Des del final de la Segona Guerra Mundial, els Estats Units han estat el garant de l’ordre global i la superpotència militar per excel·lència. Però avui, amb un deute desbocat i un govern paralitzat, Washington es troba davant d’una pregunta incòmoda: fins quan podrà continuar pagant els seus soldats? 

El tancament parcial del govern dels EUA o “shutdown”, la seva paràlisi pressupostària i els interessos d’un deute que ja supera el seu PIB nacional, posen en escac la sostenibilitat del model imperial nord-americà. 

El 2025, el deute federal dels EUA supera els 41 bilions de dòlars, més del 120% del seu PIB. Només els interessos anuals ja superen els 1,2 bilions de dòlars, una quantitat superior al pressupost combinat del Pentàgon i el Departament de Salut. Amb els tipus d’interès elevats, el cost de refinançar aquest deute s’ha convertit en una llosa que devora els ingressos fiscals.

A principis d’octubre, el Congrés no va aconseguir aprovar el pressupost per a l’any fiscal 2026, forçant el tancament parcial del govern federal. Segons estimacions de la Partnership for Public Service i del Congressional Budget Office (CBO), prop de 900.000 treballadors federals podrien ser enviats a casa sense salari, i uns 700.000 més haurien de continuar treballant sense cobrament. En els altres “shutdowns” o tancaments parcials, el Congrés havia garantit per llei el pagament de les tropes, però aquesta vegada la polarització política ha bloquejat fins i tot aquesta mesura.

En un intent de contenció, l’administració Trump ha anunciat el desviament temporal de 8.000 milions de dòlars de fons de recerca i desenvolupament per cobrir les nòmines militars. Una maniobra que, segons Reuters i Associated Press, no podrà mantenir-se si el tancament supera el mes de novembre i que, a més, podria contravenir l’Antideficiency Act, la llei que prohibeix gastar sense autorització del Congrés.

Un exèrcit sense sou i una societat armada

Tot i que el pagament de les tropes és una prioritat absoluta per al govern, la inestabilitat fiscal té efectes sobre la moral i la cohesió interna. Molts soldats viuen amb pressupostos ajustats, i segons el Military Family Advisory Network, un de cada tres membres de famílies militars reconeix que no podria cobrir una emergència de 500 dòlars.

En paral·lel, l’exèrcit nord-americà ha intensificat el seu desplegament a ciutats com Chicago, Atlanta o Filadèlfia, amb l’argument de combatre la violència armada i la crisi migratòria. Fonts independents apunten que aquest moviment busca assegurar el control civil davant possibles disturbis. En un país on hi ha més armes que habitants, qualsevol pèrdua de confiança institucional pot convertir una crisi econòmica en una crisi social.

Els experts coincideixen que els Estats Units no estan a les portes d’una guerra civil, però sí d’una polarització extrema que recorda els darrers dies de la Roma republicana: un Estat dividit, amb un exèrcit que pot esdevenir instrument d’ordre o d’opressió segons qui el controli. Això és perquè això no és la primera vegada que passa.

Quan els imperis deixen de pagar els seus soldats

La història ens ofereix un patró recurrent d’aquesta situació, en què grans imperis han caigut quan ja no han pogut finançar el seu propi poder militar.

A l’Imperi Romà, els impagaments de mercenaris i legionaris van accelerar la descomposició al llarg del segle V. Sense pagament ni aliment, les tropes van començar a saquejar les mateixes províncies de les quals eren les responsables màximes de protegir. De fet, molts dels anomenats “bàrbars” que van contribuir a la caiguda de Roma havien estat abans soldats o aliats impagats de l’exèrcit imperial. 

Durant l’edat mitjana, episodis similars es van repetir. És el cas dels famosos condottieri italians del segle XV, els quals eren contractats per les ciutats-estat com Florència o Venècia, i sovint canviaven de bàndol o saquejaven el territori quan els prínceps o ducs no els podien pagar.

La Castella del segle XVI va viure un procés similar després d’un segle i mig de guerres imperials, les contínues bancarrotes de la Monarquia Hispànica —1557, 1575, 1596 i 1607— van deixar sense finançament estable l’exèrcit dels Terços i la flota d’Índies. Els banquers genovesos i alemanys van tancar el crèdit a la Corona, i les tropes, sense sou, van protagonitzar revoltes com la dels soldats castellans a Anvers el 1576, coneguda com la “Fúria espanyola”, que va devastar la ciutat i va marcar el principi del declivi militar i financer de l’imperi.

Però, també a la França del segle XVII, després de la Guerra dels Trenta Anys, els impagaments als exèrcits reials van provocar motins i desercions massives, forçant la corona a recórrer a costosos préstecs que van hipotecar el futur de l’Estat.

Més endavant, l’Imperi Austrohongarès, en els darrers dies de la Primera Guerra Mundial, també va veure com la fallida econòmica feia impossible mantenir la seva maquinària bèl·lica. I l’URSS, en la dècada de 1980, va entrar en col·lapse quan la caiguda del preu del petroli i el deute intern van fer inviable continuar sostenint l’exèrcit més gran del planeta.

A tots aquests casos, el problema no va ser només econòmic, sinó també polític i social. Quan l’exèrcit deixa de cobrar, l’autoritat del govern s’esvaeix. I el que abans era una estructura de control, es converteix en un factor d’inestabilitat.

El risc d’un “default” silenciat

El deute nord-americà continua sent considerat el pilar del sistema financer mundial, però aquesta confiança no és infinita. Amb el dòlar perdent pes com a moneda de reserva (el seu pes global ha caigut del 70% al 58% en dues dècades, segons el Fons Monetari Internacional), cada vegada més països redueixen la seva exposició als bons del Tresor.

Una eventual suspensió temporal de pagaments o una emissió monetària descontrolada podrien accelerar la desdolarització i desestabilitzar els mercats de capitals. En aquest context, l’or ha pujat prop d’un 20% des de finals d’agost, reflectint la pèrdua de confiança en els actius denominats en dòlars.

A curt termini, els Estats Units poden evitar un col·lapse total venent reserves estratègiques, ajornant projectes i imprimint diners. Però a mitjà termini, el risc és clar: no es pot mantenir un exèrcit global amb finances domèstiques esgotades.

Un imperi davant el mirall

Com tots els imperis abans d’ells, els Estats Units es troben en un punt d’inflexió. L’hegemonia no es perd en un sol dia, sinó quan les estructures que la sostenen deixen de tenir fonament. El deute, la fractura política i la pèrdua de credibilitat institucional s’acumulen. I el perill no és només econòmic, és també moral: un Estat que viu per damunt de les seves possibilitats acaba depenent de la fe dels altres.

L’exèrcit nord-americà ha estat històricament el reflex del seu poder econòmic. Si aquest es debilita, també ho farà el seu paper com a garant de l’ordre mundial. Els mercats ho saben, els bancs centrals ho intueixen i els ciutadans, cada cop més, ho perceben.

Els EUA encara tenen la capacitat de girar full i renegociar el seu deute, reduir la despesa militar i impulsar una nova política fiscal que prioritzi la sostenibilitat. Però això exigeix un consens polític que avui sembla llunyà. Mentre el Congrés es baralla, el rellotge del deute segueix corrent i la pregunta roman oberta. Poden els EUA continuar pagant el seu exèrcit? Encara sí. Però cada dia que passa, la resposta és menys segura.

Si vols descobrir la millor opció per protegir els teus estalvis, entra a Preciosos 11Onze. T’ajudarem a comprar al millor preu el valor refugi per excel·lència: l’or físic.