Els Set Magnífics de la tecnologia: quins són?

El rendiment en el mercat borsari de les grans empreses tecnològiques estatunidenques ha estat estel·lar en els últims anys. Aquests valors, impulsats pel nou paradigma de la IA, han obtingut uns beneficis rècord, tanmateix, els seus mercats finals estan madurant, la qual cosa posa en dubte la sostenibilitat del seu perfil de creixement a llarg termini.

En el món borsari, Alphabet, Amazon, Apple, Meta, Microsoft, Nvidia i Tesla es coneixen com els “Set Magnífics” de la tecnologia. Aquestes empreses representen més del 25% del S&P 500 i més de la meitat del Nasdaq 100. A més, cinc de les set formen part de l’exclusiu “club del bilió de dòlars”, empreses amb una capitalització superior al bilió de dòlars, amb Nvidia sent l’entrada més recent.

• Alphabet: Els beneficis de la matriu de Google van augmentar un 23% el 2023, amb una capitalització d’1,6 bilions de dòlars i acumulant increment del 141% en els últims cinc anys.
• Amazon: La plataforma del comerç electrònic fundada el 1994 per Jeff Bezos té una capitalització de mercat de gairebé 1,8 bilions de dòlars i les seves accions s’han revalorat en més del 2000% en els últims deu anys, un 200% anual de mitjana.
• Apple: L’any passat, Apple superava els 3 bilions de capitalització borsària per segona vegada en la seva història i ha experimentat un increment del 250% en el seu rendiment en bossa durant l’últim lustre.
• Meta: L’empresa propietària de Facebook, Instagram i WhatsApp començava el 2024 marcant un rècord històric en revalorar-se 204.500 milions de dòlars en un dia. Va tancar 2023 amb uns ingressos de 134.902 milions de dòlars i actualment té una capitalització d’1,3 bilions de dòlars.
• Microsoft: El dimecres passat, la capitalització de la corporació fundada per Bill Gates i Paul Allen assolia per primera vegada la cota dels 3 bilions de dòlars. Les accions de Microsoft s’han revalorat un 66% en els últims dotze mesos.
• Nvidia: Com a principal proveïdor de xips especialment dissenyats per a entrenar i executar aplicacions d’IA, el rendiment borsari d’aquesta empresa ha sigut espectacular. Les accions de Nvidia han pujat un 243% en últims dotze mesos i un 60% des de principi d’any.
• Tesla: L’empresa d’Elon Musk va revolucionar el sector del vehicle elèctric i compta amb importants avantatges competitius gràcies als seus processos de fabricació i el desenvolupament de programari fent ús de la intel·ligència artificial. Tot i que ha començat el 2024 perdent aproximadament una quarta part de la seva capitalització borsària, en els últims cinc anys ha experimentat un augment del 829% en el seu rendiment en els mercats.

Aquests gegants tecnològics no només destaquen en termes de capitalització de mercat, sinó que són capdavanters en noves tecnologies com la intel·ligència artificial, la computació en el núvol, i el desenvolupament de programari d’última generació. Un diferencial comú entre aquestes empreses és la seva capacitat per a recopilar enormes quantitats de dades de clients i aprofitar el poder de la IA.

Continuaran sent magnífics els rendiments?

A l’hora d’analitzar el futur dels set magnífics cal tenir en compte que encara que hi ha certes similituds en els serveis proporcionats entre Alphabet, Amazon i Microsoft —si és que parlem de chatbots d’IA, serveis de programari al núvol o publicitat— també hi ha enormes diferències entre ells. Aquestes diferències són encara més evidents si ens referim a Meta, centrada en les xarxes socials, Tesla, en vehicles elèctrics o Apple, pel que fa als telèfons intel·ligents.

Per tant, es tracta d’un grup heterogeni que està unit pel denominador comú d’un plantejament empresarial sòlid i en àrees en expansió. Dit això, alguns analistes de mercats creuen que els espectaculars rendiments borsaris dels set magnífics tenen els dies comptats. En una nota titulada “R.I.P. l’era dels Set Magnífics”, Mike O’Rourke, estrateg cap de mercat de Jones Trading, afirma que el domini del grup sobre el mercat borsari està arribant a la seva fi.

Tant si ens fixem en l’estancament de la demanda dels telèfons intel·ligents i en l’alentiment de les vendes dels cotxes elèctrics, com en la diversificació de les tecnologies d’IA, els seus mercats estan madurant. Si hi afegim els problemes de l’economia xinesa, les sancions econòmiques per interessos geopolítics i l’increment de la competitivitat, O’Rourke apunta que els Set Magnífics continuaran essent molt influents en el mercat, però que “començaran a anul·lar-se els uns als altres quant a rendiment, en lloc de moure’s tots en la mateixa direcció”.

11Onze Recomana Bitvavo, les criptomonedes de manera fàcil, segura i a baix preu.

Sigui quin sigui el futur dels diners, sembla que les monedes digitals emeses pels bancs centrals no acaben d’arrencar. Tots els projectes pilot per implementar CBDC han fracassat o estan estancats. Els governs argumenten que són una eina per a fer la nostra vida més fàcil, mentre obvien esmentar que també augmenten la seva capacitat de rastrejar, controlar i castigar la ciutadania.

La tecnologia blockchain ha revolucionat la manera en què les persones interactuen amb els diners i els sistemes financers. Amb l’arribada de les criptomonedes s’han creat nous sistemes monetaris descentralitzats que no estan controlats per cap entitat governamental o financera. 

Tot i la seva volatilitat, la popularitat de monedes digitals com el bitcoin suposen una amenaça pel sistema financer tradicional, un canvi de paradigma que fa trontollar la posició privilegiada dels governs a l’hora d’exercir control sobre la ciutadania a través de les finances.

Davant d’aquest escenari, els bancs centrals d’arreu del món han començat a explorar la possibilitat d’emetre monedes digitals recolzades pel govern, conegudes com a CBDC (Central Bank Digital Currency). Aquestes monedes serien emeses i regulades pel banc central d’un país, i el seu valor estaria lligat a la moneda del país, o dit d’altra manera, basat en la confiança en el govern que l’emet.

Es tracta d’un model similar a les stablecoins o monedes estables, un tipus de criptomoneda vinculada al valor d’una moneda fiduciària, com el dòlar estatunidenc. Això significa que el seu valor no fluctua tant com el d’altres criptomonedes, la qual cosa les fa més atractives per al seu ús en pagaments digitals. Però a diferència de les CBDC, les stablecoins estan descentralitzades, és a dir, no són monedes digitals emeses, regulades i controlades pels bancs centrals de cada país.

En defensa de les CBDC

Les monedes digitals emeses pels bancs centrals podrien millorar significativament l’eficiència i la seguretat de les transaccions financeres. Les transaccions amb CBDC serien instantànies i podrien reduir els costos de processament de pagaments per a empreses i consumidors, que ara mateix pertany al duopoli gairebé universal que tenen Visa i Mastercard. Així mateix, no és cap secret que el control d’aquestes multinacionals per part del govern dels Estats Units, suposa una amenaça per la sobirania de qualsevol país no-alineat amb els interessos geopolítics i econòmics del gegant americà.

Per altra banda, les CBDC podrien ajudar a reduir l’economia submergida, ja que serien més difícils d’amagar que els diners en efectiu i menys anònimes que les criptomonedes. Concretament, la completa traçabilitat sobre les transaccions financeres facilitaria l’establiment de mecanismes de control, la qual cosa disminuiria el risc de frau.

Addicionalment, fomentarien la inclusió financera, facilitant un accés fàcil i segur als diners a les poblacions sense accés bancari o amb accés limitat. A més, podrien ser una alternativa als diners en efectiu en situacions extremes, com ara catàstrofes en les quals no es tingui accés a l’efectiu i quan els mitjans de pagament tradicionals, com els TPV, no funcionin.

Una solució a un problema inexistent?

Algú podria pensar que, en termes pràctics, les monedes digitals estatals ja fa anys que existeixen, perquè, de fet, la majoria de països ja tenen versions digitals de la seva moneda que els ciutadans fan servir diàriament en les transaccions bancàries i el comerç. Per tant, quines motivacions que hi ha darrere de la pressa que tenen els bancs centrals per implantar una nou model de moneda digital pròpia?

A mesura que avancem cap a la total implementació dels diners digitals, la llibertat de fer el que vulguem amb els nostres diners, de manera anònima o sense el control de l’Estat, cada vegada és més limitada. En aquest context, les criptomonedes ofereixen una alternativa a l’statu quo, democratitzant la creació de moneda mentre dilueixen el monopoli bancari tradicional.

Això, evidentment, no agrada a tothom, especialment als estats i a les institucions financeres. Christine Lagarde, presidenta del Banc Central Europeu, deixava clar que no li agrada veure un nou període de “banca lliure” gràcies a les criptomonedes, i que les CBDC són necessàries per a mantenir el paper dels bancs centrals.

Un sistema monetari fàcilment controlable

I és precisament aquí on es concentren les crítiques a les CBDC, s’elimina la privacitat que ara tenim amb els diners físics i les criptodivises. Amb la implantació de les seves monedes digitals, els governs tindran un control sobre els nostres diners sense precedents, sabent exactament com els gastem i amb la capacitat de parar pagaments o confiscar-los.

Es tractaria d’un sistema monetari completament programable, per la qual cosa també pot parar pagaments a unes certes àrees o grups de persones. Serveixi d’exemple com va actuar el govern canadenc davant les protestes dels camioners durant el “comboi de la llibertat”, bloquejant els comptes corrent de més de 200 simpatitzants de les protestes.

Així mateix, es pot limitar el seu període de validesa, proporcionant un incentiu per al consum, en lloc d’estar limitat per un llindar zero en els tipus d’interès, els governs podrien imposar tipus negatius als comptes digitals per a controlar el creixement econòmic. Les possibilitats són infinites, especialment si s’asseguren que no hi ha una alternativa.

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant la super app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

Cada cop es va establint un consens més general en la nostra societat que accepta que el creixement econòmic ha de respectar unes normes de sostenibilitat i que debat com lligar ecologia i economia.

El creixement econòmic, com a pilar del sistema capitalista, s’ha associat sovint a la condició urbana, al creixement de les ciutats i a l’ampliació sense gaire limitació de les seves àrees metropolitanes. I tant els serveis com les infraestructures que hi calen han anat estenent-se, modificant el territori i, de retruc, deixant al marge l’entorn natural i les conseqüències de la seva alteració.

Ara és evident que això ha provocat una emergència ecològica i moltes consciències han canviat. S’afegeixen a la visió que l’economia no pot oblidar la natura, una idea cada cop més assumida. Fora de l’entramat més purament urbà és segurament on més passos es fan en aquesta direcció, moguts per la sensibilitat de la conservació del paisatge i del patrimoni natural.

Seguint aquest objectiu de protecció i valoració d’aquest patrimoni, el món local va crear les Cartes del paisatge. Des de 2006 el Decret 343 de la Generalitat desenvolupa la Llei 8/2005 per a la protecció, gestió i ordenació del paisatge, tot i que algunes comarques com l’Alt Penedès ja disposaven de la seva particular des de 2002.

L’encaix sostenible de l’economia

La promoció d’aquells sectors que s’adapten millor a natura i territori, com ara el vitivinícola, són una de les apostes més freqüents. Un tipus d’indústria que encaixa agricultura i turisme, aportant beneficis a la comarca per un mínim de dues vies i potenciant el paisatge; alguns estudis demostren que les vendes augmenten quan el comprador les lliga a un entorn.

Mantenir aquesta sostenibilitat, però, de vegades no és tan senzill. La primera qüestió és relativa al turisme, del qual hem parlat, i a la protecció del paisatge com un escenari exclusiu per a la seva massificació. Això pot incidir, de fet, en la comoditat i el dia a dia dels mateixos habitants. En segon terme, podríem tornar a tot allò que requereix la indústria, que finalment donarà feina i deixarà guanys en forma d’impostos, com ara la creació de polígons.

Una qüestió de mobilitat i d’energia

Les infraestructures per a la mobilitat i el transport i la generació de l’energia que cal per a bellugar-ho tot són potser els dos factors on l’economia troba més dificultats per fer-se sostenible. I el món local ha respost amb molta cautela i preocupació als plans, cada cop més imminents, de la creació de parcs eòlics o fotovoltaics que, si bé semblen encaminar-se a la generació d’una energia més neta, es pensa que xocarien de ple amb la cura del paisatge.

Un dels arguments del territori fa ressaltar que si les zones urbanes són les grans consumidores d’energia, haurien també de rebre elles l’impacte de generar-les —i s’han fet propostes, com cobrir els sostres de les zones industrials amb plaques solars. Ara bé, la paralització de les decisions pel debat —a Catalunya només s’ha instal·lat un molí de vent generador en dotze anys— no atura el que poden fer d’altres i hi ha qui considera que es perden oportunitats; recentment, per exemple, es va presentar un projecte de parc eòlic a l’Aragó per nodrir d’energia renovable el nostre país.

Però les grans ciutats tenen més debats oberts entre créixer o garantir uns mínims ecològics i, com hem comentat, el transport n’és un de fonamental. Recentment, ha tornat a primera línia la proposta d’ampliació de l’aeroport del Prat, un projecte que des d’un sector empresarial es veu de país, imprescindible per situar Barcelona i Catalunya com un pol atractiu i accessible per als negocis, mentre que molts ciutadans i col·lectius el veuen del tot insostenible, demanant una discussió molt més profunda sobre com i quant volem créixer. Segurament aquesta última és la clau del debat que ens cal afrontar aviat.

Si vols rentar la roba sense embrutar el planeta, 11Onze Recomana Natulim.

Els països emergents que formen el grup dels BRICS lideren un canvi de paradigma geopolític cap a un equilibri econòmic global més just i equitatiu, enfront del domini del G7 en un món cada vegada més multipolar. Si bé encara queda molt camí per recórrer, s’estan formant els pilars d’un nou ordre mundial.

L’estira-i-arronsa geopolític dels últims anys entre Orient i Occident ha posat de manifest un canvi de paradigma que és cada dia més evident. Els cicles econòmics i els mercats financers se centren cada vegada menys en el sistema monetari dominat pels Estats Units, donant pas a alternatives que estan reequilibrant el mapa del poder econòmic global.

En aquest context, l’hegemonia occidental es veu amenaçada per coalicions de països emergents cada vegada més influents que, a través de la seva cooperació i competència, modelen l’ordre econòmic i polític mundial en detriment d’un statu quo del poder que fins ara els ha considerat jugadors de segona divisió sense veu ni vot.

Per descomptat que la transició cap a un nou ordre mundial no serà senzilla ni passarà d’avui per demà, sinó que es tracta d’un procés llarg, farcit de variables i de reptes que, més que canviar dràsticament el sistema internacional existent, pretén reformar i complementar un model econòmic i geopolític caducat i allunyat de la realitat. 

Xi Jinping, president de la República Popular de la Xina, definia així l’estratègia a seguir: “la Xina, com a país en desenvolupament i membre del Sud Global, ha compartit sempre el mateix destí amb altres països en desenvolupament, ha defensat fermament els seus interessos comuns i ha pressionat per a augmentar la representació i la veu dels països amb mercats emergents. Hem d’abandonar la mentalitat de la Guerra Freda i la confrontació de blocs, oposar-nos a les sancions unilaterals i anar més enllà que les petites agrupacions hegemòniques. Per molta resistència que hi hagi, els països BRICS, una força positiva i sana, floriran”.

La veu dels mercats emergents

L’Organització de Cooperació de Shanghai (OCS), que aborda qüestions de seguretat regional, i institucions com el Banc Asiàtic d’Inversió en Infraestructures (AIIB), centrades en temes econòmics, complementen la cooperació comercial dels BRICS i són peces d’un mateix ecosistema pensat per oferir una alternativa a aliances com la del G7.

I és que no cal ser un gurú de la geopolítica per saber que el poder econòmic decideix qui talla el bacallà en l’àmbit global. En aquest sentit, els BRICS+ representen el 45% de la població mundial, contribuint al 25% del comerç i el 31.5% del PIB global.

Aquesta xifra és inferior al 43% del PIB mundial que correspon al G7, tanmateix, la diferència s’anirà reduint a mesura que els principals països BRICS, com l’Índia, continuïn creixent a un ritme superior a la mitjana i que l’aliança aculli a més membres en el futur. 

Cal tenir en compte que, tot i que el bloc occidental acapara més riquesa, els països emergents tenen més població i concentren la producció de petroli. Amb la incorporació de l’Aràbia Saudita, els Emirats Àrabs i l’Iran, els BRICS dupliquen amb escreix la quota dels seus membres en la producció mundial de petroli, fins a assolir el 43%.

Actualment, molts dels països membres dels BRICS registren taxes de creixement del PIB real superiors a les dels seus homòlegs del G7. A més, Segons Goldman Sachs, es preveu que assoleixin una taxa mitjana de creixement del PIB que oscil·larà entre el 189% i el 205% per a l’any 2050, comparat amb una taxa mitjana de creixement del G7, que es quedarà en el 50%.

En definitiva, tot i que queda molta feina per fer, no es pot negar que la veu del Sud Global cada vegada sona més forta i clara en el tauler d’escacs geopolític mundial. Per tant, la reforma d’institucions i mecanismes suposadament multilaterals, però que fins ara han afavorit el bloc geopolític occidental, sembla inevitable enfront d’un repartiment més equilibrat del poder global.

Si vols descobrir la millor opció per protegir els teus estalvis, entra a Preciosos 11Onze. T’ajudarem a comprar al millor preu el valor refugi per excel·lència: l’or físic.

Segur que has sentit a parlar de l’economia col·laborativa, és a dir, totes aquelles activitats que suposen un intercanvi de béns i serveis entre persones. Però què caracteritza exactament aquest model? Com posar-lo en pràctica en l’era digital?

Abans que l’economia col·laborativa fos tendència, el seu consum es limitava al cercle més pròxim. Tot quedava a casa, tenia una escala gairebé familiar. Tanmateix, gràcies a Internet, és possible connectar amb persones de tot el món amb interessos comuns. La digitalització de la societat i la crisi econòmica han afavorit el desenvolupament de nous models de negoci i noves formes de consum.

L’economia col·laborativa té diversos avantatges. El primer, i més important, és que permet optimitzar els recursos, perquè podem donar més utilitat als nostres productes. A més, també ofereix al consumidor final més varietat. Alhora, és un bon model per estalviar, perquè els clients poden comprar béns i serveis de segona mà a un preu inferior al de mercat. Tot plegat genera un ecosistema basat en el compromís, la solidaritat i la generació d’idees, sovint de la mà d’emprenedors amb nous negocis, que generen ocupació, riquesa i innovació.

D’altra banda, però, també cal tenir present que l’economia col·laborativa, en tractar-se d’un model entre particulars, no té un mercat regulat legalment i la competència és força deslleial. Per això, és un sector que dona lloc a queixes i protestes dels sectors afectats, fet que pot desprotegir al consumidor. 

Economia compartida, un ventall de possibilitats

Dins d’aquest model d’economia col·laborativa, que sovint també s’anomena “economia compartida”, n’hi ha de moltes menes diferents, amb diferents funcions, que varien en funció de les necessitats i els productes. Hi ha, per exemple, els negocis de consum col·laboratiu, que fan servir plataformes digitals a través de les quals els usuaris es posen en contacte per intercanviar béns o articles, com el transport col·laboratiu, l’allotjament col·laboratiu i el comerç col·laboratiu de segona mà, entre d’altres.

També hi ha les empreses de coneixement obert, és a dir, tots aquells negocis que promouen la difusió del coneixement sense barreres legals o administratives. Poden presentar-se en el dia a dia o a través de plataformes informàtiques a les quals acudeixen usuaris amb necessitats. Així mateix, trobem el model de producció col·laborativa, és a dir, xarxes d’interacció digital que promouen la difusió de projectes o serveis de tota mena. La diferència amb els dos models anteriors és que el que s’ofereix també es produeix en el si d’aquestes plataformes.

Finalment, trobem les iniciatives de finances col·laboratives. Microcrèdits, préstecs, estalvis, donacions i vies de finançament s’inclouen en aquest subgrup, on els usuaris es posen en contacte per satisfer necessitats en qualsevol d’aquests aspectes. El millor exemple el veiem en les plataformes de ‘crowdfunding’, un model de finançament per aquells que desitgen fer donacions per iniciatives concretes.

Les quatre característiques del model

Malgrat l’heterogeneïtat dels negocis i indústries que s’engloben dins d’aquest model, les empreses de l’economia col·laborativa es poden descriure a través de quatre característiques:

1. Fan servir tecnologies de la informació (TIC), disponibles a través de plataformes basades en la web, com les “aplicacions” mòbils en dispositius amb accés a Internet, per a facilitar les transaccions entre dues parts.
2. Confien en els sistemes de qualificació basats ​​en l’usuari, per al control de qualitat, la qual cosa garanteix un nivell de confiança entre els consumidors i els proveïdors de serveis que no s’han trobat prèviament.
3. Ofereixen als treballadors flexibilitat, perquè aquest equip sovint brinda els seus serveis a través de plataformes de correspondència digital.
4. L’equip disposa de les seves eines pròpies. En la mesura en què les eines i els actius són necessaris per a proporcionar un servei, les empreses de correspondència digital confien que els treballadors usin els seus.

En definitiva, el model d’economia col·laborativa pot ajudar a fer créixer els nostres negocis, perquè permet als consumidors estalviar, perquè aposta pel desenvolupament sostenible, perquè impulsa una nova gestió dels recursos, perquè hi ha més oferta i perquè, al final, tot plegat suposa un benefici mediambiental.

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant la super app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

Aprendre el valor dels diners pot ser molt més que un joc per la canalla. Transmetre’ls els valors de l’economia els pot aportar valors com la responsabilitat, la col·laboració, l’estalvi, aprendre a negociar o, fins i tot, emprendre.

Els experts recomanen començar a parlar de la gestió econòmica particular i familiar a partir dels set anys, quan els infants ja poden conscienciar-se que el caixer no dona els diners perquè és màgic, sinó perquè els adults, amb la seva feina, els guanyen i els guarden al banc.

És al nucli familiar on s’aprenen els primers valors sobre els diners. Actualment, la majoria d’infants de la nostra societat han crescut en un sistema consumista que els ha acostumat a tenir-ho tot, i a tenir-ho ja. En aquest sentit, la primera lliçó que cal aprendre és que l’accés als diners està limitat a la capacitat de producció d’un mateix. Cal fer-los veure el valor de viure dins de les seves limitacions, i que des de molt joves siguin conscients que saber gastar és tan important com saber com estalviar.

Els nens i els adolescents, els grans consumidors

Montse Junyent, formada en direcció i administració d’empreses, aconsella transmetre als infants “el valor dels diners, que costen de guanyar i que se n’ha de fer un ús ètic”. Mostrar-los, des de petits, que totes les decisions que prenem tenen una incidència econòmica, des de la compra i acumulació de joguines, fins a la pràctica de comprar i llançar, el malbaratament d’aliments, o fins i tot l’ús de bosses de plàstic. Els infants poden entendre que una d’aquestes bosses pot acabar al mar i trigar quatre-cents cinquanta anys a desintegrar-se. Conscienciar-los que la Terra és finita i ens hem de responsabilitzar i cuidar-la a través d’accions de consum sostenibles. Adults i nens han de ser conseqüents amb aquesta idea i actuar amb responsabilitat en tots els àmbits, en la nostra relació amb la gent, amb l’entorn, el món o la nostra manera de consumir. 

Junyent també defensa l’economia del bé comú, amb la finalitat de “contribuir a la construcció d’un sistema de vida més sostenible i just”. Aposta per “transmetre i donar a conèixer models econòmics alternatius sostenibles i ajudar les criatures a créixer com a persones compromeses, amb criteri, informació i voluntat de canviar allò que no els agradi”. És a dir, donar als infants totes aquelles eines que els permetin ser independents i prendre les seves pròpies decisions, basades en valors com el compromís, la sostenibilitat, l’honestedat, la innovació o la creativitat. 

Valors que es poden transmetre de moltes maneres, també a través de jocs o contes, i que comencen a l’escola. La sostenibilitat, per exemple, és un dels temes que més preocupa actualment, i per tant del qual es parla, i molt, dins del sistema educatiu. Per contra, segons Junyent, parlar d’economia des d’una visió ètica i responsable, no s’imparteix tant com caldria.

El valor dels diners a través de la setmanada

Molts pares tenen dubtes sobre si han de donar diners als fills. Sovint es pregunten quan haurien de començar a donar-los la setmanada, i quina és la quantitat ideal.

La setmanada pot esdevenir una manera determinant per ensenyar els nens a administrar i valorar els diners, un aprenentatge que els serà de gran utilitat de cara al futur. No hi ha una edat establerta per començar a utilitzar els diners, però és imprescindible que en el moment que ho facin, han de comprendre el seu valor i la importància de l’estalvi. 

Alguns pares relacionen la setmanada amb la realització de tasques de la llar, una visió que molts altres posen en dubte, justificant que tots els membres de la família han de col·laborar en aquest tipus d’activitats. Sigui quina sigui la mentalitat, la qüestió és que el model d’educació que rep l’infant sigui coherent. Per tant, no es tracta de donar setmanada o no, sinó de buscar la fórmula perfecta perquè l’aprenentatge sigui a través dels valors.

Suggerir als fills en què haurien de gastar-se la setmanada

A mesura que l’infant creixi, la setmanada podrà anar augmentant, sempre en funció de l’ús que se’n faci. És important suggerir als fills en què haurien de gastar-la, tenint en compte els seus desitjos i la necessitat que tenen d’un cert producte. Més enllà d’evitar la compra de productes que no els puguin beneficiar, és important establir una conversa fluida, sense imposar res, on fer-li veure les conseqüències de cadascuna de les seves compres. També serà un bon moment per mostrar-los noves formes de consum, sempre apostant per un model de consum sostenible, que pugui aportar-los un benefici real i el més prolongat en el temps, i que entenguin, en definitiva, que els diners hi són per facilitar-los la vida i que utilitzar-los de forma inconscient pot portar-los a situacions negatives.

El més comú és iniciar aquest aprenentatge cap als cinc o sis anys, tot i que també pot ser beneficiós fer-ho en edat preescolar. Per exemple, se’ls pot mostrar com recollir les seves joguines pot tenir una recompensa, sigui en forma de llaminadura o d’alguna altra cosa, la qüestió és assolir l’aprenentatge que, si les nostres accions tenen un impacte positiu, en som recompensats. I potser en un primer moment serà a través de coses materials, o quan comencem a treballar serà a través dels diners, però amb els anys aquest aprenentatge els farà entendre que la millor recompensa és la que es fa un mateix, des dels mateixos valors.

Ensenyar a estalviar i compartir

Una bona manera de mostrar la importància d’estalviar pot ser dividir els diners que rep l’infant, des de petit, en dues parts. La primera en forma de guardiola que pot tenir a casa, i on guardaran tots aquells diners que es pugui gastar, el que vindria a ser l’economia diària. Per altra banda, pot tenir un compte al banc on aportar aquells diners destinats a l’estalvi futur. D’aquesta manera, crearà una relació amb els diners des de les dues perspectives i entendrà la seva transcendència.

Un altre aprenentatge important serà el de compartir. Els diners no tenen per què ser de possessió individual, també es poden compartir. Una idea que socialment pot semblar controvertida, ja que ens relacionem amb els diners des del punt de vista de la possessió i, per tant, els individualitzem. Educar els infants en aquest sentit els permetrà viure aquesta relació des d’un altre punt de vista, amb més visió col·lectiva i de responsabilitat social. És important demostrar, a través de l’exemple, que els diners poden ser una via per ajudar als altres, des de fer donatius pels més desfavorits fins a comprar en una botiga determinada on els beneficis es destinin a projectes socials. Hi ha moltes maneres d’ajudar, i val la pena inculcar aquest hàbit en els infants i joves.

Com a conclusió, els infants han de rebre lliçons clares respecte als diners, i la millor manera sempre serà la pràctica, copiant les conductes que veuen a casa. Per tant, els pares han de ser l’exemple d’aquest aprenentatge, ensenyar-los no a comprar per impuls, sinó a planificar les seves metes, tant a curt com a llarg termini. Quan sigui el moment oportú, se’ls pot incentivar a fer petites tasques remunerades, i si s’enfoca des d’un punt de vista educatiu, donar-los setmanada pot esdevenir una manera determinant d’ensenyar als infants a administrar i valorar els diners, una lliçó que pot marcar les seves vides. Finalment, i tenint en compte el pes que tenen les noves generacions de cara al futur, contribuir a un aprenentatge enfocat a la construcció d’un sistema de vida més sostenible i just per a tots.

Vols ser el primer a rebre les últimes notícies sobre 11Onze? Clica aquí per subscriure’t al nostre canal de Telegram

Els últims PMI de la zona euro mostren unes xifres pitjors de l’esperat i donen suport als arguments a favor d’una retallada de tipus per part del BCE al setembre. El sector privat pràcticament es va estancar al juliol i l’economia alemanya va patir una nova contracció de la producció industrial. 

Passat el daltabaix borsari dels últims dies, les mirades dels inversors se centren en les dades definitives sobre els índexs de gestors de compres (PMI) que diversos països comencen a publicar al llarg d’aquesta setmana i que poden assenyalar una recuperació de l’economia de la zona euro.

Tanmateix, les dades preliminars de l’enquesta feta per S&P Global mostren unes xifres més febles de l’esperat, indicant unes perspectives negatives per als fabricants de l’eurozona. Per una banda, el PMI de fabricació va baixar dels 46,1 punts del juny als 45,3 de juliol. Per l’altra, el PMI de serveis va caure de 52,8 a 51,9 punts. Mentre que el PMI de l’activitat total ha caigut fins als 50,1 punts enfront dels 50,9 de juny. 

Segons S&P Global, les noves comandes van registrar un segon mes consecutiu de descens, mentre que la confiança empresarial va caure a mínims de fa sis mesos, la qual cosa va portar les empreses a interrompre les contractacions iniciades a l’inici de l’any. Cyrus de la Rossa, economista en cap del Hamburg Commercial Bank apuntava que “les dades preliminars de l’enquesta del PMI assenyalen que l’economia del sector privat de la zona euro gairebé s’ha estancat al juliol, a mesura que la recuperació econòmica del bloc de la moneda única ha continuat dissipant-se.”

Dubtes sobre la recuperació de l’eurozona

No hi ha indicis de la recuperació significativa de la zona euro que s’esperava durant el segon semestre de l’any. El subíndex de noves comandes es va quedar en el seu nivell més baix dels darrers tres mesos. Això s’ha traduït en una acceleració del descens de la producció i un augment de les retallades de llocs de treball.

A conseqüència d’això, l’ocupació a la zona euro va experimentar el descens més gran des de desembre de 2023, amb una pèrdua de llocs de treball continuada durant els últims catorze mesos.  Analistes de Commerzbank assenyalaven que “aquestes dades frenen l’esperança d’una recuperació”, mostrant la seva preocupació perquè tot sembla indicar que “aquest rebot sigui més tardà i feble de l’esperat.”

“La creença generalitzada que la recuperació de l’eurozona s’acceleraria significativament en el segon semestre no s’ha materialitzat. A l’inici de l’any, semblava que el sector es recuperaria de la recessió, però els dubtes que van sorgir al juny s’han vist exacerbats per un nou descens al juliol”, explicava de la Rossa.

El problema alemany

Mentre que les dades macroeconòmiques publicades avui mostren que la producció industrial a Alemanya va augmentar un 1,4% en comparació amb el mes anterior, la producció industrial al llarg de l’any va caure en un 4%. Al mateix temps, continuen caient les exportacions, que al juny van baixar un 3,4% intermensual, enfront de la caiguda d’un 3,1% intermensual de maig.

Per altra banda, segons la lectura de S&P, l’índex PMI de juliol va ser 0.3 punts inferior al de juny, quedant-se en 43,2 punts. D’aquesta manera se situa clarament per sota del llindar de 50 punts, que significaria un augment de l’activitat econòmica, i també per sota de 44 punts, que indica una contracció de la producció industrial.

Des de l’Hamburg Commercial Bank, avisen que “aquestes dades il·lustren un problema greu. L’economia alemanya ha patit una nova contracció arrossegada per un dramàtic descens de la producció industrial.”

Si vols descobrir la millor opció per protegir els teus estalvis, entra a Preciosos 11Onze. T’ajudarem a comprar al millor preu el valor refugi per excel·lència: l’or físic.

Quan un parla de justícia a les empreses, ben aviat surt el nostre alter ego legalista, i ens diem, ben convençuts que nosaltres complim totes i cadascuna de les lleis. Considerem que complint les lleis ja no cal cap més valoració moral de si les lleis estant bé o en caldria una actualització. La implementació de la justícia no es pot deixar en mans dels experts en ètica o dels advocats. No podem simplificar la valoració de què és just concretant-ho amb què és legal. Practicar l’ètica necessita educar el judici pràctic.

Fa relativament poc un jurista important comentava que si haguéssim d’esperar a canviar la legalitat amb el permís d’aquells que hi guanyen amb les lleis actuals, encara existiria l’esclavitud. I res més cert. De fet, a les empreses, les lleis són un mínim irrenunciable, però la justícia, i sobretot, el fet de produir resultats justos en el repartiment de recursos, responsabilitats, recompenses i reconeixements, sembla que va més enllà d’aquests mínims legals. La tasca de dirigir empreses inclou valorar si els sistemes empresarials que reparteixen els recursos tangibles o intangibles són els adequats. Aquesta valoració l’aparta del compliment de la legalitat, i més encara de la neutralitat. S’ha de prendre una decisió que s’escapa de consideracions merament tècniques, fent necessària la valoració de les conseqüències que resulten de la decisió, i si aquestes conseqüències són bones o no per tothom.

La llei no és suficient, cal anar un pas més enllà

Utilitzar una pretesa tècnica neutra (o llei positiva) porta a obviar que no ho és de neutra. Fem veure que utilitzem una ciència econòmica pretesament lliure de valoracions morals. I alimentem amb ella els continguts tècnics de molts programes de directius. Això après, s’acaba implementant a l’empresa. Pensem que la llei (tècnica) ja és suficient, i anem més enllà, deleguem els aspectes morals als experts en ètica. I ho justifiquem amb una tesi de separació que considera que els fets es poden observar sense valorar-los. Es menysprea com a poc científic qualsevol judici de valor, i es fa amb arguments del tipus, “estem parlant de coses factuals, estem parlant de ciència, de coses objectives”.  Aquesta neutralitat amb què es volen valorar les decisions és impossible. La tesi de separació convindria descartar-la, més que per inútil, per falsa. La implementació de les valoracions morals es fa necessària, essent els criteris de justícia un aspecte necessari per discriminar criteris a utilitzar en les decisions.

Les lleis econòmiques no van soles, com la llei de la gravetat, sinó que són fenòmens que actuen sobre les persones, que tenen voluntat, motivació i que aprenen per bé o mal. Utilitzar les lleis econòmiques pretenent que les persones ni es motiven, ni tenen voluntat ni aprenen, perpetua, l’statu quo, o l’empitjora. Decidir quins criteris han de prevaldre a l’hora de prendre una decisió, discernir entre opcions i ser capaços de preveure les conseqüències que les decisions tenen sobre els altres. La funció de les empreses per alguns economistes és només crear beneficis, com més millor. Però no hi ha cap llei determinista que pugui forçar aquesta funció. De fet, observant la realitat, fer que les empreses només tinguin la funció social de tenir beneficis, no ens ha portat massa lluny, i per tant sembla just proposar-ne d’altres. Fer que la seva funció sigui la de generar justícia i fer que la justícia sigui intermediària pel bé comú es fa del tot necessari. Les empreses han de trobar la seva utilitat i la seva funció social. Si acaben enfocant-se al bé comú, promocionant la justícia entre tots els grups d’interès, trobaran molts més adeptes que els actuals, i realitzaran una funció millor.

Empreses de persones per persones

Un altre factor important que cal tenir en compte i que sovint passa desapercebut, és que l’empresa com una comunitat de persones que participa d’una comunitat més àmplia, on les persones poden desenvolupar-s’hi i trobar-hi un sentit, permet aportar una legitimació més àmplia i autèntica a l’activitat empresarial i ajuda a entendre la mateixa existència de les empreses, el seu sentit. Veure-les com una eina perquè tres s’hi facin rics, té un sentit petit, que ara mateix comença a ser molt ridícul per molta gent. I com poden distingir unes empreses que contribueixen al bé comú de les que no? Una manera senzilla és mirar la seva missió, i sobretot la implementació: els fets. Els fets parlen molt més que les paraules. 

Veure si les empreses diuen que resolen i resolen necessitats reals amb els seus productes i serveis (contribueixen a un bé comú social), i veure de quina manera ho fan, és a dir, com utilitzen els recursos i com tracten les persones (bé comú intern), es fa del tot imprescindible si volem tenir un teixit empresarial que també ajudi a canviar consciències. La contribució al bé comú és el que fa que les empreses puguin tenir sentit i desplegar tot el seu potencial.

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

El sector vinícola de Catalunya factura més de 3.200 milions d’euros i dona feina a gairebé 10.500 persones. El volum de negoci d’aquesta cadena de valor s’ha duplicat des de l’any 2016, erigint-se en un referent global quant a qualitat vitivinícola, cultiu, elaboració i distribució.

Catalunya compta amb una rica tradició vitivinícola que es reflecteix en les seves dotze denominacions d’origen (DO): Alella, Catalunya, Cava, Conca de Barberà, Costers del Segre, Empordà, Montsant, Penedès, Pla de Bages, Priorat, Tarragona i Terra Alta. Aquests territoris són reconeguts tant en l’àmbit nacional com internacional per la producció de vins de qualitat i formen part d’un ecosistema vinícola que continua creixent en totes les seves especialitats.

Això és el que es desprèn de l’últim estudi sobre La cadena de valor vitivinícola a Catalunya, elaborat pel Departament d’Empresa i Treball de la Generalitat a través d’ACCIÓ, l’Agència per la Competitivitat de l’Empresa, que analitza l’estat de salut del sector dels vins i caves de Catalunya. 

Segons aquest informe, el volum de negoci d’aquest sector s’ha duplicat des de l’any 2016, quan es va analitzar aquest àmbit per última vegada, amb un 62% més d’empreses que facturen 3.267 milions d’euros anuals (un increment del 104%), l’equivalent a l’1,2% del PIB, i que donen feina a 10.460 persones.

Es tracta d’un teixit empresarial plenament consolidat, on la majoria de les empreses, el 81,2%, tenen més de deu anys de vida. El document també apunta que el 95,7% de les empreses catalanes d’aquest sector són pimes amb menys de 50 M€ de facturació. L’Alt Penedès, Priorat, Barcelonès, Vallès Occidental i Baix Llobregat són les comarques que concentren més empreses relacionades amb la cadena de valor vitivinícola, destacant la zona de Barcelona, amb el 55,6% del total.

Catalunya, un referent exportador

L’informe apunta que gairebé la meitat (49,5%) de les empreses del sector vitivinícola són exportadores i més d’un terç (35,4%) són exportadores regulars, fent de Catalunya la regió amb més exportadors regulars de productes vitivinícoles. Només l’any passat, les exportacions de vins i caves des del Principat van sumar 615 milions d’euros, cinc vegades més que el volum d’importació d’aquests productes.

Al llarg dels últims deu anys, les empreses catalanes han concentrat el 21,1% del total de vendes de vi i cava de l’Estat espanyol a l’exterior, consolidant-se com a territori líder tant en nombre d’empreses que fan negoci internacional com per volum de negoci generat. Així mateix, és la regió líder en exportadors regulars de productes vitivinícoles, equivalent al 30,6% del total d’Espanya.

El document també destaca que el sector vitivinícola català és un referent global quant a qualitat vitivinícola, cultiu, elaboració i distribució. En aquest sentit, recalca la importància de la distinció de Vi de Finca Qualificada (VFQ), que és el màxim reconeixement que pot rebre el vi català per part del Govern de la Generalitat i una eina de gran utilitat per millorar el posicionament d’aquests productors en mercats clau de tot el món.

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

L’automatització del treball està creant una metamorfosi ocupacional, en la qual es transfereixen tasques fetes habitualment per humans a un conjunt de tecnologies. L’economia no se’n salva, i la intel·ligència artificial també hi guanya terreny. Però, els algoritmes de predicció econòmica són una alternativa real als economistes?

A conseqüència del procés de digitalització de les últimes dècades es generen quantitats ingents de dades que estan transformant els mètodes amb què analitzem els models estadístics. Emmagatzemar, registrar i analitzar aquest flux constant d’informació s’ha convertit en una tasca essencial pel funcionament de molts sectors de l’economia.

Una revolució tecnològica que ha obert noves possibilitats en la capacitat de predicció econòmica i financera. L’anàlisi d’aquestes grans bases de dades, el que es coneix com el ‘big data’, no seria possible sense la intel·ligència artificial (IA). Un terme bastant ampli que engloba tot un conjunt d’idees.

Tanmateix, en aquest àmbit hi trobem dos conceptes: el ‘machine learning’ (ML) i el ‘deep learning’ (DL), algoritmes matemàtics que permeten als ordinadors identificar patrons en les dades i fer prediccions imitant els humans. Dos avenços computacionals que formen la base de la predicció econòmica amb intel·ligència artificial. 

Una bola de cristall algorítmica

Els experts solen comparar la predicció algorítmica amb “una bola de cristall”. I, de fet, aquesta metàfora és la que trobem en el títol d’un estudi intern publicat pel Fons Monetari Internacional (FMI), amb el qual els autors de la investigació, Jin-Kyu Jung, Manasa Patnam i Anna Ter-Martirosyan, miren d’establir si els algoritmes de predicció macroeconòmica poden millorar els resultats pronosticats pels mateixos economistes de l’FMI.

L’estudi aplica tres algoritmes diferents d’aprenentatge automàtic a un problema comú de previsió econòmica, i els resultats són sorprenents. En els tres casos, la predicció amb algoritmes va superar àmpliament en exactitud als economistes del Fons Monetari Internacional.

En les observacions, els autors avisen que encara hi ha factors que requereixen més investigació. També alerta que, perquè aquestes prediccions siguin realment efectives, s’haurien d’incloure observacions en temps real. Així mateix, expliquen que hi ha una certa llibertat en la introducció dels paràmetres que usen els algoritmes, i que això pot ser clau per determinar la seva efectivitat.

Tanmateix, en la seva conclusió coincideixen en el fet que el potencial del ‘machine learning’ en vers l’anàlisi estadística de dades econòmiques és evident; i que, encara que aquestes prediccions fetes per algoritmes no poden substituir totalment la feina dels economistes, representen una valuosa referència addicional a l’hora de prendre decisions sobre predicció econòmica.

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant la super app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!