Hem entrat en una nova normalitat de preus alts?

Fa mesos que les xifres oficials d’inflació semblen moderar-se. Però la sensació als supermercats, als lloguers i a les factures és una altra. La pregunta ja no és si la inflació baixarà, sinó si tornarà mai a ser com abans.

Els darrers anys, els discursos institucionals han insistit a transmetre calma, que la inflació era transitòria. o si més no un simple accident provocat per la pandèmia o pels colls d’ampolla logístics o per l’energia. I que un cop normalitzada la situació, els preus tornarien al seu lloc. Avui, aquella promesa grinyola. I cada cop més economistes admeten el que moltes llars ja saben: potser hem entrat en una nova normalitat de preus alts?

Durant dècades, les economies occidentals van viure instal·lades en una excepcionalitat històrica: preus estables, tipus d’interès baixos i diners abundants. Qualsevol repunt inflacionari era vist com una anomalia puntual que els bancs centrals corregirien amb rapidesa. La paraula clau era “control”.

Aquesta narrativa es va trencar el 2020. La pandèmia va desorganitzar cadenes de subministrament globals construïdes amb criteris d’eficiència extrema. La guerra d’Ucraïna va disparar els preus de l’energia i dels aliments bàsics. I la resposta dels governs i bancs centrals —expansió monetària massiva i endeutament públic sense precedents— va injectar una enorme quantitat de liquiditat a l’economia.

Segons dades d’Eurostat, la inflació a la zona euro va assolir màxims històrics el 2022. Tot i la moderació posterior, el nivell general de preus no ha retrocedit, simplement ha deixat de créixer tan ràpidament. I aquesta diferència és clau: mentre la inflació pot baixar, els preus rarament ho fan.

Factors estructurals que empenyen els preus

El problema no és només conjuntural. Hi ha forces de fons que apunten cap a un canvi de règim econòmic. La desglobalització n’és una. Les empreses estan reconfigurant cadenes de producció per reduir dependències geopolítiques. Produir més a prop és més segur, però també més car. La transició energètica, necessària i inevitable, implica inversions multimilionàries que es traslladen als costos finals. L’envelliment demogràfic pressiona els sistemes públics i redueix la població activa. I les tensions geopolítiques permanents introdueixen una volatilitat que ja no és excepcional, sinó estructural.

A tot això s’hi suma un element sovint oblidat: el deute. Els estats arrosseguen nivells d’endeutament que fan molt difícil tornar a un món de tipus d’interès reals baixos sense generar noves distorsions. En aquest context, una inflació moderada, però persistent actua com una eina silenciosa de reequilibri fiscal.

Preus que pugen, salaris que no segueixen

Aquí és on la inflació mostra el seu rostre més incòmode. Tot i les revisions salarials dels darrers anys, el poder adquisitiu no es recupera. Les dades de l’INE mostren increments salarials que, en molts casos, només compensen parcialment l’augment del cost de la vida.

El resultat és una erosió progressiva de les rendes mitjanes. No és un impost aprovat al Parlament, però actua com si ho fos. Els estalvis perden valor. Les nòmines arriben justes. I la capacitat de planificar a llarg termini es redueix.

L’habitatge és l’exemple més clar. Lloguers disparats, oferta limitada i salaris que no poden seguir el ritme. Però no és l’únic. Alimentació, assegurances, serveis bàsics. El que abans era excepcional, avui és rutina.

Una nova normalitat incòmoda

Assumir que els preus no tornaran als nivells del passat no és pessimisme. És realisme. L’economia que ve serà més cara, més volàtil i menys previsible. Esperar una tornada al món de diners barats i preus continguts pot ser un error estratègic, tant en l’àmbit personal com col·lectiu.

Això no vol dir resignar-se. Vol dir adaptar-se. Entendre com funciona la inflació estructural. Revisar hàbits de consum. Repensar l’estalvi i la protecció del patrimoni en un entorn on els diners quiets perden valor any rere any.

També vol dir exigir transparència. Les xifres macroeconòmiques poden millorar, però si no es tradueixen en benestar real, alguna cosa falla. La distància entre estadística i percepció ciutadana no és un problema de comunicació: és un problema de model.

Mirar la inflació de cara

La inflació no és només un indicador econòmic. És una experiència quotidiana. I, com tota experiència persistent, acaba modelant comportaments, expectatives i decisions vitals. Ignorar-ho o maquillar-ho amb discursos tranquil·litzadors no ajuda a prendre bones decisions.

Entendre que potser hem entrat en una nova normalitat de preus alts és incòmode, però necessari. És el primer pas per deixar de mirar enrere amb nostàlgia i començar a pensar estratègicament com protegir el present i el futur. Entendre la inflació estructural és el primer pas per protegir-se’n. 

Diversifica, protegeix i dona valor real als teus estalvis. A Preciosos 11Onze t’ajudem a invertir amb seny en or físic, el refugi que mai falla.

Països com Irlanda, Luxemburg, Malta, Països Baixos i Xipre atrauen un gran nombre d’empreses multinacionals oferint avantatges fiscals que els permeten reduir significativament les seves obligacions tributàries. Aquestes pràctiques d’elusió fiscal transfronterera drenen recursos d’altres països comunitaris i creen tensions entre els estats membres.

L’elusió i l’evasió fiscal són conceptes jurídics que poden semblar sinònims, però que tenen una naturalesa legal totalment diferent. L’elusió fiscal consisteix a fer servir pràctiques legals per a evitar pagar determinats impostos o reduir al màxim una factura tributària. Tot i que aquesta pràctica no és il·legal; moltes vegades aprofita buits legals per obtenir determinades exempcions, deduccions i bonificacions fiscals. Per altra banda, l’evasió fiscal també busca evitar o reduir el pagament d’impostos, però en aquest cas utilitzant pràctiques il·legals, per tant, és un delicte penal.

Un bon exemple d’elusió fiscal és el que fan moltes multinacionals espanyoles que tenen filials en països amb baixa fiscalitat per a reduir la càrrega de la seva arquitectura tributària. Segons l’últim informe “país per país” republicat el mes d’abril per l’Agència Tributària, els treballadors més productius de les empreses espanyoles es troben en les seves filials situades a Irlanda, Luxemburg, Malta i Països Baixos.

La productivitat d’aquestes filials en refugis fiscals de la Unió Europea que tenen les 123 multinacionals més grans de l’Estat espanyol va oscil·lar entre els 1,2 milions i els 1,9 milions d’euros per treballador, mentre en altres països europeus que no ofereixen els mateixos avantatges fiscals aquest indicador va rondar els 450.000 euros per assalariat. 

Això no passa per casualitat i tampoc vol dir que els empleats d’aquestes filials siguin molt més eficients que els seus homòlegs al territori espanyol. Aquestes delegacions no són centres productius, si no petites oficines amb poc personal, però que gestionen molts diners. I d’aquí surten les xifres de l’elevada productivitat d’aquests treballadors. Amb aquestes pràctiques, Espanya perd més de 4.700 milions d’euros en impostos a l’any.

Avantatges dels refugis fiscals

El cas de Ferrovial que, tot i que havia rebut ajudes públiques, va canviar la seva seu social des d’Espanya a Països Baixos fusionant-se amb la seva filial per cotitzar menys, va revivar el debat sobre els refugis fiscals a la UE. 

La multinacional espanyola al·legava que havia triat Països Baixos com a seu pel fet que aquest país europeu compta amb una qualificació creditícia triple A (AAA) així com amb un marc jurídic “estable”, però no és cap secret que un clima fiscal i regulador més favorable va ser el principal desencadenant de l’operació de trasllat.

Si bé és cert que l’impost de societats està al voltant del 25% en els dos països, els primers 395.000 euros d’ingressos només tributen un 15% als Països Baixos. A més, el tractament fiscal dels dividends és menys agressiu i existeix la possibilitat de reconduir part de les seves bases imposables a les Antilles Holandeses amb un tractament fiscal més favorable.

De la mateixa manera, Irlanda s’ha establert com la meca de les grans tecnològiques, financeres i farmacèutiques, atraient a més de 1000 multinacionals d’aquests sectors, en part gràcies a la seva benèvola política fiscal corporativa, però principalment perquè fins al 2015 permetia crear dues empreses: una en un paradís fiscal amb els drets de la propietat intel·lectual, i l’altra a Irlanda que es feia servir per vendre a la resta del món mentre pagava per aquests drets a la primera.

Ens trobem en un cas similar a Luxemburg, Malta i Xipre, on les empreses espanyoles poden arribar a tributar menys d’un 3% pel seu negoci exterior. Aquestes filials també destaquen per ser les que menys empleats tenen de mitjana. A Malta, el segon país amb menor tipus efectiu i on les empreses es poden dividir en dos com a Irlanda, són 13 empleats de mitjana per filial; mentre que a Xipre en són només 9.

Finalment, tenim el cas de Bèlgica, país sobre el qual el Tribunal General de la Unió Europea va considerar que les exempcions fiscals que havia concedit a empreses multinacionals constituïen un règim d’ajudes il·lícites, obligant el país a recuperar 700 milions d’euros en impostos no pagats per almenys 35 multinacionals i a canviar el seu règim fiscal. Un cas excepcional en un context europeu favorable als refugis fiscals que dona pocs senyals de canviar en un futur pròxim.

Si vols descobrir la millor opció per protegir els teus estalvis, entra a Preciosos 11Onze. T’ajudarem a comprar al millor preu el valor refugi per excel·lència: l’or físic.

Reuters informa que les autoritats financeres i els bancs suïssos estudien introduir una nova normativa per evitar futures retirades massives de dipòsits com la que va tenir lloc just abans del rescat de Credit Suisse a principis d’any.

Era l’estiu del 2022 quan començaven a circular els rumors que Credit Suisse s’enfrontava a una fallida imminent. L’anunci del Banc Nacional Saudita (SNB), el seu principal accionista, que no participaria en cap més ampliació de capital, va ser la gota que va fer vessar el got, provocant una crisi de confiança per part d’accionistes, clients i inversors que van decidir retirar uns 111.000 milions d’euros en fons durant l’últim trimestre de l’any.

El març del 2023 el Banc Nacional Suís (BNS) aprovava un finançament d’emergència de fins a 57.000 milions d’euros per a reforçar la liquiditat de Credit Suisse enmig de la crisi bancària. El banc central del país helvètic, juntament amb l’autoritat supervisora del mercat financer (FINMA) i el govern suís, volien guanyar temps per a negociar la venda de Credit Suisse al seu rival nacional UBS.

Pocs dies després, UBS absorbia al seu homòleg bancari en una operació de rescat dissenyada per evitar la seva desaparició. Tanmateix, la rapidesa del col·lapse del segon banc més gran de Suïssa, a causa de l’onada de clients que van retirar els seus dipòsits, va sorprendre els analistes i reguladors bancaris europeus. 

“El cas de Credit Suisse ha demostrat clarament que les sortides de dipòsits de clients poden ser ara molt més ràpides i extenses del que preveu la normativa vigent”, declarava el president del Banc Nacional Suís, Thomas Jordan, en un acte celebrat l’1 de novembre a Berna.

Una revisió general de la normativa bancària del país

D’ençà de les fallides Silicon Valley Bank (SVB), Signature Bank i Credit Suisse, els reguladors financers de tot el món han estat estudiant com evitar un nou pànic bancari que desemboqui en una altra fugida de dipòsits incontrolable. En aquest context, només era una qüestió de temps fins que les autoritats suïsses es reunissin amb les entitats pertinents per debatre com implementar noves mesures reguladores que redueixin el risc d’un “bank run” o retirada massiva de dipòsits bancaris. 

De l’article publicat per Reuters es desprèn que les converses entre les autoritats suïsses i els principals bancs del país (incloent-hi UBS) formen part d’una revisió més àmplia de les normes bancàries del país, i podrien dirigir-se principalment als clients patrimonials dels bancs suïssos. Més que res per l’especialització d’aquests en la gestió de patrimonis, per la qual cosa acostumen a tenir una major concentració de dipòsits que alguns dels seus competidors de la banca comercial.

Les negociacions estan en la seva fase inicial, però segons les fonts consultades per l’agència de notícies amb seu al Regne Unit, entre les mesures que s’estan debatent en destaca l’opció d’escalonar una gran part de les retirades de dipòsits al llarg de períodes de temps més prolongats. I també s’està estudiant la possibilitat d’imposar comissions a segons quines retirades de diners. Per altra banda, es vol premiar amb un tipus d’interès més alt, als clients que mantinguin els seus estalvis durant més temps.

En tot cas, un representant del Ministeri de Finances va dir que la qüestió de les retirades massives de dipòsits és part d’una avaluació general del marc regulador dels bancs “massa grans per permetre’n la fallida” a Suïssa, i que el govern té previst publicar un informe sobre el resultat de les converses a la primavera de l’any que ve.

Si vols descobrir la millor opció per protegir els teus estalvis, entra a Preciosos 11Onze. T’ajudarem a comprar al millor preu el valor refugi per excel·lència: l’or físic.

Els bancs han tancat l’aixeta a la concessió de préstecs perquè tenen por a un repunt de la morositat. La dificultat per obtenir finançament afecta les empreses i particulars, que han de fer front a una pujada dels tipus d’interès i a una reducció de l’oferta de crèdit disponible.

La pujada dels tipus d’interès ha disparat els beneficis de la banca fins a xifres rècord. Els sis principals bancs espanyols (Santander, BBVA, CaixaBank, Sabadell, Bankinter i Unicaja Banc) han guanyat 19.761 milions d’euros entre gener i setembre d’aquest any, un 23,6% (3.747 milions) més que en període anterior. Dit d’altra manera, en els primers nou mesos de l’any gairebé han igualat els beneficis obtinguts durant tot el 2022, en el qual van sumar un registre històric de 20.800 milions en guanys.

Les xifres de beneficis encara són més significatives si restem l’activitat a l’estranger d’aquests bancs que hi tenen presència, sumant 9.000 milions d’euros en guanys, un increment del 55% respecte a l’any passat. Això vol dir que, si afegim aquests guanys a les dades de les memòries anuals aportades per Aebanca, la patronal del sector bancari espanyol, la banca espanyola ha acumulat uns beneficis nets per un valor de més de 180.000 milions d’euros des de la crisi financera del 2008 fins al 2023. I aquí cal recordar que el cost assumit per l’Estat, injectant diners públics per rescatar al sector financer, supera els 120.000 milions d’euros.

Malgrat aquests guanys multimilionaris, els banquers segueixen queixant-se de l’impost extraordinari a la banca. Segons, Onur Genç, conseller delegat del BBVA, “Els bancs espanyols no podran competir a Espanya”, mentre que el seu homòleg de CaixaBank, Gonzalo Cortázar, afirmava el mes passat que, “Gravar més a la banca és tirar-se un tret al peu”, després que el mes de maig declarés que, “No és lògic que paguem més del que guanyem”. Per part del Govern, el secretari d’Estat d’Economia, Gonzalo García Andrés, no entén les queixes sobre l’impost al sector, atesos els últims beneficis declarats: “M’estranya que seguim amb aquest debat”.

Menys remuneració pels dipòsits i menor accés al crèdit

El sector bancari de l’Estat espanyol s’ha mostrat com un dels més lents de tota la Unió Europea a reflectir la pujada de tipus d’interès del Banc Central Europeu amb una millor rendibilitat dels estalvis. Això ha provocat una fuga de dipòsits per part de moltes famílies que han decidit diversificar els estalvis traient els seus diners dels bancs en favor d’altres productes i inversions que ofereixin una major rendibilitat. 

A més, segons es desprèn de l’Enquesta de Préstecs Bancaris, realitzada pel Banc d’Espanya, la banca espanyola ha endurit els criteris i les condicions aplicades per a concedir préstecs, a causa de la por a la morositat. Es tracta d’una taxa de morositat creditícia que, si bé va pujar lleugerament durant l’agost (3,56% respecte al 3,5% del juny i juliol) tancava el primer semestre del 2023 en el seu nivell més baix en 15 anys.

En aquest context, el Govern de l’Estat ha reclamat a les entitats financeres que “extremin la diligència” i accelerin en la concessió d’ajudes a les famílies endeutades a tipus variable en dificultats mitjançant el Codi de Bones Pràctiques. I és que el Banc d’Espanya, durant la setmana passada va informar que la banca encara ha de tramitar un 50% de les sol·licituds d’adhesió al codi per a hipotecats vulnerables.

El risc de refredar l’economia i la confiança en el sector bancari

La restricció en l’accés al crèdit provoca que les persones amb un major risc, és a dir, que tenen més dificultats per a pagar les seves obligacions, o que no tenen historial creditici, no puguin accedir a finançament. Aquesta dificultat per a obtenir finançament la pateixen tant les empreses com les llars. Tanmateix, segons el Banc d’Espanya, durant els últims tres mesos s’han moderat les restriccions en el segment de finançament a les empreses, mentre que s’han endurit les condicions per als crèdits a les llars.

Per altra banda, l’encariment del crèdit tendeix a refredar l’economia en general, ja que frena la despesa dels consumidors i les inversions de les empreses. Així mateix, en reduir-se la demanda de béns i serveis, els preus tendeixen a moderar-se. En el sector empresarial, augmenta el cost del capital necessari per a expandir-se i es redueix la rendibilitat de les inversions. A més, és possible que una part dels inversors redueixin els diners que tenen en Borsa i comprin deute per l’augment de la rendibilitat.

Mentre que les grans empreses tenen l’opció de deixar de finançar-se a través dels bancs i poden optar per acudir als mercats, les pimes i particulars es troben pràcticament exclosos d’aquesta font de finançament alternatiu. Si aquí hi afegim la precària remuneració de l’estalvi, no és d’estranyar que els sectors de la banca i dels serveis financers, siguin dels que menys confiança generen entre els consumidors de l’Estat espanyol.

Finança les demandes contra els bancs. Fes justícia i aconsegueix rendiments pels teus estalvis per damunt de la inflació gràcies a les indemnitzacions que hauran de pagar els bancs. Tota la informació sobre Finança Litigis la trobaràs a 11Onze Recomana.

La demanda d’or creix un 176% el primer trimestre de 2023, segons el World Gold Council. En un context de temors econòmics generalitzats, la puixança de l’or físic indica que és un dels valors refugi més buscats. Seràs l’últim de protegir els teus estalvis?

Tal com va anticipar 11Onze fa pràcticament un any i mig, l’or físic s’està convertint en una eina indispensable per protegir els estalvis a llarg termini. Per això Preciosos 11Onze ofereix diverses eines perquè la comunitat pugui fer servir l’or per resistir millor el període de turbulències econòmiques que estem vivint. D’una banda, hi ha l’Or Llavor, que permet aconseguir guanys a curt termini aprofitant la revalorització constant de l’or. I de l’altra hi ha l’Or Patrimoni, on la idea és comprar or físic pensant en el llarg termini.

Or Patrimoni

És com hem anomenat a l’or que venem des del primer dia a Preciosos 11Onze, per tal de diferenciar-lo de l’Or Llavor. Són lingots d’or de diverses mides, amb una compra mínima de 3.000 euros. I l’or te l’enviem a casa o es pot quedar en custòdia en una cambra cuirassada.

Per què l’or es pot considerar un patrimoni com ho podria ser una casa? Perquè és un bé que tendeix a revalorar-se i té una alta liquiditat. En els darrers anys l’or s’ha revalorat un 40% i, només durant 2022, el seu preu va augmentar un 9,5%. Cal recordar que l’any 2022 la inflació mitjana a Espanya va ser del 8,4%. Per tant, les persones que tenien els seus estalvis en or van guanyar una mica de poder adquisitiu, mentre que les que els tenien en euros en van perdre.

Però l’Or Patrimoni s’ha de veure en perspectiva. Per això està bé recordar que el gener de 2008 l’unça tenia un cost de 883 dòlars, mentre que avui en dia ronda els 1.960 – 2.000 dòlars, un increment de més del 100% en 15 anys. La perspectiva, però, segueix sent alcista. Per què? Doncs perquè els bancs centrals estan fent compres rècord d’or, probablement buscant un patrimoni segur i tangible sobre el qual recolzar els immensos deutes públics. Durant el 2022, el World Gold Council va apuntar que els bancs centrals havien comprat 4.741 tones d’or, unes xifres que no s’assolien des de feia 55 anys.

Les turbulències i els indicatius

Les crisis bancàries encadenades dels darrers mesos han generat dubtes en els dipositants. Del Silicon Valley Bank a Credit Suisse, passant pel First Republic Bank, la història es repeteix. Si hi afegim que el darrer mes de novembre la visió de la FDIC assegurava que el volum de deute no és sostenible, és normal que molta gent estigui buscant opcions segures per als seus diners. Les retirades de diners dels comptes bancaris estan sent molt altes a Espanya, el Regne Unit i els Estats Units. Els moviments indiquen, tal com també apuntava la FDIC, que la gent amb més diners i informació està protegint d’alguna manera els seus estalvis traient-los dels bancs, un comportament que pot accelerar nous col·lapses.

I ara, què?

Una de les preguntes a respondre és què es pot fer amb els diners un cop no els tens al banc. En panorames complicats cal buscar opcions segures. Poden ser bons, propietats o productes que comptin amb assegurances (com els Fons Garantits o el Finança Litigis). Però si un producte destaca per la seva històrica seguretat aquest és, sempre, l’Or Patrimoni.

Els principals bancs del país han obtingut un benefici anual rècord de 26.000 milions d’euros, gairebé un 25% més que l’any anterior, malgrat el nou impost extraordinari al negoci bancari. L’alça dels tipus d’interès i la poca remuneració als comptes dels seus clients han estat claus per als resultats històrics.

Els sis bancs més grans de l’Estat espanyol —Banc Santander, BBVA, CaixaBank, Bankinter, Banc Sabadell i Unicaja Banco— publicaran al llarg d’aquesta setmana els resultats de 2023. Segons les estimacions dels analistes, els seus beneficis assoliran un nou rècord de gairebé 26.000 milions d’euros, un 24,38% més que a l’exercici anterior, tot i l’impost extraordinari, que els ha suposat una despesa de més de 1.100 milions.

El grup Bankinter anunciava el passat dijous 25 de gener, que havia aconseguit un benefici rècord en la seva història de 845 milions d’euros, la qual cosa suposa un 51% més que durant 2022, quan va guanyar 560 milions d’euros. L’entitat preveu que en 2024 registrarà un nou rècord de beneficis.

El BBVA donarà a conèixer els seus resultats demà dimarts 30 de gener i, segons analistes consultats per l’agència EFE, es preveu que assolirà una xifra de beneficis de 7.835 milions d’euros, un 22,04% més que el 2022. El president del banc, Carlos Torres, espera repartir un dividend amb càrrec a 2023 “clarament superior” al de l’any anterior.

El dimecres 31 de gener, el Santander publicarà els seus resultats i s’espera que anunciï un benefici històric de 10.750 milions d’euros, un 11,9% més que els 9.605 milions del 2022, superant per primera vegada en la seva història els 10.000 milions. Aquestes xifres de beneficis deuen principalment a l’augment del marge d’interessos i a la diversificació geogràfica del banc.

Després serà el torn del Sabadell, CaixaBank i Unicaja Banco, que els dies 1, 2 i 6 de febrer revelaran els seus comptes respectivament. El banc amb seu a Alacant anunciarà uns guanys de 1.310 milions, un 52% més que el 2022, gràcies a les pujades dels tipus i a la bona evolució de la seva filial britànica, TSB. Per altra banda, s’espera que CaixaBank hagi obtingut 4.862 milions en beneficis, un 54% més que l’any i superant a les entitats altres entitats bancàries. Per últim, també segons EFECOM, Unicaja Banco anunciarà uns beneficis de 314,5 milions, un 21% més que l’any passat.

Alts tipus d’interès que no es reflecteixen en la remuneració dels dipòsits

En un context econòmic en què l’elevada inflació continuava erosionant els estalvis, els clients de la gran banca rebien amb comptagotes la millora en la remuneració dels seus dipòsits tot i que el BCE seguia apujant els tipus d’interès. 

Segons dades publicades pel Banc Central Europeu (BCE), dels 19 països de la zona euro, els bancs d’Espanya i Xipre van ser els únics que van començar l’any reduint la remuneració que paguen pels dipòsits als seus clients particulars. Mentre que en el conjunt de l’euro zona els bancs pujaven els tipus dels nous dipòsits fins a una mitjana d’un 1,65%, la banca espanyola passava d’una remuneració del 0,64% el desembre del 2022 a un 0,59% el gener del 2023.

Cap a la segona meitat de l’any, però sobretot a l’últim trimestre, alguns bancs van reaccionar de manera discreta i amb campanyes puntuals per millorar lleugerament la rendibilitat dels dipòsits i evitar la fuga de clients. Tanmateix, han mantingut els beneficis de les comissions mentre incrementaven els seus ingressos i marges gràcies a les pujades de tipus d’interès que han encarit les hipoteques i els préstecs.

Per altra banda, enfront d’aquests beneficis rècord, els sindicats CCOO, UGT i FINI estan en peu de guerra i ja han anunciat mobilitzacions per demanar un increment salarial, després que les negociacions del nou conveni per a la banca s’estanquessin el mes passat. I és que, una dècada després del rescat bancari a Espanya, no només s’han esvaït les esperances de recuperar els milers de milions que es van injectar als bancs, sinó que la banca espanyola ha esdevingut la més rendible i més garrepa d’Europa.

Si vols descobrir la millor opció per protegir els teus estalvis, entra a Preciosos 11Onze. T’ajudarem a comprar al millor preu el valor refugi per excel·lència: l’or físic.

En plena reconfiguració del comerç mundial, amb blocs geopolítics cada vegada més definits i acords comercials que responen a interessos estratègics més que no pas a dogmes ideològics, les economies que no s’adaptin corren el risc de quedar atrapades en un tauler que ja no controlen. La nova globalització —fragmentada, competitiva i marcada per la inseguretat financera— obliga territoris com Catalunya a repensar el seu paper en el món. El context és incert, però no estèril: el repte no és evitar el canvi, sinó saber convertir-lo en força real.

La “nova globalització” no és una continuïtat del món hiperconnectat i barat que va dominar des dels anys noranta fins a la crisi del 2008. Aquell període es basava en una producció deslocalitzada, costos ínfims i cadenes de subministrament que travessaven mig planeta amb una fluïdesa gairebé automàtica. Avui, aquest model ja no és viable. Les crisis successives —financera, sanitària, energètica i geopolítica— han exposat la fragilitat d’un sistema excessivament dependent d’un únic centre industrial i d’unes rutes comercials que ja no són segures ni previsibles.

La nova fase no suposa la fi del comerç internacional, sinó la fi de la seva neutralitat. El món avança cap a una globalització més política que econòmica, articulada a través de blocs, aliances selectives i grans acords que busquen assegurar mercats, recursos i influència. Els tractats que tornen a signar-se no restauren el vell lliure comerç: el reformulen. La reindustrialització, les sobiranies estratègiques, els controls tecnològics i l’accés garantit a matèries primeres defineixen un escenari on l’eficiència ja no és l’únic criteri; la seguretat i la posició geopolítica hi pesen tant o més.

En paral·lel, la dimensió financera accentua la inestabilitat. L’augment del deute global, la volatilitat monetària i l’ús creixent de l’economia com a instrument de pressió geopolítica eleven el risc estructural. La nova globalització no és només un canvi en els fluxos comercials, sinó un nou ordre econòmic on les regles són més estrictes, menys automàtiques i profundament condicionades pel context internacional. Adaptar-s’hi ja no és una opció: és una condició de supervivència.

Catalunya enmig del sisme global

Aquest nou escenari situa Catalunya en una posició alhora privilegiada i fràgil. És una de les economies més obertes d’Europa: les exportacions de béns ja representen prop del 36% del PIB i freguen els 100.000 milions d’euros anuals. Això implica que cada sotrac mundial es trasllada immediatament aquí, però també que qualsevol reconfiguració de cadenes de valor —nearshoring, relocalització, diversificació de proveïdors— pot jugar a favor del país si sap oferir-se com a hub productiu fiable.

El problema és que el teixit productiu català està fortament exposat als sectors més sensibles del nou context global: la química, l’automoció, l’agroalimentari i la maquinària industrial. Són activitats intensives en energia, tecnologia i capital, sotmeses a regulacions exigents i a una competència internacional creixent. El sector tecnològic i d’alt valor afegit avança, però ho fa en un entorn marcat per guerres comercials, controls d’exportació i una cursa global per dominar les tecnologies clau.

El cicle recent d’exportacions mostra aquest sisme: el 2023 va ser un any de rècord, però el 2024 el motor exterior s’ha afeblit per la feblesa de la demanda europea i el retrocés de l’automoció i dels béns d’equipament. Catalunya continua exportant molt, però en un entorn molt més incert i amb menys vent de cua.

Les dades recents ho confirmen. Després d’un 2023 excepcional en exportacions, el 2024 ha mostrat signes de desacceleració, especialment per la feblesa de la demanda europea i el retrocés de sectors com l’automoció i els béns d’equipament. Catalunya continua exportant molt, però ho fa en un món amb menys vent de cua i més friccions. La resiliència existeix, però ja no és suficient per si sola.

Alhora, el país disposa d’una base innovadora rellevant i d’un capital humà competitiu, especialment en sectors d’alta i mitjana-alta tecnologia. El límit no és el talent, sinó l’escala i les infraestructures. El dèficit crònic en logística —corredor mediterrani, xarxa ferroviària, ports, aeroport— i un sistema de finançament restrictiu penalitzen la capacitat de jugar en primera divisió. Catalunya té potencial, però arrossega colls d’ampolla que la fan més vulnerable del que aparenta.

Riscos, oportunitats i obstacles

La nova globalització endureix l’entorn. Els aranzels selectius, el proteccionisme estratègic i les tensions en energia, tecnologia i matèries primeres compliquen l’activitat exportadora. Els tipus d’interès elevats encareixen el finançament, mentre que la volatilitat de les divises incrementa la incertesa. A tot això s’hi afegeix un risc estructural evident: la concentració de les exportacions catalanes en pocs mercats europeus fa el país especialment dependent de l’estat de salut de la UE.

Però aquest mateix escenari obre oportunitats reals. El retorn parcial de la producció a Europa, la reindustrialització verda, la transició energètica i la digitalització encaixen amb les capacitats del territori. Catalunya pot esdevenir un node industrial i tecnològic rellevant si ofereix estabilitat reguladora, infraestructures eficients i una estratègia clara. La reducció de dependències asiàtiques i la signatura d’acords comercials selectius poden traduir-se en nova inversió si el país sap llegir bé el moment. 

Els obstacles interns, però, continuen sent determinants. Infraestructures insuficients, fragmentació administrativa, pressió fiscal poc competitiva i manca d’una política industrial amb ambició limiten la capacitat d’aprofitar el context. Superar-ho exigeix decisions clares: diversificar mercats, apostar per sectors de valor afegit, reforçar la indústria i les pimes exportadores, i avançar cap a sobiranies estratègiques —energètica, logística, tecnològica i financera— amb criteri i visió de llarg termini.

Mirant endavant

El món no tornarà al model previ a la pandèmia. La globalització que ve no premia la inèrcia, sinó la capacitat d’anticipació. Les empreses catalanes han demostrat resiliència i competitivitat, però el nou escenari exigeix alguna cosa més: visió estratègica, coordinació i capacitat de decisió col·lectiva. Si Catalunya vol ser protagonista en aquest tauler fragmentat, no n’hi ha prou amb resistir el risc. Cal aprendre a governar-lo. Només així podrà jugar —i guanyar— en l’economia del segle XXI.

11Onze és la comunitat fintech de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

Brussel·les vol assegurar la sobirania de la Unió Europea millorant l’autonomia, competitivitat i resiliència del seu sector industrial, per reduir la seva dependència en altres actors globals.

El sector industrial de la Unió Europea encara representa més del 20% de la seva economia, genera uns 35 milions de llocs de treball i equival al 80% de les exportacions de béns, tanmateix, està en perill de quedar-se a la cua del de les dues grans potències del món, la Xina i els Estats Units, que estan promovent processos de reindustrialització massius.

El desfalc de les cadenes de valor de proveïment de matèries primeres i semiconductors causat per la pandèmia i les sancions a Rússia van posar de manifest la necessitat de reflexionar sobre com impulsar polítiques de reindustrialització que garanteixin l’autonomia estratègica dels 27 estats membres.

Era evident que s’havia de reforçar la base estructural en sectors clau, com l’alta tecnologia de doble ús, el subministrament energètic, les matèries primeres, les terres rares i la indústria de defensa, mentre s’afavoria la transició energètica cap a un nou model econòmic menys dependent dels hidrocarburs.

Finançar la sobirania tecnològica i la transició energètica

En aquest context, es van llançar els fons Next Generation de la UE, un programa acordat com a resposta econòmica a la pandèmia de la Covid-19 i dotat amb 800.000 milions d’euros que s’havien de destinar a finançar les transicions digital i ecològica.

Ara bé, una gran part d’aquest finançament s’ha vist obstaculitzat per la burocràcia. Fins a desembre del 2023 només havien desemborsat al voltant del 30% de les subvencions i préstecs disponibles, segons dades de la UE. Aquesta pèssima gestió de les ajudes del programa, allunya la possibilitat d’una transformació del model econòmic que es pretenia canviar.

El mateix mes de desembre que els ministres de la UE es posaven d’acord en augmentar la producció de tecnologies verdes per mitjà del Reglament sobre la Indústria de Zero Emissions Netes. L’objectiu és cobrir el 40% de les necessitats de la UE en productes de tecnologies estratègiques, com els panells solars fotovoltaics o les turbines eòliques, per poder competir amb la Xina.

Així mateix, es posava en marxa la iniciativa de “Chips for Europe” amb l’objectiu d’impulsar la sobirania tecnològica del continent, garantint que Europa compleixi el seu objectiu de la dècada digital de duplicar la seva quota de mercat mundial en semiconductors fins al 20%. Un projecte que s’ha vist reforçat amb iniciatives estatals com els PERTE de l’Estat espanyol o les subvencions de més de 22.000 milions d’euros per part d’Alemanya als fabricants de semiconductors perquè estableixin plantes de producció al seu territori.

La sobirana implica actuar com a una entitat sobirana

Un punt que les institucions europees no poden obviar, és que garantir la sobirania industrial no sols ha de basar-se en l’ús de subvencions, sinó en un canvi de mentalitat en l’àmbit geopolític. Europa ha d’imposar la seva pròpia política exterior en comptes d’actuar com una entitat supeditada als interessos econòmics dels Estats Units. 

Les sancions econòmiques imposades pels Estats Units a Rússia, l’Iran i la Xina en les últimes dècades, però especialment a Rússia arran de la guerra a Ucraïna, posen en qüestió el ‘cui bono’ que hi ha darrere els interessos econòmics dels actors involucrats en aquests conflictes. Aquestes sancions econòmiques han beneficiat enormement als Estats Units i han tingut conseqüències devastadores per a les economies dels països membres de la Unió Europea. 

Les creixents tensions entre els Estats Units i la Xina són el preludi d’una repetició de l’estira-i-arronsa geopolític que s’ha vist amb Rússia, que ha desembocat en un conflicte bèl·lic a Europa i que ha perjudicat enormement el sector industrial europeu. El bloc econòmic de la Unió Europea té prou poder i capacitat de negociació per vetllar pels interessos del seu sector industrial enfront dels grans actors globals, però això implica afrontar un fet que és ineludible, la Unió Europea actuarà com una entitat sobirana o no serà.

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

Països fora de l’esfera occidental estan comprant grans quantitats d’or i establint sistemes monetaris alternatius a l’hegemonia del dòlar. Però és possible tornar al patró or? Xavi Viñolas, redactor d’11Onze ens en fa cinc cèntims.

Les conseqüències de la bombolla del deute sobirà dels estats i d’una inflació desbocada que no para d’augmentar poden ser desastroses per a l’economia global. Els estats estan imprimint grans quantitats de diners a causa de la crisi provocada per la pandèmia de la Covid-19, i, per tant, acumulant un deute públic que difícilment es podrà pagar sense més impostos i retallades a càrrec del contribuent.

Aquest és un escenari que ens podria fer plantejar la plausibilitat de tornar al patró or, és a dir, un sistema monetari segons el qual el valor de les divises està sostingut per la seva convertibilitat a l’or, i on els estats veuen limitada la seva capacitat d’imprimir diners que no es puguin substanciar amb les seves reserves d’or. Un sistema que també controlaria gran part de l’especulació que trobem en el sistema monetari actual, sovint clau en la creació de bombolles financeres.

Però realment és factible tornar al patró or? Algun país ho ha  provat? Quines alternatives al sistema monetari establert s’estan perfilant? Per saber-ne més mireu el vídeo que hi ha a continuació.

Si vols descobrir la millor opció per protegir els teus estalvis, entra a Preciosos 11Onze. T’ajudarem a comprar al millor preu el valor refugi per excel·lència: l’or físic.

La salut física no és una qüestió estètica ni un luxe aspiracional: és un actiu econòmic clau. Un cos en forma —fort, mòbil i funcional— redueix despeses futures, augmenta l’autonomia i protegeix el patrimoni personal. Exactament com una bona decisió financera. Allò que avui sembla temps invertit, demà es tradueix en llibertat i marge de maniobra.

Invertim temps i diners a protegir els estalvis, però sovint descuidem l’actiu que ho sosté tot: el cos. La mala forma física no només passa factura a la salut; també erosiona ingressos, multiplica despeses i limita oportunitats. Estar en forma és una inversió silenciosa, poc visible a curt termini, però decisiva quan arriben els imprevistos.

Baixes laborals recurrents, fatiga crònica, menor productivitat i un ús creixent de fàrmacs formen part de la factura invisible d’un cos descuidat. A això s’hi afegeixen patologies sovint evitables —lumbàlgies, artrosi, diabetis tipus 2— que acaben convertint-se en despesa estructural, tant personal com pública. Segons l’Organització Mundial de la Salut, una gran part de les malalties cròniques està associada a hàbits de vida modificables. Dit d’una altra manera: no cuidar el cos és assumir una hipoteca de despesa futura que es paga a terminis, però amb interessos creixents.

La lectura econòmica és clara. L’energia física condiciona la capacitat de treball; la mobilitat garanteix autonomia quotidiana; el dolor crònic, en canvi, roba focus, temps i rendiment. Un cos descuidat és un actiu que es deprecia amb rapidesa. Un cos cuidat, en canvi, manté valor amb el pas del temps, exactament igual que una inversió ben gestionada.

Força, autonomia i futur: la rendibilitat d’un cos actiu

La força muscular i la mobilitat són, probablement, l’assegurança més barata que existeix. Entrenar el cos no és una qüestió estètica ni esportiva, sinó profundament preventiva. Reduir el risc de caigudes, protegir les articulacions, enfortir ossos i preservar la capacitat funcional és clau, sobretot a partir dels 40 o 50 anys. En el cas de les dones, mantenir la força és també una eina essencial contra l’osteoporosi i la pèrdua d’autonomia futura.

La recerca mèdica és clara: no es tracta de fer esport, sinó de poder fer vida. Caminar sense dolor, aixecar pesos quotidians, mantenir l’equilibri i moure’s amb seguretat. La força no és exhibició; és autonomia acumulada. Cada múscul treballat avui és una limitació menys demà, una despesa evitada i una llibertat preservada.

La dependència no arriba de cop. Es construeix amb els anys, sovint de manera silenciosa. Un envelliment passiu porta associats costos familiars elevats, pèrdua de dignitat personal i una pressió creixent sobre els sistemes públics. En canvi, un envelliment actiu permet conservar autonomia, reduir despesa sanitària i mantenir qualitat de vida. Les dades d’Eurostat mostren un envelliment accelerat de la població europea, mentre que informes del Banc d’Espanya alerten de la tensió creixent sobre la despesa sanitària. La salut física, en aquest context, és també un bé col·lectiu.

I tot això no és una qüestió de temps ni de diners, sinó de prioritats. Estar en forma no requereix gimnàs ni grans recursos: moviment quotidià, força bàsica i constància. Caminar més, seure menys, entrenar els músculs essencials. Des de la mirada d’11Onze, la lògica és la mateixa que amb l’estalvi: no cal fer-ho perfecte, cal fer-ho sostingut. La constància, no l’heroisme, és la que genera rendiment… també quan parlem del cos.

El cos també és patrimoni

El cos també és patrimoni. Cuidar-lo és una de les decisions més rendibles que es poden prendre al llarg de la vida. No cotitza en borsa ni genera titulars, però condiciona totes les altres inversions: el temps que podem dedicar, els diners que podem guanyar o estalviar, la llibertat per decidir i la qualitat de vida que podem sostenir amb els anys.

Igual que els estalvis, el cos necessita atenció, criteri i constància. No admet solucions miraculoses ni rendiments immediats, però respon amb fiabilitat a les decisions sostingudes. Perquè, al final, és el capital personal que ho sosté tot: sense salut, cap altre patrimoni no és plenament utilitzable.

Si vols conèixer una assegurança justa per a la teva llar i per a la societat, descobreix 11Onze Segurs.