Per què Europa ja no sap fabricar cotxes assequibles?

Durant dècades, l’automòbil ha estat una de les grans fortaleses industrials d’Europa. Però el model que va convertir Volkswagen, Mercedes-Benz, BMW, Renault o Stellantis en referents mundials està sota pressió. 

Produir al continent és car, la transició tecnològica exigeix inversions multimilionàries i la Xina ha construït una indústria capaç de fabricar vehicles elèctrics a costos molt més baixos. Les conseqüències ja són visibles: retallades de plantilla, fàbriques sobredimensionades i cotxes nous cada vegada més difícils de pagar. Una crisi industrial que, inevitablement, també està transformant el mercat de segona mà.

La crisi de l’automòbil europeu acostuma a presentar-se com una conseqüència de la transició cap al vehicle elèctric, però el problema és més profund. Europa pateix una combinació de costos elevats, excés de capacitat productiva, dependències tecnològiques i una competència internacional cada vegada més agressiva.

El sector continua sent enorme: representa aproximadament un bilió d’euros del PIB europeu i dona feina directament o indirectament a uns 13 milions de persones. Precisament per això, la mateixa Comissió Europea reconeix que la indústria es troba en un “punt d’inflexió crític” davant la transformació tecnològica i l’augment de la competència global.

Durant dècades, els fabricants europeus van perfeccionar el motor de combustió fins a convertir-lo en un dels seus grans avantatges competitius. Ara han de transformar fàbriques, formar treballadors i invertir milers de milions en bateries, programari, electrònica i noves plataformes mentre continuen sostenint bona part de l’antiga estructura industrial. 

És, en certa manera, com haver de reconstruir l’avió mentre continua volant.

La Xina ja no competeix només amb mà d’obra barata

El problema és que Europa afronta aquesta reconversió quan els seus competidors xinesos ja han aconseguit una enorme escala en algunes de les tecnologies que definiran el cotxe del futur.

Segons l’Agència Internacional de l’Energia (IEA), el cost de fabricar un vehicle elèctric a la Xina és més d’un 30% inferior al de les economies avançades. Només les cel·les de bateria són, de mitjana, més d’un 30% més barates que a Europa. No és únicament una qüestió salarial: hi intervenen l’escala productiva, l’automatització, una cadena de subministrament molt integrada i l’accés a components i minerals crítics. La diferència continua ampliant-se. El 2025, els paquets de bateries eren aproximadament un 35% més barats a la Xina que a Europa.

Al mateix temps, el centre de gravetat mundial de l’automòbil s’ha desplaçat. La Xina ja concentrava el 35,4% de la producció mundial de turismes el 2024, mentre que la producció de la Unió Europea retrocedia un 6,2%. Això obliga les marques europees a competir en preu mentre financen una costosa transformació industrial. Una combinació especialment difícil.

Les retallades són el símptoma

Quan les fàbriques poden produir molts més cotxes dels que el mercat absorbeix de manera rendible, tard o d’hora arriba l’ajust.

Volkswagen va acordar reduir més de 35.000 llocs de treball a Alemanya fins al 2030 i retallar la capacitat productiva de les seves plantes alemanyes en unes 734.000 unitats. La mateixa companyia relaciona les mesures amb el retrocés del mercat europeu i l’augment de la competència.

La crisi s’estén als proveïdors. Bosch va anunciar el 2025 uns 13.000 llocs de treball addicionals a eliminar, sobretot en la divisió de mobilitat alemanya, després d’identificar una diferència anual entre costos i ingressos d’uns 2.500 milions d’euros en aquesta àrea. La companyia assenyala directament la caiguda de la demanda, la sobrecapacitat i la necessitat de recuperar competitivitat.

Per tant, les retallades no són l’origen del problema, sinó el resultat d’una indústria que necessita simultàniament invertir més i gastar menys.

On ha anat a parar el cotxe popular?

Per al consumidor, aquesta transformació té una conseqüència molt més tangible: el cotxe nou s’ha encarit enormement.

A Espanya, el preu mitjà ofert pels concessionaris va passar dels 30.513 euros el 2019 als 44.419 euros el 2025, un increment del 45,6%, més del doble de la inflació acumulada durant el mateix període. L’encariment és encara més sorprenent en els segments tradicionalment populars: els cotxes del segment A van pujar un 78,3% i els del segment B un 46,7%.

No tot aquest augment respon a l’electrificació. Els vehicles incorporen més tecnologia i sistemes obligatoris de seguretat, els costos de producció han augmentat i els problemes de subministrament de la pandèmia també van deixar empremta. Però les marques han contribuït al fenomen amb una decisió comercial: prioritzar vehicles més grans, millor equipats i amb marges superiors.

En el mercat elèctric europeu, per exemple, els SUV del segment C i els models de segments superiors van passar de representar el 28% de les vendes el 2020 al 64% el 2024.

La lògica empresarial és fàcil d’entendre. Si una companyia ven menys cotxes, pot intentar compensar-ho guanyant més diners per unitat. El problema apareix quan aquesta estratègia converteix el cotxe, tradicionalment un producte de masses, en un bé cada vegada menys accessible per a la classe mitjana.

La segona mà absorbeix el cop

Quan el vehicle nou es torna massa car, la necessitat de mobilitat no desapareix. El comprador simplement busca una alternativa.

El 2025 es van vendre a Espanya 2,22 milions de turismes de segona mà, gairebé dos per cada vehicle nou. I el 57,3% de les operacions corresponia a cotxes amb més de deu anys. Aquesta dada exposa una contradicció difícil d’ignorar. Europa vol accelerar la renovació del parc automobilístic per reduir emissions, però els preus elevats empenyen moltes famílies a conservar el cotxe durant més anys o a comprar-ne un d’antic. Si la renovació és econòmicament inaccessible, la transició es frena per molt ambiciosa que sigui la normativa.

Tanmateix, durant el 2026 ha aparegut un gir interessant. La creixent competència de noves marques, moltes d’elles xineses, ha obligat fabricants i concessionaris a incrementar les promocions. Al juliol, el descompte mitjà sobre el preu de tarifa dels cotxes nous ja superava el 14%, i el preu mitjà havia baixat fins als 43.477 euros. Continua molt per sobre del nivell del 2019, però la tendència ha començat a canviar.

I aquesta guerra de preus ha arribat a l’ocasió. Els seminueus de menys d’un any havien reduït el seu preu mitjà gairebé un 10% al primer trimestre del 2026 i, durant el primer semestre, la correcció ja afectava fins i tot els cotxes de més de deu anys.

És una mostra de fins a quin punt l’arribada de nous competidors pot alterar tota la cadena.

Europa necessita recuperar el cotxe popular

La batalla de la indústria europea no consisteix simplement a fabricar més cotxes elèctrics. Consisteix a aconseguir fabricar-los a un preu que permeti vendre’ls massivament sense destruir els marges de les empreses ni els llocs de treball que en depenen.

Europa continua tenint marques potents, enginyeria, capital humà, una extensa xarxa de proveïdors i dècades d’experiència industrial. Però la història no garanteix la competitivitat futura. Si els seus fabricants necessiten 40.000 o 50.000 euros per oferir un vehicle que un competidor pot vendre considerablement més barat, el problema no es resol únicament amb aranzels o regulacions.

També cal recuperar eficiència, escala i, sobretot, una idea que durant dècades va ser fonamental per a la indústria europea: el cotxe popular. La paradoxa és que Europa vol renovar el parc, electrificar la mobilitat i reduir emissions, però difícilment ho aconseguirà si una part creixent de la població només es pot permetre conduir un vehicle de quinze anys.

La gran pregunta, per tant, no és només si Europa serà capaç de fabricar el cotxe del futur. És una de molt més elemental: si el ciutadà europeu se’l podrà pagar.

Protegir els estalvis amb or físic ha estat una de les principals aportacions d’11Onze a la seva comunitat i, ara, s’amplia el ventall de productes. Per això, davant de la volatilitat, de l’encara alta inflació i de la crisi de confiança creixent en el sistema bancari, l’or torna a reforçar-se com a valor refugi. Descobreix l’Or Llavor a Preciosos 11Onze.

De la mateixa manera que sol·licitem crèdits i altres mecanismes de finançament quan els diners que guanyem no arriben a cobrir les despeses de la nostra llar, és habitual que un Estat demani un préstec quan els seus ingressos no són suficients per afrontar les seves necessitats pressupostàries. T’expliquem d’on surt aquest finançament i les conseqüències d’un deute públic elevat.

El deute públic o deute sobirà és el conjunt de deutes de totes les administracions públiques d’un Estat cap a inversors particulars o altres països, mentre que el saldo negatiu que origina la necessitat de finançament se’l coneix com a dèficit públic. És una forma de finançament que permet al país obtenir ingressos immediats, quan la recaptació d’impostos no és suficient per cobrir les seves necessitats pressupostàries, per a retornar-los gradualment al llarg del temps.

Tot i que les xifres poden resultar sorprenents, en si mateix, el deute sobirà no és ni bo ni dolent. Els països poden requerir finançament per inversions públiques i així estimular el creixement de l’economia, sense patir les conseqüències d’apujar impostos o emetre més moneda pròpia.

Dit això, no és el mateix endeutar-se per fer una inversió que generarà valor a l’economia, que demanar finançament per cobrir una despesa descontrolada. Així mateix, hi ha països que són capaços d’afrontar nivells alts de deute pel fet que els mercats financers confien en la seva capacitat de pagament, gràcies a l’estabilitat de les seves economies o de la seva moneda nacional. 

Finançament a través de títols de deute públic

En funció de les necessitats de finançament de cada país hi ha diferents models d’emissió de títols de deute públic. El termini d’amortització del préstec, a curt, mitjà o llarg termini, i les diverses modalitats d’obtenir interessos en determinen les principals diferencies.

Les Lletres del Tresor tenen el termini de reemborsament més curt, de 3, 6, 12 i fins a 18 mesos, per tant, ofereixen un interès més baix, que els Bons de l’Estat, amb un termini d’entre dos i cinc anys, que a més reparteixen cupons als inversors, que aniran cobrant de manera periòdica.

Per últim, els governs poden emetre Obligacions de l’Estat amb terminis de reemborsament de fins a 30 anys, pensats per a inversors a llarg termini que busquen un retorn d’interessos més elevats. Precisament perquè es tracta d’actius amb un període de venciment tan llarg on el tipus d’interès no depenen tant de la política monetària del Banc Central del país, sinó de factors estructurals de l’economia, són un bon baròmetre del grau de confiança dels inversors en la futura estabilitat econòmica d’un Estat.

Desequilibri pressupostari i endeutament públic desbocat

Les polítiques d’inversió pública expansives arran de l’estancament econòmic provocat per la crisi sanitària han disparat el deute sobirà de molts països fins a rècords històrics. Economistes i organismes internacionals mostren la seva preocupació per l’elevat nivell de deute públic global, que pot acabar sent insostenible per les economies en desenvolupament.

És a dir, el deute és un instrument necessari per al creixement, sempre que sigui sostenible, però la realitat és que les xifres de deute públic en el món han augmentat considerablement en els últims anys, acostant-se a les del PIB global, per tant, estan lluny d’aquesta sostenibilitat. El deute públic d’Espanya segueix marcant rècords històrics, l’últim el passat mes d’agost quan va assolir 1,49 bilions d’euros després de repuntar en 4.440 milions.

Les dades publicades pel Banc d’Espanya el divendres 21 d’octubre en el seu darrer informe econòmic, apuntaven que en els últims 12 mesos s’ha incrementat el deute en 72.029 milions d’euros més. Així mateix, Eurostat afirmava que el deute de la zona euro en el segon trimestre també assolia una xifra rècord de 12,1 bilions d’euros. Com es paga tot això?

Alguns analistes diuen que el deute públic mai es paga realment, és a dir que mai es redueix en termes absoluts perquè sempre es va renovant. Fins i tot quan un Estat fa fallida, com va passar amb Grècia el 2008, es renegocien les condicions i s’emet nou deute. A la pràctica, però, l’estem pagant tots, de manera desigual. Com va passar a Grècia, paga més qui menys té, el que guarda efectiu a la seva butxaca o al compte corrent, que veu com els seus diners cada vegada perden més valor.

Si vols descobrir la millor opció per protegir els teus estalvis, entra a Preciosos 11Onze. T’ajudarem a comprar al millor preu el valor refugi per excel·lència: l’or físic.

Els Estats Units acumulen una de les muntanyes de deute més grans del món, però aquesta no és, per si sola, la dada que més preocupa els economistes. El problema real és que cada vegada han de destinar més diners a pagar els interessos d’aquest deute, fet que redueix el marge disponible per finançar altres polítiques públiques.

Quan una part creixent del pressupost serveix simplement per mantenir viu l’endeutament acumulat, el risc ja no depèn només de la quantitat que es deu, sinó del cost de continuar finançant-lo. I és aquí on una crisi de deute deixa de ser una hipòtesi abstracta per convertir-se en un risc que afecta tota l’economia mundial.

Per entendre el problema no cal dominar grans conceptes econòmics. Imaginem una família que cada any gasta més del que ingressa i cobreix la diferència demanant diners prestats. Durant un temps, la situació pot ser assumible, sobretot si els interessos són baixos. Però cada nou préstec se suma als anteriors i, amb el pas dels anys, la família no només ha de continuar finançant el seu dèficit, sinó que també ha de pagar els interessos del deute acumulat.

Salvant totes les distàncies, aquesta és la dinàmica que tensiona les finances públiques nord-americanes. Segons les projeccions de la Congressional Budget Office, el govern dels Estats Units gastarà uns 7,4 bilions de dòlars el 2026, mentre que els ingressos se situaran al voltant dels 5,6 bilions. Això deixa un dèficit proper als 1,9 bilions de dòlars.

És important diferenciar el dèficit del deute. El dèficit és el forat que es genera durant un any concret. El deute és l’acumulació dels dèficits anteriors. Dit d’una manera gràfica, el dèficit és l’aigua que continua entrant a la banyera; el deute és tota l’aigua que ja s’hi ha acumulat.

Un deute més gran que l’economia

La dimensió d’aquesta acumulació ja és considerable. La CBO calcula que el deute federal en mans del públic arribarà el 2026 a aproximadament el 101% del PIB dels Estats Units i que podria assolir el 120% el 2036 si no hi ha canvis significatius en la política fiscal.

Aquest percentatge és important perquè permet comparar el deute amb la capacitat econòmica del país per sostenir-lo. Deure molt no és necessàriament un problema si l’economia creix prou i els creditors continuen confiant en la capacitat de pagament. Per això superar el 100% del PIB no significa automàticament estar a les portes de la fallida.

El que sí que significa és una major vulnerabilitat als tipus d’interès. Com més gran és el deute, més impacte té qualsevol augment en el cost de finançar-lo. I precisament aquí és on la situació nord-americana s’ha complicat durant els darrers anys.

Quan els interessos comencen a pesar

Durant bona part de les darreres dècades, els Estats Units van poder conviure amb un deute creixent perquè endeutar-se era relativament barat. Els tipus d’interès eren baixos i això permetia refinançar grans volums de deute sense que la factura es disparés.

Ara la situació és diferent. La CBO preveu que el govern federal destini més d’un bilió de dòlars al pagament net d’interessos el 2026, una xifra que podria superar els 2,1 bilions anuals el 2036.

Aquesta despesa té una particularitat important: no finança hospitals, carreteres, educació o recerca. Simplement remunera els creditors que van prestar diners al govern. Com més pes tenen els interessos dins del pressupost, menys marge existeix per destinar recursos a altres prioritats.

A més, bona part del deute arriba periòdicament al venciment i s’ha de refinançar. Si aquells bons es van emetre en una època de tipus molt baixos i ara han de ser substituïts per nous títols amb una rendibilitat superior, el cost financer augmenta automàticament.

Quan el deute alimenta més deute

A partir d’aquí es pot generar una dinàmica difícil de trencar. Si el govern manté dèficits elevats, necessita emetre més deute. Aquest nou deute genera nous interessos, que augmenten la despesa i poden ampliar encara més el dèficit.

Per tant, el problema no és només que els Estats Units deguin molts diners, sinó que el mateix cost del deute pot contribuir a fer-lo créixer.

La CBO calcula que els interessos nets passaran del 3,3% del PIB el 2026 al 4,6% el 2036. En aquest escenari, una part creixent dels ingressos públics es destinarà simplement a pagar el cost de decisions pressupostàries anteriors.

Aquí és on es troba la diferència entre tenir molt deute i començar a tenir un problema de deute. Una economia potent pot sostenir nivells elevats d’endeutament durant molt de temps, però si el deute creix persistentment més ràpidament que l’economia, la situació es torna cada vegada més exigent.

Una crisi no necessita començar amb un impagament

Quan pensem en una crisi de deute, sovint imaginem un govern anunciant que no pot pagar. Però en el cas dels Estats Units, una crisi podria començar molt abans.

El primer senyal podria ser simplement que els inversors exigissin més rendibilitat per continuar comprant bons del Tresor. Si perceben que la trajectòria fiscal és cada vegada menys sostenible, poden demanar interessos més elevats a canvi de continuar prestant diners.

Una diferència aparentment petita en els tipus d’interès pot tenir un impacte enorme quan s’aplica sobre desenes de bilions de dòlars. I aquest efecte no quedaria limitat als comptes públics nord-americans.

Els Bons del Tresor són una referència central per al sistema financer internacional. Si la seva rendibilitat augmenta, també poden encarir-se les hipoteques, els préstecs empresarials i el deute d’altres governs. Per això una crisi de confiança en el deute dels Estats Units tindria repercussions globals. 

El privilegi extraordinari del dòlar

Els Estats Units disposen, tanmateix, d’un avantatge que gairebé cap altre país té: s’endeuten en la seva pròpia moneda i aquesta moneda és, al mateix temps, la principal divisa de reserva internacional.

Això redueix enormement el risc d’una fallida convencional. El Tresor emet deute en dòlars i la Reserva Federal té capacitat per proporcionar liquiditat al sistema. És un privilegi extraordinari que ofereix a Washington molt més marge que el que tindria qualsevol altra economia.

Però aquest marge no és infinit. Si es recorregués de manera excessiva a la creació monetària per facilitar el finançament del deute, les conseqüències podrien aparèixer per una altra via: més inflació, depreciació del dòlar o una pèrdua progressiva de confiança dels inversors.

Dit d’una altra manera, poder crear la moneda amb què es paga el deute redueix el risc d’impagament, però no elimina el cost econòmic d’un endeutament excessiu.

Tot depèn de la confiança

Al final, la paraula clau és aquesta: confiança. No existeix una xifra exacta a partir de la qual un Estat entra automàticament en crisi. El que determina la sostenibilitat del deute és la confiança dels inversors en la capacitat del govern per continuar pagant sense haver de recórrer a mesures extremes.

Durant dècades, els Estats Units han gaudit d’una posició privilegiada gràcies a la dimensió de la seva economia, la profunditat dels seus mercats financers i el paper internacional del dòlar. Aquesta combinació explica per què el món continua disposat a finançar Washington malgrat els seus dèficits recurrents.

Però aquesta confiança no és infinita. La pregunta important, per tant, no és si els Estats Units faran fallida demà. La qüestió és quant de temps poden mantenir una trajectòria en què el deute creix més ràpidament que l’economia i els interessos absorbeixen una part cada vegada més gran del pressupost.

Un problema nord-americà amb conseqüències globals

Mentre els inversors continuïn disposats a comprar deute nord-americà a un cost assumible, el sistema pot continuar funcionant. Però si aquest cost augmenta de manera sostinguda, el problema deixa de ser una simple xifra comptable i es converteix en una restricció real sobre l’economia.

Una crisi del deute nord-americà, per tant, no començaria necessàriament el dia que Washington deixés de pagar. Podria començar molt abans, en el moment en què el món exigís un preu cada vegada més alt per continuar prestant-li diners.

I quan qui s’endeuta és el país que emet la principal moneda de reserva mundial i ocupa el centre del sistema financer internacional, la factura difícilment queda només a casa seva.

Protegir els estalvis amb or físic ha estat una de les principals aportacions d’11Onze a la seva comunitat i, ara, s’amplia el ventall de productes. Per això, davant de la volatilitat, de l’encara alta inflació i de la crisi de confiança creixent en el sistema bancari, l’or torna a reforçar-se com a valor refugi. Descobreix l’Or Llavor a Preciosos 11Onze.

A diferència de les divises fiat, el Bitcoin és una moneda digital descentralitzada que no està sotmesa al control d’un govern o banc central. El seu valor no està definit per una entitat, sinó que es deriva de la confiança del consumidor. Però en què es fonamenta aquesta confiança?

Tot i les diferències, les criptomonedes com el Bitcoin comparteixen algunes similituds amb les monedes fiduciàries tradicionals a les quals tots estem acostumats. Per tant, és important entendre què dona valor als diners fiat abans d’analitzar per què hi ha un gran nombre de persones que veuen al bitcoin com un dipòsit de valor.

Lluny queda un sistema monetari segons el qual el valor de les divises està sostingut per la seva convertibilitat a l’or. D’ençà que el president Richard Nixon va reunir el seu equip a Camp David per anunciar que suspenia la convertibilitat del dòlar amb l’or. El dòlar va passar de ser una moneda que basava el seu valor en l’existència d’una contrapartida en or, a ser una moneda fiduciària, diners fiat, amb un valor que deriva de la relació entre l’oferta i la demanda i l’estabilitat del govern emissor. 

Així doncs, els governs i els bancs centrals poden crear diners per ampliar la seva oferta monetària i estimular la despesa a través de mecanismes econòmics sense preocupar-se de tenir suficients reserves d’or, almenys això és la teoria. Per tant, tot i que aquestes monedes fiduciàries no estan sostingudes per actius tangibles, el seu valor és causat per la confiança col·lectiva en les divises. Com a contrapartida, les polítiques monetàries dels governs i banc centrals, així com l’evolució de l’economia poden fer fluctuar aquesta confiança i el valor de la moneda. 

Descentralització, seguretat i oferta limitada

L’ecosistema monetari del Bitcoin està totalment descentralitzat, és a dir, cap autoritat central regula la base monetària, eliminant la necessitat d’intermediaris i atorgant als usuaris més control sobre les seves transaccions financeres. En eliminar les autoritats centrals, es democratitza la creació de moneda, donant més poder i llibertat a la comunitat d’usuaris.

La creació de Bitcoins segueix unes regles detallades en un protocol molt estricte que es basa en la tecnologia blockchain. Aquesta tecnologia de cadena de blocs utilitza algoritmes criptogràfics i la fa més segures que les monedes físiques i altament immune a crisis. A més, si l’usuari vol fer una transferència o un pagament, té total llibertat, ni el banc, ni VISA, ni Mastercard l’han d’autoritzar. Aquestes característiques i el fet milers de comerciants ja accepten Bitcoin com a pagament per béns i serveis, li han donat un valor d’utilitat.

Per altra banda, des de la seva introducció, es va establir un límit màxim de 21 milions de monedes que es poden minar, la qual cosa introduïa un element d’escassetat intrínsec que també contribueix a donar-li valor, quan tenim en compte la relació entre preu i escassetat. És per això que molta gent considera el Bitcoin com a reserva de valor, tot i la seva volatilitat. La regulació global dels criptoactius i la competència amb altres monedes digitals marcaran el futur del Bitcoin, però en última instància, serà la confiança de la gent el que assegurarà, o no, la seva existència.             

11Onze Recomana Bitvavo, les criptomonedes de manera fàcil, segura i a baix preu.

Amb el canvi climàtic, els desastres naturals són cada vegada més freqüents. I no sempre és la teva companyia la responsable d’indemnitzar-te quan algun dels teus béns assegurats pateix danys.

El canvi climàtic està provocant fenòmens meteorològics cada vegada més extrems. Els llargs períodes de sequera i temperatures en màxims històrics donen pas a vegades a fortes tempestes d’aigua o gel. Un exemple és la pedra que va castigar comarques com el Baix Empordà, el Gironès i el Pla de l’Estany a finals d’agost. Els blocs de gel que van caure, alguns de més de deu centímetres de diàmetre, van provocar fins i tot la mort d’una nena de 20 mesos.

Més enllà de la impossibilitat de compensar desgràcies personals com aquesta, les pòlisses d’assegurança poden cobrir alguns danys materials vinculats als desastres naturals, però no tenen per què cobrir-los tots. A més, les característiques de l’incident determinaran si ens ha d’indemnitzar directament la nostra companyia o el Consorci de Compensació d’Assegurances, una entitat que cobreix riscos extraordinaris quan es produeixen certes catàstrofes naturals. Això sí, exclusivament en cas que els béns afectats estiguin assegurats.

Els danys en vehicles i llars provocats per l’impacte de calamarsa, molt típica de finals d’estiu, queden fora d’aquesta cobertura de “riscos extraordinaris”. Per això, és la nostra pròpia companyia la que hauria d’indemnitzar-nos segons la cobertura contractada. Si la nostra assegurança de cotxe inclou vidres, podrem reclamar els danyats per la calamarsa. Però les abonyegadures en la xapa només ens les compensaran si tenim l’assegurança a tot risc.

Pel que fa als danys de la calamarça en els camps de cultiu i les explotacions ramaderes o agropecuàries, tampoc queden coberts pel Consorci. Existeix un sistema estatal per a donar-los cobertura, l’Agroseguro, que dona dret a compensacions econòmiques si tenim qualsevol d’aquests espais assegurats contra un fenomen meteorològic concret i resulta danyat per aquest.

Què cobreix el Consorci de Compensació d’Assegurances?

Aquesta entitat es fa càrrec dels danys en els nostres béns assegurats provocats per inundacions extraordinàries, terratrèmols, sismes submarins, erupcions volcàniques, tempestats ciclòniques atípiques i la caiguda de cossos siderals o aeròlits.

De les anteriors catàstrofes naturals, les inundacions són les que més danys produeixen a Catalunya. I, a l’efecte de cobertura, es consideren com a tals “el negament del terreny produït per pluges o desglaç; per aigües procedents de llacs amb sortida natural, de ries o rius, o de cursos naturals d’aigua en superfície quan es desbordin dels seus llits normals”, segons el propi Consorci. Així mateix, s’inclou l’embat de mar en la costa, encara que no hi hagi negament.

Cal tenir en compte que no queden compresos sota aquest concepte d’inundació la pluja caiguda directament sobre el risc assegurat, o la recollida per la seva coberta o terrat, la seva xarxa de desguàs o els seus patis, com tampoc la inundació ocasionada per trencament de preses, canals, embornals, col·lectors i altres llits subterranis artificials, tret que el trencament s’hagi produït com a conseqüència directa de l’esdeveniment extraordinari cobert pel Consorci.

En el cas d’una tempesta ciclònica atípica, queden inclosos, entre altres, els tornados i els vents extraordinaris, caracteritzats per l’existència de ratxes superiors als 120 Km/h.

L’assegurat té ple dret a la indemnització, encara que per part dels poders públics no s’emeti una declaració oficial de «catàstrofe» o de «zona catastròfica». Però per a que aquest organisme cobreixi els danys causats per terratrèmols, sismes submarins, erupcions volcàniques i caiguda de cossos siderals o aeròlits, han de certificar-los l’Institut Geogràfic Nacional o l’organisme públic competent en la matèria.

Quan no cobreix els danys el Consorci?

Segons el Reglament de l’Assegurança de Riscos Extraordinaris, en algunes circumstàncies no tindrem dret a indemnització per part del Consorci de Compensació d’Assegurances.

Un dels casos és quan l’assegurança contractada és de transport de mercaderies, de construcció i muntatge, de responsabilitat civil, de malaltia, de defensa jurídica o d’assistència en viatge. La mateixa exclusió s’aplica a les pòlisses que cobreixen produccions agropecuàries susceptibles d’assegurar-se a través del sistema d’Assegurances Agràries Combinades.

Quant al tipus de danys, per exemple, no estan coberts els produïts per alteracions en el subministrament de qualsevol tipus d’energia. Tampoc està coberta la pèrdua de beneficis a conseqüència de danys soferts per altres béns o per altres persones físiques o jurídiques diferents de l’assegurat.

Com es finança el Consorci

El Consorci de Compensació d’Assegurances, que depèn del Ministeri d’Assumptes Econòmics i Transformació Digital, es finança amb un percentatge de cada pòlissa de vehicle i de llar que es contracta.

És important tenir en compte que aquest tipus d’indemnitzacions no té res a veure amb les ajudes que puguin oferir les Administracions públiques en cas de declarar com a “zona catastròfica” una àrea concreta del territori per algun efecte meteorològic extrem.

Si vols conèixer una assegurança justa per a la teva llar i per a la societat, descobreix 11Onze Segurs.

El deute públic en el món s’ha disparat en els últims anys i les seves xifres ja són similars a les del PIB global. Tot i que pot ser un recurs molt útil per estimular l’economia en moments d’estancament o per millorar la competitivitat d’un país, els actuals nivells de deute generen molta inquietud per com pot llastrar el creixement.

En macroeconomia, el deute públic no es considera necessàriament una cosa dolenta. De fet, pot ser molt positiva. Tot i que costi digerir aquesta afirmació contraintuïtiva, la veritat és que els Estats l’han utilitzat des de fa segles per finançar-se sense que, en la majoria dels casos, hagi conduït a la ruïna dels països.

Què determina llavors la seva incidència positiva o negativa en l’evolució de l’economia? Per què el que hauria de ser un recurs pot convertir-se en una llosa? Hi ha tres factors clau: com s’utilitzen aquests diners, el context competitiu global i el volum de deute.

Oli per al motor econòmic

L’economia és un complex engranatge que periòdicament passa per alts i baixos, en cicles que es van encadenant. Quan aquest engranatge s’encalla, el deute públic pot servir com a lubrificant per a millorar el seu funcionament. D’aquí ve que els Estats tendeixin a aplicar polítiques d’inversió pública expansives quan l’economia s’estanca i hagin d’aprofitar els cicles de creixement econòmic, en els quals augmenten els seus ingressos gràcies a la major recaptació, per a equilibrar els seus comptes.

El deute públic té conseqüències tant en el present com en el futur. L’objectiu més immediat és facilitar recursos per a evitar el col·lapse econòmic. Si en un context de crisi una empresa normalment rendible veu reduïdes les seves vendes i entra en números vermells, podria arribar a tancar. Com a conseqüència, augmentaria l’atur i el que fins llavors eren ingressos per a l’Estat gràcies als impostos sobre les seves vendes passarien a ser despeses en forma de prestacions per desocupació. Al seu torn, els menors ingressos dels treballadors reduirien la seva capacitat adquisitiva, amb la qual cosa cada vegada més empreses es veurien en una situació precària per la reducció de la demanda.

Per això el deute públic s’utilitza en un primer nivell per a frenar la sagnia en situacions excepcionals a través d’ajudes i estímuls fiscals que evitin la destrucció de teixit productiu. Això explica, per exemple, que ara es plantegi una rebaixa en la quota d’autònoms per evitar el tancament de moltes microempreses. I fins i tot el subsidi per desocupació i altres despeses corrents es podrien considerar instruments per evitar que la demanda s’enfonsi en un context d’estancament o recessió.

Si l’endeutament conjuntural fa possible que el sistema prengui aire i torni a ser competitiu sense els estímuls públics, l’economia podria sortir reforçada. Però si aquest endeutament tan sols serveix per mantenir viu el teixit productiu de manera artificial, estaríem davant una economia zombi, incapaç de sobreviure sense els estímuls públics, així que el deute podria fer-se crònic. D’aquí la importància de com s’utilitza el deute públic i d’acompanyar aquesta inversió de les necessàries reformes estructurals.

Competitivitat, la paraula màgica

Més enllà de parar el cop en una crisi, el deute públic també pot servir per augmentar el potencial de creixement d’una economia. La inversió pública en infraestructures, educació, sanitat o polítiques actives d’ocupació pot enfortir les bases per al futur desenvolupament.

Tot i que en un primer moment poden incrementar-se el dèficit i el deute, com a contrapartida tindrem una economia més forta. I això suposarà una major capacitat per fer front al pagament d’interessos i l’amortització del deute gràcies a la major recaptació.

Un exemple de bona praxi bastant acceptat és la inversió que va suposar la American Recovery and Reinvestment Act després de la crisi financera de 2007-2008. Els més de tres quarts de bilió de dòlars de despesa aprovats pel Congrés nord-americà van permetre modernitzar les infraestructures i xarxes tecnològiques als Estats Units. A més, la reforma sanitària i del sistema de desocupació va millorar la cohesió social. Tot això ha contribuït al fet que l’economia nord-americana es trobi avui dia en una situació una mica menys compromesa que l’europea.

De tota manera, des de fa bastants anys els països desenvolupats s’enfronten a una inquietant pèrdua de competitivitat, la qual cosa complica el seu creixement econòmic i limita la seva capacitat per equilibrar els seus nivells de deute.

Els riscos d’un deute excessiu

És necessari tenir present que, encara que el deute no sigui dolent en si mateix, suposa un compromís de devolució amb interessos en el futur. I això pot arribar a restringir el marge financer i pressupostari de l’Estat si no es produeix un augment d’ingressos que el compensi. A més, l’emissió de deute públic pot atreure capital que d’una altra manera es destinaria al finançament del sector privat.

Tot i que el límit de deute públic que estableix el Tractat de Maastricht per als Estats és del 60 % del seu PIB, el conjunt de països de la zona euro ja porta un any per sobre del 100 %, segons dades d’Eurostat. La situació fora d’Europa no és millor, ja que el Fons Monetari Internacional estima que, a finals de 2021, el deute públic global representava el 100 % del PIB mundial. I la situació podria empitjorar si la crisi s’accentua.

Espanya ja porta més d’una dècada per sobre de la recomanació del 60%. De fet, el Fons Monetari Internacional va fer una sèrie d’advertències a Espanya al març pel risc que el deute s’estanqui en cotes superiors al 115 % del PIB. Però, en vista de l’evolució actual, serà difícil que aquesta ràtio es redueixi en el futur pròxim. I més si tenim en compte l’estructura demogràfica, que en els pròxims anys dispararà la despesa en pensions.

La majoria d’economistes adverteixen contra aquest excés de deute públic. És significatiu que una revisió de 40 estudis publicats durant la dècada passada indiqui que 36 d’ells conclouen que el deute té una influència negativa en el creixement econòmic.

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant la super app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

Quan escoltem un economista parlant sobre impostos, inflació, salaris o habitatge, tendim a pensar que les seves conclusions són purament tècniques. Però la realitat és una altra. Darrere de cada proposta econòmica hi ha una manera determinada d’entendre com funciona la societat. L’economia és una ciència social. I, com totes les ciències socials, està formada per diferents corrents de pensament que interpreten la realitat des de perspectives diverses. 

Durant més de tres-cents anys, aquestes escoles han intentat respondre les mateixes preguntes: què crea la riquesa, quin paper ha de tenir l’Estat, per què apareixen les crisis i com s’han de combatre.

Cada escola és filla del seu temps. El mercantilisme va sorgir quan les monarquies europees competien pel comerç mundial; Adam Smith va escriure en plena Revolució Industrial; Karl Marx observava les dures condicions dels obrers del segle XIX; John Maynard Keynes intentava explicar la Gran Depressió; Friedrich Hayek i Milton Friedman reaccionaven davant la inflació dels anys setanta. El més sorprenent és que cap d’aquestes escoles ha desaparegut. Totes continuen influint, en major o menor mesura, en les polítiques econòmiques dels governs, els bancs centrals i els organismes internacionals.

Les grans escoles econòmiques d’un cop d’ull

Les escoles també tenen una història

Cada corrent econòmic va aparèixer intentant donar resposta als grans reptes del seu temps.

Aquest resum posa de manifest una idea essencial: les escoles econòmiques no només discrepen sobre les solucions. Sovint discrepen sobre quin és, realment, el problema.

Què crea la riquesa?

Aquesta és la primera gran pregunta que ha dividit els economistes durant segles.

Els mercantilistes pensaven que la prosperitat depenia d’acumular or i mantenir una balança comercial positiva.

Els fisiòcrates van capgirar aquesta idea afirmant que la riquesa naixia de la producció.

Adam Smith ampliaria aquest concepte: la prosperitat és fruit del treball, de l’especialització, de la innovació i de la llibertat d’intercanvi.

Karl Marx també situava el treball al centre, però sostenia que el sistema capitalista permet que una part del valor creat pels treballadors sigui apropiat pels propietaris del capital.

Keynes desplaçaria el focus cap a la demanda. Una economia pot produir molt, però si les famílies i les empreses deixen de consumir, les fàbriques s’aturen.

Per als economistes austríacs i monetaristes, el creixement sostenible requereix estalvi, inversió productiva, iniciativa empresarial i una moneda estable.

Quin paper ha de tenir l’Estat?

Aquí apareixen les diferències més conegudes.

Els mercantilistes defensaven governs forts que dirigissin el comerç.

Els economistes clàssics preferien limitar l’Estat a funcions bàsiques com la justícia, la seguretat o les infraestructures.

Marx imaginava una economia on els principals mitjans de producció fossin de titularitat col·lectiva.

Keynes considerava que, durant les recessions, l’Estat havia d’impulsar la demanda i evitar que l’activitat econòmica s’enfonsés.

En canvi, Hayek advertia que una intervenció excessiva podia reduir la llibertat econòmica i generar noves ineficiències.

Milton Friedman compartia aquesta prudència, encara que acceptava un paper limitat de l’Estat per garantir regles estables i una política monetària coherent.

Per què apareixen les crisis?

Una mateixa recessió pot generar diagnòstics completament diferents.

Per Marx, les crisis formen part del funcionament mateix del capitalisme.

Per Keynes, són conseqüència d’una caiguda del consum i de la inversió.

Els economistes austríacs les atribueixen a l’expansió excessiva del crèdit i a tipus d’interès artificialment baixos.

Els monetaristes posen l’accent en els errors de política monetària.

Els economistes clàssics tendeixen a interpretar-les com a processos d’ajust que els mercats acaben corregint.

Com s’ha de combatre la inflació?

Poques qüestions generen tanta controvèrsia com aquesta.

Els keynesians accepten que una inflació moderada pot ser assumible si evita una recessió profunda.

Milton Friedman defensava que «la inflació és sempre i arreu un fenomen monetari», és a dir, conseqüència d’un excés de diners en circulació.

Els austríacs comparteixen bona part d’aquest diagnòstic, però responsabilitzen sobretot l’expansió artificial del crèdit impulsada pels bancs centrals.

Els economistes clàssics confien que la competència i els ajustos dels mercats acabin moderant els preus.

Els marxistes acostumen a interpretar la inflació dins dels conflictes de distribució entre salaris, beneficis i poder econòmic.

Les noves escoles: l’economia continua evolucionant

Les escoles clàssiques continuen sent imprescindibles per entendre l’economia, però els nous reptes del segle XXI han impulsat corrents de pensament que incorporen factors que abans tenien un paper secundari.

Economia conductual: no sempre decidim racionalment

Durant dècades es va assumir que les persones prenien decisions racionals. Daniel Kahneman i Richard Thaler van demostrar que els biaixos cognitius, les emocions i els hàbits condicionen moltes decisions econòmiques.

Aquesta disciplina ha influït en el disseny de plans d’estalvi, sistemes de pensions, fiscalitat i polítiques públiques basades en els anomenats nudges, petits incentius que orienten el comportament sense imposar-lo.

Economia institucional: les institucions importen

Per què alguns països prosperen mentre d’altres romanen estancats malgrat disposar de grans recursos naturals?

Economistes com Douglass North, Daron Acemoglu i James Robinson defensen que la resposta rau en la qualitat de les institucions. La seguretat jurídica, la protecció de la propietat, la independència judicial o la lluita contra la corrupció són factors tan importants com el capital o el treball.

Teoria Monetària Moderna (MMT): un nou debat sobre el deute públic

La Teoria Monetària Moderna sosté que un Estat que emet la seva pròpia moneda disposa d’un marge de maniobra molt superior al que tradicionalment s’ha considerat. Segons aquesta escola, el principal límit de la despesa pública no és el dèficit, sinó la inflació.

Els seus defensors consideren que aquesta visió permet afrontar millor grans inversions públiques o crisis econòmiques. Els seus detractors alerten que pot incentivar un ús excessiu de la creació de diners i alimentar tensions inflacionàries.

El debat continua obert i és un dels més vius de l’economia contemporània.

Una conversa que continua oberta

L’economia no és un conjunt de receptes infal·libles. És una conversa que dura des de fa més de tres segles i que evoluciona amb cada transformació social, tecnològica i política.

Cap escola ha aconseguit explicar tota la realitat, però totes han aportat eines per entendre una part del món. Per això, quan escoltem un economista defensar una determinada política fiscal, monetària o social, convé preguntar-nos no només què proposa, sinó també des de quina escola de pensament parla.

Conèixer aquestes tradicions no garanteix trobar sempre la resposta correcta, però sí permet interpretar amb més criteri els debats que condicionen els nostres estalvis, les nostres inversions i el futur de l’economia.

Protegir els estalvis amb or físic ha estat una de les principals aportacions d’11Onze a la seva comunitat i, ara, s’amplia el ventall de productes. Per això, davant de la volatilitat, de l’encara alta inflació i de la crisi de confiança creixent en el sistema bancari, l’or torna a reforçar-se com a valor refugi. Descobreix l’Or Llavor a Preciosos 11Onze.

Cada dia sentim parlar de l’Ibex, el Nasdaq o el Dow Jones com si tothom sabés què representen. Però què són exactament aquests índexs? I què signifiquen els famosos punts que pugen i baixen constantment?

És l’hora del telenotícies. El presentador anuncia que l’Ibex-35 ha pujat 240 punts, que el Nasdaq torna a marcar màxims històrics i que Wall Street obrirà amb optimisme. La notícia dura menys d’un minut i el programa continua. Ho hem sentit centenars de vegades, però si algú ens preguntés què signifiquen realment aquests punts, probablement ens costaria trobar una resposta.

I és una llàstima, perquè els índexs borsaris són molt més fàcils d’entendre del que sembla. Un cop descobreixes què representen, les notícies econòmiques deixen de sonar com un idioma reservat als experts.

El marcador dels mercats

Quan volem saber com va una lliga de futbol no cal veure tots els partits. N’hi ha prou amb mirar la classificació. D’un cop d’ull sabem qui lidera la competició, qui baixa posicions i qui travessa un bon moment. Els índexs borsaris fan exactament aquesta funció. No són empreses ni tampoc la borsa en si mateixa. Són un marcador.

L’Ibex-35 resumeix el comportament de trenta-cinc de les empreses més representatives de la borsa espanyola. El Nasdaq-100 ho fa amb algunes de les grans companyies tecnològiques dels Estats Units, mentre que el Dow Jones o el Nikkei compleixen la mateixa missió als seus respectius mercats.

La seva funció és resumir, en una sola xifra, com evoluciona aquest conjunt d’empreses. Però aquest marcador té una particularitat: no parla de gols, sinó de punts. I és aquí on acostuma a començar la confusió. Els punts no són euros. Tampoc són dòlars ni representen una quantitat fixa de diners. Són simplement una unitat de mesura.

Podem imaginar-los com els graus d’un termòmetre. Quan la temperatura passa de vint a trenta graus, ningú no es pregunta quants litres de calor hi ha al carrer. Els graus només serveixen per indicar que fa més calor que abans. Amb els índexs passa exactament el mateix. Si avui l’Ibex cotitza més amunt que ahir, vol dir que, en conjunt, les empreses que el formen valen més que el dia anterior. Els punts només serveixen per mesurar aquesta diferència.

Per què no totes les empreses compten igual?

Si un índex resumeix el comportament de moltes empreses, sembla lògic pensar que totes hi influeixen per igual. Però no és així.

Imaginem una cistella amb una síndria, quatre pomes i un grapat de cireres. Si traiem una cirera, el pes total gairebé no canvia. Si traiem la síndria, la diferència és enorme. Als índexs passa una cosa semblant. Les empreses més grans tenen un pes molt superior al de les més petites. Per això, quan una companyia com Inditex, Iberdrola o Santander experimenta una forta pujada o una davallada important, pot arrossegar bona part de l’Ibex amb ella. És perfectament possible que moltes empreses acabin el dia en positiu i, tot i així, l’índex baixi. O que passi just el contrari.

La borsa no és tota l’economia

Aquest és probablement el malentès més habitual. Quan sentim que Wall Street marca un nou rècord o que el Nasdaq viu un any extraordinari, és fàcil pensar que l’economia funciona de meravella. Però els índexs només expliquen una part de la història.

Reflecteixen el comportament de les empreses cotitzades i, sobretot, les expectatives dels inversors. En canvi, la salut econòmica d’un país també depèn dels salaris, de l’ocupació, del consum, del preu de l’habitatge o de la situació de milers de petites empreses que ni tan sols cotitzen a la borsa.

Per això la borsa pot pujar mentre moltes famílies continuen perdent poder adquisitiu. I també pot passar el contrari. Els índexs són un excel·lent termòmetre dels mercats, però no de tota l’economia.

Fins i tot la borsa té dites d’estiu

Com qualsevol altre àmbit, els mercats financers també tenen les seves frases fetes. Una de les més conegudes és «Sell in May and go away», és a dir, «ven al maig i marxa de vacances». 

La dita va néixer fa més d’un segle a la City de Londres, quan molts grans inversors abandonaven la capital durant els mesos d’estiu per traslladar-se a les seves residències de camp. Amb menys activitat als mercats, les operacions disminuïen i es va estendre la idea que la millor època per invertir començava amb la tornada de la tardor.

Com passa amb tots els refranys, no sempre es compleix. Hi ha hagut estius extraordinaris per a la borsa i anys molt dolents fora d’aquest període. Però continua sent una de les expressions més populars del món financer.

Mirar els índexs amb uns altres ulls

Cada punt que puja o baixa un índex és el resultat de milers de decisions preses simultàniament per inversors d’arreu del món. No és una predicció del futur ni una sentència sobre l’estat de l’economia. És una fotografia d’aquell instant.

Potser no tots acabarem invertint a la borsa, però entendre què representen l’Ibex, el Nasdaq o el Dow Jones ens permet seguir l’actualitat econòmica amb una mirada molt més crítica.

Perquè, la pròxima vegada que sentim que un índex ha guanyat 300 punts o ha tancat en màxims històrics, ja sabrem que darrere d’aquesta xifra no hi ha cap misteri. Igual que el marcador d’un partit no explica tota la història del joc, els índexs tampoc expliquen tota l’economia. Però ens ajuden a entendre, d’un sol cop d’ull, cap a on es mou el partit dels mercats.

Protegir els estalvis amb or físic ha estat una de les principals aportacions d’11Onze a la seva comunitat i, ara, s’amplia el ventall de productes. Per això, davant de la volatilitat, de l’encara alta inflació i de la crisi de confiança creixent en el sistema bancari, l’or torna a reforçar-se com a valor refugi. Descobreix l’Or Llavor a Preciosos 11Onze.

Tots estem familiaritzats amb els conceptes bàsics de les assegurances. Però, saps com funciona aquest sector, quina és la seva regulació i d’on provenen els seus beneficis?

Les assegurances no són més que eines financeres que permeten cobrir determinats riscos. Ho fan des de fa milers d’anys. El Codi de Hammurabi, un compendi de lleis de l’antiga Babilònia, ja regulava els préstecs a risc de mar, que feien possible a prestadors i naviliers compartir els riscos i els beneficis del comerç marítim.

A tots ens sonen més o menys els conceptes bàsics de les assegurances. Una pòlissa no és més que un contracte entre l’assegurat i la companyia d’assegurances mitjançant la qual, a canvi d’una prima (preu de l’assegurança), l’entitat asseguradora es compromet a indemnitzar per un mal produït o a satisfer un capital, renda o una altra prestació en cas de produir-se un sinistre contemplat en les cobertures d’aquest contracte.

Tots els detalls de la cobertura de l’assegurança i altres condicions estan recollits en la pòlissa, que estableix els drets i obligacions de totes dues parts. El prenedor, que és la persona o empresa que contracta el segur i paga la prima; l’assegurat, que és qui està exposat al risc cobert per l’assegurança, i el beneficiari, que és qui té dret a rebre la contraprestació convinguda en la pòlissa, poden coincidir o ser diferents persones o entitats.

És probable que aquests conceptes ens resultin familiars. Però, sabem com funciona el sector assegurador? Repassem com es regula i d’on provenen els seus beneficis.

El marc regulador

Existeixen diferents tipus d’entitats asseguradores en funció de la seva constitució jurídica: societats anònimes, mútues, cooperatives i mutualitats de previsió social. A més, cadascuna d’elles pot operar en un o en múltiples àmbits (automòbil, llar, responsabilitat civil…), però sempre requereixen l’autorització de l’organisme regulador.

Per garantir el correcte funcionament del sector, estan regulats tant les característiques com el funcionament d’aquestes entitats, establint límits a la seva activitat i imposant uns mínims de solvència o una certa formació per als seus empleats.

L’1 de gener de 2016 va entrar en vigor Solvència II, la directiva europea per la qual totes les asseguradores europees estimen la seva solidesa financera de la mateixa manera. Aquesta directiva obliga a calcular la quantitat de recursos que ha de tenir un assegurador per afrontar possibles escenaris negatius relacionats amb el negoci (que hi hagi més contratemps de l’esperat o que les indemnitzacions siguin de major import), amb les inversions (una caiguda de la Borsa, per exemple) o d’altres tipus. L’assegurador ha de tenir fons propis suficients com per a cobrir aquest eventual forat.

Solvència II se sustenta en tres pilars. El primer determina els recursos propis mínims requerits a cada asseguradora en funció dels riscos assumits. El segon planteja la valoració qualitativa dels riscos, que són identificats, mesurats, monitorats i administrats segons l’exposició al risc de cada companyia, i estableix un control intern d’aquests riscos a través del govern corporatiu per millorar l’eficiència i la rendibilitat de les entitats. El tercer pilar busca una major transparència de les empreses asseguradores gràcies als informes periòdics que han de presentar.

Aquesta directiva europea es complementa amb la Llei d’ordenació, supervisió i solvència de les entitats asseguradores i reasseguradores, que regula el sector en l’Estat espanyol.

Una primera font d’ingressos

Segons dades del Fons Monetari Internacional, el volum de primes emeses en el món arribava l’any 2016 als 24 bilions d’euros, dels quals el 85% pertanyien a assegurances de vida.

En el cas de les assegurances de vida, el principal canal de comercialització és el bancari, amb una quota de mercat una mica superior al 70%, mentre que els agents i corredors d’assegurances presenten una quota de mercat lleugerament per sobre del 20%.

En canvi, la resta d’assegurances es comercialitzen principalment a través d’agents i corredors d’assegurances, els qui aconsegueixen una quota de mercat del 60% aproximadament, seguits per la venda directa (19%) i el canal bancari (13%).

Una primera via per la qual les companyies d’assegurances guanyen diners és avaluant acuradament el risc de cadascuna d’aquestes pòlisses perquè els ingressos per primes superin a les reclamacions que hagin d’abonar.

La veritable naturalesa del negoci

No obstant això, les asseguradores són sobretot gestores dels recursos que els seus clients els confien a través de les primes, ja que utilitzen part d’aquests ingressos per invertir. De fet, es calcula que el 12% dels actius mundials estan en mans de companyies d’assegurances.

Això sí, a partir de la gran crisi financera, la legislació estableix uns límits prudencials estrictes a l’hora d’invertir. Fins l’any 2007, el sector assegurador va viure un idíl·lic període de tranquil·litat. Però la gran crisi financera, que es va emportar per davant al gegant de les assegurances nord-americà AIG, va aflorar l’estreta relació de les asseguradores amb les entitats bancàries, tant per la participació en el seu capital social com en les seves emissions de renda fixa i variable.

Segons Unespa, que aglutina a prop de 200 asseguradores de l’Estat espanyol, aquestes inverteixen principalment en deute públic i, en menor mesura, en fons i accions privades: per cada euro invertit en aquests últims, es dediquen sis al deute públic. A més, aquesta associació aclareix que, en èpoques de bonança econòmica “les asseguradores han arribat a tenir una capacitat d’inversió equivalent al 2 % del PIB”.

Les reassegurances, un negoci en auge

Una tercera via d’ingressos són les reassegurances. Es tracta d’acords mitjançant els quals un assegurador, denominat cedent, transfereix a un altre assegurador, denominat reassegurador, la totalitat o una part dels seus riscos a canvi d’una part de la prima. Això permet al cedent protegir-se de grans pèrdues potencials en situacions d’excessiva exposició.

El canvi climàtic i la pandèmia de COVID-19 estan impulsant aquesta àrea de negoci, el volum del qual s’espera que superi els 500.000 milions d’euros l’any 2025.

Grans canvis en l’horitzó

Molts senyals indiquen que el sector assegurador es prepara per a una època de canvis transcendentals. En aquest sentit, s’espera que es formin ecosistemes en els quals proveïdors de diferents indústries interactuaran per crear valor a partir de dades compartides. Per tant, no es vendran tant productes i serveis aïllats com experiències creades gràcies a una multitud d’actors.

El 67% dels líders del sector assegurador consideren que els models de negoci actuals seran irrecognoscibles en els pròxims cinc anys i que aquests ecosistemes seran el principal agent de canvi, segons dades d’Accenture Research. A més, el 58% de les companyies asseguradores asseguren buscar ja de manera activa ecosistemes en els quals integrar-se i tres de cada quatre preveuen que almenys la meitat dels seus beneficis procediran d’aquests ecosistemes en els pròxims cinc anys.

Si vols conèixer una assegurança justa per a la teva llar i per a la societat, descobreix 11Onze Segurs.

El model econòmic occidental es caracteritza, des de fa molts anys, per un sistema de capitalisme clientelar o d’amiguets basat en la promíscua relació entre política i negocis. Un mal endèmic que afecta, en major o menor mesura, a la gran majoria de països. 

Xavi Viñolas, redactor d’11Onze

Capitalisme clientelar o d’amiguets – ‘crony capitalism’ en anglès – és un terme utilitzat per descriure un sistema capitalista en el qual l’èxit dels negocis depèn dels tractes de favor mutu entre empresaris i polítics. Aquestes relacions sovint condueixen a polítiques governamentals que beneficien a un petit nombre d’empreses o individus en detriment dels interessos del públic en general, que acaben instrumentalitzats pel poder.

L’ús de les connexions polítiques per a assegurar-se un tracte preferencial o per a obtenir un avantatge injust pot adoptar la forma de contractes públics, subvencions o normatives i lleis que afavoreixen a un grup selecte d’empreses o individus. Les comissions, els suborns i les portes giratòries dels polítics a les grans empreses són part del lèxic que acompanya a aquesta pràctica d’enxufisme, nepotisme i corrupció que, malauradament, ja no sorprèn a ningú.

En aquest context, l’activitat econòmica no segueix els principis d’una economia de lliure mercat pensada per a servir al consumidor amb els millors productes, sinó a mantenir el favor del poder polític a través d’empresaris o lobbies que corrompen funcionaris públics, generant ineficiències, fomentant els oligopolis, frenant el creixement econòmic i erosionant la confiança en la classe política.

La crisi financera global de 2008 és un excel·lent exemple de com la col·lusió entre entitats financeres i governs pot conduir a pràctiques arriscades i irresponsables per part de monopolis que controlen el mercat, provocant una devastació econòmica que acaben pagant els contribuents, rescatant a bancs de la fallida amb diners públics

La desafecció política

Una de les conseqüències més greus de la corrupció i abús de poder governamental generalitzat és que els ciutadans es desentenen del procés polític. L’apatia i el cinisme d’una població, que veu com els funcionaris públics utilitzen els seus càrrecs en benefici propi, es manifesten amb una baixa participació electoral i una destrucció de la fibra moral de la societat.

Si la falta de transparència i supervisió afebleix la confiança en les institucions governamentals i provoca que els polítics no hagin de retre comptes pels seus actes, es fa difícil convèncer als ciutadans que les millores socials i econòmiques s’aconsegueixen posant a la pràctica de valors ètics com l’esforç, el treball i l’honestedat.

La manca de credibilitat associada amb els governs es veu agreujada per un sistema polític bipartidista, de iure o de facto, establert al llarg del món occidental, que en molts casos no afavoreix ni tan sols dos partits o coalicions polítiques antagòniques entre elles. Per contra, sovint es tracta de dos actors polítics que es reparteixen el poder d’una manera cíclica, però amb poques diferències en l’aplicació de polítiques que beneficien a l’establishment o poders fàctics que actuen al marge de les institucions.

Sense informació no es poden retre comptes

Una premsa lliure és la pedra angular de les societats democràtiques. Serveix de control del poder governamental i fomenta la transparència i la rendició de comptes. Sense una premsa lliure, els ciutadans no podrien accedir a la informació que necessiten per a prendre decisions amb coneixement de causa i exigir responsabilitats als seus dirigents.

Malauradament, gran part dels mitjans de comunicació han passat a ser un altaveu de les elits econòmiques i polítiques. Lluny d’informar de les accions de govern o males pràctiques corporatives, la narrativa periodística sovint contribueix a la seva propaganda mentre blanqueja la corrupció, garantint la impunitat dels càrrecs electes. 

Això posa de manifest una manca de voluntat en servir l’interès públic, evitant que els ciutadans estiguin al corrent d’accions de govern que poden comportar conflictes d’interessos. Un panorama desolador que difícilment canviarà, tret que la societat civil s’organitzi per empoderar els ciutadans a través de la informació i l’educació, que els permeti prendre decisions que garanteixin els seus drets fonamentals.

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant la super app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!