Viure bé sense ser milionari: és possible?

Podem viure bé sense haver d’hipotecar la nostra vida i disposar d’un futur prometedor sense maldecaps econòmics? Existeix la possibilitat de portar una vida de milionari sense tenir grans ingressos?

El primer exercici per saber la realitat d’aquest fet és cercar a Internet el nom d’aquesta periodista financera: Michelle McGagh. Deures fets? Doncs seguim. Com hem pogut veure, quan busquem a internet el nom d’aquesta periodista anglesa, hem comprovat que l’any 2015 va decidir deixar de gastar diners durant tot un any. Després d’un any d’estalvi extrem, sense ni tan sols gastar diners en transports, ni restaurants, va permetre a la periodista estalviar més de 20.000 lliures en un any, gairebé la quantitat necessària per poder-se comprar fins i tot un cotxe nou. 

Amb aquest exemple anterior, podem comprovar que és possible viure bé amb una vida més austera, sense fer ús de grans luxes ni ostentacions. Existeix també un altre mètode molt de moda anomenat moviment FIRE (Financial Independence, Retire Early) que, traduït al català, significa “independència financera per jubilar-se aviat”. Però, què és aquest moviment?

Un moviment que promou una jubilació abans de temps

La idea principal d’aquest moviment és estalviar el màxim de diners possibles per poder-nos jubilar abans dels cinquanta anys. Aquest estil de vida està basat a viure lliurement i portar una vida sense consumisme, desfer-nos de les nostres despeses com més aviat millor, portar una vida “fes-ho tu mateix”, controlar les despeses personals, fer ús intel·ligent de les nostres inversions, ser pràctic i sobretot: treballar en allò que ens agrada. El perfil d’aquest curiós moviment és cada vegada més vist en gent jove que vol sortir de la roda en què el món està lligat, joves que volen jubilar-se aviat per poder gaudir d’una tranquil·litat econòmica abans de fer cinquanta anys gràcies al peculiar moviment. 

Podem viure bé sense ser milionari? 

La resposta a aquesta pregunta sempre va enfocada a allò que volem arribar a generar a la vida. Sempre dependrà de l’estil de vida que volem portar o fins a on volem fer un bon ús de la nostra economia. Els diners poden tenir un significat ben diferent segons l’ús que en fem. Si una persona guanya un sou desorbitat, en cap cas això voldrà dir que aquesta persona pot portar una vida de milionari sempre. Quantes vegades hem llegit a la premsa articles de famosos actors i actrius que després de guanyar milions de dòlars en les seves pel·lícules s’han quedat amb una mà davant i una darrere? 

També està el fet que la quantitat de milions que té una persona no demostra que sigui plenament feliç. Existeix el país més feliç del món, i això està demostrat, perquè en aquest país, el Bhutan, un reialme i estat independent de l’Àsia meridional, calcula l’índex de Felicitat Interna Bruta (FIB), que mesura la qualitat de vida que té aquest país segons la conservació dels seus costums, la cura del medi ambient i el creixement econòmic. 

Internet està ple de blogs que comparen si els diners donen o no la felicitat. Clarament, ajuden a poder portar una vida més tranquil·la, però no per aquest motiu tenir diners ens aporta felicitat. La pandèmia de la Covid-19 també ha accelerat les desigualtats socials entre la població. El món necessita reinventar-se i ensenyar a les escoles l’ofici de la felicitat. La humanitat s’ha posat la mascareta i darrere s’amaguen milions d’ulls amb necessitat d’un somriure o una abraçada. Potser cal que ensenyem més les pautes per viure bé amb el necessari que l’obsessió de voler convertir-nos en milionaris per resoldre els problemes econòmics. 

Hi ha un savi que diu que el món és ple de diners, que en fem un bon ús i que després els tornem a deixar lliures com estaven abans que fossin a les nostres mans. Tenir un compte bancari ple de diners tampoc ens fa ni més feliços ni més lliures, i viure bé va lligat a la nostra manera de ser i de conèixer el món que ens envolta. Com deia Bob Marley, “els diners no poden comprar la vida”.

11Onze és la comunitat fintech de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android i Apple. Uneix-te a la revolució!

Sembla obvi, però, per aprendre a administrar els nostres diners, és primordial, primer, que ens els hàgim guanyat. Aconseguir diversificar els nostres guanys és una estratègia que ens pot blindar enfront d’una possible recessió o d’un imprevist. A 11Onze recopilem tres consells bàsics per fer-ho.

En moments d’incertesa és clau saber respondre a: com estalviar, com fer créixer els estalvis i com controlar les despeses. Difícilment serem experts a trobar respostes per totes tres preguntes alhora, però, si entenem els conceptes que s’amaguen rere cadascuna d’elles, tenim moltes més possibilitats de gestionar els nostres diners adequadament. No només aprendrem a cobrir les necessitats bàsiques, sinó que sabrem gaudir-ne i tindrem molt clar quan hem de prescindir d’aquelles que no ho són tant com ens pensàvem.

Estalvi: almenys un 10% dels ingressos

Sovint es diu que l’estalvi és la base principal de l’èxit financer. Tenir diners estalviats és el que ens dona la capacitat de respondre a situacions imprevistes —bé sigui una incapacitat per malaltia o càrrecs inesperats—, començar un negoci o tornar a estudiar. Però és important no confondre l’estalvi amb la inversió: mentre que el primer ens dona tranquil·litat, fins i tot en moments de crisi econòmica global, la inversió pot fer que els nostres estalvis es multipliquin, però també pot ser una font de maldecaps i la causa que perdem la nostra liquiditat.

Un dilema que ens podem trobar és si liquidar el deute o estalviar. Tot dependrà del tipus d’interès que tingui aquest deute. En casos d’interessos alts, com poden ser els de les targetes de crèdit, és generalment preferible deixar aquest deute a zero abans de plantejar-se l’estalvi. Però, en casos en què l’interès del deute sigui baix, com pot passar amb una hipoteca o, fins i tot, un crèdit personal, és raonable estalviar i alhora liquidar el deute lentament.

Creixement lent, risc baix, i a la inversa

Un compte d’estalvi ha estat la manera més tradicional que creixin els nostres diners, sobretot per a la gent més conservadora i poc aficionada al risc. Però, amb interessos relativament baixos i una inflació que ens visita molt més sovint del que seria desitjable, altres formes d’inversió van guanyant terreny, especialment davant d’una clientela cada dia més erudita en temes financers i amb un poder adquisitiu relativament superior a les generacions precedents.

En aquest punt, l’oferta de productes d’inversió és extensa i variada, amb diferents nivells de risc. Cadascú ha de ser conscient dels seus coneixements financers i, sobretot, de la quantitat de diners que s’està disposat a arriscar i perdre, especialment si l’expectativa de creixement és elevada i a curt termini. Cal tenir en compte que un gestor d’inversió pot ser una molt bona opció a l’hora d’escollir un producte financer que millori la rendibilitat dels nostres estalvis d’una manera substancial.

Despeses: necessitat vs. desig

Evidentment, no estalviarem tot el que guanyem, però hem de distingir entre dos tipus de despeses:

• Despeses de primera necessitat. Aquí hi comptem les despeses en el que és bàsic que necessitem per viure, com poden ser el menjar, l’allotjament, els subministraments d’electricitat, l’aigua, el transport públic, entre d’altres. 
• Desitjos i productes més superflus. Per eliminació, hi incloem tot el que no és estrictament necessari. Hi trobaríem les compres impulsives, articles de luxe, viatges de lleure, etc.

Fer aquesta distinció no implica que no puguem gastar diners en coses que desitgem, però que no necessàriament ens calen. El desig i les accions que no tenen una finalitat merament pràctica són part de la condició humana. Això és un fet. Per tant, també ens hem de permetre aquestes despeses, sempre que ens adherim a un pressupost preestablert, bé sigui setmanal o mensual.

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

La comissió d’obertura que cobren els bancs quan demanem un préstec es pot considerar abusiva si no es compleixen certs requisits de transparència. Diversos jutjats s’han pronunciat sobre la seva nul·litat en considerar que no corresponen a cap servei efectiu de l’entitat.

El passat 16 de març el Tribunal de Justícia de la Unió Europea va tirar per terra el plantejament de la jurisprudència espanyola i va obrir la porta a què la comissió d’obertura d’un crèdit o hipoteca es pugui considerar com una clàusula abusiva. La sentència del TJUE estableix que la comissió d’obertura d’un crèdit o hipoteca no forma part de l’objecte principal del contracte, tenint un caràcter “accessori” i, per tant, pot ser una clàusula abusiva.

El tribunal europeu donava resposta al cas que enfrontava CaixaBank amb un client després que un jutjat obligués a l’entitat tornar a 845 euros que li havia cobrat en concepte de comissió d’obertura d’un crèdit amb garantia hipotecària, en considerar que aquesta comissió era abusiva. 

Després de recórrer sense èxit, CaixaBank va optar per portar el cas al Tribunal Suprem, el qual va demanar al TJUE que es pronunciés sobre la jurisprudència espanyola que considera que la comissió d’obertura regula un element essencial del contracte i no pot apreciar-se el seu caràcter abusiu si està redactada de manera clara i comprensible. 

Tanmateix, per al TJUE es tracta d’una obligació no essencial del contracte, o en altres paraules, considera que és un invent del banc per guanyar diners, que realment no obeeix a cap servei o despesa concreta diferenciada de la mateixa activitat del préstec.

Sobre la nul·litat de la comissió d’obertura

Primer de tot, cal tenir en compte que una comissió d’obertura no sempre serà declarada com a abusiva. La nul·litat del cobrament d’una comissió es determinarà després d’investigar si el banc va acreditar degudament, previ a la signatura del contracte, que va fer un estudi de risc tant del client com de l’operació financera, i una vegada el jutge valori si hi ha un desequilibri important entre els drets i les obligacions de les dues parts, avaluant si el client va ser informat de manera clara i comprensible.

Dit això, al dia d’avui, diversos Jutjats ja s’han pronunciat declarant nul·les algunes comissions d’obertura en considerar que no corresponen a cap servei prestat ni a despeses justificades, i obligant als bancs a la devolució de l’import d’aquestes comissions més els interessos d’ençà que es va pagar la comissió inicial. D’aquesta manera, els bancs podrien enfrontar-se a una nova onada de reclamacions judicials com va succeir després que el tribunal europeu també tombés les clàusules sòl i l’IAJD.

En el supòsit que consideris que la comissió d’obertura del teu préstec hipotecari pot ser abusiva, pots reclamar directament al servei d’atenció al client de la teva entitat bancària per exigir que et retornin el que t’hagin cobrat. D’altra banda, et pots posar en contacte amb una assessoria jurídica per contractar els serveis d’un advocat que pugui assessorar-te sobre el teu cas particular i defensar els teus drets.

Finança les demandes contra els bancs. Fes justícia i aconsegueix rendiments pels teus estalvis per damunt de la inflació gràcies a les indemnitzacions que hauran de pagar els bancs. Tota la informació sobre Finança Litigis la trobaràs a 11Onze Recomana.

Les criptomonedes han revolucionat el sistema financer mundial, però com tota nova tecnologia genera moltes preguntes. Hem preparat un petit glossari dels termes bàsics que hauries d’entendre per a iniciar-te en el món de les criptodivises. 

Les criptomonedes, també conegudes com a criptodivises o monedes digitals, són una divisa alternativa que es pot definir com un actiu digital que fa servir un xifratge criptogràfic per garantir la seva titularitat, assegurar la integritat de les transaccions, i controlar la creació d’unitats addicionals. Dit això, hi ha uns conceptes clau que cal tenir clars a l’hora d’entendre el funcionament de les criptomonedes.

Blockchain

El ‘blockchain’, o cadena de blocs en català, és una tecnologia que permet fer transaccions entre dues o més persones sense la necessitat d’intermediaris. Ve a ser el llibre de comptabilitat on es guarden totes les operacions distribuïdes en ordinadors, que poden estar en qualsevol part del món, interconnectats a través d’una xarxa Peer-To Peer (P2P), d’igual a igual, i sense la necessitat d’un servidor central. Es tracta d’una tecnologia que facilita la descentralització d’aplicacions financeres i qualsevol altre registre digital. A més, es considera molt segura perquè només es pot modificar el registre de tot el que ha passat a la xarxa si totes les parts hi estan d’acord.

Mineria

Mentre que en el sistema monetari tradicional, els Governs imprimeixen diners en funció de les seves necessitats, la creació monetària en l’ecosistema de les criptomonedes més populars, com per exemple el Bitcoin, està limitada. A més, les criptomonedes no s’emeten i queden disponibles per a tothom, es posen en circulació en blocs encriptats que han de ser desxifrats. D’aquí ve el concepte de la mineria de les criptomonedes, un procés computacional mitjançant el qual un conjunt d’ordinadors, els miners connectats a la xarxa, reben un nou algoritme per a resoldre un problema matemàtic, que, un cop solucionat, es recompensa amb una comissió per l’emissió d’una nova unitat de la criptomoneda, que s’afegeix a la cadena de blocs.

Moneders

Els moneders de criptomonedes o ‘wallets’ són moneders virtuals que ens permeten gestionar les nostres criptomonedes. La principal diferència amb altres moneders virtuals que podem trobar a molts bancs resideix en la seguretat que ofereix el seu programari, permetent un control absolut de les claus públiques i privades per signar transaccions i operacions executades amb criptomonedes a través de la xarxa blockchain. L’ús d’aquests moneders és indispensable a l’hora d’administrar monedes digitals basades en la criptografia, i que no existeixen en el món físic.

Staking i Hodling

El concepte de ‘staking’ consisteix en adquirir criptomonedes i mantenir-les bloquejades en un moneder amb la finalitat de donar suport a la seguretat i funcionament de la cadena de blocs. A canvi rebrem un guany, o recompensa, en forma de criptomonedes addicionals. El ‘hodl’ és un procés similar, però en aquest cas els actius no estan bloquejats i els pots utilitzar lliurement. Es tracta d’una opció que fan servir inversors que volen mantenir els seus actius durant un llarg període de temps amb l’esperança que es revalorin.

Tokens

Tot i que els conceptes de token i criptomoneda es poden considerar com a sinònims, la distinció està en el fet que les criptomonedes tenen una cadena de blocs pròpia, mentre que els tokens s’emeten en una altra cadena de blocs, com per exemple Ethereum. Un token és una unitat de valor emesa per una persona o per una empresa privada amb la qual pots representar diferents objectes dins d’una cadena de blocs. És un valor transferible dins de la xarxa de blockchain, però que no té un valor real fora d’ella, semblant al que ens passaria si tinguéssim fitxes d’un casino o punts d’una aerolínia. Per tant, un token pot tenir diferents finalitats: des de donar accés a més funcionalitats en un joc en línia, a poder ser intercanviat per objectes reals, col·leccionisme, participar en un esdeveniment …

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant la super app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

Horror! La televisió no funciona perquè un dels teus fills estava jugant i ha llançat alguna cosa contra la pantalla o, fins i tot pitjor, l’ha tirat al terra. Es tracta d’accidents d’allò més habituals quan hi ha nens petits a casa. La teva assegurança de llar es faria càrrec de la reparació en aquesta mena d’accidents?

Els nens es passen el dia jugant i és habitual que en un moment o un altre acabin trencant alguna cosa a casa. La televisió és un dels objectes de valor que amb més facilitat pateix les conseqüències de les seves entremaliadures, especialment ara que són més lleugeres que mai i es poden caure amb facilitat en cas de rebre un cop.

Les assegurances de llar inclouen dins de la cobertura de responsabilitat civil els danys que els nens puguin provocar a tercers dins o fora de casa, ja que es dona per fet que es produeixen per accident. Però elements com la nostra pantalla de televisió no entren en la categoria de danys a tercers, sinó que són danys propis, per la qual cosa normalment estan exclosos.

Quines reparacions solen cobrir les assegurances de llar?

Si no tenim contractades cobertures addicionals, els danys que normalment cobreix una assegurança de llar són els provocats per l’aigua, els fenòmens atmosfèrics i els derivats d’un robatori. També sol incloure’s la reparació d’electrodomèstics en cas de sobrecàrrega de tensió, tot i que en aquests casos normalment s’estableix un límit d’antiguitat per a l’electrodomèstic.

A més, les assegurances de llar solen incloure la reparació o restitució de vidres trencats i fins i tot sanitaris, però poques vegades fan referència a elements com les pantalles de les televisions. I un televisor trencat pot convertir-se en un gran problema perquè la reparació pot ser més o menys costosa en funció de quines peces hagin sofert danys.

La conveniència d’una cobertura específica

Com més val prevenir que curar, quan es tenen fills petits és aconsellable contractar una assegurança que cobreixi qualsevol dany que es produeixi en la llar per accident. Això sí que ens protegiria en cas que algun dels nostres fills trenqués la televisió mentre juga, o fins i tot si es despengés una làmpada i causés danys en un moble o algun altre element.

De tota manera, cal tenir en compte que aquest tipus de cobertures no ens protegeixen absolutament de tot. Sempre hi ha límits i béns que estan exclosos, com sol passar amb les ulleres. Per això, és necessari llegir amb atenció la pòlissa abans de contractar-la per comprovar quins danys es poden reclamar i quins no.

Què fer en cas de sinistre?

Si una malifeta dels nostres fills ha provocat algun desperfecte a casa, convé contactar amb la companyia d’assegurances el més aviat possible per comunicar el sinistre. L’habitual és que les companyies atorguin als seus assegurats un termini màxim de set dies per fer-ho des que en tenen coneixement, tot i que en algunes pòlisses aquest termini s’amplia.

Quan parlem amb l’operador, haurem d’explicar-li què és el que ha succeït i quines són les conseqüències de l’accident. Qui ens atengui ens confirmarà si aquest desperfecte està o no cobert per la pòlissa. En cas que ho estigui, es desplaçarà al nostre domicili un pèrit per examinar els danys i emetrà un dictamen amb la solució adequada. En el cas de la televisió, això podria implicar la reparació o el canvi per una nova.

Si vols conèixer una assegurança justa per a la teva llar i per a la societat, descobreix 11Onze Segurs.

Els múltiples rescats bancaris que van tenir lloc durant la crisi financera del 2008 ens van familiaritzar amb el concepte del “bailout”, un mecanisme segons el qual un govern utilitza diners públics per rescatar entitats financeres. Tanmateix, hi ha una altra opció menys coneguda on els accionistes, creditors i dipositants es poden fer càrrec de les pèrdues de l’entitat.

La gran banca s’ha acostumat a jugar a la ruleta russa amb diners que no són seus. Si el negoci va bé, es queda els beneficis, mentre que si va malament se socialitzen les pèrdues a càrrec del contribuent. Es tracta d’un fenomen globalitzat que s’ha anat repetint al llarg del temps i es va fer evident amb els múltiples rescats bancaris i reestructuració del sector financer que van tenir lloc durant la crisi financera del 2008.

Així doncs, per a evitar el col·lapse del sistema bancari, la primera opció a molts països va ser rescatar entitats en dificultats mitjançant un bailout, o dit d’altra manera, amb els diners dels contribuents, els quals es feien càrrec dels números vermells causats per la irresponsable gestió financera dels equips directius de les entitats en fallida.

En el cas d’Espanya, els principals organismes internacionals estimen els costos del rescat bancari en el 6% del PIB. Es van injectar més de 64.000 milions d’euros en diners públics als bancs, gran part dels quals ja es donen per perduts després que els bancs només n’hagin retornat una quantitat ínfima als contribuents.

Rescat extern vs. recapitalització interna

Els dos models bàsics de rescats utilitzats actualment pel sistema financer són el bailout o rescat extern i el bail-in o recapitalització interna. Mentre que en un bailout l’estat, és a dir, la ciutadania en el seu conjunt, assumeix el cost de la recapitalització, en el cas d’un bail-in les pèrdues les assumeixen els accionistes, creditors i, en última instància, alguns dels dipositants, com va passar a Xipre el 2013. El concepte de la recapitalització interna es basa en la noció que si el banc necessita un reequilibri patrimonial, en primer lloc, haurà d’utilitzar el capital propi.

A la Unió Europea, des de gener de 2016, va entrar en vigor la normativa del sistema de rescat bail-in. Segons aquest mecanisme de resolució, els accionistes reben el primer cop com a propietaris de l’entitat. Si això no és suficient per a estabilitzar el banc, els creditors subordinats se’n fan càrrec. Els següents en la llista són els titulars de bons sèniors i, finalment, els dipositants no assegurats, és a dir, els que tenen més de 100.000 euros en els seus comptes, amb preferència dels dipòsits de grans empreses sobre els de famílies i pimes, mentre que els petits dipositants queden lliures d’afectació.

Per tant, es tracta d’un mecanisme pensat per reduir al mínim la possibilitat que els costos de la resolució d’una entitat inviable siguin assumits pels contribuents, al mateix temps que es garanteix que les entitats d’envergadura sistèmica siguin objecte de resolució sense posar en perill l’estabilitat financera.

En cas de bail-in o fallida, el banc o l’Estat es poden quedar els meus estalvis?

Sí, si tens més de 100.000 €. Si tens menys de 100.000 € quedaràs fora del bail-in i estaràs cobert pel Fons de Garantia de Dipòsits en cas de fallida. Aquest organisme garanteix la devolució dels diners de comptes d’estalvi, comptes corrents i dipòsits a termini fix. 

Recordem que el FGD garanteix 100.000 euros per dipositant i entitat. Per tant, per assegurar quantitats més elevades, convé tenir el capital repartit entre diferents entitats, sense sobrepassar en cap d’elles els 100.000 euros. Alternativament, si un compte amb 200.000 euros està a nom de dues persones, cadascuna d’elles tindria 100.000 euros assegurats.

Una altra opció és obrir un compte corrent en una fintech com 11Onze, que opera a través d’una Electronic Money Institution (EMI) i que, per llei, té l’obligació d’assegurar el 100% dels dipòsits dels seus clients en cas de fallida, independentment de l’import.

Hi ha algun exemple real de bail-in?

A Espanya, el 7 de juny de 2017, el Banco Popular va ser el primer banc espanyol rescatat mitjançant un bail-in sota el nou marc de la Unió Europea per a la resolució bancària. Els accionistes i tenidors de deute subordinat van perdre la seva inversió, i el banc va ser venut per un euro a Banco Santander, evitant així l’ús de diners públics. En aquest cas, els dipositants, encara que tinguessin més de 100.000 euros en estalvis, no van perdre els seus diners.

El rescat bancari que es va produir a Grècia el 2012 va comportar la liquidació del Laiki Bank i la reestructuració del Bank of Cyprus a través d’un bail-in. En aquest cas, els clients que tenien fins a 100.000 euros estalviats no van perdre els seus diners, però els grans dipositants van perdre una gran part dels seus estalvis o, en alguns casos, aquests diners van ser reconvertits en accions.

Si vols descobrir la millor opció per protegir els teus estalvis, entra a Preciosos 11Onze o fes un repàs als productes que 11Onze Recomana en el nostre Marketplace.

El cicle de crisis financeres de les últimes dècades ha posat de manifest les limitacions dels models actuals de supervisió bancària a l’hora de garantir la solvència dels bancs, l’estabilitat de l’economia i la confiança en el sistema financer.

Els bancs juguen un paper fonamental en l’economia, per tant, una bona supervisió bancària és un element clau per mantenir la solidesa i la integritat del sistema financer d’un país. Això no obstant, una vegada darrere l’altra veiem com els organismes reguladors no poden evitar que la gestió inadequada d’aquestes entitats tingui conseqüències desastroses per l’economia.

Essencialment, la supervisió bancària implica la regulació i el control de les activitats dels bancs per part de les autoritats competents. Aquestes entitats supervisores han de garantir que els bancs compleixin amb les normatives i que gestionin adequadament els riscos inherents a les seves operacions, de manera que es garanteixi la seva solvència.

Tanmateix, la promíscua relació entre la banca i la classe política ha facilitat la desregulació i una supervisió ineficaç del sector financer, conduint a pràctiques arriscades i irresponsables per part dels monopolis que controlen el mercat. Això posa de manifest una manca de voluntat en servir l’interès públic que sovint es tradueix en una devastació econòmica que acaben pagant els contribuents, rescatant a bancs amb diners públics. 

Quan els supervisors bancaris no fan la seva funció

La crisi financera del 2008 va tenir el seu origen en l’esclat de la bombolla immobiliària del 2006 als Estats Units. Un boom creditici que venia acompanyat d’un excessiu palanquejament acumulat pel sector bancari alimentat amb crèdit barat i una laxa normativa.

Les entitats financeres van oferir préstecs hipotecaris subprime a persones amb una solvència financera qüestionable, concedint crèdits a clients amb baixos ingressos o sense verificació adequada de la seva capacitat de pagament. Al mateix temps, els productes financers derivats jugaven un paper clau en l’amplificació de la crisi. Aquestes inversions van ser considerades inicialment com a segures i de baix risc, ja que les agències de qualificació creditícia els van atorgar una bona classificació.

L’informe d’una comissió d’investigació creada per esbrinar les causes de la crisi va destacar l’excessiva presa de riscos per part dels bancs i la negligència els reguladors financers. Concretament, va criticar la reducció i falles en la regulació financera per part de la Reserva Federal durant el mandat d’Alan Greenspan. 

La desregulació i falta de supervisió, però, no venien de nou, ja que va ser la pedra angular de la “Reaganomics” durant els anys vuitanta. L’administració del president Reagan havia assentat les bases que van inspirar les polítiques posades en marxa pels seus successors i que van culminar amb la crisi financera del 2008.

Els auditors posen la supervisió bancària del BCE en dubte

El col·lapse de Credit Suisse, que venia acompanyat de la fallida del Silicon Valley Bank i del Signature Bank, feia sorgir el fantasma de Lehman Brothers i desencadenava el pànic en els mercats. Els governs i les agències reguladores ens asseguraven que no havíem de patir pels nostres estalvis i per l’estabilitat del sector financer perquè, encara que no ho semblés, havien fet seva feina.

Doncs bé, resulta que no, que aquesta vegada tampoc han fet la seva feina. Un informe publicat pel Tribunal de Comptes Europeu ha posat en dubte la supervisió bancària del BCE, alertant que els requisits de capital exigits a les entitats exposades a més riscos són insuficients i que no es va intensificar la supervisió en aquells bancs que presentaven problemes persistents en la gestió del crèdit. L’informe apunta que el BCE “no fa servir eficaçment els seus instruments i competències de supervisió per garantir que els riscos identificats estiguin plenament coberts”.

I és que, tal com va passar amb Lehman Brothers, Credit Suisse va rebre el vistiplau dels reguladors i de les agències de qualificació de risc poc abans del col·lapse. De fet, DBRS Morningstar va ser la primera agència de qualificació global a retallar la nota creditícia de Credit Suisse, menys d’un dia després que el banc central suís es veiés obligat a rescatar l’entitat financera. En definitiva, un altre suspens en tota regla per part dels supervisors i de les agències de ‘ràting’ que suposadament vetllen pels nostres interessos.

Una vegada més, sembla que els interessos de la banca i d’una minoria selecta tenen prioritat per sobre de la voluntat de servir l’interès públic i que els suposats supervisors simplement serveixen per perpetuar l’afany d’usura dels poders fàctics que justifiquen la seva existència. Tots hem sentit la famosa frase d’Albert Einstein: “Bogeria és fer el mateix una vegada i una altra esperant obtenir resultats diferents”, tots, menys els que s’encarreguen de supervisar la banca, aparentment.

Si vols descobrir la millor opció per protegir els teus estalvis, entra a Preciosos 11Onze. T’ajudarem a comprar al millor preu el valor refugi per excel·lència: l’or físic.

Tot i que tres de cada quatre habitatges tenen una assegurança de la llar, la majoria de propietaris no saben l’abast real de les cobertures de la seva assegurança, especialment en el referent a desperfectes i petites reparacions. Et detallem algunes cobertures, incloses i opcionals, que pocs aprofiten.

El primer que has de saber és que no totes les pòlisses d’assegurances ofereixen les mateixes cobertures. Abans de contractar una assegurança és important llegir la lletra petita per evitar sorpreses d’última hora davant d’una incidència. Així mateix, algunes cobertures de reparacions poden ser opcionals o estar subjectes a limitacions. Per tant, compara abans de contractar i, si és necessari, afegeix cobertures complementàries que s’adaptin a les teves necessitats.

Danys per aigua

Es produeixen més sovint el que pensem, segons dades d’ICEA suposen més d’una tercera part dels sinistres de la llar i, si no tenim assegurança, poden comportar una pèrdua econòmica considerable. 

Per norma general, els danys ocasionats per fuites d’aigua, vessaments o filtracions tenen una cobertura bàsica amb limitacions. Per exemple, hi ha pòlisses que exclouen la reparació dels elements d’aixeteria, claus de pas, calderes, radiadors o electrodomèstics, quan han estat els causants del sinistre. 

Els desperfectes ocasionats per trencament de canonades i desaigües, dins i fora de l’habitatge, així com danys en electrodomèstics connectats a aquestes canonades, estan normalment coberts, però has de tenir en compte que cobrir el cost d’arreglar la causa de la fuita d’aigua (per exemple, una canonada) pot ser la teva responsabilitat, tot i que algunes companyies cobreixen aquest cost.

Danys elèctrics

Es considera un dany elèctric qualsevol desperfecte ocasionat per un problema d’electricitat, que pot ser causat per la caiguda d’un llamp, una pujada de tensió, curtcircuits o altres avaries elèctriques.  

Un tall del subministrament elèctric o una sobrecàrrega del sistema pot ocasionar danys greus. Per tant, és important assegurar-nos que els danys derivats d’un problema elèctric estiguin inclosos en la nostra assegurança de la llar, ja que en alguns casos haurem de contractar aquesta cobertura específica. Tanmateix, hi ha petites despeses que també poden estar cobertes per algunes assegurances, com per exemple, els aliments refrigerats malmesos quan el frigorífic deixa de funcionar. 

En general, les assegurances cobreixen danys als elements fixos que formen part d’una instal·lació elèctrica, però exclouen les bombetes, els llums i els danys estètics que es puguin produir. Contractant una cobertura específica s’inclouen gairebé tots els electrodomèstics, però poden quedar exclosos els danys elèctrics a aparells de poc import, com a planxes i assecadors.

Petites obres i bricolatge

Es tracta d’una cobertura que és generalment opcional, no disponible a totes les asseguradores, però que ens pot resultar molt útil si vivim en un habitatge que no és d’obra nova i que pot requerir petites reparacions que no siguin de gran envergadura.

Normalment, està limitada a un nombre d’intervencions anuals i hores de feina per intervenció, depenent de la companyia. L’import dels materials necessaris per fer la reparació van a compte de l’assegurat, tot i això, el petit increment en la quota mensual o anual de la pòlissa ens pot estalviar mal de caps i diners si no som massa manetes amb el DIY.

Tot risc accidental i tecnològic

Generalment, l’assegurança de llar cobreix el trencament de vidres, miralls, sanitaris i plaques vitroceràmiques, però si incloem un tot risc accidental i tecnològic, estarem coberts davant de qualsevol desperfecte per accident a mobiliari i aparells electrònics.

Òbviament, no són cobertures il·limitades, els termes i les condicions de les pòlisses estipularan l’antiguitat màxima que poden tenir els aparells i el cost de reparació o substitució del televisor, ordinador, etc. També cal tenir en compte que hem de conservar les factures de compra originals per a tenir dret a indemnització.

Si vols conèixer una assegurança justa per a la teva llar i per a la societat, descobreix 11Onze Segurs.

El Sistema Financer Quàntic (QFS) introduirà un nou sistema descentralitzat de pagaments interbancaris transfronterers basat en una moneda digital sostinguda per actius físics com l’or.

Si bé és cert que el món dels serveis financers està en constant evolució, el Sistema Financer Quàntic (QFS) té el potencial de revolucionar un sector bancari que sovint es troba limitat per sistemes heretats que no donen més de si davant de la necessitat d’adaptar-se a les possibilitats que ofereixen les noves tecnologies.

Abans d’aprofundir en el paper de l’or dins del QFS, és important entendre què es tracta d’un nou desenvolupament tecnològic que faria servir la computació i criptografia quàntica a través d’una plataforma de cadena de blocs (blockchain), les quals permetrien realitzar transaccions segures i ràpides sense la necessitat d’intermediaris com a bancs i institucions financeres.

Un dels principals avantatges del QFS és la seva capacitat per a prevenir el frau i el blanqueig de diners, que són unes de les grans preocupacions en el sistema financer actual. Això s’aconseguiria mitjançant l’ús de tecnologies avançades d’encriptació i autenticació que assegurarien la immutabilitat de les dades, evitant la seva manipulació i garantint la integritat de les transaccions.

A més, un sistema financer quàntic seria especialment útil en aplicacions on els algorismes s’alimenten de fluxos de dades en temps real, facilitant la transferència d’informació i fent possibles transaccions financeres gairebé instantànies, que els clients podrien veure immediatament actualitzades a les seves plataformes digitals.

El paper de l’or en el QFS

Una de les maneres en què el QFS pot revolucionar el sector financer és a través de la creació d’una moneda digital sostinguda per actius físics. No es tractaria d’una criptomoneda sinó d’una moneda digital que podria estar recolzada per or físic, la qual cosa garantiria el seu valor i estabilitat. D’aquesta manera, només les monedes recolzades per or amb un certificat digital d’or podrien participar en les transaccions d’un QFS. 

La impressió i abocament de grans quantitats de diners en l’economia a través de dèficits fiscals cada vegada més insostenibles estan danyant la credibilitat del sistema mundial de moneda fiduciària, així com deteriorant les finances dels governs. Per tant, no és d’estranyar que la incertesa econòmica i la pèrdua de confiança en les divises fiat incentivin un retorn a les monedes fiduciàries recolzades per valors segurs com els metalls preciosos. 

En aquest context, és probable que l’or exerceixi un paper cada vegada més important com a suport de divises i transaccions, un sistema monetari en el qual el valor de les divises estigui sostingut per la seva convertibilitat a l’or. L’exemple del QFS no és únic, Zimbàbue està a punt d’introduir una moneda digital de curs legal recolzada per or amb l’objectiu d’ajudar a estabilitzar l’economia davant de la ràpida depreciació del dòlar zimbabuès. Una tendència que alguns analistes veuen com un senyal inequívoc d’un canvi de paradigma en el sistema monetari internacional.

Si vols descobrir la millor opció per protegir els teus estalvis, entra a Preciosos 11Onze. T’ajudarem a comprar al millor preu el valor refugi per excel·lència: l’or físic.

L’arribada de l’euro digital significarà la desaparició dels diners en efectiu? Serà una eina de major control sobre els ciutadans? Quins són els arguments del Banc Central Europeu per estimular la seva implantació? Des d’11Onze, t’oferim la resposta a onze preguntes fonamentals sobre l’euro digital.

Christine Lagarde, presidenta del Banc Central Europeu (BCE), justificava recentment la necessitat d’un euro digital per la “transformació potencialment disruptiva” que està experimentant el model de pagaments a causa de l’augment de les transaccions digitals, l’aparició de nous actius digitals i l’entrada de gegants tecnològics com Google o Amazon en el mercat dels pagaments.

L’auge dels pagaments digitals queda patent en un estudi del BCE, que indica que l’any 2022 el valor dels pagaments amb targeta (46%) ja va superar al dels pagaments en efectiu (42%). I això sense comptar altres formes de pagament com les aplicacions mòbils. Davant aquesta realitat, Lagarde advertia que els diners tal com els coneixíem podrien perdre el seu paper d’àncora monetària, “amenaçant la seva funció clau per garantir la confiança en els pagaments”.

Sense aquesta “àncora pública”, l’aparició de nous tipus d’actius digitals, com les criptodivises, podria generar “inestabilitat i confusió entre els ciutadans sobre el que són diners i el que no ho són”, segons la presidenta del BCE, qui advertia sobre la volatilitat dels criptoactius i la necessitat de desenvolupar la regulació.

A més, Lagarde indicava que l’entrada dels gegants tecnològics en el mercat de pagaments “podria incrementar el risc de domini del mercat i la dependència de tecnologies de pagament estrangeres”, argumentant que “en l’actualitat més de dos terços de les operacions de pagament amb targeta a Europa són gestionades per empreses amb seu fora de la Unió Europea”.

En aquest context, està previst que al llarg d’aquest semestre la Comissió Europea faci una proposta sobre el marc legal de l’euro digital. Encara són moltes les incògnites sobre la futura moneda, encara que el Banc Central Europeu ja ha esbossat quins haurien de ser les grans línies mestres de la seva implantació. De totes maneres, no podem oblidar que el seu èxit o fracàs dependrà en última instància del grau d’adopció que assoleixi entre els ciutadans de la zona euro.

Substituirà l’euro digital als diners en efectiu?

No. El BCE ho ha deixat clar: l’euro digital seria un complement dels diners en efectiu, no un substitut, així que els bitllets i monedes seguiran en circulació. La idea és que l’euro digital funcioni en paral·lel a l’efectiu per donar resposta a la creixent demanda dels consumidors per fer pagaments digitals de manera ràpida i segura. Però la seva funció va més enllà. Segons la presidenta del BCE, l’euro digital “garantirà que els diners continuïn denominant-se en euros” i permetrà reforçar “l’autonomia d’Europa”.

Quin serà el seu calendari d’introducció?

El juliol de 2021 es va iniciar una fase de recerca del projecte que hauria de culminar l’octubre de 2023. En paral·lel, la Comissió Europea haurà d’elaborar una proposta de marc legal per a l’euro digital en els pròxims mesos. A la fi d’enguany, el BCE hauria de decidir si es passa a la següent fase, centrada en el desenvolupament de serveis integrats. En aquesta fase, que podria durar entre un i tres anys, es farien proves i possibles experiments reals amb l’euro digital. Amb aquests condicionants, els experts estimen que l’euro digital podria estar operatiu a partir de 2025 o 2026.

Es considerarà una moneda de curs legal?

Tot indica que sí. La presidenta del BCE ha dit que “seria inèdit emetre diners del banc central per als pagaments al detall sense estatus de moneda de curs legal només perquè circula electrònicament”. I afegia que “l’euro digital només pot funcionar com una àncora monetària si es converteix en un mitjà d’intercanvi digital convenient que formi part de la vida quotidiana dels europeus”. En aquest sentit, Lagarde apuntava que, per assolir els suficients efectes de xarxa, l’ús de l’euro digital hauria d’estendre’s no sols al comerç electrònic i els pagaments ‘peer to peer’, sinó també als pagaments digitals efectuats en botigues físiques, que en 2019 van suposar 40.000 milions de transaccions.

Existirà paritat entre els euros digitals i els físics?

Sí. En paraules de Christine Lagarde, l’euro digital “salvaguardarà la confiança dels ciutadans en què un euro és un euro, permetent-los convertir els diners privats en diners digitals del banc central en paritat”.

Quin nivell de privacitat oferirà?

Tot i que el 43% dels europeus va qualificar la privacitat com l’aspecte més rellevant de l’euro digital, la presidenta del BCE ha reconegut que “l’anonimat total que ofereix l’efectiu no sembla una opció viable” per a l’euro digital. No obstant això, el regulador bancari europeu indica que l’euro digital permetria efectuar pagaments sense compartir dades amb tercers, tret que sigui necessari per prevenir activitats il·lícites. I adverteix que, per tal que els pagaments continuïn sent una qüestió privada, caldria protegir diferents tipus de dades, inclosos la identitat de l’usuari, les dades de cada pagament (per exemple, el seu import) i metadades de l’operació com l’adreça IP del dispositiu utilitzat. En aquest sentit, és probable que existeixin diferents graus de privacitat en funció dels pagaments i que els usuaris hagin d’identificar-se la primera vegada que accedeixin als serveis de l’euro digital. Lagarde especificava que “almenys s’hauria de proporcionar un nivell de privacitat igual al de les solucions de pagament electrònic actuals” i assenyalava que s’està explorant si l’euro digital “podria replicar algunes característiques de l’efectiu i permetre una major privacitat en els pagaments de baix valor i baix risc, fins i tot en els pagaments offline”.

Serà una moneda alternativa dins de l’Eurosistema?

No. L’euro digital només seria una forma més de pagar en euros i seria convertible en paritat amb els bitllets físics. El BCE insisteix que l’objectiu és respondre a la creixent preferència dels ciutadans i les empreses pels pagaments digitals.

Quins avantatges tindrà respecte a les ‘stablecoins’ i els criptoactius?

L’euro digital estarà recolzat pel BCE, que recorda que una de les tasques encomanades als bancs centrals és la de “mantenir el valor dels diners, amb independència de la seva forma física o digital”. Si bé l’elevada inflació dels últims temps qüestiona la seva eficiència per complir aquest mandat, és evident que el suport del BCE garantirà una major estabilitat que l’exhibida per les ‘stablecoins’ i els criptoactius, que són molt volàtils. L’organisme europeu adverteix que “l’estabilitat i fiabilitat de les ‘stablecoins’ depenen de l’entitat que les emet i de la credibilitat i aplicabilitat del seu compromís de mantenir el seu valor al llarg del temps”. I afegeix que, quan no existeix una entitat reconeguda responsable d’un criptoactiu, els consumidors no poden reclamar els seus drets. A més, el BCE adverteix del risc que els emissors privats utilitzin les dades personals amb finalitats comercials.

Quins incentius tindran els consumidors per emprar l’euro digital?

El BCE assegura que l’euro digital serà un mitjà de pagament digital tan segur, fàcil de fer-se servir i barat com ho és l’efectiu actualment. La idea és que no tingui costos per a les persones que l’usin en els pagaments ordinaris i que pugui usar-se en qualsevol lloc de la zona euro. En un món en el qual els pagaments electrònics són cada vegada més freqüents, l’euro digital oferiria a individus i empreses una opció addicional per pagar fent servir diners del banc central. A més, l’euro digital podria oferir característiques avançades, com a funcions de pagament automatitzades o alguna forma d’identitat digital.

Hi haurà límits en la conversió d’euros físics a euros digitals?

Probablement. S’estan avaluant opcions que impedeixin mantenir imports elevats d’euros digitals com a inversió lliure de risc.

Hi haurà diferents nivells de remuneració?

També és molt possible. Segons el BCE, si la tinença d’euros digitals es remunerés, la remuneració del tram corresponent a pagaments al detall ordinaris (és a dir, de “nivell un”) seria zero o positiva i, per tant, mai inferior a la de l’efectiu. El regulador bancari europeu considera que la remuneració del “nivell dos” hauria de ser una mica inferior a la dels actius considerats segurs. L’objectiu seria evitar que l’euro digital es converteixi en una forma d’inversió.

Es basarà en la tecnologia ‘blockchain’?

Encara no s’ha decidit. L’Eurosistema es planteja diferents enfocaments i tecnologies per crear l’euro digital. Això inclou solucions centralitzades i descentralitzades, com ‘blockchain’, però encara no s’ha adoptat cap decisió sobre aquest tema.

En un món marcat per la revolució dels mitjans de pagament i l’auge dels criptoactius, que estan erosionant el paper dels bancs centrals i les monedes fiduciàries, el BCE vol que l’euro digital es converteixi en “la millor manera de gestionar la transició a l’era digital”.

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!