La festivitat dels Reis de l’Orient és la celebració més coneguda del cicle nadalenc. I, en canvi, només l’evangeli de Sant Mateu en dona notícies específiques d’aquests prohoms, però de manera força enigmàtica. Ni tan sols n’explicita els noms, el nombre o la procedència exacta. Aleshores, quina és la història veritable dels Reis de l’Orient? 

Comencem fixant-nos bé en com Sant Mateu introdueix els Reis de l’Orient en el seu evangeli. Primer, assegura que Jesús va néixer a Betlem de Judea, en temps del rei Herodes i, després, relata l’aparició dels mags de la següent manera: “Poc després van arribar a Jerusalem uns mags que venien de l’Orient i que preguntaren ‘On és el rei dels jueus, que acaba de néixer? Hem vist allà a l’Orient la seva estrella i venim a inclinar-nos davant d’ell’”.

De fet, la notícia, ens diu Sant Mateu a l’evangeli, “va torbar molt el rei Herodes, i amb ell tot Jerusalem”. És així que Herodes deixa marxar els mags, però els demana que, abans de tornar als seus pobles, l’informin del lloc exacte on ha nascut l’infant, de manera que també ell pugui anar a adorar-lo. Però els mags sembla que no van complir amb la paraula donada a Herodes…

L’evangeli diu que els prohoms continuen el seu camí, sempre seguint l’estel, fins que just s’atura al lloc on és Jesús. Aleshores, Sant Mateu narra: “I van entrar a la casa, van veure el nen amb Maria, […] es postraren davant d’ell i van obrir els cofres que portaven per oferir-li presents d’or, encens i mirra. I com que un somni els va advertir que no havien de reveure Herodes, se’n van tornar al seu país per un altre camí”. Després d’això, no se’n torna a parlar mai més d’ells.

El garbuix que embolica la història

Si analitzem acuradament la narració evangèlica de Sant Mateu, ràpidament ens adonem que en cap moment se’ns diu que fossin tres personatges, però, en canvi, sí que ens diu que “uns mags” deixaren tres regals (l’or, l’encens i la mirra). Tampoc se’ns defineix el lloc de la trobada. I el més sorprenent de tot plegat: en cap moment se’ns especifica l’estatus de rei d’aquests personatges.

Si cerquem més informació canònica —l’oficial— sobre aquests personatges, enlloc trobem  més informació. Tanmateix, si anem a l’altre evangeli que narra el naixement i la infància de Jesús, el de Sant Lluc, enlloc se citen els mags, ni la matança d’innocents, ni la fugida a Egipte. En canvi, Sant Lluc sí que aporta detalls sobre l’anunciació, el trasllat de Josep i Maria embarassada a Betlem, per inscriure’s al cens ordenat per l’emperador romà August, l’adoració dels pastors i el naixement de Jesús en un estable.  

Per tant, el Nou Testament ofereix versions de Nadal ben diferents que, amb la maduració del pas dels segles, amb aportacions intencionades i interpretacions esbiaixades, han acabat configurant el fantàstic i trenat relat que coneixem. No hem de perdre de vista que pel camí també se li van anar afegint nous personatges, com el bou i la mula, que el papa Benedicte XVI ha rebutjat públicament, o el quart rei mag i altres invencions.

Mags vol dir màgics?

La pregunta, doncs, que ens suggereix el relat inicial és: per què Mateu fa aparèixer aquests curiosos personatges? El fet important i a tenir molt present és que l’evangeli original de Sant Mateu va ser escrit en grec, manuscrit del qual no ens ha arribat fins als nostres dies. Només disposem de la versió traduïda al llatí per Sant Jeroni, però ja al segle IV.

Si seguim analitzant el text, la clau de tot plegat rau en la paraula “mag”. És aquest el mot emprat en el text original escrit en grec? I aleshores ens assalta una altra pregunta força inquietant: què significava ser un mag en el context en el qual s’escriu l’evangeli?

L’etimologia històrica ens ofereix dues possibilitats. Si la paraula original escrita fos en grec “μάγο”, seria usada amb una connotació pejorativa. Una expressió adreçada a definir fetillers, interpretadors de somnis, encantadors, practicants de ritus obscurs i, fins i tot, xarlatans. Sembla que no és el cas! En canvi, si la paraula original en grec fou traduïda d’una paraula del persa antic, “maguusha”, aleshores el significat seria: sacerdot. Segurament, la més probable!

Per tant, si seguim per aquest camí etimològic, trobem en el passat babilònic una casta religiosa de sacerdots perses coneguts com a “mags” amb un reconegut prestigi en coneixements astrològics i seguidors de la religió zoroàstrica. Per entendre encara millor l’etimologia històrica, cal tenir present que la presència jueva a Pèrsia fou molt notable des de l’època de Nabucodonosor (segle VI aC), quan aquest governant babilònic va conquerir Judà i va esclavitzar els jueus. 

Aquestes comunitats hebrees, que esperaven el Messies, segurament haurien influït en la tradició astrològica persa. Al segle VI dC, aquests mags —ara sí, amb nom i nombre— van ser representats a l’estil persa —principalment per la seva indumentària— al conegut mosaic de Sant Apol·linar el Nou de la basílica de Ravenna (Itàlia).

La llegenda es consolida amb el cànon bíblic

Tant si la visita dels Reis de l’Orient va succeir com si no, arribem al Concili de Nicea del 325, quan el discurs oficial de l’Església queda institucionalitzat i s’acorda que seran només quatre els evangelis oficials —Mateu, Lluc, Joan i Marc—, que marcaran el discurs del dogma. La resta de textos, més de 70, seran considerats apòcrifs, és a dir, poc fiables, atès que es basen en suposicions que no es poden contrastar.

És curiós perquè tots aquests textos van ser escrits a la mateixa època que els quatre evangelis canònics. El que resulta evident és que, amb el pas dels segles, es va anar forjant la teologia, la litúrgia i la tradició cristiana, complementades amb altres escrits que omplen els buits que havien deixat els textos oficials. Va ser en aquest procés que va anar prenent forma el relat dels mags perses.

Si defugim el fantàstic i som absolutament racionals, l’anàlisi textual ens situa davant d’un relat purament propagandístic. L’incipient i modern discurs cristià sorgit de Nicea va tenir la necessitat de demostrar que el seu radi d’acció era ampli, integrador de cultures i dotat d’una dimensió universal. El relat dels Reis de l’Orient complia amb aquest missatge i —no menys important— permetia enllaçar les profecies de l’Antic Testament amb el Nou Testament, atès que demostrava que les sagrades escriptures no s’equivocaven en què “tots els reis vinguts d’arreu es postraran davant d’ell”.

Tampoc és casual que es fixés en tres el nombre dels mags: perquè és el nombre de la divinitat per excel·lència, de la Santíssima Trinitat; perquè és el reflex de les tres edats de l’ésser humà, la joventut, la maduresa i la vellesa; perquè són els tres continents coneguts en el seu present, Europa, Àsia i Àfrica; i perquè són les tres dimensions del temps, passat, present i futur.

Els pedaços que fan la història

Va ser a partir de llavors que es va començar a crear una iconografia especial, amb significats diversos. Aviat va deixar de ser important l’autèntica realitat dels personatges d’Orient i prengué importància el simbolisme ritual de l’edat mitjana. El món Carolingi els va convertir en reis. La història diu que Frederic I Barba-roja, durant la Tercera Croada, va trobar els cossos dels tres reis mags a Constantinoble i els va portar fins a Alemanya. Actualment, la catedral de Colònia conserva les relíquies dels Reis de l’Orient. Els ordes mendicants del segle XIII aportaren a la tradició de fer el pessebre i, l’epifania hi té un lloc destacat. El Renaixement va aportar la negror del rei Baltasar. 

La llarga nit del temps va anar fixant i generant nous detalls sobre els Reis de l’Orient, els quals impregnarien la tradició cultural europea per sempre més. La història dels Reis de l’Orient és, doncs, una història construïda a pedaços, que ha canviat generació rere generació i que ha arribat fins als nostres dies convertida en espectacle comercial. I, com tota bona història, està feta a foc lent.

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!