Per què la Xina no declara tot l'or que té?

La Xina és el major productor d’or del món i fa anys que compra enormes quantitats d’aquest metall preciós. No obstant això, les xifres oficials de les seves reserves d’or continuen sent absurdament baixes. Quina és la quantitat real de les seves reserves d’or? I per què tant secretisme?

Atès que és la segona economia mundial, la República Popular de la Xina disposa d’enormes reserves de divises. Actualment, és el país del món amb les majors reserves d’or i efectiu -si sumem les dues variables- però la xifra real de les seves reserves del metall daurat és un misteri que preocupa a altres actors globals.

A diferència de molts bancs centrals que comuniquen les seves compres d’or a l’FMI cada trimestre, els bancs centrals de la Xina, Rússia i altres països, compren i emmagatzemen or sense declarar-ho com a reserves. Això explicaria per què la Xina posseeix, almenys segons les dades del World Gold Council (WGC), escasses reserves d’or en relació amb el total de reserves divises.

Per exemple, les reserves de divises de la Xina ascendeixen a 3,20 bilions de dòlars, la xifra més alta de tots els països, i el WGC estima que té 2.113,46 tones d’or en reserves, un 3% del total de les seves reserves. Si ho comparem amb els Estats Units, que acumula un 60% de les seves reserves en or -més de 8.000 tones- o amb la mitjana d’altres països que equival a un 40% i un 50% de les seves reserves, veiem que l’estimació de l’or acumulat per part de la Xina està molt per sota de la quantitat que seria lògic esperar.

La distinció entre or monetari i or no monetari

La mateixa Xina ha admès més d’una vegada que les xifres reals de les seves reserves d’or estan molt per sobre de les dades publicades per WGC, tanmateix, s’ha mantingut en silenci des del 2019. Alguns analistes creuen que el gegant asiàtic podria tenir més de dues vegades les reserves d’or dels Estats Units, mentre que la majoria donen per segur que posseeix almenys el doble de la quantitat d’or declarada oficialment.

Però per poder fer una estimació del volum total real de les reserves d’or de la Xina, primer hem de distingir clarament entre l’or monetari (propietat d’un banc central) i l’or no monetari (propietat del sector privat). Això és important saber-ho perquè la Xina només fa públiques les importacions d’or no monetari.

Sigui importat, extret o reciclat, es calcula que el sector privat Xinès ha acumulat fins a 23.000 tones d’or, que sumat a l’or de l’Estat, podria elevar la quantitat total d’or a la Xina fins a més de 30.000 tones. Una quantitat que sembla fàcilment factible tenint en compte que la Xina és un importador net d’or des dels anys ‘90, tot i que produeix un 15% de l’or mundial que, per tant, es queda en el mercat domèstic.

La militarització del dòlar i del sistema financer global

El control que els Estats Units exerceixen sobre el Fons Monetari Internacional (FMI) i el Banc Mundial (BM), així com el seu poder de decidir quins bancs tenen accés a SWIFT (Society for Worldwide Interbank Financial Telecommunication), sumat a l’hegemonia del dòlar com a moneda de reserva mundial, els hi confereixen un poder de negociació, intimidació i càstig que és sovint utilitzat per interessos econòmics propis i a costa dels interessos d’altres països.

Aquest és un fet que s’ha evidenciat encara més amb les sancions econòmiques contra Rússia arran de la guerra a Ucraïna i la subseqüent apropiació indeguda de la meitat de les seves reserves de divises i d’or a l’estranger, per intentar soscavar l’estabilitat financera del país. Això, però, no és novetat per una Xina que ha estat objecte de les sancions occidentals durant dècades i que, a més, ha de fer front a una creixent guerra comercial instigada pels EUA, que és emmirallada pels seus estats clientelars a Europa i Oceania.

En aquest context, Pequín veu com Washington continua treballant per agreujar les tensions geopolítiques entre la Xina i Taiwan, cosa que augmenta la possibilitat d’un conflicte bèl·lic indirecte amb els EUA, similar al que està fent front Rússia al continent europeu. En tot cas, és un escenari que reafirma la posició tant de Rússia com de la Xina en el seu intent de desdolarització, fomentant l’ús de les seves divises en el comerç bilateral i incrementant de manera continuada les seves tinences d’or.

Davant d’aquests esdeveniments, no és d’estranyar que la Xina, com fan altres països, es decanti per la discreció a l’hora de donar a conèixer la xifra real de les seves reserves. De la mateixa manera, no es pot descartar que aquesta acumulació “furtiva” d’or estigui relacionada amb el llançament d’una moneda digital recolzada pel metall daurat. Una maniobra estratègica que desestabilitzaria el dòlar i posaria en perill la seva hegemonia, al mateix temps que fomentaria la confiança cap a l’associació política i econòmica dels BRICS.

Si vols descobrir la millor opció per protegir els teus estalvis, entra a Preciosos 11Onze. T’ajudarem a comprar al millor preu el valor refugi per excel·lència: l’or físic.

Amb el canvi climàtic, els desastres naturals són cada vegada més freqüents. I no sempre és la teva companyia la responsable d’indemnitzar-te quan algun dels teus béns assegurats pateix danys.

El canvi climàtic està provocant fenòmens meteorològics cada vegada més extrems. Els llargs períodes de sequera i temperatures en màxims històrics donen pas a vegades a fortes tempestes d’aigua o gel. Un exemple és la pedra que va castigar comarques com el Baix Empordà, el Gironès i el Pla de l’Estany a finals d’agost. Els blocs de gel que van caure, alguns de més de deu centímetres de diàmetre, van provocar fins i tot la mort d’una nena de 20 mesos.

Més enllà de la impossibilitat de compensar desgràcies personals com aquesta, les pòlisses d’assegurança poden cobrir alguns danys materials vinculats als desastres naturals, però no tenen per què cobrir-los tots. A més, les característiques de l’incident determinaran si ens ha d’indemnitzar directament la nostra companyia o el Consorci de Compensació d’Assegurances, una entitat que cobreix riscos extraordinaris quan es produeixen certes catàstrofes naturals. Això sí, exclusivament en cas que els béns afectats estiguin assegurats.

Els danys en vehicles i llars provocats per l’impacte de calamarsa, molt típica de finals d’estiu, queden fora d’aquesta cobertura de “riscos extraordinaris”. Per això, és la nostra pròpia companyia la que hauria d’indemnitzar-nos segons la cobertura contractada. Si la nostra assegurança de cotxe inclou vidres, podrem reclamar els danyats per la calamarsa. Però les abonyegadures en la xapa només ens les compensaran si tenim l’assegurança a tot risc.

Pel que fa als danys de la calamarça en els camps de cultiu i les explotacions ramaderes o agropecuàries, tampoc queden coberts pel Consorci. Existeix un sistema estatal per a donar-los cobertura, l’Agroseguro, que dona dret a compensacions econòmiques si tenim qualsevol d’aquests espais assegurats contra un fenomen meteorològic concret i resulta danyat per aquest.

Què cobreix el Consorci de Compensació d’Assegurances?

Aquesta entitat es fa càrrec dels danys en els nostres béns assegurats provocats per inundacions extraordinàries, terratrèmols, sismes submarins, erupcions volcàniques, tempestats ciclòniques atípiques i la caiguda de cossos siderals o aeròlits.

De les anteriors catàstrofes naturals, les inundacions són les que més danys produeixen a Catalunya. I, a l’efecte de cobertura, es consideren com a tals “el negament del terreny produït per pluges o desglaç; per aigües procedents de llacs amb sortida natural, de ries o rius, o de cursos naturals d’aigua en superfície quan es desbordin dels seus llits normals”, segons el propi Consorci. Així mateix, s’inclou l’embat de mar en la costa, encara que no hi hagi negament.

Cal tenir en compte que no queden compresos sota aquest concepte d’inundació la pluja caiguda directament sobre el risc assegurat, o la recollida per la seva coberta o terrat, la seva xarxa de desguàs o els seus patis, com tampoc la inundació ocasionada per trencament de preses, canals, embornals, col·lectors i altres llits subterranis artificials, tret que el trencament s’hagi produït com a conseqüència directa de l’esdeveniment extraordinari cobert pel Consorci.

En el cas d’una tempesta ciclònica atípica, queden inclosos, entre altres, els tornados i els vents extraordinaris, caracteritzats per l’existència de ratxes superiors als 120 Km/h.

L’assegurat té ple dret a la indemnització, encara que per part dels poders públics no s’emeti una declaració oficial de “catàstrofe” o de “zona catastròfica”. Però per a que aquest organisme cobreixi els danys causats per terratrèmols, sismes submarins, erupcions volcàniques i caiguda de cossos siderals o aeròlits, han de certificar-los l’Institut Geogràfic Nacional o l’organisme públic competent en la matèria.

Quan no cobreix els danys el Consorci?

Segons el Reglament de l’Assegurança de Riscos Extraordinaris, en algunes circumstàncies no tindrem dret a indemnització per part del Consorci de Compensació d’Assegurances.

Un dels casos és quan l’assegurança contractada és de transport de mercaderies, de construcció i muntatge, de responsabilitat civil, de malaltia, de defensa jurídica o d’assistència en viatge. La mateixa exclusió s’aplica a les pòlisses que cobreixen produccions agropecuàries susceptibles d’assegurar-se a través del sistema d’Assegurances Agràries Combinades.

Quant al tipus de danys, per exemple, no estan coberts els produïts per alteracions en el subministrament de qualsevol tipus d’energia. Tampoc està coberta la pèrdua de beneficis a conseqüència de danys soferts per altres béns o per altres persones físiques o jurídiques diferents de l’assegurat.

Com es finança el Consorci

El Consorci de Compensació d’Assegurances, que depèn del Ministeri d’Assumptes Econòmics i Transformació Digital, es finança amb un percentatge de cada pòlissa de vehicle i de llar que es contracta.

És important tenir en compte que aquest tipus d’indemnitzacions no té res a veure amb les ajudes que puguin oferir les Administracions públiques en cas de declarar com a “zona catastròfica” una àrea concreta del territori per algun efecte meteorològic extrem.

Si vols conèixer una assegurança justa per a la teva llar i per a la societat, descobreix 11Onze Segurs.

Tots estem familiaritzats amb els conceptes bàsics de les assegurances. Però, saps com funciona aquest sector, quina és la seva regulació i d’on provenen els seus beneficis?

Les assegurances no són més que eines financeres que permeten cobrir determinats riscos. Ho fan des de fa milers d’anys. El Codi de Hammurabi, un compendi de lleis de l’antiga Babilònia, ja regulava els préstecs a risc de mar, que feien possible a prestadors i naviliers compartir els riscos i els beneficis del comerç marítim.

A tots ens sonen més o menys els conceptes bàsics de les assegurances. Una pòlissa no és més que un contracte entre l’assegurat i la companyia d’assegurances mitjançant la qual, a canvi d’una prima (preu de l’assegurança), l’entitat asseguradora es compromet a indemnitzar per un mal produït o a satisfer un capital, renda o una altra prestació en cas de produir-se un sinistre contemplat en les cobertures d’aquest contracte.

Tots els detalls de la cobertura de l’assegurança i altres condicions estan recollits en la pòlissa, que estableix els drets i obligacions de totes dues parts. El prenedor, que és la persona o empresa que contracta el segur i paga la prima; l’assegurat, que és qui està exposat al risc cobert per l’assegurança, i el beneficiari, que és qui té dret a rebre la contraprestació convinguda en la pòlissa, poden coincidir o ser diferents persones o entitats.

És probable que aquests conceptes ens resultin familiars. Però, sabem com funciona el sector assegurador? Repassem com es regula i d’on provenen els seus beneficis.

El marc regulador

Existeixen diferents tipus d’entitats asseguradores en funció de la seva constitució jurídica: societats anònimes, mútues, cooperatives i mutualitats de previsió social. A més, cadascuna d’elles pot operar en un o en múltiples àmbits (automòbil, llar, responsabilitat civil…), però sempre requereixen l’autorització de l’organisme regulador.

Per garantir el correcte funcionament del sector, estan regulats tant les característiques com el funcionament d’aquestes entitats, establint límits a la seva activitat i imposant uns mínims de solvència o una certa formació per als seus empleats.

L’1 de gener de 2016 va entrar en vigor Solvència II, la directiva europea per la qual totes les asseguradores europees estimen la seva solidesa financera de la mateixa manera. Aquesta directiva obliga a calcular la quantitat de recursos que ha de tenir un assegurador per afrontar possibles escenaris negatius relacionats amb el negoci (que hi hagi més contratemps de l’esperat o que les indemnitzacions siguin de major import), amb les inversions (una caiguda de la Borsa, per exemple) o d’altres tipus. L’assegurador ha de tenir fons propis suficients com per a cobrir aquest eventual forat.

Solvència II se sustenta en tres pilars. El primer determina els recursos propis mínims requerits a cada asseguradora en funció dels riscos assumits. El segon planteja la valoració qualitativa dels riscos, que són identificats, mesurats, monitorats i administrats segons l’exposició al risc de cada companyia, i estableix un control intern d’aquests riscos a través del govern corporatiu per millorar l’eficiència i la rendibilitat de les entitats. El tercer pilar busca una major transparència de les empreses asseguradores gràcies als informes periòdics que han de presentar.

Aquesta directiva europea es complementa amb la Llei d’ordenació, supervisió i solvència de les entitats asseguradores i reasseguradores, que regula el sector en l’Estat espanyol.

Una primera font d’ingressos

Segons dades del Fons Monetari Internacional, el volum de primes emeses en el món arribava l’any 2016 als 24 bilions d’euros, dels quals el 85% pertanyien a assegurances de vida.

En el cas de les assegurances de vida, el principal canal de comercialització és el bancari, amb una quota de mercat una mica superior al 70%, mentre que els agents i corredors d’assegurances presenten una quota de mercat lleugerament per sobre del 20%.

En canvi, la resta d’assegurances es comercialitzen principalment a través d’agents i corredors d’assegurances, els qui aconsegueixen una quota de mercat del 60% aproximadament, seguits per la venda directa (19%) i el canal bancari (13%).

Una primera via per la qual les companyies d’assegurances guanyen diners és avaluant acuradament el risc de cadascuna d’aquestes pòlisses perquè els ingressos per primes superin a les reclamacions que hagin d’abonar.

La veritable naturalesa del negoci

No obstant això, les asseguradores són sobretot gestores dels recursos que els seus clients els confien a través de les primes, ja que utilitzen part d’aquests ingressos per invertir. De fet, es calcula que el 12% dels actius mundials estan en mans de companyies d’assegurances.

Això sí, a partir de la gran crisi financera, la legislació estableix uns límits prudencials estrictes a l’hora d’invertir. Fins l’any 2007, el sector assegurador va viure un idíl·lic període de tranquil·litat. Però la gran crisi financera, que es va emportar per davant al gegant de les assegurances nord-americà AIG, va aflorar l’estreta relació de les asseguradores amb les entitats bancàries, tant per la participació en el seu capital social com en les seves emissions de renda fixa i variable.

Segons Unespa, que aglutina a prop de 200 asseguradores de l’Estat espanyol, aquestes inverteixen principalment en deute públic i, en menor mesura, en fons i accions privades: per cada euro invertit en aquests últims, es dediquen sis al deute públic. A més, aquesta associació aclareix que, en èpoques de bonança econòmica “les asseguradores han arribat a tenir una capacitat d’inversió equivalent al 2 % del PIB”.

Les reassegurances, un negoci en auge

Una tercera via d’ingressos són les reassegurances. Es tracta d’acords mitjançant els quals un assegurador, denominat cedent, transfereix a un altre assegurador, denominat reassegurador, la totalitat o una part dels seus riscos a canvi d’una part de la prima. Això permet al cedent protegir-se de grans pèrdues potencials en situacions d’excessiva exposició.

El canvi climàtic i la pandèmia de COVID-19 estan impulsant aquesta àrea de negoci, el volum del qual s’espera que superi els 500.000 milions d’euros l’any 2025.

Grans canvis en l’horitzó

Molts senyals indiquen que el sector assegurador es prepara per a una època de canvis transcendentals. En aquest sentit, s’espera que es formin ecosistemes en els quals proveïdors de diferents indústries interactuaran per crear valor a partir de dades compartides. Per tant, no es vendran tant productes i serveis aïllats com experiències creades gràcies a una multitud d’actors.

El 67% dels líders del sector assegurador consideren que els models de negoci actuals seran irrecognoscibles en els pròxims cinc anys i que aquests ecosistemes seran el principal agent de canvi, segons dades d’Accenture Research. A més, el 58% de les companyies asseguradores asseguren buscar ja de manera activa ecosistemes en els quals integrar-se i tres de cada quatre preveuen que almenys la meitat dels seus beneficis procediran d’aquests ecosistemes en els pròxims cinc anys.

Si vols conèixer una assegurança justa per a la teva llar i per a la societat, descobreix 11Onze Segurs.

Només el 15,8% de la població jove està emancipada, la pitjor dada en dècades. L’atur juvenil i els preus de l’habitatge són els dos grans motius. Ara, l’administració intenta donar solució a través d’una nova Llei de l’habitatge. Però serà prou? En parlem amb els experts.

A l’Estat espanyol, prop de la meitat dels joves d’entre 16 i 29 anys que viuen en un habitatge independent ho fan en un lloguer compartit. Si es vol viure sol, el preu que cal pagar suposa el 91,6% del salari i, si es vol contractar una hipoteca, cal reservar almenys el 55,1% del sou. Tot i que, aparentment, la compra d’un habitatge pot semblar més assequible, la realitat és que els joves tenen vetat el mercat hipotecari. Ni tenen prou estalvis per cobrir la despesa inicial ni gaudeixen d’estabilitat laboral. Així ho constata el Consell de la Joventut d’Espanya en l’estudi anual del 2020.

L’habitatge segueix sent el gran maldecap dels joves que es volen emancipar. Per això, per mirar d’afrontar aquest escenari, el govern de Pedro Sánchez ha anunciat una nova Llei de l’habitatge, que hauria de limitar els preus dels lloguers i afavorir l’accés dels joves a un habitatge digne. A 11Onze hem analitzat la proposta de normativa amb el Sindicat de Llogateres i el president del Consell Nacional de Joventut de Catalunya (CNJC), Guillermo Chirino. 

Quan la llei es queda curta

En una situació d’emergència com l’actual, en què la taxa d’emancipació juvenil ha arribat a mínims històrics, Chirino considera que “l’acció política no pot esperar”. Tanmateix, alerta que, si la llei tarda 12 o 18 mesos a aprovar-se, com és habitual, això dona marge als propietaris per a apujar els preus del lloguer i, per tant, l’eficàcia de la mesura es queda curta. El president del CNJC també avisa que el govern ja ha apuntat que les ajudes de la llei estarien limitades a aquells joves que treballen. “Només això ja descarta més del 50% de joves”, es lamenta Chirino. A més, els polítics han declarat que les ajudes arribarien a uns 50.000 joves, és a dir, a només l’1% dels joves de l’Estat.

“Òbviament, aquesta llei no resoldrà res ni facilitarà l’emancipació del jovent”, critiquen fonts del Sindicat de Llogateres, que afegeixen que no són favorables a finançar el pagament dels habitatges dels joves amb ajudes. “Permet que l’arrendador pensi que, si els joves poden pagar més, aleshores no cal abaixar el preu, sinó que, fins i tot, el pot apujar”, argumenten.

La inspiració del model català

Pel que fa a la regulació dels lloguers, la proposta s’inspira en la norma catalana, l’única proposta legislativa vigent que existeix a l’Estat. Així ho expliquen al Sindicat de Llogateres, que amb el Sindicat d’Inquilins, han treballat intensament en la llei catalana i han lluitat per dur-la a l’àmbit estatal. Malgrat tot, al Sindicat de Llogateres adverteixen que les diferències entre la proposta del govern espanyol i la catalana són substancials i posen en risc l’eficàcia de la mesura en el conjunt de l’Estat.

Per començar, la llei catalana estableix un índex de preus de lloguer, que assegura als inquilins que, en cas de signar o renovar un contracte, el preu es manté igual que en el contracte anterior. A més, si el preu està per sobre d’aquest índex de referència, s’haurà d’abaixar. L’índex es calcula a partir de la mitjana dels preus del lloguer, per a habitatges amb unes característiques similars i dins una zona concreta. En canvi, en la proposta del govern espanyol només els propietaris jurídics, és a dir, aquelles empreses amb més de deu immobles en propietat, estarien obligats a fer una rebaixa en el preu del lloguer.

“A ciutats com Barcelona la concentració de la propietat és molt alta, però només el 30% dels habitatges de lloguer són de propietat jurídica. La majoria són propietat de persones físiques que, tot i tenir més de deu habitatges, no estarien obligades a rebaixar el lloguer”, alerten al Sindicat de Llogateres. A la resta de municipis catalans, on la concentració de la propietat és més baixa, aquesta mesura queda, a parer seu, “totalment descafeïnada”.

Per altra banda, l’aplicació de la rebaixa sembla que serà discrecional, i es deixarà que cada autonomia i, fins i tot, cada municipi decideixi. Per contra, Chirino defensa que, si és una mesura pública, “hauria de ser vinculant per a tothom, ja que d’altra manera pot generar desigualtat i inequitat territorial”. 

Una vida digna per al jovent

Més enllà de les regulacions en el preu del lloguer, la nova llei ha de posar a l’abast dels joves tot un seguit d’ajudes. Però les dificultats per a emancipar-se no semblen tenir una solució definitiva. D’entrada, tot i que per assegurar una vida digna l’habitatge no hauria de suposar més del 30% del salari, la realitat es topa amb uns preus disparats i uns sous massa baixos.

D’aquesta manera, si el salari mitjà dels joves ocupats a l’Estat és de 969 euros, l’import que s’hauria de destinar a l’habitatge no hauria de superar els 290 euros mensuals. Tanmateix, el preu mitjà del lloguer és de 880 euros al mes i, en certes zones de l’Estat, com Barcelona i la seva àrea metropolitana, la xifra supera els 1.000 euros. Així les coses, com es pot ajudar els joves a emancipar-se?

Al Sindicat de Llogateres creuen que, per a facilitar l’emancipació, cal anar a l’arrel del problema: “Cal garantir que tots els habitatges de lloguer abaixin el preu i facilitin l’accés a col·lectius vulnerables. A Catalunya, molts col·lectius d’habitatge reclamem un parc d’habitatge públic de lloguer amb preus assequibles. No es tracta de construir més, sinó de recuperar habitatges i assegurar que els grans propietaris destinen una part al lloguer social”, defensen.

Al CNJC també han creat tallers d’autodefensa llogatera per a detectar les dificultats en què es troben els joves i mirar de trobar-hi respostes. “A Catalunya ja tenim una llei de regulació de preus del lloguer que ha sigut increïblement efectiva. Ha reduït els preus del lloguer en aquelles zones on s’ha aplicat i, a més, ha millorat la confiança en els lloguers”, defensen. Ara, consideren, el que cal és millorar aquesta regulació catalana i ampliar-la per a tot el territori. “Encara ens queda molt de camí per recórrer”, s’esperonen.

11Onze és la comunitat fintech de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

Una dècada després que la República Popular de la Xina posés en marxa la Iniciativa del Cinturó i Ruta de la Seda amb l’objectiu de desenvolupar una infraestructura global de comerç i cooperació internacional, el projecte s’enfronta a nous reptes geopolítics que marcaran el seu futur.

La Iniciativa del Cinturó i la Ruta de la Seda o Belt and Road Initiative (BRI, per les seves sigles en anglès), també coneguda com la Nova Ruta de la Seda, es va posar en marxa el 2013 pel president Xi Jinping. Es tracta d’un dels projectes d’infraestructures més ambiciosos mai concebuts, i, originalment, estava pensat per a incrementar el comerç i cooperació econòmica entre l’Àsia Oriental i Europa. Durant els últims deu anys el projecte s’ha ampliat a Àfrica, Oceania i Amèrica Llatina, incrementant exponencialment la inversió en infraestructures.

A més, en aquesta estructura logística s’hi suma la ruta de la seda marítima que inclou ports i infraestructura costanera des del litoral occidental de la Xina a Europa, l’Índia, Àfrica, el Pacífic i Llatinoamèrica. La qual cosa és d’una importància cabdal tenint en compte que la Xina té actualment 95 ports i sis d’ells figuren en el rànquing dels 10 més importants del món.

Amb l’objectiu de connectar al 65% de la població i a un terç del PIB mundial amb la Xina mitjançant la creació d’una xarxa de rutes marítimes i enllaços terrestres, ha captat l’atenció del món pel seu abast global i les seves implicacions econòmiques, polítiques i socials. El govern xinès va anunciar que la iniciativa significa “il·luminar una nova era de globalització”, i facilitarà una “època d’or del comerç que beneficiarà a tots”.

Al juliol d’aquest any, les inversions totals en el marc del projecte van superar el bilió de dòlars, fins al punt de competir directament amb el Fons Monetari Internacional (FMI). Aquests diners provenen principalment del Nou Banc de Desenvolupament, del Fons de la Ruta de la Seda i del Banc Asiàtic d’Inversió en Infraestructures (BAII). 

Un imparable món multipolar

Tot i que la iniciativa ha estat elogiada per a fomentar el desenvolupament econòmic i la cooperació entre països, oferint unes condicions beneficioses per totes les parts que no es donaven amb el monopoli dels poders occidentals, també han sorgit algunes veus crítiques. Alguns països participants han expressat preocupació sobre la transparència dels projectes, dubtes per si podran fer front a la càrrega de deute o de quina serà la dependència amb la Xina en cas que no puguin tornar els préstecs. 

Una gran part d’aquestes crítiques i pressió perquè certs països es neguin a col·laborar amb el gegant asiàtic venen per part dels Estats Units, que veu com s’esvaeix cada cop més la seva hegemonia com a poder econòmic i geopolític global en favor d’altres actors emergents, com Rússia i la Xina, que volen mantenir la seva sobirania lliure dels tentacles d’Occident.

L’èxit del projecte el converteix en una eina perfecta per expandir, encara més, la influència política i econòmica de la Xina, tenint accés preferent a nous mercats i recursos naturals fins ara dominats quasi exclusivament pels poders occidentals, que veuen amb desesperació com els cicles econòmics i els mercats financers se centren cada vegada menys amb ells.

En aquest context, l’última cimera dels BRICS, on s’ha anunciat que sis països més s’uniran al bloc econòmic, ha creat una gran expectació. Tanmateix, ha posat de manifest la dificultat d’unificar interessos tenint en compte les sensibilitats de tots els estats membres. L’expansió del BRI pot ser el punt d’unió que tapi les esquerdes, especialment entre els països africans que han demanat que la Xina passi de la construcció d’infraestructures a la industrialització local i d’una Índia també interessada a finançar projectes emblemàtics a països en vies de desenvolupament del sud global, com a contrapartida a Occident.

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant la super app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

El model econòmic occidental es caracteritza, des de fa molts anys, per un sistema de capitalisme clientelar o d’amiguets basat en la promíscua relació entre política i negocis. Un mal endèmic que afecta, en major o menor mesura, a la gran majoria de països. 

Xavi Viñolas, redactor d’11Onze

Capitalisme clientelar o d’amiguets – ‘crony capitalism’ en anglès – és un terme utilitzat per descriure un sistema capitalista en el qual l’èxit dels negocis depèn dels tractes de favor mutu entre empresaris i polítics. Aquestes relacions sovint condueixen a polítiques governamentals que beneficien a un petit nombre d’empreses o individus en detriment dels interessos del públic en general, que acaben instrumentalitzats pel poder.

L’ús de les connexions polítiques per a assegurar-se un tracte preferencial o per a obtenir un avantatge injust pot adoptar la forma de contractes públics, subvencions o normatives i lleis que afavoreixen a un grup selecte d’empreses o individus. Les comissions, els suborns i les portes giratòries dels polítics a les grans empreses són part del lèxic que acompanya a aquesta pràctica d’enxufisme, nepotisme i corrupció que, malauradament, ja no sorprèn a ningú.

En aquest context, l’activitat econòmica no segueix els principis d’una economia de lliure mercat pensada per a servir al consumidor amb els millors productes, sinó a mantenir el favor del poder polític a través d’empresaris o lobbies que corrompen funcionaris públics, generant ineficiències, fomentant els oligopolis, frenant el creixement econòmic i erosionant la confiança en la classe política.

La crisi financera global de 2008 és un excel·lent exemple de com la col·lusió entre entitats financeres i governs pot conduir a pràctiques arriscades i irresponsables per part de monopolis que controlen el mercat, provocant una devastació econòmica que acaben pagant els contribuents, rescatant a bancs de la fallida amb diners públics

La desafecció política

Una de les conseqüències més greus de la corrupció i abús de poder governamental generalitzat és que els ciutadans es desentenen del procés polític. L’apatia i el cinisme d’una població, que veu com els funcionaris públics utilitzen els seus càrrecs en benefici propi, es manifesten amb una baixa participació electoral i una destrucció de la fibra moral de la societat.

Si la falta de transparència i supervisió afebleix la confiança en les institucions governamentals i provoca que els polítics no hagin de retre comptes pels seus actes, es fa difícil convèncer als ciutadans que les millores socials i econòmiques s’aconsegueixen posant a la pràctica de valors ètics com l’esforç, el treball i l’honestedat.

La manca de credibilitat associada amb els governs es veu agreujada per un sistema polític bipartidista, de iure o de facto, establert al llarg del món occidental, que en molts casos no afavoreix ni tan sols dos partits o coalicions polítiques antagòniques entre elles. Per contra, sovint es tracta de dos actors polítics que es reparteixen el poder d’una manera cíclica, però amb poques diferències en l’aplicació de polítiques que beneficien a l’establishment o poders fàctics que actuen al marge de les institucions.

Sense informació no es poden retre comptes

Una premsa lliure és la pedra angular de les societats democràtiques. Serveix de control del poder governamental i fomenta la transparència i la rendició de comptes. Sense una premsa lliure, els ciutadans no podrien accedir a la informació que necessiten per a prendre decisions amb coneixement de causa i exigir responsabilitats als seus dirigents.

Malauradament, gran part dels mitjans de comunicació han passat a ser un altaveu de les elits econòmiques i polítiques. Lluny d’informar de les accions de govern o males pràctiques corporatives, la narrativa periodística sovint contribueix a la seva propaganda mentre blanqueja la corrupció, garantint la impunitat dels càrrecs electes. 

Això posa de manifest una manca de voluntat en servir l’interès públic, evitant que els ciutadans estiguin al corrent d’accions de govern que poden comportar conflictes d’interessos. Un panorama desolador que difícilment canviarà, tret que la societat civil s’organitzi per empoderar els ciutadans a través de la informació i l’educació, que els permeti prendre decisions que garanteixin els seus drets fonamentals.

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant la super app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

David Garrofé té un coneixement profund de les necessitats dels empresaris catalans i les pimes. Durant més de 30 anys ha estat secretari general de la Cecot. Va deixar el càrrec el juny passat i, ara, és un empresari més obrint-se camí en l’era de la Covid-19. Amb aquesta experiència a l’esquena, fa una radiografia complexa del context econòmic que li ha tocat viure a Catalunya, amb un dèficit fiscal sense precedents i una crisi global de deute a tocar. 

“La vida de l’empresari és apassionant. Però, és cert, trobo a faltar la vida pública, un espai molt agraït i també sacrificat. Vivim immersos en algunes inèrcies que fan difícils els canvis”, apunta Garrofé només començar. Reconeix que, ara per ara, viu amb el risc empresarial al cos, en un context que l’apassiona. I, tanmateix, creu fermament que la societat civil no pot renunciar a intervenir en el desenvolupament de les polítiques públiques.

Però com pot fer-ho, com pot oferir solucions a la política? “La veritat és que hi ha un punt de decepció, però algun dia l’has d’assumir, també. Hi ha tantes coses que semblen tan lògiques de canviar, que només cal un cert concert i lideratge intern. I aleshores et demanes: però tant costa? Per això soc un enamorat de la capacitat de la societat civil per canviar les coses”, afirma l’empresari.

El consens per la meritocràcia

En la mesura que la societat civil s’organitza, diu Garrofé, és capaç de fer coses molt grans. “No obstant això, venim d’una tradició cultural en què les administracions s’han situat en un paper de superioritat i baixa escolta. Escolten poc i tendeixen a anar per lliure. I es perd aquell principi que el polític és un servidor públic”, es queixa l’empresari, que considera que s’ha creat un aparell administratiu “molt feixuc i inflexible”.

“Massa vegades tenim al capdavant responsables polítics que volen continuar vivint molts anys de la política. Per tant, les seves anàlisis estan més fonamentades pel ‘Què puc fer per continuar en el càrrec?’ en lloc de ‘Què puc fer per transformar les coses?’”, es lamenta. Aquest és el gran mal que afecta Catalunya, però que també limita altres països del món globalitzat. En aquest sentit, Garrofé considera que el que transforma veritablement les coses són els marcs normatius i legislatius que ens emparen: “I nosaltres partim d’un marc, la Transició, que va voler ser democratitzant, però que arrossega molts vicis històrics”.

Per això, considera imprescindible “canviar el marc”. “Necessitem una revolució en la funció pública. En altres països, està professionalitzada, i no hi ha canvis. A partir d’un cert grau, són els millors tècnics que té l’Estat, i no polítics que baixen a fer funcions per a les quals no estan capacitats. I, a més, hi ha un gran rendiment de comptes”, argumenta Garrofé. “Ha d’haver-hi una reforma consensuada per part de la societat per prestigiar la funció pública, perquè sigui més meritocràtica”, defensa.

El llast del dèficit fiscal

Garrofé està convençut que, en general, sí que valorem el motor que és Catalunya, però considera que existeix un risc més que evident de quedar enrere en la cursa global. “La nostra competència no és Madrid o Màlaga, sinó la Xina, el Vietnam o els Estats Units. Els Estats Units genera una quantitat de patents! Inverteixen quatre vegades més que nosaltres en R+D”, assenyala l’empresari.

A Catalunya s’inverteix poc en investigació, lamenta Garrofé, perquè l’administració no és prou conscient que, de fet, les grans empreses tecnològiques mundials, com Facebook o Google, creixen i es consoliden gràcies al finançament dels fons públics. “És normal que Catalunya, que és principal potència a tot l’Estat, amb un 25% de les exportacions, tingui el pressupost de la Generalitat d’Empresa més petit que el de Cultura? I no vol dir que el de Cultura sigui alt… Així es vol transformar un país?”, es queixa l’empresari.

A més, recorda que el govern espanyol no ha finançat mai Catalunya, que està en una posició geoestratègica privilegiada, com es mereix. “Fins i tot ells ho reconeixen, i cada vegada és més greu. Ha estat un llast per Catalunya. A més, hi ha la manca d’inversió en infraestructures. Estem parlant de 200.000 milions d’euros de manca acumulada”, detalla Garrofé, que es queixa que plou sobre mullat. “Les diferències reals acumulades són espectaculars”, afegeix. Per això, considera que cal forçar els governs a prendre decisions valentes.

La crisi de deute, un crac històric?

Sobre la gestió de les finances públiques posa el crit en el cel, sobretot en un context com ha estat la pandèmia, que ha provocat una incertesa que, admet, “ha vingut per quedar-se” i haurem de saber afrontar. “Els últims deu anys s’han emès tants diners públics com en tot l’agregat de la història de la humanitat”, explica. I recorda que la inflació és la conseqüència d’imprimir tants bitllets.

“Els materials sòlids, com l’alumini, l’aigua, el paper, els ‘hard assets’, que en diuen, valen alguna cosa, però els bitllets? Només són paperets impresos que no valen res”, s’exclama. I recorda que, si la crisi de deute que han acumulat potències com els Estats Units esclata, pot impactar en tot el món sense remei. “I què estan fent els bancs centrals de la Xina o l’Índia? Estan comprant or, sense fer soroll, de mica en mica”, revela.

Les conseqüències més evidents, segons Garrofé, aniran sumant-se en cadena. La primera, la inflació. “Ja l’estem vivint, i diuen que és temporal, però en tenim per anys. La inflació és la misèria dels pobres, perquè als rics més rics no els afecta tant. Ara n’hem acumulat un 6% i, si aquest any n’acumulem una xifra similar, ja haurem perdut un 12% de poder adquisitiu. I com repercuteix això a un conveni col·lectiu?”, es pregunta. 

Garrofé és pessimista i creu, com molts altres analistes econòmics, que ve un crac borsari sense precedents, perquè el valor dels diners està sobredimensionat. Així que, com pot la gent corrent combatre aquesta crisi històrica que sembla inevitable i protegir els seus estalvis? Un dels productes que oferirà 11Onze és la compra d’or i altres metalls preciosos, no en inversió, sinó en lingots. “La moneda s’anirà devaluant… I, per tant, què mantindrà el valor dels nostres estalvis? Els actius de tota la vida, els clàssics. Oferir or és un bon servei, i tant”, conclou.

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant la super app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

En general, en les organitzacions, el lideratge que ha destacat seria el del líder carismàtic. Un líder que convenç, mobilitza i acostuma a tenir un ego de considerables dimensions. Que és fred, poc proper, no es preocupa pel benestar mental del seu equip. Vol feina una bona feina feta i que la companyia o l’empresa en qüestió continuï en marxa. Però l’autèntic lideratge, aquell que aporta positivitat i que beneficia tothom de manera subtil i influent, pensant en el bé dels altres, és també el mateix que obté millors resultats. Això sí, crida poc l’atenció.

Tots hem sentit admiració per un líder que desplega seguretat i autoestima (potser aparent, però creïble). Ho hem llegit als llibres, vist a les pel·lícules i fins i tot, hem compartit temps amb aquesta mena d’autoritats. Aquest però, no té per què ser l’únic lideratge que funcioni i sigui efectiu. De fet, un autèntic líder és aquell que crea autoritat al voltant de la seva feina i que no entén de jerarquies ni poder. El soroll d’aquest “líder silenciós” no és pas visible perquè no en fa. No busca gaire protagonisme, fins i tot l’accepta amb certa resignació. La manera de descobrir-ne un és parlar amb persones properes, que tenen ganes de comentar-te les seves bondats.

Una autoritat creada a partir del respecte cap els altres

Sense afany de ser exhaustius podríem dir-ne algunes característiques i potser descobrim que tenim una persona així entre nosaltres. El líder silenciós s’arremanga per treballar i esforçar-se (es lleva ben d’hora, ben d’hora, i potser va a dormir ben tard, ben tard per estar amb la família o fer un cop mà en alguna causa). S’exigeix i en la mateixa mesura també exigeix, i per tant valora, els altres. Assumint la responsabilitat, fins i tot quan no ha estat directament el qui ha fet la pífia. Podríem dir que socialitza els guanys i es queda amb les pèrdues –a l’inrevés d’alguns directius de bancs d’inversió en fallida, que varen socialitzar les pèrdues i es van apropiar dels guanys. Clarament no practicaven el lideratge silenciós. Bé, potser quan van marxar amb una indemnització milionària varen intentar no fer gaire soroll, no fent dringar les monedes, però aquest silenci expost, no compta.

De fet, en els temps actuals on sembla que la corrupció troti sense fre, algunes veus reclamen més controls per limitar els comportaments abusius dels responsables d’organitzacions i polítics. Els controls formals són atractius, i la lògica simple ens porta a creure que més controls creen més control. Pensar així es pot anomenar una“il·lusió de control”. I tots ens hem il·lusionat en algun moment, somiant que les lleis i formalitats evitarien que quatre gats ens facin escurar la butxaca col·lectiva. Però no, els controls formals no poden garantir una solució definitiva. De fet, poden arribar a fer les coses tan complexes, que ens posin en un entramat de formalitats que paralitzin qualsevol acció. Mentre els quatre gats estaran mirant la manera de trobar en la complexitat un buit legal per a poder continuar abusant.

I potser més controls posarien els directius honrats en el viacrucis de la paperassa. Un cert control formal és necessari i indica la bona salut de l’organització, però voler evitar qualsevol descontrol és una mica patològic. Què preferim, evitar qualsevol abús, o fomentar i valorar-ne l’ús correcte? 

Un més de l’equip

Tornem al nostre líder. Molt sovint practica amb l’exemple. Diu, “fem això”, i ja s’hi ha posat. Sense excuses. Té un sentiment d’equip, de comunitat. Cuida les relacions entre els seus col·laboradors, de fet hi sent una preocupació real, per com els va la feina i la vida. Vol el seu bé, en majúscules, darrere de cada empleat hi veu una persona. I hi confia. Confia de vegades en les seves possibilitats més enllà del que cadascú confia en un mateix, ajudant a desenvolupar el talent que tots tenim latent. Tots nosaltres quan ens enfrontem amb una feina per primera vegada pensem, en sabré prou? Doncs ell o ella animen i donen marge a l’error, veuen l’esforç que hi ha al darrere de qui té ganes de treballar. Nota que a tots ens agrada aportar el nostre granet de sorra i rebre l’elogi o l’estirada d’orelles amb puntualitat.

Tothom li troba un ego petit. No direm que no en té, mentiríem (i ens ho diria). Però com que es coneix, només li deixa decidir coses menors. I es disculpa i accepta les crítiques. Les fa i les pot rebre, no s’ofèn ni se sent amenaçat davant del talent. Ben al contrari, vol persones amb talent, i sap dir davant de tothom: el mèrit és del Josep o de la Maria, o de tots una mica. I sobretot, sobretot, és silenciós i suau. 

Tant de bo entre tots poséssim de moda aquest tipus de persones a les empreses. Tots seríem una miqueta més feliços i potser treballaríem millor. No cal tenir por del teu superior, això no generarà que el treballador en qüestió sigui més productiu, només provocarà apatia cap a ell i la feina. Desitjo que si algun cop coneixeu algun “lider silenciós”, l’elogieu de tant en tant, encara que no li agradin gaire els afalacs. Que no defalleixi.

11Onze s’està convertint en un fenomen com a primera comunitat fintech de Catalunya. Ara, llança la primera versió d’El Canut, la super app d’11Onze, per a Android i Apple. Des d’El Canut es pot obrir el primer compte universal al territori català.

Segons dades oficials de la Generalitat, 52.461 beneficiaris han rebut finançament per un total de 5.390 milions d’euros procedents dels fons Next Generation. Més de la meitat dels fons distribuïts ha anat a parar a empreses, un 97% de les quals són pimes, que han rebut un 56% de l’import compromès fins ara.

El visor interactiu posat en marxa pel Departament d’Economia i Hisenda de la Generalitat s’actualitza periòdicament i permet consultar com s’han distribuït aquests recursos a Catalunya, en convocatòries, licitacions i concessions directes realitzades tant per la mateixa Generalitat com pel govern espanyol.

Aquesta eina mostra com dels 7.469,8 milions d’euros dels fons Next Generation assignats a Catalunya,  ja se n’han repartit 5.390 milions entre 52.461 beneficiaris entre empreses, corporacions locals, centres de recerca, entitats sense ànim de lucre, particulars i altres entitats del sector públic. D’aquests, més de la meitat han anat a parar a empreses, un 97% de les quals són pimes, que han rebut un 56% dels recursos al tancament del febrer de 2024.

La major part dels recursos s’han adjudicat al sector empresarial. Concretament, 2.748,4 milions (un 51% del total) han anat a parar a 12.439 empreses, mentre que 663 corporacions locals han rebut 1.087,5 milions (un 20%) a través de convocatòries de subvencions i concessions directes. Així mateix, 237 centres de recerca i/o formació han estat beneficiaris amb 984,7 milions (un 18%) i 976 entitats sense ànim de lucre i del tercer sector han rebut 270,9 milions (un 5%). A més, 169,3 milions (un 3%) han anat a parar a 38.021 particulars i 123 milions (un 2%) s’han distribuït entre 125 altres entitats del sector públic.

Sostenibilitat, transició energètica i noves tecnologies

Quant als sectors on s’han destinat dels fons, destaquen els projectes relacionats amb els vehicles elèctrics, com la construcció d’una planta de producció de l’empresa sud-coreana Lotte Energy Materials a Mont-roig del Camp per a fabricar làmines de coure, component clau en les bateries dels cotxes elèctrics. Una nova línia d’assemblatge de Seat a Martorell, així com un servei de subscripció de bateries i la xarxa d’estacions de recàrrega de Silence, o la bateria de càrrega ultra-ràpida que fabricarà Bold Valuable Technology, entre altres.

Per altra banda, una part dels fons també van a parar a empreses com Openchip & Software Technologies, Lhyfe Hidrogeno i Bunge Ibèrica, i serviran per construir infraestructures per a processadors avançats i semiconductors, per desenvolupar projectes d’hidrogen verd o per finançar propostes vinculades al PERTE Agroalimentari, com l’enfortiment industrial, l’acceleració de la sostenibilitat i la competitivitat de la cadena de valor de la proteïna alternativa. Addicionalment, Alier, La Farga YourCopperSolutions i Ametller Origen Obradors han rebut ajuts per al foment de l’economia circular.

Els fons europeus també han arribat a les entitats sense ànim de lucre, que inclouen les entitats del tercer sector, entre les quals s’han repartit 268 milions. En destaquen la Fundació Jaume Bofill, amb més de 16 milions, i la Fundació Agropecuària de Guissona, amb més d’11 milions; seguides de la Fundació la Muntanyeta, amb 7 milions, i la Fundació Catalana de l’Esplai, amb més de 6 milions. L’Associació Dincat, el Clúster de Fotònica i Òptica (SECPHO), la Fundació Sociosanitària i Social Santa Tecla, i la Fundació Santa Teresa del Vendrell han rebut més de 5 milions cadascuna.

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

Hem escoltat moltes vegades que els sous dels directius es troben per damunt del què seria raonable i just. Que, de fet, les diferències entre el que cobra més en una empresa i el que cobra menys no poden ser infinites. I de fet haurien de ser molt finites i acotades. No és raonable pensar que en una empresa hi hagi d’haver algú que tingui una responsabilitat infinitament més alta que la de la resta dels treballadors. Però si mirem la realitat veurem que acceptem que sigui al contrari. I això és bo?

Si mirem les empreses que han fet fallida sobretot per les accions irresponsables d’uns pocs, veurem que en general no se’ls pot fer tornar allò que han pres, o reparar allò que han espatllat. En alguns casos es poden perseguir certes responsabilitats de manera penal, però són els mínims, donat que el lucre o l’avarícia excessius no sembla que estiguin contemplats com a delicte en el Codi Penal. De fet, ser avariciós (però dient-li ambiciós), és una conducta que s’anima de manera bastant general a les empreses. 

Però no sempre el directiu negligent es mou per avarícia quan pren conductes que poden portar al desastre. I moltes vegades aquestes conductes i decisions de persones que es troben al càrrec de situacions de molt risc, no poden ser detectades a temps, per evitar les conseqüències indesitjables. Podríem trobar casos recents, com ho serien per exemple aquells on perilla el futur econòmic de persones que hi tenen estalvis per a la jubilació (casos de fallida d’entitats financeres) o encara més importants, aquells casos en què es poden perdre vides humanes.

Més control, menys problemes?

Ens preguntem com pot ser que es deixi en mans, de vegades, d’una sola persona qüestions tan importants, i que pugui ser la negligència d’una sola persona (per un excés d’avarícia o per una possible deixadesa), l’única causa d’una desgràcia que no s’ha pogut evitar. Aquests casos ens fan pensar en com es podria resoldre la situació per a poder evitar tan nefastes conseqüències. Es poden posar controls que fessin possible evitar aquestes conseqüències? I quins controls haurien de ser aquests? Però encara més rellevant, té sentit que determinades decisions, accions i conductes es troben en mans de pocs directius? És aquesta la manera més eficaç d’exercir el control per tal d’evitar allò que no es vulgui de cap manera?

Sembla clar que en un sistema on el que té responsabilitat se’l premia de manera massa generosa, i se’l fa responsable i infal·lible, no és bo per a ningú. A llarg termini, ni pel directiu mateix, encara que a curt pugui semblar que sí. Crea una falsa motivació amb aspiracions, del tipus piràmide, on tothom vol arribar a dalt. Però quan hi arriba ha de ser infal·lible: zero defectes i cap possibilitat de fallar. En cas que no tingui mala fe pot acabar molt malament, si les conseqüències de la seva acció o omissió són desastroses.

I tot i actuar de mala fe, si mesura bé les conseqüències de l’acció, i no són punibles, pot acabar amb el benestar de molta gent i resultar impune. I incorporar controls formals no resulta factible donat que crear controls que puguin preveure-ho tot no és possible. Com ho podem fer doncs? Sembla que una manera seria fomentar la cultura de la corresponsabilitat. Tots podem ser avariciosos, però si entre tots hem d’arribar a un objectiu, i ens hem de donar suport els uns amb els altres, les temptacions són menors. De la mateixa manera, els errors humans es compensen perquè que una persona pugui ser negligent o tenir un excés de confiança és possible, però que tots el tinguem alhora, ja sembla més complicat. La pressió disminueix, el control dels uns als altres ens fa més cautelosos, i a més, i molt important, hem de compartir el mèrit quan les coses van bé. Això ens ajuda a ser realistes de què un de sol arriba molt menys lluny que un equip ben avingut.

Compartir per explotar el potencial de les persones

Les organitzacions funcionen millor quan les persones donen el màxim d’elles mateixes i ho fan motivades més enllà del sou percebut o de l’estatus que obtenen a la feina. I fan la seva feina sense seguir la lletra gran i petita del seu contracte laboral, i per tant tenen una implicació que va més enllà de les seves obligacions contractuals.  

En moments de dificultat, les empreses poden tirar endavant si els treballadors tenen motivacions internes que fan que vagin més enllà de les seves obligacions, aportant aquella qualitat que no es pot mesurar, però que és clau per crear un clima laboral favorable a la col·laboració i on treballar pot aportar satisfacció a tothom. Sembla utòpic dir això, però molts empresaris tenen clar que les seves empreses funcionen quan les persones es troben valorades al lloc de treball i poden fer-s’hi professionalment. I, per tant, fomenten de manera activa aquest ambient de confiança on els treballadors tinguin ganes d’aportar aquest plus que no es troba ni remunerat econòmicament ni especificat en un contracte laboral.

La solidaritat té una naturalesa espontània i voluntària. Fomentar-la s’ha de fer des del reconeixement que el treballador ho fa perquè vol, i que té mèrit, precisament, perquè ho fa així. El què és espontani per part del treballador pot ser reconegut. Però ho ha de ser reconeixent la seva naturalesa espontània, mai a través d’un incentiu associat al compliment d’un objectiu. Cal tenir-ho present per a no perdre aquella qualitat tan especial que requereix un reconeixement autèntic, sense forçar que hi sigui.

11Onze és la comunitat fintech de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android i Apple. Uneix-te a la revolució!