L’Etern desacord del pensament econòmic

Quan escoltem un economista parlant sobre impostos, inflació, salaris o habitatge, tendim a pensar que les seves conclusions són purament tècniques. Però la realitat és una altra. Darrere de cada proposta econòmica hi ha una manera determinada d’entendre com funciona la societat. L’economia és una ciència social. I, com totes les ciències socials, està formada per diferents corrents de pensament que interpreten la realitat des de perspectives diverses. 

Durant més de tres-cents anys, aquestes escoles han intentat respondre les mateixes preguntes: què crea la riquesa, quin paper ha de tenir l’Estat, per què apareixen les crisis i com s’han de combatre.

Cada escola és filla del seu temps. El mercantilisme va sorgir quan les monarquies europees competien pel comerç mundial; Adam Smith va escriure en plena Revolució Industrial; Karl Marx observava les dures condicions dels obrers del segle XIX; John Maynard Keynes intentava explicar la Gran Depressió; Friedrich Hayek i Milton Friedman reaccionaven davant la inflació dels anys setanta. El més sorprenent és que cap d’aquestes escoles ha desaparegut. Totes continuen influint, en major o menor mesura, en les polítiques econòmiques dels governs, els bancs centrals i els organismes internacionals.

Les grans escoles econòmiques d’un cop d’ull

Les escoles també tenen una història

Cada corrent econòmic va aparèixer intentant donar resposta als grans reptes del seu temps.

Aquest resum posa de manifest una idea essencial: les escoles econòmiques no només discrepen sobre les solucions. Sovint discrepen sobre quin és, realment, el problema.

Què crea la riquesa?

Aquesta és la primera gran pregunta que ha dividit els economistes durant segles.

Els mercantilistes pensaven que la prosperitat depenia d’acumular or i mantenir una balança comercial positiva.

Els fisiòcrates van capgirar aquesta idea afirmant que la riquesa naixia de la producció.

Adam Smith ampliaria aquest concepte: la prosperitat és fruit del treball, de l’especialització, de la innovació i de la llibertat d’intercanvi.

Karl Marx també situava el treball al centre, però sostenia que el sistema capitalista permet que una part del valor creat pels treballadors sigui apropiat pels propietaris del capital.

Keynes desplaçaria el focus cap a la demanda. Una economia pot produir molt, però si les famílies i les empreses deixen de consumir, les fàbriques s’aturen.

Per als economistes austríacs i monetaristes, el creixement sostenible requereix estalvi, inversió productiva, iniciativa empresarial i una moneda estable.

Quin paper ha de tenir l’Estat?

Aquí apareixen les diferències més conegudes.

Els mercantilistes defensaven governs forts que dirigissin el comerç.

Els economistes clàssics preferien limitar l’Estat a funcions bàsiques com la justícia, la seguretat o les infraestructures.

Marx imaginava una economia on els principals mitjans de producció fossin de titularitat col·lectiva.

Keynes considerava que, durant les recessions, l’Estat havia d’impulsar la demanda i evitar que l’activitat econòmica s’enfonsés.

En canvi, Hayek advertia que una intervenció excessiva podia reduir la llibertat econòmica i generar noves ineficiències.

Milton Friedman compartia aquesta prudència, encara que acceptava un paper limitat de l’Estat per garantir regles estables i una política monetària coherent.

Per què apareixen les crisis?

Una mateixa recessió pot generar diagnòstics completament diferents.

Per Marx, les crisis formen part del funcionament mateix del capitalisme.

Per Keynes, són conseqüència d’una caiguda del consum i de la inversió.

Els economistes austríacs les atribueixen a l’expansió excessiva del crèdit i a tipus d’interès artificialment baixos.

Els monetaristes posen l’accent en els errors de política monetària.

Els economistes clàssics tendeixen a interpretar-les com a processos d’ajust que els mercats acaben corregint.

Com s’ha de combatre la inflació?

Poques qüestions generen tanta controvèrsia com aquesta.

Els keynesians accepten que una inflació moderada pot ser assumible si evita una recessió profunda.

Milton Friedman defensava que «la inflació és sempre i arreu un fenomen monetari», és a dir, conseqüència d’un excés de diners en circulació.

Els austríacs comparteixen bona part d’aquest diagnòstic, però responsabilitzen sobretot l’expansió artificial del crèdit impulsada pels bancs centrals.

Els economistes clàssics confien que la competència i els ajustos dels mercats acabin moderant els preus.

Els marxistes acostumen a interpretar la inflació dins dels conflictes de distribució entre salaris, beneficis i poder econòmic.

Les noves escoles: l’economia continua evolucionant

Les escoles clàssiques continuen sent imprescindibles per entendre l’economia, però els nous reptes del segle XXI han impulsat corrents de pensament que incorporen factors que abans tenien un paper secundari.

Economia conductual: no sempre decidim racionalment

Durant dècades es va assumir que les persones prenien decisions racionals. Daniel Kahneman i Richard Thaler van demostrar que els biaixos cognitius, les emocions i els hàbits condicionen moltes decisions econòmiques.

Aquesta disciplina ha influït en el disseny de plans d’estalvi, sistemes de pensions, fiscalitat i polítiques públiques basades en els anomenats nudges, petits incentius que orienten el comportament sense imposar-lo.

Economia institucional: les institucions importen

Per què alguns països prosperen mentre d’altres romanen estancats malgrat disposar de grans recursos naturals?

Economistes com Douglass North, Daron Acemoglu i James Robinson defensen que la resposta rau en la qualitat de les institucions. La seguretat jurídica, la protecció de la propietat, la independència judicial o la lluita contra la corrupció són factors tan importants com el capital o el treball.

Teoria Monetària Moderna (MMT): un nou debat sobre el deute públic

La Teoria Monetària Moderna sosté que un Estat que emet la seva pròpia moneda disposa d’un marge de maniobra molt superior al que tradicionalment s’ha considerat. Segons aquesta escola, el principal límit de la despesa pública no és el dèficit, sinó la inflació.

Els seus defensors consideren que aquesta visió permet afrontar millor grans inversions públiques o crisis econòmiques. Els seus detractors alerten que pot incentivar un ús excessiu de la creació de diners i alimentar tensions inflacionàries.

El debat continua obert i és un dels més vius de l’economia contemporània.

Una conversa que continua oberta

L’economia no és un conjunt de receptes infal·libles. És una conversa que dura des de fa més de tres segles i que evoluciona amb cada transformació social, tecnològica i política.

Cap escola ha aconseguit explicar tota la realitat, però totes han aportat eines per entendre una part del món. Per això, quan escoltem un economista defensar una determinada política fiscal, monetària o social, convé preguntar-nos no només què proposa, sinó també des de quina escola de pensament parla.

Conèixer aquestes tradicions no garanteix trobar sempre la resposta correcta, però sí permet interpretar amb més criteri els debats que condicionen els nostres estalvis, les nostres inversions i el futur de l’economia.

Protegir els estalvis amb or físic ha estat una de les principals aportacions d’11Onze a la seva comunitat i, ara, s’amplia el ventall de productes. Per això, davant de la volatilitat, de l’encara alta inflació i de la crisi de confiança creixent en el sistema bancari, l’or torna a reforçar-se com a valor refugi. Descobreix l’Or Llavor a Preciosos 11Onze.

Cada dia sentim parlar de l’Ibex, el Nasdaq o el Dow Jones com si tothom sabés què representen. Però què són exactament aquests índexs? I què signifiquen els famosos punts que pugen i baixen constantment?

És l’hora del telenotícies. El presentador anuncia que l’Ibex-35 ha pujat 240 punts, que el Nasdaq torna a marcar màxims històrics i que Wall Street obrirà amb optimisme. La notícia dura menys d’un minut i el programa continua. Ho hem sentit centenars de vegades, però si algú ens preguntés què signifiquen realment aquests punts, probablement ens costaria trobar una resposta.

I és una llàstima, perquè els índexs borsaris són molt més fàcils d’entendre del que sembla. Un cop descobreixes què representen, les notícies econòmiques deixen de sonar com un idioma reservat als experts.

El marcador dels mercats

Quan volem saber com va una lliga de futbol no cal veure tots els partits. N’hi ha prou amb mirar la classificació. D’un cop d’ull sabem qui lidera la competició, qui baixa posicions i qui travessa un bon moment. Els índexs borsaris fan exactament aquesta funció. No són empreses ni tampoc la borsa en si mateixa. Són un marcador.

L’Ibex-35 resumeix el comportament de trenta-cinc de les empreses més representatives de la borsa espanyola. El Nasdaq-100 ho fa amb algunes de les grans companyies tecnològiques dels Estats Units, mentre que el Dow Jones o el Nikkei compleixen la mateixa missió als seus respectius mercats.

La seva funció és resumir, en una sola xifra, com evoluciona aquest conjunt d’empreses. Però aquest marcador té una particularitat: no parla de gols, sinó de punts. I és aquí on acostuma a començar la confusió. Els punts no són euros. Tampoc són dòlars ni representen una quantitat fixa de diners. Són simplement una unitat de mesura.

Podem imaginar-los com els graus d’un termòmetre. Quan la temperatura passa de vint a trenta graus, ningú no es pregunta quants litres de calor hi ha al carrer. Els graus només serveixen per indicar que fa més calor que abans. Amb els índexs passa exactament el mateix. Si avui l’Ibex cotitza més amunt que ahir, vol dir que, en conjunt, les empreses que el formen valen més que el dia anterior. Els punts només serveixen per mesurar aquesta diferència.

Per què no totes les empreses compten igual?

Si un índex resumeix el comportament de moltes empreses, sembla lògic pensar que totes hi influeixen per igual. Però no és així.

Imaginem una cistella amb una síndria, quatre pomes i un grapat de cireres. Si traiem una cirera, el pes total gairebé no canvia. Si traiem la síndria, la diferència és enorme. Als índexs passa una cosa semblant. Les empreses més grans tenen un pes molt superior al de les més petites. Per això, quan una companyia com Inditex, Iberdrola o Santander experimenta una forta pujada o una davallada important, pot arrossegar bona part de l’Ibex amb ella. És perfectament possible que moltes empreses acabin el dia en positiu i, tot i així, l’índex baixi. O que passi just el contrari.

La borsa no és tota l’economia

Aquest és probablement el malentès més habitual. Quan sentim que Wall Street marca un nou rècord o que el Nasdaq viu un any extraordinari, és fàcil pensar que l’economia funciona de meravella. Però els índexs només expliquen una part de la història.

Reflecteixen el comportament de les empreses cotitzades i, sobretot, les expectatives dels inversors. En canvi, la salut econòmica d’un país també depèn dels salaris, de l’ocupació, del consum, del preu de l’habitatge o de la situació de milers de petites empreses que ni tan sols cotitzen a la borsa.

Per això la borsa pot pujar mentre moltes famílies continuen perdent poder adquisitiu. I també pot passar el contrari. Els índexs són un excel·lent termòmetre dels mercats, però no de tota l’economia.

Fins i tot la borsa té dites d’estiu

Com qualsevol altre àmbit, els mercats financers també tenen les seves frases fetes. Una de les més conegudes és «Sell in May and go away», és a dir, «ven al maig i marxa de vacances». 

La dita va néixer fa més d’un segle a la City de Londres, quan molts grans inversors abandonaven la capital durant els mesos d’estiu per traslladar-se a les seves residències de camp. Amb menys activitat als mercats, les operacions disminuïen i es va estendre la idea que la millor època per invertir començava amb la tornada de la tardor.

Com passa amb tots els refranys, no sempre es compleix. Hi ha hagut estius extraordinaris per a la borsa i anys molt dolents fora d’aquest període. Però continua sent una de les expressions més populars del món financer.

Mirar els índexs amb uns altres ulls

Cada punt que puja o baixa un índex és el resultat de milers de decisions preses simultàniament per inversors d’arreu del món. No és una predicció del futur ni una sentència sobre l’estat de l’economia. És una fotografia d’aquell instant.

Potser no tots acabarem invertint a la borsa, però entendre què representen l’Ibex, el Nasdaq o el Dow Jones ens permet seguir l’actualitat econòmica amb una mirada molt més crítica.

Perquè, la pròxima vegada que sentim que un índex ha guanyat 300 punts o ha tancat en màxims històrics, ja sabrem que darrere d’aquesta xifra no hi ha cap misteri. Igual que el marcador d’un partit no explica tota la història del joc, els índexs tampoc expliquen tota l’economia. Però ens ajuden a entendre, d’un sol cop d’ull, cap a on es mou el partit dels mercats.

Protegir els estalvis amb or físic ha estat una de les principals aportacions d’11Onze a la seva comunitat i, ara, s’amplia el ventall de productes. Per això, davant de la volatilitat, de l’encara alta inflació i de la crisi de confiança creixent en el sistema bancari, l’or torna a reforçar-se com a valor refugi. Descobreix l’Or Llavor a Preciosos 11Onze.

Tots estem familiaritzats amb els conceptes bàsics de les assegurances. Però, saps com funciona aquest sector, quina és la seva regulació i d’on provenen els seus beneficis?

Les assegurances no són més que eines financeres que permeten cobrir determinats riscos. Ho fan des de fa milers d’anys. El Codi de Hammurabi, un compendi de lleis de l’antiga Babilònia, ja regulava els préstecs a risc de mar, que feien possible a prestadors i naviliers compartir els riscos i els beneficis del comerç marítim.

A tots ens sonen més o menys els conceptes bàsics de les assegurances. Una pòlissa no és més que un contracte entre l’assegurat i la companyia d’assegurances mitjançant la qual, a canvi d’una prima (preu de l’assegurança), l’entitat asseguradora es compromet a indemnitzar per un mal produït o a satisfer un capital, renda o una altra prestació en cas de produir-se un sinistre contemplat en les cobertures d’aquest contracte.

Tots els detalls de la cobertura de l’assegurança i altres condicions estan recollits en la pòlissa, que estableix els drets i obligacions de totes dues parts. El prenedor, que és la persona o empresa que contracta el segur i paga la prima; l’assegurat, que és qui està exposat al risc cobert per l’assegurança, i el beneficiari, que és qui té dret a rebre la contraprestació convinguda en la pòlissa, poden coincidir o ser diferents persones o entitats.

És probable que aquests conceptes ens resultin familiars. Però, sabem com funciona el sector assegurador? Repassem com es regula i d’on provenen els seus beneficis.

El marc regulador

Existeixen diferents tipus d’entitats asseguradores en funció de la seva constitució jurídica: societats anònimes, mútues, cooperatives i mutualitats de previsió social. A més, cadascuna d’elles pot operar en un o en múltiples àmbits (automòbil, llar, responsabilitat civil…), però sempre requereixen l’autorització de l’organisme regulador.

Per garantir el correcte funcionament del sector, estan regulats tant les característiques com el funcionament d’aquestes entitats, establint límits a la seva activitat i imposant uns mínims de solvència o una certa formació per als seus empleats.

L’1 de gener de 2016 va entrar en vigor Solvència II, la directiva europea per la qual totes les asseguradores europees estimen la seva solidesa financera de la mateixa manera. Aquesta directiva obliga a calcular la quantitat de recursos que ha de tenir un assegurador per afrontar possibles escenaris negatius relacionats amb el negoci (que hi hagi més contratemps de l’esperat o que les indemnitzacions siguin de major import), amb les inversions (una caiguda de la Borsa, per exemple) o d’altres tipus. L’assegurador ha de tenir fons propis suficients com per a cobrir aquest eventual forat.

Solvència II se sustenta en tres pilars. El primer determina els recursos propis mínims requerits a cada asseguradora en funció dels riscos assumits. El segon planteja la valoració qualitativa dels riscos, que són identificats, mesurats, monitorats i administrats segons l’exposició al risc de cada companyia, i estableix un control intern d’aquests riscos a través del govern corporatiu per millorar l’eficiència i la rendibilitat de les entitats. El tercer pilar busca una major transparència de les empreses asseguradores gràcies als informes periòdics que han de presentar.

Aquesta directiva europea es complementa amb la Llei d’ordenació, supervisió i solvència de les entitats asseguradores i reasseguradores, que regula el sector en l’Estat espanyol.

Una primera font d’ingressos

Segons dades del Fons Monetari Internacional, el volum de primes emeses en el món arribava l’any 2016 als 24 bilions d’euros, dels quals el 85% pertanyien a assegurances de vida.

En el cas de les assegurances de vida, el principal canal de comercialització és el bancari, amb una quota de mercat una mica superior al 70%, mentre que els agents i corredors d’assegurances presenten una quota de mercat lleugerament per sobre del 20%.

En canvi, la resta d’assegurances es comercialitzen principalment a través d’agents i corredors d’assegurances, els qui aconsegueixen una quota de mercat del 60% aproximadament, seguits per la venda directa (19%) i el canal bancari (13%).

Una primera via per la qual les companyies d’assegurances guanyen diners és avaluant acuradament el risc de cadascuna d’aquestes pòlisses perquè els ingressos per primes superin a les reclamacions que hagin d’abonar.

La veritable naturalesa del negoci

No obstant això, les asseguradores són sobretot gestores dels recursos que els seus clients els confien a través de les primes, ja que utilitzen part d’aquests ingressos per invertir. De fet, es calcula que el 12% dels actius mundials estan en mans de companyies d’assegurances.

Això sí, a partir de la gran crisi financera, la legislació estableix uns límits prudencials estrictes a l’hora d’invertir. Fins l’any 2007, el sector assegurador va viure un idíl·lic període de tranquil·litat. Però la gran crisi financera, que es va emportar per davant al gegant de les assegurances nord-americà AIG, va aflorar l’estreta relació de les asseguradores amb les entitats bancàries, tant per la participació en el seu capital social com en les seves emissions de renda fixa i variable.

Segons Unespa, que aglutina a prop de 200 asseguradores de l’Estat espanyol, aquestes inverteixen principalment en deute públic i, en menor mesura, en fons i accions privades: per cada euro invertit en aquests últims, es dediquen sis al deute públic. A més, aquesta associació aclareix que, en èpoques de bonança econòmica “les asseguradores han arribat a tenir una capacitat d’inversió equivalent al 2 % del PIB”.

Les reassegurances, un negoci en auge

Una tercera via d’ingressos són les reassegurances. Es tracta d’acords mitjançant els quals un assegurador, denominat cedent, transfereix a un altre assegurador, denominat reassegurador, la totalitat o una part dels seus riscos a canvi d’una part de la prima. Això permet al cedent protegir-se de grans pèrdues potencials en situacions d’excessiva exposició.

El canvi climàtic i la pandèmia de COVID-19 estan impulsant aquesta àrea de negoci, el volum del qual s’espera que superi els 500.000 milions d’euros l’any 2025.

Grans canvis en l’horitzó

Molts senyals indiquen que el sector assegurador es prepara per a una època de canvis transcendentals. En aquest sentit, s’espera que es formin ecosistemes en els quals proveïdors de diferents indústries interactuaran per crear valor a partir de dades compartides. Per tant, no es vendran tant productes i serveis aïllats com experiències creades gràcies a una multitud d’actors.

El 67% dels líders del sector assegurador consideren que els models de negoci actuals seran irrecognoscibles en els pròxims cinc anys i que aquests ecosistemes seran el principal agent de canvi, segons dades d’Accenture Research. A més, el 58% de les companyies asseguradores asseguren buscar ja de manera activa ecosistemes en els quals integrar-se i tres de cada quatre preveuen que almenys la meitat dels seus beneficis procediran d’aquests ecosistemes en els pròxims cinc anys.

Si vols conèixer una assegurança justa per a la teva llar i per a la societat, descobreix 11Onze Segurs.

El model econòmic occidental es caracteritza, des de fa molts anys, per un sistema de capitalisme clientelar o d’amiguets basat en la promíscua relació entre política i negocis. Un mal endèmic que afecta, en major o menor mesura, a la gran majoria de països. 

Xavi Viñolas, redactor d’11Onze

Capitalisme clientelar o d’amiguets – ‘crony capitalism’ en anglès – és un terme utilitzat per descriure un sistema capitalista en el qual l’èxit dels negocis depèn dels tractes de favor mutu entre empresaris i polítics. Aquestes relacions sovint condueixen a polítiques governamentals que beneficien a un petit nombre d’empreses o individus en detriment dels interessos del públic en general, que acaben instrumentalitzats pel poder.

L’ús de les connexions polítiques per a assegurar-se un tracte preferencial o per a obtenir un avantatge injust pot adoptar la forma de contractes públics, subvencions o normatives i lleis que afavoreixen a un grup selecte d’empreses o individus. Les comissions, els suborns i les portes giratòries dels polítics a les grans empreses són part del lèxic que acompanya a aquesta pràctica d’enxufisme, nepotisme i corrupció que, malauradament, ja no sorprèn a ningú.

En aquest context, l’activitat econòmica no segueix els principis d’una economia de lliure mercat pensada per a servir al consumidor amb els millors productes, sinó a mantenir el favor del poder polític a través d’empresaris o lobbies que corrompen funcionaris públics, generant ineficiències, fomentant els oligopolis, frenant el creixement econòmic i erosionant la confiança en la classe política.

La crisi financera global de 2008 és un excel·lent exemple de com la col·lusió entre entitats financeres i governs pot conduir a pràctiques arriscades i irresponsables per part de monopolis que controlen el mercat, provocant una devastació econòmica que acaben pagant els contribuents, rescatant a bancs de la fallida amb diners públics

La desafecció política

Una de les conseqüències més greus de la corrupció i abús de poder governamental generalitzat és que els ciutadans es desentenen del procés polític. L’apatia i el cinisme d’una població, que veu com els funcionaris públics utilitzen els seus càrrecs en benefici propi, es manifesten amb una baixa participació electoral i una destrucció de la fibra moral de la societat.

Si la falta de transparència i supervisió afebleix la confiança en les institucions governamentals i provoca que els polítics no hagin de retre comptes pels seus actes, es fa difícil convèncer als ciutadans que les millores socials i econòmiques s’aconsegueixen posant a la pràctica de valors ètics com l’esforç, el treball i l’honestedat.

La manca de credibilitat associada amb els governs es veu agreujada per un sistema polític bipartidista, de iure o de facto, establert al llarg del món occidental, que en molts casos no afavoreix ni tan sols dos partits o coalicions polítiques antagòniques entre elles. Per contra, sovint es tracta de dos actors polítics que es reparteixen el poder d’una manera cíclica, però amb poques diferències en l’aplicació de polítiques que beneficien a l’establishment o poders fàctics que actuen al marge de les institucions.

Sense informació no es poden retre comptes

Una premsa lliure és la pedra angular de les societats democràtiques. Serveix de control del poder governamental i fomenta la transparència i la rendició de comptes. Sense una premsa lliure, els ciutadans no podrien accedir a la informació que necessiten per a prendre decisions amb coneixement de causa i exigir responsabilitats als seus dirigents.

Malauradament, gran part dels mitjans de comunicació han passat a ser un altaveu de les elits econòmiques i polítiques. Lluny d’informar de les accions de govern o males pràctiques corporatives, la narrativa periodística sovint contribueix a la seva propaganda mentre blanqueja la corrupció, garantint la impunitat dels càrrecs electes. 

Això posa de manifest una manca de voluntat en servir l’interès públic, evitant que els ciutadans estiguin al corrent d’accions de govern que poden comportar conflictes d’interessos. Un panorama desolador que difícilment canviarà, tret que la societat civil s’organitzi per empoderar els ciutadans a través de la informació i l’educació, que els permeti prendre decisions que garanteixin els seus drets fonamentals.

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant la super app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

Els minerals que gairebé ningú coneix… però que tothom necessita. La primavera del 2025, diversos fabricants europeus d’automòbils van començar a preocupar-se. Algunes peces essencials per continuar produint vehicles podien deixar d’arribar. No era una nova crisi del petroli. Tampoc dels semiconductors. L’origen del problema eren uns minerals pràcticament desconeguts per al gran públic que, sense fer soroll, s’han convertit en una de les armes geopolítiques més poderoses del segle XXI.

Pocs dies després, la Xina anunciava noves restriccions a l’exportació de determinades terres rares i d’imants permanents. La notícia va ocupar titulars als mitjans especialitzats, però per a molts ciutadans va passar desapercebuda. Tanmateix, aquell moviment deixava al descobert una realitat incòmoda: gran part de la tecnologia que utilitzem cada dia depèn d’uns materials que controla, en bona mesura, un únic país.

Fa cent anys, el poder mundial es mesurava en barrils de petroli. Avui, cada vegada més, també es mesura en quilograms de minerals.

No són rares. El que és excepcional és poder-les fabricar

El nom és probablement el primer gran malentès. Les terres rares no són especialment escasses. Alguns dels seus disset elements químics són més abundants que el coure a l’escorça terrestre. El problema és que gairebé mai no es troben concentrats en un mateix lloc. Estan dispersos, barrejats amb altres minerals i separar-los requereix processos químics molt complexos, costosos i amb un impacte ambiental considerable.

Durant anys, Europa i els Estats Units van arribar a una conclusió aparentment lògica: era més barat importar aquests materials que produir-los. Les mines van anar tancant, moltes plantes de refinatge van desaparèixer i aquesta indústria es va anar desplaçant cap a l’Àsia. Mentrestant, la Xina feia exactament el contrari.

Sense fer gaire soroll, va començar a invertir en mines, en tecnologia de refinatge, en plantes químiques i en la fabricació dels components que després comprarien les grans empreses occidentals. Mentre uns pensaven en reduir costos a curt termini, Pequín construïa una estratègia industrial que avui li proporciona un avantatge difícil de replicar. I aquí apareix la gran paradoxa que explica tot aquest article. El recurs més valuós no és el mineral. És el coneixement necessari per transformar-lo.

La mina és només el principi de la història

Quan pensem en una matèria primera, solem imaginar una excavadora extraient roques d’una muntanya. Però, en el cas de les terres rares, aquella és només la primera escena d’una història molt més llarga.

Després arriba el refinatge, on els disset elements químics se separen un a un. A continuació es transformen en aliatges especials i, més tard, en imants permanents extraordinaris, capaços de generar una gran potència ocupant molt poc espai. Només aleshores entren a les fàbriques que produeixen motors elèctrics, robots industrials, aerogeneradors, satèl·lits o telèfons mòbils.

Quan desbloqueges el mòbil amb la cara, escoltes música amb uns auriculars sense fil o utilitzes una eina d’intel·ligència artificial, probablement no hi penses. Però darrere d’aquests gestos quotidians hi ha una cadena industrial que comença en una mina situada a milers de quilòmetres de distància. És una realitat invisible. Precisament per això és tan fàcil oblidar-la.

Els petits elements que mouen la tecnologia més gran

Hi ha molt poques matèries primeres capaces de ser tan discretes i, alhora, tan imprescindibles.

El neodimi permet fabricar els imants que fan possibles els motors dels vehicles elèctrics. El disprosi evita que aquests imants perdin eficàcia quan treballen a temperatures molt elevades. L’europi participa en les pantalles i els sistemes d’il·luminació, mentre que el lantani és present en bateries, càmeres i components òptics.

Sense aquests materials tampoc existirien moltes turbines eòliques modernes, equips mèdics d’alta precisió, satèl·lits, làsers, radars o sistemes de defensa.

Les xifres ajuden a entendre’n la magnitud. Un vehicle elèctric necessita diverses vegades més terres rares que un cotxe convencional, mentre que un únic aerogenerador marí pot incorporar centenars de quilos d’imants fabricats amb aquests materials. Fins i tot els avions de combat més avançats en depenen.

I la intel·ligència artificial, que sovint imaginem com una qüestió exclusivament de programari, també comença aquí. Els centres de dades que entrenen models com ChatGPT necessiten milers de processadors, equips electrònics i sistemes de refrigeració construïts gràcies a una cadena industrial on les terres rares tenen un paper essencial.

Els algoritmes no neixen del no-res. Abans dels algoritmes hi ha la indústria. I abans de la indústria hi ha els minerals.

La Xina va entendre el joc abans que ningú

Durant dècades, el món occidental va mirar cap a una altra banda. Produir terres rares era car, contaminava i generava poc interès polític. La Xina, en canvi, va veure-hi una oportunitat estratègica.

Avui no només és un dels principals productors mundials. El seu gran avantatge és que controla bona part del refinatge i de la fabricació dels imants permanents que després utilitzen empreses d’arreu del món. Aquest domini li permet influir sobre sectors tan diversos com l’automoció, les energies renovables, la indústria militar o l’electrònica de consum.

Quan Pequín anuncia restriccions a les exportacions, els mercats reaccionen perquè saben que substituir aquesta capacitat industrial no és qüestió de mesos, sinó probablement d’anys. Occident ha descobert que externalitzar una indústria durant trenta anys és molt més fàcil que reconstruir-la.

La nova guerra ja no es lliura només pel petroli

Aquest és el motiu pel qual els Estats Units, el Canadà, Austràlia, la Unió Europea i altres països acceleren projectes miners, impulsen noves plantes de refinatge i busquen acords amb socis considerats estratègics. També augmenten les inversions en reciclatge, perquè els dispositius electrònics que avui llencem podrien convertir-se en una futura font de subministrament.

Ja no es tracta únicament de fabricar més cotxes elèctrics o més turbines eòliques.

Es tracta de decidir qui controlarà la indústria del futur. Per això les terres rares han deixat de ser una qüestió geològica per convertir-se en un assumpte de seguretat nacional.

Per què tot això també afecta els teus estalvis?

Les grans transformacions geopolítiques acaben arribant, tard o d’hora, a l’economia quotidiana. Quan hi ha tensions en el subministrament de minerals crítics, els fabricants assumeixen costos més elevats, els projectes industrials es retarden i les empreses veuen alterades les seves previsions. Tot això pot acabar reflectint-se en els mercats financers, en la inflació i en el preu dels productes que consumim.

Comprendre aquesta dependència no significa haver d’invertir en terres rares. Significa entendre millor per què determinades empreses tecnològiques, fabricants d’automòbils o grups industrials reaccionen davant decisions polítiques que, aparentment, tenen lloc molt lluny de casa nostra. Els recursos naturals continuen condicionant l’economia mundial. L’únic que ha canviat és quins recursos són els més valuosos.

El futur també s’extreu de la terra

Durant el segle XX, el petroli va decidir bona part del destí de les economies i dels conflictes internacionals. Al segle XXI, aquesta influència es reparteix entre recursos molt menys coneguts, però igualment imprescindibles. Sense terres rares no hi ha cotxes elèctrics, ni turbines eòliques, ni robots industrials, ni satèl·lits, ni intel·ligència artificial.

La pròxima vegada que agafis el mòbil, escoltis música amb uns auriculars sense fil o demanis una resposta a una IA, recorda que darrere d’aquella tecnologia hi ha una cadena que comença en una mina, continua en una planta de refinatge situada a milers de quilòmetres i acaba condicionant l’economia mundial. Els algoritmes poden semblar el motor del futur. Però sense aquests disset elements químics, el futur simplement no arrencaria.

Protegir els estalvis amb or físic ha estat una de les principals aportacions d’11Onze a la seva comunitat i, ara, s’amplia el ventall de productes. Per això, davant de la volatilitat, de l’encara alta inflació i de la crisi de confiança creixent en el sistema bancari, l’or torna a reforçar-se com a valor refugi. Descobreix l’Or Llavor a Preciosos 11Onze.

Una dècada després que la República Popular de la Xina posés en marxa la Iniciativa del Cinturó i Ruta de la Seda amb l’objectiu de desenvolupar una infraestructura global de comerç i cooperació internacional, el projecte s’enfronta a nous reptes geopolítics que marcaran el seu futur.

La Iniciativa del Cinturó i la Ruta de la Seda o Belt and Road Initiative (BRI, per les seves sigles en anglès), també coneguda com la Nova Ruta de la Seda, es va posar en marxa el 2013 pel president Xi Jinping. Es tracta d’un dels projectes d’infraestructures més ambiciosos mai concebuts, i, originalment, estava pensat per a incrementar el comerç i cooperació econòmica entre l’Àsia Oriental i Europa. Durant els últims deu anys el projecte s’ha ampliat a Àfrica, Oceania i Amèrica Llatina, incrementant exponencialment la inversió en infraestructures.

A més, en aquesta estructura logística s’hi suma la ruta de la seda marítima que inclou ports i infraestructura costanera des del litoral occidental de la Xina a Europa, l’Índia, Àfrica, el Pacífic i Llatinoamèrica. La qual cosa és d’una importància cabdal tenint en compte que la Xina té actualment 95 ports i sis d’ells figuren en el rànquing dels 10 més importants del món.

Amb l’objectiu de connectar al 65% de la població i a un terç del PIB mundial amb la Xina mitjançant la creació d’una xarxa de rutes marítimes i enllaços terrestres, ha captat l’atenció del món pel seu abast global i les seves implicacions econòmiques, polítiques i socials. El govern xinès va anunciar que la iniciativa significa «il·luminar una nova era de globalització», i facilitarà una «època d’or del comerç que beneficiarà a tots”.

Al juliol d’aquest any, les inversions totals en el marc del projecte van superar el bilió de dòlars, fins al punt de competir directament amb el Fons Monetari Internacional (FMI). Aquests diners provenen principalment del Nou Banc de Desenvolupament, del Fons de la Ruta de la Seda i del Banc Asiàtic d’Inversió en Infraestructures (BAII). 

Un imparable món multipolar

Tot i que la iniciativa ha estat elogiada per a fomentar el desenvolupament econòmic i la cooperació entre països, oferint unes condicions beneficioses per totes les parts que no es donaven amb el monopoli dels poders occidentals, també han sorgit algunes veus crítiques. Alguns països participants han expressat preocupació sobre la transparència dels projectes, dubtes per si podran fer front a la càrrega de deute o de quina serà la dependència amb la Xina en cas que no puguin tornar els préstecs. 

Una gran part d’aquestes crítiques i pressió perquè certs països es neguin a col·laborar amb el gegant asiàtic venen per part dels Estats Units, que veu com s’esvaeix cada cop més la seva hegemonia com a poder econòmic i geopolític global en favor d’altres actors emergents, com Rússia i la Xina, que volen mantenir la seva sobirania lliure dels tentacles d’Occident.

L’èxit del projecte el converteix en una eina perfecta per expandir, encara més, la influència política i econòmica de la Xina, tenint accés preferent a nous mercats i recursos naturals fins ara dominats quasi exclusivament pels poders occidentals, que veuen amb desesperació com els cicles econòmics i els mercats financers se centren cada vegada menys amb ells.

En aquest context, l’última cimera dels BRICS, on s’ha anunciat que sis països més s’uniran al bloc econòmic, ha creat una gran expectació. Tanmateix, ha posat de manifest la dificultat d’unificar interessos tenint en compte les sensibilitats de tots els estats membres. L’expansió del BRI pot ser el punt d’unió que tapi les esquerdes, especialment entre els països africans que han demanat que la Xina passi de la construcció d’infraestructures a la industrialització local i d’una Índia també interessada a finançar projectes emblemàtics a països en vies de desenvolupament del sud global, com a contrapartida a Occident.

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant la super app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

La nostra relació amb les entitats financeres ha canviat, i molt, en els últims anys. Has tingut un gestor de confiança durant anys i a la mateixa oficina? Una persona que t’acompanyés des de l’obertura del teu primer compte fins a la contractació de la hipoteca? El temps en què un client podia anar a una sucursal i sentir-se’n partícip ha quedat molt enrere. 

La situació actual és que el client, de forma genèrica, està profundament descontent amb el sistema financer. No es tracta d’una neguit puntual o d’una entitat concreta, el sistema ha evolucionat molt en els últims anys i no ha sabut (o volgut) explicar al client aquest canvi. Així, any rere any, el client només ha vist com l’entitat de què formava part canviava de forma, de colors i de personal sense entendre massa bé què passava. Les noves fintech recullen aquest malestar i neixen, precisament, des de la perspectiva de tornar als clients allò que fa anys van perdre: una relació de confiança amb l’entitat financera.

La digitalització propicia una nova interacció

Venim d’una societat marcada per la interacció social, i la irrupció de les noves tecnologies ho ha revolucionat tot: una altra forma de comunicació és possible, també amb les entitats financeres. Aquest canvi de mentalitat pot tenir moltes lectures, però, si es fa servir correctament, els beneficis poden ser múltiples per a clients i entitats.

Parlar de digitalització financera és parlar de fintech. En termes de comunicació, hi tenen molt a dir. Són les primeres entitats financeres que han canviat la forma de comunicar-se amb els clients. Han propiciat un sistema d’interacció íntegrament digital, que fa que la banca tradicional vagi a remolc.

En un primer moment, pot semblar que molts clients, especialment els que no han nascut en l’era digital, no se sumaran a aquest canvi, per més avantatges que els suposi, i que, per tant, mantindran l’atenció presencial i directa com a principal via de contacte. Però fins a quin punt això els pot suposar un avantatge? 

Una experiència digital amb qualitat humana

El primer que busca un usuari en accedir a una entitat financera és l’atenció al moment. Ningú no vol perdre el matí fent cues infinites per acabar sent despatxat en qüestió de minuts. Cada problema requereix una inversió de temps per les dues parts. Una fintech com 11Onze, que ha nascut ja amb la digitalització, mantindrà aquest principi en totes les interaccions amb l’usuari, que davant de qualsevol consulta tindrà les eines per preguntar i obtenir resposta. Els xats automàtics han permès millorar l’experiència en aquest aspecte, tot proporcionant informació a l’usuari a partir de paraules clau. Alguns, fins i tot, van més enllà i ofereixen atenció personal i humana des d’aquests xats. El correu electrònic o l’atenció al telèfon són les dues altres vies.

Un altre requisit és que la comprensió sigui ràpida, i aquí és on les màquines encara tenen marge de millora. Per la majoria de clients, rebre una atenció telefònica humana serà més satisfactòria que una trucada amb un robot, on es pot perdre molt de temps sense arribar a cap resposta concreta. Tot i que les entitats digitals treballen per millorar en aquest aspecte, seran les fintech amb atenció personalitzada les que guanyaran terreny.

En la mateixa línia, l’atenció a oficines també permet als usuaris tenir la certesa que podran aclarir tots els dubtes que els sorgeixin. Un punt que no sempre es resol satisfactòriament, ja que cal una inversió de temps en el client que actualment no totes les entitats estan disposades a oferir. Si ho fan, no sempre és des de la claredat i la transparència.

En aquest sentit, l’aposta de les fintech segueix sent l’atenció personal i personalitzada, posant especial èmfasi en aquest segon punt. Ser conscients que cada persona té unes necessitats, inquietuds i requereix més o menys temps per adquirir informació. Respectar el temps de cadascú és un valor clau que diferencia una bona experiència d’una de dolenta, tant en l’entorn digital com de forma presencial.

Finalment, l’últim factor que busca un client en una oficina, i el més decisiu, és la confiança; saber que hi ha una persona que ens informarà degudament i procurarà per nosaltres des de l’honestedat i la professionalitat. Però, i si tots els treballadors de l’oficina o de l’entitat sencera fossin com el teu gestor preferit? I si tots procuressin per les necessitats del client i l’informessin des de l’honestedat i la professionalitat? Aleshores ja no seria necessària una assignació personal, perquè la confiança no seria amb una persona sola sinó amb una entitat. Aquest és el veritable canvi de mentalitat de les fintech.

L’experiència de client marca el futur

En una fintech no preval el temps d’atenció, ni l’assignació de clients, ni la pressió de vendes o el compte de clients atesos. En una fintech l’atenció és constant i permanent, des de qualsevol canal o dispositiu. Prevalen les persones per sobre dels productes; les seves necessitats per sobre de les de l’entitat; i es treballa cada dia per evolucionar i millorar aquesta experiència. Per apropar el món financer a l’usuari i oferir-li, per primera vegada, tot allò que pot necessitar a un sol clic. 

En definitiva, una fintech és tornar als orígens de les financeres i oferir al client una relació de confiança basada en el respecte i el benefici mutu. Una relació a la qual s’hi sumen tots els avenços tecnològics i les facilitats que això pot oferir, i s’hi resten aquelles pràctiques presencials que, en comptes de facilitar la vida al client, la compliquen. La comoditat a un sol clic. Benvinguts a la nova era financera.

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

El Fons Monetari Internacional es va fundar amb l’objectiu de promoure la cooperació monetària internacional, facilitar el comerç global i contribuir a l’estabilitat financera. Tanmateix, al llarg del temps el seu mandat es va ampliar per donar “suport” a les economies en dificultats i ha evolucionat fins a convertir-se en una eina al servei dels interessos neoliberals.

Entre el 15 i 20 d’abril s’està celebrant a Washington la reunió anual de primavera del Fons Monetari Internacional (FMI) i el Banc Mundial. Aquestes reunions es fan, oficialment, per agrupar esforços per a posar fi a la pobresa extrema i promoure una prosperitat compartida. 

L’organisme internacional es va establir el 1944 amb l’objectiu de promoure la cooperació monetària, facilitar el comerç internacional i contribuir a l’estabilitat financera. Des de la seva fundació, volia eliminar les restriccions que dificulten l’expansió del comerç mundial, l’estabilitat canviària i evitar les devaluacions competitives de divises entre països. 

Amb la fi dels sistemes de canvi fixos després que es va eliminar el patró or durant els anys setanta, la seva funció va canviar. L’arribada del neoliberalisme a les polítiques econòmiques dels Estats Units i de l’Europa Occidental va significar un nou rol per l’FMI, que va passar a finançar les nacions que tenien problemes per pagar el seu deute i quadrar les seves balances de pagaments.

Un salvavides que comporta disturbis civils i misèria social

L’ajuda financera de l’FMI no és gratuïta, com és ben sabut, els préstecs venen acompanyats de fortes mesures d’austeritat, antiobreres i antipopulars, que afecten desmesuradament els sectors de la població amb menys recursos i sovint acaben beneficiant a les elits.

El mecanisme que sol utilitzar l’FMI a aquest efecte és la imposició de condicionalitats, com la condonació de préstecs a països que necessiten suport per a la seva balança de pagaments, o com en el cas de Pakistan, la transferència d’armes a Ucraïna. Dit d’altra manera, es fa servir l’FMI com a una eina més de la política exterior de les corporatocràcies occidentals.

Les condicions que s’imposen als països deutors obren les seves economies a la penetració del capital, corporacions i inversors estrangers. Això es porta a terme amb privatitzacions dels serveis públics i amb la venda de les joies de la corona dels països que reben aquesta “ajuda”, especialment quant als recursos naturals i a les seves terres.

Per norma general, l’FMI exigeix que els governs redueixin la despesa pública, apugin els impostos i apliquin reformes destinades a reduir la seva ràtio deute/PIB. Retallar les subvencions socials als combustibles i als aliments o reduir la inversió pública en hospitals, escoles i carreteres, esdevenen la “nova normalitat”.

Evidentment, aquestes mesures draconianes d’austeritat provoquen manifestacions i revoltes entre les poblacions afectades que es coneixen en el món anglosaxó com a “IMF riots”. Un terme encunyat per a descriure les onades de protestes que es van produir als països en vies de desenvolupament durant les dècades de 1980 i 1990, i que defineixen perfectament les conseqüències de les accions d’un bomber financer que es dedica a calar focs.

Les crisis econòmiques de Mèxic o Grècia i posteriors rescats de l’FMI van posar l’accent sobre el paper negatiu que ha jugat aquest organisme en els últims anys, però l’historial, àmpliament documentat, de les seves intervencions en els últims 50 ha estat més que pèssim. Encara que organitzacions humanitàries com Oxfam i CAFOD no es cansen d’avisar que les “campanyes d’austeritat” de l’FMI perjudiquen greument els països pobres i que ha jugat un paper “devastador” en la crisi mundial del deute, l’organisme de crèdit internacional dona pocs senyals de canviar de rumb. 

Si vols descobrir la millor opció per protegir els teus estalvis, entra a Preciosos 11Onze. T’ajudarem a comprar al millor preu el valor refugi per excel·lència: l’or físic.

Malgrat tenir el sou mitjà més alt de la història, el salari mig espanyol és gairebé 450 euros més baix que la mitjana de la Unió Europea, i continua tenint una de les taxes més altes de precarietat laboral d’Europa.

La inflació s’ha menjat els increments salarials i ha minvat el poder adquisitiu dels ciutadans fins a un punt no vist des de fa tretze anys. Aquest desgavell econòmic no és exclusiu de l’Estat espanyol, però es veu exacerbat pel baix nivell salarial d’Espanya, un mal endèmic que s’arrossega de fa dècades.

Tot i que la darrera pujada sense precedents de l’SMI n’ha reduït la bretxa, tant el salarial mig brut (1.126 euros) com el salari mínim interprofessional espanyol (1.751 euros) són dels més baixos de la Unió Europea, un 20,2% menys que els seus socis europeus. 

Dins del bloc occidental, amb una mitjana de salaris per sobre dels 2.500 euros mensuals, Espanya està a la cua, seguida de Portugal (1.106 euros) i Grècia (1.034 euros). S’observen àmplies diferències amb països com França (2.446 euros), Bèlgica (2.830 euros), Holanda (2.883 euros), Alemanya (3.303 euros). L’Estat espanyol només surt ben parat quan el comparem amb els països menys desenvolupats de l’Est d’Europa.

Salari mínim UE

Salari mitjà UE

Baixa productivitat i elevada desocupació

La precarietat laboral d’una gran part de la població enfront del món empresarial és un mal endèmic històric a Espanya. La inseguretat creada per la por a la desocupació fa que els treballadors acceptin sous baixos i condicions de treball que serien impensables en altres països desenvolupats.

Quan després de la pandèmia sanitària els mitjans d’informació parlaven de “La Gran Renúncia”, en referència al fet que a molts països occidentals una gran quantitat de treballadors es replantejaven les seves prioritats, renunciant a les seves feines de sempre per aconseguir-ne de millors, des d’aquí, amb més de tres milions d’aturats i sous equivalents a la Xina de l’Europa occidental, ens ho miraven com si parlessin d’un altre planeta.

L’elevada quantitat de treballadors a temps parcial i amb contractes temporals de jornada completa fa que molts empleats no rebin una formació com cal, ni mantinguin una carrera professional, la qual cosa afecta negativament la productivitat. Un fet que s’agreuja a causa del gran pes que té per l’economia espanyola el sector dels serveis, de poc valor afegit, amb baixos salaris, i propensa a l’externalització de l’activitat laboral. La composició del nostre teixit productiu ha patit una gradual deterioració de sectors que històricament comptaven amb millors remuneracions.

I aquí s’hi afegeix una altra tendència prevalent a Catalunya i a l’Estat, però que no s’observa al bloc europeu desenvolupat, l’enorme bretxa salarial entre els treballadors més joves i els més veterans. Els baixos salaris percebuts pels empleats més joves, que hauran de sustentar l’economia el dia de demà, fan perillar la sustentació econòmica del país i un sistema de pensions solidari.

Si vols descobrir la millor opció per protegir els teus estalvis, entra a Preciosos 11Onze. T’ajudarem a comprar al millor preu el valor refugi per excel·lència: l’or físic.

Durant més d’un segle, el capitalisme tenia una lògica aparentment senzilla: qui aportava el capital acostumava a ser també qui prenia les decisions. Avui aquesta relació s’ha capgirat. Milions de persones continuen sent les propietàries dels seus estalvis, però la seva gestió s’ha concentrat en molt poques mans. Com s’ha produït aquesta transformació? I què ens diu sobre el capitalisme del segle XXI?

Cada final de mes, en Marc rep la nòmina. Com milions de treballadors d’arreu del món, una petita part del seu salari es destina automàticament al seu pla de pensions. És un gest gairebé mecànic. Els diners desapareixen del compte corrent i passen a formar part d’un estalvi que, en teoria, l’ha d’acompanyar el dia que es jubili.

En Marc no hi pensa gaire més. Confia que algú invertirà aquells diners amb criteri perquè, amb els anys, vagin guanyant valor. El que probablement desconeix és que una part dels seus estalvis acabarà invertida en empreses com Apple, Microsoft, Amazon, Nvidia o Coca-Cola. I encara hi ha un detall que difícilment podria imaginar: aquelles accions compartiran gestor amb els estalvis de milions de persones que viuen a l’altra punta del planeta.

Sense saber-ho, en Marc participa cada mes en una de les transformacions més profundes que ha experimentat el capitalisme en l’últim mig segle. Durant dècades, el poder econòmic tenia una imatge molt definida. Quan es parlava de la indústria automobilística, era inevitable pensar en Henry Ford. El petroli evocava immediatament John D. Rockefeller. La família Agnelli representava Fiat i, encara avui, Amancio Ortega continua estretament vinculat a Inditex. Els grans empresaris no només posseïen una part significativa de les seves empreses; també les dirigien, n’assumien els riscos i decidien cap on havien d’avançar.

Aquell model no ha desaparegut del tot. Encara hi ha grans companyies controlades pels seus fundadors o per famílies empresàries. Però, sense grans titulars ni revolucions aparents, el centre de gravetat del capitalisme ha anat desplaçant-se. Si avui consultem els principals accionistes d’Apple, Microsoft, Amazon, Alphabet, Coca-Cola o JPMorgan, descobrirem que els mateixos tres noms apareixen una vegada i una altra: BlackRock, Vanguard i State Street.

És una coincidència massa repetida per ser casual. I, tanmateix, la seva explicació no té res a veure amb les teories conspiratives que sovint circulen per internet. Al contrari. És el resultat d’una revolució financera que va començar amb una idea sorprenentment simple.

L’home que va qüestionar Wall Street

La història ens porta fins a l’any 1975. John Clifton Bogle acabava de fundar una petita gestora anomenada The Vanguard Group després d’haver estat acomiadat de Wellington Management. Lluny de voler demostrar que era millor que la resta de professionals de Wall Street, Bogle havia arribat a una conclusió molt més radical: potser el problema era, precisament, voler demostrar-ho.

Durant anys havia observat com els grans gestors dedicaven enormes recursos a intentar descobrir quines empreses oferirien les millors rendibilitats. Contractaven analistes, estudiaven balanços, visitaven empreses i elaboraven sofisticats models financers amb l’objectiu de superar els principals índexs borsaris. Però, quan passaven els anys, la realitat era tossuda. Una vegada descomptades les comissions, la majoria obtenia uns resultats iguals o fins i tot inferiors als del mateix mercat que intentaven batre.

Bogle va decidir donar la volta a aquella lògica. En lloc d’intentar descobrir quina seria la millor empresa del futur, va proposar comprar-les totes.

Aquella idea, que molts analistes van ridiculitzar en el seu moment, acabaria convertint-se en una de les innovacions més influents de la història de les finances. Avui, gairebé cinquanta anys després, Vanguard administra prop de 10 bilions de dòlars en actius, una xifra equivalent a diverses vegades el producte interior brut d’Alemanya.

No va ser només l’èxit d’una empresa. Va ser el començament d’una nova manera d’entendre la inversió.

Quan invertir va deixar de ser un joc d’experts

La idea de Bogle era revolucionària perquè simplificava enormement una activitat que fins aleshores semblava reservada als professionals. Imaginem una persona que entra en una fruiteria disposada a comprar la millor fruita possible. Pot dedicar molta estona a escollir una per una les peces que considera més bones, o bé pot optar per una cistella que ja conté una selecció equilibrada de fruita de temporada. Probablement no totes les peces seran excel·lents, però tampoc dependrà d’haver encertat sempre la millor elecció.

Els fons indexats funcionen exactament amb aquesta filosofia. En lloc d’intentar endevinar quines empreses creixeran més, compren totes les que formen part d’un determinat índex borsari. Si l’índex és l’S&P 500, el fons adquirirà accions de les cinc-centes empreses més importants dels Estats Units. Si replica l’MSCI World, invertirà simultàniament en milers de companyies repartides per desenes de països.

El resultat és una cartera molt diversificada, amb costos molt inferiors als de la gestió tradicional i que, segons nombrosos estudis, acaba superant a llarg termini una gran part dels fons gestionats activament.

Aquella filosofia es va acabar estenent molt més enllà de Vanguard. Amb el temps, pràcticament tota la indústria financera va començar a desenvolupar productes similars.

L’arribada dels ETF va accelerar la revolució

La segona gran transformació arribaria als anys noranta amb la popularització dels ETF, les sigles d’Exchange Traded Fund. Malgrat el nom tècnic, el seu funcionament és extraordinàriament senzill. Un ETF és un fons que cotitza a la borsa igual que una acció. Quan un inversor compra una participació d’aquest fons, no està adquirint una única empresa, sinó una petita part d’una cistella que pot contenir centenars o fins i tot milers de companyies.

Aquest petit canvi va tenir unes conseqüències enormes. Per primera vegada, qualsevol persona podia invertir de manera molt diversificada, amb costos reduïts i sense necessitat de seguir diàriament l’evolució dels mercats. Allò que abans estava reservat a grans patrimonis passava a estar a l’abast de pràcticament qualsevol estalviador.

Les xifres il·lustren la magnitud del fenomen. Si a finals dels anys noranta els ETF representaven un mercat gairebé testimonial, avui administren més de 15 bilions de dòlars arreu del món i continuen creixent a un ritme superior al de molts altres productes financers.

Tres gestores que van créixer amb els estalvis del món

Quan Vanguard començava a consolidar la seva aposta per la gestió indexada, una altra empresa iniciava un camí molt diferent. L’any 1988, Larry Fink va fundar BlackRock després d’haver perdut prop de cent milions de dòlars en una operació sobre bons hipotecaris mentre treballava a First Boston. Aquell episodi li va deixar una convicció que marcaria tota la seva trajectòria: abans de buscar rendibilitat, cal entendre el risc.

Aquesta filosofia acabaria convertint BlackRock en la gestora més gran del planeta. Actualment administra prop de 11,6 bilions de dòlars, una xifra tan elevada que només els Estats Units i la Xina generen anualment un PIB superior.

State Street, per la seva banda, tenia una història molt més antiga. Fundada el 1792, va jugar un paper decisiu en aquesta revolució quan, el 1993, va impulsar el primer gran ETF modern vinculat a l’S&P 500. Aquell producte demostraria definitivament que invertir en un índex podia ser tan senzill com comprar qualsevol altra acció.

Cap d’aquestes empreses no pretenia convertir-se en la propietària del capitalisme mundial. El seu objectiu era molt més modest: administrar de la manera més eficient possible els diners que milions de persones els confiaven. Però, precisament perquè milions de persones van començar a prendre la mateixa decisió, el resultat acabaria sent extraordinari.

Quan avui consultem el registre d’accionistes de les grans multinacionals, els seus noms apareixen una vegada i una altra. I és aquí on comença la part més sorprenent d’aquesta història.

Els diners continuen sent teus. La influència, ja no tant.

Quan el lector descobreix que BlackRock, Vanguard i State Street apareixen entre els principals accionistes de pràcticament totes les grans empreses occidentals, és fàcil arribar a una conclusió equivocada: pensar que aquestes tres gestores són les autèntiques propietàries del capitalisme mundial. La realitat és molt més matisada.

Els propietaris continuen sent milions de persones anònimes. Són treballadors com en Marc, que cada mes aporten una part del seu sou al pla de pensions; són famílies que estalvien a través d’un fons d’inversió; són universitats, asseguradores, administracions públiques o petits inversors que compren un ETF des del seu banc. Tots ells continuen sent els titulars últims dels seus estalvis.

El que fan aquestes gestores és una altra cosa: administrar-los. La diferència sembla subtil, però és essencial per entendre com funciona avui el sistema financer. Quan un propietari encarrega la gestió d’un edifici a un administrador, no deixa de ser-ne el propietari. Amb els estalvis passa exactament el mateix. Els diners continuen pertanyent als inversors, però la seva gestió es delega en institucions especialitzades que decideixen com distribuir-los entre milers d’actius diferents.

Aquesta explicació desfà bona part dels relats simplistes que sovint circulen a les xarxes socials. BlackRock, Vanguard o State Street no han comprat totes les grans empreses amb diners propis. Han crescut perquè centenars de milions de persones d’arreu del món han arribat, de manera independent, a la mateixa conclusió: és més eficient delegar la gestió dels estalvis en grans gestors diversificats que intentar escollir personalment les empreses guanyadores.

Però aquesta resposta obre immediatament una nova pregunta. Si els diners continuen sent dels inversors, qui exerceix els drets que incorporen aquestes accions?

La separació entre la propietat i el poder

Aquest és, probablement, el canvi més profund que ha experimentat el capitalisme durant les últimes dècades.

Durant bona part dels segles XIX i XX, propietat i poder acostumaven a anar de la mà. Els grans accionistes eren també els qui dirigien les empreses, nomenaven els consells d’administració i decidien les grans estratègies corporatives. El capitalisme tenia una relació gairebé directa entre qui aportava els diners i qui prenia les decisions. Avui aquesta relació és molt més complexa.

Quan una gestora compra accions en representació dels seus clients, també assumeix, en la majoria dels casos, l’exercici dels drets polítics associats a aquestes participacions. Això significa votar a les juntes d’accionistes, pronunciar-se sobre les polítiques de remuneració dels directius, aprovar la incorporació de nous consellers o posicionar-se davant de determinades decisions estratègiques.

Això no vol dir que BlackRock decideixi quin serà el pròxim iPhone o que Vanguard esculli quina empresa comprarà Microsoft. Aquestes continuen sent responsabilitat dels equips directius i dels consells d’administració de cada companyia. La seva influència és molt menys visible, però també molt més transversal. Es manifesta en la manera com s’entén el govern corporatiu, en els criteris de transparència, en les polítiques de sostenibilitat o en les normes que afecten centenars de grans empreses simultàniament.

És un poder discret, exercit gairebé sempre lluny dels focus, però que adquireix una dimensió extraordinària quan una mateixa gestora participa en els accionariats de milers de companyies repartides arreu del món. Gestionar els estalvis de milions de persones significa, inevitablement, gestionar també una part molt important dels drets polítics vinculats a aquests estalvis. I per fer-ho cal una capacitat tecnològica que, fa només unes dècades, hauria semblat ciència-ficció.

Aladdin: la tecnologia darrere de la gestió de bilions de dòlars

Poques eines desperten tanta curiositat com Aladdin.

El nom pot recordar el personatge dels contes orientals, però en realitat correspon a una de les plataformes de gestió de riscos més sofisticades del món financer. Larry Fink la va impulsar amb una idea molt clara després de perdre prop de cent milions de dòlars en una operació durant els seus primers anys de carrera: abans d’assumir qualsevol risc, cal entendre’l. Aquesta filosofia continua definint BlackRock.

Aladdin no compra accions ni pren decisions de manera autònoma. La seva funció és molt menys espectacular, però infinitament més útil. Analitza milions de dades, simula escenaris econòmics, calcula riscos, detecta vulnerabilitats i ajuda els gestors a entendre com podria reaccionar una cartera davant d’una pujada dels tipus d’interès, una guerra comercial, una crisi energètica o una recessió global.

Segons la mateixa BlackRock, aquesta plataforma dona suport a la gestió de més de 21 bilions de dòlars en actius, utilitzats no només per la pròpia gestora, sinó també per bancs, asseguradores, fons sobirans i institucions financeres de tot el món.

És comprensible que una infraestructura d’aquesta dimensió hagi alimentat tota mena de mites. Però la realitat és menys novelesca del que sovint es diu. Aladdin no controla els mercats. El que fa és una cosa molt més prosaica: ajudar a prendre decisions en un sistema financer que mou unes quantitats de diners difícils d’imaginar.

El debat que preocupa universitats i reguladors

El fenomen no ha passat desapercebut. Des de fa anys, economistes, juristes i autoritats de competència analitzen les conseqüències d’aquesta concentració de la gestió dels estalvis. El concepte que centra bona part del debat és el de common ownership, és a dir, la presència dels mateixos grans accionistes institucionals en empreses que competeixen entre elles.

La pregunta és legítima. Si els mateixos gestors participen simultàniament en els accionariats de les principals aerolínies, bancs o empreses tecnològiques, podria això reduir els incentius perquè competeixin de manera més agressiva?

L’any 2018, economistes com José Azar, Martin Schmalz i Isabel Tecu van donar una gran projecció internacional a aquest debat amb un estudi sobre el sector aeri nord-americà. Les seves conclusions van generar una intensa controvèrsia acadèmica que continua oberta.

Des d’aleshores, institucions com Harvard, el National Bureau of Economic Research (NBER), la Securities and Exchange Commission (SEC) o la Federal Trade Commission (FTC) han analitzat aquesta qüestió des de perspectives diverses. Alguns estudis consideren que podria existir un impacte sobre la competència en determinats sectors; altres, en canvi, sostenen que les evidències encara no són prou sòlides per arribar a aquesta conclusió.

Aquesta manca de consens no resta importància al debat. Ben al contrari. Demostra que ens trobem davant d’un fenomen nou, complex i encara en evolució, que obliga a repensar conceptes tan tradicionals com la propietat, el control empresarial o la mateixa competència entre companyies.

Una revolució que gairebé ningú va veure venir

Quan John Bogle va crear Vanguard l’any 1975, difícilment podia imaginar que la seva idea acabaria transformant el capitalisme global. El seu objectiu era molt més modest: oferir als petits inversors una manera més eficient, més barata i més transparent d’invertir els seus estalvis. En aquest sentit, la seva revolució ha estat un èxit extraordinari.

Mai abans havia estat tan senzill invertir en les principals empreses del món. Mai abans els costos havien estat tan baixos. I mai abans tants petits estalviadors havien pogut participar del creixement de l’economia global sense necessitat de disposar d’un gran patrimoni.

Tanmateix, tota revolució té conseqüències inesperades. A mesura que milions de persones delegaven la gestió dels seus estalvis, aquesta gestió es concentrava progressivament en un nombre molt reduït d’institucions. No perquè existís un pla preconcebut, sinó perquè els mateixos mecanismes que feien més eficient la inversió també afavorien les grans economies d’escala.

És aquesta paradoxa la que defineix bona part del capitalisme contemporani. La propietat s’ha democratitzat com mai abans, però la gestió s’ha concentrat com mai abans.

No és una bona notícia ni una mala notícia per si mateixa. És, sobretot, una realitat que cal entendre abans de jutjar-la. Potser, d’aquí a unes dècades, els historiadors explicaran aquesta transformació amb la mateixa naturalitat amb què avui expliquem la Revolució Industrial o el naixement de les societats anònimes. Perquè, sense fer soroll i gairebé sense ocupar portades, el capitalisme ha canviat una de les seves regles més bàsiques.

Els propietaris continuen sent milions de persones com en Marc. Però les mans que administren una part creixent del seu capital són cada vegada menys. I és aquí on neix la gran pregunta que probablement marcarà els pròxims anys. Ja no es tracta de saber qui és propietari de les grans empreses. La qüestió és molt més profunda.

Qui decideix en nom dels propietaris?

11Onze és la comunitat fintech de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució.