11 consells per començar l’any estalviant

Començar un any nou és com encetar una llibreta. Aquest 2022 ha de ser, per força, un any pletòric, perquè els dos anteriors els hem viscut en pandèmia i han estat tota una lliçó. A banda d’ajudar-nos a posar prioritats a la vida, segur que ens han servit per aprendre a estalviar. Ara és l’hora de posar en pràctica tots aquests aprenentatges!

Perquè començar amb bon peu l’any, l’agent Silvia Granado ens dona 11 consells per estalviar durant els 365 dies. Per tal que et quedin prou calés per fer l’escapada de cap de setmana que fa temps que tens al cap o per comprar durant les rebaixes o per pagar-te aquell curs d’idiomes que saps que et cal. 

Comencem pels més bàsics: compra el que realment necessites, organitza una caixa amb 12 sobres per als 12 mesos de l’any on anar amagant alguns bitllets que sumaran una bona quantitat al final de l’any, guarda les pagues extres de seguida al compte d’estalvi, fes un pressupost per a les vacances i divideix la quantitat per 12 mesos per saber quant has d’estalviar cada mes, redueix els dinars i sopars fora de casa i revisa les subscripcions a plataformes de continguts. En vols saber més? Consulta l’altra meitat de consells al vídeo de sota!

11Onze s’està convertint en un fenomen com a primera comunitat fintech de Catalunya. Ara, llança la primera versió d’El Canut, la super app d’11Onze, per a Android i Apple. Des d’El Canut es pot obrir el primer compte universal al territori català.

Les famílies redueixen l’estalvi acumulat durant la pandèmia per sostenir la despesa davant les fortes pujades de preus. La caiguda de la taxa d’estalvi es veu reflectida en la disminució de la riquesa financera de les llars.

Mentre que la pujada de preus fa mesos que escanya a les famílies, l’augment dels tipus d’interès dels bancs centrals per a intentar atallar la inflació dispara els preus de les hipoteques sumant-se a una tempesta perfecta, que força a les llars a fer servir l’estalvi acumulat durant la crisi sanitària per mantenir el mateix nivell de consum a preus molt més elevats. 

Les dades recollides pel Banc d’Espanya i per l’Institut Nacional d’Estadística (INE) apunten que les famílies van estalviar uns 269.000 milions d’euros durant les fases de més incidència de la pandèmia. Tanmateix, la reobertura gradual de l’economia i l’encariment del cost de la vida ha fet evaporar una bona part d’aquesta bossa d’estalvi acumulada.

L’informe de l’INE mostra que en el tercer trimestre de 2022 la taxa d’estalvi de les llars es va situar en el 5,7% de la seva renda disponible, la xifra més baixa en quatre anys. Cal tenir en compte que aquesta taxa es calcula eliminant els efectes estacionals i de calendari, pel fet que l’estalvi acostuma a disminuir en el primer i tercer trimestre, augmentant en els altres dos. Si obviem aquests ajustos estacionals, les dades mostren una taxa d’estalvi negativa del -3,2% enfront del 6,4% del mateix trimestre de l’any anterior.

Menys estalvi i menys inversió

Tot i que el Banc d’Espanya ha millorat la seva previsió de creixement del PIB en tres dècimes fins a l’1,6%, la previsió del consum privat disminueix set dècimes i passa de l’1,9% a l’1,2%. Per una part, l’encariment del cost de la vida ha fet augmentar ‘artificialment’ les xifres de consum, però, per altra banda, la pujada dels tipus d’interès i la reducció de la bossa d’estalvi acumulat fan preveure una debilitat en l’augment de la despesa de les famílies. Una desacceleració del consum que podria afectar directament l’activitat econòmica en ser un component fonamental del PIB. 

Una altra conseqüència de l’augment en despesa i reducció de la capacitat d’estalvi provocada per la inflació es veu reflectida en una disminució en la taxa d’inversió de les famílies. L’estoc d’actius financers de les llars, ja sigui en la participació en capital i fons d’inversió (FI) o reducció dels dipòsits bancaris, s’ha vist reduït en 53.431 milions d’euros, o un -2%, una caiguda que no s’havia vist des de principis de 2020.

En aquest context, les últimes projeccions macroeconòmiques del Banc Central Europeu (BCE) apunten que tot i que s’espera que el consum real de les llars es recuperi gradualment a mesura que es redueixi la caiguda de la renda real de les famílies a causa de la inflació i els problemes en el subministrament d’energia, la taxa d’estalvi de les llars continuarà baixant aquest any fins a un nivell pròxim al registrat abans de la pandèmia.

Si vols descobrir la millor opció per protegir els teus estalvis, entra a Preciosos 11Onze. T’ajudarem a comprar al millor preu el valor refugi per excel·lència: l’or físic.

Tanquem un any on la pujada generalitzada de preus ha provocat que moltes famílies tinguin dificultats per arribar a fi de mes. Com evolucionarà l’economia el 2023? Què podem fer per ajustar el pressupost familiar? En parlem amb Xavi Viñolas, redactor d’11Onze i Gemma Vallet, directora d’11Onze District, en un nou episodi de La Plaça, el magazín radiofònic de Territori 17.

Amb una inflació interanual del 8.4%, el 2022 ha estat un any desastrós per a moltes famílies que han vist com el seu poder adquisitiu disminuïa fins a límits insostenibles. La pujada de preus desbocada ha fet incrementar el cost de la vida en un moment que moltes llars en prou feines es recuperaven del cop de la pandèmia. Què ens espera pel 2023?

Aquest any veurem si els bancs centrals seran capaços de parar la pujada de preus sense castrar la recuperació de les economies. Els analistes financers preveuen que la inflació baixarà fins al 5%, però com apunta Viñolas, “en un context d’incertesa i alta volatilitat econòmica, ens hem d’agafar qualsevol previsió econòmica amb pinces, els mateixos experts ens deien que la inflació actual duraria quatre dies”.

Proactivitat en reduir les despeses

Ara, més que mai, és necessari disposar d’una guardiola per a possibles imprevistos. Però, enfront d’un context econòmic que no afavoreix l’estalvi i on els nostres diners han perdut una bona part del seu valor, no és gens fàcil reduir les nostres despeses mensuals per tal d’estalviar.

El redactor d’11Onze ens proposa ser proactius i fixar-nos en reduir algunes despeses fixes, que no sempre són difícils de retallar. Serveis contractats en règim de permanència, com l’assegurança de la llar o del cotxe, es poden renegociar o simplement podem fer un canvi de proveïdor que ofereixi una pòlissa sense permanència i més ajustada a les nostres necessitats, que ens pot sortir molt més econòmica.

Així mateix, els proveïdors de subministraments, com l’electricitat, ens poden donar cert marge de maniobra, canviant la potència contractada o passant del mercat lliure al mercat regulat. Modificar el contracte o buscar ofertes més assequibles pot significar un estalvi considerable i ajudar-nos a quadrar el pressupost a final de mes.

Si vols conèixer una assegurança justa per a la teva llar i per a la societat, descobreix 11Onze Segurs.

La pujada del preu de la llum ha disparat l’interès per l’autoconsum fotovoltaic, que s’estableix com la millor opció per esquivar els elevats costos energètics. En aquest episodi de La Plaça, parlem de l’augment de la demanda en la instal·lació de panells solars amb Raúl Rodríguez, director general de la Federació de Gremis d’Instal·ladors de Catalunya (FEGICAT).

La creixent tendència de particulars i empreses a generar la seva pròpia electricitat mitjançant panells solars ha fet que la potència instal·lada es dupliqués en els últims 12 mesos. Aquest increment de la demanda ha estat impulsat principalment per dos factors: per una banda, el descens dels costos de les tecnologies fotovoltaiques i, per l’altra, la inflació que ha afectat especialment els preus de l’energia.

El gran interès per instal·lar panells solars, reduint la dependència en el sistema de subministrament elèctric tradicional, ha provocat que les empreses del sector no puguin fer front a tota la demanda. La manca de personal qualificat agreuja la situació, com explica Rodríguez, “el col·lectiu d’empreses instal·ladores està en disposició d’incorporar, de manera immediata, a 18.000 treballadors”.

Encaixar l’oferta amb la demanda laboral

El repte de la transició energètica i d’assolir la neutralitat de carboni l’any 2050, com demana la Unió Europea, vol dir que a Catalunya “necessitarem 170.000 treballadors en el sector”, apunta Rodríguez, i continua, “estem parlant de salaris mínims de 1.500 euros al mes en 14 pagues, i amb una projecció de futur impressionant”.

“Es tracta d’una oportunitat competitiva de país, sempre que la sapiguem aprofitar”, el director general de FEGICAT adverteix de la necessitat d’equilibrar el mercat amb mà d’obra qualificada, impulsant la formació de nous professionals. Una oportunitat de país en què l’administració pública hi ha de jugar un paper fonamental, evitant les traves administratives, fomentant la formació, i incrementant els incentius fiscals.

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant la super app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

La limitació del preu del gas ha fet baixar el preu de l’electricitat i el gas respecte el 2022. Tot i això, el consum energètic és una de les despeses fixes més costoses per a les llars catalanes, per això proposem idees per reduir el consum.

Deixem enrere les festes i l’hivern comença a treure tímidament el cap. Aquesta combinació obliga a plantejar-se com estalviar en calefacció, perquè les butxaques estan més escurades que mai a l’inici d’any. Per aquest motiu, des d’11Onze la cap d’agents Mireia Cano us planteja 5 trucs per escalfar la casa estalviant al màxim.

1. Evita canvis bruscos. Quan escalfis la casa o una habitació, sigui amb estufa o calefacció, fes-ho gradualment. Posa una temperatura baixa i ves pujant a mesura que l’habitació s’escalfi. Si poses la temperatura molt alta de cop, la demanda energètica serà molt més alta.
2. Aprofita les hores de sol. Ho fem poc a l’hivern, però és important. Durant les hores de sol, treu les cortines. Si al migdia no fa fred, aprofita per obrir també les finestres. Els raigs de sol escalfaran el terra i les parets interiors de la casa. No és molt, però tot ajuda!
3. Aïlla bé. Cal tenir bons aïllaments, si no és així pots perdre el 30% de l’escalfor de la casa. Són clau les finestres i les portes. Al vídeo, la Mireia Cano et proposa algunes idees casolanes que et poden ajudar. Una cosa ben senzilla i important, és abaixar les persianes cada nit perquè la fredor no radiï a través dels vidres.
4. Escalfa de manera eficient. No cal escalfar tota la casa si no fas servir totes les habitacions. Et cal el menjador? El dormitori? El lavabo? Doncs escalfa aquests espais. És evident que la circulació de l’aire tendirà a equilibrar la temperatura, per això el que has de fer és tancar les portes de les habitacions que no necessitis.
5. Inverteix en teixits. Si no vols que es refredi, abriga la casa. Què vol dir això? Que els teixits retenen molt bé la calor, per tant, estores i cortines ens ajudaran a tenir una llar més càlida.

I per acabar, Mireia Cano hi afegeix un consell extra: escalfar el llit a la manera dels nostres avis, amb bosses d’aigua calenta. O, si es vol, amb bosses de llavors que s’escalfen al microones. Estalviar és clau, per a la butxaca i per al planeta. Aplicar aquests trucs no us farà pas rics, però segur que estalviareu una mica. I com diu la dita, tota pedra fa paret.

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

El 2026 no arribarà amb una gran crisi sobtada ni amb una nova edat d’or econòmica. No hi haurà un gran col·lapse que ho faci saltar tot pels aires, ni tampoc un retorn còmode a l’estabilitat del passat. Arribarà amb una sensació molt més incòmoda: la constatació que el vell ordre ja no funciona, però que el nou encara no està definit. Una mena de terra de ningú econòmica en què les regles antigues han perdut eficàcia i les noves encara no ofereixen seguretat.

Tecnologia, mercats, energia i diners continuaran marcant l’agenda global, però ho faran sota una lògica diferent. Ja no es tracta tant de créixer més ràpidament com de resistir millor. Ja no es tracta tant d’optimitzar com de protegir-se. I aquest canvi de prioritats marcarà profundament el comportament dels estats, de les empreses i, sobretot, dels estalviadors.

El final de la globalització còmoda

Durant gairebé tres dècades, l’economia mundial va operar com una gran màquina d’optimització permanent. Es produïa allà on era més barat, es finançava amb diners gairebé gratuïts i es consumia com si els límits no existissin. La globalització prometia eficiència infinita, estabilitat i creixement sostingut. Semblava que el sistema s’autocorregia sol.

Però aquell model, tal com el vam conèixer, ja no tornarà. No perquè el comerç internacional desaparegui, sinó perquè les condicions que el feien possible s’han esgotat. El 2026 consolidarà un escenari radicalment diferent: un món fragmentat, dividit en blocs econòmics que prioritzaran la seguretat, el control i l’alineament polític per davant de l’eficiència pura. No serà la fi del comerç global, però sí el final d’una globalització ingènua, basada en la confiança cega i en una dependència excessiva de tercers.

Les conseqüències ja s’han començat a fer visibles al llarg del 2025. Cadenes de subministrament més curtes i menys flexibles. Producció relocalitzada o regionalitzada. Costos estructuralment més elevats i un marge d’error cada cop més reduït per a empreses i governs. El vell model del “just in time” deixa pas a una lògica molt més defensiva: el per si de cas.

Tot plegat alimenta una inflació menys explosiva que la del 2022, però molt més persistent i difícil de combatre. Una inflació que ja no respon només a xocs puntuals, sinó a canvis profunds en la manera com funciona l’economia global. Per aquest motiu, la lliçó és clara: el món que ve serà menys eficient… i inevitablement més car.

Productivitat per a uns, dependència per a molts

La tecnologia continuarà sent un motor clau de l’economia el 2026, però el relat optimista que l’ha acompanyada durant anys comença a esquerdar-se. La intel·ligència artificial, l’automatització i la digitalització massiva ja no es presenten només com a eines de progrés, sinó com a vectors de poder. I el poder, quan s’acumula, rarament es reparteix de manera equitativa.

Aquestes tecnologies no són neutrals. Redistribueixen capacitat productiva, però també control. Algunes empreses seran capaces de multiplicar la seva eficiència amb menys treballadors, menys costos i més marge. Plataformes, grans corporacions i actors amb accés a dades i capital tecnològic ampliaran encara més el seu avantatge competitiu respecte a la resta del teixit econòmic.

Alhora, molts estats veuran en la tecnologia una oportunitat per reforçar la supervisió sobre fluxos clau de l’economia: dades personals, sistemes de pagament, consum energètic o comportaments financers. La digitalització permet agilitat, sí, però també traçabilitat total. I quan tot és mesurable, tot és potencialment controlable.

La cara menys visible d’aquest procés és el mercat laboral. Milions de professionals —especialment en feines qualificades, però repetitives— veuran com el seu valor relatiu es dilueix. No perquè desaparegui el treball, sinó perquè canvia la relació de força entre qui ofereix la feina i qui controla la tecnologia. La promesa d’una economia més productiva no implica necessàriament salaris més alts ni més estabilitat.

El progrés tecnològic, per si sol, no garanteix benestar col·lectiu ni prosperitat compartida. Garanteix avantatge competitiu. I, com sempre, aquest avantatge recau en mans de qui controla la infraestructura, les dades i els algoritmes. La gran pregunta del 2026 ja no és fins on pot arribar la tecnologia, sinó qui en decidirà les regles del joc.

Guanyadors clars, perdedors silenciosos

El 2026 no serà l’any del “tot puja”. La renda variable continuarà oferint oportunitats, però ho farà en un entorn molt més desigual i exigent que el de la dècada passada. Els mercats ja no es mouran impulsats per una marea general d’optimisme, sinó per corrents selectius que beneficiaran només alguns sectors i empreses molt concretes.

Els tipus d’interès ja no són zero. El capital ha tornat a tenir cost, i això canvia profundament les regles del joc. Models de negoci altament endeutats, empreses que han crescut a base d’expectatives i projectes que només eren viables amb finançament barat quedaran exposats. El temps de comprar creixement sense mirar el balanç s’ha acabat.

Pel que fa als índexs, el mercat pot aguantar. Però sota la superfície hi haurà molta rotació, molta selecció i força decepcions. Empreses que durant anys han estat intocables poden entrar en fase de correcció silenciosa, mentre altres —més sòlides, més eficients o millor posicionades— captaran el capital amb discreció.

Invertir ja no serà seguir una tendència ni replicar un índex de manera acrítica. Serà entendre riscos, diferenciar qualitat de soroll i assumir que no totes les inversions estan fetes per a tots els perfils. La volatilitat no desapareix, però canvia de forma. El mercat deixa de ser un refugi automàtic i torna a ser el que sempre hauria d’haver estat: una eina. I com qualsevol eina potent, exigeix criteri, disciplina i consciència del risc.

Entre la necessitat i la contradicció

La sostenibilitat continuarà ocupant un lloc central en el discurs econòmic del 2026. Governs, empreses i institucions financeres la presentaran com una prioritat inqüestionable. Però, a mesura que el relat avança, el xoc amb la realitat es fa cada cop més evident. La transició verda és necessària, però no és ni ràpida ni indolora.

Transformar el sistema energètic requereix inversions massives, recursos escassos i, sobretot, temps. I mentre aquest procés es desplega, l’energia és més cara. Les matèries primeres són més cares. I la pressió sobre famílies i empreses augmenta, especialment en un context de creixement feble i poder adquisitiu tensionat.

Molts projectes etiquetats com a verds només són viables gràcies al suport públic: subvencions, incentius fiscals o regulació favorable. Però quan els estats arrosseguen dèficits crònics i nivells de deute elevats, la sostenibilitat financera entra inevitablement en conflicte amb la sostenibilitat ambiental. El marge per finançar-ho tot no és infinit.

En aquest context, el capital comença a afinar la mirada. Els inversors ja no es conformen amb etiquetes ni relats benintencionats. Progressivament, es traça una línia entre projectes amb impacte real i models que depenen exclusivament de l’ajuda pública per sobreviure. El 2026 marcarà, així, un punt d’inflexió: menys eslògans verds i més escrutini. Menys promeses genèriques i més preguntes incòmodes. El capital començarà a separar el verd real del verd subvencionat.

El retorn del món físic

Després d’anys de finançament quasi il·limitat i de creure que l’economia podia créixer deslligada del món material, el 2026 confirma una obvietat sovint oblidada: l’economia digital necessita una base física. Algoritmes, plataformes i serveis virtuals depenen, en última instància, d’energia, de materials i de recursos tangibles.

Energia, metalls preciosos, aliments i recursos naturals tornen al centre de l’escenari econòmic. No només perquè la demanda creix, sinó perquè ampliar l’oferta és cada cop més complex. Nous projectes extractius requereixen temps, inversions elevades i superen obstacles reguladors i socials creixents.

A aquesta realitat s’hi suma un entorn més tens: més regulació ambiental, més conflictes geopolítics i més dependències estratègiques entre països. El control de determinades matèries primeres esdevé una qüestió de seguretat nacional, no només de competitivitat econòmica.

El resultat és un mercat marcat per la volatilitat, però també per un valor estructural que guanya pes a mitjà i llarg termini. Els recursos essencials poden patir oscil·lacions de preu, però difícilment perdran la seva rellevància. El món pot imprimir diners amb facilitat. El que no pot fer és imprimir energia, metalls preciosos o aliments.

Política monetària: gestionar el límit, no controlar-lo

Els bancs centrals continuaran intentant transmetre calma el 2026. Ho faran amb discursos mesurats, missatges de control i promeses d’estabilitat. Però la realitat és més incòmoda: el marge d’actuació és avui molt més reduït del que suggereix la retòrica oficial.

Després d’anys de diners barats i d’expansió monetària massiva, els deutes públics han assolit nivells elevadíssims. En aquest context, apujar els tipus d’interès té costos fiscals immediats i conseqüències polítiques difícils d’assumir. Però no fer-ho també té un preu: erosiona el poder adquisitiu, alimenta la inflació i desgasta la confiança en la moneda.

Els bancs centrals es mouen, així, en un terreny estret i ple de contradiccions. Qualsevol decisió implica renúncies. No hi ha solucions netes ni sortides indolores. El resultat és un equilibri fràgil, sostingut més per la gestió del relat que per un control real de les variables econòmiques.

La idea d’una “normalitat monetària” com la que existia abans del 2008 ja no és realista. El 2026 no serà un any de retorn a l’ordre anterior, sinó de gestió del dany acumulat. De contenir tensions, ajornar ajustos i evitar ruptures brusques del sistema. La confiança en el diner fiduciari no s’esvaeix d’un dia per l’altre. Però tampoc és immutable. Es desgasta lentament, decisió rere decisió, any rere any. I aquest desgast silenciós és una de les forces subterrànies que marcaran l’escenari econòmic dels pròxims temps.

L’estalviador, davant d’un nou escenari mental

Potser la gran tendència del 2026 no és estrictament macroeconòmica, sinó cultural. Més enllà de dades, índexs i previsions, cada cop més persones assumeixen una realitat incòmoda: l’estabilitat ja no està garantida. Ni pels estats, ni pels mercats, ni per les famílies.

Estalviar costa més que mai. La inflació erosiona el valor dels diners, els ingressos no sempre creixen al mateix ritme i el marge d’error s’estreny. Alhora, delegar decisions financeres comporta riscos que abans semblaven invisibles. I confiar cegament —en institucions, en productes o en relats tranquil·litzadors— ja no sembla una opció prudent.

Aquest canvi de context provoca també un canvi de mentalitat. La pregunta clàssica de “quant puc guanyar?” perd centralitat, i n’emergeix una altra de més fonamental: “què puc preservar?”. No es tracta només de rendibilitat, sinó de resistència. De capacitat de protegir el valor acumulat en un entorn ple de soroll, volatilitat i incertesa.

En aquest nou escenari, conservar valor deixa de ser una actitud conservadora per esdevenir una estratègia intel·ligent. El 2026 no premia tant l’audàcia acrítica com el criteri, la informació i la consciència del risc. L’estalviador ja no busca promeses fàcils, sinó eines per navegar un món que ha deixat de ser previsible.

Potser el 2026 no serà un any espectacular, però sí un any revelador. Revelarà qui ha entès el canvi de paradigma i qui encara espera que tot torni a ser com abans. L’economia entra en una fase més adulta, més dura i menys amable. Però també més honesta. Amb menys promeses… i més responsabilitat individual.

Diversifica, protegeix i dona valor real als teus estalvis. A Preciosos 11Onze t’ajudem a invertir amb seny en or físic, el refugi que mai falla.

Els diners formen part de la nostra vida des de ben petits. Amb les primeres monedes que posem a la guardiola, els diners que ens donen els avis per l’aniversari, la primera feina d’estiu, l’ajuda dels pares per comprar-nos els primers capricis… I de sobte, arriba la majoria d’edat i, entre molts d’altres canvis, per primera vegada tenim el control sobre els nostres diners. Però realment ens han ensenyat a gestionar-los? Serem capaços d’independitzar-nos, d’arribar a final de mes? La resposta és que, sens dubte, sí, controlar tot això està a les nostres mans, i només necessitem una mica d’organització per treure’n el màxim rendiment.

Per què necessito els diners?

El primer estereotip que hem de trencar respecte als diners és comparar-nos amb els altres. Calcular el que tenim o guanyem en funció del que té la gent del nostre entorn no és ni ser objectiu ni realista. Cadascú neix i creix dins un entorn determinat, en unes condicions sobre les quals rarament ha pogut influir. Si estàs estudiant i tot just comences a encaminar el que serà la teva vida, treu-te la pressió de sobre, perquè res està escrit, i l’important no és on comences sinó on pots arribar. Així doncs, el primer que ens cal fer és analitzar la situació actual i determinar el nostre objectiu a mitjà termini. No serà el mateix viure a casa dels pares i centrar-nos en els estudis que tenir la voluntat d’independitzar-nos, encara que per aconseguir-ho hàgim d’invertir part del nostre temps en treballar. Determinar això ens portarà a la següent pregunta: quants diners necessito per viure?

En aquest punt ja hem de començar a jugar amb les nostres finances i diferenciar les despeses fixes de les variables, tal com fan les empreses. Les fixes seran totes aquelles que tenim tant sí com no cada mes, com ara el lloguer del pis, el gimnàs, el preu de la targeta de transport o una subscripció a Spotify. En el cas de les variables, seran totes aquelles en què l’import pot variar d’un mes a l’altre en funció de les nostres necessitats. Per exemple, tot i que el menjar és imprescindible, no gastarem el mateix un mes que l’altre, i justament és un dels punts on podem retallar despesa. Amb això no ens referim a deixar de menjar o comprar els productes més econòmics del mercat, independentment de la seva qualitat. Més aviat ens referim a tot el contrari: apostar per un consum més responsable.

Com puc reduir la meva despesa mensual?

Només cal mirar l’entorn actual per veure que les tendències de consum, és a dir, el tipus de compra que fa la major part de la societat, està canviant, i cada vegada són més les persones que en comptes de comprar en grans superfícies industrialitzades busquen el producte de proximitat, més qualitat i menys quantitat. Aquests petits canvis ens permetran fer una compra amb consciència, prioritzant només els productes que necessitem i cuidant al mateix temps la nostra salut i economia. Algun exemple que podem aplicar a la nostra vida diària podria ser beure aigua en envasos reutilitzables (ampolles de vidre o metàl·liques) i evitar així la compra diària d’ampolles d’aigua, tot substituint-les per garrafes que són més econòmiques i ens duraran més temps.

El mateix podem fer a l’hora de la compra, portant la nostra bossa per evitar comprar bosses de plàstic. Un altre truc útil pot ser organitzar el nostre menú setmanal, per saber què menjarem cada dia i, per tant, què ens cal comprar. Ni més ni menys. Pel que fa a productes d’higiene, podem optar per paquets familiars, on hi ha més quantitat per menys preu, o bé alternatives com les pastilles de sabó o les copes menstruals que, més enllà de ser econòmiques, no generen residus. També existeixen botigues a granel on pots comprar només la quantitat que necessites, sigui de productes alimentaris o de neteja de la llar. Investiga la teva zona i busca l’opció que més s’adapti a la teva butxaca, recordant sempre que allò que s’ha fet sempre, o allò que fa la majoria, no sempre és la millor opció per tu.

Pel que fa al transport, també cal buscar aquest equilibri i valorar alternatives al transport privat, que suposa un cost més elevat si sumem gasolina, impostos, assegurança i reparacions. El transport públic o la bicicleta són dues opcions econòmiques que ens poden ajudar a controlar les nostres despeses al mateix temps que cuidem el medi ambient. Fins i tot en el moment de sortir de festa podem retallar despeses si actuem amb consciència. Reservar amb antelació, aprofitar ofertes i descomptes o marcar-nos la quantitat que volem gastar abans de començar la nit ens ajudarà a mantenir un cert control. Si aquesta última part és la més difícil, un truc pot ser portar en efectiu l’import que volem gastar. D’aquesta manera, no hi haurà marge de passar-nos de pressupost i això ens permetrà gestionar millor les sortides, sense gastar ni un euro més del que toca.

Controla la teva situació econòmica des del mòbil

Aquestes són algunes de les recomanacions que ens ajudaran a mantenir el control dels nostres estalvis, però la tasca important és analitzar la nostra situació particular i fer-nos les següents preguntes: de quins ingressos disposo? Quina quantitat he de destinar a despeses fixes? Què em queda per destinar a l’oci? Necessito estalviar de cara al futur?

Si una cosa tenim a favor, és que actualment existeixen aplicacions per gairebé tot. Controlar les nostres finances mai ha sigut tan fàcil. La majoria d’entitats financeres s’estan posant les piles des de fa anys perquè l’experiència del nou client digital sigui intuïtiva i àgil, de manera que en un sol clic tinguem a la nostra disposició tota la informació que desitgem, des del saldo total del compte (els diners de què disposem), fins a les despeses que hem realitzat amb la targeta, veient de manera gràfica on estem destinant la major part dels nostres diners. Això ens permetrà fer-nos una idea de la nostra situació actual i cap a on hem de dirigir els esforços futurs.

Treballar i estalviar, els dos grans aliats per tenir diners

Una eina clau per gestionar els nostres estalvis són les guardioles digitals, un espai del compte on posarem els diners que volem destinar a una activitat concreta. El funcionament n’és senzill: ens hem de proposar un objectiu, sigui un viatge o alguna cosa que volem comprar, i a partir d’aquí calculem quin import hauríem d’ingressar cada mes per aconseguir-lo. Cal buscar l’equilibri entre allò que desitgem i els nostres recursos actuals. Si volem més diners, haurem de treballar més. Si no podem treballar més, els haurem de gestionar de forma més eficient. Però, sigui quina sigui la nostra situació, prendre el control de les nostres finances i saber en tot moment què està passant al nostre compte corrent és indispensable.

L’últim consell és no perdre de vista que mai caminem sols. Tenim pares, familiars i molta gent al voltant que ens pot ajudar a entendre què significa tot allò que té a veure amb els diners, que, en definitiva, és entendre com funciona el món actual. Tenir el seu suport i seguir els seus consells serà un pilar indispensable perquè aquest primer contacte amb el món de les finances sigui clar i comprensible. Quan prenem el control dels nostres diners, estem prenent el control de la nostra vida.

11Onze és la comunitat fintech de Catalunya. Obre un compte descarregant la super app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

Val més que ens preparem per no caure en l’anomenada oniomania.

Quantes vegades has marxat d’una botiga amb un carro ple de coses que no necessites? Segons l’Associació Centre Català per les Addiccions Socials (ACENCAS), les compres per impuls han augmentat un 20% durant la pandèmia. Les compres per impuls són aquelles que es realitzen de forma espontània i són l’antitesi de les compres rutinàries. El disseny dels supermercats i els grans magatzems, les estratègies de màrqueting i la publicitat han excel·lit en l’art de parar-nos trampes perquè comprem, però els experts alerten que aquestes compres impulsives poden ocasionar problemes greus a l’economia domèstica.

Quan aquest impuls es converteix en obsessió, aleshores parlem d’oniomania o compra compulsiva, un terme que va ser emprat per primera vegada pel psiquiatre alemany Emil Kraepelin, i que descriu el desig irrefrenable de comprar. La compra compulsiva genera, tal com assenyalen els psiquiatres, una satisfacció immediata que ens omple de sentit i amb la qual aconseguim esborrar els problemes temporalment. Per això, les persones que compren de forma compulsiva fins al punt de considerar que tenen un trastorn, sovint amaguen els objectes que han comprat avergonyits i es mostren irascibles o deprimits. Aquest sentiment de culpa el compensen amb una nova compra. És un peix que es mossega la cua.

1. No aneu mai a comprar amb la panxa buida. Ja ho hem apuntat unes línies més amunt: els supermercats i els grans magatzems estan organitzats amb una cura mil·limètrica per despertar tots els instints més baixos. Classifiquen els productes, estableixen relacions entre les marques, deixen l’espai necessari perquè observis les prestatgeries, il·luminen l’espai perquè centris la mirada en una direcció concreta, col·loquen els productes poc buscats prop de les caixes o deixen ben exposades les ofertes, entre molts altres trucs. Per això, un bon consell quan anem a comprar és fer-ho amb la panxa buida. Quan un té gana, és més fàcil que caigui en la temptació de comprar un desig.
2. Porta la llista de la compra de casa. Una altra manera d’evitar les temptacions d’última hora és fer una llista a casa d’allò que necessites. Amb la llista a la mà, pots estar segur que no compres de més i, si ho fas, en seràs ben conscient.
3. Evita les ofertes 2×1. Cal evitar tant com sigui possible totes aquelles ofertes que només ens fan anar a casa amb productes de més. Per què necessites tres raspalls de dents si vius sol? Si necessites una camisa, per què n’has de comprar dues? És important no deixar-se endur per la sensació que comprant ofertes estem estalviant, perquè no és veritat.
4. Si les compres impulsives es tornen compulsives, consulta el metge. Si les compres et produeixen malestar, baixa autoestima, buit emocional o por, però no les pots evitar, potser és hora que parlis amb un metge. La psicoteràpia és necessària per superar aquest trastorn, sense la qual la compra compulsiva pot persistir tota una vida i, fins i tot, provocar la ruïna financera de la persona afectada i el seu entorn més pròxim.

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant la super app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

Si avui parlem dels Tres Reis com qui parla de parents llunyans, és perquè fa gairebé dos mil anys que Europa necessita creure en visitants que vinguin de més enllà del mapa. A partir d’un relat breu i poc detallat —quatre línies a l’Evangeli de Mateu— la tradició ha edificat una de les ficcions més duradores de la nostra cultura: tres figures exòtiques, coronades, que travessen deserts per homenatjar un infant anònim en un racó marginal de Judea.

El sorprenent no és que aquest relat persistís, sinó allò que revela la seva persistència. Cada generació ha reescrit els Reis d’Orient per respondre a les seves pròpies pors i desitjos. A l’Antiguitat tardana, eren astròlegs perses; a l’edat mitjana, reis feudals; a la Modernitat, bons salvadors que portaven regals. Sempre el mateix esquema: projectar fora allò que no entenem dins.

El que rarament recordem és que, en temps de Jesús, “Orient” no era pas un punt cardinal sinó un imaginari moral. L’imperi romà havia heretat dels grecs la convicció que els secrets més antics —la ciència, la màgia, la saviesa— provenien d’aquells territoris on el sol s’aixeca. L’Orient servia, doncs, com a escenari mental per col·locar-hi els coneixements que Europa encara no s’atrevia a anomenar propis. Era un lloc segur on situar la saviesa sense haver de confrontar la ignorància local.

D’aquí que el relat dels mags funcionés com una mena de frontera simbòlica entre allò que Europa volia ser i allò que encara no podia assumir. Tant si venien de Pèrsia, d’Aràbia o de l’Índia, aportaven una autoritat externa que permetia validar un naixement que, a ulls romans, no tenia cap rellevància. És significatiu que Mateu gairebé no descrigui el paisatge ni la ruta: no li cal. L’Orient no és un itinerari, és una justificació. Un marc conceptual que permet que un infant desconegut quedi immediatament inscrit dins la geopolítica de la transcendència.

Umberto Eco —a Baudolino— ho havia intuït amb aquell humor que dissecciona mites sense trencar-los: les societats no inventen només relats, sinó que inventen geografies que els facin versemblants. I potser per això els Tres Reis continuen caminant: perquè encara busquem un Orient que ens expliqui què ens falta a Occident.

Una història improbable amb funció precisa

El relat tradicional ens diu que els Tres Reis són tres, que són reis i que venen d’Orient. La història, en canvi, camina per un terreny més pedregós. La font original de Mateu és d’una austeritat reveladora: no parla de reis, no fixa cap número i tampoc no identifica cap origen geogràfic concret. 

Ha estat la tradició posterior qui ha projectat una exuberància iconogràfica que diu més de les necessitats polítiques i culturals de cada moment que no pas dels fets. El cristianisme naixent tenia més a guanyar amb un relat flexible que no pas amb una crònica precisa. La imprecisió era una oportunitat: permetia adaptar el mite als públics i, sobretot, als poders. 

Els primers testimonis cristians oscil·len entre dos, quatre o dotze mags, segons la comunitat i el calendari litúrgic. El “tres” emergeix al segle III com una solució narrativa elegant: tres regals, tres figures, tres continents. El número no explica el passat; ordena l’imaginari. Fins i tot la simbologia teològica —or per la reialesa, encens per la divinitat, mirra per la mort futura— s’hi incorpora més tard, quan la litúrgia necessita un guió estable. El relat, doncs, no és memòria: és arquitectura.

Quan Mateu diu «magoi», parla de savis-sacerdots de tradició irànica, figures que combinaven astrologia, ritual i coneixement natural. Però la cultura medieval —sobretot a partir de l’època carolíngia— els eleva a la categoria de reis. Quina casualitat que passi just quan les monarquies necessiten legitimar el seu poder amb precedents bíblics. Convertir mags en reis permetia als carolingis establir un paral·lelisme útil: si fins i tot els monarques de terres llunyanes es prosternen davant el Crist, qualsevol rei cristià podia presentar-se com a continuador natural d’aquest gest fundacional. La fe esdevenia una còpia en blanc per a l’ordre polític.

No venien d’Orient: venien d’una idea de l’Orient. La geografia aquí és secundària: Pèrsia, Aràbia, Etiòpia, l’Índia… cada segle ha triat el seu mapa. A l’edat mitjana, els tres continents coneguts —Europa, Àsia, Àfrica— s’havien de reflectir en tres personatges, convertits així en símbols d’universalitat. Una invenció brillant que transforma la història en un al·legat: “tota la humanitat reconeix la veritat del Crist”. Però aquesta universalitat imaginada revela un mecanisme encara més profund: Europa sempre ha projectat el que necessita confirmar cap a aquest Orient moral, tan llunyà que ningú no en pot discutir els detalls.

El que resulta realment original —si llegim la tradició com un palimpsest— és que el relat dels mags no funciona com una escena de devoció, sinó com una crítica dissimulada a la ceguesa del poder. Herodes, a pocs quilòmetres del naixement, no sap res del que passa; uns estrangers, en canvi, ho han descobert llegint les estrelles. És un sarcasme polític antic: el poder local, obsessionat amb conservar-se, és incapaç de reconèixer allò que neix a la vora. Els mags busquen un rei i troben un infant; Herodes busca un infant i només reconeix una amenaça. Tot plegat és més que teologia: és diagnòstic.

Aquest desplaçament irònic —els poderosos que no saben, els estrangers que entenen— dota la història d’una profunditat inesperada. Els mags no arriben per confirmar un miracle, sinó per corregir una percepció errònia del món. I és, potser, aquesta funció crítica —més que no pas la seva aparença exòtica— el que ha mantingut viu el relat: la idea que la veritat arriba sovint de fora perquè dins som massa dependents de les nostres pròpies pors.

Allò que busquem i allò que no sabríem veure

Potser el més fascinant dels Tres Reis no és la seva arribada, sinó la incapacitat contemporània d’entendre què buscaven realment. El relat insisteix en una estrella, com si la veritat necessités sempre una llum exterior per fer-se visible. Però la paradoxa és que, quan els mags finalment arriben a Betlem, allò que troben no és una epifania resplendent, sinó un infant vulnerable i una família que intenta sobreviure enmig d’un ordre polític hostil. Els estrangers veuen la promesa; els habitants del lloc, només la precarietat. És un mecanisme universal: l’esperança necessita sovint ulls de fora, perquè els de dins estan massa contaminats per la necessitat de seguretat.

Aquesta història, llegida amb mirada llarga, incòmoda perquè trenca el mite de la clarividència del poder. Herodes consulta els seus savis i només obté por; els mags consulten els astres i hi troben sentit. És un xoc de cosmologies: el poder llegeix el món per defensar-se, mentre el savi el llegeix per comprendre’l. I aquí el relat esdevé actual sense forçar-lo: en un temps que confon informació amb criteri, les societats tornen a sospitar de qualsevol veritat que no confirmi les seves inèrcies. L’estrella, avui, no és símbol religiós, sinó recordatori incòmode: la llum no diu el que volem sentir; diu el que no sabem interpretar.

El miracle dels mags no és la seva arribada, sinó la seva capacitat d’ignorar el soroll del món i seguir una intuïció. Mentre Herodes converteix cada rumor en amenaça, ells transformen una llum fugaç en orientació vital. Potser per això la tradició els ha convertit en figures bondadoses: necessitem creure que encara hi ha humans capaços de llegir el cel sense convertir-lo en instrument de poder. Però el subtext és més incisiu: els mags no actuen per fe, sinó per consciència. I aquesta distinció moral, tan fràgil i tan actual, manté el relat en tensió.

Al capdavall, la història dels Reis ens ensenya que allò que busquem sovint no és allò que trobaríem si sabéssim mirar. Que la veritat no és mai espectacular: és discreta i incòmoda. Que el poder prefereix interpretar abans que entendre. I que la saviesa no consisteix a seguir una estrella, sinó a saber què fer quan la llum ja no hi és.

Perquè, si alguna cosa ens recorden els mags, és que el camí de la veritat és curt quan hi ha llum, però etern quan tenim por.

11Onze és la comunitat fintech de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

En la situació econòmica actual, estalviar és un objectiu que a tots ens agradaria assolir, però que sembla pràcticament impossible. Et presentem un mètode d’estalvi que es basa en percentatges i que et permet estalviar una quantitat mensual de diners més fàcilment del que et penses.

“És un mètode que s’utilitza habitualment per tots els que, no només volen estalviar, sinó que volen portar un control mensual de les seves despeses”, afirma Coral Santacruz, especialista de màrqueting d’11Onze.

Aquest mètode consisteix a separar el sou en tres percentatges diferents, “el 50% s’ha de destinar a les despeses fixes, el 30% a les despeses evitables, i el 20% es destina a l’estalvi”, detalla Santacruz. Seguint aquesta regla és fonamental que no destinem mai més de la meitat dels ingressos mensuals a cobrir les nostres necessitats bàsiques.

Com explica l’especialista de màrqueting, “per assegurar-nos de poder utilitzar aquest mètode sempre que puguem”, hem d’intentar posar-lo en pràctica “just quan rebem la nòmina, per no córrer el risc de gastar més durant el mes”.

Si vols descobrir la millor opció per protegir els teus estalvis, entra a Preciosos 11Onze. T’ajudarem a comprar al millor preu el valor refugi per excel·lència: l’or físic.