Nou desencontres històrics Catalunya-Espanya

L’economia ha estat una de les grans protagonistes de la relació entre Catalunya i Espanya. L’agent d’11Onze Oriol Garcia Farré recull nou d’aquests moments claus de la nostra història. Potser no són els més coneguts, però, sens dubte, sí que són els que han marcat un abans i un després. Un rere l’altre, ofereixen una cronologia dels encontres i desencontres.

“Mentre Espanya no comprengui el fet català, 

Espanya estarà sotmesa a tots els infortunis.”

Américo Castro, 1924 

1479 – La construcció d’un Estat dinàstic

Després de la Guerra Civil castellana, els dos regnes més extensos de la Península Ibèrica (Castella i Aragó) van crear plegats una nova entitat política coneguda amb el nom de Monarquia Hispànica. Aquest Estat dinàstic es va configurar a partir de la unió de només dos elements clau: l’exèrcit i la política exterior. Per a la resta d’elements que configuren un Estat modern, com ara fronteres, monedes, lleis i institucions, van romandre totalment separats. Així, pel que fa a la configuració i repartiment del poder, cal tenir present que, mentre Castella s’articulava segons l’autoritat de la reina (Isabel), sempre per sobre de la noblesa i l’església, en canvi, la Corona d’Aragó es va organitzar al voltant de la Constitució de l’Observança, que obligava el rei (Ferran) a governar i pactar d’acord amb les lleis del Principat. Vet aquí una primera diferència en el sistema d’organització polític i econòmic entre Espanya i Catalunya.

1556. La deriva de la història

A la mort de la reina castellana (Isabel), l’Estat dinàstic peninsular va estar a punt de desfer-se. Després de vicissituds familiars, el tron l’acabarà ocupant el net, per incapacitat de la filla (Joana) i per la mort del gendre (Felip). D’aquesta manera, la unió dinàstica entre els dos regnes va quedar confirmada definitivament en les persones de Carles (futur emperador) i els seus successors. Durant anys, l’emperador Carles va buscar consolidar la idea d’una monarquia universal que fos políglota i oberta per a tot el territori de l’imperi dels Habsburg. La política de l’emperador va anar encaminada a canviar el rumb de la història europea. De res li va servir creure que era possible la convivència entre els drets de les ciutats i els de les regions amb l’estructura imperial, atès que la idea de l’Estat-Nació s’estava imposant, empesa en gran part per la Reforma. Tampoc no va aconseguir mai crear les complicitats necessàries entre castellans i catalans per forjar un país comú.

1585 – La perversitat del sistema

La tardor de 1585, el rei Felip II de Castella va presidir la celebració de les Corts Generals de la Corona d’Aragó a Montsó. Seguint la tradició instaurada pel seu pare (Carles), Felip II reconeixia així la dualitat de poder en el territori peninsular que conformaven les corones de Castella i Aragó. El sistema parlamentari sempre comporta tensions —perquè el debat ho té—, però semblava que s’arribaria a un acord. El problema va sorgir quan els oficials reials van intentar boicotejar descaradament les resolucions de les Corts. I encara és més pervers quan la Monarquia —de manera unilateral— decideix manipular i tornar a redactar els acords presos per les Corts Catalanes per afavorir els seus interessos. Entre les alteracions més destacades i que van afectar de ple tota la Corona d’Aragó, hi havia aquelles relatives al control del comerç, a l’augment de la despesa de la Reial Audiència en territori català i que van diluir el control que la Diputació del General (la Generalitat) pogués tenir sobre el Sant Ofici (la Inquisició), el braç repressor de la monarquia.

1626 – Cap a una unitat centralitzada única

El març del 1626, Barcelona rep el rei de Castella, Felip IV, que havia arribat a la ciutat per jurar les Constitucions catalanes. El motiu no fou altre que poder desencallar l’ambiciós pla del ministre del rei, el comte duc d’Olivares. El projecte, conegut com la Unión de Armas, pretenia que cada regne que formava part de Castella —o sigui, principalment la Corona d’Aragó— aportés un nombre determinat de diners i soldats. Però el que no van calibrar bé les oligarquies castellanes va ser que si Felip IV jurava les Constitucions catalanes, certament se li atorgava automàticament el títol de comte de Barcelona, cosa que l’obligava a fiscalitzar els seus recursos. Per tant, els catalans estaven més interessats que s’aprovessin les seves propostes de noves Constitucions catalanes i que s’atenguessin els greuges, que no pas a participar en guerres absurdes. Curiosament, dues dècades més tard, el territori nord-català serà extirpat del cos principal de manera deshonesta. I no serà fins quaranta anys més tard que Castella notificarà oficialment a la Generalitat la pèrdua del territori nord-català.

1760 – Les regles del joc canvien

Des de feia unes dècades, una nova família d’origen francès ostentava el tron de Castella, els Borbons. Enrere havia quedat la disputa oberta sobre aquell ascens, fins al punt que s’havia hagut de dirimir en el camp de batalla. Passades quatre dècades del Decret de Nova Planta, el rei Carles III va convocar les Corts generals a Madrid. En aquell nou paradigma polític sorgit del camp de batalla, els representants dels antics territoris de la Corona d’Aragó van presentar plegats un memorial que contenia una crítica frontal al sistema borbònic vigent. Simplificant molt, el document conegut com el Memorial de greuges defensava que el nou Estat havia de vetllar per la pluralitat territorial i havia d’allunyar-se d’estructures centralistes i unificadores.

1810 – La construcció d’una nova realitat política

En un context de guerra europea, arribaren fins a Cadis més de 240 diputats d’arreu del territori convençuts que anaven a fer història, redactar una Constitució. El rei Carles IV d’Espanya havia estat deposat per absolutista, després de l’ocupació francesa del territori peninsular. A les Corts de Cadis es va establir que el poder residia en el conjunt dels ciutadans, representats a les Corts. Però Cadis també va suposar —per primera vegada— l’oportunitat real a la qual els polítics catalans van ser cridats a participar activament en el nou sistema polític espanyol que s’estava creant. En aquell revolucionari context, la delegació catalana va defensar obertament la proposta de modernitzar Espanya d’acord amb el projecte austriacista liquidat feia menys d’un segle. Per tant, calia fonamentar el desenvolupament econòmic i social d’acord amb la industrialització dels territoris. Però pel Tractat de Valençay es va restituir en el tron a Ferran VII com a monarca absolut, i va frustrar totes aquelles idees modernes sorgides de les Corts Cadis i de la seva revolucionària Constitució, que havia sacsejat Espanya.

1870 – La història sempre ofereix una segona oportunitat

Aquell estiu del 1870 a París, Maria Isabel Lluïsa de Borbó i Borbó-Dues Sicílies, reina d’Espanya, abdicà. Aquesta renúncia del poder —igual que l’emperador Carles— era la conseqüència d’un intens debat polític sobre com s’havia d’articular la modernitat d’Espanya. La disputa entre carlins i liberals s’havia dirimit en els camps de batalla durant les darreres tres dècades. Però durant les dècades següents l’atzucac continuaria. Espanya havia entrat en un laberint del qual trigarà cent anys a sortir. La modernitat va comportar una profunda transformació estructural, inclòs el repartiment del poder. La historiografia ha abordat aquest període des de la perspectiva de la primera crisi del capitalisme espanyol. Però, en realitat, a l’origen del problema econòmic de tot plegat hi ha la corrupció. 

Polítics, militars i nobles van especular tant en les companyies ferroviàries com en la construcció, fins al punt que a finals de la dècada hi va haver un crac borsari de dimensions bíbliques. La Guerra Civil dels Estats Units va provocar un augment dels preus de la matèria primera —el cotó—, motor de la indústria tèxtil catalana, que —per manca de previsió de l’Estat— va provocar la ruïna de molts empresaris d’aquest sector. I un període perllongat de males collites va provocar un augment estrepitós del preu dels aliments bàsics, que va afectar negativament a les classes més populars. En aquest context tan difícil i atès que l’Estat estava tan endeutat, es van aportar dues solucions: per una banda, augmentar la pressió fiscal sobre les classes populars i, per l’altra, embolicar-se en una aventura colonial com va ser la Guerra de les Illes Xinxa, davant les costes del Perú.

1931 – La muntanya és un bon lloc per pensar

Aquella primavera del 1931, Espanya va optar per gestionar el poder seguint una fórmula fracassada en el passat. La corrupció havia esgotat el sistema de la Restauració borbònica i, per tant, calia buscar una nova relació amb el poder. La pregunta que es plantejava llavors —i encara avui— era si Espanya podia ser una federació de nacions. Calia provar-ho! En aquest context, s’instal·laren al Santuari de Núria els diputats del recentment creat Govern de la Generalitat de Catalunya, encarregats de redactar una proposta de relació entre Catalunya i Espanya. Tothom tenia la certesa d’estar davant d’un moment històric. 

El resultat fou un text constitucional que responia a la voluntat de Catalunya i al seu legítim dret d’exercir l’autodeterminació. S’estava proposant una situació d’igualtat jurídica i política respecte als altres pobles de l’Estat. Es plantejava ampliar la mirada. Davant del text, l’Estat es va posar nerviós. Un any més tard, les Corts espanyoles van aprovar un Estatut que ja no tenia res a veure amb el que havia refrendat mesos enrere el poble de Catalunya. Es rebutjava la fórmula federal, es reduïen competències de la Generalitat i s’instaurava la cooficialitat del català i el castellà en un model bilingüe. Catalunya quedava reduïda a una “regió autònoma dins l’Estat espanyol”. Va ser aleshores quan a la llunyania començaren a sentir-se remors de sabres que obligaven Espanya a tornar al camp de batalla.

2004 – Cap a un nou paradigma històric

Amb la ressaca dels esdeveniments de la darrera dècada del segle passat, tothom va creure que Espanya havia optat per reconèixer la seva diversitat. La llengua catalana era —fins i tot— parlada en els cercles més íntims de l’oligarquia castellana. En un clima de puixança econòmica, estabilitat social i de reconeixement mutu, Catalunya va creure que podia tornar a plantejar la seva relació amb Espanya. Era possible? L’escrupolositat de l’escomesa —igual que en el passat—, en l’elaboració d’un nou marc constitucional com fou el nou Estatut de Catalunya, va suposar un important esforç per trobar un punt d’encontre on hi fossin representades tots els espectres socials. La continuació és sabuda per tothom. L’1 d’octubre de 2017 és la constatació de la impossibilitat del diàleg i la necessitat de tornar a l’inici de tot: a molt abans de la Guerra Civil castellana de 1479.

Vols un compte d’11Onze? Demana tanda a Fem Cua. Amb el codi que et donarem, podràs obrir un compte l’1 d’octubre.

A 11Onze volem que la gent es formi per empoderar-se econòmicament. Pots començar-ho a fer amb la sèrie El Diner. 

El diner és una sèrie d’animació que podeu trobar a la Plaça, amb l’objectiu d’explicar de manera amena i molt senzilla el món de l’economia. La sèrie consta de nou capítols amb lliçons com “Història de la moneda”, “La creació monetària” o “La concentració de la riquesa”. En finalitzar cada capítol trobem un qüestionari per saber si n’hem entès els conceptes. Però, quina és la definició del diner? I de l’economia?

El diner és el cor de la nostra economia: és l’eina que ens facilita l’intercanvi de béns (el menjar que comprem, una casa, un ordinador o una bicicleta) i serveis (el temps que paguem pel temps que algú ha dedicat a fer alguna una cosa: un metge, una advocada, una mestra d’escola, un mecànic…) a través d’una moneda. 

Aquesta moneda acostuma a tenir forma de moneda central material (en forma de bitllet i de monedes, els diners que podem tocar i portar a la cartera), anomenada també moneda manual, líquida o efectiu. Aquestes monedes són fabricades al Banc Central Europeu (BCE), a banda d’afavorir que l’economia funcioni. 

L’altra moneda amb la qual podem pagar els béns i serveis és la moneda escriptural o secundària, és a dir, els números del nostre compte corrent, que no existeixen físicament i que tan sols existeixen dintre del sistema informàtic de la comptabilitat del banc. Aquests diners són gestionats pels bancs comercials privats, els que treballen directament amb la ciutadania i que trobem a la nostra ciutat o al nostre barri. Són els que distribueixen les monedes i els bitllets que crea el BCE.

Satisfer l’oferta i la demanda

Si mirem la lliçó “Aprèn a avaluar l’economia”, de l’apartat Aprendre de la Plaça, també entendrem per què l’economia és un sistema de distribució i de gestió dels recursos limitats per satisfer la demanda de les persones.

Però el terme economia va més enllà, ja que tots contribuïm a fer-la possible. Els nostres actes s’hi reflecteixen: en allò que consumim, les hores que treballem, els béns que posseïm, els diners que podem arribar a estalviar. La suma dels actes que prenem individualment tota la ciutadania és el destí de l’economia global. Dit d’una altra manera: l’economia és el resultat del que nosaltres decidim. 

Esperem que amb aquesta petita introducció de la sèrie El Diner, i del resum dels seus conceptes, us hagin vingut ganes d’aprendre sobre economia i sobre el món de les finances. Ja ho diuen: “A la vida, unes vegades es guanya, i d’altres s’aprèn”.

Vols un compte d’11Onze? Demana tanda a Fem Cua. Amb el codi que et donarem, podràs obrir un compte l’1 d’octubre.

La PSD2 és la directiva europea que regula els serveis de pagament electrònic fets a la zona euro. La nova normativa, que actualitza la del 2007, introdueix fortes mesures en el camp de la ciberseguretat. A 11Onze ens regirem per aquesta directiva. Te n’expliquem els avantatges de la mà de l’agent Jordi Oller.

La nova directiva PSD2 va entrar en vigor a l’Estat espanyol el desembre de 2020, després de l’aprovació del Real Decret Llei 19/2018 de serveis de pagament. Aquesta norma recull els drets i les obligacions, tant de les entitats com dels clients, pel que fa als serveis de pagament. “Busca atendre les necessitats de protecció en un context de forts avenços tecnològics en el camp del comerç electrònic”, detalla Oller.

La PSD2, doncs, regula tots els pagaments de transferències, domiciliacions, amb targetes i altres moviments bancaris que es fan a Europa, i té com a finalitat que tots els serveis de pagament del sector financer siguin més transparents, més competitius i més innovadors.

Protegir-nos dels ciberatacs

D’entrada, la PSD2 introdueix fortes mesures en el camp de la ciberseguretat. Entre d’altres, una doble autenticació o autenticació reforçada a l’hora de permetre operacions bancàries, fet que redueix substancialment el risc de suplantació d’identitat. És amb aquest objectiu que les entitats de serveis financers han d’oferir als seus clients una API, és a dir, una interfície de programació d’aplicacions. “Les noves API donen flexibilitat, simplifiquen el disseny i l’ús i permeten innovar en nous serveis”, assegura el nostre agent d’11Onze. Alhora, aquestes entitats financeres han de compartir amb altres empreses informació, sempre que es tingui el consentiment del client.

A més, ara, amb la PSD2, les empreses no poden accedir a les dades financeres sensibles dels clients. I les entitats bancàries han d’establir un accés al compte, l’anomenat XS2A, que es coneix popularment com a banca oberta, ja que tenen el deure de proporcionar les interfícies necessàries perquè la persona pugui accedir a les seves dades del compte, sempre que hagi donat el seu consentiment. “Així, per exemple, els usuaris poden veure tots els seus comptes en un sol lloc o fer pagaments en línia per transferència bancària”, ens explica Oller. Segur que ho heu llegit a La Plaça, però a partir de l’1 d’octubre la interfície d’11Onze serà El Canut, una aplicació d’última generació, un moneder digital on fer tot d’operacions diferents i que permet gestionar alhora diversos comptes. 

La nova PSD2 també ofereix solucions per garantir que la transferència de dades sensibles, mitjançant les API, es dugui a terme sense cap risc per al client i que la protecció de les dades estigui garantida gràcies a dos mitjans diferents: el certificat QWAC i el certificat QSealC. En les transaccions en línia, per tant, ja no n’hi ha prou amb demanar la targeta de dèbit o crèdit al client, sinó que cal també una doble autenticació (Strong Customer Authentication, o SCA). En definitiva, calen, almenys, dos dels tres factors següents per poder fer una transacció:

• El que el client té, com ara la targeta de dèbit/crèdit o el telèfon mòbil.
• El que el client sap, com ara una clau del banc o un PIN que li arriba al telèfon mòbil.
• El que el client és, és a dir, una identificació, sigui una empremta dactilar o el reconeixement facial, algun paràmetre d’identificació biomètrica.

Menys frau, millors compres per internet

En definitiva, la PSD2 permet que el comerç electrònic sigui molt més segur, perquè evita el frau amb targetes robades o duplicades i evita les retrocessions. A més, també fa possible que les compres per internet siguin més amigables. “Facilita els processos d’autenticació, gràcies a paràmetres d’identificació biomètrica o els pagaments a través del mòbil, en lloc de fer-ho amb la targeta”, explica el nostre agent 11Onze.

Per últim, i no menys important, la PSD2 incentiva que es redueixin els costos de les transaccions en línia. “Allibera l’accés a les interfícies bancàries, i permet que més empreses competeixin en aquest ecosistema de pagaments”, conclou Oller. Cal tenir en compte, però, que només estaran subjectes a la PSD2 les transaccions en què l’emissor de la targeta sigui europeu, és a dir, pertanyi als 27 països de la UE; o en què l’adquirent, o la institució financera que processa la transacció en nom del comerç, també sigui europeu. El que és clar és que amb 11Onze podreu estar segurs.

Vols un compte d’11Onze? Demana tanda a Fem Cua. Amb el codi que et donarem, podràs obrir un compte l’1 d’octubre.

“Independència econòmica és que no depens de ningú ni de res per poder viure”. Ras i curt. Així de clar ho té el nostre director financer, Oriol Tafanell. Resseguim, pas a pas, els seus consells, i responem com la comunitat 11Onze farà camí per arribar-hi.

Abans, però, cal que ens demanem per què és tan important que ens empoderem. “La independència econòmica et permet decidir què vols fer a la vida i això, encara que sovint separem el cor del cap, et fa estar més fort emocionalment”, resumeix Tafanell només començar. Amb independència econòmica, ens oblidem de les tensions, dels nervis, de no dormir a les nits i de l’angoixa. La independència econòmica, doncs, la construïm, primer, individualment; i, després, lluitem per assolir-la col·lectivament. Anem a veure-ho!

Tres consells per emancipar-se individualment

1. Fes-te un pressupost. El nostre director financer és concís: “El més bàsic és fer-se un pressupost, saber quins ingressos obtens i quines despeses generes”, ens diu. Si els ingressos no són prou per pagar totes les despeses, el més lògic és rebaixar les darreres. I posa un exemple: “Si has fet un pressupost pensant que pagaràs un lloguer de 1.000 euros al mes, però després hi afegeixes la roba, el menjar, els subministraments, i no et dona, potser has de veure si el lloguer que tens és massa alt. Si t’encaparres o saps que no pots reduir aquesta despesa de cap manera, has de mirar com obtenir més diners”. Per a Tafanell, és importantíssim saber quants diners tenim, com ho gestionem i, per això, considera imprescindible una aplicació com la que tindran els clients d’11Onze, El Canut: “La gent tindrà la possibilitat de veure on i com estan els seus diners, aprendrà a gestionar-los, a moure’s financerament. És una eina”, resumeix.
2. Obliga’t a estalviar. Encara que hagis aconseguit un equilibri estable entre ingressos i despeses, Tafanell recomana que els ingressos sempre siguin superiors a les despeses, per un senzill motiu: la incertesa. “Has de poder enfrontar els sotracs, i a la vida n’hi ha contínuament: perquè et quedes sense feina, perquè se t’espatlla la nevera… Qualsevol situació pot causar un daltabaix. Per això, el que realment et farà independent econòmicament és que els ingressos et permetin estalviar”, assevera. 
3. Detalla en què has de gastar els diners. Per últim, el nostre director financer recorda que cada etapa de la vida ha de marcar unes prioritats d’estalvi. “Així, de jove, si estudies gràcies a la família, és important treballar per estalviar. Després, vius en parella, tens fills o et construeixes una trajectòria professional, i els estalvis serveixen per poder pagar el que et ve a sobre. I, al final, quan ja estem encarcarats, hem de mirar d’invertir els estalvis en un bon pla de pensions, en la jubilació”, repassa Tafanell. La clau, segons ell, és anar fent “una mica cada dia, mantenir una disciplina durant tota la vida”. 

Els cinc objectius per a l’empoderament col·lectiu

1. Reduir el deute. “Avui en dia, amb la situació econòmica en què ens trobem, si ets jove, estudia i treballa, estalvia. Ara, cal pencar. A ciutats com Barcelona, pagar un lloguer és pràcticament impossible. I això s’ha de canviar, és clar. Una renda universal? En un país com el nostre, tot i que ja ho voldríem, ens n’hem d’oblidar”, admet el nostre cap financer. I ens recorda que “Espanya és un país altament deficitari”. “Si la independència econòmica col·lectiva és mantenir les despeses i els ingressos d’un país, no ens podem endeutar. I a l’Estat l’endeutament creix i creix, tot se’n va a pagar interessos”, detalla.
2. Solidaritat vol dir pagar impostos. Per això, és imprescindible, segons Tafanell, “ser molt solidari”. “Això significa que no treballi ningú en negre i que tothom pagui impostos”, resumeix. A gran escala, implica evitar les evasions d’impostos, els paradisos fiscals. “És insolidari, i l’únic que fa és malmetre l’economia col·lectiva del país”. De fet, com més gent pagui impostos, explica Tafanell, menys impostos haurem de pagar. 
3. Seguir educant el món. “Hi ha massa capital que no paga diners. Això s’ha d’acabar”, etziba, i això el porta, inevitablement, a parlar de la cultura empresarial dels països mediterranis i que resumeix amb aquella malaguanyada dita: “Feta la llei, feta la trampa”. “No pot ser que el primer que busquem és com escapolir-nos, com aprofitar-nos al màxim del sistema. Tothom fa mil i una martingales”, apunta el nostre director financer amb el seu tarannà afable. La picaresca, diu, fa que la taxa d’atur hagi arribat al 25%, com ha passat durant la pandèmia, i no hi hagi una revolta. Per això, considera imprescindible la reflexió i el debat que la comunitat 11Onze proposa a La Plaça. “I a partir d’aquí, seguir educant. Nosaltres podem ajudar-hi, i tant. Per això hem fet una comunitat financera”, assevera. 
4. Refer el teixit econòmic. Precisament, la comunitat que 11Onze teixeix amb paciència és la clau per refer un teixit econòmic català que, confessa Tafanell, “ja no existeix pràcticament”. “A Catalunya estàvem molt orgullosos de ser un país d’emprenedors, però les segones i terceres generacions de directius es van vendre totes les empreses exitoses a les multinacionals, a qui no els importa si la seu és a Catalunya o Moçambic”, es lamenta el director financer. A més, en lloc d’invertir els diners d’aquestes vendes en innovació i desenvolupament, s’han destinat al sector immobiliari, a l’especulació. 
5. Definir la nostra col·lectivitat. El darrer objectiu per assolir la independència econòmica és, doncs, definir molt bé quina és la nostra col·lectivitat. “Si és només el territori de Catalunya, i no hem d’arrossegar el dèficit de tota Espanya, el poder que tenim per construir-nos econòmicament és impressionant”, assegura. I conclou: “La independència de Catalunya és un somni, sí, però jo crec que és ben realitzable. Hem de preparar la gent per quan sigui possible. Com fer-ho? Prou paraules. Hem de tocar el carrer”.

Vols un compte d’11Onze? Demana tanda a Fem Cua. Amb el codi que et donarem, podràs obrir un compte l’1 d’octubre.

El nou projecte de Llei de Seguretat Nacional obre la possibilitat que el govern espanyol pugui embargar diners i béns de la ciutadania en cas de crisi econòmica. Però aquesta i altres lleis estatals poden condicionar els estalvis en comptes europeus? En parlem amb Aina Ansó, del departament legal d’11Onze.

Un dels trets diferencials d’El Canut és la possibilitat d’obrir i gestionar comptes amb un IBAN europeu, no només espanyol. Una funció que atorga a la persona el control sobre els seus estalvis, i ofereix un ampli ventall de possibilitats que poden afavorir la gestió diària dels comptes, però també la seguretat i la liquiditat dels estalvis. Aina Ansó, del departament legal d’11Onze, ens dona les claus per entendre en què ens pot afectar el fet de tenir comptes corrents en països europeus.

Els nostres estalvis, fora de l’abast espanyol?

La primera incògnita a resoldre és si tenir un compte a l’estranger suposa que queda fora de l’abast d’Espanya. Ansó explica que, efectivament, “sí que suposa quedar fora de l’abast de l’Estat en l’àmbit fiscal, sempre que la quantia d’aquest compte no superi els 50.000 euros”. Si se supera aquesta xifra, sí que caldrà retre comptes de la fiscalitat dels diners situats fora d’Espanya.

“En aquest cas, s’haurà d’informar l’Agència Tributària mitjançant la presentació del model 720. Així mateix, si les transaccions amb l’exterior excedeixen el milió d’euros, serà necessari comunicar-ho també al Banc d’Espanya, mitjançant l’Enquesta sobre Transaccions Exteriors. Això és d’aplicació tant per a persones físiques com a entitats residents a l’Estat espanyol”, detalla Ansó. Per tal de gestionar bé el nostre patrimoni i esvair dubtes, l’experta legal també ens recomana buscar assessorament. En qualsevol cas, se superin o no els 50.000 euros, la ciutadania haurà de seguir fent la declaració de la renda al país on resideix fiscalment. 

A la recerca de protecció europea

El debat sobre la protecció dels nostres estalvis és complex, i la clau de volta en aquesta qüestió recau en qui en té el poder. En aquest sentit, creix la preocupació de la ciutadania espanyola davant l’avantprojecte que va aprovar el Consell de Ministres el passat 22 de juny i que reforma la Llei 36/2015 del 28 de setembre de Seguretat Nacional. 

“L’objectiu inicial, tal com s’havia de fer des del 2016, era especificar quins recursos pot utilitzar el govern espanyol davant d’una situació d’interès per a la seguretat nacional. És a dir, quina intervenció específica pot dur a terme l’Estat en cas de crisi, entesa com una situació que compromet la seguretat del país”. Una intervenció que, tal com remarca Ansó, encara no es pot concretar en ferm: “Per poder conèixer si finalment es podrà embargar un compte europeu o no, caldrà esperar a tenir el text definitiu, tot i que, observant els antecedents, el redactat definitiu podria ser tan ambigu que no ens permeti conèixer-ne l’abast real”.

En declaracions a 11Onze, l’advocat Arcadi Sala-Planell sí que s’atreveix a predir, però, que “aquesta llei no seria d’aplicació, si el client té els diners en un banc estranger, perquè Espanya no té competències fora del seu territori, i aquesta és una llei estatal. Per tant, per intervenir el banc central [d’un altre país] hauria de ser una llei europea”. “Seria escandalós”, rebla.

El control dels nostres estalvis

Tenint en compte l’avantprojecte, és clar que tenir els diners fora d’Espanya pot assegurar-nos més protecció per als nostres estalvis. Però per què ens protegeix més? Què diferencia Espanya d’altres països europeus? Ansó assenyala que “si tenim en compte el funcionament de la resta de països de la Unió Europea amb relació a qüestions de seguretat nacional, és cert que gran part d’aquests països reclamen un rigorós control Parlamentari i, en canvi, en el cas d’Espanya serà tan sols el Consell de Seguretat nacional qui decidirà”. 

Per cert, un Consell de Seguretat format pel president del Govern, el vicepresident, alguns ministres i altres autoritats, com el cap d’Estat Major de la Defensa, el secretari d’Estat de Seguretat, el director del Centre Nacional d’Intel·ligència, el director del Gabinet de la Presidència del Govern i el secretari d’Estat d’Exteriors, segons l’avantprojecte de Llei al qual va tenir accés El País.

Emparats per la legislació europea

El sistema de protecció dels diners en les fintech es regeix per la Directiva de 2015/2366, del Parlament Europeu i del Consell, de 25 de novembre de 2015, sobre serveis de pagament en el mercat interior. Aquesta normativa, desgrana Ansó, “obliga que els fons dels clients estiguin separats de l’empresa de diners electrònics i es dipositin en un compte separat d’una entitat de crèdit”. 

Ara bé, tal com assenyala l’experta legal, “aquests diners també es podrien fer servir per invertir en actius segurs, líquids i de baix risc”. “Al mateix temps, també cal tenir en compte que l’empresa de diners electrònics té l’obligació de contractar una assegurança, o una altra garantia que s’hi pugui comparar, per cobrir l’import equivalent als fons, per si l’empresa de diners electrònics fes fallida”, afegeix. 

Aquesta directiva europea, de fet, està en sintonia amb la legislació que han de complir les entitats de crèdit per assegurar fins a 100.000 euros per dipòsit, que busca garanties legals per als clients amb relació als seus estalvis.

Vols un compte d’11Onze? Demana tanda a Fem Cua. Amb el codi que et donarem, podràs obrir un compte l’1 d’octubre.

La super app d’11Onze permetrà als usuaris obrir comptes a altres països europeus, una operació ràpida i funcional que aporta múltiples beneficis. Per què és important escollir en quin país tenim els diners?

Fa anys que Europa ha mirat de construir un mercat únic també pel que fa als pagaments en euros. Ho ha aconseguit, finalment, gràcies a la SEPA, l’àrea única de pagaments en euro, i l’IBAN, el número de compte internacional. Aquests dos sistemes fan possible que la ciutadania pugui fer pagaments, transferències i domiciliacions des de qualsevol país de la Unió Europea (UE), sense que importi el país d’origen del teu compte corrent. És per això que a 11Onze volem que la nostra comunitat pugui escollir on obre els seus comptes.

Un altre motiu pel qual creiem que és important que els nostres usuaris puguin triar l’IBAN té a veure, sens dubte, amb la seguretat dels estalvis. En concret, a l’Estat espanyol, el Fons de Garantia de Dipòsits d’Entitats de Crèdit protegeix fins a 100.000 euros per client. Però cal anar més enllà per comprovar si, en cas de necessitar-ho, realment tots els clients podríem recuperar aquests diners.

Com es mesura la solvència d’un país a l’hora de protegir els dipòsits dels clients és difícil d’explicar. Per això, ho simplifiquem a partir d’una idea clau: qui assegura els nostres diners és el banc central del país on tinguem l’IBAN. Així, per exemple, si els nostres diners estan a l’Estat espanyol, el Banc d’Espanya hauria de tenir prou reserves, en cas d’urgència, per cobrir tots els comptes corrents del país. 

En aquest sentit, el Banc Central Europeu recull les dades sobre els països que tenen els bancs centrals més solvents, és a dir, els que ofereixen més protecció en cas de fallida d’un o més bancs. Si l’entitat bancària on tens dipositats els estalvis fa fallida, qui respon és el banc central d’aquell país, però certament, molts no tenen prou solvència per afrontar una situació així. Per aquest motiu la llei obliga les entitats a tenir assegurances complementàries.

L’índex que fa servir el Banc Central Europeu per construir aquesta classificació, que és similar a l’anomenat coeficient de caixa, és una fórmula que posa en relació les reserves líquides amb els dipòsits i s’expressa amb un percentatge. Si observem les dades de la gràfica de sota, que mostra la ràtio d’equitat comuna de les institucions de crèdit, Espanya es troba molt per sota del rànquing que encapçalen països com la República Txeca, Luxemburg o Bulgària, entre d’altres.

Buscar millores en els serveis financers

Si no en teníem prou amb el fet que hi ha països molt més solvents que Espanya per obrir un compte corrent, cal tenir present que, tot i que l’Estat espanyol és un dels països que va firmar els acords de la SEPA —el 2007, va aprovar les normes PSD; el 2012, la creació de la SEPA; i el 2014, els acords que donaven el tret de sortida a l’ús de l’IBAN—, a la pràctica, a part d’incomplir els acords que firma, les seves entitats bancàries tampoc no han millorat els serveis financers que ofereixen als clients. Per tot això, buscar alternatives és una bona solució.

A més, la realitat és que, des del mateix 2014, empreses i institucions espanyoles han practicat el que es coneix com la discriminació per l’IBAN i que consisteix a no acceptar pagaments o domiciliacions a comptes que no incloguin dins la seva numeració les lletres ES, és a dir, que no es corresponguin amb un banc espanyol. D’aquesta manera, contravenen la normativa europea. Aquesta pràctica no és legal i beneficia sobretot la banca tradicional espanyola.

Com denunciar la discriminació de l’IBAN?

Poc després que es detectés aquesta pràctica discriminatòria —especialment estesa a Espanya, però també a França—, es van presentar les primeres denúncies per part de clients. Però, sobretot, qui va encapçalar aquesta lluita judicial va ser la nova banca emergent a Europa, liderada per neobancs i fintechs que han aparegut com a alternativa a la banca tradicional. Empreses com Revolut, N26, Finextra, Monito o Wise en són exemples. 

Alguns d’aquests nous bancs, amb seu a diversos països d’Europa i, per tant, amb un IBAN estranger, posen a l’abast dels clients les eines per a denunciar-ho, en primera instància a l’entitat causant i, si no rectifica, al Banc d’Espanya. En darrer terme, es pot escalar a instàncies europees. La majoria d’aquests judicis acaben donant la raó a les persones afectades. La Comissió Europea n’és molt conscient, com ho demostren els seus pronunciaments i informes i, per això, té un estudi de mesures punitives sobre la taula. Fins i tot alguns diputats han denunciat i presentat preguntes formals al Parlament Europeu. 

Clients, nous bancs i institucions europees vetllen per la resolució d’aquesta discriminació i tornen a posar el focus en els múltiples avantatges que la lliure elecció de l’IBAN suposa, especialment per als clients. Amb tot, es treballa perquè en un futur pròxim la discriminació de l’IBAN acabi sent història.

Vols un compte d’11Onze? Demana tanda a Fem Cua. Amb el codi que et donarem, podràs obrir un compte l’1 d’octubre.

Amb una comunitat forta, una estructura compartida i una tecnologia capdavantera, operar arreu del món amb un sol compte corrent pot ser una realitat. El cap de productes d’11Onze, Jordi Sànchez, ens explica en què ens hem inspirat per canviar el món de la banca.

T’imagines que amb un sol gest poguéssim fer transaccions, sol·licitar préstecs o moure els estalvis arreu del planeta? Els experts de la nova banca digital fa mesos que es fan la mateixa pregunta, una vegada i una altra, i han trobat resposta al voltant d’un concepte que ha fet fortuna: l’universal bank account (compte bancari universal). Asseguren que, si cadascú tingués un sol compte universal, el sector de la banca seria més eficient, i faria la vida més fàcil als clients. 

“Hi ha moltes coses a 11Onze que ja s’assemblen a aquest ideal de compte bancari universal”, ens revela Sánchez. Actualment, Espanya és un exemple paradigmàtic de com el sector de la banca tendeix a la concentració, facilitant que uns pocs controlin tot el mercat i, per tant, ofereixin productes al preu que volen. En canvi, inspirades en aquest universal bank account, les noves entitats bancàries, mitjançant la tecnologia blockchain, poden compartir informació, serveis i estructura. 

La comunitat d’11Onze s’inspira en aquesta utopia, i n’ha fet tota una filosofia de treball. “D’una banda, des del punt de vista del sector, rebaixa els costos i fa més competitiu el mercat. De l’altra, des del punt de vista del client, permet que tothom pugui tenir un compte corrent bàsic per poder operar de forma més lliure”, resumeix el nostre cap de producte. En definitiva, 11Onze està construint una experiència bancària única al món.

Una sola targeta per fer múltiples transaccions

Així, d’entrada, si en la utopia del compte bancari universal s’assignaria un número virtual a cada client, una mena d’identificació amb la qual podríem operar des de qualsevol punta del planeta, a 11Onze també assignem a cada persona un codi que li permetrà, a través del Fem Cua, descarregar la nostra aplicació de primer nivell, El Canut, i començar a operar. A més, els clients disposaran d’una sola targeta per gestionar tota mena de transaccions diferents, un moneder digital que compleix fil per randa la normativa PSD2 (Payment Services Directive).

A l’hora, a 11Onze tindrem cura de tota la nostra comunitat mitjançant una central KYC (Know Your Costumer [Coneix el teu client]). Aquests processos asseguren que l’entitat financera compleix de forma estricta un seguit de criteris per conèixer, reconèixer i resseguir tots els comptes corrents de què es fa càrrec. A La Plaça ja us hem explicat com l’aplicació d’11Onze protegirà tots els clients gràcies a l’última tecnologia en reconeixement biomètric. 

“Tot i que una operació bancària, com pot ser una transferència o sol·licitar un préstec, sí que ha de tenir una contrasenya per validar l’operació, un KYC uniforme estalvia la duplicitat de processos quan el client es registra o ha de fer tràmits burocràtics, perquè totes les entitats financeres compartiran una base de dades i tindran un procediment comú”, amplia Sánchez.

El hub financer: molta oferta per a una fintech

Per últim, i més important: tot aquest sistema de nova generació que ve a capgirar la banca tradicional ha de permetre, a través del codi d’accés a 11Onze, que el client esculli on vol obrir el seu compte bancari universal. “A 11Onze concentrem molta oferta d’IBAN en una sola fintech. Això vol dir que podràs escollir entre diverses entitats bancàries europees on obrir els teus comptes corrents. Volem ser un hub financer i que el client pugui operar amb diversitat i seguretat”, es referma el nostre cap de producte.

Com a fintech líder, 11Onze ha creat una xarxa compartida amb altres financeres que millora l’eficiència, comparteix estratègies, tecnologia i serveis, i redueix costos estructurals. Alhora, fa possible que el client pugui prescindir de comptes múltiples deslligats entre ells, que entorpeixen actuar amb llibertat en el mercat global. Ja som la primera comunitat fintech de Catalunya. Ara, prepareu-vos per ser la punta de llança de totes les fintech del món. El món canvia. Els diners, també. Evoluciona amb 11Onze.

Vols un compte d’11Onze? Demana tanda a Fem Cua. Amb el codi que et donarem, podràs obrir un compte l’1 d’octubre.

Encara et preguntes què és, ben bé, una fintech? Què la diferencia de la banca tradicional? Què hi guanya el client? Recopilem tota la informació clau per entendre com funciona la banca del futur.

En els últims mesos, a 11Onze Magazine hem publicat diversos articles sobre les fintech i les noves tendències bancàries. L’univers al voltant d’aquests conceptes és complex, però La Plaça ha aconseguit apropar-nos a termes econòmics que ni tan sols sabíem que existien. Recopilem els conceptes clau del món fintech per recordar sobre quines bases es construeix l’anomenada banca del futur.

• Fintech

El terme està compost per dos conceptes clau: finances i tecnologia. El resultat d’aquesta unió es materialitza en entitats financeres que, a través d’aplicacions mòbil o operativa en línia, permeten gestionar les finances particulars amb un sol clic. El ventall de productes que pot oferir una fintech és igual o superior al dels bancs tradicionals, des de comptes corrents, targetes o transferències fins a productes d’inversió o operacions de crèdit. 

• Tecnologia al servei de les persones

En general, la digitalització busca facilitar l’experiència del client i, fer servir intel·ligència artificial ens ajuda a predir i organitzar les finances personals. En el cas d’11Onze, a aquest factor se’n suma un altre igual d’important: empoderar l’usuari per oferir-li el control de les seves finances, tot aportant-li tot el coneixement necessari per ajudar-lo a prendre la decisió que més s’adapti a les seves necessitats. 

• Flexibilitat i agilitat

Aquests són dos dels requisits indispensables per als clients de banca. I aquests són dos pilars bàsics en l’experiència del client per a les fintech. La tecnologia facilita part d’aquesta feina gràcies a una metodologia a partir de la qual operar esdevé d’allò més senzill.

• L’atenció personalitzada

Però què passa si no me’n surto amb les noves tecnologies? O si necessito assessorament personalitzat? En aquest punt no existeix una resposta uniforme del sector, i caldrà investigar què ofereix cada entitat quant a experiència d’usuari. En el cas d’11Onze, la fintech traspassa la pantalla per arribar a l’usuari de la forma més personalitzada i propera possible. Des del xat fins a l’atenció telefònica, l’atenció al client serà de tu a tu. A l’11Onze marcarem un precedent poc comú en el sector fintech. 

• Un món de possibilitats

Les fintech trenquen amb les fronteres territorials per oferir una plataforma financera d’abast pràcticament mundial. En el cas d’Europa, apareixen diversos sistemes generalitzats, com la SEPA (la zona única de pagaments en euros), que permet fer transferències, domiciliacions i pagaments amb targeta a qualsevol país membre de forma ràpida i senzilla. Actualment, tenir comptes corrents en altres països membres no afecta la ciutadania a l’hora de fer les seves gestions diàries o contractacions, ja que les fintech permeten fer-ho de forma segura i amb un sol clic.

• Valors i compromís social

És una tendència a gairebé tots els sectors econòmics: creix l’interès dels clients per les empreses amb valors. Contribuir al desenvolupament social, prendre consciència i actuar per frenar l’impacte mediambiental o aportar transparència sobre on van a parar els ingressos que genera una empresa són alguns dels aspectes que valoren els usuaris. La nova banca, entenent-la com aquella que evoluciona a partir del sistema bancari tradicional, haurà de tenir en compte aquest compromís que exigeixen els usuaris si vol esdevenir l’alternativa i no limitar-se a continuar el llegat dels bancs tradicionals.

Vols un compte d’11Onze? Demana tanda a Fem Cua. Amb el codi que et donarem, podràs obrir un compte l’1 d’octubre.

Quan tenim necessitat de trobar finançament, el primer que pensem és en demanar diners al banc. Però hi ha altres formes d’aconseguir un préstec. Molt sovint per desconeixement no fem servir una de les eines més properes que tenim: el préstec entre particulars

Si l’interès que et vol cobrar el banc per un préstec et sembla excessiu, i ja has descartat les financeres perquè, tot i ser més ràpides, encara són més cares, hi ha una altra opció: els préstecs entre particulars. 

Aquesta fórmula de finançament comunitària pot ser una bona manera que ambdues persones, tant la prestadora com la prestatària, guanyin alguna cosa. Per una banda, la prestadora obté una rendibilitat pels seus diners; i, per l’altra, la prestatària aconsegueix un tipus d’interès inferior al del mercat. 

El contracte per escrit, clau per evitar malentesos

La millor forma d’evitar malentesos és deixar constància de l’acord amb un contracte per escrit. En aquest contracte privat entre qui presta els diners i qui els rep és importantíssim que hi constin:

• La data i el lloc de signatura del contracte. 
• Les dades personals de les parts implicades (prestadora i prestatària).
• L’import que es deixa.
• El termini de devolució. 
• Els interessos del crèdit.
• La liquidació de les quotes (mensual, trimestral, anualment, a venciment…).

Una vegada signat el contracte entre prestadora i prestatària, cal que l’acord quedi registrat i, per això, la prestatària haurà de pagar l’Impost sobre Transmissions Patrimonials i Actes Jurídics Documentats (ITP) a l’oficina liquidadora de l’Agència Tributària de Catalunya, mitjançant la presentació del formulari 600 en el termini màxim d’un mes. Si el crèdit és entre un pare i un fill o entre dos amics, no s’hauran de pagar impostos, perquè els préstecs entre particulars són operacions subjectes a l’impost, però exemptes de tributació. 

Tot i que la prestadora no s’ha de fer càrrec de pagar aquest impost, la Llei de l’Impost sobre la Renda de les Persones Físiques sí que recull que, quan s’ha acordat un préstec entre particulars, es pot obligar la prestadora a declarar els interessos. L’interès legal és del 3%. Ara bé, hi ha la possibilitat que, si ambdues parts es posen d’acord, no s’apliqui aquest tipus d’interès i, per tant, la prestadora no hagi de tributar per aquests interessos. Al final, tot queda dins la comunitat.

Vols un compte d’11Onze? Demana tanda a Fem Cua. Amb el codi que et donarem, podràs obrir compte l’1 d’octubre.

Catalunya ha suprimit aquest darrer agost 556 quilòmetres de peatges després de cinquanta-dos anys de funcionament, i la pregunta, ara, és obligada: com pagar-ne el manteniment? Us expliquem quants diners han recaptat les carreteres catalanes i com altres països europeus conserven la seva xarxa viària.

A partir d’ara, l’Estat espanyol haurà de conservar tot sol la major part de la xarxa viària catalana, que té un cost de 60.000 euros per quilòmetre, uns 33 milions anuals. Com fer-ho no té una resposta fàcil. Tot i que els peatges a Catalunya han estat un negoci extraordinari, que ha generat 537 milions l’any, i que ha beneficiat concessionàries i accionistes molt per sobre del que hi han invertit. D’altra banda, han servit per finançar 132 municipis a través de l’Impost sobre Béns Immobles (IBI). Amb tot, Espanya està a la cua dels països europeus, tant en inversió com en recaptació. 

De fet, l’Estat espanyol no té un model clar per conservar les seves carreteres, la majoria de les quals són gratuïtes per als usuaris, fet que ha provocat un forat de 8.000 milions d’euros a les arques públiques. Per revertir aquest dèficit, el govern espanyol ha proposat peatges a les autovies i un sistema de pagament per ús per a les vies d’alta capacitat, dins del pla de recuperació postcovid amb els fons europeus.

Portugal, el mirall on reflectir-se

Amb aquesta proposta, l’Estat espanyol s’emmiralla en el model de Portugal, que té un sistema de cobrament addicional que inclou autovies. Al país lusità, com també passa a Polònia, els vehicles han d’estar registrats i se’ls carreguen imports mitjançant uns arcs amb càmeres que han instal·lat a les carreteres.

Un altre model de pagament és el que tenen un gran nombre de països centreeuropeus, com Àustria, Suïssa, Txèquia, Eslovàquia, Eslovènia o Hongria, l’anomenat sistema de vinyeta, on el conductor paga un preu tancat per circular per les carreteres. En el cas austríac, per exemple, són 80 euros anuals. Catalunya volia implantar aquest model, però finalment s’ha avingut a compartir sistema amb tota la xarxa viària espanyola.

Al seu torn, França conserva un model mixt semblant al que té l’Estat espanyol actualment i, de forma completament oposada, Itàlia té gairebé totes les carreteres gestionades per empreses privades de peatge. Per contra, a Alemanya, Bèlgica, Països Baixos o Dinamarca tota la xarxa viària és lliure i finançada pels pressupostos estatals, amb petites excepcions, com ara els vehicles pesants, que sí que han de pagar per circular.

Vols ser el primer a rebre les últimes notícies sobre 11Onze? Clica aquí per subscriure’t al nostre canal de Telegram