Un altre banc dels Estats Units ha fet fallida, els bancs centrals ofereixen línies de crèdit d’urgència i cauen les accions de les entitats financeres. Els governs i les agències reguladores ens asseguren que no hem de patir pels nostres diners i l’estabilitat del sector bancari. Però ens en podem refiar? Què diuen a porta tancada?

La Federal Deposit Insurance Corporation (FDIC) és una agència federal dels Estats Units que es va crear el 1933 a conseqüència de la Gran Depressió amb l’objectiu de protegir els dipòsits bancaris i evitar la fallida en massa dels bancs. Actualment, la FDIC assegura fins a 250.000 dòlars per compte per titular en cas que el banc on estan dipositats els diners faci fallida.

Dins d’aquesta agència federal hi trobem el Systemic Resolution Advisory Committee (SRAC), un comitè assessor establert el 2011 per la FDIC, com a part de la Dodd-Frank Wall Street Reform and Consumer Protection Act, una llei que va ser aprovada com a resposta a la crisi financera del 2008 i que va introduir una sèrie de mesures per regular el sector financer i prevenir futurs col·lapses del sistema.

El SRAC ajuda en la gestió de possibles fallides dels bancs més grans del país i està format per experts del sector financer que assessoren la FDIC a l’hora de desenvolupar plans d’actuació en cas que hi hagi un col·lapse bancari a gran escala. El comitè està format per membres de diferents sectors de l’economia, incloent-hi representants dels reguladors financers, els bancs, les assegurances, els fons d’inversió i altres entitats del sector financer.

Els interessos de la banca tenen prioritat

Els integrants del SRAC es reuneixen periòdicament per parlamentar i fer recomanacions a la FDIC sobre com abordar els problemes que pugui estar patint una entitat financera. D’aquesta manera ofereixen assessorament en temes com la planificació de la resolució, la identificació dels actius i passius de l’entitat, la comunicació amb els creditors i altres aspectes relacionats que contribueixin a assegurar l’estabilitat de l’entitat i de l’ecosistema bancari. Així mateix, estableixen un pla d’acció davant d’una possible crisi bancària, acordant quina informació se li ha de donar a la població per tal d’evitar un col·lapse del sistema.

Algunes d’aquestes reunions estan obertes al públic a través d’un ‘webcast’ i d’altres es fan en privat, a porta tancada. Un dels objectius de l’última reunió oberta que va tenir lloc el passat mes de novembre sembla ser evitar que, davant d’una crisi bancària, el pànic generalitzat porti a la retirada massiva de dipòsits per part de la ciutadania preocupada pels seus diners. Cal tenir en compte que els diners que tenim al banc estan regits per un sistema de reserva fraccionària, segons el qual només una petita part dels dipòsits, un 1% en el cas de l’eurozona, han d’estar disponibles per a la seva retirada.

En aquest context, hem de recordar que per evitar un col·lapse del sistema financer davant d’una crisi bancària, la primera opció és rescatar a certes entitats mitjançant els diners dels contribuents, és a dir, un rescat extern. Però també hi ha una segona opció que es coneix com un rescat intern, segons el qual els accionistes, els titulars de bons i els clients amb dipòsits no assegurats – quantitats superiors a 100.000 euros en el cas de la UE – es fan càrrec del rescat. Com apunta el comitè, avui en dia el deute bancari no està sistemàticament protegit, i si se’ns en va de les mans, tot el sistema es col·lapsa.

Això és el que va passar a Xipre durant la crisi financera de 2008, quan el Govern, seguint les instruccions de la Troika (Unió Europea, BCE i FMI), va confiscar els dipòsits no assegurats de la ciutadania per liquidar i reestructurar bancs, causant el ‘corralito’ xipriota. D’aquí ve la importància que el SRAC dona a limitar la comunicació amb el públic general, no fos cas que la gent volgués retirar els seus diners d’aquestes entitats bancàries abans que desapareguin per complet. Una informació privilegiada, que segons el comitè, s’ha de reservar per a una minoria selecta, presumiblement ells mateixos o gent afí, que sí que ha d’estar al corrent de la magnitud de la tragèdia.

Les males notícies es donen un divendres al vespre

L’internet i la cobertura de notícies les 24 hores no ha fet desaparèixer la pràctica habitual en relacions públiques de llançar els comunicats amb informació negativa els divendres per evitar una gran cobertura mediàtica. Almenys això pensa el panell del comitè quan apunta que en preparar un comunicat detallant les dures mesures que s’aplicarien enfront d’una crisi bancària és preferible donar la informació “un divendres, o millor encara, un divendres al vespre, de manera que la gent tingui temps de rebre, entendre i de concloure que sí, que poden funcionar”.

Potser el més sorprenent, o no, són les declaracions de Gary Cohn, expresident i exdirector d’operacions de Goldman Sachs, quan explica que “cal pensar en les conseqüències no desitjades de dir segons què a un públic que té més fe i confiança en el sistema bancari que la gent que estem en aquesta sala (rialles dels membres assistents) i que volem que segueixin tenint plena fe i confiança en el sistema bancari”.

Algú podria pensar que els bancs i les agències reguladores estan admetent que s’acosta un col·lapse, però que tenen poc interès en què la ciutadania ho sàpiga perquè volen utilitzar els dipòsits de la gent per a rescatar aquests bancs. Potser ens hauria de servir d’avís el que va passar durant la crisi del 2008, o amb la fallida del Silicon Valley Bank el març d’aquest any, quan només una minoria selecta que estava informada de la gravetat de la situació va poder treure els seus diners a temps, però com va dir Hegel, “L’única cosa que aprenem de la història és que no aprenem de la història”.

Si vols descobrir la millor opció per protegir els teus estalvis, entra a Preciosos 11Onze. T’ajudarem a comprar al millor preu el valor refugi per excel·lència: l’or físic.