Nou màxim històric de compres d'or

El Banc Popular de la Xina lidera el rècord de compres d’or per part dels bancs centrals de tot el món, fins a un màxim històric de 800 tones des de principi d’any, en un context econòmic en què els països tracten de protegir-se contra la inflació i reduir la seva dependència del dòlar.

Segons l’últim informe del World Gold Council (WGC), només en el tercer trimestre d’aquest any, els bancs centrals han adquirit 337 tones d’or. Encara que lluny de batre el rècord del tercer trimestre de 2022, les compres acumulades des de principi d’any han assolit les 800 tones, un augment interanual del 14% i nou rècord absolut.

La persistent inflació, la tendència a la desdolarització, i la devaluació d’algunes de les principals divises mundials en un context de conflictes armats i geopolítics a Europa, Àsia i l’Orient Mitjà, han esperonat les compres d’or com a dipòsit de valor, mantenint el seu preu al voltant dels 2.000 dòlars l’unça.

Concretament, el conflicte armat entre Palestina i Israel i la por que s’estengui a altres països de l’Orient Mitjà amb la subseqüent escalada del preu del petroli, ha augmentat les compres d’or i la pujada del seu valor. Un fet que ha agafat per sorpresa als analistes dels mercats, que esperaven una disminució de les compres des del màxim històric de l’any passat.

La Xina al capdavant de la compra en reserves

Es confirma una vegada més el voraç apetit de la República Popular de la Xina per comprar el metall daurat. El banc central del gegant asiàtic lidera el rècord de compres d’or després d’haver adquirit un total de 181 tones des de principi d’any, augmentant les seves tinences d’or, almenys oficialment, fins al 4% de les seves reserves. 

Per altra banda, aquest increment en l’acumulació d’or s’ha vist acompanyat per una reducció de les seves tinences en Bons del Tresor estatunidencs. Tot i que la Xina, juntament amb el Japó, segueix sent un dels majors compradors estrangers d’aquests valors, es confirma la tendència a desfer-se del deute dels Estats Units atesa la preocupació pel dèficit fiscal, l’estabilitat de la seva divisa i l’esforç per deslligar les seves economies del dòlar, conegut com el procés de desdolarització.

En aquest context, el WGC preveu que la inversió total en or a finals d’any —incloses les compres extra-borsàries— juntament amb les compres dels bancs centrals, superin els nivells de l’any passat. I és que, malauradament, la incertesa econòmica i geopolítica dels últims anys no només ha augmentat sinó que sembla que continuarà empitjorant.

Si vols descobrir la millor opció per protegir els teus estalvis, entra a Preciosos 11Onze. T’ajudarem a comprar al millor preu el valor refugi per excel·lència: l’or físic.

Inflació, biflació, estagflació… Descobreix què volen dir els diferents conceptes vinculats a l’evolució de l’Índex de Preus de Consum (IPC) que tant estan esbombant últimament els mitjans de comunicació.

Aquest any hem experimentat les taxes d’inflació més elevades des del 1985, amb increments que han arribat a fregar el 10 % anual. Com a conseqüència, el poder adquisitiu de la població s’està reduint. I la situació de Catalunya no és gaire diferent a la dels països del nostre entorn. 

Cada vegada és més freqüent sentir parlar de diversos conceptes relacionats amb l’evolució dels preus que et convindria conèixer. Et presentem el nostre particular diccionari de la inflació.

Si vols conèixer opcions superiors per rendibilitzar els teus diners entra a Fons Garantits. Des d’11Onze Recomana et proposem les millors opcions del mercat.

Tenir diners al compte corrent sempre ha estat sinònim de prudència. Avui, en canvi, pot ser una de les decisions financeres més cares que existeixen.

Durant generacions, l’estalvi ha estat la pedra angular de la seguretat econòmica familiar. Guardar diners era una virtut. Un coixí contra imprevistos. Una promesa de tranquil·litat futura. Però el context que va fer possible aquesta lògica ha desaparegut. I continuar actuant com si res hagués canviat pot tenir un cost silenciós, però elevadíssim.

La pregunta incòmoda ja no és si invertim bé o malament. És si no invertir és, de fet, una decisió perdedora.

L’error de confondre seguretat amb immobilitat

Durant dècades, deixar els diners al banc tenia sentit. La inflació era baixa, els tipus d’interès oferien una remuneració real positiva i el valor dels estalvis es mantenia estable amb el pas del temps. Avui, aquesta equació s’ha trencat.

Amb una inflació persistent, els tipus d’interès reals —és a dir, els tipus d’interès menys la inflació— continuen sent negatius. Això significa que, encara que el saldo del compte corrent no baixi, el seu valor real sí que ho fa. Cada any que passa, els diners estalviats compren menys béns i serveis.

Segons dades d’Eurostat, els preus a la zona euro s’han consolidat molt per sobre dels nivells previs a la pandèmia. I, malgrat les pujades de tipus del Banc Central Europeu, la remuneració de l’estalvi tradicional continua sent insuficient per compensar aquesta pèrdua de poder adquisitiu.

El resultat és paradoxal: allò que percebem com a segur —no fer res— és, en realitat, una forma lenta però constant d’empobriment.

El cost ocult de no decidir

No invertir no és una posició neutral. És una aposta implícita perquè el sistema econòmic funcioni com abans. Però el context ha canviat de manera estructural. Vivim en un entorn marcat per: Deute públic i privat en màxims històrics.

• Polítiques monetàries no convencionals que han alterat el preu dels diners.
• Riscos sistèmics creixents, des de tensions geopolítiques fins a fragilitats financeres.
  

En aquest escenari, mantenir tots els estalvis immobilitzats equival a assumir que la inflació és transitòria, que els preus baixaran i que el temps jugarà a favor nostre. Però la realitat apunta just en la direcció contrària.

El cost de no decidir no apareix en cap extracte bancari. No genera alertes. No provoca angoixa immediata. Però erosiona el patrimoni de manera constant. És un cost invisible, però acumulatiu.

Quan l’estalvi deixa de protegir

Aquí cal fer una distinció clau que sovint es passa per alt. Estalviar no és el mateix que protegir valor. Estalviar és acumular diners. Protegir és mantenir-ne el poder adquisitiu al llarg del temps. I invertir és intentar que aquest valor creixi per sobre de la inflació.

Quan els diners estan quiets en un entorn inflacionari, l’estalvi deixa de complir la seva funció protectora. Es converteix en una fotografia fixa dins d’una pel·lícula que avança sense parar.

Aquesta és una de les grans trampes psicològiques de l’actual sistema: confonem estabilitat nominal amb seguretat real. Però la seguretat econòmica no té a veure amb veure sempre el mateix número al compte, sinó amb què podem fer amb aquests diners avui i demà.

Estalviar, protegir, invertir: tres fases, no una sola decisió

Una relació madura amb els diners no es basa en una única acció, sinó en una estratègia en fases. Estalviar és imprescindible. És el primer pas. Sense estalvi no hi ha marge de maniobra ni capacitat de decisió.

Protegir és el segon. Significa evitar que la inflació erosioni el valor acumulat. Aquí entren en joc actius, estratègies i enfocaments pensats per preservar poder adquisitiu. Invertir és el tercer. No per especular, sinó per fer créixer el patrimoni de manera coherent amb el risc assumible, l’horitzó temporal i els objectius vitals de cada persona.

Saltar-se les dues últimes fases és quedar exposat. No al risc dels mercats, sinó al risc —molt real— de la pèrdua de valor dels diners.

La por d’invertir també té un preu

Moltes persones no inverteixen per por. Por de perdre. Por de no entendre. Por de prendre una mala decisió. Aquesta por és comprensible, especialment després de crisis financeres on molts van sortir escaldats. Però no decidir també és una decisió. I té conseqüències.

En un món de diners fiduciàries, inflació estructural i canvis accelerats, la inacció ja no protegeix. Simplement difereix el problema. I sovint el fa més gran. 

Invertir no vol dir assumir riscos desmesurats ni jugar a l’atzar. Vol dir entendre el context, diversificar, pensar a llarg termini i prendre decisions informades. Exactament el contrari de l’especulació impulsiva.

El canvi de mentalitat imprescindible

El gran repte no és financer, sinó cultural. Ens han ensenyat a associar prudència amb immobilitat. Però avui, la prudència passa per ser actius, conscients i responsables amb els diners.

Això implica: 

• Acceptar que el context ha canviat.
• Entendre que l’estalvi passiu ja no protegeix.
• Formar-se per poder decidir amb criteri.
• Assumir que no fer res també té riscos. 
  

No es tracta de buscar rendiments miraculosos. Es tracta d’evitar una pèrdua segura.

La pregunta ja no és on invertir, sinó si ens podem permetre no fer-ho. A La Plaça d’11Onze defensem una relació activa, conscient i responsable amb els diners. Perquè en un món on l’estalvi quiet perd valor, decidir és l’única manera de protegir el futur. Descobreix més anàlisi i eines per deixar de ser espectador de la teva economia.

Diversifica, protegeix i dona valor real als teus estalvis. A Preciosos 11Onze t’ajudem a invertir amb seny en or físic, el refugi que mai falla.

En els primers dos mesos de l’any, les famílies van retirar 18.000 milions en dipòsits dels bancs espanyols buscant una millor rendibilitat pels seus diners. Tot i la pujada dels tipus d’interès del BCE, els clients de la gran banca reben amb comptagotes la millora de la remuneració de l’estalvi.

Segons dades publicades pel Banc Central Europeu (BCE), dels 19 països de la zona euro, els bancs d’Espanya i Xipre van ser els únics que van començar l’any reduint la remuneració que paguen pels dipòsits als seus clients particulars. Mentre que en el conjunt de l’euro zona els bancs pujaven els tipus dels nous dipòsits fins a una mitjana d’un 1,65%, la banca espanyola passava d’una remuneració del 0,64% el desembre del 2022 a un 0,59% el gener d’aquest any.

La reacció no es va fer esperar, les famílies espanyoles van fer front a la pujada de preus i a la baixa rendibilitat dels dipòsits retirant 13.000 milions dels bancs el gener, i 5.000 milions més el febrer. El saldo es quedava en 986.200 milions, amb una reducció d’un 1,8% en els dos primers mesos de l’any. El subseqüent daltabaix borsari de la banca espanyola provocat per la fallida del Silicon Valley Bank i el col·lapse de Credit Suisse no ha fet més que agreujar la pèrdua de confiança en la liquiditat de la banca tradicional i la seva capacitat per rendibilitzar els diners de la ciutadania.

La tímida reacció de la banca espanyola

La presidenta del BCE, Christine Lagarde, animava als clients dels bancs a acudir a les seves entitats a reclamar-los un augment dels interessos: “Els clients bancaris han de tenir aquesta conversa amb els banquers i els banquers han de ser assenyats si volen mantenir els seus clients.”

Doncs sembla que després de les converses, tot i que hi ha alguns bancs que han reaccionat de manera discreta i amb campanyes puntuals per millorar la rendibilitat dels dipòsits i evitar la fuga de clients, aquests dipòsits segueixen sense oferir rendibilitats superiors a les de les Lletres del Tresor o altres productes. 

De fet, malgrat que el BCE no afluixa i que la pujada dels tipus d’interès ja està en el 3,5% en la zona euro, la remuneració mitjana dels nous dipòsits de la banca espanyola encara es manté lluny dels tipus oferts per altres països europeus. I és probable que aquesta situació es mantingui així en un futur pròxim, ja que segons càlculs elaborats per fonts financeres d’elEconomista, la banca espanyola només podria arribar a pagar pels seus dipòsits un màxim de l’1,15% en els pròxims dotze mesos sense deixar de ser rendible.

Les llars diversifiquen els estalvis

Tot i la reobertura gradual de l’economia, l’encariment del cost de la vida ha fet evaporar una bona part de la bossa d’estalvi acumulada per les famílies durant la crisi sanitària. En aquest context de precarietat s’hi afegeix la poca rendibilitat que els bancs ofereixen pels dipòsits, per tant, no és gens sorprenent que la gent busqui productes d’inversió més rendibles o alternatives que permetin protegir els seus estalvis davant la pressió inflacionària.

L’estoc d’actius financers de les llars s’ha vist reduït en 53.431 milions d’euros, o un -2%, una caiguda que no s’havia vist des de principis de 2020. Tanmateix, la compra de valors segurs com els metalls preciosos, concretament l’or, segueix en ple auge. I és que en aquest context, la compra d’or ja no es veu tan sols com a una inversió o un instrument d’especulació, sinó com una de les poques opcions que té la gent per salvaguardar els seus diners. 

Així mateix, enfront d’unes previsions de creixement econòmic depriments, la raquítica rendibilitat dels dipòsits i la possibilitat d’una nova crisi bancària, productes que assegurin el poder adquisitiu a curt termini dels inversors amb l’objectiu d’aconseguir uns guanys molt per sobre de la inflació mitjana a Espanya, semblen cada vegada més atractius.

Finança les demandes contra els bancs. Fes justícia i aconsegueix rendiments pels teus estalvis per damunt de la inflació gràcies a les indemnitzacions que hauran de pagar els bancs. Tota la informació sobre el Finança Litigis la trobaràs a 11Onze Recomana.

L’arribada de l’euro digital significarà la desaparició dels diners en efectiu? Serà una eina de major control sobre els ciutadans? Quins són els arguments del Banc Central Europeu per estimular la seva implantació? Des d’11Onze, t’oferim la resposta a onze preguntes fonamentals sobre l’euro digital.

Christine Lagarde, presidenta del Banc Central Europeu (BCE), justificava recentment la necessitat d’un euro digital per la “transformació potencialment disruptiva” que està experimentant el model de pagaments a causa de l’augment de les transaccions digitals, l’aparició de nous actius digitals i l’entrada de gegants tecnològics com Google o Amazon en el mercat dels pagaments.

L’auge dels pagaments digitals queda patent en un estudi del BCE, que indica que l’any 2022 el valor dels pagaments amb targeta (46%) ja va superar al dels pagaments en efectiu (42%). I això sense comptar altres formes de pagament com les aplicacions mòbils. Davant aquesta realitat, Lagarde advertia que els diners tal com els coneixíem podrien perdre el seu paper d’àncora monetària, “amenaçant la seva funció clau per garantir la confiança en els pagaments”.

Sense aquesta “àncora pública”, l’aparició de nous tipus d’actius digitals, com les criptodivises, podria generar “inestabilitat i confusió entre els ciutadans sobre el que són diners i el que no ho són”, segons la presidenta del BCE, qui advertia sobre la volatilitat dels criptoactius i la necessitat de desenvolupar la regulació.

A més, Lagarde indicava que l’entrada dels gegants tecnològics en el mercat de pagaments “podria incrementar el risc de domini del mercat i la dependència de tecnologies de pagament estrangeres”, argumentant que “en l’actualitat més de dos terços de les operacions de pagament amb targeta a Europa són gestionades per empreses amb seu fora de la Unió Europea”.

En aquest context, està previst que al llarg d’aquest semestre la Comissió Europea faci una proposta sobre el marc legal de l’euro digital. Encara són moltes les incògnites sobre la futura moneda, encara que el Banc Central Europeu ja ha esbossat quins haurien de ser les grans línies mestres de la seva implantació. De totes maneres, no podem oblidar que el seu èxit o fracàs dependrà en última instància del grau d’adopció que assoleixi entre els ciutadans de la zona euro.

Substituirà l’euro digital als diners en efectiu?

No. El BCE ho ha deixat clar: l’euro digital seria un complement dels diners en efectiu, no un substitut, així que els bitllets i monedes seguiran en circulació. La idea és que l’euro digital funcioni en paral·lel a l’efectiu per donar resposta a la creixent demanda dels consumidors per fer pagaments digitals de manera ràpida i segura. Però la seva funció va més enllà. Segons la presidenta del BCE, l’euro digital “garantirà que els diners continuïn denominant-se en euros” i permetrà reforçar “l’autonomia d’Europa”.

Quin serà el seu calendari d’introducció?

El juliol de 2021 es va iniciar una fase de recerca del projecte que hauria de culminar l’octubre de 2023. En paral·lel, la Comissió Europea haurà d’elaborar una proposta de marc legal per a l’euro digital en els pròxims mesos. A la fi d’enguany, el BCE hauria de decidir si es passa a la següent fase, centrada en el desenvolupament de serveis integrats. En aquesta fase, que podria durar entre un i tres anys, es farien proves i possibles experiments reals amb l’euro digital. Amb aquests condicionants, els experts estimen que l’euro digital podria estar operatiu a partir de 2025 o 2026.

Es considerarà una moneda de curs legal?

Tot indica que sí. La presidenta del BCE ha dit que “seria inèdit emetre diners del banc central per als pagaments al detall sense estatus de moneda de curs legal només perquè circula electrònicament”. I afegia que “l’euro digital només pot funcionar com una àncora monetària si es converteix en un mitjà d’intercanvi digital convenient que formi part de la vida quotidiana dels europeus”. En aquest sentit, Lagarde apuntava que, per assolir els suficients efectes de xarxa, l’ús de l’euro digital hauria d’estendre’s no sols al comerç electrònic i els pagaments ‘peer to peer’, sinó també als pagaments digitals efectuats en botigues físiques, que en 2019 van suposar 40.000 milions de transaccions.

Existirà paritat entre els euros digitals i els físics?

Sí. En paraules de Christine Lagarde, l’euro digital “salvaguardarà la confiança dels ciutadans en què un euro és un euro, permetent-los convertir els diners privats en diners digitals del banc central en paritat”.

Quin nivell de privacitat oferirà?

Tot i que el 43% dels europeus va qualificar la privacitat com l’aspecte més rellevant de l’euro digital, la presidenta del BCE ha reconegut que “l’anonimat total que ofereix l’efectiu no sembla una opció viable” per a l’euro digital. No obstant això, el regulador bancari europeu indica que l’euro digital permetria efectuar pagaments sense compartir dades amb tercers, tret que sigui necessari per prevenir activitats il·lícites. I adverteix que, per tal que els pagaments continuïn sent una qüestió privada, caldria protegir diferents tipus de dades, inclosos la identitat de l’usuari, les dades de cada pagament (per exemple, el seu import) i metadades de l’operació com l’adreça IP del dispositiu utilitzat. En aquest sentit, és probable que existeixin diferents graus de privacitat en funció dels pagaments i que els usuaris hagin d’identificar-se la primera vegada que accedeixin als serveis de l’euro digital. Lagarde especificava que “almenys s’hauria de proporcionar un nivell de privacitat igual al de les solucions de pagament electrònic actuals” i assenyalava que s’està explorant si l’euro digital “podria replicar algunes característiques de l’efectiu i permetre una major privacitat en els pagaments de baix valor i baix risc, fins i tot en els pagaments offline”.

Serà una moneda alternativa dins de l’Eurosistema?

No. L’euro digital només seria una forma més de pagar en euros i seria convertible en paritat amb els bitllets físics. El BCE insisteix que l’objectiu és respondre a la creixent preferència dels ciutadans i les empreses pels pagaments digitals.

Quins avantatges tindrà respecte a les ‘stablecoins’ i els criptoactius?

L’euro digital estarà recolzat pel BCE, que recorda que una de les tasques encomanades als bancs centrals és la de “mantenir el valor dels diners, amb independència de la seva forma física o digital”. Si bé l’elevada inflació dels últims temps qüestiona la seva eficiència per complir aquest mandat, és evident que el suport del BCE garantirà una major estabilitat que l’exhibida per les ‘stablecoins’ i els criptoactius, que són molt volàtils. L’organisme europeu adverteix que “l’estabilitat i fiabilitat de les ‘stablecoins’ depenen de l’entitat que les emet i de la credibilitat i aplicabilitat del seu compromís de mantenir el seu valor al llarg del temps”. I afegeix que, quan no existeix una entitat reconeguda responsable d’un criptoactiu, els consumidors no poden reclamar els seus drets. A més, el BCE adverteix del risc que els emissors privats utilitzin les dades personals amb finalitats comercials.

Quins incentius tindran els consumidors per emprar l’euro digital?

El BCE assegura que l’euro digital serà un mitjà de pagament digital tan segur, fàcil de fer-se servir i barat com ho és l’efectiu actualment. La idea és que no tingui costos per a les persones que l’usin en els pagaments ordinaris i que pugui usar-se en qualsevol lloc de la zona euro. En un món en el qual els pagaments electrònics són cada vegada més freqüents, l’euro digital oferiria a individus i empreses una opció addicional per pagar fent servir diners del banc central. A més, l’euro digital podria oferir característiques avançades, com a funcions de pagament automatitzades o alguna forma d’identitat digital.

Hi haurà límits en la conversió d’euros físics a euros digitals?

Probablement. S’estan avaluant opcions que impedeixin mantenir imports elevats d’euros digitals com a inversió lliure de risc.

Hi haurà diferents nivells de remuneració?

També és molt possible. Segons el BCE, si la tinença d’euros digitals es remunerés, la remuneració del tram corresponent a pagaments al detall ordinaris (és a dir, de “nivell un”) seria zero o positiva i, per tant, mai inferior a la de l’efectiu. El regulador bancari europeu considera que la remuneració del “nivell dos” hauria de ser una mica inferior a la dels actius considerats segurs. L’objectiu seria evitar que l’euro digital es converteixi en una forma d’inversió.

Es basarà en la tecnologia ‘blockchain’?

Encara no s’ha decidit. L’Eurosistema es planteja diferents enfocaments i tecnologies per crear l’euro digital. Això inclou solucions centralitzades i descentralitzades, com ‘blockchain’, però encara no s’ha adoptat cap decisió sobre aquest tema.

En un món marcat per la revolució dels mitjans de pagament i l’auge dels criptoactius, que estan erosionant el paper dels bancs centrals i les monedes fiduciàries, el BCE vol que l’euro digital es converteixi en “la millor manera de gestionar la transició a l’era digital”.

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

Els mercats financers acostumen a enviar senyals subtils abans que esclatin les grans crisis. El recent cas de BlackRock en el sector del private credit ha despertat una pregunta incòmoda entre molts inversors: fins a quin punt aquest mercat és realment líquid? 

El sector ha crescut fins a superar els dos bilions de dòlars i s’ha convertit en una peça clau del sistema financer global. Però el seu funcionament amaga una tensió estructural que ara torna a estar sota el focus.

La notícia que ha encès les alarmes és aparentment tècnica, però significativa. BlackRock va decidir limitar les retirades del seu fons HLEND després de rebre sol·licituds de reemborsament per valor d’uns 1.200 milions de dòlars, aproximadament un 9,3% del total del fons. Aquest tipus de vehicles d’inversió acostumen a aplicar restriccions —normalment al voltant del 5% trimestral— per una raó molt simple: els actius en què inverteixen no es poden vendre amb facilitat. El private credit consisteix principalment en préstecs directes a empreses privades, sovint de mida mitjana, que no cotitzen en borsa i que, per tant, no disposen d’un mercat secundari profund on aquests préstecs es puguin negociar ràpidament.

Quan molts inversors intenten recuperar els seus diners al mateix temps, els gestors es troben davant d’un problema clàssic de liquiditat: els fons prometen certa flexibilitat als inversors, però els actius que tenen a la cartera són estructuralment il·líquids. El mercat va reaccionar immediatament a aquest recordatori incòmode i la cotització de BlackRock va arribar a caure prop d’un 7% després de conèixer-se la decisió. Més enllà d’aquest moviment puntual, el que realment va inquietar els inversors és el missatge implícit: el private credit s’ha convertit en un mercat gegantí, però continua basant-se en actius difícils de vendre ràpidament quan la confiança del mercat comença a trontollar.

El creixement explosiu del private credit

El creixement del private credit no s’entén sense mirar enrere. Després de la crisi financera del 2008, els reguladors van reforçar els requisits de capital i control de risc de la banca tradicional, especialment a través dels acords de Basel III. Aquestes normes van obligar les entitats financeres a ser molt més prudents a l’hora de concedir préstecs, sobretot a empreses amb perfils de risc més elevats. El resultat va ser un canvi estructural en el mercat del crèdit: part del finançament que abans assumien els bancs va començar a desplaçar-se cap a actors no bancaris. Gestors d’actius i grans fons d’inversió van aprofitar aquest buit per entrar amb força en el negoci del crèdit privat.

Firmes com Blackstone, Apollo Global Management, Blue Owl Capital o la mateixa BlackRock van convertir aquest espai en una nova indústria financera. En poc més d’una dècada, el sector ha crescut fins a superar els 2 bilions de dòlars en préstecs, convertint-se en una font de finançament clau per a moltes empreses mitjanes, especialment als Estats Units. Per als inversors, aquests fons ofereixen una proposta atractiva: rendiments superiors als dels bons tradicionals en un entorn de tipus baixos. Tanmateix, aquest model també amaga una fragilitat estructural. Molts inversors hi aporten capital altament líquid, mentre que els gestors l’inverteixen en préstecs que poden trigar anys a recuperar-se. És un equilibri delicat que funciona mentre la confiança es manté intacta.

Tres escenaris possibles

La pregunta que avui es fan molts analistes no és si el private credit desapareixerà, sinó com reaccionarà si el context econòmic es torna més advers. Després d’una dècada de creixement accelerat, aquest mercat encara no ha estat sotmès a una recessió profunda que posi a prova la seva resistència. En aquest context, diversos analistes apunten tres escenaris plausibles per als pròxims anys.

1. Ajust ordenat
   El primer escenari és també el que molts experts consideren més probable. El sector podria entrar en una fase de normalització després d’anys d’expansió intensa. Alguns impagaments empresarials i restriccions puntuals a les retirades podrien aparèixer, mentre que els rendiments es moderarien respecte als nivells dels últims anys. 
   Tot i aquestes tensions, el sistema continuaria funcionant sense grans sobresalts. El private credit seguiria sent una font rellevant de finançament empresarial, però amb expectatives més prudents i una gestió del risc més estricta. La probabilitat estimada d’aquest escenari és alta. 
2. Tensió sectorial
   Un segon escenari podria produir-se si l’economia global entrés en recessió. En aquest cas, l’augment dels impagaments empresarials pressionaria els resultats dels fons i podria generar inquietud entre els inversors.
   Si aquesta preocupació es traduís en una onada de peticions de retirada, alguns fons podrien veure’s obligats a limitar reemborsaments. Les conseqüències serien pèrdues en alguns vehicles d’inversió, més volatilitat financera i una revisió general del risc del sector. El mercat no col·lapsaria, però entraria en una etapa de tensió. La probabilitat d’aquest escenari és moderada.
3. Crisi de liquiditat
   El tercer escenari és menys probable, però no impossible. Una crisi de confiança podria provocar una sortida simultània d’inversors. En aquest cas, els gestors es trobarien amb un problema estructural: la manca de compradors immediats per als préstecs que tenen a la cartera.
   Si això passés, els fons no podrien vendre els actius amb prou rapidesa, els preus dels préstecs caurien i alguns vehicles podrien bloquejar temporalment les retirades. Situacions similars ja s’han vist en fons immobiliaris o de private equity, on la liquiditat aparent desapareix quan el mercat entra en estrès. La probabilitat és baixa, però existent. 

Per què tornen els actius tangibles

Quan els mercats financers mostren signes de tensió, els inversors acostumen a recuperar una pregunta tan antiga com el mateix comerç: què té valor fora del sistema financer? En aquests moments, l’interès acostuma a desplaçar-se cap als actius tangibles, aquells que existeixen independentment de la confiança en un intermediari o en un mercat. 

Històricament, això s’ha traduït en una major demanda d’or físic, de matèries primeres o de determinats actius immobiliaris. No és casualitat que, en els darrers anys, molts bancs centrals hagin augmentat les seves reserves d’or per reforçar la seguretat dels seus balanços, recuperant el paper d’aquest metall com a actiu de reserva global. L’or ha funcionat durant segles com una protecció davant crisis monetàries, inflació o inestabilitat financera precisament perquè no depèn de cap emissor ni d’un sistema financer concret.

En realitat, el debat de fons no és si el sistema financer col·lapsarà. La història demostra que els mercats tenen una enorme capacitat d’adaptació. La qüestió clau és una altra: com protegir el patrimoni en un món amb més volatilitat, més deute i més incertesa geopolítica. 

Durant anys, molts inversors han concentrat les seves carteres en actius altament interconnectats —accions, bons o fons d’inversió— que depenen d’una mateixa infraestructura financera. Però episodis com el del private credit recorden que aquests mercats es basen en un element essencial: la confiança en la liquiditat. Quan aquesta confiança es debilita, la diversificació torna a convertir-se en un principi fonamental, no només entre productes financers, sinó també entre actius financers i actius tangibles.

El cas BlackRock no és una crisi sistèmica, però sí un recordatori oportú. En els períodes d’abundància financera és fàcil assumir que la liquiditat sempre existirà i que sempre hi haurà algú disposat a comprar els nostres actius. La història financera, però, ens ensenya que quan arriben les tensions aquesta certesa pot desaparèixer ràpidament.

Per això, més enllà de les modes del mercat, la pregunta que es fan avui molts estalviadors continua sent la mateixa que es feien els inversors fa segles: què és realment meu… i què depèn del sistema?

Per a la Comunitat 11Onze, entendre aquesta diferència és essencial. Perquè protegir el patrimoni no consisteix a predir el futur dels mercats, sinó a construir una estratègia d’estalvi i inversió capaç de resistir quan el sistema entra en tensió.

Diversifica, protegeix i dona valor real als teus estalvis. A Preciosos 11Onze t’ajudem a invertir amb seny en or físic, el refugi que mai falla.

Sembla obvi, però, per aprendre a administrar els nostres diners, és primordial, primer, que ens els hàgim guanyat. Aconseguir diversificar els nostres guanys és una estratègia que ens pot blindar enfront d’una possible recessió o d’un imprevist. A 11Onze recopilem tres consells bàsics per fer-ho.

En moments d’incertesa és clau saber respondre a: com estalviar, com fer créixer els estalvis i com controlar les despeses. Difícilment serem experts a trobar respostes per totes tres preguntes alhora, però, si entenem els conceptes que s’amaguen rere cadascuna d’elles, tenim moltes més possibilitats de gestionar els nostres diners adequadament. No només aprendrem a cobrir les necessitats bàsiques, sinó que sabrem gaudir-ne i tindrem molt clar quan hem de prescindir d’aquelles que no ho són tant com ens pensàvem.

Estalvi: almenys un 10% dels ingressos

Sovint es diu que l’estalvi és la base principal de l’èxit financer. Tenir diners estalviats és el que ens dona la capacitat de respondre a situacions imprevistes —bé sigui una incapacitat per malaltia o càrrecs inesperats—, començar un negoci o tornar a estudiar. Però és important no confondre l’estalvi amb la inversió: mentre que el primer ens dona tranquil·litat, fins i tot en moments de crisi econòmica global, la inversió pot fer que els nostres estalvis es multipliquin, però també pot ser una font de maldecaps i la causa que perdem la nostra liquiditat.

Un dilema que ens podem trobar és si liquidar el deute o estalviar. Tot dependrà del tipus d’interès que tingui aquest deute. En casos d’interessos alts, com poden ser els de les targetes de crèdit, és generalment preferible deixar aquest deute a zero abans de plantejar-se l’estalvi. Però, en casos en què l’interès del deute sigui baix, com pot passar amb una hipoteca o, fins i tot, un crèdit personal, és raonable estalviar i alhora liquidar el deute lentament.

Creixement lent, risc baix, i a la inversa

Un compte d’estalvi ha estat la manera més tradicional que creixin els nostres diners, sobretot per a la gent més conservadora i poc aficionada al risc. Però, amb interessos relativament baixos i una inflació que ens visita molt més sovint del que seria desitjable, altres formes d’inversió van guanyant terreny, especialment davant d’una clientela cada dia més erudita en temes financers i amb un poder adquisitiu relativament superior a les generacions precedents.

En aquest punt, l’oferta de productes d’inversió és extensa i variada, amb diferents nivells de risc. Cadascú ha de ser conscient dels seus coneixements financers i, sobretot, de la quantitat de diners que s’està disposat a arriscar i perdre, especialment si l’expectativa de creixement és elevada i a curt termini. Cal tenir en compte que un gestor d’inversió pot ser una molt bona opció a l’hora d’escollir un producte financer que millori la rendibilitat dels nostres estalvis d’una manera substancial.

Despeses: necessitat vs. desig

Evidentment, no estalviarem tot el que guanyem, però hem de distingir entre dos tipus de despeses:

• Despeses de primera necessitat. Aquí hi comptem les despeses en el que és bàsic que necessitem per viure, com poden ser el menjar, l’allotjament, els subministraments d’electricitat, l’aigua, el transport públic, entre d’altres. 
• Desitjos i productes més superflus. Per eliminació, hi incloem tot el que no és estrictament necessari. Hi trobaríem les compres impulsives, articles de luxe, viatges de lleure, etc.

Fer aquesta distinció no implica que no puguem gastar diners en coses que desitgem, però que no necessàriament ens calen. El desig i les accions que no tenen una finalitat merament pràctica són part de la condició humana. Això és un fet. Per tant, també ens hem de permetre aquestes despeses, sempre que ens adherim a un pressupost preestablert, bé sigui setmanal o mensual.

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

Tenir un dipòsit en un banc espanyol actualment no només significa obtenir un baix rendiment pels nostres estalvis, donats els baixos interessos, sinó estar cobert pel Fons de Garantia de Dipòsits. Actualment, el FGD disposa d’uns 4.200 milions d’euros contra els 958.900 milions d’euros que els clients tenen en dipòsit.

El 2021, d’acord amb les dades ofertes pel Banc d’Espanya, el nivell acumulat en dipòsits arribava als 958.900 milions d’euros a la fi de 2021, un nou màxim històric. Tanmateix, cal ressaltar que el nivell de recursos financers acumulats pel Fons de Garantia de Dipòsits, i disponibles als sistemes de garantia de dipòsits, ascendien a 4.191 milions d’euros l’any 2020, el que representa un 0,5% dels dipòsits garantits a aquesta data.

Evidentment, per tant, el FGD no està en condicions d’afrontar fallides bancàries. La monstruosa desproporció entre diners dipositats i garantia, està empenyent molts estalviadors a buscar opcions més segures. Més encara quan el benefici que s’obté per tenir diners en un banc espanyol és ínfim, tal com vam analitzar en aquest article. Teòricament, els Fons de Garantia de Dipòsits haurien de garantir fins a 100.000 euros per persona física o jurídica, però resulta matemàticament impossible que poguessin assumir-ho perquè les reserves de diner són exactament la meitat del que haurien de ser. Per aquest motiu, donat el context d’inflació que mossega els estalvis i veient la poca rendibilitat i seguretat que ofereix la banca tradicional, es fa necessari buscar opcions més segures per als nostres diners.

Els Fons Garantits garanteixen el 100% del capital

Els fons d’inversió garantits poden ser una bona opció si volem diversificar els nostres estalvis i, alhora, assegurar certa rendibilitat. Com diu el seu nom, ens garanteixen de manera total o parcial el capital invertit, així com una rendibilitat prefixada per a un període de temps. Normalment, es tracta de fons que disposen d’una assegurança que garanteix la totalitat dels diners independentment de l’import.

Per tant, la pregunta que cal fer-se és: existeix algun fons que generi rendibilitats altes i garanteixi el 100% de la inversió i dels rendiments? Si vols conèixer opcions superiors per rendibilitzar els teus diners, entra a Fons Garantits. Des d’11Onze Recomana et proposem les millors opcions.

11Onze és la comunitat fintech de Catalunya. Obre un compte descarregant la super app El Canut per Android i Apple. Uneix-te a la revolució!

Malgrat la reducció d’un 10% del preu de les matèries primeres, l’IPC dels aliments a Catalunya puja fins al 4,7%.  Els experts assenyalen que el sector a Europa està aprofitant per repercutir part dels augments de costos dels últims anys i altres parts de la cadena podrien estar ampliant marges.

Els aliments a Catalunya són avui un 4,7% més cars que fa un any, segons dades de l’Índex de preus de consum de febrer. Les dades de l’Institut Nacional d’Estadística pel conjunt de l’Estat espanyol encara són pitjors, ja que l’augment de preus dels aliments al febrer va arribar al 5,3% respecte al mateix mes de l’any anterior.

Segons l’INE, els últims dotze mesos, els aliments que més han pujat a Espanya són l’oli d’oliva (67%), els sucs de fruites i vegetals (18,8%), les patates (11,6%), la carn de porc (11%), productes de confiteria (10,8%), xocolata (10%), fruites fresques o refrigerada (9,1%), sal, espècies i herbes cuina (8,8%), carn d’oví i cabrú (8,1%) i, finalment, els gelats 7,9%.

Menys oferta?

El Govern espanyol atribueix part d’aquesta pujada de preus a una reducció puntual de l’oferta per les “condicions climàtiques desfavorables” en nombrosos països comunitaris, que està reduint la producció. De fet, com indiquem en un altre article, Catalunya està patint la sequera més greu des de 2008. I és cert que aquest hivern s’han tancat hivernacles en diversos països europeus perquè el preu del gas els fa deficitaris.

Tot i això, aquest argument és poc sòlid a l’hora de justificar els elevats preus si tenim en compte que l‘índex de preus dels aliments de la FAO (Organització de les Nacions Unides per a l’Agricultura i l’Alimentació) es va situar el febrer de 2024 en 117,3 punts, és a dir, 0,9 punts (un 0,7%) per sota del seu nivell revisat de gener, i 14 punts per sota dels nivells de 131 que marcava el febrer de 2023.

Repercussió dels costos

Molts analistes apunten que les pujades de preus han servit per a esbandir una part de l’augment de costos de producció que ha sofert el sector agroalimentari en els últims anys. Aquests afecten partides tan importants com les llavors, els fertilitzants, els pinsos i l’energia.

Els fertilitzants van arribar a triplicar el seu preu, encara que posteriorment es van abaratir un 40% a partir de la primavera, quan van assolir el seu preu més elevat; es calcula que els pinsos s’han apujat més d’un 80% des de 2019; i, quant a l’energia, el preu del megavat-hora va arribar a superar els 300 euros i el barril de petroli Brent, els 120 euros. 

De totes maneres, no és clar que l’escalada de preus dels aliments es tradueixi sempre en majors ingressos per als productors. En aquest sentit, existeix un ampli debat sobre quins actors de la cadena alimentària estan aprofitant la situació per ampliar els seus marges. La veritat és que fins i tot el president de Mercadona, Juan Roig, acaba de reconèixer que la seva cadena ha apujat els preus “una burrada”.

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

El mercat de l’or és un dels més grans i líquids del planeta. Cada dia es negocien milers de milions de dòlars entre Londres, Nova York, Zúric, Dubai i Shanghai. És un actiu amb més de cinc mil anys d’història, present a les reserves dels bancs centrals i a les carteres d’inversors institucionals i particulars. Tanmateix, l’any 2020 un dels bancs més grans del món, JPMorgan Chase, va admetre haver manipulat durant anys els mercats de metalls preciosos.

Com va ser possible manipular un mercat d’aquesta magnitud? Estem davant d’una conspiració sistèmica o d’un mecanisme tècnic més subtil? Entendre el “com” és clau per no caure ni en la ingenuïtat ni en el sensacionalisme.

Quan pensem en el preu de l’or, imaginem lingots apilats en una cambra cuirassada. Però el preu global no el determina principalment el metall físic, sinó els contractes financers que s’hi negocien al voltant.

El mercat de referència és a Londres, coordinat per la London Bullion Market Association el qual estableix l’estàndard “Good Delivery” i concentra gran part del comerç OTC mundial. A Nova York, el mercat de futurs del COMEX permet negociar contractes amb venciments futurs i és clau en la formació del preu via derivats.

Però el mapa no s’acaba aquí. Zúric és un dels principals centres globals de refinació i custòdia, amb algunes de les refineries més grans del món. Darrerament, Dubai s’ha consolidat com a hub estratègic entre Àfrica i Àsia, especialment en el comerç d’or doré i mercat OTC fora del circuit tradicional londinenc. I a l’Àsia, la Shanghai Gold Exchange ha emergit com a peça clau en la internacionalització del preu de l’or en iuans, reforçant el pes creixent de la Xina en el mercat físic.

El preu global de l’or, per tant, no és el resultat d’un únic centre, sinó d’un equilibri dinàmic entre aquests pols financers, on mercats físics i derivats interactuen constantment.

La realitat és que el volum de contractes de futurs supera àmpliament el volum d’or físic que canvia de mans cada dia. Aquest fenomen, sovint anomenat “paper gold”, implica que el preu es forma majoritàriament en mercats derivats. I aquí és on apareix la vulnerabilitat.

Què és el ‘spoofing’?

Per entendre com es pot manipular el mercat de l’or, primer hem d’entendre com funciona un mercat electrònic modern. Avui el preu no es decideix en una sala plena de corredors cridant, sinó en plataformes digitals on milers d’ordres de compra i venda competeixen en fraccions de segon.

Cada ordre queda registrada en el que s’anomena llibre d’ordres. Aquest llibre mostra, en temps real, quants contractes estan disposats a comprar o vendre a cada nivell de preu. No només reflecteix operacions executades, sinó també intencions. I en els mercats financers, la percepció d’intenció pot moure el preu tant com l’oferta real. És en aquest punt on apareix el spoofing.

El cas JP Morgan de 2020

El setembre de 2020, el Departament de Justícia dels Estats Units i la U.S. Commodity Futures Trading Commission van demostrar com el banc nord-americà JPMorgan Chase i diversos traders, entre 2008 i 2016, havien dut a terme pràctiques sistemàtiques de manipulació dels mercats de futurs d’or, plata, platí i pal·ladi mitjançant la tècnica coneguda com a spoofing al COMEX.

El mecanisme consistia a col·locar grans ordres de compra o venda que no tenien intenció real d’executar. Aquestes ordres alteraven temporalment l’equilibri visible del llibre d’ordres i generaven la percepció d’una forta pressió compradora o venedora imminent. Quan altres participants —algoritmes, fons o traders— reaccionaven davant aquesta aparent pressió, el preu es movia lleugerament. En aquell moment, els traders cancel·laven les ordres falses i executaven operacions reals en la direcció oposada, aprofitant el moviment generat. No es tractava de controlar el preu mundial de l’or, sinó d’obtenir avantatge en distorsions molt breus i repetides de la microestructura del mercat.

Per aquests fets, el banc JPMorgan Chase va acceptar pagar prop de 920 milions de dòlars en sancions, mentre que diversos traders implicats van ser condemnats penalment. No era una sospita ni una teoria especulativa: era una resolució judicial amb conseqüències econòmiques i penals.

Manipular no és controlar

El cas de JPMorgan Chase demostra que la manipulació és possible, però també ens obliga a posar límits al relat. Manipular moviments puntuals mitjançant tècniques de microestructura no és el mateix que controlar estructuralment el preu mundial de l’or. 

El mercat global de l’or té una dimensió colossal. Segons el World Gold Council, el valor total de l’or existent supera els 12 bilions d’euros i els bancs centrals acumulen més de 35.000 tones com a reserves. Cap entitat privada pot sostenir indefinidament una distorsió massiva sense que altres actors l’arbitrin. En mercats profunds i líquids, les ineficiències tendeixen a corregir-se.

Això no vol dir que el mercat sigui pur o perfecte, sinó que vol dir que cal distingir entre influència puntual i control sistèmic. El poder en els mercats financers existeix, però no és omnipotent i, confondre manipulació tècnica amb dominació absoluta només ens allunya de l’anàlisi rigorosa.

També és cert que la influència no sempre és tècnica. Els grans bancs publiquen informes de previsió que poden alterar expectatives i fluxos de capital. Això forma part del joc de mercat. El límit apareix quan hi ha conflictes d’interès o coordinació opaca entre recerca i operativa. Però fins i tot aquí parlem d’influència, no de control permanent, perquè la diferència és crucial.

Una lliçó per a la comunitat 

El mercat de l’or no és un escenari d’enginyeria conspirativa constant. Tampoc és un espai neutral on tots els actors juguen en igualtat de condicions. És un ecosistema complex on conviuen bancs globals, bancs centrals, refineries, fons, algoritmes i inversors particulars.

El cas JP Morgan ens deixa una lliçó clara: la concentració de poder financer pot generar distorsions. Però també demostra que existeixen reguladors, sancions i conseqüències. La manipulació va ser detectada i penalitzada.

Per a la comunitat d’11Onze, la reflexió és encara més rellevant. Invertir en or no és només comprar un metall, sinó que és entendre on i com es forma el preu. És distingir entre or físic i derivats. És saber que els moviments de curt termini poden respondre a dinàmiques financeres complexes, no necessàriament a canvis estructurals del valor real. La millor protecció no és la por ni el relat viral. És el coneixement.

En un entorn on la informació circula ràpidament i les narratives extremes guanyen audiència, preservar el patrimoni passa també per preservar el criteri. L’or ha resistit segles d’inestabilitat monetària. Però nosaltres hem d’aprendre a resistir la desinformació. Perquè entendre el sistema és el primer pas per moure’s amb llibertat dins seu.

Diversifica, protegeix i dona valor real als teus estalvis. A Preciosos 11Onze t’ajudem a invertir amb seny en or físic, el refugi que mai falla.