L'impacte dels Fons Next Generation a Catalunya

Segons dades oficials de la Generalitat, 52.461 beneficiaris han rebut finançament per un total de 5.390 milions d’euros procedents dels fons Next Generation. Més de la meitat dels fons distribuïts ha anat a parar a empreses, un 97% de les quals són pimes, que han rebut un 56% de l’import compromès fins ara.

 

El visor interactiu posat en marxa pel Departament d’Economia i Hisenda de la Generalitat s’actualitza periòdicament i permet consultar com s’han distribuït aquests recursos a Catalunya, en convocatòries, licitacions i concessions directes realitzades tant per la mateixa Generalitat com pel govern espanyol.

Aquesta eina mostra com dels 7.469,8 milions d’euros dels fons Next Generation assignats a Catalunya,  ja se n’han repartit 5.390 milions entre 52.461 beneficiaris entre empreses, corporacions locals, centres de recerca, entitats sense ànim de lucre, particulars i altres entitats del sector públic. D’aquests, més de la meitat han anat a parar a empreses, un 97% de les quals són pimes, que han rebut un 56% dels recursos al tancament del febrer de 2024.

La major part dels recursos s’han adjudicat al sector empresarial. Concretament, 2.748,4 milions (un 51% del total) han anat a parar a 12.439 empreses, mentre que 663 corporacions locals han rebut 1.087,5 milions (un 20%) a través de convocatòries de subvencions i concessions directes. Així mateix, 237 centres de recerca i/o formació han estat beneficiaris amb 984,7 milions (un 18%) i 976 entitats sense ànim de lucre i del tercer sector han rebut 270,9 milions (un 5%). A més, 169,3 milions (un 3%) han anat a parar a 38.021 particulars i 123 milions (un 2%) s’han distribuït entre 125 altres entitats del sector públic.

 

Sostenibilitat, transició energètica i noves tecnologies

Quant als sectors on s’han destinat dels fons, destaquen els projectes relacionats amb els vehicles elèctrics, com la construcció d’una planta de producció de l’empresa sud-coreana Lotte Energy Materials a Mont-roig del Camp per a fabricar làmines de coure, component clau en les bateries dels cotxes elèctrics. Una nova línia d’assemblatge de Seat a Martorell, així com un servei de subscripció de bateries i la xarxa d’estacions de recàrrega de Silence, o la bateria de càrrega ultra-ràpida que fabricarà Bold Valuable Technology, entre altres.

Per altra banda, una part dels fons també van a parar a empreses com Openchip & Software Technologies, Lhyfe Hidrogeno i Bunge Ibèrica, i serviran per construir infraestructures per a processadors avançats i semiconductors, per desenvolupar projectes d’hidrogen verd o per finançar propostes vinculades al PERTE Agroalimentari, com l’enfortiment industrial, l’acceleració de la sostenibilitat i la competitivitat de la cadena de valor de la proteïna alternativa. Addicionalment, Alier, La Farga YourCopperSolutions i Ametller Origen Obradors han rebut ajuts per al foment de l’economia circular.

Els fons europeus també han arribat a les entitats sense ànim de lucre, que inclouen les entitats del tercer sector, entre les quals s’han repartit 268 milions. En destaquen la Fundació Jaume Bofill, amb més de 16 milions, i la Fundació Agropecuària de Guissona, amb més d’11 milions; seguides de la Fundació la Muntanyeta, amb 7 milions, i la Fundació Catalana de l’Esplai, amb més de 6 milions. L’Associació Dincat, el Clúster de Fotònica i Òptica (SECPHO), la Fundació Sociosanitària i Social Santa Tecla, i la Fundació Santa Teresa del Vendrell han rebut més de 5 milions cadascuna.

 

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

11Check

11Onze Check

6min lectura

La banca es queixa. Té raó?

Les grans empreses i els ajuts europeus

1min lectura

La UE enviarà 140.000 milions d’euros a Espanya...

Economia

La polèmica gestió dels fons Next Generation

4min lectura

Mentre el Govern central presumeix d’una gestió...



El voltor és un ocell rapinyaire que s’alimenta principalment de carronya. Un terme que també serveix com a una declaració d’intencions a l’hora de definir un tipus de fons d’inversió que adquireix deute d’empreses o Estats a punt de fer fallida. Laura Bunyol, agent d’11Onze, ens explica l’origen dels fons voltor i de qui hi ha al seu darrere.

 

Els fons voltor són fons d’inversió d’alt risc que tenen com a objectiu comprar títols de deute, públics i privats, d’empreses o de països que tenen la seva solvència seriosament compromesa. A diferència de les aus carronyeres que els hi donen nom, aquests fons no exerceixen una tasca sanitària imprescindible i beneficiosa, més aviat el contrari, de fet, han estat catalogats com a usura moderna i una amenaça pels drets humans.

El seu model de negoci es basa a comprar actius al menor preu possible i, a curt o mitjà termini, vendre’ls a altres inversors per aconseguir altes rendibilitats. Fins aquí tot sembla un concepte d’inversió perfectament normal i lògic. Ara bé, a qui se li compren aquests actius tan bé de preu? I qui en paga les conseqüències?

Quan les males pràctiques són legals

Com explica Bunyol, “el 2008 l’Estat va crear el ‘banc dolent, FROB, per absorbir els actius deteriorats dels bancs”, és a dir, l’Estat va comprar els actius tòxics dels bancs amb diners públics, per després vendre’ls a preu de saldo, entre un 20% i un 30% del seu valor nominal, als anomenats fons voltor.

Per altra banda, en mig de la crisi immobiliària espanyola, els fons voltor es van focalitzar en comprar de forma massiva crèdits hipotecaris a bancs. Després de pressionar a deutors que no podien assumir el deute, aquests fons procedien a denunciar i posteriorment iniciar el procés d’execució hipotecària. 

Una pràctica que no sempre era possible perquè molts d’aquests actius immobiliaris eren pisos de protecció oficial que no es podien reconvertir. Per tant, les gestores d’aquests fons van optar per canviar els contractes de lloguer “per tal de duplicar el preu original dels lloguers”, asfixiant als arrendataris, apunta l’agent d’11Onze.

 

Si vols descobrir la millor opció per protegir els teus estalvis, entra a Preciosos 11Onze. T’ajudarem a comprar al millor preu el valor refugi per excel·lència: l’or físic.

Si t'ha agradat aquesta notícia, et recomanem:

Finances

Dret de retracte

4min lectura

T'expliquem per què és tan difícil d’exercir en cas d’impagament de la hipoteca.

Finances

Assessorament financer

5min lectura

Només un 13% dels clients reben un assessorament financer ajustat a les seves necessitats.

Invertir

Lloguer o compra

5min lectura

Què ens convé més, comprar o llogar? Quina opció ens beneficia més?



La notícia que Aràbia Saudita ha decidit no renovar un suposat acord amb els Estats Units que l’obligava a vendre el seu petroli en dòlars s’ha fet viral a les xarxes i a la premsa alternativa, suscitant debats sobre el possible declivi del dòlar com a moneda de reserva mundial, mentre experts dels mitjans generalistes la titllaven de notícia falsa. 

 

La informació que es va fer viral a les xarxes i que va ser repetida per alguns mitjans informatius la setmana passada apuntava que el 9 de juny de 2024 l’Aràbia Saudita no havia renovat el seu acord de 50 anys sobre el petrodòlar amb els Estats Units, segons el qual, estava obligada a vendre el seu petroli exclusivament en dòlars estatunidencs i invertir els seus excedents en bons del Tresor estatunidenc.

El debat s’ha centrat en el fet que aquest desenvolupament pot accelerar la tendència a la desdolarització, segons la qual els països busquen reduir la seva dependència del dòlar estatunidenc. Per tant, debilitant encara més l’hegemonia del dòlar com a moneda de reserva mundial i accelerant el seu declivi.

La premsa generalista simplement va ignorar la notícia o la va qualificar de “fake news”, citant experts com, Paul Donovan, economista cap d’UBS Global Wealth Management, que afirmaven que mai va existir un acord formal que exigís a l’Aràbia Saudita fixar el preu del seu cru en dòlars. De fet, segons explicava Donovan, després que se signés l’acord de cooperació econòmica conjunta de 1974, l’Aràbia Saudita va continuar acceptant altres divises, com ara la lliura esterlina, i no va ser fins a finals d’aquell mateix any quan el Regne va deixar d’acceptar la lliura com a pagament.

Tanmateix, també han sortit a la llum declaracions donant credibilitat al suposat acord: “Des dels anys setanta, els Estats Units han estat pressionant a l’Aràbia Saudita perquè vengui el seu cru en dòlars amb la finalitat de protegir l’estatus del dòlar i exigint a l’Aràbia Saudita que compri bons i armes estatunidenques”, afirmava Shigeto Kondo, investigador principal del Centre JIME de l’Institut d’Economia Energètica del Japó.

 

Repassem una mica d’història

L’estatus del dòlar com a moneda de reserva mundial precedeix la creació de la petrodivisa coneguda com el petrodòlar, bàsicament, els ingressos per exportacions de petroli denominats en dòlars estatunidencs. Dit això, no podem obviar els fluxos financers, coneguts com a reciclatge de petrodòlars, segons els quals, els diners que els països occidentals gasten en comprar petroli acaben tornant en gran part a l’economia dels Estats Units a través d’inversions financeres o la compra de deute per part dels productors d’energia.

És cert que aquest patró de divisa establert el 1973 no neix d’un contracte ni d’un tractat, però sí d’un acord, diguem-li implícit, inicialment entre els Estats Units i l’Aràbia Saudita que més tard s’ampliaria a altres països de l’OPEP, segons el qual els països productors de petroli es comprometien a vendre el seu petroli en dòlars a canvi de rebre protecció del soci americà i de reinvertir el superàvit de les exportacions de petroli en comprar armament i deute dels Estats Units a través de Bons del Tresor. 

Dit d’altra manera, després d’una crisi petroliera que va posar en qüestió el futur del dòlar com a moneda de reserva, sobretot després que França, Alemanya i altres països liquidessin les seves reserves en dòlars, l’exèrcit dels Estats Units es va convertir en una força militar mercenària dels règims teocràtics del Golf Pèrsic a canvi d’assegurar que el dòlar continués sent la moneda preferida per a les compres de petroli a tot el món, perpetuant la seva demanda i el seu valor. 

Aquest reciclatge de petrodòlars crea una demanda de deute del país emissor quasi il·limitada, que permet als Estats Units imprimir gran quantitat de diners (deute) sense conseqüències. Encara més, qualsevol líder d’aquesta regió que s’ha oposat a vendre el seu petroli en la divisa americana —com van fer Saddam Hussein i Muammar al-Ghadafi— ha estat considerat una amenaça directa al petrodòlar, és a dir, a l’hegemonia dels Estats Units. A continuació, aquests països han estat intervinguts militarment, fet que, “casualment”, ha provocat que es reprengui la venda del seu petroli en dòlars.

 

La realitat d’un món multipolar

En última instància, és irrellevant si existia o no existia un acord formal entre els dos països que concretés l’ús de la divisa estatunidenca en la compravenda de petroli. El context geopolític i econòmic mundial en els anys setanta era molt diferent de l’actual. El dòlar s’havia perfilat com a la moneda de reserva “de facto” abans que es firmés cap acord i no hi havia cap alternativa real. 

Avui, però, ens trobem en el context d’un món multipolar que està esperonant un reequilibri necessari i inevitable de l’ordre mundial i que no requereix l’expiració d’un acord de fa cinquanta anys. Al Fòrum de Davos de 2023, el ministre de Finances de l’Aràbia Saudita, Mohammed Al-Jadaan, anunciava que el regne estava obert a acceptar monedes locals per al comerç de petroli i reafirmava la seva decisió en la visita a l’Índia el passat mes de setembre. Les vendes de cru en altres monedes ja no són cap novetat.

Durant les últimes dues dècades, el dòlar ha passat de representar més del 70% de les reserves oficials globals al  58% actual, segons dades de l’FMI. Això no vol dir que, ni de bon tros, estigui en perill imminent de perdre el seu estatus com a divisa mundial, però és innegable que la seva supremacia com a divisa comercial i l’hegemonia que li atorga als Estats Units estan sent erosionades any rere any i tenen els dies comptats.

 

Si vols descobrir la millor opció per protegir els teus estalvis, entra a Preciosos 11Onze. T’ajudarem a comprar al millor preu el valor refugi per excel·lència: l’or físic.

Si t'ha agradat aquest article, et recomanem:

Economia

Estats Units: primer productor de petroli mundial

4min lectura

L’escenari geopolític afavoreix el negoci dels americans,...

Economia

Desdolarització: una tendència a l’alça

4min lectura

L’hegemonia del dòlar com a moneda de referència en...

Economia

La desdolarització dispara les compres d’or

4min lectura

Els bancs centrals compren quantitats rècord d’or...



A 11Onze ens hem engrescat i hem recopilat alguns dels llibres que s’han escrit en català sobre l’avarícia. Com s’ha construït aquesta mala fama que diu que els catalans tenim un desig excessiu d’adquirir riqueses per guardar-les?

 

A través de tots aquests personatges avars, patètics, miserables i egòlatres, els escriptors catalans han retratat, no només la gasiveria de la burgesia catalana i la mesquinesa del ‘lumpen’ que malda per sobreviure, sinó la societat del seu temps en el seu conjunt, tan patològicament malalta com tots aquells que l’habiten. 

  • L’escanyapobres’ (1884), de Narcís Oller. L’escriptor Narcís Oller (1846-1930) ha deixat a la literatura catalana algunes obres mestres. A ‘L’escanyapobres’, que sovint és lectura obligatòria de batxillerat, abandona el romanticisme i se submergeix de ple en el realisme i el naturalisme. La novel·la narra les desventures de l’Oleguer, l’avar que viu a la masia de la Coma i que, per culpa del seu caràcter esquerp, es baralla amb tots els pagesos de la contrada. Oleguer sempre mostra dues cares: de cara enfora, l’home treballador que manté la masia; però, de cara endins, l’home obsessionat amb els diners que humilia els seus subalterns. A banda de ‘L’escanyapobres’, és obligatori esmentar La febre d’or (1890-1892), perquè és la gran novel·la de la Barcelona del segle XIX, on la burgesia creix sense aturador gràcies a una especulació malsana. L’obra és un retrat d’un moment crucial de la història de Catalunya.
  • Terra Baixa’ (1897), d’Àngel Guimerà. A Catalunya, sobretot durant les primeres dècades del segle XX, hem estat molt dels drames rurals i l’obra teatral d’Àngel Guimerà (1845-1924) és possiblement la que millor ho exemplifica. ‘Terra baixa’ mostra de forma descarnada el conflicte entre les imaginàries terra alta i terra baixa. A partir d’una història d’amor possessiva, el drama tracta les misèries de la vida al camp, les penúries de les llars catalanes de l’època i l’estructura jeràrquica de les societats rurals.
  • Drames rurals’ (1904), de Víctor Català. També narra els drames rurals de la Catalunya de principis de segle XX la nostra Víctor Català (1869-1966), el pseudònim amb què va publicar Caterina Albert. Club Editor recopila en tres volums els contes d’aquesta gran autora catalana, que representa amb una sensibilitat sense precedents la cara més fosca de la vida rural, i que sovint s’acarnissa amb les dones.
  • La Xava’ (1905), de Juli Vallmitjana. Rescatat de l’oblit no fa massa, l’escriptor Juli Vallmitjana (1873-1937) va retratar els ambients més pobres de la Barcelona de principis del segle XX. A ‘La Xava’, com també fa a ‘La ciutat vella’, mostra la parla del carrer als barris de sota de Montjuïc, la lluita descarnada per sobreviure i com els senyorets de Barcelona, avars i narcisistes, feien servir la pobresa més negra per construir la seva bohèmia d’or. Les seves obres, plenes d’històries petites, narren també els grans esdeveniments col·lectius de l’època, i el combat de les classes proletàries i la burgesia.
  • L’auca del senyor Esteve’ (1907), de Santiago Rusiñol. L’obra de Rusiñol (1861-1931), també de principis del segle XX, narra la confrontació i la reconciliació entre el senyor Esteve, un comerciant arquetípic de la petita burgesia, i el seu fill, un artista modernista que no vol heretar el negoci familiar. L’obra va resseguint la vida del protagonista, un home prudent i pràctic, que ja de petit vol dedicar-se exclusivament a la seva botiga de vetes i fils, La Puntual, i que es casa amb Tomaseta, una dona del mateix tarannà. De fons, s’hi endevina Barcelona com una ciutat en procés de modernització.
  • Vida Privada’ (1932), de Josep Maria de Sagarra. Després d’anys de prosperitat de la burgesia catalana a costa de l’explotació dels més pobres, qui narra com ningú la seva decadència és Sagarra (1894-1961). Ho fa a través de la història familiar dels Lloberola, que veu com s’esvaiex tot el seu patrimoni en mans dels més joves de la casa. Sagarra retrata amb ironia el procés de degradació social i moral de la família i fa un retrat de l’alta i la baixa societat, a través de les reunions en salons, sales de juntes i bordells. De Sagarra també cal esmentar altres obres seves, com ‘La rambla de les floristes’ (1935), ‘El cafè de la Marina’ (1933) o ‘L’hostal de la Glòria’ (1931), perquè fan un retrat calidoscòpic dels avars i els miserables que poblen la història de Catalunya del segle XX.
  • El carrer de les Camèlies’ (1966), de Mercè Rodoreda. Qui retrata els anys de la Guerra Civil i la postguerra és Rodorera (1908-1983) a ‘El carrer de les Camèlies’. La novel·la ressegueix la vida de Cecília, una supervivent, que comença la seva vida miserable a La Rambla. Després, viu engabiada en un pis de l’Eixample i acaba venent-se en unes barraques del Carmel. Rodoreda retrata una societat consumida per l’avarícia dels anys anteriors, un viatge a la fosca. Aquesta tristor grisa serà una constant en les obres de Rodoreda, com ara a ‘Aloma’ (1936) o a la famosa ‘La plaça del diamant’ (1962). També retrà comptes amb el passat a la novel·la ‘Mirall trencat’ (1974), un retrat de la decadència burgesa a l’estil de Sagarra. 
  • Feliçment soc una dona’ (1969), de Maria Aurèlia de Capmany. Com ho fa Rodoreda a ‘El carrer de les Camèlies’, Capmany (1918-1991) retrata la societat del seu temps a través del personatge de la Carola, que ha viscut intensament i ha estat víctima dels clarobscurs d’una ciutat avara que creix de manera desordenada. La protagonista enceta, al principi, un viatge a la recerca de la felicitat, però agafa el camí equivocat que li farà perdre tota la innocència. Capmany també retrata aquesta ciutat vençuda pels anys avars a ‘Betúlia’ (1974).
  • Benzina’ (1983), de Quim Monzó. L’efervescència avariciosa dels feliços anys vuitanta del segle XX la retrata Monzó a través de la història de l’Heribert. El personatge, que ha triomfat al món de l’art després d’una conquesta àrdua, viu una vida condescendent i avorrida fins que s’adona que els seus amors l’enganyen amb homes extravagants.
  • El cau del conill’ (2011), de Cristian Segura. Ja al segle XXI, Segura retrata la plàcida existència de l’empresari Amadeu Conill: les partides de tenis al migdia, les demostracions de popularitat a la tribuna del Barça, els vermuts al Turó Park o les tardes de compres a l’Illa Diagonal. ‘El cau del conill’ relata les tribulacions d’un prohom de la burgesia barcelonina en caiguda lliure i el relleu generacional d’una classe social en una decadència feliçment aconseguida en ple món globalitzat.
  • Tsunami’ (2020), d’Albert Pijuan. Finalment, hi trobem els tres cosins de Pijuan, fills dels tres germans fundadors d’un grup turístic amb hotels arreu del món. Als divuit anys, gaudeixen com mai i com ningú durant la inauguració del nou hotel a Sri Lanka: festes, alcohol, submarinisme, paisatges exòtics, luxe asiàtic… Però les coses canviaran dràsticament quan una alerta de tsunami s’escampa per tots els racons de l’oceà Índic.

11Onze és la comunitat fintech de Catalunya. Obre un compte descarregant la super app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

Si t'ha agradat aquesta notícia, et recomanem:

Cultura

Llibres per a viatjar sense sortir de casa

5min lectura

La pandèmia ens ha pres la llibertat de viatjar físicament

Cultura

Desencontres històrics Catalunya-Espanya

10min lectura

L’economia ha estat una de les grans protagonistes de la

Cultura

Llibres imprescindibles per a aquest estiu

3min lectura

Planejar les vacances, fer la maleta i agafar un llibre.



L’hegemonia del dòlar com a moneda de referència en el comerç global i com a instrument de liquiditat monetària ha atorgat poder i privilegis als EUA durant dècades, però els últims anys s’ha evidenciat un procés pel qual un nombre creixent de països estan desvinculant les seves economies d’aquesta dependència del dòlar. Analitzem els motius que hi ha darrere la desdolarització.

 

El passat 15 d’agost es van complir 50 anys d’ençà que el president Richard Nixon va reunir el seu equip a Camp David per anunciar que suspenia la convertibilitat del dòlar amb l’or. Va ser el principi del final dels Acords de Bretton Woods, fet efectiu l’any següent quan Nixon ho va formalitzar com a una decisió permanent. 

El dòlar va passar de ser una moneda que basava el seu valor en l’existència d’una contrapartida en or, a ser una moneda fiduciària, diners fiats, amb un valor que deriva de la relació entre l’oferta i la demanda i l’estabilitat del govern emissor. Un valor que, a diferència de la moneda garantida, està basat en la fe de la gent en la moneda, i que corre el risc de perdre aquest valor a causa de la inflació, o fins i tot esdevenir inoperant en cas d’hiperinflació.

Un nou marc monetari que va substituir el valor intrínsec atorgat per la demanda d’or, principalment del sector de la joieria, per la creació del sistema de petrodòlar, ergo establint el dòlar com a, de facto, moneda de transacció del petroli, i forçant qualsevol país que volgués comprar petroli, a convertir la seva moneda en dòlars. Un sistema que crea excedents de dòlars que han de ser reciclats, en gran part, invertint en la compra de bons i lletres del tresor del govern nord-americà, i conseqüentment creant una demanda de deute del país emissor quasi il·limitada, que permet als EUA imprimir gran quantitat de diners sense conseqüències. El que ve a ser una targeta black governamental.

Abusant d’una posició de privilegi

Aquesta demanda de dòlars atorga als EUA la capacitat d’assumir un deute perpetu gràcies al fet que els dèficits de compte corrent no són un problema, degut a la facilitat per refinançar amb la seguretat que els inversors seguiran comprant uns actius que es consideren segurs.

A més a més, el control que els EUA tenen del Fons Monetari Internacional (FMI) i del Banc Mundial (BM), dos organismes nascuts de l’Acord de Bretton Woods, així com de SWIFT (Society for Worldwide Interbank Financial Telecommunication), sumat a l’hegemonia del petrodòlar, els hi confereixen un poder de negociació, intimidació i càstig que és sovint utilitzat per interessos econòmics propis i a costes dels interessos d’altres països.

L’extensa aplicació de sancions econòmiques per part d’administracions americanes, especialment sota el mandat de Trump, no només contra països considerats enemics dels interessos dels EUA, sinó també a països aliats que es neguen obeir les ordres provinents de Washington, està provocant que molts estats no només qüestionin aquesta hegemonia, sinó que prenguin mesures per crear un sistema financer multilateral per tal de blindar les seves economies.

 

Rússia i la Xina es desmarquen del dòlar

Durant la passada dècada, Rússia i la Xina han iniciat programes i firmat acords de desdolarització per protegir i blindar les seves economies davant les sancions del govern dels EUA i el Fons Monetari Internacional (FMI). L’any 2020, menys de la meitat de les transaccions comercials bilaterals entre aquests dos països es van fer amb dòlars, i aquest any Rússia ha anunciat que tots els seus Fons Nacionals d’Inversió deixaran el dòlar, per denominacions en euro o or.

No és d’estranyar que altres països com Veneçuela, Turquia, Pakistan o Iran també estiguin en procés de desdolarització, però potser no era tan previsible que la Unió Europea signés acords comercials similars i promogués, com aquests països, la seva pròpia moneda digital per tal de diversificar les seves opcions i disminuir el risc davant d’un possible canvi de paradigma.

El dòlar no està en perill de perdre el seu estatus com a divisa mundial, però la seva supremacia com a divisa comercial, i com a eina de negociació, pot ser seriosament erosionada si els EUA continuen abusant de la seva posició de poder.

 

Si vols descobrir la millor opció per protegir els teus estalvis, entra a Preciosos 11Onze. T’ajudarem a comprar al millor preu el valor refugi per excel·lència: l’or físic.

Si t'ha agradat aquesta notícia, et recomanem:

Desdolarització de l’economia

1min lectura

Una breu explicació sobre la desdolarització de l’economia

Economia

L’euro digital, el final dels diners físics?

4min lectura

Els diners digitals han arribat per quedar-se encara que per a

Invertir

Les criptomonedes en 5 idees clau

6min lectura

Les monedes digitals són cada cop més habituals, però encara



Tots estem familiaritzats amb els conceptes bàsics de les assegurances. Però, saps com funciona aquest sector, quina és la seva regulació i d’on provenen els seus beneficis?

 

Les assegurances no són més que eines financeres que permeten cobrir determinats riscos. Ho fan des de fa milers d’anys. El Codi de Hammurabi, un compendi de lleis de l’antiga Babilònia, ja regulava els préstecs a risc de mar, que feien possible a prestadors i naviliers compartir els riscos i els beneficis del comerç marítim.

A tots ens sonen més o menys els conceptes bàsics de les assegurances. Una pòlissa no és més que un contracte entre l’assegurat i la companyia d’assegurances mitjançant la qual, a canvi d’una prima (preu de l’assegurança), l’entitat asseguradora es compromet a indemnitzar per un mal produït o a satisfer un capital, renda o una altra prestació en cas de produir-se un sinistre contemplat en les cobertures d’aquest contracte.

Tots els detalls de la cobertura de l’assegurança i altres condicions estan recollits en la pòlissa, que estableix els drets i obligacions de totes dues parts. El prenedor, que és la persona o empresa que contracta el segur i paga la prima; l’assegurat, que és qui està exposat al risc cobert per l’assegurança, i el beneficiari, que és qui té dret a rebre la contraprestació convinguda en la pòlissa, poden coincidir o ser diferents persones o entitats.

És probable que aquests conceptes ens resultin familiars. Però, sabem com funciona el sector assegurador? Repassem com es regula i d’on provenen els seus beneficis.

 

El marc regulador

Existeixen diferents tipus d’entitats asseguradores en funció de la seva constitució jurídica: societats anònimes, mútues, cooperatives i mutualitats de previsió social. A més, cadascuna d’elles pot operar en un o en múltiples àmbits (automòbil, llar, responsabilitat civil…), però sempre requereixen l’autorització de l’organisme regulador.

Per garantir el correcte funcionament del sector, estan regulats tant les característiques com el funcionament d’aquestes entitats, establint límits a la seva activitat i imposant uns mínims de solvència o una certa formació per als seus empleats.

L’1 de gener de 2016 va entrar en vigor Solvència II, la directiva europea per la qual totes les asseguradores europees estimen la seva solidesa financera de la mateixa manera. Aquesta directiva obliga a calcular la quantitat de recursos que ha de tenir un assegurador per afrontar possibles escenaris negatius relacionats amb el negoci (que hi hagi més contratemps de l’esperat o que les indemnitzacions siguin de major import), amb les inversions (una caiguda de la Borsa, per exemple) o d’altres tipus. L’assegurador ha de tenir fons propis suficients com per a cobrir aquest eventual forat.

Solvència II se sustenta en tres pilars. El primer determina els recursos propis mínims requerits a cada asseguradora en funció dels riscos assumits. El segon planteja la valoració qualitativa dels riscos, que són identificats, mesurats, monitorats i administrats segons l’exposició al risc de cada companyia, i estableix un control intern d’aquests riscos a través del govern corporatiu per millorar l’eficiència i la rendibilitat de les entitats. El tercer pilar busca una major transparència de les empreses asseguradores gràcies als informes periòdics que han de presentar.

Aquesta directiva europea es complementa amb la Llei d’ordenació, supervisió i solvència de les entitats asseguradores i reasseguradores, que regula el sector en l’Estat espanyol.

 

Una primera font d’ingressos

Segons dades del Fons Monetari Internacional, el volum de primes emeses en el món arribava l’any 2016 als 24 bilions d’euros, dels quals el 85% pertanyien a assegurances de vida.

En el cas de les assegurances de vida, el principal canal de comercialització és el bancari, amb una quota de mercat una mica superior al 70%, mentre que els agents i corredors d’assegurances presenten una quota de mercat lleugerament per sobre del 20%.

En canvi, la resta d’assegurances es comercialitzen principalment a través d’agents i corredors d’assegurances, els qui aconsegueixen una quota de mercat del 60% aproximadament, seguits per la venda directa (19%) i el canal bancari (13%).

Una primera via per la qual les companyies d’assegurances guanyen diners és avaluant acuradament el risc de cadascuna d’aquestes pòlisses perquè els ingressos per primes superin a les reclamacions que hagin d’abonar.

 

La veritable naturalesa del negoci

No obstant això, les asseguradores són sobretot gestores dels recursos que els seus clients els confien a través de les primes, ja que utilitzen part d’aquests ingressos per invertir. De fet, es calcula que el 12% dels actius mundials estan en mans de companyies d’assegurances.

Això sí, a partir de la gran crisi financera, la legislació estableix uns límits prudencials estrictes a l’hora d’invertir. Fins l’any 2007, el sector assegurador va viure un idíl·lic període de tranquil·litat. Però la gran crisi financera, que es va emportar per davant al gegant de les assegurances nord-americà AIG, va aflorar l’estreta relació de les asseguradores amb les entitats bancàries, tant per la participació en el seu capital social com en les seves emissions de renda fixa i variable.

Segons Unespa, que aglutina a prop de 200 asseguradores de l’Estat espanyol, aquestes inverteixen principalment en deute públic i, en menor mesura, en fons i accions privades: per cada euro invertit en aquests últims, es dediquen sis al deute públic. A més, aquesta associació aclareix que, en èpoques de bonança econòmica “les asseguradores han arribat a tenir una capacitat d’inversió equivalent al 2 % del PIB”.

 

Les reassegurances, un negoci en auge

Una tercera via d’ingressos són les reassegurances. Es tracta d’acords mitjançant els quals un assegurador, denominat cedent, transfereix a un altre assegurador, denominat reassegurador, la totalitat o una part dels seus riscos a canvi d’una part de la prima. Això permet al cedent protegir-se de grans pèrdues potencials en situacions d’excessiva exposició.

El canvi climàtic i la pandèmia de COVID-19 estan impulsant aquesta àrea de negoci, el volum del qual s’espera que superi els 500.000 milions d’euros l’any 2025.

 

Grans canvis en l’horitzó

Molts senyals indiquen que el sector assegurador es prepara per a una època de canvis transcendentals. En aquest sentit, s’espera que es formin ecosistemes en els quals proveïdors de diferents indústries interactuaran per crear valor a partir de dades compartides. Per tant, no es vendran tant productes i serveis aïllats com experiències creades gràcies a una multitud d’actors.

El 67% dels líders del sector assegurador consideren que els models de negoci actuals seran irrecognoscibles en els pròxims cinc anys i que aquests ecosistemes seran el principal agent de canvi, segons dades d’Accenture Research. A més, el 58% de les companyies asseguradores asseguren buscar ja de manera activa ecosistemes en els quals integrar-se i tres de cada quatre preveuen que almenys la meitat dels seus beneficis procediran d’aquests ecosistemes en els pròxims cinc anys.

 

Si vols conèixer una assegurança justa per a la teva llar i per a la societat, descobreix 11Onze Segurs.

Si t'ha agradat aquest article, et recomanem:

Finances

Podem prescindir de les assegurances?

3min lectura

Molta gent té recances a l’hora de contractar una assegurança.

Management

Assegurança de la llar

4min lectura

Contractar una assegurança de la llar és essencial per protegir-nos.

Management

Punts a revisar en una assegurança

6min lectura

Has revisat les cobertures de l’assegurança de la llar?



Els múltiples rescats bancaris que van tenir lloc durant la crisi financera del 2008 ens van familiaritzar amb el concepte del “bailout”, un mecanisme segons el qual un govern utilitza diners públics per rescatar entitats financeres. Tanmateix, hi ha una altra opció menys coneguda on els accionistes, creditors i dipositants es poden fer càrrec de les pèrdues de l’entitat.

 

La gran banca s’ha acostumat a jugar a la ruleta russa amb diners que no són seus. Si el negoci va bé, es queda els beneficis, mentre que si va malament se socialitzen les pèrdues a càrrec del contribuent. Es tracta d’un fenomen globalitzat que s’ha anat repetint al llarg del temps i es va fer evident amb els múltiples rescats bancaris i reestructuració del sector financer que van tenir lloc durant la crisi financera del 2008.

Així doncs, per a evitar el col·lapse del sistema bancari, la primera opció a molts països va ser rescatar entitats en dificultats mitjançant un bailout, o dit d’altra manera, amb els diners dels contribuents, els quals es feien càrrec dels números vermells causats per la irresponsable gestió financera dels equips directius de les entitats en fallida.

En el cas d’Espanya, els principals organismes internacionals estimen els costos del rescat bancari en el 6% del PIB. Es van injectar més de 64.000 milions d’euros en diners públics als bancs, gran part dels quals ja es donen per perduts després que els bancs només n’hagin retornat una quantitat ínfima als contribuents.

 

Rescat extern vs. recapitalització interna

Els dos models bàsics de rescats utilitzats actualment pel sistema financer són el bailout o rescat extern i el bail-in o recapitalització interna. Mentre que en un bailout l’estat, és a dir, la ciutadania en el seu conjunt, assumeix el cost de la recapitalització, en el cas d’un bail-in les pèrdues les assumeixen els accionistes, creditors i, en última instància, alguns dels dipositants, com va passar a Xipre el 2013. El concepte de la recapitalització interna es basa en la noció que si el banc necessita un reequilibri patrimonial, en primer lloc, haurà d’utilitzar el capital propi.

A la Unió Europea, des de gener de 2016, va entrar en vigor la normativa del sistema de rescat bail-in. Segons aquest mecanisme de resolució, els accionistes reben el primer cop com a propietaris de l’entitat. Si això no és suficient per a estabilitzar el banc, els creditors subordinats se’n fan càrrec. Els següents en la llista són els titulars de bons sèniors i, finalment, els dipositants no assegurats, és a dir, els que tenen més de 100.000 euros en els seus comptes, amb preferència dels dipòsits de grans empreses sobre els de famílies i pimes, mentre que els petits dipositants queden lliures d’afectació.

Per tant, es tracta d’un mecanisme pensat per reduir al mínim la possibilitat que els costos de la resolució d’una entitat inviable siguin assumits pels contribuents, al mateix temps que es garanteix que les entitats d’envergadura sistèmica siguin objecte de resolució sense posar en perill l’estabilitat financera.

 

En cas de bail-in o fallida, el banc o l’Estat es poden quedar els meus estalvis?

Sí, si tens més de 100.000 €. Si tens menys de 100.000 € quedaràs fora del bail-in i estaràs cobert pel Fons de Garantia de Dipòsits en cas de fallida. Aquest organisme garanteix la devolució dels diners de comptes d’estalvi, comptes corrents i dipòsits a termini fix. 

Recordem que el FGD garanteix 100.000 euros per dipositant i entitat. Per tant, per assegurar quantitats més elevades, convé tenir el capital repartit entre diferents entitats, sense sobrepassar en cap d’elles els 100.000 euros. Alternativament, si un compte amb 200.000 euros està a nom de dues persones, cadascuna d’elles tindria 100.000 euros assegurats.

Una altra opció és obrir un compte corrent en una fintech com 11Onze, que opera a través d’una Electronic Money Institution (EMI) i que, per llei, té l’obligació d’assegurar el 100% dels dipòsits dels seus clients en cas de fallida, independentment de l’import.

 

Hi ha algun exemple real de bail-in?

A Espanya, el 7 de juny de 2017, el Banco Popular va ser el primer banc espanyol rescatat mitjançant un bail-in sota el nou marc de la Unió Europea per a la resolució bancària. Els accionistes i tenidors de deute subordinat van perdre la seva inversió, i el banc va ser venut per un euro a Banco Santander, evitant així l’ús de diners públics. En aquest cas, els dipositants, encara que tinguessin més de 100.000 euros en estalvis, no van perdre els seus diners.

El rescat bancari que es va produir a Grècia el 2012 va comportar la liquidació del Laiki Bank i la reestructuració del Bank of Cyprus a través d’un bail-in. En aquest cas, els clients que tenien fins a 100.000 euros estalviats no van perdre els seus diners, però els grans dipositants van perdre una gran part dels seus estalvis o, en alguns casos, aquests diners van ser reconvertits en accions.

 

Si vols descobrir la millor opció per protegir els teus estalvis, entra a Preciosos 11Onze o fes un repàs als productes que 11Onze Recomana en el nostre Marketplace.

Si t'ha agradat aquesta notícia, et recomanem:

11Onze

Els fons de garantia són prou garantia?

4min lectura

Els experts en economia fa temps que avisen d’una realitat...

Finances

Serveix d’alguna cosa la supervisió bancària?

5min lectura

El cicle de crisis financeres de les últimes dècades ha...

Economia

El col·lapse bancari s’anunciarà un divendres

6min lectura

Un altre banc dels Estats Units ha fet fallida, els bancs...



L’encreuament daurat o Golden Cross és un indicador dins de l’anàlisi tècnica del trading que els inversors fan servir per a predir un canvi potencialment alcista d’un valor. Es produeix quan la mitjana mòbil a curt termini del preu d’un actiu s’eleva per sobre de la seva mitjana mòbil a llarg termini, cosa que s’ha donat recentment en el mercat de l’or.

 

A fi de prendre les millors decisions d’inversió en els mercats borsaris és fonamental entendre, identificar i predir l’evolució de les cotitzacions. En aquest context hi ha dues tècniques d’anàlisi contraposades, però que les podem fer servir de manera complementària a l’hora de decidir si comprem o venem certs actius.

Per una banda, tenim l’anàlisi fonamental que intenta calcular el valor real d’un actiu a través de l’estudi de les variables primàries d’una empresa, com el balanç de vendes i beneficis o el flux de caixa, que afecten el seu valor actual i futur, amb l’objectiu de saber si és una bona o mala inversió.

Per l’altra, l’anàlisi tècnica s’utilitza per predir quan comprar o vendre un valor en funció d’indicadors estadístics exposats en gràfics, assumint que un minuciós estudi dels mateixos ens ajudarà a pronosticar el seu futur valor. Concretament, estudia els moviments del mercat, observant la cotització de l’actiu i el volum borsari, utilitzant els mercats de futurs i les accions per determinar tendències alcistes o baixistes que complementin a l’anàlisi fonamental.

 

Mitjanes mòbils, línies de tendència i encreuaments

En els gràfics que es fan servir en l’anàlisi tècnica, una mitjana mòbil és un indicador tècnic que combina preus d’un actiu al llarg d’un període de temps establert, i els divideix entre el nombre de dades recollides per a donar una línia de tendència. Aquesta línia de tendència connecta una varietat de punts de dades que reflecteixen els màxims o mínims de preus en un període determinat.

Les mitjanes mòbils tenen la finalitat de suavitzar les fluctuacions dels preus, i així ajudar-nos a veure la tendència del valor o índex al llarg del temps, més enllà de les fluctuacions puntuals o insignificants. Una mitjana mòbil de cotitzacions es pot calcular a curt (10 dies) mitjà (50 o 100 dies) o llarg termini (150 o 200 dies), i pot ser simple (totes les dades es tracten de la mateixa manera quan es calcula la mitjana) o ponderada (es dona major pes a les dades més recents).

Es produeix un encreuament quan la línia del preu real d’un actiu o índex travessa la línia de predicció feta per la mitjana mòbil. En aquest cas es considera que hi ha un canvi de tendència, sigui baixista quan la creua cap avall o alcista quan la cotització la creua cap amunt.

 

L’encreuament daurat indica una tendència alcista

Quan una mitjana mòbil a curt termini creua per sobre d’una mitjana mòbil a llarg termini, s’anomena un encreuament daurat o Golden Cross, i es considera com un clar indicador que la tendència de l’índex és alcista, per tant, que els preus seguiran pujant. Està en contraposició a una Death Cross o encreuament de la mort, un encreuament per sota que indica un mercat baixista a llarg termini.

Els encreuaments daurats tenen tres etapes clau: primer es produeix una tendència baixista en el preu d’una acció que acaba tocant fons, seguida d’un encreuament de la mitjana mòbil més curta de l’acció sobre la seva mitjana mòbil més llarga, la qual cosa desencadena un canvi de tendència. Finalment, l’acció continua el seu ascens cap a preus més alts.

És el que s’ha vist recentment al mercat de l’or. Tot i que ha experimentat una lleu i puntual caiguda del seu valor després d’haver aconseguit nous màxims històrics, el metall daurat ha format un patró gràfic de Golden Cross, senyal que, segons afirmen alguns analistes, s’acosten més guanys i s’inicia un cicle prolongat a l’alça.

 

Protegeix-te de les crisis econòmiques amb el valor refugi per excel·lència: l’or. Si vols que els teus estalvis tinguin valor el dia de demà, Or Patrimoni.

Si t'ha agradat aquest article, et recomanem:

Economia

Per a un futur brillant, Or Patrimoni

4min lectura

La demanda d’or creix un 176% el primer trimestre de...

Els índexs borsaris

1min lectura

Què són els índexs borsaris i quina relació tenen amb...

Invertir

Or físic o or digital: quin escullo i per què?

3min lectura

Davant la situació excepcional en què ens trobem,...



Sembla obvi, però, per aprendre a administrar els nostres diners, és primordial, primer, que ens els hàgim guanyat. Aconseguir diversificar els nostres guanys és una estratègia que ens pot blindar enfront d’una possible recessió o d’un imprevist. A 11Onze recopilem tres consells bàsics per fer-ho.

 

En moments d’incertesa és clau saber respondre a: com estalviar, com fer créixer els estalvis i com controlar les despeses. Difícilment serem experts a trobar respostes per totes tres preguntes alhora, però, si entenem els conceptes que s’amaguen rere cadascuna d’elles, tenim moltes més possibilitats de gestionar els nostres diners adequadament. No només aprendrem a cobrir les necessitats bàsiques, sinó que sabrem gaudir-ne i tindrem molt clar quan hem de prescindir d’aquelles que no ho són tant com ens pensàvem.

 

Estalvi: almenys un 10% dels ingressos

Sovint es diu que l’estalvi és la base principal de l’èxit financer. Tenir diners estalviats és el que ens dona la capacitat de respondre a situacions imprevistes —bé sigui una incapacitat per malaltia o càrrecs inesperats—, començar un negoci o tornar a estudiar. Però és important no confondre l’estalvi amb la inversió: mentre que el primer ens dona tranquil·litat, fins i tot en moments de crisi econòmica global, la inversió pot fer que els nostres estalvis es multipliquin, però també pot ser una font de maldecaps i la causa que perdem la nostra liquiditat.

Un dilema que ens podem trobar és si liquidar el deute o estalviar. Tot dependrà del tipus d’interès que tingui aquest deute. En casos d’interessos alts, com poden ser els de les targetes de crèdit, és generalment preferible deixar aquest deute a zero abans de plantejar-se l’estalvi. Però, en casos en què l’interès del deute sigui baix, com pot passar amb una hipoteca o, fins i tot, un crèdit personal, és raonable estalviar i alhora liquidar el deute lentament.

 

Creixement lent, risc baix, i a la inversa

Un compte d’estalvi ha estat la manera més tradicional que creixin els nostres diners, sobretot per a la gent més conservadora i poc aficionada al risc. Però, amb interessos relativament baixos i una inflació que ens visita molt més sovint del que seria desitjable, altres formes d’inversió van guanyant terreny, especialment davant d’una clientela cada dia més erudita en temes financers i amb un poder adquisitiu relativament superior a les generacions precedents.

En aquest punt, l’oferta de productes d’inversió és extensa i variada, amb diferents nivells de risc. Cadascú ha de ser conscient dels seus coneixements financers i, sobretot, de la quantitat de diners que s’està disposat a arriscar i perdre, especialment si l’expectativa de creixement és elevada i a curt termini. Cal tenir en compte que un gestor d’inversió pot ser una molt bona opció a l’hora d’escollir un producte financer que millori la rendibilitat dels nostres estalvis d’una manera substancial.

 

Despeses: necessitat vs. desig

Evidentment, no estalviarem tot el que guanyem, però hem de distingir entre dos tipus de despeses:

  • Despeses de primera necessitat. Aquí hi comptem les despeses en el que és bàsic que necessitem per viure, com poden ser el menjar, l’allotjament, els subministraments d’electricitat, l’aigua, el transport públic, entre d’altres. 
  • Desitjos i productes més superflus. Per eliminació, hi incloem tot el que no és estrictament necessari. Hi trobaríem les compres impulsives, articles de luxe, viatges de lleure, etc.

Fer aquesta distinció no implica que no puguem gastar diners en coses que desitgem, però que no necessàriament ens calen. El desig i les accions que no tenen una finalitat merament pràctica són part de la condició humana. Això és un fet. Per tant, també ens hem de permetre aquestes despeses, sempre que ens adherim a un pressupost preestablert, bé sigui setmanal o mensual.

 

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant la super app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

Si t'ha agradat aquesta notícia, et recomanem:

Estalvis

El millor consell per estalviar

2min lectura

És el truc per estalviar més eficaç i, alhora, el més senzill.

Estalvis

Estalviar per moments especials

6min lectura

Aquest article et serà molt útil per poder preparar-te

Estalvis

Preparar les vacances, estalviar per gaudir

6min lectura

Et farem deu recomanacions perquè puguis gaudir de les



Els éssers humans posseeixen valors morals intrínsecs que regeixen part del seu raonament i comportament. L’evolució dels nostres hàbits de consum segueix aquesta naturalesa humana o ens deixem portar pel context econòmic i corrents socials del moment? Mireia Cano, cap d’agents d’11Onze, ens fa reflexionar sobre la relació entre la teoria de la llei natural i el consum responsable.

 

Els principis sobre els quals es basa la distinció entre un comportament correcte i incorrecte, el bo i el dolent, són característiques de conducta en part regides per la condició humana. Les normes culturals del moment defineixen les pautes morals acceptables per la societat. Dit això, hi ha valors morals i ètics, coneguts com la llei natural, que han perdurat al llarg del procés d’evolució de l’ésser humà gràcies a la necessitat més elemental de sobreviure i conviure en societat, i en harmonia amb l’entorn natural que ens envolta.

Ara bé, com a consumidors, les decisions que prenem en el nostre dia a dia estan en concordança amb aquesta llei natural? Mireia Cano ens planteja aquesta pregunta: “Comprem de forma conscient per naturalesa o ens deixem endur per les lleis socials?”, i ens insta a fer una reflexió sobre en quin món desitgem viure “des d’un punt de vista mediambiental, econòmic i pensant en la distribució de la riquesa”.

Consum conscient i responsable

Consumir d’acord amb els nostres valors no sempre és fàcil o convenient, i sovint entrem en contradiccions. La cap d’agents explica que “són coses que tots sabem, però sovint ens refugiem en el discurs que les nostres accions, com ara reciclar, són tan petites que no valen la pena”. Això és un error perquè, com puntualitza Cano, “es tracta de totes les decisions de consum que prenem, des del menjar, els subministraments o la roba”.

És comprensible que en èpoques de crisi la preocupació per l’economia familiar pesi més que l’ètica. La inflació desbocada i la crisi energètica han disparat el preu de molts productes i castrat el poder adquisitiu de molts consumidors. Però Cano assenyala que potser la clau està a replantejar el sistema en què vivim, “nosaltres, com a consumidors, tenim el poder de decidir per quines empreses apostem i, per tant, quines volem que siguin les empreses del futur”.

 

Si vols rentar la roba sense embrutar el planeta, 11Onze Recomana Natulim.

Si t'ha agradat aquesta notícia, et recomanem:

Sostenibilitat

Què és i com reduir la petjada de carboni

6min lectura

Després d’una reducció temporal provocada per la

Estalvis

Consum conscient

2min lectura

Quina és la nostra capacitat real d’impacte sobre l’entorn que ens envolta?

Sostenibilitat

Economia circular

4min lectura

Et presentem un recull de diferents apps per vendre o comprar tota mena de



App Store Google Play