L’aventurisme geopolític entre els Estats Units i Rússia a Ucraïna ens queda lluny. No obstant això, és un conflicte que comporta conseqüències econòmiques que ja ens estan afectant. L’agent 11Onze Xavi Viñolas, expert en geopolítica, detalla quines són.

L’escalada de tensió entre Rússia i els Estats Units en el tauler ucraïnès preocupa, i molt, a determinats sectors de l’economia europea. La indústria pesant, els sectors de la fruita —principalment, dels cítrics— i dels llegums i la indústria vitivinícola i de l’oli ja han alertat que, si s’imposen sancions a Rússia, les exportacions es poden veure perjudicades i hi pot haver un encariment dels preus de les matèries primeres, que pot motivar un descens de la producció. Aquestes preocupacions resulten encara més rellevants en un context en què Europa vol deixar enrere la crisi que ha ocasionat la pandèmia, i que ha deixat molts sectors trontollant.

Les pors d’aquests sectors estan ben fonamentades. Encara es tenen ben presents els efectes que van tenir les sancions que les dues últimes administracions americanes van imposar a Rússia, després que donés suport polític i militar a Crimea el 2014 perquè s’independitzés d’una Ucraïna que havia girat les seves simpaties cap als Estats Units i l’OTAN. Aquests càstigs, i la pressió que els Estats Units exerceix sobre la Unió Europea (UE) perquè segueixi les seves ordres, posen de manifest els riscos que té per a l’Estat espanyol i la resta de la UE ser partícips d’aquest joc d’imperialisme econòmic-polític a cop de fuet.

L’encariment de les matèries primeres, com l’alumini, que es va produir amb les sancions vigents, podria estendre’s a metalls com el níquel, el coure, el pal·ladi i el platí, dels quals Rússia és un important productor, i que estan assolint pujades de preu històriques. El veto als sectors de la fruita i els llegums, imposat per Rússia el 2014, i que ara veuen esvaïda l’esperança d’un retorn al nivell d’exportacions previ al conflicte, són només un exemple de les possibles repercussions econòmiques derivades d’aquesta crisi que poden afectar a l’Estat espanyol.

També les organitzacions agràries dels sectors del vi i de l’oli d’oliva han mostrat la seva preocupació per les possibles noves sancions. Per això, han demanat a la UE mesures per garantir l’estabilitat del mercat, o compensar les pèrdues per unes exportacions a Rússia que no s’han pogut substituir amb altres mercats.

El conflicte del gas

Més enllà de les conseqüències econòmiques en els diversos sectors, darrere de la tensió entre Rússia i els Estats Units hi ha també el gran conflicte del gas. Si el flux de petroli al vell continent a través d’oleoductes ja va ser un dels principals desencadenants del conflicte que va tenir lloc a Geòrgia el 2009, el mateix es pot dir si parlem de gas i gasoductes en el cas d’Ucraïna.

L’acèrrima oposició dels Estats Units al Nord Stream 2 —i la consegüent imposició de sancions a Europa per negar-se a seguir les directrius de Washington per cancel·lar el projecte—, sumada a les tensions a Ucraïna, ha estat cabdal en l’encariment dels preus de l’energia. I aquesta pujada, per altra banda, beneficia les importacions de gas liquat dels Estats Units, molt més car, cap a Europa.

Una escalada del conflicte també podria tenir un impacte en la producció de petroli rus, per decisió pròpia o per incapacitat, que dispararia el preu del petroli en un moment d’inflació desbocada i quan molts països tot just comencen a veure una recuperació econòmica després de la crisi de la Covid-19.

La nova guerra freda

No podem oblidar que la tensió geopolítica a les fronteres russes ve de lluny. Concretament, a Ucraïna té les seves arrels més pròximes en la tupinada electoral del 2014 —i que alguns analistes consideren un veritable “cop d’Estat”. Va ser aleshores quan van arribar al poder els actuals dirigents ucraïnesos, amb les més que fonamentades sospites de col·laboració activa per part dels Estats Units. Bona mostra d’aquestes complicitats és l’improperi —el famós “Fuck the EU!”— que la subsecretària d’Estat dels EUA, Victoria Nuland, va adreçar a la Unió Europea, quan aquesta es va negar a donar-hi suport.

Aquesta tupinada va esperonar una declaració d’independència de les aleshores províncies ucraïneses de Donetsk i Lugansk, russòfones i motors industrials potentíssims que Ucraïna va haver d’acceptar que perdia sense remei, tal com va passar amb la península de Crimea i la ciutat autònoma de Sebastòpol. Aquesta va ser una de les últimes respostes d’una part de la ciutadania contra l’oligarquia que s’havia imposat per la força en el poder, amb la ingerència de l’administració dirigida per Barack Obama.

Les desconfiances d’una part dels ucraïnesos, de fet, estaven més que justificades. Fins a tres membres del govern ucraïnès que es va instaurar després dels comicis eren ministres estrangers que, segons van recollir mitjans internacionals com la BBC, representarien els interessos de ‘lobbies’ nord-americans. D’aleshores ençà, els estira-i-arronses entre el govern ucraïnès i Rússia no han deixat de succeir-se.

D’una banda, Rússia sent el perill d’una ofensiva contra Donetsk i Lugansk, i això ha justificat una part dels moviments de tropes russes a les fronteres ucraïneses. Moscou tem que es puguin repetir els esdeveniments del passat mes d’abril en contra dels Acords de Minsk —que van signar Alemanya, Rússia, França i Ucraïna el 2015 per alleujar la guerra civil que es va produir al país després dels comicis fatídics.

I, d’altra banda, Ucraïna ha expressat la por d’una invasió ràpida russa en el seu territori, arran d’aquests moviments russos a la frontera, un relat alimentat pels Estats Units. Aquest últim fet és el que ha ocasionat l’escalada de tensió actual i ha justificat que els EUA i els seus aliats hagin augmentat el seu suport militar a Ucraïna. En aquest context, els esforços diplomàtics s’estan demostrant estèrils fins ara, tot i que Rússia tot just ha anunciat una retirada gradual de les tropes a les fronteres ucraïneses.

Al capdavall, els últims episodis a Ucraïna el que demostren és que hi ha una nova guerra freda en marxa. El rerefons de tot plegat és que Rússia se sent realment amenaçada per la proximitat de l’OTAN —que s’ha convertit en l’agència global dels interessos dels americans— a les seves fronteres: no només pel desplegament militar, sinó per l’entrada en l’organització atlàntica de països bàltics que històricament formaven part de l’òrbita russa; i als que també s’hi volen afegir, ara, Geòrgia i Ucraïna.

Cal entendre que fer caure tots aquests països fronterers amb Rússia dins la influència de l’OTAN és un pla estratègic de Washington, que incompleix, gairebé des del primer moment, els compromisos a què va arribar amb Borís Ieltsin per no controlar i cobejar l’espai vital rus després de la Perestroika. Diversos documents desclassificats demostren com, al mateix temps que Clinton negociava amb Ieltsin, els Estats Units ja planificaven un apropament estratègic fora dels límits marcats en l’acord amb Moscou. Tanmateix, les confrontacions bèl·liques entre aquestes dues potències mundials a Europa —primer a Geòrgia; i, ara, a Ucraïna—, han deixat ben clares les línies vermelles que marca Moscou.

A més, no podem obviar que aquest escenari és doblement complicat, si tenim en compte que la crisi de deute sobirà dels estats ha esgotat moltes de les eines que els bancs centrals tenien per estimular l’economia, i que ens fa qüestionar el ‘cui bono’ que hi ha rere els actors que alimenten aquest conflicte.

11Onze és la comunitat fintech de Catalunya. Obre un compte descarregant la super app El Canut per Android i Apple. Uneix-te a la revolució!