Una part apreciable dels llogaters i compradors d’habitatge a Catalunya són estrangers, que tendeixen a augmentar la seva presència en el mercat. Davant l’alça de preus, té sentit restringir l’adquisició d’habitatge a aquest col·lectiu, com fan el Canadà o Nova Zelanda? Existeixen alternatives més eficaces per a “refredar” el mercat.

Malgrat la crisi i l’augment dels tipus d’interès, el mercat immobiliari continua disparat. El preu de l’habitatge a Catalunya es va encarir en 2022 un 5,4% respecte a l’any anterior i el metre quadrat ja val 1.980 euros de mitjana, segons dades del Consell General del Notariat. La tendència en el mercat del lloguer és molt similar.

Un element que contribueix a inflar el cost de l’habitatge és la demanda estrangera, siguin fons d’inversió o individus que busquen qualitat de vida i uns preus més assequibles que en altres països europeus de l’entorn, especialment ara que el teletreball permet a moltes persones residir lluny de la seva empresa.

A la ciutat de Barcelona, per exemple, el 16,5% dels habitatges comprats en 2022 els van adquirir estrangers, segons l’Ajuntament. Es tracta del percentatge més gran de l’última dècada i supera en més de dos punts percentuals el nivell de 2013.

Si analitzem les dades de lloguer, la demanda forana és fins i tot més rellevant. Segons el portal immobiliari Idealista, els estrangers van contractar el 19,5% dels habitatges llogats a la província de Barcelona l’any 2022. Els percentatges a Girona (17,1%) i Tarragona (13,8%) també van ser importants. Lleida, amb el 8,1%, va ser l’única província amb un percentatge d’un sol dígit. El poder d’atracció internacional de la Ciutat Comtal és enorme, ja que els estrangers van llogar pràcticament un de cada quatre habitatges.

Límits als no residents?

Davant la pressió que exerceix la demanda estrangera sobre els preus, ja hi ha veus que plantegen prendre mesures com l’adoptada recentment pel govern del Canadà, per la qual els estrangers no residents tenen prohibida la compra d’habitatges en aquest país durant els pròxims dos anys.

En aquesta línia, el govern balear plantejava fa unes setmanes limitar la compra d’habitatge als no residents, especialment als estrangers, que portin empadronats en el territori menys de cinc anys. No obstant això, des del govern de Madrid ja han advertit que el Tractat de Funcionament de la Unió Europea prohibeix “totes les restriccions als moviments de capitals entre estats membres i entre estats membres i tercers països”.

Qualsevol mesura restrictiva d’aquest tipus suposaria un gir de 180 graus respecte a l’actual política estatal. Des de 2013 es promou la inversió immobiliària forana amb l’anomenada “Golden Visa”, que atorga la residència a qualsevol estranger que adquireixi un habitatge de més de 500.000 euros.

A Catalunya, el Sindicat de Llogateres ha posat l’accent en el paper dels fons d’inversió, tant nacionals com internacionals, que especulen en el mercat immobiliari i impulsen l’alça de preus. En aquest sentit, proposa copiar legislacions com les que apliquen Amsterdam i Rotterdam, on els estrangers que compren un habitatge estan obligats a viure allí durant quatre anys per evitar que les adquisicions tinguin una finalitat especulativa.

Conflicte de competències

Una altra qüestió delicada és a qui li correspon prendre cada decisió, ja que les competències sobre el mercat immobiliari es reparteixen entre el govern central, els autonòmics i els ajuntaments. En teoria, l’estat central pot traçar les línies mestres, com mostren la llei del sòl o la llei d’arrendaments urbans, però després són les comunitats autònomes i els ajuntaments els qui es reparteixen les competències en l’ordenació del territori, urbanisme i habitatge.

D’aquí la polèmica generada per la Llei pel dret a l’habitatge, que actualment està pendent d’aprovació al Senat. El Consell General del Poder Judicial va emetre un informe contrari al projecte presentat pel govern central perquè considera que alguns aspectes abordats per aquesta llei, com la declaració de zones tensionades, els topalls al preu dels lloguers o el recàrrec als pisos buits, haurien de quedar en mans de les comunitats autònomes i els ajuntaments.

Més enllà dels conflictes competencials, la veritat és que un dels grans problemes a l’hora de frenar l’alça de preus és la manca d’habitatge social a Catalunya. Ni tan sols la regulació de l’Ajuntament de Barcelona, que obliga a reservar el 30% de les noves promocions a habitatge protegit, ha suposat un augment considerable. L’Ajuntament esperava que aquesta mesura es traduís en la construcció de més de 300 pisos socials a l’any, però la realitat és que des de l’aprovació de la norma a finals de 2018 el total no arriba a 60.

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant la super app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!