de preu de l’or? Quines previsions fan els experts?

Primer de tot, cal tenir en compte que el preu dels metalls preciosos està influenciat per una sèrie de factors com l’oferta i la demanda o el context econòmic i geopolític. Així mateix, a diferència les accions o els bons, els metalls preciosos no generen ingressos passius, però són considerats un valor segur en temps d’incertesa econòmica. Per tant, el futur de la seva cotització dependrà d’aquesta premissa.

Els analistes d’UBS apunten que “l’or té tendència a pujar quan el dòlar estatunidenc s’afebleix, i el risc a la baixa per a la divisa americana ha augmentat juntament amb la valoració del mercat monetari de les retallades de tipus de la Reserva Federal”. Tot i que és previsible que hi hagi una certa volatilitat a curt termini, preveuen que “el metall preciós arribi als 2.100 dòlars a finals d’any, i els 2.200 dòlars el març de 2024.”

Paral·lelament, els assessors del Bank of America coincideixen amb UBS, preveient que l’or podria revalorar-se un 10% més aquest 2023. Tanmateix, alguns experts són molt més optimistes: Robert Kiyosaki, conegut inversor i guru de les finances, ha pronosticat 3.800 dòlars l’unça d’or per a finals de 2023, i Juerg Kiener, president executiu de Swiss Àsia Capital, creu que el preu de l’or podria arribar als 4.000 dòlars l’unça a finals d’aquest any. Per tant, sembla evident que tot i que no sabem quina serà la pròxima crisi, analistes i la tendència a l’alça de l’or fan pronosticar que s’acosta el mal temps.

Protegir els estalvis amb or físic ha estat una de les principals aportacions d’11Onze a la seva comunitat i, ara, s’amplia el ventall de productes. Per això, davant de la volatilitat, de l’encara alta inflació i de la crisi de confiança creixent en el sistema bancari, l’or torna a reforçar-se com a valor refugi. Descobreix l’Or Llavor a Preciosos 11Onze.

Les crisis financeres sovint estan precedides per ràpids augments del palanquejament, el que es coneix com un boom creditici. Però, què és exactament el palanquejament? I, per què pot deixar a l’economia més vulnerable enfront d’una desacceleració econòmica?

El palanquejament és una estratègia utilitzada per empreses i particulars per a maximitzar el potencial de les seves inversions mitjançant l’ús de fons prestats en lloc de fons propis, bàsicament, a endeutar-se per invertir. En altres paraules, és la relació entre actiu (inversió) i recursos propis, i implica l’ús del deute per a finançar operacions comercials o projectes d’inversió, permetent invertir més capital del que es té gràcies al préstec que s’ha demanat.

Aquest mètode es basa en la idea que el cost dels préstecs pot ser menor que el rendiment generat per les inversions que es financen amb aquests préstecs. L’efecte palanquejament és positiu quan la rendibilitat econòmica de la inversió és superior al cost del finançament, o negatiu, quan la rendibilitat és inferior al cost del finançament. Això implica que el palanquejament comporta un risc, ja que si les inversions no generen suficient retorn per a cobrir el cost dels préstecs l’inversor pot tenir dificultats per a pagar el seu deute. 

Es tracta d’una pràctica que aplicada en un context macroeconòmic pot ser una arma de doble tall. Per una banda, pot estimular el creixement del PIB o la recuperació de l’economia durant una crisi econòmica, però, per l’altra, un nivell elevat de palanquejament pot exposar a l’economia davant d’una desacceleració de l’activitat o un increment dels preus dels actius. Per tant, creant una bombolla de deute alimentada pel que es coneix com un boom creditici. 

Una dinàmica cíclica d’acumulació, crisi i desvaloració dels actius

L’excessiu palanquejament acumulat pel sector bancari va agreujar significativament la crisi financera de 2008, que va tenir el seu origen en l’esclat de la bombolla immobiliària als Estats Units en el 2006. Un desgavell econòmic que va arruïnar a milions de persones i desencadenar una crisi de liquiditat que va provocar la fallida de grans empreses.

Els bancs es van veure obligats a reduir el seu palanquejament a conseqüència de la pujada dels costos de finançament – en gran part derivats dels impagaments – i a causa de les pressions reguladores per a aconseguir un nivell adequat de capital. Algunes entitats financeres com Lehman Brothers no van poder fer front al col·lapse de la seva enorme cartera d’inversions sostinguda per hipoteques, quatre vegades més gran que el valor del patrimoni dels seus accionistes.

Però aquest col·lapse bancari sense precedents no va sorprendre a tothom de la mateixa manera, Nouriel Roubini, professor emèrit de l’escola de negocis Stem, de la Universitat de Nova York, el setembre del 2006 avisava en un seminari del Fons Monetari Internacional que la sostinguda revaloració de l’habitatge havia induït a molts propietaris a sol·licitar una segona hipoteca, que ara serien incapaços de pagar, i que, per tant, el país s’encaminava cap a “la pitjor crisi immobiliària de les últimes dècades”.

Un deute insostenible al llarg del temps

El mateix Roubini adverteix que encara avui, els bancs són uns dels sectors amb major nivell de palanquejament i que donar suport a una major liquiditat no evitarà una crisi financera i una recessió econòmica. A més, a diferència de l’escenari viscut el 2008, es podrien veure afectats no només els bancs, sinó el sector del mercat d’inversions. 

Els bancs s’enfronten a costos de capital molt més elevats a causa de la pujada de tipus d’interès en els nous préstecs i en els passius que ja han venut. Aquesta pujada de tipus està provocant pèrdues massives als creditors que tenen actius amb rendibilitats a llarg termini, la qual cosa pot causar una crisi de deute, amb elevats dèficits públics i privats.

Aquest encariment del crèdit juntament amb la pujada de preus generalitzada estan soscavant el poder adquisitiu i la solvència de famílies i empreses. És previsible que moltes d’elles deixaran de pagar els préstecs i la morositat no trigarà a estendre’s per tot l’ecosistema financer. A més, Roubini argumenta que “la majoria dels dipositants són ximples i mantindran els seus diners en comptes amb un interès pròxim al 0% quan podrien estar guanyant un 4% o més”. 

I és veritat que el mercat ofereix opcions d’inversió altament segures que donen més rendibilitat que els dipòsits bancaris, però tant si ens decantem per valors segurs com els metalls preciosos o per productes d’inversió assegurats és imperatiu protegir els nostres estalvis davant d’una crisi que sembla inevitable.

Protegir els estalvis amb or físic ha estat una de les principals aportacions d’11Onze a la seva comunitat i, ara, s’amplia el ventall de productes. Per això, davant de la volatilitat, de l’encara alta inflació i de la crisi de confiança creixent en el sistema bancari, l’or torna a reforçar-se com a valor refugi. Descobreix l’Or Llavor a Preciosos 11Onze.

Després de parlar del relat i de la sobirania energètica, emergeix una pregunta incòmoda —i, potser, inevitable: què passa quan imaginem un futur descentralitzat dins d’un sistema que, per naturalesa, tendeix a concentrar el poder? Aquesta tensió no és nova. De fet, recorre tota la història econòmica moderna: la lluita entre la capacitat tècnica de distribuir i la necessitat sistèmica de centralitzar.

El Solar Punk no és només una moda visual ni una estètica amable. És, en essència, una impugnació silenciosa però profunda al capitalisme extractiu. No perquè el negui frontalment, sinó perquè en qüestiona el principi rector: que el valor ha de fluir cap al centre per ser eficient.

A primera vista, el Solar Punk es presenta com una reacció optimista a la saturació de narratives distòpiques: plantes en façanes, energia solar als terrats, comunitats autosuficients i tecnologia integrada amb la natura. Però aquesta iconografia, aparentment innocent, amaga una proposta econòmica de gran abast: producció distribuïda, comunitats resilients, reducció de dependències i un reequilibri del poder. I és precisament aquí on rau la seva força —i la seva incomoditat.

Perquè el capitalisme contemporani no és fruit de l’atzar, sinó d’una evolució històrica molt concreta. Tal com ja hem analitzat a La PLaça , el sistema ha passat de conquerir territoris a estructurar dependències. Després de la Segona Guerra Mundial, el centre econòmic mundial es va desplaçar cap als Estats Units, no només per la seva capacitat productiva, sinó per la seva arquitectura financera i la institucionalització del dòlar com a eix global. No es tractava només de produir més, sinó de definir les regles del joc.

Aquest model es basa en una dinàmica extractiva que ha anat refinant-se amb el temps. Ja no parlem només de recursos naturals, sinó d’extracció de rendes financeres, de dades i de valor a través del deute. És un sistema que concentra riquesa i poder en nodes centrals, consolidant dependències que sovint passen desapercebudes perquè s’han normalitzat. I és, precisament, aquesta normalitat la que el Solar Punk posa en qüestió.

Una nova economia… o el límit del sistema?

No és només una qüestió ambiental. És estructural. El model productiu global està dissenyat perquè la riquesa flueixi cap als centres de decisió, i aquesta dinàmica no és accidental: és la condició de la seva estabilitat. La concentració no és una disfunció del sistema; és la seva lògica interna.

Les dades ho confirmen: segons el World Inequality Report, l’1% més ric acumula una part creixent de la riquesa mundial, mentre els sectors estratègics —energia, tecnologia i finances— es consoliden en mans d’uns pocs actors. Tal com ja s’analitza a La xacra del capitalisme clientelar, la proximitat entre poder polític i grans corporacions no és una anomalia, sinó una forma de governança. Quan els recursos es concentren, la capacitat de decisió també ho fa.

En aquest context, el Solar Punk apareix sovint com una proposta mal interpretada. No parla de col·lapse, sinó de regeneració; no d’escassetat, sinó d’eficiència distribuïda; no d’individualisme, sinó de comunitat. Però aquesta lectura, si es queda en la superfície, perd el més rellevant: el seu potencial transformador.

En termes econòmics, el Solar Punk implica microproducció energètica, economia circular, infraestructures locals, tecnologia oberta i reducció d’intermediaris. Però, sobretot, implica una cosa més profunda: una redistribució del flux de valor. I això és el que el fa difícil d’assimilar dins del sistema actual.

Quan una comunitat produeix la seva energia, no només redueix costos: altera la direcció de la renda. Quan finança projectes locals, no només impulsa l’economia: redefineix la relació entre capital i territori. Quan aposta per producció distribuïda, no només guanya autonomia: debilita les dependències estructurals. De fet, a Europa, les comunitats energètiques locals creixen impulsades pel marc regulador de la Unió Europea. No és una revolució declarada, sinó una correcció progressiva.

Aquest plantejament entra en conflicte amb els fonaments del sistema actual. El capitalisme extractiu necessita dependència energètica, financera i tecnològica per sostenir-se. El Solar Punk qüestiona aquests tres pilars de manera simultània. I ho fa sense estridències: no proposa substituir el sistema, sinó reduir-ne la capacitat d’absorció.

Per això el debat real no és estètic, sinó estructural. El model actual mostra esquerdes evidents —vulnerabilitat energètica, endeutament crònic, tensions geopolítiques i fragilitat de les cadenes de subministrament— que no són anomalies, sinó conseqüències d’una arquitectura pensada per concentrar.

El Solar Punk no proposa una ruptura immediata, sinó una adaptació que, si prospera, pot acabar transformant el sistema des de dins. Per tant, no és una revolució frontal, sinó que més aviat una desviació del curs, sense barricades i amb decisions quotidianes que, acumulades, alteren l’estructura.

Cap a una economia més resilient i distribuïda

A 11Onze creiem que entendre el sistema és el primer pas per no dependre’n acríticament. La història econòmica ens ensenya que cap model és immutable, però també que cap transformació és espontània. Sempre hi ha una tensió prèvia, una consciència que madura lentament abans de fer-se visible.

En un entorn cada cop més volàtil, la descentralització energètica i financera no és una moda, sinó una resposta racional a les vulnerabilitats d’un model excessivament concentrat. Però aquesta resposta no és només tècnica. És, sobretot, cultural i moral.

El futur no serà només una qüestió de tecnologia, sinó de com decidim organitzar el poder, els recursos i les dependències. I aquesta decisió no es pren en abstracte: es construeix en cada elecció col·lectiva i en cada estructura que acceptem o qüestionem.

Per això, la qüestió de fons no és si el Solar Punk triomfarà com a estètica, sinó si serem capaços d’assumir el cost —i la responsabilitat— de redistribuir el poder econòmic abans que les tensions del sistema s’intensifiquin. Perquè la història no canvia quan apareixen noves idees, canvia quan aquestes idees es converteixen en estructura. I el futur, com sempre, no és allò que imaginem, sinó allò que decidim sostenir.

11Onze és la comunitat fintech de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució

La indústria de l’or no és aliena a l’espiral inflacionista dels dos últims anys. Tot i això, el seu impacte ha estat molt diferent per a unes empreses i altres. El marge de benefici de les companyies mineres s’ha reduït molt, mentre que les empreses de ‘royalties’ que les financen a penes s’han vist perjudicades.

Els beneficis de les companyies mineres, amb grans despeses d’estructura, s’han vist molt minvats per l’enorme encariment de l’energia i els combustibles. En canvi, les empreses de ‘royalties’ o regalies, aquelles que faciliten finançament o terrenys a les empreses mineres a canvi d’un percentatge dels ingressos o de la producció, han sortit reforçades.

Des de principis de 2021, l’or s’ha revalorat menys d’un 20%. Tot i que es tracta d’un percentatge important, és molt inferior a l’experimentat per l’energia i els combustibles durant el mateix període. Per exemple, l’electricitat s’ha encarit entre un 20 i un 30%; el carbó ha doblat el seu preu i en molts moments ha arribat a quadruplicar-lo o quintuplicar-lo, i el petroli s’ha encarit entorn d’un 50%, amb pics màxims entre març i juny de l’any passat en què més que doblava el cost de principis de 2021. A això cal sumar considerables augments salarials a tot el món.

El llast de l’estructura

Tenint en compte que les operacions mineres requereixen grans quantitats de maquinària, energia i personal, no sorprèn que el marge de benefici net de les grans companyies dedicades a explotar jaciments d’or hagi descendit considerablement en els dos últims anys.

Les dades de les dues empreses mineres més importants del món ho fa evident. Després d’assolir un marge net de més del 36% en el segon trimestre de 2020, els balanços del gegant Newmont Goldcorp han anat empitjorant progressivament fins a registrar resultats negatius en els dos últims trimestres. En el mateix període, el marge de benefici net de Barrick Gold ha passat del 39% a menys del 4%.

Empreses de ‘royalties’ i ‘streaming’

Molt diferent ha estat l’evolució de les empreses de ‘royalties’, entre les quals habitualment s’engloben tant les de ‘royalties’ pròpiament dites com les de ‘streaming’. Aquestes solen finançar les activitats de les companyies mineres a través del que equivaldria en l’Estat espanyol a un contracte de comptes de participació, que és un híbrid entre un préstec i una participació societària. Aquesta fórmula de finançament sol resultar més atractiva per a les empreses mineres que el deute tradicional o l’ampliació de capital.

Els contractes de ‘royalties’ o regalies atorguen als prestataris un percentatge de les vendes de la companyia minera durant la vida útil d’un jaciment. Tot i que existeixen moltes fórmules d’acord, la més habitual fixa els ‘royalties’ sobre la base del retorn net de la fosa o, cosa que és el mateix, als ingressos bruts. La particularitat dels acords de ‘streaming’ o transmissió és que la contraprestació al finançament inicial no és econòmica, sinó directament una part de la producció d’or de la mina.

Dos factors han permès que les empreses de ‘royalties’ gairebé no s’hagin vist afectades per la inflació i hagin mantingut enormes marges de benefici. D’una banda, com la majoria dels acords de ‘royalties’ calculen els cànons com un percentatge dels ingressos bruts de la mina en lloc dels seus beneficis, la seva facturació no s’ha ressentit en els dos últims anys. I, per una altra, com tenen uns costos d’estructura mínims, la partida de despeses pràcticament no ha augmentat.

Una estructura mínima

A diferència de les companyies mineres, que compten amb enormes plantilles i han de mantenir en funcionament grans instal·lacions, amb flotes de vehicles i maquinària pesant, l’estructura de les empreses de ‘royalties’ només inclou unes oficines amb unes desenes d’empleats, entre enginyers de mines, geòlegs, tècnics metal·lúrgics i financers.

Això ha permès que Franco-Nevada i Wheaton Precious Metals, les majors empreses de ‘royalties’ del món, hagin mantingut uns marges de benefici net per sobre del 50% en tots els seus informes trimestrals des de mitjan 2021 malgrat l’elevada inflació.

Protegir els estalvis amb or físic ha estat una de les principals aportacions d’11Onze a la seva comunitat i, ara, s’amplia el ventall de productes. Per això, davant de la volatilitat de l’encara alta inflació i de la crisi de confiança creixent en el sistema bancari, l’or torna a reforçar-se com a valor refugi. Descobreix l’Or Llavor a Preciosos 11Onze.

El descens de la inflació interanual al març no és més que un miratge estadístic. En realitat, el cost de la vida en l’eurozona era en concloure aquest mes un 0,96% més elevat que al final de febrer. I la vida és avui gairebé un 15% més cara que fa dos anys.

Les estadístiques són a vegades enganyoses. Eurostat indica que la inflació interanual en l’eurozona va baixar del 8,5% al febrer al 6,9% al març. El que sembla una bona notícia no ho és en absolut.

En realitat, es tracta d’un miratge perquè els preus es van apujar un 0,96% en un sol mes. Si es mantingués el ritme de març, el cost de la vida dins d’un any seria un 11,52% més cara que avui, quan l’objectiu anual del Banc Central Europeu és del 2%. A més, la inflació subjacent, que no inclou aliments, energia, alcohol i tabac, es va situar en el 5,7%, el rècord històric.

La causa d’aquesta aparent contradicció entre el descens de la inflació interanual i l’increment real de la inflació durant el mes de març és l'”efecte graó”. Amb la guerra d’Ucraïna, els preus es van disparar al març de l’any passat a causa sobretot del cost de l’energia, que més tard s’ha anat contenint. Com a conseqüència, quan es compara l’augment de preus interanual de març amb el de febrer, l’increment percentual és menor.

La inflació interanual de febrer inclou aquesta enorme pujada de preus de març de 2022. En canvi, en el càlcul de la de març ja no es contempla. Es parteix de la situació a 31 de març de 2022, una vegada ja s’havia produït el gran augment de preus i reflecteix l’evolució entre l’1 d’abril de 2022 i el 31 de març de 2023.

Una inflació desbocada

En qualsevol cas, avui la vida en la zona euro és gairebé un 15% més cara que fa dos anys. A mesura que l’any 2021 se superava la inactivitat econòmica provocada per la COVID-19, els diners acumulats durant les restriccions de la pandèmia van aflorar i es va produir un augment extraordinari de la demanda de béns i serveis. Com l’oferta, amb seriosos problemes en les cadenes de subministrament, no va ser capaç de cobrir el gran increment de la demanda, els preus van començar a pujar.

Quan semblava que la situació podia tornar a estabilitzar-se, la guerra d’Ucraïna va desencadenar una nova escalada de preus, sobretot per les tensions en el mercat de l’energia, però també en uns altres. Cal tenir en compte que Rússia i Ucraïna subministren al món una quarta part del blat, una cinquena part del blat de moro i el 80% de l’oli de gira-sol. A més, Rússia és un dels principals proveïdors mundials de pal·ladi, platí, titani i fertilitzants, que són bàsics per a la producció agrícola.

Alguns experts pronosticaven que la inflació es moderaria en la segona meitat de 2022. Esperaven que la desaparició de la demanda extraordinària, la contenció dels costos salarials i l’augment de tipus d’interès fessin el seu treball. Tot i això, aquestes circumstàncies no han bastat per a retornar la inflació a uns nivells acceptables.

Massa diners en circulació?

La veritat és que els bancs centrals han inundat de diners el mercat en els últims anys per fer front a les successives crisis, la qual cosa ha disparat les oportunitats de despesa. I l’oferta de béns i serveis no ha augmentat en la mateixa proporció.

Com adverteix la teoria de la inflació de l’oferta monetària que va popularitzar l’economista Milton Friedman, amb més diners en les seves butxaques, consumidors i empreses tendeixen a gastar més, per la qual cosa serà difícil frenar la inflació.

La majoria de les previsions apunten a un alentiment, però no és clar que es produeixi al ritme esperat. Per exemple, la Reserva Federal dels Estats Units preveia que la inflació assolís el seu punt màxim en 2022 i comencés a caure en 2023, per recuperar l’objectiu del 2% en 2025. I el Fòrum Econòmic Mundial estima que es reduirà en més de dos punts percentuals tant aquest any com el que ve.

A això hauria de contribuir decisivament l’augment dels tipus d’interès per part dels bancs centrals. Els tipus d’interès més alts fan que els costos dels préstecs siguin menys atractius per a les empreses i els consumidors, la qual cosa es tradueix en una menor demanda i menys inversions. Tot i això, està per veure fins a on es podran apujar els tipus sense fer descarrilar unes economies ranquejants des de fa anys.

Tot indica que els ciutadans hauran de continuar pagant a través de la inflació la factura d’una política monetària curtterminista, que en els últims anys sol ha sabut afrontar els problemes a força de fabricar bitllets.

Si vols aconseguir que els teus estalvis generin guanys per damunt de la inflació, 11Onze Recomana t’ofereix Finança Litigis.

Vivim en una època on cada vegada costa més arribar a final de mes. Els preus pugen, els salaris no segueixen el ritme i la sensació general és clara: els diners valen menys. Però… i si no fos un error del sistema? I si la inflació fos, en realitat, una eina silenciosa de recaptació? Aquest article planteja una pregunta incòmoda però necessària: qui es beneficia realment de la inflació?

Durant anys, la inflació s’ha presentat com un fenomen inevitable. Un efecte secundari del creixement econòmic, una variable tècnica que els bancs centrals han de gestionar amb més o menys encert. Però aquesta visió teòrica xoca frontalment amb la realitat del dia a dia, on la percepció ciutadana és molt més tangible i immediata.

Omplir el carro de la compra és cada vegada més car, pagar el lloguer s’ha convertit en un repte i, tot i això, els ingressos no creixen al mateix ritme. El resultat és clar: una pèrdua sostinguda de poder adquisitiu. Les dades ho corroboren: el salari necessari per viure dignament supera àmpliament el salari mínim real, una bretxa que no ha fet més que ampliar-se amb l’augment del cost de la vida . En resum, treballes… però cada vegada arribes menys lluny.

Pagar més sense que ho sembli

Aquí és on apareix el concepte clau: el gran impost invisible. A diferència dels impostos tradicionals, la inflació no es vota ni s’aprova al Parlament, ni tampoc apareix recollida en cap llei concreta. I, tanmateix, té un efecte molt similar. Funciona com un mecanisme silenciós de recaptació que impacta directament en la butxaca dels ciutadans, sense el desgast polític que comportaria una pujada explícita d’impostos.

Aquest efecte es produeix, en primer lloc, a través de l’IVA. Quan els preus augmenten, també ho fa la base sobre la qual s’aplica aquest impost. Això implica que, fins i tot consumint exactament el mateix, acabes pagant més. En paral·lel, entra en joc l’IRPF: si els salaris s’ajusten nominalment per compensar la inflació, és fàcil acabar saltant de tram impositiu. Però aquest increment no reflecteix una millora real del poder adquisitiu, sinó simplement la pèrdua de valor dels diners.

El resultat és profundament pervers: pagues més impostos sense ser més ric. De fet, sovint ets més pobre en termes reals. Les dades ho evidencien: l’Estat espanyol va registrar una recaptació rècord el 2022, impulsada en gran part per aquest efecte inflacionari . En aquest context, la conclusió és clara: no cal apujar impostos de manera directa quan el sistema permet incrementar-los de forma invisible a través de la devaluació dels diners.

Un sistema que necessita inflació

Aquest fenomen no és casual. Té arrels profundes que cal entendre per captar la magnitud del problema. Des de la fi del patró or el 1971, les monedes han deixat d’estar recolzades per actius tangibles i han passat a ser diners fiduciàries, és a dir, el seu valor depèn únicament de la confiança en el govern que les emet . Aquest canvi de paradigma ha obert la porta a una capacitat gairebé il·limitada de creació monetària per part dels bancs centrals, alterant profundament les regles del joc econòmic.

Quan augmenta la massa monetària, el valor dels diners existents es dilueix. És una idea senzilla però poderosa: si hi ha més diners en circulació per representar la mateixa riquesa, cada unitat val menys. Aquesta és la base de la inflació estructural. I en un sistema altament endeutat, aquesta dinàmica no és una anomalia, sinó una necessitat. La inflació permet reduir el valor real del deute, sostenir la despesa pública i esquivar decisions polítiques impopulars. Però aquest mecanisme no és gratuït: trasllada el cost cap a la ciutadania.

El resultat és una paradoxa inquietant. Treballes més, cobres més en termes nominals, però tens menys capacitat de compra i, a més, pagues més impostos. És el que molts economistes descriuen com una transferència silenciosa de riquesa, dels estalviadors cap als emissors de moneda. Aquesta dinàmica encaixa amb un sistema econòmic extractiu, on les regles afavoreixen els centres de poder en detriment de la majoria . En aquest context, la inflació deixa de ser un error del sistema per esdevenir-ne una característica estructural.

Protegir el valor en un sistema que el dilueix

Davant d’aquest escenari, la pregunta és inevitable: com es protegeix el valor dels diners en un sistema que tendeix a erosionar-lo constantment? És aquí on entra en joc l’or, no com una moda passatgera ni com una aposta especulativa, sinó com una resposta que ha resistit el pas del temps. Al llarg dels segles, aquest metall preciós ha mantingut el seu valor fins i tot quan imperis sencers han desaparegut. És escàs, tangible i no depèn de cap govern, una combinació que el converteix en un actiu singular dins del sistema financer .

A diferència de les divises, l’or no es pot crear del no-res. A diferència de molts actius financers, no comporta risc de contraparti. I en contextos d’incertesa econòmica o geopolítica, tendeix a actuar com a refugi de valor. No és casualitat que els bancs centrals estiguin incrementant les seves reserves ni que el seu preu hagi assolit màxims històrics en els darrers anys. Quan el sistema mostra fragilitats, el capital busca seguretat.

Invertir en or, per tant, no és una reacció desesperada, sinó una decisió estratègica. No es tracta de substituir tots els actius, sinó de diversificar amb criteri i de mantenir una part del patrimoni fora del circuit monetari tradicional. És una manera de recuperar control en un entorn cada cop més incert. Si la inflació actua com un impost invisible, protegir-se’n deixa de ser una opció per convertir-se en un exercici de consciència financera.

Però el veritable repte va més enllà de la inflació. Aquesta és només el símptoma d’un sistema que premia l’endeutament, penalitza l’estalvi i dilueix el valor dels diners amb el temps. Entendre aquest mecanisme és el primer pas per deixar de ser-ne víctima. Perquè la inflació no desapareixerà. Els impostos tampoc. Però entendre com funciona el sistema… això sí que pot canviar-ho tot.

Protegir els estalvis amb or físic ha estat una de les principals aportacions d’11Onze a la seva comunitat i, ara, s’amplia el ventall de productes. Per això, davant de la volatilitat, de l’encara alta inflació i de la crisi de confiança creixent en el sistema bancari, l’or torna a reforçar-se com a valor refugi. Descobreix l’Or Llavor a Preciosos 11Onze.

Es coneix com a recessió una contracció generalitzada de l’activitat econòmica d’un país durant un període de temps determinat que té conseqüències negatives per a l’economia i la societat en general. No obstant això, hi ha estudis que demostren que, en alguns aspectes, una recessió pot tenir efectes positius per a la salut de les persones.

Les recessions econòmiques són generalment percebudes com a fenòmens destructius per a l’economia i la societat. Aquests períodes de creixement econòmic negatiu venen acompanyats d’elevats nivells de desocupació, pobresa i exclusió social que condicionen l’estat del benestar.

La contracció de l’oferta i la demanda provoca que les empreses hagin de reduir costos i no precisin uns certs perfils professionals per a mantenir la seva producció, per tant, reduint l’ocupació. Aquest augment de l’atur comporta una disminució dels ingressos i el poder adquisitiu de les famílies, que tenen dificultats per satisfer les seves necessitats bàsiques, la qual cosa augmenta la pobresa.

En un context de contracció econòmica puja el risc de patir trastorns de salut mental com la depressió o l’ansietat. Així mateix, els efectes d’una crisi econòmica poden afectar a les persones amb baixos ingressos o amb treballs precaris de manera desproporcionada, augmentant la desigualtat econòmica i social. 

Ara bé, paradoxalment, s’ha comprovat que les recessions redueixen la mortalitat, degut en gran part als efectes sanitaris de l’alentiment de l’activitat econòmica. Almenys això és el que es desprèn d’un estudi publicat per l’Oficina Nacional de Recerca Econòmica dels Estats Units i dirigit per l’economista Amy Finkelstein, que ha analitzat els efectes de les recessions en la salut de les persones.

Les recessions ens allarguen la vida

L’anàlisi elaborada per l’economista Amy Finkelstein, constata que les taxes de mortalitat entre els ciutadans estatunidencs van descendir un 0,5% per cada augment de l’1% en la taxa de desocupació durant la gran recessió que es va produir a la fi de la dècada dels anys 2000. Les seves estimacions impliquen que gràcies a aquesta recessió, una de cada 25 persones de 55 anys va guanyar un any més de vida.

També s’observa que com més gran era la desocupació en una zona, més temps s’allargava la vida de les persones, sobretot les majors de 64 anys i les que no tenien un títol universitari. “Aquestes reduccions de la mortalitat apareixen immediatament”, diu l’informe, “i persisteixen durant almenys 10 anys.”

De fet, es corrobora com les persones d’avançada edat són les que es veuen més beneficiades per l’increment de l’esperança de vida, ja que, tot i que per la seva edat estan generalment més exposades a un major risc de mortalitat, resulten ser menys afectades pels efectes negatius de les recessions, com ara una reducció dels ingressos laborals.

Una atmosfera més neta

La principal causa d’una major longevitat de vida és un aire més net. Tots vam poder comprovar com les mesures de restricció de la circulació, derivades del confinament a causa de la crisi sanitària de la Covid-19, van una reducció dràstica del diòxid de nitrogen en les principals ciutats de l’Estat, fins al punt que gaudíem de l’aire més net en l’última dècada.

De la mateixa manera, les emissions de gasos d’efecte d’hivernacle, com els òxids nitrosos, van disminuir entorn del 21% entre 2005 i 2011. La major part d’aquesta reducció es va observar en les zones urbanes i al llarg de les principals autopistes.

L’informe apunta que els causants de defuncions que van disminuir durant la recessió, com les malalties cardíaques, el suïcidi i els accidents de trànsit, també estan relacionades amb una reducció de la contaminació. 

Encara que els autors confirmen recerques anteriors que apunten a una reducció de les morts per accidents de trànsit a causa de la menor circulació de vehicles, la contaminació també pot causar la mort per culpa de l’absorció de partícules en el torrent sanguini i alterar el funcionament del cor. Per tant, augmenten els accidents de trànsit perquè les persones estan més agitades i experimenten una funció cognitiva més lenta en temps real, la qual cosa explica un altre 10-20% de la disminució de la mortalitat.

Els investigadors conclouen que “els resultats suggereixen importants compensacions entre activitat econòmica i mortalitat.” En tot cas, cadascú ha de decidir individualment si compensa tenir una vida més curta per gaudir d’una economia més activa.

Si vols descobrir la millor opció per protegir els teus estalvis, entra a Preciosos 11Onze. T’ajudarem a comprar al millor preu el valor refugi per excel·lència: l’or físic.

Per trobar feina en l’era digital no n’hi ha prou a adquirir habilitats tècniques, sinó que també s’han de tenir qualitats interpersonals que són crítiques per a l’èxit en un entorn laboral cada vegada més complex i diversificat. Els professionals que puguin dominar aquestes competències estaran millor preparats per prosperar i fer front als reptes i oportunitats que presenta el mercat laboral del futur.

La nova revolució tecnològica que estem vivint ha comportat una digitalització i automatització accelerada de moltes tasques, impulsada per la intel·ligència artificial que estan transformant radicalment el mercat laboral. Aquesta evolució radical de la naturalesa del treball requereix noves habilitats i competències personals que seran crítiques per les feines del futur.

Es tracta d’un canvi de paradigma que està possibilitant una reducció de la càrrega de treball sense disminuir la productivitat i que també podria fer factible una reducció de la jornada laboral que faciliti la conciliació entre la vida laboral i personal, reduint l’estrès i millorant la salut i el benestar dels treballadors. Tanmateix, pot tenir un impacte negatiu en els treballadors en reemplaçar algunes feines amb l’automatització o reduir les hores de treball disponibles.

En aquest context, encara que algunes feines quedaran obsoletes, també en sorgiran d’altres que substituiran a les que aniran desapareixent. Esperem que això es produeixi tant en termes de quantitat com en qualitat de l’ocupació, però, si més no, requerirà fer un esforç i una inversió en educació i formació.

Resolució de problemes, creativitat i capacitat d’adaptació

Tot i que continuarà havent-hi moltes feines especialitzades que experimentaran pocs canvis, el mercat laboral cada vegada requerirà professionals més dinàmics i creatius que tinguin una gran capacitat per adaptar-se als canvis. 

De fet, segons un estudi del Baròmetre de Competències i Ocupacions de Catalunya, impulsat per la Universitat Oberta de Catalunya (UOC) i PIMEC, aquesta és la competència més valorada per les empreses a l’hora de contractar futurs professionals. Concretament, es constata que un 51 % de les ofertes laborals publicades a Catalunya el 2023 exigien aquesta competència que, a més, és demanada en la majoria de sectors (96 %) i ocupacions (68 %).

Així mateix, destaquen com a qualitats més valorades la capacitat d’assumir responsabilitat, de gestionar el temps i d’acceptar les crítiques. Unes dades que són especialment rellevants en les ocupacions TIC, que també concentren la demanda de persones que tinguin l’habilitat de “pensar de manera creativa” i de “resoldre problemes” que, per altra banda, es demana de manera significativa en el 70% dels sectors i en el 40% de les ocupacions,

Altrament, el baròmetre ha detectat que la importància de l’habilitat de “treballar en equip” es concentra especialment al sector de les activitats professionals, científiques i tècniques, on el 24% de les vacants requereixen aquesta habilitat. En tot cas, i com va recalcar Antoni Cañete, president de la Pimec, estem parlant de “competències toves” que són les que es poden aplicar a totes les professions i fan referència a habilitats “molt humanes, transferibles i transversals”. 

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!