El boom de l’economia circular

No és cap secret que el model de producció lineal que hem aplicat fins ara, basat a extraure, produir, consumir i llençar, és del tot insostenible per la vida en el nostre planeta. La indústria ja fa temps que pateix els efectes de l’escassetat de recursos naturals i està incrementant exponencialment la seva inversió en iniciatives d’economia circular.

Seguint el mateix ritme de vida que hem portat fins ara, la humanitat necessita 1,75 Terres l’any. És a dir, estem utilitzant un 75% més de recursos dels quals el nostre planeta pot regenerar. O en altres paraules, fa dècades que consumim més recursos naturals dels que el planeta pot reposar anualment. 

Els darrers cinquanta anys, l’ús mundial de recursos materials gairebé s’ha quadruplicat, superant al creixement de la població. Els humans consumim uns 100.000 milions de tones de matèries primeres l’any, com ara el petroli, el gas i els metalls. Tanmateix, en prou feines en reutilitzem el 9%, només la Unió Europea genera més de 2.100 milions de tones de residus a l’any.

És prou evident que el sistema socioeconòmic actual basat en el consumisme i un model de producció lineal té els dies comptats i només podrà garantir la seva sostenibilitat, tant mediambiental com econòmica, instaurant un sistema d’economia circular. Cal establir un model de producció i consum responsable i més sostenible, de manera que les matèries primeres es mantinguin més temps en els cicles productius i es puguin aprofitar repetitivament, procurant generar molts menys residus.

És necessari un canvi de mentalitat que faciliti una transició cap a un model basat en reduir, reutilitzar i reciclar, en comptes del de produir, fer servir i llençar. Es tracta d’aconseguir un màxim desenvolupament utilitzant els menors recursos possibles i generant els mínims costos a través d’un model d’economia circular.

La indústria es posa les piles

Segons un estudi del Ministeri Federal de Medi Ambient alemany i la consultora Roland Berger, el volum mundial del mercat de l’economia circular va generar 148.000 milions d’euros el 2021 i es preveu un creixement de fins a 263.000 milions d’euros el 2030, la qual cosa suposa un augment del 78%.

Un informe d’ABB recentment publicat sota el títol “Circularidad, no hay tiempo que desperdiciar” revela que a l’Estat espanyol, el 94% de les empreses del sector industrial estan sentint els efectes de l’escassetat de recursos naturals, la qual cosa ha portat al 58% d’elles a augmentar la seva inversió en iniciatives d’economia circular.

Encara que persisteix la percepció que l’adopció de pràctiques de producció circulars comporta costos addicionals, l’estudi apunta que la seva implementació pot resultar en un estalvi significatiu de costos a llarg termini. 

Aquesta reticència al canvi ve donada principalment perquè moltes empreses encara tendeixen a enfocar-se exclusivament en les despeses operatives i de capital inicials, sense tenir en compte que els processos simplificats inherents a aquestes pràctiques incrementen l’eficiència i optimitzen els recursos. Per tant, reduint els residus i les despeses operatives a llarg termini.

Tanmateix, les dades mostren que la majoria de les empreses donen suport a la normativa sobre circularitat i que, malgrat la falta d’un enfocament normalitzat i la lenta adopció d’algunes pràctiques, incrementaran la seva inversió en els pròxims tres anys.

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

Tenint en compte que vivim en un planeta amb recursos finits, el model econòmic actual basat en un creixement il·limitat sembla destinat al col·lapse. Però hi ha una alternativa viable? Estem preparats per assumir les conseqüències d’una reducció deliberada de la producció i del consum? 

El creixement econòmic mundial es va veure esperonat per la revolució industrial i es va disparar a la fi de la Segona Guerra Mundial amb l’eclosió del consumisme. A partir dels anys 50 va començar un ràpid procés de creixement econòmic sense precedents que, tot i les recessions, s’ha mostrat imparable.

El consum d’energia per càpita va seguir un camí paral·lel després d’haver-se mantingut relativament estable durant dècades. I el mateix podem dir sobre l’ús de fertilitzants, consum d’aigua, producció de paper, etc. De la mateixa manera, les emissions de gasos d’efecte hivernacle i la pèrdua de biodiversitat van augmentar exponencialment.

És evident que aquest procés de desenvolupament va lligat a un augment de l’ús de recursos naturals, la contaminació i el canvi climàtic. Per tant, cal plantejar una transformació conscient i planificada de l’estructura econòmica i social per fer-la més sostenible. 

Per a avançar cap aquesta transició ecològica es necessiten pactes que facin possible una reducció dels negocis ambientalment nocius en benefici d’altres més sostenibles i que formin part d’una economia circular. Potser més important, cal un canvi de mentalitat de la societat i, encara més difícil, d’una classe política ara supeditada als interessos corporatius.

Fugint d’una falsa dicotomia

A diferència del creixement econòmic, que es mesura per l’augment del producte interior brut (PIB), el concepte del decreixement econòmic és un moviment social i polític que fomenta la reducció deliberada de la productivitat i el consum i que promou la redistribució de la riquesa per assolir una vida més sostenible i equilibrada.

Els debats sobre l’actitud a prendre enfront del canvi climàtic o el model de creixement econòmic imperant sovint es redueixen a la confrontació entre aquests dos extrems. Per una banda, els partidaris de no canviar res per mantenir l’statu quo, per l’altra, els que ho volen canviar tot per desmantellar el sistema actual i substituir-lo per un model de decreixement. 

Es tracta d’un fals dilema que divideix a la societat i no representa al públic en general. No té per què ser així. Per exemple, d’igual manera que tots podem estar d’acord a dir que és preferible millorar el benestar social en comptes d’empitjorar-lo, o el funcionament de les institucions públiques, o evitar els conflictes bèl·lics, segurament també ens posaríem d’acord si parléssim en termes de creixement sostenible o decreixement de les indústries contaminants. 

Per altra part, no es pot aplicar la mateixa solució en l’àmbit global. El creixement econòmic ve acompanyat de la prosperitat i és molt fàcil i, fins i tot d’hipòcrita, advocar per un model de decreixement econòmic mundial des d’una posició de privilegi envers els països en vies de desenvolupament. Un dilema que no és nou i que ja ha generat tensions quant a les quotes de reducció de gasos d’efecte hivernacle.

De la mateixa manera, un decreixement econòmic imposat requeriria una intervenció estatal i una pèrdua de llibertats sense precedents, almenys en una societat democràtica. Estem preparats per assumir aquest major control governamental després del que s’ha vist amb les protestes dels pagesos en contra d’aquest tipus de mesures que s’han produït al llarg d’Europa? Podem assumir més impostos i més restriccions en el que podem o no podem fer?

No hi ha cap dubte que aquesta transició cap a un model de societat més sostenible és necessària, tanmateix, tant si s’opta per mantenir, incrementar o reduir el creixement econòmic, la solució passarà necessàriament per adoptar un model híbrid que sigui viable i capaç de cohesionar al conjunt de la societat.

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

Els últims PMI de la zona euro mostren unes xifres pitjors de l’esperat i donen suport als arguments a favor d’una retallada de tipus per part del BCE al setembre. El sector privat pràcticament es va estancar al juliol i l’economia alemanya va patir una nova contracció de la producció industrial. 

Passat el daltabaix borsari dels últims dies, les mirades dels inversors se centren en les dades definitives sobre els índexs de gestors de compres (PMI) que diversos països comencen a publicar al llarg d’aquesta setmana i que poden assenyalar una recuperació de l’economia de la zona euro.

Tanmateix, les dades preliminars de l’enquesta feta per S&P Global mostren unes xifres més febles de l’esperat, indicant unes perspectives negatives per als fabricants de l’eurozona. Per una banda, el PMI de fabricació va baixar dels 46,1 punts del juny als 45,3 de juliol. Per l’altra, el PMI de serveis va caure de 52,8 a 51,9 punts. Mentre que el PMI de l’activitat total ha caigut fins als 50,1 punts enfront dels 50,9 de juny. 

Segons S&P Global, les noves comandes van registrar un segon mes consecutiu de descens, mentre que la confiança empresarial va caure a mínims de fa sis mesos, la qual cosa va portar les empreses a interrompre les contractacions iniciades a l’inici de l’any. Cyrus de la Rossa, economista en cap del Hamburg Commercial Bank apuntava que “les dades preliminars de l’enquesta del PMI assenyalen que l’economia del sector privat de la zona euro gairebé s’ha estancat al juliol, a mesura que la recuperació econòmica del bloc de la moneda única ha continuat dissipant-se.”

Dubtes sobre la recuperació de l’eurozona

No hi ha indicis de la recuperació significativa de la zona euro que s’esperava durant el segon semestre de l’any. El subíndex de noves comandes es va quedar en el seu nivell més baix dels darrers tres mesos. Això s’ha traduït en una acceleració del descens de la producció i un augment de les retallades de llocs de treball.

A conseqüència d’això, l’ocupació a la zona euro va experimentar el descens més gran des de desembre de 2023, amb una pèrdua de llocs de treball continuada durant els últims catorze mesos.  Analistes de Commerzbank assenyalaven que “aquestes dades frenen l’esperança d’una recuperació”, mostrant la seva preocupació perquè tot sembla indicar que “aquest rebot sigui més tardà i feble de l’esperat.”

“La creença generalitzada que la recuperació de l’eurozona s’acceleraria significativament en el segon semestre no s’ha materialitzat. A l’inici de l’any, semblava que el sector es recuperaria de la recessió, però els dubtes que van sorgir al juny s’han vist exacerbats per un nou descens al juliol”, explicava de la Rossa.

El problema alemany

Mentre que les dades macroeconòmiques publicades avui mostren que la producció industrial a Alemanya va augmentar un 1,4% en comparació amb el mes anterior, la producció industrial al llarg de l’any va caure en un 4%. Al mateix temps, continuen caient les exportacions, que al juny van baixar un 3,4% intermensual, enfront de la caiguda d’un 3,1% intermensual de maig.

Per altra banda, segons la lectura de S&P, l’índex PMI de juliol va ser 0.3 punts inferior al de juny, quedant-se en 43,2 punts. D’aquesta manera se situa clarament per sota del llindar de 50 punts, que significaria un augment de l’activitat econòmica, i també per sota de 44 punts, que indica una contracció de la producció industrial.

Des de l’Hamburg Commercial Bank, avisen que “aquestes dades il·lustren un problema greu. L’economia alemanya ha patit una nova contracció arrossegada per un dramàtic descens de la producció industrial.”

Si vols descobrir la millor opció per protegir els teus estalvis, entra a Preciosos 11Onze. T’ajudarem a comprar al millor preu el valor refugi per excel·lència: l’or físic.

La bretxa econòmica entre el nord i el sud d’Europa es va amplificar amb la crisi del deute de l’eurozona. Els països més afectats, Portugal, Itàlia, Grècia i Espanya, van ser batejats pejorativament com a “PIGS” pels països del nord que ara veuen com les economies del sud lideren el creixement europeu mentre les seves s’enfonsen.

La crisi financera del 2008 va tenir un impacte devastador a tot el món, especialment en els països del sud d’Europa. L’explosió de la bombolla immobiliària a Espanya, la càrrega del deute a Itàlia, la mala gestió financera a Grècia i els problemes econòmics estructurals a Portugal van comportar mesures d’austeritat dràstiques després de la intervenció de la Troika, el triumvirat format per la Comissió Europea (CE), el Banc Central Europeu (BCE) i el Fons Monetari Internacional (FMI).

Aquests països eren coneguts com els ‘PIGS’ (porcs en anglès), un terme pejoratiu que feien servir  els països nord-europeus a l’hora de criticar la gestió del deute i del dèficit per part dels països del sud. Més tard van afegir Irlanda al grup d’indesitjables, tot i que el cas de Grècia en va ser el més destacat perquè comptava amb un dels nivells de deute més elevats.

La resposta de la UE va ser aprovar plans d’un “rescat” econòmic que va venir acompanyat de draconianes mesures d’austeritat que rescataven sobretot bancs alemanys i britànics a costa de condemnar a pagar aquest deute a generacions de les poblacions dels països suposadament rescatats. Evidentment, aquestes mesures van ser extremadament impopulars i van provocar una onada de protestes socials de sobres conegudes per l’executiva de l’FMI.

Liderant el creixement econòmic 

Una dècada i mitja després d’aquesta desfeta financera, l’escenari econòmic europeu ha donat una volta de 180 graus. Tot i que els “PIGS” continuen treballant per anar sortint de la perifèria econòmica de la UE, s’han convertit en el seu nou motor de creixement, mentre els països del nord en són el llastre.

Durant els últims dotze mesos l’eurozona ha esquivat una recessió tècnica de miracle, tanmateix, Espanya i la resta dels PIGS han aconseguit liderar el creixement econòmic i ser els principals responsables que no es produís aquesta recessió tècnica.

És veritat que les reformes estructurals implementades en la indústria, en el mercat laboral i en el sector financer, juntament amb avanços en la unitat monetària i fiscal, van contribuir a millorar la competitivitat dels països del sud, però la recuperació i lideratge econòmic dels últims anys han estat influïts per altres factors.

El millor rendiment de les economies de l’Europa meridional en relació amb la resta de la UE pot explicar-se per l’evolució del sector energètic i el turisme, en particular per la manera en què aquests sectors s’han vist afectats per la guerra d’Ucraïna i la pandèmia sanitària. El pes més gran del sector turístic en els països del sud s’han fet notar, així com la seva menor dependència en el gas rus comparat amb altres països com Alemanya, que s’ha vist colpejada per una forta crisi industrial autoimposada amb les sancions a Rússia.

Al marge d’aquesta recent resurrecció econòmica dels països del sud d’Europa, queda per veure si seran capaços crear un model econòmic més sostenible i menys depenent del turisme, controlar el deute públic i millorar la seva productivitat. En qualsevol cas, sembla que últimament ser un “pig” no és tan mala cosa.

Si vols descobrir la millor opció per protegir els teus estalvis, entra a Preciosos 11Onze. T’ajudarem a comprar al millor preu el valor refugi per excel·lència: l’or físic.

Europa parla cada cop més d’“autonomia estratègica”. Però què vol dir exactament? Independència energètica, tecnològica o militar? O és només un eslògan polític en un món cada cop més fragmentat? En plena tensió geopolítica global, la Unió Europea intenta redefinir el seu paper entre els Estats Units i la Xina. I en aquest escenari, territoris com Catalunya poden trobar una finestra d’oportunitat… o quedar atrapats en una nova dependència.

Durant dècades, Europa ha construït el seu model econòmic sobre una base aparentment eficient però profundament dependent: energia barata de Rússia, manufactura competitiva de la Xina i seguretat militar sota el paraigua dels Estats Units. Aquest equilibri, que semblava funcional, s’ha trencat. La guerra a Ucraïna, les tensions comercials globals i l’ús creixent de sancions com a eina de pressió geopolítica han posat en evidència una realitat incòmoda: Europa no controla les seves palanques estratègiques.

El sistema econòmic global no és neutre, sinó que respon a estructures de poder que han generat dependències tecnològiques, financeres i comercials a escala mundial. Aquesta arquitectura limita la sobirania real dels territoris i condiciona les seves decisions. Per això, la qüestió ja no és si Europa vol ser independent, sinó identificar amb claredat de què vol —i pot— deixar de dependre.

Reindustrialització: tornar a produir… a quin preu?

Una de les respostes de Brussel·les és clara: reindustrialitzar Europa. La pandèmia i la crisi de subministraments van evidenciar fins a quin punt la dependència de la Xina era crítica, des dels microxips fins als productes farmacèutics. Durant anys, Europa ha externalitzat la seva capacitat productiva, prioritzant costos baixos per sobre de la sobirania industrial. Ara, el gir és evident, amb incentius per fabricar semiconductors, plans per recuperar sectors estratègics i inversions en energies renovables i matèries primeres.

Però aquest procés no és gratuït. Produir a Europa és més car, i això impacta directament en l’economia: pressiona els marges empresarials, pot traduir-se en preus més elevats per als consumidors i obliga a desplegar subvencions públiques massives. Aquí emergeix una tensió central que marcarà el futur del continent: fins a quin punt es pot guanyar autonomia sense perdre competitivitat en un mercat globalitzat.

Al mateix temps, Europa intenta reduir la seva dependència dels Estats Units en àmbits clau com la tecnologia, els sistemes de pagament o la defensa. Tanmateix, el risc és substituir una dependència per una altra: minerals crítics de tercers països, noves dependències tecnològiques o el pes creixent de grans corporacions subvencionades. El repte, per tant, no és només canviar de proveïdors, sinó repensar de fons un model econòmic que fins ara s’ha basat en dependències estructurals.

Catalunya: perifèria o node estratègic?

En aquest nou escenari, el paper de Catalunya no és evident, però tampoc menor. Disposa d’una base industrial sòlida i una posició geogràfica estratègica al sud d’Europa que la converteixen en un candidat natural a esdevenir un node logístic i productiu rellevant. Ports, infraestructures i un teixit empresarial diversificat poden jugar a favor en un procés de reindustrialització que busca proximitat i resiliència.

Ara bé, aquesta oportunitat conviu amb limitacions estructurals importants. La pressió fiscal elevada i la manca de capacitat plena de decisió econòmica poden actuar com a fre en un moment en què captar inversió és clau. A això s’hi suma un problema de fons: el desequilibri entre salaris i cost de la vida. Quan el poder adquisitiu es veu erosionat, el mercat intern es debilita, i sense demanda interna robusta, qualsevol estratègia industrial perd solidesa.

Per això, la qüestió no és només si Catalunya pot aprofitar aquesta nova etapa, sinó en quines condicions ho farà. Pot ser una oportunitat si s’atrau indústria d’alt valor afegit i es reforça el teixit productiu amb més capacitat de decisió. Però també pot ser un risc si només s’assumeixen costos i es manté la dependència estructural. En definitiva, no n’hi ha prou amb formar part del mapa europeu: cal tenir marge real per definir les pròpies regles del joc.

Autonomia real o relat polític?

Europa vol recuperar control sobre àmbits clau com l’energia, la tecnologia, la defensa o les finances, però tots aquests sectors estan profundament entrellaçats amb interessos globals. En aquest context, el risc de captura per part de grans corporacions o lobbies no és menor, especialment dins d’un sistema que sovint respon a dinàmiques de capitalisme clientelar que distorsionen les decisions polítiques . La història recent ho confirma: els grans canvis econòmics no sempre alliberen, sovint redefineixen les dependències.

Per això, la veritable qüestió no és només produir més o diversificar proveïdors, sinó garantir una sobirania real. Això implica control efectiu sobre els fluxos financers, independència energètica tangible, autonomia tecnològica i capacitat política per definir estratègies pròpies. Sense aquests pilars, l’autonomia és incompleta i pot acabar sent només una narrativa ben construïda. Per a Catalunya, el repte és especialment delicat: aprofitar aquesta nova finestra d’oportunitat sense quedar atrapada en una nova arquitectura de dependència.

El món canvia, i amb ell les regles del joc. Europa es mou, però la pregunta clau és si nosaltres ens mourem amb criteri o a remolc. Entendre aquests canvis no és opcional: és imprescindible per protegir el nostre estalvi, prendre decisions amb consciència i construir un futur econòmic amb més control i menys dependència. Perquè la veritable autonomia comença quan entenem el sistema… i decidim com volem jugar-hi.

11Onze és la comunitat fintech de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució

L’exclusió social, la precarietat laboral i el difícil accés a l’habitatge són alguns dels factors que generen ansietat i depressió a una gran part la població. Aquesta deterioració de la qualitat de vida està relacionada amb un dels consums més alts d’ansiolítics d’Europa i posa en qüestió la sostenibilitat del model socioeconòmic actual.

Tot i la pèrdua de posicions en el rànquing dels últims anys, segons organitzacions estrangeres Espanya es manté entre les nacions amb un índex de qualitat de vida més alt entre els països desenvolupats. No només això, sinó que el conjunt d’expatriats o ‘expats’ -eufemisme que defineix als immigrants de països ‘del primer món’- que resideixen i treballen a l’Estat espanyol, el segueixen triant com el país amb més qualitat de vida.

Aquest optimisme, però, sembla que no és compartit pels residents autòctons del país. Això és el que es desprèn d’un estudi ecosocial fet recentment per la fundació FUHEM sobre la Qualitat de Vida a Espanya. De fet, després d’analitzar a la societat espanyola centrant-se en tres àmbits -despeses, recursos i treball- arriba a la conclusió que la qualitat de vida dels espanyols ha empitjorat significativament en els darrers anys.

Concretament, l’informe apunta que gairebé la meitat dels espanyols se senten sols i que el 27% de la població, o una de cada quatre persones, es troba en risc de pobresa o exclusió social. Els investigadors socials que han elaborat l’informe afirmen que aquest aïllament social genera ansietat i depressió, i connecten aquesta dada amb l’augment del consum d’ansiolítics a l’Estat, un dels índexs més alts d’Europa.

Treball digne, accés a l’habitatge i protecció social

La prevalent precarització laboral es tradueix en el fet que al voltant del 15% de la població ocupada d’Espanya també es troba en risc de pobresa o exclusió social i que la pobresa infantil afecta un de cada tres nens menors de 16 anys. En aquest context, dos de cada deu espanyols viuen en condicions d’habitabilitat deficients, sense poder mantenir una temperatura adequada tant a l’hivern com a l’estiu.

Per altra banda, mentre que el 58,1% dels joves tenien accés a un habitatge en propietat el 2007, avui, aquesta xifra s’ha reduït al 25%. Actualment, calen set anys de renda per a comprar un habitatge, molt lluny dels 2,8 anys necessaris de fa tres dècades. A més, tot i que la despesa per a llogar un habitatge no hauria de superar el 30% dels ingressos, quatre de cada 10 persones hi destinen el 40% del seu sou i una cinquena part més del 60%, 6 punts per sobre del 2018 i 12 punts més que en el 2014.

Les retallades en la despesa pública s’han vist reflectides en la manca d’oferta d’habitatges de lloguer social, que el 2020 només representaven l’1,1% del total, clarament insuficient per donar cobertura als 4,5 milions de persones que es troben en situació d’exclusió residencial. Es tracta d’un model immobiliari que no només dificulta l’accés a l’habitatge a la ciutadania, sinó que dona preferència a grans fons d’inversió i a les corporacions bancàries.

La urgència del canvi cap a un model més sostenible

L’estudi també qüestiona el nostre model de producció i consum que “ha posat la vida sota la tirania de l’eficiència i el rendiment”. Portar una vida poc saludable comporta nivells més alts de “fatiga permanent”, especialment per les llars més pobres que no es poden permetre una dieta més variada i de qualitat. 

Aquest és un problema que s’ha vist aguditzat per l’encariment dels aliments bàsics i per la creixent tendència a fer les compres en grans superfícies comercials, que l’informe relaciona amb l’augment de l’obesitat a l’Estat espanyol, un dels països europeus on s’ha incrementat més en els últims anys.

Així mateix, l’ONG posa l’accent en la necessitat d’aturar la fragmentació territorial que provoca una deterioració social i ecològica, assenyalant que el model de mobilitat protagonitzat pel vehicle privat i la carretera és “altament ineficient”. En aquest sentit, avisen que les inversions públiques que s’han fet per la construcció de grans infraestructures responen més als interessos privats que a l’interès públic. En definitiva, un model productiu, d’inversió i de societat insostenible que facilita les desigualtats, castrant la cohesió social i l’equilibri mediambiental.

Un dels objectius d’11Onze és transformar realitats que no ens agraden. Comptem amb una comunitat activa, conscient i responsable. Entra a 11Onze s’Arremanga per descobrir com pots contribuir a ajudar altres persones arreu del món.

La Reserva Federal dels Estats Units llançarà aquest estiu un sistema de pagaments en temps real pensat per agilitzar les transaccions entre comptes bancaris. Aquest avenç és vist per alguns crítics com un nou pas cap a un dòlar digital per a contrarestar les criptomonedes i eliminar els diners en efectiu.

En un món cada vegada més digital i interconnectat, els sistemes de pagament estan evolucionant per adaptar-se a les necessitats d’empreses i consumidors que demanen tenir accés a serveis de pagament ràpids per a fer gestions de manera més eficaç i poder controlar millor la seva tresoreria. El sector privat ha estat la punta de llança d’aquesta evolució, però els governs també hi volen prendre partit.

Per a satisfer aquestes necessitats, la Reserva Federal dels Estats Units té previst introduir el juliol d’aquest any un nou sistema de pagaments conegut com el FedNow. Aquesta nova plataforma de pagaments instantanis està dissenyada per a fer possibles pagaments segurs i eficients en temps real, les 24 hores del dia i els 365 dies de l’any.

Això suposa un gran avantatge per a empreses i consumidors, ja que no hauran de dependre dels terminis de processament tradicionals, que ara poden ser de diversos dies hàbils. El nou sistema permetrà que els fons es transfereixin immediatament entre els comptes bancaris participants, i en tractar-se d’una organització governamental sense ànim de lucre podrà oferir preus més competitius.

Per altra banda, l’adopció del FedNow pels bancs, les empreses i les principals institucions financeres dels Estats Units podria provocar que altres entitats estrangeres es veiessin forçades a utilitzar el servei. Això és significatiu perquè podria ajudar al dòlar, també en format digital, a perpetuar el seu regnat en les transaccions transfrontereres internacionals. Aquest escenari no es pot descartar enfront de la creixent desdolarització i l’anunci del llançament d’una nova moneda per part del grup dels BRICS.

Un nou sistema de pagaments relacionat amb el dòlar digital?

Paral·lelament al llançament del FedNow, la Reserva Federal està estudiant la possibilitat d’introduir el dòlar digital. Com ja han fet altres països, es tractaria de posar en circulació una moneda digital vinculada al banc central (CBDC). Aquesta proposta ha generat crítiques pel fet que podria afectar les llibertats fonamentals de la ciutadania, augmentant la capacitat dels governs per rastrejar i controlar a la població.

En aquest sentit, el governador de l’estat de Florida Ron DeSantis i el candidat presidencial Robert Kennedy Jr, qüestionen els motius que hi ha al darrere de la possible introducció del dòlar digital i del nou sistema de pagaments de la FedNow. Concretament, Robert Kennedy Jr va manifestar que l’emissió d’un dòlar digital servirà com un mecanisme per a controlar als ciutadans estatunidencs, igual que el sistema de pagaments FedNow, afirmant que “la distinció entre el FedNow i una CBDC és important des d’un punt de vista tècnic, però no des del punt de vista de les llibertats civils”.

Arran d’aquestes declaracions que pretenen vincular les dues propostes, s’ha deslligat la polèmica en xarxes socials, en les quals circulen continguts que afirmen que la Reserva Federal llançarà aquest juliol una moneda digital de banc central anomenada FedNow, que donarà més poder al Govern per ratificar l’esclavitud financera i la tirania política.

Una desinformació que s’ha viralitzat fins al punt que la Reserva Federal ha vist necessari desmentir-la oficialment, apuntant que “FedNow no està relacionat amb una moneda digital. FedNow és un servei de pagaments que la Reserva Federal posa a la disposició de bancs i cooperatives de crèdit per a transferir fons. El servei FedNow no és una forma de moneda ni un pas cap a l’eliminació de cap manera de pagament, inclòs l’efectiu.”

A banda d’això, Jerome Powell i Lael Brainard, president i exvicepresidenta de la Reserva Federal, assenyalaven que encara podrien faltar anys per a veure un dòlar digital convertir-se en realitat, però que el FedNow es podria perfilar com a una millor alternativa a una CBDC. Sigui com sigui, la controvèrsia està servida, i és probable que impulsi encara més l’argument a favor de les criptomonedes, com a monedes digitals descentralitzades que poden servir com a una defensa contra les CBDC o altres alternatives monetàries recolzades per l’Estat.

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

La Unió Europea s’enfronta al seu declivi polític, econòmic i militar en el món. Els interessos particulars dels diferents Estats li priven d’una veu forta en el context internacional, on habitualment actua supeditada als desitjos dels Estats Units. En aquest context, la sobirania real d’Europa és gairebé una utopia.

S’apropen temps convulsos a Europa. La guerra d’Ucraïna ha disparat la tensió amb Rússia, que cada vegada estreta més els seus llaços amb la Xina. El conflicte ha portat els governs europeus a reforçar la seva aliança amb els Estats Units i replantejar-se les seves polítiques de defensa i energia. A més, la guerra ha provocat tensions en el propi si de la Unió Europea, que probablement aniran en augment.

On podem arribar? És difícil de dir. Europa ha recorregut un llarg camí des del pla Schuman de 1950 i el Tractat de Roma de 1957, que l’ha convertit en la segona major democràcia i la tercera major economia del món. Però, després del somni d’unió i prosperitat europea que va generar la caiguda del bloc comunista l’any 1989, l’idealisme europeu s’ha anat fonent com un terròs de sucre. Ho ha fet en un “desordre internacional” tutelat pels Estats Units i marcat per crisis econòmiques, pandèmies, un procés de desglobalització parcial i conflictes entre les grans potències.

Mai com ara la Unió Europea havia hagut de fer front a una situació internacional que avança cap a la multipolaritat i està plagada de crisi que plantegen nombroses amenaces i reptes. I ni tan sols ha estat capaç de desenvolupar la tan anhelada Política Exterior i de Seguretat Comuna (PESC).

Una certesa: la política exterior continua encara és un dels elements menys integrats de la UE. Així ho va demostrar, per exemple, el canceller alemany Olaf Scholz en un viatge a la Xina a principis de novembre de 2022. Aquesta visita va rebre una pluja de crítiques per part dels socis europeus perquè denotava un unilateralisme descarnat, ja que els interessos d’Alemanya xocaven amb els de la resta dels membres de la Unió Europea.

La desunió europea

No és cap secret que cada país defensa els seus interessos. Com advertia recentment Martin Wolf, responsable d’economia del ‘Financial Times’, alguns dels principals problemes als quals s’enfronta la UE tenen el seu origen en el fet que no es tracta d’un Estat, sinó d’una confederació d’Estats. D’aquí es deriven les dificultats de gestionar economies divergents dins d’una unió monetària en la qual el Banc Central Europeu exerceix un paper essencialment polític per evitar desequilibris insalvables entre les diferents economies.

Falta una veritable integració. La realitat és que el mercat únic europeu no està integrat com ho està el dels Estats Units, per exemple. La falta de dinamisme en un sector crucial en l’actualitat, com ho és el de les tecnologies de la informació i la comunicació, s’explica en gran manera per aquest fet. És simptomàtic que només una empresa europea, ASML, figuri entre les deu empreses tecnològiques més valuoses del món.

Res convida a l’optimisme. En un context internacional més fragmentat i amb majors pulsions nacionalistes, fins i tot Alemanya, que és l’autèntic motor d’Europa, cada vegada té més dificultats per trobar mercats que absorbeixin la seva producció. Els elevats costos energètics són una amenaça per a la seva indústria pesant. I s’afegeix l’embranzida de la Xina i els avenços dels Estats Units cap a una política intervencionista i proteccionista.

Aquesta situació fa que es trobi a faltar una veritable política europea comuna, llastrada pels interessos nacionals particulars, que fins i tot amenacen l’existència del mercat únic.

El rol d’Europa en el món

Una qüestió vital per a Europa, com assenyala Wolf, és definir el paper que vol exercir en el món, si desitja continuar sent un aliat “servil” dels Estats Units, convertir-se en un pont entre blocs o recuperar l’estatus de potència. La primera opció sembla la més plausible, ja que per tornar a convertir-se en una potència necessitaria una unió política i fiscal molt més profunda, a més de superar les desconfiances internes.

L’ascens de la Xina, l’Índia, Rússia i altres països com a potències econòmiques i militars obliga la Unió Europea a ser un actor amb una única veu en assumptes d’importància global si aspira a ser un dels “pols” rellevants en el futur multipolar. Però, com més activa i independent vulgui ser la Unió Europea, més crucial serà aprofundir en el seu federalisme, un procés plagat d’espines per les reticències nacionalistes.

L’auge populista

L’avanç dels moviments populistes a Europa des de la crisi financera de 2008 i la crisi migratòria de 2016 suposa una amenaça en aquest sentit. La majoria es caracteritzen pel seu euroescepticisme, ja que consideren que l’arrel dels problemes socioeconòmics a Europa és la integració europea i la presa de decisions de Brussel·les.

No estem davant un moviment marginal: un estudi del Pew Research Center mostra que els partits euroescèptics ja ocupen el 29% dels escons del Parlament Europeu, la xifra més alta de la història. Per tant, una part important dels qui prenen les grans decisions sobre el futur de la Unió Europea són també els qui s’oposen a una major integració. I, sense aquesta integració, és difícil que Europa recuperi un paper protagonista en el panorama internacional.

Escassos avenços

La Unió Europea va establir diverses prioritats per al període 2019-2024, entre elles la protecció i la llibertat dels ciutadans, el desenvolupament d’una economia forta, la sostenibilitat a Europa i la promoció dels valors i interessos europeus a escala mundial. Per desgràcia, els avenços en aquests àmbits han estat escassos.

Vivim en un món caracteritzat pel desordre, el creixent proteccionisme i els conflictes entre grans potències. Sens dubte, no és el món amb el qual somiaven els fundadors de la Unió Europea. Però si els seus dirigents actuals desitgen preservar alguna cosa de l’esperit original, haurien d’enfortir les bases del projecte i avançar cap a una sobirania real d’Europa. Per a això seria imprescindible frenar la desindustrialització, impulsar la transformació digital, aprofundir en la integració i establir una veu única en el món.

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

Catalunya millora en productivitat, però aquesta millora no es tradueix automàticament en una percepció real de benestar per a la majoria de la població. El 2024, la productivitat total dels factors va aportar 1,8 punts al creixement del PIB català, que va créixer un 3,5% segons l’Idescat. Dit d’una altra manera: una part rellevant del creixement ja no prové només de treballar més hores o d’acumular més capital, sinó de produir millor.

El problema és que aquesta millora macroeconòmica conviu amb una realitat molt menys lluïda: viure continua sent car, especialment a l’àrea metropolitana de Barcelona. Treballem amb més tecnologia, més eficiència i més capacitat productiva, però, paradoxalment, cada cop costa més arribar a final de mes. Els salaris pugen, sí, però no sempre ho fan al mateix ritme que l’habitatge, l’alimentació, l’energia o els serveis bàsics. I quan el cost de viure s’enfila més ràpid que el marge disponible, la productivitat deixa de ser percebuda com una millora i passa a ser vista com una promesa trencada.

Durant dècades ens han repetit una idea gairebé sagrada: si l’economia creix, la societat millora. Si produïm més, vivim millor. Aquest relat ha estat el pilar del pensament econòmic dominant, assumit com una veritat indiscutible tant per governs com per institucions. Però la realitat quotidiana comença a esquerdar aquesta narrativa.

Catalunya —i Europa en general— ha incrementat la seva capacitat productiva al llarg de les darreres dècades. Les empreses són més eficients, la tecnologia permet fer més amb menys i el PIB continua creixent en termes globals. Tanmateix, aquesta millora no es reflecteix amb la mateixa intensitat en el dia a dia de la majoria de la població. El ciutadà no viu del PIB: viu del sou que li queda després de pagar lloguer, menjar, llum, transport, impostos i deutes.

Aquí és on les dades fan mal. El salari brut anual mitjà a Catalunya va ser de 29.978,69 euros el 2023, un 4,2% més que l’any anterior. Però la mitjana salarial —més representativa del treballador corrent, perquè no queda tan distorsionada pels sous alts— va ser de 25.826,11 euros anuals. Això equival a uns 2.152 euros bruts mensuals en dotze pagues, abans d’impostos i cotitzacions.

El contrast amb el cost de la vida és contundent. Segons l’Àrea Metropolitana de Barcelona, el salari de referència metropolità —és a dir, el salari necessari per cobrir una cistella bàsica i viure dignament— es va situar el 2024 en 1.527,83 euros nets mensuals de mitjana per adult. Però per a una persona sola a Barcelona ciutat el llindar puja fins als 1.886,14 euros mensuals, i per a una persona sola amb fills arriba als 2.719,28 euros.

Això vol dir que una part important de la població no necessita “luxes” per anar justa: només necessita pagar la vida normal. I aquesta és la clau de l’article. El problema no és que la gent visqui per sobre de les seves possibilitats; sovint és que les possibilitats reals han quedat per sota del cost ordinari de viure.

L’habitatge és el gran forat negre. A Barcelona ciutat, el lloguer mitjà anual dels contractes habituals va ser de 1.134,61 euros mensuals el 2025. Per districtes, l’Eixample va arribar als 1.283,96 euros mensuals de mitjana, Gràcia als 1.082,33 euros, Sant Martí als 1.094 euros i Sarrià-Sant Gervasi als 1.603,74 euros. Fins i tot Nou Barris, el districte amb una mitjana més baixa, es va situar en 796,21 euros mensuals.

Aquestes xifres expliquen per què tanta gent percep que el sou s’evapora. Si una persona cobra prop de la mediana salarial catalana i ha de viure sola de lloguer a Barcelona, l’habitatge pot absorbir una part desproporcionada del salari net. I si hi afegim alimentació, subministraments, transport, telefonia, assegurances i impostos, l’estalvi queda reduït a la mínima expressió. No és una sensació: és aritmètica.

La inflació afegeix una segona capa de pressió. El 2025, l’IPC mitjà anual a Catalunya va créixer un 2,4%, però el grup d’habitatge, aigua, electricitat, gas i altres combustibles va augmentar un 4,8% de mitjana anual. Al desembre del 2025, l’IPC interanual català va ser del 2,5%, amb habitatge i restaurants/hotels entre els grups més inflacionistes, tots dos al 4,1%.

Per tant, el problema no és només quant puja el salari, sinó què passa amb les partides que no pots deixar de pagar. Si pugen més els elements bàsics que sostenen la vida quotidiana, el salari real disponible cau encara que el salari nominal augmenti. És la diferència entre “cobrar més” i “viure millor”. I avui aquesta diferència és el centre del malestar.

La trampa fiscal: pagar més sense guanyar més

A aquesta realitat s’hi suma un factor sovint invisible, però determinant: la fiscalitat. Amb la inflació, els ingressos poden augmentar en termes nominals, però això no implica una millora real del poder adquisitiu. Tot i així, els impostos sí que poden créixer. És el que es coneix com a “progressivitat en fred”: una pujada silenciosa de la càrrega fiscal quan els trams i mínims fiscals no s’ajusten plenament a la inflació.

A l’Estat espanyol, aquesta dinàmica conviu amb una recaptació tributària en màxims. El 2025, els ingressos tributaris van assolir els 325.356 milions d’euros, un 10,4% més que el 2024, segons l’Agència Tributària. L’organisme atribueix l’increment a l’augment de les bases imposables i a l’impacte de mesures normatives i de gestió.

El problema és que, per al ciutadà corrent, aquesta explicació macroeconòmica es tradueix en una experiència molt concreta: pagar més IVA perquè els preus són més elevats, pagar més IRPF si el salari puja nominalment, i veure com una part de qualsevol millora salarial queda absorbida abans d’arribar al compte corrent. El sistema fiscal actua com una esponja: reté una part de la pujada abans que aquesta pugui convertir-se en benestar.

El resultat és una paradoxa aparent: el salari pot pujar, però el marge disponible es redueix. I quan això passa, el ciutadà no percep progrés, sinó estrenyiment. No veu “creixement”, veu que cada mes necessita més diners per mantenir el mateix nivell de vida.

En paral·lel, el model econòmic actual tendeix a concentrar el valor generat en mans d’actors amb més capacitat de capturar rendes: grans corporacions, sectors financers, propietaris d’actius i estructures amb influència sobre els centres de decisió. Aquest fenomen no té tant a veure amb produir més com amb controlar millor els fluxos econòmics. Aquí és on la productivitat pot convertir-se en una trampa: si el valor addicional no es distribueix millor, la societat produeix més, però la majoria no viu proporcionalment millor.

Productivitat sense benestar: el gran error

El gran error conceptual és confondre productivitat amb benestar. La productivitat mesura quant produïm amb els recursos disponibles. El benestar mesura com vivim. I avui aquests dos indicadors ja no avancen necessàriament plegats.

Podem tenir empreses més eficients, un PIB a l’alça, més tecnologia i més automatització, però això no garanteix que una família pugui pagar un lloguer raonable, estalviar, tenir fills o afrontar una despesa imprevista sense endeutar-se. La millora productiva només es converteix en progrés social quan arriba al salari, al temps disponible, al cost de l’habitatge, a la capacitat d’estalvi i a la seguretat econòmica.

De fet, aquesta desconnexió es fa evident en el dia a dia: dificultats creixents per accedir a l’habitatge, menys capacitat d’estalvi, dependència del crèdit i una sensació generalitzada d’incertesa econòmica. La riquesa es crea, però no sempre es reparteix de manera equilibrada. Quan la ciutadania percep que viu pitjor, no és una il·lusió ni un error de percepció: és un símptoma clar que el sistema prioritza el creixement quantitatiu, penalitza les rendes del treball i premia el capital, la propietat d’actius i l’especulació.

La pregunta incòmoda és inevitable: de què serveix produir més si la majoria no pot viure millor? Quin sentit té celebrar la productivitat si l’habitatge s’empassa el salari? Quina mena de prosperitat és aquella que fa créixer la recaptació, els beneficis i el PIB, però deixa el ciutadà amb menys marge real?

La resposta passa per replantejar els fonaments del sistema: com es distribueix la riquesa, quin paper tenen els salaris dins l’economia, com es limita el pes abusiu de l’habitatge sobre les rendes del treball, quin nivell de pressió fiscal és sostenible i, sobretot, què entenem per prosperitat en el segle XXI. Perquè la productivitat, per si sola, no omple la nevera, no paga el lloguer i no garanteix una vida digna. Pot ser una eina formidable de progrés. Però si no es tradueix en salaris suficients, preus assumibles i estabilitat vital, deixa de ser una promesa de benestar i es converteix en una trampa perfectament mesurable.

11Onze és la comunitat fintech de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució

Malgrat que el BCE ha continuat apujant els tipus d’interès, la banca espanyola ha mantingut la remuneració mitjana dels nous dipòsits lluny dels tipus oferts per altres països europeus, aprofitant-se de l’alça per guanyar més diners dels seus clients.

El sector bancari de l’Estat espanyol s’ha mostrat com un dels més lents de tota la Unió Europea a reflectir la pujada de tipus d’interès del Banc Central Europeu amb una millor rendibilitat dels dipòsits. De fet, segons dades publicades pel BCE, els bancs d’Espanya i Xipre van ser els únics de la zona euro que van començar l’any reduint la remuneració que paguen pels dipòsits als seus clients particulars. 

La banca espanyola passava d’una remuneració del 0,64% el desembre del 2022 a un 0,59% el gener d’aquest any, mentre que en el conjunt de l’euro zona els bancs pujaven els tipus dels nous dipòsits fins a una mitjana d’un 1,65%. Això ocorria al mateix temps que la diferència d’interessos entre les hipoteques i els dipòsits augmentava en 0,66 punts des del 2019, gràcies al fet que els bancs han encarit el crèdit molt més ràpid que la remuneració dels dipòsits.

Tot això ha passat en un context on la gran banca – CaixaBank, Banc Santander, BBVA, Banc Sabadell, Bankinter i Unicaja – ha guanyat 5.696 milions, un 14% més, en el primer trimestre de l’any en comparació al període anterior, tot i el nou impost a la banca. El conseller delegat de CaixaBank, Gonzalo Gortázar, argumentava que, “no hi ha un benefici extraordinari” i que es tractava d’un resultat “modest”, tot i que el sector financer reconeix que les alces dels tipus d’interès hi han jugat un paper significatiu.

Una justificació que fa aigües

Els bancs es justifiquen argumentant que, tot i les pujades de tipus per part del BCE, no estan pagant més interessos pels dipòsits perquè tenen molta liquiditat. I és veritat que moltes d’aquestes entitats financeres gaudeixen d’una àmplia liquiditat gràcies a les compres de bons i injeccions de capital a llarg termini a causa de les expansives polítiques monetàries dels governs, motiu pel qual, ja no depenen dels dipositants per finançar el seu negoci.

Aquesta explicació, però, sembla poc fonamentada quan tenim en compte que els bancs italians són els que tenen més liquiditat d’Europa – molt per sobre dels espanyols – i, així i tot, paguen més pels dipòsits, en alguns casos fins a un 5% d’interès. A més, bancs espanyols instal·lats a Itàlia, sí que ofereixen una millor rendibilitat pels diners dels seus clients de la que ofereixen a Espanya.

Davant d’aquesta situació d’indiferència del sector financer cap als interessos dels seus clients, no és d’estranyar que, tot que la banca espanyola ha començat a millorar puntualment la remuneració de l’estalvi, durant els dos primers mesos de l’any les famílies espanyoles vagin retirar 18.000 milions d’euros en dipòsits dels bancs espanyols buscant una millor rendibilitat pels seus diners.

Finança les demandes contra els bancs. Fes justícia i aconsegueix rendiments pels teus estalvis per damunt de la inflació gràcies a les indemnitzacions que hauran de pagar els bancs. Tota la informació sobre Finança Litigis la trobaràs a 11Onze Recomana.