FMI: Espanya liderarà el creixement de l'euro zona

El Fons Monetari Internacional millora les previsions de creixement de l’economia espanyola per aquest any i la situa molt per sobre de la mitjana de l’euro zona. Tanmateix, estima que la taxa d’atur quedarà en l’11,6%, tres dècimes més del que va pronosticar a l’octubre.

El Fons Monetari Internacional (FMI) ha anunciat aquest dimarts que retalla la seva previsió de creixement de totes les grans economies de l’euro zona d’enguany i el pròxim any, amb l’excepció d’Espanya, que pronostica que creixerà més del doble de la mitjana de zona euro.

Concretament, ha ajustat a l’alça l’estimació de creixement del PIB espanyol, alineant-se amb l’1,9% que preveu el Banc d’Espanya per aquest any, mentre que per a 2025 manté la seva previsió del 2,1%, més optimista que l’1,9% pronosticat pel Banc d’Espanya.

Quant a la resta de l’euro zona, rebaixa l’avanç del producte interior brut (PIB) fins al 0,8% el 2024, i fins a l’1,5% el 2025, una i dues dècimes menys respectivament que en l’actualització publicada al gener. 

Així mateix, estima que el creixement del PIB alemany es reduirà en tres dècimes en tots dos exercicis i només creixerà un 0,2% i un 1,3% respectivament. Per part de França, preveu que el seu PIB també caigui en tres dècimes, fins al 0,7% aquest any i a l’1,4% el 2025. Per a Itàlia, l’organisme manté la seva previsió de creixement en el 0,7% per a 2024 i revisa a la baixa, en quatre dècimes, la de 2025 fins al 0,7%.

Pel que fa al PIB mundial avançarà una mica més de l’esperat, amb una variació del 3,2% el 2024, una dècima més que en l’informe anterior, i del 3,1% el 2025. Aquesta millora es deu en part al creixement dels Estats Units, que creixerà fins al 2,7% enguany, abans de desaccelerar-se a l’1,9% el 2025.

Estancament del deute públic i la desocupació

L’FMI apunta que “la inflació podria reduir-se més ràpid del que es preveu si la taxa d’activitat laboral continua augmentant, la qual cosa permetria als bancs centrals avançar els seus plans de flexibilització”. 

En aquest context, vaticina que Espanya serà l’última gran economia de l’euro a superar l’episodi inflacionista. Concretament, preveu que la inflació a Espanya baixi fins al 2,7% el 2024, enfront del 3,9% de la seva anterior estimació.

Tot i l’optimisme pel que fa al creixement del PIB espanyol, l’organisme no espera una reducció substancial dels nivells d’atur i deute fins al final de la present dècada, i apunta que el dèficit seguirà per sobre del 3% fins al 2029.

Així mateix, el deute públic, que enguany se situarà per sobre del 106% del PIB, només baixarà lleugerament durant el 2025, situant-se per sota del 105%, i es mantindrà així fins que al període del 2028 i 2029, quan baixarà al 104,6% i al 104,2%, respectivament.

Per altra banda, l’FMI espera que aquest any l’atur a Espanya baixi fins a l’11,6% i a l’11,3% l’any vinent, enfront del 6,5% i el 6,4% estimat respectivament per a l’eurozona, mantenint-se al voltant de l’11% durant els següents exercicis.

Si vols descobrir la millor opció per protegir els teus estalvis, entra a Preciosos 11Onze. T’ajudarem a comprar al millor preu el valor refugi per excel·lència: l’or físic.

La classe política occidental i els seus mitjans de comunicació han afirmat repetidament que les sancions posarien a Rússia contra les cordes, però el setge econòmic occidental s’ha mostrat majoritàriament ineficaç i contraproduent. Mentre que l’economia russa i la seva maquinària bèl·lica prosperen, les principals economies europees s’han enfonsat. Què ha fallat?

Des de l’inici del conflicte armat a Ucraïna el 2014, els Estats Units i els seus països clientelars van imposar sancions i restriccions comercials sense precedents contra Rússia. Amb aquestes mesures es pretenia enfonsar l’economia russa, desmantellar la seva maquinària bèl·lica i limitar la seva capacitat per a finançar la guerra.

Les sancions actuals contra Rússia van molt més enllà de les sancions tradicionals que han utilitzat els Estats Units des del final de la Segona Guerra Mundial per “castigar” a qualsevol país que amenaci la seva hegemonia en el tauler d’escacs geopolític mundial i que, històricament, s’han dirigit especialment contra el sistema bancari i les elits. Tanmateix, s’han convertit en l’exemple més evident del fracàs en l’ús de sancions econòmiques per aconseguir els resultats desitjats.

Aquest setge econòmic occidental estava pensat per atacar l’economia russa en tots els fronts. Per una banda, castrar la seva capacitat de finançament, requisant la meitat de les reserves estrangeres de divises i d’or, prop de 400.000 milions d’euros, així com impossibilitar que pugui pagar el seu deute exterior en dòlars, tot i la seva voluntat i capacitat de fer-ho, per tal de forçar una suspensió de pagaments.

A més, el control que els Estats Units exerceixen sobre SWIFT (Society for Worldwide Interbank Financial Telecommunication), així com del Fons Monetari Internacional (FMI) i el Banc Mundial (BM), sumat a l’hegemonia del petrodòlar, els permetia aïllar a Rússia del sistema econòmic global dirigit per l’Occident, tal com van fer anteriorment contra l’Iran quan els Estats Units van abandonar unilateralment l’acord nuclear després d’incomplir-lo des del primer dia en què va entrar en vigor.

Per altra banda, es volien frenar les seves exportacions d’hidrocarburs i així limitar la seva capacitat per a finançar la guerra. No obstant això, mentre que les economies de l’Europa Occidental s’enfonsaven i fins i tot entraven en recessió, l’economia russa va créixer un 3,6% durant el 2023 i es preveu que creixi un altre 2,6% el 2024, segons dades de l’FMI. 

De la mateixa manera, tot i que la propaganda mediàtica occidental no s’ha cansat de repetir constantment que Rússia es quedava sense munició i altre material bèl·lic, la capacitat industrial militar combinada de tot el bloc occidental i alguns dels seus súbdits com Corea del Sud, el Japó i Israel, segueix sent molt inferior a la russa. De fet, ni tan sols poden mantenir la producció necessària per alimentar la guerra subsidiaria dels Estats Units a Ucraïna, ni parlar-ne de produir suficient munició per una confrontació directa contra Rússia.

La suposada comunitat internacional

La retòrica propagandística occidental també ens vol fer creure que la comunitat internacional dona suport a les sancions a Rússia, però cal tenir en compte que aquesta suposada “comunitat internacional” només engloba als Estats Units, el Canadà, el Regne Unit, la Unió Europea, i potser Austràlia, el Japó i alguna illa de la Micronèsia. Per tant, no inclou a la gran part de la comunitat internacional que, o bé està en contra de les sancions o prefereix mantenir-se neutral.

Aquest fet s’ha vist reflectit en el fracàs del seguiment de les sancions imposades per Occident per part de la comunitat internacional “real”, que inclou a la Xina i a l’Índia i, que ha estat cabdal a l’hora de mantenir les exportacions del petroli rus. Fins i tot cap a la Unió Europea i als Estats Units, amb ple coneixement de causa dels dos actors occidentals i consolidant la hipocresia del “feu el que dic i no el que faig”.

La mateixa Unió Europea que ha seguit comprant directament volums rècord de gas natural liquat (GNL) procedent de Rússia. Mentre que els Estats Units s’enriquien triplicant les seves exportacions de GNL a la UE, que venen a “preu d’or”, i convertint-se en l’exportador més gran de GNL del món. Tot gràcies a les sancions econòmiques i al sabotatge dels gasoductes Nord Stream.

Un nou paradigma comercial i monetari

A part de les relacionades amb el sector energètic, les raons més evidents pel fracàs de les sancions comercials a Rússia se centren en qüestions relatives a la seva aplicació. Les complexes cadenes de subministrament, les llacunes en les exportacions de béns de doble ús i la reticència de les empreses a interrompre per complet els seus negocis amb el mercat rus, que han establert corredors comercials alternatius a través de països fronterers i afins a Rússia.

En l’àmbit monetari, la convertibilitat temporal del ruble a l’or a un preu fix no va significar una tornada al “patró or”, però va esdevenir una eina clau per recuperar i estabilitzar el valor del ruble després de la caiguda experimentada per les sancions. Una revalorització del ruble en relació amb el dòlar que fins i tot va permetre al Banc Central de Rússia baixar els tipus d’interès, per evitar una excessiva apreciació de la moneda estatal.

Després que una gran part dels governs occidentals prohibissin les importacions d’or rus, la Xina va començar a comprar aquest metall preciós rus en xifres rècord. Només el juliol del 2022 ja n’havia importat per un valor de 109 milions d’euros, un augment del 750% respecte al mes anterior i d’un 4.800% en comparació al mateix període del 2021.

Així mateix, durant la passada dècada, Rússia i la Xina han iniciat programes i han firmat acords de desdolarització, a la vegada que han posat en funcionament sistemes de protocols de comunicació interbancària alternatius al SWIFT i han creat monedes digitals vinculades als seus bancs centrals (CBDC).

Occident ha perdut tota la seva credibilitat

Deixant de banda la hipocresia de les sancions econòmiques i el rerefons del cop d’estat orquestrat per Victoria Nuland a Kíev el 2014 i detonant de l’actual conflicte armat a Ucraïna, fa dècades que Occident ha perdut qualsevol versemblança de ser una autoritat moral, si és que mai ho ha sigut.

Sense voler fer una recopilació de totes les guerres imposades pels Estats Units i els seus “aliats” durant les últimes dècades sota justificacions basades en un enfilall de mentides, no podem obviar l’ocupació militar il·legal actual de països com Síria i l’Iraq per part dels Estats Units, o el mateix cas d’Israel també amb Síria o al Líban i Palestina. És prou evident, que el dret internacional i la sobirania dels pobles només són rellevants i respectats quan convé a Occident.

Si a algú encara tenia algun dubte, el suport polític i militar al genocidi en curs a Gaza ha vaporitzat l’últim polsim d’integritat que li quedava a la brúixola moral occidental. La complicitat d’Occident en facilitar aquesta massacre és una acció criminal digna dels judicis de Nuremberg. Clare Daly, eurodiputada per Irlanda, ha sigut un dels pocs coloms blancs en un Parlament Europeu ple de falcons de la guerra en titllar a Ursula von der Leyen com a “Frau Genocide“.

Donada la flagrant hipocresia d’Occident en matèria de drets humans i dret internacional, no és d’estranyar que algunes de les seves empreses simplement pretenguin complir amb les sancions de cara a la galeria, mentre que, a porta tancada, estan fent tot el que poden per a eludir-les. Així mateix, tampoc seria lògic esperar que la comunitat internacional segueixi les ordres de l’equivalent geopolític d’un assetjador escolar que cada dia perd més força davant d’un món multipolar.

Si vols descobrir la millor opció per protegir els teus estalvis, entra a Preciosos 11Onze. T’ajudarem a comprar al millor preu el valor refugi per excel·lència: l’or físic.

Un altre banc dels Estats Units ha fet fallida, els bancs centrals ofereixen línies de crèdit d’urgència i cauen les accions de les entitats financeres. Els governs i les agències reguladores ens asseguren que no hem de patir pels nostres diners i l’estabilitat del sector bancari. Però ens en podem refiar? Què diuen a porta tancada?

La Federal Deposit Insurance Corporation (FDIC) és una agència federal dels Estats Units que es va crear el 1933 a conseqüència de la Gran Depressió amb l’objectiu de protegir els dipòsits bancaris i evitar la fallida en massa dels bancs. Actualment, la FDIC assegura fins a 250.000 dòlars per compte per titular en cas que el banc on estan dipositats els diners faci fallida.

Dins d’aquesta agència federal hi trobem el Systemic Resolution Advisory Committee (SRAC), un comitè assessor establert el 2011 per la FDIC, com a part de la Dodd-Frank Wall Street Reform and Consumer Protection Act, una llei que va ser aprovada com a resposta a la crisi financera del 2008 i que va introduir una sèrie de mesures per regular el sector financer i prevenir futurs col·lapses del sistema.

El SRAC ajuda en la gestió de possibles fallides dels bancs més grans del país i està format per experts del sector financer que assessoren la FDIC a l’hora de desenvolupar plans d’actuació en cas que hi hagi un col·lapse bancari a gran escala. El comitè està format per membres de diferents sectors de l’economia, incloent-hi representants dels reguladors financers, els bancs, les assegurances, els fons d’inversió i altres entitats del sector financer.

Els interessos de la banca tenen prioritat

Els integrants del SRAC es reuneixen periòdicament per parlamentar i fer recomanacions a la FDIC sobre com abordar els problemes que pugui estar patint una entitat financera. D’aquesta manera ofereixen assessorament en temes com la planificació de la resolució, la identificació dels actius i passius de l’entitat, la comunicació amb els creditors i altres aspectes relacionats que contribueixin a assegurar l’estabilitat de l’entitat i de l’ecosistema bancari. Així mateix, estableixen un pla d’acció davant d’una possible crisi bancària, acordant quina informació se li ha de donar a la població per tal d’evitar un col·lapse del sistema.

Algunes d’aquestes reunions estan obertes al públic a través d’un ‘webcast’ i d’altres es fan en privat, a porta tancada. Un dels objectius de l’última reunió oberta que va tenir lloc el passat mes de novembre sembla ser evitar que, davant d’una crisi bancària, el pànic generalitzat porti a la retirada massiva de dipòsits per part de la ciutadania preocupada pels seus diners. Cal tenir en compte que els diners que tenim al banc estan regits per un sistema de reserva fraccionària, segons el qual només una petita part dels dipòsits, un 1% en el cas de l’eurozona, han d’estar disponibles per a la seva retirada.

En aquest context, hem de recordar que per evitar un col·lapse del sistema financer davant d’una crisi bancària, la primera opció és rescatar a certes entitats mitjançant els diners dels contribuents, és a dir, un rescat extern. Però també hi ha una segona opció que es coneix com un rescat intern, segons el qual els accionistes, els titulars de bons i els clients amb dipòsits no assegurats – quantitats superiors a 100.000 euros en el cas de la UE – es fan càrrec del rescat. Com apunta el comitè, avui en dia el deute bancari no està sistemàticament protegit, i si se’ns en va de les mans, tot el sistema es col·lapsa.

Això és el que va passar a Xipre durant la crisi financera de 2008, quan el Govern, seguint les instruccions de la Troika (Unió Europea, BCE i FMI), va confiscar els dipòsits no assegurats de la ciutadania per liquidar i reestructurar bancs, causant el ‘corralito’ xipriota. D’aquí ve la importància que el SRAC dona a limitar la comunicació amb el públic general, no fos cas que la gent volgués retirar els seus diners d’aquestes entitats bancàries abans que desapareguin per complet. Una informació privilegiada, que segons el comitè, s’ha de reservar per a una minoria selecta, presumiblement ells mateixos o gent afí, que sí que ha d’estar al corrent de la magnitud de la tragèdia.

Les males notícies es donen un divendres al vespre

L’internet i la cobertura de notícies les 24 hores no ha fet desaparèixer la pràctica habitual en relacions públiques de llançar els comunicats amb informació negativa els divendres per evitar una gran cobertura mediàtica. Almenys això pensa el panell del comitè quan apunta que en preparar un comunicat detallant les dures mesures que s’aplicarien enfront d’una crisi bancària és preferible donar la informació “un divendres, o millor encara, un divendres al vespre, de manera que la gent tingui temps de rebre, entendre i de concloure que sí, que poden funcionar”.

Potser el més sorprenent, o no, són les declaracions de Gary Cohn, expresident i exdirector d’operacions de Goldman Sachs, quan explica que “cal pensar en les conseqüències no desitjades de dir segons què a un públic que té més fe i confiança en el sistema bancari que la gent que estem en aquesta sala (rialles dels membres assistents) i que volem que segueixin tenint plena fe i confiança en el sistema bancari”.

Algú podria pensar que els bancs i les agències reguladores estan admetent que s’acosta un col·lapse, però que tenen poc interès en què la ciutadania ho sàpiga perquè volen utilitzar els dipòsits de la gent per a rescatar aquests bancs. Potser ens hauria de servir d’avís el que va passar durant la crisi del 2008, o amb la fallida del Silicon Valley Bank el març d’aquest any, quan només una minoria selecta que estava informada de la gravetat de la situació va poder treure els seus diners a temps, però com va dir Hegel, “L’única cosa que aprenem de la història és que no aprenem de la història”.

Si vols descobrir la millor opció per protegir els teus estalvis, entra a Preciosos 11Onze. T’ajudarem a comprar al millor preu el valor refugi per excel·lència: l’or físic.

Tot i que la pràctica de reduir el pes dels productes envasats per emmascarar una pujada de preus no és nova, la persistent inflació ha provocat que moltes marques facin servir aquest mètode per encarit els seus productes de manera subtil. En aquest episodi de La Plaça, Gemma Vallet, directora d’11Onze District, i Carolina Rafales, product manager, parlen de la situació econòmica actual i expliquen què és el ‘downsizing’.

De la fusió de dues paraules en anglès, ‘down’, baixar i ‘sizing’, mida, en surt el terme ‘downsizing’. Aplicat als productes que es venen als supermercats fa referència a oferir menys quantitat de producte pel mateix preu, reduint subtilment la quantitat de producte per despistar els consumidors. Aquesta pràctica també es coneix com a reduflació, un mot sorgit de la combinació de les paraules reducció i inflació.

Com explica Gemma Vallet, “davant d’una situació en què l’IPC o la inflació s’estan desbordant’ les marques ‘fan servir estratègies perquè paguis més pels productes’. Encara que, en aquest cas, no es tracta d’una pràctica de màrqueting il·legal, les organitzacions de consumidors alerten que és qüestionable i poc ètica perquè es fa amb la intenció d’apujar els preus sense que el consumidor se n’adoni.

Una baixada de la inflació que no es nota en el preu dels aliments

Luis Planas, ministre d’Agricultura, Pesca i Alimentació del Govern de l’Estat, afirma que està “absolutament convençut” que els preus dels aliments baixaran, però demana “paciència” als consumidors, ja que la reducció de la inflació encara trigarà a veure’s reflectida en els preus dels productes dels supermercats.

I és que, davant l’encariment de la cistella de la compra, les mesures per limitar l’impacte de la inflació a les butxaques dels consumidors s’han mostrat del tot insuficients. La rebaixa tributària de l’IVA als aliments sembla que ha servit més per ampliar els marges comercials de les cadenes de distribució que no pas per alleujar la precarietat de moltes famílies. “La situació és preocupant, però tot i les mesures que s’han pres, el mercat és el mercat, i es fa difícil preveure el seu impacte a curt termini”, apunta Carolina Rafales.

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

La història mostra que la Borsa normalment es ressent a curt termini quan els bancs centrals decideixen incrementar els tipus d’interès. Diverses són les causes que expliquen aquest fenomen.

La Reserva Federal dels Estats Units (Fed) va pujar al març la taxa d’interès del diner un quart de punt, amb la qual cosa es va situar entre el 0,25 % i el 0,50 %. Tot i que la mesura no va sorprendre a ningú per la necessitat de controlar l’elevada inflació, va suposar un gir en la política de la Fed, que havia mantingut el preu del diner gairebé a zero des de l’inici de la pandèmia.

Aquest increment no serà l’únic al llarg de 2022. La pròpia Fed estimava al març que els tipus acabarien l’any en el 1,9 %, tot i que la previsió inicial era del 0,9 %. Però segurament aquesta nova dada es quedarà curta. El president del Banc de la Reserva Federal de Saint Louis, James Bullard, ha defensat públicament que la taxa d’interès a final d’any arribi al 3,5%. I els mercats de futurs ja anticipen que se situarà entre el 2,5 % i el 2,75 %.

Per la seva banda, el Banc Central Europeu de moment es resisteix a pujar els tipus d’interès, però ja és una opció que té a sobre de la taula si la inflació continua disparada.

És clar que els bancs centrals a un costat i a l’altre de l’Atlàntic ja han començat a retirar els enormes estímuls monetaris desplegats per a pal·liar els efectes de la covid-19 sobre l’economia. Quins poden ser les conseqüències de pujar el preu oficial dels diners?

Un fràgil equilibri

L’economia és un joc d’equilibris entre diferents variables. Els diners barats estimulen les transaccions econòmiques, però també donen peu a l’increment de la inflació, que pot acabar comprometent el creixement econòmic. D’altra banda, uns interessos elevats refreden l’economia i frenen la inflació, però també poden ofegar el creixement.

Quan es produeixen bombolles econòmiques o es dispara la inflació, els bancs centrals es veuen obligats a pujar els tipus d’interès per a estabilitzar el sistema. La dificultat és fer-ho sense asfixiar l’economia. Si bé en els últims anys els bancs centrals han finançat els Estats a preu de saldo i el sector privat ha comptat amb diners barats per a fer inversions, la inflació obliga a un canvi de política monetària. Les hipoteques ens sortiran més cares, així com la resta de préstecs que sol·licitin empreses i particulars.

Per desgràcia, la història ens ensenya que les conseqüències d’una política monetària restrictiva arriben en cascada. Uns crèdits més cars es tradueixen en un descens de la inversió, que alenteix l’economia i pot fer que aparegui el fantasma de l’atur.

Per què es ressent la Borsa?

En general, l’encariment dels diners és una mala notícia per a la rendibilitat de les empreses per diverses raons.

1. Per a començar, l’accés al crèdit per part del consumidor és més car, així que tendeix a reduir-se la demanda, la qual cosa perjudica el compte de resultats de les empreses.
2. Els diners també s’encareixen per a les empreses, per la qual cosa baixa la rendibilitat de les seves inversions a crèdit i es limiten els seus beneficis.
3. En cas d’un elevat nivell d’endeutament, l’increment de tipus fins i tot pot posar a les empreses en serioses dificultats financeres si han d’afrontar uns interessos superiors als previstos.
4. A més, l’augment de tipus d’interès es trasllada als dipòsits bancaris i al mercat de bons i obligacions. I una major rendibilitat d’aquests productes atreu a una part de la volàtil inversió en Borsa cap a la renda fixa, la qual cosa pot fer baixar el preu de les accions.

Un mal negoci a curt termini

La veritat és que en quatre de les últimes set ocasions en què la Fed va pujar els tipus d’interès (1994, 1999, 2004 i 2015), la rendibilitat de l’índex S&P 500, que inclou 500 grans empreses cotitzades als Estats Units, va ser negativa als tres mesos de la mesura. Només es va recuperar a més llarg termini.

A més, l’increment de tipus tendeix a perjudicar especialment els valors menys estables. Sectors com el de les matèries primeres o companyies consolidades, que solen oferir dividends, acostumen a sortir millor parats quan es pren aquesta mesura.

Si vols descobrir la millor opció per protegir els teus estalvis, entra a Preciosos 11Onze. T’ajudarem a comprar al millor preu el valor refugi per excel·lència: l’or físic.

En un estudi realitzat per l’OCU, Carrefour i Alcampo destaquen com les cadenes de supermercats que més s’han encarit, amb un 45% i un 43% respectivament. L’organització de consumidors exigeix que es mantingui la rebaixa de l’IVA més enllà del mes de juny ii que s’apliqui també a la carn i al peix.

És evident que omplir la cistella de la compra té un cost més elevat que fa uns anys, tanmateix, en un informe de l’Organització de Consumidors i Usuaris (OCU) on s’han analitzat més d’un centenar de productes de gran consum en set grans cadenes, i que recull més de 55.000 preus, s’avisa que els preus de productes d’alimentació i drogueria als supermercats s’han encarit un 38% de mitjana en tres anys. 

L’estudi recull els preus dels supermercats en línia d’Alcampo, Carrefour, Condis, Dia, El Corte Inglés, Eroski i Mercadona en deu ciutats diferents arreu de l’Estat. Les cadenes que més s’han encarit són Carrefour i Alcampo, concretament amb un 45% i 43% respectivament. Les segueix Mercadona, que se situa just en la mitjana, amb un 38% i El Corte Inglés (que compta amb Supercor, Hipercor i Opencor) amb un 37%.

Eroski està per sota de la mitjana, amb un 34%, i entre les cadenes que menys han apujat els preus hi trobem Condis, amb un 33%, i Dia, amb un 32%. Les úniques grans cadenes que no s’han tingut en compte a l’estudi són Lidl i Aldi, ja que no tenen botiga en línia. 

L’oli d’oliva suau (225%), el sucre blanc (91%), el suc de taronja (81%), els ous (67%) i l’arròs (66%), són els aliments que més han pujat de preu. Mentre que les pujades més moderades, tot i que estan per sobre del 20%, es registren en fruites i verdures i en els productes de drogueria.

Més ajudes davant l’augment continuat de preus

L’Organització de Consumidors i Usuaris reconeix que hi ha factors que justifiquen en certa manera aquest increment, com la pujada del cost dels fertilitzants o el combustible, però avisa que els preus en els punts de venda poden multiplicar fins per sis als preus que perceben els agricultors i ramaders. 

Davant d’aquest escenari, l’organització de consumidors exigeix que es prorrogui la rebaixa de l’IVA més enllà del mes de juny i que s’apliqui també a la carn i al peix, ja que el 50% de les famílies tenen dificultats per a adquirir-los.

Per altra banda, demana que s’augmenti de manera substancial el xec de 200 euros per a famílies amb ingressos de menys de 27.000 euros, així com el nombre de beneficiaris, elevant el límit d’ingressos. Així mateix, apunta que s’hauria d’extremar la vigilància del compliment de la Llei de la Cadena Alimentària i que els distribuïdors intentin contenir els seus marges de comercialització per a no alimentar l’espiral de la inflació.

Si vols descobrir la millor opció per protegir els teus estalvis, entra a Preciosos 11Onze. T’ajudarem a comprar al millor preu el valor refugi per excel·lència: l’or físic.

El passat 21 de febrer la Fábrica Nacional de Moneda i Timbre (FNMT) va rebre autorització del Consell de Ministres per formalitzar la compra de 40 milions d’euros en peces d’or. La intenció és encunyar monedes d’inversió i oferir-les com a un valor refugi enfront de la pressió inflacionista i volatilitat del mercat.

No és cap secret que davant de les crisis econòmiques, l’or és un actiu molt apreciat pels inversors. La demanda d’or en el món va augmentar un 18% l’any 2022 i es va situar en 4.741 tones, la xifra més elevada en més d’una dècada. Les compres d’or per part dels governs i bancs centrals es van disparar fins a una xifra rècord de 1.136 tones que no s’havia vist en els últims 55 anys.

Donat l’actual context d’inflació, la volatilitat dels mercats, la fallida de bancs, i la poca rendibilitat que els bancs ofereixen pels dipòsits, tot i la pujada dels tipus d’interès del Banc Central Europeu (BCE), no és d’estranyar que no només els bancs centrals, si no cada vegada més inversors diversifiquin les seves carteres cap a valors tangibles i de poc risc com l’or.

Les monedes d’inversió, també conegudes com a monedes bullion, encunyades en metalls preciosos, generalment or i plata, juguen un paper fonamental en aquesta diversificació dels estalvis. El valor numismàtic per la qualitat artesanal, el disseny, la importància històrica, el valor commemoratiu i l’estat físic d’una peça poden disparar la demanda dels col·leccionistes i inversors.

Una nova febre de l’or

La FNMT no es va voler quedar enrere i el 2021 va decidir començar a encunyar monedes bullion espanyoles, traient al mercat tot un seguit d’edicions especials de monedes d’or, que segueixen la tradició d’altres cases de moneda mundials com la Royal Mint, South African Mint o la Münze Österreich.

L’escalada de la demanda d’or també s’ha vist reflectida en la previsió de les quantitats de monedes d’or que encunyarà la FNMT. Mentre que per les dues primeres emissions els acords formalitzats amb els proveïdors d’or no van superar 10 milions d’euros, aquesta vegada, el Consell de Ministres ha autoritzat la compra de 40 milions d’euros en or per la producció de monedes d’inversió i col·leccionisme.

Aquest increment exponencial del valor de la contractació respon al volum de vendes efectuades anteriorment i a l’evolució del mercat de l’or al llarg dels últims dos anys, junt amb el context econòmic actual i futur a curt termini. Un fet que sembla confirmar que l’or físic com a valor refugi per excel·lència, sigui en format de lingots o monedes, no només no ha passat de moda, sinó que és més rellevant que mai a l’hora de protegir els nostres estalvis.

Protegir els estalvis amb or físic ha estat una de les principals aportacions d’11Onze a la seva comunitat i, ara, s’amplia el ventall de productes. Per això, davant de la volatilitat, de l’encara alta inflació i de la crisi de confiança creixent en el sistema bancari, l’or torna a reforçar-se com a valor refugi. Descobreix l’Or Llavor a Preciosos 11Onze.

L’economia catalana està conformada per una veritable “gran teranyina”, com l’anomena Roger Vinton en el títol del seu llibre. Davant d’aquesta idea, i de la sospita que els nusos i els actors d’aquesta teranyina estan ben poc explicats, han aparegut de forma recurrent un bon nombre de llibres que intenten desenteranyinar-la. A 11Onze en fem un repàs.

Les reflexions que recollim a continuació, siguin de tall memoríalístic, com els de Josep Pla i Cristian Segura, o en forma d’assaig periodístic, com els de Roger Vinton, Gemma Garcia Fàbregas, Jordi Amat, Pere Cullell i Andreu Farràs, descriuen com funciona l’economia productiva i financera en mans d’unes elits que prefereixen romandre sempre en l’ombra.

• ‘Homenots’, de Josep Pla. ‘Homenots’ és una sèrie de 60 semblances fetes per Josep Pla sobre personatges del seu temps. Es van publicar entre el 1958 i el 1962 a l’Editorial Selecta i entre el 1969 i el 1974 a l’Editorial Destino en quatre volums. En el prefaci d’un dels volums, Pla afirmava que, per a ell, “un homenot és un tipus singular, insòlit, una persona que s’ha significat, en una qualsevol activitat, d’una manera remarcable”. Entre aquests perfils destaquen els de Prat de la Riba, Jaume Bofill, Joan Miquel Avellí i Ramon Godó, entre molts d’altres, que configuren el substrat econòmic i polític del país.
• ‘L’oasi català’ (2001), de Pere Cullell i Andreu Farràs. L’oasi català fa referència a les relacions estretes que es van gestar entre la burgesia catalana i el centralisme de la cort a Madrid del segle XIX. El terme sembla que el va encunyar el periodista Manuel Brunet. I sembla que, avui dia, hi hauria unes 400 persones que representarien aquesta elit catalana repartida en centres culturals i econòmics. Amb aquesta expressió van titular els periodistes Pere Cullell i Andreu Farràs el seu assaig, on expliquen les relacions familiars, educatives i d’estiueig de bona part d’aquests prohoms de la societat catalana, i que abracen tot el ventall polític català.
• ‘Els senyors del boom’ (2014), de Gemma Garcia Fàbregas. La periodista toca a fons una història molt sensible, la de la febre de l’or immobiliari viscuda als Països Catalans i els seus impactes socials, polítics i econòmics, amb informació de primera mà i una anàlisi molt documentada que obre una perspectiva nova sobre els motius d’una catàstrofe anunciada com va ser la de la bombolla immobiliària.
• La gran teranyina (2017), de Roger Vinton. ‘La gran teranyina’ revela l’estructura opaca des d’on determinats agents exerceixen el poder a través del qual controlen fets i situacions que afecten diàriament la nostra societat. Aquest llibre ens permet, en paraules del mateix Vinton, “obrir els ulls i ser conscients de l’immens poder de l’individu”. Una investigació profunda que canvia la percepció que es té de Catalunya i que alguns han considerat un veritable manual de consulta o de brúixola en la selva del poder.
• ‘El fill del xofer’ (2020), de Jordi Amat. Arran de la figura fosca d’Alfons Quintà —periodista, advocat, oficial de la Marina Mercant i jutge, que el 19 de desembre de 2016 va assassinar la seva dona i després es va suïcidar amb una escopeta de caça—, Jordi Amat fa una reflexió sobre el poder. Darrere d’una carrera periodística fulgurant, que transcorre per la direcció de TV3 o les tertúlies d’Intereconomía, s’oculta una trajectòria fosca plena de xantatges, persecucions sexuals, abusos d’autoritat i tripijocs diversos, que mostra com funcionen les clavegueres del poder a Catalunya.
• ‘Gent d’ordre’ (2021), de Cristian Segura. A mig camí entre l’assaig, unes memòries i una crònica periodística, Cristian Segura escriu un retrat exhaustiu de les elits barcelonines. Una societat en transformació per causa de la globalització, de la consolidació de l’estat del benestar i també per l’hegemonia del nacionalisme català. Les elits no desapareixen, es transformen. I Barcelona n’és el paradigma.

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

Es coneix com a recessió una contracció generalitzada de l’activitat econòmica d’un país durant un període de temps determinat que té conseqüències negatives per a l’economia i la societat en general. No obstant això, hi ha estudis que demostren que, en alguns aspectes, una recessió pot tenir efectes positius per a la salut de les persones.

Les recessions econòmiques són generalment percebudes com a fenòmens destructius per a l’economia i la societat. Aquests períodes de creixement econòmic negatiu venen acompanyats d’elevats nivells de desocupació, pobresa i exclusió social que condicionen l’estat del benestar.

La contracció de l’oferta i la demanda provoca que les empreses hagin de reduir costos i no precisin uns certs perfils professionals per a mantenir la seva producció, per tant, reduint l’ocupació. Aquest augment de l’atur comporta una disminució dels ingressos i el poder adquisitiu de les famílies, que tenen dificultats per satisfer les seves necessitats bàsiques, la qual cosa augmenta la pobresa.

En un context de contracció econòmica puja el risc de patir trastorns de salut mental com la depressió o l’ansietat. Així mateix, els efectes d’una crisi econòmica poden afectar a les persones amb baixos ingressos o amb treballs precaris de manera desproporcionada, augmentant la desigualtat econòmica i social. 

Ara bé, paradoxalment, s’ha comprovat que les recessions redueixen la mortalitat, degut en gran part als efectes sanitaris de l’alentiment de l’activitat econòmica. Almenys això és el que es desprèn d’un estudi publicat per l’Oficina Nacional de Recerca Econòmica dels Estats Units i dirigit per l’economista Amy Finkelstein, que ha analitzat els efectes de les recessions en la salut de les persones.

Les recessions ens allarguen la vida

L’anàlisi elaborada per l’economista Amy Finkelstein, constata que les taxes de mortalitat entre els ciutadans estatunidencs van descendir un 0,5% per cada augment de l’1% en la taxa de desocupació durant la gran recessió que es va produir a la fi de la dècada dels anys 2000. Les seves estimacions impliquen que gràcies a aquesta recessió, una de cada 25 persones de 55 anys va guanyar un any més de vida.

També s’observa que com més gran era la desocupació en una zona, més temps s’allargava la vida de les persones, sobretot les majors de 64 anys i les que no tenien un títol universitari. “Aquestes reduccions de la mortalitat apareixen immediatament”, diu l’informe, “i persisteixen durant almenys 10 anys.”

De fet, es corrobora com les persones d’avançada edat són les que es veuen més beneficiades per l’increment de l’esperança de vida, ja que, tot i que per la seva edat estan generalment més exposades a un major risc de mortalitat, resulten ser menys afectades pels efectes negatius de les recessions, com ara una reducció dels ingressos laborals.

Una atmosfera més neta

La principal causa d’una major longevitat de vida és un aire més net. Tots vam poder comprovar com les mesures de restricció de la circulació, derivades del confinament a causa de la crisi sanitària de la Covid-19, van una reducció dràstica del diòxid de nitrogen en les principals ciutats de l’Estat, fins al punt que gaudíem de l’aire més net en l’última dècada.

De la mateixa manera, les emissions de gasos d’efecte d’hivernacle, com els òxids nitrosos, van disminuir entorn del 21% entre 2005 i 2011. La major part d’aquesta reducció es va observar en les zones urbanes i al llarg de les principals autopistes.

L’informe apunta que els causants de defuncions que van disminuir durant la recessió, com les malalties cardíaques, el suïcidi i els accidents de trànsit, també estan relacionades amb una reducció de la contaminació. 

Encara que els autors confirmen recerques anteriors que apunten a una reducció de les morts per accidents de trànsit a causa de la menor circulació de vehicles, la contaminació també pot causar la mort per culpa de l’absorció de partícules en el torrent sanguini i alterar el funcionament del cor. Per tant, augmenten els accidents de trànsit perquè les persones estan més agitades i experimenten una funció cognitiva més lenta en temps real, la qual cosa explica un altre 10-20% de la disminució de la mortalitat.

Els investigadors conclouen que “els resultats suggereixen importants compensacions entre activitat econòmica i mortalitat.” En tot cas, cadascú ha de decidir individualment si compensa tenir una vida més curta per gaudir d’una economia més activa.

Si vols descobrir la millor opció per protegir els teus estalvis, entra a Preciosos 11Onze. T’ajudarem a comprar al millor preu el valor refugi per excel·lència: l’or físic.

El Finança Litigis, que 11Onze Recomana, se simplifica i afegeix demandes sobre habitatge. Aconsegueix rendiments d’entre el 9% i l’11% aportant un mínim de 10.000 €.

A petició de la seva comunitat, 11Onze ha treballat per aconseguir que el seu proveïdor britànic ofereixi les millors condicions en un dels productes que 11Onze Recomana: Finança Litigis. Quines són les millores?

Un càlcul simplificat

Finança Litigis aportarà un rendiment anual fix. Fins ara, el rendiment es calculava en funció de la mitjana de la inflació a Espanya durant el període del litigi. Per fer que els càlculs siguin més senzills, ara els guanys aniran del 9% a l’11% en funció de la quantitat aportada.

Un accés més assequible

Fins ara, Finança Litigis estava dissenyat per a persones que poguessin aportar un capital mínim de 25.000 €. Ara, però, s’ha rebaixat la barrera d’accés perquè hi puguin participar estalviadors des de 10.000 €. En el cas de l’aportació mínima, però, la durada del contracte és de dos anys amb un 9% anual.

Demandes sobre habitatge social

Al Regne Unit, si vius de lloguer en un habitatge social que està en mal estat, la llei obliga el propietari a realitzar les reparacions pertinents per tal de garantir una vida digna als inquilins. Però el Regne Unit té el parc d’habitatges més antic d’Europa, ja que gran part dels edificis van ser construïts durant la revolució industrial i l’època victoriana. Tot i que aquests habitatges són apreciats per les seves característiques estètiques, la seva antiguitat requereix un esforç de conservació i manteniment que no sempre es du a terme.

Molts d’aquests habitatges són propietat d’ajuntaments o d’Associacions d’Habitatges Socials, que estan creant un greuge a inquilins amb pocs recursos. 

Guanys i justícia social

Finança Litigis que 11Onze Recomana és un producte de justícia social, perquè permet finançar les demandes contra bancs i institucions que abusen dels ciutadans. Ara mateix, el nostre proveïdor britànic s’encarrega d’aconseguir finançament per litigis amb un percentatge de victòria superior al 90%. Això es deu al fet que està provat que molts grans bancs van cometre pràctiques il·legals contra els seus clients i han hagut d’aprovisionar més de 60.000 milions d’euros. Per la seva banda, els ajuntaments són responsables d’haver descuidat els seus habitatges socials, provocant un perjudici als inquilins que hauran de ser indemnitzats. Finança Litigis, que 11Onze Recomana, permet tirar endavant aquestes demandes finançant la feina del despatx d’advocats responsable. A canvi, els beneficis es reparteixen entre els demandants i aquells que financin les demandes. 

Més rendible i més segur?

Finança Litigis és un producte que a curt termini, 1 o 2 anys en funció de la quantitat, genera uns guanys alts, entre el 9% i l’11%, molt per damunt de la mitjana dels fons d’inversió espanyols (1,91% de benefici mitjà els darrers 15 anys) o dels rendiments dels comptes que ofereix Apple als seus clients americans. Apple ofereix el 4,5% mentre que el mínim de Finança Litigis dobla aquest import. En qualsevol cas es tracta d’un producte de baix risc perquè el capital aportat pels litigis està assegurat amb una assegurança AM Best que el cobreix totalment, independentment de la quantitat aportada.

Si vols descobrir com aconseguir guanys pels teus estalvis amb un producte de justícia social, 11Onze Recomana Finança Litigis.