How to teach the value of money

Learning the value of money can be so much more than a game for children. Passing on the values of economy to them can bring them values such as responsibility, collaboration, saving, learning to negotiate, or even entrepreneurship.

 

Experts recommend starting to talk about private and family financial management from the age of seven, when children can become aware that the ATM does not give money because it is magical, but because adults, with their work, earn it and keep it in the bank.

It is within the family that the first values about money are learned. Today, most children in our society have grown up in a consumerist system that has made them used to having it all, and having it all now. In this sense, the first lesson to be learned is that access to money is limited to one’s own productive capacity. They need to be taught to see the value of living within their limitations, and to be aware from a very young age that knowing how to spend is as important as knowing how to save.

Children and teenagers, the great consumers

Montse Junyent, educated in business management and administration, advises passing on to children the value of money, which is hard to earn and must be used ethically. Show them, from an early age, that all the decisions we make have an economic impact, from buying and accumulating toys, to the practice of buying and throwing, food waste, or even the use of plastic bags. Children can understand that one of these bags can end up in the sea and take four hundred and fifty years to disintegrate. Make them aware that the Earth is finite, and we must take responsibility and take care of it through sustainable consumption actions. Adults and children must be consistent with this idea and act responsibly in all areas, in our relationship with people, with the environment, with the world, or with our way of consuming.

Junyent also defends the economy of the common good, with the aim of “contributing to the construction of a more sustainable and fair life system”. She is committed to “transmitting and publicizing sustainable alternative economic models and helping children to grow as committed people, with criteria, information, and a desire to change what they do not like.” That is, to give children all the tools that allow them to be independent and make their own decisions, based on values such as commitment, sustainability, honesty, innovation, and creativity.

Values that can be passed on in many ways, including through games or stories, and that begin in school. Sustainability, for example, is one of the issues of most concern today, and therefore much talked about within the education system. On the other hand, according to Junyent, children are not taught to talk about economics from an ethical and responsible point of view as much as they should.

The value of money through pay

Many parents have doubts about whether to give money to their children. They often wonder when they should start giving their children allowance, and what the ideal amount is.

Allowance can be an important way of teaching children how to manage and value money, a learning that will serve them well in the future. There is no set age to start using money, but it is essential that when they do, they understand its value and the importance of saving.

Some parents associate pay with doing household chores, a view that many questions, arguing that all members of the family should collaborate in this type of activity. Whatever the mentality, the point is that the model of education that the child receives must be coherent. Therefore, it is not a question of whether to pay or not, but to find the perfect formula for learning through values.

Suggesting to children what they should spend their allowance on

As the child gets older, the allowance can be increased, always depending on the use that is made of it. It is important to suggest to children what they should spend it on, taking into account their wishes and the need they have for the product in question. Beyond avoiding the purchase of products that may not benefit them, it is important to establish a fluid conversation, without imposing anything, where we make them see the consequences of each of their purchases. It will also be a good time to show them new forms of consumption, always opting for a sustainable consumption model, which can provide a real benefit and for as long as possible over time, and for them to understand, in short, that money is there to make their lives easier and that using it unconsciously can lead to negative situations.

We usually start this teaching at around five or six years of age, although it can also be beneficial to do so at preschool age. For example, you can show them how picking up their toys can have a reward, whether in the form of a treat or something else, the point is to learn that if our actions have a positive impact, we will be rewarded. And maybe at first it will be through material things, or when we start working it will be through money, but over the years this teaching will mean that the best reward is the one we make for ourselves, based on our own values.

Teaching to save and share

A good way to show the importance of saving can be to divide the money that the child receives, from an early age, into two parts. The first is in the form of a piggy bank that they can keep at home, where they can keep all the money that can be spent, which would be the daily economy. On the other hand, you can have a bank account where you can put money for future savings. In this way, he will create a relationship with money from both perspectives and understand its importance.

Another important learning will be about sharing. Money does not have to be an individual possession, it can also be shared. An idea that may seem controversial socially, as we relate to money from the point of view of possession and, therefore, it individualises it. Educating children in this issue will allow them to experience this relationship from another point of view, with a more collective vision and social responsibility. It is important to show, by example, that money can be a tool to help others, from making donations to the most disadvantaged to shopping in a specific shop where the profits are used for social projects. There are many ways to help, and it is worth instilling this habit in children and young people.

In conclusion, children need to be taught clear lessons about money, and the best way will always be through practice, copying the behaviours they see at home. Therefore, parents should be the example of this learning, teaching them not to buy on impulse, but to plan their goals, both in the short and long term. When the time is right, they can be encouraged to do small paid chores, and if approached from an educational point of view, giving them pay can become a decisive way of teaching children to manage and value money, a lesson that can mark their lives. Finally, and taking into account the weight that the new generations carry for the future, focus on teaching based on the construction of a more sustainable and fairer system of life for all.

 

Do you want to be the first to receive the latest news about 11Once? Click here to subscribe to our Telegram channel.

If you liked this article, we recommend you read:

Savings

Saving, a good financial habit for children

4 min read

A PISA report confirms that our country is in tenth...

Community

Please, some financial education

4 min read

Amid the debate on the changes that need to be...

Economy

The heart of economics: how to move money around

3 min read

At 11Onze we want people to become financially...



L’economia ha estat una de les grans protagonistes de la relació entre Catalunya i Espanya. Tot realitzant un exercici de síntesi, recollim nou d’aquests moments claus de la nostra història. Potser no són els més coneguts, però, sens dubte, sí que són els que han marcat un abans i un després. Un rere l’altre, ofereixen una cronologia dels encontres i desencontres.

 

“Mentre Espanya no comprengui el fet català,
Espanya estarà sotmesa a tots els infortunis.”
Américo Castro, 1924 

 

1479. La construcció d’un Estat dinàstic

Després de la Guerra Civil castellana, els dos regnes més extensos de la península Ibèrica (Castella i la Confederació Catalana) van crear plegats una nova entitat política coneguda amb el nom de Monarquia Hispànica. Aquest Estat dinàstic es va configurar a partir de la unió de només dos elements clau: l’exèrcit i la política exterior. Per a la resta d’elements que configuren un Estat modern, com ara fronteres, monedes, lleis i institucions, van romandre totalment separats. Així, pel que fa a la configuració i repartiment del poder, cal tenir present que, mentre Castella s’articulava segons l’autoritat de la reina (Isabel), sempre per sobre de la noblesa i l’església, en canvi, la Confederació Catalana es va organitzar al voltant de la Constitució de l’Observança, que obligava el rei (Ferran) a governar i pactar d’acord amb les lleis del Principat. Vet aquí una primera diferència en el sistema d’organització polític i econòmic entre Espanya i Catalunya.

 

1556. La deriva de la història

A la mort de la reina castellana (Isabel), l’Estat dinàstic peninsular va estar a punt de desfer-se. Després de vicissituds familiars, el tron l’acabarà ocupant el net, per incapacitat de la filla (Joana) i per la mort del gendre (Felip). D’aquesta manera, la unió dinàstica entre els dos regnes va quedar confirmada definitivament en les persones de Carles (futur emperador) i els seus successors. Durant anys, l’emperador Carles va buscar consolidar la idea d’una monarquia universal que fos políglota i oberta per a tot el territori de l’imperi dels Habsburg. La política de l’emperador va anar encaminada a canviar el rumb de la història europea. De res li va servir creure que era possible la convivència entre els drets de les ciutats i els de les regions amb l’estructura imperial, atès que la idea de l’Estat Nació s’estava imposant, empesa en gran part per la Reforma. Tampoc no va aconseguir mai crear les complicitats necessàries entre castellans i catalans per forjar un país comú.

1585. La perversitat del sistema

La tardor de 1585, el rei Felip II de Castella va presidir la celebració de les Corts Generals de la Confederació Catalana a Montsó. Seguint la tradició instaurada pel seu pare (Carles), Felip II reconeixia així la dualitat de poder en el territori peninsular que conformaven les corones de Castella i Catalunya. El sistema parlamentari sempre comporta tensions —perquè el debat ho té—, però semblava que s’arribaria a un acord. El problema va sorgir quan els oficials reials van intentar boicotejar descaradament les resolucions de les Corts. I encara és més pervers quan la Monarquia —de manera unilateral— decideix manipular i tornar a redactar els acords presos per les Corts Catalanes per afavorir els seus interessos. Entre les alteracions més destacades i que van afectar de ple tota la Confederació Catalana, hi havia aquelles relatives al control del comerç, a l’augment de la despesa de la Reial Audiència en territori de la confederació i que van diluir el control que la Diputació del General (la Generalitat) pogués tenir sobre el Sant Ofici (la Inquisició), el braç repressor de la monarquia.

 

1626. Cap a una unitat centralitzada única

El març del 1626, Barcelona rep el rei de Castella, Felip IV, que havia arribat a la ciutat per jurar les Constitucions catalanes. El motiu no fou altre que poder desencallar l’ambiciós pla del ministre del rei, el comte duc d’Olivares. El projecte, conegut com la “Unión de Armas”, pretenia que cada regne que formava part de Castella —o sigui, principalment la Confederació Catalana— aportés un nombre determinat de diners i soldats. Però el que no van calibrar bé les oligarquies castellanes va ser que si Felip IV jurava les Constitucions catalanes, certament se li atorgava automàticament el títol de comte de Barcelona, cosa que l’obligava a fiscalitzar els seus recursos. Per tant, els catalans estaven més interessats que s’aprovessin les seves propostes de noves Constitucions catalanes i que s’atenguessin els greuges, que no pas a participar en guerres absurdes. Curiosament, dues dècades més tard, el territori nord-català serà extirpat del cos principal de manera deshonesta. I no serà fins quaranta anys més tard que Castella notificarà oficialment a la Generalitat la pèrdua del territori nord-català.

1760. Les regles del joc canvien

Des de feia unes dècades, una nova família d’origen francès ostentava el tron de Castella, els Borbons. Enrere havia quedat la disputa oberta sobre aquell ascens, fins al punt que s’havia hagut de dirimir en el camp de batalla. Passades quatre dècades del Decret de Nova Planta, el rei Carles III va convocar les Corts generals a Madrid. En aquell nou paradigma polític sorgit del camp de batalla, els representants dels antics territoris de la Confederació Catalana —format per Catalunya, Aragó, València i Mallorca— van presentar plegats un memorial que contenia una crítica frontal al sistema borbònic vigent. Simplificant molt, el document conegut com el “Memorial de Greuges” defensava que el nou Estat havia de vetllar per la pluralitat territorial i havia d’allunyar-se d’estructures centralistes i unificadores.

 

1810. La construcció d’una nova realitat política

En un context de guerra europea, arribaren fins a Cadis més de 240 diputats d’arreu del territori convençuts que anaven a fer història, atès que s’anava a redactar una moderna Constitució. El rei Carles IV d’Espanya havia estat deposat per absolutista, després de l’ocupació francesa del territori peninsular. A les Corts de Cadis es va establir que el poder residia en el conjunt dels ciutadans, representats a les Corts. Però Cadis també va suposar —per primera vegada— l’oportunitat real per la qual els polítics catalans van ser cridats a participar activament en el nou sistema polític espanyol que s’estava creant. En aquell revolucionari context, la delegació catalana va defensar obertament la proposta de modernitzar Espanya d’acord amb el projecte austriacista liquidat feia menys d’un segle. Per tant, calia fonamentar el desenvolupament econòmic i social d’acord amb la industrialització dels territoris. Però pel Tractat de Valençay es va restituir en el tron a Ferran VII com a monarca absolut, i va frustrar totes aquelles idees modernes sorgides de les Corts de Cadis i de la seva revolucionària Constitució, que havia sacsejat Espanya.

1870. La història sempre ofereix una segona oportunitat

Aquell estiu del 1870 a París, Maria Isabel Lluïsa de Borbó i Borbó-Dues Sicílies, reina d’Espanya, abdicà. Aquesta renúncia del poder —igual que l’emperador Carles— era la conseqüència d’un intens debat polític sobre com s’havia d’articular la modernitat d’Espanya. La disputa entre carlins i liberals s’havia dirimit en els camps de batalla durant les darreres tres dècades. Però durant les dècades següents l’atzucac continuaria. Espanya havia entrat en un laberint del qual trigarà cent anys a sortir. La modernitat va comportar una profunda transformació estructural, inclòs el repartiment del poder. La historiografia ha abordat aquest període des de la perspectiva de la primera crisi del capitalisme espanyol. Però, en realitat, a l’origen del problema econòmic de tot plegat hi ha la corrupció. 

Polítics, militars i nobles van especular tant en les companyies ferroviàries com en la construcció, fins al punt que a finals de la dècada hi va haver un crac borsari de dimensions bíbliques. La Guerra Civil dels Estats Units va provocar un augment dels preus de la matèria primera —el cotó—, motor de la indústria tèxtil catalana, que —per manca de previsió de l’Estat— va provocar la ruïna de molts empresaris d’aquest sector. I un període perllongat de males collites va provocar un augment estrepitós del preu dels aliments bàsics, que va afectar negativament les classes més populars. En aquest context tan difícil i atès que l’Estat estava tan endeutat, es van aportar dues solucions: per una banda, augmentar la pressió fiscal sobre les classes populars i, per l’altra, embolicar-se en una aventura colonial com va ser la Guerra de les Illes Xinxa, davant les costes del Perú.

 

1931. La muntanya és un bon lloc per pensar

Aquella primavera del 1931, Espanya va optar per gestionar el poder seguint una fórmula fracassada en el passat. La corrupció havia esgotat el sistema de la Restauració borbònica i, per tant, calia buscar una nova relació amb el poder. La pregunta que es plantejava llavors —i encara avui— era si Espanya podia ser una federació de nacions. Calia provar-ho! En aquest context, s’instal·laren al Santuari de Núria els diputats del recentment creat Govern de la Generalitat de Catalunya, encarregats de redactar una proposta de relació entre Catalunya i Espanya. Tothom tenia la certesa d’estar davant d’un moment històric. 

El resultat fou un text constitucional que responia a la voluntat de Catalunya i al seu legítim dret d’exercir l’autodeterminació. S’estava proposant una situació d’igualtat jurídica i política respecte als altres pobles de l’Estat. Es plantejava ampliar la mirada. Davant del text, l’Estat es va posar nerviós. Un any més tard, les Corts espanyoles van aprovar un Estatut que ja no tenia res a veure amb el que havia refrendat mesos enrere el poble de Catalunya. Es rebutjava la fórmula federal, es reduïen competències de la Generalitat i s’instaurava la cooficialitat del català i el castellà en un model bilingüe. Catalunya quedava reduïda a una “regió autònoma dins l’Estat espanyol”. Va ser aleshores quan a la llunyania començaren a sentir-se remors de sabres que obligaven Espanya a tornar al camp de batalla.

 

2004. Cap a un nou paradigma històric

Amb la ressaca dels esdeveniments de la darrera dècada del segle passat, tothom va creure que Espanya havia optat per reconèixer la seva diversitat. La llengua catalana era —fins i tot— parlada en els cercles més íntims de l’oligarquia castellana. En un clima de puixança econòmica, estabilitat social i de reconeixement mutu, Catalunya va creure que podia tornar a plantejar la seva relació amb Espanya. Era possible? L’escrupolositat de l’escomesa —igual que en el passat—, en l’elaboració d’un nou marc constitucional com fou el nou Estatut de Catalunya, va suposar un important esforç per trobar un punt d’encontre on hi fossin representades tots els espectres socials. La continuació és sabuda per tothom. L’1 d’octubre de 2017 és la constatació de la impossibilitat del diàleg i la necessitat de tornar a l’inici de tot: a molt abans de la Guerra Civil castellana de 1479.

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

Si t'ha agradat aquest article, et recomanem:

Culture

Nosaltres [i ells]

10 min read

Des de temps immemorials, allò que els geògrafs grecs van definir com a Península Ibèrica...

Culture

Ells [i nosaltres]

10 min read

La primera llei de Newton apunta que un objecte sempre tendeix a estar o bé...

Culture

Els fonaments del sistema extractiu

10 min read

El mapa polític de l’Europa de finals del segle XV...



Monitoring our driving is now inescapable, connected cars have become smartphones on wheels and are an additional business opportunity for all brands, from offering optional equipment via subscriptions to selling the data generated by millions of customers to third parties. Should we be concerned about this new loss of privacy?

 

As technology advances, internet-connected cars are becoming an increasingly present reality in our lives. Car manufacturers argue that these vehicles with no physical buttons, giant screens and full of cameras and sensors that monitor our behaviour offer a ‘safer’ and more comfortable driving experience.

This ability to communicate with other vehicles, devices and services via the Internet also opens up new business opportunities for brands. Some car manufacturers have already tested the patience of their customers with monthly subscription models for heated seats, while others offer more power in exchange for an annual subscription or are charging a subscription fee for the most popular options.

Moreover, this interconnection allows vehicles to collect and transmit real-time data on driving habits, location and vehicle status, offering additional revenue potential for brands willing to sell this information, which may pose a threat to users’ right to privacy.

 

From theory to reality

A report by the Mozilla Foundation warned that connected cars are “terrible in terms of privacy and security”. Also, it highlighted that 25 of the most popular car brands collect without consent a large amount of data from their users, not only strictly related to driving, such as their place of residence or usual destinations, but also much more sensitive data, such as facial expressions, health status and genetic information or information about their sex life, all of this through connected devices, microphones, and cameras.

According to the study, 84% of the brands surveyed share or sell owners’ data and 92% give drivers little or no control over their personal data. Although all brands fail in data handling, Tesla scores the worst, while Renault, Dacia and BMW have the least bad scores.

Some called this report alarmist, yet a few months later, the New York Times reported that some brands were already sharing data on their customers’ driving habits with insurers and that “bad drivers” had already had their policies raised by as much as 21%, without ever having had an accident.

Kenn Dahl, a computer scientist from Seattle in the United States who drives an electric Chevrolet Bolt, obtained a report from LexisNexis. This New York-based data agency works with insurers, which recorded the 640 times he or his wife had driven the car in the last six months, with all the details, such as start and end times, distances driven, and all the times he went over 130 km/h, or when he did hard braking or hard acceleration.

All this data was collected and, above all, sold without Mr. Dahl’s knowledge. In this case, it was sold to insurance companies, but it could just as easily have been sold to other companies in any field.

 

Are we protected by European law?

European legislation on the processing of personal data applied to connected cars is based on the General Data Protection Regulation (GDPR) and the ePrivacy Directive, which set out the principles and rights that have to be respected in the processing of personal data.

Among other obligations, data controllers have to inform data subjects about the use of their data, obtain their consent where necessary, ensure data security and confidentiality, minimise the amount and duration of data retention, and allow the exercise of the rights of access, rectification, erasure, limitation, objection and portability.

Basically, the same regulation that already applies to data processing and privacy on mobile devices, such as smartphones. That said, it is no secret that the devil is in the details, which is why experts always recommend that we carefully review the terms and conditions and only provide data or accept functionalities that provide real value, which is something we are used to when using a mobile phone, but which until recently was unthinkable to have to take into account every time we start up “our” vehicle.

 

11Onze is the community fintech of Catalonia. Open an account by downloading the super app El Canut for Android or iOS and join the revolution!

If you liked this article, we recommend:

Technology

The transformation of the automotive industry

2 min read

In a new episode of La Plaça en Territori 17 we analyze how a...

Sustainability

Hydrogen cars: the ultimate alternative?

5 min read

Is it possible for a car not only not to pollute, but also to...

Culture

Automobile Barcelona boosts electrification

4 min read

The Barcelona International Motor Show hosts 23 brands...



Tenint en compte que vivim en un planeta amb recursos finits, el model econòmic actual basat en un creixement il·limitat sembla destinat al col·lapse. Però hi ha una alternativa viable? Estem preparats per assumir les conseqüències d’una reducció deliberada de la producció i del consum? 

 

El creixement econòmic mundial es va veure esperonat per la revolució industrial i es va disparar a la fi de la Segona Guerra Mundial amb l’eclosió del consumisme. A partir dels anys 50 va començar un ràpid procés de creixement econòmic sense precedents que, tot i les recessions, s’ha mostrat imparable.

El consum d’energia per càpita va seguir un camí paral·lel després d’haver-se mantingut relativament estable durant dècades. I el mateix podem dir sobre l’ús de fertilitzants, consum d’aigua, producció de paper, etc. De la mateixa manera, les emissions de gasos d’efecte hivernacle i la pèrdua de biodiversitat van augmentar exponencialment.

És evident que aquest procés de desenvolupament va lligat a un augment de l’ús de recursos naturals, la contaminació i el canvi climàtic. Per tant, cal plantejar una transformació conscient i planificada de l’estructura econòmica i social per fer-la més sostenible. 

Per a avançar cap aquesta transició ecològica es necessiten pactes que facin possible una reducció dels negocis ambientalment nocius en benefici d’altres més sostenibles i que formin part d’una economia circular. Potser més important, cal un canvi de mentalitat de la societat i, encara més difícil, d’una classe política ara supeditada als interessos corporatius.

 

Fugint d’una falsa dicotomia

A diferència del creixement econòmic, que es mesura per l’augment del producte interior brut (PIB), el concepte del decreixement econòmic és un moviment social i polític que fomenta la reducció deliberada de la productivitat i el consum i que promou la redistribució de la riquesa per assolir una vida més sostenible i equilibrada.

Els debats sobre l’actitud a prendre enfront del canvi climàtic o el model de creixement econòmic imperant sovint es redueixen a la confrontació entre aquests dos extrems. Per una banda, els partidaris de no canviar res per mantenir l’statu quo, per l’altra, els que ho volen canviar tot per desmantellar el sistema actual i substituir-lo per un model de decreixement. 

Es tracta d’un fals dilema que divideix a la societat i no representa al públic en general. No té per què ser així. Per exemple, d’igual manera que tots podem estar d’acord a dir que és preferible millorar el benestar social en comptes d’empitjorar-lo, o el funcionament de les institucions públiques, o evitar els conflictes bèl·lics, segurament també ens posaríem d’acord si parléssim en termes de creixement sostenible o decreixement de les indústries contaminants. 

Per altra part, no es pot aplicar la mateixa solució en l’àmbit global. El creixement econòmic ve acompanyat de la prosperitat i és molt fàcil i, fins i tot d’hipòcrita, advocar per un model de decreixement econòmic mundial des d’una posició de privilegi envers els països en vies de desenvolupament. Un dilema que no és nou i que ja ha generat tensions quant a les quotes de reducció de gasos d’efecte hivernacle.

De la mateixa manera, un decreixement econòmic imposat requeriria una intervenció estatal i una pèrdua de llibertats sense precedents, almenys en una societat democràtica. Estem preparats per assumir aquest major control governamental després del que s’ha vist amb les protestes dels pagesos en contra d’aquest tipus de mesures que s’han produït al llarg d’Europa? Podem assumir més impostos i més restriccions en el que podem o no podem fer?

No hi ha cap dubte que aquesta transició cap a un model de societat més sostenible és necessària, tanmateix, tant si s’opta per mantenir, incrementar o reduir el creixement econòmic, la solució passarà necessàriament per adoptar un model híbrid que sigui viable i capaç de cohesionar al conjunt de la societat.

 

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

Si t'ha agradat aquest article, et recomanem:

Economia

És hora de reindustrialitzar la Unió Europea

4 min read

Brussel·les vol assegurar la sobirania de la Unió Europea...

Cultura

Existeix una alternativa al sistema extractiu?

9 min read

La teoria evolutiva és molt més complexa que una reducció...

Sostenibilitat

El clima extrem lidera els Riscos Globals 2024

4 min read

Els esdeveniments meteorològics extrems...



A 11Onze volem que la gent es formi per empoderar-se econòmicament. Pots començar-ho a fer amb la sèrie El Diner. 

 

El diner és una sèrie d’animació que podeu trobar a la Plaça, amb l’objectiu d’explicar de manera amena i molt senzilla el món de l’economia. La sèrie consta de nou capítols amb lliçons com “Història de la moneda”, “La creació monetària” o “La concentració de la riquesa”. En finalitzar cada capítol trobem un qüestionari per saber si n’hem entès els conceptes. Però, quina és la definició del diner? I de l’economia?

El diner és el cor de la nostra economia: és l’eina que ens facilita l’intercanvi de béns (el menjar que comprem, una casa, un ordinador o una bicicleta) i serveis (el temps que paguem pel temps que algú ha dedicat a fer alguna una cosa: un metge, una advocada, una mestra d’escola, un mecànic…) a través d’una moneda. 

Aquesta moneda acostuma a tenir forma de moneda central material (en forma de bitllet i de monedes, els diners que podem tocar i portar a la cartera), anomenada també moneda manual, líquida o efectiu. Aquestes monedes són fabricades al Banc Central Europeu (BCE), a banda d’afavorir que l’economia funcioni. 

L’altra moneda amb la qual podem pagar els béns i serveis és la moneda escriptural o secundària, és a dir, els números del nostre compte corrent, que no existeixen físicament i que tan sols existeixen dintre del sistema informàtic de la comptabilitat del banc. Aquests diners són gestionats pels bancs comercials privats, els que treballen directament amb la ciutadania i que trobem a la nostra ciutat o al nostre barri. Són els que distribueixen les monedes i els bitllets que crea el BCE.

El Diner

Satisfer l’oferta i la demanda

Si mirem la lliçó “Aprèn a avaluar l’economia”, de l’apartat Aprendre de la Plaça, també entendrem per què l’economia és un sistema de distribució i de gestió dels recursos limitats per satisfer la demanda de les persones.

Però el terme economia va més enllà, ja que tots contribuïm a fer-la possible. Els nostres actes s’hi reflecteixen: en allò que consumim, les hores que treballem, els béns que posseïm, els diners que podem arribar a estalviar. La suma dels actes que prenem individualment tota la ciutadania és el destí de l’economia global. Dit d’una altra manera: l’economia és el resultat del que nosaltres decidim. 

Esperem que amb aquesta petita introducció de la sèrie El Diner, i del resum dels seus conceptes, us hagin vingut ganes d’aprendre sobre economia i sobre el món de les finances. Ja ho diuen: “A la vida, unes vegades es guanya, i d’altres s’aprèn”.

 

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

Si t'ha agradat aquesta notícia, et recomanem:

Aprèn a avaluar l’economia

1 min read

En aquest curs aprendràs els pilars bàsics per avaluar les

11Onze

El món canvia, els diners també

2 min read

La irrupció d’11Onze el proper 1 d’octubre suposa una nova

Estalvis

Guardar diners a casa és segur?

4 min read

Tota la vida hem sentit a dir que tenir diners en efectiu és clau



Últimament, es parla molt de les start-ups i de les possibilitats de futur que generen. Aquestes estan envoltades d’idees creatives, innovadores i amb un fort component tecnològic fent que siguin les grans competidores de les empreses tradicionals. Ara bé, també requereixen certes directrius per tal que puguin arribar a tenir un lloc al mercat.

 

Els sistemes de control són totalment necessaris per poder tenir certa informació de l’empresa, de com s’estan utilitzant els recursos i de com s’estan assolint els objectius. Sense una mínima informació que diagnostiqui com està anant el negoci, difícilment es podran prendre decisions. Assignar responsabilitats i fer un petit organigrama d’aquestes és bàsic. Normalment, això tothom ho veu clar, i els socis, que acostumen a ser els primers promotors de la idea, de manera informal ja es distribueixen les responsabilitats segons els seus perfils i preferències. Aquest fet és clau, i normalment es fa de manera informal.

Passat un cert temps, això fins i tot pot requerir una certa formalització per evitar problemes amb les persones que es puguin anar incorporant. Però més enllà de tenir aquesta mínima formalització dels rols, funcions i responsabilitats, moltes empreses que comencen no es plantegen formalitzar massa el control de gestió. Si a més aquestes empreses es plantegen anar creixent de manera més orgànica i progressiva, moltes vegades no existeix un control formal fins que comencen a venir determinats problemes. Aleshores es comença a veure la necessitat de formalitzar el seguiment d’objectius, fer un pressupost o pla i fer-ne el seguiment i ulteriors ajustos. El què passa és que aleshores, aquest creixement que ha portat a la necessitat de formalització porta a una formalització excessiva, perquè es dona la responsabilitat de tot el que no va bé a la falta de control formal.

Suposa el control una pèrdua de l’ADN de l’start-up?

Cal en aquests casos ser curosos, i anar incorporant els controls formals i revisant els informals a la vegada. Només cal afegir l’estrictament necessari, donat que el control informal ha anat creant una cultura organitzativa i una organització informal que no es poden menystenir i que cal només variar quan creï problemes. Tot allò que les persones fan més enllà del control i que ha portat també a l’èxit, cal continuar-ho fent. Els canvis bruscs no es trobarien justificats quan una part del sentiment de pertinença a l’organització és el que ha ajudat a fer-la funcionar tot i tenir mancances en els controls formals.

Les start-ups es plantegen creixements molt elevats. Des dels inicis aquests creixements s’han de finançar moltes vegades amb recursos externs, i precisament són aquests inversors qui demanaran com està anant la seva inversió i si dona els resultats esperats. Per tant, aquestes start-up, des dels seus començaments ja incorporen professionals experts en la recerca de finançament i també en el control de com estan anant les inversions. Això porta al fet que calgui formalitzar aquest seguiment amb determinats documents, que mostrin a persones externes a l’empresa, com progressa i si es van complint els objectius. Si en aquest moment la start-up entén la importància d’un cert control formal, és probable que les probabilitats de funcionar correctament siguin molt superiors. És un bon moment per aprofitar i fer un pressupost, un seguiment, complementar el control informal existent amb un cert control formal, o fins i tot incorporar algun gestor extern expert.

És molt important ser conscient que les empreses tenen més garanties d’èxit, i encara més en empreses com les start-ups amb creixement ambiciós, si incorporen certs controls formals des del començament. Això sí, tenint en compte tres aspectes molt importants:

  1. El control formal ha de ser el mínim necessari i mai ha d’anar en contra dels controls informals o la manera de ser dels emprenedors.
  2. El control formal sempre ha de donar valor afegit a la gestió, perquè un mal control formal sempre és pitjor que no tenir control.
  3. Ser conscient que a mesura que l’empresa vagi creixent, la tendència a resoldre els problemes incrementant la formalització és elevada.

En realitat els problemes importants se solucionen mirant als sistemes de control informals. De fet, l’infern és aquell lloc ple de lleis que mai es poden complir, i hem d’evitar convertir la nostra empresa en un infern per les persones que hi treballen.

 

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

Si t'ha agradat aquest article, et recomanem:

Economy

Empreses ètiques, una necessitat del Segle XXI

4 min read

Quan un parla de justícia a les empreses, ben aviat surt el...

Economy

Direcció d’empresa: entre la confiança cega i la desconfiança total

4 min read

El valor de les coses es troba en el seu just equilibri entre...

Economy

L’èxit empresarial, compartir responsabilitats

4 min read

Hem escoltat moltes vegades que els sous dels directiu...



Tots estem familiaritzats amb els conceptes bàsics de les assegurances. Però, saps com funciona aquest sector, quina és la seva regulació i d’on provenen els seus beneficis?

 

Les assegurances no són més que eines financeres que permeten cobrir determinats riscos. Ho fan des de fa milers d’anys. El Codi de Hammurabi, un compendi de lleis de l’antiga Babilònia, ja regulava els préstecs a risc de mar, que feien possible a prestadors i naviliers compartir els riscos i els beneficis del comerç marítim.

A tots ens sonen més o menys els conceptes bàsics de les assegurances. Una pòlissa no és més que un contracte entre l’assegurat i la companyia d’assegurances mitjançant la qual, a canvi d’una prima (preu de l’assegurança), l’entitat asseguradora es compromet a indemnitzar per un mal produït o a satisfer un capital, renda o una altra prestació en cas de produir-se un sinistre contemplat en les cobertures d’aquest contracte.

Tots els detalls de la cobertura de l’assegurança i altres condicions estan recollits en la pòlissa, que estableix els drets i obligacions de totes dues parts. El prenedor, que és la persona o empresa que contracta el segur i paga la prima; l’assegurat, que és qui està exposat al risc cobert per l’assegurança, i el beneficiari, que és qui té dret a rebre la contraprestació convinguda en la pòlissa, poden coincidir o ser diferents persones o entitats.

És probable que aquests conceptes ens resultin familiars. Però, sabem com funciona el sector assegurador? Repassem com es regula i d’on provenen els seus beneficis.

 

El marc regulador

Existeixen diferents tipus d’entitats asseguradores en funció de la seva constitució jurídica: societats anònimes, mútues, cooperatives i mutualitats de previsió social. A més, cadascuna d’elles pot operar en un o en múltiples àmbits (automòbil, llar, responsabilitat civil…), però sempre requereixen l’autorització de l’organisme regulador.

Per garantir el correcte funcionament del sector, estan regulats tant les característiques com el funcionament d’aquestes entitats, establint límits a la seva activitat i imposant uns mínims de solvència o una certa formació per als seus empleats.

L’1 de gener de 2016 va entrar en vigor Solvència II, la directiva europea per la qual totes les asseguradores europees estimen la seva solidesa financera de la mateixa manera. Aquesta directiva obliga a calcular la quantitat de recursos que ha de tenir un assegurador per afrontar possibles escenaris negatius relacionats amb el negoci (que hi hagi més contratemps de l’esperat o que les indemnitzacions siguin de major import), amb les inversions (una caiguda de la Borsa, per exemple) o d’altres tipus. L’assegurador ha de tenir fons propis suficients com per a cobrir aquest eventual forat.

Solvència II se sustenta en tres pilars. El primer determina els recursos propis mínims requerits a cada asseguradora en funció dels riscos assumits. El segon planteja la valoració qualitativa dels riscos, que són identificats, mesurats, monitorats i administrats segons l’exposició al risc de cada companyia, i estableix un control intern d’aquests riscos a través del govern corporatiu per millorar l’eficiència i la rendibilitat de les entitats. El tercer pilar busca una major transparència de les empreses asseguradores gràcies als informes periòdics que han de presentar.

Aquesta directiva europea es complementa amb la Llei d’ordenació, supervisió i solvència de les entitats asseguradores i reasseguradores, que regula el sector en l’Estat espanyol.

 

Una primera font d’ingressos

Segons dades del Fons Monetari Internacional, el volum de primes emeses en el món arribava l’any 2016 als 24 bilions d’euros, dels quals el 85% pertanyien a assegurances de vida.

En el cas de les assegurances de vida, el principal canal de comercialització és el bancari, amb una quota de mercat una mica superior al 70%, mentre que els agents i corredors d’assegurances presenten una quota de mercat lleugerament per sobre del 20%.

En canvi, la resta d’assegurances es comercialitzen principalment a través d’agents i corredors d’assegurances, els qui aconsegueixen una quota de mercat del 60% aproximadament, seguits per la venda directa (19%) i el canal bancari (13%).

Una primera via per la qual les companyies d’assegurances guanyen diners és avaluant acuradament el risc de cadascuna d’aquestes pòlisses perquè els ingressos per primes superin a les reclamacions que hagin d’abonar.

 

La veritable naturalesa del negoci

No obstant això, les asseguradores són sobretot gestores dels recursos que els seus clients els confien a través de les primes, ja que utilitzen part d’aquests ingressos per invertir. De fet, es calcula que el 12% dels actius mundials estan en mans de companyies d’assegurances.

Això sí, a partir de la gran crisi financera, la legislació estableix uns límits prudencials estrictes a l’hora d’invertir. Fins l’any 2007, el sector assegurador va viure un idíl·lic període de tranquil·litat. Però la gran crisi financera, que es va emportar per davant al gegant de les assegurances nord-americà AIG, va aflorar l’estreta relació de les asseguradores amb les entitats bancàries, tant per la participació en el seu capital social com en les seves emissions de renda fixa i variable.

Segons Unespa, que aglutina a prop de 200 asseguradores de l’Estat espanyol, aquestes inverteixen principalment en deute públic i, en menor mesura, en fons i accions privades: per cada euro invertit en aquests últims, es dediquen sis al deute públic. A més, aquesta associació aclareix que, en èpoques de bonança econòmica “les asseguradores han arribat a tenir una capacitat d’inversió equivalent al 2 % del PIB”.

 

Les reassegurances, un negoci en auge

Una tercera via d’ingressos són les reassegurances. Es tracta d’acords mitjançant els quals un assegurador, denominat cedent, transfereix a un altre assegurador, denominat reassegurador, la totalitat o una part dels seus riscos a canvi d’una part de la prima. Això permet al cedent protegir-se de grans pèrdues potencials en situacions d’excessiva exposició.

El canvi climàtic i la pandèmia de COVID-19 estan impulsant aquesta àrea de negoci, el volum del qual s’espera que superi els 500.000 milions d’euros l’any 2025.

 

Grans canvis en l’horitzó

Molts senyals indiquen que el sector assegurador es prepara per a una època de canvis transcendentals. En aquest sentit, s’espera que es formin ecosistemes en els quals proveïdors de diferents indústries interactuaran per crear valor a partir de dades compartides. Per tant, no es vendran tant productes i serveis aïllats com experiències creades gràcies a una multitud d’actors.

El 67% dels líders del sector assegurador consideren que els models de negoci actuals seran irrecognoscibles en els pròxims cinc anys i que aquests ecosistemes seran el principal agent de canvi, segons dades d’Accenture Research. A més, el 58% de les companyies asseguradores asseguren buscar ja de manera activa ecosistemes en els quals integrar-se i tres de cada quatre preveuen que almenys la meitat dels seus beneficis procediran d’aquests ecosistemes en els pròxims cinc anys.

 

Si vols conèixer una assegurança justa per a la teva llar i per a la societat, descobreix 11Onze Segurs.

Si t'ha agradat aquest article, et recomanem:

Finances

Podem prescindir de les assegurances?

3 min read

Molta gent té recances a l’hora de contractar una assegurança.

Management

Assegurança de la llar

4 min read

Contractar una assegurança de la llar és essencial per protegir-nos.

Management

Punts a revisar en una assegurança

6 min read

Has revisat les cobertures de l’assegurança de la llar?



The European automotive industry is at a critical juncture as a result of high production costs, loss of competitiveness to Chinese brands and controversial EU legislative requirements. The new European anti-emissions regulation, which comes into force in January 2025 aims to revive stagnant sales of electric cars and will be accompanied by multimillion-dollar fines that could end up sinking one of the pillars of the European industry.

 

The European Union will open 2025 with the implementation of the CAFE (Clean Air for Europe) regulation, which requires average CO₂ emissions in each manufacturer’s vehicles to be reduced by 15% compared to 2021. Between 2030 and 2034, a 55% reduction in emissions will be required for new passenger cars and 50% for vans.

The CAFE regulation was adopted in 2019 as a plan to gradually reduce emissions from new vehicles marketed in the European Union, with the aim to ban sales of petrol, diesel, and hybrid combustion vehicles from 2035.

Until now, this cap was 115.1 g/km and from January 2025 it will be reduced to 93.6 g/km. In addition, car manufacturers will face a fine of 95 euros for each gram of CO2 per kilometre above this limit, multiplied by the number of cars sold.

 

The European car industry, between a rock and a hard place

The European Automobile Manufacturers Association (ACEA) has long warned that the European car industry is unlikely to be able to comply with the regulation and could pay up to 16 billion euros in fines, a figure that would threaten the viability of the entire European car industry.

According to statements made by the employers’ organisation to Europa Press, electric vehicle sales in Europe are stuck at around 13% market share, 10 percentage points below where they should be: “A gap too big to close in time”.

Car manufacturers warn that the mass adoption of electric vehicles, which is necessary to meet these regulations, is not progressing at the expected pace. This is due to factors such as the high price of electric vehicles, the lack of adequate charging infrastructure and consumer reluctance.

In this context, a paradox is created, whereby manufacturers may be forced to stop production and sales of ICE vehicles to compensate for the lack of electric car sales to avoid multi-billion dollar fines. Even so, further affecting brands’ poor profitability and exacerbating job cuts and factory closures.

Europe’s major brands are talking about ‘potentially irreversible damage’ if environmental requirements are not reduced and have been announcing production cuts, factory closures and a rethink of their goal of becoming pure electric vehicle manufacturers by the end of the decade.

 

China’s challenge and risk to competitiveness

Competition from China’s automotive sector is eroding the European car industry’s market share. Production costs in Europe, including high wages and skyrocketing energy prices thanks to the own-goal sanctions against Russia, put European manufacturers at a disadvantage compared to their Chinese competitors. The latter, supported by a more efficient supply chain and substantial government subsidies, are rapidly expanding their presence in the global market.

The European Union (EU) has recognised this challenge and is attempting to respond with policies of economic protectionism, but on the rebound, it is also punishing European carmakers that have offshored production to China.

For their part, some European countries such as France, Italy, and Romania have tried unsuccessfully to put pressure on Brussels to delay the implementation of the regulation or the fines. However, considering that the automotive sector represents 7% of the EU GDP and 6.1% of employment, with 13.8 million direct or indirect jobs, it cannot be ruled out that the European Commission will propose possible changes to this regulation to the European Parliament after drafting its report assessing the implementation of the new regulation.

11Onze is the community fintech of Catalonia. Open an account by downloading the app El Canut for Android or iOS and join the revolution!

If you liked this article, we recommend:

Economy

The electric car comes to a grinding halt

4 min read

Car manufacturers are backtracking on electric cars in...

Economy

Combustion engine ban at a standstill

4 min read

The European Union’s plan to ban the sale of new petrol...

Economy

Hydrogen cars: the ultimate alternative?

4 min read

Is it possible for a car not only not to pollute, but also...



In Spanish, we talk about ‘la cuesta de enero’, the January slope, a well-known expression typical of the month of January, although lately it seems to have an inflationary tendency that extends it to the rest of the year. But where does this idea come from?

 

The lack of financial resources associated with the first month of the year is caused by a series of variables that make this month particularly problematic, not only in terms of personal finances but also in terms of the emotional state of many people.

The concept of ‘la cuesta de enero’ began to appear in the Spanish media in the 19th century, connected to the theatrical world. After overspending during the Christmas holidays, the theatres noticed a sharp drop in the number of spectators. This is how the concept began to become popular, which is reinforced by the increase in the price of services that takes place at the beginning of each year. The prices regulated by the administrations are updated on the 1st of January, and this has a direct impact on the (already depleted) pockets of citizens.

It is then that many people remember the expenses incurred during the Christmas holidays. In addition, to combat the drop in consumption, retailers apply sales. And this ambivalence arises: the consumer has less money but wants to continue spending because of the tempting discounts.

Internationally, there is talk of the ‘Blue Monday‘, a concept originating from a Sky Travel advertising campaign, which refers to the third Monday in January as the saddest day of the year. It has no scientific basis, however, it exemplifies the emotional downturn that accompanies this time of year. The return to the routine after the holiday period marks the end of the cycle of a year in which we may not have achieved the goals we had set for ourselves, with the subsequent disappointment. A state of mind and emotions now also touched by the uncertainty and anguish caused by the pandemic.

A 20th-century economic phenomenon

The economic and social phenomenon of spending what one cannot afford did not originate with consumerism, but it is true that this tendency to consume products in much larger quantities than necessary was amplified with the emergence of contemporary marketing, creating new needs and a desire to spend money by the population in order to feed the unlimited economic growth of capitalism.

It is from this microeconomic scenario of the last century that the concept of the ‘la cuesta de enero’ became popular. Spurred on by an alliance of financial, business, and advertising interests working together to perpetuate consumption based on continuous growth. Advertising convinces us of the need to buy countless products we don’t need, while banks give us every facility to spend money we don’t have.

To a large extent, the antidote to the ‘la cuesta de enero’ is as simple as ensuring that the population has a good financial education. Obviously, there are unavoidable expenses such as water, electricity, and mortgages, but the use of credit and knowledge of other financial tools available to a family economy are essential not only to prevent economic hardship throughout the year but also to maintain certain emotional health.

And that is why at 11Onze we give so much importance to financial education in our community, and we make learning tools available to everyone to empower people to manage their assets in the best possible way.

 

11Onze is becoming a phenomenon as the first Fintech community in Catalonia. Now, it releases the first version of El Canut, the super app of 11Onze, for Android and Apple. El Canut, the first universal account can be opened in Catalan territory.

If you liked this article, we recommend:

Finances

The fincom that builds financial sovereignty

5 min read

At 11Onze we are not only creating a fintech...

Economy

11 tips to improve family finances

4 min read

The general rise in prices is complicating the finances...

Economy

How will Omicron affect the economy?

3 min read

The strong post-Covid economic recovery continues...



Social exclusion, job insecurity and difficult access to housing are some of the factors that generate anxiety and depression in a large part of the population. This deterioration in quality of life is related to one of the highest consumptions of anxiolytics in Europe and calls into question the sustainability of the current socio-economic model.

 

Despite losing positions in the ranking in recent years, according to foreign organisations, Spain remains among the nations with the highest quality of life index among developed countries. Not only this, but all the expats- an euphemism for immigrants from ‘first world’ countries – who live and work in Spain continue to choose it as the country with the highest quality of life.

This optimism, however, does not seem to be shared by the country’s autochthonous residents. This conclusion is drawn from a recent eco-social study by the FUHEM Foundation on Quality of Life in Spain. In fact, after analysing Spanish society focusing on three areas – expenditure, resources and work – it concludes that the quality of life of Spaniards has worsened significantly in recent years.

Specifically, the report points out that almost half of Spaniards feel lonely and that 27% of the population, or one in four people, are at risk of poverty or social exclusion. The social researchers who drafted the report state that this social isolation generates anxiety and depression, and connect this with the increase in the consumption of anxiolytics in Spain, one of the highest rates in Europe.

 

Decent work, access to housing and social protection

 

The prevalence of job insecurity is reflected in the fact that around 15% of the employed population in Spain is also at risk of poverty or social exclusion and that child poverty affects one in three children under the age of 16. In this context, two out of ten Spaniards live in substandard housing conditions, unable to maintain an adequate temperature in either winter or summer.

On the other hand, while 58.1% of young people had access to home ownership in 2007, today this figure has dropped to 25%. Today, it takes seven years of income to buy a home, a far cry from the 2.8 years required three decades ago. Furthermore, although the cost of renting a home should not exceed 30% of income, four out of 10 people spend 40% of their salary and one-fifth more than 60%, 6 points higher than in 2018 and 12 points higher than in 2014.

The cuts in public spending have been reflected in the lack of supply of social rental housing, which in 2020 represented only 1.1% of the total, a clearly insufficient percentage to cover the 4.5 million people who are in a situation of residential exclusion. This is a real estate model that not only makes it difficult for citizens to access housing but also gives preference to large investment funds and banking corporations.

 

The urgency of changing towards a more sustainable model

 

The study also questions our model of production and consumption that “has placed life under the tyranny of efficiency and performance”. Living an unhealthy life leads to higher levels of “permanent fatigue”, especially for poorer households that cannot afford a more varied and quality diet.

This is a problem that has been exacerbated by the rising cost of basic foodstuffs and the growing tendency to shop in large supermarkets, which the report links to the rise in obesity in Spain, one of the European countries where it has increased the most in recent years.

The NGO also stresses the need to stop the territorial fragmentation that causes social and ecological deterioration, pointing out that the mobility model based on private vehicles and roads is “highly inefficient”. In this sense, they warn that the public investments that have been made for the construction of large infrastructures respond more to private interests than to the public interest. In short, it is an unsustainable production, investment and society model that facilitates inequalities, castrating social cohesion and environmental balance.

 

One of 11Onze’s objectives is to transform realities that we do not like. We have an active, conscious and responsible community. Enter 11Onze Rolls Up its Sleeves to find out how you can contribute to helping other people around the world.

Economy

Why does Spain have such low wages?

3 min read

Despite having the highest average salary in history...

Community

Refuge Schools: safety and dignity

3 min read

In 11Onze Podcast we spoke with Miguel Acebrón...

11Onze

David Garrofé: 11 ideas for changing the economy

4 min read

How can we transform the economy? What does...



App Store Google Play