Hi ha un fil daurat que travessa tota la història de la humanitat. No el trobem als llibres, ni tampoc a les fronteres dels antics imperis, però és tan real com les pedres dels temples o la sang de les conquestes. Aquest fil és l’or. No pas com a simple metall, sinó com a símbol carregat de significat: de divinitat, de poder, de bellesa, de riquesa i de control.

Des del moment en què l’ésser humà descobreix la capacitat de treballar el metall noble, aquest esdevé un mirall on cada civilització projecta els seus somnis i les seves pors. Per als egipcis, l’or era la carn dels déus; per als romans, la clau del domini del món; per a l’Església medieval, la materialització de la glòria divina; i per als estats moderns, la base per controlar l’economia global.

Al llarg dels segles, l’or ha canviat de forma, però no de funció. Ha estat idolatrat i saquejat, enterrat i desenterrat, convertit en moneda, en reliquiari o en joia d’Estat. Ha construït palaus, però també ha destruït imperis. Ha simbolitzat tant l’eternitat com la decadència.

L’or a Egipte, reflex de l’eternitat faraònica

A l’antic Egipte, l’or no era només un recurs valuós. Era, literalment, la carn dels déus. Aquesta concepció simbòlica es troba recollida en múltiples textos sagrats com el “Llibre dels Morts”, on es descriu la relació entre el déu Ra —la divinitat solar suprema— i el metall preciós. L’or, immutable davant la corrosió i el temps, esdevenia el símbol perfecte de l’eternitat divina.

Els faraons, concebuts com a encarnacions vives d’Horus i fills de Ra, utilitzaven l’or per legitimar i perpetuar el seu poder. No només decoraven tombes i temples amb aquest metall: molts objectes rituals, sarcòfags, màscares i joiells d’ús litúrgic estaven treballats en or pur, com la famosa màscara funerària de Tutankamon (s. XIV aC), que en si mateixa és una exaltació de l’or com a suport de la immortalitat.

L’or a Roma, moneda de conquesta i domini imperial

Si per als egipcis l’or era carn divina, per als romans va esdevenir el motor d’un imperi. Amb Roma, el metall noble es desdivinitza i es converteix en eina de poder terrenal: el fonament d’un sistema monetari, la recompensa d’un legionari, la clau d’un suborn i el símbol de la grandesa imperial.

El primer gran pas en aquest sentit el dona Juli Cèsar, que entre el 46 i el 44 aC encunya grans quantitats d’aureus per finançar la seva ambiciosa expansió militar. L’aureus, una moneda d’or d’altíssima puresa, equivalia a 25 denaris d’argent i simbolitzava no només riquesa sinó autoritat.

L’or al món Carolingi i la renovació de l’Imperi

Amb la caiguda de Roma, el món occidental entra en una llarga transició. Però l’or no desapareix: canvia de mans i de sentit. Serà Carlemany, rei dels francs i primer emperador del Sacre Imperi Romanogermànic, qui reformuli el paper de l’or com a eina de legitimitat política i religiosa.

El seu regnat esdevingut entre el 742 i el 814 marca una inflexió. A Aquisgrà, capital simbòlica del seu poder, es construeix una capella palatina monumental, inspirada en el model bizantí de Sant Vitale de Ravenna. Cúpules, mosaics i relíquies emmarcades en or mostren que la nova Roma no serà una ciutat, sinó una idea: la Renovatio Imperii Romanorum. El mateix Carlemany és coronat per sorpresa pel papa Lleó III l’any 800, en una cerimònia plena de litúrgia daurada que busca consolidar l’aliança entre el tron i l’altar.

La Renovatio Imperii Romanorum es fonamenta, doncs, en un retorn a l’ordre, a la llei, a la fe. L’or, en aquest context, no és moneda de circulació habitual atès que l’economia franca és essencialment rural, sinó símbol de jerarquia, de sagrat i de missió. És l’aurèola del poder encarnat.

L’or cordovès: esplendor, refinament i saviesa

Paral·lelament, a la península Ibèrica, floreix una altra visió de l’or. Amb Abd al-Rahman III, el Califat de Còrdova assoleix el seu màxim esplendor, esdevenint un dels centres culturals més brillants de l’edat mitjana. Aquí, l’or no és tan sols poder: és refinament, és ciència, és bellesa.

La Mesquita de Còrdova, ampliada i embellida durant el seu regnat, fa un ús magistral de l’or en la decoració interior. Mosaics bizantins, importats directament de Constantinoble, recobreixen el mihrab amb daurats subtils que capten la llum i eleven l’espai. A diferència de la monumentalitat cristiana, aquí l’or no imposa: sedueix.

El Califat encunya el dinar, moneda d’or amb inscripcions coràniques, que circula per tot l’Al-Àndalus i el Magrib, demostrant el dinamisme comercial i polític de l’Islam peninsular. Però no és només una qüestió econòmica: el dinar serveix també com a carta de presentació del poder musulmà, en una època en què la cal·ligrafia substitueix la iconografia com a expressió de fe.

La cort cordovesa esdevé, a més, centre de traducció, astronomia, medicina i filosofia. L’or finança biblioteques, escoles i jardins. De fet, és els cordovesos entenen la riquesa d’una altra manera, no com a acumulació, sinó com a fertilitat cultural. Així, mentre els carolingis reforcen la sacralització del poder amb or litúrgic, els omeies de Còrdova hi veuen una via per projectar sofisticació i lideratge intel·lectual. Dues maneres de brillar en una mateixa època.

L’or feudal: finançar esglésies, castells i croades

L’edat mitjana europea és un món fragmentat, rural i teocràtic. En aquest context, l’or —més escàs que en èpoques anteriors— adquireix un valor redoblat: no és només riquesa, sinó mitjà per accedir a la gràcia divina o projectar autoritat feudal.

Amb l’arrencada de les Croades— el segle XI— veu com aquest metall torna a moure’s a gran escala. L’expedició de les monarquies europees cap a Jerusalem no s’explica sense el suport financer dels senyors feudals, que hipotequen terres, venen títols i fins i tot cedeixen castells per obtenir or. Sota el pretext religiós, el veritable objectiu s’emmarcarà en la possessió de territoris a Terra Santa, com a botí de guerra i control de les rutes comercials d’est a oest.

Així, l’or medieval no és moneda quotidiana —la plata domina les transaccions menors—, però sí instrument privilegiat per connectar terra, fe i espasa. La seva presència en les relíquies, els retaules i les creus processionals testimonia un valor que transcendeix l’economia: l’or com a llenguatge visual de la transcendència.

L’or de Mali: esplendor africana i impacte global

Mentre Europa llaura camps i construeix catedrals, al cor d’Àfrica floreix un imperi d’una riquesa desconcertant: l’Imperi de Mali. I el seu sobirà més emblemàtic, Mansa Musa I, el qual ha passat a la història —no només per la seva devoció— sinó per ser la persona més rica que la humanitat ha conegut mai.

El seu viatge a la Meca, el 1324, és llegendari. Segons l’historiador àrab Ibn Fadlallah al-Umari, Musa va repartir tants quilos d’or pels mercats del Caire que el preu del metall es va desplomar durant una dècada. Portava milers d’esclaus, cavalls i camells carregats amb or pur de les mines de Bambouk i Bure, a l’actual Mali. Aquest episodi no és una exageració romàntica: és testimoniat per diverses fonts i fins i tot apareix en el famós Atles Català (1375), on Mansa Musa hi és dibuixat amb una esfera d’or a la mà.

El seu regnat suposà una explosió cultural i arquitectònica: es funda la gran mesquita de Djenné, i la ciutat de Tombuctú esdevé centre de saber, on es copien manuscrits i es preserva el coneixement greco-àrab. L’or malià no serveix per conquerir: serveix per educar, comerciar i establir relacions amb el món islàmic i mediterrani.

L’or de Mèxic: símbol sagrat i suor del sol

Quan els conqueridors espanyols van posar el peu a Tenochtitlán l’any 1519, van quedar tan impressionats per l’ordre, la simetria i la monumentalitat de la ciutat que Cortés mateix la va comparar a Venècia. Però hi havia un element que va eclipsar tots els altres: l’or.

En l’univers religiós dels asteques, l’or no era una moneda ni un bé acumulable. Era literalment la suor del sol —teocuitlatl—, una matèria sagrada que només podia ser treballada per artesans especialitzats, les tolteques. Amb ell s’elaboraven màscares, discs cerimonials, ornaments per als déus i objectes rituals. La seva funció era simbòlica i espiritual, no mercantil. A diferència d’Europa, aquí no hi havia monedes d’or ni sistemes bancaris, sinó una economia basada en el tribut i l’intercanvi, amb el cacau com a mitjà més habitual de pagament.

Moctezuma II, emperador dels asteques, mantenia una cort refinada on l’or era part del culte diví i del cerimonial d’Estat. Les fonts —com les Cartes de Relació de Cortés o la Verdadera Història de la Conquista de la Nueva Hispània de Bernal Díaz del Castillo— descriuen les riqueses del palau imperial amb fascinació i cobdícia: “Tenien tantes peces d’or, tan belles i misterioses, que cap rei cristià no les posseïa iguals.”

Però aquest mateix or, que en lògica asteca era sagrat, per als europeus era capital. La incomprensió entre les dues visions fou absoluta. Els asteques oferiren or a Cortés com a senyal de respecte i hospitalitat. Ell ho interpretà com a submissió. A partir d’aquí, l’espoli començà.

L’or a Castella: de la cobdícia a la decadència imperial

Amb la conquesta d’Amèrica, la monarquia hispànica —sota els Reis Catòlics primer, i sobretot amb Carles I i Felip II després— accedeix a quantitats d’or i plata fins llavors impensables. Només entre 1503 i 1660, es calcula que arribaren a Sevilla més de 180 tones d’or i 16.000 de plata procedents de les colònies, especialment del Perú i Mèxic. Aquest flux, conegut com l’“or d’Índies”, esdevingué la columna vertebral del poder imperial castellà.

Però aquest tresor —lluny de consolidar un imperi estable— enverinà l’economia peninsular. L’or permetia mantenir guerres contínues als Països Baixos o Itàlia, però no es reinvertia en estructures productives. A diferència d’Anglaterra o Holanda, Castella va optar per la despesa militar i la importació, provocant inflació galopant i dependència exterior. La metàfora és clara: un imperi ric… però pobre.

Felip II simbolitza aquesta paradoxa. Sota el seu regnat es construeix l’Escorial, un palau-monestir-fortalesa que vol ser alhora centre religiós i administratiu de l’Imperi. La seva arquitectura és severa, hieràtica, gairebé antimundana, però carregada de símbols de poder. L’or no brilla com a Versalles: pesa. És el record material d’un imperi que aspira a dominar el món des d’un desert de pedra.

L’or papal: del luxe a l’art etern

A Roma, en canvi, l’or adopta una altra funció. Amb el Renaixement, l’Església catòlica impulsa una renovació artística i espiritual… i l’or esdevé el pigment preferit de Déu. El papa Juli II, conegut com “el papa guerrer”, entén que per reafirmar el poder espiritual de Roma cal dominar el llenguatge de la bellesa. I l’or n’és el canal.

Durant el seu pontificat, contracta els millors artistes del moment: Miquel Àngel, Rafael, Bramante… i impulsa la construcció de la nova Basílica de Sant Pere, amb una cúpula que encara avui defineix l’horitzó romà. L’or recobreix altars, cúpules, frescos, objectes litúrgics i retaules. Però aquí no és només creença, és catequesi visual. El missatge és clar: la glòria de Déu ha de ser tangible. En una Europa dividida per les primeres crítiques protestants, Roma fa parlar l’art. I l’or esdevé llenguatge de fe. 

L’or a França: escenografia del poder absolut

Si a Roma l’or és art sagrat, a França esdevé teatre del poder absolut. Amb Lluís XIV —el Rei Sol— Versalles es transforma en una escenografia monumental on cada cornisa, cada mirall i cada ornament daurat comunica una única idea: tot gira al voltant del rei.

L’or de Versalles no serveix per pagar guerres— n’hi haurà unes quantes perquè és la base del mercantilisme—, ni per convèncer el poble — pateix fam—, sinó per projectar el mite del monarca omnipotent. En paraules del mateix Lluís XIV: “L’Estat soc jo.”

Això vol dir que l’or no es reparteix: es concentra. A la Galeria dels Miralls, amb més de 350 miralls oposats a 17 finestres daurades, el reflex múltiple del rei crea una il·lusió d’infinit. És la teatralització del poder fet palau.

L’or a Anglaterra: regulació, confiança i imperi invisible

Amb l’arribada de la revolució industrial i el desenvolupament del sistema bancari modern, l’or ja no circula en bosses ni en carrosses. Ara, es guarda en cambres de seguretat i es fonamenta el valor de la moneda. És l’era del patró or.

Anglaterra, pionera en la banca centralitzada, estableix el patró or a partir de 1717 amb la reforma del sistema monetari liderada per Isaac Newton, aleshores director de la Royal Mint. Newton fixa oficialment el valor de la lliura esterlina en funció d’una quantitat concreta d’or. Amb això, es posa en marxa una nova relació: or = confiança.

La Goldsmiths’ Company de Londres, fundada l’any 1327, esdevé una de les institucions clau en el desenvolupament d’aquest sistema. Inicialment, era el gremi d’orfebres que amb el temps evolucionarà cap a un organisme regulador i garant del pes i la puresa de l’or, creant estàndards que encara avui regeixen el mercat (Good Delivery List).

Amb el patró or, les grans potències industrials estabilitzen les seves monedes i generen confiança internacional. L’or no cal veure’l, només cal saber que hi és. I així es construeix un imperi invisible, amb bancs centrals que custodien tones d’or —com el Bank of England o el Federal Reserve Bank de Nova York—, fent del metall un pilar silenciós de l’ordre mundial.

L’or esdevé dòlar. I el món es dolaritza

Després de dues guerres mundials, els estats europeus estan arruïnats, però els Estats Units conserven reserves d’or massives. Així, el juliol de 1944, a Bretton Woods, a New Hampshire, es decideix un nou sistema monetari internacional: totes les monedes es vincularan al dòlar, i aquest alhora estarà vinculat a l’or: 35 $ per una unça d’or.

Així, el dòlar esdevé el nou or, i els Estats Units el seu gestor. Aquesta decisió transforma el món: el comerç internacional, les finances, les relacions diplomàtiques… tot comença a girar al voltant del dòlar. És una hegemonia monetària amb base daurada.

Però a la vegada comença la gran contradicció: EUA imprimeixen més dòlars del que poden garantir amb or. Europa i el Japó creixen, la Guerra del Vietnam esdevé caríssima, i la confiança trontolla. De sobte, l’or torna a tenir massa pes… o massa poc.

El dòlar abandona el patró or. El món es desajusta

El 15 d’agost de 1971, Richard Nixon anuncia unilateralment la suspensió de la convertibilitat del dòlar en or. El sistema Bretton Woods s’esfondra. Per primera vegada, els diners deixen de tenir una referència física objectiva. Ara, el seu valor es basa només en la confiança i la gestió dels bancs centrals.

És l’inici de l’era del diner fiduciari, dels diners “fiats”, en què els bitllets i els zeros digitals tenen valor perquè… ho decidim. Això obre la porta a l’expansió del deute, la liberalització financera i les bombolles especulatives.

Mentrestant, l’or —expulsat del sistema— torna a créixer com a actiu refugi. Les crisis del petroli (1973 i 1979), la inflació desbocada dels anys vuitanta, la caiguda del mur de Berlín i les crisis financeres del segle XXI (2008, 2020…) fan que l’or sigui de nou considerat una assegurança contra la incertesa.

Quan tot trontolla, l’or roman

Avui, en ple segle XXI, quan les criptomonedes ballen, quan el deute públic assoleix xifres astronòmiques i quan la desconfiança cap a les institucions esdevé crònica, l’or persisteix com a referència silenciosa però poderosa.

Els bancs centrals de països com la Xina, Rússia, Turquia o l’Índia compren tones d’or per desdolaritzar les seves reserves. Els inversors institucionals el consideren una assegurança davant la inflació i la volatilitat. I cada vegada més ciutadans el veuen com una forma de sobirania personal, fora del sistema bancari.

L’or no dona interessos. No promet rendiments. Però no menteix. És tangible, finit, universalment reconegut. Quan tot trontolla —quan les borses cauen, quan els governs dubten, quan les monedes fluctuen—, l’or roman. I per això, després de mil·lennis, continua essent el reflex etern de les civilitzacions.

Si vols descobrir la millor opció per protegir els teus estalvis, entra a Preciosos 11Onze. T’ajudarem a comprar al millor preu el valor refugi per excel·lència: l’or físic.