L’argot de la borsa estigmatitza la salut mental

“Psicosi a la borsa”. “Wall Street embogeix”. “El mercat entra en depressió”. Quantes vegades hem llegit a la premsa expressions que comparen l’economia amb els trastorns de salut mental? Entitats com Obertament consideren que l’argot de l’economia estigmatitza i que cal posar-hi remei. 

“Les he vist de tots els colors. Fins i tot un catedràtic d’economia, en un article d’opinió, deia ‘economia esquizoide’, perquè, segons ell, ‘l’economia entrava en una dissociació entre dues tendències simultànies i contradictòries’”. Ho denuncia sense embuts en Dani al blog d’Obertament, on l’entitat fa pedagogia sobre llenguatge inclusiu amb centenars de testimonis en primera persona. La queixa es repeteix una vegada i una altra.

Va ser precisament l’ús habitual de les paraules “psicosi” i “esquizofrènia” com a metàfores pejoratives el que va fer saltar totes les alarmes. D’aleshores ençà, Obertament ha elaborat fins a cinc informes amb l’ajut del Grup Barnils, amb les seves campanyes corresponents i amb jornades formatives arreu del territori per a conscienciar sobre l’estigma que arrossega la salut mental als mitjans i, específicament, en les informacions d’internacional, opinió, política i economia. “La personalitat esquizoide no té res a veure amb l’economia. No em barregi peres amb pomes!”, rebla en Dani.

Perquè, sens dubte, el primer greuge és fer servir metàfores que consoliden l’estigma sense tenir present què implica tenir un trastorn de salut mental. Segons l’Organització Mundial de la Salut (OMS), una de cada quatre persones en té o en tindrà al llarg de la vida, i poden aparèixer en qualsevol moment, des de la infància fins a la vellesa. Segons el darrer informe d’Obertament, per exemple, l’OMS calcula que prop de 300 milions de persones al món han tingut una depressió, un 4,4% de la població global.

I, malgrat tot, aquestes persones se senten sovint discriminades en el seu entorn familiar i laboral. De fet, segons un estudi publicat per la Universitat Autònoma de Barcelona i Spora Sinergies, el 80,1% de les persones amb un problema de salut mental a Catalunya ha patit discriminació i estigma, i el 54,9% han estat discriminades molt sovint.

Els trastorns, res a veure amb la violència

Per això, quan els mitjans o els professionals de l’economia i la política vinculen la salut mental amb conflictes, crisis o contextos de dificultat reforcen encara més aquesta discriminació. El segon greuge, efectivament, és vincular els trastorns de salut mental amb la violència. En aquest sentit, el Consell de l’Audiovisual de Catalunya (CAC) adverteix en una guia que “se n’exagera el risc d’agressivitat, s’afavoreixen la por i la desconfiança i s’eixampla el buit del desconeixement sobre els temes de la salut mental”.

Quan ho fem, reproduïm sense voler un discurs que descriu l’economia com un entorn agressiu, en què la competició sense moral mana i les suspicàcies mouen els fils del mercat. És realment aquesta la imatge que tenim de com funciona l’economia? El CAC també recorda que fer servir termes com “esquizofrènic”, “bipolar”, “psicosi”, “depressiu” per a descriure situacions caòtiques, irracionals, extravagants o per a desqualificar l’adversari; emprar una adjectivació negativa; o optar per afirmacions alarmants i morboses, “perpetua falses creences i estereotips”. 

Estereotips que són gairebé insults

I, és clar, el tercer greuge és l’estereotip, tal com denuncia Obertament. Sovint fem servir expressions que, de tan normalitzades, no percebem com són de despectives. Així, per exemple, sovint es relacionen temes d’actualitat econòmica que són irreversibles amb la salut mental, que s’associa erròniament amb una malaltia incurable que impedeix a les persones “dur una vida normalitzada”.

D’aquesta manera, sovint es confon un trastorn mental amb una discapacitat psíquica o una demència. Les entitats també alerten que, pensant que fem un exercici d’empatia, caiem en “un to paternalista i compassiu”. Aquesta idea, a més, es reforça amb il·lustracions que desperten rebuig, tristesa o un abisme interior fosc i desesperat. Res més allunyat de la realitat. Al capdavall, tal com denuncia Obertament, acabem convertint la salut mental en “un calaix de sastre”.

Per això, per contra, les entitats recomanen fer servir expressions com “Una persona que té o ha tingut…”, emprar adjectius i recursos que no facin referència a la salut mental, contextualitzar bé els trastorns de salut mental, escoltar i respectar més les persones que tenen aquest diagnòstic, fer valdre les històries de superació i evitar el sensacionalisme. 

Tots aquests consells, al final, fan que no es posi el focus sobre la persona, sinó sobre la societat que provoca trastorns tan habituals com l’angoixa o la depressió. Si venim a canviar col·lectivament l’economia i construir una banca més justa, més honesta i més ètica, en lloc de reproduir prejudicis, pot ser que ho girem tot com un mitjó. Comencem per la llengua.

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

Segons dades de la Comissió Nacional del Mercat de Valors (CNMV) la banca participa en fins a 174 empreses del sector energètic. El percentatge d’accions que tenen aquestes entitats financeres els assegura la presa de decisions en els Consells d’Administració i Juntes d’Accionistes.

Les grans entitats bancàries participen en un gran nombre d’empreses energètiques a través d’accions o consellers en llocs clau de la seva administració, la qual cosa els permet influir en la direcció d’aquestes companyies i en la manera en què es perfila la gestió de la transició energètica.

CaixaBank és un dels bancs més actius en aquest sector, participant en empreses com, Naturgy i TotalEnergies.  En el cas de Naturgy, CaixaBank va ser accionista majoritari de Repsol fins a 2019. L’entitat financera manté el seu control sobre aquestes empreses a través de CriteriaCaixa i compta amb consellers en llocs clau de les companyies energètiques. 

Per part seva, Bankia també té membres en els consells d’administració de la Xarxa Elèctrica d’Espanya, mentre que Banc Santander participa en empreses com Endesa a Xile, Tècniques Reunides i ENCE Energia & Cel·lulosa. El Banc Sabadell també té una presència important en el sector de l’energia, amb consellers en Repsol, ENCE Energia & Cel·lulosa i Enagas.

Conflicte d’interessos

Tenint en compte que la crisi energètica ha disparat el preu de l’energia i, per tant, els beneficis d’aquestes companyies – els grans bancs i les principals energètiques han acumulat més de 64.000 en beneficis durant els tres anys de pandèmia i crisi inflacionista – es fa difícil justificar aquelles posicions al·lèrgiques a la intervenció pública d’aquests sectors econòmics.

No deixa de ser curiós que els mateixos actors oposats a la intervenció del govern no semblen tenir cap problema en perpetuar i justificar les portes giratòries. Un negoci rodó, que a través de fitxar a expresidents i exministres per a les directives de bancs i energètiques, ha facilitat l’oligopoli elèctric del mercat de l’energia a l’Estat espanyol, preservant la manipulació preus a costa del consumidor, i amb beneficis extraordinaris per aquests dos sectors de l’economia.

Les solucions als problemes derivats del conflicte d’interessos dels accionistes d’aquestes empreses no es poden limitar a les imposicions fiscals puntuals al sector financer i energètic, després que hagin obtingut beneficis extraordinaris. Si volem eliminar el problema de soca-rel, potser faríem bé de preguntar-nos què s’està pagant quan es contracta un polític, sense estudis ni experiència rellevant, per a un càrrec a un banc o companya elèctrica.

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant la super app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

Les famílies redueixen l’estalvi acumulat durant la pandèmia per sostenir la despesa davant les fortes pujades de preus. La caiguda de la taxa d’estalvi es veu reflectida en la disminució de la riquesa financera de les llars.

Mentre que la pujada de preus fa mesos que escanya a les famílies, l’augment dels tipus d’interès dels bancs centrals per a intentar atallar la inflació dispara els preus de les hipoteques sumant-se a una tempesta perfecta, que força a les llars a fer servir l’estalvi acumulat durant la crisi sanitària per mantenir el mateix nivell de consum a preus molt més elevats. 

Les dades recollides pel Banc d’Espanya i per l’Institut Nacional d’Estadística (INE) apunten que les famílies van estalviar uns 269.000 milions d’euros durant les fases de més incidència de la pandèmia. Tanmateix, la reobertura gradual de l’economia i l’encariment del cost de la vida ha fet evaporar una bona part d’aquesta bossa d’estalvi acumulada.

L’informe de l’INE mostra que en el tercer trimestre de 2022 la taxa d’estalvi de les llars es va situar en el 5,7% de la seva renda disponible, la xifra més baixa en quatre anys. Cal tenir en compte que aquesta taxa es calcula eliminant els efectes estacionals i de calendari, pel fet que l’estalvi acostuma a disminuir en el primer i tercer trimestre, augmentant en els altres dos. Si obviem aquests ajustos estacionals, les dades mostren una taxa d’estalvi negativa del -3,2% enfront del 6,4% del mateix trimestre de l’any anterior.

Menys estalvi i menys inversió

Tot i que el Banc d’Espanya ha millorat la seva previsió de creixement del PIB en tres dècimes fins a l’1,6%, la previsió del consum privat disminueix set dècimes i passa de l’1,9% a l’1,2%. Per una part, l’encariment del cost de la vida ha fet augmentar ‘artificialment’ les xifres de consum, però, per altra banda, la pujada dels tipus d’interès i la reducció de la bossa d’estalvi acumulat fan preveure una debilitat en l’augment de la despesa de les famílies. Una desacceleració del consum que podria afectar directament l’activitat econòmica en ser un component fonamental del PIB. 

Una altra conseqüència de l’augment en despesa i reducció de la capacitat d’estalvi provocada per la inflació es veu reflectida en una disminució en la taxa d’inversió de les famílies. L’estoc d’actius financers de les llars, ja sigui en la participació en capital i fons d’inversió (FI) o reducció dels dipòsits bancaris, s’ha vist reduït en 53.431 milions d’euros, o un -2%, una caiguda que no s’havia vist des de principis de 2020.

En aquest context, les últimes projeccions macroeconòmiques del Banc Central Europeu (BCE) apunten que tot i que s’espera que el consum real de les llars es recuperi gradualment a mesura que es redueixi la caiguda de la renda real de les famílies a causa de la inflació i els problemes en el subministrament d’energia, la taxa d’estalvi de les llars continuarà baixant aquest any fins a un nivell pròxim al registrat abans de la pandèmia.

Si vols descobrir la millor opció per protegir els teus estalvis, entra a Preciosos 11Onze. T’ajudarem a comprar al millor preu el valor refugi per excel·lència: l’or físic.

Els diners formen part de la nostra vida des de ben petits. Amb les primeres monedes que posem a la guardiola, els diners que ens donen els avis per l’aniversari, la primera feina d’estiu, l’ajuda dels pares per comprar-nos els primers capricis… I de sobte, arriba la majoria d’edat i, entre molts d’altres canvis, per primera vegada tenim el control sobre els nostres diners. Però realment ens han ensenyat a gestionar-los? Serem capaços d’independitzar-nos, d’arribar a final de mes? La resposta és que, sens dubte, sí, controlar tot això està a les nostres mans, i només necessitem una mica d’organització per treure’n el màxim rendiment.

Per què necessito els diners?

El primer estereotip que hem de trencar respecte als diners és comparar-nos amb els altres. Calcular el que tenim o guanyem en funció del que té la gent del nostre entorn no és ni ser objectiu ni realista. Cadascú neix i creix dins un entorn determinat, en unes condicions sobre les quals rarament ha pogut influir. Si estàs estudiant i tot just comences a encaminar el que serà la teva vida, treu-te la pressió de sobre, perquè res està escrit, i l’important no és on comences sinó on pots arribar. Així doncs, el primer que ens cal fer és analitzar la situació actual i determinar el nostre objectiu a mitjà termini. No serà el mateix viure a casa dels pares i centrar-nos en els estudis que tenir la voluntat d’independitzar-nos, encara que per aconseguir-ho hàgim d’invertir part del nostre temps en treballar. Determinar això ens portarà a la següent pregunta: quants diners necessito per viure?

En aquest punt ja hem de començar a jugar amb les nostres finances i diferenciar les despeses fixes de les variables, tal com fan les empreses. Les fixes seran totes aquelles que tenim tant sí com no cada mes, com ara el lloguer del pis, el gimnàs, el preu de la targeta de transport o una subscripció a Spotify. En el cas de les variables, seran totes aquelles en què l’import pot variar d’un mes a l’altre en funció de les nostres necessitats. Per exemple, tot i que el menjar és imprescindible, no gastarem el mateix un mes que l’altre, i justament és un dels punts on podem retallar despesa. Amb això no ens referim a deixar de menjar o comprar els productes més econòmics del mercat, independentment de la seva qualitat. Més aviat ens referim a tot el contrari: apostar per un consum més responsable.

Com puc reduir la meva despesa mensual?

Només cal mirar l’entorn actual per veure que les tendències de consum, és a dir, el tipus de compra que fa la major part de la societat, està canviant, i cada vegada són més les persones que en comptes de comprar en grans superfícies industrialitzades busquen el producte de proximitat, més qualitat i menys quantitat. Aquests petits canvis ens permetran fer una compra amb consciència, prioritzant només els productes que necessitem i cuidant al mateix temps la nostra salut i economia. Algun exemple que podem aplicar a la nostra vida diària podria ser beure aigua en envasos reutilitzables (ampolles de vidre o metàl·liques) i evitar així la compra diària d’ampolles d’aigua, tot substituint-les per garrafes que són més econòmiques i ens duraran més temps.

El mateix podem fer a l’hora de la compra, portant la nostra bossa per evitar comprar bosses de plàstic. Un altre truc útil pot ser organitzar el nostre menú setmanal, per saber què menjarem cada dia i, per tant, què ens cal comprar. Ni més ni menys. Pel que fa a productes d’higiene, podem optar per paquets familiars, on hi ha més quantitat per menys preu, o bé alternatives com les pastilles de sabó o les copes menstruals que, més enllà de ser econòmiques, no generen residus. També existeixen botigues a granel on pots comprar només la quantitat que necessites, sigui de productes alimentaris o de neteja de la llar. Investiga la teva zona i busca l’opció que més s’adapti a la teva butxaca, recordant sempre que allò que s’ha fet sempre, o allò que fa la majoria, no sempre és la millor opció per tu.

Pel que fa al transport, també cal buscar aquest equilibri i valorar alternatives al transport privat, que suposa un cost més elevat si sumem gasolina, impostos, assegurança i reparacions. El transport públic o la bicicleta són dues opcions econòmiques que ens poden ajudar a controlar les nostres despeses al mateix temps que cuidem el medi ambient. Fins i tot en el moment de sortir de festa podem retallar despeses si actuem amb consciència. Reservar amb antelació, aprofitar ofertes i descomptes o marcar-nos la quantitat que volem gastar abans de començar la nit ens ajudarà a mantenir un cert control. Si aquesta última part és la més difícil, un truc pot ser portar en efectiu l’import que volem gastar. D’aquesta manera, no hi haurà marge de passar-nos de pressupost i això ens permetrà gestionar millor les sortides, sense gastar ni un euro més del que toca.

Controla la teva situació econòmica des del mòbil

Aquestes són algunes de les recomanacions que ens ajudaran a mantenir el control dels nostres estalvis, però la tasca important és analitzar la nostra situació particular i fer-nos les següents preguntes: de quins ingressos disposo? Quina quantitat he de destinar a despeses fixes? Què em queda per destinar a l’oci? Necessito estalviar de cara al futur?

Si una cosa tenim a favor, és que actualment existeixen aplicacions per gairebé tot. Controlar les nostres finances mai ha sigut tan fàcil. La majoria d’entitats financeres s’estan posant les piles des de fa anys perquè l’experiència del nou client digital sigui intuïtiva i àgil, de manera que en un sol clic tinguem a la nostra disposició tota la informació que desitgem, des del saldo total del compte (els diners de què disposem), fins a les despeses que hem realitzat amb la targeta, veient de manera gràfica on estem destinant la major part dels nostres diners. Això ens permetrà fer-nos una idea de la nostra situació actual i cap a on hem de dirigir els esforços futurs.

Treballar i estalviar, els dos grans aliats per tenir diners

Una eina clau per gestionar els nostres estalvis són les guardioles digitals, un espai del compte on posarem els diners que volem destinar a una activitat concreta. El funcionament n’és senzill: ens hem de proposar un objectiu, sigui un viatge o alguna cosa que volem comprar, i a partir d’aquí calculem quin import hauríem d’ingressar cada mes per aconseguir-lo. Cal buscar l’equilibri entre allò que desitgem i els nostres recursos actuals. Si volem més diners, haurem de treballar més. Si no podem treballar més, els haurem de gestionar de forma més eficient. Però, sigui quina sigui la nostra situació, prendre el control de les nostres finances i saber en tot moment què està passant al nostre compte corrent és indispensable.

L’últim consell és no perdre de vista que mai caminem sols. Tenim pares, familiars i molta gent al voltant que ens pot ajudar a entendre què significa tot allò que té a veure amb els diners, que, en definitiva, és entendre com funciona el món actual. Tenir el seu suport i seguir els seus consells serà un pilar indispensable perquè aquest primer contacte amb el món de les finances sigui clar i comprensible. Quan prenem el control dels nostres diners, estem prenent el control de la nostra vida.

11Onze és la comunitat fintech de Catalunya. Obre un compte descarregant la super app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

La necessitat de rapidesa, traçabilitat i transparència en els pagaments internacionals manifestada per les empreses era una de les assignatures pendents del sector bancari. L’adopció generalitzada del servei SWIFT gpi ha transformat l’experiència dels pagaments transfronterers.

El protocol de comunicació entre bancs SWIFT, l’acrònim de Society for Worldwide Interbank Financial Telecommunications, és una xarxa de missatgeria que les entitats financeres fan servir per transmetre informació i instruccions de pagament en l’àmbit global. I ho fan mitjançant un sistema segur i estandarditzat. Tot i que existeixen sistemes alternatius, com el SPFS rus o el CIPS xinès, aquests encara són minoritaris.

Malgrat la popularitat del protocol SWIFT, la creixent globalització i digitalització del comerç internacional va posar de manifest algunes de les mancances del sistema. Lentitud, retards, errors, poca transparència i altes comissions en les transferències eren queixes habituals entre els clients. 

Per adreçar aquestes deficiències, a principis de 2017 SWIFT va introduir el servei gpi (Global Payment Innovation). Durant el primer any de la seva posada en marxa, el 30% dels pagaments transfronterers internacionals es van enviar a través de SWIFT gpi, i el 2020 aquest percentatge havia augmentat al 70%.

Rapidesa, traçabilitat i transparència

Es tracta d’un protocol que afegeix un procés de ‘tracking’ o seguiment a través d’un codi de referència únic, similar al que s’aplica quan enviem o rebem un paquet per missatgeria. Per tant, permet disposar d’una visió en temps real de la transferència, des de l’enviament fins a la recepció dels fons. Inicialment, només els bancs tenen accés directe a aquesta informació, però es pot transmetre als clients que ho sol·licitin.

La capacitat de compartir aquesta informació addicional amb els clients no només millora l’experiència del client, sinó que, segons SWIFT, elimina la intervenció manual i estalvia en costos de recursos en reduir les recerques dels clients. Tanmateix, els costos, comissions i deduccions que apliquen els intermediaris són coneguts detalladament per totes les parts.

Per altra banda, el sistema de pagaments en temps real – la meitat dels pagaments gpi de SWIFT s’abonen en menys de 30 minuts i tots en menys de 24 hores – fa menys probable que els bancs ‘guardin’ els diners dels clients durant hores o dies fins que els ingressen en el compte del destinatari, i facilita que una gran part dels pagaments es facin efectius mateix dia.

I aquí està la clau de l’èxit i possible evolució d’aquesta tecnologia. La ràpida adopció del SWIFT gpi per part de les entitats financeres s’hauria de traduir en un benefici mutu, facilitant que els usuaris tinguin accés directe i en temps real a la informació del gpi, sense requerir una trucada al banc, empoderant al client. 

Si vols que el teu negoci faci un gran salt, utilitza 11Onze Business. El nostre compte d’empresa i autònoms ja està disponible. Informa-te’n!

El sector immobiliari experimenta una forta caiguda de les vendes causada pels alts tipus d’interès i la dificultat en obtenir crèdit. François Villeroy de Galhau, governador del Banc de França, insta als bancs comercials a facilitar els préstecs als consumidors.

La pujada dels tipus d’interès hipotecaris iniciada fa més de dos anys al llarg de la Unió Europea s’ha fet visible en l’economia real, provocant un descens en la inversió immobiliària residencial europea del 54% en els primers nou mesos de 2023 en comparació amb el període anterior, un 55% inferior a la mitjana dels últims cinc anys.

Aquesta implosió del sector immobiliari s’ha fet especialment evident als països més rics d’Europa. A França, s’iniciava l’any amb unes xifres de construcció d’habitatges que han caigut fins a nivells no vistos des de 2010. Mentre els salaris s’estancaven, els possibles compradors feien front a una escalada de la inflació i a unes hipoteques cada vegada més inassequibles. Això es traduïa amb una forta reducció de les transaccions immobiliàries en el primer semestre del 2023, especialment evident (-30%) a l’àrea metropolitana de París.

El Govern francès i el BCE apunten que, ara com ara, no hi haurà més pujades de tipus d’interès. Tanmateix, segons el baròmetre de l’Institut Demoscòpic Odoxa, la pujada dels tipus d’interès, la dificultat en obtenir crèdit, i la preocupació per l’actual situació econòmica internacional han provocat que el 38% dels consumidors francesos que es plantejaven un projecte immobiliari l’acabin cancel·lant o ajornant. 

Es tracta d’una crisi que està tenint un impacte significatiu en tot un sector immobiliari que representa el 13,3% del PIB a França. Les agències immobiliàries, constructores, promotores i, especialment, els intermediaris de crèdit han experimentat un augment del nombre d’insolvències que no es veien de feia anys.

Segons dades d’Altarès, agència especialitzada en informació empresarial, durant els quatre primers mesos de l’any, els impagaments dels promotors han augmentat 53,8%, els dels constructors un 55,6% i els de les agències immobiliàries gairebé s’han duplicat, amb un increment del 84% respecte al mateix període de 2022.

Facilitar l’accés al crèdit

Amb uns tipus d’interès que han passat d’una mitjana de l’1,03% l’octubre de 2021, a més del 4% el maig de 2023, i una estricta normativa en l’adjudicació de crèdit, l’obtenció d’un préstec s’ha tornat cada vegada més difícil per als consumidors que volen comprar un habitatge.

El governador del Banc de França, François Villeroy de Galhau, s’ha posicionat en contra dels inversors que esperen retallades dels tipus d’interès en el primer semestre de l’any que ve, declarant que el BCE probablement els mantindrà en un 4% “almenys durant les pròximes reunions i els pròxims trimestres”. 

Tanmateix, instava als bancs comercials a fer de bancs, facilitant els préstecs als consumidors, “És desitjable que l’oferta de préstecs bancaris es recuperi ara gradualment, però sense córrer el risc de sobreendeutar a les llars”. I és que, la concessió de crèdits immobiliaris per part dels bancs comercials es troba en mínims històrics que no s’havien vist des del 2015.

En aquest context, hi ha hagut una caiguda mitjana interanual del 3% dels preus dels habitatges i s’espera que aquesta tendència continuï durant els pròxims sis mesos, sobretot en els grans nuclis urbans. Eric Allouche, director general d’ERA Immobilier, apuntava que les baixades de preus dels immobles són moderades en comparació amb l’enfonsament de les vendes, però que és possible que a finals d’any els preus dels habitatges caiguin fins al 6%.

Protegeix-te de les crisis econòmiques amb el valor refugi per excel·lència: l’or. Si vols que els teus estalvis tinguin valor el dia de demà, Or Patrimoni.

El col·lapse bancari acumulat més gran de la història moderna dels Estats Units, juntament amb la desfeta i posterior venda de Credit Suisse, representen el pitjor any per la banca des de la crisi financera del 2008.

Les fallides de Silicon Valley Bank i Signature Bank el març de 2023, seguides dos mesos més tard per la de First Republic Bank, van marcar la pitjor crisi bancària estatunidenca en la seva història moderna. Els actius totals en mans dels tres bancs ascendien a més de 450.000 milions d’euros. Ajustada a la inflació, aquesta xifra supera als actius dels 25 bancs que es van enfonsar durant la crisi financera de 2008.

Els mercats financers havien entrat en pànic, els bancs centrals es mobilitzaven mentre l’administració nord-americana cridava a la calma i establia una sèrie de mesures d’urgència per a reforçar la confiança en el sistema bancari. Amb l’objectiu de parar la fuga de dipòsits i evitar un contagi a altres bancs que provoqués un efecte dòmino, els òrgans reguladors dels Estats Units van llançar una mesura excepcional per a garantir el 100% els dipòsits.

Mentrestant, en el Vell Continent, Credit Suisse es trobava en caiguda lliure. La forta baixada en borsa de l’entitat financera ha reduït el valor de les seves accions a la meitat, mentre que la reestructuració anunciada per la directiva del banc no evitava que una fugida de dipòsits de centenars de milions d’euros.

El Banc Nacional Suís (BNS) aprovava un finançament d’emergència de fins a 57.000 milions d’euros per a reforçar la liquiditat de Credit Suisse enmig de la crisi bancària. Pocs dies després, UBS absorbia al seu homòleg bancari en una operació de rescat dissenyada per a evitar la seva desaparició.

Bons del Tresor dels EUA com a garantia

Una bona part del model de negoci de SVB es basava a invertir els diners dels seus clients -majoritàriament startups tecnològiques amb molta liquiditat- en dipòsits de renda fixa a llarg termini. Després de dècades de tipus d’interès molt baixos, o inclús negatius, era un negoci rodó. A finals del 2022, aquesta institució comptava amb un total de 160.000 milions de dòlars en dipòsits, dels quals la meitat estaven destinats a inversions en bons del Tresor dels Estats Units i en valors amb suport hipotecari.

En un context de crisi global i subseqüent pujada de tipus d’interès per part de la Reserva Federal per combatre la inflació, s’encaria el preu dels diners i es reduïa la inversió. Per tant, moltes d’aquestes startups patien una manca de finançament o volien treure més rendiment dels seus dipòsits. Això va propiciar que moltes d’elles retiressin més fons del que el banc tenia previst, per tant, forçant a l’entitat financera a vendre gran part d’aquestes inversions en deute públic abans del termini i a preu de saldo per retornar els dipòsits.

La por que l’entitat bancària no tingués prou efectiu per tornar els diners als clients que els sol·licitessin va provocar el pànic i la retirada de 41.000 milions de dòlars en només una setmana. El banc va vendre una cartera de bons valorats en 21.000 milions, només per a cobrir la seva liquiditat, amb unes pèrdues de 1.800 milions. Un ràpid deteriorament del balanç de l’entitat que la va portar al col·lapse.

I és que des de la crisi financera de 2008, s’havien relaxat algunes normes de supervisió per a bancs mitjans com SVB. En virtut de la normativa en la qual operaven, no estaven obligats a reconèixer cap de les pèrdues que estaven assumint per aquests bons que perdien valor a mesura que pujaven els tipus.

En el cas de Credit Suisse, i més enllà de la manca de confiança dels inversors per les xifres negatives i dubtes sobre la capacitat de finançament del banc, l’entitat feia temps que estava en números vermells a causa d’una cadena d’escàndols i a tot un seguit d’errors de gestió fonamentals que van castrar la seva capacitat de recuperació després de la davallada experimentada pel sector de la banca d’inversió arran de la crisi sanitària.

Protegeix-te de les crisis econòmiques amb el valor refugi per excel·lència: l’or. Si vols que els teus estalvis tinguin valor el dia de demà, Or Patrimoni.

S’ha confirmat el que molts sospitaven: el Black Friday és en realitat una gran campanya de màrqueting per a que els comerços facin el seu agost al novembre. Els descomptes gairebé mai reflecteixen la realitat i els preus en productes d’electrònica i electrodomèstics són de mitjana un 3 % més cars que el més baix registrat en els 30 dies anteriors, segons l’Organització de Consumidors i Usuaris (OCU).

Un 85% dels consumidors tenia previst comprar alguna cosa en l’últim Black Friday, segons una enquesta de Tandem Up. I és que cada vegada més persones avancen les compres de Nadal per aprofitar les suposades rebaixes d’aquesta campanya. Però la realitat és que els descomptes anunciats que van trobar van ser gairebé sempre enganyosos, segons un estudi de l’OCU.

Aquesta recerca ha comparat l’evolució de 16.000 preus en línia al llarg de més d’un mes, sobretot de productes d’electrònica i electrodomèstics, però també d’altres àrees. La seva principal conclusió és que el 99 % de les rebaixes anunciades no són reals. De fet, el teòric descompte mitjà del 25 % que indicava l’etiquetatge del Black Friday es transforma en una pujada mitjana del 3 % respecte al preu mínim registrat en el mes anterior.

Incompliment de la normativa

En la majoria dels productes, els comerços en línia no prenen com a referència el preu més baix dels últims 30 dies per fer la comparativa d’estalvi, sinó qualsevol altre preu registrat durant aquest període o fins i tot el preu de venda recomanat, la qual cosa suposa un incompliment de la normativa vigent.

Cal tenir en compte que la Llei 7/1996 d’Ordenació del Comerç Minorista, recentment modificada per adaptar-la a les directives europees sobre consum, estableix en l’article 20.1 que sempre que s’ofereixin articles amb reducció de preu “haurà de figurar amb claredat el preu anterior al costat del preu reduït” i que “s’entendrà per preu anterior el menor que hagués estat aplicat en els trenta dies precedents”.

Si has realitzat alguna compra i consideres que s’han vulnerat els teus drets, pots presentar una reclamació en l’Agència Catalana del Consum, en una Oficina Municipal d’Informació al Consumidor o en alguna de les Juntes Arbitrals de Consum.

Catalunya no és una excepció

Les males pràctiques del comerç durant el Black Friday semblen generalitzades si tenim en compte una recerca sobre l’anterior campanya del Black Friday al Regne Unit. Les seves conclusions són molt similars a les de l’OCU.

Després de comprovar 214 ofertes en set dels principals comerços de productes per a la llar i tecnologia al Regne Unit (Amazon, AO, Argos, Curris, John Lewis, Richer Sounds i Very) durant la campanya del Black Friday de 2021, es va descobrir que el 86 % d’aquests articles s’havien ofert més barats o al mateix preu en algun moment durant els sis mesos anteriors al Black Friday.

Queda clar que no ens podem fiar de l’etiquetatge de descomptes del Black Friday, per la qual cosa l’única alternativa si busques gangues és fer un seguiment de l’evolució dels preus dels productes que t’interessin. Només així t’asseguraràs que els adquireixes en el moment adequat.

Si vols que el teu negoci faci un gran salt, utilitza 11Onze Business. El nostre compte d’empresa i autònoms ja està disponible. Informa-te’n!

Mentre l’1% amaga un 10% del PIB mundial en paradisos fiscals, els estats continuen perseguint autònoms i pimes com si fossin els culpables del forat. Un desequilibri estructural que revela la fallida moral i política del sistema fiscal actual.

A escala mundial, prop d’un 10% del PIB del planeta s’amaga en jurisdiccions opaques. Són bilions d’euros que escapen al fisc, que distorsionen les economies i que perpetuen la desigualtat. Malgrat això, les inspeccions fiscals continuen centrant-se en autònoms i petites empreses. Una paradoxa que revela la naturalesa extractiva i clientelar del nostre sistema econòmic.

L’ombra dels diners globals

Segons estimacions del Tax Justice Network, prop de 10 bilions de dòlars —una desena part del PIB mundial— estan ocults en paradisos fiscals. Luxemburg, les Illes Caiman, les Bermudes o Suïssa actuen com a ports segurs per a capitals que fugen de la fiscalitat, la regulació o la responsabilitat social. Grans fortunes, multinacionals i fons d’inversió hi dipositen beneficis que no tributen allà on s’han generat.

Aquestes pràctiques són legals en molts casos, però èticament indefensables. I, sobretot, representen una sagnia colossal per a les arques públiques que segons l’OCDE, els estats perden cada any més de 400.000 milions d’euros en ingressos fiscals. Diners que podrien finançar serveis públics, reduir el deute o impulsar la innovació productiva.

Fiscalitat per als de sempre

En canvi, a l’altra banda de la balança, els treballadors, autònoms i pimes pateixen una pressió fiscal rècord. A Catalunya, segons dades de l’Agència Tributària, es paga fins a un 12,5% més d’IRPF que a Madrid. Una càrrega que recau, sobretot, sobre les rendes mitjanes i petites, mentre els grans patrimonis optimitzen la seva tributació mitjançant estructures internacionals.

Aquesta dinàmica és l’essència del que 11Onze ha escrit sovint com a capitalisme clientelar i el sistema extractiu: un sistema on el poder polític i econòmic cooperen per mantenir el flux de riquesa de baix a dalt, socialitzant pèrdues i privatitzant beneficis. Els grans defraudadors no necessiten evadir impostos amb maletins, sinó amb despatxos legals.

El capitalisme clientelar: la corrupció legal

La major part d’aquest frau no és obra de màfies, sinó de despatxos d’advocats, auditores i lobbies que aprofiten les escletxes legals creades a mida. És el que anomenem capitalisme d’amiguets: un ecosistema on les lleis es redacten per protegir interessos particulars i on la línia entre el poder públic i privat és difusa.

El resultat és que, mentre es criminalitza el petit contribuent, la gran evasió es converteix en un servei financer més, ofert amb total impunitat. Els mateixos estats que rescaten bancs o empreses amb diners públics, miren cap a una altra banda davant dels fluxos de diners que fugen a Delaware o Luxemburg.

El cercle viciós de la desigualtat

El més pervers d’aquest mecanisme és el seu efecte multiplicador. Quan els més rics deixen de pagar impostos, els governs compensen la pèrdua amb més càrrega sobre el consum i les rendes mitjanes. És a dir, l’IVA puja, els serveis públics s’empobreixen i la desigualtat augmenta.

Aquesta espiral erosiona la confiança ciutadana i posa en qüestió el contracte social. Per què complir amb Hisenda, si els qui més tenen no ho fan?

Un sistema que es protegeix a si mateix

El missatge implícit és clar: no tothom juga amb les mateixes regles. La persecució de petits contribuents és rendible —estadísticament i políticament—, mentre que la lluita contra l’evasió internacional és complexa i amenaça interessos poderosos. Així, el sistema es defensa a si mateix, com ja explicava l’article L’actualitat del sistema extractiu: els mecanismes de poder estan dissenyats per garantir estabilitat, no justícia.

La solució no és només tècnica, sinó política. Cal voluntat per afrontar els grans fluxos de capital i establir una fiscalitat internacional que impedeixi la competència a la baixa entre països. Iniciatives com el tipus mínim del 15% per a multinacionals aprovat pel G20 són un pas tímid, però insuficient. El repte real és fer que els diners treballin per la societat, no a l’inrevés.

Mentre el 10% del PIB mundial roman ocult, el discurs oficial continuarà parlant de “lluita contra el frau” a cop d’inspecció sobre un autònom que factura 2.000 € al mes. Però el veritable frau és estructural.  Si volem un futur sostenible i just, cal exigir transparència, sobirania i rendició de comptes. La fiscalitat no hauria de ser un instrument de submissió, sinó una eina de redistribució.

11Onze és la comunitat fintech de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

Quan reps la nòmina i veus que et retallen gairebé cent euros cada mes, és normal preguntar-se: on van a parar aquests diners i per què augmenten sense que t’hagin apujat els impostos?

La resposta és menys visible del que sembla, la qual es diu “progressivitat en fred” i és la pujada silenciosa que l’Estat aplica quan no actualitza els trams de l’IRPF amb la inflació.

La retenció de l’IRPF és la part del teu salari que l’empresa paga directament a Hisenda en nom teu. No és un impost nou, sinó un pagament a compte de què acabaràs declarant a la renda. Això vol dir que cada mes avances diners a l’Estat que després, en funció del teu cas personal, et pot tornar o no. Aquests diners no van destinats específicament a les pensions o a cap servei concret, sinó que s’ingressen a la caixa general de l’Estat, des d’on es reparteixen per finançar totes les despeses públiques —incloses, entre moltes altres, les pensions.

Tot correcte fins aquí. El problema arriba quan el teu sou puja per compensar la inflació —per exemple, un 4 %— i, de cop, la teva retenció també s’incrementa. No és que siguis més ric: és que el sistema fiscal no està ajustat a la realitat dels preus.

IRPF: un impost progressiu… congelat en el temps

L’IRPF és progressiu, sí: com més cobres, més percentatge pagues. Però aquesta progressivitat es distorsiona quan els trams no s’actualitzen amb la inflació. Això fa que una pujada nominal del sou —sense guanyar poder adquisitiu— et faci saltar de tram i paguis més per cobrar igual o menys.

Segons la Fundación de Estudios de Economía Aplicada (Fedea), no ajustar els trams de l’IRPF a la inflació costa 736 € anuals a una família mitjana. I també la Fundación de las Cajas de Ahorros (Funcas) calcula que la meitat de l’augment recaptatori de l’IRPF entre 2019 i 2023 prové d’aquest efecte de la inflació sobre salaris que, en termes reals, no han millorat. En altres paraules: el teu sou puja un 4 %, els preus un 4 %, però tu pagues un 6 % més a Hisenda. És la trampa perfecta.

La inflació, l’aliada silenciosa d’Hisenda

Quan els preus pugen, també ho fan els ingressos fiscals. L’IVA, per exemple, s’aplica sobre preus més alts: si una compra passa de 100 € a 110 €, l’IVA del 21 % també augmenta. I això passa amb milions de transaccions cada dia. 

Segons dades de l’Agència Tributària, el 2022 la recaptació total va batre rècords amb 255.463 milions d’euros, un 14 % més que l’any anterior. Sense nous impostos, sense pujades de tipus, amb només amb la inflació.  És el que alguns economistes anomenen “impost invisible sobre la inflació”: un mecanisme que recapta més sense que ningú aprovi res al Congrés.

Sou real vs. sou nominal: la pèrdua de poder adquisitiu

Molts treballadors han vist com els seus sous s’incrementaven un 3 % o 4 %, però si la inflació és del 5 %, el resultat real és negatiu. Per tant, cobres més, però en pots comprar menys.

Segons l’INE, el poder adquisitiu mitjà a Espanya ha caigut un 6,7 % des de 2020, mentre que la recaptació per IRPF ha crescut més d’un 20 %. En altres paraules: el sou puja un 4 %, els preus un 4 %, però tu pagues un 6 % més a Hisenda.

Aquesta combinació és devastadora, perquè demostra que els espanyols tenen menys capacitat de compra, més impostos i menys estalvi familiar. Una fórmula que penalitza especialment les classes mitjanes i treballadores.

A La Plaça d’11Onze ja ho hem explicat que un salari mínim digne a l’àrea de Barcelona hauria de ser d’uns 1.322 € mensuals, molt per sobre de l’SMI estatal. Aquesta bretxa salarial explica per què la inflació colpeja més fort les llars treballadores i redueix dràsticament la seva capacitat d’estalvi.

Europa: tres models, tres resultats

A Europa hi ha tres enfocaments diferents:

• França i Àustria ajusten automàticament els trams a la inflació: els contribuents no perden poder adquisitiu fiscal.
• Portugal ho fa parcialment, revisant els mínims i deduccions cada any.
• Espanya no ho fa des del 2008, tot i tenir una inflació acumulada del 26 % en quinze anys.

El resultat, segons Eurostat, és molt clar: Espanya té una pressió fiscal del 42,2 % del PIB, la més alta de la seva història i per sobre de la mitjana europea (41,4 %). Però, paradoxalment, els serveis públics continuen sense reflectir aquest increment.

Qui paga més? Sempre la classe mitjana

Els grans patrimonis troben vies legals per optimitzar; les rendes més baixes reben ajuts i bonificacions. Però les rendes entre 20.000 € i 40.000 € anuals suporten el gruix de la càrrega fiscal. És el cor de la “progressivitat en fred”: un sistema que esdevé regressiu amb la inflació.

Els experts coincideixen:

• Cal indexar trams i mínims de l’IRPF a la inflació.
• Rebaixar retencions per rendes inferiors a 30.000 €.
• Revisar deduccions familiars i de dependència. 
• Fer més transparent la informació sobre la retenció real.

Aquestes mesures preservarien la progressivitat real sense reduir la recaptació estructural.

Cap govern no anuncia aquesta pujada. No surt als pressupostos ni a les rodes de premsa, però cada any que no s’ajusten els trams fiscals, l’Estat recapta més i els treballadors cobren menys. La inflació és inevitable. L’abús fiscal, no. Entendre què et retenen és el primer pas per defensar el teu sou real.

11Onze és la comunitat fintech de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!