L'or, un aliat inesperat del reciclatge

A la utilitat de l’or en el terreny financer, ornamental i tecnològic caldrà sumar la seva contribució a la sostenibilitat del planeta. Una recerca ha descobert que un catalitzador de nanopartícules d’aquest metall preciós permet convertir materials de rebuig, com la biomassa i el polièster, en útils compostos orgànics de silici.

Els residus plàstics suposen un problema per a la humanitat. Per això s’estan invertint molts recursos en la cerca de fórmules que permetin reciclar-los i donar-los una nova vida útil. Diverses línies de recerca pretenen convertir aquests materials de rebuig en compostos i productes útils d’una forma eficient.

Una d’elles, en la qual treballen científics de la Universitat Metropolitana de Tòquio, ha descobert que les nanopartícules d’or suportades sobre una superfície d’òxid de zirconi permeten convertir materials de rebuig, com la biomassa i el polièster, en compostos organosilícics, que són valuosos productes químics amb una àmplia gamma d’aplicacions. Els resultats del seu estudi es van publicar recentment en el prestigiós Journal of the American Chemical Society.

El nou protocol treu partit de la combinació de les nanopartícules d’or amb un suport d’òxid de zirconi, les característiques del qual li permeten reaccionar com a base i com a àcid. Això fa possible reciclar els residus en unes condicions menys exigents i d’una forma més ecològica que amb els sistemes investigats fins ara.

Nova vida per als residus plàstics

L’equip d’investigadors fa temps que treballa en la conversió de plàstic i biomassa en organosilícics, que són molècules orgàniques amb un àtom de silici unit al carboni utilitzades en revestiments d’alta qualitat i en la producció de productes farmacèutics i agroquímics.

El problema fins ara era que l’addició de l’àtom de silici implicava la utilització de reactius sensibles a l’aire i a la humitat que requereixen altes temperatures i condicions àcides o bàsiques extremes. Com a conseqüència, el procés de conversió no resultava gens eficient per al medi ambient.

Un pas clau

La gran troballa és que el nou catalitzador amb nanopartícules d’or fa que els grups d’èter i èster, tots dos abundants en plàstics com el polièster i en compostos de biomassa com la cel·lulosa, reaccionin amb el disilà i es formin útils organosilícics. I per a això només és necessari un escalfament suau en dissolució.

Els investigadors han identificat que la clau en l’eficàcia d’aquesta conversió radica en la combinació de les nanopartícules d’or i la naturalesa amfòtera del suport d’òxid de zirconi, és a dir, la seva capacitat per actuar indistintament com a base i com a àcid.

Doble avantatge

Aquest sistema no sols permet descompondre els polièsters en condicions molt menys exigents que les utilitzades fins ara. El més important és que els productes de la reacció són compostos valuosos llestos per al seu ús.

L’equip d’investigadors espera que aquesta nova via de producció d’organosilícics permeti avançar cap a un futur neutre en emissions de carboni, en permetre el reciclatge de residus plàstics de manera eficient i evitar que milers de tones d’ells acabin cremant en plantes incineradores.

Si vols descobrir la millor opció per protegir els teus estalvis, entra a Preciosos 11Onze. T’ajudarem a comprar al millor preu el valor refugi per excel·lència: l’or físic.

Brussel·les proposa els pilars legals per garantir l’acceptació de l’euro digital i la seva coexistència amb els diners en efectiu. Els bancs comercials seran els encarregats de distribuir i limitar les quantitats d’aquesta divisa digital. Però respectaran la privacitat i l’anonimat dels ciutadans?

La Comissió Europea i el Banc Central Europeu han presentat un paquet de propostes legislatives per convèncer al Parlament Europeu i al Consell de la UE de donar suport al llançament de l’euro digital. Les autoritats europees justifiquen la necessitat d’una CBDC  perquè cada vegada hi ha més ciutadans -un 55% segons les seves enquestes- que prefereixen pagar a través de mètodes electrònics.

Es tracta d’un conjunt de mesures que busquen oferir un mètode de pagament alternatiu i complementari als diners en efectiu per als ciutadans i les empreses. El Banc Central Europeu decidiria qui podrà fer servir l’euro digital, com es farà servir internacionalment, i els bancs comercials s’encarregarien de distribuir i limitar les quantitats d’aquesta nova divisa digital. 

Per una banda, es vol garantir que els euros en efectiu continuïn sent accessibles i àmpliament acceptats per totes les persones i negocis de tota la zona euro i, per l’altra, s’estableix el marc legal per a un possible euro digital com a complement dels bitllets i monedes en euros, que serà d’acceptació obligatòria en els comerços de l’eurozona, “excepte entre comerciants molt petits que optin per no acceptar pagaments digitals”.

Tranquil·litzar als bancs i als ciutadans

Segons les autoritats europees, les propostes presentades permetrien als ciutadans emmagatzemar fins a 3.000 euros digitals en moneders segurs que garantiran la privacitat. «Tenir un moneder digital en euros recarregat en el telèfon -o un altre dispositiu- serà el mateix que tenir monedes i bitllets en la butxaca. Podràs pagar amb la mateixa facilitat. Ni tan sols serà necessari tenir connexió a Internet«, apuntava durant la roda de premsa Valdis Dombrovskis, vicepresident executiu de la Comissió, però afegia que “la quantitat estaria subjecta a un límit màxim com a manera de protegir l’estabilitat financera i evitar sortides substancials de diners dels bancs».

En aquest context, la protecció de la privacitat és una de les qüestions que més preocupen a l’Eurocambra, a les associacions de consumidors i als ciutadans que van deixar comentaris durant el període de consulta pública del projecte. El vicepresident de la Comissió afirma que no hem de patir per la nostra privacitat i protecció de dades que “les dades personals estarien totalment protegides. Els bancs, ni tan sols el BCE, no veurien ni podrien rastrejar les dades o detalls personals de la gent. Els pagaments sense connexió oferirien un nivell de privacitat similar al que ofereix avui els diners en efectiu».

Això, però, és un punt contenciós entre els proponents i crítics d’aquestes mesures legislatives. Mentre que possibilitar pagaments fora de línia per a petits imports, en els quals no quedin registrats les dades del pagador i el beneficiari, pot garantir un cert nivell de privacitat, la tecnologia permet reconstruir aquestes transaccions si les autoritats pertinents ho requereixen. 

De la mateixa manera, no es pot garantir l’anonimat que ofereixen les transaccions en efectiu. Com admetia Christine Lagarde, presidenta del Banc Central Europeu, «L’anonimat total -com el que ofereix els diners en efectiu- no sembla una opció viable. Contravindria altres objectius de política pública, com garantir el compliment de les normes contra el blanqueig de capitals i lluitar contra el finançament del terrorisme. I també faria pràcticament impossible limitar l’ús de l’euro digital com a vehicle d’inversió».

Centralització vs. descentralització

Tot i que l’euro digital podria ajudar a reduir l’economia submergida i el risc de frau gràcies a la completa traçabilitat sobre la major part de les transaccions, els governs tindrien un control sobre els nostres diners sense precedents. La qual cosa els permetria saber exactament com els gastem i els atorgaria la capacitat de parar pagaments o confiscar-los, com va passar amb les protestes dels camioners contra el govern canadenc. 

En aquest context, les criptomonedes ofereixen una alternativa a la banca centralitzada controlada per l’Estat, democratitzant la creació de moneda mentre dilueixen el monopoli bancari tradicional. A més, en termes pràctics, la introducció de les CBDC no acaba de ser entesa del tot per una ciutadania que, de fet, ja fa transaccions digitals bancàries i en el comerç diàriament a través dels mètodes de pagament existents.

I és precisament en aquest punt, on la suposada necessitat d’introduir un nou mètode de pagament, o encara més important, on els conceptes de privacitat, anonimat i llibertat que ara tenim amb els diners físics i les criptodivises poden ser decisius en determinar si la proposta d’un euro digital no és res més que una solució a la recerca d’un problema -almenys pel que pertoca als interessos dels ciutadans- que està destinada al fracàs a no ser que sigui imposada per la força.

11Onze Recomana Bitvavo, les criptomonedes de manera fàcil, segura i a baix preu.

En els primers dos mesos de l’any, les famílies van retirar 18.000 milions en dipòsits dels bancs espanyols buscant una millor rendibilitat pels seus diners. Tot i la pujada dels tipus d’interès del BCE, els clients de la gran banca reben amb comptagotes la millora de la remuneració de l’estalvi.

Segons dades publicades pel Banc Central Europeu (BCE), dels 19 països de la zona euro, els bancs d’Espanya i Xipre van ser els únics que van començar l’any reduint la remuneració que paguen pels dipòsits als seus clients particulars. Mentre que en el conjunt de l’euro zona els bancs pujaven els tipus dels nous dipòsits fins a una mitjana d’un 1,65%, la banca espanyola passava d’una remuneració del 0,64% el desembre del 2022 a un 0,59% el gener d’aquest any.

La reacció no es va fer esperar, les famílies espanyoles van fer front a la pujada de preus i a la baixa rendibilitat dels dipòsits retirant 13.000 milions dels bancs el gener, i 5.000 milions més el febrer. El saldo es quedava en 986.200 milions, amb una reducció d’un 1,8% en els dos primers mesos de l’any. El subseqüent daltabaix borsari de la banca espanyola provocat per la fallida del Silicon Valley Bank i el col·lapse de Credit Suisse no ha fet més que agreujar la pèrdua de confiança en la liquiditat de la banca tradicional i la seva capacitat per rendibilitzar els diners de la ciutadania.

La tímida reacció de la banca espanyola

La presidenta del BCE, Christine Lagarde, animava als clients dels bancs a acudir a les seves entitats a reclamar-los un augment dels interessos: “Els clients bancaris han de tenir aquesta conversa amb els banquers i els banquers han de ser assenyats si volen mantenir els seus clients.”

Doncs sembla que després de les converses, tot i que hi ha alguns bancs que han reaccionat de manera discreta i amb campanyes puntuals per millorar la rendibilitat dels dipòsits i evitar la fuga de clients, aquests dipòsits segueixen sense oferir rendibilitats superiors a les de les Lletres del Tresor o altres productes. 

De fet, malgrat que el BCE no afluixa i que la pujada dels tipus d’interès ja està en el 3,5% en la zona euro, la remuneració mitjana dels nous dipòsits de la banca espanyola encara es manté lluny dels tipus oferts per altres països europeus. I és probable que aquesta situació es mantingui així en un futur pròxim, ja que segons càlculs elaborats per fonts financeres d’elEconomista, la banca espanyola només podria arribar a pagar pels seus dipòsits un màxim de l’1,15% en els pròxims dotze mesos sense deixar de ser rendible.

Les llars diversifiquen els estalvis

Tot i la reobertura gradual de l’economia, l’encariment del cost de la vida ha fet evaporar una bona part de la bossa d’estalvi acumulada per les famílies durant la crisi sanitària. En aquest context de precarietat s’hi afegeix la poca rendibilitat que els bancs ofereixen pels dipòsits, per tant, no és gens sorprenent que la gent busqui productes d’inversió més rendibles o alternatives que permetin protegir els seus estalvis davant la pressió inflacionària.

L’estoc d’actius financers de les llars s’ha vist reduït en 53.431 milions d’euros, o un -2%, una caiguda que no s’havia vist des de principis de 2020. Tanmateix, la compra de valors segurs com els metalls preciosos, concretament l’or, segueix en ple auge. I és que en aquest context, la compra d’or ja no es veu tan sols com a una inversió o un instrument d’especulació, sinó com una de les poques opcions que té la gent per salvaguardar els seus diners. 

Així mateix, enfront d’unes previsions de creixement econòmic depriments, la raquítica rendibilitat dels dipòsits i la possibilitat d’una nova crisi bancària, productes que assegurin el poder adquisitiu a curt termini dels inversors amb l’objectiu d’aconseguir uns guanys molt per sobre de la inflació mitjana a Espanya, semblen cada vegada més atractius.

Finança les demandes contra els bancs. Fes justícia i aconsegueix rendiments pels teus estalvis per damunt de la inflació gràcies a les indemnitzacions que hauran de pagar els bancs. Tota la informació sobre el Finança Litigis la trobaràs a 11Onze Recomana.

Toni Mata, director de continguts, Oriol Tafanell, director financer, i Càrol Rafales, de l’equip de producte d’11Onze, et presenten l’Or Llavor. El darrer producte que 11Onze ha posat a disposició de la seva comunitat perquè generis guanys amb la compravenda del metall rei!

Com que per tenir collita, primer cal sembrar, des de Preciosos 11Onze t’oferim l’Or Llavor, un nou producte pensat per fer créixer els estalvis en moments d’incertesa. Com explica Oriol Tafanell, “davant les turbulències de la situació econòmica actual tothom s’ha espantat, les borses han baixat, però l’or segueix pujant de valor”.

Preciosos 11Onze fa més d’un any que col·labora amb un gestor especialitzat en la compravenda de metalls preciosos. La idea és ben senzilla, “consisteix a agrupar diverses persones interessades a participar en una compra col·lectiva d’or amb l’objectiu d’aconseguir una plusvàlua amb la compra i venda d’aquest or”, detalla Càrol Rafales. Durant 12 mesos el teu or s’anirà venent en els millors moments del mercat per aconseguir-ne guanys. I al final de l’any, veurem com ha anat la collita!

Consolidacions esglaonades

La inversió mínima és de 4.000 € i durant el període contractat hi haurà informes trimestrals per veure l’evolució de la inversió que has fet en aquest servei. L’objectiu de les compravendes és aconseguir consolidacions esglaonades del 2%. És a dir, “des que s’inicia el contracte, si el gestor aconsegueix una plusvàlua amb el metall adquirit, igual o superior al 2%, aquesta plusvàlua queda consolidada”, apunta Rafales.

Deixant clar que guanys passats no en garanteixen de futurs, durant els darrers anys s’ha confirmat el bon comportament de l’or en períodes d’inestabilitat. El producte en què es basa l’Or Llavor ha generat guanys molt per sobre dels que s’aconsegueixen amb fons d’inversió espanyols i ha contrarestat la inflació, solidificant a l’or, com el valor refugi per excel·lència.

Tota la informació sobre l’Or Llavor la trobaràs a Preciosos 11Onze.

La demanda d’or assolia màxims històrics al llarg de l’any passat i no dona senyals de decaure el 2023. Les compres d’or per part dels bancs centrals registren el millor començament d’any en més d’una dècada. 

La preocupació pel contagi de la crisi bancària als Estats Units, la volatilitat dels mercats financers i la incertesa geopolítica han accentuat encara més l’interès per l’or, considerat com un valor segur enfront de qualsevol incertesa econòmica. Una tendència a l’alça reflectida per consumidors, inversors privats, governs i bancs centrals.

Segons les últimes dades publicades pel Consell Mundial de l’Or (WGC), en termes interanuals, els bancs centrals han registrat unes compres netes de 125 tones d’or a finals de febrer d’aquest any. Es tracta d’una xifra que no es veia des d’almenys l’any 2010 i que segueix la tendència a l’alça experimentada durant el 2022, acabant l’any amb una quantitat rècord de 1.136 tones d’or venudes.

Per tant, es confirma que el mercat de l’or continua rebent el suport dels bancs centrals de països que volen diversificar les seves reserves per blindar les seves economies, la qual cosa fa preveure que el preu de l’or seguirà augmentant significativament al llarg d’aquest any. El preu de l’or ha pujat un 9,2% en el primer trimestre de l’any, una revalorització que s’ajusta a la previsió del Bank of America d’un 10% d’augment del preu de l’or per al còmput del 2023.

Els grans compradors d’or

L’augment de les compres d’or s’ha vist impulsat en gran part per la incessant demanda del banc central de la Xina i el banc central turc, amb 25 i 22 tones afegides respectivament el mes de febrer, per a un total acumulat de 2,050 i 587 tones que representen el 3,7% i 33% de les seves reserves internacionals. 

Per altra banda, tot i la prohibició de vendre or rus en els mercats occidentals, el Banc Central de Rússia segueix incrementant les seves reserves d’or a un bon ritme. Encara que no dona dades concretes sobre el seu calendari de compres, ha publicat que a la fi de febrer de 2023 tenia 2.330 tones en reserves d’or, 31 tones més que a finals de gener de 2022, representant el 24% de les reserves internacionals russes.

Les compres d’or per part de bancs centrals de països com Uzbekistan(8 t.), Singapur (7 t.) o l’Índia (3 t.) s’afegien a la xifra de compres netes de febrer. El banc central de Kazakhstan representava l’excepció, reduint les seves reserves d’or en 13 tones fins a un total de 342 tones. Una desviació de la tendència seguida pels altres bancs que no té per què ser significativa, atès que els bancs centrals que adquireixen or de fonts locals sovint són venedors freqüents d’or.

Tant si l’or s’està acumulant com a actiu de reserva davant de l’augment d’hostilitats en la guerra comercial entre els Estats Units i la Xina, les sancions contra Rússia o la inestabilitat del sector bancari occidental, el fort increment en la compra no ha passat desapercebut pels analistes geopolítics. Podria ser aquesta acumulació d’or un senyal d’un canvi en el sistema monetari internacional? D’un retorn al patró or? D’una nova crisi global? Sigui com sigui, els bancs centrals tenen clar que quan van mal dades, no hi ha res tan segur com l’or.

Protegir els estalvis amb or físic ha estat una de les principals aportacions d’11Onze a la seva comunitat i, ara, s’amplia el ventall de productes. Per això, davant de la volatilitat de l’encara alta inflació i de la crisi de confiança creixent en el sistema bancari, l’or torna a reforçar-se com a valor refugi. Descobreix l’Or Llavor a Preciosos 11Onze.

Les guerres modernes rarament s’expliquen només per disputes territorials o ideològiques. Si observem amb perspectiva el mapa dels conflictes actuals —Ucraïna, Orient Mitjà, Veneçuela o fins i tot l’interès creixent per l’Àrtic— apareix un patró recurrent: energia, recursos naturals i poder monetari. 

En un sistema econòmic global dominat pel dòlar i pel comerç d’hidrocarburs, el control del petroli i el gas continua sent determinant. Però en els darrers anys s’hi ha afegit un nou factor: la competència pels recursos tangibles, com l’or, els minerals estratègics o fins i tot els aliments. En aquest context, la geopolítica i l’economia tornen a caminar de la mà.

Després de la Segona Guerra Mundial, els acords de Bretton Woods van situar el dòlar al centre del sistema monetari internacional. Inicialment, la moneda nord-americana estava vinculada a l’or, però aquest sistema es va trencar el 1971 quan els Estats Units van suspendre la convertibilitat del dòlar en metall preciós. A partir d’aquell moment, el sistema monetari global es va reorganitzar al voltant d’un altre element fonamental: el petroli.

Amb el naixement del sistema del petrodòlar, el comerç internacional d’hidrocarburs va començar a denominar-se majoritàriament en dòlars. Això significava que qualsevol país que volgués comprar petroli havia de disposar de reserves en aquesta moneda.

Aquest mecanisme va generar una demanda estructural de dòlars arreu del planeta i va consolidar l’hegemonia financera dels Estats Units. El sistema permetia a Washington finançar grans dèficits i deute públic, mentre el món continuava utilitzant la seva moneda per comprar energia. En aquest sentit, l’energia es va convertir en un dels pilars invisibles del poder monetari global.

La desdolarització: una amenaça emergent

Durant dècades aquest sistema va funcionar amb relativa estabilitat, però en els darrers anys han aparegut moviments que qüestionen aquesta arquitectura financera. Països com la Xina, Rússia o l’Índia han començat a impulsar acords comercials bilaterals que redueixen la dependència del dòlar. Aquest procés, conegut com a desdolarització, busca crear un sistema econòmic més multipolar.

Les sancions econòmiques impulsades pels Estats Units també han accelerat aquesta tendència. Quan un país pot ser expulsat del sistema financer internacional o bloquejat del sistema SWIFT, molts governs comencen a buscar alternatives per protegir la seva sobirania econòmica.

En aquest context, el control de l’energia esdevé encara més rellevant. Si el petroli o el gas es comencessin a comercialitzar massivament en altres divises, el paper dominant del dòlar podria veure’s erosionat.

Ucraïna: energia i geopolítica a Europa

La guerra d’Ucraïna ha evidenciat fins a quin punt l’energia continua sent un element central de la política internacional.

Abans del conflicte, Europa depenia en gran mesura del gas rus per alimentar la seva indústria i garantir el subministrament energètic. La invasió russa i les sancions occidentals van trencar aquest equilibri i van provocar una reconfiguració profunda dels fluxos energètics globals.

Europa ha intentat substituir el gas rus per gas natural liquat procedent dels Estats Units, Qatar o altres productors. Aquest canvi ha tingut conseqüències econòmiques importants, amb un augment notable dels costos energètics per a la indústria europea. La guerra d’Ucraïna és, per tant, molt més que un conflicte territorial: és també un episodi clau en la reorganització del mapa energètic mundial.

Orient Mitjà: el centre energètic del planeta

El Pròxim Orient continua sent una de les regions més sensibles del món per una raó evident: concentra una part molt significativa de les reserves mundials de petroli i gas, fet que el converteix en un epicentre energètic global i en un territori clau per als equilibris econòmics internacionals.

Qualsevol escalada militar a la regió —ja sigui entre Israel i Palestina, amb Iran o al Líban— té un impacte immediat sobre els mercats energètics globals, tensionant els preus i generant incertesa en les economies dependents dels hidrocarburs.

En aquest context, lluny del relat mediàtic centrat en el conflicte polític i humanitari gazatí, emergeix un factor estructural sovint silenciat: els importants jaciments de gas natural descoberts davant la costa de Gaza. Aquesta bossa energètica, coneguda des de fa dècades, podria alterar l’equilibri energètic de la regió i reduir dependències externes. El control d’aquests recursos no és només una qüestió econòmica, sinó una peça clau en la disputa geopolítica pel domini energètic del Mediterrani oriental. Així, el conflicte adquireix una dimensió estratègica que va molt més enllà de les fronteres i les identitats nacionals.

A més, punts estratègics com l’estret d’Ormuz o el canal de Suez són essencials per al transport de petroli i gas cap a Europa i Àsia, consolidant-se com autèntics colls d’ampolla del comerç energètic mundial. El control d’aquestes rutes comercials és, per tant, un element central de la geopolítica internacional i una font constant de tensió entre potències.

Veneçuela: petroli, sancions i poder

Un altre exemple clar és Veneçuela, el país amb les reserves de petroli més grans del món, amb prop de 300.000 milions de barrils certificats . Aquesta abundància energètica, lluny de garantir estabilitat, ha convertit el país en un actor central dins del tauler geopolític global, sovint sotmès a pressions externes i a una forta dependència del seu propi model extractiu.

Durant les darreres dècades, el país sud-americà ha estat objecte de sancions econòmiques i tensions geopolítiques que han afectat profundament la seva indústria petroliera, limitant inversions, deteriorant infraestructures i reduint la producció . El control de la producció energètica veneçolana i l’accés als seus recursos continuen sent factors determinants en les relacions entre Caracas, Washington i altres actors internacionals, evidenciant fins a quin punt l’energia és una eina de poder global.

El retorn dels actius tangibles

Tanmateix, la geopolítica actual ja no gira exclusivament al voltant del petroli. Durant dècades, l’economia global ha funcionat sobre una arquitectura financera basada en el deute, els mercats financers i la confiança en les monedes fiduciàries, un sistema sostingut més per expectatives que per valor real. Però en els últims anys s’ha iniciat un gir progressiu que posa en qüestió aquest model.

Aquest canvi apunta cap a la recuperació del valor dels actius tangibles, és a dir, aquells recursos físics amb valor intrínsec que no depenen únicament de la confiança del mercat. Parlem d’energia, metalls preciosos, minerals estratègics o aliments: elements essencials per al funcionament de l’economia real i cada cop més determinants en un context de tensions geopolítiques i escassetat de recursos.

Entre aquests actius destaca l’or, que durant mil·lennis ha estat una reserva de valor universal i que continua jugant un paper clau en el sistema monetari global. Tot i la fi del patró or, els bancs centrals continuen acumulant aquest metall com a actiu estratègic per reforçar les seves reserves, especialment en els països emergents, que busquen reduir la seva dependència del dòlar i guanyar sobirania financera en un món cada cop més incert.

Però l’or no és l’únic recurs crític. La guerra d’Ucraïna va evidenciar fins a quin punt els aliments i els fertilitzants són peces clau per a l’estabilitat global, convertint-se en una nova arma geopolítica. Rússia i Ucraïna, grans exportadors de cereals, van veure com el conflicte interrompia les cadenes de subministrament i tensionava els mercats alimentaris internacionals, provocant augments de preus i posant en risc la seguretat alimentària de molts països dependents d’aquestes importacions.

Groenlàndia i l’Àrtic: el futur dels recursos

En aquest nou escenari geopolític, territoris que fins fa poc semblaven perifèrics han adquirit una importància creixent. Groenlàndia i l’Àrtic concentren reserves potencials de petroli, gas i minerals estratègics, incloses terres rares indispensables per a la indústria tecnològica i per a la transició energètica, fet que els situa al centre de les noves dinàmiques de poder global.

A més, el desglaç progressiu de l’Àrtic està obrint noves rutes comercials que podrien transformar profundament el comerç marítim mundial, reduint distàncies entre continents i alterant els fluxos logístics tradicionals. No és casualitat que potències com els Estats Units, Rússia o la Xina hagin intensificat el seu interès per aquesta regió, conscients que el control dels recursos i de les noves rutes serà clau en l’economia del futur.

Un món que torna als recursos reals

La geopolítica del segle XXI sembla avançar cap a un model en què els recursos físics tornen a ocupar un lloc central. Energia, metalls, minerals estratègics i aliments s’estan convertint en pilars fonamentals de la seguretat econòmica dels estats, en un context marcat per la incertesa i la competència global creixent. Cada vegada més, el poder no es mesura només en termes de capital financer o divises, sinó en la capacitat de controlar els recursos que sostenen l’economia real.

En aquest escenari, molts analistes apunten a un canvi de paradigma: el pas d’una economia dominada pel capital financer cap a una altra més vinculada als actius tangibles. Les guerres modernes rarament tenen una sola causa, però si superposem el mapa dels conflictes actuals amb el dels recursos energètics i minerals del planeta, les coincidències són massa evidents per ser casuals. Energia, dòlar i recursos naturals formen part d’una mateixa equació de poder que defineix les relacions internacionals.

Entendre aquesta relació és clau per interpretar la geopolítica actual i anticipar els moviments dels estats en un món cada cop més tens. En un context de tensions geopolítiques, inflació persistent i transformació del sistema monetari internacional, comprendre el paper dels recursos estratègics és més important que mai. 

Diversifica, protegeix i dona valor real als teus estalvis. A Preciosos 11Onze t’ajudem a invertir amb seny en or físic, el refugi que mai falla.

L’arribada de l’euro digital significarà la desaparició dels diners en efectiu? Serà una eina de major control sobre els ciutadans? Quins són els arguments del Banc Central Europeu per estimular la seva implantació? Des d’11Onze, t’oferim la resposta a onze preguntes fonamentals sobre l’euro digital.

Christine Lagarde, presidenta del Banc Central Europeu (BCE), justificava recentment la necessitat d’un euro digital per la “transformació potencialment disruptiva” que està experimentant el model de pagaments a causa de l’augment de les transaccions digitals, l’aparició de nous actius digitals i l’entrada de gegants tecnològics com Google o Amazon en el mercat dels pagaments.

L’auge dels pagaments digitals queda patent en un estudi del BCE, que indica que l’any 2022 el valor dels pagaments amb targeta (46%) ja va superar al dels pagaments en efectiu (42%). I això sense comptar altres formes de pagament com les aplicacions mòbils. Davant aquesta realitat, Lagarde advertia que els diners tal com els coneixíem podrien perdre el seu paper d’àncora monetària, “amenaçant la seva funció clau per garantir la confiança en els pagaments”.

Sense aquesta “àncora pública”, l’aparició de nous tipus d’actius digitals, com les criptodivises, podria generar “inestabilitat i confusió entre els ciutadans sobre el que són diners i el que no ho són”, segons la presidenta del BCE, qui advertia sobre la volatilitat dels criptoactius i la necessitat de desenvolupar la regulació.

A més, Lagarde indicava que l’entrada dels gegants tecnològics en el mercat de pagaments “podria incrementar el risc de domini del mercat i la dependència de tecnologies de pagament estrangeres”, argumentant que “en l’actualitat més de dos terços de les operacions de pagament amb targeta a Europa són gestionades per empreses amb seu fora de la Unió Europea”.

En aquest context, està previst que al llarg d’aquest semestre la Comissió Europea faci una proposta sobre el marc legal de l’euro digital. Encara són moltes les incògnites sobre la futura moneda, encara que el Banc Central Europeu ja ha esbossat quins haurien de ser les grans línies mestres de la seva implantació. De totes maneres, no podem oblidar que el seu èxit o fracàs dependrà en última instància del grau d’adopció que assoleixi entre els ciutadans de la zona euro.

Substituirà l’euro digital als diners en efectiu?

No. El BCE ho ha deixat clar: l’euro digital seria un complement dels diners en efectiu, no un substitut, així que els bitllets i monedes seguiran en circulació. La idea és que l’euro digital funcioni en paral·lel a l’efectiu per donar resposta a la creixent demanda dels consumidors per fer pagaments digitals de manera ràpida i segura. Però la seva funció va més enllà. Segons la presidenta del BCE, l’euro digital “garantirà que els diners continuïn denominant-se en euros” i permetrà reforçar “l’autonomia d’Europa”.

Quin serà el seu calendari d’introducció?

El juliol de 2021 es va iniciar una fase de recerca del projecte que hauria de culminar l’octubre de 2023. En paral·lel, la Comissió Europea haurà d’elaborar una proposta de marc legal per a l’euro digital en els pròxims mesos. A la fi d’enguany, el BCE hauria de decidir si es passa a la següent fase, centrada en el desenvolupament de serveis integrats. En aquesta fase, que podria durar entre un i tres anys, es farien proves i possibles experiments reals amb l’euro digital. Amb aquests condicionants, els experts estimen que l’euro digital podria estar operatiu a partir de 2025 o 2026.

Es considerarà una moneda de curs legal?

Tot indica que sí. La presidenta del BCE ha dit que “seria inèdit emetre diners del banc central per als pagaments al detall sense estatus de moneda de curs legal només perquè circula electrònicament”. I afegia que “l’euro digital només pot funcionar com una àncora monetària si es converteix en un mitjà d’intercanvi digital convenient que formi part de la vida quotidiana dels europeus”. En aquest sentit, Lagarde apuntava que, per assolir els suficients efectes de xarxa, l’ús de l’euro digital hauria d’estendre’s no sols al comerç electrònic i els pagaments ‘peer to peer’, sinó també als pagaments digitals efectuats en botigues físiques, que en 2019 van suposar 40.000 milions de transaccions.

Existirà paritat entre els euros digitals i els físics?

Sí. En paraules de Christine Lagarde, l’euro digital “salvaguardarà la confiança dels ciutadans en què un euro és un euro, permetent-los convertir els diners privats en diners digitals del banc central en paritat”.

Quin nivell de privacitat oferirà?

Tot i que el 43% dels europeus va qualificar la privacitat com l’aspecte més rellevant de l’euro digital, la presidenta del BCE ha reconegut que “l’anonimat total que ofereix l’efectiu no sembla una opció viable” per a l’euro digital. No obstant això, el regulador bancari europeu indica que l’euro digital permetria efectuar pagaments sense compartir dades amb tercers, tret que sigui necessari per prevenir activitats il·lícites. I adverteix que, per tal que els pagaments continuïn sent una qüestió privada, caldria protegir diferents tipus de dades, inclosos la identitat de l’usuari, les dades de cada pagament (per exemple, el seu import) i metadades de l’operació com l’adreça IP del dispositiu utilitzat. En aquest sentit, és probable que existeixin diferents graus de privacitat en funció dels pagaments i que els usuaris hagin d’identificar-se la primera vegada que accedeixin als serveis de l’euro digital. Lagarde especificava que “almenys s’hauria de proporcionar un nivell de privacitat igual al de les solucions de pagament electrònic actuals” i assenyalava que s’està explorant si l’euro digital “podria replicar algunes característiques de l’efectiu i permetre una major privacitat en els pagaments de baix valor i baix risc, fins i tot en els pagaments offline”.

Serà una moneda alternativa dins de l’Eurosistema?

No. L’euro digital només seria una forma més de pagar en euros i seria convertible en paritat amb els bitllets físics. El BCE insisteix que l’objectiu és respondre a la creixent preferència dels ciutadans i les empreses pels pagaments digitals.

Quins avantatges tindrà respecte a les ‘stablecoins’ i els criptoactius?

L’euro digital estarà recolzat pel BCE, que recorda que una de les tasques encomanades als bancs centrals és la de “mantenir el valor dels diners, amb independència de la seva forma física o digital”. Si bé l’elevada inflació dels últims temps qüestiona la seva eficiència per complir aquest mandat, és evident que el suport del BCE garantirà una major estabilitat que l’exhibida per les ‘stablecoins’ i els criptoactius, que són molt volàtils. L’organisme europeu adverteix que “l’estabilitat i fiabilitat de les ‘stablecoins’ depenen de l’entitat que les emet i de la credibilitat i aplicabilitat del seu compromís de mantenir el seu valor al llarg del temps”. I afegeix que, quan no existeix una entitat reconeguda responsable d’un criptoactiu, els consumidors no poden reclamar els seus drets. A més, el BCE adverteix del risc que els emissors privats utilitzin les dades personals amb finalitats comercials.

Quins incentius tindran els consumidors per emprar l’euro digital?

El BCE assegura que l’euro digital serà un mitjà de pagament digital tan segur, fàcil de fer-se servir i barat com ho és l’efectiu actualment. La idea és que no tingui costos per a les persones que l’usin en els pagaments ordinaris i que pugui usar-se en qualsevol lloc de la zona euro. En un món en el qual els pagaments electrònics són cada vegada més freqüents, l’euro digital oferiria a individus i empreses una opció addicional per pagar fent servir diners del banc central. A més, l’euro digital podria oferir característiques avançades, com a funcions de pagament automatitzades o alguna forma d’identitat digital.

Hi haurà límits en la conversió d’euros físics a euros digitals?

Probablement. S’estan avaluant opcions que impedeixin mantenir imports elevats d’euros digitals com a inversió lliure de risc.

Hi haurà diferents nivells de remuneració?

També és molt possible. Segons el BCE, si la tinença d’euros digitals es remunerés, la remuneració del tram corresponent a pagaments al detall ordinaris (és a dir, de “nivell un”) seria zero o positiva i, per tant, mai inferior a la de l’efectiu. El regulador bancari europeu considera que la remuneració del “nivell dos” hauria de ser una mica inferior a la dels actius considerats segurs. L’objectiu seria evitar que l’euro digital es converteixi en una forma d’inversió.

Es basarà en la tecnologia ‘blockchain’?

Encara no s’ha decidit. L’Eurosistema es planteja diferents enfocaments i tecnologies per crear l’euro digital. Això inclou solucions centralitzades i descentralitzades, com ‘blockchain’, però encara no s’ha adoptat cap decisió sobre aquest tema.

En un món marcat per la revolució dels mitjans de pagament i l’auge dels criptoactius, que estan erosionant el paper dels bancs centrals i les monedes fiduciàries, el BCE vol que l’euro digital es converteixi en “la millor manera de gestionar la transició a l’era digital”.

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

Plogui, nevi o faci sol, el subministrament de l’aigua que consumeixen més del 80% dels catalans segueix en mans d’empreses totalment o parcialment privades. Malgrat els esforços per recuperar la gestió pública d’aquest servei, les multinacionals del sector es resisteixen a perdre un negoci milionari.

A través de l’empresa pública ONAIGUA, el consell comarcal d’Osona va assumir l’abril de l’any passat la gestió del subministrament d’aigua en aquesta comarca, pel que dona servei a 11.400 punts de consum i arriba a més de 25.000 habitants. Es va convertir en el primer consell comarcal a prendre una mesura d’aquest calat.

Podríem dir que es tracta d’una anomalia del mercat, ja que el subministrament de l’aigua a Catalunya està majoritàriament en mans privades. Un reduït nombre d’empreses privades administren i es lucren d’aquest bé preuat al nostre país gràcies a concessions moltes vegades qüestionades. I això que en el món la gestió pública assorteix al 90% de la població i Nacions Unides reconeix l’aigua com un dret humà.

Segons les dades de la plataforma Aigua és vida, més del 80% dels catalans obtenen l’aigua a través d’un servei totalment o parcialment privatitzat, mentre que el que el servei públic no arriba ni al 20% de la població. Aquest desequilibri s’explica pel domini del model privat en els municipis amb un major volum de població, que són els més rendibles.

Pressió per a municipalitzar un servei bàsic

Davant aquesta realitat, existeix una creixent pressió per recuperar la gestió pública d’aquest servei. L’Associació de Municipis i Entitats per l’Aigua Pública (AMAP) ja compta amb 68 membres i representa al 47% de la població de Catalunya. Recentment, publicava un informe amb propostes de reformes legislatives per canviar aquesta situació.

Sis municipis, l’Associació de micropobles de Catalunya i una nova empresa pública es van sumar a aquesta entitat l’any 2022. Dels nous municipis, només Mieres (la Garrotxa), Collbató (Baix Llobregat) i Torroella de Montgrí (Baix Empordà) gestionen directament l’aigua. Castelló d’Empúries està en procés de municipalitzar el servei, mentre que Manlleu i Sitges encara estan lligades a concessions per més d’una dècada amb Sorea i Agbar. Quant a l’Associació de micropobles de Catalunya, cal tenir en compte que el 70% dels municipis de menys de mil habitants, que són els menys rendibles, ja gestionen directament el subministrament d’aigua.

Gairebé un monopoli

Tot i que les empreses privades que gestionen l’aigua a Catalunya es presenten amb diferents noms segons el municipi, la majoria pertanyen al grup Agbar, que està valorat en uns 3.000 milions d’euros.

Aquest grup controla totalment l’empresa Sorea i posseeix gairebé el 80% de la Companyia d’Aigües de Sabadell (CASSA), el 68% d’Aigües de Rigat (Igualada) i el 49% de l’Empresa Municipal Aigües de Tarragona (Ematsa). A més, té al voltant del 35% de Mina Pública de Terrassa i el 31% de Girona SA.

Els seus beneficis no sols provenen de la venda d’aigua, que l’any passat pretenia encarir un 7,4% a Barcelona. També de la subcontractació de serveis a les seves filials. Això permet que a la Ciutat Comtal, per exemple, el cost dels comptadors d’aigua per a l’usuari final acabi més que triplicant el cost original. Això suposa uns 17 milions d’euros de benefici addicional a l’any.

Estratègia de judicialització

Davant un negoci d’aquesta grandària no resulta estrany que Agbar porti als tribunals qualsevol iniciativa encaminada a recuperar la gestió pública del subministrament d’aigua, com detalla el portal ctxt. Només a Barcelona, aquesta multinacional i les seves entitats afins han presentat una quarantena d’accions judicials.

La seva estratègia d’empantanar judicialment aquests processos per dilatar-los o diluir-los ha fet que fins i tot posés un contenciós contra un simple conveni entre l’Ajuntament de Barcelona i l’Àrea Metropolitana per a l’intercanvi d’informació entre institucions.

Un dels casos més sonats té a veure amb la consulta que l’Ajuntament de Barcelona volia impulsar per conèixer l’opinió de la ciutadania sobre una eventual gestió pública de l’aigua. Diverses entitats, entre les quals es troba Agbar, van interposar recursos. Finalment, el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) va suspendre el reglament de participació ciutadana en la part relativa a les consultes i va impedir que la iniciativa tirés endavant.

El cas que afecta un major nombre de municipis és el que Agbar va impulsar contra diversos consistoris de l’Àrea Metropolitana de Barcelona. Inicialment, una sentència del TSJC en 2016 va anul·lar la concessió a Aigües de Barcelona del subministrament d’aigua en diversos municipis del cinturó metropolità, amb la qual l’empresa s’assegurava el servei a gairebé tres milions d’habitants durant 35 anys i uns ingressos de 3.500 milions d’euros. El tribunal veia «motius d’anul·lació per vicis en el procés de contractació» quan es va constituir l’empresa mixta en la qual participava Agbar. Tot i això, el Tribunal Suprem va revocar aquesta sentència l’any 2019 en considerar que el procediment emprat per l’Administració per adjudicar el servei sense concurs públic estava avalat per la Llei de contractes del sector públic.

Pràctiques tèrboles

Com denunciava Eloi Badia, regidor d’Emergència Climàtica i Transició Ecològica de l’Ajuntament de Barcelona, les tèrboles pràctiques d’Agbar per aconseguir concessions l’han dut a ser imputat en tres macrocauses judicials (Pokémon, Púnica i Petrum), a més de ser expulsat en 2017 de la gestió de l’aigua a Girona després de demostrar-se la seva vinculació amb la trama del 3%.

Els informes d’aquesta última causa constataven que, durant més de dues dècades, els gironins van pagar més d’1 milió d’euros de sobrecost pel servei d’aigua. A més, l’Agència Tributària advertia que els directius de l’empresa havien carregat despeses personals a la societat i va concloure que Girona SA havia cobrat centenars de milers d’euros per serveis no prestats.

Com expliquem en l’article «Els serveis públics, cada vegada més privatitzats», la privatització de serveis essencials avança de manera implacable a Europa des dels anys vuitanta. I això està tenint un preu inqüestionable per al conjunt de la ciutadania. L’agent d’11Onze Jordi Coll apunta que aquest procés ha suposat sotmetre la prestació d’aquests serveis «a la lògica de criteris de mercat i, per tant, dels beneficis privats».

Si vols descobrir com beure la millor aigua, estalviar diners i ajudar al planeta, entra a Imprescindibles 11Onze.

Durant dècades, Occident ha viscut amb la sensació que la prosperitat era gairebé un dret natural. Però avui molts ciutadans europeus i nord-americans tenen la sensació que el seu nivell de vida empitjora. L’habitatge és més car, l’estabilitat laboral sembla més fràgil i l’ascensor social s’ha alentit. La pregunta és inevitable: s’han empobrit realment les classes mitjanes occidentals?

Alguns economistes, com el reconegut especialista en desigualtat global Branko Milanović, matisen aquest relat. Segons les seves investigacions, les classes mitjanes d’Occident no s’han empobrit en termes absoluts. El que han perdut és una altra cosa: la seva posició privilegiada dins de l’economia mundial. I tot i que aquesta distinció pot semblar tècnica, és clau per entendre una de les grans transformacions del segle XXI.

Si observem l’evolució dels ingressos reals a Europa o als Estats Units durant les últimes tres dècades, la conclusió és clara: les classes mitjanes no s’han empobrit en termes estrictament econòmics. Els ingressos han continuat augmentant, però ho han fet a un ritme molt modest, sovint inferior a l’1% anual. Aquest creixement és suficient per evitar un retrocés generalitzat del nivell de vida, però massa lent per generar una sensació clara de progrés. En termes absoluts, moltes llars occidentals disposen avui d’un accés més ampli a béns i serveis que fa trenta anys, des de tecnologia digital fins a viatges internacionals o una oferta cultural i educativa molt més extensa.

Tanmateix, aquest avanç gradual s’ha produït en paral·lel a transformacions molt més accelerades en altres àmbits de l’economia global. D’una banda, l’enorme concentració de riquesa en mans d’una minoria dins dels mateixos països occidentals ha ampliat les desigualtats internes. De l’altra, l’ascens vertiginós de les noves classes mitjanes en grans economies emergents ha alterat l’equilibri econòmic mundial. Aquest doble moviment —l’acumulació de riquesa a la cúspide i el creixement ràpid fora d’Occident— ha modificat profundament la percepció de prosperitat i ha alimentat la sensació que el centre de gravetat econòmic del món s’està desplaçant.

Quan la comparació redefineix la percepció de prosperitat

Durant bona part dels segles XIX i XX, Europa i els Estats Units van ocupar una posició gairebé indiscutible dins del sistema econòmic global. La revolució industrial, el lideratge tecnològic i el control de les principals institucions financeres internacionals van situar Occident al centre de l’economia mundial. Però aquest ordre està evolucionant. En les darreres dècades, economies com la Xina, l’Índia, Indonèsia o Vietnam han protagonitzat processos d’industrialització i creixement extraordinaris que han permès a centenars de milions de persones accedir a nivells de renda que abans eren exclusius dels països desenvolupats.

Aquest procés ha generat una paradoxa significativa: mentre la desigualtat global entre països es redueix, el mapa del poder econòmic es redistribueix. Occident continua concentrant una part molt important de la riquesa mundial, però ja no és l’únic centre de prosperitat. L’ascens de noves economies emergents està modificant progressivament els equilibris comercials, tecnològics i financers que durant dècades havien definit l’ordre econòmic internacional.

Aquest canvi també té una dimensió social i psicològica. Els sociòlegs parlen de privació relativa per descriure la percepció que apareix quan altres grups o regions prosperen més ràpidament. No és necessàriament un empobriment real, sinó una comparació constant. En un món hiperconnectat, on internet i les xarxes socials exposen estils de vida i oportunitats econòmiques d’arreu del planeta, aquesta comparació es multiplica. 

Productes, tecnologies i experiències que abans semblaven exclusius d’Occident avui formen part del consum habitual de milions de persones en altres regions del món, transformant inevitablement la percepció del propi estatus econòmic.

El final d’una excepció històrica

La sensació d’inseguretat econòmica que travessa moltes societats occidentals té una arrel més profunda que l’evolució dels salaris o el cost de la vida. El que està canviant és l’ordre econòmic global que es va construir després de la Segona Guerra Mundial. Durant dècades, institucions com el Fons Monetari Internacional o el Banc Mundial van reflectir un equilibri de poder dominat per les economies occidentals, consolidant un sistema en què Europa i els Estats Units ocupaven el centre del poder financer mundial.

Avui, però, aquest equilibri s’està redefinint. El pes econòmic creixent de les economies emergents obliga a replantejar les regles del joc internacional i a redistribuir el protagonisme dins del sistema global. Això no implica necessàriament el declivi d’Occident, però sí el final d’una situació excepcional: la d’un petit grup de societats que concentraven una part desproporcionada de la riquesa mundial. Quan una societat passa de ser clarament dominant a ser simplement competitiva, la percepció de pèrdua pot ser intensa, fins i tot si els nivells de vida continuen millorant.

Entendre aquesta transformació és clau per interpretar els debats polítics, econòmics i socials del nostre temps. El qüestionament de la globalització, les tensions entre blocs econòmics o l’auge de moviments polítics disruptius formen part d’aquest mateix procés de reequilibri global. 

A La Plaça d’11Onze analitzem aquests canvis amb una mirada crítica i pedagògica per ajudar la comunitat a entendre com evoluciona l’economia mundial i, sobretot, com podem prendre decisions financeres més informades en un món que ja no gira al voltant d’Occident.

Diversifica, protegeix i dona valor real als teus estalvis. A Preciosos 11Onze t’ajudem a invertir amb seny en or físic, el refugi que mai falla.

La crisi energètica i la incertesa econòmica global ha disparat la compra de metalls preciosos com l’or i la plata. La campanya per presentar la declaració de la renda comença el 6 d’abril, per això és un bon moment per a recordar com són considerats des del punt de vista fiscal els metalls preciosos.

Els bancs centrals de diversos països estan incrementant de manera exponencial les seves reserves d’or, però també ha augmentat la demanda d’aquest valor refugi per part de la gent que vol protegir els seus estalvis davant d’un escenari econòmic inflacionari que no té fre. Tanmateix, cada vegada són més els inversors que inclouen metalls preciosos en les seves carteres de valors amb la finalitat de diversificar beneficis.

No obstant això, abans d’invertir en or o en qualsevol altre metall preciós, cal tenir en compte quins impostos s’han de pagar en comprar o vendre aquestes matèries primeres tan apreciades en temps de crisi. La tributació pot variar en funció de si es tracta d’una compra en or físic o or digital, el nivell de puresa del metall, i altres factors que hem de considerar a l’hora de valorar els possibles beneficis de les nostres inversions.

Lingots i monedes d’or d’inversió

En primer lloc, hem de tenir clar que no estem parlant de metalls preciosos ordinaris, com els dels sectors de la joieria o indústria, sinó de metalls preciosos d’inversió. Aquesta distinció és important perquè segons el decret 77/388/CEE de la Unió Europea, l’or d’inversió no paga IVA ni en la compra ni en la venda.

L’Agència Tributària defineix aquest règim especial de l’or d’inversió com “un règim obligatori, sense perjudici de la possibilitat de renúncia per cada operació, aplicable a les operacions amb or d’inversió on les mateixes estan generalment exemptes de l’IVA, amb limitació parcial del dret a la deducció.” És a dir, la Llei de l’IVA vigent estableix uns certs requisits perquè es pugui considerar or d’inversió.

Per tant, l’or d’inversió quedarà exempt de pagar l’IVA sempre que es tracti d’or físic, això és, lingots o monedes d’or, com el que oferim a través de Preciosos 11Onze. A més, aquest or ha de complir uns mínims requisits de puresa: 99,5% en el cas dels lingots, i d’un 80% en les monedes. Els lingots i monedes que no assoleixin aquesta puresa, hauran de pagar l’IVA del 21%, el mateix tipus que s’aplica per la compra de la resta de metalls preciosos.

Impost sobre la renda

La plata i altres metalls preciosos paguen IVA com qualsevol altre producte, i cada país aplica la seva pròpia taxa impositiva, un 21% en el cas d’Espanya. Per tant, com a inversors, hem de tenir en compte que es tracta d’inversions diferents de l’or i sovint més especulatives.

Pel que fa a l’impost sobre la renda de les persones físiques (IRPF), qualsevol venda d’or, o de qualsevol altre metall preciós per part del contribuent, ha de ser inclosa en la declaració de la renda, i tributarà en funció de les plusvàlues o minusvalideses generades per l’operació, com a guanys o pèrdues patrimonials segons la base imposable de l’estalvi.

D’aquesta manera, si s’ha aconseguit una plusvàlua amb l’operació, serà necessari reflectir-ho tenint en compte el preu de compra, incloent-hi les despeses, i el de venda, excloent-hi les despeses, amb tipus aplicables depenent de la quantia.

Si vols descobrir la millor opció per protegir els teus estalvis, entra a Preciosos 11Onze. T’ajudarem a comprar al millor preu el valor refugi per excel·lència: l’or físic.