Saving to buy time

Economist Teodor de Mas has talked about his book ‘Hacer dinero’ in La Plaça de 11Onze, from the program Territori 17 of Radio Cardedeu. He shares his family’s method to save, with the aim of “trying to be happy and have time”.

That there is no freedom without financial freedom is increasingly evident, but achieving that financial freedom is really complicated in a society that pushes us to spend the money we have. Teodor de Mas is an economist and has compiled in the book ‘Making Money‘ the financial knowledge he has learned through generations and generations of his Jewish-Catalan family. The book has become one of the literary phenomena of the moment and, to talk about it, he visited La Plaça d’11Onze in the program Territori 17 of Radio Cardedeu.

Money and time

“The measuring rod is time and not money. Money is something we humans have invented to buy time. The only use money has is to buy time”, explains Teodor de Mas, who assures that we need to have more intuition to understand what money is. According to him: “money is a language, a tool that we should all used to try to be happy and have time”.

Saving is the key to achieving a certain financial freedom, but it is very difficult: “We live in a consumer society, not a savings society. Everything leads us to consume what we have, what we earn,” says De Mas. That’s why, to be able to save, you have to get serious: “To save, you have to be serious, define a family or personal budget, decide what part you will save and stick to it. Then, at the end of the month, we have to take out the money we have saved and put it in another account where we can’t spend it to make sure we save it“, explains the author of ‘Making Money’.

Catalans and business

We Catalans have a reputation as savers and entrepreneurs, but where does this idea come from? According to Teodor de Mas, we are lucky not to start from nothing: “Catalans tend to be entrepreneurial because there is a lot of accumulated capital. This is a rich, dense and powerful territory. We don’t start from zero, we start from what has been done for generations”. However, De Mas advises Catalans to change their perspective on savings, because he assures that Catalans are too conservative and take few risks.

You can listen to the rest of the conversation with Teodor de Mas in the La Plaza section of Radio Cardedeu’s Territory 17.

If you want to discover the best option to protect your savings, enter Preciosos 11Onze. We will help you to buy at the best price, the refuge value par excellence: physical gold.

A mesura que el segle XXI ha deixat enrere el bel·ligerant segle XX, el sistema econòmic s’ha anat fent cada vegada més complex. Pel camí, algunes crisis han estat terriblement violentes i de conseqüències devastadores; altres, anecdòtiques. Finalitzem aquesta radiografia sobre les grans crisis de la història de la humanitat.    

Malgrat que el segle XX és un segle curt, les seves conseqüències afecten encara el nostre dia a dia. La historiografia considera que el seu arc cronològic va des del final de la Primera Guerra Mundial (1918) fins a la caiguda del mur de Berlín (1989), tot i que es podria allargar fins a l’atac de les torres bessones de Nova York (2001). La intensitat dels esdeveniments és de tal magnitud que ens obliga a reflexionar cap on anem. Per això, el segle XXI l’hem iniciat amb un munt de preguntes transcendentals a respondre: la crisi climàtica, el model productiu, el consum, l’habitatge, la relació amb els diners, la tecnologia, la llibertat… Sabrem trobar respostes que beneficiïn el conjunt de les societats?

1929: El megacrac

Hi ha fets històrics… i després hi ha EL FET històric. I, per al món contemporani, aquest l’és. És la frontissa que marca un abans i un després. Una concatenació de decisions polítiques, econòmiques i socials que acabarien portant el món a l’abisme. Les seves causes i conseqüències han estat estudiades per totes les disciplines de les ciències socials. I, encara avui, es pren com la referència per definir si una crisi econòmica tindrà un impacte més o menys gran. Parlem del crac borsari americà de l’octubre de 1929.

L’economia americana de principis dels anys 20 del segle XX es va assentar seguint un esquema purament especulatiu, la qual cosa va provocar un important desfasament entre l’economia real i l’activitat borsària, que s’aniria agreujant i agreujant cada cop més.

Davant del tancament dels mercats europeus i del descens dels preus agraris, el govern americà i els bancs van intentar contrarestar-ho amb l’oferta d’un volum considerable de crèdits. Aquestes mesures van donar lloc a una gran abundància de capitals a curt termini i a l’especulació, especialment a partir del 1926. Per a més desgràcia, les autoritats monetàries no van actuar a temps per posar fre a aquest lucre malaltís.

Així va ser que, en començar l’octubre del 1929, es van produir tendències a l’alça de les inversions. Però quan la venda d’accions es va disparar, el 24 d’octubre es va desfermar el pànic, i el mateix va succeir el dimarts 29 d’octubre. La caiguda de la borsa va ser inevitable a causa de la nul·la demanda d’accions i es va desencadenar una crisi global de dimensions bíbliques. Apocalíptica. Molt pitjor que la crisi anglesa de 1720, atès que va afectar el món sencer.

Fins al 1932, uns 5.096 bancs es van declarar en suspensió de pagaments. El seu esfondrament va arrossegar a la fallida moltes empreses, que veien com s’acumulaven els estocs de mercaderies, cosa que va comportar un important descens dels preus, especialment en el sector agrari. Finalment, el descens de l’activitat econòmica va provocar un augment desbocat de l’atur. 

Per frenar l’hemorràgia del sistema financer, a partir de 1931, la repatriació massiva de capitals nord-americans d’Europa —que havien ajudat a finançar la postguerra de la Primera Guerra Mundial— va provocar les fallides dels bancs europeus, principalment austríacs i alemanys. A partir d’aquí, la història és coneguda. El món sencer es veié abocat a una llarga nit apocalíptica.

1945: Després de l’Apocalipsi

60 milions de morts. Aquest és el cost total en vides que va haver de pagar la humanitat per la Segona Guerra Mundial. La destrucció de ciutats, pobles, infraestructures, paisatges, béns materials, indústria… fou gegantí. Descomunal. La despesa econòmica ha estat xifrada en 200.000 milions de dòlars del 1947, la qual cosa equivaldria actualment a uns tres bilions de dòlars. La devastació d’Europa i parts de l’extrem asiàtic, com ara el Japó, va ser de tal magnitud que el món sencer va experimentar una profunda i dolorosa postguerra. Calia començar a escriure la història de nou amb urgència. Però, quines opcions hi havia?

Igual que havia succeït en el passat en la resolució de conflictes bèl·lics, com ara al Congrés de Viena per redibuixar el mapa d’Europa després de la derrota napoleònica o al Tractat de Versalles després de la Primera Guerra Mundial, la trobada entre vencedors era un fet imminent. Calia projectar el futur i, per aquest motiu, els aliats es van reunir a la ciutat alemanya de Potsdam, l’estiu de 1945.

Els acords van tenir una resolució relativa, perquè es van anar configurant en les següents dècades. Tanmateix, els vencedors van actuar més com a notaris de la nova situació geopolítica que no pas com a cervells de la nova reordenació mundial. Per tant, la Conferència de Potsdam va visualitzar amb claredat la divisió del món en dos blocs. Dos models polítics, socials i econòmics que provocarien diversos conflictes armats de baixa intensitat al llarg de les següents quatre dècades.

L’avenç tecnològic que va suposar la Segona Guerra Mundial portaria la humanitat a sortir a l’espai exterior, a la Lluna i més enllà, però també va suposar el desenvolupament de la bomba atòmica com a arma de destrucció massiva. Aquesta amenaça ha estat emprada des d’aleshores com a instrument de pressió política.

1973: Si jugues amb foc, et pots cremar

Acabada la Segona Guerra Mundial, el model de creixement que va adoptar el món occidental, inclòs el Japó, es va basar en el consum massiu de petroli. D’aleshores ençà, l’economia d’Occident ha tingut una forta dependència d’aquest recurs limitat. I és ben sabut que, si vols que la teva economia funcioni correctament, has de saber quines són les teves amistats i ser conseqüent amb els teus actes.

El 6 d’octubre de 1973, el dia del Iom Kippur o Dia de l’Expiació del Pecat, la festivitat més important pels jueus, tropes d’Egipte i de Síria van llançar una gran ofensiva contra Israel per tal recuperar el Sinaí i els Alts del Golan perduts el 1967. Després de tres setmanes de combats, els israelians, amb el suport dels Estats Units, van aconseguir restablir la seva hegemonia a la zona.

Aleshores, els països àrabs de l’OPEP, és a dir, els que controlaven el petroli, no contents amb la situació, van decidir embargar el petroli a tots els països occidentals com a represàlia vers els qui havien donat suport al conflicte. La mesura va provocar un increment desorbitat del preu del petroli —es va passar de pagar 2,90 dòlars a 11,90— cosa que va provocar un fort augment de la inflació a escala mundial.

Per a l’economia nord-americana, principal motor econòmic d’Occident, l’embargament va suposar una desacceleració dràstica de l’economia, amb el consegüent augment de l’atur. De fet, ja feia mesos que el mercat havia començat a mostrar símptomes preocupants de desacceleració, als quals se sumava la decisió del president Nixon de deslligar el dòlar del patró or. Així va ser com, amb la fi del sistema pactat en els acords de Bretton Woods, es va abocar l’economia a l’abisme.

L’embargament va durar sis mesos i va generar importants problemes de subministrament energètic, així com una etapa de baix creixement econòmic generalitzat a escala mundial. Alguns països, com França, van buscar altres fonts energètiques, com l’energia nuclear, mentre que els Estats Units i el Canadà van optar per la crema de residus de fusta. 

Precisament, el nostre present ens obliga a plantejar-nos si aquest model de consum energètic desbocat, que ha estat durant dècades la principal font de creixement per al món occidental, es pot continuar mantenint. La crisi climàtica és una realitat ben palpable i cal treballar de valent per trobar solucions reals que promoguin un canvi de model productiu i de consum molt més sostenible.

1988: El sistema va col·lapsar

Si volien sobreviure, havien de fer un pas endavant. Per no col·lapsar, calia fer una reforma molt rellevant, i mil·limètricament calculada, del sistema implementat el 1917. L’encarregat de dur a terme aquest repte gegantí va ser un jove advocat, escollit primer secretari del Partit Comunista tres anys abans, i sobre el qual la vella guàrdia tenia dipositades totes les esperances. A principis de la dècada dels 80 del segle XX, l’URSS estava davant d’una cruïlla històrica important. Com era possible que, essent la segona potència industrial del món, no fos capaç de produir prou béns de consum i aliments per satisfer les necessitats de la seva població?

La situació s’havia fet més que evident a partir dels 70, quan el sistema soviètic s’havia mostrat ineficaç pel que feia a planificació central. I a això s’hi sumava el pes descomunal de la despesa militar, un endarreriment tecnològic brutal i una deficient qualitat del treball a causa d’una mà d’obra desmotivada. A més, tot això era gestionat per un partit únic conformat per velles glòries!

Les reformes econòmiques i polítiques promogudes a partir del 1988 pel primer secretari del Partit Comunista rus, Mikhaïl Gorbatxov, anaven encaminades a reajustar el sistema sense destruir-lo. Aquest reajustament implicava una liberalització del mercat i una obertura del comerç exterior. No obstant això, tard o d’hora, se sabia que ambdues opcions desembocarien en una democratització de la societat. L’acceptació explícita de la transició d’una economia centralitzada i planificada cap a l’economia de mercat posava fi a més de 70 anys d’experiment soviètic, iniciat en aquella llunyana Revolució d’Octubre del 1917.

Malgrat totes les mesures dutes a terme, la Perestroika va fracassar. El debilitament del poder central, la reactivació dels nacionalismes i l’aparició d’importants conflictes interns va accelerar el final de la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques en menys de tres anys. Després d’això, li va seguir un període de fortes crisis als antics territoris de l’URSS, molts dels quals encara perduren avui en dia, com demostra el que passa a Ucraïna, on es barregen motius històrics i interessos geopolítics derivats de la guerra freda.       

2001: ‘Corralito’, quan els diners es van volatilitzar

I van voler tocar el cel. A principis dels 90, l’Argentina havia posat en marxa el Pla de Convertibilitat, que consistia a mantenir un canvi fix d’un peso per un dòlar (1:1). Aquesta mesura pretenia acabar amb la hiperinflació i estabilitzar els preus a través del creixement econòmic. D’aquesta manera, es buscava reduir el dèficit fiscal després d’un període de recessió amb el consegüent endeutament de l’Estat.

A principis del 2000, el deute extern argentí provocat per la convertibilitat va començar a ser cada vegada més important, cosa que va propiciar un augment exponencial del dèficit fiscal. Tot plegat, va començar a generar desconfiança entre els inversors, tant interns com externs, que, moguts pel rumor d’una possible suspensió de pagaments de l’Estat, van iniciar una fugida massiva de capitals.

El drama de tot plegat va començar un fatídic 3 de desembre de 2001, quan l’Argentina es va enfrontar a una limitació de la llibertat dels titulars dels comptes per disposar de diners en efectiu dipositats a les entitats bancàries. Aquest ‘corralito’ va ser decretat pel president de la República per estabilitzar l’economia, la qual cosa va provocar l’efecte contrari.

Què havia fet l’Estat davant d’una situació extrema? Doncs demanar un préstec de 40.000 milions de dòlars al Fons Monetari Internacional (FMI) l’any 2000. I quan se li van acabar, què va fer? Doncs tornar a demanar un altre préstec de 30.000 milions de dòlars a l’FMI el 2001. D’aquesta manera, el novembre del 2001, el deute públic de la República Argentina es va situar a prop dels 145.000 milions de dòlars. O sigui, un 150% del seu PIB. Per tenir una equivalència i ser conscients de la magnitud de la tragèdia, les economies occidentals d’aquell període estaven a prop del 50% d’endeutament del seu PIB. Un any més tard, l’Argentina abandonava la convertibilitat [1:1,45], devaluava la seva moneda i es declarava en bancarrota.  

La taxa d’atur s’havia situat a prop del 35%, la prima de risc s’elevà per sobre dels 5.000 punts, la inflació se situà en el 52% i el 60% de la població esdevindria pobre en els següents anys. Davant d’aquesta situació tan dramàtica, esclataren importants aldarulls a les principals ciutats argentines. I quina va ser la reacció de l’Estat? Una contundent i indiscriminada repressió. Les seqüeles d’aquella crisi perduren en la societat argentina i la por d’un altre ‘corralito’ continua existint en la seva memòria. Es calcula que en 11 mesos, quasi 25.000 milions es van volatilitzar. El 2010, Grècia va viure una situació similar al ‘corralito’ d’Argentina.

2008: Una hipoteca dona tant?

Segur que aquesta història et sona: “Tenia un piset que em van deixar els meus pares en herència. El vaig vendre. Amb l’import obtingut, vaig comprar un terreny que vaig hipotecar per construir la casa dels meus somnis, perquè sempre havia volgut viure fora de la ciutat. D’aquesta operació financera em van quedar uns estalvis.

Un bon dia, vaig rebre la trucada del meu assessor, el del banc de tota la vida, el qual m’oferia invertir els meus estalvis en la promoció d’una luxosa urbanització de cases unifamiliars a prop del mar. Semblava una inversió segura. Com que estava avalada pel mateix banc, hi vaig confiar. Llavors, el meu assessor em va comentar, sense estar signat enlloc, que amb aquesta operació podria viure despreocupadament dels diners la resta de la meva vida.

Aleshores, va ser quan em vaig engrescar. Per la confiança que em generava l’operació, per la gestió personalitzada de tants anys plegats i, per dir-ho clar i català, per guanyar més diners, vaig sumar als estalvis una ampliació de la hipoteca de la casa. També vaig demanar una mica més per construir-me una piscina, renovar-me el cotxe i, fins i tot, vaig anar de vacances a les Illes Fiji.

Però un dilluns fatídic em va trucar l’assessor per comentar-me que la promoció havia estat un fracàs i que, per tant, ho havia perdut tot. A partir d’aquell moment, la quota mensual de la meva hipoteca se’m va incrementar un 800%”.

Aquesta va ser la il·lusió amb què el sistema financer, encapçalat principalment pels bancs, va fer creure a molta gent que era possible viure en un món feliç. Tanmateix, a partir del 2008, la realitat va ser una altra: un veritable desastre que, sumat a altres productes que el sistema financer va desenvolupar i comercialitzar, com les hipoteques ‘subprime’, les preferents o els futurs, acabaria engolint la cobdícia d’aquest mateix sistema.

Infinitat d’estudis, articles, entrevistes, reportatges, documentals o pel·lícules han explicat fins a l’avorriment la crisi financera global del 2008, que va tenir el seu origen en la comercialització d’un conjunt de bons d’habitatges col·locats al mercat pels principals bancs als Estats Units. En un principi, aquests bons immobiliaris oferien a l’inversor un alt rendiment amb un risc baix. Aviat, això va propiciar que aquests productes es convertissin en l’instrument de moda i els preferits pels bancs.

Els bons estaven sustentats per un conjunt d’habitatges hipotecats, amb pagaments regulars al corrent per part dels propietaris. En aquesta fase, la taxa d’interès es mantenia baixa. Fins aquí, un producte normal del 2000 que oferien els bancs. Però la cosa va començar a canviar a partir del 2006, quan algun espavilat va trobar la manera de mantenir el flux constant de capital que aquests bons generaven.

Per tant, la clau de volta radicava en ampliar el mercat i començar a oferir crèdits hipotecaris a tort i a dret, sense comprovar ni ingressos regulars ni l’historial creditici de qui l’anava a adquirir. Segurament, l’espavilat d’abans ja sabia que això tenia un límit, perquè les cases són finites i els pagadors regulars, també. Perquè, què passa quan un no paga? El sistema ho pot assumir. I què passa quan dos no paguen? El sistema encara pot assumir-ho. I què passa quan molts no paguen? Aquí és quan apareix el problema. Tot s’esfondra. La resta és sabut. 

A mitjans dels anys 80, l’economia japonesa ja havia passat per un procés similar de revalorització d’actius financers i immobiliaris, que els experts havien considerat com una de les majors bombolles especulatives de la història moderna. El 2006 ningú va mirar al passat. Només uns pocs se’n van adonar. Si t’interessa saber com s’ho van fer, no et pots perdre la pel·lícula ‘The Big Short’ (2015).

2022: Cap a una simbiosi amigable

Potser va ser massa agosarat i el temps ha demostrat que es va equivocar. Va ser en el context de la caiguda del mur de Berlín, l’any 1989, quan el politòleg nord-americà Francis Fukuyama va publicar el seu cèlebre i polèmic article sobre “el final de la història”.

La tesi plantejava que, amb el final de la guerra freda, la història havia arribat a la seva fi, perquè s’havia arribat a una uniformitat ideològica global. Aquesta afirmació se sustentava sobre la idea que havia estat la democràcia liberal, representada pel capitalisme occidental, la que havia estat capaç de fer caure el comunisme del bloc soviètic i, per tant, seria capaç de frenar en el futur altres guerres i revolucions. Però realment la història s’havia acabat?

La realitat del nostre present ens obliga a mirar cap al passat per entendre el que ens està succeint. I el debat actual pivota sobre l’enfrontament de dos models, a priori antagònics, que busquen una simbiosi amigable, i que troben la seva hipèrbole en dues novel·les distòpiques escrites precisament al segle XX.

D’una banda, tenim el model que tan bé va descriure l’escriptor Aldous Huxley a la distopia ‘Un món feliç’ (1932), en què descriu un món on les persones són controlades per mitjà de l’entreteniment, les drogues i unes relacions afectives deformades. De l’altra, el model que va descriure George Orwell a la també distòpica novel·la ‘1984’ (1949), on planteja un món dirigit per una elit que, per mitjà del llenguatge i de la manipulació de la ment, ens vigila i castiga amb violència.

Serà la quarta revolució industrial, amb tota aquesta hiperconnectivitat, la que possibilitarà la coexistència d’‘Un món feliç’ i de ‘1984’ en una mateixa matriu? Són Rússia i la Xina la concreció d’aquesta simbiosi? Què passarà amb Occident, que s’encamina més aviat cap a un ‘Don’t look up!’ (No miris amunt!), com a la pel·lícula que porta el mateix nom?

Arribem al final d’aquesta radiografia econòmica, on hem analitzat les crisis dels darrers segles a partir de moments concrets. I, a mesura que ens hem apropat al present, hem abandonat l’anàlisi històrica amb què les ciències socials interpreten l’esdevenir de les generacions per convertir-nos en opinadors de l’actualitat. Com més a prop som del que ens passa, més perdem la perspectiva necessària per comprendre amb mirada crítica el que succeeix. Encara no som capaços de percebre la multidimensionalitat del present històric, perquè ens manca el pòsit temporal. 

Molts dels esdeveniments actuals encara estan en marxa i molts altres ni tan sols han començat. Quin futur ens espera? No ho sabem. Sí que sabem què va succeir en el passat, sí que sabem que hi ha preguntes que la història ens ajuda a respondre. I, sobretot, sí que sabem que serà de vital importància preparar-se, construir una cultura financera sòlida, en comunitat i amb llibertat, per no tornar a caure en l’abisme, pel que vindrà.

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant la super app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

In contrast to the current economic development model, which is based on the uncontrolled extractives of natural resources, the bioeconomy seeks to provide goods and services sustainably across all economic sectors. Emerging technologies are expanding the areas in which a circular bioeconomy can transform our society.

According to the strategy adopted by the European Commission in 2012, designed to steer the European economy towards a more sustainable use of natural resources, the bioeconomy is an economic system that uses the earth’s biological resources and waste as inputs for food and feed production, as well as for industrial and energy production and the use of biological processes in a sustainable industry.

Since then, both the European Union and the OECD have implemented specific bioeconomy policies affecting various industrial sectors such as agriculture, fisheries, food and renewable energy. Europe aims to accelerate the deployment of a sustainable bioeconomy model to maximise its contribution to the 2030 Agenda and the Sustainable Development Goals (SDGs), as well as the Paris Agreement on climate change.

However, despite decades of investment, technological progress, and optimistic market forecasts, the transition to a bio-based economy still has a long way to go before it can offer a commercially viable alternative to the current dependence on fossil fuels in all facets of the economy.

A technology-driven bioeconomy

The World Economic Forum’s report “Accelerating the Tech-Driven Bioeconomy 2024” provides a detailed overview of how technology is transforming this sector and the opportunities and challenges ahead. Specifically, it examines how bioengineering and other technological advances create the perfect conditions for a bio-based economic transformation.

“The world is positioned better than ever before to accelerate the global transition to a bio-based economy. Capturing increasing quantities of carbon, tackling previously incurable diseases, delivering clean water, sustainably feeding a growing population, remediating environmental damage and reducing carbon emissions represent just a few areas for bio-innovation.”

According to the WEF study, done in collaboration with Capgemini, several converging technologies are revolutionising the bioeconomy. For example:

Gene editing through technologies such as CRISPR is being used in a wide range of applications, including the development of more resilient, productive and nutritious crops, and human medicine such as the elimination of infectious diseases. Unlike the technologies that preceded it, CRISPR has democratised genome engineering because it is easy to use and low cost.

Bioengineering is creating microorganisms designed to produce sustainable chemicals and fuels that are transforming industrial production. Biological engineers want to mimic biological systems to create products that can replace, or improve upon, some chemical and mechanical processes.

Digitalisation applied to precision agriculture using sensors and global positioning systems on machinery or using drones allows for more efficient and sustainable management of agricultural resources. On the other hand, the traceability of supply chains, thanks to blockchain technologies, guarantees better transparency.

Similarly, technologies for converting organic waste into bioproducts and bioenergy improve sustainability, thus contributing to the circular economy by reducing the use of non-renewable natural resources and minimising environmental impact.

11Onze is the community fintech of Catalonia. Open an account by downloading the app El Canut for Android or iOS and join the revolution!

In the same way that we take out loans and other financing mechanisms when the money we earn is not enough to cover our household expenses, it is common for a State to borrow money when its income is insufficient to meet its budgetary needs. We explain where this financing comes from and the consequences of high public debt.

Public debt or sovereign debt is the total money owed by all the public administrations of a State to private investors or other countries, while the negative balance that gives rise to the need for financing is known as the public deficit. It is a form of financing that allows a country to raise immediate revenue when tax revenues are not sufficient to cover its budgetary needs and to repay it gradually over time.

Although the figures may be surprising, sovereign debt in itself is neither good nor bad. Countries can require financing for public investment to stimulate economic growth, without suffering the consequences of raising taxes or issuing more of their own currency.

That said, borrowing to make an investment that will generate value for the economy is not the same as borrowing to cover uncontrolled spending. Likewise, there are countries that are able to afford high levels of debt because the financial markets have confidence in their ability to pay, thanks to the stability of their economies or their national currency.

Financing through public debt securities

Depending on the financing needs of each country, there are different models for issuing public debt securities. The repayment term of the loan, short, medium or long term, and the various ways of earning interest determine the main differences.

Treasury bills have the shortest repayment term of 3, 6, 12 and up to 18 months and therefore offer a lower interest rate than Government Bonds, with a term of between two and five years, which also distribute coupons to investors, which are collected on a regular basis.

Finally, governments can issue long-dated Government Bonds with maturities of up to 30 years, designed for long-term investors seeking a higher interest return. Precisely because these are assets with such a long maturity period where the interest rate does not depend so much on the monetary policy of the country’s central bank, but on structural factors of the economy, they are a good barometer of the degree of investor confidence in the future economic stability of a state.

Budget imbalances and runaway public indebtedness

Expansionary public investment policies in the wake of the economic stagnation caused by the health crisis have pushed the sovereign debt of many countries to historic highs. Economists and international organisations are concerned about the high level of global public debt, which may end up being unsustainable for developing economies.

In other words, debt is a necessary instrument for growth, as long as it is sustainable, but the reality is that public debt figures in the world have risen considerably in recent years, approaching those of global GDP, and are therefore far from this sustainability. Spain’s public debt continues to set historical records, the latest being last August when it reached a figure of 1.49 trillion euros after rising by 4.44 billion.

Data published by the Bank of Spain on Friday 21 October in its latest economic report showed that in the last 12 months the debt has increased by a further 72,029 million euros. Eurostat also said that eurozone debt in the second quarter also reached a record high of 12.1 trillion euros. How do you pay for all this?

Some analysts say that public debt is never really paid off, i.e. it is never reduced in absolute terms because it is always being rolled over. Even when a state goes bankrupt, as happened with Greece in 2008, the conditions are renegotiated and new debt is issued. In practice, however, we are all paying for it, unequally. As happened in Greece, those who have the least pay the most, those who keep cash in their pockets or current accounts, see their money lose more and more of its value.

If you want to discover the best option to protect your savings, enter Preciosos 11Onze. We will help you buy at the best price the safe-haven asset par excellence: physical gold.

Catalonia is a country with a strong advertising tradition. Barcelona has been the birthplace of internationally renowned advertising agencies, which have been recognised for their creativity. Catalan advertising began more than 150 years ago. At 11Onze we take a look back at the best moments in our history.

The first advertising company in Spain was founded in Catalonia by Rafael Roldós (1846-1918). His family was linked to the world of printing and he began his professional career as an advertising broker for the ‘Diari de Barcelona’ and soon founded Roldós y Compañía in 1872. The exhibition ‘Publicitat a Catalunya 1857-1957. Roldós i els pioners’, which was shown at the Palau Robert, brings together all this legacy.

Today, Roldós S.A. is one of the oldest advertising companies in the world and for more than 100 years it was the example to be followed by the rest of the Catalan advertising agencies. The experience of Roldós was joined by other advertising agencies, such as those of Pere Prat Gaballí, Rafael Bori, Joan Aubeyzon, José Gardó and Malcolm Thomson, who helped to consolidate a profession that mediates between advertisers and the media. At first, of course, advertisements had almost no illustrations and the texts were straightforward. “Hair wash”, “Bargain, really”, “Public notice”, “Great range” were the common slogans to catch the readers’ attention.

The rise of poster art

However, illustrations were gradually gaining ground. Catalonia was also the first place in Spain where the modern poster appeared. Industrialisation and the bourgeoisie were the main driving forces behind Modernisme, a highly charged and precious style, which also incorporated advertising, always in the latest fashion. Especially as a result of the Universal Exhibition of 1888, poster design spread throughout the country, where competitions were even organised. The book that best captures this history is undoubtedly the work directed by Carolina Serra, ‘Història de la publicitat de Catalunya’ (History of Advertising in Catalonia), which highlights the importance of this sector.

Thus, the first modernist poster is by Alexandre de Riquer for a photography brand in 1895. Others by Llorenç Brunet, Modest de Casademunt, Ramon Casas, Joan Llaverías and Francisco de Cidón will soon follow. Possibly the most recognised poster of the period is ‘4 gats. Pere Romeu’ by Casas, in which we see Romeu at the bar of the famous Barcelona restaurant Els Quatre Gats looking directly at the reader. But there are others, such as those for Anís del Mono or Codorniu.

War and repression: the emergence of new formats

With the spread of radio at the end of the 1920s, new advertising formats appeared that changed the whole face of advertising. Advertising was incorporated into the world of education and professionals began to organise themselves into associations. Poster design, moreover, took on a rationalist aesthetic and, especially during the Civil War, political messages and proclamations triumphed. The work of the Propaganda Commissariat of the Republican Generalitat to fight fascism, headed by Jaume Miravitlles, was particularly noteworthy at this time. From this period are the well-known poster-photographs by Pere Català i Pic and the transmedia campaign “El més petit de tots”.

After the Civil War, international isolation and repression led to the complete disappearance of Catalan in advertising. And it was not until the early 1950s that Catalan society once again showed an interest in consumerism. Advertisements such as Potax and Cerebrino Mandri date from this period. But 1956 was the year that marked a before and after, because it was when Televisión Española began its first broadcasts and new advertising agencies appeared that changed advertising formats forever.

The Olympic Games and the rise of the audiovisual industry

It was during the 1960s, 1970s and 1980s that advertising production, art and film were perfected. New ideas were explored, created, innovated and, finally, sold. It must be understood that, at that time, advertising teams had not studied any university degree: they built the profession as they practised it. This is how multidisciplinary teams were formed, with filmmakers, graphic designers, photographers, art directors, producers and commercials.

From the simple messages of the 1960s, such as “OMO lava más blanco”, to filming would take only a few decades. With the advertising boom in the United States and the United Kingdom, the psychedelic photographs and montages of Leopoldo Pomés triumphed. Possibly the most famous was for Terry cognac with the slogan “Terry me va”. Other notable names include Jaime de la Peña and Pepe Fons of Group Films. Peña won the Golden Lion at the Cannes International Advertising Film Festival for the 1979 advert “I Feel Lois”. The Moro brothers, who spread the use of the jingle, also made a name for themselves at that time. Theirs are the “Está como nunca” from Fundador (1960) or the Gallina Blanca advert from the same year, where a hen does a striptease for the camera.

But it was from the 1980s onwards that everything took on a new dimension, culminating in a new image for Catalonia and Barcelona with the 1992 Olympic Games and the production of the Olympic film by the production companies Ovideo, Group Films and Lolafilms. At that time, the underground art of fanzines and cultural magazines had a major influence through illustrators such as Mariscal and Nazario. Group Films was joined by other agencies such as MMLB, RCP and Bassat & Asociados, and Barcelona became the advertising factory for Spain. Nenuco, Cruz Roja, Byly, Trex… By the 1990s, special effects and digital animation were incorporated, and continue to this day.

Advertising is part of our collective memory. That’s why we still remember the song of the language campaign “Parla sense vergonya”, the song “Envàs, on vas?” or the sense of peace of the Audi advert with the slogan “¿Te gusta conducir?”. We have even organised neighbourhood raids to get this year’s La Mercè poster or that of illustrator Paula Bonet. And every summer we eagerly await Estrella Damm’s “Mediterràniament” advert; and every Christmas, the La Grossa and Campofrío ads. Advertising, whether we like it or not, explains us and makes us.

11Onze is the community fintech of Catalonia. Open an account by downloading the super app El Canut for Android or iOS and join the revolution!

Car manufacturers are backtracking on electric cars in the wake of slowing global demand, and are extending their scheduled date for ending the production of internal combustion engines. High prices, cutbacks on incentives and a lack of reliable charging points have deterred consumers.

Since February 2023, when the European Union ratified legislation that from 2035 would ban the sale and registration of all vehicles emitting CO₂ emissions, as a central pillar of the European Green Pact, the reality of the electric car market is forcing a change of course that calls into question the strategy established to achieve emission reduction targets.

Electric cars are still selling, but they need to sell in much bigger volumes. The latest report from the European Commission’s Alternative Fuels Observatory (EAFO) shows that electric car penetration in the European Union remains very low. Light-duty vehicles with electric and hybrid engines account for only 6.15% of the total fleet, or around 18 million of the almost 290 million vehicles on the road in Europe.

Moreover, electric vehicle registrations are declining in the European Union as a whole. In the first half of the year, pure electric vehicles accounted for 12.5% of registrations, compared with 12.9% the previous year, according to data from the European Automobile Manufacturers’ Association (ACEA). On the other hand, plug-in hybrid vehicles have lost half a percentage point of market share, from 7.4% in the same period of 2023 to 6.9% this year.

June’s electric car sales data continues this trend, losing 1% of their market share, while registrations of plug-in hybrid vehicles fell to 19.9%. This is a significant slowdown in the electric vehicle market when taking into account that total registrations – electric and combustion vehicles – during this month increased by 4.3%, and by 4.6% for the first six months of the year as a whole, compared to the same period last year.

Sales of electric vehicles have not only fallen across the board in Europe. In Q1 2024, the United States experienced a 7.3% decline in total electric car sales compared to Q4 2023. Only the continued growth of the Chinese car market, which accounts for 60% of global EV sales, is reversing this downward trend.

When the numbers don’t add up

After investing billions of euros in the development of new electric platforms, brands such as Ford, General Motors, Mercedes-Benz, Volkswagen and the Stellantis group have announced that they have experienced a significant drop in electric vehicle orders.

The response from the automotive industry has not been long in coming, and for months now they have been announcing production cuts, factory closures and a rethink of their goals of becoming pure electric vehicle manufacturers by the end of this decade.

In this context, the Volkswagen Group has scrapped the possibility of opening a new plant around Wolfsburg, as planned, and has warned of the possible closure of Audi’s electric car factory in Brussels. Mercedes has cancelled the development of a new electric platform to concentrate its efforts on new, more affordable, combustion-engined vehicles.

But the European industry is playing against the clock – 2035 is the deadline for selling combustion vehicles and, as of today, this ban is still in force. However, the ban faces resistance from several quarters, who question the feasibility and impact of such a measure. MEPs agreed to a derogation until the end of 2035 for manufacturers with small annual production volumes and for the use of synthetic fuels.

Manfred Weber, leader of the European People’s Party (EPP), has called the ban “a mistake” after the European Parliament elections and promised that the party would discuss its repeal “in the coming days”. He is not the only voice among Eurocrats arguing for a less restrictive deal, and ultimately it will be decided in 2027 whether the legislation will be enforced.

From theory to reality

High prices, cut incentives and a lack of reliable recharging points have deterred consumers. The Organisation of Consumers and Users (OCU) points to some of these factors as the main obstacles to the mass adoption of electric vehicles in Spain. According to the organisation, the use of electric vehicles is impractical without a place where they can be recharged daily at an affordable price, either at home or at the workplace.

On the other hand, the exorbitant prices of electric vehicles exclude buyers with lower purchasing power, i.e. the majority of the population in our country and in much of Europe, who demand more affordable vehicles. It is not surprising, therefore, that the Dacia Sandero was the best-selling car in the EU in the first half of the year, to the detriment of the Tesla Model Y, which has fallen from first place in 2023 to eighth this year, with a 26% drop in sales.

Another source of problems for the electric vehicle industry has to do with allegations of planned obsolescence. From batteries that, due to their high cost, are neither repairable nor replaceable, to software updates that give total control to manufacturers to the detriment of independent garages and owners, they limit the lifespan of electric cars, leave users feeling cheated and call into question the green credentials of this type of vehicle.

11Onze is the community fintech of Catalonia. Open an account by downloading the app El Canut for Android or iOS and join the revolution!

Is it possible to stop global warming? For nearly a decade, Project Drawdown has insisted that this is not a utopia if the right measures are taken to stop the build-up of greenhouse gases in the atmosphere.

With greenhouse gas emissions reaching record highs in the past decade, the pace of global warming has intensified. Temperatures are rising at a rate of almost 0.2 °C per decade. Worse still, it could rise by a further 1.5 °C between 2030 and 2052, according to a UN report.

In this context, the publication in 2017 of the book ‘Drawdown’ generated a huge media echo. With nearly a hundred proposals, it was the most comprehensive plan to reverse global warming to date. The title referred to that desired future moment when the levels of greenhouse gas in the atmosphere stop rising and begin a gradual decline that avoids catastrophic consequences. 

The book’s editorial team continued to advance their proposals to reach that “crucial point for life on Earth; a point we must reach as quickly, safely and equitably as possible”, as detailed on their website. In 2020, they published “The Drawdown Report”, which updates their proposals and sets out a series of fundamental reflections on climate balance.

A reference report

Its solutions place particular emphasis on the areas of energy, industry, food, transport and construction, which account for 90% of greenhouse gas emissions. The proposals, which are intended to serve as a starting point for legislators, institutions and individuals, are based on ten key ideas that should guide humanity’s efforts to avert environmental disaster. 

1. It is possible to reach the drawdown point by mid-century. Yes, despite the difficulties, it is possible to halt emissions’ growth, but this requires maximising the climate solutions available today. As the report warns, “available is better than new, and society is ready to start such a transformation today”. 
2. A comprehensive system of solutions is needed. There is no single, miracle cure for a problem as complex as the climate crisis. Many of the solutions can be combined and made to feedback on each other for the most significant possible impact. For example, efficient buildings make renewable electricity generation more viable. 
3. Solutions rarely have only one climate impact. Many of them can generate employment, improve resilience to climate impacts such as storms and droughts, and provide other environmental benefits such as the preservation of water resources. 
4. The savings from climate solutions significantly outweigh the costs. Arguments about the lack of economic viability of climate action are false. The report estimates that net operational savings are four to five times the net implementation costs. And if we take into account the financial value of the associated benefits, such as savings in health services through reduced pollution, and avoided climate damage, such as reduced agricultural losses, the economic case is even stronger.
5. It is essential to promote solutions that reduce or replace the use of fossil fuels. The use of fossil fuels for electricity, transport and heating generates two-thirds of the world’s heat-trapping gas emissions. Hence, the importance of this section. Approximately 30% of the solutions proposed in the report calls for a reduction in the use of fossil fuels through increased efficiency, and almost another 30% propose alternatives. These measures, which range from boosting solar and wind energy to retrofitting buildings, can provide almost two-thirds of the emission reductions needed to reach the drawdown point. 
6. Nature’s carbon sinks must be encouraged. If we want to prevent the water in a bathtub from overflowing, we can turn off the tap, but we can also remove the stopper so that the liquid goes down the drain. A similar thing happens with carbon in nature. Human activities can enhance natural carbon sinks, and many ecosystem-based or agriculture-related climate solutions have the dual benefit of reducing emissions and sequestering carbon. 
7. More attention should be paid to some of the most impactful climate solutions. The report warns that beyond onshore wind turbines and industrial-scale photovoltaic plants, progress is needed in areas such as reducing food waste and improving the disposal of chemical refrigerants, which are potent greenhouse gases. 
8. Accelerators are needed to drive solutions at the scale, speed and scope required. Some accelerators, such as policy change and capital displacement, are closer to home and have more direct impacts. Others, such as cultural change and political empowerment, are more distant and indirect in their effects. 
9. Changes must be made at all levels, from the individual to the global. The climate crisis requires systemic and structural changes in our society. Interventions are needed at the individual, community, organisational, regional, national and global levels to maximise benefits and achieve transformation. 
10. Much commitment, collaboration and ingenuity will be needed to reverse the current situation. The report warns that “the path we are on is far more than risky, and it is easy to feel paralysed by that danger”. However, it also stresses that change is possible: “together we can build a bridge from where we are now to the world we want” for generations to come.

If you want to wash your clothes without polluting the planet, 11Onze Recommends Natulim.

The French Revolution, as well as bringing the concepts of liberty, equality and fraternity, also brought the beginning of the homogenisation of metric systems of weights and measures on a global scale. Until then, each territory had its own systems and each, in its own way, had tried to unify them. In 11Onze we take a look at this evolution.

In 1791, France was the first state to adopt the decimal metric system based on the metre and the gram. From then on, the use of the gram and the metre spread throughout the world. But its acceptance as a standard metric system was not approved until 1960, when the International System of Units (SI) was internationally recognised.

It should be borne in mind that the need to measure things has been a human constant since time immemorial. For as long as mankind has had to trade goods, it has used measurement systems, which have been recorded for more than 5,000 years. Over the years, people have used measurements adapted to their circumstances. For this reason, different unique systems of weights and measures have been proposed.

The Metre Convention

Agreeing on a system of measurements has been hard work. Its acceptance by some territories is not yet 150 years old. On 20 May 1875, the Metre Convention was held in Paris, where 17 countries signed an international treaty that aimed to create a world authority in the field of metrology, the science that studies systems of weights and measures.

This treaty created three bodies that are still in force today: the General Conference of Weights and Measures (CGPM), the International Committee of Weights and Measures (ICWM) and the International Bureau of Weights and Measures (BIPM). The mission of these bodies was and is to determine a standardised measurement system. At the 11th General Conference on Weights and Measures in 1960, the well-known SI was adopted, which determined six base units. At the 14th General Conference, the seventh base quantity, the mole, was adopted. 

The BIPM, in its 2018 revision of the SI, modified the definitions of four of the basic units: the kilogram, the ampere, the kelvin and the mole. The new definitions are based on the fixed numerical value of Planck’s constant (h), the elementary charge (e), Boltzmann’s constant (k) and Avogadro’s constant (NA), respectively. This fact indicates that the values are constantly being revised and that this system is redefined and refined in order to facilitate industrial production, scientific research and commercial exchange.

The metre, Barcelona and the Balearic Islands

Of all the measurements, the metre is one of the two units that was standardised from the very beginning. And Barcelona, as so often in history, played a key role. In 1799, when it was first defined, the metre was equivalent to one ten-millionth of a quadrant of the Earth’s meridian. This measurement was determined after the fraction of the Paris meridian was measured between Dunkirk and Barcelona in 1718. Later, between 1792 and 1798, geodetic triangulations were extended to the Balearic Islands. Francesc Aragó from Roussillon played an important role in the work of the second part of the survey.

Thus, in 1889 the definition of the metre was the length of the international platinum-iridium prototype, which was replaced in 1960 by the definition based on the wavelength of the radiation corresponding to a particular transition in krypton 86. This change was adopted to improve the precision with which the metre could be defined, which was achieved by using an interferometer with a travelling microscope to measure the optical path difference as the fringes were counted. But in 1983 the definition was changed again, and since then the metre has been defined as the distance that light travels in a vacuum in a given time interval.

Different systems lead to miscalculations

There are many reasons for the complexity of defining individual measurements, but the main one is undoubtedly miscalculation. History is full of misunderstandings, disputes and disasters due to the lack of a standardised system of weights and measures. Contemporary history does not escape from this, despite the fact that almost all countries have accepted the SI —except for the United States, Liberia and Burma — and has episodes that continue to vindicate the need to use a single system, especially in a world as globalised as the one we live in.

One of the most notorious cases is that of the Mars Orbiter, the first meteorological satellite that NASA sent to Mars, but which was never able to complete its work because in 1999, on reaching Mars orbit, it was lost. The exact causes are not known. However, it is known that there was a miscalculation. NASA used the imperial or Anglo-Saxon system, which uses measurements such as inches, miles and gallons, while one of the contractors used the decimal metric system, which uses measurements such as metres, kilograms and litres. One of the investigations carried out to clarify the case determined that the cause of the loss of the satellite was an error in “the conversion of units”.

Traditional Catalan magnitudes

Beyond Barcelona’s prominence in the definition of the metre, the history of metrication in Catalonia is extensive and full of nuances. The territories had created their own measurement systems, based on the legacy left to us by the Roman Empire. In fact, until not too many years ago, people still used ounces, pounds, ‘carga’, ‘petricó and ‘jornal’, among others, in their commercial jargon.

In Catalonia, the desire to unify the metrology system dates back to the 13th century. The first firm agreement, however, was reached at the Cortes de Monzón held in 1585, where the unification of the systems based on the units of measurement used in the city of Barcelona was proposed. 

Unification was not easy: establishing the methodology alone took two years. The reduction of weights and measures began in the Vegueria de Barcelona in 1587 and was completed in the Vegueria de Tortosa in 1594. This laborious work has been largely preserved thanks to the minutes collected in five volumes that are kept in the Archive of the Crown of Aragon. Scholars of Catalan metrology have their point of reference there. And you, do you still use any old measurements?

11Onze is the fintech community of Catalonia. Open an account by downloading the super app El Canut on Android and Apple and join the revolution!

D’ençà que l’ésser humà va deixar el nomadisme per constituir-se en societats sedentàries, l’aparició de l’estratificació social, basada en l’acumulació de riquesa, va esdevenir un fet. Des de llavors s’han alternat períodes de bonança i de crisis. En aquesta primera part, repassem la història de les grans crisis dels segles XVII, XVIII i XIX.

En el naixement del capitalisme incipient, les crisis van sorgir sobretot per l’expansió dels mercats, els grans monopolis comercials, el consum de productes de moda i les males collites provocades per canvis mediambientals. Des de la crisi de les tulipes, fins a les companyies del mar del sud, passant per les guerres napoleòniques, els problemes del deute, de la depreciació, de la inflació i la consegüent caiguda de règims polítics emergien com ho fan avui dia. Com s’ho van fer aleshores? Com aquestes crisis van fer caure l’antic règim? Les respostes que van trobar ens poden ajudar a comprendre el nostre aquí i ara.

1637: Per què les tulipes costen tant? 

Amb la Unió d’Utrecht, les 17 Províncies Unides es van conjurar per treballar plegades per deslligar-se de l’ocupació de la Corona de Castella. Aquesta lluita comuna els va permetre viure una pujança econòmica i comercial que les va dur a un dels períodes més daurats de la seva història. El procés de creixement econòmic va fer eclosió a principis del segle XVII, quan ja constituïdes com a República Holandesa, van esdevenir la primera potència econòmica mundial. Era possible compaginar l’ètica protestant i l’esperit del capitalisme sorgit dels monopolis comercials de les mars del Japó?

Sí, i el pintor neerlandès Frans Hals ho va retratar. L’artista, considerat el gran retratista flamenc del segle XVII, va pintar per a la posteritat infinitat de retrats per a les classes acomodades holandeses, que tenien molt d’interès a deixar constància de la seva bona fortuna. Un clar exemple és el seu conegut quadre ‘Retrat d’una parella’, que mostra a un matrimoni agafant-se de la mà, símbol de lleialtat.

En aquest context d’exuberància econòmica, fou quan les tulipes van adquirir una rellevància incomprensible, atès que van convertir-se en l’expressió de major ostentació econòmica que es podia mostrar en públic. Perquè ens fem una idea, durant la dècada dels anys 20, només un bulb de tulipa es podia vendre fàcilment per 1.000 florins, mentre que el sou mitjà anual d’un holandès era de 150 florins. És a dir: un neerlandès mitjà havia de treballar durant quasi deu anys per adquirir un bulb de tulipa exòtic.

Aquest exotisme desmesurat va desembocar en una bogeria per la compra de tulipes a futur que duraria anys, fins a arribar a provocar una crisi financera descomunal i la fallida total del sistema econòmic holandès a partir del 6 de febrer de 1637. Aquesta bombolla de les tulipes que va petar potser ens recorda a la bombolla immobiliària del 2008 i les maleïdes hipoteques ‘subprime’. 

1720: Qui té un amic, té un tresor

Si t’ofereixen l’oportunitat d’invertir en una empresa i t’asseguren que et reportarà moltíssims beneficis, segurament t’ho pensaràs. Després, et faràs la següent pregunta: aquesta empresa exactament què produeix per generar tants beneficis? A l’Anglaterra de principis del segle XVIII, molts inversors —petits, grans i molt grans— aquesta pregunta la van obviar. De fet, ni tan sols se la van plantejar.

L’afany per conquerir nous mercats per tal d’incrementar les balances comercials de les principals monarquies europees —castellana, francesa i anglesa— va provocar importants conflictes bèl·lics continentals. I, tots ells, comportaven uns elevadíssims costos econòmics per als eraris públics. Per això, es van veure obligades a cercar el control de nous territoris d’ultramar, principalment de les Amèriques; i el domini del món, en general.

L’emissió de deute era una de les fórmules emprades pels Estats per finançar les seves polítiques expansionistes. A l’Anglaterra del 1719, la Companyia dels Mars del Sud era una de les moltes empreses que compraven part del deute. A la vegada, l’empresa emetia accions per finançar-se i amb aquests diners tornava a comprar deute. Tanmateix, a diferència de la resta de competidors, la Companyia dels Mars del Sud va aconseguir un acord crucial d’exclusivitat en esdevenir l’única companyia anglesa amb potestat per comerciar directament amb les colònies sud-americanes de la Corona Castellana.

Aquest acord va provocar que els mercats financers es veiessin desbordats per una gran eufòria compradora d’accions de la companyia. Tanmateix, no hem d’oblidar que tot aquest engranatge —ple de trucs organitzats—, era mogut per l’Estat anglès per finançar-se. El fet curiós és que aquesta companyia pràcticament no va exercir mai cap activitat, però les seves accions van pujar més d’un 1.000% en menys d’un any.

Així i tot, quan l’eufòria va desaparèixer i els preus de les accions van col·lapsar, va haver-hi una crisi de liquiditat, que es va estendre per tota l’economia anglesa i va desencadenar en una crisi de dimensions bíbliques. Per davant es va emportar a milers d’inversors que ho van perdre tot, el govern va dimitir en bloc, el Parlament es va dissoldre i una comissió gestora es va fer càrrec de la gestió del país. Els representants de la Companyia dels Mars del Sud van acabar tots a la Torre de Londres. Finalment, Anglaterra va entrar en una llarga i profunda recessió econòmica que va durar dècades.

1797: La construcció d’una nova capital

Reunits a la ciutat de Filadèlfia, 55 representants de les antigues colònies americanes es disposaven a redactar una innovadora i revolucionària Carta Magna per a la incipient nació. Enrere quedava la guerra i el futur semblava prometedor. La nova constitució —d’arrel il·lustrada— s’inspirava en els principis de la llibertat i la igualtat. Aquella generació d’europeus que havien crescut i lluitat per implementar els principis de la raó en les seves societats, van observar el revolucionari sistema democràtic i republicà dels recentment nascuts Estats Units com el pas definitiu cap a la modernitat. A partir d’aleshores, tots els homes esdevindrien iguals per naturalesa i davant la llei.

La constitució nord-americana plantejava la creació d’un govern federal, limitat en les seves competències, però superior als Estats, equipat amb branques executiva i judicial, i un cos legislatiu bicameral: el Senat i la Cambra de Representants. I tots aquests organismes, on s’havien d’ubicar? S’havia de construir una nova capital?

Les discussions per decidir la ubicació van ser llargues i tenses, encara que al final es va decidir que es construiria en uns extensos terrenys sobre el riu Potomac, al sud de Baltimore. L’urbanisme de la capital havia de representar l’esperit il·lustrat mitjançant grans avingudes, rotondes, extenses zones enjardinades, i tot havia de respirar un estil neoclàssic. Tanmateix, què passa quan comences a construir la capital i més del 40% dels terrenys són privats?

La North American Land Company pretenia, amb la compra dels lots de terra, vendre’ls a inversors europeus. Així i tot, aquesta venda massiva no es va materialitzar, perquè Europa estava massa entretinguda amb Napoleó, causant principal de la tensió monetària i la retirada massiva de dipòsits dels principals bancs europeus. Per això, la North American Land Company va accedir als principals mercats crediticis europeus —anglès, francès i holandès—, va provocar la desfeta de la xarxa creditícia de l’Atlàntic, i va acabar per accelerar el col·lapse del sistema i en una important aturada comercial. 

1815: El món després de Viena

Una figura a cavall va emergir entre les boires matinals a la Prairie de la Rencontre, a prop de Grenoble. Dirigint-se a l’exèrcit —que el venia a detenir per haver-se escapat de l’illa d’Elba— va cridar: “Soldats! Soc el vostre emperador. No em reconeixeu?”. Al cap d’un mes i mig, entrava a París entre crits de “Visca l’Emperador!”. La història estava disposada a donar-li una nova oportunitat a en Napoleó Bonaparte.

La restauració de la monarquia francesa —i, per tant, de l’antic règim— xocava de ple amb l’esperit revolucionari que Napoleó havia estat combatent durant quasi dues dècades.  Semblava que les dues concepcions sobre la gestió del poder eren irreconciliables i calia dirimir-ho en el camp de batalla. Realment, Waterloo va significar la fi del somni revolucionari d’en Bonaparte?

Els vencedors de Waterloo —Àustria, Gran Bretanya, Rússia, Prússia i França— es van citar a Viena per restaurar l’antic ordre prerevolucionari. Convençuts de redreçar la situació, aviat es van adonar que les guerres napoleòniques havien produït uns canvis radicals i profunds a Europa, així com a altres parts del món. Tots els esforços per revertir les polítiques napoleòniques van ser infructuosos. 

Durant quasi 20 anys, la subjugació dels països europeus sota l’Imperi Francès va permetre introduir moltes de les característiques liberals de la Revolució Francesa: la democràcia, les lleis, el procés judicial de les Corts, l’abolició de la servitud, la reducció del poder de l’Església catòlica i la demanda d’un límit als poders de la monarquia. Un dels llegats més importants de l’expansió napoleònica a Europa va ser la instauració del dret civil i les seves institucions.

1845: El genocidi gastronòmic de la patata

A partir del segle XII, Irlanda va caure sota el domini d’Anglaterra, que va traslladar a l’illa població no autòctona perquè s’establissin com a colons. Al segle XIV, es van imposar les anomenades Normes de Kilkenny, que prohibien els matrimonis mixtos, així com l’ús del gaèlic i els costums del país. Oliver Cromwell, al segle XVII, va ordenar la confiscació de terres i altres béns dels catòlics irlandesos, que podien passar a mans dels colons protestants anglesos, els únics que podien obtenir beneficis de les terres.

Abans d’aquesta confiscació, l’alimentació tradicional irlandesa es basava en cereals, carn, lactis, verdura i fruites. Després de la confiscació, grans quantitats de productes —cereals, bestiar, lactis, aus— van començar a sortir diàriament dels ports irlandesos cap a Anglaterra. Per això, els irlandesos van ser forçats a mantenir una dieta exclusivament a base de patates i llet.

I de cop i volta, l’any 1845, a les plantacions de patates va aparèixer una terrible plaga provocada pel fong ‘Phytophthora infestans’, que es va estendre ràpidament i va afectar de manera fatídica tots els cultius de patates. La plaga va desencadenar un terrible episodi de fam per tota la pagesia irlandesa, i va causar la mort de més d’un milió de persones. Mentrestant, el Parlament anglès no va prendre cap mesura per ajudar a la pagesia irlandesa: únicament va enviar a Irlanda uns 200.000 soldats per mantenir la situació comercial sota control i evitar l’aixecament de la població. D’aquesta manera, s’assegurava que desenes de milions de caps de bestiar, tones de farina, gra, aus i productes lactis sortissin del país.

Davant d’aquesta situació tan dramàtica —agreujada per uns rigorosos hiverns—, entre el 1845 i el 1849, més d’un milió i mig d’irlandesos van decidir deixar de passar gana a les estepes verdes i emigrar al nou món.

1866: Rendibilitats fictícies

Certs estudis tècnics demostraven que a Ogassa —població situada sota el Taga— hi havia abundància de carbó, fet que possibilitaria l’explotació de la zona a gran escala. Aquesta extracció plantejava la necessitat de construir una xarxa moderna per transportar el material a un baix cost fins a Barcelona per fer funcionar les modernes màquines de vapor de la incipient indústria tèxtil. Per aquest motiu, es van destinar gran quantitat de recursos econòmics —públics i privats— a la construcció de la xarxa ferroviària catalana. Amb aquesta infraestructura es pretenia aconseguir una indústria més competitiva i diversificada.

Ràpidament, la Monarquia es va pujar al carro del desenvolupament territorial per a tot l’àmbit estatal. I la història ens ha ensenyat que la construcció d’una nova gran infraestructura a escala estatal requereix molts recursos econòmics. Moltíssims. Per això, es va haver de reformar el sistema financer estatal per mitjà de dues importants lleis: la Llei de Bancs d’Emissió i la Llei de Societats de Crèdit. 

Però els mecanismes financers que havien fet possible la gran expansió de la dècada van tocar fons el 1866 amb el crac de la Borsa de Barcelona. Simplificant molt, els motius van ser tres. El primer, la progressiva acumulació de pèrdues de les principals empreses creditores —com per exemple, Catalana General de Crèdit, molt implicada en la construcció i explotació ferroviària—, que van anar demostrant que seria impossible recuperar totes les inversions realitzades. Segon, la intensa participació de la societat en el negoci ferroviari, tant en forma d’accions i obligacions en cartera com en préstecs garantits, que seria afectada per una caiguda dràstica de la seva cotització. I tercer, l’increment desmesurat dels tipus d’interès, amb els efectes inevitables sobre tot el sistema financer. Tot plegat acabaria esgotant tots els recursos econòmics atresorats durant dècades.

1879: La mort de les vinyes

La Sentència Arbitral de Guadalupe —de finals del segle XV—, va posar fi a la qüestió de la remença a Catalunya. Una de les seves conseqüències va ser sobre la propietat de la terra, que es va anar disgregant. Les grans propietats es van anar parcel·lant en règim d’emfiteusi, semblant a un arrendament, per mitjà d’un contracte de rabassa morta. Aquest instrument jurídic tenia com a objectiu la cessió al pagès d’unes terres ermes, és a dir, no treballades, perquè aquest hi plantés ceps i treballés la vinya mentre visquessin els ceps que havia plantat. D’aquesta manera, el pagès es convertia en usufructuari de les terres que conreava, a canvi de pagar un cens anual al propietari.

Al llarg dels segles XVIII i XIX, les principals comarques catalanes productores de vi van incrementar exponencialment la seva producció agrària, a causa d’una forta demanda del mercat. Aquest fet va portar a l’increment espectacular d’explotació de noves terres, amb la consegüent necessitat d’una abundant mà d’obra i, a la llarga, un augment demogràfic. La dècada dels anys 80 del segle XIX, Catalunya va viure l’edat d’or de la vitivinicultura, mentre França estava infectada per la fil·loxera.

Aquest insecte americà atacava les arrels de la vinya i les matava lentament, la qual cosa explica la seva lenta extensió territorial. Però la fil·loxera va saltar a Catalunya per l’Empordà l’any 1879. El 1893 va arribar al Penedès, on en vuit anys va arrasar fins a 385.000 hectàrees de vinya. I el 1899 va arribar a la Terra Alta.

Encegats pels beneficis, aquella generació només va pensar en el curt termini. Ni es va plantejar la possibilitat que la fil·loxera els afectés, ni de bon tros que els pagesos haguessin d’arrencar els ceps i, encara menys, passar un temps sense produir. I, si els ceps es morien, què passaria amb els contractes de rabassa morta? La situació es va complicar. I molt. 

Primer de tot, es van substituir el 99% dels ceps europeus —‘Vitis vinifera’— pels ceps americans —‘Vitis rotundifolia’—, atès que són molt més resistents a la fil·loxera. I segon, els propietaris de les terres van considerar trencats el contractes de rabassa morta amb la mort dels ceps, tot i que els rabassaires demanaven la renovació dels contractes per l’excepcionalitat de la situació. Donat l’augment de la conflictivitat, les opcions van anar encaminades en dues direccions: que els antics rabassaires esdevinguessin parcers, la qual cosa volia dir perdre la majoria dels antics drets sobre la terra o emigrar a la ciutat, i esdevenir mà d’obra barata per a les modernes fàbriques tèxtils.

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant la super app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

The new global trend that democratises access to luxury from a sustainable and environmentally responsible point of view.

21st century laboratories have managed to imitate natural diamonds in a new synthetic product that maintains the chemical, optical, thermal and physical characteristics of the original stone. The final product is practically impossible to distinguish by the naked eye, but the process of obtaining it is very different. However, despite being presented as a sustainable alternative, the market for diamonds, synthetic or natural, is still marked by controversy.

These replicas are created over a period of seven to ten days, then cut and graded according to the same standards as natural diamonds. The International Gemmological Institute recognises these new diamonds and even certifies them, to ensure that they meet the requirements to be considered synthetic diamonds and not simply diamond fakes.

The end of blood diamonds

The process of obtaining diamonds is one of the most criticised, because of the direct link between obtaining them and the exploitation of natural resources. It is estimated that for each carat of diamonds, 250 tonnes of earth are moved, and the acid drainage required for their extraction contaminates, besides soil, surface and underground water.

Human exploitation, and countries’ conflicts to gain access to these strategic mines of great economic interest, often occupied and militarised, are also facts taken into account.

These are the so-called “conflict diamonds“, which, because they are sold to rich countries, end financing armed conflicts. The Kimberley Process, established in 2003, is a commitment signed by 56 countries to curb the production of these diamonds.

Today, as a result of the agreements signed by all member countries, only 0.2% of the diamonds that reach the final consumer are conflict diamonds. Even so, the process of obtaining and distributing them continues to be questioned throughout the world, in what appears to be a conflict with more interests than solutions.

From fake diamonds to organic diamonds

In 1952, the first lab-created diamonds, using the HPHT method (high pressure and high temperature), appeared. Since then, other labs and methods have been developed to imitate this mineral, always connected to the black market for the purpose of obtaining lower price imitations.

Recently, however, the diamond market has evolved towards an ecological vision, which rejects social and environmental exploitation without renouncing to the luxury associated with it. But with controversy due to the amount of energy that laboratories need to produce them, a common fact within industry, but which calls into questioning the sustainability label. Sources of energy used, the amount of water required and the management of distribution and waste can be key elements to curbing such impact.

Democratising diamonds to attract young people

Ecology and price (between 40% and 50% cheaper) are the two major factors that have managed to bring diamonds closer to society as a whole, including young people. Celebrities such as Leonardo DiCaprio, Penélope Cruz and Meghan Markle are joining the trend for synthetic luxury in their public appearances, and even jewellery brands such as the Danish Pandora are joining the trend in a radical way: they will only sell synthetic diamonds.

Thus, a new scenario is opening up in which the world of diamonds is changing its perspective. It is moving from exploitation to environmental awareness, from exorbitant prices to increased competition, and from being a luxury for the few to opening up to new audiences. The creation of synthetic diamonds does not imply, at present, overcrowding the sector, and the product still retains a high value, but for the first time, it is within the reach of the public.

Do you want to be the first to receive the latest news about 11Onze? Click here to subscribe to our Telegram channel