Com estalviar bevent aigua

Saps quina quantitat d’aigua estàs bevent? Quant podries estalviar amb un filtre d’aigua? Petits canvis en els nostres hàbits de consum poden comportar un estalvi important. Amadeu Vilaginés, de l’equip de producte d’11Onze, ens explica com estalviar centenars d’euros l’any substituint la compra de garrafes d’aigua per un filtre a l’aixeta.

Sovint pensem que estalviar vol dir privar-nos de luxes que requereixen despeses importants, com anar de vacances o tenir un mòbil d’última generació. Tanmateix, hi ha despeses recurrents, més petites, en productes o serveis que consumim diàriament, que podem reduir amb el simple fet de canviar els nostres hàbits de consum. El resultat pot ser una considerable quantitat d’estalvi al cap de l’any.

Com explica Amadeu Vilaginés, “l’aigua és un bé bàsic, essencial per a nosaltres, però no el veiem com un producte de luxe, ja que els nostres habitatges disposen d’aigua corrent”. Però l’aigua de l’aixeta no sempre té bon gust o ens dona massa confiança, així que molta gent acaba comprant aigua embotellada. Es tracta d’una de les anomenades despeses formiga, que acaben tenint un efecte significatiu per la nostra butxaca.

Reduir un cost recurrent, també pel medi ambient

El fet que a tots els supermercats hi podem trobar ampolles i garrafes d’aigua a preus assequibles ens pot fer pensar que la nostra despesa en aigua embotellada és relativament insignificant. Però, com apunta Vilaginés, “es tracta d’un cost recurrent, que ens pot semblar molt petit quan el mirem de forma individualitzada, però que, un cop els agreguem tots, es veu clarament la diferència”.

Una família de quatre persones que consumeixi la quantitat diària d’aigua recomanada, 2 litres al dia, en ampolles o garrafes d’aigua, acumula 45 kg de residus plàstics al cap de l’any, i una despesa mitjana de 700 euros l’any. Per altra banda, Vilaginés detalla que consumint aigua de l’aixeta, el cost total, al cap de l’any, per aquesta família seria de només 2 euros. I per a les persones preocupades pel malt gust de l’aigua de l’aixeta o les substàncies químiques que pugui portar, els filtres d’aigua són una solució igualment sostenible pel medi ambient i la nostra butxaca.

Si vols descobrir com beure la millor aigua, estalviar diners i ajudar al planeta, entra a Imprescindibles 11Onze.

Quan es compleix gairebé un any de l’inici de l’actual ofensiva d’Israel sobre Palestina que ja ha causat la mort de més de 41.000 persones, el Centre Delàs d’Estudis per la Pau publica un nou informe que posa el focus en el negoci dels bancs i de les empreses armamentístiques que s’estan lucrant gràcies al genocidi en curs.

L’informe sobre “La Banca Armada i la seva corresponsabilitat al genocidi a Gaza”, realitzat pel Centre Delàs d’Estudis per la Pau, analitza 3.606 operacions financeres que es van portar a terme del 2014 al 2024, la majoria d’elles executades en els últims cinc anys, entre 15 empreses armamentístiques que han venut la seva producció a Israel i els bancs que les han finançat.

Des de 2008, el Centre Delàs ha publicat més d’una desena d’informes, llibres i nombrosos articles denunciant la relació entre els bancs i les empreses que fabriquen armes. Amb aquesta nova publicació pretén apel·lar a la responsabilitat de les entitats financeres que són part de l’ecosistema de la venda d’armes que l’exèrcit israelià utilitza contra els territoris palestins, perpetrant crims contra la humanitat de manera sistemàtica.

Les xifres de la vergonya

En el present informe s’exposen i es revisen les principals exportacions d’armes a Israel dels últims 10 anys, partint principalment de la base dades obtinguda de l’Institut Internacional de Pau d’Estocolm (SIPRI) i complementats amb altres fonts. La majoria de les operacions corresponen al període que va des del 7 d’octubre de 2023 fins a l’actualitat.

L’estudi identifica 15 empreses d’armament que proveeixen d’armes i municions a Israel: BAE Systems, Boeing, Day & Zimmerman, Elbit Systems, General Dynamics, Israel Aerospace Industries, Leonardo, Lockheed Martin, Nammo, Navantia, Oshkosh Corp, Rafael Advanced Defense Systems, Rheinmetall, Rolls-Royce i RTX Corp (anteriorment Raytheon Technologies).

Així mateix, assenyala 25 institucions financeres internacionals que estan finançant el genocidi palestí. La gestora de fons d’inversió Vanguard encapçala la llista amb més de 37.000 milions d’euros, seguida per la corporació de serveis financers i d’inversió State Street (35.200), i les gestores de fons d’inversió, Capital Group (28.800) i BlackRock (27.900), sent el Bank of America (17.230) el que tanca els cinc primers llocs copats per institucions financeres estatunidenques.

La complicitat de la banca espanyola

Segons l’informe, fins a 12 entitats financeres espanyoles, entre elles Santander, BBVA i CaixaBank, però també d’altres bancs estatals com Ibercaja, Banco Caminos o Banca March, han finançat a set d’aquestes empreses: Boeing, Day & Zimmerman, General Dynamics, Oshkosh Corp, Leonardo, Rheinmetall i MTU Friedrichshafen.

Santander i BBVA són els dos bancs responsables de la major part d’aquest finançament (el 95,4% del total), uns 3.600 milions d’euros entre les dues entitats, 2.225 i 1.367 milions de dòlars, respectivament. Els segueixen CaixaBank (99), Bestinver (59,5), EDM Group (7,95) i Ibercaja Group (2,26).

Concretament, el BBVA, Santander i CaixaBank van finançar a Boeing i General Dynamics que van exportar les bombes guiades tipus GBU que es van utilitzar en les massacres de Jabalia del 9 i del 31 d’octubre, i on van ser assassinats gairebé 100 civils. També BBVA i Santander, juntament amb Ibercaja i Banc Camins, van proveir finançament a Rheinmetall, l’empresa que va vendre a Israel els obusos autopropulsats de 155 mm, M109-52 Howitzer, que es van fer servir l’octubre passat en els atacs al Port de Gaza.

Per altra banda, la producció i el manteniment dels avions Boeing F-15 i Lockheed Martin/Leonardo F-35 que han estat exportats a Israel aquests últims anys han estat finançats pel Santander, el BBVA i CaixaBank. Aquests avions han estat àmpliament utilitzats en la campanya de bombardejos sobre Gaza, Líban i el Iemen.

El Centre Delàs precisa que onze d’aquestes dotze entitats financeres han comprat accions d’alguna de les empreses que subministren armament a Israel. A més, apunta que “tenint en compte que la majoria de la població espanyola se solidaritza amb la lluita del poble palestí i s’oposa fermament al genocidi a Gaza, els bancs que amb els seus diners i el dels seus clients fan costat al complex militar-industrial israelià han d’assumir la seva part de responsabilitat i cancel·lar totes les operacions que puguin estar relacionades amb els crims de guerra comesos per l’exèrcit israelià”.

Si vols descobrir com aconseguir guanys pels teus estalvis amb un producte de justícia social, 11Onze Recomana Finança Litigis.

Preciosos 11Onze es converteix en la primera entitat de l’Estat espanyol en facilitar accés directe a diferents mines d’Àfrica per a institucions i grans empreses que vulguin comprar grans quantitats d’or. El febrer de 2022, 11Onze ja va ser pionera oferint als membres de la seva comunitat l’oportunitat de comprar or col·lectivament per protegir-se de la inflació. 

11Onze irromp amb força al mercat internacional de l’or amb ORigen: la possibilitat de comprar or físic en grans quantitats (des de quilos a tones) gràcies a haver aconseguit accés directe a diverses mines d’Àfrica. Així, Preciosos 11Onze fa un gran pas endavant amb la intenció de poder assortir directament el mercat nacional i internacional amb or físic de la millor qualitat. El públic a qui va adreçat aquest producte són les refineries d’or europees, associacions de joiers, grans empreses i inversors institucionals, per tant, no està pensat per a petits inversors.

L’evolució de la cotització de l’or en els últims anys ha constatat perquè aquest metall preciós és el valor refugi per excel·lència no només a l’hora d’assegurar els nostres estalvis, sinó per grans inversors que volen diversificar les seves carteres en moments d’incertesa econòmica i geopolítica com l’actual.

Preciosos 11Onze

Ja fa tres anys que 11Onze es va convertir en l’entitat financera pionera a oferir or físic a la seva comunitat, impulsant compres col·lectives d’or amb l’objectiu d’aconseguir una plusvàlua amb la compra i venda d’aquest metall preciós. 

Ara ha arribat el moment per 11Onze de créixer venent or físic en grans quantitats a escala internacional. Tenim els acords exclusius necessaris per garantir l’aprovisionament d’or des dels seus orígens, principalment amb mines establertes en diversos països africans com Mali, Uganda, Tanzània i Sud-àfrica. I estem treballant per estendre la nostra xarxa a Amèrica de sud.

Accés directe a mines d’Àfrica

Si vols el millor producte al millor preu, has d’anar a l’origen. Després de tres anys al sector, Preciosos 11Onze ha pogut posar en marxa ORigen. 

D’aquesta manera, Preciosos 11Onze es converteix en la primera entitat de l’Estat espanyol en poder facilitar accés directe a or d’origen. I podem oferir quantitats d’or des de 10 kg fins a diverses tones per compres puntuals o recurrents. Or de la millor qualitat i a un preu sense competència, amb descomptes que poden arribar fins al 27% del preu LBMA.

Una compra amb totes les garanties

11Onze Preciosos entén els reptes als quals s’enfronten els compradors en aquest mercat, especialment quan tracten amb comunitats mineres remotes i locals. Com a facilitadors o mandataris del comprador, aportem recursos indispensables per facilitar, amb tots els avals, aquest tipus de transaccions comercials.

El nostre paper és fonamental, ja que tenim contacte directe amb les mineries i les autoritats  locals pertinents per avalar un procés transparent i amb totes les garanties. A més, ens encarreguem de tots els contractes, documentació i verificació necessària. Aquest és un pas clau del procés, especialment quan es tracta de comprar, transportar i refinar grans quantitats d’or entre fronteres.

11Onze ha creat un procediment que garanteix que el comprador rebrà or refinat de la millor qualitat i al millor preu, complint tots els requisits legals i eliminant qualsevol possible estrès del procés de compra. Per a les institucions, associacions de joiers, refineries o grans empreses que vulguin accedir a més informació sobre ORigen, es poden posar en contacte amb un dels nostres agents aquí.

Si vols el millor or al millor preu, has d’anar a l’origen. Tingues accés directe a mines d’Àfrica amb Preciosos 11Onze.

Les noves potències emergents intenten reduir la seva dependència del dòlar mitjançant un procés de desdolarització que desvincula les seves economies del sistema monetari internacional dominat pels Estats Units. Una tendència a l’alça que podria destronar el dòlar com a principal reserva de valor.

La desdolarització és un procés pel qual un país o una economia redueixen la seva dependència del dòlar americà com a moneda de referència. Una tendència a l’alça que s’ha convertit en un tema candent des de l’inici del conflicte a Ucraïna. Molts països emergents estan optant per diversificar les seves reserves i consideren alternatives a l’hegemonia del dòlar en el sistema monetari global per protegir-se de les sancions econòmiques dels Estats Units.

Tot i que fa quasi vuit dècades que la divisa nord-americana ocupa una posició hegemònica en el sistema monetari internacional, acaparant més del 40% del comerç internacional i gran part de les reserves estrangeres, el dòlar estatunidenc ha passat de representar el 80% de les reserves globals de divises en mans de bancs centrals durant la dècada dels 70, al 60% actual. 

Això vol dir que alguns països comencen a fer més transaccions o diversificar les seves reserves en altres monedes -com l’euro, el ruble o iuan xinès- o a incrementar la compra d’or. Una disminució del risc de la dependència en el dòlar que pot ajudar a alleujar la pressió sobre les seves monedes, protegint les seves economies de les fluctuacions del dòlar, i blindant-les enfront del poder de negociació, intimidació i càstig autoatorgat per l’administració americana gràcies al predomini del dòlar.

En resposta a la guerra comercial i sancions occidentals

Un exemple de desdolarització és el cas de Rússia. Després de les sancions sense precedents imposades pels Estats Units i els seus estats clientelars a la Unió Europea contra Rússia a partir del 2014, i de la congelació de la meitat de les seves reserves de divises (300.000 milions de dòlars), Moscou va començar a buscar maneres de reduir la seva dependència del dòlar americà. 

El banc central de Rússia va liquidar gran part de la seva cartera de bons dels Estats Units. Dels 176.000 milions de dòlars en deute americà que arribava a tenir el 2010, al final de novembre del 2021 només en posseïa per un valor de 2.409 milions de dòlars, la majoria en títols a curt termini. Al mateix temps que substituïa les reserves en dòlars per renminbi, comprava quantitats ingents d’or fins al punt de superar, per primera vegada en tota la sèrie històrica, la proporció de dòlars en les reserves internacionals del banc central rus. Una febre de l’or que no es va limitar a Rússia.

L’exclusió d’alguns dels seus bancs del sistema SWIFT seguia la mateixa tendència dels últims anys i no feia més que consolidar els esforços per part de la Xina i Rússia per buscar sistemes alternatius que poguessin blindar les seves economies. En aquest context, el 2017, Rússia posava en funcionament el Financial Messaging System of the Bank of Russia (SPFS), equivalent al SWIFT americà, o al Cross-Border Interbank Payment System (CIPS) xinès. 

En definitiva, la creació d’un simple protocol de comunicació entre bancs, però que no deixa de ser un pas més per establir una alternativa a l’ecosistema del dòlar que la guerra comercial de Washington contra Pequín no fa més que esperonar. La Xina, com Rússia, tot i que d’una manera menys dramàtica, també va reduint progressivament la seva cartera de bons nord-americans i està comprant grans quantitats d’or, provocant que la demanda d’aquest metall preciós assoleixi màxims històrics.

Els BRICS volen la seva pròpia moneda

El grup de grans economies emergents conegut com els BRICS i integrat pel Brasil, Rússia, l’Índia, la Xina i Sud-àfrica, està estudiant la creació de la seva pròpia divisa, una moneda comuna com proposava Lula da Silva, president del Brasil, que afebliria encara més la capacitat dels Estats Units per portar a terme la seva agressiva política exterior. Una proposta que serà debatuda en la cimera dels BRICS que tindrà lloc a Sud-àfrica l’agost del 2023.

Al mateix temps, el Brasil i l’Argentina estan negociant la concepció d’una moneda comuna que es podria denominar ‘sur’, a la que si podrien unir a altres països llatinoamericans, i que, si es fes realitat, suposaria el segon bloc monetari més gran del món. Una moneda per a transaccions comercials i financeres que en cap cas reemplaçaria al real brasiler o al pes argentí, però que sí que substituiria al dòlar.

El president Lula afirmava que tot i que el projecte encara es troba en una fase embrionària, és en l’interès dels dos principals socis del Mercosur desenvolupar la idea d’una divisa compartida per poder dependre cada vegada menys del dòlar per a les transaccions internacionals. 

Una tendència que es globalitza

Per altra banda, els Emirats Àrabs i l’Índia segueixen mantenint converses per utilitzar rupies en el comerç de matèries primeres no petrolíferes, desbancant el dòlar. Cal recordar que aquests dos països van signar l’any passat un acord de lliure comerç amb l’objectiu d’augmentar les transaccions no petrolieres fins a 100.000 milions de dòlars en 2027.

En aquest context, per primera vegada d’ençà que als anys 70 es lligués la venda del petroli al dòlar, l’Aràbia Saudita, el país productor més gran de petroli, ha declarat que està obert a comerciar amb divises diferents del dòlar. Un fet significatiu que va lligat amb la normalització de les relacions diplomàtiques amb l’Iran, un dels altres països al punt de mira de les sancions americanes durant dècades i punta de llança de la desdolarització a l’Orient Mitjà.

Així mateix, al continent asiàtic, el bloc de països que conformen l’Associació de Nacions del Sud-est asiàtic (ASEAN), una organització intergovernamental que reuneix a Brunei Darussalam, Cambodja, Indonèsia, Laos, Malàisia, Myanmar, Filipines, Singapur, Tailàndia i Vietnam, han proposat fer transaccions comercials transfrontereres en una moneda digital local. 

Un acord que també donaria preferència a l’ús de les targetes de crèdit emeses per bancs locals i que gradualment abandonaria els sistemes de pagament estrangers, com Visa i Mastercard, “per protegir les transaccions de possibles repercussions geopolítiques”, apuntava el president indonesi, Joko Widodo.

Un nou món, amb un vell patró?

Segons sembla, doncs, estem assistint a un canvi de cicle en l’economia mundial. El pas a la multipolaritat posa en qüestió l’hegemonia del dòlar com a moneda de reserva mundial i impulsa altres divises que miren de recolzar-se en algun actiu real, com l’or, enfront de la volatilitat econòmica i de la creixent crisi de confiança en el sistema monetari actual.

Protegir els estalvis amb or físic ha estat una de les principals aportacions d’11Onze a la seva comunitat i, ara, s’amplia el ventall de productes. Per això, davant de la volatilitat, de l’encara alta inflació i de la crisi de confiança creixent en el sistema bancari, l’or torna a reforçar-se com a valor refugi. Descobreix l’Or Llavor a Preciosos 11Onze.

Un dels objectius fundacionals d’11Onze és oferir eines perquè la nostra comunitat pugui reduir despeses, gestionant els seus diners de manera més efectiva. Algú podria pensar que això és un simple eslògan de màrqueting, una frase bonica que sona molt bé i prou. Per tant, hem contactat amb alguns dels clients d’11Onze Segurs perquè els seus testimonis parlin per si sols.

Oferir un bon producte a un bon preu no és feina fàcil. Des d’11Onze Segurs vàrem analitzar les diferents opcions que oferia el mercat de les assegurances de la llar durant mesos, així com realitzar estudis dels costos de les assegurances a través d’enquestes als membres de la nostra comunitat que són propietaris d’un habitatge.

L’objectiu era prou clar: poder oferir als nostres clients la millor assegurança de la llar, comparant cobertures de diversos proveïdors per trobar la millor opció que s’adaptés a les circumstàncies particulars de cadascú, i a un preu més que competitiu, des de 5 € mensuals.

Però el preu no ho és tot. Des d’un bon principi teníem clar que havíem de reduir la quantitat de paperassa i lletra petita que acompanya qualsevol pòlissa d’assegurança. La simplicitat i transparència en l’abast de les cobertures que estem contractant ens donen més tranquil·litat i eviten sorpreses d’última hora.

El resultat d’una feina ben feta

L’esforç ha valgut la pena i creiem que ho hem aconseguit. A 11Onze Segurs pots contractar i gestionar la teva assegurança de la llar des del mòbil, agilitzant els tràmits, abonant una quota mensual o anual, sense permanència, entre un 15% i un 20% més barata que amb les companyies asseguradores tradicionals, i sense oblidar-nos del compromís amb la societat com a empresa B Corp certificada.

Però no t’ho diem nosaltres, t’ho diu Vincenç Aguilà, de Sabadell, que tenia clar que estava pagant de més per la seva assegurança de la llar. Fent el canvi a 11Onze Segurs s’estalvia 350 € anuals. I quan li preguntem què pensa fer amb els diners estalviats: “Reinvertir-los a 11Onze!”.

Des de Roquetes, Gemma Monllau ens explica que està “molt contenta amb la decisió de canviar d’assegurança”, s’ha estalviat 55 € en la quota de la pòlissa, que l’ajudaran a cobrir “altres despeses, tal com s’està encarint tot!”. Xavier Tornos, de Terrassa, ho tenia clar, amb els 100 € que s’ha estalviat en passar-se a 11Onze Segurs, s’ha comprat “un altaveu de Bluetooth nou!”.

Si vols conèixer una assegurança justa per a la teva llar i per a la societat, descobreix 11Onze Segurs.

El conflicte a Ucraïna és l’últim exemple que ha posat de manifest la creixent importància de les sancions econòmiques com a instruments de coacció en les relacions geopolítiques internacionals. Analitzem com el SWIFT, un protocol de comunicació entre bancs, ha esdevingut una arma estratègica d’Occident.

L’origen de les telecomunicacions entre les xarxes bancàries globals es remunta a mitjan segle XIX, quan el recentment desenvolupat telègraf elèctric va permetre unes comunicacions més àgils entre mercats borsaris. El telègraf establia un sistema de negociació continu, de quasi temps real, que reduïa les diferències entre els preus dels valors de mercats separats per grans distàncies geogràfiques.

L’any 1872, la Western Union va fer servir la seva xarxa telegràfica existent per llançar el primer servei de transferències electròniques que va ser àmpliament emprat. Un remitent pagava diners a una oficina telegràfica, i l’operador transmetia un missatge per permetre la transferència de diners a una altra oficina, que mitjançant contrasenyes i llibres de codis era verificada perquè els fons fossin lliurats a un destinatari.

A principis del segle XX el telègraf va ser lentament substituït per les màquines de teletip o tèlex, un sistema desenvolupat per Alemanya que aprofitava les línies telegràfiques i permetia als usuaris escriure un missatge en algun lloc i imprimir-lo en l’altre costat del món. Tot i que tèlex va proporcionar al sector bancari una plataforma bàsica per als negocis, i un mitjà operatiu a través del qual podien començar a expandir-se, la necessitat d’assegurar-se que els missatges fossin segurs i precisos afegia molta complexitat al sistema, que aviat es va veure incapaç d’assumir la pressió d’un món financer cada cop més globalitzat.

A mesura que l’increment de transaccions va fer evident que els límits d’aquest sistema de comunicació suposaven una restricció per a l’expansió del negoci bancari, els bancs, especialment els europeus, van decidir explorar altres opcions. Una decisió esperonada per un subsidiari del banc americà, el First National City Bank (FNCB), que volia obligar els altres bancs a fer servir el seu sistema de tèlex patentat. Un ultimàtum que va horroritzar els bancs europeus, que veien com es passava d’un sistema basat en la cooperació entre rivals a un monopoli a les mans del soci americà.

Els bancs de 15 països van crear una empresa privada, SWIFT, les sigles en anglès de Society for Worldwide Interbank Telecommunication o Societat per a les Comunicacions Interbancàries i Financeres Mundials, amb seu a Brussel·les, i dirigida com una empresa cooperativa global. SWIFT va simplificar els procediments i minimitzar els errors fent servir un format estandarditzat de missatgeria que va ser adoptat globalment.

Xarxes de comunicació i la coerció estatal

L’estira-i-arronsa entre el nou i Vell Continent pel control d’un sistema global de comunicacions interbancàries va posar de manifest un fenomen que ja s’havia vist amb l’aparició del telègraf durant l’època colonial. Mentre que aquests sistemes de comunicació no es van crear pensant en la geopolítica, era inevitable que els grans actors de l’economia global els utilitzessin com a eines per controlar, espiar i castigar altres estats que competeixen pels mateixos interessos.

Un fet que no deixa de ser irònic en el cas de SWIFT, creat per Europa per mantenir la seva sobirania respecte dels Estats Units, però que finalment ha estat incapaç de resistir-se a obeir les ordres de Washington, fins i tot quan van en contra d’interessos europeus, com va passar quan el president Donald Trump va abandonar unilateralment l’acord nuclear amb l’Iran.

Els politòlegs Henry Farrell i Abraham Newman ho defineixen com a interdependència armada, “weaponized interdependence”. Pel que fa al SWIFT, expliquen: “En aquest món, les xarxes que permeten la interdependència global ja no serveixen com a mitjans neutrals de transmissió d’informació o diners. Per contra, s’estan convertint en les eines de projecció de poder dels grans estats”.

L’ús de sancions per part del govern americà, contra enemics i aliats, purament per interessos econòmics i geopolítics, no va començar amb l’administració del president Donald Trump, però és cert que Trump va fer una expansió sense precedents de les mesures econòmiques punitives per promoure l’agenda de la seva administració. Un abús d’una posició de privilegi que inicialment dona bons resultats, però que és contraproduent a llarg termini quan altres estats qüestionen les aliances amb els Estats Units, i busquen alternatives a les eines monetàries lligades al poder hegemònic d’aquest país.

Sistemes alternatius i les criptomonedes

Les últimes sancions econòmiques a Rússia, i l’exclusió d’alguns dels seus bancs del sistema SWIFT, segueixen la mateixa tendència dels últims anys, i no fan més que consolidar els esforços per part de la Xina, Rússia, i fins i tot la Unió Europea, per buscar sistemes alternatius que puguin blindar les seves economies. Una nova sacsejada del sistema que podria desencadenar una reacció de canvi en cadena.

El 2017, Rússia va posar en funcionament el Financial Messaging System of the Bank of Russia (SPFS), equivalent al SWIFT, i el 2015, la Xina va llançar un sistema semblant anomenat The Cross-Border Interbank Payment System (CIPS). Dos sistemes alternatius que encara queden lluny de poder substituir totalment al SWIFT, però que si més no ajuden a reduir l’efectivitat de les possibles sancions imposades a bancs d’aquests dos països per deixar-los fora del protocol de comunicació interbancària establert pels bancs occidentals.

Per altra banda, la revolució de les criptomonedes basades en les cadenes de blocs són una altra eina que països com Corea del Nord i l’Iran ja han utilitzat per eludir sancions econòmiques, i l’exclusió dels seus bancs de l’ecosistema del SWIFT. El ruble digital és només una de les diverses eines digitals mitjançant les quals el govern rus pot impulsar el comerç bilateral amb països aliats, tal com ja ha fet la Xina amb el iuan digital.

Això no obstant, és indubtable que l’ús de sancions econòmiques tindran un impacte significatiu en l’economia de Rússia, i encara menys en la de la Unió Europea. Tanmateix, també és evident que l’abús d’aquesta eina de persuasió o càstig n’està minvant l’efectivitat i promovent la creació de sistemes alternatius, que en última instància són inevitables en un escenari geopolític global multipolar, que ja no es conforma a estar sotmès a les imposicions i interessos d’un sol país.

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

L’economia ha estat una de les grans protagonistes de la relació entre Catalunya i Espanya. Tot realitzant un exercici de síntesi, recollim nou d’aquests moments claus de la nostra història. Potser no són els més coneguts, però, sens dubte, sí que són els que han marcat un abans i un després. Un rere l’altre, ofereixen una cronologia dels encontres i desencontres.

“Mentre Espanya no comprengui el fet català,
Espanya estarà sotmesa a tots els infortunis.”
Américo Castro, 1924 

1479. La construcció d’un Estat dinàstic

Després de la Guerra Civil castellana, els dos regnes més extensos de la península Ibèrica (Castella i la Confederació Catalana) van crear plegats una nova entitat política coneguda amb el nom de Monarquia Hispànica. Aquest Estat dinàstic es va configurar a partir de la unió de només dos elements clau: l’exèrcit i la política exterior. Per a la resta d’elements que configuren un Estat modern, com ara fronteres, monedes, lleis i institucions, van romandre totalment separats. Així, pel que fa a la configuració i repartiment del poder, cal tenir present que, mentre Castella s’articulava segons l’autoritat de la reina (Isabel), sempre per sobre de la noblesa i l’església, en canvi, la Confederació Catalana es va organitzar al voltant de la Constitució de l’Observança, que obligava el rei (Ferran) a governar i pactar d’acord amb les lleis del Principat. Vet aquí una primera diferència en el sistema d’organització polític i econòmic entre Espanya i Catalunya.

1556. La deriva de la història

A la mort de la reina castellana (Isabel), l’Estat dinàstic peninsular va estar a punt de desfer-se. Després de vicissituds familiars, el tron l’acabarà ocupant el net, per incapacitat de la filla (Joana) i per la mort del gendre (Felip). D’aquesta manera, la unió dinàstica entre els dos regnes va quedar confirmada definitivament en les persones de Carles (futur emperador) i els seus successors. Durant anys, l’emperador Carles va buscar consolidar la idea d’una monarquia universal que fos políglota i oberta per a tot el territori de l’imperi dels Habsburg. La política de l’emperador va anar encaminada a canviar el rumb de la història europea. De res li va servir creure que era possible la convivència entre els drets de les ciutats i els de les regions amb l’estructura imperial, atès que la idea de l’Estat Nació s’estava imposant, empesa en gran part per la Reforma. Tampoc no va aconseguir mai crear les complicitats necessàries entre castellans i catalans per forjar un país comú.

1585. La perversitat del sistema

La tardor de 1585, el rei Felip II de Castella va presidir la celebració de les Corts Generals de la Confederació Catalana a Montsó. Seguint la tradició instaurada pel seu pare (Carles), Felip II reconeixia així la dualitat de poder en el territori peninsular que conformaven les corones de Castella i Catalunya. El sistema parlamentari sempre comporta tensions —perquè el debat ho té—, però semblava que s’arribaria a un acord. El problema va sorgir quan els oficials reials van intentar boicotejar descaradament les resolucions de les Corts. I encara és més pervers quan la Monarquia —de manera unilateral— decideix manipular i tornar a redactar els acords presos per les Corts Catalanes per afavorir els seus interessos. Entre les alteracions més destacades i que van afectar de ple tota la Confederació Catalana, hi havia aquelles relatives al control del comerç, a l’augment de la despesa de la Reial Audiència en territori de la confederació i que van diluir el control que la Diputació del General (la Generalitat) pogués tenir sobre el Sant Ofici (la Inquisició), el braç repressor de la monarquia.

1626. Cap a una unitat centralitzada única

El març del 1626, Barcelona rep el rei de Castella, Felip IV, que havia arribat a la ciutat per jurar les Constitucions catalanes. El motiu no fou altre que poder desencallar l’ambiciós pla del ministre del rei, el comte duc d’Olivares. El projecte, conegut com la «Unión de Armas», pretenia que cada regne que formava part de Castella —o sigui, principalment la Confederació Catalana— aportés un nombre determinat de diners i soldats. Però el que no van calibrar bé les oligarquies castellanes va ser que si Felip IV jurava les Constitucions catalanes, certament se li atorgava automàticament el títol de comte de Barcelona, cosa que l’obligava a fiscalitzar els seus recursos. Per tant, els catalans estaven més interessats que s’aprovessin les seves propostes de noves Constitucions catalanes i que s’atenguessin els greuges, que no pas a participar en guerres absurdes. Curiosament, dues dècades més tard, el territori nord-català serà extirpat del cos principal de manera deshonesta. I no serà fins quaranta anys més tard que Castella notificarà oficialment a la Generalitat la pèrdua del territori nord-català.

1760. Les regles del joc canvien

Des de feia unes dècades, una nova família d’origen francès ostentava el tron de Castella, els Borbons. Enrere havia quedat la disputa oberta sobre aquell ascens, fins al punt que s’havia hagut de dirimir en el camp de batalla. Passades quatre dècades del Decret de Nova Planta, el rei Carles III va convocar les Corts generals a Madrid. En aquell nou paradigma polític sorgit del camp de batalla, els representants dels antics territoris de la Confederació Catalana —format per Catalunya, Aragó, València i Mallorca— van presentar plegats un memorial que contenia una crítica frontal al sistema borbònic vigent. Simplificant molt, el document conegut com el “Memorial de Greuges” defensava que el nou Estat havia de vetllar per la pluralitat territorial i havia d’allunyar-se d’estructures centralistes i unificadores.

1810. La construcció d’una nova realitat política

En un context de guerra europea, arribaren fins a Cadis més de 240 diputats d’arreu del territori convençuts que anaven a fer història, atès que s’anava a redactar una moderna Constitució. El rei Carles IV d’Espanya havia estat deposat per absolutista, després de l’ocupació francesa del territori peninsular. A les Corts de Cadis es va establir que el poder residia en el conjunt dels ciutadans, representats a les Corts. Però Cadis també va suposar —per primera vegada— l’oportunitat real per la qual els polítics catalans van ser cridats a participar activament en el nou sistema polític espanyol que s’estava creant. En aquell revolucionari context, la delegació catalana va defensar obertament la proposta de modernitzar Espanya d’acord amb el projecte austriacista liquidat feia menys d’un segle. Per tant, calia fonamentar el desenvolupament econòmic i social d’acord amb la industrialització dels territoris. Però pel Tractat de Valençay es va restituir en el tron a Ferran VII com a monarca absolut, i va frustrar totes aquelles idees modernes sorgides de les Corts de Cadis i de la seva revolucionària Constitució, que havia sacsejat Espanya.

1870. La història sempre ofereix una segona oportunitat

Aquell estiu del 1870 a París, Maria Isabel Lluïsa de Borbó i Borbó-Dues Sicílies, reina d’Espanya, abdicà. Aquesta renúncia del poder —igual que l’emperador Carles— era la conseqüència d’un intens debat polític sobre com s’havia d’articular la modernitat d’Espanya. La disputa entre carlins i liberals s’havia dirimit en els camps de batalla durant les darreres tres dècades. Però durant les dècades següents l’atzucac continuaria. Espanya havia entrat en un laberint del qual trigarà cent anys a sortir. La modernitat va comportar una profunda transformació estructural, inclòs el repartiment del poder. La historiografia ha abordat aquest període des de la perspectiva de la primera crisi del capitalisme espanyol. Però, en realitat, a l’origen del problema econòmic de tot plegat hi ha la corrupció. 

Polítics, militars i nobles van especular tant en les companyies ferroviàries com en la construcció, fins al punt que a finals de la dècada hi va haver un crac borsari de dimensions bíbliques. La Guerra Civil dels Estats Units va provocar un augment dels preus de la matèria primera —el cotó—, motor de la indústria tèxtil catalana, que —per manca de previsió de l’Estat— va provocar la ruïna de molts empresaris d’aquest sector. I un període perllongat de males collites va provocar un augment estrepitós del preu dels aliments bàsics, que va afectar negativament les classes més populars. En aquest context tan difícil i atès que l’Estat estava tan endeutat, es van aportar dues solucions: per una banda, augmentar la pressió fiscal sobre les classes populars i, per l’altra, embolicar-se en una aventura colonial com va ser la Guerra de les Illes Xinxa, davant les costes del Perú.

1931. La muntanya és un bon lloc per pensar

Aquella primavera del 1931, Espanya va optar per gestionar el poder seguint una fórmula fracassada en el passat. La corrupció havia esgotat el sistema de la Restauració borbònica i, per tant, calia buscar una nova relació amb el poder. La pregunta que es plantejava llavors —i encara avui— era si Espanya podia ser una federació de nacions. Calia provar-ho! En aquest context, s’instal·laren al Santuari de Núria els diputats del recentment creat Govern de la Generalitat de Catalunya, encarregats de redactar una proposta de relació entre Catalunya i Espanya. Tothom tenia la certesa d’estar davant d’un moment històric. 

El resultat fou un text constitucional que responia a la voluntat de Catalunya i al seu legítim dret d’exercir l’autodeterminació. S’estava proposant una situació d’igualtat jurídica i política respecte als altres pobles de l’Estat. Es plantejava ampliar la mirada. Davant del text, l’Estat es va posar nerviós. Un any més tard, les Corts espanyoles van aprovar un Estatut que ja no tenia res a veure amb el que havia refrendat mesos enrere el poble de Catalunya. Es rebutjava la fórmula federal, es reduïen competències de la Generalitat i s’instaurava la cooficialitat del català i el castellà en un model bilingüe. Catalunya quedava reduïda a una “regió autònoma dins l’Estat espanyol”. Va ser aleshores quan a la llunyania començaren a sentir-se remors de sabres que obligaven Espanya a tornar al camp de batalla.

2004. Cap a un nou paradigma històric

Amb la ressaca dels esdeveniments de la darrera dècada del segle passat, tothom va creure que Espanya havia optat per reconèixer la seva diversitat. La llengua catalana era —fins i tot— parlada en els cercles més íntims de l’oligarquia castellana. En un clima de puixança econòmica, estabilitat social i de reconeixement mutu, Catalunya va creure que podia tornar a plantejar la seva relació amb Espanya. Era possible? L’escrupolositat de l’escomesa —igual que en el passat—, en l’elaboració d’un nou marc constitucional com fou el nou Estatut de Catalunya, va suposar un important esforç per trobar un punt d’encontre on hi fossin representades tots els espectres socials. La continuació és sabuda per tothom. L’1 d’octubre de 2017 és la constatació de la impossibilitat del diàleg i la necessitat de tornar a l’inici de tot: a molt abans de la Guerra Civil castellana de 1479.

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

L’hegemonia del dòlar com a moneda de referència en el comerç global i com a instrument de liquiditat monetària ha atorgat poder i privilegis als EUA durant dècades, però els últims anys s’ha evidenciat un procés pel qual un nombre creixent de països estan desvinculant les seves economies d’aquesta dependència del dòlar. Analitzem els motius que hi ha darrere la desdolarització.

El passat 15 d’agost es van complir 50 anys d’ençà que el president Richard Nixon va reunir el seu equip a Camp David per anunciar que suspenia la convertibilitat del dòlar amb l’or. Va ser el principi del final dels Acords de Bretton Woods, fet efectiu l’any següent quan Nixon ho va formalitzar com a una decisió permanent. 

El dòlar va passar de ser una moneda que basava el seu valor en l’existència d’una contrapartida en or, a ser una moneda fiduciària, diners fiats, amb un valor que deriva de la relació entre l’oferta i la demanda i l’estabilitat del govern emissor. Un valor que, a diferència de la moneda garantida, està basat en la fe de la gent en la moneda, i que corre el risc de perdre aquest valor a causa de la inflació, o fins i tot esdevenir inoperant en cas d’hiperinflació.

Un nou marc monetari que va substituir el valor intrínsec atorgat per la demanda d’or, principalment del sector de la joieria, per la creació del sistema de petrodòlar, ergo establint el dòlar com a, de facto, moneda de transacció del petroli, i forçant qualsevol país que volgués comprar petroli, a convertir la seva moneda en dòlars. Un sistema que crea excedents de dòlars que han de ser reciclats, en gran part, invertint en la compra de bons i lletres del tresor del govern nord-americà, i conseqüentment creant una demanda de deute del país emissor quasi il·limitada, que permet als EUA imprimir gran quantitat de diners sense conseqüències. El que ve a ser una targeta black governamental.

Abusant d’una posició de privilegi

Aquesta demanda de dòlars atorga als EUA la capacitat d’assumir un deute perpetu gràcies al fet que els dèficits de compte corrent no són un problema, degut a la facilitat per refinançar amb la seguretat que els inversors seguiran comprant uns actius que es consideren segurs.

A més a més, el control que els EUA tenen del Fons Monetari Internacional (FMI) i del Banc Mundial (BM), dos organismes nascuts de l’Acord de Bretton Woods, així com de SWIFT (Society for Worldwide Interbank Financial Telecommunication), sumat a l’hegemonia del petrodòlar, els hi confereixen un poder de negociació, intimidació i càstig que és sovint utilitzat per interessos econòmics propis i a costes dels interessos d’altres països.

L’extensa aplicació de sancions econòmiques per part d’administracions americanes, especialment sota el mandat de Trump, no només contra països considerats enemics dels interessos dels EUA, sinó també a països aliats que es neguen obeir les ordres provinents de Washington, està provocant que molts estats no només qüestionin aquesta hegemonia, sinó que prenguin mesures per crear un sistema financer multilateral per tal de blindar les seves economies.

Rússia i la Xina es desmarquen del dòlar

Durant la passada dècada, Rússia i la Xina han iniciat programes i firmat acords de desdolarització per protegir i blindar les seves economies davant les sancions del govern dels EUA i el Fons Monetari Internacional (FMI). L’any 2020, menys de la meitat de les transaccions comercials bilaterals entre aquests dos països es van fer amb dòlars, i aquest any Rússia ha anunciat que tots els seus Fons Nacionals d’Inversió deixaran el dòlar, per denominacions en euro o or.

No és d’estranyar que altres països com Veneçuela, Turquia, Pakistan o Iran també estiguin en procés de desdolarització, però potser no era tan previsible que la Unió Europea signés acords comercials similars i promogués, com aquests països, la seva pròpia moneda digital per tal de diversificar les seves opcions i disminuir el risc davant d’un possible canvi de paradigma.

El dòlar no està en perill de perdre el seu estatus com a divisa mundial, però la seva supremacia com a divisa comercial, i com a eina de negociació, pot ser seriosament erosionada si els EUA continuen abusant de la seva posició de poder.

Si vols descobrir la millor opció per protegir els teus estalvis, entra a Preciosos 11Onze. T’ajudarem a comprar al millor preu el valor refugi per excel·lència: l’or físic.

La democràcia representativa és el sistema més estès als països capitalistes de lliure mercat. Com encaixa amb el concepte clàssic de democràcia? Com hauria de funcionar la democràcia directa?

Els partits polítics celebren congressos que la major part de la ciutadania, que no n’és militant, mira amb estranyesa. Allà es decideixen les línies i objectius d’aquell partit polític. A partir d’aleshores, aquells polítics intentaran servir els objectius que s’han marcat, sempre adaptant-se a la situació del moment i intentant, per damunt de tot, salvaguardar el partit.

Això passa amb tots els partits, siguin del color que siguin, i la bunquerització partidista sovint acaba diluint el mandat representatiu inicial d’aquells polítics. Perquè, la idea original de la democràcia actual era aquesta: una democràcia representativa en la qual els electors escullen uns polítics que han de representar els seus ideals (els dels electors). Sobre el paper té sentit, però la realitat és més complexa. Els representants formen en realitat part d’un engranatge ple d’interessos de lobbies i del mateix partit, fet que fa que l’ideal representatiu quedi cada vegada més lluny.

Històricament hi ha hagut altres formes de democràcia. La democràcia directa que s’aplicava a l’antiga Grècia i durant quatre segles a la República de Roma n’és la més coneguda, i permetia a la ciutadania proposar o revocar lleis. Actualment, el més similar a aquest model són els casos de Suïssa, Liechtenstein o alguns estats dels Estats Units com Califòrnia.

És possible, per tant, gestionar la cosa pública d’una altra manera? Es pot millorar o, com deia Churchill, ens hem de conformar amb el menys dolent dels sistemes possibles? Al capítol 9 d’El Diner, repassem el concepte clàssic de democràcia i les principals formes de govern, així com l’evolució històrica del model democràtic. Et convidem a recuperar-lo.

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

Només un 13% dels clients reben assessorament financer de productes ajustats a les seves necessitats i a la seva situació. Una xifra alarmant que alerta de la vulnerabilitat en què es troben molts consumidors arreu del món.

Anar al banc és sinònim de discursos complexos on mai saps del cert si t’estan venent un bon producte o simplement te n’estan explicant les característiques positives. La falta d’informació i de transparència afavoreix, en molts clients, la sensació de sentir-se enganyats. Segons l’estudi de Finance Watch, un 87% dels clients es troba en aquesta situació, i només el 13% restant contracta productes que comprèn i s’adapten als seus requisits. A continuació us donarem les claus per reconèixer si esteu rebent l’assessorament adequat.

Primer pas: informar o assessorar

El primer que cal tenir clar quan parlem d’assessorament financer és que la normativa europea MIFID II (2017), creada per protegir a l’inversor, diferencia clarament les funcions d’informar i d’assessorar. 

• Informar ho pot fer qualsevol treballador del banc, i consisteix a presentar al client informació dels productes de forma clara, precisa i detallada. Com més informació tingui el client, més capacitat per prendre una bona decisió. Però remarquem, només es limita a presentar informació, sense recomanacions ni opinions personals.
• Assessorar, per altra banda, requereix valorar la situació del client i les seves necessitats per tal d’aconsellar-li el producte més adequat. L’assessorament sí que influeix en la decisió final del client, i per tant només ho poden fer les persones autoritzades i certificades per fer aquesta tasca.

Requerir informació precontractual

Tal com especifica l’article 7 de la Llei 22/2007, qualsevol contractació que realitzem en una entitat bancària comporta, obligatòriament, proporcionar al client la informació precontractual. S’hi ha de detallar el cost de la contractació de manera clara, les condicions i els riscos del contracte que es firmarà. Sense això es considera que el client no té tota la informació a la seva disposició i, per tant, la contractació pot no ser adequada. 

A Espanya, la majoria d’entitats s’han convertit en bancs comercials, i ha pres protagonisme la venda creuada o la venda reactiva, on s’aprofita la presència del client a l’oficina —o fins i tot per telèfon— per promocionar certs productes del banc. Un procés de venda en què la informació escrita passa a un segon pla i l’assessorament, segons les xifres de l’estudi, sembla que va més enfocat als interessos del banc que a les necessitats del client.

Entendre tot el que signem

En aquest nou escenari, el procés de contractació sol ser ràpid i basant-se en recomanacions. La informació precontractual perd protagonisme i sovint es passa directament a la contractació. Només un 40% dels clients consideren que poden escollir amb coneixement de causa, la resta no comprenen completament la informació que reben. 

A més, els sistemes de firma digital són una dificultat afegida pels clients, que sovint signen en una pantalla sense ni tan sols haver accedit al document precontractual. És justament en aquest punt, en la comprensió dels productes, on cal parar més atenció com a consumidors i, tal com recomanaria qualsevol jurista, no signar cap producte del qual no coneguem i entenguem totes les característiques.

Assessorament en línia, una dificultat afegida

Trobar assessorament personalitzat en línia és pràcticament impossible, ja que molts bancs simplement ofereixen una plataforma que facilita les contractacions per part dels clients. No hi ha assessorament, però sí que s’orienta la decisió del client a partir d’accions tan simples com la presentació de la informació. 

D’entrada, es presenta la informació bàsica, molt concisa, que contribueix a la venda irracional. Es destaquen aquelles dades clau que ens faran clicar per tenir, per exemple, un préstec instantani a unes condicions irresistibles. Un cop captat l’interès, apareix la informació precontractual i contractual, en un document llarg i dens on s’expliquen les condicions reals d’aquell producte i la implicació del consumidor. 

La diferència és evident: quatre dades per prendre la decisió i múltiples pàgines per detallar el contracte que porten el consumidor a signar sense llegir-ho, quedant-se amb les dades inicials, i amb el risc que això suposa. 

La falta d’assessorament financer, o la falta d’independència d’aquest, poden ser considerades males pràctiques si condicionen la decisió final del client. Conèixer aquesta informació serà la base per identificar aquestes possibles situacions i comprendre que, en qualsevol contractació, l’última paraula l’ha de tenir el client.

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!