No progress on working hours reduction

Negotiations between the Ministry of Labour, trade unions and employers on the implementation of the reduction of the working week to 37.5 hours have stalled. Its potential impact on the various economic sectors perpetuates a fruitless tug-of-war between these three actors.

The government’s proposal, with the approval of the trade unions, aims to reduce the legal limit on working hours from 40 to 37.5 hours per week in two phases: to 38.5 hours for the remainder of 2024 and to a maximum of 37.5 hours per week in 2025. This reduction in working time would not have to entail a reduction in pay.

If the proposal for the new working hours is finally implemented, it will, in theory, affect around 70% of the working population in Spain who are employed by others, equivalent to some 16.1 million workers, according to data from the National Statistics Institute (INE) for the first quarter of 2024.

In practice, however, although the current legal limit is 40 hours, the average effective working day in Spain is already 37.7 hours for full-time jobs. Therefore, according to the Labour Force Survey (EPA), this measure would affect some 8 million workers who currently work more than 37.5 hours a week.

It has the general support of the population

According to surveys, 80% of the working population in Spain are in favour of a reduction in working hours if it does not involve a reduction in pay. While 70% would still be in favour even if it meant a reduction in pay.

On the other hand, almost two out of every three SMEs and the self-employed, 58.8%, believe that it would not be beneficial. Among the reasons they articulate for this position, 40% state that it does not fit the profile of the company, 17.1% believe that productivity will fall and 10.1% believe that it will cause economic problems.

A familiar pattern of negotiations repeats itself

As happened when the reduction of the working week to 40 hours in 1983 came into force, the new proposal has met with the employers’ refusal. Represented by the CEOE and Cepyme, it is repeating, albeit in more politically correct terms, what it said more than 40 years ago: if people want to work less, they will have to earn less. He argues that reducing working hours would increase personnel costs and affect the competitiveness of companies.

For their part, the CCOO and UGT trade unions show their support for the measure, even so, frustrated by the lack of progress towards a satisfactory agreement, the CCOO’s secretary for trade union action, Mª Cruz Vicente, has warned that “If the negotiations do not progress, we will call for demonstrations”.

In this context, the Ministry of Labour is willing to facilitate a gradual implementation adapted to the needs of different economic sectors. At the same time, the government insists that reducing working hours will be implemented, although it is willing to negotiate the details and deadlines.

11Onze is the community fintech of Catalonia. Open an account by downloading the app El Canut for Android or iOS and join the revolution!

The onslaught of economic sanctions against Russia by the United States and the European Union was intended to destabilise the government and sink the Russian economy. However, Russia’s gold reserves have played a key role in thwarting the attempt to undermine the country’s financial stability.

The unprecedented economic sanctions imposed by the Western bloc on Russia are designed to attack the Russian economy on all fronts. On the one hand, to emasculate its financing capacity by requisitioning half of the country’s foreign exchange and gold reserves, some 400 billion euros, which are mostly held by the US bank J.P. Morgan. As well as making it impossible for Russia to pay its foreign debt in dollars, despite its willingness and ability to do so, in order to force a suspension of payments.

On the other hand, to limit its exports and ability to bring in capital through sanctions, excluding the country from international trade by expelling some of its main banks from the SWIFT system. Likewise, the ban on the purchase of Russian coal, restrictions on gas imports and the partial embargo on oil exports are aimed at eliminating the main sources of income of the country’s economy.

The latest list of economic measures against Russia approved by the EU and its American partner last June banned the purchase of Russian gold. It should be noted that Russia is the world’s second-largest gold producer after China. To the London market alone, it exported gold worth 15.5 billion euros in 2021 and is the country with the world’s fifth-largest gold reserves.

An antidote against economic sanctions

Although countries not aligned with US geopolitical interests have been buying gold on a massive scale for a decade, Russia’s gold-buying spree spiked in response to Western sanctions following the 2014 annexation of Crimea. In less than a year, Russia’s gold reserves rose from 8.4% to 10.6%, and by 2021 the figure was around 20%.

The use of economic sanctions by the US and its client states as an instrument of coercion is not new. Countries such as China, Cuba, Venezuela, Iran, Russia and even the European Union bloc have been suffering, to a greater or lesser extent, the consequences of this geopolitical doctrine linked to an incessant trade war for years.

This is why many countries have been forced to implement anti-sanctions measures and seek alternatives to Western financial interdependence in order to guarantee their sovereignty and shield their economies. The events of recent years have only reinforced the need for these measures and confirmed the quality of gold as a safe-haven asset and antidote against the economic sanctions.

The temporary convertibility of the rouble to gold at a fixed price did not mean a return to the “gold standard“, but it was a key tool to recover and stabilise the value of the rouble after the fall experienced by the sanctions. A revaluation of the rouble against the dollar has even allowed the Central Bank of Russia to lower interest rates in order to avoid an excessive appreciation of the state currency.

China’s purchase of Russian gold is exponentially increasing

After a large part of Western governments banned Russian gold imports, China has been buying Russian gold in record numbers. In July alone it imported 109 million euros worth, an increase of 750% over the previous month and 4,800% over the same month last year.

The G7 countries, Canada, France, Germany, Italy, Japan, the United Kingdom, the United States, the United States and the European Union, used to buy 90% of Russia’s gold, equivalent to some 19 billion euros a year. China and other non-aligned countries are more than willing to fill the vacuum left by the West.

Another consequence of the sanctions has been the Russian government’s announcement of the creation of its own precious metals exchange, tentatively named Moscow World Standard (MWS), to compete with the London Bullion Market Association (LBMA), often accused of manipulating the price of gold. A scenario that could be a paradigm shift if other major gold producers and buyers such as China, Venezuela, India and Peru support it, controlling 62% of the world gold market.

If you want to discover the best option to protect your savings, enter Preciosos 11Onze. We will help you buy at the best price the safe-haven asset par excellence: physical gold.

Durant molt de temps el sud-est asiàtic ha observat de reüll l’expansió dels BRICS, però en els últims mesos cada vegada més països de l’ASEAN estan considerant la possibilitat d’unir-se al grup a la recerca de noves oportunitats comercials i com a cobertura enfront dels riscos geopolítics.

L’acrònim anglès BRICS, de Brasil, Rússia, Índia, Xina i Sud-àfrica, va ser suposadament encunyat per un economista de Goldman Sachs per referir-se a les economies emergents. Inicialment com a BRIC, amb la “S” afegida més tard quan Sud-àfrica es va unir formalment al grup el 2010. 

D’aquests cinc membres originals, l’organització intergovernamental s’ha anat ampliant fins a conformar deu membres, afegint Egipte, Etiòpia, l’Iran, l’Aràbia Saudita i els Emirats Àrabs al grup que ara es coneix com a BRICS+. Els diferents països membres exerceixen la presidència de manera rotativa durant un any, sent també el país que presideix l’encarregat de dirigir el cim anual.

La popularitat d’aquesta força multipolar que pretén redefinir l’ordre polític i econòmic internacional, fins ara dominat per les organitzacions creades per les potències occidentals que sovint han vetllat pels seus propis interessos i han descuidat les necessitats de les economies en vies de desenvolupament, s’ha vist reflectida en els més de 40 països que han manifestat el seu interès per unir-se a l’agrupació.

Durant molts anys, els països del Sud-est Asiàtic, una regió vital del Sud Global, han estat els grans absents dels BRICS. Una conjuntura que està a punt de canviar després d’observar d’aprop com l’associació s’ha convertit en el bloc de producte interior brut (PIB) més gran del món, contribuint amb un 31.5% al ​​PIB mundial. 

Diversificació i noves oportunitats de comerç

Més enllà del PIB, els BRICS+ representen el 45% de la població mundial, el 25% del comerç mundial i una gran oportunitat per a les economies en vies de desenvolupament que volen diversificar les seves aliances econòmiques i polítiques en un món cada cop més multipolar.

Malàisia i Tailàndia són les últimes nacions del sud-est asiàtic que han presentat una sol·licitud d’adhesió al grup ampliat dels BRICS, mentre altres nacions com Myanmar, Laos, Cambodja, Vietnam i Indonèsia també han manifestat el seu interès per unir-se a aquesta associació d’economies emergents.

La Xina és el major soci comercial de Malàisia i Tailàndia des de fa més d’una dècada, per tant, que aquestes nacions formin part dels BRICS és una progressió natural de les seves bones relacions amb el gegant asiàtic. Segons James Chin, professor d’Estudis Asiàtics de la Universitat de Tasmània, “tant Tailàndia com Malàisia són vistes com a potències mitjanes. És millor que s’uneixin a grups com el dels BRICS per a tenir més veu en l’escena internacional. Però el benefici més gran serà el comerç.”

Per altra banda, el creixent antagonisme de Washington amb l’ús de sancions econòmiques contra la Xina, Rússia o qualsevol altre país que desafiï la seva hegemonia econòmica i geopolítica, està provocant que l’opinió pública es giri en contra dels Estats Units. Segons l’última enquesta sobre l’Estat del Sud-est Asiàtic 2024 de l’Institut Yusof Ishak (SSEA), la majoria dels enquestats conclou que, si es veiessin obligats a triar, preferirien que l’ASEAN s’alineés amb la Xina abans que amb els Estats Units. 

Això suposa una inversió de les tendències d’anys anteriors, en els quals es va observar un major suport regional a l’alineació amb els Estats Units. Si més no, és un clar exemple que els BRICS no són només un grup purament econòmic, com afirmen algunes de les parts, sinó que s’han convertit en un actor important del joc d’escacs geopolític global, on la Xina i Rússia cada vegada hi tenen més influència en detriment dels poders establerts occidentals.

Si vols descobrir la millor opció per protegir els teus estalvis, entra a Preciosos 11Onze. T’ajudarem a comprar al millor preu el valor refugi per excel·lència: l’or físic.

D’ençà que l’ésser humà va deixar el nomadisme per constituir-se en societats sedentàries, l’aparició de l’estratificació social, basada en l’acumulació de riquesa, va esdevenir un fet. Des de llavors s’han alternat períodes de bonança i de crisis. En aquesta primera part, repassem la història de les grans crisis dels segles XVII, XVIII i XIX.

En el naixement del capitalisme incipient, les crisis van sorgir sobretot per l’expansió dels mercats, els grans monopolis comercials, el consum de productes de moda i les males collites provocades per canvis mediambientals. Des de la crisi de les tulipes, fins a les companyies del mar del sud, passant per les guerres napoleòniques, els problemes del deute, de la depreciació, de la inflació i la consegüent caiguda de règims polítics emergien com ho fan avui dia. Com s’ho van fer aleshores? Com aquestes crisis van fer caure l’antic règim? Les respostes que van trobar ens poden ajudar a comprendre el nostre aquí i ara.

1637: Per què les tulipes costen tant? 

Amb la Unió d’Utrecht, les 17 Províncies Unides es van conjurar per treballar plegades per deslligar-se de l’ocupació de la Corona de Castella. Aquesta lluita comuna els va permetre viure una pujança econòmica i comercial que les va dur a un dels períodes més daurats de la seva història. El procés de creixement econòmic va fer eclosió a principis del segle XVII, quan ja constituïdes com a República Holandesa, van esdevenir la primera potència econòmica mundial. Era possible compaginar l’ètica protestant i l’esperit del capitalisme sorgit dels monopolis comercials de les mars del Japó?

Sí, i el pintor neerlandès Frans Hals ho va retratar. L’artista, considerat el gran retratista flamenc del segle XVII, va pintar per a la posteritat infinitat de retrats per a les classes acomodades holandeses, que tenien molt d’interès a deixar constància de la seva bona fortuna. Un clar exemple és el seu conegut quadre ‘Retrat d’una parella’, que mostra a un matrimoni agafant-se de la mà, símbol de lleialtat.

En aquest context d’exuberància econòmica, fou quan les tulipes van adquirir una rellevància incomprensible, atès que van convertir-se en l’expressió de major ostentació econòmica que es podia mostrar en públic. Perquè ens fem una idea, durant la dècada dels anys 20, només un bulb de tulipa es podia vendre fàcilment per 1.000 florins, mentre que el sou mitjà anual d’un holandès era de 150 florins. És a dir: un neerlandès mitjà havia de treballar durant quasi deu anys per adquirir un bulb de tulipa exòtic.

Aquest exotisme desmesurat va desembocar en una bogeria per la compra de tulipes a futur que duraria anys, fins a arribar a provocar una crisi financera descomunal i la fallida total del sistema econòmic holandès a partir del 6 de febrer de 1637. Aquesta bombolla de les tulipes que va petar potser ens recorda a la bombolla immobiliària del 2008 i les maleïdes hipoteques ‘subprime’. 

1720: Qui té un amic, té un tresor

Si t’ofereixen l’oportunitat d’invertir en una empresa i t’asseguren que et reportarà moltíssims beneficis, segurament t’ho pensaràs. Després, et faràs la següent pregunta: aquesta empresa exactament què produeix per generar tants beneficis? A l’Anglaterra de principis del segle XVIII, molts inversors —petits, grans i molt grans— aquesta pregunta la van obviar. De fet, ni tan sols se la van plantejar.

L’afany per conquerir nous mercats per tal d’incrementar les balances comercials de les principals monarquies europees —castellana, francesa i anglesa— va provocar importants conflictes bèl·lics continentals. I, tots ells, comportaven uns elevadíssims costos econòmics per als eraris públics. Per això, es van veure obligades a cercar el control de nous territoris d’ultramar, principalment de les Amèriques; i el domini del món, en general.

L’emissió de deute era una de les fórmules emprades pels Estats per finançar les seves polítiques expansionistes. A l’Anglaterra del 1719, la Companyia dels Mars del Sud era una de les moltes empreses que compraven part del deute. A la vegada, l’empresa emetia accions per finançar-se i amb aquests diners tornava a comprar deute. Tanmateix, a diferència de la resta de competidors, la Companyia dels Mars del Sud va aconseguir un acord crucial d’exclusivitat en esdevenir l’única companyia anglesa amb potestat per comerciar directament amb les colònies sud-americanes de la Corona Castellana.

Aquest acord va provocar que els mercats financers es veiessin desbordats per una gran eufòria compradora d’accions de la companyia. Tanmateix, no hem d’oblidar que tot aquest engranatge —ple de trucs organitzats—, era mogut per l’Estat anglès per finançar-se. El fet curiós és que aquesta companyia pràcticament no va exercir mai cap activitat, però les seves accions van pujar més d’un 1.000% en menys d’un any.

Així i tot, quan l’eufòria va desaparèixer i els preus de les accions van col·lapsar, va haver-hi una crisi de liquiditat, que es va estendre per tota l’economia anglesa i va desencadenar en una crisi de dimensions bíbliques. Per davant es va emportar a milers d’inversors que ho van perdre tot, el govern va dimitir en bloc, el Parlament es va dissoldre i una comissió gestora es va fer càrrec de la gestió del país. Els representants de la Companyia dels Mars del Sud van acabar tots a la Torre de Londres. Finalment, Anglaterra va entrar en una llarga i profunda recessió econòmica que va durar dècades.

1797: La construcció d’una nova capital

Reunits a la ciutat de Filadèlfia, 55 representants de les antigues colònies americanes es disposaven a redactar una innovadora i revolucionària Carta Magna per a la incipient nació. Enrere quedava la guerra i el futur semblava prometedor. La nova constitució —d’arrel il·lustrada— s’inspirava en els principis de la llibertat i la igualtat. Aquella generació d’europeus que havien crescut i lluitat per implementar els principis de la raó en les seves societats, van observar el revolucionari sistema democràtic i republicà dels recentment nascuts Estats Units com el pas definitiu cap a la modernitat. A partir d’aleshores, tots els homes esdevindrien iguals per naturalesa i davant la llei.

La constitució nord-americana plantejava la creació d’un govern federal, limitat en les seves competències, però superior als Estats, equipat amb branques executiva i judicial, i un cos legislatiu bicameral: el Senat i la Cambra de Representants. I tots aquests organismes, on s’havien d’ubicar? S’havia de construir una nova capital?

Les discussions per decidir la ubicació van ser llargues i tenses, encara que al final es va decidir que es construiria en uns extensos terrenys sobre el riu Potomac, al sud de Baltimore. L’urbanisme de la capital havia de representar l’esperit il·lustrat mitjançant grans avingudes, rotondes, extenses zones enjardinades, i tot havia de respirar un estil neoclàssic. Tanmateix, què passa quan comences a construir la capital i més del 40% dels terrenys són privats?

La North American Land Company pretenia, amb la compra dels lots de terra, vendre’ls a inversors europeus. Així i tot, aquesta venda massiva no es va materialitzar, perquè Europa estava massa entretinguda amb Napoleó, causant principal de la tensió monetària i la retirada massiva de dipòsits dels principals bancs europeus. Per això, la North American Land Company va accedir als principals mercats crediticis europeus —anglès, francès i holandès—, va provocar la desfeta de la xarxa creditícia de l’Atlàntic, i va acabar per accelerar el col·lapse del sistema i en una important aturada comercial. 

1815: El món després de Viena

Una figura a cavall va emergir entre les boires matinals a la Prairie de la Rencontre, a prop de Grenoble. Dirigint-se a l’exèrcit —que el venia a detenir per haver-se escapat de l’illa d’Elba— va cridar: “Soldats! Soc el vostre emperador. No em reconeixeu?”. Al cap d’un mes i mig, entrava a París entre crits de “Visca l’Emperador!”. La història estava disposada a donar-li una nova oportunitat a en Napoleó Bonaparte.

La restauració de la monarquia francesa —i, per tant, de l’antic règim— xocava de ple amb l’esperit revolucionari que Napoleó havia estat combatent durant quasi dues dècades.  Semblava que les dues concepcions sobre la gestió del poder eren irreconciliables i calia dirimir-ho en el camp de batalla. Realment, Waterloo va significar la fi del somni revolucionari d’en Bonaparte?

Els vencedors de Waterloo —Àustria, Gran Bretanya, Rússia, Prússia i França— es van citar a Viena per restaurar l’antic ordre prerevolucionari. Convençuts de redreçar la situació, aviat es van adonar que les guerres napoleòniques havien produït uns canvis radicals i profunds a Europa, així com a altres parts del món. Tots els esforços per revertir les polítiques napoleòniques van ser infructuosos. 

Durant quasi 20 anys, la subjugació dels països europeus sota l’Imperi Francès va permetre introduir moltes de les característiques liberals de la Revolució Francesa: la democràcia, les lleis, el procés judicial de les Corts, l’abolició de la servitud, la reducció del poder de l’Església catòlica i la demanda d’un límit als poders de la monarquia. Un dels llegats més importants de l’expansió napoleònica a Europa va ser la instauració del dret civil i les seves institucions.

1845: El genocidi gastronòmic de la patata

A partir del segle XII, Irlanda va caure sota el domini d’Anglaterra, que va traslladar a l’illa població no autòctona perquè s’establissin com a colons. Al segle XIV, es van imposar les anomenades Normes de Kilkenny, que prohibien els matrimonis mixtos, així com l’ús del gaèlic i els costums del país. Oliver Cromwell, al segle XVII, va ordenar la confiscació de terres i altres béns dels catòlics irlandesos, que podien passar a mans dels colons protestants anglesos, els únics que podien obtenir beneficis de les terres.

Abans d’aquesta confiscació, l’alimentació tradicional irlandesa es basava en cereals, carn, lactis, verdura i fruites. Després de la confiscació, grans quantitats de productes —cereals, bestiar, lactis, aus— van començar a sortir diàriament dels ports irlandesos cap a Anglaterra. Per això, els irlandesos van ser forçats a mantenir una dieta exclusivament a base de patates i llet.

I de cop i volta, l’any 1845, a les plantacions de patates va aparèixer una terrible plaga provocada pel fong ‘Phytophthora infestans’, que es va estendre ràpidament i va afectar de manera fatídica tots els cultius de patates. La plaga va desencadenar un terrible episodi de fam per tota la pagesia irlandesa, i va causar la mort de més d’un milió de persones. Mentrestant, el Parlament anglès no va prendre cap mesura per ajudar a la pagesia irlandesa: únicament va enviar a Irlanda uns 200.000 soldats per mantenir la situació comercial sota control i evitar l’aixecament de la població. D’aquesta manera, s’assegurava que desenes de milions de caps de bestiar, tones de farina, gra, aus i productes lactis sortissin del país.

Davant d’aquesta situació tan dramàtica —agreujada per uns rigorosos hiverns—, entre el 1845 i el 1849, més d’un milió i mig d’irlandesos van decidir deixar de passar gana a les estepes verdes i emigrar al nou món.

1866: Rendibilitats fictícies

Certs estudis tècnics demostraven que a Ogassa —població situada sota el Taga— hi havia abundància de carbó, fet que possibilitaria l’explotació de la zona a gran escala. Aquesta extracció plantejava la necessitat de construir una xarxa moderna per transportar el material a un baix cost fins a Barcelona per fer funcionar les modernes màquines de vapor de la incipient indústria tèxtil. Per aquest motiu, es van destinar gran quantitat de recursos econòmics —públics i privats— a la construcció de la xarxa ferroviària catalana. Amb aquesta infraestructura es pretenia aconseguir una indústria més competitiva i diversificada.

Ràpidament, la Monarquia es va pujar al carro del desenvolupament territorial per a tot l’àmbit estatal. I la història ens ha ensenyat que la construcció d’una nova gran infraestructura a escala estatal requereix molts recursos econòmics. Moltíssims. Per això, es va haver de reformar el sistema financer estatal per mitjà de dues importants lleis: la Llei de Bancs d’Emissió i la Llei de Societats de Crèdit. 

Però els mecanismes financers que havien fet possible la gran expansió de la dècada van tocar fons el 1866 amb el crac de la Borsa de Barcelona. Simplificant molt, els motius van ser tres. El primer, la progressiva acumulació de pèrdues de les principals empreses creditores —com per exemple, Catalana General de Crèdit, molt implicada en la construcció i explotació ferroviària—, que van anar demostrant que seria impossible recuperar totes les inversions realitzades. Segon, la intensa participació de la societat en el negoci ferroviari, tant en forma d’accions i obligacions en cartera com en préstecs garantits, que seria afectada per una caiguda dràstica de la seva cotització. I tercer, l’increment desmesurat dels tipus d’interès, amb els efectes inevitables sobre tot el sistema financer. Tot plegat acabaria esgotant tots els recursos econòmics atresorats durant dècades.

1879: La mort de les vinyes

La Sentència Arbitral de Guadalupe —de finals del segle XV—, va posar fi a la qüestió de la remença a Catalunya. Una de les seves conseqüències va ser sobre la propietat de la terra, que es va anar disgregant. Les grans propietats es van anar parcel·lant en règim d’emfiteusi, semblant a un arrendament, per mitjà d’un contracte de rabassa morta. Aquest instrument jurídic tenia com a objectiu la cessió al pagès d’unes terres ermes, és a dir, no treballades, perquè aquest hi plantés ceps i treballés la vinya mentre visquessin els ceps que havia plantat. D’aquesta manera, el pagès es convertia en usufructuari de les terres que conreava, a canvi de pagar un cens anual al propietari.

Al llarg dels segles XVIII i XIX, les principals comarques catalanes productores de vi van incrementar exponencialment la seva producció agrària, a causa d’una forta demanda del mercat. Aquest fet va portar a l’increment espectacular d’explotació de noves terres, amb la consegüent necessitat d’una abundant mà d’obra i, a la llarga, un augment demogràfic. La dècada dels anys 80 del segle XIX, Catalunya va viure l’edat d’or de la vitivinicultura, mentre França estava infectada per la fil·loxera.

Aquest insecte americà atacava les arrels de la vinya i les matava lentament, la qual cosa explica la seva lenta extensió territorial. Però la fil·loxera va saltar a Catalunya per l’Empordà l’any 1879. El 1893 va arribar al Penedès, on en vuit anys va arrasar fins a 385.000 hectàrees de vinya. I el 1899 va arribar a la Terra Alta.

Encegats pels beneficis, aquella generació només va pensar en el curt termini. Ni es va plantejar la possibilitat que la fil·loxera els afectés, ni de bon tros que els pagesos haguessin d’arrencar els ceps i, encara menys, passar un temps sense produir. I, si els ceps es morien, què passaria amb els contractes de rabassa morta? La situació es va complicar. I molt. 

Primer de tot, es van substituir el 99% dels ceps europeus —‘Vitis vinifera’— pels ceps americans —‘Vitis rotundifolia’—, atès que són molt més resistents a la fil·loxera. I segon, els propietaris de les terres van considerar trencats el contractes de rabassa morta amb la mort dels ceps, tot i que els rabassaires demanaven la renovació dels contractes per l’excepcionalitat de la situació. Donat l’augment de la conflictivitat, les opcions van anar encaminades en dues direccions: que els antics rabassaires esdevinguessin parcers, la qual cosa volia dir perdre la majoria dels antics drets sobre la terra o emigrar a la ciutat, i esdevenir mà d’obra barata per a les modernes fàbriques tèxtils.

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant la super app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

Fractional-reserve banking is a system in which only a portion of deposits must be available for withdrawal. The remainder can be used for investment or lending to help expand the economy. It is currently the banking system used in most of the world’s economies.

Doubts about the solvency of Silicon Valley Bank and Credit Suisse led their customers to withdraw their deposits en masse in March. None of them had sufficient reserves to cope with the flood of savers and businesses wanting to withdraw their money. The former eventually collapsed and the latter had to be taken over by UBS following a liquidity injection of millions of dollars by the Swiss central bank.

Banking systems in most countries oblige banks to keep a small part of their customers’ deposits in reserve to meet withdrawals, either in physical cash or in highly liquid instruments. The rest can be used for investments and loans that contribute to the growth of the economy by keeping money flowing. This is the basis of fractional reserve banking.

This type of banking makes possible the bank multiplier, which expands the money in circulation when, upon receiving a deposit, the bank holds only a small fraction in reserve and lends out the rest. In this way, two people hold the same money, the one who has made the deposit and the one who has received the loan. This is why the monetary base, i.e. real money, is lower than the monetary aggregates of the financial system.

Beyond its own reserves, if a bank needs additional liquidity to fund loans, liquidate deposits or meet other obligations, it can borrow money from other banks. Or, as a last resort, it can turn to the discount window of its country’s central bank, where it can obtain money at a higher interest rate.

The risk of banking panic

The problem with fractional reserve banking is the constant risk of insolvency in the face of a massive withdrawal of funds from an institution, especially given the process of deregulation that the sector has undergone since the 1980s. In a panic situation such as that experienced by customers of Silicon Valley Bank and Credit Suisse, there is a risk that withdrawals will exceed the available reserves and the system’s capacity to inject sufficient liquidity. 

Fractional reserve banking is considered to have its roots in the Middle Ages and was linked to the trade in precious metals. Goldsmiths began to use the gold deposited in their establishments to issue interest-bearing loans in the form of promissory notes, which were later used as a medium of exchange. The promissory notes issued eventually exceeded the amount of physical gold in their custody. 

From the 17th century onwards, banks issuing paper money became widespread. By the 19th century, thousands of banks were already doing so. The crisis caused by the bankruptcy of many of them led to the creation of central banks, which had to back the currency they issued exclusively.

The situation in the Eurozone

At present, credit institutions in the euro area are obliged to hold at least the equivalent of 1% of specific liabilities, mainly customer deposits, with their national central bank. This is currently equivalent to around 165 billion euros, according to data from the European Central Bank (ECB). As the Banco de España indicates, this is “a monetary policy instrument that affects the structural liquidity needs of the market and allows short-term interest rates to be stabilised”. 

These minimum reserve requirements are fixed for a period of six to seven weeks, known as the “maintenance period”. The amount of funds to be set aside is calculated on the basis of the institution’s balance sheet before the maintenance period begins.

At the end of each maintenance period, the euro area national central banks pay interest to private institutions on these minimum reserves. This remuneration has historically been linked to the main refinancing operations (MRO) rate, but from the end of 2022, the minimum reserves are remunerated at the deposit facility rate. This change better aligns the interest paid on reserve requirements with prevailing money market rates.

The vulnerability of US banks

In March 2020, the Federal Reserve reduced reserve requirements for all depository institutions to zero. Instead, banks are now paid a specific interest rate on their reserve balance to encourage reserve maintenance. 

This measure, aimed at injecting liquidity into the US economy during the pandemic, has increased risk in the US banking system, as seen in the case of Silicon Valley Bank.

11Onze is the community fintech of Catalonia. Open an account by downloading the app El Canut for Android or iOS and join the revolution!

Les crisis financeres sovint estan precedides per ràpids augments del palanquejament, el que es coneix com un boom creditici. Però, què és exactament el palanquejament? I, per què pot deixar a l’economia més vulnerable enfront d’una desacceleració econòmica?

El palanquejament és una estratègia utilitzada per empreses i particulars per a maximitzar el potencial de les seves inversions mitjançant l’ús de fons prestats en lloc de fons propis, bàsicament, a endeutar-se per invertir. En altres paraules, és la relació entre actiu (inversió) i recursos propis, i implica l’ús del deute per a finançar operacions comercials o projectes d’inversió, permetent invertir més capital del que es té gràcies al préstec que s’ha demanat.

Aquest mètode es basa en la idea que el cost dels préstecs pot ser menor que el rendiment generat per les inversions que es financen amb aquests préstecs. L’efecte palanquejament és positiu quan la rendibilitat econòmica de la inversió és superior al cost del finançament, o negatiu, quan la rendibilitat és inferior al cost del finançament. Això implica que el palanquejament comporta un risc, ja que si les inversions no generen suficient retorn per a cobrir el cost dels préstecs l’inversor pot tenir dificultats per a pagar el seu deute. 

Es tracta d’una pràctica que aplicada en un context macroeconòmic pot ser una arma de doble tall. Per una banda, pot estimular el creixement del PIB o la recuperació de l’economia durant una crisi econòmica, però, per l’altra, un nivell elevat de palanquejament pot exposar a l’economia davant d’una desacceleració de l’activitat o un increment dels preus dels actius. Per tant, creant una bombolla de deute alimentada pel que es coneix com un boom creditici. 

Una dinàmica cíclica d’acumulació, crisi i desvaloració dels actius

L’excessiu palanquejament acumulat pel sector bancari va agreujar significativament la crisi financera de 2008, que va tenir el seu origen en l’esclat de la bombolla immobiliària als Estats Units en el 2006. Un desgavell econòmic que va arruïnar a milions de persones i desencadenar una crisi de liquiditat que va provocar la fallida de grans empreses.

Els bancs es van veure obligats a reduir el seu palanquejament a conseqüència de la pujada dels costos de finançament – en gran part derivats dels impagaments – i a causa de les pressions reguladores per a aconseguir un nivell adequat de capital. Algunes entitats financeres com Lehman Brothers no van poder fer front al col·lapse de la seva enorme cartera d’inversions sostinguda per hipoteques, quatre vegades més gran que el valor del patrimoni dels seus accionistes.

Però aquest col·lapse bancari sense precedents no va sorprendre a tothom de la mateixa manera, Nouriel Roubini, professor emèrit de l’escola de negocis Stem, de la Universitat de Nova York, el setembre del 2006 avisava en un seminari del Fons Monetari Internacional que la sostinguda revaloració de l’habitatge havia induït a molts propietaris a sol·licitar una segona hipoteca, que ara serien incapaços de pagar, i que, per tant, el país s’encaminava cap a “la pitjor crisi immobiliària de les últimes dècades”.

Un deute insostenible al llarg del temps

El mateix Roubini adverteix que encara avui, els bancs són uns dels sectors amb major nivell de palanquejament i que donar suport a una major liquiditat no evitarà una crisi financera i una recessió econòmica. A més, a diferència de l’escenari viscut el 2008, es podrien veure afectats no només els bancs, sinó el sector del mercat d’inversions. 

Els bancs s’enfronten a costos de capital molt més elevats a causa de la pujada de tipus d’interès en els nous préstecs i en els passius que ja han venut. Aquesta pujada de tipus està provocant pèrdues massives als creditors que tenen actius amb rendibilitats a llarg termini, la qual cosa pot causar una crisi de deute, amb elevats dèficits públics i privats.

Aquest encariment del crèdit juntament amb la pujada de preus generalitzada estan soscavant el poder adquisitiu i la solvència de famílies i empreses. És previsible que moltes d’elles deixaran de pagar els préstecs i la morositat no trigarà a estendre’s per tot l’ecosistema financer. A més, Roubini argumenta que “la majoria dels dipositants són ximples i mantindran els seus diners en comptes amb un interès pròxim al 0% quan podrien estar guanyant un 4% o més”. 

I és veritat que el mercat ofereix opcions d’inversió altament segures que donen més rendibilitat que els dipòsits bancaris, però tant si ens decantem per valors segurs com els metalls preciosos o per productes d’inversió assegurats és imperatiu protegir els nostres estalvis davant d’una crisi que sembla inevitable.

Protegir els estalvis amb or físic ha estat una de les principals aportacions d’11Onze a la seva comunitat i, ara, s’amplia el ventall de productes. Per això, davant de la volatilitat, de l’encara alta inflació i de la crisi de confiança creixent en el sistema bancari, l’or torna a reforçar-se com a valor refugi. Descobreix l’Or Llavor a Preciosos 11Onze.

The gold industry has been affected by the inflationary spiral of the last two years. However, the impact has been very different depending on the type of company. The profit margins of mining companies have been greatly reduced, while the royalty companies that finance them have hardly been affected.

The profits of mining companies, with high overhead costs, have been severely eroded by the massive increase in energy and fuel prices. Royalty companies, on the other hand, which provide financing or land to mining companies in exchange for a percentage of revenue or production, have been boosted.

Since the beginning of 2021, gold has appreciated by less than 20%. Although this is a significant percentage, it is much lower than that experienced by energy and fuels over the same period. For example, electricity has risen by 20-30%; coal has doubled in price and at many points even quadrupled or quintupled in price; and oil has risen by around 50%, with peaks between March and June last year more than doubling the cost in early 2021. To this must be added significant wage increases around the world.

The burden of structure

Given that mining operations require large amounts of machinery, energy and personnel, it is not surprising that the net profit margins of the major gold mining companies have fallen considerably over the past two years.

Data from the world’s two largest mining companies illustrate this. After reaching a net margin of more than 36% in the second quarter of 2020, the balance sheets of the giant Newmont Goldcorp have progressively worsened to negative results in the last two quarters. In the same period, Barrick Gold’s net profit margin has fallen from 39% to less than 4%.

Royalty and streaming companies

The performance of royalty companies, which typically include both royalty and streaming companies, has been very different. These usually finance the activities of mining companies through what would be equivalent in Spain to a participation account contract, which is a hybrid between a loan and a shareholding. This financing formula is often more attractive for mining companies than traditional debt or capital increase. 

Royalty agreements provide borrowers with a percentage of the mining company’s sales over the life of a deposit. Although there are many formulas for arrangements, the most common one fixes royalties on the basis of the smelter’s net return or, in other words, gross revenues. The particularity of streaming agreements is that the consideration for the initial funding is not financial, but directly a share of the mine’s gold production.

Two factors have meant that royalty companies have hardly been affected by inflation and have maintained huge profit margins. On the one hand, because most royalty agreements calculate royalties as a percentage of the mine’s gross revenues rather than its profits, their turnover has remained relatively high in the last two years. On the other hand, because they have minimal overheads, their overheads have hardly increased.

Minimal structure

Unlike mining companies, which have huge workforces and have to maintain large facilities with fleets of vehicles and heavy machinery, the royalty companies’ structure only includes a few offices with a few dozen employees, including mining engineers, geologists, metallurgical technicians and financiers. 

This has allowed Franco-Nevada and Wheaton Precious Metals, the world’s largest royalty companies, to maintain net profit margins above 50% in all their quarterly reports since mid-2021 despite high inflation. 

Protecting savings with physical gold has been one of 11Onze’s main contributions to its community, and now the range of products is expanding. This is why, in the face of volatility, still high inflation and the growing crisis of confidence in the banking system, gold is once again strengthening its position as a safe-haven asset. Discover Gold Seed at Preciosos 11Onze.

The decline in year-on-year inflation in March is nothing more than a statistical mirage. In reality, the cost of living in the euro area at the end of the month was 0.96% higher than at the end of February. And today the cost of living is almost 15% more expensive than two years ago.

Statistics are sometimes misleading. Eurostat indicates that year-on-year inflation in the Eurozone fell from 8.5% in February to 6.9% in March. What looks like good news is not good news at all. 

In reality, it is a mirage because prices rose by 0.96% in a single month. If the pace of March were to be maintained, the cost of living in a year’s time would be 11.52% more expensive than it is today, when the European Central Bank’s annual target is 2%. Moreover, core inflation, which does not include food, energy, alcohol and tobacco, stood at 5.7%, an all-time high. 

The reason for this apparent contradiction between the decline in year-on-year inflation and the actual increase in inflation during March is the “staggering effect”. With the war in Ukraine, prices soared in March last year mainly due to the cost of energy, which has since been contained. As a result, when comparing the year-on-year price increase in March with that of February, the percentage increase is lower. 

February’s year-on-year inflation includes that huge price increase in March 2022. However, it is no longer included in the March calculation. It is based on the situation on 31 March 2022, after the large price increase had already occurred, and reflects developments between 1 April 2022 and 31 March 2023. 

Runaway inflation

In any case, living in the euro area today is almost 15% more expensive than two years ago. As the economic sluggishness caused by covid-19 was overcome in 2021, the money accumulated during the pandemic restrictions came to the surface and there was an extraordinary increase in demand for goods and services. With supply chains in serious trouble, supply was unable to meet the huge increase in demand and prices began to rise. 

Just when it seemed that the situation might stabilise again, the war in Ukraine triggered a new price escalation, mainly due to tensions in the energy market, but also in other markets. It should be noted that Russia and Ukraine supply the world with a quarter of its wheat, a fifth of its maize and 80 per cent of its sunflower oil. In addition, Russia is one of the world’s leading suppliers of palladium, platinum, titanium and fertilisers, which are essential for agricultural production.

Some experts predicted that inflation would moderate in the second half of 2022. They hoped that the disappearance of extraordinary demand, wage cost containment and rising interest rates would do their job. However, these circumstances have not been enough to bring inflation back to acceptable levels.

Too much money in circulation?

The truth is that central banks have flooded the market with money in recent years to deal with successive crises, which has boosted spending opportunities. And the supply of goods and services has not increased in the same proportion.

As the theory of money supply inflation popularised by the economist Milton Friedman warns, with more money in their pockets, consumers and businesses tend to spend more, so it will be difficult to curb inflation. 

Most forecasts point to a slowdown, but it is not clear that it will occur at the expected pace. For example, the US Federal Reserve expected inflation to peak in 2022 and start falling in 2023, before returning to the 2% target in 2025. And the World Economic Forum estimates that it will fall by more than two percentage points both this year and next.

Higher interest rates by central banks should make a decisive contribution to this. Higher interest rates make borrowing costs less attractive for businesses and consumers, resulting in lower demand and less investment. However, it remains to be seen how far rates can be raised without derailing economies that have been limping for years. 

All the signs are that ordinary citizens will have to continue to foot the bill through inflation for a short-sighted monetary policy, which in recent years has only been able to deal with problems by producing banknotes.

If you want to make your savings earn above inflation, 11Onze Recommends offers you Litigation Funding.

We live in a time when it is increasingly difficult to make it to the end of the month. Prices rise, wages do not keep up, and the general feeling is clear: money is worth less. But… what if it were not a system error? What if inflation were, in fact, a silent tool of revenue collection? This article raises an uncomfortable but necessary question: who really benefits from inflation?

For years, inflation has been presented as an inevitable phenomenon. A side effect of economic growth, a technical variable that central banks must manage with more or less success. But this theoretical view clashes directly with everyday reality, where public perception is much more tangible and immediate.

Filling the shopping cart is increasingly expensive, paying rent has become a challenge, and yet incomes do not grow at the same pace. The result is clear: a sustained loss of purchasing power. The data confirms it: the salary required to live with dignity far exceeds the real minimum wage, a gap that has only widened with the rising cost of living. In short, you work… but you get less and less in return.

Paying more without it seeming so

This is where the key concept appears: the great invisible tax. Unlike traditional taxes, inflation is neither voted on nor approved in Parliament, nor is it explicitly included in any specific law. And yet, it has a very similar effect. It functions as a silent revenue mechanism that directly impacts citizens’ pockets, without the political cost that an explicit tax increase would entail.

This effect occurs, first of all, through VAT. When prices increase, so does the base on which this tax is applied. This means that, even consuming exactly the same, you end up paying more. In parallel, personal income tax comes into play: if wages are nominally adjusted to compensate for inflation, it is easy to end up moving into a higher tax bracket. However, this increase does not reflect a real improvement in purchasing power, but simply the loss of value of money.

The result is deeply perverse: you pay more taxes without being richer. In fact, you are often poorer in real terms. The data shows it clearly: Spain recorded a record tax collection in 2022, largely driven by this inflationary effect. In this context, the conclusion is clear: there is no need to raise taxes directly when the system allows them to increase invisibly through the devaluation of money.

A system that needs inflation

This phenomenon is not accidental. It has deep roots that must be understood in order to grasp the magnitude of the problem. Since the end of the gold standard in 1971, currencies have ceased to be backed by tangible assets and have become fiat money, meaning their value depends solely on trust in the government that issues them. This paradigm shift has opened the door to an almost unlimited capacity for money creation by central banks, profoundly altering the rules of the economic game.

When the money supply increases, the value of existing money is diluted. It is a simple but powerful idea: if there is more money in circulation to represent the same wealth, each unit is worth less. This is the basis of structural inflation. And in a highly indebted system, this dynamic is not an anomaly, but a necessity. Inflation allows the real value of debt to be reduced, sustains public spending, and avoids unpopular political decisions. But this mechanism is not free: it shifts the cost onto citizens.

The result is a disturbing paradox. You work more, you earn more in nominal terms, but you have less purchasing power and, in addition, you pay more taxes. This is what many economists describe as a silent transfer of wealth, from savers to currency issuers. This dynamic fits within an extractive economic system, where the rules favor centers of power to the detriment of the majority. In this context, inflation ceases to be a system error and becomes a structural feature.

Protecting value in a system that dilutes it

Faced with this scenario, the question is inevitable: how do you protect the value of money in a system that tends to erode it constantly? This is where gold comes into play, not as a passing trend or a speculative bet, but as a response that has stood the test of time. 

Throughout the centuries, this precious metal has maintained its value even when entire empires have disappeared. It is scarce, tangible, and does not depend on any government, a combination that makes it a unique asset within the financial system.

Unlike currencies, gold cannot be created out of nothing. Unlike many financial assets, it carries no counterparty risk. And in times of economic or geopolitical uncertainty, it tends to act as a store of value. It is no coincidence that central banks are increasing their reserves or that its price has reached historic highs in recent years. When the system shows fragility, capital seeks safety.

Investing in gold, therefore, is not a desperate reaction, but a strategic decision. It is not about replacing all assets, but about diversifying wisely and keeping part of wealth outside the traditional monetary circuit. It is a way of regaining control in an increasingly uncertain environment. If inflation acts as an invisible tax, protecting oneself from it ceases to be an option and becomes an exercise in financial awareness.

But the real challenge goes beyond inflation. It is only the symptom of a system that rewards debt, penalizes saving, and dilutes the value of money over time. Understanding this mechanism is the first step to stop being its victim. Because inflation will not disappear. Taxes will not either. But understanding how the system works… that can change everything.

Protecting savings with physical gold has been one of the main contributions of 11Onze to its community and, now, the range of products is expanding. Therefore, in the face of volatility, still high inflation and the growing crisis of confidence in the banking system, gold is once again strengthening as a safe-haven asset. Discover Seed Gold at Preciosos 11Onze.

Es coneix com a recessió una contracció generalitzada de l’activitat econòmica d’un país durant un període de temps determinat que té conseqüències negatives per a l’economia i la societat en general. No obstant això, hi ha estudis que demostren que, en alguns aspectes, una recessió pot tenir efectes positius per a la salut de les persones.

Les recessions econòmiques són generalment percebudes com a fenòmens destructius per a l’economia i la societat. Aquests períodes de creixement econòmic negatiu venen acompanyats d’elevats nivells de desocupació, pobresa i exclusió social que condicionen l’estat del benestar.

La contracció de l’oferta i la demanda provoca que les empreses hagin de reduir costos i no precisin uns certs perfils professionals per a mantenir la seva producció, per tant, reduint l’ocupació. Aquest augment de l’atur comporta una disminució dels ingressos i el poder adquisitiu de les famílies, que tenen dificultats per satisfer les seves necessitats bàsiques, la qual cosa augmenta la pobresa.

En un context de contracció econòmica puja el risc de patir trastorns de salut mental com la depressió o l’ansietat. Així mateix, els efectes d’una crisi econòmica poden afectar a les persones amb baixos ingressos o amb treballs precaris de manera desproporcionada, augmentant la desigualtat econòmica i social. 

Ara bé, paradoxalment, s’ha comprovat que les recessions redueixen la mortalitat, degut en gran part als efectes sanitaris de l’alentiment de l’activitat econòmica. Almenys això és el que es desprèn d’un estudi publicat per l’Oficina Nacional de Recerca Econòmica dels Estats Units i dirigit per l’economista Amy Finkelstein, que ha analitzat els efectes de les recessions en la salut de les persones.

Les recessions ens allarguen la vida

L’anàlisi elaborada per l’economista Amy Finkelstein, constata que les taxes de mortalitat entre els ciutadans estatunidencs van descendir un 0,5% per cada augment de l’1% en la taxa de desocupació durant la gran recessió que es va produir a la fi de la dècada dels anys 2000. Les seves estimacions impliquen que gràcies a aquesta recessió, una de cada 25 persones de 55 anys va guanyar un any més de vida.

També s’observa que com més gran era la desocupació en una zona, més temps s’allargava la vida de les persones, sobretot les majors de 64 anys i les que no tenien un títol universitari. “Aquestes reduccions de la mortalitat apareixen immediatament”, diu l’informe, “i persisteixen durant almenys 10 anys.”

De fet, es corrobora com les persones d’avançada edat són les que es veuen més beneficiades per l’increment de l’esperança de vida, ja que, tot i que per la seva edat estan generalment més exposades a un major risc de mortalitat, resulten ser menys afectades pels efectes negatius de les recessions, com ara una reducció dels ingressos laborals.

Una atmosfera més neta

La principal causa d’una major longevitat de vida és un aire més net. Tots vam poder comprovar com les mesures de restricció de la circulació, derivades del confinament a causa de la crisi sanitària de la Covid-19, van una reducció dràstica del diòxid de nitrogen en les principals ciutats de l’Estat, fins al punt que gaudíem de l’aire més net en l’última dècada.

De la mateixa manera, les emissions de gasos d’efecte d’hivernacle, com els òxids nitrosos, van disminuir entorn del 21% entre 2005 i 2011. La major part d’aquesta reducció es va observar en les zones urbanes i al llarg de les principals autopistes.

L’informe apunta que els causants de defuncions que van disminuir durant la recessió, com les malalties cardíaques, el suïcidi i els accidents de trànsit, també estan relacionades amb una reducció de la contaminació. 

Encara que els autors confirmen recerques anteriors que apunten a una reducció de les morts per accidents de trànsit a causa de la menor circulació de vehicles, la contaminació també pot causar la mort per culpa de l’absorció de partícules en el torrent sanguini i alterar el funcionament del cor. Per tant, augmenten els accidents de trànsit perquè les persones estan més agitades i experimenten una funció cognitiva més lenta en temps real, la qual cosa explica un altre 10-20% de la disminució de la mortalitat.

Els investigadors conclouen que “els resultats suggereixen importants compensacions entre activitat econòmica i mortalitat.” En tot cas, cadascú ha de decidir individualment si compensa tenir una vida més curta per gaudir d’una economia més activa.

Si vols descobrir la millor opció per protegir els teus estalvis, entra a Preciosos 11Onze. T’ajudarem a comprar al millor preu el valor refugi per excel·lència: l’or físic.