La banca de reserva fraccionària és un sistema en el qual només una part dels dipòsits ha d’estar disponible per a la seva retirada. La resta es pot utilitzar per invertir o concedir préstecs que contribueixen a expandir l’economia. En l’actualitat, és el sistema bancari emprat en la majoria de les economies del món.

Els dubtes generats sobre la solvència del Silicon Valley Bank i el Credit Suisse van dur els seus clients a retirar els dipòsits de manera massiva al març. Cap dels dos comptava amb les reserves suficients per fer front a l’allau d’estalviadors i empreses que volien emportar-se els seus diners. El primer va acabar col·lapsant i el segon va haver de ser adquirit per UBS després d’una injecció de liquiditat milionària per part del banc central suís.

Els sistemes bancaris en la majoria dels països obliguen les entitats de crèdit a mantenir una petita part dels dipòsits dels seus clients en reserva per fer front a les retirades de fons, sigui en diners físics o en instruments molt líquids. La resta es pot dedicar a inversions i préstecs que contribueixen al creixement de l’economia en mantenir el flux de diners. Aquesta és la base de la banca de reserva fraccionària.

Aquest tipus de banca fa possible un fenomen denominat multiplicador bancari, que expandeix els diners en circulació quan, en rebre un dipòsit, el banc només manté una petita fracció en reserva i presta la resta. D’aquesta manera, dues persones són titulars dels mateixos diners, la que ha fet el dipòsit i la que ha rebut el crèdit. Per això la base monetària, és a dir, els diners reals, és inferior als agregats monetaris del sistema financer.

Més enllà de les seves reserves pròpies, si un banc necessita liquiditat addicional per finançar préstecs, liquidar dipòsits o complir altres obligacions, pot manllevar diners a altres bancs. O, en última instància, recórrer a la finestreta de descompte del banc central del seu país, on pot aconseguir diners a un tipus d’interès més elevat.

El risc del pànic bancari

El problema de la banca de reserva fraccionària és el constant risc d’insolvència davant la retirada massiva de fons d’una entitat, especialment pel procés de desregulació viscut pel sector des dels anys vuitanta del segle passat. En una situació de pànic com la que van viure els clients del Silicon Valley Bank i Credit Suisse, existeix el risc que les retirades de diners superin les reserves disponibles i la capacitat del sistema per injectar la liquiditat suficient.

Es considera que la banca de reserva fraccionària té les seves arrels en l’edat mitjana i va néixer vinculada al comerç de metalls preciosos. Els orfebres van començar a utilitzar l’or dipositat en els seus establiments per emetre préstecs amb interessos a través de pagarés que més tard s’utilitzaven com a mitjà d’intercanvi. Els pagarés emesos van acabar superant la quantitat d’or físic que tenien sota custòdia.

A partir del segle XVII es van generalitzar els bancs que emetien paper moneda. Ja en el segle XIX milers d’entitats en feien. La crisi originada per la fallida de moltes d’elles va dur a la creació dels bancs centrals, que havien de recolzar la moneda que emetien en exclusiva.

La situació de l’eurozona

En l’actualitat, les entitats de crèdit de l’eurozona estan obligades a mantenir en el seu banc central nacional com a mínim l’equivalent a l’1% de passius específics, principalment dipòsits de clients. Això equival a uns 165.000 milions d’euros, segons dades del Banc Central Europeu (BCE). Com indica el Banc d’Espanya, es tracta “d’un instrument de política monetària que afecta les necessitats estructurals de liquiditat del mercat i permet estabilitzar els tipus d’interès a curt termini”.

Aquestes reserves mínimes obligatòries es fixen per a un període de sis a set setmanes, que es coneix com a “període de manteniment”. L’import dels fons que s’han de reservar es calcula en funció del balanç de l’entitat abans que comenci el període de manteniment.

Al final de cadascun d’aquests períodes, els bancs centrals nacionals de l’eurozona paguen interessos a les entitats privades per aquestes reserves mínimes. Aquesta remuneració ha estat vinculada històricament al tipus d’interès de les operacions principals de finançament (OPF), però des de finals de 2022 les reserves mínimes es remuneren al tipus d’interès aplicable a la facilitat de dipòsit. Aquest canvi ajusta millor l’interès pagat per les reserves mínimes als tipus vigents en els mercats monetaris.

La vulnerabilitat de la banca dels Estats Units

El març de 2020, la Reserva Federal va reduir a zero els requisits de reserves per a totes les institucions dipositàries. En el seu lloc, ara es paga als bancs un tipus d’interès específic sobre el seu saldo de reserva per a fomentar el manteniment de reserves.

Aquesta mesura, encaminada a injectar liquiditat en l’economia nord-americana durant la pandèmia, ha augmentat el risc en el sistema bancari dels Estats Units, com es va poder comprovar en el cas del Silicon Valley Bank.

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!