L'exemple d'Islàndia que Espanya no va seguir

El rescat del sistema bancari espanyol va requerir la injecció de més de cent mil milions d’euros, que no van servir per a revitalitzar l’economia. Era possible una altra fórmula? La veritat és que Islàndia va sortir enfortida de la gran crisi financera que va viure entre 2007 i 2009.

Ara fa deu anys de la decisió del Govern espanyol de prendre el control de Bankia, en aquell moment la quarta entitat financera més gran de l’Estat. Ho va fer convertint en accions un préstec de gairebé 4.500 milions d’euros. L’entitat va acabar fusionant-se al 2020 amb CaixaBank, o sent absorbida per aquesta última entitat, segons com es vulgui veure.

“Aquí no hi ha un cost per als contribuents espanyols”, deia Luis de Guindos, ministre d’Economia, durant els dies de la intervenció. Però el que en principi no anava a tenir cost per a l’Estat ha acabat amb una injecció de capital de més de 22.000 milions d’euros, tot i que potser s’acaba recuperant una part algun dia.

Bankia és una més de la llista d’entitats financeres rescatades per l’Estat espanyol arran de la crisi financera de 2008, que també va portar a la intervenció de Caja de Ahorros del Mediterráneo, Banco de Valencia, CatalunyaCaixa, NovaCaixaGalicia, Unnim, Caja de Ahorros de Castilla-La Mancha, Cajasur, Banco Mare Nostrum, Banc CEISS, Banco Gallego, Banca Cívica, Grupo Cajatres, Liberbank i Caja Rural Mota del Cuervo.

En total, el Tribunal de Comptes ha quantificat en més de 122.000 milions els recursos destinats a la reestructuració d’aquestes entitats, que han acabat absorbides pels grans bancs espanyols. El Fons de Reestructuració Ordenada Bancària (FROB) va comprometre més de 77.000 milions d’euros; el Fons de Garantia de Dipòsits, més de 35.000 milions, i el Banc d’Espanya, gairebé 10.000 milions.

Diners difícils de recuperar

El Banc Central Europeu reconeixia en un informe elaborat al 2015 que les injeccions de capital a la banca espanyola es van realitzar de manera que la devolució dels diners públics era inviable.

En realitat, es va tractar d’una espècie de regal de milers de milions al ‘lobby’ bancari. Molts títols es van adquirir per un valor superior al real i era evident que una part important dels actius traspassats a la Societat de Gestió d’Actius Procedents de la Reestructuració Bancària (Sareb) generarien pèrdues milionàries a l’Estat. Segons estimacions del Banc d’Espanya, la festa acabarà costant al contribuent un mínim de 60.600 milions d’euros.

És justificable aquest desemborsament públic? Després de l’experiència de la Gran Depressió estatunidenca pel crac de 1929, en la qual la caiguda del sector financer va tenir un efecte demolidor en la resta de l’economia, molts experts han defensat la conveniència de rescatar als grans bancs per a evitar el col·lapse econòmic.

L’argument és que per als contribuents resulta menys onerós el rescat que les conseqüències de la recessió. Tot i això, no tots els països han seguit l’ortodòxia acadèmica.

La via islandesa

L’any 2000 Islàndia era un país de 300.000 habitants amb un PIB que no arribava als 10.000 milions d’euros. Però en pocs anys el seu sector bancari es va hipertrofiar gràcies a suculents interessos que van atreure gran quantitat de dipòsits des d’altres països.

El boom de les seves entitats financeres va fer enlairar l’economia del país, que més que va doblegar el seu PIB entre 2001 i 2007. El crèdit fluïa a l’illa com si d’un mannà es tractés i la corona islandesa es va disparar en el mercat de divises.

No obstant això, la fallida de Lehman Brothers al setembre de 2008 va punxar la bombolla islandesa. En pocs dies, les tres principals entitats financeres de l’illa (Glitnir, Landsbanki i Kaupthing) van declarar suspensió de pagaments.

En lloc d’injectar milers de milions en aquests bancs privats, Islàndia els va deixar caure i va crear noves entitats per a gestionar les restes del naufragi. Després de múltiples protestes, la dimissió d’un Govern i diversos referèndums, el país va decidir salvaguardar els dipòsits dels islandesos i va rebutjar fer-se càrrec de l’enorme quantitat de dipòsits estrangers.

És cert que aquesta via no va sortir gratis als contribuents, ja que Islàndia va destinar un 20% del PIB a fer neteja del sector, segons estimacions de l’OCDE. Però l’economia es va recuperar amb energia en els anys següents. Després d’una caiguda de gairebé un 40 % entre 2007 i 2009, el PIB va tornar a remuntar i al 2017 ja superava els nivells previs a la crisi. Per contra, Espanya mai ha tornat a igualar els nivells de 2008.

11Onze és la comunitat fintech de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

Quan Europa va emergir del caos de la Guerra dels Trenta Anys, a mitjan segle XVII, va decidir reordenar-se. Amb la Pau de Westfàlia (1648) i, poc després, el Tractat dels Pirineus (1659), el continent va consagrar una nova arquitectura política: cada rei regnaria dins del seu territori, i aquest quedaria tancat per una frontera jurídica. D’aquella operació de redisseny territorial en va néixer un món nou —el dels estats nació—, un invent jurídic que convertiria la geografia en propietat i la diversitat en sospita.

Durant segles, aquest sistema ha funcionat amb una eficiència tant brutal com sòlida, donant lloc a exèrcits regulars, monedes estables i burocràcies capaces de controlar el territori amb la mateixa fredor amb què traçaven els mapes. La frontera va deixar de ser una zona d’intercanvi per convertir-se en una línia de separació. I amb ella, Europa es va creure immortal. 

Però el temps desgasta totes les geometries. En ple segle XXI, les línies traçades a Westfàlia s’han començat a fondre, com si les fronteres del mapa polític europeu fossin de cera. Això ha permès que el capital circuli sense adreça, que les empreses operin sense pàtria i que les persones es moguin més per necessitat que no pas per vocació. En aquest nou escenari, el vell estat nació s’assembla cada cop més a una fortalesa buida: perfecta en la forma, però buit en el contingut. De fet, sembla que tornem a trobar-nos davant “La muntanya màgica” de Thomas Mann (1924), on l’autor va retratar brillantment els anys vint com una Europa reclosa, malalta i fascinada per la seva pròpia febre.

La fractura interior

L’Europa d’avui pateix una crisi que no és moral, sinó demogràfica i territorial. Les seves societats envelleixen a un ritme vertiginós, fet que provoca que els seus espais interiors es dilueixin progressivament i que el sistema de benestar —construït sobre la premissa d’una població activa abundant— només es pugui mantenir gràcies a l’entrada massiva de capital humà. 

El fet que cada any arribin centenars de milers de treballadors d’orígens diversos, que —com els bàrbars del segle IV— no venen a destruir sinó a sostenir el sistema, evitant el col·lapse. Aquest nou capital humà aporta la força laboral necessària, contribueix netament en la fiscalitat i possibilita que les cotitzacions socials continuïn alimentant els nostres serveis públics. Sense ells, la roda del benestar s’aturaria en sec, cosa que acceleraria la decadència d’Europa. 

Però Europa encara no ha entès que, com la Roma al segle V, només podrà sobreviure si és capaç de transformar la seva estructura política la qual integri de forma orgànica tot aquest capital humà.

Encara que aquesta crisi de població se li superposa a una altra de caràcter geogràfic. El mapa nocturn del continent mostra una Europa litoral il·luminada i un immens interior fosc. Les grans metròpolis —Londres, París, Barcelona, Milà, Madrid, Berlín— concentren la riquesa i el poder, mentre vastes àrees rurals es despoblen fins a convertir-se en deserts humans. És la nova frontera invisible que s’està configurant, on les divisions ja no són entre estats, sinó entre territoris útils i territoris abandonats. 

Els estats nació, nascuts per defensar la seva unitat, es troben ara dividits per dins. L’equilibri fiscal, la redistribució i la cohesió territorial que sostenien el pacte social s’han esquerdat. El sud paga la demografia del nord; l’oest viu del treball de l’est; el centre concentra allò que les perifèries produeixen. El resultat és un sistema desequilibrat que recorda el baix Imperi Romà: burocràtic, endeutat i dependent de fluxos humans que ja no pot controlar ni comprendre. 

De fet, aquest és el model d’Estat que el colonialisme del segle XVIII —francès, anglès o holandès— va exportar arreu del món. El mateix que, amb una arrogància supremacista, va dibuixar línies sobre mapes buits i va imposar per la força de les armes el principi de sobirania territorial com a fórmula universal, desvestida de qualsevol arrelament local. D’aquesta manera, les potències europees van projectar sobre Àfrica, Àsia i Amèrica el seu somni d’ordre racional mitjançant la creació de fronteres rectes, traçades amb escaire sobre deserts, selves o muntanyes desconegudes, encara que això suposés separar pobles que compartien llengua, cultura i economia, o ajuntar-los amb enemics històrics sota una mateixa bandera. 

El resultat va ser una geografia artificial, construïda sobre una arquitectura d’Estat sense fonament social. I quan aquelles colònies van assolir la seva independència, ho van fer sota una herència enverinada: l’estat nació havia estat un model imposat, però sense una societat que el sostingués. Les guerres civils, els genocidis i les fronteres absurdes del segle XX en són la factura. 

Perquè Europa, en voler civilitzar el món, va acabar universalitzant els seus propis errors. I potser ara, davant la seva pròpia crisi interna, el Vell Continent comença a comprendre que aquell patró de frontera rígida i identitat única no era una veritat històrica, sinó una anomalia del seu passat.

El futur passa pel limes

Durant el Baix Imperi, quan Roma va començar a esfondrar-se sota el seu propi pes, els pobles germànics van travessar el limes no pas per destruir l’Imperi, sinó per formar-ne part. Volien ser romans i, contràriament al que sovint es creu, la seva aportació —de mà d’obra, soldats, agricultors i tributs— va ser cabdal per mantenir viu el sistema. A partir d’aquell moment, aquest nou capital humà va permetre continuar roturant terres i mantenir en funcionament l’Estat.

Avui, la història sembla tornar sobre les mateixes passes. L’Europa que va inventar el concepte d’estat nació veu com el seu model s’esgota i, alhora, com noves poblacions n’alimenten la continuïtat. En el fons, és el mateix procés que ja va experimentar el Vell Continent en el passat, quan va necessitar aquells “bàrbars” per poder continuar essent.

Potser aquest fet provocarà que entrem en una nova Antiguitat tardana, una mena de moment de transició en què la sobirania ja no es mesurarà pel control d’un territori, sinó per la capacitat d’ordenar els fluxos que el travessen —capitals, persones, dades o idees. I l’Estat que no ho entengui i s’enroqui, segurament estarà condemnat a diluir-se.

El Mediterrani una vegada més, que un dia fou el cor econòmic del món, torna a tenir la clau del futur. És el lloc on es troben les dues meitats del vell sistema: el nord que envelleix i el sud que creix. Si Europa vol renéixer, haurà de tornar a mirar cap al Mare Nostrum i entendre que la seva supervivència depèn de la permeabilitat d’allò que la modernitat va voler transformar en impermeable.

Quan una civilització entra en decadència, la història li ofereix dues opcions: optar per alçar murs o obrir ponts. Roma va sobreviure mentre va saber integrar, i va desaparèixer just en el moment que va començar a excloure. Malgrat tot, Europa encara és a temps de redreçar la situació. Potser el final de l’estat nació no serà un col·lapse, sinó un retorn: aquell en què la geografia actua com a veritat i la història, com a advertiment.

11Onze és la comunitat fintech de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

El sector immobiliari experimenta una forta caiguda de les vendes causada pels alts tipus d’interès i la dificultat en obtenir crèdit. François Villeroy de Galhau, governador del Banc de França, insta als bancs comercials a facilitar els préstecs als consumidors.

La pujada dels tipus d’interès hipotecaris iniciada fa més de dos anys al llarg de la Unió Europea s’ha fet visible en l’economia real, provocant un descens en la inversió immobiliària residencial europea del 54% en els primers nou mesos de 2023 en comparació amb el període anterior, un 55% inferior a la mitjana dels últims cinc anys.

Aquesta implosió del sector immobiliari s’ha fet especialment evident als països més rics d’Europa. A França, s’iniciava l’any amb unes xifres de construcció d’habitatges que han caigut fins a nivells no vistos des de 2010. Mentre els salaris s’estancaven, els possibles compradors feien front a una escalada de la inflació i a unes hipoteques cada vegada més inassequibles. Això es traduïa amb una forta reducció de les transaccions immobiliàries en el primer semestre del 2023, especialment evident (-30%) a l’àrea metropolitana de París.

El Govern francès i el BCE apunten que, ara com ara, no hi haurà més pujades de tipus d’interès. Tanmateix, segons el baròmetre de l’Institut Demoscòpic Odoxa, la pujada dels tipus d’interès, la dificultat en obtenir crèdit, i la preocupació per l’actual situació econòmica internacional han provocat que el 38% dels consumidors francesos que es plantejaven un projecte immobiliari l’acabin cancel·lant o ajornant. 

Es tracta d’una crisi que està tenint un impacte significatiu en tot un sector immobiliari que representa el 13,3% del PIB a França. Les agències immobiliàries, constructores, promotores i, especialment, els intermediaris de crèdit han experimentat un augment del nombre d’insolvències que no es veien de feia anys.

Segons dades d’Altarès, agència especialitzada en informació empresarial, durant els quatre primers mesos de l’any, els impagaments dels promotors han augmentat 53,8%, els dels constructors un 55,6% i els de les agències immobiliàries gairebé s’han duplicat, amb un increment del 84% respecte al mateix període de 2022.

Facilitar l’accés al crèdit

Amb uns tipus d’interès que han passat d’una mitjana de l’1,03% l’octubre de 2021, a més del 4% el maig de 2023, i una estricta normativa en l’adjudicació de crèdit, l’obtenció d’un préstec s’ha tornat cada vegada més difícil per als consumidors que volen comprar un habitatge.

El governador del Banc de França, François Villeroy de Galhau, s’ha posicionat en contra dels inversors que esperen retallades dels tipus d’interès en el primer semestre de l’any que ve, declarant que el BCE probablement els mantindrà en un 4% “almenys durant les pròximes reunions i els pròxims trimestres”. 

Tanmateix, instava als bancs comercials a fer de bancs, facilitant els préstecs als consumidors, “És desitjable que l’oferta de préstecs bancaris es recuperi ara gradualment, però sense córrer el risc de sobreendeutar a les llars”. I és que, la concessió de crèdits immobiliaris per part dels bancs comercials es troba en mínims històrics que no s’havien vist des del 2015.

En aquest context, hi ha hagut una caiguda mitjana interanual del 3% dels preus dels habitatges i s’espera que aquesta tendència continuï durant els pròxims sis mesos, sobretot en els grans nuclis urbans. Eric Allouche, director general d’ERA Immobilier, apuntava que les baixades de preus dels immobles són moderades en comparació amb l’enfonsament de les vendes, però que és possible que a finals d’any els preus dels habitatges caiguin fins al 6%.

Protegeix-te de les crisis econòmiques amb el valor refugi per excel·lència: l’or. Si vols que els teus estalvis tinguin valor el dia de demà, Or Patrimoni.

El col·lapse bancari acumulat més gran de la història moderna dels Estats Units, juntament amb la desfeta i posterior venda de Credit Suisse, representen el pitjor any per la banca des de la crisi financera del 2008.

Les fallides de Silicon Valley Bank i Signature Bank el març de 2023, seguides dos mesos més tard per la de First Republic Bank, van marcar la pitjor crisi bancària estatunidenca en la seva història moderna. Els actius totals en mans dels tres bancs ascendien a més de 450.000 milions d’euros. Ajustada a la inflació, aquesta xifra supera als actius dels 25 bancs que es van enfonsar durant la crisi financera de 2008.

Els mercats financers havien entrat en pànic, els bancs centrals es mobilitzaven mentre l’administració nord-americana cridava a la calma i establia una sèrie de mesures d’urgència per a reforçar la confiança en el sistema bancari. Amb l’objectiu de parar la fuga de dipòsits i evitar un contagi a altres bancs que provoqués un efecte dòmino, els òrgans reguladors dels Estats Units van llançar una mesura excepcional per a garantir el 100% els dipòsits.

Mentrestant, en el Vell Continent, Credit Suisse es trobava en caiguda lliure. La forta baixada en borsa de l’entitat financera ha reduït el valor de les seves accions a la meitat, mentre que la reestructuració anunciada per la directiva del banc no evitava que una fugida de dipòsits de centenars de milions d’euros.

El Banc Nacional Suís (BNS) aprovava un finançament d’emergència de fins a 57.000 milions d’euros per a reforçar la liquiditat de Credit Suisse enmig de la crisi bancària. Pocs dies després, UBS absorbia al seu homòleg bancari en una operació de rescat dissenyada per a evitar la seva desaparició.

Bons del Tresor dels EUA com a garantia

Una bona part del model de negoci de SVB es basava a invertir els diners dels seus clients -majoritàriament startups tecnològiques amb molta liquiditat- en dipòsits de renda fixa a llarg termini. Després de dècades de tipus d’interès molt baixos, o inclús negatius, era un negoci rodó. A finals del 2022, aquesta institució comptava amb un total de 160.000 milions de dòlars en dipòsits, dels quals la meitat estaven destinats a inversions en bons del Tresor dels Estats Units i en valors amb suport hipotecari.

En un context de crisi global i subseqüent pujada de tipus d’interès per part de la Reserva Federal per combatre la inflació, s’encaria el preu dels diners i es reduïa la inversió. Per tant, moltes d’aquestes startups patien una manca de finançament o volien treure més rendiment dels seus dipòsits. Això va propiciar que moltes d’elles retiressin més fons del que el banc tenia previst, per tant, forçant a l’entitat financera a vendre gran part d’aquestes inversions en deute públic abans del termini i a preu de saldo per retornar els dipòsits.

La por que l’entitat bancària no tingués prou efectiu per tornar els diners als clients que els sol·licitessin va provocar el pànic i la retirada de 41.000 milions de dòlars en només una setmana. El banc va vendre una cartera de bons valorats en 21.000 milions, només per a cobrir la seva liquiditat, amb unes pèrdues de 1.800 milions. Un ràpid deteriorament del balanç de l’entitat que la va portar al col·lapse.

I és que des de la crisi financera de 2008, s’havien relaxat algunes normes de supervisió per a bancs mitjans com SVB. En virtut de la normativa en la qual operaven, no estaven obligats a reconèixer cap de les pèrdues que estaven assumint per aquests bons que perdien valor a mesura que pujaven els tipus.

En el cas de Credit Suisse, i més enllà de la manca de confiança dels inversors per les xifres negatives i dubtes sobre la capacitat de finançament del banc, l’entitat feia temps que estava en números vermells a causa d’una cadena d’escàndols i a tot un seguit d’errors de gestió fonamentals que van castrar la seva capacitat de recuperació després de la davallada experimentada pel sector de la banca d’inversió arran de la crisi sanitària.

Protegeix-te de les crisis econòmiques amb el valor refugi per excel·lència: l’or. Si vols que els teus estalvis tinguin valor el dia de demà, Or Patrimoni.

S’ha confirmat el que molts sospitaven: el Black Friday és en realitat una gran campanya de màrqueting per a que els comerços facin el seu agost al novembre. Els descomptes gairebé mai reflecteixen la realitat i els preus en productes d’electrònica i electrodomèstics són de mitjana un 3 % més cars que el més baix registrat en els 30 dies anteriors, segons l’Organització de Consumidors i Usuaris (OCU).

Un 85% dels consumidors tenia previst comprar alguna cosa en l’últim Black Friday, segons una enquesta de Tandem Up. I és que cada vegada més persones avancen les compres de Nadal per aprofitar les suposades rebaixes d’aquesta campanya. Però la realitat és que els descomptes anunciats que van trobar van ser gairebé sempre enganyosos, segons un estudi de l’OCU.

Aquesta recerca ha comparat l’evolució de 16.000 preus en línia al llarg de més d’un mes, sobretot de productes d’electrònica i electrodomèstics, però també d’altres àrees. La seva principal conclusió és que el 99 % de les rebaixes anunciades no són reals. De fet, el teòric descompte mitjà del 25 % que indicava l’etiquetatge del Black Friday es transforma en una pujada mitjana del 3 % respecte al preu mínim registrat en el mes anterior.

Incompliment de la normativa

En la majoria dels productes, els comerços en línia no prenen com a referència el preu més baix dels últims 30 dies per fer la comparativa d’estalvi, sinó qualsevol altre preu registrat durant aquest període o fins i tot el preu de venda recomanat, la qual cosa suposa un incompliment de la normativa vigent.

Cal tenir en compte que la Llei 7/1996 d’Ordenació del Comerç Minorista, recentment modificada per adaptar-la a les directives europees sobre consum, estableix en l’article 20.1 que sempre que s’ofereixin articles amb reducció de preu “haurà de figurar amb claredat el preu anterior al costat del preu reduït” i que “s’entendrà per preu anterior el menor que hagués estat aplicat en els trenta dies precedents”.

Si has realitzat alguna compra i consideres que s’han vulnerat els teus drets, pots presentar una reclamació en l’Agència Catalana del Consum, en una Oficina Municipal d’Informació al Consumidor o en alguna de les Juntes Arbitrals de Consum.

Catalunya no és una excepció

Les males pràctiques del comerç durant el Black Friday semblen generalitzades si tenim en compte una recerca sobre l’anterior campanya del Black Friday al Regne Unit. Les seves conclusions són molt similars a les de l’OCU.

Després de comprovar 214 ofertes en set dels principals comerços de productes per a la llar i tecnologia al Regne Unit (Amazon, AO, Argos, Curris, John Lewis, Richer Sounds i Very) durant la campanya del Black Friday de 2021, es va descobrir que el 86 % d’aquests articles s’havien ofert més barats o al mateix preu en algun moment durant els sis mesos anteriors al Black Friday.

Queda clar que no ens podem fiar de l’etiquetatge de descomptes del Black Friday, per la qual cosa l’única alternativa si busques gangues és fer un seguiment de l’evolució dels preus dels productes que t’interessin. Només així t’asseguraràs que els adquireixes en el moment adequat.

Si vols que el teu negoci faci un gran salt, utilitza 11Onze Business. El nostre compte d’empresa i autònoms ja està disponible. Informa-te’n!

Només un de cada tres ciutadans adults europeus té coneixements financers mínims, segons un nou informe de l’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OCDE). Això vol dir que la majoria de les persones no tenen els coneixements necessaris per a gestionar eficaçment els seus diners.

L’educació financera és una competència necessària essencial en el dia a dia de la ciutadania. És complicat prendre les decisions encertades en la gestió de la llar, la planificació de l’estalvi, la sol·licitud d’un crèdit o la contractació d’una hipoteca si no tenim uns coneixements financers mínims.

En aquest context, i en ple debat sobre els mals resultats acadèmics dels alumnes catalans de quart d’ESO a les proves PISA, l’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OCDE) presentava un informe devastador sobre l’educació financera a Europa. Segons el qual, només el 34% dels adults europeus tenen coneixements mínims en educació financera. Per tant, una gran part de la ciutadania no té la capacitat necessària per gestionar les seves finances d’una manera eficaç.

De fet, tan sols els ciutadans irlandesos i alemanys assoleixen el llindar mínim de coneixements financers de 70 punts sobre 100. Uns resultats preocupants donades les pressions que pateixen els pressupostos de les llars en el context econòmic actual, cosa que augmenta el risc d’endeutament i altres situacions econòmiques desfavorables.

Cultura financera sota mínims

Mentre que un 84% dels adults dels 39 països participants en l’estudi entenen la definició d’inflació, només el 63% saben aplicar el concepte de valor temporal dels diners als seus propis estalvis. Concretament, com la inflació impacta el valor temporal dels diners en reduir el poder adquisitiu dels diners al llarg del temps.

A més, tot i que els resultats mostren que al voltant del 77% dels adults entenen la relació entre risc i recompensa, únicament el 42% dels enquestats entre tots els països poden respondre correctament a una pregunta sobre l’interès compost (interès que es va sumant al capital inicial i sobre el qual es van generant nous interessos). Fins i tot entre els adults que tenen contractats productes d’estalvi en aquests països, només el 46% entenen el concepte de l’interès compost.

L’OCDE també avisa que la propagació dels serveis financers digitals, que es va accelerar durant la pandèmia, fa més necessari que mai de dotar a les persones dels coneixements i habilitats adequats per a utilitzar aquests productes i serveis de manera segura. Per altra banda, la introducció de les monedes digitals i altres criptoactius l’ecosistema econòmic, comporta una major incidència i complexitat dels fraus i les estafes financeres, que també posen en relleu la necessitat de reforçar els coneixements financers dels adults per evitar el cibercrim.

Pla d’educació financera d’11Onze

Empoderar a la ciutadania a través de l’educació financera ha estat al cor d’11Onze des dels seus inicis. Ampliar els coneixements sobre economia i finances de la nostra comunitat, posant al seu abast totes les eines necessàries, és un dels pilars fundacionals de la primera fintech comunitària de Catalunya.

Des del llançament d’11Onze Escola, un projecte que ofereix sessions formatives sobre el món de les fintech perquè centres educatius, empreses i col·legis professionals de tot el país puguin formar els seus alumnes en matèria econòmica i financera, disposem d’una plataforma única que permet complementar el currículum escolar educant als joves en qüestions monetàries i que posa al seu abast eines per a la creació de riquesa. 

Amb el mateix propòsit de formar a la nostra comunitat, s’impulsen les lliçons de la secció Aprendre, que ofereix continguts com la sèrie El Diner, les Formacions 11Onze fetes pels mateixos treballadors o els nostres Cursos curts. A més, a l’apartat Descobreix d’11Onze TV també trobareu peces dels nostres agents sobre temes d’interès per al nostre dia a dia. Perquè des d’un bon principi teníem clar que sense una bona formació financera difícilment serem una societat lliure que pugui decidir el seu futur.

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

Mentre l’1% amaga un 10% del PIB mundial en paradisos fiscals, els estats continuen perseguint autònoms i pimes com si fossin els culpables del forat. Un desequilibri estructural que revela la fallida moral i política del sistema fiscal actual.

A escala mundial, prop d’un 10% del PIB del planeta s’amaga en jurisdiccions opaques. Són bilions d’euros que escapen al fisc, que distorsionen les economies i que perpetuen la desigualtat. Malgrat això, les inspeccions fiscals continuen centrant-se en autònoms i petites empreses. Una paradoxa que revela la naturalesa extractiva i clientelar del nostre sistema econòmic.

L’ombra dels diners globals

Segons estimacions del Tax Justice Network, prop de 10 bilions de dòlars —una desena part del PIB mundial— estan ocults en paradisos fiscals. Luxemburg, les Illes Caiman, les Bermudes o Suïssa actuen com a ports segurs per a capitals que fugen de la fiscalitat, la regulació o la responsabilitat social. Grans fortunes, multinacionals i fons d’inversió hi dipositen beneficis que no tributen allà on s’han generat.

Aquestes pràctiques són legals en molts casos, però èticament indefensables. I, sobretot, representen una sagnia colossal per a les arques públiques que segons l’OCDE, els estats perden cada any més de 400.000 milions d’euros en ingressos fiscals. Diners que podrien finançar serveis públics, reduir el deute o impulsar la innovació productiva.

Fiscalitat per als de sempre

En canvi, a l’altra banda de la balança, els treballadors, autònoms i pimes pateixen una pressió fiscal rècord. A Catalunya, segons dades de l’Agència Tributària, es paga fins a un 12,5% més d’IRPF que a Madrid. Una càrrega que recau, sobretot, sobre les rendes mitjanes i petites, mentre els grans patrimonis optimitzen la seva tributació mitjançant estructures internacionals.

Aquesta dinàmica és l’essència del que 11Onze ha escrit sovint com a capitalisme clientelar i el sistema extractiu: un sistema on el poder polític i econòmic cooperen per mantenir el flux de riquesa de baix a dalt, socialitzant pèrdues i privatitzant beneficis. Els grans defraudadors no necessiten evadir impostos amb maletins, sinó amb despatxos legals.

El capitalisme clientelar: la corrupció legal

La major part d’aquest frau no és obra de màfies, sinó de despatxos d’advocats, auditores i lobbies que aprofiten les escletxes legals creades a mida. És el que anomenem capitalisme d’amiguets: un ecosistema on les lleis es redacten per protegir interessos particulars i on la línia entre el poder públic i privat és difusa.

El resultat és que, mentre es criminalitza el petit contribuent, la gran evasió es converteix en un servei financer més, ofert amb total impunitat. Els mateixos estats que rescaten bancs o empreses amb diners públics, miren cap a una altra banda davant dels fluxos de diners que fugen a Delaware o Luxemburg.

El cercle viciós de la desigualtat

El més pervers d’aquest mecanisme és el seu efecte multiplicador. Quan els més rics deixen de pagar impostos, els governs compensen la pèrdua amb més càrrega sobre el consum i les rendes mitjanes. És a dir, l’IVA puja, els serveis públics s’empobreixen i la desigualtat augmenta.

Aquesta espiral erosiona la confiança ciutadana i posa en qüestió el contracte social. Per què complir amb Hisenda, si els qui més tenen no ho fan?

Un sistema que es protegeix a si mateix

El missatge implícit és clar: no tothom juga amb les mateixes regles. La persecució de petits contribuents és rendible —estadísticament i políticament—, mentre que la lluita contra l’evasió internacional és complexa i amenaça interessos poderosos. Així, el sistema es defensa a si mateix, com ja explicava l’article L’actualitat del sistema extractiu: els mecanismes de poder estan dissenyats per garantir estabilitat, no justícia.

La solució no és només tècnica, sinó política. Cal voluntat per afrontar els grans fluxos de capital i establir una fiscalitat internacional que impedeixi la competència a la baixa entre països. Iniciatives com el tipus mínim del 15% per a multinacionals aprovat pel G20 són un pas tímid, però insuficient. El repte real és fer que els diners treballin per la societat, no a l’inrevés.

Mentre el 10% del PIB mundial roman ocult, el discurs oficial continuarà parlant de “lluita contra el frau” a cop d’inspecció sobre un autònom que factura 2.000 € al mes. Però el veritable frau és estructural.  Si volem un futur sostenible i just, cal exigir transparència, sobirania i rendició de comptes. La fiscalitat no hauria de ser un instrument de submissió, sinó una eina de redistribució.

11Onze és la comunitat fintech de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

Els dipòsits a termini fix, les lletres del Tresor i els fons d’inversió són les tres principals opcions escollides per les llars que busquen rendibilitzar els seus estalvis i protegir-se de l’increment de costos generalitzats. Tanmateix, hi ha alternatives que ofereixin més rendibilitat?

Tot i la baixa remuneració pels estalvis que continua oferint la gran banca, segons dades publicades el mes de desembre pel Banc d’Espanya, les famílies han mogut més de 50.000 milions d’euros a dipòsits de termini fix des de l’inici del 2023, per un total acumulat de més de 115.000 milions en aquests productes al tancament de novembre.

El sector bancari de l’Estat espanyol s’ha mostrat com un dels més lents de tota la Unió Europea a reflectir la pujada de tipus d’interès del Banc Central Europeu amb una millor rendibilitat dels estalvis. La mitjana espanyola del 2,45% de remuneració en dipòsits de fins a un any segueix molt per sota del 3,27% de la zona euro.

Mentre que durant els dos primers trimestres de l’any la banca espanyola patia la pitjor fuga de dipòsits bancaris d’Europa, la ciutadania incrementava la seva inversió en el Tresor Públic fins a superar els 28.000 milions d’euros durant 2023, un rècord sense precedents. L’alta rendibilitat que ofereix el deute públic a curt termini ha arribat a fregar el 4% (3,7% en l’última subhasta) enfront del 2,45% de mitjana que donen els bancs tradicionals pels dipòsits.

Per altra banda, les llars també han buscat treure partit als seus estalvis a través dels fons d’inversió garantits de renda fixa, que prometen als inversors, a partir de la data de venciment, la recuperació del capital inicial i també una rendibilitat fixa predeterminada. El poc risc que comporten aquests fons ve sovint lligat a una baixa rendibilitat, tanmateix, en el context actual poden constituir una bona alternativa als dipòsits a termini fix que ofereix la banca.

Les opcions d’estalvi que 11Onze Recomana

L’estalvi amb 11Onze sempre parteix d’una màxima: cal que siguin propostes segures. Per això hem apostat decididament per l’or, pel seu històric paper com a reserva de valor. Amb Preciosos 11Onze  pots comprar lingots d’or des de 3.000 € o monedes d’or Filharmònica de Viena a partir de 225 €. T’oferim lingots d’or en dos formats que han contrarestat l’efecte de la inflació durant els dos últims anys: Or Patrimoni i Or Llavor.

Un Fons Garantit amb total seguretat i amb un interès acumulat d’entre el 2,5% i 165%. El capital i els rendiments estan assegurats al 100% per una de les principals asseguradores en l’àmbit mundial. Per tant, esquives les fluctuacions del mercat i saps del cert que obtindràs fins a un 35% d’interessos pels teus diners en 10 anys.

Si vols que els teus estalvis generin ingressos mensualment, 11Onze Recomana Retorn Mensual, un producte per aconseguir guanys d’un 22% en 2 anys. Es tracta d’un producte d’alta rendibilitat i baix risc, amb els fons coberts per una assegurança.

La justícia social no té per què estar renyida amb generar beneficis pels teus estalvis. Gràcies a Finança Litigis pots ajudar a altres persones que han patit abusos per part de la banca o de l’Administració, mentre aconsegueixes rendiments d’entre el 9% i l’11% pels teus diners. 

Si vols descobrir la millor opció per protegir els teus estalvis, entra a Preciosos 11Onze o fes un repàs als productes que 11Onze Recomana en el nostre Marketplace.

El reglament sobre la identitat digital recentment aprovat pel Parlament Europeu i el Consell de la Unió Europea dona la llum verda a què els ciutadans de la UE disposin d’un moneder virtual vinculat a la seva identitat. Permetrà guardar documents oficials digitalment i fer tràmits amb un alt grau de seguretat.

El Parlament Europeu i el Consell de la Unió Europea han arribat a un acord per a la creació d’un moneder d’identitat digital que tindrà validesa legal i operativa a qualsevol país de la Unió Europea. Aquesta identificació electrònica hauria de possibilitar que els ciutadans puguin fer tràmits a serveis en línia, públics i privats, d’una manera fiable i segura que garanteixi la protecció de les seves dades personals.

Es tracta d’aplicacions que permetran als ciutadans emmagatzemar i gestionar les seves dades d’identitat i documents oficials en format digital. Documents com el DNI, un permís de conduir, la signatura electrònica o certificats d’estudis podran ser guardats de manera virtual en una aplicació al mòbil, per ser utilitzats directament i sense la necessitat de compartir dades amb terceres parts.

D’aquesta manera s’agilitzarien molts tràmits burocràtics al nostre país i quan viatgem per altres estats membres de la UE. Es facilitaria el procés de registrar-se com a resident, obrir un compte bancari, demanar un préstec, una hipoteca o pagar des d’un moneder digital. A més, suposaria una alternativa al monopoli tecnològic que tenen les empreses dels Estats Units i de la Xina, el domini del qual preocupa a la Unió Europea i ha estat un dels detonants d’aquesta iniciativa.

Per a quan estarà disponible?

Per al 2024, tots els estats membres de la UE hauran de posar un moneder d’identitat digital a la disposició de tots els ciutadans que ho desitgin. Una feina que no serà fàcil si tenim en compte que, actualment, només el 14% dels principals serveis públics de tots els estats membres de la UE permeten l’autenticació transfronterera amb identificació electrònica.

En aquest context, els reguladors de la UE tenen la intenció de convocar a 140 entitats públiques i privades de 19 estats de la Unió Europea per a resoldre qüestions tècniques, empresarials i normatives entorn de la provisió d’una identitat digital.

Les proves pilot en 25 estats membres de quatre projectes a gran escala es van posar en marxa l’1 d’abril de 2023, amb la finalitat d’explorar la practicitat de les carteres d’identitat digital en escenaris de la vida real que abasten diferents sectors. L’objectiu és que almenys el 80% dels ciutadans dels estats membres tinguin accés a una identitat digital interoperable d’aquí a 2030.  

Protecció de dades i dret a l’anonimat

La implantació generalitzada d’un nou sistema d’identificació digital de la ciutadania pot plantejar problemes de seguretat i d’anonimat. Qui tindrà accés a les nostres dades? Quin ús es podrà fer d’aquestes dades?

En una declaració conjunta a propòsit del nou reglament de la UE sobre la identitat digital, científics i investigadors de 39 països avisen que “La proposta actual amplia radicalment la capacitat dels governs per a vigilar tant als seus propis ciutadans com als residents en tota la UE, en proporcionar-los els mitjans tècnics per a interceptar el trànsit web xifratge, a més de soscavar els mecanismes de supervisió existents en els quals confien els ciutadans europeus.

Per altra banda, les autoritats europees afirmen que aquesta eina respectarà plenament l’elecció de l’usuari de compartir o no dades personals —certificat de manera independent— i que oferirà una millor protecció contra usos indeguts, rastreig o intercepcions. Afegint que “la llei revisada preserva les actuals normes i estàndards de seguretat ben establerts en el sector”.

Amb la privacitat com una de les principals preocupacions entorn de la introducció d’un euro digital, l’aprovació d’un nou reglament sobre la identitat digital de la ciutadania que, potencialment, pot facilitar encara més el control i la vigilància massiva de la població per part dels governs, un debat entre totes les parts implicades no només és necessari sinó imprescindible.

11Onze Recomana Bitvavo, les criptomonedes de manera fàcil, segura i a baix preu.

Quan reps la nòmina i veus que et retallen gairebé cent euros cada mes, és normal preguntar-se: on van a parar aquests diners i per què augmenten sense que t’hagin apujat els impostos?

La resposta és menys visible del que sembla, la qual es diu “progressivitat en fred” i és la pujada silenciosa que l’Estat aplica quan no actualitza els trams de l’IRPF amb la inflació.

La retenció de l’IRPF és la part del teu salari que l’empresa paga directament a Hisenda en nom teu. No és un impost nou, sinó un pagament a compte de què acabaràs declarant a la renda. Això vol dir que cada mes avances diners a l’Estat que després, en funció del teu cas personal, et pot tornar o no. Aquests diners no van destinats específicament a les pensions o a cap servei concret, sinó que s’ingressen a la caixa general de l’Estat, des d’on es reparteixen per finançar totes les despeses públiques —incloses, entre moltes altres, les pensions.

Tot correcte fins aquí. El problema arriba quan el teu sou puja per compensar la inflació —per exemple, un 4 %— i, de cop, la teva retenció també s’incrementa. No és que siguis més ric: és que el sistema fiscal no està ajustat a la realitat dels preus.

IRPF: un impost progressiu… congelat en el temps

L’IRPF és progressiu, sí: com més cobres, més percentatge pagues. Però aquesta progressivitat es distorsiona quan els trams no s’actualitzen amb la inflació. Això fa que una pujada nominal del sou —sense guanyar poder adquisitiu— et faci saltar de tram i paguis més per cobrar igual o menys.

Segons la Fundación de Estudios de Economía Aplicada (Fedea), no ajustar els trams de l’IRPF a la inflació costa 736 € anuals a una família mitjana. I també la Fundación de las Cajas de Ahorros (Funcas) calcula que la meitat de l’augment recaptatori de l’IRPF entre 2019 i 2023 prové d’aquest efecte de la inflació sobre salaris que, en termes reals, no han millorat. En altres paraules: el teu sou puja un 4 %, els preus un 4 %, però tu pagues un 6 % més a Hisenda. És la trampa perfecta.

La inflació, l’aliada silenciosa d’Hisenda

Quan els preus pugen, també ho fan els ingressos fiscals. L’IVA, per exemple, s’aplica sobre preus més alts: si una compra passa de 100 € a 110 €, l’IVA del 21 % també augmenta. I això passa amb milions de transaccions cada dia. 

Segons dades de l’Agència Tributària, el 2022 la recaptació total va batre rècords amb 255.463 milions d’euros, un 14 % més que l’any anterior. Sense nous impostos, sense pujades de tipus, amb només amb la inflació.  És el que alguns economistes anomenen “impost invisible sobre la inflació”: un mecanisme que recapta més sense que ningú aprovi res al Congrés.

Sou real vs. sou nominal: la pèrdua de poder adquisitiu

Molts treballadors han vist com els seus sous s’incrementaven un 3 % o 4 %, però si la inflació és del 5 %, el resultat real és negatiu. Per tant, cobres més, però en pots comprar menys.

Segons l’INE, el poder adquisitiu mitjà a Espanya ha caigut un 6,7 % des de 2020, mentre que la recaptació per IRPF ha crescut més d’un 20 %. En altres paraules: el sou puja un 4 %, els preus un 4 %, però tu pagues un 6 % més a Hisenda.

Aquesta combinació és devastadora, perquè demostra que els espanyols tenen menys capacitat de compra, més impostos i menys estalvi familiar. Una fórmula que penalitza especialment les classes mitjanes i treballadores.

A La Plaça d’11Onze ja ho hem explicat que un salari mínim digne a l’àrea de Barcelona hauria de ser d’uns 1.322 € mensuals, molt per sobre de l’SMI estatal. Aquesta bretxa salarial explica per què la inflació colpeja més fort les llars treballadores i redueix dràsticament la seva capacitat d’estalvi.

Europa: tres models, tres resultats

A Europa hi ha tres enfocaments diferents:

• França i Àustria ajusten automàticament els trams a la inflació: els contribuents no perden poder adquisitiu fiscal.
• Portugal ho fa parcialment, revisant els mínims i deduccions cada any.
• Espanya no ho fa des del 2008, tot i tenir una inflació acumulada del 26 % en quinze anys.

El resultat, segons Eurostat, és molt clar: Espanya té una pressió fiscal del 42,2 % del PIB, la més alta de la seva història i per sobre de la mitjana europea (41,4 %). Però, paradoxalment, els serveis públics continuen sense reflectir aquest increment.

Qui paga més? Sempre la classe mitjana

Els grans patrimonis troben vies legals per optimitzar; les rendes més baixes reben ajuts i bonificacions. Però les rendes entre 20.000 € i 40.000 € anuals suporten el gruix de la càrrega fiscal. És el cor de la “progressivitat en fred”: un sistema que esdevé regressiu amb la inflació.

Els experts coincideixen:

• Cal indexar trams i mínims de l’IRPF a la inflació.
• Rebaixar retencions per rendes inferiors a 30.000 €.
• Revisar deduccions familiars i de dependència. 
• Fer més transparent la informació sobre la retenció real.

Aquestes mesures preservarien la progressivitat real sense reduir la recaptació estructural.

Cap govern no anuncia aquesta pujada. No surt als pressupostos ni a les rodes de premsa, però cada any que no s’ajusten els trams fiscals, l’Estat recapta més i els treballadors cobren menys. La inflació és inevitable. L’abús fiscal, no. Entendre què et retenen és el primer pas per defensar el teu sou real.

11Onze és la comunitat fintech de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!