Conceptes clau per entendre les criptomonedes

Les criptomonedes han revolucionat el sistema financer mundial, però com tota nova tecnologia genera moltes preguntes. Hem preparat un petit glossari dels termes bàsics que hauries d’entendre per a iniciar-te en el món de les criptodivises. 

Les criptomonedes, també conegudes com a criptodivises o monedes digitals, són una divisa alternativa que es pot definir com un actiu digital que fa servir un xifratge criptogràfic per garantir la seva titularitat, assegurar la integritat de les transaccions, i controlar la creació d’unitats addicionals. Dit això, hi ha uns conceptes clau que cal tenir clars a l’hora d’entendre el funcionament de les criptomonedes.

Blockchain

El ‘blockchain’, o cadena de blocs en català, és una tecnologia que permet fer transaccions entre dues o més persones sense la necessitat d’intermediaris. Ve a ser el llibre de comptabilitat on es guarden totes les operacions distribuïdes en ordinadors, que poden estar en qualsevol part del món, interconnectats a través d’una xarxa Peer-To Peer (P2P), d’igual a igual, i sense la necessitat d’un servidor central. Es tracta d’una tecnologia que facilita la descentralització d’aplicacions financeres i qualsevol altre registre digital. A més, es considera molt segura perquè només es pot modificar el registre de tot el que ha passat a la xarxa si totes les parts hi estan d’acord.

Mineria

Mentre que en el sistema monetari tradicional, els Governs imprimeixen diners en funció de les seves necessitats, la creació monetària en l’ecosistema de les criptomonedes més populars, com per exemple el Bitcoin, està limitada. A més, les criptomonedes no s’emeten i queden disponibles per a tothom, es posen en circulació en blocs encriptats que han de ser desxifrats. D’aquí ve el concepte de la mineria de les criptomonedes, un procés computacional mitjançant el qual un conjunt d’ordinadors, els miners connectats a la xarxa, reben un nou algoritme per a resoldre un problema matemàtic, que, un cop solucionat, es recompensa amb una comissió per l’emissió d’una nova unitat de la criptomoneda, que s’afegeix a la cadena de blocs.

Moneders

Els moneders de criptomonedes o ‘wallets’ són moneders virtuals que ens permeten gestionar les nostres criptomonedes. La principal diferència amb altres moneders virtuals que podem trobar a molts bancs resideix en la seguretat que ofereix el seu programari, permetent un control absolut de les claus públiques i privades per signar transaccions i operacions executades amb criptomonedes a través de la xarxa blockchain. L’ús d’aquests moneders és indispensable a l’hora d’administrar monedes digitals basades en la criptografia, i que no existeixen en el món físic.

Staking i Hodling

El concepte de ‘staking’ consisteix en adquirir criptomonedes i mantenir-les bloquejades en un moneder amb la finalitat de donar suport a la seguretat i funcionament de la cadena de blocs. A canvi rebrem un guany, o recompensa, en forma de criptomonedes addicionals. El ‘hodl’ és un procés similar, però en aquest cas els actius no estan bloquejats i els pots utilitzar lliurement. Es tracta d’una opció que fan servir inversors que volen mantenir els seus actius durant un llarg període de temps amb l’esperança que es revalorin.

Tokens

Tot i que els conceptes de token i criptomoneda es poden considerar com a sinònims, la distinció està en el fet que les criptomonedes tenen una cadena de blocs pròpia, mentre que els tokens s’emeten en una altra cadena de blocs, com per exemple Ethereum. Un token és una unitat de valor emesa per una persona o per una empresa privada amb la qual pots representar diferents objectes dins d’una cadena de blocs. És un valor transferible dins de la xarxa de blockchain, però que no té un valor real fora d’ella, semblant al que ens passaria si tinguéssim fitxes d’un casino o punts d’una aerolínia. Per tant, un token pot tenir diferents finalitats: des de donar accés a més funcionalitats en un joc en línia, a poder ser intercanviat per objectes reals, col·leccionisme, participar en un esdeveniment …

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant la super app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

L’activitat bancària té un paper fonamental en la inflació. Quan el crèdit no es dedica a l’economia productiva, a la generació de nous productes o serveis, augmenta artificialment la capacitat de compra, la qual cosa trenca l’equilibri entre oferta i demanda i impulsa l’increment dels preus.

El negoci bancari no funciona exactament com la majoria de la gent creu. Tendim a pensar que els bancs són simples intermediaris financers que reben diners de part dels seus clients en forma de dipòsits per prestar-los a altres clients en forma de crèdits. I se suposa que els seus beneficis provenen del diferencial entre els interessos que paguen pels diners dipositats i els interessos que cobren pels diners prestats.

La realitat és molt més complexa. El que anomenem “dipòsits” no són tals perquè no es mantenen sota custòdia, sinó que hauríem de considerar-los préstecs que fem al banc. Al seu torn, els crèdits que concedeix una entitat bancària no són en realitat préstecs tal com els entenem.

Quan signem un préstec, el que fa el banc és comprar el nostre compromís de devolució de l’import nominal concedit, la qual cosa seria com un pagaré. No existeix necessàriament una transferència de diners físics del banc al nostre compte perquè el que denominem “dipòsit” no és més que l’anotació comptable d’un import que el banc deu al titular d’aquest compte.

Així és com els bancs comercials creen diners artificialment, com explica el mateix Banc d’Espanya. De fet, la immensa majoria dels dipòsits es generen a partir del no-res quan els bancs concedeixen crèdits, sense que estiguin recolzats per diners reals.

Crèdit productiu o improductiu?

Quan aquesta creació fictícia de diners serveix per finançar l’economia productiva, fent possibles inversions que generen nous béns i serveis, es manté l’equilibri entre oferta i demanda. Existeixen més diners nominals, però també més productes i serveis que es poden adquirir, amb la qual cosa no augmenta la inflació.

En canvi, si el banc genera artificialment diners per al consum i això no va acompanyat d’un augment en el volum de productes i serveis disponibles en el mercat, es trenca l’equilibri entre oferta i demanda. Com hi ha més diners disponibles per comprar el mateix volum de productes i serveis, es genera inflació. I, per desgràcia, la majoria dels préstecs no són productius, sinó que es dediquen a transaccions financeres que simplement permeten la transmissió de drets de propietat.

D’aquí la conveniència que la regulació contemplés una categorització del crèdit per evitar un excés de préstecs especulatius que disparin la inflació. Si la major part del crèdit bancari es dediqués a fins productius, tindríem un sistema financer més estable i una economia sana i sense inflació.

El marc normatiu actual fa aigües perquè es basa en la premissa que els bancs són simples intermediaris financers, quan en realitat creen diners artificialment i provoquen una espiral inflacionària, que moltes vegades acaba en l’esclat de les lògiques bombolles financeres.

Una possible solució

Alguns països han aconseguit evitar aquest problema gràcies a sistemes financers dominats pels bancs comunitaris, que no prioritzen l’especulació financera sinó el crèdit productiu. A Alemanya, per exemple, aquest tipus de bancs petits dominen el mercat i destinen la major part dels seus crèdits a les pimes.

Sens dubte, gran part de l’èxit econòmic alemany dels últims 200 anys es deu al seu sistema financer, que mai ha necessitat diners públics per rescatar a algun dels seus bancs ni ha fet perdre dipòsits als seus clients.

Per estabilitzar i millorar l’economia catalana, seria convenient trencar amb l’actual lògica del nostre sistema financer i impulsar la creació de bancs comunitaris que prioritzin el finançament de l’economia productiva.

Si vols que el teu negoci faci un gran salt, utilitza 11Onze Business. El nostre compte d’empresa i autònoms ja està disponible. Informa-te’n!

Durant els últims dos anys, els bancs centrals han afegit quantitats rècord d’or a les seves reserves i tenen intenció de continuar incrementant les seves tinences del metall daurat enfront de la incertesa macroeconòmica i geopolítica. Més enllà de l’atractiu de l’or com a actiu refugi en temps de crisi, molts països diversifiquen les seves reserves per allunyar-se del dòlar estatunidenc, segons mostren les dades publicades pel Consell Mundial de l’Or (WGC).

L’últim sondeig fet pel Consell Mundial de l’Or (WGC) sobre les Reserves d’Or dels Bancs Centrals, que es va efectuar entre el 19 de febrer i el 30 d’abril de 2024 amb un total de 70 participants, mostra que el 29% dels enquestats tenen previst incrementar les seves reserves d’or durant els pròxims dotze mesos i un 81% esperen un augment de les tinences mundials dels bancs centrals en el mateix període, la proporció més alta registrada des que es va començar a fer aquesta enquesta anual el 2018.

L’informe confirma que un entorn econòmic i geopolític cada cop més complicat, els bancs centrals de tot el món continuen incrementant les seves reserves d’or. Segons l’estudi, durant el 2023 es van adquirir 1.037 tones d’or, la segona xifra més alta de la història, després del rècord de 1.082 tones de 2022. 

La demanda rècord d’or per part dels bancs centrals en els dos últims anys s’ha vist esperonada, en gran part, per l’afany d’alguns països en diversificar les seves reserves de divises. Segons dades del Consell Mundial de l’Or (WGC), només durant el primer trimestre d’aquest any els bancs centrals ja havien afegit 290 tones a les seves reserves, un 1% més interanual i un 69% més que la mitjana trimestral dels darrers cinc anys. L’inici d’any més fort de la sèrie històrica del WGC, que es remunta a l’any 2000.

“Malgrat la demanda rècord del sector en els dos últims anys, a la qual s’hi ha afegit l’escalada dels preus de l’or, molts gestors de reserves continuen mantenint el seu entusiasme per l’or”, va declarar en un comunicat Shaokai Fan, responsable de la divisió de bancs centrals del WGC.

El dòlar perd protagonisme

Els bancs centrals es mostren més optimistes sobre la futura participació de l’or en les reserves mundials i més pessimistes sobre la futura quota del dòlar. És evident que la militarització d’aquesta divisa a través de les sancions econòmiques i de la congelació d’actius del banc central rus estan tenint un efecte positiu en les compres d’or.

El WGC apunta que la principal motivació de les compres previstes és “el desig de reequilibrar a un nivell estratègic més preferent les tinences d’or, la producció nacional d’or i les preocupacions dels mercats financers, inclosos els majors riscos de crisis i l’augment de la inflació.”

En preguntar per la futura quota de l’or en les reserves mundials, el 69% dels enquestats opinen que l’or ocuparà una major proporció de les reserves d’aquí a cinc anys, enfront del 62% el 2023 i del 46% en 2022. Els bancs centrals es mostren més pessimistes sobre la futura quota del dòlar estatunidenc en les reserves mundials pel fet que ha perdut atractiu a llarg termini per als inversors que busquen un actiu refugi.

En qualsevol cas, les principals raons adduïdes pels bancs centrals per a justificar l’increment de les seves tinences d’or: “reserva de valor a llarg termini o cobertura contra la inflació”, “rendiment en temps de crisi” i “diversificador eficaç de la cartera”, són igualment vàlides per a qualsevol inversor que vulgui protegir els seus estalvis en el context econòmic i geopolític actual.

Si vols descobrir la millor opció per protegir els teus estalvis, entra a Preciosos 11Onze. T’ajudarem a comprar al millor preu el valor refugi per excel·lència: l’or físic.

Ha arribat l’estiu i els catalans ens gastarem una mitjana de 1.203 euros en les vacances. I si et diguéssim que amb el Finança Litigis que 11Onze Recomana pots aconseguir suficients guanys per pagar-te unes molt bones vacances l’any vinent?

Amb l’estiu arriben les esperades vacances i segons un estudi recent els catalans no s’estaran de res a l’hora de gaudir-les. Es preveu que cada ciutadà destini una mitjana de 1.203 euros per a les seves vacances d’estiu. És a dir, estàs a punt de gastar-te els diners que tant t’ha costat estalviar.

I no et fa res, perquè després de passar-te un any treballant t’has guanyat un merescut descans. Però, per què no fer que els teus diners també treballin i et regalin unes vacances? Què et semblaria poder marxar de vacances sense tocar els teus estalvis?

Treu rendiment dels teus estalvis

Finança Litigis, que 11Onze Recomana, t’ofereix la possibilitat d’obtenir beneficis d’entre un 9 i un 11 % pels teus diners finançant les despeses judicials de bufets d’advocats que tiren endavant reclamacions de ciutadans que han patit abusos per part de la banca o de l’administració. Amb el capital 100% assegurat i amb una taxa d’èxit de més del 90 % dels litigis, no tens excusa per tenir els teus estalvis aturats!

Si vols descobrir com aconseguir guanys pels teus estalvis amb un producte de justícia social, 11Onze Recomana Finança Litigis. Perquè l’estiu que ve, tinguis les vacances pagades!

El voltor és un ocell rapinyaire que s’alimenta principalment de carronya. Un terme que també serveix com a una declaració d’intencions a l’hora de definir un tipus de fons d’inversió que adquireix deute d’empreses o Estats a punt de fer fallida. Laura Bunyol, agent d’11Onze, ens explica l’origen dels fons voltor i de qui hi ha al seu darrere.

Els fons voltor són fons d’inversió d’alt risc que tenen com a objectiu comprar títols de deute, públics i privats, d’empreses o de països que tenen la seva solvència seriosament compromesa. A diferència de les aus carronyeres que els hi donen nom, aquests fons no exerceixen una tasca sanitària imprescindible i beneficiosa, més aviat el contrari, de fet, han estat catalogats com a usura moderna i una amenaça pels drets humans.

El seu model de negoci es basa a comprar actius al menor preu possible i, a curt o mitjà termini, vendre’ls a altres inversors per aconseguir altes rendibilitats. Fins aquí tot sembla un concepte d’inversió perfectament normal i lògic. Ara bé, a qui se li compren aquests actius tan bé de preu? I qui en paga les conseqüències?

Quan les males pràctiques són legals

Com explica Bunyol, “el 2008 l’Estat va crear el ‘banc dolent, FROB, per absorbir els actius deteriorats dels bancs”, és a dir, l’Estat va comprar els actius tòxics dels bancs amb diners públics, per després vendre’ls a preu de saldo, entre un 20% i un 30% del seu valor nominal, als anomenats fons voltor.

Per altra banda, en mig de la crisi immobiliària espanyola, els fons voltor es van focalitzar en comprar de forma massiva crèdits hipotecaris a bancs. Després de pressionar a deutors que no podien assumir el deute, aquests fons procedien a denunciar i posteriorment iniciar el procés d’execució hipotecària. 

Una pràctica que no sempre era possible perquè molts d’aquests actius immobiliaris eren pisos de protecció oficial que no es podien reconvertir. Per tant, les gestores d’aquests fons van optar per canviar els contractes de lloguer “per tal de duplicar el preu original dels lloguers”, asfixiant als arrendataris, apunta l’agent d’11Onze.

Si vols descobrir la millor opció per protegir els teus estalvis, entra a Preciosos 11Onze. T’ajudarem a comprar al millor preu el valor refugi per excel·lència: l’or físic.

Els múltiples rescats bancaris que van tenir lloc durant la crisi financera del 2008 ens van familiaritzar amb el concepte del “bailout”, un mecanisme segons el qual un govern utilitza diners públics per rescatar entitats financeres. Tanmateix, hi ha una altra opció menys coneguda on els accionistes, creditors i dipositants es poden fer càrrec de les pèrdues de l’entitat.

La gran banca s’ha acostumat a jugar a la ruleta russa amb diners que no són seus. Si el negoci va bé, es queda els beneficis, mentre que si va malament se socialitzen les pèrdues a càrrec del contribuent. Es tracta d’un fenomen globalitzat que s’ha anat repetint al llarg del temps i es va fer evident amb els múltiples rescats bancaris i reestructuració del sector financer que van tenir lloc durant la crisi financera del 2008.

Així doncs, per a evitar el col·lapse del sistema bancari, la primera opció a molts països va ser rescatar entitats en dificultats mitjançant un bailout, o dit d’altra manera, amb els diners dels contribuents, els quals es feien càrrec dels números vermells causats per la irresponsable gestió financera dels equips directius de les entitats en fallida.

En el cas d’Espanya, els principals organismes internacionals estimen els costos del rescat bancari en el 6% del PIB. Es van injectar més de 64.000 milions d’euros en diners públics als bancs, gran part dels quals ja es donen per perduts després que els bancs només n’hagin retornat una quantitat ínfima als contribuents.

Rescat extern vs. recapitalització interna

Els dos models bàsics de rescats utilitzats actualment pel sistema financer són el bailout o rescat extern i el bail-in o recapitalització interna. Mentre que en un bailout l’estat, és a dir, la ciutadania en el seu conjunt, assumeix el cost de la recapitalització, en el cas d’un bail-in les pèrdues les assumeixen els accionistes, creditors i, en última instància, alguns dels dipositants, com va passar a Xipre el 2013. El concepte de la recapitalització interna es basa en la noció que si el banc necessita un reequilibri patrimonial, en primer lloc, haurà d’utilitzar el capital propi.

A la Unió Europea, des de gener de 2016, va entrar en vigor la normativa del sistema de rescat bail-in. Segons aquest mecanisme de resolució, els accionistes reben el primer cop com a propietaris de l’entitat. Si això no és suficient per a estabilitzar el banc, els creditors subordinats se’n fan càrrec. Els següents en la llista són els titulars de bons sèniors i, finalment, els dipositants no assegurats, és a dir, els que tenen més de 100.000 euros en els seus comptes, amb preferència dels dipòsits de grans empreses sobre els de famílies i pimes, mentre que els petits dipositants queden lliures d’afectació.

Per tant, es tracta d’un mecanisme pensat per reduir al mínim la possibilitat que els costos de la resolució d’una entitat inviable siguin assumits pels contribuents, al mateix temps que es garanteix que les entitats d’envergadura sistèmica siguin objecte de resolució sense posar en perill l’estabilitat financera.

En cas de bail-in o fallida, el banc o l’Estat es poden quedar els meus estalvis?

Sí, si tens més de 100.000 €. Si tens menys de 100.000 € quedaràs fora del bail-in i estaràs cobert pel Fons de Garantia de Dipòsits en cas de fallida. Aquest organisme garanteix la devolució dels diners de comptes d’estalvi, comptes corrents i dipòsits a termini fix. 

Recordem que el FGD garanteix 100.000 euros per dipositant i entitat. Per tant, per assegurar quantitats més elevades, convé tenir el capital repartit entre diferents entitats, sense sobrepassar en cap d’elles els 100.000 euros. Alternativament, si un compte amb 200.000 euros està a nom de dues persones, cadascuna d’elles tindria 100.000 euros assegurats.

Una altra opció és obrir un compte corrent en una fintech com 11Onze, que opera a través d’una Electronic Money Institution (EMI) i que, per llei, té l’obligació d’assegurar el 100% dels dipòsits dels seus clients en cas de fallida, independentment de l’import.

Hi ha algun exemple real de bail-in?

A Espanya, el 7 de juny de 2017, el Banco Popular va ser el primer banc espanyol rescatat mitjançant un bail-in sota el nou marc de la Unió Europea per a la resolució bancària. Els accionistes i tenidors de deute subordinat van perdre la seva inversió, i el banc va ser venut per un euro a Banco Santander, evitant així l’ús de diners públics. En aquest cas, els dipositants, encara que tinguessin més de 100.000 euros en estalvis, no van perdre els seus diners.

El rescat bancari que es va produir a Grècia el 2012 va comportar la liquidació del Laiki Bank i la reestructuració del Bank of Cyprus a través d’un bail-in. En aquest cas, els clients que tenien fins a 100.000 euros estalviats no van perdre els seus diners, però els grans dipositants van perdre una gran part dels seus estalvis o, en alguns casos, aquests diners van ser reconvertits en accions.

Si vols descobrir la millor opció per protegir els teus estalvis, entra a Preciosos 11Onze o fes un repàs als productes que 11Onze Recomana en el nostre Marketplace.

L’encreuament daurat o Golden Cross és un indicador dins de l’anàlisi tècnica del trading que els inversors fan servir per a predir un canvi potencialment alcista d’un valor. Es produeix quan la mitjana mòbil a curt termini del preu d’un actiu s’eleva per sobre de la seva mitjana mòbil a llarg termini, cosa que s’ha donat recentment en el mercat de l’or.

A fi de prendre les millors decisions d’inversió en els mercats borsaris és fonamental entendre, identificar i predir l’evolució de les cotitzacions. En aquest context hi ha dues tècniques d’anàlisi contraposades, però que les podem fer servir de manera complementària a l’hora de decidir si comprem o venem certs actius.

Per una banda, tenim l’anàlisi fonamental que intenta calcular el valor real d’un actiu a través de l’estudi de les variables primàries d’una empresa, com el balanç de vendes i beneficis o el flux de caixa, que afecten el seu valor actual i futur, amb l’objectiu de saber si és una bona o mala inversió.

Per l’altra, l’anàlisi tècnica s’utilitza per predir quan comprar o vendre un valor en funció d’indicadors estadístics exposats en gràfics, assumint que un minuciós estudi dels mateixos ens ajudarà a pronosticar el seu futur valor. Concretament, estudia els moviments del mercat, observant la cotització de l’actiu i el volum borsari, utilitzant els mercats de futurs i les accions per determinar tendències alcistes o baixistes que complementin a l’anàlisi fonamental.

Mitjanes mòbils, línies de tendència i encreuaments

En els gràfics que es fan servir en l’anàlisi tècnica, una mitjana mòbil és un indicador tècnic que combina preus d’un actiu al llarg d’un període de temps establert, i els divideix entre el nombre de dades recollides per a donar una línia de tendència. Aquesta línia de tendència connecta una varietat de punts de dades que reflecteixen els màxims o mínims de preus en un període determinat.

Les mitjanes mòbils tenen la finalitat de suavitzar les fluctuacions dels preus, i així ajudar-nos a veure la tendència del valor o índex al llarg del temps, més enllà de les fluctuacions puntuals o insignificants. Una mitjana mòbil de cotitzacions es pot calcular a curt (10 dies) mitjà (50 o 100 dies) o llarg termini (150 o 200 dies), i pot ser simple (totes les dades es tracten de la mateixa manera quan es calcula la mitjana) o ponderada (es dona major pes a les dades més recents).

Es produeix un encreuament quan la línia del preu real d’un actiu o índex travessa la línia de predicció feta per la mitjana mòbil. En aquest cas es considera que hi ha un canvi de tendència, sigui baixista quan la creua cap avall o alcista quan la cotització la creua cap amunt.

L’encreuament daurat indica una tendència alcista

Quan una mitjana mòbil a curt termini creua per sobre d’una mitjana mòbil a llarg termini, s’anomena un encreuament daurat o Golden Cross, i es considera com un clar indicador que la tendència de l’índex és alcista, per tant, que els preus seguiran pujant. Està en contraposició a una Death Cross o encreuament de la mort, un encreuament per sota que indica un mercat baixista a llarg termini.

Els encreuaments daurats tenen tres etapes clau: primer es produeix una tendència baixista en el preu d’una acció que acaba tocant fons, seguida d’un encreuament de la mitjana mòbil més curta de l’acció sobre la seva mitjana mòbil més llarga, la qual cosa desencadena un canvi de tendència. Finalment, l’acció continua el seu ascens cap a preus més alts.

És el que s’ha vist recentment al mercat de l’or. Tot i que ha experimentat una lleu i puntual caiguda del seu valor després d’haver aconseguit nous màxims històrics, el metall daurat ha format un patró gràfic de Golden Cross, senyal que, segons afirmen alguns analistes, s’acosten més guanys i s’inicia un cicle prolongat a l’alça.

Protegeix-te de les crisis econòmiques amb el valor refugi per excel·lència: l’or. Si vols que els teus estalvis tinguin valor el dia de demà, Or Patrimoni.

Sembla obvi, però, per aprendre a administrar els nostres diners, és primordial, primer, que ens els hàgim guanyat. Aconseguir diversificar els nostres guanys és una estratègia que ens pot blindar enfront d’una possible recessió o d’un imprevist. A 11Onze recopilem tres consells bàsics per fer-ho.

En moments d’incertesa és clau saber respondre a: com estalviar, com fer créixer els estalvis i com controlar les despeses. Difícilment serem experts a trobar respostes per totes tres preguntes alhora, però, si entenem els conceptes que s’amaguen rere cadascuna d’elles, tenim moltes més possibilitats de gestionar els nostres diners adequadament. No només aprendrem a cobrir les necessitats bàsiques, sinó que sabrem gaudir-ne i tindrem molt clar quan hem de prescindir d’aquelles que no ho són tant com ens pensàvem.

Estalvi: almenys un 10% dels ingressos

Sovint es diu que l’estalvi és la base principal de l’èxit financer. Tenir diners estalviats és el que ens dona la capacitat de respondre a situacions imprevistes —bé sigui una incapacitat per malaltia o càrrecs inesperats—, començar un negoci o tornar a estudiar. Però és important no confondre l’estalvi amb la inversió: mentre que el primer ens dona tranquil·litat, fins i tot en moments de crisi econòmica global, la inversió pot fer que els nostres estalvis es multipliquin, però també pot ser una font de maldecaps i la causa que perdem la nostra liquiditat.

Un dilema que ens podem trobar és si liquidar el deute o estalviar. Tot dependrà del tipus d’interès que tingui aquest deute. En casos d’interessos alts, com poden ser els de les targetes de crèdit, és generalment preferible deixar aquest deute a zero abans de plantejar-se l’estalvi. Però, en casos en què l’interès del deute sigui baix, com pot passar amb una hipoteca o, fins i tot, un crèdit personal, és raonable estalviar i alhora liquidar el deute lentament.

Creixement lent, risc baix, i a la inversa

Un compte d’estalvi ha estat la manera més tradicional que creixin els nostres diners, sobretot per a la gent més conservadora i poc aficionada al risc. Però, amb interessos relativament baixos i una inflació que ens visita molt més sovint del que seria desitjable, altres formes d’inversió van guanyant terreny, especialment davant d’una clientela cada dia més erudita en temes financers i amb un poder adquisitiu relativament superior a les generacions precedents.

En aquest punt, l’oferta de productes d’inversió és extensa i variada, amb diferents nivells de risc. Cadascú ha de ser conscient dels seus coneixements financers i, sobretot, de la quantitat de diners que s’està disposat a arriscar i perdre, especialment si l’expectativa de creixement és elevada i a curt termini. Cal tenir en compte que un gestor d’inversió pot ser una molt bona opció a l’hora d’escollir un producte financer que millori la rendibilitat dels nostres estalvis d’una manera substancial.

Despeses: necessitat vs. desig

Evidentment, no estalviarem tot el que guanyem, però hem de distingir entre dos tipus de despeses:

• Despeses de primera necessitat. Aquí hi comptem les despeses en el que és bàsic que necessitem per viure, com poden ser el menjar, l’allotjament, els subministraments d’electricitat, l’aigua, el transport públic, entre d’altres. 
• Desitjos i productes més superflus. Per eliminació, hi incloem tot el que no és estrictament necessari. Hi trobaríem les compres impulsives, articles de luxe, viatges de lleure, etc.

Fer aquesta distinció no implica que no puguem gastar diners en coses que desitgem, però que no necessàriament ens calen. El desig i les accions que no tenen una finalitat merament pràctica són part de la condició humana. Això és un fet. Per tant, també ens hem de permetre aquestes despeses, sempre que ens adherim a un pressupost preestablert, bé sigui setmanal o mensual.

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant la super app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

Si ets un inversor, és essencial que entenguis què són els índexs borsaris i per a què serveixen. Un índex borsari és un indicador estadístic que reflecteix la variació de la cotització de les principals accions que cotitzen en una borsa determinada i que es pot utilitzar com una eina d’inversió.

Els índexs borsaris són instruments de referència característics del món de les finances i essencials per als inversors. Són eines que permeten mesurar el rendiment d’un grup específic d’actius del mercat borsari, proporcionant una visió clara de la cotització d’un conjunt d’accions o valors que estan relacionats. 

Existeixen múltiples índexs a tot el món que, com apunta Joan Benedicto, agent 11Onze “ens indicaran si les accions d’un sector econòmic concret pugen o baixen de preu i el rendiment que tindran en conjunt”. Per tant, poden ser clau a l’hora de conèixer el mercat borsari i escometre inversions.

Quins són els principals índexs borsaris?

Els índexs borsaris poden incloure des d’unes poques fins a centenars d’empreses. Els exemples internacionals més coneguts són:

• Dow Jones Industrial Average (DJIA), creat per Charles Henry Dow, editor del diari The Wall Street Journal, i que mesura les cotitzacions de les 30 majors empreses que cotitzen a la Borsa de Nova York.
• S&P 500, que inclou les 500 empreses més importants dels Estats Units i és considerat el més representatiu de la situació real del mercat.
• NASDAQ, que engloba les empreses tecnològiques de major capitalització borsària del mercat i altres empreses de sectors en expansió.
• FTSE 100, pronunciat com “Footsie one hundred”, és un índex borsari publicat pel Financial Times i el componen els 100 principals valors de la Borsa de Londres.
• NIKKEI 225, el principal indicador de la Borsa de Tòquio i mesura els resultats de les 225 empreses públiques japoneses de més alta capitalització i liquiditat pertanyents a diversos sectors industrials.
• En el cas d’Espanya hi trobem l’IBEX 35. Per tant, quan per exemple sentim a dir que la borsa espanyola ha caigut un 0,10%, s’està informant que els valors de mercat de les trenta-cinc empreses del principal índex borsari del mercat espanyol han baixat un 0.10%.

Aquests índexs funcionen per punts, els quals aniran augmentant o disminuint en funció de l’evolució del valor de les empreses que el formin, però com explica Benedicto, “hem de tenir present que per fer el càlcul d’aquests índexs, no totes les empreses que els conformen es tenen en compte de manera equitativa, mentre que algunes poden influir un 10% a l’índex, altres potser només ho fan en un 0.5%”.

Si vols descobrir la millor opció per protegir els teus estalvis, entra a Preciosos 11Onze. T’ajudarem a comprar al millor preu el valor refugi per excel·lència: l’or físic.

Països com Irlanda, Luxemburg, Malta, Països Baixos i Xipre atrauen un gran nombre d’empreses multinacionals oferint avantatges fiscals que els permeten reduir significativament les seves obligacions tributàries. Aquestes pràctiques d’elusió fiscal transfronterera drenen recursos d’altres països comunitaris i creen tensions entre els estats membres.

L’elusió i l’evasió fiscal són conceptes jurídics que poden semblar sinònims, però que tenen una naturalesa legal totalment diferent. L’elusió fiscal consisteix a fer servir pràctiques legals per a evitar pagar determinats impostos o reduir al màxim una factura tributària. Tot i que aquesta pràctica no és il·legal; moltes vegades aprofita buits legals per obtenir determinades exempcions, deduccions i bonificacions fiscals. Per altra banda, l’evasió fiscal també busca evitar o reduir el pagament d’impostos, però en aquest cas utilitzant pràctiques il·legals, per tant, és un delicte penal.

Un bon exemple d’elusió fiscal és el que fan moltes multinacionals espanyoles que tenen filials en països amb baixa fiscalitat per a reduir la càrrega de la seva arquitectura tributària. Segons l’últim informe “país per país” republicat el mes d’abril per l’Agència Tributària, els treballadors més productius de les empreses espanyoles es troben en les seves filials situades a Irlanda, Luxemburg, Malta i Països Baixos.

La productivitat d’aquestes filials en refugis fiscals de la Unió Europea que tenen les 123 multinacionals més grans de l’Estat espanyol va oscil·lar entre els 1,2 milions i els 1,9 milions d’euros per treballador, mentre en altres països europeus que no ofereixen els mateixos avantatges fiscals aquest indicador va rondar els 450.000 euros per assalariat. 

Això no passa per casualitat i tampoc vol dir que els empleats d’aquestes filials siguin molt més eficients que els seus homòlegs al territori espanyol. Aquestes delegacions no són centres productius, si no petites oficines amb poc personal, però que gestionen molts diners. I d’aquí surten les xifres de l’elevada productivitat d’aquests treballadors. Amb aquestes pràctiques, Espanya perd més de 4.700 milions d’euros en impostos a l’any.

Avantatges dels refugis fiscals

El cas de Ferrovial que, tot i que havia rebut ajudes públiques, va canviar la seva seu social des d’Espanya a Països Baixos fusionant-se amb la seva filial per cotitzar menys, va revivar el debat sobre els refugis fiscals a la UE. 

La multinacional espanyola al·legava que havia triat Països Baixos com a seu pel fet que aquest país europeu compta amb una qualificació creditícia triple A (AAA) així com amb un marc jurídic “estable”, però no és cap secret que un clima fiscal i regulador més favorable va ser el principal desencadenant de l’operació de trasllat.

Si bé és cert que l’impost de societats està al voltant del 25% en els dos països, els primers 395.000 euros d’ingressos només tributen un 15% als Països Baixos. A més, el tractament fiscal dels dividends és menys agressiu i existeix la possibilitat de reconduir part de les seves bases imposables a les Antilles Holandeses amb un tractament fiscal més favorable.

De la mateixa manera, Irlanda s’ha establert com la meca de les grans tecnològiques, financeres i farmacèutiques, atraient a més de 1000 multinacionals d’aquests sectors, en part gràcies a la seva benèvola política fiscal corporativa, però principalment perquè fins al 2015 permetia crear dues empreses: una en un paradís fiscal amb els drets de la propietat intel·lectual, i l’altra a Irlanda que es feia servir per vendre a la resta del món mentre pagava per aquests drets a la primera.

Ens trobem en un cas similar a Luxemburg, Malta i Xipre, on les empreses espanyoles poden arribar a tributar menys d’un 3% pel seu negoci exterior. Aquestes filials també destaquen per ser les que menys empleats tenen de mitjana. A Malta, el segon país amb menor tipus efectiu i on les empreses es poden dividir en dos com a Irlanda, són 13 empleats de mitjana per filial; mentre que a Xipre en són només 9.

Finalment, tenim el cas de Bèlgica, país sobre el qual el Tribunal General de la Unió Europea va considerar que les exempcions fiscals que havia concedit a empreses multinacionals constituïen un règim d’ajudes il·lícites, obligant el país a recuperar 700 milions d’euros en impostos no pagats per almenys 35 multinacionals i a canviar el seu règim fiscal. Un cas excepcional en un context europeu favorable als refugis fiscals que dona pocs senyals de canviar en un futur pròxim.

Si vols descobrir la millor opció per protegir els teus estalvis, entra a Preciosos 11Onze. T’ajudarem a comprar al millor preu el valor refugi per excel·lència: l’or físic.