La millora del sistema extractiu

L’exuberància econòmica de finals del segle XVII farà creure a les monarquies europees que la riquesa del món és estàtica i que només cal repartir-la. La constant entrada d’or i de plata dins l’economia els permetrà universalitzar la seva idea de civilització, i s’aprofitaran de la meravella causada en aquelles cultures amb pràctiques i creences ancestrals. Dels 700 milions de persones que habitaran el món, quasi 120 milions viuran a Europa, atès que la mundialització —iniciada dos segles abans— els possibilitarà una varietat alimentària que els permetrà allargar la seva esperança de vida. 

 

En finalitzar el segle, els europeus hauran verificat empíricament tota la terra, la qual cosa els permetrà generar una cartografia basada en l’observació de la realitat. Lluny quedarà aquella geografia imaginària fonamentada en les supersticions dogmàtiques. D’aquesta manera, apareixeran infinitud de descripcions sobre civilitzacions exòtiques dins l’imaginari europeu, el qual dibuixarà un canvi en els gustos —més orientalitzats— i suscitarà una progressiva actitud crítica davant les creences que els europeus tenen sobre el món. Aquest sentiment d’universalitat cultural s’anirà diluint a mesura que l’europeu entengui que el món també està habitat per una multitud de cultures i civilitzacions, les quals són diferents de les descripcions contingudes a la Bíblia.

Per tant, l’adopció del pensament crític comportarà la codificació enciclopèdica de la natura a través del revolucionari mètode científic, el qual es basarà en l’observació, l’experimentació i l’especulació empírica. La física —escrita amb llenguatge matemàtic— descriurà les formes i les mides dels cossos celestes, mitjançant l’ús de la recentment creada geometria analítica. I a partir d’aquest moment, la ciència esdevindrà un corpus de coneixement diferenciat de la filosofia i la religió. Tot plegat desembocarà en una percepció de la realitat que provocarà que les elits intel·lectuals europees es qüestionin conceptes tan bàsics com la propietat, la justícia, el poder i, per damunt de tot, la religió.

L’adopció del pensament crític comportarà la codificació enciclopèdica de la natura a través del revolucionari mètode científic, el qual es basarà en l’observació, l’experimentació i l’especulació empírica.”

El qüestionament de la divinització del poder

De forma clara, l’Església — tant la catòlica com la protestant— haurà de fer front a multitud de veus discordants que dubtaran sobre l’origen diví dels textos sagrats, atès que es qüestionarà l’autoria divina de les Sagrades Escriptures. Aleshores, la religió esdevindrà un assumpte individual i privat entre l’home o la dona amb Déu. I en virtut d’aquesta privatització, els europeus progressivament s’alliberaran de dependre obligatòriament de les disciplines dogmàtiques imposades per l’Església des del segle X. 

El fet de qüestionar el fonament sagrat que justificava l’existència dels Estats cristians, esquerdarà la legitimitat confessional de l’autoritat política representada pel monarca. Amb la presa de consciència del propi jo —a través del principi racional “cogito ergo sum” s’inaugurarà la filosofia moderna que portarà als savis il·lustrats a qüestionar obertament la divinització del poder reial. 

Aquest innovador pensament racional provocarà un xoc frontal entre els partidaris del poder absolut —en mans d’una sola persona i defensat aferrissadament per totes les monarquies europees— contra els defensors de l’estat natural de l’ésser humà, els quals argumentaran que cap home no pot ser sotmès a la voluntat arbitrària d’un altre home, ni pot ser obligat a obeir lleis que un altre home no seguiria com ell.” Aquest pensament provocarà una profunda crisi de la consciència europea, la qual obrirà el camí cap a la invenció de la llibertat i la reclamació de la igualtat social.

El poder absolut i el mercantilisme

Els teòrics del poder monàrquic —com Jean Bodin o Thomas Hobbes— justificaran l’absolutisme com la forma més perfecta de govern i l’única capaç de gestionar la gran acumulació de riqueses que s’extreuen de les colònies. L’alt funcionariat —designat pel mateix rei— desenvoluparà mecanismes cada vegada més eficaços per organitzar meticulosament les finances de l’Estat, atès que els seus guanys no només s’aconseguiran per mitjà de la introducció de gran quantitat d’or i de plata dins del sistema econòmic, sinó que també es maximitzaran les exportacions i minimitzaran les importacions amb l’ajuda d’estratègics aranzels. 

Convençuts que la riquesa del món era estàtica perquè només calia agafar-la, intercanviar-la o robar-la, les monarquies absolutistes perseguiran qualsevol intromissió o iniciativa privada que desestabilitzi el sistema del comerç internacional, com per exemple la persecució sistemàtica de la pirateria. En canvi, la multitud de conflictes bèl·lics entre les diferents monarquies europees —al llarg del XVII i XVIII— seran vistos com un intercanvi necessari de riqueses, territoris o persones en què totes hi sortiran guanyant o perdent, i d’aquesta manera es mantindrà el sistema econòmic viu, el qual sempre haurà de sumar zero.   

Les monarquies europees —aclaparades per l’abundància— s’oblidaran completament de la vida dels seus súbdits. Meravellades per la situació, seran incapaces d’aplicar millores socials i econòmiques i aviat toparan amb el greu problema de la pobresa col·lectiva dins les seves societats. I en un context d’un incipient conflicte social —com serà el de principis del segle XVIII—, els economistes de l’època, Colbert, Mun, Serra o Misselden, defensaran l’aplicació d’una política de salaris baixos com única via per aconseguir la competitivitat en el comerç internacional, seguit del pervers argument que “si la població disposa de salaris superiors al nivell de subsistència, aquests esdevindran els causants de la reducció en l’esforç laboral.” 

La riquesa extreta de les colònies, no només s’acumularà o es transformarà en els recursos productius que l’economia requereix, sinó que sobretot s’utilitzarà per ser exhibida a través de les arts —arquitectura, pintura i escultura—, les ciències i la cultura. I tot plegat desembocarà en una paradoxa quan les principals monarquies absolutistes —francesa, austríaca, russa o castellana— seran capaces de viure dins dels seus fastuosos palaus, en la més exquisida i refinada opulència, sense importar-los l’escassetat de recursos amb els quals vivien la majoria dels seus súbdits. Tanmateix, aquesta dinàmica estructural s’esmicolarà amb la irrupció del racionalisme il·lustrat dins del pensament europeu, que contribuirà al trencament definitiu de l’statu quo de segles d’excessos monàrquics. El despotisme il·lustrat li atribuirà al monarca la missió de portar el progrés econòmic i el benestar social a tots els seus súbdits, cosa que produirà infinitud de conflictes socials. I en aquest punt, no totes les monarquies europees abordaran el problema de redistribuir la riquesa de la mateixa manera.

 “Les principals monarquies absolutistes seran capaces de viure dins dels seus fastuosos palaus, en la més exquisida i refinada opulència, sense importar-los l’escassetat de recursos amb els quals vivien la majoria dels seus súbdits.”

Dues solucions per a un mateix problema

Una de les respostes la donarà la Corona de Castella a través de les seves polítiques econòmiques, les quals encara li permetran ostentar una relativa predominança internacional. Malgrat tot, l’extracció massiva de metalls preciosos del “Nou Món” —que li havia permès obcecar-se amb la seva particular idea d’universalització cultural— li havia provocat una miopia i una nul·la adaptabilitat als moviments canviants de l’economia. Per tant, davant el repte de redistribuir la prosperitat entre els seus súbdits, es trobarà atrapada entre un deute gegantí i una societat poc dinàmica que dependrà majoritàriament de les decisions reials i dels recursos que arriben de les colònies. Tot plegat posarà de manifest l’existència d’una piràmide social parasitària que provocarà que un sol camperol —condicionat pel sistema de censos i de furs— estigui obligat a alimentar a trenta no-productors.   

Per tant, l’estratègia que seguirà la Corona de Castella —a través dels ‘validos’ del rei, els famosos duc de Lerma, el comte-duc d’Olivares o el pare Nithard— serà la d’exercir una forta pressió fiscal mitjançant l’increment o creació de nous impostos sobre les fràgils economies camperoles, o sobre les classes urbanes per mitjà de constants pujades de preus i baixades de salaris. Aquest programa econòmic buscarà obtenir els màxims recursos per a continuar sustentant la idea d’Imperi, atès que fins aleshores els havia permès gaudir d’una balança comercial positiva. En contraposició, se situaran la noblesa i el clergat, els quals quedaran totalment exemptes de totes aquestes càrregues fiscals, a part de permetre’ls incrementar el cobrament de les seves rentes. Al capdavall, tot desembocarà en un important empobriment de la societat castellana, amb conseqüències tan desastroses sobre la natalitat i el despoblament de grans territoris de la Meseta, i que no es recuperarà totalment fins a principis del segle XX. I per reblar el clau, la societat serà segrestada pel Tribunal del Santo Oficio de la Inquisición, la qual vetllarà —a través de la censura, la crema de llibres “prohibits” i un integrisme misogin— perquè no germini cap pensament crític que defugi de la línia oficialista. 

Per altra banda, trobem la resposta dels territoris del nord d’Europa —com són la Corona anglesa i les disset Províncies Unides— la qual suposarà introduir amb fermesa les idees il·lustrades dins la societat, la política i l’economia. Mentre Anglaterra acabarà constituint-se en una monarquia parlamentària, a través d’un procés polític que limitarà el poder del monarca i la separació de poders, la unió militar d’Utrecht —constituïda per les disset Províncies Unides— combatrà enèrgicament fins a la Pau de Münster l’ocupació de la Corona de Castella per esdevenir la república de les Províncies Unides del Nord. Ambdós territoris adoptaran una nova mirada sobre el comerç que provocarà la mutació del sistema econòmic i adoptarà una lògica de lliure mercat sense restriccions ni proteccions estatals. La generació de riquesa ja no es farà a través de la sang, sinó que serà per mitjà de l’habilitat que tingui l’individu en l’acumulació de capitals cosa que farà aparèixer la plusvàlua, origen de la nova conflictivitat. I en aquest nou paradigma econòmic, l’Estat ja no hi tindrà cabuda atès que els elements bàsics i irreductibles que impulsaran aquesta nova mentalitat serà —tant per empreses com per individus— sota l’imperatiu econòmic de maximitzar els guanys i minimitzar les pèrdues.

“En contraposició, se situaran la noblesa i el clergat, els quals quedaran totalment exemptes de totes aquestes càrregues fiscals, a part de permetre’ls incrementar el cobrament de les seves rentes.”

Canvi de paradigma econòmic

La universalitat cultural que havia imperat fins aleshores serà substituïda per nous raonaments basats en “si es pot demostrar que el rendiment econòmic que tota la producció industrial del món ha d’estar concentrada a Madagascar o a les illes Fiji o que tota la població d’Àfrica negra s’ha de traslladar al Nou Món per a treballar en les plantacions de cotó o de la canya de sucre, no existeix cap argument econòmic que pugui aturar aquestes iniciatives.” I d’aquesta manera, el capitalisme imposarà una globalització cada vegada més extensa i arribarà a regions cada vegada més remotes, les quals seran transformades de manera més profunda. 

El món es dividirà en parcel·les productives seguint criteris globals com no té cap sentit produir plàtans a Noruega perquè la seva producció és molt més barata a Hondures. Per tant, quan els terratinents argentins només produeixin carn o els grangers australians només esdevinguin experts productors de llana, serà el moment en què hauran abandonat la seva pròpia producció agrícola, ja que els resultarà més beneficiós comprar les produccions cereals per l’autoconsum a l’exterior. D’aquesta manera, aquestes transaccions els permetrà especular i treure més rendiment econòmic a les seves inversions. 

I en aquest sentit, tant Anglaterra com Holanda esdevindran els únics exportadors de capitals i serveis financers a les colònies americanes o asiàtiques amb la finalitat de desestabilitzar els antics imperis —Castella i Portugal— i d’aquesta manera assegurar-se les matèries primeres per a la incipient revolució industrial. Les borses de Londres o Anvers —fundades a finals del XVII— esdevindran les capitals comercials de la nova economia que es basarà sobre les expectatives d’un dinamisme especulatiu, les quals seran participades principalment pels descendents d’aquells jueus sefardites expulsats per la Monarquia Hispànica a finals dels XV.

Des del principi, tant Anglaterra com Holanda van tenir la certesa que per desenvolupar el nou paradigma econòmic calia engegar un procés de concentració de l’activitat econòmica per mitjà de la urbanització de les zones costaneres, cosa que els possibilità l’impuls de la construcció naval i el desenvolupament de manufactures properes als ports. Això els va permetre convertir els seus litorals en espais econòmicament molt dinàmics i potents. Un fet similar succeirà a la costa peninsular mediterrània, la qual passarà a ser un dels territoris amb un creixement econòmic similar al dels territoris del nord d’Europa. Serà aleshores quan Catalunya adquirirà la cohesió territorial sobre les bases d’un sistema urbà estretament entrellaçat amb Barcelona —com a centre comercial i polític— alhora que es desenvoluparà la indústria pels pobles propers —Sants i Sant Martí de Provençals— i l’activitat mercantil es reorientarà cap a l’Atlàntic i l’interior peninsular.

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant la super app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

Si t'ha agradat aquest article, et recomanem:

Cultura

Els fonaments del sistema extractiu

8min lectura

El mapa polític de l’Europa de finals del segle XV es...

Cultura

El desplegament del sistema extractiu

11min lectura

L’arc cronològic que va des del Tractat de Tordesillas fins...

Cultura

La industrialització que vam fer en un segle

3min lectura

Dins la nostra memòria perdura intensament el 1714...



Oriol Garcia Farré Oriol Garcia Farré
  1. Joan Santacruz CarlúsJoan Santacruz Carlús says:
    • Oriol Garcia FarréOriol Garcia Farré says:
      Oriol

      Gràcies a tu, Joan per seguir-nos i llegir-nos. Seguim a La Plaça!

      Fa 11 mesos
  2. Mercè ComasMercè Comas says:
    Mercè

    👌Tot esperant el “continuarà”…

    • Oriol Garcia FarréOriol Garcia Farré says:
      Oriol

      A veure com serà el següent, Mercè? Seguim a La Plaça

      Fa 11 mesos

Deixa una resposta

App Store Google Play