Per què l’1 de maig és el Dia dels Treballadors?

El primer de maig s’associava històricament amb festivals pagans vinculats a la primavera fins que la Segona Internacional va establir en aquesta data la festa del treball. Ho va fer l’any 1889 per commemorar la sagnant lluita dels obrers nord-americans per la jornada laboral de vuit hores.

El fet que el Dia Internacional dels Treballadors se celebri l’1 de maig té el seu origen en la lluita dels treballadors dels Estats Units per la reducció de la jornada laboral, que en la segona meitat del segle XIX s’allargava en molts casos fins a les 16 hores.

A mesura que el sistema capitalista s’afermava en les grans ciutats industrials dels Estats Units en un entorn d’elevada desocupació, les condicions laborals dels treballadors s’havien anat endurint. Davant aquesta situació, la Federació del Treball va convocar una vaga general que havia de començar l’1 de maig de 1886 per exigir la jornada laboral de vuit hores.

Repressió obrera

El 3 de maig, les protestes a Chicago es van tornar violentes quan la policia va actuar amb extrema duresa contra els treballadors mentre es manifestaven. L’endemà, un míting celebrat en la plaça Haymarket de la ciutat es va tenyir de sang durant la intervenció de la policia. Una bomba va esclatar entre les files dels uniformats, encara que per als historiadors no és clar si l’objectiu eren ells o els obrers, i va matar a set policies. Tot seguit, els agents van obrir foc contra els manifestants, matant a diverses persones i ferint a centenars.

Com a conseqüència, es va celebrar un judici que va condemnar a vuit homes per l’acció. Quatre d’ells van acabar penjats, tot i que no es van presentar proves que els relacionessin amb la bomba. De res va servir tampoc la campanya internacional per salvar les seves vides. Van ser premonitòries les paraules que va pronunciar August Spies, un dels condemnats, just abans de la seva execució: “Arribarà un moment en què el nostre silenci serà més poderós que les veus que avui escanyeu.”

Reconeixement a la lluita obrera

La Segona Internacional va establir l’1 de maig com a festa del treball l’any 1889, donant origen a l’actual celebració del Dia Internacional dels Treballadors. Paradoxalment, els Estats Units, el país on es van produir els fets, va voler desvincular aquesta data dels moviments obrers. Per això el president Grover Cleveland va fer que el Dia del Treball se celebri al setembre.

Amb anterioritat als successos de Chicago, als Estats Units i part d’Europa el primer de maig era una data marcada per celebrar l’exuberància de la primavera en l’àmbit rural. L’origen d’aquesta festivitat es troba en les antigues pràctiques romanes de celebració de la floració primaveral.

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

Trobar un lloc on viure ha deixat de ser una necessitat bàsica per convertir-se en una competició global. Ja no es tracta només de pagar un sostre, sinó d’entrar —o quedar-ne exclòs— d’un mercat dominat per grans capitals. A Espanya, moltes famílies destinen més del 40% dels ingressos al lloguer, mentre a Catalunya la pobresa creix malgrat l’expansió econòmica. I el preu de l’habitatge no s’atura. La pregunta és clara: com ha passat que un dret essencial s’hagi convertit en el principal actiu financer del món… i qui n’està pagant el preu?

Durant dècades, l’habitatge va ser un pilar de seguretat vital. Un espai per viure, formar una família i construir estabilitat. Però aquest paradigma es va trencar a finals del segle XX, quan la financiarització de l’economia va transformar el maó en un vehicle d’inversió dins del sistema global. Igual que accions o bons, però amb una diferència determinant: és limitat i imprescindible. Aquesta doble naturalesa el converteix en un actiu extraordinàriament atractiu.

En un context de tipus d’interès baixos i excés de liquiditat, els grans capitals van identificar ràpidament aquesta oportunitat. Invertir en habitatge oferia rendibilitat, seguretat i una demanda garantida. El resultat ha estat una competència desigual, on els ciutadans han deixat de competir entre ells per passar a fer-ho contra fons globals amb capacitat gairebé il·limitada. Així, el mercat immobiliari ha deixat de respondre a necessitats socials per obeir lògiques purament financeres.

Aquest procés no és accidental. Respon a un model econòmic que converteix els actius reals en instruments d’extracció de renda. Ja no cal controlar territoris: n’hi ha prou amb controlar els actius clau. I entre tots ells, l’habitatge destaca per damunt de la resta. Perquè no és només una inversió. És una necessitat vital. I és precisament aquí on rau la seva força… i el seu perill.

Salaris que no segueixen el ritme

Els salaris no estan seguint el ritme del cost de l’habitatge, i aquí rau el nucli del problema. Segons l’Àrea Metropolitana de Barcelona, calen més de 1.300 euros mensuals per viure dignament, una xifra a la qual molts treballadors no arriben. Mentrestant, l’habitatge pot absorbir fins al 34% de la despesa familiar, o fins al 45% si s’hi sumen els subministraments. 

Aquest desajust està consolidant una nova realitat: la dels treballadors pobres, persones amb feina que no poden garantir una vida digna. Treballar ja no garanteix viure. I aquest és el veritable canvi de paradigma.

En paral·lel, la inflació ha accelerat aquest desequilibri de manera silenciosa però contundent. La liquiditat injectada pels bancs centrals no es distribueix de manera uniforme, sinó que es canalitza cap als actius: borsa, matèries primeres… i habitatge. Això genera una inflació d’actius que dispara els preus sense que els salaris s’ajustin al mateix ritme, erosionant el poder adquisitiu de la majoria.

A més, aquesta inflació té un efecte fiscal pervers. L’augment dels preus eleva impostos com l’IVA i pot empènyer els treballadors a trams superiors d’IRPF sense una millora real dels ingressos. El resultat és clar: cada cop es paga més, però es viu pitjor. Una dinàmica que evidencia la fractura entre l’economia real i la financera.

Quan el mercat deixa de servir a la societat

El problema de l’habitatge no és només social, és estructural. El model econòmic actual opera com un sistema extractiu que concentra riquesa a través d’actius clau, i l’habitatge n’és el millor exemple. Genera ingressos recurrents, es revaloritza amb el temps i és indispensable per viure. Aquesta combinació el converteix en una eina perfecta per extreure renda de la població.

No és un error del sistema. És el sistema funcionant tal com està dissenyat, perquè aquest mecanisme es veu reforçat per dinàmiques de capitalisme clientelar, on les relacions entre poder polític i econòmic poden afavorir els grans tenidors. Així, el mercat deixa de respondre a una lògica d’oferta i demanda per passar a operar segons interessos concentrats. El resultat és un sistema que perpetua desigualtats i limita l’accés a un dret fonamental.

Catalunya exemplifica aquesta contradicció amb claredat. L’economia creix, el turisme marca rècords i la inversió augmenta, però la pobresa també ho fa. Creix l’economia, però no el benestar. I això no és una contradicció: és una conseqüència. L’habitatge n’és el reflex més evident: mentre els preus pugen, cada vegada més persones en queden excloses o hi accedeixen en condicions precàries.

Viure en un actiu

El canvi de paradigma és radical. Abans, vivíem en habitatges; avui, vivim dins d’actius financers. Això implica que el lloguer ja no paga només un servei, sinó que alimenta una rendibilitat, sovint global i desvinculada del territori. Aquí emergeix la gran paradoxa: com més puja el valor de l’habitatge, més es debilita la capacitat econòmica de la societat que hi viu.

Davant d’aquest escenari, el debat públic sovint es queda en la superfície. Es parla de regulació de preus, ajudes o habitatge social, però rarament s’aborda l’arrel del problema. I és que la qüestió no és només social, sinó sistèmica: un model econòmic que converteix necessitats bàsiques en instruments de rendibilitat i posa el benefici per davant del benestar col·lectiu. Sense entendre això, qualsevol resposta serà incompleta.

El que estem vivint és una transferència de riquesa silenciosa però constant. De les rendes del treball cap als propietaris d’actius. De la classe mitjana cap als grans capitals. L’habitatge s’ha convertit en el principal canal d’aquest procés, redefinint, de facto, el contracte social sobre el qual s’havia construït l’estabilitat de les societats modernes.

Entendre aquest canvi és el primer pas per recuperar el control. Només amb educació financera podem identificar els mecanismes que ens afecten i prendre decisions amb criteri. Perquè quan l’habitatge es converteix en actiu, el dret a viure es converteix en privilegi.

Protegir els estalvis amb or físic ha estat una de les principals aportacions d’11Onze a la seva comunitat i, ara, s’amplia el ventall de productes. Per això, davant de la volatilitat, de l’encara alta inflació i de la crisi de confiança creixent en el sistema bancari, l’or torna a reforçar-se com a valor refugi. Descobreix l’Or Llavor a Preciosos 11Onze.

S’estanquen les negociacions entre el Ministeri de Treball, els sindicats i la patronal, sobre la implementació de la reducció de la jornada laboral setmanal a 37,5 hores. El seu potencial impacte en els diversos sectors econòmics perpetua un estira-i-arronsa infructuós entre aquests tres actors.

La proposta del Govern, amb el vistiplau dels sindicats, té com a objectiu reduir el límit legal de la jornada laboral de 40 a 37,5 hores setmanals en dues fases: a 38,5 hores en el que queda de 2024 i a 37,5 hores setmanals màximes de jornada laboral al llarg del 2025. Aquesta reducció de jornada laboral no hauria de comportar una disminució salarial.

Si finalment s’implementa la proposta sobre la nova jornada laboral, afectarà, en teoria, al voltant del 70% de la població activa de l’Estat espanyol que treballa per compte d’altri, equivalent a uns 16,1 milions de treballadors, segons dades de l’Institut Nacional d’Estadística (INE) corresponents al primer trimestre de 2024. 

A la pràctica, però, encara que el límit legal actual és de 40 hores, la jornada laboral efectiva mitjana a Espanya ja és de 37,7 hores per a treballs a temps complet. Per tant, segons l’Enquesta de Població Activa (EPA), aquesta mesura afectaria uns 8 milions de treballadors que actualment treballen més de 37,5 hores setmanals.

Té el suport generalitzat de la població

Segons les enquestes, el 80% de la població activa a Espanya està a favor que es redueixi la jornada laboral si no suposa una reducció de salari. Mentre que un 70% hi continuaria estant a favor encara que suposés una reducció salarial.

Per altra banda, gairebé dos de cada tres pimes i autònoms, un 58,8%, creu que no serà beneficiosa. Entre les raons que articulen per defensar aquesta posició, un 40% afirma que no s’ajusta al perfil de l’empresa, un 17,1% creu que la productivitat baixarà i un 10,1% creu que provocarà problemes econòmics.

Es repeteix un conegut patró de negociacions

Tal com va passar quan va entrar en vigor la reducció de la jornada laboral a 40 hores setmanals el 1983, la nova proposta s’ha topat amb la negativa de la patronal. Representada per la CEOE i la Cepyme, ve a repetir, tot i que en termes més políticament correctes, el que ja va dir fa més de quaranta anys: si la gent vol treballar menys, haurà de cobrar menys. Argumentant que la reducció d’hores laborals augmentaria els costos de personal i afectaria la competitivitat de les empreses.

Per part seva, els sindicats CCOO i UGT mostren el seu suport a la mesura, tanmateix, davant la frustració per la falta de resultats en els avanços cap a un acord satisfactori, la secretària d’Acció Sindical de CCOO, Mª Cruz Vicente ha avisat que “Si la negociació no avança, convocarem mobilitzacions”.

En aquest context, el Ministeri de Treball es mostra disposat a facilitar una implementació gradual i adaptada a les necessitats de diferents sectors econòmics, mentre el Govern insisteix que la reducció de la jornada laboral s’implementarà, encara que està disposat a negociar els detalls i terminis.

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

Com podem reduir la quantitat de plàstic que cada any acaba als nostres oceans? Hi ha mesures que depenen dels Governs, però també hi ha accions quotidianes que poden reduir el nostre impacte en l’entorn.

Com adverteix l’agent d’11Onze Mònica Cornudella, molts peixos moren ofegats cada any perquè confonen una bossa de plàstic amb una medusa i intenten menjar-se-la, o perquè queden atrapats a les anelles de plàstic que uneixen les llaunes de refrescos. 

L’abocament de plàstics als mars i oceans és un problema que perdurarà perquè són productes que triguen molt temps a degradar-se. Per exemple, una bossa de plàstic triga entre 20 i 50 anys, però, com diu Cornudella, les temudes ampolles de plàstic “necessiten prop de 500 anys” i un pneumàtic que hagi anat a parar al mar pot trigar “fins a 1.000 anys”.

Es calcula que cap a l’any 2050 “hi haurà més plàstics que peixos en els nostres mars i oceans” perquè cada any s’aboquen al mar “entre 8 i 15 milions de tones de residus plàstics”, com explica l’agent d’11Onze. En termes econòmics, l’abocament dels plàstics al mar genera danys als ecosistemes marins per valor d’11.800 milions d’euros, segons el programa mediambiental de les Nacions Unides.

Mesures per frenar el desastre ecològic

Davant d’aquesta situació, Mònica Cornudella planteja l’acció institucional en tres grans àmbits genèrics per aturar, o almenys reduir, la magnitud del problema. 

Una primera mesura seria impulsar “l’educació ambiental” per formar als més petits en el compromís amb l’entorn, ja que “els hàbits adquirits des de petits perduren sempre a la vida adulta”. I en aquest sentit, Cornudella proposa “incrementar la sostenibilitat dels centres escolars”.

Un altre àmbit és el del foment del “voluntariat” per col·laborar amb iniciatives que es fan arreu per protegir l’entorn. Com a exemples, Cornudella cita les neteges de platges, boscos i llocs públics, que en algunes ocasions estan molt degradats.

La tercera qüestió que planteja l’agent d’11Onze és el del marc legal. “Cal fer un pas enrere i tornar a utilitzar les ampolles de vidre, les capses de cartó i la fusta”. Enfront d’un lobby de fabricants d’envasos i plàstics molt poderós, “es necessitaria tenir unes lleis que prohibissin i regulessin l’ús excessiu i sense mesura del plàstic”.

La importància de les accions quotidianes

Més enllà d’aquestes qüestions genèriques, també les “petites accions diàries” poden ajudar a tenir cura dels nostres oceans. En aquesta línia, Cornudella recomana “practicar les tres erres, sobre les que es basa l’economia circular: reduir, reutilitzar i reciclar”. A més de reduir els plàstics que generem, això ens permetrà “reduir la petjada de carboni i a la vegada combatre el canvi climàtic”. I, en l’era del ciberactivisme, Mònica Cornudella insisteix en “compartir iniciatives a les xarxes socials”.

“Implantar l’economia circular i protegir la flora i fauna marines davant del canvi climàtic” haurien de ser, segons l’agent d’11Onze, un objectiu comú per a la humanitat. “Cada acció, per petita que sigui, ens ajuda a aconseguir un planeta més sa i a protegir els mars i oceans”, conclou Cornudella.

Si vols descobrir com beure la millor aigua, estalviar diners i ajudar al planeta, entra a Imprescindibles 11Onze.

Pagaments instantanis, apps bancàries, diners digitals. Tot sembla còmode. Però darrere la tecnologia financera hi ha decisions polítiques i de poder.

La tecnologia financera s’ha integrat a la vida quotidiana amb una rapidesa sorprenent. Paguem amb el mòbil, enviem diners en segons, contractem serveis financers amb dos clics. Tot és més àgil, més eficient, més “user-friendly”. Però aquesta comoditat té un revers que sovint passa desapercebut: la tecnologia financera no és neutra. Mai no ho ha estat.

Cada infraestructura digital incorpora una visió del món. I, en el cas dels diners, aquesta visió té conseqüències profundes sobre la llibertat econòmica, la privacitat i el poder de decisió dels ciutadans.

La fi dels diners anònims

Durant segles, els diners en efectiu han permès una cosa fonamental: anonimat. Comprar, vendre o estalviar sense deixar rastre. No com un privilegi criminal, sinó com una expressió bàsica de llibertat individual.

La digitalització total del sistema financer canvia radicalment aquest paradigma. Pagaments electrònics, targetes, apps bancàries i projectes de moneda digital impliquen traçabilitat absoluta. Cada transacció queda registrada. Qui paga, quant, on i quan.

El que sovint es presenta com a eficiència i lluita contra el frau també obre la porta a un nivell de control inèdit. No només per part de les entitats financeres, sinó també dels estats. En aquest context, iniciatives com les monedes digitals de banc central —impulsades, entre d’altres, pel Banc Central Europeu— generen un debat legítim: fins on arriba la comoditat i on comença la vigilància?

Eliminar l’efectiu no és només un canvi tecnològic. És un canvi de contracte social.

Quan cada gest deixa empremta

En un sistema completament digitalitzat, els diners deixen de ser només un mitjà d’intercanvi, per convertir-se en dades… i les dades tenen valor.

Hàbits de consum, freqüència de pagaments, tipus de comerços, localització geogràfica. Tot pot ser analitzat, creuat i explotat. No necessàriament amb males intencions, però sí amb incentius clars: control de risc, segmentació de clients, optimització de beneficis.

El problema no és només qui recull aquestes dades, sinó qui decideix com s’utilitzen. I aquí el ciutadà sovint queda en una posició passiva, amb poc marge de maniobra i escassa capacitat de supervisió.

Algoritmes que decideixen per tu

Crèdit concedit o denegat. Límits de despesa. Primes d’assegurança. Condicions de finançament. Cada cop més decisions financeres passen per sistemes automatitzats.

Aquests algoritmes no són objectius per definició. Són models dissenyats per humans, entrenats amb dades històriques i orientats a maximitzar determinats resultats. Sovint, l’eficiència i la reducció del risc per a l’entitat, no necessàriament el benestar del client.

El problema és l’opacitat. Quan una decisió la pren una persona, es pot preguntar, negociar o recórrer. Quan la pren un algoritme, la resposta acostuma a ser un “no compleix els criteris”. Sense explicacions clares. Sense context. Sense dret real a rèplica.

Això genera una nova asimetria de poder: sistemes que decideixen sobre la vida econòmica de les persones sense que aquestes entenguin com ni per què.

Automatització i dependència

La tecnologia financera promet autonomia, però pot generar dependència. Dependència de plataformes, d’infraestructures privades i de criteris que no controlem.

Quan tot passa per apps i sistemes digitals, quedar-ne exclòs —per edat, coneixement, recursos o decisió personal— implica una marginació real. L’accés als diners deixa de ser universal per convertir-se en condicional.

A més, la concentració tecnològica en poques mans reforça dinàmiques de poder difícils de revertir. El sistema es torna eficient, sí. Però també més fràgil i menys plural.

Tecnologia sí, però amb esperit crític

La tecnologia no és bona ni dolenta per si mateixa. Depèn de qui la dissenya, amb quins incentius i sota quines regles. Acceptar-la acríticament és tan ingenu com rebutjar-la en bloc.

El repte no és frenar la innovació, sinó que governar-la. Garantir que la digitalització financera respecti drets fonamentals com la privacitat, la llibertat de decisió i l’accés universal. Cal assegurar que la tecnologia estigui al servei de la ciutadania, i no només del sistema financer o del control institucional.

Això exigeix regulació, transparència i, sobretot, ciutadans informats. Sense coneixement, no hi ha capacitat de triar. I sense capacitat de triar, la llibertat es dilueix.

El coneixement com a defensa

Entendre com funcionen els sistemes financers digitals no és una qüestió tècnica reservada a experts. És una eina de sobirania personal. Saber què implica pagar sense efectiu. Comprendre com es prenen les decisions automatitzades. Qüestionar quines dades cedim i a canvi de què. Tot això forma part d’una nova alfabetització imprescindible.

En un món on els diners són cada cop més digitals, la ignorància ja no és neutral. Juga en contra. Entendre la tecnologia financera és essencial per preservar la llibertat econòmica.

11Onze és la comunitat fintech de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

L’embat de sancions econòmiques contra Rússia per part dels Estats Units i la Unió Europea pretenia desestabilitzar el govern i enfonsar l’economia russa. Tanmateix, les reserves d’or russes han jugat un paper clau en fer fracassar l’intent de soscavar l’estabilitat financera del país.

Les sancions econòmiques sense precedents imposades pel bloc occidental a Rússia estan pensades per atacar l’economia russa en tots els fronts. Per una banda, castrar la seva capacitat de finançament, requisant la meitat de les reserves de divises i d’or del país, prop de 400.000 milions d’euros, que es troben majoritàriament en mans del banc estatunidenc J.P. Morgan. Així com impossibilitar que Rússia pagui el seu deute exterior en dòlars, tot i la seva voluntat i capacitat de fer-ho, per tal de forçar una suspensió de pagaments.

Per l’altra, limitar les seves exportacions i capacitat d’ingressar capital, a través de sancions, excloent al país del comerç internacional amb l’expulsió d’alguns dels seus principals bancs del sistema SWIFT. Així mateix, la prohibició de la compra de carbó rus, les restriccions en les importacions de gas i l’embargament parcial de les seves exportacions petroli, busquen eliminar les principals fonts d’ingressos de l’economia del país.

L’última llista de mesures econòmiques contra Rússia aprovades per la Unió Europea i el seu soci americà el passat mes de juny prohibien la compra d’or rus. Cal tenir en compte que Rússia és el segon país productor d’or del món, després de la Xina. Només al mercat londinenc, va exportar or per un valor de 15.500 milions d’euros el 2021 i és el país amb la cinquena major reserva mundial d’or.

Un antídot contra les sancions econòmiques

Tot i que països no-alineats als interessos geopolítics dels Estats Units fa una dècada que compren or de forma massiva, l’onada de compra d’or per part de Rússia es va disparar en resposta a les sancions occidentals que van seguir a l’annexió de Crimea el 2014. En menys d’un any, les reserves d’or russes van passar del 8,4% al 10,6%, i el 2021 la xifra se situava entorn del 20%.

L’ús de sancions econòmiques per part dels Estats Units i dels seus estats clientelars com a instrument de coacció no és nou. Països com la Xina, Cuba, Veneçuela, Iran, Rússia i fins i tot el bloc de la Unió Europea, fa anys que pateixen, en major o menor mesura, les conseqüències d’aquesta doctrina geopolítica lligada a una guerra comercial incessant.

És per això que molts països s’han vist forçats a implementar mesures contra les sancions i a cercar alternatives a la interdependència financera occidental, per tal de garantir la seva sobirania i blindar les seves economies. Els esdeveniments dels últims anys no han fet més que afermar la necessitat d’aquestes mesures i confirmar la qualitat de l’or com a valor refugi i antídot contra les sancions econòmiques.

La convertibilitat temporal del ruble a l’or a un preu fix no va significar una tornada al “patró or”, però va esdevenir una eina clau per recuperar i estabilitzar el valor del ruble després de la caiguda experimentada per les sancions. Una revalorització del ruble en relació amb el dòlar que fins i tot ha permès al Banc Central de Rússia baixar els tipus d’interès, per evitar una excessiva apreciació de la moneda estatal.

La Xina augmenta exponencialment la compra d’or rus

Després que una gran part dels governs occidentals prohibissin les importacions d’or rus, la Xina ha estat comprant aquest metall preciós rus en xifres rècord. Només al juliol en va importar per un valor de 109 milions d’euros, un augment del 750% respecte al mes anterior i d’un 4.800% en comparació al mateix mes de l’any passat.

Els països del G7,Alemanya, el Canadà, els Estats Units, França, Itàlia, el Japó, el Regne Unit i la Unió Europea, compraven un 90% de l’or provinent de Rússia, la qual cosa equivalia a uns 19.000 milions d’euros anuals. La Xina i altres països no-alineats estan més que disposats per a omplir el buit deixat per Occident.

Una altra conseqüència de les sancions ha estat l’anunci per part del govern rus de la creació de la seva pròpia borsa de metalls preciosos, anomenada provisionalment Moscow World Standard (MWS), per competir amb la London Bullion Market Association (LBMA), sovint acusada de manipular el preu de l’or. Un escenari que podria suposar un canvi de paradigma si altres grans productors i compradors d’or com la Xina, Veneçuela, l’Índia o el Perú li donen suport, controlant el 62% del mercat d’or mundial.

Si vols descobrir la millor opció per protegir els teus estalvis, entra a Preciosos 11Onze. T’ajudarem a comprar al millor preu el valor refugi per excel·lència: l’or físic.

Durant molt de temps el sud-est asiàtic ha observat de reüll l’expansió dels BRICS, però en els últims mesos cada vegada més països de l’ASEAN estan considerant la possibilitat d’unir-se al grup a la recerca de noves oportunitats comercials i com a cobertura enfront dels riscos geopolítics.

L’acrònim anglès BRICS, de Brasil, Rússia, Índia, Xina i Sud-àfrica, va ser suposadament encunyat per un economista de Goldman Sachs per referir-se a les economies emergents. Inicialment com a BRIC, amb la “S” afegida més tard quan Sud-àfrica es va unir formalment al grup el 2010. 

D’aquests cinc membres originals, l’organització intergovernamental s’ha anat ampliant fins a conformar deu membres, afegint Egipte, Etiòpia, l’Iran, l’Aràbia Saudita i els Emirats Àrabs al grup que ara es coneix com a BRICS+. Els diferents països membres exerceixen la presidència de manera rotativa durant un any, sent també el país que presideix l’encarregat de dirigir el cim anual.

La popularitat d’aquesta força multipolar que pretén redefinir l’ordre polític i econòmic internacional, fins ara dominat per les organitzacions creades per les potències occidentals que sovint han vetllat pels seus propis interessos i han descuidat les necessitats de les economies en vies de desenvolupament, s’ha vist reflectida en els més de 40 països que han manifestat el seu interès per unir-se a l’agrupació.

Durant molts anys, els països del Sud-est Asiàtic, una regió vital del Sud Global, han estat els grans absents dels BRICS. Una conjuntura que està a punt de canviar després d’observar d’aprop com l’associació s’ha convertit en el bloc de producte interior brut (PIB) més gran del món, contribuint amb un 31.5% al ​​PIB mundial. 

Diversificació i noves oportunitats de comerç

Més enllà del PIB, els BRICS+ representen el 45% de la població mundial, el 25% del comerç mundial i una gran oportunitat per a les economies en vies de desenvolupament que volen diversificar les seves aliances econòmiques i polítiques en un món cada cop més multipolar.

Malàisia i Tailàndia són les últimes nacions del sud-est asiàtic que han presentat una sol·licitud d’adhesió al grup ampliat dels BRICS, mentre altres nacions com Myanmar, Laos, Cambodja, Vietnam i Indonèsia també han manifestat el seu interès per unir-se a aquesta associació d’economies emergents.

La Xina és el major soci comercial de Malàisia i Tailàndia des de fa més d’una dècada, per tant, que aquestes nacions formin part dels BRICS és una progressió natural de les seves bones relacions amb el gegant asiàtic. Segons James Chin, professor d’Estudis Asiàtics de la Universitat de Tasmània, “tant Tailàndia com Malàisia són vistes com a potències mitjanes. És millor que s’uneixin a grups com el dels BRICS per a tenir més veu en l’escena internacional. Però el benefici més gran serà el comerç.”

Per altra banda, el creixent antagonisme de Washington amb l’ús de sancions econòmiques contra la Xina, Rússia o qualsevol altre país que desafiï la seva hegemonia econòmica i geopolítica, està provocant que l’opinió pública es giri en contra dels Estats Units. Segons l’última enquesta sobre l’Estat del Sud-est Asiàtic 2024 de l’Institut Yusof Ishak (SSEA), la majoria dels enquestats conclou que, si es veiessin obligats a triar, preferirien que l’ASEAN s’alineés amb la Xina abans que amb els Estats Units. 

Això suposa una inversió de les tendències d’anys anteriors, en els quals es va observar un major suport regional a l’alineació amb els Estats Units. Si més no, és un clar exemple que els BRICS no són només un grup purament econòmic, com afirmen algunes de les parts, sinó que s’han convertit en un actor important del joc d’escacs geopolític global, on la Xina i Rússia cada vegada hi tenen més influència en detriment dels poders establerts occidentals.

Si vols descobrir la millor opció per protegir els teus estalvis, entra a Preciosos 11Onze. T’ajudarem a comprar al millor preu el valor refugi per excel·lència: l’or físic.

La nova guerra freda entre els Estats Units i Rússia s’ha vist esperonada pel conflicte a Ucraïna. Les sancions econòmiques imposades pel bloc occidental controlat pel gegant americà estan castigant l’economia russa, però també la de la Unió Europea. Rússia ha pres mesures per contrarestar l’amenaça americana i l’or hi juga un paper clau que pot desencadenar un canvi de paradigma en l’ordre econòmic internacional.

L’ús de sancions econòmiques per part dels Estats Units i dels seus estats clientelars com a instrument de coacció no és nou. En les últimes dècades ha esdevingut una doctrina que s’ha aplicat extensament des de l’administració americana. Tant demòcrates com republicans les han utilitzat contra qualsevol país que s’oposi als interessos econòmics o polítics nord-americans.

Al llarg de la història s’ha demostrat que l’aplicació de sancions no és efectiva a l’hora de forçar un canvi de comportament. Tot i això, pot ser una eina útil quan es vol castigar econòmicament a un país, especialment a la classe treballadora, o debilitar la seva capacitat defensiva en preparació per a un cop d’estat o una intervenció militar. Tanmateix, l’aplicació d’aquestes mesures de coerció econòmica també té una contrapartida.

Mentre que països amb poca capacitat militar o influència econòmica global no tenen més remei que recórrer al mercat negre o a acords comercials amb estats no aliats a Occident a fi d’eludir les sancions econòmiques, grans actors globals com la Xina o Rússia estan creant un sistema econòmic alternatiu o multilateral per tal de blindar les seves economies, així com la seva capacitat tecnològica i militar.

Alternatives a la interdependència occidental

Com en tants conflictes internacionals, la retòrica aplicada pels mitjans d’informació i polítics occidentals quan repeteixen constantment que la “comunitat internacional” ha decidit segons quines coses o que condemna les accions de segons quins països, no podem oblidar que aquesta suposada “comunitat internacional” només engloba als Estats Units, el Canadà, el Regne Unit, la Unió Europea, i potser Austràlia, el Japó i alguna illa de la Micronèsia, però deixa fora de joc a gran part de la comunitat internacional que o bé és contrària a aquesta retòrica o prefereix mantenir-se neutral.

Per tant, hem de tenir present aquest món multilateral a l’hora d’entendre que, per bé que la mal anomenada “comunitat internacional” inclou una part molt significativa dels actors globals més influents, hi ha altres blocs econòmics importants com l’asiàtic, encapçalat per la Xina, força rellevants i que estan augmentant la seva influència global any rere any.

Dit això, és cert que el poder d’influència del que presumeix Occident gràcies al seu domini de les eines d’interconnexió del sistema financer mundial va més enllà de la seva miòpica definició de comunitat internacional. L’hegemonia del dòlar com a moneda de reserva mundial, el protocol Swift de comunicacions entre bancs, transaccions bancàries mitjançant Visa o Mastercard, junt amb el control del Fons Monetari Internacional i Banc Mundial, atorguen a Occident, especialment als Estats Units, una capacitat de persuasió sense parangó.

En aquest sentit, tant Rússia com la Xina ja han creat sistemes alternatius que han entrat en funcionament en els darrers anys i que en major o menor mesura estan minvant els efectes negatius de les sancions imposades per part d’Occident en les últimes dècades, i més recentment degut al conflicte a Ucraïna. Els diners digitals nacionals o sistemes de pagaments entre comerciants, com UnionPay i Mir, estan incrementant la seva popularitat més enllà de les fronteres d’aquests dos països.

La nova febre de l’or ens acosta al patró

No és cap secret que països fora de l’esfera occidental fa anys que estan comprant grans quantitats d’or, però potser no és tan conegut que bancs centrals d’altres estats estan fent el mateix. El valor refugi d’aquest metall preciós en temps de crisi està més que establert, però l’increment de l’interès en la compra d’or transcendeix la preocupació per la bombolla del deute sobirà dels estats o una inflació desbocada.

Com es va veure el mes passat des de Rússia, també pot servir per estabilitzar un sistema monetari segons el qual el valor de les divises estigui sostingut per la seva convertibilitat a l’or. El que es coneix com el “patró or”. Així, doncs, el Govern rus va anunciar la convertibilitat, temporal, del ruble a l’or a un preu fix, la qual cosa va estabilitzar el valor del ruble, recuperant-se de la caiguda davant del dòlar.

Tanmateix, està per veure quina estratègia final es vol seguir i les conseqüències pel sistema monetari internacional. L’anunci per part del Govern rus que països que apliquessin les sancions imposades pels Estats Units haurien de comprar petroli i gas natural pagant en rubles o en or podria provocar que gran part del comerç mundial d’energia s’allunyi del dòlar, trencant l’statu quo establert.

Encara que, com va informar el ministre de Finances rus, Antón Siluanov, les sancions occidentals han congelat la meitat de les reserves de divises i d’or del país, prop de 300.000 milions de dòlars, Rússia segueix sent el segon productor d’or mundial, després de la Xina, i en té reserves per un valor de 140.000 milions de dòlars. La dificultat intrínseca de fer un seguiment de les compres o vendes fetes amb metalls preciosos posa en dubte l’efectivitat de les sancions.

La viabilitat que Rússia mantingui el ruble lligat a l’or està estretament relacionada amb la demanda d’energia russa. La interdependència amb països de la Unió Europea minvarà, tot i que països com Hongria i Alemanya ja han anunciat que seguiran comprant gas a Rússia pagant en rubles, o euros convertits a rubles, a través del compte bancari de Gazprom. 

Tanmateix, tenint en compte la multipolaritat del poder global i la resposta de la comunitat internacional (real), no es pot subestimar l’habilitat de Moscou per fer un moviment guanyador en aquesta partida de joc d’escacs geopolític internacional.

Si vols descobrir la millor opció per protegir els teus estalvis, entra a Preciosos 11Onze. T’ajudarem a comprar al millor preu el valor refugi per excel·lència: l’or físic.

El món evoluciona constantment, però la informació no sempre es mou al mateix ritme. Viquipèdia recull aquesta necessitat i en fa la seva fortalesa: tot el que necessites saber, ho tens a un clic. En parlem amb Pau Colominas, viquipedista i un dels responsables de xarxes socials d’aquesta enciclopèdia en llengua catalana.

En un món on tot avança a un ritme accelerat, mantenir la informació actualitzada al moment és pràcticament un luxe exclusiu de les xarxes socials. Amb un filtre d’objectivitat (en més o menys mesura) i sota codis deontològics, s’hi sumen els mitjans de comunicació  per explicar els esdeveniments diaris que succeeixen arreu. Però, on queda recollida tota aquesta informació? Siguin fets, persones, conceptes o dates, l’abast d’informació des d’internet és tan complexa que arriba a ser boirosa i, fins i tot, poc fiable.

En un nou episodi de Persones, parlem amb Pau Colominas sobre la Viquipèdia, una enciclopèdia lliure on un gran gruix de voluntaris recullen i difonen tota mena de continguts en la nostra llengua. Tot el que trobaríem en una enciclopèdia de paper, hi és. Amb un matís important: la informació es pot actualitzar al moment. Una fita que només es pot aconseguir gràcies a la digitalització i a l’esforç de centenars de viquipedistes que dediquen temps a difondre coneixement en català per a la comunitat catalana i internacional.

Cerques en català i de qualitat

Pau Colominas posa sobre la taula una dada crucial: “el català fou la segona llengua en penjar continguts a la plataforma, per darrere de l’anglès”. Des d’aleshores, la creació de continguts en la nostra llengua ha anat en augment, fins a arribar als 700.000 articles que trobem actualment. L’impacte de la nostra llengua a la plataforma és rellevant, i Colominas destaca especialment la qualitat d’aquest contingut, que sovint, comenta, “és superior al d’altres llengües i tot”. 

El focus del problema, però, es manté a l’hora de fer les cerques, i ens remarca que “fins i tot els catalans nadius solen fer cerques a internet en llengua castellana”. Entre els motius, Colominas identifica la configuració dels ordinadors i cercadors, i l’imaginari de temps passats en què la presència del català a internet era baix i amb continguts de menys qualitat.

La implicació de tota una comunitat per a difondre coneixement

Un gran equip de voluntaris fa possible que la missió de la Viquipèdia arribi a bon port. Ens explica Colominas que no fa falta ser un erudit en cap de les matèries sinó tenir la voluntat de dedicar-hi temps. Remarca que la difusió de coneixement no parteix del contingut sinó de les fonts: “la garantia de la Viquipèdia és la garantia de les fonts que fas servir”. 

Tota la informació que recull la Viquipèdia es caracteritza perquè ha estat publicada amb anterioritat, i això per si sol ja redueix el marge per a la inventiva. A més a més, un equip de viquipedistes com el Pau filtren i identifiquen qualsevol contingut que pugui atemptar contra persones o col·lectius o bé que pugui suposar un conflicte d’interessos.

11Onze és la comunitat fintech de Catalunya. Obre un compte descarregant la super app El Canut per Android i Apple. Uneix-te a la revolució!

La majoria de vegades aprenem sobre economia de forma autodidàctica. A l’escola no s’ensenyen prou conceptes financers. Per això, si vols que el teu fill o filla tingui coneixements en aquest camp, et recomanem cinc llibres per entendre el valor dels diners i de l’estalvi.

11Onze és la comunitat fintech de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android i Apple. Uneix-te a la revolució!