Què és el deute públic i per què és important?

De la mateixa manera que sol·licitem crèdits i altres mecanismes de finançament quan els diners que guanyem no arriben a cobrir les despeses de la nostra llar, és habitual que un Estat demani un préstec quan els seus ingressos no són suficients per afrontar les seves necessitats pressupostàries. T’expliquem d’on surt aquest finançament i les conseqüències d’un deute públic elevat.

El deute públic o deute sobirà és el conjunt de deutes de totes les administracions públiques d’un Estat cap a inversors particulars o altres països, mentre que el saldo negatiu que origina la necessitat de finançament se’l coneix com a dèficit públic. És una forma de finançament que permet al país obtenir ingressos immediats, quan la recaptació d’impostos no és suficient per cobrir les seves necessitats pressupostàries, per a retornar-los gradualment al llarg del temps.

Tot i que les xifres poden resultar sorprenents, en si mateix, el deute sobirà no és ni bo ni dolent. Els països poden requerir finançament per inversions públiques i així estimular el creixement de l’economia, sense patir les conseqüències d’apujar impostos o emetre més moneda pròpia.

Dit això, no és el mateix endeutar-se per fer una inversió que generarà valor a l’economia, que demanar finançament per cobrir una despesa descontrolada. Així mateix, hi ha països que són capaços d’afrontar nivells alts de deute pel fet que els mercats financers confien en la seva capacitat de pagament, gràcies a l’estabilitat de les seves economies o de la seva moneda nacional. 

Finançament a través de títols de deute públic

En funció de les necessitats de finançament de cada país hi ha diferents models d’emissió de títols de deute públic. El termini d’amortització del préstec, a curt, mitjà o llarg termini, i les diverses modalitats d’obtenir interessos en determinen les principals diferencies.

Les Lletres del Tresor tenen el termini de reemborsament més curt, de 3, 6, 12 i fins a 18 mesos, per tant, ofereixen un interès més baix, que els Bons de l’Estat, amb un termini d’entre dos i cinc anys, que a més reparteixen cupons als inversors, que aniran cobrant de manera periòdica.

Per últim, els governs poden emetre Obligacions de l’Estat amb terminis de reemborsament de fins a 30 anys, pensats per a inversors a llarg termini que busquen un retorn d’interessos més elevats. Precisament perquè es tracta d’actius amb un període de venciment tan llarg on el tipus d’interès no depenen tant de la política monetària del Banc Central del país, sinó de factors estructurals de l’economia, són un bon baròmetre del grau de confiança dels inversors en la futura estabilitat econòmica d’un Estat.

Desequilibri pressupostari i endeutament públic desbocat

Les polítiques d’inversió pública expansives arran de l’estancament econòmic provocat per la crisi sanitària han disparat el deute sobirà de molts països fins a rècords històrics. Economistes i organismes internacionals mostren la seva preocupació per l’elevat nivell de deute públic global, que pot acabar sent insostenible per les economies en desenvolupament.

És a dir, el deute és un instrument necessari per al creixement, sempre que sigui sostenible, però la realitat és que les xifres de deute públic en el món han augmentat considerablement en els últims anys, acostant-se a les del PIB global, per tant, estan lluny d’aquesta sostenibilitat. El deute públic d’Espanya segueix marcant rècords històrics, l’últim el passat mes d’agost quan va assolir 1,49 bilions d’euros després de repuntar en 4.440 milions.

Les dades publicades pel Banc d’Espanya el divendres 21 d’octubre en el seu darrer informe econòmic, apuntaven que en els últims 12 mesos s’ha incrementat el deute en 72.029 milions d’euros més. Així mateix, Eurostat afirmava que el deute de la zona euro en el segon trimestre també assolia una xifra rècord de 12,1 bilions d’euros. Com es paga tot això?

Alguns analistes diuen que el deute públic mai es paga realment, és a dir que mai es redueix en termes absoluts perquè sempre es va renovant. Fins i tot quan un Estat fa fallida, com va passar amb Grècia el 2008, es renegocien les condicions i s’emet nou deute. A la pràctica, però, l’estem pagant tots, de manera desigual. Com va passar a Grècia, paga més qui menys té, el que guarda efectiu a la seva butxaca o al compte corrent, que veu com els seus diners cada vegada perden més valor.

Si vols descobrir la millor opció per protegir els teus estalvis, entra a Preciosos 11Onze. T’ajudarem a comprar al millor preu el valor refugi per excel·lència: l’or físic.

D’ençà que l’ésser humà va deixar el nomadisme per constituir-se en societats sedentàries, l’aparició de l’estratificació social, basada en l’acumulació de riquesa, va esdevenir un fet. Des de llavors s’han alternat períodes de bonança i de crisis. En aquesta primera part, repassem la història de les grans crisis dels segles XVII, XVIII i XIX.

En el naixement del capitalisme incipient, les crisis van sorgir sobretot per l’expansió dels mercats, els grans monopolis comercials, el consum de productes de moda i les males collites provocades per canvis mediambientals. Des de la crisi de les tulipes, fins a les companyies del mar del sud, passant per les guerres napoleòniques, els problemes del deute, de la depreciació, de la inflació i la consegüent caiguda de règims polítics emergien com ho fan avui dia. Com s’ho van fer aleshores? Com aquestes crisis van fer caure l’antic règim? Les respostes que van trobar ens poden ajudar a comprendre el nostre aquí i ara.

1637: Per què les tulipes costen tant? 

Amb la Unió d’Utrecht, les 17 Províncies Unides es van conjurar per treballar plegades per deslligar-se de l’ocupació de la Corona de Castella. Aquesta lluita comuna els va permetre viure una pujança econòmica i comercial que les va dur a un dels períodes més daurats de la seva història. El procés de creixement econòmic va fer eclosió a principis del segle XVII, quan ja constituïdes com a República Holandesa, van esdevenir la primera potència econòmica mundial. Era possible compaginar l’ètica protestant i l’esperit del capitalisme sorgit dels monopolis comercials de les mars del Japó?

Sí, i el pintor neerlandès Frans Hals ho va retratar. L’artista, considerat el gran retratista flamenc del segle XVII, va pintar per a la posteritat infinitat de retrats per a les classes acomodades holandeses, que tenien molt d’interès a deixar constància de la seva bona fortuna. Un clar exemple és el seu conegut quadre ‘Retrat d’una parella’, que mostra a un matrimoni agafant-se de la mà, símbol de lleialtat.

En aquest context d’exuberància econòmica, fou quan les tulipes van adquirir una rellevància incomprensible, atès que van convertir-se en l’expressió de major ostentació econòmica que es podia mostrar en públic. Perquè ens fem una idea, durant la dècada dels anys 20, només un bulb de tulipa es podia vendre fàcilment per 1.000 florins, mentre que el sou mitjà anual d’un holandès era de 150 florins. És a dir: un neerlandès mitjà havia de treballar durant quasi deu anys per adquirir un bulb de tulipa exòtic.

Aquest exotisme desmesurat va desembocar en una bogeria per la compra de tulipes a futur que duraria anys, fins a arribar a provocar una crisi financera descomunal i la fallida total del sistema econòmic holandès a partir del 6 de febrer de 1637. Aquesta bombolla de les tulipes que va petar potser ens recorda a la bombolla immobiliària del 2008 i les maleïdes hipoteques ‘subprime’. 

1720: Qui té un amic, té un tresor

Si t’ofereixen l’oportunitat d’invertir en una empresa i t’asseguren que et reportarà moltíssims beneficis, segurament t’ho pensaràs. Després, et faràs la següent pregunta: aquesta empresa exactament què produeix per generar tants beneficis? A l’Anglaterra de principis del segle XVIII, molts inversors —petits, grans i molt grans— aquesta pregunta la van obviar. De fet, ni tan sols se la van plantejar.

L’afany per conquerir nous mercats per tal d’incrementar les balances comercials de les principals monarquies europees —castellana, francesa i anglesa— va provocar importants conflictes bèl·lics continentals. I, tots ells, comportaven uns elevadíssims costos econòmics per als eraris públics. Per això, es van veure obligades a cercar el control de nous territoris d’ultramar, principalment de les Amèriques; i el domini del món, en general.

L’emissió de deute era una de les fórmules emprades pels Estats per finançar les seves polítiques expansionistes. A l’Anglaterra del 1719, la Companyia dels Mars del Sud era una de les moltes empreses que compraven part del deute. A la vegada, l’empresa emetia accions per finançar-se i amb aquests diners tornava a comprar deute. Tanmateix, a diferència de la resta de competidors, la Companyia dels Mars del Sud va aconseguir un acord crucial d’exclusivitat en esdevenir l’única companyia anglesa amb potestat per comerciar directament amb les colònies sud-americanes de la Corona Castellana.

Aquest acord va provocar que els mercats financers es veiessin desbordats per una gran eufòria compradora d’accions de la companyia. Tanmateix, no hem d’oblidar que tot aquest engranatge —ple de trucs organitzats—, era mogut per l’Estat anglès per finançar-se. El fet curiós és que aquesta companyia pràcticament no va exercir mai cap activitat, però les seves accions van pujar més d’un 1.000% en menys d’un any.

Així i tot, quan l’eufòria va desaparèixer i els preus de les accions van col·lapsar, va haver-hi una crisi de liquiditat, que es va estendre per tota l’economia anglesa i va desencadenar en una crisi de dimensions bíbliques. Per davant es va emportar a milers d’inversors que ho van perdre tot, el govern va dimitir en bloc, el Parlament es va dissoldre i una comissió gestora es va fer càrrec de la gestió del país. Els representants de la Companyia dels Mars del Sud van acabar tots a la Torre de Londres. Finalment, Anglaterra va entrar en una llarga i profunda recessió econòmica que va durar dècades.

1797: La construcció d’una nova capital

Reunits a la ciutat de Filadèlfia, 55 representants de les antigues colònies americanes es disposaven a redactar una innovadora i revolucionària Carta Magna per a la incipient nació. Enrere quedava la guerra i el futur semblava prometedor. La nova constitució —d’arrel il·lustrada— s’inspirava en els principis de la llibertat i la igualtat. Aquella generació d’europeus que havien crescut i lluitat per implementar els principis de la raó en les seves societats, van observar el revolucionari sistema democràtic i republicà dels recentment nascuts Estats Units com el pas definitiu cap a la modernitat. A partir d’aleshores, tots els homes esdevindrien iguals per naturalesa i davant la llei.

La constitució nord-americana plantejava la creació d’un govern federal, limitat en les seves competències, però superior als Estats, equipat amb branques executiva i judicial, i un cos legislatiu bicameral: el Senat i la Cambra de Representants. I tots aquests organismes, on s’havien d’ubicar? S’havia de construir una nova capital?

Les discussions per decidir la ubicació van ser llargues i tenses, encara que al final es va decidir que es construiria en uns extensos terrenys sobre el riu Potomac, al sud de Baltimore. L’urbanisme de la capital havia de representar l’esperit il·lustrat mitjançant grans avingudes, rotondes, extenses zones enjardinades, i tot havia de respirar un estil neoclàssic. Tanmateix, què passa quan comences a construir la capital i més del 40% dels terrenys són privats?

La North American Land Company pretenia, amb la compra dels lots de terra, vendre’ls a inversors europeus. Així i tot, aquesta venda massiva no es va materialitzar, perquè Europa estava massa entretinguda amb Napoleó, causant principal de la tensió monetària i la retirada massiva de dipòsits dels principals bancs europeus. Per això, la North American Land Company va accedir als principals mercats crediticis europeus —anglès, francès i holandès—, va provocar la desfeta de la xarxa creditícia de l’Atlàntic, i va acabar per accelerar el col·lapse del sistema i en una important aturada comercial. 

1815: El món després de Viena

Una figura a cavall va emergir entre les boires matinals a la Prairie de la Rencontre, a prop de Grenoble. Dirigint-se a l’exèrcit —que el venia a detenir per haver-se escapat de l’illa d’Elba— va cridar: “Soldats! Soc el vostre emperador. No em reconeixeu?”. Al cap d’un mes i mig, entrava a París entre crits de “Visca l’Emperador!”. La història estava disposada a donar-li una nova oportunitat a en Napoleó Bonaparte.

La restauració de la monarquia francesa —i, per tant, de l’antic règim— xocava de ple amb l’esperit revolucionari que Napoleó havia estat combatent durant quasi dues dècades.  Semblava que les dues concepcions sobre la gestió del poder eren irreconciliables i calia dirimir-ho en el camp de batalla. Realment, Waterloo va significar la fi del somni revolucionari d’en Bonaparte?

Els vencedors de Waterloo —Àustria, Gran Bretanya, Rússia, Prússia i França— es van citar a Viena per restaurar l’antic ordre prerevolucionari. Convençuts de redreçar la situació, aviat es van adonar que les guerres napoleòniques havien produït uns canvis radicals i profunds a Europa, així com a altres parts del món. Tots els esforços per revertir les polítiques napoleòniques van ser infructuosos. 

Durant quasi 20 anys, la subjugació dels països europeus sota l’Imperi Francès va permetre introduir moltes de les característiques liberals de la Revolució Francesa: la democràcia, les lleis, el procés judicial de les Corts, l’abolició de la servitud, la reducció del poder de l’Església catòlica i la demanda d’un límit als poders de la monarquia. Un dels llegats més importants de l’expansió napoleònica a Europa va ser la instauració del dret civil i les seves institucions.

1845: El genocidi gastronòmic de la patata

A partir del segle XII, Irlanda va caure sota el domini d’Anglaterra, que va traslladar a l’illa població no autòctona perquè s’establissin com a colons. Al segle XIV, es van imposar les anomenades Normes de Kilkenny, que prohibien els matrimonis mixtos, així com l’ús del gaèlic i els costums del país. Oliver Cromwell, al segle XVII, va ordenar la confiscació de terres i altres béns dels catòlics irlandesos, que podien passar a mans dels colons protestants anglesos, els únics que podien obtenir beneficis de les terres.

Abans d’aquesta confiscació, l’alimentació tradicional irlandesa es basava en cereals, carn, lactis, verdura i fruites. Després de la confiscació, grans quantitats de productes —cereals, bestiar, lactis, aus— van començar a sortir diàriament dels ports irlandesos cap a Anglaterra. Per això, els irlandesos van ser forçats a mantenir una dieta exclusivament a base de patates i llet.

I de cop i volta, l’any 1845, a les plantacions de patates va aparèixer una terrible plaga provocada pel fong ‘Phytophthora infestans’, que es va estendre ràpidament i va afectar de manera fatídica tots els cultius de patates. La plaga va desencadenar un terrible episodi de fam per tota la pagesia irlandesa, i va causar la mort de més d’un milió de persones. Mentrestant, el Parlament anglès no va prendre cap mesura per ajudar a la pagesia irlandesa: únicament va enviar a Irlanda uns 200.000 soldats per mantenir la situació comercial sota control i evitar l’aixecament de la població. D’aquesta manera, s’assegurava que desenes de milions de caps de bestiar, tones de farina, gra, aus i productes lactis sortissin del país.

Davant d’aquesta situació tan dramàtica —agreujada per uns rigorosos hiverns—, entre el 1845 i el 1849, més d’un milió i mig d’irlandesos van decidir deixar de passar gana a les estepes verdes i emigrar al nou món.

1866: Rendibilitats fictícies

Certs estudis tècnics demostraven que a Ogassa —població situada sota el Taga— hi havia abundància de carbó, fet que possibilitaria l’explotació de la zona a gran escala. Aquesta extracció plantejava la necessitat de construir una xarxa moderna per transportar el material a un baix cost fins a Barcelona per fer funcionar les modernes màquines de vapor de la incipient indústria tèxtil. Per aquest motiu, es van destinar gran quantitat de recursos econòmics —públics i privats— a la construcció de la xarxa ferroviària catalana. Amb aquesta infraestructura es pretenia aconseguir una indústria més competitiva i diversificada.

Ràpidament, la Monarquia es va pujar al carro del desenvolupament territorial per a tot l’àmbit estatal. I la història ens ha ensenyat que la construcció d’una nova gran infraestructura a escala estatal requereix molts recursos econòmics. Moltíssims. Per això, es va haver de reformar el sistema financer estatal per mitjà de dues importants lleis: la Llei de Bancs d’Emissió i la Llei de Societats de Crèdit. 

Però els mecanismes financers que havien fet possible la gran expansió de la dècada van tocar fons el 1866 amb el crac de la Borsa de Barcelona. Simplificant molt, els motius van ser tres. El primer, la progressiva acumulació de pèrdues de les principals empreses creditores —com per exemple, Catalana General de Crèdit, molt implicada en la construcció i explotació ferroviària—, que van anar demostrant que seria impossible recuperar totes les inversions realitzades. Segon, la intensa participació de la societat en el negoci ferroviari, tant en forma d’accions i obligacions en cartera com en préstecs garantits, que seria afectada per una caiguda dràstica de la seva cotització. I tercer, l’increment desmesurat dels tipus d’interès, amb els efectes inevitables sobre tot el sistema financer. Tot plegat acabaria esgotant tots els recursos econòmics atresorats durant dècades.

1879: La mort de les vinyes

La Sentència Arbitral de Guadalupe —de finals del segle XV—, va posar fi a la qüestió de la remença a Catalunya. Una de les seves conseqüències va ser sobre la propietat de la terra, que es va anar disgregant. Les grans propietats es van anar parcel·lant en règim d’emfiteusi, semblant a un arrendament, per mitjà d’un contracte de rabassa morta. Aquest instrument jurídic tenia com a objectiu la cessió al pagès d’unes terres ermes, és a dir, no treballades, perquè aquest hi plantés ceps i treballés la vinya mentre visquessin els ceps que havia plantat. D’aquesta manera, el pagès es convertia en usufructuari de les terres que conreava, a canvi de pagar un cens anual al propietari.

Al llarg dels segles XVIII i XIX, les principals comarques catalanes productores de vi van incrementar exponencialment la seva producció agrària, a causa d’una forta demanda del mercat. Aquest fet va portar a l’increment espectacular d’explotació de noves terres, amb la consegüent necessitat d’una abundant mà d’obra i, a la llarga, un augment demogràfic. La dècada dels anys 80 del segle XIX, Catalunya va viure l’edat d’or de la vitivinicultura, mentre França estava infectada per la fil·loxera.

Aquest insecte americà atacava les arrels de la vinya i les matava lentament, la qual cosa explica la seva lenta extensió territorial. Però la fil·loxera va saltar a Catalunya per l’Empordà l’any 1879. El 1893 va arribar al Penedès, on en vuit anys va arrasar fins a 385.000 hectàrees de vinya. I el 1899 va arribar a la Terra Alta.

Encegats pels beneficis, aquella generació només va pensar en el curt termini. Ni es va plantejar la possibilitat que la fil·loxera els afectés, ni de bon tros que els pagesos haguessin d’arrencar els ceps i, encara menys, passar un temps sense produir. I, si els ceps es morien, què passaria amb els contractes de rabassa morta? La situació es va complicar. I molt. 

Primer de tot, es van substituir el 99% dels ceps europeus —‘Vitis vinifera’— pels ceps americans —‘Vitis rotundifolia’—, atès que són molt més resistents a la fil·loxera. I segon, els propietaris de les terres van considerar trencats el contractes de rabassa morta amb la mort dels ceps, tot i que els rabassaires demanaven la renovació dels contractes per l’excepcionalitat de la situació. Donat l’augment de la conflictivitat, les opcions van anar encaminades en dues direccions: que els antics rabassaires esdevinguessin parcers, la qual cosa volia dir perdre la majoria dels antics drets sobre la terra o emigrar a la ciutat, i esdevenir mà d’obra barata per a les modernes fàbriques tèxtils.

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant la super app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

El nou projecte de Llei de Seguretat Nacional obre la possibilitat que el govern espanyol pugui embargar diners i béns de la ciutadania en cas de crisi econòmica. Però aquesta i altres lleis estatals poden condicionar els estalvis en comptes europeus? En parlem amb Aina Ansó, del departament legal d’11Onze.

Un dels trets diferencials d’El Canut és la possibilitat d’obrir i gestionar comptes amb un IBAN europeu, no només espanyol. Una funció que atorga a la persona el control sobre els seus estalvis, i ofereix un ampli ventall de possibilitats que poden afavorir la gestió diària dels comptes, però també la seguretat i la liquiditat dels estalvis. Aina Ansó, del departament legal d’11Onze, ens dona les claus per entendre en què ens pot afectar el fet de tenir comptes corrents en països europeus.

Els nostres estalvis, fora de l’abast espanyol?

La primera incògnita a resoldre és si tenir un compte a l’estranger suposa que queda fora de l’abast d’Espanya. Ansó explica que, efectivament, “sí que suposa quedar fora de l’abast de l’Estat en l’àmbit fiscal, sempre que la quantia d’aquest compte no superi els 50.000 euros”. Si se supera aquesta xifra, sí que caldrà retre comptes de la fiscalitat dels diners situats fora d’Espanya.

“En aquest cas, s’haurà d’informar l’Agència Tributària mitjançant la presentació del model 720. Així mateix, si les transaccions amb l’exterior excedeixen el milió d’euros, serà necessari comunicar-ho també al Banc d’Espanya, mitjançant l’Enquesta sobre Transaccions Exteriors. Això és d’aplicació tant per a persones físiques com a entitats residents a l’Estat espanyol”, detalla Ansó. Per tal de gestionar bé el nostre patrimoni i esvair dubtes, l’experta legal també ens recomana buscar assessorament. En qualsevol cas, se superin o no els 50.000 euros, la ciutadania haurà de seguir fent la declaració de la renda al país on resideix fiscalment. 

A la recerca de protecció europea

El debat sobre la protecció dels nostres estalvis és complex, i la clau de volta en aquesta qüestió recau en qui en té el poder. En aquest sentit, creix la preocupació de la ciutadania espanyola davant l’avantprojecte que va aprovar el Consell de Ministres el passat 22 de juny i que reforma la Llei 36/2015 del 28 de setembre de Seguretat Nacional. 

“L’objectiu inicial, tal com s’havia de fer des del 2016, era especificar quins recursos pot utilitzar el govern espanyol davant d’una situació d’interès per a la seguretat nacional. És a dir, quina intervenció específica pot dur a terme l’Estat en cas de crisi, entesa com una situació que compromet la seguretat del país”. Una intervenció que, tal com remarca Ansó, encara no es pot concretar en ferm: “Per poder conèixer si finalment es podrà embargar un compte europeu o no, caldrà esperar a tenir el text definitiu, tot i que, observant els antecedents, el redactat definitiu podria ser tan ambigu que no ens permeti conèixer-ne l’abast real”.

En declaracions a 11Onze, l’advocat Arcadi Sala-Planell sí que s’atreveix a predir, però, que “aquesta llei no seria d’aplicació, si el client té els diners en un banc estranger, perquè Espanya no té competències fora del seu territori, i aquesta és una llei estatal. Per tant, per intervenir el banc central [d’un altre país] hauria de ser una llei europea”. “Seria escandalós”, rebla.

El control dels nostres estalvis

Tenint en compte l’avantprojecte, és clar que tenir els diners fora d’Espanya pot assegurar-nos més protecció per als nostres estalvis. Però per què ens protegeix més? Què diferencia Espanya d’altres països europeus? Ansó assenyala que “si tenim en compte el funcionament de la resta de països de la Unió Europea amb relació a qüestions de seguretat nacional, és cert que gran part d’aquests països reclamen un rigorós control Parlamentari i, en canvi, en el cas d’Espanya serà tan sols el Consell de Seguretat nacional qui decidirà”. 

Per cert, un Consell de Seguretat format pel president del Govern, el vicepresident, alguns ministres i altres autoritats, com el cap d’Estat Major de la Defensa, el secretari d’Estat de Seguretat, el director del Centre Nacional d’Intel·ligència, el director del Gabinet de la Presidència del Govern i el secretari d’Estat d’Exteriors, segons l’avantprojecte de Llei al qual va tenir accés El País.

Emparats per la legislació europea

El sistema de protecció dels diners en les fintech es regeix per la Directiva de 2015/2366, del Parlament Europeu i del Consell, de 25 de novembre de 2015, sobre serveis de pagament en el mercat interior. Aquesta normativa, desgrana Ansó, “obliga que els fons dels clients estiguin separats de l’empresa de diners electrònics i es dipositin en un compte separat d’una entitat de crèdit”. 

Ara bé, tal com assenyala l’experta legal, “aquests diners també es podrien fer servir per invertir en actius segurs, líquids i de baix risc”. “Al mateix temps, també cal tenir en compte que l’empresa de diners electrònics té l’obligació de contractar una assegurança, o una altra garantia que s’hi pugui comparar, per cobrir l’import equivalent als fons, per si l’empresa de diners electrònics fes fallida”, afegeix. 

Aquesta directiva europea, de fet, està en sintonia amb la legislació que han de complir les entitats de crèdit per assegurar fins a 100.000 euros per dipòsit, que busca garanties legals per als clients amb relació als seus estalvis.

11Onze s’està convertint en un fenomen com a primera comunitat fintech de Catalunya. Ara, llança la primera versió d’El Canut, la super app d’11Onze, per a Android i Apple. Des d’El Canut es pot obrir el primer compte universal al territori català.

Quan un parla de justícia a les empreses, ben aviat surt el nostre alter ego legalista, i ens diem, ben convençuts que nosaltres complim totes i cadascuna de les lleis. Considerem que complint les lleis ja no cal cap més valoració moral de si les lleis estant bé o en caldria una actualització. La implementació de la justícia no es pot deixar en mans dels experts en ètica o dels advocats. No podem simplificar la valoració de què és just concretant-ho amb què és legal. Practicar l’ètica necessita educar el judici pràctic.

Fa relativament poc un jurista important comentava que si haguéssim d’esperar a canviar la legalitat amb el permís d’aquells que hi guanyen amb les lleis actuals, encara existiria l’esclavitud. I res més cert. De fet, a les empreses, les lleis són un mínim irrenunciable, però la justícia, i sobretot, el fet de produir resultats justos en el repartiment de recursos, responsabilitats, recompenses i reconeixements, sembla que va més enllà d’aquests mínims legals. La tasca de dirigir empreses inclou valorar si els sistemes empresarials que reparteixen els recursos tangibles o intangibles són els adequats. Aquesta valoració l’aparta del compliment de la legalitat, i més encara de la neutralitat. S’ha de prendre una decisió que s’escapa de consideracions merament tècniques, fent necessària la valoració de les conseqüències que resulten de la decisió, i si aquestes conseqüències són bones o no per tothom.

La llei no és suficient, cal anar un pas més enllà

Utilitzar una pretesa tècnica neutra (o llei positiva) porta a obviar que no ho és de neutra. Fem veure que utilitzem una ciència econòmica pretesament lliure de valoracions morals. I alimentem amb ella els continguts tècnics de molts programes de directius. Això après, s’acaba implementant a l’empresa. Pensem que la llei (tècnica) ja és suficient, i anem més enllà, deleguem els aspectes morals als experts en ètica. I ho justifiquem amb una tesi de separació que considera que els fets es poden observar sense valorar-los. Es menysprea com a poc científic qualsevol judici de valor, i es fa amb arguments del tipus, “estem parlant de coses factuals, estem parlant de ciència, de coses objectives”.  Aquesta neutralitat amb què es volen valorar les decisions és impossible. La tesi de separació convindria descartar-la, més que per inútil, per falsa. La implementació de les valoracions morals es fa necessària, essent els criteris de justícia un aspecte necessari per discriminar criteris a utilitzar en les decisions.

Les lleis econòmiques no van soles, com la llei de la gravetat, sinó que són fenòmens que actuen sobre les persones, que tenen voluntat, motivació i que aprenen per bé o mal. Utilitzar les lleis econòmiques pretenent que les persones ni es motiven, ni tenen voluntat ni aprenen, perpetua, l’statu quo, o l’empitjora. Decidir quins criteris han de prevaldre a l’hora de prendre una decisió, discernir entre opcions i ser capaços de preveure les conseqüències que les decisions tenen sobre els altres. La funció de les empreses per alguns economistes és només crear beneficis, com més millor. Però no hi ha cap llei determinista que pugui forçar aquesta funció. De fet, observant la realitat, fer que les empreses només tinguin la funció social de tenir beneficis, no ens ha portat massa lluny, i per tant sembla just proposar-ne d’altres. Fer que la seva funció sigui la de generar justícia i fer que la justícia sigui intermediària pel bé comú es fa del tot necessari. Les empreses han de trobar la seva utilitat i la seva funció social. Si acaben enfocant-se al bé comú, promocionant la justícia entre tots els grups d’interès, trobaran molts més adeptes que els actuals, i realitzaran una funció millor.

Empreses de persones per persones

Un altre factor important que cal tenir en compte i que sovint passa desapercebut, és que l’empresa com una comunitat de persones que participa d’una comunitat més àmplia, on les persones poden desenvolupar-s’hi i trobar-hi un sentit, permet aportar una legitimació més àmplia i autèntica a l’activitat empresarial i ajuda a entendre la mateixa existència de les empreses, el seu sentit. Veure-les com una eina perquè tres s’hi facin rics, té un sentit petit, que ara mateix comença a ser molt ridícul per molta gent. I com poden distingir unes empreses que contribueixen al bé comú de les que no? Una manera senzilla és mirar la seva missió, i sobretot la implementació: els fets. Els fets parlen molt més que les paraules. 

Veure si les empreses diuen que resolen i resolen necessitats reals amb els seus productes i serveis (contribueixen a un bé comú social), i veure de quina manera ho fan, és a dir, com utilitzen els recursos i com tracten les persones (bé comú intern), es fa del tot imprescindible si volem tenir un teixit empresarial que també ajudi a canviar consciències. La contribució al bé comú és el que fa que les empreses puguin tenir sentit i desplegar tot el seu potencial.

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

Al contrari de la inflació, la deflació és un fenomen econòmic caracteritzat per una caiguda generalitzada i sostinguda dels preus de béns i serveis. Encara que d’entrada pot semblar una bona notícia per als consumidors perquè augmenta el seu poder adquisitiu, pot tenir conseqüències negatives per a l’economia.

La inflació és un concepte econòmic vinculat a l’evolució de l’Índex de Preus de Consum (IPC) que pràcticament tothom sap què significa, però què en sabem de la deflació? Contràriament a la inflació, la deflació o inflació negativa és un descens generalitzat i sostingut —com a mínim dos semestres— dels preus de béns i serveis.

Una deflació sol estar associada a crisis i recessions econòmiques. Es produeix quan l’oferta de béns i serveis en una economia és superior a la demanda, provocant que les empreses es vegin obligades a reduir preus per a poder vendre la producció i evitar acumular grans quantitats d’estocs.

De bon principi, una baixada generalitzada de preus ens pot semblar una cosa positiva, ja que es produirà un ajust de preus que afavorirà als consumidors. És a dir, si es mantenen els sous, augmenta el poder adquisitiu de les persones. Però també pot generar un cercle viciós de baixada de preus, provocant una reducció de la despesa i fent que el consum i la inversió s’estanquin, la qual cosa suposaria un menor creixement econòmic i un augment de l’atur.

Efectes negatius d’una deflació en l’economia

Una deflació pot desincentivar el consum: si pensem que el preu d’un producte continuarà baixant, posposarem la nostra decisió de compra esperant un millor preu. Per tant, si aquesta creença es manté en el temps i tots els consumidors posposen les seves decisions de compra, les empreses es veuran forçades a continuar abaixant els preus dels seus productes per la manca de vendes. Aquest efecte és el que es coneix com a espiral deflacionista.

Això comportarà menys beneficis per les empreses, que hauran de reduir costos, per la qual cosa tendiran a rebaixar els salaris dels seus empleats o, acomiadar treballadors, provocant un augment de la desocupació. Així doncs, una deflació pot crear o empitjorar una recessió, desencadenant crisis econòmiques de llarga durada.

Per altra banda, els preus dels actius, com les accions i els immobles, també poden caure durant períodes de deflació, afectant negativament el patrimoni net dels individus i les empreses. Aquest efecte pot provocar que sigui més difícil fer front als deutes, en augmentar la càrrega real d’aquests, la qual cosa podria portar a famílies i empreses a no poder fer front a les seves obligacions.

És per això que els bancs centrals es marquen com a objectiu l’estabilitat de preus en la seva política monetària i amb el control de l’oferta de diners, buscant una inflació entorn del 2%. Mesures que posen en pràctica a fi de mitigar la possibilitat que es produeixi una deflació i així evitar que s’hagin d’injectar diners a l’economia per augmentar l’oferta monetària, reduint el valor dels diners, perquè apugin els preus.

Si vols descobrir la millor opció per protegir els teus estalvis, entra a Preciosos 11Onze. T’ajudarem a comprar al millor preu el valor refugi per excel·lència: l’or físic.

L’expansió o flexibilització quantitativa és una mesura de política monetària per la qual un banc central compra quantitats predeterminades de deute públic o altres actius financers per a estimular l’activitat econòmica d’un país. Però, en què consisteix exactament? Quins efectes negatius pot tenir per l’economia?

L’expansió quantitativa o flexibilització quantitativa (coneguda també com a QE per les sigles en anglès de quantitative easing) és una política monetària utilitzada pels bancs centrals que es fa servir de manera excepcional per a augmentar l’oferta monetària i estimular l’activitat econòmica quan altres mesures, com la reducció dels tipus d’interès, ja no són efectives.

Tenim exemples d’aquesta política monetària en les compres de mils de milions de dòlars en bons governamentals i altres actius per part de la Reserva Federal dels Estats Units després de la crisi financera del 2008, així com en les polítiques monetàries implementades pel Banc Central Europeu (BCE) a partir del 2015, davant d’un context econòmic de creixement estancat i baixa inflació.

Aquests programes d’estímul de l’economia, basats en la compra de deute públic —principalment bons del govern— per part d’un banc central, creen noves reserves bancàries, proporcionant més liquiditat als bancs comercials i fomenten la concessió de préstecs i la inversió. 

No obstant això, també hi ha hagut programes de compra d’altres actius com ara bons corporatius, bons de titulació d’actius i bons garantits. Per norma general, són els bancs comercials o altres inversors institucionals els que venen els bons al banc central.

Quins efectes negatius pot tenir?

Amb més diners en circulació i una demanda creixent d’actius financers, els tipus d’interès a llarg termini tendeixen a baixar. Això fa que sigui més assequible per a les empreses i els consumidors obtenir crèdit, estimulant la inversió i el consum. Almenys això és la teoria, a la pràctica depèn de si els bancs veuen oportunitats d’aconseguir altes rendibilitats dels préstecs.

D’aquesta manera, no només pot fracassar en l’estímul de la demanda si els bancs continuen sense voler deixar diners a les empreses i a les famílies, sinó que aquests programes poden afavorir l’aparició de bombolles especulatives i un augment de la inflació. És a dir, la injecció de massa diners en l’economia pot fer que els preus augmentin ràpidament, creant pressions inflacionistes. Per tant, com més gran és el volum de compres, el seu efecte positiu en l’economia és més limitat.

Per altra banda, aquests estímuls poden beneficiar principalment als grans inversors i als mercats financers, ja que els preus dels actius, com les accions o els bons, tendeixen a augmentar. Segons un informe del Banc d’Anglaterra, les seves polítiques d’expansió quantitativa han beneficiat sobretot al 5% de les famílies més riques, empitjorant les desigualtats d’ingressos i les tensions socials.

Si vols descobrir com aconseguir guanys pels teus estalvis amb un producte de justícia social, 11Onze Recomana Finança Litigis.

Aprendre el valor dels diners pot ser molt més que un joc per la canalla. Transmetre’ls els valors de l’economia els pot aportar valors com la responsabilitat, la col·laboració, l’estalvi, aprendre a negociar o, fins i tot, emprendre.

Els experts recomanen començar a parlar de la gestió econòmica particular i familiar a partir dels set anys, quan els infants ja poden conscienciar-se que el caixer no dona els diners perquè és màgic, sinó perquè els adults, amb la seva feina, els guanyen i els guarden al banc.

És al nucli familiar on s’aprenen els primers valors sobre els diners. Actualment, la majoria d’infants de la nostra societat han crescut en un sistema consumista que els ha acostumat a tenir-ho tot, i a tenir-ho ja. En aquest sentit, la primera lliçó que cal aprendre és que l’accés als diners està limitat a la capacitat de producció d’un mateix. Cal fer-los veure el valor de viure dins de les seves limitacions, i que des de molt joves siguin conscients que saber gastar és tan important com saber com estalviar.

Els nens i els adolescents, els grans consumidors

Montse Junyent, formada en direcció i administració d’empreses, aconsella transmetre als infants “el valor dels diners, que costen de guanyar i que se n’ha de fer un ús ètic”. Mostrar-los, des de petits, que totes les decisions que prenem tenen una incidència econòmica, des de la compra i acumulació de joguines, fins a la pràctica de comprar i llançar, el malbaratament d’aliments, o fins i tot l’ús de bosses de plàstic. Els infants poden entendre que una d’aquestes bosses pot acabar al mar i trigar quatre-cents cinquanta anys a desintegrar-se. Conscienciar-los que la Terra és finita i ens hem de responsabilitzar i cuidar-la a través d’accions de consum sostenibles. Adults i nens han de ser conseqüents amb aquesta idea i actuar amb responsabilitat en tots els àmbits, en la nostra relació amb la gent, amb l’entorn, el món o la nostra manera de consumir. 

Junyent també defensa l’economia del bé comú, amb la finalitat de “contribuir a la construcció d’un sistema de vida més sostenible i just”. Aposta per “transmetre i donar a conèixer models econòmics alternatius sostenibles i ajudar les criatures a créixer com a persones compromeses, amb criteri, informació i voluntat de canviar allò que no els agradi”. És a dir, donar als infants totes aquelles eines que els permetin ser independents i prendre les seves pròpies decisions, basades en valors com el compromís, la sostenibilitat, l’honestedat, la innovació o la creativitat. 

Valors que es poden transmetre de moltes maneres, també a través de jocs o contes, i que comencen a l’escola. La sostenibilitat, per exemple, és un dels temes que més preocupa actualment, i per tant del qual es parla, i molt, dins del sistema educatiu. Per contra, segons Junyent, parlar d’economia des d’una visió ètica i responsable, no s’imparteix tant com caldria.

El valor dels diners a través de la setmanada

Molts pares tenen dubtes sobre si han de donar diners als fills. Sovint es pregunten quan haurien de començar a donar-los la setmanada, i quina és la quantitat ideal.

La setmanada pot esdevenir una manera determinant per ensenyar els nens a administrar i valorar els diners, un aprenentatge que els serà de gran utilitat de cara al futur. No hi ha una edat establerta per començar a utilitzar els diners, però és imprescindible que en el moment que ho facin, han de comprendre el seu valor i la importància de l’estalvi. 

Alguns pares relacionen la setmanada amb la realització de tasques de la llar, una visió que molts altres posen en dubte, justificant que tots els membres de la família han de col·laborar en aquest tipus d’activitats. Sigui quina sigui la mentalitat, la qüestió és que el model d’educació que rep l’infant sigui coherent. Per tant, no es tracta de donar setmanada o no, sinó de buscar la fórmula perfecta perquè l’aprenentatge sigui a través dels valors.

Suggerir als fills en què haurien de gastar-se la setmanada

A mesura que l’infant creixi, la setmanada podrà anar augmentant, sempre en funció de l’ús que se’n faci. És important suggerir als fills en què haurien de gastar-la, tenint en compte els seus desitjos i la necessitat que tenen d’un cert producte. Més enllà d’evitar la compra de productes que no els puguin beneficiar, és important establir una conversa fluida, sense imposar res, on fer-li veure les conseqüències de cadascuna de les seves compres. També serà un bon moment per mostrar-los noves formes de consum, sempre apostant per un model de consum sostenible, que pugui aportar-los un benefici real i el més prolongat en el temps, i que entenguin, en definitiva, que els diners hi són per facilitar-los la vida i que utilitzar-los de forma inconscient pot portar-los a situacions negatives.

El més comú és iniciar aquest aprenentatge cap als cinc o sis anys, tot i que també pot ser beneficiós fer-ho en edat preescolar. Per exemple, se’ls pot mostrar com recollir les seves joguines pot tenir una recompensa, sigui en forma de llaminadura o d’alguna altra cosa, la qüestió és assolir l’aprenentatge que, si les nostres accions tenen un impacte positiu, en som recompensats. I potser en un primer moment serà a través de coses materials, o quan comencem a treballar serà a través dels diners, però amb els anys aquest aprenentatge els farà entendre que la millor recompensa és la que es fa un mateix, des dels mateixos valors.

Ensenyar a estalviar i compartir

Una bona manera de mostrar la importància d’estalviar pot ser dividir els diners que rep l’infant, des de petit, en dues parts. La primera en forma de guardiola que pot tenir a casa, i on guardaran tots aquells diners que es pugui gastar, el que vindria a ser l’economia diària. Per altra banda, pot tenir un compte al banc on aportar aquells diners destinats a l’estalvi futur. D’aquesta manera, crearà una relació amb els diners des de les dues perspectives i entendrà la seva transcendència.

Un altre aprenentatge important serà el de compartir. Els diners no tenen per què ser de possessió individual, també es poden compartir. Una idea que socialment pot semblar controvertida, ja que ens relacionem amb els diners des del punt de vista de la possessió i, per tant, els individualitzem. Educar els infants en aquest sentit els permetrà viure aquesta relació des d’un altre punt de vista, amb més visió col·lectiva i de responsabilitat social. És important demostrar, a través de l’exemple, que els diners poden ser una via per ajudar als altres, des de fer donatius pels més desfavorits fins a comprar en una botiga determinada on els beneficis es destinin a projectes socials. Hi ha moltes maneres d’ajudar, i val la pena inculcar aquest hàbit en els infants i joves.

Com a conclusió, els infants han de rebre lliçons clares respecte als diners, i la millor manera sempre serà la pràctica, copiant les conductes que veuen a casa. Per tant, els pares han de ser l’exemple d’aquest aprenentatge, ensenyar-los no a comprar per impuls, sinó a planificar les seves metes, tant a curt com a llarg termini. Quan sigui el moment oportú, se’ls pot incentivar a fer petites tasques remunerades, i si s’enfoca des d’un punt de vista educatiu, donar-los setmanada pot esdevenir una manera determinant d’ensenyar als infants a administrar i valorar els diners, una lliçó que pot marcar les seves vides. Finalment, i tenint en compte el pes que tenen les noves generacions de cara al futur, contribuir a un aprenentatge enfocat a la construcció d’un sistema de vida més sostenible i just per a tots.

Vols ser el primer a rebre les últimes notícies sobre 11Onze? Clica aquí per subscriure’t al nostre canal de Telegram

L’economia ha estat una de les grans protagonistes de la relació entre Catalunya i Espanya. Tot realitzant un exercici de síntesi, recollim nou d’aquests moments claus de la nostra història. Potser no són els més coneguts, però, sens dubte, sí que són els que han marcat un abans i un després. Un rere l’altre, ofereixen una cronologia dels encontres i desencontres.

“Mentre Espanya no comprengui el fet català,
Espanya estarà sotmesa a tots els infortunis.”
Américo Castro, 1924 

1479. La construcció d’un Estat dinàstic

Després de la Guerra Civil castellana, els dos regnes més extensos de la península Ibèrica (Castella i la Confederació Catalana) van crear plegats una nova entitat política coneguda amb el nom de Monarquia Hispànica. Aquest Estat dinàstic es va configurar a partir de la unió de només dos elements clau: l’exèrcit i la política exterior. Per a la resta d’elements que configuren un Estat modern, com ara fronteres, monedes, lleis i institucions, van romandre totalment separats. Així, pel que fa a la configuració i repartiment del poder, cal tenir present que, mentre Castella s’articulava segons l’autoritat de la reina (Isabel), sempre per sobre de la noblesa i l’església, en canvi, la Confederació Catalana es va organitzar al voltant de la Constitució de l’Observança, que obligava el rei (Ferran) a governar i pactar d’acord amb les lleis del Principat. Vet aquí una primera diferència en el sistema d’organització polític i econòmic entre Espanya i Catalunya.

1556. La deriva de la història

A la mort de la reina castellana (Isabel), l’Estat dinàstic peninsular va estar a punt de desfer-se. Després de vicissituds familiars, el tron l’acabarà ocupant el net, per incapacitat de la filla (Joana) i per la mort del gendre (Felip). D’aquesta manera, la unió dinàstica entre els dos regnes va quedar confirmada definitivament en les persones de Carles (futur emperador) i els seus successors. Durant anys, l’emperador Carles va buscar consolidar la idea d’una monarquia universal que fos políglota i oberta per a tot el territori de l’imperi dels Habsburg. La política de l’emperador va anar encaminada a canviar el rumb de la història europea. De res li va servir creure que era possible la convivència entre els drets de les ciutats i els de les regions amb l’estructura imperial, atès que la idea de l’Estat Nació s’estava imposant, empesa en gran part per la Reforma. Tampoc no va aconseguir mai crear les complicitats necessàries entre castellans i catalans per forjar un país comú.

1585. La perversitat del sistema

La tardor de 1585, el rei Felip II de Castella va presidir la celebració de les Corts Generals de la Confederació Catalana a Montsó. Seguint la tradició instaurada pel seu pare (Carles), Felip II reconeixia així la dualitat de poder en el territori peninsular que conformaven les corones de Castella i Catalunya. El sistema parlamentari sempre comporta tensions —perquè el debat ho té—, però semblava que s’arribaria a un acord. El problema va sorgir quan els oficials reials van intentar boicotejar descaradament les resolucions de les Corts. I encara és més pervers quan la Monarquia —de manera unilateral— decideix manipular i tornar a redactar els acords presos per les Corts Catalanes per afavorir els seus interessos. Entre les alteracions més destacades i que van afectar de ple tota la Confederació Catalana, hi havia aquelles relatives al control del comerç, a l’augment de la despesa de la Reial Audiència en territori de la confederació i que van diluir el control que la Diputació del General (la Generalitat) pogués tenir sobre el Sant Ofici (la Inquisició), el braç repressor de la monarquia.

1626. Cap a una unitat centralitzada única

El març del 1626, Barcelona rep el rei de Castella, Felip IV, que havia arribat a la ciutat per jurar les Constitucions catalanes. El motiu no fou altre que poder desencallar l’ambiciós pla del ministre del rei, el comte duc d’Olivares. El projecte, conegut com la “Unión de Armas”, pretenia que cada regne que formava part de Castella —o sigui, principalment la Confederació Catalana— aportés un nombre determinat de diners i soldats. Però el que no van calibrar bé les oligarquies castellanes va ser que si Felip IV jurava les Constitucions catalanes, certament se li atorgava automàticament el títol de comte de Barcelona, cosa que l’obligava a fiscalitzar els seus recursos. Per tant, els catalans estaven més interessats que s’aprovessin les seves propostes de noves Constitucions catalanes i que s’atenguessin els greuges, que no pas a participar en guerres absurdes. Curiosament, dues dècades més tard, el territori nord-català serà extirpat del cos principal de manera deshonesta. I no serà fins quaranta anys més tard que Castella notificarà oficialment a la Generalitat la pèrdua del territori nord-català.

1760. Les regles del joc canvien

Des de feia unes dècades, una nova família d’origen francès ostentava el tron de Castella, els Borbons. Enrere havia quedat la disputa oberta sobre aquell ascens, fins al punt que s’havia hagut de dirimir en el camp de batalla. Passades quatre dècades del Decret de Nova Planta, el rei Carles III va convocar les Corts generals a Madrid. En aquell nou paradigma polític sorgit del camp de batalla, els representants dels antics territoris de la Confederació Catalana —format per Catalunya, Aragó, València i Mallorca— van presentar plegats un memorial que contenia una crítica frontal al sistema borbònic vigent. Simplificant molt, el document conegut com el “Memorial de Greuges” defensava que el nou Estat havia de vetllar per la pluralitat territorial i havia d’allunyar-se d’estructures centralistes i unificadores.

1810. La construcció d’una nova realitat política

En un context de guerra europea, arribaren fins a Cadis més de 240 diputats d’arreu del territori convençuts que anaven a fer història, atès que s’anava a redactar una moderna Constitució. El rei Carles IV d’Espanya havia estat deposat per absolutista, després de l’ocupació francesa del territori peninsular. A les Corts de Cadis es va establir que el poder residia en el conjunt dels ciutadans, representats a les Corts. Però Cadis també va suposar —per primera vegada— l’oportunitat real per la qual els polítics catalans van ser cridats a participar activament en el nou sistema polític espanyol que s’estava creant. En aquell revolucionari context, la delegació catalana va defensar obertament la proposta de modernitzar Espanya d’acord amb el projecte austriacista liquidat feia menys d’un segle. Per tant, calia fonamentar el desenvolupament econòmic i social d’acord amb la industrialització dels territoris. Però pel Tractat de Valençay es va restituir en el tron a Ferran VII com a monarca absolut, i va frustrar totes aquelles idees modernes sorgides de les Corts de Cadis i de la seva revolucionària Constitució, que havia sacsejat Espanya.

1870. La història sempre ofereix una segona oportunitat

Aquell estiu del 1870 a París, Maria Isabel Lluïsa de Borbó i Borbó-Dues Sicílies, reina d’Espanya, abdicà. Aquesta renúncia del poder —igual que l’emperador Carles— era la conseqüència d’un intens debat polític sobre com s’havia d’articular la modernitat d’Espanya. La disputa entre carlins i liberals s’havia dirimit en els camps de batalla durant les darreres tres dècades. Però durant les dècades següents l’atzucac continuaria. Espanya havia entrat en un laberint del qual trigarà cent anys a sortir. La modernitat va comportar una profunda transformació estructural, inclòs el repartiment del poder. La historiografia ha abordat aquest període des de la perspectiva de la primera crisi del capitalisme espanyol. Però, en realitat, a l’origen del problema econòmic de tot plegat hi ha la corrupció. 

Polítics, militars i nobles van especular tant en les companyies ferroviàries com en la construcció, fins al punt que a finals de la dècada hi va haver un crac borsari de dimensions bíbliques. La Guerra Civil dels Estats Units va provocar un augment dels preus de la matèria primera —el cotó—, motor de la indústria tèxtil catalana, que —per manca de previsió de l’Estat— va provocar la ruïna de molts empresaris d’aquest sector. I un període perllongat de males collites va provocar un augment estrepitós del preu dels aliments bàsics, que va afectar negativament les classes més populars. En aquest context tan difícil i atès que l’Estat estava tan endeutat, es van aportar dues solucions: per una banda, augmentar la pressió fiscal sobre les classes populars i, per l’altra, embolicar-se en una aventura colonial com va ser la Guerra de les Illes Xinxa, davant les costes del Perú.

1931. La muntanya és un bon lloc per pensar

Aquella primavera del 1931, Espanya va optar per gestionar el poder seguint una fórmula fracassada en el passat. La corrupció havia esgotat el sistema de la Restauració borbònica i, per tant, calia buscar una nova relació amb el poder. La pregunta que es plantejava llavors —i encara avui— era si Espanya podia ser una federació de nacions. Calia provar-ho! En aquest context, s’instal·laren al Santuari de Núria els diputats del recentment creat Govern de la Generalitat de Catalunya, encarregats de redactar una proposta de relació entre Catalunya i Espanya. Tothom tenia la certesa d’estar davant d’un moment històric. 

El resultat fou un text constitucional que responia a la voluntat de Catalunya i al seu legítim dret d’exercir l’autodeterminació. S’estava proposant una situació d’igualtat jurídica i política respecte als altres pobles de l’Estat. Es plantejava ampliar la mirada. Davant del text, l’Estat es va posar nerviós. Un any més tard, les Corts espanyoles van aprovar un Estatut que ja no tenia res a veure amb el que havia refrendat mesos enrere el poble de Catalunya. Es rebutjava la fórmula federal, es reduïen competències de la Generalitat i s’instaurava la cooficialitat del català i el castellà en un model bilingüe. Catalunya quedava reduïda a una “regió autònoma dins l’Estat espanyol”. Va ser aleshores quan a la llunyania començaren a sentir-se remors de sabres que obligaven Espanya a tornar al camp de batalla.

2004. Cap a un nou paradigma històric

Amb la ressaca dels esdeveniments de la darrera dècada del segle passat, tothom va creure que Espanya havia optat per reconèixer la seva diversitat. La llengua catalana era —fins i tot— parlada en els cercles més íntims de l’oligarquia castellana. En un clima de puixança econòmica, estabilitat social i de reconeixement mutu, Catalunya va creure que podia tornar a plantejar la seva relació amb Espanya. Era possible? L’escrupolositat de l’escomesa —igual que en el passat—, en l’elaboració d’un nou marc constitucional com fou el nou Estatut de Catalunya, va suposar un important esforç per trobar un punt d’encontre on hi fossin representades tots els espectres socials. La continuació és sabuda per tothom. L’1 d’octubre de 2017 és la constatació de la impossibilitat del diàleg i la necessitat de tornar a l’inici de tot: a molt abans de la Guerra Civil castellana de 1479.

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

El monitoratge de la nostra conducció ja és ineludible, els cotxes connectats s’han convertit en telèfons intel·ligents amb rodes i són una oportunitat de negoci addicional per a totes les marques, des de poder oferir equipament opcional via subscripcions fins a la venda a tercers de les dades generades per milions de clients. Ens ha de preocupar aquesta nova pèrdua de privacitat?

Amb l’avanç de la tecnologia, els cotxes connectats a internet s’estan convertint en una realitat cada vegada més present en les nostres vides. Els fabricants de cotxes argumenten que aquests vehicles sense botons físics, amb pantalles gegants i farcits de càmeres i sensors que monitoritzen el nostre comportament ofereixen una experiència de conducció més “segura” i còmoda.  

Aquesta capacitat per comunicar-se amb altres vehicles, dispositius i serveis a través d’internet també obre noves oportunitats de negoci per a les marques. Alguns fabricants de cotxes ja han posat a prova la paciència dels seus clients amb models de subscripció mensual per seients calefactables, mentre d’altres ofereixen més potencia a canvi d’una subscripció anual o es pantaixen cobrar una subscripció per les opcions més populars.

A més, gràcies a aquesta interconnexió els vehicles poden recopilar i transmetre dades en temps real sobre els hàbits de conducció, la ubicació i l’estat del vehicle, que ofereixen un potencial d’ingressos addicionals per a les marques disposades a vendre aquesta informació, la qual cosa pot suposar una amenaça per al dret a la privacitat dels usuaris. 

De la teoria a la realitat

Un informe elaborat per la fundació Mozilla alertava que els cotxes connectats són “terribles en concepte de privacitat i seguretat” i destacava que 25 de les marques de cotxes més conegudes recopilen sense consentiment un gran nombre de dades dels seus usuaris, no sols relacionades estrictament amb la conducció, com el seu lloc de residència o les seves destinacions habituals, sinó també d’altres molt més sensibles, com a expressions facials, estat de salut i informació genètica o sobre la seva vida sexual, tot això mitjançant dispositius connectats, micròfons i càmeres.

Segons l’estudi, un 84% de les marques analitzades comparteixen o venen les dades dels propietaris i un 92% atorga als conductors poc o cap control sobre les seves dades personals. Tot i que totes les marques suspenen en el tractament de dades, Tesla obté el pitjor resultat, mentre que Renault, Dacia i BMW, respectivament, tenen menys mala puntuació.

Alguns van qualificar aquest informe d’alarmista, tanmateix, pocs mesos després, el New York Times informava que algunes marques ja estan compartint dades dels hàbits de conducció dels seus clients amb les asseguradores i que als “mals conductors” ja els havien apujat les pòlisses fins a un 21%, sense haver tingut cap accident.

Kenn Dahl, un informàtic de Seattle, als Estats Units, que condueix un Chevrolet Bolt elèctric, va aconseguir un informe de LexisNexis, una agència de dades amb seu a Nova York que treballa amb asseguradores, on s’havien registrat les 640 vegades que ell o la seva dona havien agafat el cotxe en els últims sis mesos, amb tot luxe de detalls, com l’hora d’inici i fi del trajecte, les distàncies recorregudes, i totes les vegades que va passar de 130 km/h, o quan va fer frenades brusques o fortes acceleracions.

Totes aquestes dades es van recopilar i, sobretot, es van vendre sense que el Sr. Dahl ho sabés. En aquest cas es van vendre a companyies d’assegurances, però de la mateixa manera es podien haver venut a altres empreses de qualsevol àmbit.

Estem protegits per la legislació europea?

La normativa europea sobre el tractament de les dades personals aplicada als cotxes connectats es basa en el Reglament General de Protecció de Dades (RGPD) i en la Directiva ePrivacy, que estableixen els principis i drets que han de respectar-se en el tractament de les dades personals. 

Entre altres obligacions, les empreses responsables del tractament de dades han d’informar els interessats sobre l’ús de les seves dades, obtenir el seu consentiment quan sigui necessari, garantir la seguretat i confidencialitat de les dades, minimitzar la quantitat i el temps de conservació de les dades i permetre l’exercici dels drets d’accés, rectificació, supressió, limitació, oposició i portabilitat.

Bàsicament, la mateixa normativa que ja s’aplica quant al tractament de dades i privacitat dels dispositius mòbils com ara els telèfons intel·ligents. Dit això, no és cap secret que feta la norma, feta la trampa, per la qual cosa els experts sempre recomanen revisar minuciosament els termes i condicions i només facilitar les dades o acceptar funcionalitats que realment aportin un valor real, cosa a la qual estem acostumats quan fem servir el mòbil, però que fins fa poc era impensable haver de tenir en compte cada vegada que engeguem el “nostre” cotxe.

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

Tenint en compte que vivim en un planeta amb recursos finits, el model econòmic actual basat en un creixement il·limitat sembla destinat al col·lapse. Però hi ha una alternativa viable? Estem preparats per assumir les conseqüències d’una reducció deliberada de la producció i del consum? 

El creixement econòmic mundial es va veure esperonat per la revolució industrial i es va disparar a la fi de la Segona Guerra Mundial amb l’eclosió del consumisme. A partir dels anys 50 va començar un ràpid procés de creixement econòmic sense precedents que, tot i les recessions, s’ha mostrat imparable.

El consum d’energia per càpita va seguir un camí paral·lel després d’haver-se mantingut relativament estable durant dècades. I el mateix podem dir sobre l’ús de fertilitzants, consum d’aigua, producció de paper, etc. De la mateixa manera, les emissions de gasos d’efecte hivernacle i la pèrdua de biodiversitat van augmentar exponencialment.

És evident que aquest procés de desenvolupament va lligat a un augment de l’ús de recursos naturals, la contaminació i el canvi climàtic. Per tant, cal plantejar una transformació conscient i planificada de l’estructura econòmica i social per fer-la més sostenible. 

Per a avançar cap aquesta transició ecològica es necessiten pactes que facin possible una reducció dels negocis ambientalment nocius en benefici d’altres més sostenibles i que formin part d’una economia circular. Potser més important, cal un canvi de mentalitat de la societat i, encara més difícil, d’una classe política ara supeditada als interessos corporatius.

Fugint d’una falsa dicotomia

A diferència del creixement econòmic, que es mesura per l’augment del producte interior brut (PIB), el concepte del decreixement econòmic és un moviment social i polític que fomenta la reducció deliberada de la productivitat i el consum i que promou la redistribució de la riquesa per assolir una vida més sostenible i equilibrada.

Els debats sobre l’actitud a prendre enfront del canvi climàtic o el model de creixement econòmic imperant sovint es redueixen a la confrontació entre aquests dos extrems. Per una banda, els partidaris de no canviar res per mantenir l’statu quo, per l’altra, els que ho volen canviar tot per desmantellar el sistema actual i substituir-lo per un model de decreixement. 

Es tracta d’un fals dilema que divideix a la societat i no representa al públic en general. No té per què ser així. Per exemple, d’igual manera que tots podem estar d’acord a dir que és preferible millorar el benestar social en comptes d’empitjorar-lo, o el funcionament de les institucions públiques, o evitar els conflictes bèl·lics, segurament també ens posaríem d’acord si parléssim en termes de creixement sostenible o decreixement de les indústries contaminants. 

Per altra part, no es pot aplicar la mateixa solució en l’àmbit global. El creixement econòmic ve acompanyat de la prosperitat i és molt fàcil i, fins i tot d’hipòcrita, advocar per un model de decreixement econòmic mundial des d’una posició de privilegi envers els països en vies de desenvolupament. Un dilema que no és nou i que ja ha generat tensions quant a les quotes de reducció de gasos d’efecte hivernacle.

De la mateixa manera, un decreixement econòmic imposat requeriria una intervenció estatal i una pèrdua de llibertats sense precedents, almenys en una societat democràtica. Estem preparats per assumir aquest major control governamental després del que s’ha vist amb les protestes dels pagesos en contra d’aquest tipus de mesures que s’han produït al llarg d’Europa? Podem assumir més impostos i més restriccions en el que podem o no podem fer?

No hi ha cap dubte que aquesta transició cap a un model de societat més sostenible és necessària, tanmateix, tant si s’opta per mantenir, incrementar o reduir el creixement econòmic, la solució passarà necessàriament per adoptar un model híbrid que sigui viable i capaç de cohesionar al conjunt de la societat.

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!