L'or: el metall que la natura va fer gairebé perfecte

Quan Howard Carter va obrir la tomba de Tutankamon el novembre de 1922, va quedar sense paraules. Davant seu apareixia un tresor que havia romàs ocult durant més de tres mil anys: estàtues, joies, ornaments i la icònica màscara funerària del jove faraó. El temps havia deteriorat la fusta, els teixits i altres materials, però hi havia un element que semblava haver ignorat completament el pas dels segles. L’or continuava brillant gairebé igual que el dia que els artesans egipcis l’havien treballat.

Aquella escena resumeix millor que cap altra la naturalesa d’aquest metall. Mentre gairebé tots els materials que coneixem envelleixen, es degraden o reaccionen amb el seu entorn, l’or sembla desafiar el temps. No és casualitat que totes les grans civilitzacions l’hagin associat amb la immortalitat, el poder o la divinitat. Sense saber-ho, havien identificat un dels materials més extraordinaris que existeixen a la natura. El metall rei té moltíssims usos que desgranarem en aquest article i també serveix per fer créixer els teus estalvis amb Or Llavor.

Durant milers d’anys, el seu valor s’ha relacionat amb la riquesa. Avui continua ocupant un lloc destacat en les reserves dels bancs centrals i en les carteres de molts inversors. Però reduir l’or a un actiu financer és quedar-se només amb una petita part de la història. La seva autèntica singularitat és científica.

L’or és un dels pocs materials capaç de combinar una estabilitat química gairebé absoluta amb una excel·lent conductivitat elèctrica, una flexibilitat extraordinària i una resistència que el converteixen en imprescindible per fabricar des d’un telèfon intel·ligent fins al telescopi espacial més sofisticat mai construït.

En altres paraules, la natura va crear un metall tan ben dissenyat que, després de mil·lennis de desenvolupament tecnològic, encara no hem trobat cap altre material que el substitueixi completament.

L’or en xifres

Abans d’entendre per què és tan especial, val la pena conèixer el seu «DNI».

Cap altre metall reuneix totes aquestes característiques simultàniament. Alguns condueixen millor l’electricitat. Altres són més lleugers o més resistents. Però només l’or aconsegueix aquest equilibri tan extraordinari.

El metall que sembla immune al temps

El ferro s’oxida. El coure es cobreix d’una pàtina verdosa. La plata s’enfosqueix amb els anys. Tots els metalls mantenen una batalla constant amb el seu entorn. L’or, en canvi, gairebé no hi participa.

Els seus àtoms presenten una configuració electrònica tan estable que reaccionen molt poc amb l’oxigen, la humitat o la majoria de substàncies químiques presents a la natura. Això significa que una joia enterrada durant segles pot sortir de la terra amb una brillantor sorprenent, necessitant poc més que una neteja superficial.

Aquesta estabilitat és precisament el motiu pel qual els objectes d’or han arribat fins als nostres dies en un estat de conservació excepcional. Moltes peces trobades en jaciments arqueològics tenen milers d’anys i, tanmateix, conserven el mateix aspecte que devien tenir quan van ser creades. És una característica tan poc habitual que durant segles els alquimistes van considerar l’or el metall perfecte. No anaven del tot desencaminats.

El líquid que desafia el rei dels metalls

Hi ha molt poques substàncies capaces d’atacar químicament l’or. La més coneguda és l’aigua règia, una barreja d’àcid nítric i àcid clorhídric.

El seu nom no és casual. Els alquimistes la van batejar com a «aigua dels reis» perquè era l’únic líquid conegut capaç de dissoldre el que ells consideraven el rei dels metalls. Aquest mateix principi continua utilitzant-se avui en laboratoris i en alguns processos de refinament.

El metall que es deixa modelar com cap altre

Si la resistència química ja és sorprenent, les seves propietats físiques encara ho són més. L’or és el metall més mal·leable que existeix. Un petit lingot pot ser colpejat una vegada i una altra fins a convertir-se en una làmina gairebé inimaginablement fina. El conegut pa d’or, utilitzat per decorar retaules, cúpules, escultures i edificis històrics, pot arribar a tenir un gruix d’aproximadament 0,0001 mil·límetres. Per fer-nos una idea, és prop de cent vegades més prim que un cabell humà. Quan els artesans apliquen aquestes làmines sobre una superfície, pràcticament estan treballant amb una pel·lícula d’àtoms.

La seva ductilitat és igualment espectacular. Amb només un gram d’or es pot fabricar un fil continu de prop de tres quilòmetres de longitud sense que arribi a trencar-se. Aquesta combinació de flexibilitat i resistència explica per què l’or ha estat tan apreciat pels orfebres des de fa més de cinc mil anys i, alhora, per què continua sent tan útil en la indústria moderna.

Una curiositat gairebé increïble

Quan les làmines d’or es fan extraordinàriament fines deixen de ser completament opaques. La llum comença a travessar-les i adquireixen una lleugera tonalitat verdosa. Costa imaginar que un metall pugui arribar a comportar-se gairebé com un vidre, però l’or torna a demostrar que és un material ple d’excepcions.

El color que només explica Einstein

Hi ha una pregunta que durant segles va desconcertar els científics. Per què l’or és groc?

La majoria dels metalls són platejats o grisos perquè reflecteixen pràcticament totes les longituds d’ona de la llum visible de manera similar. L’or fa una cosa diferent: absorbeix principalment la llum blava i reflecteix amb més intensitat els tons grocs i vermellosos.

La resposta, sorprenentment, no es troba en la química clàssica. Els electrons dels àtoms d’or es mouen a velocitats tan elevades que entren en joc els efectes relativistes descrits per Albert Einstein. Aquestes correccions alteren lleugerament els nivells energètics dels electrons i, en conseqüència, la manera com el metall interactua amb la llum. Dit d’una manera molt simplificada, l’or és groc gràcies a la teoria de la relativitat.

És una de les poques ocasions en què una teoria que solem relacionar amb els forats negres o les galàxies llunyanes explica el color d’un objecte que podem sostenir a la mà.

Una mina… dins del teu calaix

Probablement tens més or a casa del que imagines. Cada telèfon intel·ligent incorpora petites quantitats d’aquest metall als seus microprocessadors, connectors i circuits electrònics. També n’hi ha als ordinadors, les tauletes, els televisors, les consoles, els servidors d’internet i bona part dels equips mèdics moderns.

La quantitat és molt petita, sovint només unes desenes de mil·ligrams per dispositiu, però suficient perquè aquests contactes continuïn funcionant durant anys sense oxidar-se ni perdre conductivitat.

Aquest fet ha donat lloc a una dada que sembla extreta d’un llibre de curiositats: una tona de telèfons mòbils reciclats pot arribar a contenir més or que una tona de mineral procedent d’algunes explotacions mineres. Per això els experts ja no només parlen de mines subterrànies. També parlen de mineria urbana, un concepte que consisteix a recuperar els metalls valuosos amagats dins dels aparells electrònics que deixem d’utilitzar. Cada mòbil oblidat en un calaix és, en realitat, una petita reserva d’un dels materials més valuosos i útils del planeta.

Del teu telèfon… fins a les estrelles

Les propietats de l’or no només són útils a la Terra. També han resultat imprescindibles per explorar l’espai. Quan un astronauta surt a l’exterior de l’Estació Espacial Internacional, ha d’afrontar unes condicions extremes. Sense l’atmosfera terrestre, la radiació solar és molt més intensa i les temperatures poden variar centenars de graus en qüestió de minuts. Per això, els visors dels cascos espacials estan recoberts amb una capa d’or tan fina que és gairebé invisible. La seva funció és reflectir bona part de la radiació infraroja del Sol, reduint l’escalfament del casc i protegint els ulls de l’astronauta.

El mateix principi s’aplica als satèl·lits. Molts incorporen làmines d’or que protegeixen sensors i components electrònics especialment sensibles. En òrbita, una mateixa superfície pot superar els 120 °C quan rep directament la llum solar i baixar per sota dels -150 °C quan entra a l’ombra de la Terra. La capacitat de l’or per reflectir la calor contribueix a mantenir aquests equips dins dels marges de funcionament.

Un dels exemples més espectaculars és el telescopi espacial James Webb. Els seus divuit miralls hexagonals estan recoberts amb una capa d’or de només unes centèsimes de micra de gruix. És tan fina que el metall utilitzat en tot el telescopi pesa menys que una pilota de golf. Aquest recobriment no s’hi va col·locar pel seu valor econòmic, sinó perquè és el material que millor reflecteix la radiació infraroja. Gràcies a aquesta propietat, el James Webb és capaç d’observar galàxies que es van formar pocs centenars de milions d’anys després del Big Bang.

El metall que conviu amb el nostre cos

Poques persones relacionen l’or amb la medicina. Tanmateix, és un dels materials més apreciats pels investigadors i pels fabricants de dispositius mèdics. La clau torna a ser la seva extraordinària estabilitat.

L’or és biocompatible, és a dir, conviu molt bé amb els teixits humans. Com que pràcticament no reacciona químicament, és molt poc probable que provoqui inflamacions, corrosió o reaccions al·lèrgiques. Aquesta és una de les raons per les quals s’utilitza des de fa dècades en aplicacions on la fiabilitat és essencial.

Durant molts anys va ser habitual trobar corones i pròtesis dentals fabricades amb aliatges d’or. També és present en marcapassos, alguns implants i diversos dispositius electrònics que han de funcionar durant molts anys dins del cos humà.

Però el futur sembla encara més prometedor. La nanotecnologia ha obert la porta a utilitzar partícules d’or milers de vegades més petites que el gruix d’un cabell. Aquestes nanopartícules poden actuar com a vehicles microscòpics capaços de transportar medicaments fins a cèl·lules molt concretes, reduint els efectes secundaris dels tractaments.

Els investigadors també estudien el seu ús en sistemes de diagnòstic precoç i en noves teràpies contra diversos tipus de càncer. És fascinant pensar que el mateix metall que va decorar les tombes dels faraons avui contribueix al desenvolupament de la medicina del futur.

Un metall que gairebé mai provoca al·lèrgies

Moltes persones són al·lèrgiques al níquel, al crom o a altres metalls presents en joieria i implants. L’or d’alta puresa, en canvi, presenta una incidència molt baixa de reaccions al·lèrgiques. Aquesta és una de les seves grans fortaleses quan es tracta de fabricar dispositius destinats a romandre durant anys en contacte amb el cos humà.

L’or és tan estable que fins i tot pot formar part dels aliments. L’additiu E175 correspon a l’or comestible, utilitzat per decorar bombons, postres, licors, caves o plats d’alta gastronomia. No aporta sabor ni valor nutritiu. El seu paper és exclusivament decoratiu.

Què vol dir que una joia sigui de 18 quirats?

Una de les idees més esteses és pensar que els quirats indiquen la qualitat d’una joia. En realitat, el que indiquen és la seva puresa. El sistema divideix l’aliatge en vint-i-quatre parts. Si totes són or, parlem de 24 quirats. Si només divuit de les vint-i-quatre parts són or i la resta corresponen a altres metalls, la peça és de 18 quirats.

L’or pur és extraordinàriament tou. Si una aliança fos de 24 quirats es ratllaria amb molta facilitat. Per això la majoria de joies es fabriquen amb aliatges de 18 quirats, que mantenen el color característic de l’or però ofereixen una resistència molt superior al desgast quotidià.

El metall que mai desapareix

Hi ha una dada que resumeix millor que cap altra la singularitat de l’or. Pràcticament tot l’or extret al llarg de la història continua existint. A diferència del petroli, del carbó o del gas natural, l’or no es crema ni es consumeix. Es fon, es reutilitza i es transforma una vegada i una altra sense perdre les seves propietats.

Una moneda romana pot haver estat convertida en una copa medieval. Segles després, aquella mateixa copa podria haver acabat transformada en una joia, després en un component electrònic i, potser algun dia, formar part d’un satèl·lit.

Els objectes canvien. Els àtoms continuen sent exactament els mateixos.

Els especialistes calculen que la humanitat ha extret aproximadament 216.000 tones d’or al llarg de la història. Pot semblar una quantitat immensa. Però si reuníssim tot aquest or en un únic bloc formaríem un cub d’uns 22 metres de costat, aproximadament l’alçada d’un edifici de set plantes.

Tot l’or que ha passat per les mans dels faraons, dels emperadors romans, dels reis medievals, dels bancs centrals i de la indústria moderna cabria dins d’un únic edifici.

És curiós comprovar que només una petita part acaba a la indústria. Però aquesta petita fracció és fonamental per fabricar ordinadors, satèl·lits, equips mèdics, sistemes de telecomunicacions i multitud de tecnologies sense les quals avui seria impossible imaginar el nostre dia a dia.

Un regal nascut abans que existís la Terra

La història de l’or no comença en una mina. Ni tan sols al nostre planeta.

Els científics creuen que la major part de l’or existent a l’univers es va formar durant alguns dels esdeveniments més violents que coneix la física: les explosions de supernoves i, sobretot, les col·lisions entre estrelles de neutrons.

Quan aquests objectes immensament densos xoquen entre si, alliberen una energia colossal capaç de crear elements pesants com l’or, el platí o l’urani. Els nous àtoms són expulsats a l’espai i, amb el pas de milions d’anys, passen a formar part de noves estrelles, planetes i sistemes solars. Entre aquell núvol de matèria també hi havia els àtoms que, molt temps després, acabarien formant la Terra. I, molt més tard encara, una aliança, un microxip, un satèl·lit o un telescopi espacial.

És una idea que costa assimilar. Els àtoms d’or que avui sostenim entre els dits són més antics que el nostre planeta. Han sobreviscut a explosions estel·lars, a la formació del Sistema Solar, a l’aparició de la vida i a tota la història de la humanitat.

Potser aquest és el seu veritable valor. No perquè sigui escàs. Ni perquè sigui bonic. Ni tan sols perquè sigui un refugi econòmic. L’or és especial perquè representa una combinació gairebé irrepetible de propietats que la natura va perfeccionar molt abans que existíssim nosaltres. Un metall que continua brillant després de mil·lennis, que fa possible algunes de les tecnologies més avançades del món i que ens recorda que, de vegades, els objectes més quotidians amaguen una història que comença molt més enllà del nostre planeta.

La propera vegada que observis una joia d’or, potser ja no hi veuràs només un metall preciós. Hi veuràs un fragment d’una estrella extingida fa milers de milions d’anys que, després d’un viatge inimaginable pel cosmos, ha acabat a les teves mans.

Protegir els estalvis amb or físic ha estat una de les principals aportacions d’11Onze a la seva comunitat i, ara, s’amplia el ventall de productes. Per això, davant de la volatilitat, de l’encara alta inflació i de la crisi de confiança creixent en el sistema bancari, l’or torna a reforçar-se com a valor refugi. Descobreix l’Or Llavor a Preciosos 11Onze.

En dues dècades, l’or ha multiplicat per vuit el seu valor. El que fa vint anys era vist com un metall preciós tradicional, avui és un actiu estratègic per a inversors i bancs centrals. Segons dades de Goldprice.org, entre el setembre del 2005 i el setembre del 2025 el preu de l’or en dòlars s’ha revalorat un +707%. Una dada que explica per què cada cop més estalviadors miren cap a aquest actiu com a refugi davant la inestabilitat econòmica.

L’any 2005, una unça d’or es movia entorn dels 400-450 dòlars. Avui, el seu preu se situa al voltant dels 3.770-3.800 dòlars per unça, segons les últimes cotitzacions internacionals. Això significa que una inversió de 10.000 dòlars en or l’any 2005 equivaldria avui a prop de 85.000-90.000 dòlars. Tot plegat en un període marcat per crisis financeres, polítiques monetàries expansives i tensions geopolítiques.

Aquest creixement no ha estat lineal. El preu de l’or ha viscut pujades sobtades i correccions importants, però la tendència de fons sempre ha estat positiva. Per exemple, després de superar els 1.900 dòlars el 2011, l’or va caure fins als 1.050 el 2015, abans de reprendre una nova etapa alcista. Això mostra que, tot i la seva solidesa com a valor refugi, també està subjecte a cicles i a moments de forta volatilitat.

Un altre element rellevant és el seu comportament en comparació amb la inflació. Si considerem que el poder adquisitiu del dòlar ha disminuït prop d’un 40% en aquests vint anys, la revalorització de l’or compensa amb escreix aquesta pèrdua. En altres paraules, no només ha protegit els estalvis contra la inflació, sinó que ha generat un guany real substancial. Aquesta és la raó per la qual molts experts recomanen incloure una part d’or en qualsevol cartera d’inversió diversificada.

Factors clau de la revalorització

1. La crisi financera del 2008. L’esfondrament de Lehman Brothers i el col·lapse del sistema bancari mundial van provocar una fugida cap a actius segurs. L’or es va disparar i va superar per primer cop els 1.000 dòlars per unça. 
2. La impressió massiva de diners. Els bancs centrals, especialment la Reserva Federal nord-americana i el Banc Central Europeu, han inundat el mercat de liquiditat. Els tipus d’interès baixos i el deute públic creixent han deteriorat la confiança en les divises fiduciàries.
3. Inflació i pèrdua de poder adquisitiu. L’encariment de béns bàsics i energia, especialment després de la pandèmia i la guerra d’Ucraïna, ha reforçat l’or com a escut davant la inflació persistent.
4. Geopolítica i desdolarització. Cada cop més països, encapçalats per la Xina i Rússia, redueixen la seva dependència del dòlar i acumulen reserves d’or. Segons el World Gold Council, els bancs centrals han comprat quantitats rècord de metall els darrers anys.

Comparació amb altres actius

• Borsa: L’índex S&P 500 també ha crescut amb força en vint anys, però amb més volatilitat i caigudes pronunciades (2008, 2020). L’or, en canvi, ha mantingut una tendència més estable. 
• Bons sobirans: Els interessos ultra baixos han reduït la rendibilitat real, especialment en períodes d’alta inflació.
• Criptomonedes: Tot i l’explosió del bitcoin, que ha superat increments astronòmics en menys temps, la seva volatilitat extrema i l’absència de suport institucional el diferencien de l’or, que continua sent universalment acceptat.

Una protecció històrica

L’or té una trajectòria de mil·lennis com a reserva de valor. Des del patró or clàssic fins al sistema de Bretton Woods, aquest metall ha estat al centre del sistema monetari global. Avui, sense estar lligat a cap divisa, és precisament la seva independència dels governs i bancs centrals el que el fa tan atractiu.

Segons el World Gold Council, a finals de 2022 els bancs centrals acumulaven més de 35.000 tones d’or, valorades en prop de 2 bilions d’euros. Es tracta del tercer actiu de reserva més important del món, només darrere del dòlar i l’euro.

Mirant cap al futur

Les previsions de les grans entitats financeres apunten a la continuïtat de la tendència alcista. Goldman Sachs i J.P. Morgan estimen que el preu podria superar els 4.000 dòlars per unça abans del 2026, especialment si es confirma una recessió global i es mantenen les tensions geopolítiques.

Per als petits inversors, això obre un debat: cal diversificar amb or? Les opcions actuals —des de la compra de lingots i monedes fins a sistemes d’inversió fraccionada— fan que sigui més accessible que mai.

En vint anys, l’or ha demostrat que és molt més que un metall lluent: és una assegurança contra la incertesa. Davant d’un món marcat per inflació, guerres comercials i crisi de confiança en les divises, l’or continua consolidant-se com el valor refugi per excel·lència.

Si vols descobrir la millor opció per protegir els teus estalvis, entra a Preciosos 11Onze. T’ajudarem a comprar al millor preu el valor refugi per excel·lència: l’or físic.

La igualtat entre dones i homes no només s’assoleix adquirint el dret de sufragi universal. La plena igualtat radica en canviar les estructures més profundes de la societat patriarcal. S’ha de treballar per aconseguir una societat que reflecteixi una verdadera relació entre iguals. Seguim amb l’exercici històric sobre grans personatges femenins de la nostra història contemporània.

A principis del segle XIX Catalunya va emprendre el camí cap a la modernitat per mitjà del procés d’industrialització. La mecanització de la indústria tèxtil i la vertebració del territori, amb la construcció de la xarxa ferroviària i de carreteres, van possibilitar que el país esdevingués una de les economies més dinàmiques d’Europa.

El capitalisme sorgit de tot aquell procés va comportar la generació de grans beneficis per a pocs a costa de grans desajustos socials. Inevitablement, aparegué el moviment obrer, que obligà a les classes més benestants a reflexionar sobre si era lícit obtenir uns beneficis constants sense efectuar un repartiment equitatiu de la riquesa. Aleshores aparegué la pregunta clau: la lluita de classes és inevitable?

La Història ha vist com en els darrers segles infinitat de teòrics han abordat la qüestió. Molts han teoritzat i legitimat voluntats obreres contra l’explotació laboral burgesa. I infinitud de moviments sindicals han treballat per alliberar l’obrer de l’opressió del patró. 

Interessos contraposats

La lluita de classes ha portat als obrers a utilitzar el dret a vaga i, com a darrera opció, l’enfrontament físic per assolir les seves reivindicacions. I als burgesos, recolzats en la potència de la plusvàlua, els ha permès pressionar a institucions públiques per contrarestar les legítimes reclamacions dels treballadors. Quan aquesta entesa ha estat impossible, han aparegut la guerra i els camps de concentració.

La dialèctica sobre les estratègies revolucionàries a seguir per a l’abolició del capitalisme i els processos per assolir una societat igualitària —que també significaria el final de l’opressió cap a les dones— va esdevenir el cavall de batalla del feminisme radical de la primera part del segle XX. 

Moltes han cregut que, per eliminar la desigualtat de gènere, primer calia lluitar per posar fi a les classes socials, el patriarcat i l’Església. Després de tot això, s’aconseguirà l’emancipació real de la dona. El sufragi universal femení no seria suficient, només una il·lusió progressista per controlar la seva veu. Per tant, per a les anarcofeministes calia anar molt més enllà. Seria la dictadura del proletariat qui portaria la plena igualtat d’ambdós gèneres? En aquest procés, seria necessari també destruir l’Estat, símbol de control burgès?

Una líder anarquista

Ningú haguera imaginat mai que una líder anarquista com Frederica Montseny i Mañé (1905-1994) arribés tan lluny. Filla única d’un matrimoni que militava en les incipients idees llibertàries, forjaria el seu caràcter revolucionari ja des de ben petita. L’adquisició de coneixement, efectuat per línia materna, la impregnaria d’un fort sentiment de llibertat, el qual modelaria el seu caràcter com a dona.

Frederica Montseny entenia que la lluita de classes era el camí necessari per assolir la plena llibertat individual, el poder de decisió i l’elecció de la forma de vida. Tot plegat configuraria l’essència de l’individu dins la societat. I, en aquest procés d’alliberament, tant per a dones com per a homes, seria de vital importància l’adquisició de coneixement.

Aquesta líder anarquista entén que les dones han de viure en absoluta llibertat i que ha d’haver-hi un equilibri perfecte entre dones i homes. Per tant, el seu marc mental està molt lluny del jo femení com a complement de tu masculí que imperava a la seva època, la qual cosa la portaria a l’exili a partir del gener de 1939.

De ben joveneta va destacar per la seva facilitat per a l’escriptura, així que va començar a col·laborar a la premsa anarquista i finalment es va afiliar a la Confederació Sindical dels Treballadors (CNT). Tant ‘La Revista Blanca’, òrgan teòric de l’anarquisme espanyol, com el diari ‘El lluitador’, de caràcter més satíric, esdevindrien uns immillorables altaveus per divulgar el seu pensament anarquista: entre 1923 i 1936 Frederica Montseny va escriure més de sis-cents articles. 

Una anarquista al Govern

La Història li tenia preparada un repte gegantí, d’aquells que et situen davant d’un dilema existencial important. Pocs mesos després de començar la Guerra Civil, el sindicalista Francisco Largo Caballero va constituir un govern d’unitat nacional, on havien d’estar representades totes les forces progressistes i revolucionàries que configuraven el panorama polític de l’Estat. El seu govern inclouria republicans, liberals i membres del PSOE, el PCE, el POUM i també la CNT.

D’aquesta manera, Frederica Montseny va esdevenir la primera dona a la història d’Espanya a ocupar un càrrec ministerial, com fou la cartera de Sanitat i Assistència Social. La decisió no havia estat gens fàcil per la seva ideologia i la pressió del sector més purista de l’anarquisme, que li reclamava la renúncia al càrrec.

La tossuderia i l’oportunitat de la situació van portar Montseny a impulsar el primer decret que legalitzava l’avortament. D’aquesta manera, s’avançava cinquanta anys al dret de la dona a decidir sobre el seu propi cos. 

Exili forçat

No obstant això, tot es va interrompre arran del triomf del feixisme a Espanya. A l’exili francès es toparia amb el feixisme nazi, el qual estaria a punt d’acabar amb la seva vida. Va romandre a França fins el 1977, quan va tornar per reconstruir el sindicat anarquista i prosseguir amb la tasca interrompuda el 1939. Tanmateix, el món havia canviat i la revolució havia quedat relegada per l’estat de benestar. 

Frederica Montseny va ser una de les primeres veus que va establir una correlació directa entre l’alliberament de les dones i les idees llibertàries. No es va considerar mai feminista, tot i que les seves tesis han acabat formant part del cos ideològic del feminisme contemporani.

11Onze és la comunitat fintech de Catalunya. Obre un compte descarregant la super app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

Prosseguim amb l’aproximació a la història de la dona contemporània. En aquest cas ho fem recordant la figura de Carme Karr, que va encarnar el feminisme progressista a cavall dels segles XIX i XX i va tenir un paper clau en la instauració del sufragi universal femení.

La Història ha estat escrita per l’home. Durant segles, el gènere masculí ha construït una narració sobre els seus fets —principalment de l’esfera pública— i ha minimitzat o ignorat les contribucions de la dona.

Guerra, política, diplomàcia o gestió han edificat aquesta realitat. Per tant, el paper atorgat a la dona ha estat el típicament reservat al seu gènere: esposa, mare, filla, amant… Simplificant, la visió masculina s’ha acabat imposant sobre la realitat femenina.

Des de temps ancestrals, la diferenciació sexual del treball va comportar un repartiment de tasques segons el sexe, empès en gran part per les característiques biològiques. L’evolució de les societats basades en aquesta distinció acabaria provocant un aprenentatge diferenciat entre dones i homes, que el capitalisme transformarà en clamorosa desigualtat. 

Veus contestatàries

Paral·lelament a aquest fet, es van alçar veus que, per coneixement, capacitat i intel·ligència, combatrien enèrgicament la injustícia social de gènere i manifestarien una clara voluntat d’assolir la plena igualtat entre homes i dones, encara que això els costés la vida.

La societat catalana de principis de segle XX no va saber com aturar l’impacte que va suposar l’aparició de Carme Karr i Alfonsetti (1865-1943) dins del panorama intel·lectual barceloní. El fet de néixer en un ambient burgès, cosmopolita i europeu —juntament amb el domini de diversos idiomes— li atorgarà una gran amplitud de mires.

La Història l’ha reconegut com la primera periodista amb publicació regular del país. Havia adquirit experiència en el planter de les revistes ‘Joventut’ i ‘L’Avenç’. Però pel que se la coneix més àmpliament és per la seva tasca al capdavant de la revista ‘Feminal’. 

Un altaveu feminista

Des d’aquest altaveu de llibertat de gènere —creat i pensat per a dones— Karr treballaria intensament per elevar l’intel·lecte de les lectores que s’asseien a llegir a la recentment creada Biblioteca Popular de la Dona.

Amb infinitud de col·laboracions i aportacions de primer nivell d’arreu d’Europa, ‘Feminal’ va actuar per reivindicar enèrgicament el paper de la dona dins la societat. Els temes que tractava no acostumaven a ser trivials, sinó que hi destacaven, sobretot, temes punyents d’interès comú. Als annals del periodisme quedarà l’enfrontament escrit entre Carme Karr i Eugeni d’Ors sobre la capacitat intel·lectual de la dona a l’hora d’abordar temàtiques culturals “tan complexes” com la poesia, l’art o la música. No dubteu pas de qui en va sortir escaldat!          

Fou a través dels seus escrits que Karr projectà un model de dona basada en la modernitat i l’humanisme. La clau de volta del seu ideari va pivotar, primer, en l’adquisició d’una cultura femenina pròpia, factor bàsic per al progrés de la societat. I després, en l’obtenció d’un reconeixement absolut de tots els seus drets.

Cultura i feminisme, junts en públic per primer cop

Va ser un dimecres 6 d’abril de 1910 quan per primera vegada a una dona se li va permetre parlar en públic sobre cultura i feminisme. I encara més mèrit va tenir fer-ho davant d’un auditori majoritàriament masculí i gens avesat a escoltar les dones, com era l’Ateneu Barcelonès de principis del segle XX.

La curiositat actual ens evoca a preguntar-nos sobre com devien sentir-se aquells homes en escoltar per boca d’una dona i segurament per primera vegada la importància de normalitzar el món de les dones dins la seva societat patriarcal.

Aquest discurs és àmpliament recordat atès que s’abordà obertament la necessitat de crear institucions exclusivament per a la formació femenina. Aquests centres de cultura per a dones haurien d’esdevenir l’eina fonamental que les permetés adquirir el nivell professional adequat i traçar, d’aquesta manera, el camí cap a la plena igualtat laboral.

Lligada a l’estratègia noucentista, també calia treballar en la reglamentació de qüestions més específiques del gènere, com ara són les mútues que les protegís durant la maternitat o la creació de borses de treball femení. 

Ressó a Madrid

L’èxit va ser clamorós. L’impacte social de la conferència va ser de tal magnitud que es va haver de repetir els dos dimecres següents: el 13 i el 20 d’abril. Però la cosa no es va aturar aquí. Les reivindicacions van arribar fins a Madrid, a través d’una missiva enviada al diputat de Solidaritat Catalana Francesc Macià. El futur 122è president de la Generalitat de Catalunya va entendre que aquella reivindicació era legítima i necessària per a modernitzar la societat catalana.

Tot plegat suposa un punt d’inflexió per a Carme Karr. A principis dels anys vint la periodista es converteix en activista, i una de les primeres accions que realitzaria en aquesta nova etapa seria impulsar l’associació Acció Femenina, la qual treballaria incansablement per establir el sufragi universal femení, entre altres accions.

El concepte de sufragi universal femení que defensava Carme Karr estava molt més a prop de les sufragistes britàniques i nord-americanes que no pas de l’Asociación Nacional de Mujeres Españolas (ANME), la qual la consideraven massa radicals.

L’Exposició Internacional de Barcelona de 1929 va esdevenir un perfecte altaveu per a Catalunya i per a Carme Karr per mostrar al món que la societat catalana ja era moderna. A Carme Karr se li va encomanar la direcció del Pavelló de la Dona, el contingut del qual va ser ideat per trencar els prejudicis de l’època sobre les dones.

Un avenç de curt recorregut

La Segona República va portar el sufragi universal femení a tot l’Estat. Per primera vegada, la dona va poder votar. La Història feia justícia després de tantes dècades d’esforç i reivindicació legítima. D’aquesta manera s’imposava al feminisme conservador, que defensava que el paper social de la dona havia de centrar-se en dos apartats: la família i la religió.

Però la victòria va durar poc. Carme Karr va quedar profundament afectada arran de l’esclat de la Guerra Civil, la instauració del franquisme i l’inici de la Segona Guerra Mundial.

Per a una persona intel·ligent, amant de la llibertat i absolutament pacifista, se li va fer difícil d’entendre com una banda d’obtusos estaven imposant per la força de les armes un model de dona que les obligava a tornar a les seves llars i ser apartades de la vida pública. Veure que dècades d’esforç s’esfumaven en un instant la va empènyer cap a l’abisme depressiu.

Gràcies a la tasca de Carme Karr i de les seves contemporànies, el sufragi universal femení va ser una realitat a tot l’Estat. Aquella generació de dones va treballar per la creació d’una consciència femenina que reivindicava la necessitat d’articular una cultura des del jo femení.

11Onze és la comunitat fintech de Catalunya. Obre un compte descarregant la super app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

Contractar una assegurança de la llar és essencial per protegir-nos davant d’incidents que puguin afectar el nostre habitatge, però moltes vegades no és fàcil entendre la terminologia de la pòlissa. T’expliquem alguns dels conceptes bàsics que has de conèixer.

Una pòlissa d’assegurança de la llar és un contracte segons el qual, el prenedor (la persona qui contracta), paga una prima (quantitat de diners) a la companyia asseguradora a canvi que se li garanteixi la cobertura d’un risc que queda definit a la pòlissa. Per això, és important que, a l’hora de contractar la pòlissa, estudiïs amb deteniment cadascuna de les clàusules del contracte. T’ajudem a familiaritzar-te amb la terminologia que utilitza l’assegurador per fer més fàcil tot aquest tràmit.

Continent

S’entén com a continent a tots els elements estructurals d’un immoble, és a dir, els fonaments, parets, sostres, portes, finestres, així com la instal·lació elèctrica, d’aigua i dispositius de seguretat. Bàsicament, tots aquells elements que si poséssim l’habitatge del revés no caurien, a més de qualsevol estructura unida a ell (el garatge, la piscina…).

Has de tenir en compte que cada companyia asseguradora pot tenir petites variacions a l’hora de considerar quins elements conformen el continent. Tanmateix, has de saber que l’import de la cobertura del continent no representa el preu de compra o el valor actual de mercat, sinó el cost de reconstrucció de l’habitatge. 

Contingut

El contingut fa referència a tots aquells elements o béns que es troben a l’interior de l’immoble: mobles, electrodomèstics i altres aparells electrònics, així com roba, joies, obres d’art i qualsevol efecte personal de valor. La cobertura del contingut et pot ajudar a recuperar el cost de substituir les teves coses que s’hagin danyat en diferents situacions, o que hagis perdut en cas de robatori.

Tingues present que hauràs de fer una llista de tots els objectes abans de contractar l’assegurança, i que pertinences que superin certs valors establerts, requeriran una cobertura addicional. També és important recordar avisar la companyia si vols afegir nous béns que hagis adquirit després de signar la pòlissa.

Responsabilitat Civil

La cobertura de responsabilitat civil ofereix protecció enfront dels danys ocasionats a tercers per part de qui és legalment responsable. En el cas de les assegurances de la llar, cobreix a la persona que ha contractat la pòlissa o a qualsevol membre de la seva família (inclús mascotes si les afegim a la pòlissa) que visquin a l’habitatge, per incidents al mateix habitatge que puguin afectar a una altra persona. 

Es tracta d’un tipus de cobertura indispensable en qualsevol assegurança de la llar. Una fuita d’aigua que causa d’anys al pis de sota, un gerro que cau del teu balcó a sobre un cotxe, o la trencadissa de la finestra del veí mentre els teus fills jugaven amb una pilota, són exemples d’incidents que estarien coberts.

Compte amb la lletra petita

Sí, és una obvietat, però hem de llegir amb atenció la lletra petita de la nostra pòlissa per evitar sorpreses d’última hora. Per exemple, termes com furt i robatori poden semblar similars, però mentre que moltes pòlisses cobreixen els danys ocasionats en cas de robatori (sostracció de béns mitjançant la força o la violència), altres companyies no t’asseguren en cas de furt (sostracció de béns per negligència), com pot ser el cas si t’has deixat la porta de casa oberta.

La manca de manteniment d’un immoble o no prendre les precaucions corresponents si tens un gos de raça perillosa, són dos exemples més d’accions imprudents que es podrien classificar com a negligència, i que no estarien cobertes per la majoria d’assegurances de la llar.

I finalment, compara abans de contractar. L’oferta del mercat d’assegurances és molt variada gràcies a l’entrada de les insurtech i a la competència que hi ha entre diferents companyies. Pren el temps necessari per fer un estudi comparatiu que et permeti trobar l’opció que s’adapti més bé a les teves necessitats i el tipus d’habitatge que vulguis assegurar.

Si vols conèixer una assegurança justa per a la teva llar i per a la societat, descobreix 11Onze Segurs.

Avui dia ja podem accedir a les nostres finances, a les aplicacions o a dades personals sense necessitat d’ensenyar el document d’identitat en paper. A 11Onze analitzem com la digitalització de la identitat pot ajudar a reduir les desigualtats i millorar la qualitat de vida de la ciutadania d’arreu del món.

Un dels avantatges més celebrats de la digitalització és el fet de simplificar tràmits amb l’administració que impliquen una inversió de temps i diners important. Ara, ja podem aconseguir el padró sense haver-nos de desplaçar a l’Ajuntament; podem fer la declaració de la renda, amb assessorament inclòs, sense sortir de casa; o bé obtenir un certificat oficial, tot i viure en un poble, sense necessitat d’anar a la sucursal d’una gran ciutat. Aquest és un nou escenari de gestions en línia que gràcies a la identificació digital ens aporta agilitat i seguretat.

Aquesta utopia que, a poc a poc, esdevé la nostra quotidianitat, pot portar beneficis significatius a escala social, tant per a la ciutadania com per a l’administració, com ara reduir el frau o aconseguir un empoderament econòmic més inclusiu. Tot això, però, només s’aconseguirà si aquesta tecnologia es fa servir correctament.

El primer gran repte, identificar la població

Segons dades del Banc Mundial, de les 7.600 milions de persones que hi ha al món, gairebé 1.000 milions no tenen cap mena d’identificació reconeguda legalment. Els 6.000 milions restants es reparteixen entre aquelles persones que, tot i tenir identificació legal, no disposen de mecanismes per fer-la servir en l’àmbit digital i aquells que viuen en països on la identificació digital ja és una realitat, com és el cas de Catalunya.

A escala global, fer tràmits administratius o tributaris en línia no és tan habitual com a molts de nosaltres ens pot semblar, i això obre un altre debat: si oferir nous canals digitals implica més oportunitats i facilitats per a la ciutadania, la falta d’accés comporta més desigualtats? Tant els canals de comunicació com els processos administratius han adoptat la via digital com a punt de referència, i en tot aquest procés la tecnologia ha deixat enrere totes aquelles persones que prefereixen els canals tradicionals, sigui per desconeixement o per falta de recursos. Una dificultat afegida per accedir a bens i serveis que amplia la desigualtat social i suposa posar en risc el lliure accés als recursos públics.

Beneficis i riscos de la identificació digital es contraposen i, com en tot balanç, l’opció que pesa més és la que pot afavorir a més ciutadania, contribuir a la millora social i servir com a eina d’evolució, no només com a substitut d’antics mètodes. En aquest punt, les entitats i organismes que treballen amb col·lectius en situació de vulnerabilitat estan guanyant protagonisme.

iSocial: innovació tecnològica en l’àmbit social

ONG i entitats socials han fet un pas endavant en la lluita social i han introduït la innovació tecnològica en un sector que fins ara se n’havia mantingut al marge. És el cas de la fundació iSocial, orientada a oferir solucions innovadores per a la lluita social. La fundació ha creat Refugee Aid App, una aplicació pensada per al col·lectiu migrant a Europa que té dificultats en el procés d’acollida.

Gràcies a l’aplicació, anomenada RefAid, es posa en contacte persones que necessiten un suport i entitats que en presten, la majoria de les quals són ONG internacionals. Actualment, ja està disponible a 14 països, entre els quals encara no hi ha l’Estat espanyol. La mateixa empresa també ha tret al mercat Lifespots, una aplicació orientada a escala local, però amb la mateixa finalitat: facilitar els canals d’ajuda comunitària.

Una de les preocupacions per a les persones que han de migrar és la por a ser retornats al país d’origen. En aquest sentit, l’aplicació ofereix la seguretat que aquestes dades només es compartiran entre organitzacions socials i amb la finalitat de garantir l’article 14 de la Declaració Universal dels Drets Humans, que protegeix “el dret a buscar asil i a gaudir d’aquest a qualsevol país”.

La identificació digital s’obre camí

Un altre exemple és Protection People app (PPa), una plataforma també impulsada per iSocial i orientada a identificar digitalment les persones en situació administrativa irregular, que són prop de 1.000 milions arreu del món. Persones migrades, que viuen en situacions d’extrema vulnerabilitat o que han patit desastres naturals o humanitaris poden trobar-se en aquesta situació. Per acompanyar-les, aquesta aplicació els ofereix coordinació amb altres ONG per detectar necessitats i obrir nous camins, gràcies a les dades biomètriques (dactilar, facial i patró de venes del palmell de la mà, que no varien amb els anys) i a l’informe vital que l’acompanya. 

Identificar persones de forma 100% digital ja és una realitat i, en part, és gràcies a aplicacions que aconsegueixen fer, en qüestió d’hores, tràmits que els governs tarden mesos o, fins i tot, anys a completar. La innovació tecnològica en l’àmbit social obre un nou escenari per combatre la desigualtat social i aportar seguretat i facilitats a la ciutadania d’arreu del món.

11Onze s’està convertint en un fenomen com a primera comunitat fintech de Catalunya. Ara, llança la primera versió d’El Canut, la super app d’11Onze, per a Android i Apple. Des d’El Canut es pot obrir el primer compte universal al territori català.

Les Finances Descentralitzades, o DeFi (Decentralized Finance) estan redefinint la manera com enviem diners, invertim, obtenim préstecs i gestionem els nostres actius. Imagina que pots enviar diners a qualsevol persona del món en menys d’un minut, demanar un préstec sense passar per una oficina bancària o invertir els teus estalvis qualsevol dia de l’any, a qualsevol hora. Fa només una dècada semblava ciència-ficció. Avui, gràcies a les  DeFi (Decentralized Finance), moltes d’aquestes possibilitats ja són una realitat.

Les DeFi no són una nova moneda ni pretenen substituir els bancs. Són una nova manera d’oferir serveis financers aprofitant la tecnologia blockchain. Si Internet va revolucionar la manera com compartim informació, les finances descentralitzades aspiren a fer una cosa semblant amb els diners: permetre que persones i empreses interactuïn directament, sense que totes les operacions hagin de passar necessàriament per un únic intermediari.

Quan els serveis financers es converteixen en programari

En el sistema tradicional, els bancs custodien els diners, validen les transferències, concedeixen préstecs i registren totes les operacions. A les DeFi, bona part d’aquestes funcions les assumeixen els “smart contracts”, programes informàtics que executen automàticament unes instruccions quan es compleixen unes condicions determinades.

Aquests contractes funcionen sobre una blockchain, un registre digital compartit que permet verificar les operacions de manera transparent i segura. El resultat és una infraestructura financera que funciona de manera contínua, sense dependre dels horaris d’una oficina ni de processos manuals. En aquest model, la confiança deixa de dipositar-se exclusivament en una institució i passa a recolzar-se, en gran part, en les regles escrites al programari.

El wallet: la porta d’entrada a les DeFi

Per utilitzar aquests serveis no cal obrir un compte bancari, sinó disposar d’un wallet o cartera digital. Més que un simple lloc on guardar criptomonedes, un wallet és la identitat digital de l’usuari dins de la blockchain. Permet custodiar els actius, autoritzar operacions i connectar-se als diferents protocols descentralitzats.

La gran diferència respecte a un compte bancari és que, en un wallet no custodial, les claus privades només les conserva el seu propietari. Això significa que és l’usuari qui manté el control directe dels seus actius, sense dependre d’una entitat que els administri.

Aquest model reforça la sobirania financera de les persones, però també implica una responsabilitat més gran. Si es perden les claus del wallet, habitualment no hi ha cap organisme que pugui restaurar-ne l’accés.

Què es pot fer amb les DeFi?

Les finances descentralitzades van molt més enllà de comprar i vendre criptomonedes. Avui permeten intercanviar actius digitals, obtenir préstecs aportant garanties, generar rendiments cedint liquiditat a altres usuaris o enviar diners a qualsevol part del món en qüestió de minuts.

Una de les preguntes més habituals és d’on surten els diners que es presten si no hi ha un banc al darrere. En molts protocols, són els mateixos usuaris qui aporten la liquiditat al sistema. A canvi de posar temporalment els seus actius a disposició del protocol, poden rebre una compensació econòmica, mentre altres participants utilitzen aquests recursos per obtenir finançament. Tot el procés es gestiona automàticament mitjançant smart contracts.

Un paper especialment rellevant el tenen les stablecoins, criptomonedes vinculades al valor d’una moneda tradicional, com el dòlar o l’euro. Actius com USDC o EURC permeten operar sobre blockchain sense estar exposats a la volatilitat de Bitcoin o Ethereum i s’han convertit en la principal eina per gestionar liquiditat dins de les DeFi.

La seva utilitat va més enllà de la inversió. Cada vegada hi ha més targetes vinculades a wallets que permeten pagar en qualsevol establiment que accepti Visa o Mastercard. Per al comerç, el cobrament continua sent en euros o en la moneda local; per a l’usuari, els diners poden provenir directament del seu wallet.

Més enllà de les criptomonedes

Si les stablecoins representen el present de les DeFi, la tokenització d’actius pot marcar-ne el futur. Consisteix a representar digitalment sobre una blockchain actius del món real, com accions, bons, immobles o participacions en fons d’inversió.

Aquest procés podria simplificar moltes operacions, reduir costos administratius i facilitar l’accés a determinades inversions. Per això, lluny de veure les DeFi com una amenaça, moltes entitats financeres ja treballen en projectes basats en aquesta tecnologia. Alguns dels principals bancs i gestors d’actius del món experimenten amb actius tokenitzats i sistemes de pagament basats en blockchain, convençuts que poden millorar l’eficiència de determinats serveis.

Un canvi que ja ha començat

Les finances descentralitzades encara afronten reptes importants, com la regulació, la seguretat dels protocols o la protecció dels usuaris. Tot i això, la seva evolució durant els darrers anys demostra que la blockchain està deixant de ser una tecnologia associada exclusivament a les criptomonedes per convertir-se en una infraestructura financera amb aplicacions cada vegada més àmplies.

Potser, d’aquí a uns anys, moltes persones utilitzaran serveis construïts sobre blockchain sense ni tan sols ser-ne conscients. De la mateixa manera que avui enviem un correu electrònic sense pensar en els protocols que fan possible Internet, és probable que les DeFi acabin convertint-se en una tecnologia invisible sobre la qual funcionarà una part creixent del sistema financer.

11Onze és la comunitat fintech de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució.

L’impacte del canvi climàtic en el medi ambient, l’economia i la societat és cada vegada més evident. Per entendre i fer front a aquest fenomen els científics es basen en complexes models de predicció que són crucials per valorar els riscos de l’escalfament global. 

Les projeccions climàtiques són essencials per tal d’avaluar els efectes de l’escalfament global i els riscos que en resulten. Així, els models de predicció del canvi climàtic són simulacions tècniques de la futura evolució del clima a la Terra que s’obtenen mitjançant l’execució i estudi de models numèrics. Aquestes simulacions es poden fer en un àmbit global o regional i es basen en les lleis de la física, la química, la biologia i la dinàmica atmosfèrica.

Els models climàtics globals (MCG) els realitzen l’equip de tècnics i científics del Grup Intergovernamental sobre el Canvi Climàtic (GICC) amb seu a Ginebra i que depèn de les Nacions Unides. Es tracta d’un organisme multinacional que investiga les causes i efectes del canvi climàtic arreu del món i s’encarrega a portar a terme les negociacions relatives als diferents escenaris que es preveuen, com es va fer en el marc del Protocol de Kyoto.

Tot i que a l’Estat espanyol l’Agència Estatal de Meteorologia (AEMET) s’ocupa de les projeccions climàtiques regionalitzades, des de 2008 el Servei Meteorològic de Catalunya (SMC) ha realitzat diversos estudis -conjuntament amb el Barcelona Supercomputing Center- per tal d’elaborar projeccions regionalitzades del clima per al segle XXI al nostre territori.

La metodologia dels models de predicció

Amb el fi d’aconseguir una simulació fiable, els diferents models de predicció requereixen tantes dades d’entrada com sigui possible: concentració de gasos d’efecte hivernacle o aerosols a l’atmosfera, radiació solar, emissions de gasos contaminants i altres factors que poden influir en el clima.

Un cop introduïdes el conjunt de condicions inicials basades en dades observades, els models numèrics i equacions fonamentals que governen les dinàmiques de fluids, de conservació d’energia i d’altres relacionades amb la interacció entre l’atmosfera, els oceans i la superfície terrestre, ens poden indicar el comportament futur del sistema climàtic si es desenvolupen certs escenaris.

Aquests escenaris defineixen trajectòries que representen concentracions de gasos amb efecte d’hivernacle i aerosols, és a dir que tenen un origen principalment antropogènic i, per tant, depenen en gran manera del nostre comportament i decisions polítiques globals. 

Fiabilitat dels models climàtics

Primer de tot, cal tenir en compte que, a diferència d’una previsió meteorològica, els models climàtics no pretenen fer prediccions molt precises i a petita escala del que passarà en els pròxims dies, sinó que tenen com a objectiu projectar els canvis climàtics al llarg dels anys o dècades, però en cap cas estan pensats per fer una previsió del temps que farà en un futur.

És a dir, aquestes simulacions diàries s’interpreten estadísticament per produir projeccions climàtiques, donant lloc a estudis sobre la probabilitat que s’observin unes condicions meteorològiques particulars en el futur. I en aquest sentit, un estudi sobre la fiabilitat de 17 models climàtics que es remunten a principis de la dècada de 1970, va arribar a la conclusió que la majoria dels models van ser efectius en predir les temperatures de les dècades següents.

Evidentment, més enllà d’una aproximació, és difícil que un model de predicció climàtica sigui 100% correcte, però els models van millorant a mesura que avança la tecnologia i la comunitat científica té plena confiança en què aquestes simulacions són la millor eina que tenim per fer front al canvi climàtic. En tot cas, i independentment de la seva eficàcia, sabem que tenim la capacitat de reduir la quantitat de gasos d’efecte d’hivernacle que emetem al nostre planeta, i no tenim cap motiu per no fer-ho.

Si vols descobrir com beure la millor aigua, estalviar diners i ajudar al planeta, entra a Imprescindibles 11Onze.

En un moment d’elevada incertesa econòmica, amb tensions geopolítiques globals, inflació persistent i una confiança minvant en les monedes fiduciàries, molts estalviadors es pregunten com protegir el seu patrimoni. I cada cop més, la resposta apunta en una direcció molt concreta: l’or.

Aquest metall preciós, amb milers d’anys d’història com a reserva de valor, torna a ocupar un lloc central en les estratègies de protecció financera. I no és casualitat. Més enllà del seu simbolisme, l’or ofereix una sèrie de característiques que el fan únic en temps d’incerteses.

L’or no és un actiu financer convencional. No depèn de cap emissor, no comporta risc de crèdit i no es pot crear arbitràriament, com sí que passa amb les divises. És un actiu tangible, escàs i universalment reconegut. Aquestes qualitats el converteixen en un refugi natural davant la inflació, la incertesa i els cicles econòmics adversos.

Quan les borses cauen, quan els bancs centrals imprimeixen diners a gran escala o quan el valor dels diners es dilueix, l’or manté —i sovint incrementa— el seu valor. I això és exactament el que està passant.

El moment actual

Durant els darrers quatre anys, el preu de l’or s’ha revalorat prop d’un 85 %, i només en el darrer any ha pujat més d’un 30 %. Es tracta d’una tendència clara i contundent, impulsada per la debilitat estructural del dòlar, la previsió de recessió als Estats Units i una inflació global que no s’ha pogut contenir del tot. Aquestes xifres no són promeses de futur: són fets que han cridat l’atenció tant d’inversors institucionals com de particulars.

Amb data d’agost de 2025, l’or cotitza prop dels 3.380 dòlars per unça, assolint màxims històrics. Paral·lelament, els bancs centrals —especialment el de la Xina— acumulen or mes rere mes, amb nou mesos consecutius de compres, en una clara estratègia per reduir la seva exposició al dòlar i blindar el seu sistema monetari.

També la demanda individual es manté elevada: a l’Índia, tot i el preu elevat, la compra de joies d’or continua sent massiva, reafirmant el metall com una reserva de valor familiar per excel·lència.

I què diuen les previsions?

Les principals entitats financeres internacionals apunten cap a una continuïtat de la tendència alcista en el valor de l’or durant els pròxims mesos i anys:

• HSBC preveu una mitjana de 3.215 $ l’unça el 2025, amb pics de fins a 3.600 $.
• Goldman Sachs va més enllà i estima que, si s’agreuja la recessió, podríem veure valors superiors als 3.800 $.
• J.P. Morgan apunta a una mitjana de 3.675 $ al quart trimestre d’aquest any, amb possibilitats reals de superar els 4.000 $ el 2026.
• D’altres informes, com el de WisdomTree, arriben a estimar un escenari extrem que podria portar l’or fins als 5.000 $ per unça si es desencadenen nous xocs inflacionaris o polítics a escala mundial.
  

Tot plegat dibuixa un escenari on l’or consolida el seu paper com a actiu estratègic per preservar valor i oferir estabilitat en carteres cada cop més exposades a riscos sistèmics.

I per als petits inversors?

Avui, invertir en or ja no és patrimoni exclusiu de grans fortunes ni de bancs centrals. Qualsevol inversor amb criteri i visió pot accedir-hi de manera segura i transparent, sense necessitat d’intermediaris opacs ni productes financers complicats.

Existeixen opcions accessibles per a tots els perfils: des de la compra directa de lingots o monedes, fins a la inversió fraccionada amb custòdia professional, o sistemes híbrids que permeten gestionar el teu or com un actiu patrimonial real, físic i assignat.

El més important no és només adquirir or, sinó com i amb qui ho fas. Els inversors més exigents busquen:

• Transparència contractual i preus clars.
• Or físic 100 % assignat, no paper ni promeses. 
• Custòdia segura i auditada, amb accés immediat al teu actiu si el necessites.
• Tracte personalitzat, amb acompanyament expert, no simples processos automàtics.

Invertir en or avui significa protegir el valor dels teus diners en un entorn on tot fluctua… menys el que és real. És una forma de diversificar amb seny, de refugiar-se sense renunciar al control, i de construir un futur sòlid sobre un actiu que ha resistit totes les crisis conegudes. L’or no canvia. Però la manera d’accedir-hi sí. I això ho canvia tot.

Un tancament amb perspectiva

Invertir en or no és cap moda passatgera ni una resposta impulsiva davant la por. És una decisió estratègica, arrelada en la història i avalada pels fets. En un món on la confiança en les institucions financeres es veu sacsejada, on les polítiques monetàries són cada cop més intervencionistes i on el valor dels diners es dilueix any rere any, l’or emergeix com una de les poques certeses tangibles que queden.

Aquest metall no promet rendiments espectaculars a curt termini. No ven la il·lusió d’un enriquiment ràpid. El que ofereix, però, és una forma sòlida de conservar valor, de garantir independència financera i de resistir els embats que ja estan transformant el sistema econòmic global.

Mantenir una part del teu patrimoni en or no és una aposta, és una assegurança. És blindar els teus estalvis davant escenaris que escapen al teu control: inflació desbocada, caigudes borsàries, crisi de deute sobirà, pèrdua de poder adquisitiu o canvis geopolítics imprevisibles.

A més, fer-ho ara, en un moment en què els bancs centrals acumulen reserves i el mercat consolida una tendència alcista, és actuar amb anticipació. No quan tot s’enfonsa, sinó quan encara tens marge per decidir.

Per això, si estàs pensant en com protegir el que has guanyat amb esforç, si no vols deixar els teus estalvis exposats a riscos sistèmics i vols començar a construir una estratègia patrimonial amb cara i ulls, l’or mereix un espai al teu horitzó. No és una resposta per a tothom. Però potser sí que és la resposta que tu estaves buscant.

Si vols descobrir la millor opció per protegir els teus estalvis, entra a Preciosos 11Onze. T’ajudarem a comprar al millor preu el valor refugi per excel·lència: l’or físic.

Els minerals que gairebé ningú coneix… però que tothom necessita. La primavera del 2025, diversos fabricants europeus d’automòbils van començar a preocupar-se. Algunes peces essencials per continuar produint vehicles podien deixar d’arribar. No era una nova crisi del petroli. Tampoc dels semiconductors. L’origen del problema eren uns minerals pràcticament desconeguts per al gran públic que, sense fer soroll, s’han convertit en una de les armes geopolítiques més poderoses del segle XXI.

Pocs dies després, la Xina anunciava noves restriccions a l’exportació de determinades terres rares i d’imants permanents. La notícia va ocupar titulars als mitjans especialitzats, però per a molts ciutadans va passar desapercebuda. Tanmateix, aquell moviment deixava al descobert una realitat incòmoda: gran part de la tecnologia que utilitzem cada dia depèn d’uns materials que controla, en bona mesura, un únic país.

Fa cent anys, el poder mundial es mesurava en barrils de petroli. Avui, cada vegada més, també es mesura en quilograms de minerals.

No són rares. El que és excepcional és poder-les fabricar

El nom és probablement el primer gran malentès. Les terres rares no són especialment escasses. Alguns dels seus disset elements químics són més abundants que el coure a l’escorça terrestre. El problema és que gairebé mai no es troben concentrats en un mateix lloc. Estan dispersos, barrejats amb altres minerals i separar-los requereix processos químics molt complexos, costosos i amb un impacte ambiental considerable.

Durant anys, Europa i els Estats Units van arribar a una conclusió aparentment lògica: era més barat importar aquests materials que produir-los. Les mines van anar tancant, moltes plantes de refinatge van desaparèixer i aquesta indústria es va anar desplaçant cap a l’Àsia. Mentrestant, la Xina feia exactament el contrari.

Sense fer gaire soroll, va començar a invertir en mines, en tecnologia de refinatge, en plantes químiques i en la fabricació dels components que després comprarien les grans empreses occidentals. Mentre uns pensaven en reduir costos a curt termini, Pequín construïa una estratègia industrial que avui li proporciona un avantatge difícil de replicar. I aquí apareix la gran paradoxa que explica tot aquest article. El recurs més valuós no és el mineral. És el coneixement necessari per transformar-lo.

La mina és només el principi de la història

Quan pensem en una matèria primera, solem imaginar una excavadora extraient roques d’una muntanya. Però, en el cas de les terres rares, aquella és només la primera escena d’una història molt més llarga.

Després arriba el refinatge, on els disset elements químics se separen un a un. A continuació es transformen en aliatges especials i, més tard, en imants permanents extraordinaris, capaços de generar una gran potència ocupant molt poc espai. Només aleshores entren a les fàbriques que produeixen motors elèctrics, robots industrials, aerogeneradors, satèl·lits o telèfons mòbils.

Quan desbloqueges el mòbil amb la cara, escoltes música amb uns auriculars sense fil o utilitzes una eina d’intel·ligència artificial, probablement no hi penses. Però darrere d’aquests gestos quotidians hi ha una cadena industrial que comença en una mina situada a milers de quilòmetres de distància. És una realitat invisible. Precisament per això és tan fàcil oblidar-la.

Els petits elements que mouen la tecnologia més gran

Hi ha molt poques matèries primeres capaces de ser tan discretes i, alhora, tan imprescindibles.

El neodimi permet fabricar els imants que fan possibles els motors dels vehicles elèctrics. El disprosi evita que aquests imants perdin eficàcia quan treballen a temperatures molt elevades. L’europi participa en les pantalles i els sistemes d’il·luminació, mentre que el lantani és present en bateries, càmeres i components òptics.

Sense aquests materials tampoc existirien moltes turbines eòliques modernes, equips mèdics d’alta precisió, satèl·lits, làsers, radars o sistemes de defensa.

Les xifres ajuden a entendre’n la magnitud. Un vehicle elèctric necessita diverses vegades més terres rares que un cotxe convencional, mentre que un únic aerogenerador marí pot incorporar centenars de quilos d’imants fabricats amb aquests materials. Fins i tot els avions de combat més avançats en depenen.

I la intel·ligència artificial, que sovint imaginem com una qüestió exclusivament de programari, també comença aquí. Els centres de dades que entrenen models com ChatGPT necessiten milers de processadors, equips electrònics i sistemes de refrigeració construïts gràcies a una cadena industrial on les terres rares tenen un paper essencial.

Els algoritmes no neixen del no-res. Abans dels algoritmes hi ha la indústria. I abans de la indústria hi ha els minerals.

La Xina va entendre el joc abans que ningú

Durant dècades, el món occidental va mirar cap a una altra banda. Produir terres rares era car, contaminava i generava poc interès polític. La Xina, en canvi, va veure-hi una oportunitat estratègica.

Avui no només és un dels principals productors mundials. El seu gran avantatge és que controla bona part del refinatge i de la fabricació dels imants permanents que després utilitzen empreses d’arreu del món. Aquest domini li permet influir sobre sectors tan diversos com l’automoció, les energies renovables, la indústria militar o l’electrònica de consum.

Quan Pequín anuncia restriccions a les exportacions, els mercats reaccionen perquè saben que substituir aquesta capacitat industrial no és qüestió de mesos, sinó probablement d’anys. Occident ha descobert que externalitzar una indústria durant trenta anys és molt més fàcil que reconstruir-la.

La nova guerra ja no es lliura només pel petroli

Aquest és el motiu pel qual els Estats Units, el Canadà, Austràlia, la Unió Europea i altres països acceleren projectes miners, impulsen noves plantes de refinatge i busquen acords amb socis considerats estratègics. També augmenten les inversions en reciclatge, perquè els dispositius electrònics que avui llencem podrien convertir-se en una futura font de subministrament.

Ja no es tracta únicament de fabricar més cotxes elèctrics o més turbines eòliques.

Es tracta de decidir qui controlarà la indústria del futur. Per això les terres rares han deixat de ser una qüestió geològica per convertir-se en un assumpte de seguretat nacional.

Per què tot això també afecta els teus estalvis?

Les grans transformacions geopolítiques acaben arribant, tard o d’hora, a l’economia quotidiana. Quan hi ha tensions en el subministrament de minerals crítics, els fabricants assumeixen costos més elevats, els projectes industrials es retarden i les empreses veuen alterades les seves previsions. Tot això pot acabar reflectint-se en els mercats financers, en la inflació i en el preu dels productes que consumim.

Comprendre aquesta dependència no significa haver d’invertir en terres rares. Significa entendre millor per què determinades empreses tecnològiques, fabricants d’automòbils o grups industrials reaccionen davant decisions polítiques que, aparentment, tenen lloc molt lluny de casa nostra. Els recursos naturals continuen condicionant l’economia mundial. L’únic que ha canviat és quins recursos són els més valuosos.

El futur també s’extreu de la terra

Durant el segle XX, el petroli va decidir bona part del destí de les economies i dels conflictes internacionals. Al segle XXI, aquesta influència es reparteix entre recursos molt menys coneguts, però igualment imprescindibles. Sense terres rares no hi ha cotxes elèctrics, ni turbines eòliques, ni robots industrials, ni satèl·lits, ni intel·ligència artificial.

La pròxima vegada que agafis el mòbil, escoltis música amb uns auriculars sense fil o demanis una resposta a una IA, recorda que darrere d’aquella tecnologia hi ha una cadena que comença en una mina, continua en una planta de refinatge situada a milers de quilòmetres i acaba condicionant l’economia mundial. Els algoritmes poden semblar el motor del futur. Però sense aquests disset elements químics, el futur simplement no arrencaria.

Protegir els estalvis amb or físic ha estat una de les principals aportacions d’11Onze a la seva comunitat i, ara, s’amplia el ventall de productes. Per això, davant de la volatilitat, de l’encara alta inflació i de la crisi de confiança creixent en el sistema bancari, l’or torna a reforçar-se com a valor refugi. Descobreix l’Or Llavor a Preciosos 11Onze.