Aràbia Saudita dona l’esquena al petrodòlar?

La notícia que Aràbia Saudita ha decidit no renovar un suposat acord amb els Estats Units que l’obligava a vendre el seu petroli en dòlars s’ha fet viral a les xarxes i a la premsa alternativa, suscitant debats sobre el possible declivi del dòlar com a moneda de reserva mundial, mentre experts dels mitjans generalistes la titllaven de notícia falsa. 

La informació que es va fer viral a les xarxes i que va ser repetida per alguns mitjans informatius la setmana passada apuntava que el 9 de juny de 2024 l’Aràbia Saudita no havia renovat el seu acord de 50 anys sobre el petrodòlar amb els Estats Units, segons el qual, estava obligada a vendre el seu petroli exclusivament en dòlars estatunidencs i invertir els seus excedents en bons del Tresor estatunidenc.

El debat s’ha centrat en el fet que aquest desenvolupament pot accelerar la tendència a la desdolarització, segons la qual els països busquen reduir la seva dependència del dòlar estatunidenc. Per tant, debilitant encara més l’hegemonia del dòlar com a moneda de reserva mundial i accelerant el seu declivi.

La premsa generalista simplement va ignorar la notícia o la va qualificar de “fake news”, citant experts com, Paul Donovan, economista cap d’UBS Global Wealth Management, que afirmaven que mai va existir un acord formal que exigís a l’Aràbia Saudita fixar el preu del seu cru en dòlars. De fet, segons explicava Donovan, després que se signés l’acord de cooperació econòmica conjunta de 1974, l’Aràbia Saudita va continuar acceptant altres divises, com ara la lliura esterlina, i no va ser fins a finals d’aquell mateix any quan el Regne va deixar d’acceptar la lliura com a pagament.

Tanmateix, també han sortit a la llum declaracions donant credibilitat al suposat acord: “Des dels anys setanta, els Estats Units han estat pressionant a l’Aràbia Saudita perquè vengui el seu cru en dòlars amb la finalitat de protegir l’estatus del dòlar i exigint a l’Aràbia Saudita que compri bons i armes estatunidenques”, afirmava Shigeto Kondo, investigador principal del Centre JIME de l’Institut d’Economia Energètica del Japó.

Repassem una mica d’història

L’estatus del dòlar com a moneda de reserva mundial precedeix la creació de la petrodivisa coneguda com el petrodòlar, bàsicament, els ingressos per exportacions de petroli denominats en dòlars estatunidencs. Dit això, no podem obviar els fluxos financers, coneguts com a reciclatge de petrodòlars, segons els quals, els diners que els països occidentals gasten en comprar petroli acaben tornant en gran part a l’economia dels Estats Units a través d’inversions financeres o la compra de deute per part dels productors d’energia.

És cert que aquest patró de divisa establert el 1973 no neix d’un contracte ni d’un tractat, però sí d’un acord, diguem-li implícit, inicialment entre els Estats Units i l’Aràbia Saudita que més tard s’ampliaria a altres països de l’OPEP, segons el qual els països productors de petroli es comprometien a vendre el seu petroli en dòlars a canvi de rebre protecció del soci americà i de reinvertir el superàvit de les exportacions de petroli en comprar armament i deute dels Estats Units a través de Bons del Tresor. 

Dit d’altra manera, després d’una crisi petroliera que va posar en qüestió el futur del dòlar com a moneda de reserva, sobretot després que França, Alemanya i altres països liquidessin les seves reserves en dòlars, l’exèrcit dels Estats Units es va convertir en una força militar mercenària dels règims teocràtics del Golf Pèrsic a canvi d’assegurar que el dòlar continués sent la moneda preferida per a les compres de petroli a tot el món, perpetuant la seva demanda i el seu valor. 

Aquest reciclatge de petrodòlars crea una demanda de deute del país emissor quasi il·limitada, que permet als Estats Units imprimir gran quantitat de diners (deute) sense conseqüències. Encara més, qualsevol líder d’aquesta regió que s’ha oposat a vendre el seu petroli en la divisa americana —com van fer Saddam Hussein i Muammar al-Ghadafi— ha estat considerat una amenaça directa al petrodòlar, és a dir, a l’hegemonia dels Estats Units. A continuació, aquests països han estat intervinguts militarment, fet que, “casualment”, ha provocat que es reprengui la venda del seu petroli en dòlars.

La realitat d’un món multipolar

En última instància, és irrellevant si existia o no existia un acord formal entre els dos països que concretés l’ús de la divisa estatunidenca en la compravenda de petroli. El context geopolític i econòmic mundial en els anys setanta era molt diferent de l’actual. El dòlar s’havia perfilat com a la moneda de reserva “de facto” abans que es firmés cap acord i no hi havia cap alternativa real. 

Avui, però, ens trobem en el context d’un món multipolar que està esperonant un reequilibri necessari i inevitable de l’ordre mundial i que no requereix l’expiració d’un acord de fa cinquanta anys. Al Fòrum de Davos de 2023, el ministre de Finances de l’Aràbia Saudita, Mohammed Al-Jadaan, anunciava que el regne estava obert a acceptar monedes locals per al comerç de petroli i reafirmava la seva decisió en la visita a l’Índia el passat mes de setembre. Les vendes de cru en altres monedes ja no són cap novetat.

Durant les últimes dues dècades, el dòlar ha passat de representar més del 70% de les reserves oficials globals al  58% actual, segons dades de l’FMI. Això no vol dir que, ni de bon tros, estigui en perill imminent de perdre el seu estatus com a divisa mundial, però és innegable que la seva supremacia com a divisa comercial i l’hegemonia que li atorga als Estats Units estan sent erosionades any rere any i tenen els dies comptats.

Si vols descobrir la millor opció per protegir els teus estalvis, entra a Preciosos 11Onze. T’ajudarem a comprar al millor preu el valor refugi per excel·lència: l’or físic.

Encara que el dòlar estatunidenc està lluny de perdre el seu estatus com a moneda de reserva mundial, la creixent tendència a la desdolarització està erosionant gradualment el seu lloc en la cúspide de la piràmide financera global. Quines serien les conseqüències de la fi de la supremacia del dòlar com a divisa comercial?

Des del final de la Segona Guerra Mundial, el dòlar estatunidenc ha mantingut el privilegi de ser la principal moneda de reserva del món. Tanmateix, durant els darrers anys diversos països han redoblat els seus esforços per a allunyar-se dels lligams que comporta dependre per a tota mena d’intercanvi comercial i financer del bitllet verd.

Segons dades de l’FMI, en les últimes dues dècades el dòlar ha passat de representar més del 70% de les reserves oficials globals al  58% actual. Aquest declivi s’ha accelerat dramàticament al llarg del darrer any a causa de la creixent tendència a la desdolarització com a mecanisme de defensa en contra de l’abús de les sancions econòmiques per part dels Estats Units.

Això s’ha traduït en el fet que altres actors globals estan fomentant l’ús de les seves divises en el comerç bilateral i incrementant de manera exponencial les seves reserves d’or. En aquest context, el grup de països emergents que formen part del bloc econòmic dels BRICS no només han impulsat les seves pròpies institucions financeres amb l’objectiu de convertir-se en una alternativa a les occidentals, sinó que estan treballant en la creació d’una nova moneda única com a contrapartida al dòlar per a efectuar transaccions internacionals.

La importància del petrodòlar

L’estatus del dòlar com a moneda de reserva mundial precedeix la creació de la petrodivisa coneguda com el petrodòlar, bàsicament, els ingressos per exportacions de petroli denominats en dòlars estatunidencs. 

Aquest patró de divisa neix el 1973 mitjançant un acord, inicialment entre els Estats Units i l’Aràbia Saudita, que més tard s’ampliaria a altres països de l’OPEP, segons el qual els països productors de petroli es comprometien a vendre el seu petroli en dòlars a canvi de rebre protecció del soci americà i de reinvertir el superàvit de les exportacions de petroli en comprar armament i deute dels Estats Units a través de Bons del Tresor. El que es coneix com a reciclatge de petrodòlars.

Dit d’altra manera, després d’una crisi petroliera que va posar en qüestió el futur del dòlar com a moneda de reserva, l’exèrcit dels Estats Units es va convertir en una força militar mercenària dels règims teocràtics del Golf Pèrsic a canvi d’assegurar que el dòlar esdevingués la moneda preferida per a les compres de petroli a tot el món, perpetuant la seva demanda i el seu valor. 

El cost de trencar del càrtel monetari

El president Richard Nixon i el secretari d’estat Henry Kissinger havien enginyat un pla perfecte per a mantenir els Estats Units com a l’únic poder hegemònic mundial, però aquest acord depenia de la lleialtat dels països productors a vendre el seu petroli exclusivament en dòlars i a la voluntat dels Estats Units d’eliminar els enemics d’aquests països a la regió.

Això explica molts dels conflictes i guerres que han tingut lloc a l’Orient Mitjà els últims 50 anys. Qualsevol líder de la demarcació que s’oposi a vendre el seu petroli en la divisa americana —com van fer Saddam Hussein i Muammar al-Ghadafi— suposa una amenaça directa al petrodòlar, és a dir, a l’hegemonia dels Estats Units i, per tant, aquests països han de ser “alliberats o democratitzats” amb una intervenció militar. 

La mateixa política exterior intervencionista que anys enrere tant els serveis secrets del Regne Unit com dels Estats Units havien fet servir contra l’Iran. Amb el cop d’estat del 1953 van enderrocar el govern presidit pel primer ministre Mohammad Mosaddegh quan el parlament iranià va votar a favor de nacionalitzar l’explotació de petroli, després que l’Anglo-Persian Oil Company (APOC) —ara British Petroleum (BP)— es negués a participar en una auditoria per a verificar qui pagava els cànons contractats, i d’aquesta manera limitar el seu control sobre les reserves de petroli iranià.

L’Aràbia Saudita dona l’esquena al dòlar

Després de gairebé cinc dècades d’una relació exclusiva amb el dòlar, el ministre de Finances de l’Aràbia Saudita, Mohammed Al-Jadaan, anunciava al Fòrum de Davos de 2023 que el regne està obert a acceptar monedes locals per al comerç de petroli i reafirmava la seva decisió en la visita a l’Índia el passat mes de setembre.

El fet que el principal aliat del petrodòlar s’uneixi a països dels BRICS que ja estan comerciant petroli amb monedes locals, en un moment en què les importacions estatunidenques de petroli saudita estan en mínims històrics i les compres xineses del mateix cru continuen creixent, apunta que el regne saudita podria estar preparant-se per a un canvi de paradigma en l’ordre internacional.

Perquè quedi clar, encara que els països productors de petroli acceptin altres monedes de canvi, el dòlar no perdrà la seva rellevància i atractiu internacional d’un dia per l’altre, però si el domini de la divisa americana es dilueix cap a la multipolaritat, l’ordre geopolític i econòmic actual podria canviar considerablement. Especialment, quan tenim en compte que Rússia, l’Iran i Veneçuela, països que estan sotmesos a estrictes sancions dels EUA, posseeixen el 40% de les reserves provades de petroli dels membres de l’OPEP+. 

Perdre la targeta de crèdit il·limitada

Tenir la moneda de reserva mundial ha permès als Estats Units incórrer en grans dèficits, tant en el comerç internacional com en la despesa pública, sense conseqüències. Perdre l’hegemonia del dòlar significaria majors costos de finançament, un menor accés al capital, la desvaloració de les borses del país i una devaluació de la moneda, causada per una disminució de la demanda de bons del Tresor. En altres paraules, Estats Units, per primera vegada en moltes dècades s’hauria d’estrènyer el cinturó per evitar una fallida d’una economia altament endeutada. 

Per altra banda, l’impacte d’una devaluació del dòlar possiblement augmentaria les exportacions i disminuiria les importacions, per tant, reduint el dèficit comercial dels Estats Units. A més, és probable que altres divises i actius d’inversió segurs com l’or augmentessin el seu valor de manera substancial en un context en el qual el capital global deixés a correcuita el bitllet verd.

Aquesta desdolarització podria ajudar a reequilibrar l’ordre mundial i les economies no-alineades a Occident. No obstant això, davant l’amenaça d’una possible defunció del dòlar com a moneda de reserva mundial, és més que probable que els Estats Units i els seus estats clientelars continuïn utilitzant el seu poder militar per evitar, o si més no allargar, l’inevitable col·lapse de l’imperi.

Si vols descobrir la millor opció per protegir els teus estalvis, entra a Preciosos 11Onze. T’ajudarem a comprar al millor preu el valor refugi per excel·lència: l’or físic.

En plena escalada de tensió amb l’Iran, una nova variable ha entrat en joc als mercats globals: els tuits —o publicacions— de Donald Trump. Cada missatge sacseja el preu del petroli, les borses i les expectatives dels inversors. Casualitat o estratègia? La línia entre informació i avantatge informatiu és cada cop més difusa. 

La relació entre guerra i economia no és nova. Històricament, els conflictes han impactat els preus de l’energia, les divises i els mercats financers. Però el moment actual introdueix una nova capa: la immediatesa de la informació, que accelera qualsevol reacció fins a nivells sense precedents.

Declaracions polítiques, filtracions o simples missatges a xarxes socials poden desencadenar moviments instantanis. En qüestió de minuts, el petroli pot variar diversos punts percentuals després d’una declaració política. No cal que els fets es materialitzin perquè el mercat reaccioni. N’hi ha prou amb la percepció, amb l’expectativa. El Analitzem com la geopolítica, els tuits i l’avantatge informatiu sacsegen els mercats i impulsen el retorn als actius realsmercat ja no espera. Reacciona. En les darreres setmanes s’ha fet evident una sincronia inquietant: comunicacions polítiques rellevants, moviments immediats del petroli i reaccions en cadena a les borses. 

Aquesta correlació és observable amb dades, però el que realment obre interrogants no és la reacció posterior, sinó el que passa abans. Quan determinats moviments es produeixen minuts o hores abans que la informació sigui pública, el debat deixa de ser sobre volatilitat i passa a ser sobre avantatge informatiu.

El risc invisible: qui juga amb avantatge

Els mercats financers es basen en una premissa fonamental: tots els participants haurien de tenir accés a la mateixa informació. Quan això no passa, apareix una distorsió estructural que posa en dubte el funcionament del sistema. Als Estats Units, aquesta problemàtica no és nova. L’aprovació del STOCK Act el 2012 ja va evidenciar el risc que càrrecs públics poguessin utilitzar informació no pública per operar als mercats.

En aquest context, la sincronització entre determinades comunicacions polítiques i moviments financers reobre un debat incòmode: fins a quin punt els mercats reflecteixen informació pública… o avantatge informatiu? No es tracta d’assenyalar culpabilitats concretes, sinó d’entendre els incentius i els patrons que es repeteixen en el temps i que poden generar desequilibris.

Tal com s’exposa a L’actualitat del sistema extractiu, les grans estructures de poder han evolucionat cap a formes més subtils de control. Ja no cal intervenir directament; n’hi ha prou amb influir en la informació. La gestió de la narrativa —política, mediàtica o financera— es converteix així en una eina capaç de generar valor, volatilitat i oportunitats. En aquest escenari, qui té accés anticipat a la informació no només interpreta el mercat… el pot anticipar.

Basel III: el sistema busca refugi

Davant d’aquest entorn, el sistema financer ha començat a reaccionar. Amb la implementació de Basel III, els reguladors internacionals han reforçat els requisits de qualitat dels actius bancaris. Es tracta d’un canvi profund que busca recuperar la confiança en un sistema cada cop més tensionat per la volatilitat i la incertesa.

Hi ha, però, un element especialment revelador: l’or físic passa a ser considerat un actiu de màxima qualitat (Tier 1). Aquest moviment no és casual. Implica reconèixer que no tots els actius financers tenen la mateixa solidesa i que no tot es pot basar únicament en la confiança o en la informació disponible.

Quan el sistema exigeix més actius reals, està admetent, de manera implícita, que la confiança en el “paper” no és suficient. És un gir silenciós però significatiu, que apunta cap a una necessitat creixent d’estabilitat en un entorn dominat per la volatilitat i les asimetries informatives.

En aquest context, l’or recupera protagonisme no per tradició, sinó per pura lògica, perquè aquest metall ha estat històricament el refugi quan els sistemes monetaris o financers es desestabilitzen. No depèn de cap emissor, no es pot crear arbitràriament i no es pot anticipar amb informació privilegiada. “És, en essència, un actiu que existeix fora del relat… i fora del joc de la informació.

Dues velocitats: especulació vs. valor 

El mercat actual sembla moure’s en dues dimensions molt diferenciades. A curt termini, domina la velocitat: la informació, la reacció immediata i una volatilitat creixent que respon més a expectatives que a fonaments. És un espai on el temps es mesura en segons i on qualsevol estímul pot desencadenar moviments bruscos.

En canvi, a llarg termini, la lògica és una altra. Aquí el focus es desplaça cap a la preservació de valor i la seguretat. Quan augmenta la percepció que els preus poden estar influïts per informació anticipada, els inversors busquen actius menys exposats a aquesta dinàmica. No és una qüestió ideològica, sinó una resposta racional davant un sistema que genera dubtes sobre la seva pròpia equitat.

Un mercat just… o només aparent?

Mentre alguns actors poden aprofitar aquestes asimetries, l’impacte real es distribueix sobre la resta de la societat. L’augment del preu de l’energia, la inflació persistent, la pèrdua de poder adquisitiu i la inseguretat per a l’estalvi en són les conseqüències més visibles. Es tracta d’un patró conegut: els beneficis es concentren en pocs actors, mentre els riscos es reparteixen entre la majoria.

Els mercats financers es construeixen sobre una idea aparentment simple: la igualtat d’oportunitats informatives. Però quan aquesta igualtat es posa en dubte, també ho fa la seva legitimitat. No cal manipular el mercat quan es pot operar abans que la resta. És en aquest punt on la confiança comença a erosionar-se i on els fonaments del sistema queden exposats.

En un món on la informació pot moure mercats en segons, entendre qui té accés a què —i quan— esdevé essencial per protegir el patrimoni. Perquè quan el dubte s’instal·la, el capital no busca explicacions: busca refugi en allò que no depèn del temps, ni del relat, ni de la informació anticipada. Busca, simplement, el que és real. I això, en els mercats actuals, cada vegada és més escàs. A La Plaça d’11Onze continuem analitzant aquestes dinàmiques per ajudar-te a prendre decisions amb criteri en un sistema cada cop més complex.

Protegir els estalvis amb or físic ha estat una de les principals aportacions d’11Onze a la seva comunitat i, ara, s’amplia el ventall de productes. Per això, davant de la volatilitat, de l’encara alta inflació i de la crisi de confiança creixent en el sistema bancari, l’or torna a reforçar-se com a valor refugi. Descobreix l’Or Llavor a Preciosos 11Onze.

Des de l’inici de la pandèmia, els 23 principals milmilionaris espanyols han vist créixer el seu patrimoni un 29%. Al mateix temps, tan sols el primer any de pandèmia, més d’un milió de ciutadans es van trobar en una situació de carència material severa a l’Estat. Així ho demostra Oxfam Intermón en un informe sobre les desigualtats creixents al món. 

Segons l’ONG, la riquesa dels deu homes més rics del món s’ha duplicat. El patrimoni d’aquests rics més rics ha passat, durant els primers dos anys de pandèmia, dels 700.000 milions de dòlars als 1,5 bilions, el que suposa 1.300 milions de dòlars al dia. Tot això alhora que els ingressos del 99% restant de la població s’han deteriorat sense aturador.

De fet, Oxfam Intermón també recorda que cada 26 hores sorgeix un nou milmilionari al món, mentre que les desigualtats provoquen la mort d’almenys una persona cada quatre segons. El director de l’ONG, Franc Cortada, ha assegurat que, actualment, els rics més rics acumulen sis vegades més riquesa que els 3.100 milions de persones més pobres del món plegats. I també han estat els responsables de més del doble de les emissions de carboni que aquests milions de persones pobres. “Si aquests deu homes més rics demà perdessin el 99,99% del seu patrimoni, continuarien sent els més rics del planeta”, ha asseverat.

Segons la revista ‘Forbes’, els homes més rics del món són: Jeff Bezos, d’Amazon; Elon Musk, de Tesla; Bernard Arnault, conseller delegat de Louis Vuitton, i la seva família; Bill Gates, fundador de Microsoft; Mark Zuckerberg, fundador de Facebook, ara Meta; Warren Buffet, president de Berkshire Hathaway; Larry Ellison, cofundador d’Oracle; Larry Page i Sergey Brin, cofundadors de Google; Mukesh Ambani, de Reliance Industries; i Amancio Ortega, de Zara. No hi ha cap dona a la llista.

Les desigualtats maten

Així, tal com recull l’ONG a l’informe ‘Les desigualtats maten’, lluitar contra les desigualtats podria evitar la mort de 21.000 persones al dia. Oxfam Intermón també recorda a l’estudi que, a escala mundial, “els milmilionaris han augmentat la seva fortuna en cinc bilions de dòlars, més que en els últims 14 anys acumulats”. És, segons l’ONG, l’increment més gran des que es tenen registres.

El resultat, assegura Oxfam Intermón, és “més riquesa per a uns pocs i més deute públic per a tots”. A més, s’estima que la desigualtat entre països creixerà per primera vegada en tan sols una generació. Les desigualtats que ha causat la pandèmia, recull l’informe, s’acarnissen sobretot en les dones i les nenes, així com en totes les persones migrades o en situació d’exclusió. 

A l’Estat, plou sobre mullat

Oxfam Intermón també recull que, a l’Estat espanyol, les polítiques d’austeritat que es van engegar durant la crisi van suposar una xacra per al sistema sanitari, que ha aguantat el cop de la pandèmia en una situació extrema. “No podem permetre’ns veure com s’enfonsa el sistema públic de salut”, ha remarcat Cortada. Mentrestant, els rics més rics a l’Estat espanyol han vist augmentar el seu patrimoni.

Per això, l’ONG reclama als governs, entre altres, aplicar més impostos sobre les grans fortunes, reorientar les polítiques amb fons públics, combatre la bretxa de gènere i abordar la crisi climàtica d’una vegada per totes. I, en concret, li recorda a l’Estat espanyol que ha d’aprofitar l’oportunitat de la reforma tributària, ha de garantir que els fons europeus per la pandèmia siguin “una oportunitat real i efectiva”, que reforci les polítiques de protecció social i que inverteixi en sanitat i educació.

11Onze és la comunitat fintech de Catalunya. Obre un compte descarregant la super app El Canut per Android i Apple. Uneix-te a la revolució!

Segur que darrerament has sentit molt a parlar dels ‘tokens’, sobretot relacionats amb les criptomonedes, el ‘blockchain’ i el metavers. Però què són exactament? Per què serveixen? En el nostre dia a dia ja estem envoltats de ‘tokens’, tot i que no en som prou conscients. Ens en dona totes les pistes l’assistent executiva d’11Onze, Núria Rambla.

“Un ‘token’ és una fitxa, un símbol, un codi. Els ‘tokens’ són objectes similars a una moneda, però no de curs legal”, detalla Rambla. Això vol dir que només tenen valor dins el mercat on s’ha establert que es faran servir i únicament per a la finalitat per a la qual han estat creats. Ja fa molts anys que existeixen els ‘tokens’ i l’exemple més clar són les fitxes del casino o de les fires, aquestes monedes de plàstic que només serveixen per jugar a les escurabutxaques o al pòquer o per pujar al tren de la bruixa o als autos de xoc.

I què caracteritza els ‘tokens’? “No tenen valor, són emesos per institucions o companyies privades, estan fets amb materials de poc valor, tenen un sistema de control i són segurs i no es poden falsificar”, desgrana l’assistent executiva. Al món digital, els ‘tokens’ utilitzen la infraestructura de les criptomonedes, l’anomenat ‘blockchain’, per circular. Podríem dir, de fet, que una criptomoneda és un ‘token’, tot i que un ‘token’ no és ben bé una criptomoneda.

“Mentre que la criptomoneda té la seva cadena de ‘blockchain’, un ‘token’ sempre aprofita una cadena ja existent, motiu pel qual a les plataformes digitals els surt més econòmic”, argumenta Rambla.

Al món virtual, els ‘tokens’ tenen aplicacions infinites: poden servir com a codis de seguretat que es validen quan entrem en una web, com a punts bescanviables en els videojocs, com a milles recorregudes pels avions en les aerolínies… En el món de les finances, també es fan servir en les anomenades ‘tokenitzacions’, és a dir, per protegir les nostres dades quan fem pagaments en línia, mitjançant un codi que valida l’operació amb total seguretat. I pel que fa a les inversions, existeixen els ‘security tokens’, és a dir, títols d’inversió en ‘tokens’. Vols saber-ne més? Acaba de veure el vídeo de sota!

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

Els bancs centrals compren quantitats rècord d’or mentre redueixen dràsticament les seves reserves en dòlars. La crisi bancària, la volatilitat dels mercats i la tensió geopolítica fan trontollar el sistema monetari global posant en perill l’hegemonia del dòlar. 

No és cap secret que el valor a l’alça de l’or es nodreix de les males notícies i la incertesa econòmica. El risc de contagi de la crisi bancària dels Estats Units i la volatilitat dels mercats davant d’una possible recessió han provocat que la cotització d’aquest metall preciós es revalori un 10% des del mes de gener.

Fins aquí res de nou, la demanda i el preu de l’or s’acosten a cotes històriques sempre que els diners busquen refugi en valors segurs com els metalls preciosos. I és que segons un informe del Consell Mundial de l’Or (WGC), els bancs centrals han mantingut un ritme constant de compra d’or durant el primer trimestre de 2023, afegint gairebé 230 tones d’or a les seves reserves nacionals, la qual cosa suposa un augment del 176% respecte a les compres efectuades en el mateix període de l’any anterior.

En aquest cas, però, la febre de l’or ve en part donada per una ocurrència que pot significar un canvi de paradigma de l’ordre mundial. Estem parlant de la desdolarització, un procés que implica una reducció de la dependència del dòlar com a divisa per fer transaccions comercials internacionals i com a moneda de reserva. El consens entre els analistes geopolítics i econòmics és que la fi del regnat del dòlar com a divisa de reserva internacional no és una qüestió de si passarà, sinó de quan passarà.

Creixent demanda d’actius tangibles

Seria injust atribuir a un sol factor l’augment de les compres d’or, però no es pot negar que el retorn a les monedes fiduciàries sostingudes per actius tangibles com els metalls preciosos està a l’ordre del dia. Des de les monedes digitals emeses per alguns bancs centrals fins a un futur sistema financer quàntic, l’or es consolida com el valor refugi per excel·lència i antídot a la pèrdua de confiança en les divises fiat actuals.

Segons l’FMI, la quota de mercat del dòlar estatunidenc com a moneda de reserva mundial ha caigut del 66% del 2003 al 58,4% a la fi del quart trimestre d’aquest any. Una tendència a la baixa que s’està accelerant a marxes forçades gràcies a les sancions econòmiques i que contrasta amb un augment exponencial de les reserves d’or dels bancs centrals. 

En aquest context, i a diferència d’altres ocasions, és important tenir en compte que aquest increment de la demanda d’or no ve únicament donada per petits i grans inversors que volen protegir-se contra la inflació i la baixada dels tipus d’interès, sinó que està liderada pels bancs centrals que actualment ja representen el 33% del mercat global. 

Aquesta diversificació cap a l’or, especialment esperonada per grans economies emergents que formen part del grup dels BRICS, sembla confirmar que el sistema financer internacional es troba davant d’un procés de transformació radical que si bé és massa aviat per saber si significarà un retorn al patró or, fa preveure una demanda continuada d’aquest metall preciós i altres actius tangibles.

Si vols descobrir la millor opció per protegir els teus estalvis, entra a Preciosos 11Onze. T’ajudarem a comprar al millor preu el valor refugi per excel·lència: l’or físic.

A partir del mes de maig s’obren tot un seguit de convocatòries d’ajuts directes de la Generalitat per impulsar la competitivitat de les empreses catalanes en set àmbits diferents. Aquestes subvencions, que es concedeixen per ordre cronològic de sol·licitud, poden arribar fins als 20.000 euros en àrees com la digitalització i la indústria 4.0. 

Una part dels 200 milions d’euros de pressupost anual d’Acció, l’agència de la Generalitat dedicada a promoure la competitivitat de les empreses catalanes, estaran disponibles en forma de “cupons” a partir del mes de maig. Aquests cupons ofereixen un descompte econòmic directe que les empreses poden bescanviar per un servei expert en internacionalització, innovació, sostenibilitat o noves tecnologies a través de l’assessorament dels proveïdors acreditats per Acció.

La pluja de milions es reparteix en set convocatòries diferents. A més d’acompanyar les empreses en la seva digitalització o en la seva expansió internacional, enguany les subvencions també ajudaran a accedir a programes europeus de recerca i d’innovació o reformular l’estratègia.

Un cop obertes les convocatòries, s’ha de tenir en compte que les subvencions es concedeixen per ordre cronològic de sol·licitud i solen exhaurir-se en poc temps. Els projectes es podran executar entre l’1 de gener de 2023 i el 30 de setembre de 2024.

Els cupons més ben dotats

Les convocatòries que contemplen ajuts més elevats són les destinades a la transformació digital i cap a la indústria 4.0, amb imports de fins a 20.000 euros per projecte. 

La de tecnologies digitals avançades permetrà contractar serveis d’assessorament per testar tecnologies que contribueixin a la transformació digital de l’empresa. Serà possible fer-ho a través dels equipaments tecnològics del Digital Innovation Hub de Catalunya. Els projectes poden incloure, per exemple, estudis de viabilitat tecnològica, anàlisi de nous models de negoci disruptius o el desenvolupament de proves de concepte o nous prototips.

La de la indústria 4.0 pretén facilitar els primers passos per implementar tecnologies com la impressió 3D, el ‘big data’, la internet de les coses o la robòtica, entre d’altres, amb l’objectiu de millorar els productes, els serveis o els processos de l’empresa.

La necessària internacionalització

Un altre apartat important per a les empreses en l’actualitat és la internacionalització. En aquest àmbit, hi ha dues convocatòries: una d’iniciació a l’exportació i una altra dedicada a augmentar les vendes al món a través dels canals digitals.

La primera inclou la possibilitat de fer un pla de promoció internacional, amb un ajut màxim de 2.500 euros, o subcontractar un ‘export manager’, per la qual cosa es contempla una subvenció de fins a 8.000 euros.

La segona permet accedir a un servei d’assessorament per definir l’estratègia digital internacional, fer una anàlisi completa de la presència online de l’empresa o dissenyar un pla d’accions als canals digitals. La subvenció màxima per a cada projecte és de 6.000 euros.

Estratègia, innovació i sostenibilitat

Dues convocatòries noves d’enguany són la d’estratègia i la dels programes europeus R+D+I. En la primera, amb ajuts de fins a 8.000 euros, un assessor acompanya a l’empresa en l’anàlisi dels canvis de l’entorn, per veure l’efecte que poden tenir sobre el model de negoci i identificar noves oportunitats i reptes. La segona pretén ajudar a les empreses a accedir a convocatòries d’ajuts europeus de recerca i d’innovació de manera col·laborativa. Els ajuts, de fins a 12.000 euros, permeten assessorar-se per preparar propostes i crear un consorci, a més de donar suport en l’aplicació de la normativa.

L’última convocatòria, amb subvencions de fins a 8.000 euros, és l’encaminada a avançar cap a la neutralitat climàtica. Les actuacions poden estar relacionades amb l’ús de tecnologies per desenvolupar materials sostenibles, avançar cap a les energies renovables, treballar per la millora de l’eficiència de l’ús de l’aigua, l’energia o la biodiversitat, entre d’altres.

Un objectiu ambiciós

Més de 3.800 empreses catalanes ja s’han beneficiat d’aquest tipus d’ajuts d’Acció en anteriors convocatòries, que han servit per acompanyar-les a fer les seves primeres exportacions, a implementar o desenvolupar noves tecnologies o a adaptar el seu model de negoci als canvis de l’entorn.

Amb més de 35 anys d’història, Acció s’ha fixat l’objectiu de fer de Catalunya l’economia més competitiva del sud d’Europa l’any 2030. Els seus ajuts i serveis pretenen crear un ecosistema empresarial més sostenible, digitalitzat i innovador, fer créixer el nombre d’empreses internacionalitzades i continuar fent de Catalunya un pol d’atracció de multinacionals estrangeres.

S’estanquen les negociacions entre el Ministeri de Treball, els sindicats i la patronal, sobre la implementació de la reducció de la jornada laboral setmanal a 37,5 hores. El seu potencial impacte en els diversos sectors econòmics perpetua un estira-i-arronsa infructuós entre aquests tres actors.

La proposta del Govern, amb el vistiplau dels sindicats, té com a objectiu reduir el límit legal de la jornada laboral de 40 a 37,5 hores setmanals en dues fases: a 38,5 hores en el que queda de 2024 i a 37,5 hores setmanals màximes de jornada laboral al llarg del 2025. Aquesta reducció de jornada laboral no hauria de comportar una disminució salarial.

Si finalment s’implementa la proposta sobre la nova jornada laboral, afectarà, en teoria, al voltant del 70% de la població activa de l’Estat espanyol que treballa per compte d’altri, equivalent a uns 16,1 milions de treballadors, segons dades de l’Institut Nacional d’Estadística (INE) corresponents al primer trimestre de 2024. 

A la pràctica, però, encara que el límit legal actual és de 40 hores, la jornada laboral efectiva mitjana a Espanya ja és de 37,7 hores per a treballs a temps complet. Per tant, segons l’Enquesta de Població Activa (EPA), aquesta mesura afectaria uns 8 milions de treballadors que actualment treballen més de 37,5 hores setmanals.

Té el suport generalitzat de la població

Segons les enquestes, el 80% de la població activa a Espanya està a favor que es redueixi la jornada laboral si no suposa una reducció de salari. Mentre que un 70% hi continuaria estant a favor encara que suposés una reducció salarial.

Per altra banda, gairebé dos de cada tres pimes i autònoms, un 58,8%, creu que no serà beneficiosa. Entre les raons que articulen per defensar aquesta posició, un 40% afirma que no s’ajusta al perfil de l’empresa, un 17,1% creu que la productivitat baixarà i un 10,1% creu que provocarà problemes econòmics.

Es repeteix un conegut patró de negociacions

Tal com va passar quan va entrar en vigor la reducció de la jornada laboral a 40 hores setmanals el 1983, la nova proposta s’ha topat amb la negativa de la patronal. Representada per la CEOE i la Cepyme, ve a repetir, tot i que en termes més políticament correctes, el que ja va dir fa més de quaranta anys: si la gent vol treballar menys, haurà de cobrar menys. Argumentant que la reducció d’hores laborals augmentaria els costos de personal i afectaria la competitivitat de les empreses.

Per part seva, els sindicats CCOO i UGT mostren el seu suport a la mesura, tanmateix, davant la frustració per la falta de resultats en els avanços cap a un acord satisfactori, la secretària d’Acció Sindical de CCOO, Mª Cruz Vicente ha avisat que “Si la negociació no avança, convocarem mobilitzacions”.

En aquest context, el Ministeri de Treball es mostra disposat a facilitar una implementació gradual i adaptada a les necessitats de diferents sectors econòmics, mentre el Govern insisteix que la reducció de la jornada laboral s’implementarà, encara que està disposat a negociar els detalls i terminis.

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

L’embat de sancions econòmiques contra Rússia per part dels Estats Units i la Unió Europea pretenia desestabilitzar el govern i enfonsar l’economia russa. Tanmateix, les reserves d’or russes han jugat un paper clau en fer fracassar l’intent de soscavar l’estabilitat financera del país.

Les sancions econòmiques sense precedents imposades pel bloc occidental a Rússia estan pensades per atacar l’economia russa en tots els fronts. Per una banda, castrar la seva capacitat de finançament, requisant la meitat de les reserves de divises i d’or del país, prop de 400.000 milions d’euros, que es troben majoritàriament en mans del banc estatunidenc J.P. Morgan. Així com impossibilitar que Rússia pagui el seu deute exterior en dòlars, tot i la seva voluntat i capacitat de fer-ho, per tal de forçar una suspensió de pagaments.

Per l’altra, limitar les seves exportacions i capacitat d’ingressar capital, a través de sancions, excloent al país del comerç internacional amb l’expulsió d’alguns dels seus principals bancs del sistema SWIFT. Així mateix, la prohibició de la compra de carbó rus, les restriccions en les importacions de gas i l’embargament parcial de les seves exportacions petroli, busquen eliminar les principals fonts d’ingressos de l’economia del país.

L’última llista de mesures econòmiques contra Rússia aprovades per la Unió Europea i el seu soci americà el passat mes de juny prohibien la compra d’or rus. Cal tenir en compte que Rússia és el segon país productor d’or del món, després de la Xina. Només al mercat londinenc, va exportar or per un valor de 15.500 milions d’euros el 2021 i és el país amb la cinquena major reserva mundial d’or.

Un antídot contra les sancions econòmiques

Tot i que països no-alineats als interessos geopolítics dels Estats Units fa una dècada que compren or de forma massiva, l’onada de compra d’or per part de Rússia es va disparar en resposta a les sancions occidentals que van seguir a l’annexió de Crimea el 2014. En menys d’un any, les reserves d’or russes van passar del 8,4% al 10,6%, i el 2021 la xifra se situava entorn del 20%.

L’ús de sancions econòmiques per part dels Estats Units i dels seus estats clientelars com a instrument de coacció no és nou. Països com la Xina, Cuba, Veneçuela, Iran, Rússia i fins i tot el bloc de la Unió Europea, fa anys que pateixen, en major o menor mesura, les conseqüències d’aquesta doctrina geopolítica lligada a una guerra comercial incessant.

És per això que molts països s’han vist forçats a implementar mesures contra les sancions i a cercar alternatives a la interdependència financera occidental, per tal de garantir la seva sobirania i blindar les seves economies. Els esdeveniments dels últims anys no han fet més que afermar la necessitat d’aquestes mesures i confirmar la qualitat de l’or com a valor refugi i antídot contra les sancions econòmiques.

La convertibilitat temporal del ruble a l’or a un preu fix no va significar una tornada al “patró or”, però va esdevenir una eina clau per recuperar i estabilitzar el valor del ruble després de la caiguda experimentada per les sancions. Una revalorització del ruble en relació amb el dòlar que fins i tot ha permès al Banc Central de Rússia baixar els tipus d’interès, per evitar una excessiva apreciació de la moneda estatal.

La Xina augmenta exponencialment la compra d’or rus

Després que una gran part dels governs occidentals prohibissin les importacions d’or rus, la Xina ha estat comprant aquest metall preciós rus en xifres rècord. Només al juliol en va importar per un valor de 109 milions d’euros, un augment del 750% respecte al mes anterior i d’un 4.800% en comparació al mateix mes de l’any passat.

Els països del G7,Alemanya, el Canadà, els Estats Units, França, Itàlia, el Japó, el Regne Unit i la Unió Europea, compraven un 90% de l’or provinent de Rússia, la qual cosa equivalia a uns 19.000 milions d’euros anuals. La Xina i altres països no-alineats estan més que disposats per a omplir el buit deixat per Occident.

Una altra conseqüència de les sancions ha estat l’anunci per part del govern rus de la creació de la seva pròpia borsa de metalls preciosos, anomenada provisionalment Moscow World Standard (MWS), per competir amb la London Bullion Market Association (LBMA), sovint acusada de manipular el preu de l’or. Un escenari que podria suposar un canvi de paradigma si altres grans productors i compradors d’or com la Xina, Veneçuela, l’Índia o el Perú li donen suport, controlant el 62% del mercat d’or mundial.

Si vols descobrir la millor opció per protegir els teus estalvis, entra a Preciosos 11Onze. T’ajudarem a comprar al millor preu el valor refugi per excel·lència: l’or físic.

Durant molt de temps el sud-est asiàtic ha observat de reüll l’expansió dels BRICS, però en els últims mesos cada vegada més països de l’ASEAN estan considerant la possibilitat d’unir-se al grup a la recerca de noves oportunitats comercials i com a cobertura enfront dels riscos geopolítics.

L’acrònim anglès BRICS, de Brasil, Rússia, Índia, Xina i Sud-àfrica, va ser suposadament encunyat per un economista de Goldman Sachs per referir-se a les economies emergents. Inicialment com a BRIC, amb la “S” afegida més tard quan Sud-àfrica es va unir formalment al grup el 2010. 

D’aquests cinc membres originals, l’organització intergovernamental s’ha anat ampliant fins a conformar deu membres, afegint Egipte, Etiòpia, l’Iran, l’Aràbia Saudita i els Emirats Àrabs al grup que ara es coneix com a BRICS+. Els diferents països membres exerceixen la presidència de manera rotativa durant un any, sent també el país que presideix l’encarregat de dirigir el cim anual.

La popularitat d’aquesta força multipolar que pretén redefinir l’ordre polític i econòmic internacional, fins ara dominat per les organitzacions creades per les potències occidentals que sovint han vetllat pels seus propis interessos i han descuidat les necessitats de les economies en vies de desenvolupament, s’ha vist reflectida en els més de 40 països que han manifestat el seu interès per unir-se a l’agrupació.

Durant molts anys, els països del Sud-est Asiàtic, una regió vital del Sud Global, han estat els grans absents dels BRICS. Una conjuntura que està a punt de canviar després d’observar d’aprop com l’associació s’ha convertit en el bloc de producte interior brut (PIB) més gran del món, contribuint amb un 31.5% al ​​PIB mundial. 

Diversificació i noves oportunitats de comerç

Més enllà del PIB, els BRICS+ representen el 45% de la població mundial, el 25% del comerç mundial i una gran oportunitat per a les economies en vies de desenvolupament que volen diversificar les seves aliances econòmiques i polítiques en un món cada cop més multipolar.

Malàisia i Tailàndia són les últimes nacions del sud-est asiàtic que han presentat una sol·licitud d’adhesió al grup ampliat dels BRICS, mentre altres nacions com Myanmar, Laos, Cambodja, Vietnam i Indonèsia també han manifestat el seu interès per unir-se a aquesta associació d’economies emergents.

La Xina és el major soci comercial de Malàisia i Tailàndia des de fa més d’una dècada, per tant, que aquestes nacions formin part dels BRICS és una progressió natural de les seves bones relacions amb el gegant asiàtic. Segons James Chin, professor d’Estudis Asiàtics de la Universitat de Tasmània, “tant Tailàndia com Malàisia són vistes com a potències mitjanes. És millor que s’uneixin a grups com el dels BRICS per a tenir més veu en l’escena internacional. Però el benefici més gran serà el comerç.”

Per altra banda, el creixent antagonisme de Washington amb l’ús de sancions econòmiques contra la Xina, Rússia o qualsevol altre país que desafiï la seva hegemonia econòmica i geopolítica, està provocant que l’opinió pública es giri en contra dels Estats Units. Segons l’última enquesta sobre l’Estat del Sud-est Asiàtic 2024 de l’Institut Yusof Ishak (SSEA), la majoria dels enquestats conclou que, si es veiessin obligats a triar, preferirien que l’ASEAN s’alineés amb la Xina abans que amb els Estats Units. 

Això suposa una inversió de les tendències d’anys anteriors, en els quals es va observar un major suport regional a l’alineació amb els Estats Units. Si més no, és un clar exemple que els BRICS no són només un grup purament econòmic, com afirmen algunes de les parts, sinó que s’han convertit en un actor important del joc d’escacs geopolític global, on la Xina i Rússia cada vegada hi tenen més influència en detriment dels poders establerts occidentals.

Si vols descobrir la millor opció per protegir els teus estalvis, entra a Preciosos 11Onze. T’ajudarem a comprar al millor preu el valor refugi per excel·lència: l’or físic.