Mentre Occident s’endeuta per sostenir un sistema que ja fa aigües, la Xina està movent fitxa per redissenyar les regles del joc. Les seves maniobres monetàries, aparentment tècniques, apunten a una revolució silenciosa: la devaluació de les monedes fiat a través d’injeccions massives de liquiditat i l’acumulació agressiva d’or com a nou pilar del sistema financer global.

En aquesta partida geoeconòmica, el metall preciós torna a ser protagonista —i no per nostàlgia, sinó per supervivència. Quan l’or va superar la barrera dels 4.000 dòlars per unça, molts analistes ho van atribuir a la inestabilitat dels mercats. Però darrere d’aquesta pujada hi ha molt més que especulació. El valor de l’or no s’explica només per les dinàmiques del mercat, sinó per decisions polítiques que el fan brillar —o enfosquir—.

Fins al 1971, el sistema monetari internacional es basava en l’or. Els Acords de Bretton Woods (1944) havien fixat la paritat del dòlar a 35 $ per unça, convertint la moneda nord-americana en la referència mundial. Quan Richard Nixon va trencar aquest vincle, el món va entrar en l’era dels diners fiduciaris (fiat): monedes basades únicament en la confiança i en la capacitat dels estats per emetre deute.

Aquesta “fe monetària” va funcionar durant unes dècades. Els bancs centrals imprimien diners, les economies creixien i els mercats es mantenien estables. Però la crisi financera del 2008 va trencar la màgia, quan imprimir diners ja no genera riquesa real, sinó que només infla bombolles. I ara, mig segle després, la Xina sembla disposada a accelerar el final d’aquest model.

La jugada doble de Pequín

L’estratègia xinesa sembla contradictòria a l’hora d’injectar liquiditat mentre compra or. Però en realitat és una enginyeria monetària amb dos objectius clars:

1. Controlar la seva economia interna. L’economia xinesa s’ha desaccelerat després de dècades de creixement vertiginós. Per evitar un xoc social, el Banc Popular de la Xina ha abaixat tipus, ha ampliat els crèdits i ha impulsat la inversió estatal. Aquest estímul manté el consum, però també devalua el iuan, augmentant la competitivitat exportadora. Alhora, cada onada de liquiditat xinesa es propaga pels mercats internacionals i contribueix a debilitar les monedes fiat occidentals.
2. Blindar-se amb or. Pequín sap que cada iuan emès redueix el seu valor real. Per això compensa amb or. Segons el World Gold Council, el Banc Central de la Xina ha afegit més de 300 tones d’or només el 2024, acumulant reserves durant més de divuit mesos consecutius. L’or ja representa més del 15% de les reserves xineses, i aquesta proporció continua creixent. El missatge és clar: mentre Occident imprimeix bitllets, Pequín imprimeix poder.

No és un retorn formal al patró or, sinó una transició silenciosa cap a un sistema mixt de diners digitals recolzats en actius reals. L’or torna a ser la columna vertebral de la confiança.

La mort lenta de les monedes fiat

Des de la crisi del 2008, la Reserva Federal, el BCE i el Banc d’Anglaterra han duplicat o triplicat els seus balanços. El deute global ja supera els 315 bilions de dòlars, segons l’Institute of International Finance. Aquesta expansió ha sostingut l’activitat econòmica, però també ha creat una dependència crònica: el sistema només sobreviu si cada any s’hi afegeix més liquiditat.

La Xina ha après la lliçó i la gira a favor seu. No vol sostenir el sistema, sinó redefinir-lo. En lloc de competir amb el dòlar dins les seves regles, Pequín n’està escrivint unes de noves, a través d’una clara dependència del crèdit i de més actius tangibles. Per tant, cada vegada que els bancs centrals anuncien una baixada de tipus, els mateixos patrons es repeteixen: l’or puja, el bitcoin puja, les borses respiren. Però hi ha una diferència essencial. El metall preciós no depèn de ningú: no és passiu d’un banc, ni pot ser “imprès” per cap govern. És escàs, tangible i universal.

El bitcoin, per la seva banda, és el seu equivalent digital, pel que fa a escassetat programada i resistència a la censura. Però la seva volatilitat encara el fa un actiu especulatiu. L’or, en canvi, és la memòria estable de la riquesa. Fa cinc mil anys que sustenta la confiança econòmica humana. Per tant, No és casualitat que bancs centrals i inversors institucionals tornin a carregar or. Quan la confiança trontolla, l’or es converteix en la moneda del sentit comú.

L’or com a arma geopolítica

Per a la Xina, acumular or és molt més que una política monetària, sinó que es tracta d’una estratègia de sobirania. Des del 2010 ha reduït la seva exposició al dòlar del 70% al 50%, mentre augmentava reserves d’or i acords comercials bilaterals en iuan. En paral·lel, ha creat sistemes de pagament alternatius al SWIFT, com el CIPS (Cross-Border Interbank Payment System), que permet transaccions fora del control dels Estats Units.

Cada unça d’or a les reserves xineses és una unça menys de dependència del dòlar. En un món on el sistema financer s’utilitza com a eina de sanció, tenir or equival a tenir llibertat. La història ho demostra quan els EUA van acumular el 70% de l’or mundial després de la Segona Guerra Mundial, i això els va permetre dominar l’economia global durant dècades. Ara, Pequín està fent exactament el mateix, però en un context digital i multipolar.

Mentre la Xina planifica a dècades vista, Occident governa a cop d’eleccions. Els EUA acumulen un deute superior als 35 bilions de dòlars, amb un cost d’interessos que ja supera la despesa militar. Europa, per la seva banda, s’enfonsa en la seva pròpia rigidesa burocràtica: més impostos, menys innovació i una dependència energètica creixent.

El Vell Continent, antic bressol industrial, sembla avui una economia de manteniment. La seva aposta per la regulació i la fiscalitat ha penalitzat l’estalvi i l’emprenedoria. Mentre Silicon Valley i Shenzhen competeixen pel domini tecnològic, Brussel·les debat sobre etiquetes i normatives. El risc és clar: un futur digital i daurat sense Europa.

Dels diners digitals als diners tangibles

La paradoxa és que la mateixa tecnologia que ha obert la porta a les criptomonedes està donant nova vida a l’or. La Xina ho ha entès: desenvolupa simultàniament el seu iuan digital (e-CNY) i acumula or físic. L’objectiu? Crear una moneda digital sobirana, recolzada en actius reals i capaç de competir amb el dòlar sense dependre’n.

Europa, en canvi, veu les CBDC com una eina de control, més que de llibertat. Pequín les entén com un instrument d’independència. En aquest context, l’or és la garantia que dona credibilitat al iuan digital, reforçant-lo com a alternativa global.

Els mercats no només reflecteixen dades, sinó emocions col·lectives. Quan els inversors perceben que els governs han perdut el control del deute o de la inflació, busquen refugi. L’or i altres actius durs esdevenen símbols d’una cosa més profunda, com és la pèrdua de fe en el sistema fiat.

Aquest és, en realitat, el veritable epicentre de la crisi actual: una crisi de confiança. Els diners fiduciaris només tenen valor mentre la gent hi creu. I cada vegada que un banc central imprimeix milers de milions de la “res”, aquesta fe s’esquerda una mica més. A més, la Xina està aprofitant aquesta fissura. Cada compra d’or, cada acord comercial en iuan, cada nova reserva fora del dòlar és una jugada en una partida d’escacs global que Occident sembla no veure.

Cap a un nou ordre monetari mundial

El món s’encamina cap a un equilibri multipolar on l’or tornarà a jugar un paper central, no com a moneda, sinó com a garantia de confiança. Els països amb reserves tangibles —Xina, Rússia, Índia— guanyaran poder; els que depenen del crèdit, el perdran. L’or podria actuar com a suport parcial per a noves divises digitals internacionals, o com a instrument de compensació entre estats fora del sistema SWIFT. No seria un retorn al patró or clàssic, sinó un model híbrid entre la tecnologia digital sustentada en valor real.

Per tant, Pequín no està trencant el sistema, sinó que l’està substituint progressivament, amb paciència d’una civilització que pensa en segles, no en trimestres. D’alguna manera, està construint el seu propi Bretton Woods del segle XXI.

Per als ciutadans occidentals, la lliçó és clara quan els diners de paper es devaluen, però el metall real conserva valor. En un món inundat de liquiditat i inestabilitat, el que és tangible torna a ser poder. L’or, que durant mil·lennis ha estat símbol de riquesa, torna a ser avui una eina de protecció davant la fragilitat del sistema.

Com hem repetit en diverses ocasions a La Plaça: “Quan la confiança s’esvaeix, el valor es refugia en el que és real.” I quan la pols del sistema fiat s’assenti, l’or —immutabilitat ancestral— continuarà brillant, no com un símbol del passat, sinó com la base del futur.

Diversifica, protegeix i dona valor real als teus estalvis. A Preciosos 11Onze t’ajudem a invertir amb seny en or físic, el refugi que mai falla.