Els 25 empresaris més rics dels Països Catalans

Com cada any, la revista ‘Forbes’ ha publicat la llista dels 100 empresaris més rics de l’Estat espanyol. A 11Onze, recollim els 25 més rics dels Països Catalans i intentem esbrinar com han aconseguit construir el seu patrimoni milionari.

 

Indústries alimentàries, farmacèutiques, moda i cosmètica i grups hotelers. Aquests són els quatre sectors que han donat fortuna als 25 empresaris més rics dels Països Catalans. Molts d’ells estan emparentats, d’altres acumulen herències familiars i un negoci pròsper des de principis i mitjans del segle XX. La majoria inverteixen les seves fortunes en col·leccions d’art, filantropia i fundacions privades. Així són els rics més rics.

  1. Juan Roig Alfonso, president de Mercadona (3.700 milions). És un dels homes més admirats a l’Estat espanyol, segons la consultora Brand Finances, però també dels més odiats pels petits productors i per l’esquerra política. La seva cadena de supermercats té més de 1.600 botigues a la península Ibèrica i ha estat guardonat amb el Premi Príncep d’Astúries de l’Excel·lència Empresarial el 2019. Roig és un reconegut admirador de les FAES, el ‘think tank’ del Partit Popular, on ha donat grans quantitats de diners, i dedica part dels seus ingressos a donar suport a iniciatives esportives i d’emprenedoria. Se li atribueixen frases com “A Espanya hem d’imitar la cultura del treball dur dels basars xinesos”.
  2. Hortensia Herrero, accionista de Mercadona (2.300 milions). Hortensia Herrero i el seu marit, Juan Roig, han convertit Mercadona en un imperi. A banda de la seva activitat empresarial, ha començat una tasca filantròpica i de patrocini amb la Fundació Hortensia Herrero al País Valencià, que promou el patrimoni artístic.
  3. Sol Daurella Comadrán, presidenta de Coca-Cola Europacific Partners (1.900 milions). Amb tan sols 54 anys, és presidenta de l’embotelladora de Coca-Cola i distribueix els seus productes a 13 països de l’Europa occidental. És neta de l’empresari bacallaner Santiago Daurella i Rull i filla de l’empresari Josep Daurella i Franco. Sol Daurella ha estat accionista del Banc de Sabadell, Ebro Foods i Acciona i és membre de la junta del Cercle d’Economia de Barcelona, presideix el consell d’administració del Teatre Nacional de Catalunya i és patrona del Palau de la Música Catalana. Ha format part del Consell Consultiu del Diplocat, fet que li ha ocasionat nombroses crítiques dels sectors més espanyolistes.
  4. Isak Andic, propietari de Mango (1.600 milions). L’empresari del sector de la moda va ser elegit el 2010 president de l’Institut de l’Empresa Familiar. Forma part d’una família sefardita que es va traslladar de Turquia a Barcelona cap a la dècada dels setanta del segle XX. El seu negoci de la moda es va iniciar quan va tornar d’unes vacances amb un parell de camises que va vendre als seus amics. Així comença a vendre per encàrrec fins a fer-ho en un mercat de Barcelona i va expandint la seva empresa important roba d’abrigar brodada a mà a l’Afganistan. El 1984 obre la primera botiga Mango al Passeig de Gràcia amb el seu germà. Ara, té més de 2.100 arreu del món.
  5. Fernando Roig Alfonso, propietari de Pamesa (1.400 milions). El germà gran de Juan Roig és el propietari d’un dels cinc grups ceràmics més importants del món, després d’haver comprat Azuliber el 2020 i el 40% d’Argenta. També és el tercer major accionista de Mercadona, president del club de futbol del Vila-real i de l’empresa d’energia Renomar.
  6. Manuel Lao, expropietari de Cirsa (1.300 milions). El seu origen familiar és a Almeria, però amb 12 anys va emigrar a Terrassa. Fa molts anys que viu a Matadepera, on ha fet pujar la renda mitjana fins a situar el municipi com un dels més rics de l’Estat. Va posar en marxa amb el seu germà Juan Lao el grup Cirsa, una operadora de casinos, bingos i jocs electrònics. Manuel Lao va comprar el 44% de les accions al seu germà el 1998 per 120 milions d’euros i el 2018 va vendre l’empresa a Blackstone per 2.235 milions d’euros, tot i que d’aquest import es va descomptar un deute. Ara, Lao inverteix el seu diner a través de Nortia Capital i, entre altres inversions, controla el 8,16% de la socimi Merlin Properties.
  7. Alberto Palatchi, expropietari de Pronovias (1.300 milions). Va ser el director de Pronovias fins al 2017, quan es va vendre el 90% de la companyia que va fundar amb el seu pare el 1922 a BC Partners per 550 milions d’euros. Ara, Palatchi inverteix el seu capital a través de Galma Capital, que controla dues de les sicav més rendibles del país, Gesprinsa i Hermoprisa. També té immobles i inverteix en art.
  8. Miguel Fluxà Rosselló, president executiu d’Iberostar (1.200 milions). És president d’un dels grups hotelers espanyols més importants a tot el món. El grup d’origen mallorquí opera el 70% dels hotels de Cuba amb Melià i Barceló.  
  9. Antonio Gallardo Ballart, accionista dels laboratoris Almirall (1.000 milions). Antonio, amb el seu germà Jorge Gallardo, són els principals accionistes dels laboratoris farmacèutics Almirall, a través de les corporacions Genbad i Zamap, on també participen els fills. L’empresa té més de 1.900 treballadors en 13 filials a Europa i els Estats Units. El negoci familiar va començar el 1862 amb una petita farmàcia a Barcelona.
  10. Jorge Gallardo Ballart, president dels laboratoris Almirall (1.000 milions). Segons ‘Forbes’, el grup farmacèutic ha obtingut uns resultats molt positius amb el desenvolupament del seu nou fàrmac contra la dermatitis atòpica. Almirall ha gairebé duplicat el seu valor en borsa els darrers anys, dels 1.444 milions d’euros el 2017 als 2.600 de l’actualitat.
  11. Carmen Daurella Aguilera, accionista de Arcelor Mittal (950 milions). La cosina de Sol Daurella controla Haberes y Servicios, accionista indirecte de Coca-Cola Europacific Partners a través de Cobega, el ‘holding’ dels Daurella. Carmen i Sol Daurella es van vendre Copesco, l’empresa familiar bacallanera, al grup basc Angulas Aguinaga.
  12. Gabriel Escarrer, fundador dels hotels Melià (900 milions). És una de les cadenes hoteleres més cotitzades a la borsa, però la crisi pandèmica li ha passat factura. Segons ‘Forbes’, Melià ha perdut un 51% de capitalització des del 2017, i actualment el seu valor borsari és de 1.300 milions.
  13. José Elías, accionista d’Audax Renovables (900 milions). És accionista destacat d’Audax Renovables, Audax Green, Ezentis, Aspy, Atrys Health, i de la cadena de supermercats La Sirena. Aquest creixement descontrolat l’ha fet entrar a les llistes dels més rics del món en tan sols dos anys.
  14. Manuel Puig Rocha, vicepresident del grup Puig (850 milions). Puig comercialitza els seus productes i fragàncies en més de 150 països. Puig opera sota les marques Carolina Herrera, Nina Ricci i Paco Rabanne i al sector de la moda és accionista de Jean Paul Gaultier. A banda d’aquests negocis, Manuel Puig té el 5% del capital de Fluidra, un percentatge que li ha donat força alegries, ja que l’empresa ha augmentat un 50% en borsa.
  15. Thomas Andreas Meyer, propietari de Desigual (850 milions). És d’origen suís, però ha fet la seva carrera professional a Barcelona. Desigual competeix amb Zara i altres marques del grup Inditex i enguany ha establert la jornada de quatre dies laborables després que els treballadors hi votessin a favor. De Meyer se sap que porta una vida allunyada dels focus i que és un abanderat de la sostenibilitat. Fins al 2008 no s’havia publicat cap fotografia seva.
  16. Carlos March Delgado, president de la corporació financera Alba (850 milions). Presideix la corporació i és accionista majoritari de Banca March, amb el seu germà Juan, i per davant de les seves germanes Gloria i Leonor. March està casat amb la filantropa Concepción de la Lastra. 
  17. Ricardo Portabella, propietari d’Anpora (800 milions). La seva fortuna prové de l’herència rebuda pel seu avi, Luis Portabella Conte, que es va associar després de la Guerra Civil amb Daniel Carasso, fill del fundador de Danone. L’avi va presidir Danone Espanya durant més de quatre dècades i Ricardo Portabella va ser l’hereu únic del seu tiet, Antonio Portabella Ràfols, que posseïa un lot d’accions de Danone i un gran patrimoni immobiliari.
  18. Juan March Delgado, accionista de la corporació financera Alba (750 milions). Amb el seu germà, Carlos March Delgado, són els accionistes majoritaris de Banca March.
  19. Carmen Thyssen-Bornemisza, col·leccionista d’art (750 milions). Carmen Cervera, vídua del baró Heinrich Hans August Thyssen-Bornemisza de Kaszó, de qui va prendre el cognom de casada, és una de les col·leccionistes d’art més cotitzades del món i és tot un personatge de la premsa del cor. El juliol passat va arribar a un acord amb el Govern per llogar la seva col·lecció per 6,5 milions d’euros a l’any i retornar el quadre de Mata Mua de Paul Gauguin.
  20. Óscar Serra Duffo, accionista de Fluidra (600 milions). És un dels fundadors d’aquesta empresa fabricant de disseny i producció de piscines. Fundada el 1969 per les famílies Planes, Serra, Corbera i Garrigós, Fluidra ha quintuplicat el seu valor en borsa des de 2017.
  21. Tomás Arrufat Pujol, presidente de Proeduca (550 milions). És el promotor i principal accionista amb el 76% de Proeduca Altius, la societat que gestiona la formació en línia de la Universitat Internacional La Rioja.
  22. Núria Roura Carreras, accionista de Grífols (550 milions). És la vídua de Víctor Grífols i una de les principals accionistes dels laboratoris farmacèutics. També va promoure la Fundació Víctor Grífols sobre bioètica.
  23. Alicia i Mercedes Daurella, accionistes de Coca-Cola Europacific Partners (550 milions). Les germanes de Carmen Daurella Aguilera també són accionistes de l’empresa que presideix la seva cosina Sol. 
  24. José Ignacio Comenge, accionista de Coca-Cola Europacific Partners (550 milions). Aquest valencià també és accionista de Coca-Cola Europacific Partners i té participacions importants a la Compañía Vinícola del Norte de España (CVNE), Ebro Foods i Ence.
  25. Mauricio Botton Carasso, propietari de Germina Finance (450 milions). És inversor a través de Germina Finance i propietari gràcies a la finca La Gramosa. La seva fortuna, com la de Ricardo Portabella, prové de la venda de la filial espanyola de Danone a diversos accionistes.

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant la super app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

Si t'ha agradat aquesta notícia, et recomanem:

Cultura

Desencontres històrics Catalunya-Espanya

10min lectura

L’economia ha estat una de les grans protagonistes de la

Sostenibilitat

Diamants de laboratori, el luxe sostenible

4min lectura

És la nova tendència mundial que democratitza l’accés al luxe

Economia

El cor de l’economia: com es mou el diner?

3min lectura

A 11Onze volem que la gent es formi per empoderar-se



Com es manifesta el masclisme en el món socioeconòmic i en el consumisme de la nostra societat? Som prou conscients dels micromasclismes que ens trobem en el nostre dia a dia? Què ha de fer la dona per incorporar-se i desenvolupar-se plenament al mercat laboral? En un nou episodi de La Plaça de Territori 17, Lara de Castro, de l’equip de Recursos Humans d’11Onze, i Gemma Vallet, directora d’11Onze District, ens responen a totes aquestes preguntes.

 

Afortunadament, les idees, actituds i pràctiques basades en una atribució cultural apresa de la superioritat de l’home cada cop són menys presents en la nostra societat. Això no obstant, encara queda camí per arribar a eliminar les actituds masclistes i micromasclismes del dia a dia. Mirar a l’home si compres un cotxe, o a la dona si compres un aspirador, són pràctiques de comportament que tenim assumides, però que cada vegada grinyolen més davant d’una societat que segueix evolucionant cap a la igualtat de gènere en tots els àmbits socioculturals.

Com apunta de Castro, “tot això és tan quotidià, ens entra tan normal, inclús a les dones, que fins que tot això no es talli d’arrel, no podrem avançar”. Tanmateix, també hi ha d’haver un canvi d’actitud per part de les dones, “anirem acceptant més el nostre cos, la nostra edat, les nostres arrugues i el fet de ser dones. Que nosaltres també som capaces de gestionar segons quines coses que fins ara només havien gestionat els homes”.

Bretxa salarial de gènere, una assignatura pendent

Segons un informe emès per CCOO, la bretxa salarial de gènere s’ha reduït, però el salari mitjà de les dones hauria de créixer un 24% per equiparar-se al dels homes. Com explica Lara de Castro, “La bretxa salarial és immensa. Però tot passa per la confiança, no només la confiança que em confereix el món a l’hora de guanyar diners, sinó que és la confiança que tinc jo mateixa a l’hora de fer aquests diners” i segueix, “quan jo guanyo els diners, això m’empodera i em fa canviar la mentalitat”.

El màrqueting publicitari no ha facilitat aquest empoderament de la dona, al contrari, ha ajudat a reforçar l’actitud masclista de la societat, tanmateix, i com apunta Gemma Vallet, “la publicitat, al final, és un mirall de la societat. I és un mirall que amplifica. Però a mesura que anem adoptant nous comportaments, la publicitat haurà de reflectir aquests nous comportaments”.

 

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant la super app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

Si t'ha agradat aquesta notícia, et recomanem:

Cultura

Dones i empresa

5min lectura

La bretxa salarial entre homes i dones és del 12,1% a Catalunya.

Cultura

Carme Karr

7min lectura

De la mà de l’agent d’11Onze i historiador Oriol Garcia Farré, prosseguim amb

Cultura

Edatisme

4min lectura

Segons l’Organització Mundial de la Salut (OMS), l’edatisme, la discriminació per motiu



Un informe basat en dades recopilades per Bloomberg analitza la situació econòmica mundial i fa un llistat dels països en més risc d’entrar en fallida. Espanya no està a la llista, però exhibeix alguns dels marcadors d’una economia a la vora del col·lapse, sostinguda artificialment pel rescat del BCE. 

 

Tal com passa amb les empreses, els estats es poden declarar en fallida o fer suspensió de pagaments quan no poden fer front a les seves obligacions financeres per manca de liquiditat. Un deute públic desbocat, juntament amb un elevat deute extern i dèficit fiscal, són els principals indicadors que anticipen la fallida d’un país.

L’estudi fet per Bloomberg Economics avisa que ve una “una cascada històrica d’impagaments des dels mercats emergents”. És a dir, que hi ha un conjunt de països que actualment es troben en alt risc de fer suspensió de pagaments o caure en fallida. A més, apunta que s’ha duplicat el nombre de països en desenvolupament que es troben a la vora del col·lapse econòmic.

El Salvador, l’Argentina, Ghana, Egipte, Tunísia i el Pakistan encapçalen el llistat de 50 països que acumulen un quart de bilió de dòlars de deute que els pot portar a la mateixa situació de fallida econòmica en la qual es troba Sri Lanka. El primer país que ha deixat de pagar el seu deute sobirà aquest any.

 

Un deute públic espanyol que assoleix rècords històrics

Cada espanyol deu més de 31.000 euros. Aquesta és la xifra que li pertoca a cada ciutadà dels 1,45 bilions d’euros de deute públic acumulat. Un deute que es va engreixant a un ritme de 270 milions d’euros diaris, i que del 2020 al 2021 va incrementar el forat fiscal en 200.000 milions d’euros.

Una situació econòmica d’altíssima incertesa, amb una inflació desbocada i un PIB minvant en la mesura que totes les institucions fan previsions a la baixa cada pocs mesos, assenyalen la precarietat de les constants vitals d’un país incapaç de fer front al seu deute públic sense l’ajuda del BCE. Un rescat encobert que, com hem vist en altres crisis, té un cost i amenaça la nostra qualitat de vida. 

Des d’Europa ja demanen frenar els estímuls i reprendre la “disciplina fiscal“, un eufemisme de sobre conegut i que a la pràctica equival a més retallades i càrregues fiscals per a un ciutadà que amb prou feines pot fer front a la magnitud de la tragèdia econòmica actual. No és d’estranyar que, veient-se a venir una revolta popular, instin a trobar l’equilibri entre aquesta «disciplina fiscal» i la «pau social».

 

Si vols descobrir la millor opció per protegir els teus estalvis, entra a Preciosos 11Onze. T’ajudarem a comprar al millor preu el valor refugi per excel·lència: l’or físic.

Si t'ha agradat aquesta notícia, et recomanem:

Economia

2022: l’any de la gran crisi

6min lectura

L’escenari amb què ens trobarem el 2022 pot fer por.

Estalvis

Diversifica l’estalvi

6min lectura

El reconegut economista Robert Kiyosaki ha pronosticat “una crisi històrica”.

Economia

Espanya, a la corda fluixa

5min lectura

La intervenció del Banc Central Europeu ha retornat una certa



Les últimes dades proporcionades per l’Institut Nacional d’Estadística (INE) apunten que al juliol els preus van pujar un 10,8% interanual. Una taxa d’inflació que no es veia des de l’any 1984. Però, què passaria si els preus seguissin augmentant ràpidament i sense control? Joan Benedicto, agent 11Onze, ens explica què és la hiperinflació i en detalla alguns exemples històrics.

 

Abans d’entendre què és la hiperinflació hem de tenir clar què és la inflació, com explica Benedicto, “la inflació es defineix com l’augment generalitzat i sostingut dels preus dels béns i serveis d’un país en un període determinat de temps”. Tanmateix, quan es produeix “una pujada de preus descontrolada, excessivament elevada, i de com a mínim un 1.000%”, podem parlar d’hiperinflació.

La ràpida pujada de preus, juntament amb la pèrdua del valor real de la moneda, provoca una gran reducció del patrimoni monetari de la població. Com detalla l’agent d’11Onze, “si compro una barra de pa, i en el meu país hi ha una inflació del 1.000%, aquesta barra de pa, al cap d’un any, costarà 11 € en comptes d’1 €”.

A més, cal tenir en compte que en casos reals d’hiperinflació al llarg de la història, les pujades de preus han estat molt més desmesurades que en l’exemple anterior. Així mateix, les conseqüències socials i econòmiques d’aquestes hiperinflacions encara segueixen afectant de manera important a l’economia mundial.

Hiperinflacions al llarg de la història

El cas recent d’hiperinflació més paradigmàtic és, possiblement, el de Veneçuela, que l’any 2018 “va passar a tenir una inflació aproximada del 130.000%”, apunta Benedicto. Tot i que la seva economia ha mostrat una significativa recuperació, amb “una inflació per sota del 700% l’any 2021”, i la fi de l’espiral inflacionària el 2022, l’efecte d’aquesta llarga crisi es reflecteix en la realitat quotidiana dels veneçolans, que veuen com una part significativa de la població continua patint el risc de pobresa extrema i inseguretat alimentària.

Un altre cas és el del 1923 en la República de Weimar, l’actual Alemanya. Després de la Primera Guerra Mundial, el país estava greument tocat en l’àmbit econòmic i sense reserves d’or per poder fer front als pagaments del Tractat de Versalles. El marc es va devaluar i, com explica l’agent d’11Onze “cinc anys després de la guerra, van arribar a una inflació de 665 milions per cent”.

No podem concloure aquest breu recull d’hiperinflacions al llarg de la història sense parlar de la hiperinflació d’Hongria del 1946. Després de la devastació de la Segona Guerra Mundial, l’economia va quedar tan malmesa que els preus es duplicaven cada dia i, com puntualitza Joan Benedicto, “la hiperinflació va arribar a uns màxims de 41.900 bilions per cent, sens dubte, el pitjor cas d’hiperinflació que s’hagi conegut mai”.

 

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant la super app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

Si t'ha agradat aquesta notícia, et recomanem:

Macroeconomia vs. microeconomia

1min lectura

En aquest vídeo parlem sobre l’anàlisi i comportament

Cultura

La inflació que ens tenalla

2min lectura

La inflació és una paraula que s’ha colat en el nostre dia a dia.

La inflació, l’enemiga dels nostres estalvis

1min lectura

La inflació, aquest terme que tant sentim últimament i que



La primera societat de banca moderna a Catalunya va ser fundada l’any 1844. Fou el Banc de Barcelona i en els seus inicis va orientar-se al finançament d’empreses.

 

Aquesta banca va destacar per ser la primera banca de l’estat en fer emissió de bitllets, tal com explica el periodista Sergi Hernández, a la web de Btv. El periodista també fa èmfasi en el fet que el banc no va centrar-se només a fer circular bitllets per l’estat, atès que en aquell temps l’emissió de bitllets era deslocalitzada, sinó que també va ser el primer en ajudar al comerç i la indústria. 

Els primers bitllets del banc eren completament artesans. Per evitar que fossin falsificats, es feien amb moltes floritures i s’enganxaven a un talonari. Les figures també eren un punt important per la seva difícil reproducció, fent que així fos més difícil poder-los falsificar. Hernàndez també ens recorda que hi havia dues figures femenines, en alguns bitllets d’aquesta època: una figura femenina representava Espanya, i una altra figura femenina representava Barcelona, com a símbol de les mares del banc.

  • Als bitllets una figura femenina representava Espanya, i una altra Barcelona, com a símbol de les mares del banc.

El periodista ens recorda que el Banc de Barcelona, als seus inicis, va anar sobre rodes fins que va patir les primeres crisis. Concretament el 1874 va deixar d’emetre bitllets dels bancs provincials, i això va fer que deixés de funcionar com a banc comercial. Posteriorment, sota els efectes de la crisi a Espanya després de la Primera Guerra Mundial, el Banc de Barcelona va fer fallida el 1920.

I el mateix any de la seva fallida, el 1920, va néixer a Reus el Banc de Catalunya. Aquest hòlding bancari va ser creat pels financers locals Francesc i Eduard Recasens, i Evarist Fàbregas, com escriu Marc Pons, a El Nacional. Aquestes tres persones, propietaris de diferents bancs al nostre país, com explica Pons, van agafar les restes que quedaven del Banc de Barcelona i les van afegir a la seva nova entitat bancària, anomenada Banc de Catalunya. Pons també ens recorda que el banc va començar a créixer i a obrir sucursals arreu de Catalunya i fins i tot al País Valencià, i l’any 1930 va internacionalitzar-se amb l’obertura d’una oficina del Banc de Catalunya a París. Però la història d’aquest nou banc va ser curta.  Com bé diu al seu article del Diari El Nacional el periodista Marc Pons, el dia 2 de juliol de 1931, el ministre Prieto va ordenar retirar els saldos que tenien Campsa i Cepsa dins del Banc de Catalunya, i que representaven més del 50% dels dipòsits de l’entitat. Particulars i empresaris també van treure els seus dipòsits, i això va fer caure el Banc de Catalunya pocs dies després. I amb la fallida al coll i el banc d’Espanya negant-se a finançar el Banc de Catalunya, es va fer impossible atendre les obligacions compromeses que venien de l’activitat de Campsa i Cepsa. Així doncs l’any 1931 va haver de tancar les seves portes. 

 

  • I amb el Banc de Catalunya amb la fallida al coll, i el banc d’Espanya negant-se a finançar el Banc de Catalunya, finalment el Banc de Catalunya va fer fallida el 1931.

Avui, als Països Catalans, resten en funcionament dues caixes d’estalvis, les conegudes Caixa d’Ontinyent i Caixa d’Estalvis de Pollença. També diferents cooperatives de crèdit, com per exemple Caixa d’Enginyers o Caixa de Guissona. A part, tenim una desena de bancs, una entitat de diner electrònic, diferents agències de societats de valors, societats gestores d’institucions d’inversió col·lectiva i societats cooperatives amb serveis financers segons les dades de la llista d’entitats financeres als països catalans

Però estem en una època de canvis en la societat, la pandèmia ha accelerat el què ja s’hagués produit de manera més paulatina, que és la necessitat de reinventar la nostra manera de viure, de ser més ètics i més sostenibles. Això ha creat la necessitat d’una banca de futur, una banca que s’adapti a totes les generacions, amb una resposta clara, que sigui transparent i on els seus clients siguin tractats com persones, atenent les seves necessitats reals amb transparència i de manera simple. Estem deixant enrere la banca tradicional. Sense desmerèixer una història de bancs i caixes que han marcat i deixat petjada en l’economia catalana, ara toca reinventar-se, toca arremangar-se i amb uns quants cops d’aixada fer com hem fet sempre els catalans, cultivar la terra per fer néixer la nova banca que el país necessita.

 

11Onze és la comunitat fintech de Catalunya. Obre un compte descarregant la super app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

Si t'ha agradat aquesta notícia, et recomanem:

Cultura

Desencontres històrics Catalunya-Espanya

10min lectura

L’economia ha estat una de les grans protagonistes de la

Economia

Tot el que cal saber sobre la nova banca

4min lectura

Encara et preguntes què és, ben bé, una fintech?

Economia

La Banca comunitària

4min lectura

Quina relació té l’economia sostenible amb les empreses catalanes i el seu camí per



David Garrofé té un coneixement profund de les necessitats dels empresaris catalans i les pimes. Durant més de 30 anys ha estat secretari general de la Cecot. Va deixar el càrrec el juny passat i, ara, és un empresari més obrint-se camí en l’era de la Covid-19. Amb aquesta experiència a l’esquena, fa una radiografia complexa del context econòmic que li ha tocat viure a Catalunya, amb un dèficit fiscal sense precedents i una crisi global de deute a tocar. 

 

“La vida de l’empresari és apassionant. Però, és cert, trobo a faltar la vida pública, un espai molt agraït i també sacrificat. Vivim immersos en algunes inèrcies que fan difícils els canvis”, apunta Garrofé només començar. Reconeix que, ara per ara, viu amb el risc empresarial al cos, en un context que l’apassiona. I, tanmateix, creu fermament que la societat civil no pot renunciar a intervenir en el desenvolupament de les polítiques públiques.

Però com pot fer-ho, com pot oferir solucions a la política? “La veritat és que hi ha un punt de decepció, però algun dia l’has d’assumir, també. Hi ha tantes coses que semblen tan lògiques de canviar, que només cal un cert concert i lideratge intern. I aleshores et demanes: però tant costa? Per això soc un enamorat de la capacitat de la societat civil per canviar les coses”, afirma l’empresari.

 

El consens per la meritocràcia

En la mesura que la societat civil s’organitza, diu Garrofé, és capaç de fer coses molt grans. “No obstant això, venim d’una tradició cultural en què les administracions s’han situat en un paper de superioritat i baixa escolta. Escolten poc i tendeixen a anar per lliure. I es perd aquell principi que el polític és un servidor públic”, es queixa l’empresari, que considera que s’ha creat un aparell administratiu “molt feixuc i inflexible”.

“Massa vegades tenim al capdavant responsables polítics que volen continuar vivint molts anys de la política. Per tant, les seves anàlisis estan més fonamentades pel ‘Què puc fer per continuar en el càrrec?’ en lloc de ‘Què puc fer per transformar les coses?’”, es lamenta. Aquest és el gran mal que afecta Catalunya, però que també limita altres països del món globalitzat. En aquest sentit, Garrofé considera que el que transforma veritablement les coses són els marcs normatius i legislatius que ens emparen: “I nosaltres partim d’un marc, la Transició, que va voler ser democratitzant, però que arrossega molts vicis històrics”.

Per això, considera imprescindible “canviar el marc”. “Necessitem una revolució en la funció pública. En altres països, està professionalitzada, i no hi ha canvis. A partir d’un cert grau, són els millors tècnics que té l’Estat, i no polítics que baixen a fer funcions per a les quals no estan capacitats. I, a més, hi ha un gran rendiment de comptes”, argumenta Garrofé. “Ha d’haver-hi una reforma consensuada per part de la societat per prestigiar la funció pública, perquè sigui més meritocràtica”, defensa.

El llast del dèficit fiscal

Garrofé està convençut que, en general, sí que valorem el motor que és Catalunya, però considera que existeix un risc més que evident de quedar enrere en la cursa global. “La nostra competència no és Madrid o Màlaga, sinó la Xina, el Vietnam o els Estats Units. Els Estats Units genera una quantitat de patents! Inverteixen quatre vegades més que nosaltres en R+D”, assenyala l’empresari.

A Catalunya s’inverteix poc en investigació, lamenta Garrofé, perquè l’administració no és prou conscient que, de fet, les grans empreses tecnològiques mundials, com Facebook o Google, creixen i es consoliden gràcies al finançament dels fons públics. “És normal que Catalunya, que és principal potència a tot l’Estat, amb un 25% de les exportacions, tingui el pressupost de la Generalitat d’Empresa més petit que el de Cultura? I no vol dir que el de Cultura sigui alt… Així es vol transformar un país?”, es queixa l’empresari.

A més, recorda que el govern espanyol no ha finançat mai Catalunya, que està en una posició geoestratègica privilegiada, com es mereix. “Fins i tot ells ho reconeixen, i cada vegada és més greu. Ha estat un llast per Catalunya. A més, hi ha la manca d’inversió en infraestructures. Estem parlant de 200.000 milions d’euros de manca acumulada”, detalla Garrofé, que es queixa que plou sobre mullat. “Les diferències reals acumulades són espectaculars”, afegeix. Per això, considera que cal forçar els governs a prendre decisions valentes.

 

La crisi de deute, un crac històric?

Sobre la gestió de les finances públiques posa el crit en el cel, sobretot en un context com ha estat la pandèmia, que ha provocat una incertesa que, admet, “ha vingut per quedar-se” i haurem de saber afrontar. “Els últims deu anys s’han emès tants diners públics com en tot l’agregat de la història de la humanitat”, explica. I recorda que la inflació és la conseqüència d’imprimir tants bitllets.

Els materials sòlids, com l’alumini, l’aigua, el paper, els ‘hard assets’, que en diuen, valen alguna cosa, però els bitllets? Només són paperets impresos que no valen res”, s’exclama. I recorda que, si la crisi de deute que han acumulat potències com els Estats Units esclata, pot impactar en tot el món sense remei. “I què estan fent els bancs centrals de la Xina o l’Índia? Estan comprant or, sense fer soroll, de mica en mica”, revela.

Les conseqüències més evidents, segons Garrofé, aniran sumant-se en cadena. La primera, la inflació. “Ja l’estem vivint, i diuen que és temporal, però en tenim per anys. La inflació és la misèria dels pobres, perquè als rics més rics no els afecta tant. Ara n’hem acumulat un 6% i, si aquest any n’acumulem una xifra similar, ja haurem perdut un 12% de poder adquisitiu. I com repercuteix això a un conveni col·lectiu?”, es pregunta. 

Garrofé és pessimista i creu, com molts altres analistes econòmics, que ve un crac borsari sense precedents, perquè el valor dels diners està sobredimensionat. Així que, com pot la gent corrent combatre aquesta crisi històrica que sembla inevitable i protegir els seus estalvis? Un dels productes que oferirà 11Onze és la compra d’or i altres metalls preciosos, no en inversió, sinó en lingots. “La moneda s’anirà devaluant… I, per tant, què mantindrà el valor dels nostres estalvis? Els actius de tota la vida, els clàssics. Oferir or és un bon servei, i tant”, conclou.

 

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant la super app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

Si t'ha agradat aquesta notícia, et recomanem:

11Onze

Protegir els nostres estalvis amb or

2min lectura

Ens trobem en un moment d’incertesa econòmica amb una

Estalvis

Invertir en metalls preciosos

4min lectura

Les inversions financeres sempre comporten riscos, però

Economia

2022: l’any de la gran crisi

6min lectura

L’escenari amb què ens trobarem el 2022 pot fer por.



L’elevada inflació ha obligat el Banc Central Europeu a incrementar els tipus d’interès per sobre del que es preveia. I es donen per segures més pujades per als pròxims mesos. La qüestió és quant augmentaran i en quina mesura afectarà a la marxa econòmica de l’eurozona.

 

Avui entren en vigor els nous tipus d’interès aprovats la setmana passada pel Banc Central Europeu. Tot i que la previsió era que l’increment fos d’un 0,25 %, l’entitat que presideix Christine Lagarde va sorprendre els mercats amb una pujada del 0,50 %. Es tracta del primer augment en 11 anys i el major des de l’any 2000.

La decisió del Consell de Govern del BCE afecta als tres tipus d’interès clau, amb la qual cosa el de les operacions principals de finançament se situa en el 0,50 %, el de la facilitat marginal de crèdit passa a ser del 0,75 % i el de la facilitat de dipòsit abandona l’interès negatiu per quedar en el 0,00 %.

Amb aquesta decisió, el BCE se suma a la majoria de bancs centrals del món, que en els últims mesos ja han fet el pas d’incrementar les seves taxes d’interès per a combatre l’escalada de preus. Les pèssimes dades sobre la inflació, que al juny va arribar al 8,6 % en l’eurozona, han empès el BCE a realitzar una pujada major de la prevista. També la forta pujada dels tipus d’interès en països com els Estats Units, que ha augmentat els tipus tres vegades des del maig, i la feblesa de l’euro han influït en la decisió.

 

Com evolucionaran els tipus d’interès?

Tot indica que els tipus d’interès continuaran pujant en els pròxims mesos, tot i que el percentatge s’anirà decidint “reunió a reunió”, segons el regulador bancari europeu. L’objectiu és recuperar taxes del “2 % d’inflació a mitjà termini”.

Els analistes especulen que l’oscil·lació dels tipus d’interès podria situar-se l’any que ve entre l’1 % i el 3 %. Com a referència, el governador del Banc de França, François Villeroy de Galhau, estimava recentment que podria ser d’entre l’1 % i el 2 %.

En qualsevol cas, el BCE sembla decidit a prioritzar la contenció de la inflació, tot i que la pujada d’interessos acabi generant una recessió en alguns països de la zona euro. De fet, ja hi ha qui considera que provocar una recessió és l’única fórmula realista per retornar la inflació a nivells raonables.

S’ha de tenir en compte que la pujada de tipus encarirà els préstecs tant de particulars (incloses les hipoteques) com d’empreses. Per tant, hauria de reduir el consum privat i les inversions corporatives, la qual cosa refredarà l’economia.

De moment, tot indica que la pròxima pujada de tipus es produirà al setembre, quan es torni a reunir el Consell de Govern del BCE. Més enllà d’aquesta data, Lagarde només indicava que, “si veiem que la inflació s’estabilitza en un 2% a mitjà termini, serà apropiada una major normalització progressiva dels tipus d’interès cap a una taxa neutral”.

 

Primes de risc sota vigilància

Les primeres damnificades per la pujada dels tipus d’interès són les primes de risc del deute dels països de l’eurozona amb una situació més vulnerable: Grècia, Itàlia, Espanya i Portugal. Davant la possibilitat d’una recessió econòmica provocada per l’augment de tipus, els inversors cada vegada veuen menys atractiu adquirir deute dels països amb una economia més fràgil.

Per això, el BCE ha acompanyat l’anunci de la pujada de tipus amb el de la creació del TPI [sigles en anglès de l’Instrument per a la Protecció de la Transmissió de la política monetària], un mecanisme per a evitar que es disparin les primes de risc dels països perifèrics i es produeixi una fragmentació financera de la zona euro. No es pot oblidar la situació d’inestabilitat que viu Itàlia, per exemple, amb la dimissió dies enrere de Mario Draghi com primer ministre i la convocatòria d’eleccions.

En el seu comunicat, el BCE indica que aquest TPI “serà un complement del conjunt d’instruments del consell de govern, i pot activar-se per a contrarestar una dinàmica de mercat desordenada i injustificada que suposi una greu amenaça per a la transmissió de la política monetària en tota la zona de l’euro. I afegeix que la magnitud de les compres del TPI dependrà “de la gravetat dels riscos que afecten la transmissió de la política monetària”. En qualsevol cas, el BCE pretén que aquesta eina sigui l’últim recurs, ja que la primera línia de defensa serà la reinversió “flexible” dels bons sobirans que ara té en cartera.

A més, aquesta intervenció no estarà exempta de condicions, ja que els països “rescatats” hauran de complir els compromisos i reformes que fixa el Fons de Recuperació i les diferents recomanacions de la UE.

 

Si vols descobrir la millor opció per protegir els teus estalvis, entra a Preciosos 11Onze. T’ajudarem a comprar al millor preu el valor refugi per excel·lència: l’or físic.

Si t'ha agradat aquesta notícia, et recomanem:

Economia

Com ens afecta l’encariment del diner?

6min lectura

Els Estats Units acaben d’apujar els tipus d’interès i s’espera que

Economia

Estem a la vora d’una crisi sense precedents?

3min lectura

Marc Vidal, conferenciant i divulgador, adverteix que 2023

Economia

Espanya, a la corda fluixa

5min lectura

La intervenció del Banc Central Europeu ha retornat una certa



Només el 15,8% de la població jove està emancipada, la pitjor dada en dècades. L’atur juvenil i els preus de l’habitatge són els dos grans motius. Ara, l’administració intenta donar solució a través d’una nova Llei de l’habitatge. Però serà prou? En parlem amb els experts.

 

A l’Estat espanyol, prop de la meitat dels joves d’entre 16 i 29 anys que viuen en un habitatge independent ho fan en un lloguer compartit. Si es vol viure sol, el preu que cal pagar suposa el 91,6% del salari i, si es vol contractar una hipoteca, cal reservar almenys el 55,1% del sou. Tot i que, aparentment, la compra d’un habitatge pot semblar més assequible, la realitat és que els joves tenen vetat el mercat hipotecari. Ni tenen prou estalvis per cobrir la despesa inicial ni gaudeixen d’estabilitat laboral. Així ho constata el Consell de la Joventut d’Espanya en l’estudi anual del 2020.

L’habitatge segueix sent el gran maldecap dels joves que es volen emancipar. Per això, per mirar d’afrontar aquest escenari, el govern de Pedro Sánchez ha anunciat una nova Llei de l’habitatge, que hauria de limitar els preus dels lloguers i afavorir l’accés dels joves a un habitatge digne. A 11Onze hem analitzat la proposta de normativa amb el Sindicat de Llogateres i el president del Consell Nacional de Joventut de Catalunya (CNJC), Guillermo Chirino. 

 

Quan la llei es queda curta

En una situació d’emergència com l’actual, en què la taxa d’emancipació juvenil ha arribat a mínims històrics, Chirino considera que “l’acció política no pot esperar”. Tanmateix, alerta que, si la llei tarda 12 o 18 mesos a aprovar-se, com és habitual, això dona marge als propietaris per a pujar els preus del lloguer i, per tant, l’eficàcia de la mesura es queda curta. El president del CNJC també avisa que el govern ja ha apuntat que les ajudes de la llei estarien limitades a aquells joves que treballen. “Només això ja descarta més del 50% de joves”, es lamenta Chirino. A més, els polítics han declarat que les ajudes arribarien a uns 50.000 joves, és a dir, a només l’1% dels joves de l’Estat.

Òbviament, aquesta llei no resoldrà res ni facilitarà l’emancipació del jovent”, critiquen fonts del Sindicat de Llogateres, que afegeixen que no són favorables a finançar el pagament de l’habitatges dels joves amb ajudes. “Permet que l’arrendador pensi que, si els joves poden pagar més, aleshores no cal abaixar el preu, sinó que, fins i tot, el pot apujar”, argumenten.

 

La inspiració del model català

Pel que fa a la regulació dels lloguers, la proposta s’inspira en la norma catalana, l’única proposta legislativa vigent que existeix a l’Estat. Així ho expliquen al Sindicat de Llogateres, que amb el Sindicato de Inquilinas, han treballat intensament en la llei catalana i han lluitat per dur-la a l’àmbit estatal. Malgrat tot, al Sindicat de Llogateres adverteixen que les diferències entre la proposta del govern espanyol i la catalana són substancials i posen en risc l’eficàcia de la mesura en el conjunt de l’Estat.

Per començar, la llei catalana estableix un índex de preus de lloguer, que assegura als inquilins que, en cas de signar o renovar un contracte, el preu es manté igual que en el contracte anterior. A més, si el preu està per sobre d’aquest índex de referència, s’haurà d’abaixar. L’índex es calcula a partir de la mitjana dels preus del lloguer, per a habitatges amb unes característiques similars i dins una zona concreta. En canvi, en la proposta del govern espanyol només els propietaris jurídics, és a dir, aquelles empreses amb més de deu immobles en propietat, estarien obligats a fer una rebaixa en el preu del lloguer.

“A ciutats com Barcelona la concentració de la propietat és molt alta, però només el 30% dels habitatges de lloguer són de propietat jurídica. La majoria són propietat de persones físiques que, tot i tenir més de deu habitatges, no estarien obligades a rebaixar el lloguer”, alerten al Sindicat de Llogateres. A la resta de municipis catalans, on la concentració de la propietat és més baixa, aquesta mesura queda, a parer seu, “totalment descafeïnada”.

Per altra banda, l’aplicació de la rebaixa sembla que serà discrecional, i es deixarà que cada autonomia i, fins i tot, cada municipi decideixi. Per contra, Chirino defensa que, si és una mesura pública, “hauria de ser vinculant per a tothom, ja que d’altra manera pot generar desigualtat i inequitat territorial”. 

 

Una vida digna per al jovent

Més enllà de les regulacions en el preu del lloguer, la nova llei ha de posar a l’abast dels joves tot un seguit d’ajudes. Però les dificultats per a emancipar-se no semblen tenir una solució definitiva. D’entrada, tot i que per assegurar una vida digna l’habitatge no hauria de suposar més del 30% del salari, la realitat es topa amb uns preus disparats i uns sous massa baixos.

D’aquesta manera, si el salari mitjà dels joves ocupats a l’Estat és de 969 euros, l’import que s’hauria de destinar a l’habitatge no hauria de superar els 290 euros mensuals. Tanmateix, el preu mitjà del lloguer és de 880 euros al mes i, en certes zones de l’Estat, com Barcelona i la seva àrea metropolitana, la xifra supera els 1.000 euros. Així les coses, com es pot ajudar els joves a emancipar-se?

Al Sindicat de Llogateres creuen que, per a facilitar l’emancipació, cal anar a l’arrel del problema: “Cal garantir que tots els habitatges de lloguer baixin el preu i facilitin l’accés a col·lectius vulnerables. A Catalunya, molts col·lectius d’habitatge reclamem un parc d’habitatge públic de lloguer amb preus assequibles. No es tracta de construir més, sinó de recuperar habitatges i assegurar que els grans propietaris destinen una part al lloguer social”, defensen.

Al CNJC també han creat tallers d’autodefensa llogatera per a detectar les dificultats en què es troben els joves i mirar de trobar-hi respostes. “A Catalunya ja tenim una llei de regulació de preus del lloguer que ha sigut increïblement efectiva. Ha reduït els preus del lloguer en aquelles zones on s’ha aplicat i, a més, ha millorat la confiança en els lloguers”, defensen. Ara, consideren, el que cal és millorar aquesta regulació catalana i ampliar-la per a tot el territori. “Encara ens queda molt de camí per recórrer”, s’esperonen.

 

11Onze és la comunitat fintech de Catalunya. Obre un compte descarregant la super app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

Si t'ha agradat aquesta notícia, et recomanem:

Comunitat

Què acceptar i què no en llogar un habitatge

4min lectura

En el mercat immobiliari, i concretament en el del lloguer

Comunitat

Promovent el català: els 11 millors tiktokers

4min lectura

Us presentem un recull dels 11 millors perfils de TikTok fets en

Comunitat

Generació Z

7min lectura

Tradicionalment s’ha associat el luxe a la riquesa material: joies, cotxes, grans mansions i tot



S’està formant una nova bombolla immobiliària? Si el preu de dels pisos et sembla massa car, probablement tens raó. Tant el Banc d’Espanya com el Banc Central Europeu ja han detectat indicis de “sobrevaloració” en el mercat de l’habitatge.

 

El Banc d’Espanya ha reconegut que els preus de l’habitatge mostren “incipients indicis de sobrevaloració”, segons l’Informe d’Estabilitat Financera’ que va publicar a finals d’abril. Tot i que aquest organisme creu que de moment la sobrevaloració és “reduïda”, recomana seguir de prop el comportament del mercat.

Segons aquest informe, els indicadors sobre desequilibris en el mercat immobiliari venien mostrant alguns senyals lleus de sobrevaloració des de principis del 2020, que es van incrementar lleugerament al 2021 malgrat la pandèmia.

Luis de Guindos, vicepresident del Banc Central Europeu, ja mostrava la seva preocupació al gener per la sobrevaloració del mercat de l’habitatge residencial i la situació del mercat hipotecari en alguns països de l’eurozona.

 

Un mercat immune a la pandèmia

El cert és que a finals de 2021 comprar un pis era un 6,4 % més car que dotze mesos abans, segons l’INE. I és que el mercat immobiliari ha estat dels pocs que s’han mostrat immunes al coronavirus. L’oferta no ha crescut a la mateixa velocitat que la demanda, per la qual cosa els preus han continuat pujant.

De fet, el preu de l’habitatge a Catalunya ha augmentat un 1,3 % a l’abril, segons el portal immobilari Idealista, amb el que el preu del metre quadrat s’ha situat en els 2.340 euros de mitjana. En el cas de Barcelona, l’increment ha estat del 0,7 %, per la qual cosa el preu del metre quadrat ja frega els 4.000 euros. I si donem un cop d’ull a l’evolució dels últims dotze mesos, Tinsa situa l’increment de preus en el conjunt de l’Estat en un 7,7 %.

Al 2021 es van vendre a Catalunya més de 89.000 habitatges, amb un preu mitjà per metre quadrat de 2.293 euros, i 2022 va començar amb més operacions de compravenda que 2008, segons el Col·legi de Registradors.

 

Un risc per al sector bancari?

El Banc d’Espanya considera que no hi ha senyals que les entitats financeres estiguin sent laxes a l’hora de concedir crèdits hipotecaris, però els desequilibris immobiliaris dins de l’eurozona suposen una “font de risc rellevant” per al sector bancari. Cal tenir en compte que la previsible pujada dels tipus d’interès per part del Banc Central Europeu incrementaria la quota mensual de les hipoteques amb interès variable, per la qual cosa la ràtio d’impagaments podria augmentar.

Segons l’informe del Banc d’Espanya, el creixement del crèdit per noves hipoteques va ser especialment significatiu al 2021, amb taxes interanuals superiors al 40 % en la part final de l’any. De totes maneres, la banca és ara menys sensible al mercat immobiliari que en l’última bombolla immobiliària, ja que el volum de crèdit a aquest sector no arriba en l’actualitat al 40 % del total, mentre que al 2007 suposava el 70 %.

Des de l’inici de la pandèmia, la majoria dels països de l’eurozona han experimentat lleugers increments en la ràtio del saldo total de crèdit hipotecari sobre el PIB. No obstant això, en el cas de l’Estat espanyol aquest increment es deu més a la reculada del PIB generat per la pandèmia que a l’acumulació de deute.

 

Llogar, missió impossible?

Si comprar un pis és car, llogar tampoc resulta gens econòmic. L’estudi ‘Relació de salaris i habitatge en lloguer en 2021’, elaborat per Infojobs i Fotocasa, indica que llogar un habitatge en solitari resulta gairebé una missió impossible. Per a viure en un pis de 80 m², l’any passat els catalans van haver de destinar de mitjana el 54 % del seu sou brut al pagament de la renda.

El preu mitjà de lloguer per metre quadrat es va situar l’any passat en 14,06 euros, un 0,4 % més que l’any anterior. Si comparem les dades amb les d’altres comunitats de l’Estat, Catalunya és on es destina un major percentatge del sou al lloguer de l’habitatge, seguida de País Basc (50%), Balears (49%) i Madrid (49%).

Per desgràcia, es tracta d’un percentatge molt superior al recomanat pels òrgans de control europeus i que fa gairebé impossible que els joves es puguin independitzar.

 

11Onze és la comunitat fintech de Catalunya. Obre un compte descarregant la super app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

Si t'ha agradat aquesta notícia, et recomanem:

Finances

Per què el preu de l’habitatge no baixa?

3min lectura

El 2022 el preu de l’habitatge no fa pinta de baixar.

Economia

Quant pagaré per comprar un habitatge?

3min lectura

El 2022 arriba amb canvis fiscals en la compra d’immobles.

Invertir

Lloguer o compra

5min lectura

Tothom es trobarà o s’ha trobat en algun moment de la seva vida amb la necessitat d’adquirir



Quin preu tindrà el rescat del Banc Central Europeu per a evitar que es dispari la prima de risc del deute espanyol? Durant l’última dècada, la Unió Europea ha estat molt tolerant a l’hora d’exigir a Espanya el compliment dels seus compromisos. Però el volum de deute es fa cada vegada més insostenible, així que les retallades i les reformes semblen inevitables en un futur pròxim.

 

El Banc Central Europeu (BCE) va anunciar a mitjan juny la seva intervenció per evitar que es disparin les primes de risc de Grècia, Itàlia, Espanya i Portugal. En el fons, es tracta de nous rescats davant la desconfiança dels mercats cap a unes economies amb un deute disparat i un clar desequilibri en els seus comptes.

L’ajuda no suposa un xec en blanc, com no ho va ser cap dels rescats anteriors. Tot indica que la màniga ampla que s’ha concedit a Espanya en l’última dècada a l’hora de complir els seus compromisos de reformes podria acabar-se en breu. De moment, però, les regles fiscals que limiten el dèficit públic al 3% anual i el deute al 60% del PIB seguiran congelades en 2023.

Un informe de la Comissió Europea publicat al maig recalcava que l’endeutament espanyol supera els “nivells de prudència”, per la qual cosa podria desestabilitzar al conjunt de la UE a causa dels “desequilibris macroeconòmics”. Els tècnics comunitaris ja han demanat la introducció de mesures per mitigar el risc a llarg termini de la sostenibilitat fiscal, que haurien de ser adoptades aquest mateix any.

 

Pensions i mercat laboral

Davant aquesta situació, els jubilats podrien ser els grans damnificats. Les pensions suposen pràcticament un terç del pressupost de l’Estat espanyol, així que resulta la partida amb més marge per a la retallada. De fet, el Govern ja es planteja l’ampliació del període de referència per al càlcul de les pensions.

L’altre gran cavall de batalla de la Comissió Europea és la flexibilització del mercat laboral per reduir el percentatge d’aturats, que és el doble a Espanya que en el conjunt de la UE. Òbviament, aquesta reducció de la desocupació per millorar els comptes estatals portarà aparellada una certa precarització.

Sigui com sigui, l’objectiu de Brussel·les és que el deute espanyol se situï l’any que ve per sota del 114% del PIB. I estan per concretar les exigències que realitzarà al Govern espanyol quant a l’abast de les retallades i reformes. En qualsevol cas, és evident que el grau d’exigència en el compliment dels compromisos augmentarà. El gran creixement del deute durant l’última dècada no permeten una altra opció.

 

Tercer rescat a Espanya

Aquest és el tercer “rescat” d’Espanya, després del de 2012 al Govern de Mariano Rajoy per salvar la banca i el concedit fa dos anys a l’Executiu de Pedro Sánchez per afrontar els estralls de la pandèmia.

El primer va suposar la injecció de 100.000 milions d’euros a canvi de la signatura d’un “memoràndum d’entesa”. Tot i que aquest document se centrava sobretot en la reforma del sector financer, també abordava aspectes macroeconòmics. L’acord exigia rebaixar el dèficit anual del 6,3% en 2012 al 2,8% en 2014, amb les conseqüents retallades i pujades d’impostos que això va implicar. A més, el document establia que es vigilarien “estretament i regularment” els progressos en la reducció del dèficit i l’aplicació de reformes estructurals per ”corregir els desequilibris macroeconòmics”.

També els 140.000 milions d’euros que va prometre la UE fa ara dos anys a Espanya entre subvencions i préstecs implicaven condicions molt similars a les d’un rescat complet. Les ajudes s’estan lliurant per trams i el desemborsament se supedita a l’aplicació de les reformes promeses pel Govern espanyol. De nou, aquestes acabaran afectant en un moment o un altre sobretot al sistema de pensions i al mercat laboral.

El Govern espanyol ha d’enviar cada any a la Comissió Europea un pla d’estabilitat que examinen amb lupa a Brussel·les. I, tot i que no hi ha “homes de negre” a Madrid, qualsevol Govern europeu pot paralitzar els pagaments dels fons Next Generation si considera que Espanya no compleix allò que va prometre.

 

Les experiències grega i italiana

Fins a on podria arribar el pla de retallades i reformes que exigeixi la UE a Espanya? Els casos de Grècia i Itàlia demostren que als tecnòcrates europeus no els tremola el pols a l’hora de prendre mesures per a equilibrar els comptes.

Entre 2010 i 2018, el país hel·lè va viure un “corralito”, va aplicar múltiples retallades, va vendre empreses públiques i va reduir les pensions més d’un terç, a més de passar múltiples crisis polítiques. Es calcula que més de 400.000 grecs van haver d’abandonar el país durant aquest període. I, en el cas d’Itàlia, es va arribar a forçar l’any 2011 el canvi de primer ministre i el nomenament d’un Govern tècnic gairebé dissenyat per Brussel·les.

 

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant la super app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

Si t'ha agradat aquesta notícia, et recomanem:

Economia

Les claus de la inevitable crisi de deute

6min lectura

Tots els índex de previsió econòmica indiquen que ens

Economia

Espanya quadruplica el deute

4min lectura

Espanya ha passat d’un deute públic de 384.662 milions d’euros

Economia

Espanya, a la corda fluixa

5min lectura

La intervenció del Banc Central Europeu ha retornat una certa



App Store Google Play