Arriben les festes de Nadal i arreu de la geografia catalana hi trobem pessebres, expressions plàstiques i vives del naixement de Jesús. Aquestes representacions també es continuen instal·lant a moltes llars, sigui per tradició cultural o per fe. Segons la tradició catalana, el pessebre es muntava el dia 6 (Sant Nicolau), el 8 (La Puríssima) o el 13 (Santa Llúcia), i romania parat fins al dia 2 de febrer, festivitat de la Candelera. 

Fer el pessebre és una tradició centenària. Hi ha famílies que guarden com un tresor les figures, que han anat passant de mans generació rere generació, i que, en apropar-se Nadal, passegen per mercats i fires amb l’objectiu de descobrir algun element nou. Fer el pessebre es converteix per a moltes famílies en una activitat compartida i festiva: és un preludi de tota l’activitat nadalenca que els espera. 

Existeix, però, a Catalunya i a altres indrets del món, la figura del pessebrista, la persona que fa pessebres com a activitat artística. El pessebrista és un artista multidisciplinari que un parell de mesos abans de les festes de Nadal ja comença a treballar en el diorama o pessebre que voldrà exposar. El pessebrisme és considerat un art efímer, atès que, cada any, un cop passada l’època nadalenca, s’acostuma a destruir la seva obra. 

Una tradició de 800 anys d’història

La paraula pessebre, segons el diccionari etimològic, prové del mot llatí ‘praesepium’, que vol dir estable o lloc on es guarden els animals. Segons la tradició cristiana, Jesús va néixer en una establia. Per extensió, s’entén que el mot pessebre fa referència a aquest espai. 

Segons diu la llegenda, Francesc d’Assís (1182-1226) va fer el primer pessebre la nit de Nadal de l’any 1223, en una cova de la localitat de Greccio (Itàlia). Amb un bou i una mula vius i una menjadora plena de palla va representar el naixement de Jesús davant dels veïns que havia convocat. D’aleshores ençà, representar el naixement de Jesús, mitjançant pessebres vivents o amb figures escultòriques, a convents, esglésies i, més endavant, a les cases particulars, es va convertir en una tradició. El pessebre va arribar d’Itàlia a Catalunya el segle XVIII i ha esdevingut l’art efímer espiritual, cultural i tradicional més estès a casa nostra.

A Catalunya hi ha una llarga tradició pessebrista. Malgrat que aquesta afició artística té cada vegada menys adeptes, el moviment pessebrista és ben viu. Sense anar gaire lluny, el 2018 es va inaugurar el Museu del Pessebre de Catalunya, situat a la vila medieval de Montblanc. El 1985 es va crear la Federació Catalana de Pessebristes, de la qual en formen part 66 associacions de Catalunya i les Illes Balears i 17.000 socis. I des del 1969 que se celebra una trobada anual de pessebristes, en què la federació i les associacions organitzen cursos, xerrades i trobades. 

A més, el moviment pessebrista de Catalunya és tan potent que el 1952 va constituir a Barcelona l’única federació internacional del pessebrisme, la Universalis Foederatio Praesepistica (UN-FOE-PRAE), de la que actualment formen part 20 organitzacions pessebristes d’Europa, els Estats Units, Argentina i Brasil. Els pessebristes de Catalunya són reconeguts arreu del món gràcies al fet que van introduir, a principis del segle XX, el guix com a material de construcció. D’altra banda, Catalunya ha tingut i té escultors de figures de pessebre mundialment reconeguts.

L’art d’esculpir el naixement de Jesús

La feina dels pessebristes és realment una obra d’art. El pessebrista i director del Museu del Pessebre de Catalunya, Ismael Porta, explica que fer un pessebre representa entre dos i tres mesos de feina. “Depèn de la mida i detalls que hi vulguis posar. Perquè fer un pessebre artesanal no és feina que ocupi unes hores de la tarda d’un diumenge, sinó que necessita hores de planificació i construcció”, relata. 

Per a Porta, tantes hores de dedicació fa que costi trobar relleu generacional. “Els joves prefereixen dedicar les seves hores ocioses a altres coses, que passar-se dos mesos construint un pessebre”, lamenta. A banda de les hores de dedicació, també és necessari que el pessebrista tingui coneixements sobre diferents disciplines, i això no sempre és fàcil de trobar. “Un pessebrista ha de tenir coneixements artístics: dibuix, perspectiva, il·luminació, paisatgisme, pintura, mecànica… Tot depèn de la sofisticació del diorama”, relata l’expert. 

Perquè un diorama recull una escena d’un moment determinat de la vida del poble, que té com a tema central la vida de Jesús. Per tant, en ell s’hi poden veure espais interiors d’una casa, carrers i paisatge natural. Les representacions, igual que les figures, tenen dues temàtiques: l’hebrea, que representa la terra on va néixer Jesús; i la popular, que representa la vida quotidiana del poble català. Així doncs, podem trobar pessebres amb figures vestides amb faixa, barretina, davantals i mocadors al cap, o bé amb vestimenta d’estil oriental. 

Els materials que es fan servir per fer un diorama són el suro, el cartó, la molsa, el polietilè i el guix, entre altres. Els catalans van ser els primers d’introduir el guix a l’hora de fer un pessebre, fet que va revolucionar el món del pessebrisme i que aviat va ser imitat. I els darrers anys s’ha introduït el polietilè. “El polietilè —explica Porta— es fa servir força, perquè és un material més lleuger, que permet fer construccions més grans, però és menys manejable. El guix és més agraït de treballar, perquè et dona més opcions. En canvi, pesa més”. S’ha de tenir en compte que la base d’un diorama pot fer entre un metre i un metre i mig i el seu transport es complica quan pesa molt. 

Això sí, el cost del pessebre no és molt elevat. “No representa una inversió en material massa elevada, ja que un sac de guix és barat i el polietilè acostuma a ser reutilitzat, perquè sovint es recullen restes per les obres”, argumenta Porta. I afegeix: “Tot depèn del que es vulgui gastar. Si es vol posar un motor per fer córrer aigua o fer vent, la il·luminació… Sens dubte, el que és més car, si vols fer un pessebre que llueixi, són les figures”. 

El pessebrista dissenya i construeix un paisatge, fa carrers, fa cases, hi afegeix vegetació, il·luminació i l’omple de personatges. Figures de fang, de plàstic, fins i tot, de Playmobil! “A vegades et trobes amb diorames que són veritables obres d’art. Tanmateix, es veuen desmillorats per les figures que s’hi han col·locat. I és que el tema de les figures és un altre món”, diu Porta. L’expert lamenta que cada vegada hi ha menys figuristes de pessebre. “A Barcelona queden pocs tallers de figuristes de pessebres. Un dels més coneguts, el taller dels germans Castells, que són la tercera generació, haurà de tancar perquè no tenen relleu generacional”.

Porta explica que molts pessebristes es fan les seves figures pròpies, com és el seu cas i el d’una altra pessebrista de Montblanc, que cada dijous van a Barcelona a aprendre a fer figures amb els germans Castells. “Davant el fet que cada vegada hi ha menys artesans de figures, vam arribar a un acord amb ells i fa quatre anys que ens ensenyen a fer figures”.

Un ofici que depèn del voluntarisme

Tot i que sembla que el món del pessebrisme està en recés, perquè costa trobar relleu generacional, és un món viu gràcies als pessebristes que senten la necessitat de compartir l’obra d’art efímer que fan cada any. Un exemple clar d’aquest voluntarisme és el Museu del Pessebre de Catalunya, que funciona gràcies a l’impuls de l’Associació de Pessebristes de Montblanc amb la col·laboració de la Federació Catalana de Pessebristes. 

Cal dir, també, que aquest món plenament masculinitzat ja compta amb les primeres dones artistes. A més, mitjançant les nombroses exposicions que podem visitar arreu del territori, i gràcies a l’entusiasme desinteressat de gent que dedica hores a fer cursos, xerrades i activitats vàries, encara hi ha joves que s’apunten a aquesta tradició. Llarga vida al pessebrisme!

11Onze s’està convertint en un fenomen com a primera comunitat fintech de Catalunya. Ara, llança la primera versió d’El Canut, la super app d’11Onze, per a Android i Apple. Des d’El Canut es pot obrir el primer compte universal al territori català.