L'Estat preveu una demanda massiva de monedes d'or

El passat 21 de febrer la Fábrica Nacional de Moneda i Timbre (FNMT) va rebre autorització del Consell de Ministres per formalitzar la compra de 40 milions d’euros en peces d’or. La intenció és encunyar monedes d’inversió i oferir-les com a un valor refugi enfront de la pressió inflacionista i volatilitat del mercat.

No és cap secret que davant de les crisis econòmiques, l’or és un actiu molt apreciat pels inversors. La demanda d’or en el món va augmentar un 18% l’any 2022 i es va situar en 4.741 tones, la xifra més elevada en més d’una dècada. Les compres d’or per part dels governs i bancs centrals es van disparar fins a una xifra rècord de 1.136 tones que no s’havia vist en els últims 55 anys.

Donat l’actual context d’inflació, la volatilitat dels mercats, la fallida de bancs, i la poca rendibilitat que els bancs ofereixen pels dipòsits, tot i la pujada dels tipus d’interès del Banc Central Europeu (BCE), no és d’estranyar que no només els bancs centrals, si no cada vegada més inversors diversifiquin les seves carteres cap a valors tangibles i de poc risc com l’or.

Les monedes d’inversió, també conegudes com a monedes bullion, encunyades en metalls preciosos, generalment or i plata, juguen un paper fonamental en aquesta diversificació dels estalvis. El valor numismàtic per la qualitat artesanal, el disseny, la importància històrica, el valor commemoratiu i l’estat físic d’una peça poden disparar la demanda dels col·leccionistes i inversors.

Una nova febre de l’or

La FNMT no es va voler quedar enrere i el 2021 va decidir començar a encunyar monedes bullion espanyoles, traient al mercat tot un seguit d’edicions especials de monedes d’or, que segueixen la tradició d’altres cases de moneda mundials com la Royal Mint, South African Mint o la Münze Österreich.

L’escalada de la demanda d’or també s’ha vist reflectida en la previsió de les quantitats de monedes d’or que encunyarà la FNMT. Mentre que per les dues primeres emissions els acords formalitzats amb els proveïdors d’or no van superar 10 milions d’euros, aquesta vegada, el Consell de Ministres ha autoritzat la compra de 40 milions d’euros en or per la producció de monedes d’inversió i col·leccionisme.

Aquest increment exponencial del valor de la contractació respon al volum de vendes efectuades anteriorment i a l’evolució del mercat de l’or al llarg dels últims dos anys, junt amb el context econòmic actual i futur a curt termini. Un fet que sembla confirmar que l’or físic com a valor refugi per excel·lència, sigui en format de lingots o monedes, no només no ha passat de moda, sinó que és més rellevant que mai a l’hora de protegir els nostres estalvis.

Protegir els estalvis amb or físic ha estat una de les principals aportacions d’11Onze a la seva comunitat i, ara, s’amplia el ventall de productes. Per això, davant de la volatilitat, de l’encara alta inflació i de la crisi de confiança creixent en el sistema bancari, l’or torna a reforçar-se com a valor refugi. Descobreix l’Or Llavor a Preciosos 11Onze.

L’economia catalana està conformada per una veritable “gran teranyina”, com l’anomena Roger Vinton en el títol del seu llibre. Davant d’aquesta idea, i de la sospita que els nusos i els actors d’aquesta teranyina estan ben poc explicats, han aparegut de forma recurrent un bon nombre de llibres que intenten desenteranyinar-la. A 11Onze en fem un repàs.

Les reflexions que recollim a continuació, siguin de tall memoríalístic, com els de Josep Pla i Cristian Segura, o en forma d’assaig periodístic, com els de Roger Vinton, Gemma Garcia Fàbregas, Jordi Amat, Pere Cullell i Andreu Farràs, descriuen com funciona l’economia productiva i financera en mans d’unes elits que prefereixen romandre sempre en l’ombra.

• ‘Homenots’, de Josep Pla. ‘Homenots’ és una sèrie de 60 semblances fetes per Josep Pla sobre personatges del seu temps. Es van publicar entre el 1958 i el 1962 a l’Editorial Selecta i entre el 1969 i el 1974 a l’Editorial Destino en quatre volums. En el prefaci d’un dels volums, Pla afirmava que, per a ell, “un homenot és un tipus singular, insòlit, una persona que s’ha significat, en una qualsevol activitat, d’una manera remarcable”. Entre aquests perfils destaquen els de Prat de la Riba, Jaume Bofill, Joan Miquel Avellí i Ramon Godó, entre molts d’altres, que configuren el substrat econòmic i polític del país.
• ‘L’oasi català’ (2001), de Pere Cullell i Andreu Farràs. L’oasi català fa referència a les relacions estretes que es van gestar entre la burgesia catalana i el centralisme de la cort a Madrid del segle XIX. El terme sembla que el va encunyar el periodista Manuel Brunet. I sembla que, avui dia, hi hauria unes 400 persones que representarien aquesta elit catalana repartida en centres culturals i econòmics. Amb aquesta expressió van titular els periodistes Pere Cullell i Andreu Farràs el seu assaig, on expliquen les relacions familiars, educatives i d’estiueig de bona part d’aquests prohoms de la societat catalana, i que abracen tot el ventall polític català.
• ‘Els senyors del boom’ (2014), de Gemma Garcia Fàbregas. La periodista toca a fons una història molt sensible, la de la febre de l’or immobiliari viscuda als Països Catalans i els seus impactes socials, polítics i econòmics, amb informació de primera mà i una anàlisi molt documentada que obre una perspectiva nova sobre els motius d’una catàstrofe anunciada com va ser la de la bombolla immobiliària.
• La gran teranyina (2017), de Roger Vinton. ‘La gran teranyina’ revela l’estructura opaca des d’on determinats agents exerceixen el poder a través del qual controlen fets i situacions que afecten diàriament la nostra societat. Aquest llibre ens permet, en paraules del mateix Vinton, “obrir els ulls i ser conscients de l’immens poder de l’individu”. Una investigació profunda que canvia la percepció que es té de Catalunya i que alguns han considerat un veritable manual de consulta o de brúixola en la selva del poder.
• ‘El fill del xofer’ (2020), de Jordi Amat. Arran de la figura fosca d’Alfons Quintà —periodista, advocat, oficial de la Marina Mercant i jutge, que el 19 de desembre de 2016 va assassinar la seva dona i després es va suïcidar amb una escopeta de caça—, Jordi Amat fa una reflexió sobre el poder. Darrere d’una carrera periodística fulgurant, que transcorre per la direcció de TV3 o les tertúlies d’Intereconomía, s’oculta una trajectòria fosca plena de xantatges, persecucions sexuals, abusos d’autoritat i tripijocs diversos, que mostra com funcionen les clavegueres del poder a Catalunya.
• ‘Gent d’ordre’ (2021), de Cristian Segura. A mig camí entre l’assaig, unes memòries i una crònica periodística, Cristian Segura escriu un retrat exhaustiu de les elits barcelonines. Una societat en transformació per causa de la globalització, de la consolidació de l’estat del benestar i també per l’hegemonia del nacionalisme català. Les elits no desapareixen, es transformen. I Barcelona n’és el paradigma.

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

Es coneix com a recessió una contracció generalitzada de l’activitat econòmica d’un país durant un període de temps determinat que té conseqüències negatives per a l’economia i la societat en general. No obstant això, hi ha estudis que demostren que, en alguns aspectes, una recessió pot tenir efectes positius per a la salut de les persones.

Les recessions econòmiques són generalment percebudes com a fenòmens destructius per a l’economia i la societat. Aquests períodes de creixement econòmic negatiu venen acompanyats d’elevats nivells de desocupació, pobresa i exclusió social que condicionen l’estat del benestar.

La contracció de l’oferta i la demanda provoca que les empreses hagin de reduir costos i no precisin uns certs perfils professionals per a mantenir la seva producció, per tant, reduint l’ocupació. Aquest augment de l’atur comporta una disminució dels ingressos i el poder adquisitiu de les famílies, que tenen dificultats per satisfer les seves necessitats bàsiques, la qual cosa augmenta la pobresa.

En un context de contracció econòmica puja el risc de patir trastorns de salut mental com la depressió o l’ansietat. Així mateix, els efectes d’una crisi econòmica poden afectar a les persones amb baixos ingressos o amb treballs precaris de manera desproporcionada, augmentant la desigualtat econòmica i social. 

Ara bé, paradoxalment, s’ha comprovat que les recessions redueixen la mortalitat, degut en gran part als efectes sanitaris de l’alentiment de l’activitat econòmica. Almenys això és el que es desprèn d’un estudi publicat per l’Oficina Nacional de Recerca Econòmica dels Estats Units i dirigit per l’economista Amy Finkelstein, que ha analitzat els efectes de les recessions en la salut de les persones.

Les recessions ens allarguen la vida

L’anàlisi elaborada per l’economista Amy Finkelstein, constata que les taxes de mortalitat entre els ciutadans estatunidencs van descendir un 0,5% per cada augment de l’1% en la taxa de desocupació durant la gran recessió que es va produir a la fi de la dècada dels anys 2000. Les seves estimacions impliquen que gràcies a aquesta recessió, una de cada 25 persones de 55 anys va guanyar un any més de vida.

També s’observa que com més gran era la desocupació en una zona, més temps s’allargava la vida de les persones, sobretot les majors de 64 anys i les que no tenien un títol universitari. “Aquestes reduccions de la mortalitat apareixen immediatament”, diu l’informe, “i persisteixen durant almenys 10 anys.”

De fet, es corrobora com les persones d’avançada edat són les que es veuen més beneficiades per l’increment de l’esperança de vida, ja que, tot i que per la seva edat estan generalment més exposades a un major risc de mortalitat, resulten ser menys afectades pels efectes negatius de les recessions, com ara una reducció dels ingressos laborals.

Una atmosfera més neta

La principal causa d’una major longevitat de vida és un aire més net. Tots vam poder comprovar com les mesures de restricció de la circulació, derivades del confinament a causa de la crisi sanitària de la Covid-19, van una reducció dràstica del diòxid de nitrogen en les principals ciutats de l’Estat, fins al punt que gaudíem de l’aire més net en l’última dècada.

De la mateixa manera, les emissions de gasos d’efecte d’hivernacle, com els òxids nitrosos, van disminuir entorn del 21% entre 2005 i 2011. La major part d’aquesta reducció es va observar en les zones urbanes i al llarg de les principals autopistes.

L’informe apunta que els causants de defuncions que van disminuir durant la recessió, com les malalties cardíaques, el suïcidi i els accidents de trànsit, també estan relacionades amb una reducció de la contaminació. 

Encara que els autors confirmen recerques anteriors que apunten a una reducció de les morts per accidents de trànsit a causa de la menor circulació de vehicles, la contaminació també pot causar la mort per culpa de l’absorció de partícules en el torrent sanguini i alterar el funcionament del cor. Per tant, augmenten els accidents de trànsit perquè les persones estan més agitades i experimenten una funció cognitiva més lenta en temps real, la qual cosa explica un altre 10-20% de la disminució de la mortalitat.

Els investigadors conclouen que “els resultats suggereixen importants compensacions entre activitat econòmica i mortalitat.” En tot cas, cadascú ha de decidir individualment si compensa tenir una vida més curta per gaudir d’una economia més activa.

Si vols descobrir la millor opció per protegir els teus estalvis, entra a Preciosos 11Onze. T’ajudarem a comprar al millor preu el valor refugi per excel·lència: l’or físic.

El Finança Litigis, que 11Onze Recomana, se simplifica i afegeix demandes sobre habitatge. Aconsegueix rendiments d’entre el 9% i l’11% aportant un mínim de 10.000 €.

A petició de la seva comunitat, 11Onze ha treballat per aconseguir que el seu proveïdor britànic ofereixi les millors condicions en un dels productes que 11Onze Recomana: Finança Litigis. Quines són les millores?

Un càlcul simplificat

Finança Litigis aportarà un rendiment anual fix. Fins ara, el rendiment es calculava en funció de la mitjana de la inflació a Espanya durant el període del litigi. Per fer que els càlculs siguin més senzills, ara els guanys aniran del 9% a l’11% en funció de la quantitat aportada.

Un accés més assequible

Fins ara, Finança Litigis estava dissenyat per a persones que poguessin aportar un capital mínim de 25.000 €. Ara, però, s’ha rebaixat la barrera d’accés perquè hi puguin participar estalviadors des de 10.000 €. En el cas de l’aportació mínima, però, la durada del contracte és de dos anys amb un 9% anual.

Demandes sobre habitatge social

Al Regne Unit, si vius de lloguer en un habitatge social que està en mal estat, la llei obliga el propietari a realitzar les reparacions pertinents per tal de garantir una vida digna als inquilins. Però el Regne Unit té el parc d’habitatges més antic d’Europa, ja que gran part dels edificis van ser construïts durant la revolució industrial i l’època victoriana. Tot i que aquests habitatges són apreciats per les seves característiques estètiques, la seva antiguitat requereix un esforç de conservació i manteniment que no sempre es du a terme.

Molts d’aquests habitatges són propietat d’ajuntaments o d’Associacions d’Habitatges Socials, que estan creant un greuge a inquilins amb pocs recursos. 

Guanys i justícia social

Finança Litigis que 11Onze Recomana és un producte de justícia social, perquè permet finançar les demandes contra bancs i institucions que abusen dels ciutadans. Ara mateix, el nostre proveïdor britànic s’encarrega d’aconseguir finançament per litigis amb un percentatge de victòria superior al 90%. Això es deu al fet que està provat que molts grans bancs van cometre pràctiques il·legals contra els seus clients i han hagut d’aprovisionar més de 60.000 milions d’euros. Per la seva banda, els ajuntaments són responsables d’haver descuidat els seus habitatges socials, provocant un perjudici als inquilins que hauran de ser indemnitzats. Finança Litigis, que 11Onze Recomana, permet tirar endavant aquestes demandes finançant la feina del despatx d’advocats responsable. A canvi, els beneficis es reparteixen entre els demandants i aquells que financin les demandes. 

Més rendible i més segur?

Finança Litigis és un producte que a curt termini, 1 o 2 anys en funció de la quantitat, genera uns guanys alts, entre el 9% i l’11%, molt per damunt de la mitjana dels fons d’inversió espanyols (1,91% de benefici mitjà els darrers 15 anys) o dels rendiments dels comptes que ofereix Apple als seus clients americans. Apple ofereix el 4,5% mentre que el mínim de Finança Litigis dobla aquest import. En qualsevol cas es tracta d’un producte de baix risc perquè el capital aportat pels litigis està assegurat amb una assegurança AM Best que el cobreix totalment, independentment de la quantitat aportada.

Si vols descobrir com aconseguir guanys pels teus estalvis amb un producte de justícia social, 11Onze Recomana Finança Litigis.

Els bancs que faciliten el negoci del sector de la defensa i el control de fronteres han incrementat les seves inversions en empreses armamentístiques. 

Aquesta és la conclusió d’un informe publicat el mes de març que va ser elaborat pel Centre Delàs d’Estudis per la Pau arran de la campanya Banca Armada, amb el qual pretén informar i sensibilitzar a la societat perquè exigeixi que les entitats financeres tallin tota la seva relació amb les indústries de defensa i seguretat.

Es tracta d’una iniciativa finançada per l’Ajuntament de Barcelona dins del marc del projecte “De la banca armada a la banca ètica, el desarmament comença aquí”, que, a més del Centre Delàs, ha comptat amb la participació de diverses entitats que treballen en l’àmbit de la desmilitarització, del finançament ètic i de la cultura de la pau, com la ‘Fundación de Finanzas éticas”, la Coop57, i l’Alternativa Antimilitarista Moc.

Concretament, l’informe, es fixa en els actors que faciliten la militarització dels països al voltant de la Mediterrània i el control de fronteres, que els activistes de la campanya descriuen com a ‘guerra de fronteres’. Paral·lelament, critica a la Unió Europea per fer que les seves fronteres siguin cada vegada més impenetrables davant de l’allau d’immigrants, victimitzant i vulnerant els drets d’aquestes persones.

Tota la gran banca hi està involucrada

Dins del rànquing internacional de la Banca Armada no se salva pràcticament ningú, hi consten grans inversors institucionals, entitats financeres i companyies asseguradores, la major part d’elles radicades als Estats Units. Pel que fa a la Unió Europea, destaquen entitats com Deutsche Bank, BNP Paribas Crédit Agricole i Barclays Bank. 

En aquesta llista també hi trobem al Banco Santander i al BBVA amb 4.985 i 4.752 milions de dòlars, respectivament, seguides de la Societat Estatal de Participacions Industrials (SEPI), una entitat pública, amb 4.129 milions, les úniques entitats de l’estat Espanyol es troben en aquest rànquing mundial.

Respecte al País Valencià, en destaquen entitats bancàries com el grup Bankia-CaixaBank i el Banco Sabadell, amb 182 i 95 milions respectivament. Concretament, entre crèdits i préstecs, CaixaBank ha invertit fins a 110 milions d’euros en Boeing i Banco Sabadell 66 milions en Airbus. Tot i que es tracta d’empreses aeroespacials que només tenen una part de la seva facturació en sector de defensa, especialment Airbus amb un 82% dedicat a l’aviació comercial i el 18% a la indústria de defensa, l’informe també inclou les seves empreses subsidiàries i participacions en entitats que sí que tenen una relació directa amb la indústria armamentística.

Potser el més sorprenent d’aquest informe és la presència de cooperatives de crèdit com Caixa d’Enginyers i Caja Rural, ja que tenen inversions en empreses que contribueixen al control de fronteres a través de la fabricació de radars o consultoria tecnològica de l’espai fronterer Schengen. I és que davant d’un sector industrial totalment globalitzat, que acapara tota mena d’empreses no només del sector aeroespacial sinó d’altres àmbits tecnològics, desvincular la banca de la indústria de defensa, dos sectors altament polititzats, sembla pràcticament missió impossible.

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

Els ‘forwards’ i els ‘swaps’ de divises generen futures obligacions de pagament que no apareixen en els balanços ni en les estadístiques oficials de deute. Segons el Banc de Pagaments Internacionals, aquest deute ocult ascendeix a 39 bilions de dòlars en el cas dels bancs i a 26 bilions en el de les entitats no bancàries amb seu fora dels Estats Units.

Els ‘forwards’ de divises són contractes vinculants que fixen el tipus de canvi per a la compra o venda d’una divisa en una data futura, mentre que els ‘swaps’ de divises són acords entre dues parts per intercanviar pagaments d’interessos de préstecs en dues divises diferents.

Els primers serveixen de cobertura davant la volatilitat del mercat canviari. Els segons solen utilitzar-se per aconseguir finançament en moneda estrangera amb un tipus d’interès més favorable que els dels crèdits que es poden obtenir en un mercat estranger. Però ni els uns ni els altres es reflecteixen en els balanços de les empreses ni en les estadístiques oficials de deute.

Creixement exponencial

El problema és que, com adverteix el Banc de Pagaments Internacionals (BIS per les seves sigles en anglès), a mitjan 2022 els bancs de fora dels Estats Units amb accés directe al crèdit de la Reserva Federal devien uns “39 bilions de dòlars” si sumem els seus ‘forwards’ i ‘swaps’ de divises. És més del doble del deute en dòlars que consta en els seus balanços i més de deu vegades el seu capital.

En el cas de les entitats no bancàries amb seu fora dels Estats Units, l’import ascendeix a “26 bilions de dòlars”, el doble del deute en dòlars que consta en els seus balanços i 9 bilions més del que devien l’any 2016.

El volum total d’aquest deute gairebé s’ha doblat respecte a l’any 2008. Els inversors han aprofitat la relaxació monetària i uns tipus d’interès ultrabaixos per a augmentar el seu palanquejament a la recerca de majors rendiments.

Fora del balanç

Aquest mercat de divises porta implícit un enorme endeutament en dòlars que queda ocult, ja que, a diferència d’altres derivats com els acords de recompra o ‘repos’, les obligacions de pagament dels ‘forwards’ i ‘swaps’ de divises es registren fora del balanç.

Les obligacions de pagament d’aquests derivats ascendeixen a quantitats astronòmiques. Considerant totes les divises, els imports pendents a la fi de juny de 2022 van assolir els 97 bilions de dòlars, 30 bilions més que l’any 2016 i pràcticament el mateix que el PIB mundial.

Només l’abril de 2022 el volum d’operacions amb aquesta mena de derivats es va acostar als 5 bilions de dòlars diaris, segons el BIS, dos terços de la facturació diària mundial de divises.

Protagonisme aclaparador del dòlar

Com a moneda vehicular, el dòlar es troba a un costat del 88% de les posicions vives, segons dades del BIS. I és que fins i tot un banc que vulgui fer un ‘swap’ entre dues divises diferents del dòlar, recorreria a aquesta moneda com a pas intermedi.

Com destaca el BIS, “gran part d’aquest deute és a molt curt termini”, per la qual cosa “les necessitats de refinançament resultants provoquen restriccions de finançament en dòlars”. De fet, gairebé quatre cinquenes parts dels imports pendents a la fi de juny de 2022 vencien en menys d’un any.

La falta d’informació directa sobre aquests derivats dificulta a les autoritats monetàries preveure la magnitud i la geografia de les necessitats de refinançament en dòlars. Com a conseqüència, resulta més complicat restablir el flux fluid de dòlars a curt termini en el sistema financer quan és necessari, especialment en temps de crisi i quan el dòlar ha experimentat una important revaloració.

Risc sistèmic?

Com adverteix el BIS, el palanquejament ocult i el desajustament de venciments en les carteres dels fons de pensions i les companyies d’assegurances “podrien plantejar un repte polític” per garantir el flux fluid de dòlars en la pròxima gran crisi. Cal no oblidar que la demanda de dòlars augmenta en moments d’incertesa en els mercats.

A més, donada l’enorme escala d’aquest deute, un volum rellevant d’impagaments podria tenir greus efectes sistèmics.

Si vols descobrir la millor opció per protegir els teus estalvis, entra a Preciosos 11Onze. T’ajudarem a comprar al millor preu el valor refugi per excel·lència: l’or físic.

El grup dels BRICS, que agrupa a les dues grans economies emergents (la Xina i l’Índia) i a tres dels principals productors de matèries primeres (el Brasil, Rússia i Sud-àfrica), està treballant en la seva pròpia moneda. La Xina és el gran impulsor d’una divisa que, a diferència del dòlar o de l’euro, podria estar recolzada per l’or i altres matèries primeres.

Durant una visita a Shanghai al Nou Banc de Desenvolupament, creat pels BRICS, Luiz Inácio Lula da Silva, president del Brasil, insistia fa uns dies en la idea de trobar una alternativa al dòlar en els pagaments internacionals. “Per què una institució com el banc dels BRICS no pot tenir una moneda per finançar les relacions comercials entre el Brasil i la Xina o entre el Brasil i tots els altres BRICS?”, plantejava el mandatari brasiler.

La Xina i Rússia han estat les principals impulsores d’aquesta idea, que ha estat ben rebuda per la resta dels BRICS i altres països emergents.

Vladímir Putin anunciava a mitjan any passat que el grup dels BRICS estava treballant en el desenvolupament d’una nova moneda de reserva basada en una cistella de divises per als seus països membres. I el ministre d’Afers exteriors rus, Serguei Lavrov, va indicar al gener que el tema es debatria en la cimera dels BRICS que se celebrarà a Sud-àfrica a l’agost d’aquest any.

Primers passos en un món multipolar

Aquestes declaracions han de situar-se en el context de la nova política exterior russa, anunciada recentment per Vladímir Putin, que situa a l’Índia i la Xina en primer pla i aspira a potenciar el protagonisme de Moscou en agrupacions com la dels BRICS per “adaptar l’ordre mundial a les realitats d’un món multipolar”.

De moment, Pequín ha intensificat els seus esforços per utilitzar la seva pròpia moneda en el comerç exterior. Així, fa unes setmanes els presidents de la Xina i Rússia acordaven fomentar l’adopció del iuan xinès com a moneda de liquidació amb les economies emergents. I el Brasil i la Xina van prendre mesures el mes passat per facilitar la liquidació de les seves operacions en la moneda d’un dels dos països. L’objectiu: reduir costos financers en eliminar una tercera divisa de les transaccions.

Una nova moneda per a un nou món

El vicepresident de la Duma estatal russa, Alexander Babakov, declarava fa uns dies que “la transició a les liquidacions en monedes nacionals és el primer pas”. Segons ell, el següent moviment seria “posar en circulació una moneda digital o qualsevol altra forma de moneda fonamentalment nova en un futur pròxim.”

La veritat és que en els últims temps s’han multiplicat els contactes entre representants del Brasil, Rússia, l’Índia, la Xina i Sud-àfrica per a llançar una nova divisa que, segons fonts russes, estaria garantida amb or i altres matèries primeres.

En aquest sentit, cal tenir en compte que només al novembre i desembre de l’any passat el banc central xinès va anunciar la compra de 62 tones d’or, elevant les seves reserves totals a més de 2.000 tones per primera vegada en la història, segons dades del World Gold Council. I sembla que el ritme de compra d’or per part de diversos bancs centrals s’ha intensificat en el que portem de 2023.

Un grup molt heterogeni

Els crítics amb aquest projecte de nova divisa apunten a les grans diferències que existeixen entre els cinc països del grup en termes de producció, creixement i obertura financera. N’hi ha prou amb dir que el PIB real per càpita a preus constants entre 2008 i 2021 va augmentar un 138% a la Xina, un 85% a l’Índia, un 13% a Rússia i un 4% al Brasil, mentre que es va contreure un 5% a Sud-àfrica.

Un altre factor distorsionador és que el pes aclaparador de la Xina en el grup. Les dades més recents del Fons Monetari Internacional indiquen que el gegant asiàtic suposa el 72% del PIB conjunt dels cinc països. I el domini xinès es veu reforçat pel fet que és un soci comercial clau per als exportadors de matèries primeres.

A més, els interessos estratègics dels cinc integrants del grup no estan massa alineats a causa, precisament, de les grans diferències en les seves economies.

Tot i això, la idea d’una nova moneda va cobrant forma. I altres països, com l’Argentina, l’Iran, Indonèsia, Turquia, l’Aràbia Saudita i Egipte ja han manifestat el seu interès per unir-se a aquest bloc econòmic. El sistema financer internacional podria estar a les portes d’un canvi radical que potser ens retornarà al patró or o quelcom similar.

Si vols descobrir la millor opció per protegir els teus estalvis, entra a Preciosos 11Onze. T’ajudarem a comprar al millor preu el valor refugi per excel·lència: l’or físic.

Catalunya va captar 4.643,9 milions d’euros en inversions estrangeres durant el 2023, la xifra més alta des del 2016. La captació de capital va remuntar en l’últim trimestre de l’any i es va disparar fins als 2.486,9 milions, gairebé la meitat de l’acumulat en tot l’any. 

La inversió de capital estranger a Catalunya va assolir els 4.643,9 milions d’euros durant el 2023, segons les dades publicades aquest dimecres pel Ministeri d’Economia, Comerç i Empresa. Aquesta xifra és gairebé un 18% més alta que la de l’any anterior, quan la captació de capital estranger va ser de 3.936 milions d’euros. Unes dades que representen el volum d’inversió més elevat de la sèrie històrica i el més elevat des del 2016.

Destaca la captació de capital en l’últim trimestre de l’any, en què es va disparar fins als 2.486,9 milions, gairebé la meitat de l’acumulat en tot l’any. En el conjunt de l’Estat, Catalunya va ser la segona comunitat que va acumular més inversions estrangeres, només per darrere de Madrid amb 15.323,2 milions. 

Tanmateix, cal tenir en compte que l’estadística del ministeri espanyol comptabilitza les inversions estrangeres als territoris on les empreses tenen la seu social, independentment d’on es materialitzin després. Això es coneix com l’efecte capitalitat de Madrid sobre la resta de territoris i, en el cas català, també respon a la campanya de propaganda del govern de l’Estat per fer veure que les empreses fugien de Catalunya a conseqüència del referèndum de l’1 d’octubre del 2017.

Per sectors, a Catalunya durant l’últim any han destacat les inversions en metal·lúrgia (414 milions), productes metàl·lics (391 milions), programació i consultoria (256 milions), activitats immobiliàries (255 milions) i serveis financers (123 milions), entre altres. Pel que fa als països, van ressaltar Alemanya (847 milions), Xipre (91 milions), Brasil (91 milions) i Bèlgica (66 milions).

Retrocés de la inversió a Madrid i al conjunt de l’Estat

Tot i el biaix en les dades recopilades, la captació de capital estranger a Madrid va retrocedir un 12,7% interanual. De la mateixa manera, al conjunt d’Espanya la inversió estrangera durant l’any passat va caure un 18,5%, fins als 28.214,9 milions d’euros. S’allunya així de les dades registrades en 2022, quan la inversió en termes bruts va aconseguir els 34.178 milions d’euros.

Aquesta xifra també queda molt lluny dels 55.568 milions del 2018, el millor any en captació de capital forà fins a la data actual. La moderació del creixement econòmic, la inestabilitat política, la pujada dels costos financers i la mala gestió en l’execució dels fons europeus són algunes de les causes que hi ha al darrere de la davallada en inversions al conjunt de l’Estat.

L’extracció de cru de petroli i gas natural (3.400 milions d’euros), és el sector que va atraure més inversió estrangera a l’Estat espanyol, seguit del comerç a l’engròs (3.015 milions), les telecomunicacions (2.472 milions) i subministrament d’electricitat i gas (2.080 milions).

Quant als països d’origen de les inversions, Luxemburg se situa líder amb 10.575 milions d’euros. Un país sol ser la base d’operacions per a molts inversors internacionals gràcies a la seva baixa fiscalitat. El segueixen el Regne Unit (3.270 milions), Alemanya (2.943 milions), Països Baixos (2.287 milions) i França (1.929 milions).

Rècord d’inversió estrangera captada per la Generalitat

La publicació de les dades del ministeri arriba només uns dies després que la Generalitat anunciés un rècord de captació d’inversió estrangera de 880 milions d’euros a través d’ACCIÓ, la seva agència per a la competitivitat de l’empresa. 

Encara que aquesta xifra no contemplava el total publicat aquesta setmana pel departament de l’administració espanyola, equival a un increment del 42% respecte a l’any anterior i és la més alta de la sèrie històrica, que arrenca l’any 1985. 

Això s’ha traduït en la creació de 4.533 llocs de treball, un 31% més que el 2022, i la materialització de 112 projectes d’inversió d’empreses estrangeres, un 19% més que l’any anterior, segons el balanç de Catalonia Trade & Investment, la unitat d’Inversió i Empreses Estrangeres d’ACCIÓ.

El conseller d’Empresa i Treball, Roger Torrent, destacava que “són xifres extraordinàries, de rècord, que demostren com és de competitiva Catalunya en l’entorn empresarial, que els inversors internacionals confien en el nostre país i que tenim tots els ingredients perquè es puguin fer inversions amb garanties i amb potencial de creixement.”

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

A mesura que s’allarga l’esperança de vida de la població mundial i es redueix la taxa de natalitat, calen nous plantejaments per fer front als reptes socials i econòmics. Un estudi del Fòrum Econòmic Mundial detalla els principis a seguir per garantir el benestar i la prosperitat de la societat enmig d’aquest canvi de paradigma demogràfic.

L’èxit del desenvolupament socioeconòmic comporta l’envelliment de la població. A les millores en nutrició, medicina, sanejament, educació i benestar econòmic que allarguen l’esperança de vida de la població, s’hi afegeix una reducció de la taxa de natalitat, ja sigui per l’èxode de la població rural a les grans ciutats o perquè la gent té altres prioritats.

El cas és que el món està envellint a gran velocitat. Les persones de més de seixanta anys ja representen l’11% de la població mundial i, d’aquí a 2050, aquesta xifra augmentarà fins al 22%. A Espanya, es preveu que en aquesta data hi hagi 23,3 milions de persones de més de cinquanta anys, la meitat de la població.

Això tindrà un important impacte econòmic i social. A mesura que s’allarga l’esperança de vida, s’incrementa la proporció de població més gran que té una dependència econòmica, al mateix temps que hi ha menys persones que puguin contribuir a pagar les pensions d’una població envellida. 

És a dir, es fa difícil garantir el benestar d’aquesta població envellida. Segons dades de l’Organització Mundial de la Salut, mentre que l’esperança de vida s’ha incrementat en més de sis anys del 2000 al 2019, l’esperança de vida saludable ho ha fet en poc més de cinc anys. 

Per tant, cal implementar noves mesures per a garantir que l’economia de la longevitat no estigui renyida amb el benestar de tota la població i tingui un impacte positiu enmig del canviant panorama demogràfic mundial.

Els 6 principis de l’economia de la longevitat

L’estudi fet pel Fòrum Econòmic Mundial reconeix que no és fàcil abordar els problemes de la longevitat en l’àmbit mundial, ja que cada país té una realitat diferent: diversos sistemes de pensions i jubilació, edats de jubilació divergents i diferents opcions per gènere o professió. Això no obstant, proposa un conjunt de sis principis als quals es poden subscriure les empreses, els governs i les societats.

1. Assegurar l’estabilitat financera davant esdeveniments clau de la vida. Gairebé el 40% de la població mundial enfronta inestabilitat financera a causa d’interrupcions no planificades de la seva carrera professional, malalties o jubilacions inesperades i els resultaria impossible o molt difícil accedir a diners d’emergència en un termini de trenta dies. A dues terceres parts de la població els preocupa no tenir suficients diners per a les despeses mensuals normals i la meitat es quedaria sense estalvis en un mes si perdés els seus ingressos, mentre que una tercera part ho faria en una setmana.

   Per tant, cal fomentar la col·laboració publicoprivada per a dissenyar polítiques i programes que protegeixin les persones de caure en la pobresa a conseqüència d’esdeveniments vitals clau i facilitar als treballadors l’accés a vehicles d’estalvi financer i d’assegurances, de manera existeixi un coixí financer i no hi hagi el perill de sobreviure als estalvis.

2. Proporcionar accés universal a educació financera. Només el 33% de la població mundial té coneixements financers suficients, la qual cosa contribueix a les desigualtats econòmiques que estan fortament correlacionades amb les desigualtats d’esperança de vida. En altres paraules, una gran part de la ciutadania no té la capacitat necessària per gestionar les seves finances d’una manera eficaç.

   L’educació financera és una competència necessària essencial en el dia a dia de la ciutadania. És complicat prendre les decisions encertades en la gestió de la llar, la planificació de l’estalvi, la sol·licitud d’un crèdit o la contractació d’una hipoteca si no tenim uns coneixements financers mínims. En conseqüència, és necessària una educació financera completa i imparcial que capaciti a les persones per a prendre decisions financeres amb coneixement de causa.

3. Prioritzar l’envelliment saludable com a base per a l’economia de la longevitat. La principal raó per la qual les persones majors deixen el seu treball abans d’aconseguir l’edat de jubilació és la deterioració de la seva salut. El 80% dels adults dels països en vies de desenvolupament estan preocupats pel cost de les despeses mèdiques i pateixen una malaltia durant una cinquena part de la seva vida.

   S’ha de posar el focus en l’accés equitatiu als serveis sanitaris que puguin facilitar el benestar tant de l’individu com de la societat en general a través de la prevenció i l’atenció mèdica. Procurant retardar o evitar el sorgiment de malalties, sobretot de tipus crònic, i accidents a causa de l’impacte financer que suposen per l’individu i la societat.

4. Evolucionar les ocupacions i el desenvolupament d’habilitats al llarg de la vida per a promoure una força laboral multigeneracional. En l’àmbit global, fines el 25% de les persones de cinquanta-cinc anys o més desitgen treballar, però no poden perquè tenen dificultats per a trobar oportunitats. L’edatisme o la barrera tecnològica són alguns dels impediments amb què es troben i que provoquen que siguin expulsats pel sistema per més que desitgin continuar treballant.

   Els canvis demogràfics i les innovacions tecnològiques exigeixen que les ocupacions i la capacitació s’adaptin i evolucionin, permetent a les persones prolongar els seus anys de treball com desitgin. La formació contínua i l’actualització permanent haurien de ser habituals per a les persones i per a les empreses, i ser secundades o promogudes pel govern i les organitzacions.

5. Dissenyar sistemes i entorns per a la connexió social i el propòsit. L’estudi recalca la importància de la connexió social. La gent gran socialment aïllada té un major risc de patir una malaltia i una mort prematura. De fet, són nombrosos els estudis que han pogut comprovar científicament la correlació entre solitud i malaltia.

   És necessari fomentar el disseny i la promoció de sistemes i entorns per a la connexió social pot mitigar aquests efectes. Al mateix temps, call lluitar contra l’edatisme i així evitar aquesta doble discriminació que aïlla les persones de més cinquanta anys de la societat i que pot arribar a conduir-les a la pobresa.

6. Abordar les desigualtats de longevitat, incloent-hi diferències de gènere, raça i classe. Les pensions no es distribueixen equitativament, les dones reben, de mitjana, un 26% menys de pensió per jubilació que els homes. Dins d’un mateix país, hi ha situacions de desigualtat en l’esperança de vida en funció al nivell d’ingressos dels ciutadans, o la seva ètnia.

   La defensa de la igualtat salarial i de pensions, així com el suport als cuidadors informals, són alguns dels elements crucials per a garantir que la seguretat financera i els beneficis de la longevitat puguin ser més accessibles per a tots.

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

La banca de reserva fraccionària és un sistema en el qual només una part dels dipòsits ha d’estar disponible per a la seva retirada. La resta es pot utilitzar per invertir o concedir préstecs que contribueixen a expandir l’economia. En l’actualitat, és el sistema bancari emprat en la majoria de les economies del món.

Els dubtes generats sobre la solvència del Silicon Valley Bank i el Credit Suisse van dur els seus clients a retirar els dipòsits de manera massiva al març. Cap dels dos comptava amb les reserves suficients per fer front a l’allau d’estalviadors i empreses que volien emportar-se els seus diners. El primer va acabar col·lapsant i el segon va haver de ser adquirit per UBS després d’una injecció de liquiditat milionària per part del banc central suís.

Els sistemes bancaris en la majoria dels països obliguen les entitats de crèdit a mantenir una petita part dels dipòsits dels seus clients en reserva per fer front a les retirades de fons, sigui en diners físics o en instruments molt líquids. La resta es pot dedicar a inversions i préstecs que contribueixen al creixement de l’economia en mantenir el flux de diners. Aquesta és la base de la banca de reserva fraccionària.

Aquest tipus de banca fa possible un fenomen denominat multiplicador bancari, que expandeix els diners en circulació quan, en rebre un dipòsit, el banc només manté una petita fracció en reserva i presta la resta. D’aquesta manera, dues persones són titulars dels mateixos diners, la que ha fet el dipòsit i la que ha rebut el crèdit. Per això la base monetària, és a dir, els diners reals, és inferior als agregats monetaris del sistema financer.

Més enllà de les seves reserves pròpies, si un banc necessita liquiditat addicional per finançar préstecs, liquidar dipòsits o complir altres obligacions, pot manllevar diners a altres bancs. O, en última instància, recórrer a la finestreta de descompte del banc central del seu país, on pot aconseguir diners a un tipus d’interès més elevat.

El risc del pànic bancari

El problema de la banca de reserva fraccionària és el constant risc d’insolvència davant la retirada massiva de fons d’una entitat, especialment pel procés de desregulació viscut pel sector des dels anys vuitanta del segle passat. En una situació de pànic com la que van viure els clients del Silicon Valley Bank i Credit Suisse, existeix el risc que les retirades de diners superin les reserves disponibles i la capacitat del sistema per injectar la liquiditat suficient.

Es considera que la banca de reserva fraccionària té les seves arrels en l’edat mitjana i va néixer vinculada al comerç de metalls preciosos. Els orfebres van començar a utilitzar l’or dipositat en els seus establiments per emetre préstecs amb interessos a través de pagarés que més tard s’utilitzaven com a mitjà d’intercanvi. Els pagarés emesos van acabar superant la quantitat d’or físic que tenien sota custòdia.

A partir del segle XVII es van generalitzar els bancs que emetien paper moneda. Ja en el segle XIX milers d’entitats en feien. La crisi originada per la fallida de moltes d’elles va dur a la creació dels bancs centrals, que havien de recolzar la moneda que emetien en exclusiva.

La situació de l’eurozona

En l’actualitat, les entitats de crèdit de l’eurozona estan obligades a mantenir en el seu banc central nacional com a mínim l’equivalent a l’1% de passius específics, principalment dipòsits de clients. Això equival a uns 165.000 milions d’euros, segons dades del Banc Central Europeu (BCE). Com indica el Banc d’Espanya, es tracta “d’un instrument de política monetària que afecta les necessitats estructurals de liquiditat del mercat i permet estabilitzar els tipus d’interès a curt termini”.

Aquestes reserves mínimes obligatòries es fixen per a un període de sis a set setmanes, que es coneix com a “període de manteniment”. L’import dels fons que s’han de reservar es calcula en funció del balanç de l’entitat abans que comenci el període de manteniment.

Al final de cadascun d’aquests períodes, els bancs centrals nacionals de l’eurozona paguen interessos a les entitats privades per aquestes reserves mínimes. Aquesta remuneració ha estat vinculada històricament al tipus d’interès de les operacions principals de finançament (OPF), però des de finals de 2022 les reserves mínimes es remuneren al tipus d’interès aplicable a la facilitat de dipòsit. Aquest canvi ajusta millor l’interès pagat per les reserves mínimes als tipus vigents en els mercats monetaris.

La vulnerabilitat de la banca dels Estats Units

El març de 2020, la Reserva Federal va reduir a zero els requisits de reserves per a totes les institucions dipositàries. En el seu lloc, ara es paga als bancs un tipus d’interès específic sobre el seu saldo de reserva per a fomentar el manteniment de reserves.

Aquesta mesura, encaminada a injectar liquiditat en l’economia nord-americana durant la pandèmia, ha augmentat el risc en el sistema bancari dels Estats Units, com es va poder comprovar en el cas del Silicon Valley Bank.

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!