L’estreta relació entre el crim organitzat i el sector bancari es remunta gairebé als orígens d’aquests dos conceptes, tanmateix, no vas ser fins a principis del segle XX quan la interpretació contemporània del que entenem com a banca i màfia es va consolidar i estendre al llarg del món.

En el transcurs de la història, el crim organitzat s’ha aprofitat de la promíscua relació entre política, negocis i el sistema financer per teixir una trama complexa de poder i corrupció no només per servir els seus propis interessos, sinó de la qual s’han beneficiat tots aquests sectors.

La màfia i la banca comparteixen el mateix gust per la riquesa, el risc i els diners fàcils, mentre ambdós tenen estretes connexions amb governs corruptes. La seva col·laboració es va fer especialment palesa ençà de l’expansió de les famílies del crim organitzat des de regió italiana de Sicília als Estats Units a principis del segle XX, i durant la política del gangsterisme a la Xina nacionalista al llarg de l’etapa final del comerç de l’opi. 

Aquestes aliances van proporcionar a la màfia l’accés a recursos financers i una aparença de legitimació en la seva expansió a nous mercats a través de negocis il·lícits, al mateix temps que la banca en treia beneficis econòmics derivats de finançar operacions il·legals, facilitar transaccions de diners i el blanqueig de capital. 

Els gàngsters de l’alcohol

Durant els tretze anys que va durar la Llei Seca als Estats Units, el crim organitzat i l’alcohol va inundar el mercat negre, deixant una reguera de cadàvers crivellats a trets. Les destil·leries clandestines on servien licors eren controlades per gàngsters com Meyer Lansky, Lucky Luciano, Dutch Schultz o Al Capone, que subornaven a policies, polítics i jutges.

Els marges de beneficis de la importació i venda il·legal d’alcohol eren equivalents al que anys més tard va comportar el mercat de la droga. Milions de caixes d’alcohol entraven als EUA cada setmana que s’havien de processar i repartir per tot el territori. Això requeria la col·laboració de diversos actors, incloent-hi el sector bancari.

Nova York era el punt d’entrada de la major part del contraban d’alcohol que arribava al país, però també era el lloc de convergència del capital financer i la influència política als Estats Units. El col·laboracionisme en el blanqueig de diners provinents de la venda il·legal d’alcohol va continuar fins al processament judicial d’Al Capone per evasió d’impostos i la fi del període de la prohibició.

El comptable de la màfia

La detenció d’Al Capone va inspirar a Meyer Lansky, comptable, mafiós jueu, i soci de Lucky Luciano, a no cometre el mateix error i estructurar elaborats conglomerats financers internacionals en paradisos fiscals per amagar els diners provinents dels negocis il·lícits. De fet, Lansky va arribar a comprar un banc a Suïssa que va fer servir per a blanquejar diners a través d’una xarxa de societats fictícies.

A la fi de la II Guerra Mundial, Luciano controlava, amb la col·laboració de Fulgencio Batista, president de Cuba, un gran nombre dels casinos de l’Havana. Lansky va ser instrumental en orquestrar tota l’operació i va facilitar el desembarcament dels diners de la màfia italiana a Cuba. Tanmateix, els seus negocis en casinos s’entenien a Las Vegas, les Bahames i Londres.

En esclatar la Revolució Cubana del 1959, el nou govern de Fidel Castro va expropiar tots els casinos i hotels, forçant als mafiosos a fugir en desbandada. Lansky no va acceptar les condicions de Fidel per a continuar invertint a l’illa i va sortir del país per sempre, deixant a la seva esquena bona part del seu patrimoni de milions de dòlars.

El banquer de Déu

Michele Sindona, conegut en com “El Tauró”, va ser una figura destacada en el món financer del segle XX, però la seva carrera va estar envoltada de controvèrsia, escàndol i crim. Nascut el 8 de maig de 1920 a Patti, a la regió de Sicília. Va estudiar dret a la Universitat de Messina i va començar la seva carrera com a advocat, però aviat va canviar de rumb cap al món de la banca.

Es va traslladar a Milà, on va treballar com a advocat fiscal per a italians rics que volien eludir el pagament d’impostos. En poc temps va guanyar reconeixement de la màfia italiana com a expert en finances i va ascendir ràpidament en el sector de la banca internacional. 

A principis dels anys cinquanta va viatjar a Nova York i va conèixer a la família Gambino, la qual el va contractar per a gestionar els seus beneficis de la venda d’heroïna. Al mateix temps, Sindona havia adquirit, a través del seu hòlding Fasco, diversos bancs italians, establint vincles estrets amb el Vaticà i guanyant-se la reputació de ser un intermediari financer de confiança per a l’Església catòlica.

El seu progrés va continuar fins a l’inici de la seva associació amb el Banc Vaticà el 1969, quant grans quantitats de diners van passar dels bancs de Sindona a través del Vaticà a bancs suïssos. Això el van fer conèixer pel sobrenom de “el banquer de Déu”.

Com a banquer del Vaticà, va jugar un paper clau en el col·lapse del Banco Ambrosiano —del qual el Banc Vaticà era el principal accionista—, en un dels esdeveniments més escandalosos del món financer de la dècada de 1970. Sindona va manipular els comptes del banc, per ocultar pèrdues massives i finançar les seves pròpies empreses.

El 1980 va ser declarat culpable i encarcerat als Estats Units per diversos càrrecs relacionats amb el frau i el blanqueig de capital. El setembre de 1984 va ser extradit a Itàlia, on va ser empresonat en Voghera. Dos anys després el van condemnar a cadena perpètua com a instigador de l’assassinat del comissari Giorgio Ambrosoli i, pocs dies després, va morir enverinat amb cianur abocat en una tassa de cafè, es creu que per ell mateix.

Si vols descobrir com aconseguir guanys pels teus estalvis amb un producte de justícia social, 11Onze Recomana Finança Litigis.