Com t’afecten els conflictes internacionals

Rere les guerres hi ha interessos econòmics i, per molt que resulti obvi i dolorós dir-ho, els conflictes actuals no són una excepció. Més enllà de les religions o els odis viscerals sempre hi ha l’economia. En conversa amb James Sène, president d’11Onze, analitzem el context geopolític i les seves conseqüències.

 

La guerra d’Israel a Palestina fa dies que ha entrat en una fase d’una virulència inaudita que està estremint el món. Mentre els mitjans i les xarxes competeixen en cruesa i dolor, les derivades geopolítiques del conflicte es mantenen en un segon pla. Però el president dels Estats Units, Joe Biden, va deixar ben clara la seva visió economicista del conflicte quan es va adreçar a la nació des del despatx oval per demanar al Congrés una aportació econòmica extraordinària. 

El president nord-americà, més enllà de la retòrica èpica de l’autoatorgat paper dels Estats Units al món, va assegurar que destinar diners per donar suport a Israel i Ucraïna seria “una inversió que generarà dividends durant dècades”. Parlar d’inversió en plena crisi humanitària sembla frívol, i ho és, però les guerres són negocis i el negoci va bé.

Però, què s’hi juguen els Estats Units i l’economia mundial en aquest conflicte? Per què la primera potència mundial, en un moment d’endeutament rècord, decideix seguir-se endeutant per “invertir” en conflictes?

Per analitzar la situació geopolítica internacional i entendre’n els lligams econòmics per a tots nosaltres, Toni Mata conversa amb el president d’11Onze, James Sène.

Protegeix-te de les crisis econòmiques amb el valor refugi per excel·lència: l’or. Si vols que els teus estalvis tinguin valor el dia de demà, Or Patrimoni.

Si t'ha agradat aquest article, et recomanem:

Economia

El deute públic global s’acosta al 100% del PIB

4min lectura

L’FMI pronostica que deute públic mundial superarà...

Economia

De la hiperinflació a les monedes digitals?

4min lectura

Malgrat l’elevada inflació, encara estem lluny de...

Economia

Per què la Xina no declara tot l’or que té?

5min lectura

La Xina és el major productor d’or del món...



Encara que el dòlar estatunidenc està lluny de perdre el seu estatus com a moneda de reserva mundial, la creixent tendència a la desdolarització està erosionant gradualment el seu lloc en la cúspide de la piràmide financera global. Quines serien les conseqüències de la fi de la supremacia del dòlar com a divisa comercial?

 

Des del final de la Segona Guerra Mundial, el dòlar estatunidenc ha mantingut el privilegi de ser la principal moneda de reserva del món. Tanmateix, durant els darrers anys diversos països han redoblat els seus esforços per a allunyar-se dels lligams que comporta dependre per a tota mena d’intercanvi comercial i financer del bitllet verd.

Segons dades de l’FMI, en les últimes dues dècades el dòlar ha passat de representar més del 70% de les reserves oficials globals al  58% actual. Aquest declivi s’ha accelerat dramàticament al llarg del darrer any a causa de la creixent tendència a la desdolarització com a mecanisme de defensa en contra de l’abús de les sancions econòmiques per part dels Estats Units.

Això s’ha traduït en el fet que altres actors globals estan fomentant l’ús de les seves divises en el comerç bilateral i incrementant de manera exponencial les seves reserves d’or. En aquest context, el grup de països emergents que formen part del bloc econòmic dels BRICS no només han impulsat les seves pròpies institucions financeres amb l’objectiu de convertir-se en una alternativa a les occidentals, sinó que estan treballant en la creació d’una nova moneda única com a contrapartida al dòlar per a efectuar transaccions internacionals.

 

La importància del petrodòlar

L’estatus del dòlar com a moneda de reserva mundial precedeix la creació de la petrodivisa coneguda com el petrodòlar, bàsicament, els ingressos per exportacions de petroli denominats en dòlars estatunidencs. 

Aquest patró de divisa neix el 1973 mitjançant un acord, inicialment entre els Estats Units i l’Aràbia Saudita, que més tard s’ampliaria a altres països de l’OPEP, segons el qual els països productors de petroli es comprometien a vendre el seu petroli en dòlars a canvi de rebre protecció del soci americà i de reinvertir el superàvit de les exportacions de petroli en comprar armament i deute dels Estats Units a través de Bons del Tresor. El que es coneix com a reciclatge de petrodòlars.

Dit d’altra manera, després d’una crisi petroliera que va posar en qüestió el futur del dòlar com a moneda de reserva, l’exèrcit dels Estats Units es va convertir en una força militar mercenària dels règims teocràtics del Golf Pèrsic a canvi d’assegurar que el dòlar esdevingués la moneda preferida per a les compres de petroli a tot el món, perpetuant la seva demanda i el seu valor. 

 

El cost de trencar del càrtel monetari

El president Richard Nixon i el secretari d’estat Henry Kissinger havien enginyat un pla perfecte per a mantenir els Estats Units com a l’únic poder hegemònic mundial, però aquest acord depenia de la lleialtat dels països productors a vendre el seu petroli exclusivament en dòlars i a la voluntat dels Estats Units d’eliminar els enemics d’aquests països a la regió.

Això explica molts dels conflictes i guerres que han tingut lloc a l’Orient Mitjà els últims 50 anys. Qualsevol líder de la demarcació que s’oposi a vendre el seu petroli en la divisa americana —com van fer Saddam Hussein i Muammar al-Ghadafi— suposa una amenaça directa al petrodòlar, és a dir, a l’hegemonia dels Estats Units i, per tant, aquests països han de ser “alliberats o democratitzats” amb una intervenció militar. 

La mateixa política exterior intervencionista que anys enrere tant els serveis secrets del Regne Unit com dels Estats Units havien fet servir contra l’Iran. Amb el cop d’estat del 1953 van enderrocar el govern presidit pel primer ministre Mohammad Mosaddegh quan el parlament iranià va votar a favor de nacionalitzar l’explotació de petroli, després que l’Anglo-Persian Oil Company (APOC) —ara British Petroleum (BP)— es negués a participar en una auditoria per a verificar qui pagava els cànons contractats, i d’aquesta manera limitar el seu control sobre les reserves de petroli iranià.

 

L’Aràbia Saudita dona l’esquena al dòlar

Després de gairebé cinc dècades d’una relació exclusiva amb el dòlar, el ministre de Finances de l’Aràbia Saudita, Mohammed Al-Jadaan, anunciava al Fòrum de Davos de 2023 que el regne està obert a acceptar monedes locals per al comerç de petroli i reafirmava la seva decisió en la visita a l’Índia el passat mes de setembre.

El fet que el principal aliat del petrodòlar s’uneixi a països dels BRICS que ja estan comerciant petroli amb monedes locals, en un moment en què les importacions estatunidenques de petroli saudita estan en mínims històrics i les compres xineses del mateix cru continuen creixent, apunta que el regne saudita podria estar preparant-se per a un canvi de paradigma en l’ordre internacional.

Perquè quedi clar, encara que els països productors de petroli acceptin altres monedes de canvi, el dòlar no perdrà la seva rellevància i atractiu internacional d’un dia per l’altre, però si el domini de la divisa americana es dilueix cap a la multipolaritat, l’ordre geopolític i econòmic actual podria canviar considerablement. Especialment, quan tenim en compte que Rússia, l’Iran i Veneçuela, països que estan sotmesos a estrictes sancions dels EUA, posseeixen el 40% de les reserves provades de petroli dels membres de l’OPEP+. 

 

Perdre la targeta de crèdit il·limitada

Tenir la moneda de reserva mundial ha permès als Estats Units incórrer en grans dèficits, tant en el comerç internacional com en la despesa pública, sense conseqüències. Perdre l’hegemonia del dòlar significaria majors costos de finançament, un menor accés al capital, la desvaloració de les borses del país i una devaluació de la moneda, causada per una disminució de la demanda de bons del Tresor. En altres paraules, Estats Units, per primera vegada en moltes dècades s’hauria d’estrènyer el cinturó per evitar una fallida d’una economia altament endeutada. 

Per altra banda, l’impacte d’una devaluació del dòlar possiblement augmentaria les exportacions i disminuiria les importacions, per tant, reduint el dèficit comercial dels Estats Units. A més, és probable que altres divises i actius d’inversió segurs com l’or augmentessin el seu valor de manera substancial en un context en el qual el capital global deixés a correcuita el bitllet verd.

Aquesta desdolarització podria ajudar a reequilibrar l’ordre mundial i les economies no-alineades a Occident. No obstant això, davant l’amenaça d’una possible defunció del dòlar com a moneda de reserva mundial, és més que probable que els Estats Units i els seus estats clientelars continuïn utilitzant el seu poder militar per evitar, o si més no allargar, l’inevitable col·lapse de l’imperi.

 

Si vols descobrir la millor opció per protegir els teus estalvis, entra a Preciosos 11Onze. T’ajudarem a comprar al millor preu el valor refugi per excel·lència: l’or físic.

Si t'ha agradat aquest article, et recomanem:

Economia

La desdolarització dispara les compres d’or

4min lectura

Els bancs centrals compren quantitats rècord d’or mentre...

Economia

La futura moneda dels BRICS

5min lectura

El grup dels BRICS, que agrupa a les dues grans economies...

Economia

Desdolarització: una tendència a l’alça

4min lectura

L’hegemonia del dòlar com a moneda de referència en el...



Enfront d’un creixement més lent del que es preveia i una inflació persistent, l’economia dels Estats Units podria estar dirigint-se cap a un escenari d’estagflació a l’estil dels anys setanta en un context en què s’estan esvaint les expectatives de diverses retallades de tipus per part de la Fed durant el 2024.

 

L’estagflació és un escenari econòmic que es caracteritza per un estancament de l’activitat econòmica i un nivell d’atur elevat, alhora que hi ha una inflació alta i continuada en el temps. D’aquesta manera, es pot arribar a una situació en què l’economia no creix i els ciutadans perden poder adquisitiu amb el qual fer front a la inflació. 

Es tracta d’una situació difícil de corregir perquè les mesures monetàries i fiscals per a combatre l’estancament tendeixen a esperonar la inflació i a la inversa. Es va produir, per exemple, als Estats Units quan els preus del petroli van augmentar a la dècada de 1970. 

 

Preocupació dels inversors pel pitjor dels casos

Alguns analistes alerten que l’economia estatunidenca es troba en perill d’haver de fer front a un escenari similar davant d’un creixement més lent del que es preveia i una inflació persistent, en un context en què les expectatives de diverses retallades de tipus per part de la Fed durant 2024 s’han esvaït o no es produiran fins que s’observi una desacceleració més sostinguda de la inflació.

Dit això, segons les últimes dades, la inflació general dels EUA es va elevar fins al 3,4% a l’abril, degut principalment a la pujada dels preus de l’energia sumant-se una vegada més a la inflació dels preus dels béns. Tanmateix, si excloem els preus de l’energia, veiem que la inflació subjacent es va alentir fins al 3,6% des del 3,8% de març. Ambdues dades van ser lleugerament més suaus de l’esperat i reforcen les previsions que la inflació continuarà baixant, encara que de forma bastant volàtil i imprevisible.

L’última enquesta mensual a gestors de fons del mes de maig que ha dut a terme el Bank of America reflecteix un menor optimisme pels actius de risc, un moviment que acompanya a unes expectatives de creixement econòmic poc esperançadores. Per primera vegada des de novembre de 2023 els gestors enquestats esperen un creixement econòmic més baix en els pròxims dotze mesos, tot i que la majoria d’ells descarta que es produeixi una recessió l’any vinent.

 

La Fed diu que no hi ha perill d’estagflació

El president de la Reserva Federal, Jerome Powell, va restar importància a la idea d’una possible estagflació durant una roda de premsa posterior a la reunió de política monetària del banc central del mes d’abril, apuntant que no entenia d’on venia aquesta por a una estagflació perquè ens trobem en un escenari molt diferent: “Hi havia un 10% de desocupació. La inflació era d’un sol dígit”. I avui? “Ara tenim un creixement del 3% i una inflació del 3%”, va dir Powell.

No obstant això, Tom Essaye, fundador de Sevens Report Research apuntava que tot i que “en un sentit absolut,” el creixement econòmic no està en nivells que impliquin estagflació, les dades publicades són cada vegada “més concloents que l’impuls econòmic s’està alentint” i afegia que “si bé l’estancament encara no ha arribat, les dades mostren una major probabilitat que es produeixi que en qualsevol altre moment de l’últim any i mig.

En aquest context econòmic no és sorprenent que l’or s’hagi convertit en l’actiu financer més negociat després de les divises, superant els 150.000 milions d’euros diaris en els últims dotze mesos. Mostrant una vegada més que davant de la incertesa econòmica inversors i particulars escullen el metall daurat per protegir els seus diners.

 

Preciosos 11Onze t’ho posa fàcil perquè puguis comprar or al millor preu i amb total seguretat. Truca’ns i parla sense cap compromís amb un dels nostres agents per aclarir qualsevol dubte que puguis tenir i protegeix-te de les crisis econòmiques amb el valor refugi per excel·lència: Or Patrimoni.

Si t'ha agradat aquesta notícia, et recomanem:

Economia

Estem a les portes d’un nou ordre mundial?

5min lectura

Els imperis sorgeixen i desapareixen de manera...

Finances

La negociació de l’or supera als majors actius

3min lectura

El volum d’operacions sobre el metall preciós per...

Finances

La Xina compra or i ven deute dels EUA

4min lectura

Mentre que la demanda d’or per part de la Xina ha augmentat...



La manca de pluges porta a reduir el subministrament d’aigua a molts municipis del nostre territori. Restriccions que afecten directament a l’agricultura, i en conseqüència, al bestiar. L’increment dels costos de producció i la pèrdua de collites per falta d’aigua tenen un impacte significatiu en l’augment de la inflació. Ens ho explica Sílvia Garriga, agent 11Onze.

 

L’escalfament del planeta provocat per l’activitat humana ha aguditzat la sequera, un mal endèmic dels països mediterranis. Un fet que queda palès en l’estat de les reserves d’aigua d’aqüífers i pantans del nostre territori. Catalunya acumula mesos de sequera i les reserves aigua han disminuït fins al 33%, gairebé a la meitat de l’any passat.

Les pluges i reserves hídriques són cabdals per a la producció agrícola, i tenen un impacte directe en els preus que paguem per productes al supermercat. Aquesta relació entre sequera i inflació no sempre és evident. Com apunta Garriga, “molts de nosaltres no hem estat conscients dels increments de costos de producció provocats per la sequera”.

A la pujada de costos de l’electricitat, combustible, fertilitzants, i pinsos, s’hi suma la pèrdua de conreus per la falta d’aigua, que deixen al sector agrícola sense marge de benefici. “Si es perden collites per la manca d’aigua, la demanda no disminueix, i s’ha d’importar producte que acabarà sortint més car per al consumidor”, explica Garriga.

Més de 500 municipis amb restriccions en el consum d’aigua

Catalunya està patint la sequera més greu des del 2008, quan les reserves d’aigua dels embasaments i conques internes van caure fins al 20%. Davant d’aquesta situació, l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA) s’ha vist obligada a decretar l’alerta per sequera a diverses zones del territori, aprovant limitacions en el consum d’aigua a més de 500 municipis. 

Als 301 que ja es trobaven en fase d’alerta, aquest dimarts s’hi van sumar els més de 100 municipis de les comarques de l’Alt Penedès, l’Anoia, el Baix Llobregat, el Barcelonès, el Garraf, el Maresme, la Selva, el Vallès Oriental i el Vallès Occidental, que subministra la conca del Ter-Llobregat, i també als afectats per l’àmbit d’influència de l’embassament Darnius-Boadella.

Encara que no es preveu que la situació s’agreugi tant com per arribar a l’escenari d’excepcionalitat, moment en el qual les reserves baixen del 25%, tot dependrà de les pluges que puguin entrar durant el que queda de tardor. Els mapes de previsió meteorològica a llarg termini fan pensar que, de novembre a gener, hi haurà més pluja de la normal al litoral i a les comarques de Girona, però menys precipitacions de les habituals al Pirineu occidental.

 

Si vols descobrir com beure la millor aigua, estalviar diners i ajudar al planeta, entra a Imprescindibles 11Onze.

Si t'ha agradat aquesta notícia, et recomanem:

Sostenibilitat

Aigua

3min lectura

Més de dos mil milions de persones segueixen sense tenir l’accés a aigua potable.

Estalvis

Com estalviar bevent aigua

3min lectura

Saps quina quantitat d’aigua estàs bevent?

Sostenibilitat

És saludable l’aigua de l’aixeta?

5min lectura

Nombroses veus avisen sobre la falta de controls exhaustius.



Els imperis sorgeixen i desapareixen de manera predictible, seguint pautes establertes que s’han repetit al llarg de la història. Aquests indicadors econòmics i geopolítics, que podem identificar també avui, no són res més que el preludi d’un canvi de paradigma. 

 

Ray Dalio és un reconegut inversor nord-americà i fundador de la firma Bridgewater Associates que ha dedicat la seva carrera a analitzar tendències i cicles econòmics al llarg de la història. També és un prolífic autor de llibres sobre economia on explica les idees i raonaments que han marcat la seva reeixida trajectòria professional i que l’han convertit en una veu influent en el món de les finances. A través de les seves reflexions ens recorda que cap sistema és immutable i que els canvis econòmics, socials i polítics poden transformar l’ordre mundial establert. 

Segons la seva teoria, els imperis sorgeixen quan un país esdevé una superpotència econòmica i militar, aconseguint una hegemonia mundial i establint la seva moneda com a referència internacional. No obstant això, a mesura que aquesta hegemonia s’enfronta a desafiaments interns i externs, l’imperi comença a declinar en un procés que descriu com un cicle natural de creixement i declivi. 

La intenció dels seus estudis és analitzar el període històric més llarg possible per a trobar patrons de canvi econòmic i social que ens puguin ajudar a entendre per què els imperis fracassen. De manera que polítics, empresaris i la resta de la població, tinguin a la seva disposició valuoses pistes per preparar-se per un canvi de paradigma que és inevitable, ja que segons sosté Dalio, “la història es repeteix en un Gran Cicle arquetípic” que tard o d’hora es consumarà.

 

 

Quan la càrrega del deute públic es fa insostenible

Dalio identifica diverses causes que contribueixen al declivi dels imperis. Una d’elles és l’augment de les desigualtats econòmiques i socials. A mesura que la desigualtat creix, la cohesió social es veu minada, generant tensions internes que debiliten l’imperi. A més, l’excés de deute públic i privat, així com les polítiques monetàries inadequades, poden portar a crisis financeres i a un declivi econòmic general.

De la mateixa manera, el cèlebre inversor apunta que històricament les grans potències han tingut la seva moneda com a referència internacional, però a mesura que les seves economies perdien pes global – sovint per una manca de confiança en les seves polítiques econòmiques i monetàries – la moneda de reserva també perdia la seva preeminència.

Aplicant-ho al context actual, assenyala que el principal motiu pel qual el dòlar està en perill és degut al gran dèficit fiscal que pateixen els Estats Units. Això ha generat un endeutament massiu, el qual és sostenible mentre el món continuï confiant en la capacitat dels Estats Units per pagar les seves obligacions. Tanmateix, si la confiança minva, els inversors i els països que ara compren el seu deute podrien buscar altres alternatives per diversificar les seves reserves monetàries.

El fundador de Bridgewater argumenta que això ja podria estar passant perquè els EUA es troba en les últimes fases d’una crisi de deute i creu que al Govern li resultarà difícil trobar suficients compradors per als nous bons emesos: “Estem al principi d’una crisi de deute molt clàssica de finals del gran cicle, quan es produeix una bretxa entre l’oferta i la demanda, és a dir, quan es crea massa deute i també hi ha escassetat de compradors”.

 

 

La Xina desafia l’hegemonia de Washington

En aquest context de desconfiança en l’habilitat del govern dels EUA per controlar la seva despesa, les noves potències emergents intenten reduir la seva dependència del dòlar mitjançant un procés de desdolarització que desvincula les seves economies del sistema monetari internacional dominat pels Estats Units i diversificant les seves reserves en valors segurs com l’or.

El grup dels BRICS està treballant en la seva pròpia moneda. Xina és el gran impulsor d’una divisa que, a diferència del dòlar o de l’euro, podria estar recolzada per l’or i altres matèries primeres. Un escenari que segueix el patró de declivi imperial que Dalio ha observat al llarg de la història i que avisa que: “Tot això que ha començat com una guerra comercial i econòmica podria desembocar en un conflicte armat”.

Es tracta d’un escenari que no és gens descartable tenint en compte els nombrosos exemples passats on la retòrica bel·ligerant dels Estats Units ha vingut acompanyada de sancions econòmiques i accions militars contra qualsevol altre actor global que amenaci la seva hegemonia. L’escalada de tensions amb la Xina per part de l’administració nord-americana sembla seguir el mateix patró que ha culminat en un conflicte armat, de facto, entre els Estats Units i Rússia al continent Europeu. I és que com afirma Dalio, “les potències dominants no cauen sense lluitar”.

 

Si vols descobrir la millor opció per protegir els teus estalvis, entra a Preciosos 11Onze. T’ajudarem a comprar al millor preu el valor refugi per excel·lència: l’or físic.

Si t'ha agradat aquest article, et recomanem:

Economia

Qui comprarà el deute dels Estats Units?

5min lectura

La Cambra de Representants dels Estats Units va aprovar...

Economia

El principi de la fi de la supremacia del dòlar?

7min lectura

Les noves potències emergents intenten reduir...

Economia

La desdolarització dispara les compres d’or

4min lectura

Els bancs centrals compren quantitats rècord d’or...



Cada vegada són més les nacions africanes que fan fora als Estats Units i França del continent mentre donen la benvinguda a la Xina i Rússia. L’ús de la coerció i el poder militar que caracteritza a la doctrina imperialista occidental estan sent substituïdes per un nou model de cooperació que busca el benefici mutu en comptes de l’hegemonia d’una de les parts.

 

La lluita del poble africà en tot el continent, i en particular al Sahel, no és un fet aïllat. En tot el continent africà s’estan aixecant. Tot el continent està cremant en aquests moments. Així que no hem vist l’últim de les masses populars africanes enderrocant governs. Només hem vist el principi. Estan fent fora a França, Estats Units serà el pròxim,” declarava el 19 setembre de 2023 Eugene Puryear, periodista i activista, durant les protestes contra l’imperialisme i bel·licisme estatunidenc i francès al Sahel que van tenir lloc en la jornada inaugural de l’Assemblea General de les Nacions Unides a Nova York.

En països d’Àfrica Occidental com Níger, Mali, Guinea, Burkina Faso i Txad proliferaven les protestes contra el colonialisme francès i els cops d’estat contra els governs clientelars occidentals, dels que sorgien noves administracions que anunciaven una nova via cap a l’autodeterminació i sobiranisme. 

Arikana Chihombori-Quao, ex-representant permanent de la Unió Africana als Estats Units, afirmava que els recents cops militars a Níger, Mali, Burkina Faso i Guinea formaven part de les primeres fases d’una “revolució africana” contra el neocolonialisme occidental. I afegia que aquesta onada d’intervencions militars és una reacció a l’actual “saqueig dels recursos naturals del continent” per part d’Occident.

 

Els EUA retirarà les seves tropes de Txad i Níger

França estava en el punt de mira, però com vaticinava Puryear, els Estats Units no tardarien a seguir el mateix camí de tornada cap a casa. Pocs mesos després, el govern estatunidenc ha anunciat que retirarà les seves tropes de Txad i Níger en qüestionar els països africans el seu paper en la lluita antiterrorista. 

A principis d’abril, el secretari de Premsa del Pentàgon, Patrick Ryder, va declarar que AFRICOM està tenint converses amb funcionaris txadians sobre un pla per a “reposicionar algunes forces militars estatunidenques des de Txad,” però que “es tracta d’una mesura temporal en el marc d’una revisió en curs de la nostra cooperació en seguretat, que es reprendrà després de les eleccions presidencials del 6 de maig a Txad.”

Níger alberga una important base aèria estatunidenca a la ciutat de Agadez que es fa servir per a diverses operacions militars, incloses vols de vigilància tripulats i no tripulats. Pel que fa al Txad, Estats Units hi té tropes de les Forces d’Operacions Especials estacionades a la base militar francesa.

 

Un canvi de paradigma de la coerció a la cooperació

El model colonialista o neocolonialista occidental s’ha caracteritzat per l’ús de la coerció i el poder militar per aconseguir els seus objectius i imposar les seves agendes polítiques i econòmiques sota els pretextos de garantir l’estabilitat política i la lluita contra el terrorisme, sovint en detriment dels interessos i la sobirania dels països receptors d’aquest patró de “democràcia”. 

Tanmateix, estem presenciant com molts països, no només africans, estan optant per establir noves relacions amb altres actors internacionals com la Xina i Rússia que, a diferència dels països occidentals, ofereixen una alternativa basada en la cooperació mútua i el respecte per la seva sobirania.

La Xina, en particular, ha establert una presència significativa a tot el continent africà mitjançant inversions massives en infraestructures, recursos naturals i desenvolupament econòmic a través de la Iniciativa de la Franja i la Ruta. Inversions que es fan a canvi de facilitar les seves exportacions de productes i de tenir accés a les matèries primeres necessàries per al creixement de la seva economia. 

De manera similar, Rússia ha buscat establir aliances en àmbits com la seguretat, l’energia i els recursos naturals. A través de la cooperació en matèria de defensa i la inversió en el sector energètic. Tal com ha passat a Níger, on després de fer fora a les tropes franceses i estatunidenques, la nova junta governamental ha recorregut a Rússia a la recerca de seguretat.

Per altra banda, la pèrdua de credibilitat d’Occident en matèria de drets humans i dret internacional arran de les guerres imposades al continent africà i a l’Orient Mitjà per mantenir la seva hegemonia econòmica escudant-se en la lluita contra el terrorisme, o el seu suport incondicional al genocidi a Gaza, no fan més accelerar un procés de canvi cap a un món multipolar que, ara com ara, sembla imparable.

Si vols descobrir la millor opció per protegir els teus estalvis, entra a Preciosos 11Onze. T’ajudarem a comprar al millor preu el valor refugi per excel·lència: l’or físic.

Si t'ha agradat aquest article, et recomanem:

Cultura

Els fonaments del sistema extractiu

8min lectura

El mapa polític de l’Europa de finals del segle XV es...

Economia

La creixent influència de Pequín a Àfrica

3min lectura

L’espectacular creixement econòmic de la Xina s’ha vist...

Economia

Per què han fracassat les sancions contra Rússia

8min lectura

La classe política occidental i els seus mitjans de comunicació...



L’economia ha estat una de les grans protagonistes de la relació entre Catalunya i Espanya. Tot realitzant un exercici de síntesi, recollim nou d’aquests moments claus de la nostra història. Potser no són els més coneguts, però, sens dubte, sí que són els que han marcat un abans i un després. Un rere l’altre, ofereixen una cronologia dels encontres i desencontres.

 

“Mentre Espanya no comprengui el fet català,
Espanya estarà sotmesa a tots els infortunis.”
Américo Castro, 1924 

 

1479. La construcció d’un Estat dinàstic

Després de la Guerra Civil castellana, els dos regnes més extensos de la península Ibèrica (Castella i la Confederació Catalana) van crear plegats una nova entitat política coneguda amb el nom de Monarquia Hispànica. Aquest Estat dinàstic es va configurar a partir de la unió de només dos elements clau: l’exèrcit i la política exterior. Per a la resta d’elements que configuren un Estat modern, com ara fronteres, monedes, lleis i institucions, van romandre totalment separats. Així, pel que fa a la configuració i repartiment del poder, cal tenir present que, mentre Castella s’articulava segons l’autoritat de la reina (Isabel), sempre per sobre de la noblesa i l’església, en canvi, la Confederació Catalana es va organitzar al voltant de la Constitució de l’Observança, que obligava el rei (Ferran) a governar i pactar d’acord amb les lleis del Principat. Vet aquí una primera diferència en el sistema d’organització polític i econòmic entre Espanya i Catalunya.

 

1556. La deriva de la història

A la mort de la reina castellana (Isabel), l’Estat dinàstic peninsular va estar a punt de desfer-se. Després de vicissituds familiars, el tron l’acabarà ocupant el net, per incapacitat de la filla (Joana) i per la mort del gendre (Felip). D’aquesta manera, la unió dinàstica entre els dos regnes va quedar confirmada definitivament en les persones de Carles (futur emperador) i els seus successors. Durant anys, l’emperador Carles va buscar consolidar la idea d’una monarquia universal que fos políglota i oberta per a tot el territori de l’imperi dels Habsburg. La política de l’emperador va anar encaminada a canviar el rumb de la història europea. De res li va servir creure que era possible la convivència entre els drets de les ciutats i els de les regions amb l’estructura imperial, atès que la idea de l’Estat Nació s’estava imposant, empesa en gran part per la Reforma. Tampoc no va aconseguir mai crear les complicitats necessàries entre castellans i catalans per forjar un país comú.

1585. La perversitat del sistema

La tardor de 1585, el rei Felip II de Castella va presidir la celebració de les Corts Generals de la Confederació Catalana a Montsó. Seguint la tradició instaurada pel seu pare (Carles), Felip II reconeixia així la dualitat de poder en el territori peninsular que conformaven les corones de Castella i Catalunya. El sistema parlamentari sempre comporta tensions —perquè el debat ho té—, però semblava que s’arribaria a un acord. El problema va sorgir quan els oficials reials van intentar boicotejar descaradament les resolucions de les Corts. I encara és més pervers quan la Monarquia —de manera unilateral— decideix manipular i tornar a redactar els acords presos per les Corts Catalanes per afavorir els seus interessos. Entre les alteracions més destacades i que van afectar de ple tota la Confederació Catalana, hi havia aquelles relatives al control del comerç, a l’augment de la despesa de la Reial Audiència en territori de la confederació i que van diluir el control que la Diputació del General (la Generalitat) pogués tenir sobre el Sant Ofici (la Inquisició), el braç repressor de la monarquia.

 

1626. Cap a una unitat centralitzada única

El març del 1626, Barcelona rep el rei de Castella, Felip IV, que havia arribat a la ciutat per jurar les Constitucions catalanes. El motiu no fou altre que poder desencallar l’ambiciós pla del ministre del rei, el comte duc d’Olivares. El projecte, conegut com la “Unión de Armas”, pretenia que cada regne que formava part de Castella —o sigui, principalment la Confederació Catalana— aportés un nombre determinat de diners i soldats. Però el que no van calibrar bé les oligarquies castellanes va ser que si Felip IV jurava les Constitucions catalanes, certament se li atorgava automàticament el títol de comte de Barcelona, cosa que l’obligava a fiscalitzar els seus recursos. Per tant, els catalans estaven més interessats que s’aprovessin les seves propostes de noves Constitucions catalanes i que s’atenguessin els greuges, que no pas a participar en guerres absurdes. Curiosament, dues dècades més tard, el territori nord-català serà extirpat del cos principal de manera deshonesta. I no serà fins quaranta anys més tard que Castella notificarà oficialment a la Generalitat la pèrdua del territori nord-català.

1760. Les regles del joc canvien

Des de feia unes dècades, una nova família d’origen francès ostentava el tron de Castella, els Borbons. Enrere havia quedat la disputa oberta sobre aquell ascens, fins al punt que s’havia hagut de dirimir en el camp de batalla. Passades quatre dècades del Decret de Nova Planta, el rei Carles III va convocar les Corts generals a Madrid. En aquell nou paradigma polític sorgit del camp de batalla, els representants dels antics territoris de la Confederació Catalana —format per Catalunya, Aragó, València i Mallorca— van presentar plegats un memorial que contenia una crítica frontal al sistema borbònic vigent. Simplificant molt, el document conegut com el “Memorial de Greuges” defensava que el nou Estat havia de vetllar per la pluralitat territorial i havia d’allunyar-se d’estructures centralistes i unificadores.

 

1810. La construcció d’una nova realitat política

En un context de guerra europea, arribaren fins a Cadis més de 240 diputats d’arreu del territori convençuts que anaven a fer història, atès que s’anava a redactar una moderna Constitució. El rei Carles IV d’Espanya havia estat deposat per absolutista, després de l’ocupació francesa del territori peninsular. A les Corts de Cadis es va establir que el poder residia en el conjunt dels ciutadans, representats a les Corts. Però Cadis també va suposar —per primera vegada— l’oportunitat real per la qual els polítics catalans van ser cridats a participar activament en el nou sistema polític espanyol que s’estava creant. En aquell revolucionari context, la delegació catalana va defensar obertament la proposta de modernitzar Espanya d’acord amb el projecte austriacista liquidat feia menys d’un segle. Per tant, calia fonamentar el desenvolupament econòmic i social d’acord amb la industrialització dels territoris. Però pel Tractat de Valençay es va restituir en el tron a Ferran VII com a monarca absolut, i va frustrar totes aquelles idees modernes sorgides de les Corts de Cadis i de la seva revolucionària Constitució, que havia sacsejat Espanya.

1870. La història sempre ofereix una segona oportunitat

Aquell estiu del 1870 a París, Maria Isabel Lluïsa de Borbó i Borbó-Dues Sicílies, reina d’Espanya, abdicà. Aquesta renúncia del poder —igual que l’emperador Carles— era la conseqüència d’un intens debat polític sobre com s’havia d’articular la modernitat d’Espanya. La disputa entre carlins i liberals s’havia dirimit en els camps de batalla durant les darreres tres dècades. Però durant les dècades següents l’atzucac continuaria. Espanya havia entrat en un laberint del qual trigarà cent anys a sortir. La modernitat va comportar una profunda transformació estructural, inclòs el repartiment del poder. La historiografia ha abordat aquest període des de la perspectiva de la primera crisi del capitalisme espanyol. Però, en realitat, a l’origen del problema econòmic de tot plegat hi ha la corrupció. 

Polítics, militars i nobles van especular tant en les companyies ferroviàries com en la construcció, fins al punt que a finals de la dècada hi va haver un crac borsari de dimensions bíbliques. La Guerra Civil dels Estats Units va provocar un augment dels preus de la matèria primera —el cotó—, motor de la indústria tèxtil catalana, que —per manca de previsió de l’Estat— va provocar la ruïna de molts empresaris d’aquest sector. I un període perllongat de males collites va provocar un augment estrepitós del preu dels aliments bàsics, que va afectar negativament les classes més populars. En aquest context tan difícil i atès que l’Estat estava tan endeutat, es van aportar dues solucions: per una banda, augmentar la pressió fiscal sobre les classes populars i, per l’altra, embolicar-se en una aventura colonial com va ser la Guerra de les Illes Xinxa, davant les costes del Perú.

 

1931. La muntanya és un bon lloc per pensar

Aquella primavera del 1931, Espanya va optar per gestionar el poder seguint una fórmula fracassada en el passat. La corrupció havia esgotat el sistema de la Restauració borbònica i, per tant, calia buscar una nova relació amb el poder. La pregunta que es plantejava llavors —i encara avui— era si Espanya podia ser una federació de nacions. Calia provar-ho! En aquest context, s’instal·laren al Santuari de Núria els diputats del recentment creat Govern de la Generalitat de Catalunya, encarregats de redactar una proposta de relació entre Catalunya i Espanya. Tothom tenia la certesa d’estar davant d’un moment històric. 

El resultat fou un text constitucional que responia a la voluntat de Catalunya i al seu legítim dret d’exercir l’autodeterminació. S’estava proposant una situació d’igualtat jurídica i política respecte als altres pobles de l’Estat. Es plantejava ampliar la mirada. Davant del text, l’Estat es va posar nerviós. Un any més tard, les Corts espanyoles van aprovar un Estatut que ja no tenia res a veure amb el que havia refrendat mesos enrere el poble de Catalunya. Es rebutjava la fórmula federal, es reduïen competències de la Generalitat i s’instaurava la cooficialitat del català i el castellà en un model bilingüe. Catalunya quedava reduïda a una “regió autònoma dins l’Estat espanyol”. Va ser aleshores quan a la llunyania començaren a sentir-se remors de sabres que obligaven Espanya a tornar al camp de batalla.

 

2004. Cap a un nou paradigma històric

Amb la ressaca dels esdeveniments de la darrera dècada del segle passat, tothom va creure que Espanya havia optat per reconèixer la seva diversitat. La llengua catalana era —fins i tot— parlada en els cercles més íntims de l’oligarquia castellana. En un clima de puixança econòmica, estabilitat social i de reconeixement mutu, Catalunya va creure que podia tornar a plantejar la seva relació amb Espanya. Era possible? L’escrupolositat de l’escomesa —igual que en el passat—, en l’elaboració d’un nou marc constitucional com fou el nou Estatut de Catalunya, va suposar un important esforç per trobar un punt d’encontre on hi fossin representades tots els espectres socials. La continuació és sabuda per tothom. L’1 d’octubre de 2017 és la constatació de la impossibilitat del diàleg i la necessitat de tornar a l’inici de tot: a molt abans de la Guerra Civil castellana de 1479.

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

Si t'ha agradat aquest article, et recomanem:

Economia

Història de la banca a Catalunya

5min lectura

La primera societat de banca moderna a Catalunya va ser...

Cultura

Nosaltres [i ells]

14min lectura

Des de temps immemorials, allò que els geògrafs grecs...

Cultura

Els fonaments del sistema extractiu

8min lectura

El mapa polític de l’Europa de finals del segle XV...



Segons un informe de l’Ajuntament de Barcelona, el PIB barceloní ha superat per primera vegada els 100.000 milions d’euros. L’economia de la ciutat ha crescut més que la catalana i l’espanyola i ja suposa més d’una tercera part del PIB de Catalunya.

 

El producte interior brut de Barcelona va superar per primera vegada els 100.000 milions d’euros l’any 2023. Concretament, el PIB es va situar en 103.589 milions, amb un augment nominal del 9,6% respecte de 2022, quan va ser de 94.521 milions. 

La xifra representa més d’una tercera part (35,4%) del PIB català i un augment del 2,8% en relació amb l’any anterior, superant el creixement de Catalunya (2,6%) i el d’Espanya (2,5%), segons es desprèn de l’últim informe anual sobre el Producte Interior Brut publicat pel Departament d’Anàlisi de l’Oficina Municipal de Dades de l’Ajuntament de Barcelona.

El pes del sector dels serveis

Aquesta superior recuperació del PIB de Barcelona s’explica pel pes que té el sector dels serveis en l’estructura sectorial de l’economia de la ciutat, molt per sobre que en el global del país, al contrari que la indústria. 

Es tracta d’una activitat econòmica que suposa més del 90% del seu Valor Agregat Brut (VAB), 15 punts percentuals més que el pes del sector a l’economia catalana (75,9%). El conjunt dels serveis de la capital catalana representen el 42,3% del sector a Catalunya i en destaquen les activitats d’Informació i Comunicacions (73,7%), Financeres (57,6%), Artístiques i recreatives (51%) i Professionals (50,7%), amb més del 50% de pes sobre els totals del Principat.

Les activitats de serveis amb més volum de VAB a Barcelona són el comerç, transport i hostaleria (23,6%), l’Administració pública, educació, sanitat i serveis socials (18,1%) i les activitats professionals, científiques i administratives (15,2%). Aquestes tres activitats sumen quasi el 60% del total del sector serveis.

Salaris un 15% més alts a Barcelona

Les activitats amb uns valors més elevats d’especialització són Telecomunicacions, serveis informàtics i d’informació (pes a Barcelona 2,2 vegades més que a Catalunya), Publicitat, activitats professionals i tècniques (1,9), Activitats artístiques, recreatives i d’entreteniment (1,6), Activitats jurídiques i comptables (1,6) i Activitats financeres (1,6) i Activitats de Recerca i desenvolupament (1,6).

Quant a la distribució del VAB entre els treballadors assalariats i l’excedent d’explotació (rendes professionals i empresarials) a Barcelona la Remuneració d’Assalariats suposa el 59% del VAB, mentre que a Catalunya aquesta xifra és del 54%. Aquest diferencial és conseqüència tant d’una superior taxa de salarització de l’economia com, sobretot, pels salaris de Barcelona, que són un 15% més alts a Barcelona que a Catalunya.

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

Si t'ha agradat aquesta notícia, et recomanem:

Economia

FMI: Espanya liderarà el creixement de l’euro zona

3min lectura

El Fons Monetari Internacional millora les previsions de...

Economia

La inversió estrangera a Catalunya creix un 18%

4min lectura

Catalunya va captar 4.643,9 milions d’euros en inversions...

Cultura

La industrialització que vam fer en un segle

3min lectura

Dins la nostra memòria perdura intensament el 1714...



La Unió Europea s’enfronta al seu declivi polític, econòmic i militar en el món. Els interessos particulars dels diferents Estats li priven d’una veu forta en el context internacional, on habitualment actua supeditada als desitjos dels Estats Units. En aquest context, la sobirania real d’Europa és gairebé una utopia.

 

S’apropen temps convulsos a Europa. La guerra d’Ucraïna ha disparat la tensió amb Rússia, que cada vegada estreta més els seus llaços amb la Xina. El conflicte ha portat els governs europeus a reforçar la seva aliança amb els Estats Units i replantejar-se les seves polítiques de defensa i energia. A més, la guerra ha provocat tensions en el propi si de la Unió Europea, que probablement aniran en augment.

On podem arribar? És difícil de dir. Europa ha recorregut un llarg camí des del pla Schuman de 1950 i el Tractat de Roma de 1957, que l’ha convertit en la segona major democràcia i la tercera major economia del món. Però, després del somni d’unió i prosperitat europea que va generar la caiguda del bloc comunista l’any 1989, l’idealisme europeu s’ha anat fonent com un terròs de sucre. Ho ha fet en un “desordre internacional” tutelat pels Estats Units i marcat per crisis econòmiques, pandèmies, un procés de desglobalització parcial i conflictes entre les grans potències.

Mai com ara la Unió Europea havia hagut de fer front a una situació internacional que avança cap a la multipolaritat i està plagada de crisi que plantegen nombroses amenaces i reptes. I ni tan sols ha estat capaç de desenvolupar la tan anhelada Política Exterior i de Seguretat Comuna (PESC).

Una certesa: la política exterior continua encara és un dels elements menys integrats de la UE. Així ho va demostrar, per exemple, el canceller alemany Olaf Scholz en un viatge a la Xina a principis de novembre de 2022. Aquesta visita va rebre una pluja de crítiques per part dels socis europeus perquè denotava un unilateralisme descarnat, ja que els interessos d’Alemanya xocaven amb els de la resta dels membres de la Unió Europea.

 

La desunió europea

No és cap secret que cada país defensa els seus interessos. Com advertia recentment Martin Wolf, responsable d’economia del ‘Financial Times’, alguns dels principals problemes als quals s’enfronta la UE tenen el seu origen en el fet que no es tracta d’un Estat, sinó d’una confederació d’Estats. D’aquí es deriven les dificultats de gestionar economies divergents dins d’una unió monetària en la qual el Banc Central Europeu exerceix un paper essencialment polític per evitar desequilibris insalvables entre les diferents economies.

Falta una veritable integració. La realitat és que el mercat únic europeu no està integrat com ho està el dels Estats Units, per exemple. La falta de dinamisme en un sector crucial en l’actualitat, com ho és el de les tecnologies de la informació i la comunicació, s’explica en gran manera per aquest fet. És simptomàtic que només una empresa europea, ASML, figuri entre les deu empreses tecnològiques més valuoses del món.

Res convida a l’optimisme. En un context internacional més fragmentat i amb majors pulsions nacionalistes, fins i tot Alemanya, que és l’autèntic motor d’Europa, cada vegada té més dificultats per trobar mercats que absorbeixin la seva producció. Els elevats costos energètics són una amenaça per a la seva indústria pesant. I s’afegeix l’embranzida de la Xina i els avenços dels Estats Units cap a una política intervencionista i proteccionista.

Aquesta situació fa que es trobi a faltar una veritable política europea comuna, llastrada pels interessos nacionals particulars, que fins i tot amenacen l’existència del mercat únic.

 

El rol d’Europa en el món

Una qüestió vital per a Europa, com assenyala Wolf, és definir el paper que vol exercir en el món, si desitja continuar sent un aliat “servil” dels Estats Units, convertir-se en un pont entre blocs o recuperar l’estatus de potència. La primera opció sembla la més plausible, ja que per tornar a convertir-se en una potència necessitaria una unió política i fiscal molt més profunda, a més de superar les desconfiances internes.

L’ascens de la Xina, l’Índia, Rússia i altres països com a potències econòmiques i militars obliga la Unió Europea a ser un actor amb una única veu en assumptes d’importància global si aspira a ser un dels “pols” rellevants en el futur multipolar. Però, com més activa i independent vulgui ser la Unió Europea, més crucial serà aprofundir en el seu federalisme, un procés plagat d’espines per les reticències nacionalistes.

 

L’auge populista

L’avanç dels moviments populistes a Europa des de la crisi financera de 2008 i la crisi migratòria de 2016 suposa una amenaça en aquest sentit. La majoria es caracteritzen pel seu euroescepticisme, ja que consideren que l’arrel dels problemes socioeconòmics a Europa és la integració europea i la presa de decisions de Brussel·les.

No estem davant un moviment marginal: un estudi del Pew Research Center mostra que els partits euroescèptics ja ocupen el 29% dels escons del Parlament Europeu, la xifra més alta de la història. Per tant, una part important dels qui prenen les grans decisions sobre el futur de la Unió Europea són també els qui s’oposen a una major integració. I, sense aquesta integració, és difícil que Europa recuperi un paper protagonista en el panorama internacional.

 

Escassos avenços

La Unió Europea va establir diverses prioritats per al període 2019-2024, entre elles la protecció i la llibertat dels ciutadans, el desenvolupament d’una economia forta, la sostenibilitat a Europa i la promoció dels valors i interessos europeus a escala mundial. Per desgràcia, els avenços en aquests àmbits han estat escassos.

Vivim en un món caracteritzat pel desordre, el creixent proteccionisme i els conflictes entre grans potències. Sens dubte, no és el món amb el qual somiaven els fundadors de la Unió Europea. Però si els seus dirigents actuals desitgen preservar alguna cosa de l’esperit original, haurien d’enfortir les bases del projecte i avançar cap a una sobirania real d’Europa. Per a això seria imprescindible frenar la desindustrialització, impulsar la transformació digital, aprofundir en la integració i establir una veu única en el món.

 

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

Si t'ha agradat aquest article, et recomanem:

Economia

Està Europa a la vora del col·lapse?

4min lectura

L’elevada inflació, la crisi energètica i la pujada...

Cultura

L’actualitat del sistema extractiu

14min lectura

Com ja havia succeït amb la resolució de passats...

Tecnologia

És factible la sobirania digital d’Europa?

4min lectura

En l’àmbit de les tecnologies i la revolució digital...



La Reserva Federal dels Estats Units llançarà aquest estiu un sistema de pagaments en temps real pensat per agilitzar les transaccions entre comptes bancaris. Aquest avenç és vist per alguns crítics com un nou pas cap a un dòlar digital per a contrarestar les criptomonedes i eliminar els diners en efectiu.

 

En un món cada vegada més digital i interconnectat, els sistemes de pagament estan evolucionant per adaptar-se a les necessitats d’empreses i consumidors que demanen tenir accés a serveis de pagament ràpids per a fer gestions de manera més eficaç i poder controlar millor la seva tresoreria. El sector privat ha estat la punta de llança d’aquesta evolució, però els governs també hi volen prendre partit.

Per a satisfer aquestes necessitats, la Reserva Federal dels Estats Units té previst introduir el juliol d’aquest any un nou sistema de pagaments conegut com el FedNow. Aquesta nova plataforma de pagaments instantanis està dissenyada per a fer possibles pagaments segurs i eficients en temps real, les 24 hores del dia i els 365 dies de l’any.

Això suposa un gran avantatge per a empreses i consumidors, ja que no hauran de dependre dels terminis de processament tradicionals, que ara poden ser de diversos dies hàbils. El nou sistema permetrà que els fons es transfereixin immediatament entre els comptes bancaris participants, i en tractar-se d’una organització governamental sense ànim de lucre podrà oferir preus més competitius.

Per altra banda, l’adopció del FedNow pels bancs, les empreses i les principals institucions financeres dels Estats Units podria provocar que altres entitats estrangeres es veiessin forçades a utilitzar el servei. Això és significatiu perquè podria ajudar al dòlar, també en format digital, a perpetuar el seu regnat en les transaccions transfrontereres internacionals. Aquest escenari no es pot descartar enfront de la creixent desdolarització i l’anunci del llançament d’una nova moneda per part del grup dels BRICS.

 

Un nou sistema de pagaments relacionat amb el dòlar digital?

Paral·lelament al llançament del FedNow, la Reserva Federal està estudiant la possibilitat d’introduir el dòlar digital. Com ja han fet altres països, es tractaria de posar en circulació una moneda digital vinculada al banc central (CBDC). Aquesta proposta ha generat crítiques pel fet que podria afectar les llibertats fonamentals de la ciutadania, augmentant la capacitat dels governs per rastrejar i controlar a la població.

En aquest sentit, el governador de l’estat de Florida Ron DeSantis i el candidat presidencial Robert Kennedy Jr, qüestionen els motius que hi ha al darrere de la possible introducció del dòlar digital i del nou sistema de pagaments de la FedNow. Concretament, Robert Kennedy Jr va manifestar que l’emissió d’un dòlar digital servirà com un mecanisme per a controlar als ciutadans estatunidencs, igual que el sistema de pagaments FedNow, afirmant que “la distinció entre el FedNow i una CBDC és important des d’un punt de vista tècnic, però no des del punt de vista de les llibertats civils”.

Arran d’aquestes declaracions que pretenen vincular les dues propostes, s’ha deslligat la polèmica en xarxes socials, en les quals circulen continguts que afirmen que la Reserva Federal llançarà aquest juliol una moneda digital de banc central anomenada FedNow, que donarà més poder al Govern per ratificar l’esclavitud financera i la tirania política.

Una desinformació que s’ha viralitzat fins al punt que la Reserva Federal ha vist necessari desmentir-la oficialment, apuntant que “FedNow no està relacionat amb una moneda digital. FedNow és un servei de pagaments que la Reserva Federal posa a la disposició de bancs i cooperatives de crèdit per a transferir fons. El servei FedNow no és una forma de moneda ni un pas cap a l’eliminació de cap manera de pagament, inclòs l’efectiu.”

A banda d’això, Jerome Powell i Lael Brainard, president i exvicepresidenta de la Reserva Federal, assenyalaven que encara podrien faltar anys per a veure un dòlar digital convertir-se en realitat, però que el FedNow es podria perfilar com a una millor alternativa a una CBDC. Sigui com sigui, la controvèrsia està servida, i és probable que impulsi encara més l’argument a favor de les criptomonedes, com a monedes digitals descentralitzades que poden servir com a una defensa contra les CBDC o altres alternatives monetàries recolzades per l’Estat.

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

Si t'ha agradat aquest article, et recomanem:

Economia

La futura moneda dels BRICS

5min lectura

El grup dels BRICS, que agrupa a les dues grans economies...

Economia

“Les CBDC amenacen les llibertats fonamentals”

4min lectura

Els reguladors ens volen vendre la imatge que les monedes...

Economia

El principi de la fi de la supremacia del dòlar?

7min lectura

Les noves potències emergents intenten reduir la seva...



App Store Google Play