L’eclosió del sistema extractiu

L’adopció d’una nova lògica econòmica a principis del segle XIX, permetrà adquirir una posició dominant a anglesos i holandesos per damunt de la resta d’economies europees, i per extensió, per damunt de la resta d’economies del món. Aquest fet provocà que les antigues monarquies europees —Castella, Portugal, França, Àustria, Prússia o Rússia— busquessin la manera d’abraçar aquella moderna visió socioeconòmica amb la finalitat d’erradicar la seva pobresa endèmica, però a diferència dels primers, els conduiria cap a uns tumultuosos processos d’adaptabilitat vers el nou sistema econòmic. 

 

A principis del segle XVII, els primers imperis colonials d’arrel profundament catòlica —com Castella o Portugal— es dessagnaven estructuralment a conseqüència del combat aferrissat durant dècades contra el món protestant i turc, cosa que els estava provocant importants pèrdues de recursos econòmics i una creixent deslegitimació territorial. La repressió exercida pels integristes catòlics castellans —amb el seu rei al capdavant— contra el món calvinista holandès, lluny de subjugar definitivament aquells territoris, va provocar l’efecte contrari, ja que els va fer aflorar un instint de supervivència àmpliament estudiat per les Ciències Socials.

A l’origen del conflicte hi trobem la negativa holandesa de contribuir econòmicament a la causa imperial hispana, la qual buscava universalitzar la cultura catòlica. Durant més de vuitanta anys, les trobes imperials buscaren la manera de trencar l’anell protector holandès que s’havia anat construint per a contrarestar la pressió exercida pels famosos terços de Flandes. Aquesta línia de defensa estava composta per quaranta-tres ciutats i cinquanta-cinc fortificacions. Obligats a viure dins d’aquell microcosmos territorial, la supervivència holandesa —com a poble— exigia racionalitzar i sistematitzar les iniciatives públiques i privades

Primer de tot, Amsterdam esdevindria l’epicentre del poder de les disset Províncies Unides. Des d’allí, es fomentaria la creació d’un mercat lliure i obert que fos capaç de satisfer les necessitats —en aquell context de guerra permanent— de totes les ciutats del territori neerlandès. Per això, s’animaria a diversificar l’agricultura com a base de la futura especialització i divisió del treball, es fomentaria la innovació tecnològica a fi de millorar la producció agrícola, es promourien fires i mercats per a fomentar l’intercanvi de béns i serveis, s’amplificarien les xarxes comercials internes i es buscarien rutes comercials externes a través del desenvolupament d’una potent indústria naval, i es garantiria el dret a la propietat privada dels mitjans productius. Però per damunt de tot, el govern de la federació de les Províncies Unides vetllaria pel compliment de tots els contractes comercials i asseguraria la plena llibertat de moviment, tant de persones com de mercaderies, per mitjà de la creació d’un exèrcit permanent holandès. 

Per tant, tot aquest nivell d’organització fruit de la conjunció entre la cosa pública i el fet privat estaria pensat per a satisfer les necessitats de la població davant la pressió catòlica, la qual provocaria un augment significatiu de la despesa pública. Per a reduir-la, es desenvoluparia un mecanisme de finançament que consistiria en l’emissió de títols de deute pública a llarg termini, els quals serien negociats a la recentment creada borsa de valors d’Amsterdam.

Obligats a viure dins d’aquell microcosmos territorial, la supervivència holandesa —com a poble— exigia racionalitzar i sistematitzar les iniciatives públiques i privades.

I Descartes va venir al rescat!

Un fet transcendent serà la contribució del filòsof René Descartes a la mentalitat de la societat del nord d’Europa. A través del seu tractat “L’Home” argumentarà que els humans estem dividits per dos components distints: una ment immaterial i un cos material, entès aquest darrer com una màquina perfecta. D’aquesta manera, aconseguirà separar la ment del cos i establir una relació jeràrquica entre ambdós. Per tant, donat que les classes senyorials dominen la naturalesa i busquen controlar-la amb finalitats productives, la ment haurà de dominar el cos amb el mateix propòsit. 

Aquesta mirada serà aprofitada pels calvinistes per a modelar al “bon cristià”, atès que serà aquell que controli el seu cos, les seves passions, els seus desitjos i d’aquesta manera acabarà autoimposant-se un orde regular i productiu. Per tant, qualsevol inclinació cap a l’alegria, el joc, l’espontaneïtat o els plaers de l’experiència corporal es consideraran potencialment immorals. 

Totes aquestes idees es fusionaran en un nou sistema de valors explícits: l’ociositat és pecat i la productivitat és virtut. Dins la teologia calvinista, el guany es convertirà en símbol de l’èxit moral. Serà la prova de la salvació. Per a maximitzar el guany, s’animarà a les persones a què organitzin les seves vides entorn de la productivitat i aquells que es quedin enrere —durant la carrera per la productivitat o caiguin en la pobresa— seran marcats amb l’estigma del pecat. Aquesta nova ètica de disciplina i d’autodomini es convertirà en el centre de la cultura del capitalisme. 

 

La creació de nous monopolis

Fins aleshores, les expedicions comercials funcionaven a partir de petites flotes creades i controlades expressament per les monarquies. La major part de les vegades, l’empresa es constituïa per un sol viatge comercial i, al seu retorn, la petita flota es liquidava amb la finalitat de no assumir els costos de manteniment. Per tant, la inversió en aquestes empreses era costosíssima i resultava d’alt risc, no només pels perills habituals de la pirateria, les malalties i els naufragis, sinó també per les condicions del mercat d’espècies, on actuava una demanda inelàstica —poc sensible al canvi de preus— amb una oferta relativament elàstica —canvi de preus que feia augmentar l’oferta—, la qual cosa podia provocar que els preus caiguessin just en el moment equivocat i arruïnessin les perspectives de rendibilitat de l’empresa. 

Per tant, si l’expedició comercial tenia èxit, s’ha calculat que la rendibilitat estava a prop del 400% respecte a la inversió inicial, cosa que permetia a la Corona dinamitzar la seva economia. En canvi, si resultava un fracàs, era la mateixa Corona qui assumia les pèrdues i, en conseqüència, era la població qui acabava pagant el deute a través de la pujada d’impostos i la reducció de salaris, atès que la Monarquia gestionava la violència. 

Però a principis del XVII, a través de la formalització d’uns acords estables —coneguts com a càrtels— es va obtenir dels respectius governs d’Anglaterra i d’Holanda unes cartes de privilegi concedides a iniciatives privades del sector de les espècies per a comerciar amb les Índies Orientals. Amb la creació de la Companyia Britànica de les Índies Orientals i la Companyia Neerlandesa de les Índies Orientals es van posar en marxa uns mecanismes empresarials capaços de controlar l’oferta i minimitzar el risc en el comerç mundial de les espècies. 

La novetat rau en el procés fundacional d’ambdues companyies quan toparen amb la problemàtica del finançament. Donada l’envergadura i els alts costos associats, els fundadors de les companyies no van ser capaços de finançar la totalitat del cost del projecte, cosa que va provocar l’obligatorietat d’aconseguir finançament mitjançant la venda de part dels seus valors a mercaders i petits estalviadors, als quals van concedir-los una part dels futurs beneficis de les companyies a canvi. 

 

La borsa esdevé la clau del nou sistema

D’aquesta manera, tant la Companyia Britànica de les Índies Orientals com la Companyia Neerlandesa de les Índies Orientals seran les primeres empreses participades per accionistes, les quals cotitzaran a la borsa de valors de Londres i Amsterdam, respectivament. A partir d’aleshores, qualsevol empresa anglesa que cerqués finançament tindria la possibilitat de comerciar amb els seus propis valors. En menys de cent anys, més d’un centenar empreses angleses comercialitzaran els seus propis valors a la borsa de Londres. Per la seva part, qualsevol resident dins les Províncies Unides tindrà la possibilitat de registrar per escrit —en qualsevol de les 17 Cambres holandeses— la quantitat de diners que vulgui invertir en borsa. A principis del segle XIX, ambdues companyies repartiran dividends anuals per valor d’un 40% a tots els seus accionistes i seran les primeres companyies que publicaran els seus beneficis anualment.

Sustentats per la racionalitat metòdica pròpia del món protestant, tant anglesos com holandesos aconseguiran donar continuïtat comercial a aquelles companyies, que a la llarga es convertiran en veritables multinacionals durant quasi tres-cents anys, gràcies a la utilització de la borsa de valors com a mecanisme per a finançar les futures expansions comercials. D’aquesta manera, el nou sistema econòmic s’autoregularà de manera més dinàmica i eficient, a diferència de l’antic sistema centralitzat, el qual encara restarà plenament vigent. Els nous mecanismes financers i les contínues iniciatives privades esmicolaran en pocs anys els antics monopolis comercials controlats pels primers imperis colonials, els quals s’havien autolegitimat per dret de conquesta a través dels Tractats de Tordesillas, Saragossa i Cateau-Cambrésis. 

Les dues companyies s’estructuraran com una corporació moderna de la cadena de subministrament global integrada verticalment i dividida per un conglomerat d’empreses que les permetrà diversificar-se en múltiples activitats comercials i industrials, com ara el comerç internacional, la construcció naval i la producció i comercialització d’espècies. Les companyies adquiriran tal envergadura a principis del XIX que obtindran poders quasi governamentals sobre les seves colònies, com per exemple la capacitat de fer la guerra, empresonar i executar condemnats, negociar tractats, emetre moneda, disposar de bandera pròpia o conquerir nous territoris. El cas més extrem es donarà amb la Companyia Britànica de les Índies Orientals que governarà l’Índia fins a la seva dissolució —a finals del XIX— quan passarà directament a mans de la Corona britànica. 

Per tant, mai podrem entendre la revolució industrial anglesa de finals del segle XVIII, si ho deslliguem de la revolució financera iniciada a principis del segle XVII. A mesura que Anglaterra sigui capaç d’aconseguir més matèries primeres i més mercats es veurà abocada a mecanitzar tots els seus processos productius, a fi de satisfer la creixent demanda mundial. A mitjan segle XIX, arribarà a controlar el 30% dels mercats mundials, encara que això canviarà en finalitzar el segle quan li apareguin nous competidors.

Mai podrem entendre la revolució industrial anglesa de finals del segle XVIII, si ho deslliguem de la revolució financera iniciada a principis del segle XVII.

Un sistema per a satisfer el benestar social

A diferència del mercantilisme, el capitalisme decidirà no consumir tots els seus béns, atès que s’organitzarà de manera racional i metòdica amb l’únic propòsit de produir, acumular i invertir els seus béns per produir-ne més i més. En aquest sentit, les decisions d’inversió de capital estaran determinades per les expectatives del benefici, per la qual cosa la rendibilitat del capital invertit tindrà un paper fonamental en qualsevol activitat econòmica. 

Els savis il·lustrats defensaven el capitalisme com l’únic sistema econòmic capaç de generar prou riquesa per a satisfer el benestar social, el qual només seria possible mantenir a condició que es generés un creixement econòmic continuat en la producció de béns i serveis. Així doncs, cobrir aquesta crucial necessitat social només serà possible si es dona una progressiva especialització en el treball o bé si es van adquirint noves habilitats per part d’individus, empreses, territoris o països. Però també caldrà mantenir inalterable i sense intromissions l’existència de la lliure competència —argumentada mitjançant la llei de l’oferta i la demanda— la qual requerirà una voluntat de voler fer-ho sense coercions ni fraus per part dels partícips durant les transaccions comercials.

Aquest innovador sistema econòmic implicarà una nova manera de fer que es fonamentarà sobre l’existència de tres axiomes claus: l’acumulació de capitals com a font per al desenvolupament econòmic, una aferrissada privatització dels mitjans productius i l’obligatorietat d’obtenir beneficis constants. Per tant, els teòrics del capitalisme seran coneixedors que el manteniment del nou sistema econòmic obligarà a cercar sistemàticament nous mercats i a crear noves dependències de consum cada vegada més agressives entre individus, empreses, territoris o països d’arreu del món.

El manteniment del nou sistema econòmic obligarà a cercar sistemàticament nous mercats i a crear noves dependències de consum cada vegada més agressives entre individus, empreses, territoris o països d’arreu del món.

La perversitat del sistema

Dins del mateix sistema s’hi amaga el detonant d’autodestrucció que s’activa quan un bé comença a pujar cada cop més de preu, empès per la idea que el seu valor mai no podrà caure. Existeixen pocs àmbits de l’activitat humana en què la memòria històrica compti tan poc com en el camp de les finances. 

Les crisis i les bombolles financeres s’han anat repetint —d’una manera més o menys cíclica— des que el 6 de febrer de 1637, la inversió en bulbs de tulipes a Holanda inflés els preus fins al punt que un bulb podia arribar a valer el mateix que una casa, o quan el 1720 l’Estat anglès es va dedicar a modificar fraudulentament el valor real de les accions de la Companyia dels Mars del Sud per col·locar-hi deute, cosa que els acabaria desencadenant una crisi de dimensions bíbliques dins la seva economia. 

Podran ser tulipes, participacions d’empreses públiques, deute d’un país que està creixent, inversions en ferrocarrils, accions d’empreses puntcom o actius financers complexos, però al final sempre hi haurà un detonant: una guerra, una fallida, un rumor o simplement algú més llest que provocarà que uns quants s’avancin i venguin els valors, i darrere d’ells ho intenti la resta sense aconseguir-ho. Això que actualment denominem “l’esclat de la bombolla”. Es contreu el crèdit, el flux de diners es paralitza, i allò que abans valia molt ara no val res. Comença la crisi. Cada cop més gran, més expansiva i molt més contagiosa.

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant la super app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

Si t'ha agradat aquest article, et recomanem:

Cultura

Els fonaments del sistema extractiu

8min lectura

El mapa polític de l’Europa de finals del segle XV...

Cultura

El desplegament del sistema extractiu

11min lectura

L’arc cronològic que va des del Tractat de Tordesillas...

Cultura

La millora del sistema extractiu

12min lectura

L’exuberància econòmica de finals del segle XVII farà...



Oriol Garcia Farré Oriol Garcia Farré
  1. Carme MampelCarme Mampel says:
    Carme

    Gràcies per aquest article tan encertat per veure d’on venom. Però hi ha encara una altra self-destructing factor dins el capitalisme i és el de la necessitar d’una perpétua expansió i extracció en un planeta finit. Tot el sistema és una mena de bombolla car, com més produîm més pobres som en realitat.

  2. Francesc Estafanell PujolFrancesc Estafanell Pujol says:
    Francesc de Borja

    Article molt d’història econòmica molt interessant.
    El sistema capitalista és el súmmum de la competició: Qui primer arriba es fa l’amo, el segon ni guanya, ni perd i el darrer manté als anteriors….”Negoci piramidal”

    • Oriol Garcia FarréOriol Garcia Farré says:
      Oriol

      Correcte, Francesc! Encara que està a les nostres mans poder-ho canviar. Seguim a La Plaça!

      Fa 6 mesos
  3. Jesus Manuel Nuňez TizadoJesus Manuel Nuňez Tizado says:
    Jesus Manuel

    Molt ben explicat 👏👏

  4. Joan Santacruz CarlúsJoan Santacruz Carlús says:
  5. Mercè ComasMercè Comas says:
    Mercè

    Molt bon article.
    Crec que poca gent coneix el i els principis del capitalisme. Estèm integrats a la UE i no en coneixem el pinyol. Gràcies Oriol per aquesta lliçó-una més-, d’ història de l’economia.
    I també per explicar com s’ho van fer les províncies holandeses per a desempellegar-se de l’imperi castellà. 😉

    • Oriol Garcia FarréOriol Garcia Farré says:
      Oriol

      Gràcies, Mercè per llegir-nos. Continuem aportant coneixement a La Plaça.

      Fa 6 mesos

Deixa una resposta

App Store Google Play