La futura moneda dels BRICS

El grup dels BRICS, que agrupa a les dues grans economies emergents (la Xina i l’Índia) i a tres dels principals productors de matèries primeres (el Brasil, Rússia i Sud-àfrica), està treballant en la seva pròpia moneda. La Xina és el gran impulsor d’una divisa que, a diferència del dòlar o de l’euro, podria estar recolzada per l’or i altres matèries primeres.

Durant una visita a Shanghai al Nou Banc de Desenvolupament, creat pels BRICS, Luiz Inácio Lula da Silva, president del Brasil, insistia fa uns dies en la idea de trobar una alternativa al dòlar en els pagaments internacionals. “Per què una institució com el banc dels BRICS no pot tenir una moneda per finançar les relacions comercials entre el Brasil i la Xina o entre el Brasil i tots els altres BRICS?”, plantejava el mandatari brasiler.

La Xina i Rússia han estat les principals impulsores d’aquesta idea, que ha estat ben rebuda per la resta dels BRICS i altres països emergents.

Vladímir Putin anunciava a mitjan any passat que el grup dels BRICS estava treballant en el desenvolupament d’una nova moneda de reserva basada en una cistella de divises per als seus països membres. I el ministre d’Afers exteriors rus, Serguei Lavrov, va indicar al gener que el tema es debatria en la cimera dels BRICS que se celebrarà a Sud-àfrica a l’agost d’aquest any.

Primers passos en un món multipolar

Aquestes declaracions han de situar-se en el context de la nova política exterior russa, anunciada recentment per Vladímir Putin, que situa a l’Índia i la Xina en primer pla i aspira a potenciar el protagonisme de Moscou en agrupacions com la dels BRICS per “adaptar l’ordre mundial a les realitats d’un món multipolar”.

De moment, Pequín ha intensificat els seus esforços per utilitzar la seva pròpia moneda en el comerç exterior. Així, fa unes setmanes els presidents de la Xina i Rússia acordaven fomentar l’adopció del iuan xinès com a moneda de liquidació amb les economies emergents. I el Brasil i la Xina van prendre mesures el mes passat per facilitar la liquidació de les seves operacions en la moneda d’un dels dos països. L’objectiu: reduir costos financers en eliminar una tercera divisa de les transaccions.

Una nova moneda per a un nou món

El vicepresident de la Duma estatal russa, Alexander Babakov, declarava fa uns dies que “la transició a les liquidacions en monedes nacionals és el primer pas”. Segons ell, el següent moviment seria “posar en circulació una moneda digital o qualsevol altra forma de moneda fonamentalment nova en un futur pròxim.”

La veritat és que en els últims temps s’han multiplicat els contactes entre representants del Brasil, Rússia, l’Índia, la Xina i Sud-àfrica per a llançar una nova divisa que, segons fonts russes, estaria garantida amb or i altres matèries primeres.

En aquest sentit, cal tenir en compte que només al novembre i desembre de l’any passat el banc central xinès va anunciar la compra de 62 tones d’or, elevant les seves reserves totals a més de 2.000 tones per primera vegada en la història, segons dades del World Gold Council. I sembla que el ritme de compra d’or per part de diversos bancs centrals s’ha intensificat en el que portem de 2023.

Un grup molt heterogeni

Els crítics amb aquest projecte de nova divisa apunten a les grans diferències que existeixen entre els cinc països del grup en termes de producció, creixement i obertura financera. N’hi ha prou amb dir que el PIB real per càpita a preus constants entre 2008 i 2021 va augmentar un 138% a la Xina, un 85% a l’Índia, un 13% a Rússia i un 4% al Brasil, mentre que es va contreure un 5% a Sud-àfrica.

Un altre factor distorsionador és que el pes aclaparador de la Xina en el grup. Les dades més recents del Fons Monetari Internacional indiquen que el gegant asiàtic suposa el 72% del PIB conjunt dels cinc països. I el domini xinès es veu reforçat pel fet que és un soci comercial clau per als exportadors de matèries primeres.

A més, els interessos estratègics dels cinc integrants del grup no estan massa alineats a causa, precisament, de les grans diferències en les seves economies.

Tot i això, la idea d’una nova moneda va cobrant forma. I altres països, com l’Argentina, l’Iran, Indonèsia, Turquia, l’Aràbia Saudita i Egipte ja han manifestat el seu interès per unir-se a aquest bloc econòmic. El sistema financer internacional podria estar a les portes d’un canvi radical que potser ens retornarà al patró or o quelcom similar.

Si vols descobrir la millor opció per protegir els teus estalvis, entra a Preciosos 11Onze. T’ajudarem a comprar al millor preu el valor refugi per excel·lència: l’or físic.

Com preservar el valor de les teves inversions quan tot sembla enfonsar-se? L’or resulta un ingredient indispensable en qualsevol cartera d’inversió diversificada per la seva rendibilitat a llarg termini i la seva liquiditat.

L’or és el metall preciós per excel·lència. Escàs i molt apreciat, durant milers d’anys s’ha utilitzat per preservar la riquesa. I és una cosa que no ha canviat en el segle XXI, ja que s’ha revaloritzat en 16 dels últims 20 anys, com indica Statista.

Tres característiques fonamentals el converteixen en un actiu atractiu per a qualsevol cartera d’inversió: la rendibilitat a llarg termini, ja que les dades són positives si analitzem la revaloració de les últimes dècades; el seu paper per a diversificar i reduir el risc global de les nostres inversions; i la seva gran liquiditat en poder comprar-se i vendre’s amb facilitat, fins i tot quan les condicions d’altres mercats són difícils.

Un escut contra la inflació

L’or genera una rendibilitat relativament sòlida en tots els cicles econòmics. Com indica el World Gold Council, en els últims 50 anys el preu d’aquest metall ha augmentat gairebé un 11 % anual de mitjana. Es tracta d’un percentatge comparable al de la renda variable dels Estats Units i considerablement millor que el dels bons nord-americans.

L’or ofereix una bona rendibilitat en temps de bonança, quan augmenta la demanda d’aquest metall per a joieria i tecnologia. Però el seu poder d’atracció creix especialment en temps de dificultats en ser considerat com un valor refugi.

El World Gold Council destaca que l’or ha experimentat una revaloració de més del 20 % de mitjana en els períodes amb una inflació superior al 5 %. Segons dades d’aquest organisme, gairebé la meitat (47 %) de la demanda d’or l’any 2021 va ser per a inversió i més del 7 % va anar a parar a les caixes fortes dels bancs centrals.

La necessitat de diversificar

Una regla d’or, mai més ben dit, per a qualsevol inversor és no posar tots els ous en la mateixa cistella. Dit d’una altra manera, destinar tots els nostres estalvis a un únic tipus d’actiu és molt arriscat perquè ens exposa als vaivens d’un sol mercat. Per això es recomana diversificar la inversió i incloure diversos tipus d’actius en les carteres d’inversió, de manera que els guanys d’uns actius puguin compensar les pèrdues inesperades d’uns altres.

D’aquí el gran atractiu de l’or com a complement d’altres actius, especialment en moments en què la renda variable i altres inversions de major risc estan sota pressió. Les carteres que inclouen aquest metall tenen menys probabilitats d’experimentar pujades i baixades extremes.

D’altra banda, si comparem l’evolució del preu de l’or amb el dòlar nord-americà i altres monedes que s’han utilitzat com a valors refugi, comprovem que en el segle XXI les principals divises s’han depreciat més del 90 % respecte a l’or. I si ampliem la mirada, s’observa que en els últims 100 anys les principals monedes han perdut el 99 % del seu valor en comparació amb aquest metall.

Sense problemes de liquiditat

Un tercer avantatge de l’or és que es tracta d’un mercat global i molt líquid. El valor dels lingots d’or està vinculat al preu del mercat mundial de metalls no refinats, que s’actualitza les 24 hores del dia i és accessible a compradors i venedors en tot moment.

Els inversors poden comprar i vendre or sempre que ho desitgin, fins i tot en períodes d’extrema tensió en els mercats financers. I, òbviament, no succeeix el mateix amb mercats com el de l’art o les antiguitats, per exemple.

Tenint en compte tots aquests factors, no sorprèn que l’anàlisi del World Gold Council hagi determinant que afegir entre un 6 % i un 10 % d’or en les carteres mitjanes dels inversors nord-americans suposi una millora tangible dels seus resultats, amb un bon rendiment a llarg termini.

Si vols descobrir la millor opció per protegir els teus estalvis, entra a Preciosos 11Onze. T’ajudarem a comprar al millor preu el valor refugi per excel·lència: l’or físic.

El mercat de l’or és un dels més grans i líquids del planeta. Cada dia es negocien milers de milions de dòlars entre Londres, Nova York, Zúric, Dubai i Shanghai. És un actiu amb més de cinc mil anys d’història, present a les reserves dels bancs centrals i a les carteres d’inversors institucionals i particulars. Tanmateix, l’any 2020 un dels bancs més grans del món, JPMorgan Chase, va admetre haver manipulat durant anys els mercats de metalls preciosos.

Com va ser possible manipular un mercat d’aquesta magnitud? Estem davant d’una conspiració sistèmica o d’un mecanisme tècnic més subtil? Entendre el “com” és clau per no caure ni en la ingenuïtat ni en el sensacionalisme.

Quan pensem en el preu de l’or, imaginem lingots apilats en una cambra cuirassada. Però el preu global no el determina principalment el metall físic, sinó els contractes financers que s’hi negocien al voltant.

El mercat de referència és a Londres, coordinat per la London Bullion Market Association el qual estableix l’estàndard “Good Delivery” i concentra gran part del comerç OTC mundial. A Nova York, el mercat de futurs del COMEX permet negociar contractes amb venciments futurs i és clau en la formació del preu via derivats.

Però el mapa no s’acaba aquí. Zúric és un dels principals centres globals de refinació i custòdia, amb algunes de les refineries més grans del món. Darrerament, Dubai s’ha consolidat com a hub estratègic entre Àfrica i Àsia, especialment en el comerç d’or doré i mercat OTC fora del circuit tradicional londinenc. I a l’Àsia, la Shanghai Gold Exchange ha emergit com a peça clau en la internacionalització del preu de l’or en iuans, reforçant el pes creixent de la Xina en el mercat físic.

El preu global de l’or, per tant, no és el resultat d’un únic centre, sinó d’un equilibri dinàmic entre aquests pols financers, on mercats físics i derivats interactuen constantment.

La realitat és que el volum de contractes de futurs supera àmpliament el volum d’or físic que canvia de mans cada dia. Aquest fenomen, sovint anomenat “paper gold”, implica que el preu es forma majoritàriament en mercats derivats. I aquí és on apareix la vulnerabilitat.

Què és el ‘spoofing’?

Per entendre com es pot manipular el mercat de l’or, primer hem d’entendre com funciona un mercat electrònic modern. Avui el preu no es decideix en una sala plena de corredors cridant, sinó en plataformes digitals on milers d’ordres de compra i venda competeixen en fraccions de segon.

Cada ordre queda registrada en el que s’anomena llibre d’ordres. Aquest llibre mostra, en temps real, quants contractes estan disposats a comprar o vendre a cada nivell de preu. No només reflecteix operacions executades, sinó també intencions. I en els mercats financers, la percepció d’intenció pot moure el preu tant com l’oferta real. És en aquest punt on apareix el spoofing.

El cas JP Morgan de 2020

El setembre de 2020, el Departament de Justícia dels Estats Units i la U.S. Commodity Futures Trading Commission van demostrar com el banc nord-americà JPMorgan Chase i diversos traders, entre 2008 i 2016, havien dut a terme pràctiques sistemàtiques de manipulació dels mercats de futurs d’or, plata, platí i pal·ladi mitjançant la tècnica coneguda com a spoofing al COMEX.

El mecanisme consistia a col·locar grans ordres de compra o venda que no tenien intenció real d’executar. Aquestes ordres alteraven temporalment l’equilibri visible del llibre d’ordres i generaven la percepció d’una forta pressió compradora o venedora imminent. Quan altres participants —algoritmes, fons o traders— reaccionaven davant aquesta aparent pressió, el preu es movia lleugerament. En aquell moment, els traders cancel·laven les ordres falses i executaven operacions reals en la direcció oposada, aprofitant el moviment generat. No es tractava de controlar el preu mundial de l’or, sinó d’obtenir avantatge en distorsions molt breus i repetides de la microestructura del mercat.

Per aquests fets, el banc JPMorgan Chase va acceptar pagar prop de 920 milions de dòlars en sancions, mentre que diversos traders implicats van ser condemnats penalment. No era una sospita ni una teoria especulativa: era una resolució judicial amb conseqüències econòmiques i penals.

Manipular no és controlar

El cas de JPMorgan Chase demostra que la manipulació és possible, però també ens obliga a posar límits al relat. Manipular moviments puntuals mitjançant tècniques de microestructura no és el mateix que controlar estructuralment el preu mundial de l’or. 

El mercat global de l’or té una dimensió colossal. Segons el World Gold Council, el valor total de l’or existent supera els 12 bilions d’euros i els bancs centrals acumulen més de 35.000 tones com a reserves. Cap entitat privada pot sostenir indefinidament una distorsió massiva sense que altres actors l’arbitrin. En mercats profunds i líquids, les ineficiències tendeixen a corregir-se.

Això no vol dir que el mercat sigui pur o perfecte, sinó que vol dir que cal distingir entre influència puntual i control sistèmic. El poder en els mercats financers existeix, però no és omnipotent i, confondre manipulació tècnica amb dominació absoluta només ens allunya de l’anàlisi rigorosa.

També és cert que la influència no sempre és tècnica. Els grans bancs publiquen informes de previsió que poden alterar expectatives i fluxos de capital. Això forma part del joc de mercat. El límit apareix quan hi ha conflictes d’interès o coordinació opaca entre recerca i operativa. Però fins i tot aquí parlem d’influència, no de control permanent, perquè la diferència és crucial.

Una lliçó per a la comunitat 

El mercat de l’or no és un escenari d’enginyeria conspirativa constant. Tampoc és un espai neutral on tots els actors juguen en igualtat de condicions. És un ecosistema complex on conviuen bancs globals, bancs centrals, refineries, fons, algoritmes i inversors particulars.

El cas JP Morgan ens deixa una lliçó clara: la concentració de poder financer pot generar distorsions. Però també demostra que existeixen reguladors, sancions i conseqüències. La manipulació va ser detectada i penalitzada.

Per a la comunitat d’11Onze, la reflexió és encara més rellevant. Invertir en or no és només comprar un metall, sinó que és entendre on i com es forma el preu. És distingir entre or físic i derivats. És saber que els moviments de curt termini poden respondre a dinàmiques financeres complexes, no necessàriament a canvis estructurals del valor real. La millor protecció no és la por ni el relat viral. És el coneixement.

En un entorn on la informació circula ràpidament i les narratives extremes guanyen audiència, preservar el patrimoni passa també per preservar el criteri. L’or ha resistit segles d’inestabilitat monetària. Però nosaltres hem d’aprendre a resistir la desinformació. Perquè entendre el sistema és el primer pas per moure’s amb llibertat dins seu.

Diversifica, protegeix i dona valor real als teus estalvis. A Preciosos 11Onze t’ajudem a invertir amb seny en or físic, el refugi que mai falla.

El reconegut economista Robert Kiyosaki ha pronosticat “una crisi històrica”. Però, davant la incertesa, ell hi veu una oportunitat per a diversificar els estalvis. Què vol dir diversificar? Diversificar ens ajuda a invertir? L’agent 11Onze Xavier Esteve ens ho explica en quatre claus.

Kiyosaki, que és un inversor molt influent als Estats Units, i autor del bestseller ‘Padre rico, padre pobre’ (Debolsillo, 2016), afirma que la crisi que ve els pròxims mesos ens pot arrossegar a una “situació de col·lapse”, no només en el mercat de divises, sinó també en el de les criptomonedes i en el de metalls preciosos. Tanmateix, ell es mostra optimista: està convençut que tota crisi és una oportunitat per a qui ho sàpiga aprofitar. 

Alerta amb el deute, perquè pot provocar inflació

Segons l’agent 11Onze, Xavier Esteve, la crisi que ve té com a principal factor “el gran deute acumulat que hi ha al món, especialment als Estats Units”. Esteve explica que la relació entre el deute i el producte interior brut (PIB), és a dir, la capacitat de generar riquesa “no és, ara per ara, coherent”, o, en paraules de Kiyosaki, “no està sincronitzada”. De fet, Kiyosaki defensa una tesi alarmant: que el Departament del Tresor i la Reserva Federal dels Estats Units “estan inflant artificialment” el mercat de valors amb decisions “desconnectades” de l’economia real.

Esteve reconeix que inflar el mercat d’aquesta manera “no és gens bo”, i mira d’explicar-nos-ho: “S’està imprimint diner sense tenir en compte el que la gent gasta i, per tant, aquest diner se’l pot titllar de fals, en tant que no entra dins l’economia. En canvi, sí que té efectes en la pujada de preus, en una possible inflació transitòria els pròxims mesos”. Aquesta inflació transitòria, diu Esteve, pot enfonsar el castell de cartes que és el mercat i fer que els béns perdin el seu valor fins a cotes mai vistes. “La possible bancarrota de la immobiliària xinesa Evergrande també pot afectar a aquesta devaluació transitòria”, assevera. En aquest context, Esteve ens recorda que Kiyosaki adverteix que “els rics es faran més rics, però la classe mitjana i pobra cada vegada serà més pobra”. 

L’agent 11Onze també ens explica que les declaracions de Kiyosaki s’entenen pel fet que les preocupacions financeres dels EEUU pengen d’un fil de fa temps i, “sobretot ara, amb la inseguretat de l’economia real, i havent sortit de dos anys de pandèmia, que han afectat, entre d’altres, als ritmes de producció del petroli i gas”. Tot i que Esteve recorda que “l’economia no és una ciència exacta ni pot predir el futur”, sí que observa “símptomes preocupants”. “És preocupant, avui dia, la manca de determinades matèries primeres i l’alça de preus del gas, la llum o la benzina. El gran dubte és si la por i la manca de confiança s’apoderaran del mercat, o no”, assenyala.

Quan es desplomen els valors, toca invertir

Davant aquest possible escenari de crisi, com Kiyosaki, l’agent 11Onze es mostra optimista. Considera que les crisis, en tots els àmbits, són el pa de cada dia i “ofereixen moments de canvi”. “És llavors quan pots crear o cercar noves maneres per a millorar la teva situació financera”, afirma Esteve.

“No vull ser alarmista —segueix Esteve—. Kiyosaki ens diu que aquesta caiguda de preus ens donarà una oportunitat per a invertir en actius considerats de reserva de valor, com el bitcoin, l’or o la plata”. De fet, l’eminència de l’economia aconsella als petits inversors el que ell mateix farà quan els preus hagin caigut prou: “Soc optimista sobre l’or, la plata i el bitcoin, no sobre les accions. Quan es desplomin els seus valors, és quan jo en compraré”.

“No és bo posar tots els ous al mateix cistell”

En situacions de crisi econòmica, sobretot si es preveu transitòria com ho sembla aquesta, “preocupar-se no és la solució”, ens diu Esteve. La resposta demana mantenir la calma i “tenir una bona planificació que ens ajudi a superar qualsevol entrebanc financer”. “Fins i tot, si ho fem bé, aquesta planificació ens pot ajudar a millorar els nostres estalvis”, assegura.

Esteve s’anima a donar resposta als neguits del petit inversor amb dues dites, una d’elles molt catalana: “No és bo posar tots els ous al mateix cistell”. I la segona, atribuïda a Harold Macmillan, exprimer ministre del Regne Unit: “Hauríem de fer servir el passat com a trampolí, no com sofà”. “I tant que es pot diversificar. És una de les millors maneres d’invertir”, resumeix Xavier Esteve sense pensar-s’hi. Però, ben bé, què és això de diversificar?

Font imatge: Gage Skidmore

Distribuir els estalvis, arriscar petites quantitats

Diversificar vol dir distribuir els estalvis en diferents actius, sigui en moneda, metalls preciosos, productes d’inversió en borsa com els ETF, patrimoni immobiliari o criptomonedes, entre d’altres. Les noves tecnologies faciliten encara més aquesta diversificació. La nostra app El Canut oferirà pròximament aquesta possibilitat. I com que el valor d’aquests actius canvia en el mercat, diversificar et pot ajudar, no només a assegurar els teus estalvis, sinó també a invertir, tal com diu Esteve.

El nostre agent explica que, tot i que molts es pensen que la inversió és només per a professionals o persones que disposen de molt capital, “no és ben bé així”. “És evident que tothom té les seves dificultats i circumstàncies i, primer de tot, hem de tenir les necessitats vitals cobertes, sempre ho dic, però una de les virtuts d’11Onze és justament que, a través de La Plaça i de l’atenció 24 hores, intentem que els nostres clients disposin de tota la informació per a prendre les decisions encertades”, afirma Esteve, que recorda que 11Onze permetrà als clients invertir “amb quantitats petites, que no suposin un trasbals”. Com deia el divulgador científic Eduard Punset: “Quan l’ecosistema no existeix, s’ha d’inventar”. “Ens hem de moure amb la marea”, rebla Xavier Esteve.

Si vols descobrir la millor opció per protegir els teus estalvis, entra a Preciosos 11Onze. T’ajudarem a comprar al millor preu el valor refugi per excel·lència: l’or físic.

Els països emergents que formen el grup dels BRICS lideren un canvi de paradigma geopolític cap a un equilibri econòmic global més just i equitatiu, enfront del domini del G7 en un món cada vegada més multipolar. Si bé encara queda molt camí per recórrer, s’estan formant els pilars d’un nou ordre mundial.

L’estira-i-arronsa geopolític dels últims anys entre Orient i Occident ha posat de manifest un canvi de paradigma que és cada dia més evident. Els cicles econòmics i els mercats financers se centren cada vegada menys en el sistema monetari dominat pels Estats Units, donant pas a alternatives que estan reequilibrant el mapa del poder econòmic global.

En aquest context, l’hegemonia occidental es veu amenaçada per coalicions de països emergents cada vegada més influents que, a través de la seva cooperació i competència, modelen l’ordre econòmic i polític mundial en detriment d’un statu quo del poder que fins ara els ha considerat jugadors de segona divisió sense veu ni vot.

Per descomptat que la transició cap a un nou ordre mundial no serà senzilla ni passarà d’avui per demà, sinó que es tracta d’un procés llarg, farcit de variables i de reptes que, més que canviar dràsticament el sistema internacional existent, pretén reformar i complementar un model econòmic i geopolític caducat i allunyat de la realitat. 

Xi Jinping, president de la República Popular de la Xina, definia així l’estratègia a seguir: “la Xina, com a país en desenvolupament i membre del Sud Global, ha compartit sempre el mateix destí amb altres països en desenvolupament, ha defensat fermament els seus interessos comuns i ha pressionat per a augmentar la representació i la veu dels països amb mercats emergents. Hem d’abandonar la mentalitat de la Guerra Freda i la confrontació de blocs, oposar-nos a les sancions unilaterals i anar més enllà que les petites agrupacions hegemòniques. Per molta resistència que hi hagi, els països BRICS, una força positiva i sana, floriran”.

La veu dels mercats emergents

L’Organització de Cooperació de Shanghai (OCS), que aborda qüestions de seguretat regional, i institucions com el Banc Asiàtic d’Inversió en Infraestructures (AIIB), centrades en temes econòmics, complementen la cooperació comercial dels BRICS i són peces d’un mateix ecosistema pensat per oferir una alternativa a aliances com la del G7.

I és que no cal ser un gurú de la geopolítica per saber que el poder econòmic decideix qui talla el bacallà en l’àmbit global. En aquest sentit, els BRICS+ representen el 45% de la població mundial, contribuint al 25% del comerç i el 31.5% del PIB global.

Aquesta xifra és inferior al 43% del PIB mundial que correspon al G7, tanmateix, la diferència s’anirà reduint a mesura que els principals països BRICS, com l’Índia, continuïn creixent a un ritme superior a la mitjana i que l’aliança aculli a més membres en el futur. 

Cal tenir en compte que, tot i que el bloc occidental acapara més riquesa, els països emergents tenen més població i concentren la producció de petroli. Amb la incorporació de l’Aràbia Saudita, els Emirats Àrabs i l’Iran, els BRICS dupliquen amb escreix la quota dels seus membres en la producció mundial de petroli, fins a assolir el 43%.

Actualment, molts dels països membres dels BRICS registren taxes de creixement del PIB real superiors a les dels seus homòlegs del G7. A més, Segons Goldman Sachs, es preveu que assoleixin una taxa mitjana de creixement del PIB que oscil·larà entre el 189% i el 205% per a l’any 2050, comparat amb una taxa mitjana de creixement del G7, que es quedarà en el 50%.

En definitiva, tot i que queda molta feina per fer, no es pot negar que la veu del Sud Global cada vegada sona més forta i clara en el tauler d’escacs geopolític mundial. Per tant, la reforma d’institucions i mecanismes suposadament multilaterals, però que fins ara han afavorit el bloc geopolític occidental, sembla inevitable enfront d’un repartiment més equilibrat del poder global.

Si vols descobrir la millor opció per protegir els teus estalvis, entra a Preciosos 11Onze. T’ajudarem a comprar al millor preu el valor refugi per excel·lència: l’or físic.

Fa mesos que les xifres oficials d’inflació semblen moderar-se. Però la sensació als supermercats, als lloguers i a les factures és una altra. La pregunta ja no és si la inflació baixarà, sinó si tornarà mai a ser com abans.

Els darrers anys, els discursos institucionals han insistit a transmetre calma, que la inflació era transitòria. o si més no un simple accident provocat per la pandèmia o pels colls d’ampolla logístics o per l’energia. I que un cop normalitzada la situació, els preus tornarien al seu lloc. Avui, aquella promesa grinyola. I cada cop més economistes admeten el que moltes llars ja saben: potser hem entrat en una nova normalitat de preus alts?

Durant dècades, les economies occidentals van viure instal·lades en una excepcionalitat històrica: preus estables, tipus d’interès baixos i diners abundants. Qualsevol repunt inflacionari era vist com una anomalia puntual que els bancs centrals corregirien amb rapidesa. La paraula clau era “control”.

Aquesta narrativa es va trencar el 2020. La pandèmia va desorganitzar cadenes de subministrament globals construïdes amb criteris d’eficiència extrema. La guerra d’Ucraïna va disparar els preus de l’energia i dels aliments bàsics. I la resposta dels governs i bancs centrals —expansió monetària massiva i endeutament públic sense precedents— va injectar una enorme quantitat de liquiditat a l’economia.

Segons dades d’Eurostat, la inflació a la zona euro va assolir màxims històrics el 2022. Tot i la moderació posterior, el nivell general de preus no ha retrocedit, simplement ha deixat de créixer tan ràpidament. I aquesta diferència és clau: mentre la inflació pot baixar, els preus rarament ho fan.

Factors estructurals que empenyen els preus

El problema no és només conjuntural. Hi ha forces de fons que apunten cap a un canvi de règim econòmic. La desglobalització n’és una. Les empreses estan reconfigurant cadenes de producció per reduir dependències geopolítiques. Produir més a prop és més segur, però també més car. La transició energètica, necessària i inevitable, implica inversions multimilionàries que es traslladen als costos finals. L’envelliment demogràfic pressiona els sistemes públics i redueix la població activa. I les tensions geopolítiques permanents introdueixen una volatilitat que ja no és excepcional, sinó estructural.

A tot això s’hi suma un element sovint oblidat: el deute. Els estats arrosseguen nivells d’endeutament que fan molt difícil tornar a un món de tipus d’interès reals baixos sense generar noves distorsions. En aquest context, una inflació moderada, però persistent actua com una eina silenciosa de reequilibri fiscal.

Preus que pugen, salaris que no segueixen

Aquí és on la inflació mostra el seu rostre més incòmode. Tot i les revisions salarials dels darrers anys, el poder adquisitiu no es recupera. Les dades de l’INE mostren increments salarials que, en molts casos, només compensen parcialment l’augment del cost de la vida.

El resultat és una erosió progressiva de les rendes mitjanes. No és un impost aprovat al Parlament, però actua com si ho fos. Els estalvis perden valor. Les nòmines arriben justes. I la capacitat de planificar a llarg termini es redueix.

L’habitatge és l’exemple més clar. Lloguers disparats, oferta limitada i salaris que no poden seguir el ritme. Però no és l’únic. Alimentació, assegurances, serveis bàsics. El que abans era excepcional, avui és rutina.

Una nova normalitat incòmoda

Assumir que els preus no tornaran als nivells del passat no és pessimisme. És realisme. L’economia que ve serà més cara, més volàtil i menys previsible. Esperar una tornada al món de diners barats i preus continguts pot ser un error estratègic, tant en l’àmbit personal com col·lectiu.

Això no vol dir resignar-se. Vol dir adaptar-se. Entendre com funciona la inflació estructural. Revisar hàbits de consum. Repensar l’estalvi i la protecció del patrimoni en un entorn on els diners quiets perden valor any rere any.

També vol dir exigir transparència. Les xifres macroeconòmiques poden millorar, però si no es tradueixen en benestar real, alguna cosa falla. La distància entre estadística i percepció ciutadana no és un problema de comunicació: és un problema de model.

Mirar la inflació de cara

La inflació no és només un indicador econòmic. És una experiència quotidiana. I, com tota experiència persistent, acaba modelant comportaments, expectatives i decisions vitals. Ignorar-ho o maquillar-ho amb discursos tranquil·litzadors no ajuda a prendre bones decisions.

Entendre que potser hem entrat en una nova normalitat de preus alts és incòmode, però necessari. És el primer pas per deixar de mirar enrere amb nostàlgia i començar a pensar estratègicament com protegir el present i el futur. Entendre la inflació estructural és el primer pas per protegir-se’n. 

Diversifica, protegeix i dona valor real als teus estalvis. A Preciosos 11Onze t’ajudem a invertir amb seny en or físic, el refugi que mai falla.

Països com Irlanda, Luxemburg, Malta, Països Baixos i Xipre atrauen un gran nombre d’empreses multinacionals oferint avantatges fiscals que els permeten reduir significativament les seves obligacions tributàries. Aquestes pràctiques d’elusió fiscal transfronterera drenen recursos d’altres països comunitaris i creen tensions entre els estats membres.

L’elusió i l’evasió fiscal són conceptes jurídics que poden semblar sinònims, però que tenen una naturalesa legal totalment diferent. L’elusió fiscal consisteix a fer servir pràctiques legals per a evitar pagar determinats impostos o reduir al màxim una factura tributària. Tot i que aquesta pràctica no és il·legal; moltes vegades aprofita buits legals per obtenir determinades exempcions, deduccions i bonificacions fiscals. Per altra banda, l’evasió fiscal també busca evitar o reduir el pagament d’impostos, però en aquest cas utilitzant pràctiques il·legals, per tant, és un delicte penal.

Un bon exemple d’elusió fiscal és el que fan moltes multinacionals espanyoles que tenen filials en països amb baixa fiscalitat per a reduir la càrrega de la seva arquitectura tributària. Segons l’últim informe “país per país” republicat el mes d’abril per l’Agència Tributària, els treballadors més productius de les empreses espanyoles es troben en les seves filials situades a Irlanda, Luxemburg, Malta i Països Baixos.

La productivitat d’aquestes filials en refugis fiscals de la Unió Europea que tenen les 123 multinacionals més grans de l’Estat espanyol va oscil·lar entre els 1,2 milions i els 1,9 milions d’euros per treballador, mentre en altres països europeus que no ofereixen els mateixos avantatges fiscals aquest indicador va rondar els 450.000 euros per assalariat. 

Això no passa per casualitat i tampoc vol dir que els empleats d’aquestes filials siguin molt més eficients que els seus homòlegs al territori espanyol. Aquestes delegacions no són centres productius, si no petites oficines amb poc personal, però que gestionen molts diners. I d’aquí surten les xifres de l’elevada productivitat d’aquests treballadors. Amb aquestes pràctiques, Espanya perd més de 4.700 milions d’euros en impostos a l’any.

Avantatges dels refugis fiscals

El cas de Ferrovial que, tot i que havia rebut ajudes públiques, va canviar la seva seu social des d’Espanya a Països Baixos fusionant-se amb la seva filial per cotitzar menys, va revivar el debat sobre els refugis fiscals a la UE. 

La multinacional espanyola al·legava que havia triat Països Baixos com a seu pel fet que aquest país europeu compta amb una qualificació creditícia triple A (AAA) així com amb un marc jurídic “estable”, però no és cap secret que un clima fiscal i regulador més favorable va ser el principal desencadenant de l’operació de trasllat.

Si bé és cert que l’impost de societats està al voltant del 25% en els dos països, els primers 395.000 euros d’ingressos només tributen un 15% als Països Baixos. A més, el tractament fiscal dels dividends és menys agressiu i existeix la possibilitat de reconduir part de les seves bases imposables a les Antilles Holandeses amb un tractament fiscal més favorable.

De la mateixa manera, Irlanda s’ha establert com la meca de les grans tecnològiques, financeres i farmacèutiques, atraient a més de 1000 multinacionals d’aquests sectors, en part gràcies a la seva benèvola política fiscal corporativa, però principalment perquè fins al 2015 permetia crear dues empreses: una en un paradís fiscal amb els drets de la propietat intel·lectual, i l’altra a Irlanda que es feia servir per vendre a la resta del món mentre pagava per aquests drets a la primera.

Ens trobem en un cas similar a Luxemburg, Malta i Xipre, on les empreses espanyoles poden arribar a tributar menys d’un 3% pel seu negoci exterior. Aquestes filials també destaquen per ser les que menys empleats tenen de mitjana. A Malta, el segon país amb menor tipus efectiu i on les empreses es poden dividir en dos com a Irlanda, són 13 empleats de mitjana per filial; mentre que a Xipre en són només 9.

Finalment, tenim el cas de Bèlgica, país sobre el qual el Tribunal General de la Unió Europea va considerar que les exempcions fiscals que havia concedit a empreses multinacionals constituïen un règim d’ajudes il·lícites, obligant el país a recuperar 700 milions d’euros en impostos no pagats per almenys 35 multinacionals i a canviar el seu règim fiscal. Un cas excepcional en un context europeu favorable als refugis fiscals que dona pocs senyals de canviar en un futur pròxim.

Si vols descobrir la millor opció per protegir els teus estalvis, entra a Preciosos 11Onze. T’ajudarem a comprar al millor preu el valor refugi per excel·lència: l’or físic.

Reuters informa que les autoritats financeres i els bancs suïssos estudien introduir una nova normativa per evitar futures retirades massives de dipòsits com la que va tenir lloc just abans del rescat de Credit Suisse a principis d’any.

Era l’estiu del 2022 quan començaven a circular els rumors que Credit Suisse s’enfrontava a una fallida imminent. L’anunci del Banc Nacional Saudita (SNB), el seu principal accionista, que no participaria en cap més ampliació de capital, va ser la gota que va fer vessar el got, provocant una crisi de confiança per part d’accionistes, clients i inversors que van decidir retirar uns 111.000 milions d’euros en fons durant l’últim trimestre de l’any.

El març del 2023 el Banc Nacional Suís (BNS) aprovava un finançament d’emergència de fins a 57.000 milions d’euros per a reforçar la liquiditat de Credit Suisse enmig de la crisi bancària. El banc central del país helvètic, juntament amb l’autoritat supervisora del mercat financer (FINMA) i el govern suís, volien guanyar temps per a negociar la venda de Credit Suisse al seu rival nacional UBS.

Pocs dies després, UBS absorbia al seu homòleg bancari en una operació de rescat dissenyada per evitar la seva desaparició. Tanmateix, la rapidesa del col·lapse del segon banc més gran de Suïssa, a causa de l’onada de clients que van retirar els seus dipòsits, va sorprendre els analistes i reguladors bancaris europeus. 

“El cas de Credit Suisse ha demostrat clarament que les sortides de dipòsits de clients poden ser ara molt més ràpides i extenses del que preveu la normativa vigent”, declarava el president del Banc Nacional Suís, Thomas Jordan, en un acte celebrat l’1 de novembre a Berna.

Una revisió general de la normativa bancària del país

D’ençà de les fallides Silicon Valley Bank (SVB), Signature Bank i Credit Suisse, els reguladors financers de tot el món han estat estudiant com evitar un nou pànic bancari que desemboqui en una altra fugida de dipòsits incontrolable. En aquest context, només era una qüestió de temps fins que les autoritats suïsses es reunissin amb les entitats pertinents per debatre com implementar noves mesures reguladores que redueixin el risc d’un “bank run” o retirada massiva de dipòsits bancaris. 

De l’article publicat per Reuters es desprèn que les converses entre les autoritats suïsses i els principals bancs del país (incloent-hi UBS) formen part d’una revisió més àmplia de les normes bancàries del país, i podrien dirigir-se principalment als clients patrimonials dels bancs suïssos. Més que res per l’especialització d’aquests en la gestió de patrimonis, per la qual cosa acostumen a tenir una major concentració de dipòsits que alguns dels seus competidors de la banca comercial.

Les negociacions estan en la seva fase inicial, però segons les fonts consultades per l’agència de notícies amb seu al Regne Unit, entre les mesures que s’estan debatent en destaca l’opció d’escalonar una gran part de les retirades de dipòsits al llarg de períodes de temps més prolongats. I també s’està estudiant la possibilitat d’imposar comissions a segons quines retirades de diners. Per altra banda, es vol premiar amb un tipus d’interès més alt, als clients que mantinguin els seus estalvis durant més temps.

En tot cas, un representant del Ministeri de Finances va dir que la qüestió de les retirades massives de dipòsits és part d’una avaluació general del marc regulador dels bancs “massa grans per permetre’n la fallida” a Suïssa, i que el govern té previst publicar un informe sobre el resultat de les converses a la primavera de l’any que ve.

Si vols descobrir la millor opció per protegir els teus estalvis, entra a Preciosos 11Onze. T’ajudarem a comprar al millor preu el valor refugi per excel·lència: l’or físic.

Els bancs han tancat l’aixeta a la concessió de préstecs perquè tenen por a un repunt de la morositat. La dificultat per obtenir finançament afecta les empreses i particulars, que han de fer front a una pujada dels tipus d’interès i a una reducció de l’oferta de crèdit disponible.

La pujada dels tipus d’interès ha disparat els beneficis de la banca fins a xifres rècord. Els sis principals bancs espanyols (Santander, BBVA, CaixaBank, Sabadell, Bankinter i Unicaja Banc) han guanyat 19.761 milions d’euros entre gener i setembre d’aquest any, un 23,6% (3.747 milions) més que en període anterior. Dit d’altra manera, en els primers nou mesos de l’any gairebé han igualat els beneficis obtinguts durant tot el 2022, en el qual van sumar un registre històric de 20.800 milions en guanys.

Les xifres de beneficis encara són més significatives si restem l’activitat a l’estranger d’aquests bancs que hi tenen presència, sumant 9.000 milions d’euros en guanys, un increment del 55% respecte a l’any passat. Això vol dir que, si afegim aquests guanys a les dades de les memòries anuals aportades per Aebanca, la patronal del sector bancari espanyol, la banca espanyola ha acumulat uns beneficis nets per un valor de més de 180.000 milions d’euros des de la crisi financera del 2008 fins al 2023. I aquí cal recordar que el cost assumit per l’Estat, injectant diners públics per rescatar al sector financer, supera els 120.000 milions d’euros.

Malgrat aquests guanys multimilionaris, els banquers segueixen queixant-se de l’impost extraordinari a la banca. Segons, Onur Genç, conseller delegat del BBVA, “Els bancs espanyols no podran competir a Espanya”, mentre que el seu homòleg de CaixaBank, Gonzalo Cortázar, afirmava el mes passat que, “Gravar més a la banca és tirar-se un tret al peu”, després que el mes de maig declarés que, “No és lògic que paguem més del que guanyem”. Per part del Govern, el secretari d’Estat d’Economia, Gonzalo García Andrés, no entén les queixes sobre l’impost al sector, atesos els últims beneficis declarats: “M’estranya que seguim amb aquest debat”.

Menys remuneració pels dipòsits i menor accés al crèdit

El sector bancari de l’Estat espanyol s’ha mostrat com un dels més lents de tota la Unió Europea a reflectir la pujada de tipus d’interès del Banc Central Europeu amb una millor rendibilitat dels estalvis. Això ha provocat una fuga de dipòsits per part de moltes famílies que han decidit diversificar els estalvis traient els seus diners dels bancs en favor d’altres productes i inversions que ofereixin una major rendibilitat. 

A més, segons es desprèn de l’Enquesta de Préstecs Bancaris, realitzada pel Banc d’Espanya, la banca espanyola ha endurit els criteris i les condicions aplicades per a concedir préstecs, a causa de la por a la morositat. Es tracta d’una taxa de morositat creditícia que, si bé va pujar lleugerament durant l’agost (3,56% respecte al 3,5% del juny i juliol) tancava el primer semestre del 2023 en el seu nivell més baix en 15 anys.

En aquest context, el Govern de l’Estat ha reclamat a les entitats financeres que “extremin la diligència” i accelerin en la concessió d’ajudes a les famílies endeutades a tipus variable en dificultats mitjançant el Codi de Bones Pràctiques. I és que el Banc d’Espanya, durant la setmana passada va informar que la banca encara ha de tramitar un 50% de les sol·licituds d’adhesió al codi per a hipotecats vulnerables.

El risc de refredar l’economia i la confiança en el sector bancari

La restricció en l’accés al crèdit provoca que les persones amb un major risc, és a dir, que tenen més dificultats per a pagar les seves obligacions, o que no tenen historial creditici, no puguin accedir a finançament. Aquesta dificultat per a obtenir finançament la pateixen tant les empreses com les llars. Tanmateix, segons el Banc d’Espanya, durant els últims tres mesos s’han moderat les restriccions en el segment de finançament a les empreses, mentre que s’han endurit les condicions per als crèdits a les llars.

Per altra banda, l’encariment del crèdit tendeix a refredar l’economia en general, ja que frena la despesa dels consumidors i les inversions de les empreses. Així mateix, en reduir-se la demanda de béns i serveis, els preus tendeixen a moderar-se. En el sector empresarial, augmenta el cost del capital necessari per a expandir-se i es redueix la rendibilitat de les inversions. A més, és possible que una part dels inversors redueixin els diners que tenen en Borsa i comprin deute per l’augment de la rendibilitat.

Mentre que les grans empreses tenen l’opció de deixar de finançar-se a través dels bancs i poden optar per acudir als mercats, les pimes i particulars es troben pràcticament exclosos d’aquesta font de finançament alternatiu. Si aquí hi afegim la precària remuneració de l’estalvi, no és d’estranyar que els sectors de la banca i dels serveis financers, siguin dels que menys confiança generen entre els consumidors de l’Estat espanyol.

Finança les demandes contra els bancs. Fes justícia i aconsegueix rendiments pels teus estalvis per damunt de la inflació gràcies a les indemnitzacions que hauran de pagar els bancs. Tota la informació sobre Finança Litigis la trobaràs a 11Onze Recomana.

La demanda d’or creix un 176% el primer trimestre de 2023, segons el World Gold Council. En un context de temors econòmics generalitzats, la puixança de l’or físic indica que és un dels valors refugi més buscats. Seràs l’últim de protegir els teus estalvis?

Tal com va anticipar 11Onze fa pràcticament un any i mig, l’or físic s’està convertint en una eina indispensable per protegir els estalvis a llarg termini. Per això Preciosos 11Onze ofereix diverses eines perquè la comunitat pugui fer servir l’or per resistir millor el període de turbulències econòmiques que estem vivint. D’una banda, hi ha l’Or Llavor, que permet aconseguir guanys a curt termini aprofitant la revalorització constant de l’or. I de l’altra hi ha l’Or Patrimoni, on la idea és comprar or físic pensant en el llarg termini.

Or Patrimoni

És com hem anomenat a l’or que venem des del primer dia a Preciosos 11Onze, per tal de diferenciar-lo de l’Or Llavor. Són lingots d’or de diverses mides, amb una compra mínima de 3.000 euros. I l’or te l’enviem a casa o es pot quedar en custòdia en una cambra cuirassada.

Per què l’or es pot considerar un patrimoni com ho podria ser una casa? Perquè és un bé que tendeix a revalorar-se i té una alta liquiditat. En els darrers anys l’or s’ha revalorat un 40% i, només durant 2022, el seu preu va augmentar un 9,5%. Cal recordar que l’any 2022 la inflació mitjana a Espanya va ser del 8,4%. Per tant, les persones que tenien els seus estalvis en or van guanyar una mica de poder adquisitiu, mentre que les que els tenien en euros en van perdre.

Però l’Or Patrimoni s’ha de veure en perspectiva. Per això està bé recordar que el gener de 2008 l’unça tenia un cost de 883 dòlars, mentre que avui en dia ronda els 1.960 – 2.000 dòlars, un increment de més del 100% en 15 anys. La perspectiva, però, segueix sent alcista. Per què? Doncs perquè els bancs centrals estan fent compres rècord d’or, probablement buscant un patrimoni segur i tangible sobre el qual recolzar els immensos deutes públics. Durant el 2022, el World Gold Council va apuntar que els bancs centrals havien comprat 4.741 tones d’or, unes xifres que no s’assolien des de feia 55 anys.

Les turbulències i els indicatius

Les crisis bancàries encadenades dels darrers mesos han generat dubtes en els dipositants. Del Silicon Valley Bank a Credit Suisse, passant pel First Republic Bank, la història es repeteix. Si hi afegim que el darrer mes de novembre la visió de la FDIC assegurava que el volum de deute no és sostenible, és normal que molta gent estigui buscant opcions segures per als seus diners. Les retirades de diners dels comptes bancaris estan sent molt altes a Espanya, el Regne Unit i els Estats Units. Els moviments indiquen, tal com també apuntava la FDIC, que la gent amb més diners i informació està protegint d’alguna manera els seus estalvis traient-los dels bancs, un comportament que pot accelerar nous col·lapses.

I ara, què?

Una de les preguntes a respondre és què es pot fer amb els diners un cop no els tens al banc. En panorames complicats cal buscar opcions segures. Poden ser bons, propietats o productes que comptin amb assegurances (com els Fons Garantits o el Finança Litigis). Però si un producte destaca per la seva històrica seguretat aquest és, sempre, l’Or Patrimoni.