Si alguna cosa ens indica que s’acosten les festes de Nadal és veure torrons als aparadors de les pastisseries i als prestatges de les botigues d’alimentació. Els torrons, juntament amb les neules, són, sens dubte, el producte estrella de les postres dels àpats nadalencs. 

L’origen dels torrons, segons la teoria més acceptada, és àrab-jueu. El fet, però, és que n’hi ha d’altres que indiquen que el seu origen és dels Països Catalans, ja sigui pel seu nom, “torró”, o perquè als Països Catalans és on viu el seu punt àlgid. I és que de torrons se’n fan des de fa centúries, des d’Alacant fins a la Catalunya Nord, tant de manera artesanal com de manera industrial. 

Avui dia hi ha torrons per a tots els gustos. A banda dels tradicionals —fets d’avellanes, ametlles, mel o sucre i clara d’ou, forts i fluixos—, també n’hi de sabors ben diferents i adaptats a totes les necessitats dels clients: per a diabètics, celíacs, vegans… I per a paladars i gustos diferents: de crema cremada, de xocolata amb fruits secs, amb licor, amb fruita, amb sal i un llarg etcètera. Perquè la imaginació del mestre torronaire fa que cada any surtin al mercat torrons amb gustos nous.

Una recepta que ha arribat fins als nostres dies

Els ingredients principals del torró són l’avellana o l’ametlla, la mel o el sucre i la clara d’ou. El primer receptari de cuina on es menciona una recepta de torrons és el ‘Llibre de Sent Soví’, de l’any 1324 i d’autor anònim. Però la més antiga conservada és la del torró d’avellanes que surt al ‘Llibre de totes maneres de confits’ del segle XV. 

De la cuina andalusina hi ha un receptari d’Ibn Razin, del segle XIII. En ambdues receptes es diu que els torrons s’elaboren amb fruits secs, mel i clara d’ou, amb les mateixes proporcions i seguint el mateix procés. Però hi ha una diferència entre elles: el fruit sec que es fa servir. A la recepta àrab fan servir ametlles i nous, mentre que a la catalana s’hi fan servir avellanes. El torró d’Agramunt ha mantingut la recepta medieval del ‘Llibre de totes maneres de confits’, tant pel que fa als ingredients com a l’elaboració.

Agramunt o Xixona?

Així, els torrons poden ser elaborats de manera artesanal i de manera industrial. Els torrons artesanals es fan en petits obradors que estan escampats arreu del territori. N’hi ha uns, però, que tenen el segell de qualitat i de procedència. Els més tradicionals són el torró fort i el torró fluix —popularment coneguts com a torró d’Alacant i torró de Xixona, respectivament— i el torró d’Agramunt. 

Per tal de garantir la qualitat i l’origen del producte, s’han aprovat un seguit de normatives que fa que els torrons artesans quedin legalment protegits. Els torrons estan sota l’empara reguladora de consells reguladors de les identificacions geogràfiques protegides (IGP). Aquests productes han de ser produïts, transformats o elaborats en el lloc que dona nom a la indicació, incloses les denominacions tradicionals de productes agroalimentaris, geogràfiques o no, si compleixen els requisits esmentats al Reglament 510/2006.

D’aquesta manera, el torró d’Agramunt, fet a la població d’Agramunt (Urgell), s’elabora amb la recepta més antiga coneguda i es presenta en tauletes rodones o rectangulars enmig de pa d’àngel de diverses mides i pesos. El percentatge mínim d’ametlla o avellana és del 46% al 60%, segons si el torró és de categoria extra o suprema. Es té constància documental que a Agramunt es fan torrons des del 1741, quan hi havia registrats set mestres torronaires.

Els ingredients dels torrons de Xixona i Alacant són, també, les ametlles, la mel, el sucre i la clara d’ou. La identificació geogràfica de Xixona destaca que el tret diferencial és el procediment, amb tècniques tradicionals pròpies (el torrat, la cocció “punt de bola”, l’anomenat “arrematat”, etc.) i utensilis autòctons (torradors, mecàniques, molins de pedra, refinadors i boixets, entre altres). Es té constància que el 1588 ja es feien torrons a Xixona gràcies a una notícia recollida per l’historiador Joaquim Miret i Sans. I les primeres notícies del torró d’Alacant són de la segona meitat del segle XVI.

Algunes curiositats catalanes

A Catalunya sabem del consum de torrons per Nadal i en altres festivitats importants des del començament del segle XIII, tal com assenyala el ‘Costumari’ del monestir de Sant Cugat del Vallès, escrit entre el 1221 i el 1223. Els torrons, en aquella època, ja eren unes postres festives que compartien taula amb les neules i el piment (una beguda feta amb vi, mel i espècies). També hi ha referències literàries durant el segle XIV. 

El franciscà Francesc Eiximenis considerava que els torrons eren una menja massa luxosa i en la seva obra, ‘Terç del Crestià’, escrita l’any 1384, recomanava que no es mengés torró per combatre el pecat de la golosia. En contra, en aquella època hi havia recomanacions favorables a la menja dels torrons. Per exemple, el metge de la cort, Arnau de Vilanova, en la seva obra ‘Regimen sanitatis ad regem Aragonum’, lloava les virtuts dietètiques dels fruits secs quan eren confits fets amb mel o sucre.

D’altra banda, trobem en documents del 1376 que al monestir de Pedralbes les monges feien torrons per a altres congregacions, com ara, per als frares franciscans. Al segle XIV el consum de torrons es va estendre a totes les classes socials, ja que es té constància que se’n donava als pobres de l’Hospital de la Santa Creu de Barcelona. Al segle XV, no només en menjaven els frares, sinó que també els nobles, que a més de menjar-ne, també els regalaven. 

D’on ve el nom del torró?

Quant al seu nom, el diccionari de la llengua catalana diu: “s. XIV; d’origen incert, probablement der. de ‘torrar’, amb sufix ‘-ó’ d’acció; potser també der. de ‘terra’ en el sentit de ‘terròs’, per comparació amb un conglomerat de terra, que donà en cat. ant. ‘terró’, ‘terronet’, amb assimilació de la ‘-e-’ a la ‘-ó’, afavorida pel verb ‘torrar’”. 

També es diu que el nom de “torró” ve d’un pastisser barceloní del segle XVIII que es deia Torró, un cognom prou popular en aquella època. Joan Coromines considera que el mot “torró”, antigament, era “terró”, i que probablement deriva de terra amb el significat de terròs. D’altra banda, també es creu que es diu “torró” perquè els seus ingredients són torrats.

Un dolç conegut arreu del món

Els torrons, vinguin d’on vinguin, són sens dubte un producte mediterrani. A l’antiga Grècia, durant els jocs olímpics, es donava als atletes una barreja de fruits secs amb mel. A la cultura àrab, hi ha molts dolços fets amb fruits secs barrejats amb mel o sucre, com ara l’‘halva’, però tenen textures diferents del torró. 

Al nord d’Itàlia, a la ciutat de Cremona, s’hi fan unes postres anomenades ‘torrone’, fetes també amb els ingredients clàssics dels torrons. Diu la llegenda que el nom de ‘torrone’ va sorgir el 1441 amb motiu del casament de Francesco Sforza i Bianca Maria Visconti, ducs de Milà. Per celebrar les noces es va preparar un pastís amb la forma del castell de Cremona. A Sicília també hi ha tradició torronera, igual que a la Llombardia, al Vèneto i altres punts d’Itàlia.

A més, a la Catalunya Nord, fer torrons o ‘tourons’ és una tradició que s’ha conservat i moltes pastisseries en fan i venen durant l’època de Nadal. Queda palès que són unes postres tradicionals i arrelades quan la cultura popular n’ha fet, fins i tot, una dita: “Nadal sense torrons, Nadal de ningú”. 

Avui dia, els torrons estan presents arreu del món. Aquest producte artesanal és considerat d’alta qualitat i, com a l’edat mitjana, s’ofereix com a regal. Les seves propietats dietètiques reconegudes el fan una menja sana que, a més d’endolcir-nos la vida, ens ajuda a mantenir una dieta equilibrada.

11Onze s’està convertint en un fenomen com a primera comunitat fintech de Catalunya. Ara, llança la primera versió d’El Canut, la super app d’11Onze, per a Android i Apple. Des d’El Canut es pot obrir el primer compte universal al territori català.