Deute públic: estímul o llosa per a l’economia?

El deute públic en el món s’ha disparat en els últims anys i les seves xifres ja són similars a les del PIB global. Tot i que pot ser un recurs molt útil per estimular l’economia en moments d’estancament o per millorar la competitivitat d’un país, els actuals nivells de deute generen molta inquietud per com pot llastrar el creixement.

En macroeconomia, el deute públic no es considera necessàriament una cosa dolenta. De fet, pot ser molt positiva. Tot i que costi digerir aquesta afirmació contraintuïtiva, la veritat és que els Estats l’han utilitzat des de fa segles per finançar-se sense que, en la majoria dels casos, hagi conduït a la ruïna dels països.

Què determina llavors la seva incidència positiva o negativa en l’evolució de l’economia? Per què el que hauria de ser un recurs pot convertir-se en una llosa? Hi ha tres factors clau: com s’utilitzen aquests diners, el context competitiu global i el volum de deute.

Oli per al motor econòmic

L’economia és un complex engranatge que periòdicament passa per alts i baixos, en cicles que es van encadenant. Quan aquest engranatge s’encalla, el deute públic pot servir com a lubrificant per a millorar el seu funcionament. D’aquí ve que els Estats tendeixin a aplicar polítiques d’inversió pública expansives quan l’economia s’estanca i hagin d’aprofitar els cicles de creixement econòmic, en els quals augmenten els seus ingressos gràcies a la major recaptació, per a equilibrar els seus comptes.

El deute públic té conseqüències tant en el present com en el futur. L’objectiu més immediat és facilitar recursos per a evitar el col·lapse econòmic. Si en un context de crisi una empresa normalment rendible veu reduïdes les seves vendes i entra en números vermells, podria arribar a tancar. Com a conseqüència, augmentaria l’atur i el que fins llavors eren ingressos per a l’Estat gràcies als impostos sobre les seves vendes passarien a ser despeses en forma de prestacions per desocupació. Al seu torn, els menors ingressos dels treballadors reduirien la seva capacitat adquisitiva, amb la qual cosa cada vegada més empreses es veurien en una situació precària per la reducció de la demanda.

Per això el deute públic s’utilitza en un primer nivell per a frenar la sagnia en situacions excepcionals a través d’ajudes i estímuls fiscals que evitin la destrucció de teixit productiu. Això explica, per exemple, que ara es plantegi una rebaixa en la quota d’autònoms per evitar el tancament de moltes microempreses. I fins i tot el subsidi per desocupació i altres despeses corrents es podrien considerar instruments per evitar que la demanda s’enfonsi en un context d’estancament o recessió.

Si l’endeutament conjuntural fa possible que el sistema prengui aire i torni a ser competitiu sense els estímuls públics, l’economia podria sortir reforçada. Però si aquest endeutament tan sols serveix per mantenir viu el teixit productiu de manera artificial, estaríem davant una economia zombi, incapaç de sobreviure sense els estímuls públics, així que el deute podria fer-se crònic. D’aquí la importància de com s’utilitza el deute públic i d’acompanyar aquesta inversió de les necessàries reformes estructurals.

Competitivitat, la paraula màgica

Més enllà de parar el cop en una crisi, el deute públic també pot servir per augmentar el potencial de creixement d’una economia. La inversió pública en infraestructures, educació, sanitat o polítiques actives d’ocupació pot enfortir les bases per al futur desenvolupament.

Tot i que en un primer moment poden incrementar-se el dèficit i el deute, com a contrapartida tindrem una economia més forta. I això suposarà una major capacitat per fer front al pagament d’interessos i l’amortització del deute gràcies a la major recaptació.

Un exemple de bona praxi bastant acceptat és la inversió que va suposar la American Recovery and Reinvestment Act després de la crisi financera de 2007-2008. Els més de tres quarts de bilió de dòlars de despesa aprovats pel Congrés nord-americà van permetre modernitzar les infraestructures i xarxes tecnològiques als Estats Units. A més, la reforma sanitària i del sistema de desocupació va millorar la cohesió social. Tot això ha contribuït al fet que l’economia nord-americana es trobi avui dia en una situació una mica menys compromesa que l’europea.

De tota manera, des de fa bastants anys els països desenvolupats s’enfronten a una inquietant pèrdua de competitivitat, la qual cosa complica el seu creixement econòmic i limita la seva capacitat per equilibrar els seus nivells de deute.

Els riscos d’un deute excessiu

És necessari tenir present que, encara que el deute no sigui dolent en si mateix, suposa un compromís de devolució amb interessos en el futur. I això pot arribar a restringir el marge financer i pressupostari de l’Estat si no es produeix un augment d’ingressos que el compensi. A més, l’emissió de deute públic pot atreure capital que d’una altra manera es destinaria al finançament del sector privat.

Tot i que el límit de deute públic que estableix el Tractat de Maastricht per als Estats és del 60 % del seu PIB, el conjunt de països de la zona euro ja porta un any per sobre del 100 %, segons dades d’Eurostat. La situació fora d’Europa no és millor, ja que el Fons Monetari Internacional estima que, a finals de 2021, el deute públic global representava el 100 % del PIB mundial. I la situació podria empitjorar si la crisi s’accentua.

Espanya ja porta més d’una dècada per sobre de la recomanació del 60%. De fet, el Fons Monetari Internacional va fer una sèrie d’advertències a Espanya al març pel risc que el deute s’estanqui en cotes superiors al 115 % del PIB. Però, en vista de l’evolució actual, serà difícil que aquesta ràtio es redueixi en el futur pròxim. I més si tenim en compte l’estructura demogràfica, que en els pròxims anys dispararà la despesa en pensions.

La majoria d’economistes adverteixen contra aquest excés de deute públic. És significatiu que una revisió de 40 estudis publicats durant la dècada passada indiqui que 36 d’ells conclouen que el deute té una influència negativa en el creixement econòmic.

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant la super app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

El monitoratge de la nostra conducció ja és ineludible, els cotxes connectats s’han convertit en telèfons intel·ligents amb rodes i són una oportunitat de negoci addicional per a totes les marques, des de poder oferir equipament opcional via subscripcions fins a la venda a tercers de les dades generades per milions de clients. Ens ha de preocupar aquesta nova pèrdua de privacitat?

Amb l’avanç de la tecnologia, els cotxes connectats a internet s’estan convertint en una realitat cada vegada més present en les nostres vides. Els fabricants de cotxes argumenten que aquests vehicles sense botons físics, amb pantalles gegants i farcits de càmeres i sensors que monitoritzen el nostre comportament ofereixen una experiència de conducció més “segura” i còmoda.  

Aquesta capacitat per comunicar-se amb altres vehicles, dispositius i serveis a través d’internet també obre noves oportunitats de negoci per a les marques. Alguns fabricants de cotxes ja han posat a prova la paciència dels seus clients amb models de subscripció mensual per seients calefactables, mentre d’altres ofereixen més potencia a canvi d’una subscripció anual o es pantaixen cobrar una subscripció per les opcions més populars.

A més, gràcies a aquesta interconnexió els vehicles poden recopilar i transmetre dades en temps real sobre els hàbits de conducció, la ubicació i l’estat del vehicle, que ofereixen un potencial d’ingressos addicionals per a les marques disposades a vendre aquesta informació, la qual cosa pot suposar una amenaça per al dret a la privacitat dels usuaris. 

De la teoria a la realitat

Un informe elaborat per la fundació Mozilla alertava que els cotxes connectats són “terribles en concepte de privacitat i seguretat” i destacava que 25 de les marques de cotxes més conegudes recopilen sense consentiment un gran nombre de dades dels seus usuaris, no sols relacionades estrictament amb la conducció, com el seu lloc de residència o les seves destinacions habituals, sinó també d’altres molt més sensibles, com a expressions facials, estat de salut i informació genètica o sobre la seva vida sexual, tot això mitjançant dispositius connectats, micròfons i càmeres.

Segons l’estudi, un 84% de les marques analitzades comparteixen o venen les dades dels propietaris i un 92% atorga als conductors poc o cap control sobre les seves dades personals. Tot i que totes les marques suspenen en el tractament de dades, Tesla obté el pitjor resultat, mentre que Renault, Dacia i BMW, respectivament, tenen menys mala puntuació.

Alguns van qualificar aquest informe d’alarmista, tanmateix, pocs mesos després, el New York Times informava que algunes marques ja estan compartint dades dels hàbits de conducció dels seus clients amb les asseguradores i que als “mals conductors” ja els havien apujat les pòlisses fins a un 21%, sense haver tingut cap accident.

Kenn Dahl, un informàtic de Seattle, als Estats Units, que condueix un Chevrolet Bolt elèctric, va aconseguir un informe de LexisNexis, una agència de dades amb seu a Nova York que treballa amb asseguradores, on s’havien registrat les 640 vegades que ell o la seva dona havien agafat el cotxe en els últims sis mesos, amb tot luxe de detalls, com l’hora d’inici i fi del trajecte, les distàncies recorregudes, i totes les vegades que va passar de 130 km/h, o quan va fer frenades brusques o fortes acceleracions.

Totes aquestes dades es van recopilar i, sobretot, es van vendre sense que el Sr. Dahl ho sabés. En aquest cas es van vendre a companyies d’assegurances, però de la mateixa manera es podien haver venut a altres empreses de qualsevol àmbit.

Estem protegits per la legislació europea?

La normativa europea sobre el tractament de les dades personals aplicada als cotxes connectats es basa en el Reglament General de Protecció de Dades (RGPD) i en la Directiva ePrivacy, que estableixen els principis i drets que han de respectar-se en el tractament de les dades personals. 

Entre altres obligacions, les empreses responsables del tractament de dades han d’informar els interessats sobre l’ús de les seves dades, obtenir el seu consentiment quan sigui necessari, garantir la seguretat i confidencialitat de les dades, minimitzar la quantitat i el temps de conservació de les dades i permetre l’exercici dels drets d’accés, rectificació, supressió, limitació, oposició i portabilitat.

Bàsicament, la mateixa normativa que ja s’aplica quant al tractament de dades i privacitat dels dispositius mòbils com ara els telèfons intel·ligents. Dit això, no és cap secret que feta la norma, feta la trampa, per la qual cosa els experts sempre recomanen revisar minuciosament els termes i condicions i només facilitar les dades o acceptar funcionalitats que realment aportin un valor real, cosa a la qual estem acostumats quan fem servir el mòbil, però que fins fa poc era impensable haver de tenir en compte cada vegada que engeguem el “nostre” cotxe.

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

La pujada generalitzada de preus està complicant les finances de moltes llars. Cada vegada és més difícil quadrar els comptes per a arribar a final de mes i encara més dedicar una part dels nostres ingressos a l’estalvi. Davant aquesta situació, recollim onze consells per a millorar l’economia familiar.

1. Aplicar la fòrmula del 50/30/20. Es tracta d’intentar distribuir els nostres ingressos de forma que el 50 % es dediqui a les despeses (llum, aigua, lloguer, hipoteca, telèfon, menjar, estudis…), el 30 % al nostre oci (les nostres sortides en esmorzars o dinars fora de casa, vacances, regals…) i el 20% restant a l’estalvi.
2. Retallar subscripcions innecessàries. A quantes plataformes digitals estem subscrits? Les fem servir totes? Cal que les continuem pagant? I aquella subscripció a aquella revista que mai acabem llegint? Totes les subscripcions automàtiques s’han de revisar per valorar si són necessàries. Avui en dia existeixen diferents plataformes amb contingut en línia que són legals i gratuïtes, només cal fer una ullada per Internet per trobar-les. I recordem que les biblioteques també són una gran font de llibres i contingut audiovisual.
3. Revisar els nostres contractes de llum, gas i telèfon. Cal revisar amb molta cura els contractes que tenim amb les diferents companyies de serveis. És una de les partides on més diners se’ns en van sense adonar-nos al cap de l’any. No podem prescindir d’aquestes despeses, però sí reduir-les.
4. Fer més àpats a casa. Reduir les vegades que sortim a menjar fora de casa o que comprem menjar per emportar-nos pot arribar a ser una molt bona font d’estalvi. No cal deixar d’anar als restaurants, però sí reduir la quantitat d’àpats que fem fora de casa, i més si som una casa de família nombrosa.
5. Reutilitzar. Quan una cosa se’ns faci malbé, mirem si podem reparar-la i allargar-ne la vida abans de llençar-la a les escombraries. També és una bona eina d’estalvi comprar roba de segona mà, llibres, mobles i fins i tot electrodomèstics.
6. No comprar impulsivament. Una de les raons principals per les quals no fem un bon ús dels nostres diners són les compres compulsives. A partir d’ara, quan vulguem una cosa, donem-nos un marge de temps per saber si de veritat la necessitem. Ens sorprendrà comprovar que podem prescindir de gran part de les coses que volem comprar a cop de targeta.
7. Comparar preus. Quantes vegades ens ha passat que comprem un telèfon mòbil, per dir un exemple, i l’endemà veiem una oferta del mateix producte en una altra botiga? Això ens passa per no comparar. Hem d’aprendre a comparar tot el que comprem, fins i tot el menjar.
8. Fer servir menys el cotxe. Tot i que molta gent no pot prescindir del transport privat, sí que en podem reduir l’ús. Mirem d’utilitzar el transport públic o compartir cotxe si és possible. I fem ús també de la bicicleta, i sobretot, de les nostres cames, que caminar és sa i gratuït.
9. Escollir una bona entitat financera. Són necessàries totes les nostres targetes de crèdit? Quines comissions ens cobra la nostra entitat financera? Revisem si aquesta entitat financera ens ajuda a tenir una bona economia personal, o si, per contra, cal que fem un canvi. Actualment, hi ha moltes entitats financeres amb eines que ajuden a controlar les teves despeses i que alhora et donen un cop de mà per estalviar: escollim una bona entitat financera pel nostre futur.
10. Adaptar-nos a la nostra butxaca. Si ingressem una certa quantitat de diners, no fem més del que la nostra economia es pot permetre. No cal “estirar més el braç que la màniga”, com diem els catalans. Fem un ús responsable dels nostres diners segons els nostres guanys.
11. Ser previsors. Hem d’analitzar l’evolució de les nostres despeses en els últims mesos per comprovar en què se’ns va els diners i on podem retallar. Davant l’actual situació inflacionària, en alguns casos serà necessari aplicar una “economia de guerra” segons com estimem que evolucionaran els nostres ingressos i despeses.

Ja fa dies que sabem que els diners no fan la felicita. Però podem aportar estabilitat a la nostra economia personal per evitar-nos disgustos. A més, en aquests temps d’incerteses econòmiques, val la pena recordar la frase que ens va deixar el filòsof Sèneca: “No és pobre qui té poc, sinó qui molt desitja”.

Si vols descobrir la millor opció per protegir els teus estalvis, entra a Preciosos 11Onze. T’ajudarem a comprar al millor preu el valor refugi per excel·lència: l’or físic.

Tots estem familiaritzats amb els conceptes bàsics de les assegurances. Però, saps com funciona aquest sector, quina és la seva regulació i d’on provenen els seus beneficis?

Les assegurances no són més que eines financeres que permeten cobrir determinats riscos. Ho fan des de fa milers d’anys. El Codi de Hammurabi, un compendi de lleis de l’antiga Babilònia, ja regulava els préstecs a risc de mar, que feien possible a prestadors i naviliers compartir els riscos i els beneficis del comerç marítim.

A tots ens sonen més o menys els conceptes bàsics de les assegurances. Una pòlissa no és més que un contracte entre l’assegurat i la companyia d’assegurances mitjançant la qual, a canvi d’una prima (preu de l’assegurança), l’entitat asseguradora es compromet a indemnitzar per un mal produït o a satisfer un capital, renda o una altra prestació en cas de produir-se un sinistre contemplat en les cobertures d’aquest contracte.

Tots els detalls de la cobertura de l’assegurança i altres condicions estan recollits en la pòlissa, que estableix els drets i obligacions de totes dues parts. El prenedor, que és la persona o empresa que contracta el segur i paga la prima; l’assegurat, que és qui està exposat al risc cobert per l’assegurança, i el beneficiari, que és qui té dret a rebre la contraprestació convinguda en la pòlissa, poden coincidir o ser diferents persones o entitats.

És probable que aquests conceptes ens resultin familiars. Però, sabem com funciona el sector assegurador? Repassem com es regula i d’on provenen els seus beneficis.

El marc regulador

Existeixen diferents tipus d’entitats asseguradores en funció de la seva constitució jurídica: societats anònimes, mútues, cooperatives i mutualitats de previsió social. A més, cadascuna d’elles pot operar en un o en múltiples àmbits (automòbil, llar, responsabilitat civil…), però sempre requereixen l’autorització de l’organisme regulador.

Per garantir el correcte funcionament del sector, estan regulats tant les característiques com el funcionament d’aquestes entitats, establint límits a la seva activitat i imposant uns mínims de solvència o una certa formació per als seus empleats.

L’1 de gener de 2016 va entrar en vigor Solvència II, la directiva europea per la qual totes les asseguradores europees estimen la seva solidesa financera de la mateixa manera. Aquesta directiva obliga a calcular la quantitat de recursos que ha de tenir un assegurador per afrontar possibles escenaris negatius relacionats amb el negoci (que hi hagi més contratemps de l’esperat o que les indemnitzacions siguin de major import), amb les inversions (una caiguda de la Borsa, per exemple) o d’altres tipus. L’assegurador ha de tenir fons propis suficients com per a cobrir aquest eventual forat.

Solvència II se sustenta en tres pilars. El primer determina els recursos propis mínims requerits a cada asseguradora en funció dels riscos assumits. El segon planteja la valoració qualitativa dels riscos, que són identificats, mesurats, monitorats i administrats segons l’exposició al risc de cada companyia, i estableix un control intern d’aquests riscos a través del govern corporatiu per millorar l’eficiència i la rendibilitat de les entitats. El tercer pilar busca una major transparència de les empreses asseguradores gràcies als informes periòdics que han de presentar.

Aquesta directiva europea es complementa amb la Llei d’ordenació, supervisió i solvència de les entitats asseguradores i reasseguradores, que regula el sector en l’Estat espanyol.

Una primera font d’ingressos

Segons dades del Fons Monetari Internacional, el volum de primes emeses en el món arribava l’any 2016 als 24 bilions d’euros, dels quals el 85% pertanyien a assegurances de vida.

En el cas de les assegurances de vida, el principal canal de comercialització és el bancari, amb una quota de mercat una mica superior al 70%, mentre que els agents i corredors d’assegurances presenten una quota de mercat lleugerament per sobre del 20%.

En canvi, la resta d’assegurances es comercialitzen principalment a través d’agents i corredors d’assegurances, els qui aconsegueixen una quota de mercat del 60% aproximadament, seguits per la venda directa (19%) i el canal bancari (13%).

Una primera via per la qual les companyies d’assegurances guanyen diners és avaluant acuradament el risc de cadascuna d’aquestes pòlisses perquè els ingressos per primes superin a les reclamacions que hagin d’abonar.

La veritable naturalesa del negoci

No obstant això, les asseguradores són sobretot gestores dels recursos que els seus clients els confien a través de les primes, ja que utilitzen part d’aquests ingressos per invertir. De fet, es calcula que el 12% dels actius mundials estan en mans de companyies d’assegurances.

Això sí, a partir de la gran crisi financera, la legislació estableix uns límits prudencials estrictes a l’hora d’invertir. Fins l’any 2007, el sector assegurador va viure un idíl·lic període de tranquil·litat. Però la gran crisi financera, que es va emportar per davant al gegant de les assegurances nord-americà AIG, va aflorar l’estreta relació de les asseguradores amb les entitats bancàries, tant per la participació en el seu capital social com en les seves emissions de renda fixa i variable.

Segons Unespa, que aglutina a prop de 200 asseguradores de l’Estat espanyol, aquestes inverteixen principalment en deute públic i, en menor mesura, en fons i accions privades: per cada euro invertit en aquests últims, es dediquen sis al deute públic. A més, aquesta associació aclareix que, en èpoques de bonança econòmica “les asseguradores han arribat a tenir una capacitat d’inversió equivalent al 2 % del PIB”.

Les reassegurances, un negoci en auge

Una tercera via d’ingressos són les reassegurances. Es tracta d’acords mitjançant els quals un assegurador, denominat cedent, transfereix a un altre assegurador, denominat reassegurador, la totalitat o una part dels seus riscos a canvi d’una part de la prima. Això permet al cedent protegir-se de grans pèrdues potencials en situacions d’excessiva exposició.

El canvi climàtic i la pandèmia de COVID-19 estan impulsant aquesta àrea de negoci, el volum del qual s’espera que superi els 500.000 milions d’euros l’any 2025.

Grans canvis en l’horitzó

Molts senyals indiquen que el sector assegurador es prepara per a una època de canvis transcendentals. En aquest sentit, s’espera que es formin ecosistemes en els quals proveïdors de diferents indústries interactuaran per crear valor a partir de dades compartides. Per tant, no es vendran tant productes i serveis aïllats com experiències creades gràcies a una multitud d’actors.

El 67% dels líders del sector assegurador consideren que els models de negoci actuals seran irrecognoscibles en els pròxims cinc anys i que aquests ecosistemes seran el principal agent de canvi, segons dades d’Accenture Research. A més, el 58% de les companyies asseguradores asseguren buscar ja de manera activa ecosistemes en els quals integrar-se i tres de cada quatre preveuen que almenys la meitat dels seus beneficis procediran d’aquests ecosistemes en els pròxims cinc anys.

Si vols conèixer una assegurança justa per a la teva llar i per a la societat, descobreix 11Onze Segurs.

Tenint en compte que vivim en un planeta amb recursos finits, el model econòmic actual basat en un creixement il·limitat sembla destinat al col·lapse. Però hi ha una alternativa viable? Estem preparats per assumir les conseqüències d’una reducció deliberada de la producció i del consum? 

El creixement econòmic mundial es va veure esperonat per la revolució industrial i es va disparar a la fi de la Segona Guerra Mundial amb l’eclosió del consumisme. A partir dels anys 50 va començar un ràpid procés de creixement econòmic sense precedents que, tot i les recessions, s’ha mostrat imparable.

El consum d’energia per càpita va seguir un camí paral·lel després d’haver-se mantingut relativament estable durant dècades. I el mateix podem dir sobre l’ús de fertilitzants, consum d’aigua, producció de paper, etc. De la mateixa manera, les emissions de gasos d’efecte hivernacle i la pèrdua de biodiversitat van augmentar exponencialment.

És evident que aquest procés de desenvolupament va lligat a un augment de l’ús de recursos naturals, la contaminació i el canvi climàtic. Per tant, cal plantejar una transformació conscient i planificada de l’estructura econòmica i social per fer-la més sostenible. 

Per a avançar cap aquesta transició ecològica es necessiten pactes que facin possible una reducció dels negocis ambientalment nocius en benefici d’altres més sostenibles i que formin part d’una economia circular. Potser més important, cal un canvi de mentalitat de la societat i, encara més difícil, d’una classe política ara supeditada als interessos corporatius.

Fugint d’una falsa dicotomia

A diferència del creixement econòmic, que es mesura per l’augment del producte interior brut (PIB), el concepte del decreixement econòmic és un moviment social i polític que fomenta la reducció deliberada de la productivitat i el consum i que promou la redistribució de la riquesa per assolir una vida més sostenible i equilibrada.

Els debats sobre l’actitud a prendre enfront del canvi climàtic o el model de creixement econòmic imperant sovint es redueixen a la confrontació entre aquests dos extrems. Per una banda, els partidaris de no canviar res per mantenir l’statu quo, per l’altra, els que ho volen canviar tot per desmantellar el sistema actual i substituir-lo per un model de decreixement. 

Es tracta d’un fals dilema que divideix a la societat i no representa al públic en general. No té per què ser així. Per exemple, d’igual manera que tots podem estar d’acord a dir que és preferible millorar el benestar social en comptes d’empitjorar-lo, o el funcionament de les institucions públiques, o evitar els conflictes bèl·lics, segurament també ens posaríem d’acord si parléssim en termes de creixement sostenible o decreixement de les indústries contaminants. 

Per altra part, no es pot aplicar la mateixa solució en l’àmbit global. El creixement econòmic ve acompanyat de la prosperitat i és molt fàcil i, fins i tot d’hipòcrita, advocar per un model de decreixement econòmic mundial des d’una posició de privilegi envers els països en vies de desenvolupament. Un dilema que no és nou i que ja ha generat tensions quant a les quotes de reducció de gasos d’efecte hivernacle.

De la mateixa manera, un decreixement econòmic imposat requeriria una intervenció estatal i una pèrdua de llibertats sense precedents, almenys en una societat democràtica. Estem preparats per assumir aquest major control governamental després del que s’ha vist amb les protestes dels pagesos en contra d’aquest tipus de mesures que s’han produït al llarg d’Europa? Podem assumir més impostos i més restriccions en el que podem o no podem fer?

No hi ha cap dubte que aquesta transició cap a un model de societat més sostenible és necessària, tanmateix, tant si s’opta per mantenir, incrementar o reduir el creixement econòmic, la solució passarà necessàriament per adoptar un model híbrid que sigui viable i capaç de cohesionar al conjunt de la societat.

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

La indústria de l’automoció europea es troba en un moment crític a conseqüència dels alts costos de producció, la pèrdua de competitivitat en vers les marques xineses i de les polèmiques exigències legislatives de la UE. El nou reglament europeu antiemissions que entra en vigor el gener de 2025 pretén avivar unes vendes de cotxes elèctrics estancades i vindrà acompanyat de multes multimilionàries que poden acabar d’enfonsar uns dels pilars de la indústria europea.

La Unió Europea obre el 2025 amb la posada en marxa de la normativa CAFE (per les sigles en anglès, Clean Air for Europe) que obliga que la mitjana d’emissions de CO₂ en els vehicles de cada fabricant es redueixi en un 15 % en comparació amb els nivells del 2021. Entre 2030 i 2034, s’exigirà una reducció del 55% de les emissions dels turismes nous i del 50% en cas de furgonetes.

La normativa CAFE es va aprovar en 2019 i preveu un pla de reducció gradual de les emissions dels vehicles nous comercialitzats a la Unió Europea amb l’objectiu de prohibir les vendes de vehicles de combustió de gasolina, dièsel i híbrids a partir del 2035.

Fins ara, aquest topall estava en 115,1 g/km i des del gener 2025 es reduirà fins a 93,6 g/km. A més, les marques s’enfronten a una multa de 95 euros per cada gram que superi aquest límit, multiplicat pel nombre de cotxes venuts.

La indústria de l’automòbil europea entre l’espasa i la paret

L’Associació Europea de Fabricants d’Automòbils (ACEA, per les seves sigles en anglès) fa temps que adverteix que la indústria de l’automòbil europea probablement no serà capaç de complir el reglament i que pot arribar a pagar fins a 16.000 milions d’euros en multes, xifra que amenaçaria la viabilitat de tota la indústria automobilística europea. 

Segons declaracions fetes per la patronal a Europa Press, les vendes de vehicles elèctrics a Europa estan estancades sobre el 13% de la quota de mercat, 10 punts percentuals menys per sota del que haurien d’estar: “Una bretxa massa gran per a tancar-la a temps”.

Els fabricants de cotxes adverteixen que l’adopció massiva del vehicle elèctric, necessària per complir aquestes normatives, no està avançant al ritme esperat. Això es deu a factors com l’elevat preu dels vehicles elèctrics, la manca d’infraestructures de càrrega adequades i les reticències dels consumidors.

En aquest context, es crea una paradoxa segons la qual els fabricants es poden veure obligats a aturar la producció i vendes de cotxes de combustió per compensar la manca de vendes de cotxes elèctrics a fi d’evitar les multes multimilionàries. Tanmateix, afectant encara més la poca rendibilitat de les marques i agreujant les reduccions de plantilla i el tancament de fàbriques.

Les grans marques europees parlen de “potencials danys irreversibles” si no es redueixen les exigències mediambientals i ja fa mesos que estan anunciant retallades de producció, tancaments de fàbriques i un replantejament del seu objectiu de convertir-se en fabricants de vehicles purament elèctrics abans del final d’aquesta dècada.

El repte xinès i la competitivitat en risc 

La competència del sector automobilístic de la Xina està erosionant la quota de mercat de la indústria de l’automòbil europea. Els costos de producció a Europa, incloent-hi salaris elevats i preus energètics disparats gràcies al gol en pròpia porta que han significat les sancions contra Rússia, fan que els fabricants europeus tinguin desavantatges respecte als seus competidors xinesos. Aquests últims, amb el suport d’una cadena de subministrament més eficient i subsidis governamentals substancials, estan expandint ràpidament la seva presència al mercat global.

La Unió Europea (UE) ha reconegut aquest desafiament i està intentant respondre amb polítiques de proteccionisme econòmic, però de rebot, també està castigant als fabricants de cotxes europeus que han deslocalitzat la seva producció a la Xina.

Per la seva part, alguns països europeus com França, Itàlia i Romania han intentat sense èxit pressionar a Brussel·les per a retardar l’aplicació de la normativa o de les multes. No obstant això, tenint en compte que el sector de l’automòbil representa el 7% del PIB de la UE i el 6,1% de l’ocupació, amb 13,8 milions de llocs de treball directes o indirectes, no es pot descartar que la Comissió Europea proposi possibles canvis a aquest reglament davant el Parlament Europeu després de redactar el seu informe avaluant l’execució de la nova normativa.

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

L’escenari geopolític afavoreix el negoci dels americans, que han passat a ser el principal proveïdor de l’estat espanyol i de la resta de la Unió Europea. El gener de 2022 el principal proveïdor europeu era Rússia, amb un 31% de les importacions.

Quan parlem de petroli tendim a pensar en Rússia, els països àrabs i Veneçuela. Però la veritat és que, d’uns anys ençà, els Estats Units han passat d’importador net de petroli a ser el màxim exportador mundial de cru. Els americans asseguren que estan produint 13 milions de barrils al dia, per damunt dels 10 milions de barrils que es calcula que produeix l’Aràbia Saudita i dels 9,5 milions que produeix Rússia.

Espanya tampoc està exempta d’aquesta tendència. Segons ha revelat recentment la Corporación de Rerservas Estratégicas de Productos Petrolíferos, Estats Units ja és el principal proveïdor de petroli de l’estat espanyol, amb 8,7 milions de tones de cru, més d’un 31% que l’any 2022. L’entrada d’Estats Units en la producció petrolífera ha estat fulgurant, ja que el 2015 a Espanya no s’hi importava ni un sol barril americà. 

El context geopolític ideal

El petroli és, tothom ho sap, clau per al funcionament de les economies occidentals. A més, el fet que sigui finit i la pressió ambiental per deixar d’utilitzar-lo provoquen un efecte paradoxal: n’augmenta la producció i els preus continuen alts. Els americans semblen tenir pressa per vendre les seves reserves de petroli abans que s’imposi una alternativa més neta. Però, a més, el petroli és indubtablement la millor manera de mantenir la utilització del dòlar en les transaccions internacionals i de corregir la deficitària balança comercial d’Estats Units.

La fal·lera petrolífera d’Estats Units extraient petroli WTI (West Texas Intermediate, és a dir petroli de Texas i Oklahoma) coincideix en el temps amb les sancions a Rússia. Sancions que també dificulten el trànsit marítim d’altres productors com Nigèria, que fins ara era el principal proveïdor espanyol.

La dependència europea

Els americans han aconseguit, doncs, col·locar-se com a principals proveïdors de petroli i gas d’Europa, desbancant Rússia. Fins al gener de 2022, Rússia proporcionava el 31% del petroli que necessitava la Unió Europea. Tot i les sancions això no ha suposat un greu problema per a Rússia, que manté el seu ritme de producció en 9,5 milions de barrils però venent-los a l’Índia i la Xina.

Tot plegat té l’efecte indesitjat, o calculat, de convertir la Unió Europea en dependent del petroli i el gas d’Estats Units. Es tracta d’una situació de fragilitat en un assumpte estratègic per a la indústria i la població europees: l’accés a l’energia. Mentre la revolució energètica continua avançant, sempre més a poc a poc del necessari, els Estats Units han aconseguit lligar curt l’excel·lent client europeu. Els competidors en producció petrolífera dels americans cauen en desgràcia o són assenyalats com a malvats o responsables del canvi climàtic. Al mateix temps, silentment i en temps rècord, Estats Units ja és el líder mundial en exportació d’hidrocarburs. És ineludible la sensació que en geopolítica i economia les casualitats no existeixen.

Preciosos 11Onze t’ho posa fàcil perquè puguis comprar or al millor preu i amb total seguretat. Truca’ns i parla sense cap compromís amb un dels nostres agents per aclarir qualsevol dubte que puguis tenir i protegeix-te de les crisis econòmiques amb el valor refugi per excel·lència: Or Patrimoni.

Una dècada després que la República Popular de la Xina posés en marxa la Iniciativa del Cinturó i Ruta de la Seda amb l’objectiu de desenvolupar una infraestructura global de comerç i cooperació internacional, el projecte s’enfronta a nous reptes geopolítics que marcaran el seu futur.

La Iniciativa del Cinturó i la Ruta de la Seda o Belt and Road Initiative (BRI, per les seves sigles en anglès), també coneguda com la Nova Ruta de la Seda, es va posar en marxa el 2013 pel president Xi Jinping. Es tracta d’un dels projectes d’infraestructures més ambiciosos mai concebuts, i, originalment, estava pensat per a incrementar el comerç i cooperació econòmica entre l’Àsia Oriental i Europa. Durant els últims deu anys el projecte s’ha ampliat a Àfrica, Oceania i Amèrica Llatina, incrementant exponencialment la inversió en infraestructures.

A més, en aquesta estructura logística s’hi suma la ruta de la seda marítima que inclou ports i infraestructura costanera des del litoral occidental de la Xina a Europa, l’Índia, Àfrica, el Pacífic i Llatinoamèrica. La qual cosa és d’una importància cabdal tenint en compte que la Xina té actualment 95 ports i sis d’ells figuren en el rànquing dels 10 més importants del món.

Amb l’objectiu de connectar al 65% de la població i a un terç del PIB mundial amb la Xina mitjançant la creació d’una xarxa de rutes marítimes i enllaços terrestres, ha captat l’atenció del món pel seu abast global i les seves implicacions econòmiques, polítiques i socials. El govern xinès va anunciar que la iniciativa significa “il·luminar una nova era de globalització”, i facilitarà una “època d’or del comerç que beneficiarà a tots”.

Al juliol d’aquest any, les inversions totals en el marc del projecte van superar el bilió de dòlars, fins al punt de competir directament amb el Fons Monetari Internacional (FMI). Aquests diners provenen principalment del Nou Banc de Desenvolupament, del Fons de la Ruta de la Seda i del Banc Asiàtic d’Inversió en Infraestructures (BAII). 

Un imparable món multipolar

Tot i que la iniciativa ha estat elogiada per a fomentar el desenvolupament econòmic i la cooperació entre països, oferint unes condicions beneficioses per totes les parts que no es donaven amb el monopoli dels poders occidentals, també han sorgit algunes veus crítiques. Alguns països participants han expressat preocupació sobre la transparència dels projectes, dubtes per si podran fer front a la càrrega de deute o de quina serà la dependència amb la Xina en cas que no puguin tornar els préstecs. 

Una gran part d’aquestes crítiques i pressió perquè certs països es neguin a col·laborar amb el gegant asiàtic venen per part dels Estats Units, que veu com s’esvaeix cada cop més la seva hegemonia com a poder econòmic i geopolític global en favor d’altres actors emergents, com Rússia i la Xina, que volen mantenir la seva sobirania lliure dels tentacles d’Occident.

L’èxit del projecte el converteix en una eina perfecta per expandir, encara més, la influència política i econòmica de la Xina, tenint accés preferent a nous mercats i recursos naturals fins ara dominats quasi exclusivament pels poders occidentals, que veuen amb desesperació com els cicles econòmics i els mercats financers se centren cada vegada menys amb ells.

En aquest context, l’última cimera dels BRICS, on s’ha anunciat que sis països més s’uniran al bloc econòmic, ha creat una gran expectació. Tanmateix, ha posat de manifest la dificultat d’unificar interessos tenint en compte les sensibilitats de tots els estats membres. L’expansió del BRI pot ser el punt d’unió que tapi les esquerdes, especialment entre els països africans que han demanat que la Xina passi de la construcció d’infraestructures a la industrialització local i d’una Índia també interessada a finançar projectes emblemàtics a països en vies de desenvolupament del sud global, com a contrapartida a Occident.

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant la super app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

Quan es compleix gairebé un any de l’inici de l’actual ofensiva d’Israel sobre Palestina que ja ha causat la mort de més de 41.000 persones, el Centre Delàs d’Estudis per la Pau publica un nou informe que posa el focus en el negoci dels bancs i de les empreses armamentístiques que s’estan lucrant gràcies al genocidi en curs.

L’informe sobre “La Banca Armada i la seva corresponsabilitat al genocidi a Gaza”, realitzat pel Centre Delàs d’Estudis per la Pau, analitza 3.606 operacions financeres que es van portar a terme del 2014 al 2024, la majoria d’elles executades en els últims cinc anys, entre 15 empreses armamentístiques que han venut la seva producció a Israel i els bancs que les han finançat.

Des de 2008, el Centre Delàs ha publicat més d’una desena d’informes, llibres i nombrosos articles denunciant la relació entre els bancs i les empreses que fabriquen armes. Amb aquesta nova publicació pretén apel·lar a la responsabilitat de les entitats financeres que són part de l’ecosistema de la venda d’armes que l’exèrcit israelià utilitza contra els territoris palestins, perpetrant crims contra la humanitat de manera sistemàtica.

Les xifres de la vergonya

En el present informe s’exposen i es revisen les principals exportacions d’armes a Israel dels últims 10 anys, partint principalment de la base dades obtinguda de l’Institut Internacional de Pau d’Estocolm (SIPRI) i complementats amb altres fonts. La majoria de les operacions corresponen al període que va des del 7 d’octubre de 2023 fins a l’actualitat.

L’estudi identifica 15 empreses d’armament que proveeixen d’armes i municions a Israel: BAE Systems, Boeing, Day & Zimmerman, Elbit Systems, General Dynamics, Israel Aerospace Industries, Leonardo, Lockheed Martin, Nammo, Navantia, Oshkosh Corp, Rafael Advanced Defense Systems, Rheinmetall, Rolls-Royce i RTX Corp (anteriorment Raytheon Technologies).

Així mateix, assenyala 25 institucions financeres internacionals que estan finançant el genocidi palestí. La gestora de fons d’inversió Vanguard encapçala la llista amb més de 37.000 milions d’euros, seguida per la corporació de serveis financers i d’inversió State Street (35.200), i les gestores de fons d’inversió, Capital Group (28.800) i BlackRock (27.900), sent el Bank of America (17.230) el que tanca els cinc primers llocs copats per institucions financeres estatunidenques.

La complicitat de la banca espanyola

Segons l’informe, fins a 12 entitats financeres espanyoles, entre elles Santander, BBVA i CaixaBank, però també d’altres bancs estatals com Ibercaja, Banco Caminos o Banca March, han finançat a set d’aquestes empreses: Boeing, Day & Zimmerman, General Dynamics, Oshkosh Corp, Leonardo, Rheinmetall i MTU Friedrichshafen.

Santander i BBVA són els dos bancs responsables de la major part d’aquest finançament (el 95,4% del total), uns 3.600 milions d’euros entre les dues entitats, 2.225 i 1.367 milions de dòlars, respectivament. Els segueixen CaixaBank (99), Bestinver (59,5), EDM Group (7,95) i Ibercaja Group (2,26).

Concretament, el BBVA, Santander i CaixaBank van finançar a Boeing i General Dynamics que van exportar les bombes guiades tipus GBU que es van utilitzar en les massacres de Jabalia del 9 i del 31 d’octubre, i on van ser assassinats gairebé 100 civils. També BBVA i Santander, juntament amb Ibercaja i Banc Camins, van proveir finançament a Rheinmetall, l’empresa que va vendre a Israel els obusos autopropulsats de 155 mm, M109-52 Howitzer, que es van fer servir l’octubre passat en els atacs al Port de Gaza.

Per altra banda, la producció i el manteniment dels avions Boeing F-15 i Lockheed Martin/Leonardo F-35 que han estat exportats a Israel aquests últims anys han estat finançats pel Santander, el BBVA i CaixaBank. Aquests avions han estat àmpliament utilitzats en la campanya de bombardejos sobre Gaza, Líban i el Iemen.

El Centre Delàs precisa que onze d’aquestes dotze entitats financeres han comprat accions d’alguna de les empreses que subministren armament a Israel. A més, apunta que “tenint en compte que la majoria de la població espanyola se solidaritza amb la lluita del poble palestí i s’oposa fermament al genocidi a Gaza, els bancs que amb els seus diners i el dels seus clients fan costat al complex militar-industrial israelià han d’assumir la seva part de responsabilitat i cancel·lar totes les operacions que puguin estar relacionades amb els crims de guerra comesos per l’exèrcit israelià”.

Si vols descobrir com aconseguir guanys pels teus estalvis amb un producte de justícia social, 11Onze Recomana Finança Litigis.

Les noves potències emergents intenten reduir la seva dependència del dòlar mitjançant un procés de desdolarització que desvincula les seves economies del sistema monetari internacional dominat pels Estats Units. Una tendència a l’alça que podria destronar el dòlar com a principal reserva de valor.

La desdolarització és un procés pel qual un país o una economia redueixen la seva dependència del dòlar americà com a moneda de referència. Una tendència a l’alça que s’ha convertit en un tema candent des de l’inici del conflicte a Ucraïna. Molts països emergents estan optant per diversificar les seves reserves i consideren alternatives a l’hegemonia del dòlar en el sistema monetari global per protegir-se de les sancions econòmiques dels Estats Units.

Tot i que fa quasi vuit dècades que la divisa nord-americana ocupa una posició hegemònica en el sistema monetari internacional, acaparant més del 40% del comerç internacional i gran part de les reserves estrangeres, el dòlar estatunidenc ha passat de representar el 80% de les reserves globals de divises en mans de bancs centrals durant la dècada dels 70, al 60% actual. 

Això vol dir que alguns països comencen a fer més transaccions o diversificar les seves reserves en altres monedes -com l’euro, el ruble o iuan xinès- o a incrementar la compra d’or. Una disminució del risc de la dependència en el dòlar que pot ajudar a alleujar la pressió sobre les seves monedes, protegint les seves economies de les fluctuacions del dòlar, i blindant-les enfront del poder de negociació, intimidació i càstig autoatorgat per l’administració americana gràcies al predomini del dòlar.

En resposta a la guerra comercial i sancions occidentals

Un exemple de desdolarització és el cas de Rússia. Després de les sancions sense precedents imposades pels Estats Units i els seus estats clientelars a la Unió Europea contra Rússia a partir del 2014, i de la congelació de la meitat de les seves reserves de divises (300.000 milions de dòlars), Moscou va començar a buscar maneres de reduir la seva dependència del dòlar americà. 

El banc central de Rússia va liquidar gran part de la seva cartera de bons dels Estats Units. Dels 176.000 milions de dòlars en deute americà que arribava a tenir el 2010, al final de novembre del 2021 només en posseïa per un valor de 2.409 milions de dòlars, la majoria en títols a curt termini. Al mateix temps que substituïa les reserves en dòlars per renminbi, comprava quantitats ingents d’or fins al punt de superar, per primera vegada en tota la sèrie històrica, la proporció de dòlars en les reserves internacionals del banc central rus. Una febre de l’or que no es va limitar a Rússia.

L’exclusió d’alguns dels seus bancs del sistema SWIFT seguia la mateixa tendència dels últims anys i no feia més que consolidar els esforços per part de la Xina i Rússia per buscar sistemes alternatius que poguessin blindar les seves economies. En aquest context, el 2017, Rússia posava en funcionament el Financial Messaging System of the Bank of Russia (SPFS), equivalent al SWIFT americà, o al Cross-Border Interbank Payment System (CIPS) xinès. 

En definitiva, la creació d’un simple protocol de comunicació entre bancs, però que no deixa de ser un pas més per establir una alternativa a l’ecosistema del dòlar que la guerra comercial de Washington contra Pequín no fa més que esperonar. La Xina, com Rússia, tot i que d’una manera menys dramàtica, també va reduint progressivament la seva cartera de bons nord-americans i està comprant grans quantitats d’or, provocant que la demanda d’aquest metall preciós assoleixi màxims històrics.

Els BRICS volen la seva pròpia moneda

El grup de grans economies emergents conegut com els BRICS i integrat pel Brasil, Rússia, l’Índia, la Xina i Sud-àfrica, està estudiant la creació de la seva pròpia divisa, una moneda comuna com proposava Lula da Silva, president del Brasil, que afebliria encara més la capacitat dels Estats Units per portar a terme la seva agressiva política exterior. Una proposta que serà debatuda en la cimera dels BRICS que tindrà lloc a Sud-àfrica l’agost del 2023.

Al mateix temps, el Brasil i l’Argentina estan negociant la concepció d’una moneda comuna que es podria denominar ‘sur’, a la que si podrien unir a altres països llatinoamericans, i que, si es fes realitat, suposaria el segon bloc monetari més gran del món. Una moneda per a transaccions comercials i financeres que en cap cas reemplaçaria al real brasiler o al pes argentí, però que sí que substituiria al dòlar.

El president Lula afirmava que tot i que el projecte encara es troba en una fase embrionària, és en l’interès dels dos principals socis del Mercosur desenvolupar la idea d’una divisa compartida per poder dependre cada vegada menys del dòlar per a les transaccions internacionals. 

Una tendència que es globalitza

Per altra banda, els Emirats Àrabs i l’Índia segueixen mantenint converses per utilitzar rupies en el comerç de matèries primeres no petrolíferes, desbancant el dòlar. Cal recordar que aquests dos països van signar l’any passat un acord de lliure comerç amb l’objectiu d’augmentar les transaccions no petrolieres fins a 100.000 milions de dòlars en 2027.

En aquest context, per primera vegada d’ençà que als anys 70 es lligués la venda del petroli al dòlar, l’Aràbia Saudita, el país productor més gran de petroli, ha declarat que està obert a comerciar amb divises diferents del dòlar. Un fet significatiu que va lligat amb la normalització de les relacions diplomàtiques amb l’Iran, un dels altres països al punt de mira de les sancions americanes durant dècades i punta de llança de la desdolarització a l’Orient Mitjà.

Així mateix, al continent asiàtic, el bloc de països que conformen l’Associació de Nacions del Sud-est asiàtic (ASEAN), una organització intergovernamental que reuneix a Brunei Darussalam, Cambodja, Indonèsia, Laos, Malàisia, Myanmar, Filipines, Singapur, Tailàndia i Vietnam, han proposat fer transaccions comercials transfrontereres en una moneda digital local. 

Un acord que també donaria preferència a l’ús de les targetes de crèdit emeses per bancs locals i que gradualment abandonaria els sistemes de pagament estrangers, com Visa i Mastercard, “per protegir les transaccions de possibles repercussions geopolítiques”, apuntava el president indonesi, Joko Widodo.

Un nou món, amb un vell patró?

Segons sembla, doncs, estem assistint a un canvi de cicle en l’economia mundial. El pas a la multipolaritat posa en qüestió l’hegemonia del dòlar com a moneda de reserva mundial i impulsa altres divises que miren de recolzar-se en algun actiu real, com l’or, enfront de la volatilitat econòmica i de la creixent crisi de confiança en el sistema monetari actual.

Protegir els estalvis amb or físic ha estat una de les principals aportacions d’11Onze a la seva comunitat i, ara, s’amplia el ventall de productes. Per això, davant de la volatilitat, de l’encara alta inflació i de la crisi de confiança creixent en el sistema bancari, l’or torna a reforçar-se com a valor refugi. Descobreix l’Or Llavor a Preciosos 11Onze.