Es pot canviar el sistema agroalimentari actual?

La producció d’aliments genera un terç de les emissions globals de gasos d’efecte d’hivernacle, tanmateix, és insuficient per a milions de persones que pateixen inseguretat alimentària i nutricional. Alguns estudis proposen un canvi d’enfocament cap a un sistema més sostenible, centrant-se tant en el benestar humà com en el mediambiental.

Un informe elaborat per la comunitat de les Noves Fronteres de la Nutrició del Fòrum Econòmic Mundial, en col·laboració amb Accenture, advoca per un canvi significatiu en l’estratègia de transformació del sistema alimentari mundial que estigui basat en la salut humana i planetària. Una via cap a un sistema alimentari sostenible que permetria a les persones portar una vida més feliç, saludable i productiva.

Es tracta d’una iniciativa que integra els sectors públics, privats i comunitaris, centrant-se a augmentar la disponibilitat, l’accés i l’adopció d’opcions alimentàries nutritives, sense deixar de banda els objectius de sostenibilitat. Subratlla la necessitat d’una col·laboració intersectorial per a transformar els sistemes i les polítiques alimentàries amb l’objectiu final d’aconseguir un panorama alimentari més equitatiu i sostenible amb millors resultats per a la salut mundial.

La iniciativa detalla els passos a seguir per a assolir dietes més sanes, posant l’accent en els aliments rics en nutrients, mínimament processats i predominantment vegetals. Entre els principals suggeriments figuren incentivar la producció d’aliments orgànics que siguin assequibles i accessibles, mentre es reforça el vincle entre alimentació i salut en la consciència dels consumidors. 

Així mateix, proposa facilitar un entorn de venda al detall que faci de les opcions nutritives l’opció per defecte. Perquè, tot i que la majoria dels indicadors que fan referència a les dietes inadequades que afecten els sectors de la societat més vulnerables se centren en la desnutrició, la malnutrició també es defineix per la falta de vitamines, minerals, fibra i altres micronutrients clau.

Una oportunitat econòmica en la transformació dels sistemes alimentaris

Les conclusions del Fòrum Econòmic Mundial coincideixen amb un altre informe mundial elaborat per destacats economistes i científics de la Food System Economics Commission (FSEC), que constata que els sistemes alimentaris existents destrueixen més valor del que creen, especialment a causa dels costos mediambientals i sanitaris. 

I és que la mala alimentació també està relacionada amb un major risc de patir malalties mentals comunes. Només la depressió, té un cost d’un bilió de dòlars a l’any per a l’economia mundial en pèrdues de productivitat laboral.

De fet, un estudi de l’Organització de les Nacions Unides per a l’Agricultura i l’Alimentació (FAO) calcula que els costos mediambientals, socials i sanitaris ocults dels sistemes agroalimentaris actuals van ascendir a més d’11 bilions d’euros el 2020.

En aquest sentit, el canvi cap a un sistema alimentari mundial més sostenible podria generar fins a 7,9 bilions d’euros de beneficis l’any, a banda de millorar la nostra salut i alleujar la crisi climàtica. Per tant, el cost de la transformació seria molt menor que els potencials dividends, proporcionant una vida millor a centenars de milions de persones.

L’estudi proposa desviar les subvencions i els incentius fiscals dels monocultius a gran escala que són destructius i que depenen dels fertilitzants, els pesticides i la tala de boscos, als petits i mitjans productors. Si més no com a una alternativa al sistema actual que empeny als agricultors a gestionar grans explotacions intensivament industrialitzades. 

Això no obstant, el principal repte d’una transició cap a aquest nou model agroalimentari és l’augment dels costos dels aliments. Un canvi de paradigma que requereix no només una conscienciació del consumidor, sinó tenir en compte la situació econòmica actual, tret que vulguem passar de les protestes dels pagesos a una revolta popular globalitzada.

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

Com ja havia succeït amb la resolució de passats conflictes bèl·lics, la trobada entre els vencedors de la Segona Guerra Mundial a la ciutat alemanya de Potsdam l’estiu de 1945 va tornar a dividir el món en dos blocs. Les grans potències occidentals van posar en pràctica un nou model econòmic que els permetria imposar la seva preeminència per sobre d’altres països.

Dos models polítics, socials i econòmics —en principi antagònics— que durant dècades s’enfrontarien diverses vegades en petits conflictes armats, de baixa intensitat i que esdevindrien la gran palanca de creixement econòmic per al món occidental.

Però la Conferència de Potsdam també va constatar que el capitalisme industrial —iniciat a finals del segle XVIII— era un model econòmic esgotat. Els més de seixanta milions de morts a conseqüència de la Segona Guerra Mundial, obligava les antigues monarquies europees —ara evolucionades a democràcies occidentals— a adoptar formes molt més sibil·lines d’aconseguir els seus objectius econòmics. Per tant, la nova estratègia extractiva havia de ser menys catastròfica i més efectiva. Per aquest motiu, el nou model econòmic que s’anirà desplegant progressivament ja no implicarà haver d’ocupar un territori físicament, sinó que n’hi haurà prou amb controlar les elits locals.  

Amb aquesta nova estratègia, els Estats Units, com a grans vencedors i sustentats per una potent maquinària militar, seran capaços de desplaçar el centre econòmic mundial —d’Europa a Amèrica del Nord— per mitjà de la imposició de la seva moneda, la pressió financera exercida pels seus bancs, i amb la creació d’una dependència tecnològica a escala global. Per tant, la implantació de les seves més que conegudes multinacionals —Amazon, Nike, Coca-Cola, Pepsi, Apple, McDonald, Disney o HP, entre d’altres— els permetrà conquerir directament o indirectament a la quasi totalitat del món. L’entreteniment, principalment el cinema i els grans esdeveniments esportius com els Jocs Olímpics, la Super Bowl o Mundials de Futbol, seran les veritables armes de subjugació mental i material que possibilitaran estendre el somni nord-americà arreu del món.

La pau social, base de la nova eficiència econòmica

Tot va començar la primavera del 1951 a Mont-real, quan representants de diferents agències d’intel·ligència occidentals es van reunir en secret amb professors universitaris de psiquiatria a l’hotel Ritz-Carlton de la ciutat canadenca. Del resultat d’aquella reunió se sap, per documents desclassificats, que l’exèrcit nord-americà va invertir una gran quantitat de diners a la Universitat McGill de Mont-real per a investigar sobre l’aïllament sensorial. 

La investigació va ser iniciada pel Dr. Donald Olding Hebb, qui acabaria abandonant el projecte en adonar-se de la magnitud de la tragèdia, i acabada pel Dr. Donald Ewen Cameron, el qual les portaria fins a un nivell superior. Cameron arribà a experimentar amb un gran nombre de pacients que van ser sotmesos a una multitud de sessions d’electroxocs, combinades amb cures de son i una constant repetició de missatges gravats fins a l’extenuació mental. 

L’estudi va constatar que l’aïllament sensorial no deixa de ser una manera de generar una monotonia extrema que acabava provocant una reducció de la capacitat de pensament crític a través de l’ennuvolament de la ment de l’individu. Per tant, quan una persona no és capaç de raonar… mal assumpte!     

Els resultats de tots aquests experiments permetran a les agències d’intel·ligència occidental dissenyar mecanismes de control sobre la seva pròpia població amb l’objectiu de garantir l’estabilitat social dins les democràcies. En conseqüència, es repetirà fins a l’avorriment la idea de llibertat d’expressió, llibertat de premsa i el dret a la propietat privada, base fonamental del lliure mercat. I a fi de garantir l’eficiència econòmica, es farà de la competència un instrument per a impulsar el creixement econòmic, constant amb la premissa que “si l’empresa del costat té millors productes i més vendes que jo, en conseqüència, hauré de desenvolupar millors idees per a ser millor que la meva competència.” 

I una altra qüestió no menor respecte als estudis sobre l’aïllament sensorial, és que permetran a les agències d’intel·ligència occidentals elaborar manuals d’interrogatori —com el famós manual KUBARK de l’exèrcit dels EUA i de la CIA— els quals es posaran en pràctica contra els dissidents del sistema, tant interns com externs, als postulats occidentals.  

La gestió de la por

L’avenç tecnològic que va suposar la Segona Guerra Mundial portaria la humanitat a sortir a l’espai exterior —a la Lluna i més enllà— però també va suposar el desenvolupament de la bomba atòmica com arma de destrucció global. Aquesta serà emprada com a instrument de pressió política que encara avui persisteix.

Els cinc països principals que fabriquen armes al món — els Estats Units, Anglaterra, França, Rússia i la Xina— són els que tenen a càrrec seu la nostra pau. Fan el negoci de la guerra, però venen la pau, sobretot a través dels mitjans d’informació al servei dels poders hegemònics occidentals que fan un examen de democràcia a cada país. Són grans mitjans de comunicació que confonen la llibertat d’expressió amb la llibertat de pressió i decideixen qui és un dictador o un colpista, que curiosament té el “mal costum” de fer votar a la gent per saber què pensen sobre aquella política o una altra qüestió que els pugui afectar. I aquells mitjans que no segueixen aquestes directrius són clausurats o portats als confins del sistema. Els mitjans mostren una realitat que moltes vegades no existeix a fi de suggestionar-nos, incomunicar-nos i enfrontar-nos entre nosaltres!

La teràpia de xoc econòmic

Com tothom sap, el crac del 1929 a Wall Street va desencadenar la Gran Depressió dels anys trenta. Fins al 1932, uns 5.096 bancs es van declarar en suspensió de pagaments. El seu esfondrament va arrossegar moltes empreses a la fallida, les quals veien com s’acumulaven els estocs de mercaderies, i va comportar un important descens dels preus, especialment en el sector agrari. Finalment, el descens de l’activitat econòmica va provocar un augment desbocat de la desocupació. 

Influenciat per l’economista John M. Keynes, el recentment proclamat president dels Estats Units, F. D. Roosevelt, va posar en marxa un important programa d’ocupació pública perquè la gent pogués tornar a treballar: la política coneguda com a New Deal. Però no serà fins després de la Segona Guerra Mundial quan finalitzarà la depressió, gràcies en gran part a la implantació del famós pla Marshall, el qual generalitzarà el model regulador i intervencionista de Keynes a la majoria dels territoris occidentals.  

Contrari als postulats de Keynes, trobem ja a finals dels anys quaranta del segle XX, un reduït grup d’intel·lectuals —coneguts amb el nom de la Societat Mont Pelerin i dirigits per l’economista austríac Friedrich August von Hayek— els quals estaven convençuts que si els governs deixaven de prestar serveis i de regular els mercats, els problemes de l’economia mundial es resoldrien sols. Un dels seus màxims representants i professor d’economia a la Universitat de Chicago, Milton Friedman, creia que a través d’una teràpia de xoc econòmic impulsaria a les societats a acceptar un capitalisme més pur i desregulat.  

Certament, les tesis de la doctrina del xoc s’han acabat imposant arreu del món en diferents processos. Aquestes mesures radicals han triomfat no tant de la mà de la llibertat i la democràcia, com de la seva imposició gràcies a xocs, crisis i estats d’emergència. Per tant, lluny d’endolcir el paper dels Estats Units a l’hora d’esdevenir un país hegemònic en l’àmbit mundial, la seva capacitat de controlar el món ve donada per les sancions, restriccions, bloquejos, congelacions, confiscacions o la intervenció militar.

I per damunt de tot, ha estat fonamental el paper que ha jugat la creació d’una burocràcia internacional específica, generada estrictament per no dependre de les Nacions Unides i, per tant, per estar exempta de qualsevol control directe que pugui molestar a la comunitat internacional. Aquests organismes supranacionals —Banc Mundial, Organització Mundial del Comerç i Fons Monetari Internacional— han executat mil·limètricament totes aquestes teràpies de xoc econòmic arreu del món, combinant la pressió política amb l’extorsió. I d’exemples no en falten!

Un sistema necessitat de gàngsters econòmics

El 2004, el nord-americà John Perkins —un antic treballador de la consultora americana CHA Consulting, Inc.— va publicar un interessant llibre titulat “Confessions of an Economic Hit Man”, en el qual explica amb tota mena de detalls com va participar en diferents processos de colonització econòmica dels països del Tercer Món, especialment al continent sud-americà, durant els anys vuitanta. 

Perkins, com a economista en cap de CHA Consulting, tenia la tasca d’identificar països amb recursos naturals que interessaven als clients —majoritàriament corporacions— que representava la seva consultora. 

Un cop identificats, la següent fase consistia a enviar un “petit exèrcit de xacals” cap al país en qüestió per a prometre’ls que, amb la venda dels seus recursos, el país assoliria l’estàndard occidental, pel que fa a benestar social i estabilitat econòmica. I finalment, s’obligava el país a sol·licitar un gran préstec —a través del Banc Mundial o altres organitzacions vinculades— justificat davant l’opinió pública com a part de l’acord i pel fet de no disposar ni de la tecnologia ni de la infraestructura necessària per extreure, produir o manufacturar el recurs natural.   

Però aquesta quantitat de diners no arribaven mai al país en qüestió, ja que sortien del Banc Mundial —amb seu a Washington— i es desviaven a un compte a Houston, Texas o San Francisco, on curiosament el titular era una empresa que treballava per a la consultora, i que estava especialitzada en la construcció de la infraestructura necessària per extreure, produir o manufacturar el recurs natural. 

Per tant, els diners servien per a pagar les despeses de les obres —centrals elèctriques, carreteres, parcs industrials, ports— que al final només generaven grans beneficis per a les empreses adjudicatàries. Cert és que, en grau menor, també acabaven enriquint a una minoria local que posseïen les indústries bàsiques o els establiments comercials, però en detriment de la majoria. Per tant, al final del procés tots els recursos econòmics del país destinats a la sanitat, l’educació o altres serveis públics servien per a pagar aquells préstecs. Tal com explica en John Perkins, el fet de conèixer ‘a prioiri’ la incapacitat del país per retornar els préstecs era una part important per executar el pla. 

D’aquesta manera, el sistema ha permès que corporacions occidentals o organismes supranacionals —Banc Mundial, Organització Mundial del Comerç i Fons Monetari Internacional— acabin creant una mena d’imperi paral·lel que controla àmplies zones del planeta: les anomenades “zones d’influència”. És per aquest motiu, que les democràcies occidentals tenen la capacitat de dir a un d’aquests països “influenciats voluntàriament” que si no pot pagar els seus préstecs, sempre pot vendre’s l’explotació dels seus recursos… això sí, sense l’obligació d’un compromís social o mediambiental; o ha de permetre la construcció d’una base militar al seu territori, o ha de votar contra determinats països considerats “enemics” a la següent trobada de les Nacions Unides.

 Quan el president d’un d’aquests països no accepta, la major part de les vegades s’acaba intervenint o enderrocant el govern. El procés s’inicia amb una forta campanya de desprestigi nacional i internacional, es creen notícies falses de tota mena per condicionar l’opinió pública i, al final —en favor de la democràcia—, s’executa el cop d’estat totalment justificat. I si la cosa no surt bé, se l’acabava assassinant. La història contemporània està plena d’exemples: Mossadeq a l’Iran (1953), Ngô Đình Diệm al Vietnam (1955), Lumumba al Congo (1960) o Allende a Xile (1973). I més recentment, les pressions de tota mena que han hagut de suportar en Lula da Silva per frenar la desforestació de l’Amazònia brasilera, Maduro per nacionalitzar el petroli veneçolà o Petro per la descarbonització de l’economia Colombiana.

L’economia de la mort 

El 2009, en plena recessió global, el psicòleg anglès Oliver James va publicar el llibre “The Selfish Capitalist”, el qual conclou que darrere de les malalties mentals de la societat occidental actual, s’hi amaga el capitalisme practicat els darrers cinquanta anys. Simplificant molt, la tesi del llibre exposa com l’economia neoliberal anglosaxona ha empès als individus a voler tenir cada cop més i més cotxes, telèfons mòbils, roba, diners… i tot plegat ha desembocat en una insatisfacció permanent de l’individu. Basant-se en un estudi publicat per l’Organització Mundial de la Salut el 2004, conclou que les malalties mentals afecten quasi un 23% de la població al món anglosaxó i a un 11,5% a la resta dels països europeus, atès que van entrar més tard en la roda neoliberal.  

Per exemple, als Estats Units, el nombre de joves estudiants amb un deute descomunal va en augment, de la mateixa manera que hi ha un nombre brutal de gent endeutada per tractaments sanitaris, per targetes de crèdit o per hipoteques. Per tant, aquest sistema que es va dissenyar per a explotar els països anomenats “en vies de desenvolupament”, ara s’ha girat en contra d’occident. 

Per altra banda, l’economia neoliberal ha buscat maximitzar els beneficis a curt termini sense tenir en compte el cost social i l’impacte mediambiental. I en aquest aspecte, els neoliberals com en Friedman es van equivocar: més enllà del curt termini, cal incrementar els beneficis a llarg termini, d’aquesta manera hi sortirem tots guanyant. Si ens guiem pel propòsit de pagar una taxa de rendiment decent als inversors que inverteixen, podrem començar a canviar el model.Segons el darrer informe de l’Institut Internacional d’Estudis per a la Pau d’Estocolm (SIPRI), la despesa militar mundial total va augmentar un 3,7% en termes reals el 2022, fins a assolir un nou màxim històric de 2,24 bilions de dòlars. Si gran part d’aquests diners es destinessin a pagar a les mateixes empreses que obtenen aquests contractes milionaris, però en comptes de pagar per fabricar míssils, es fes per a recollir tots els plàstics dels oceans, recuperar els medis naturals destruïts, netejar els abocaments de residus dels oceans… el planeta en sortiria guanyant. I en aquest procés, les noves tecnologies ens poden ajudar a fer-ho possible.

La multipolaritat

Aquest sistema ha funcionat mentre els guanyadors han estat els Estats Units, ja que permetia que els seus aliats s’emportessin un tros del pastís amb la condició que recolzessin la seva política internacional o facilitessin l’accés de les seves empreses als seus mercats. Els Estats Units han estat capaços de compartir el pastís amb tots aquells que s’alineessin, però no amb aquells que estiguessin disposats a disputar-li els seus interessos econòmics.   

Arribats aquí, entrem en una nova era on la distribució del poder polític, militar i financer ja no recaurà en un sol país. En poques paraules, el món deixarà de ballar al so d’una sola música. De fet, ja hem començat a ballar al so de la música oriental, sota ritmes de la balalaica, combinada amb una mica de samba, uns tocs d’Indi-pop i una pinzellada de mbaqanga.

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

Després d’una reducció temporal provocada per la pandèmia, la petjada de carboni torna a créixer i el canvi climàtic s’accelera. Individus, empreses i reguladors poden contribuir a minorar l’emissió de gasos d’efecte d’hivernacle. Vegem com està evolucionant i quines mesures contribuirien a mitigar-la.

Només les necessitats energètiques de l’activitat humana van generar 36.000 milions de tones de diòxid de carboni (CO₂) el 2021, segons l’Agència Internacional de l’Energia. Una referència per a assimilar la magnitud d’aquesta xifra? Pensa que tota la població mundial posada en una balança no arribaria als 400 milions de tones. És a dir, el CO₂ que emetem en només un any multiplica per cent el pes de tota la humanitat.

El diòxid de carboni és el gas d’efecte hivernacle més abundant i que més ha contribuït a l’escalfament global en les últimes dècades. Les emissions directes i indirectes d’aquest gas, juntament amb el metà, l’òxid de nitrogen, l’hexafluorur de sofre, els hidrofluorocarburs i els perfluorocarburs, conformen el que es coneix com a “petjada de carboni”. Es tracta d’un indicador ambiental encunyat als anys noranta per a mesurar la contribució de l’activitat humana a l’escalfament del planeta.

La realitat és que estem molt lluny dels objectius marcats per a aturar el canvi climàtic. Els científics adverteixen que les emissions netes de CO₂ haurien de reduir-se a zero d’ara el 2050 si volem evitar les seves conseqüències catastròfiques. L’augment de temperatura global porta aparellats fenòmens meteorològics extrems i una pujada del nivell del mar a causa del desglaç.

Emergència climàtica

L’ONU estima que des de 1990 les emissions de diòxid de carboni s’han incrementat gairebé un 50 %. De fet, l’Organització Meteorològica Mundial apunta que els nivells actuals de CO₂ a l’atmosfera són similars als de fa tres milions d’anys, quan la temperatura mitjana de la Terra era 3 °C més elevada i el nivell del mar se situava molt per sobre de l’actual.

Per això, és lògic que un dels Objectius de Desenvolupament Sostenible establerts per l’ONU incideixi en la necessitat d’aturar el canvi climàtic. La fórmula demana prendre mesures que en els pròxims anys ens portin a una economia baixa en diòxid de carboni.

De fet, la immensa majoria de països del món van signar el 2015 l’Acord de París, un tractat internacional que pretén limitar l’escalfament global. Així i tot, la nostra petjada de carboni ha continuat creixent. Les emissions de gasos d’efecte hivernacle només es van reduir el 2020. I la raó va ser l’aturada econòmica que va provocar la pandèmia.

L’informe Climate Transparecy Report calcula que les emissions dels països del G-20, responsables del 75% dels gasos d’efecte hivernacle, van tornar a créixer un quatre per cent el 2022. La Xina, l’Índia, Indonèsia i l’Argentina ja estan en nivells superiors als de 2019.

Per zones geogràfiques, la Xina, els Estats Units, la Unió Europea i l’Índia sumen més de la meitat dels gasos emesos a l’última dècada. Quant a activitats, les que produeixen més CO₂ són la generació d’energia i calor (40%), el transport de béns i persones (20%) i l’activitat industrial (20%).

Calcula la teva petjada de carboni personal

La quantitat de gasos d’efecte hivernacle que genera cada individu a la seva vida quotidiana en desplaçar-se, alimentar-se i consumir recursos es coneix com a petjada de carboni personal. Per a evitar un augment de temperatura global superior als 2 °C, The Nature Conservancy, una ONG mediambiental, calcula que hauríem de reduir-la a la meitat abans de 2050.

Existeixen nombroses eines per a calcular la petjada de carboni personal. En concret, la calculadora de l’ONU té en compte aspectes com les característiques de la nostra llar, el consum d’energia, el tipus de transport que utilitzem diàriament, la quantitat de vols que realitzem, els nostres hàbits alimentaris i quant reciclem.

Algunes mesures per a reduir la nostra petjada de carboni personal són apostar per un consum responsable, moure’s de forma més sostenible, moderar la despesa energètica i rebaixar la quantitat de residus que generem.

El pes de les empreses

Bastant superior a la petjada de carboni personal és la que deixen les empreses en processos com la fabricació o el transport de mercaderies. És el que es coneix com a petjada de carboni corporativa. D’aquí la importància d’incidir en aquest apartat per a reduir l’escalfament global.

Les companyies poden reduir el seu impacte mediambiental millorant la seva eficiència energètica o incrementant el percentatge d’energia renovable que consumeixen. També poden recórrer a eines de compensació, com la inversió en projectes mediambientals, el pagament d’impostos verds o la compra de drets d’emissió de CO₂.

Una tendència a l’alça

Milers d’empreses ja publiquen la seva petjada de carboni, però no totes la calculen igual. La major part de les grans multinacionals obvien les emissions indirectes, aquelles que formen part de la seva cadena de valor, però que no depenen directament d’elles.

Un exemple paradigmàtic és el d’Amazon. La pressió d’activistes i inversors va portar a aquest gegant del comerç en línia a fer pública la seva petjada de carboni per primera vegada l’any passat. No obstant això, s’acaba de conèixer que en el seu informe només comptabilitzava una petita part de les emissions generades amb les seves vendes.

 A diferència d’altres comerços, Amazon només comptabilitzava l’impacte mediambiental total dels productes propis, que suposen únicament l’1% de les seves vendes. La companyia no assumeix les emissions generades per l’ús d’un producte d’una altra marca una vegada que els seus repartidors el lliuren al client.

Un incentiu per a la sostenibilitat

El gran impacte de l’activitat empresarial en el medi ambient ha fet que cada vegada més veus reclamin l’obligatorietat per a les companyies de publicar la seva petjada de carboni als informes anuals.

Tant és així que la Securities and Exchange Commission, el regulador borsari dels Estats Units, acaba de proposar que les empreses cotitzades en aquest país hagin de revelar les seves emissions de gasos d’efecte d’hivernacle. I, molt important també, que ho facin seguint uns mateixos criteris.

 Segons molts experts, obligar les empreses a publicar la seva petjada de carboni pot contribuir decisivament a escurçar el camí cap a una economia lliure d’emissions contaminants. Cada cop més inversors valoren les qüestions mediambientals en les seves decisions d’inversió.

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

Els agricultors europeus estan en peu de guerra. L’augment de costos, la supressió de subsidis, les noves mesures mediambientals i les retallades per a finançar la guerra a Ucraïna, escanyen a un sector essencial per la sobirania alimentària del continent que s’ha convertit en l’ase dels cops dels euròcrates.

Després de veure les imatges de mitja Alemanya bloquejada per l’allau de tractors dirigint-se cap a la porta de Brandenburg, algú podria pensar que qui sembra vents, recull tempestats. I és que la classe política europea fa temps que fomenta la discòrdia contra el sector agrari i només era una qüestió de temps que un dia o un altre en pagués les conseqüències. 

Aquestes protestes són les últimes d’una sèrie de manifestacions d’agricultors que s’han produït arreu d’Europa. Anteriorment, s’han pogut veure manifestacions similars als Països Baixos, Bèlgica, França, Espanya i altres estats europeus, on els agricultors també han sortit al carrer per a expressar el seu malestar pels efectes de les reformes mediambientals previstes i els elevats costos de producció.

El casus belli de la revolta agrària alemanya

Encara que és temptador agrupar totes les protestes sota un denominador comú, aquestes s’han desencadenat principalment per situacions nacionals específiques. El sector agrari alemany s’oposa a les retallades proposades en les subvencions als combustibles utilitzats en l’agricultura. Una política d’austeritat que el Govern alemany argumenta que es va fer necessària després que un veredicte del Tribunal Constitucional prohibís a la coalició de govern el traspàs de 60.000 milions d’euros de crèdit per pal·liar els efectes de la pandèmia a la lluita contra el canvi climàtic.

Amb les retallades es volien eliminar els avantatges fiscals existents per al dièsel i l’exempció de l’impost de circulació per als vehicles agrícoles i forestals. Això hauria permès al Govern federal registrar gairebé 1.000 milions d’euros en ingressos addicionals a restar del muntant oficial que ha d’estalviar durant l’exercici del 2024 -pendent encara d’aprovació parlamentària- d’uns 17.000 milions d’euros sobre un pressupost de 450.000 milions.

Això passa en el context de la guerra a Ucraïna i les sancions a Rússia. Un conflicte bèl·lic instigat i perpetuat pels Estats Units i els seus estats clientelars a Europa, que ha estat devastador per l’economia i el sector industrial alemany. Tanmateix, Berlín s’ha compromès aportar més de 17.100 milions d’euros en ajuda militar a Ucraïna des del 24 de gener de 2022, la mateixa quantitat que hauria d’estalviar amb retallades durant el 2024. 

Però és clar, aquests milers de milions d’euros en «ajuda» militar es reciclen cap a la indústria armamentística alemanya que, com la dels Estats Units, està fent l’agost amb aquesta guerra, cortesia dels contribuents i pagesos que pateixen les retallades perquè no hi ha diners i dels ucraïnesos que serveixen de carn de canó dels interessos corporatius que hi ha al darrere d’aquests conflictes. Com no es cansa de repetir el president Biden per evitar que es tanqui l’aixeta, els diners que es destinen a “Ucraïna” són una bona inversió.

Objectius climàtics vs. sobirania alimentària

Tot i que s’han perdut més de 5 milions d’explotacions agràries des del 2005, un descens del 37%, Europa és en general autosuficient en la majoria d’aliments. Això no obstant, les ajudes als agricultors que proporciona la Política Agrícola Comuna són essencials en assegurar la continuïtat de granges i cultius a la UE. Especialment, des de l’increment de costos causat per la crisi sanitària, l’embut logístic i la guerra a Ucraïna.

Els euròcrates de Brussel·les veuen amb nerviosisme la revolta agrària europea. La Unió Europea s’ha fixat l’objectiu global d’aconseguir emissions zero el 2050 i als seus funcionaris els preocupa el retrocés que aquesta allau de protestes pot provocar en els ambiciosos objectius climàtics plasmats per la Comissió Europea.

Segons Greenpeace, el sistema actual, que empeny als agricultors a gestionar grans explotacions intensivament industrialitzades, està trencat i protestar perquè les coses segueixin igual no servirà de res. En qualsevol cas, la situació d’abandó polític en què es troba el món rural és clarament insostenible i la transició cap a un model més sostenible ha de garantir molt més que la mera supervivència del sector.

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

La taxa anual equivalent o TAE és un índex en forma de percentatge anual que s’aplica a tots els tipus de préstecs. Representa el cost real i efectiu d’un préstec, ja que es tenen en compte tots els costos associats a la contractació. T’expliquem com es calcula.

Si vols comparar hipoteques o qualsevol mena de préstec és imprescindible saber què és la taxa anual equivalent o TAE. A l’Estat espanyol és obligatori que aquest indicador figuri a la publicitat i documentació dels productes financers que facin referència a un préstec. Això t’ajudarà a comparar el cost real de dos préstecs o més en un termini concret. 

Els diversos préstecs que pots trobar al mercat de productes financers porten associats dos tipus d’interès, el TIN i la TAE, sobre els quals les entitats financeres tenen l’obligació legal d’informar els clients, prèviament a la contractació d’un crèdit. Encara que estan estretament relacionats, presenten importants diferències que cal conèixer per saber el cost efectiu d’un préstec.

Diferències entre el TIN i la TAE

El TIN o tipus d’interès nominal és un percentatge fix que el banc estableix per la prestació de diners i que representa la suma de l’euríbor més el diferencial aplicat. És a dir, es tracta de la quantitat que cal abonar a l’entitat financera a canvi del capital prestat. Aquest cost pot variar en funció de l’import del préstec, el termini d’amortització i el nostre perfil econòmic. Tanmateix, el TIN no inclou les despeses associades a la hipoteca i, a diferència de la TAE, el càlcul no ha de ser anual obligatòriament.

La TAE té en compte tots els costos associats a la contractació, per tant, inclou el TIN i qualsevol comissió relacionada amb el préstec, com ara la comissió d’obertura, les despeses d’operació que assumeix el consumidor i la freqüència de pagaments. Això no obstant, cal tenir present que a la TAE no s’inclou el cost d’alguns conceptes, com les despeses de notari o les primes de les assegurances i altres productes vinculats a l’operació.

Així mateix, és important recordar que en el cas de préstecs a tipus d’interès variable no és possible determinar-ne l’evolució futura, per tant, el càlcul de la TAE és orientatiu. En tot cas, es tracta de l’indicador més fiable a l’hora de determinar el cost real d’un préstec, més enllà de la tècnica comercial que hi ha al darrere del TIN anunciat a la capçalera de les ofertes i promocions presentades per les entitats financeres.

Com fer el càlcul de la TAE

L’interès de la TAE es calcula amb una fórmula matemàtica (TAE = (1 + TIN/f)f – 1) que té en compte quatre factors: la quantitat del préstec; el TIN; els terminis de pagament; i totes les despeses relacionades amb el préstec. Pots utilitzar alguna de les calculadores de TAE que pots trobar a internet, com aquesta de l’OCU, o introduir les dades en el simulador de préstec hipotecari o personal que ofereix la web del Banc d’Espanya.

Recorda que abans de fer qualsevol simulació, cal tenir aquestes dades per obtenir el percentatge més realista possible: capital inicial, TIN, despeses de constitució i periòdiques de la hipoteca, depeses de notaria, gestoria i del registre de la propietat. La periodicitat de la devolució, és a dir, si pagaràs quotes mensuals, trimestrals, etc. Així com el termini d’amortització de la hipoteca. 

Si vols descobrir la millor opció per protegir els teus estalvis, entra a Preciosos 11Onze o dona un cop d’ull als productes que 11Onze Recomana en el nostre Marketplace.

Europa exigeix als grans bancs plans per gestionar els riscos de la intel·ligència artificial. Una nova realitat que reforça la necessitat d’una IA transparent, responsable i centrada en el client. 

El Banc Central Europeu (BCE) ha demanat als principals bancs de la zona euro que presentin abans del 31 d’octubre de 2026 un pla d’acció per identificar, gestionar i reduir els riscos derivats de l’ús de la intel·ligència artificial. La decisió confirma un canvi de paradigma: la IA ja no es considera només una eina per millorar l’eficiència, sinó una tecnologia que ha de complir els mateixos estàndards de transparència, governança i control que qualsevol altra infraestructura crítica del sistema financer.

L’organisme supervisor considera que la intel·ligència artificial ja forma part del dia a dia de les entitats financeres i que el seu desenvolupament ha d’anar acompanyat de mecanismes que garanteixin la seguretat dels clients, la supervisió humana i la traçabilitat de les decisions.

La confiança, el veritable valor de la IA

Aquest nou enfocament regulador posa de manifest que el debat ja no gira al voltant de si la banca utilitzarà intel·ligència artificial, sinó de com ho farà.

Per a Isaac Sene, Chief AI Officer de SENSO, aquesta és la clau.

«La intel·ligència artificial només és útil si genera confiança. La tecnologia ha d’ajudar les persones a prendre millors decisions, no substituir el seu criteri.»

Segons Sene, la IA aplicada a les finances ha de ser capaç d’explicar les seves recomanacions, actuar amb transparència i mantenir sempre l’usuari al centre.

«Durant anys hem parlat del potencial de la IA. Ara ha arribat el moment de parlar de responsabilitat. Les persones han de saber per què reben una recomanació i mantenir sempre el control sobre les seves decisions.»

SENSO, una IA pensada per protegir i optimitzar el patrimoni

Amb aquesta visió, 11Onze s’ha aliat amb SENSO, una plataforma d’intel·ligència artificial creada per ajudar els clients a entendre millor el seu patrimoni, identificar oportunitats d’optimització i prendre decisions financeres més informades.

Lluny de substituir l’assessorament humà, SENSO utilitza la intel·ligència artificial per analitzar la situació patrimonial de cada client, detectar oportunitats de millora i oferir recomanacions personalitzades adaptades als seus objectius.

«El futur de les finances no dependrà de qui tingui la IA més potent, sinó de qui sigui capaç d’utilitzar-la amb més responsabilitat. La confiança serà el gran diferencial dels pròxims anys.», conclou Isaac Sene.

Què és SENSO?

Senso és la plataforma d’intel·ligència artificial desenvolupada per ajudar els clients a gestionar el seu patrimoni de manera més eficient. 

Entre les seves funcionalitats destaquen:

• Visió global del patrimoni del client.
• Anàlisi intel·ligent de la situació financera.
• Recomanacions personalitzades basades en els objectius de cada usuari.
• Detecció d’oportunitats d’optimització patrimonial.
• Fa seguiment de les implicacions fiscals de les operacions de l’usuari d’acord amb la normativa espanyola.
• Suport a la presa de decisions, mantenint sempre el control en mans del client.

SENSO neix amb un objectiu clar: posar la intel·ligència artificial al servei de les persones perquè puguin comprendre millor les seves finances i gestionar el seu patrimoni amb més confiança.

Les accions de Grifols han arribat a perdre més de la meitat del seu valor d’ençà que el fons voltor Gotham City Research publiqués el passat 9 de gener un informe qüestionant les pràctiques comptables de la farmacèutica catalana. Estem davant d’un cas de manipulació del mercat?

El 26 de gener, la multinacional farmacèutica Grifols presentava una demanda davant el Tribunal del Districte Sud de Nova York, als Estats Units, contra tot l’entramat de Gotham City Research per “publicar i distribuir” un informe “amb falsedats sobre la comptabilitat, les comunicacions, les finances i la integritat” del grup farmacèutic. 

En un comunicat a la Comissió Nacional del Mercat de Valors (CNMV), Grifols explicava que la seva denúncia al·lega que Gotham City Research, a més de publicar i distribuir el citat informe amb falsedats sobre les pràctiques comptables de la companyia, va obtenir “una considerable posició en curt contra Grifols”. 

En l’informe que Gotham va publicar el 9 de gener, el fons d’inversió acusa Grifols de maquillar els seus comptes i critica les relacions que existeixen entre els consellers d’administració, els membres de la família i les diferents empreses involucrades: “Estem especialment preocupats pel fet que aquests executius de la direcció i les parts implicades figuren en diferents moments com a accionistes, directius, creditors, deutors o consellers de Grifols i tot al mateix temps.”

Concretament, el fons nord-americà sosté que la multinacional catalana “manipula el deute i l’ebitda per reduir artificialment l’endeutament en sis vegades, quan, en realitat, aquest és entre deu i tretze vegades l’ebitda”, per la qual cosa, argumenta que les seves accions no tenen cap valor. A més, també qüestiona el deute de Scranton Enterprises —una de les societats a través de les quals la família Grifols controla la farmacèutica— apuntant que té un palanquejament de 27 vegades el seu ebitda.

Què és i com funciona Gotham City Research

Gotham City Research és una empresa consultora i d’anàlisi fundada per Dan Yu, un analista de Wall Street, que també actua com a fons d’inversió especulador. Fa deu anys es va fer famosa per provocar la caiguda de Gowex, una empresa espanyola especialitzada en la creació de xarxes de Wi-Fi gratuït. 

Aquests fons d’inversió d’alt risc, també coneguts com a fons voltor, tenen un model de negoci, a priori totalment lícit des d’un punt de vista legal, que es basa a obtenir guanys amb l’enfonsament en la borsa de les empreses que tenen al seu punt de mira. Dit d’altra manera, adopten posicions baixistes fent servir vendes en curt o derivats per a assolir beneficis quan un valor o el mercat cau.

El seu modus operandi implica escollir una companyia que consideren que està sobrevalorada i que pot tenir alguna vulnerabilitat. Seguidament, manlleven títols d’aquesta companyia —que hauran de retornar en un termini pactat− i els venen en el mercat. Quan aquestes accions perden valor en borsa, les tornen a comprar per a continuació retornar-les a l’entitat que els hi va prestar, quedant-se amb la diferència. 

D’aquesta manera, com més hagi caigut el preu de l’acció, més beneficis s’emporten aquests fons. El possible conflicte d’interessos o manipulació del mercat es poden produir perquè alguns d’aquests fons, com és el cas de Gotham City Research, són els qui directament provoquen l’enfonsament en borsa de l’empresa en la qual han pres una posició en curt, i ho fan publicant informes en els quals es qüestionen l’estat financer d’aquesta d’aquestes empreses.

Grifols s’enfonsa i perd la meitat del seu valor

D’ençà que Gotham publiqués el seu primer informe, no ha cessat en els seus atacs contra la multinacional farmacèutica, fins al punt que la cotització de Grifols no aixecava el cap i havia perdut més del 50% de la seva capitalització en borsa, per un valor de més de 4.500 milions d’euros. 

I com que sempre plou sobre mullat, a principis de setmana, l’agència de qualificació creditícia Moody’s, posava el ràting del deute de Grifols en revisió, amb perill d’una possible rebaixa. Ho justificava per la menor generació de caixa de la companyia i el retard en la publicació dels seus comptes auditats.

Un panorama que no va canviar fins divendres passat, quan les seves accions es van disparar en borsa fins a un 20% després que la farmacèutica publiqués els seus comptes auditats, “sense excepcions”, per part de KPMG, segons ha informat la companyia a la CNMV.

No es pot negar que Grifols arrossega problemes d’endeutament, els quals l’han dut a efectuar un seguit de canvis en el nucli del poder intern que s’han plasmat en tot un seguit de directius deixant la companyia durant els darrers dos anys. De fet, la farmacèutica disposa d’alts directius abocats a la gestió d’aquest deute. Però, més enllà d’aquests problemes de sobres coneguts, queda per veure si la informació publicada per Gotham és certa o falsa.

Investigació de possibles conductes delictives

La CNMV està analitzant si Gotham va complir els requisits de la normativa sobre difusió d’informació enganyosa, al mateix temps que estudia la informació publicada per Grifols. Rodrigo Buenaventura, president de l’organisme supervisor, declarava el dimarts passat que havien demanat nous aclariments i informacions complementàries a l’empresa catalana i que, per tant, necessitaven més temps per concloure la seva investigació. “Els vam acabar de rebre fa pocs dies i encara requerim unes setmanes més.”

Si finalment es confirmen les acusacions presentades en l’informe de Gotham, la conducta de Grifols podria suposar un delicte societari de falsedat comptable i de falsedat en la informació als inversors. Per altra banda, si la informació de l’informe és falsa, el fons inversor podria ser acusat d’un delicte de manipulació del mercat. 

No seria la primera vegada ni l’última que una empresa falseja la seva comptabilitat, i és evident que les empreses consultores i d’anàlisi juguen un paper important a l’hora de complementar els organismes de supervisió financera i dels mercats. Ara bé, quan aquestes anàlisis provenen de fons especuladors, es corre el risc que el remei sigui pitjor que la malaltia.

11Onze Recomana Bitvavo, les criptomonedes de manera fàcil, segura i a baix preu.

El rendiment en el mercat borsari de les grans empreses tecnològiques estatunidenques ha estat estel·lar en els últims anys. Aquests valors, impulsats pel nou paradigma de la IA, han obtingut uns beneficis rècord, tanmateix, els seus mercats finals estan madurant, la qual cosa posa en dubte la sostenibilitat del seu perfil de creixement a llarg termini.

En el món borsari, Alphabet, Amazon, Apple, Meta, Microsoft, Nvidia i Tesla es coneixen com els “Set Magnífics” de la tecnologia. Aquestes empreses representen més del 25% del S&P 500 i més de la meitat del Nasdaq 100. A més, cinc de les set formen part de l’exclusiu “club del bilió de dòlars”, empreses amb una capitalització superior al bilió de dòlars, amb Nvidia sent l’entrada més recent.

• Alphabet: Els beneficis de la matriu de Google van augmentar un 23% el 2023, amb una capitalització d’1,6 bilions de dòlars i acumulant increment del 141% en els últims cinc anys.
• Amazon: La plataforma del comerç electrònic fundada el 1994 per Jeff Bezos té una capitalització de mercat de gairebé 1,8 bilions de dòlars i les seves accions s’han revalorat en més del 2000% en els últims deu anys, un 200% anual de mitjana.
• Apple: L’any passat, Apple superava els 3 bilions de capitalització borsària per segona vegada en la seva història i ha experimentat un increment del 250% en el seu rendiment en bossa durant l’últim lustre.
• Meta: L’empresa propietària de Facebook, Instagram i WhatsApp començava el 2024 marcant un rècord històric en revalorar-se 204.500 milions de dòlars en un dia. Va tancar 2023 amb uns ingressos de 134.902 milions de dòlars i actualment té una capitalització d’1,3 bilions de dòlars.
• Microsoft: El dimecres passat, la capitalització de la corporació fundada per Bill Gates i Paul Allen assolia per primera vegada la cota dels 3 bilions de dòlars. Les accions de Microsoft s’han revalorat un 66% en els últims dotze mesos.
• Nvidia: Com a principal proveïdor de xips especialment dissenyats per a entrenar i executar aplicacions d’IA, el rendiment borsari d’aquesta empresa ha sigut espectacular. Les accions de Nvidia han pujat un 243% en últims dotze mesos i un 60% des de principi d’any.
• Tesla: L’empresa d’Elon Musk va revolucionar el sector del vehicle elèctric i compta amb importants avantatges competitius gràcies als seus processos de fabricació i el desenvolupament de programari fent ús de la intel·ligència artificial. Tot i que ha començat el 2024 perdent aproximadament una quarta part de la seva capitalització borsària, en els últims cinc anys ha experimentat un augment del 829% en el seu rendiment en els mercats.

Aquests gegants tecnològics no només destaquen en termes de capitalització de mercat, sinó que són capdavanters en noves tecnologies com la intel·ligència artificial, la computació en el núvol, i el desenvolupament de programari d’última generació. Un diferencial comú entre aquestes empreses és la seva capacitat per a recopilar enormes quantitats de dades de clients i aprofitar el poder de la IA.

Continuaran sent magnífics els rendiments?

A l’hora d’analitzar el futur dels set magnífics cal tenir en compte que encara que hi ha certes similituds en els serveis proporcionats entre Alphabet, Amazon i Microsoft —si és que parlem de chatbots d’IA, serveis de programari al núvol o publicitat— també hi ha enormes diferències entre ells. Aquestes diferències són encara més evidents si ens referim a Meta, centrada en les xarxes socials, Tesla, en vehicles elèctrics o Apple, pel que fa als telèfons intel·ligents.

Per tant, es tracta d’un grup heterogeni que està unit pel denominador comú d’un plantejament empresarial sòlid i en àrees en expansió. Dit això, alguns analistes de mercats creuen que els espectaculars rendiments borsaris dels set magnífics tenen els dies comptats. En una nota titulada “R.I.P. l’era dels Set Magnífics”, Mike O’Rourke, estrateg cap de mercat de Jones Trading, afirma que el domini del grup sobre el mercat borsari està arribant a la seva fi.

Tant si ens fixem en l’estancament de la demanda dels telèfons intel·ligents i en l’alentiment de les vendes dels cotxes elèctrics, com en la diversificació de les tecnologies d’IA, els seus mercats estan madurant. Si hi afegim els problemes de l’economia xinesa, les sancions econòmiques per interessos geopolítics i l’increment de la competitivitat, O’Rourke apunta que els Set Magnífics continuaran essent molt influents en el mercat, però que “començaran a anul·lar-se els uns als altres quant a rendiment, en lloc de moure’s tots en la mateixa direcció”.

11Onze Recomana Bitvavo, les criptomonedes de manera fàcil, segura i a baix preu.

Espanya no és el país que més impostos recapta, però milions de contribuents la perceben com una de les hisendes més exigents del continent. Per què? La resposta no depèn només dels impostos, sinó també dels salaris, dels autònoms, de la burocràcia i de la confiança que genera l’administració.

Quan es parla d’impostos, el debat acostuma a simplificar-se en excés. Uns afirmen que Espanya és un infern fiscal, mentre que d’altres recorden que França, Dinamarca o Bèlgica recapten encara més diners a través dels impostos i de les cotitzacions socials. Les dues afirmacions són certes. Però també són insuficients. Perquè una hisenda no es pot jutjar únicament per la quantitat que recapta, sinó per l’esforç que exigeix als contribuents i per la manera com els tracta.

Espanya recapta menys que molts dels seus veïns

Si només observem la pressió fiscal —és a dir, el conjunt d’impostos i cotitzacions socials sobre el PIB— Espanya no apareix entre els països més recaptadors d’Europa. Segons Eurostat, França, Dinamarca, Bèlgica, Àustria o Finlàndia presenten una càrrega fiscal superior a l’espanyola. Espanya se situa habitualment alguns punts per sota de la mitjana dels països que lideren aquest rànquing.

Aquestes dades haurien de tancar el debat. Però no ho fan. Malgrat tenir una pressió fiscal inferior a la d’altres economies europees, la percepció social és que Hisenda és especialment dura. Si les dades objectives no expliquen aquesta sensació, cal buscar la resposta en altres factors.

El problema no és quant paguem. És l’esforç que representa.

Comparar impostos sense comparar salaris és un dels errors més habituals del debat fiscal. Pagar un determinat percentatge d’impostos no té el mateix impacte si el salari mitjà supera els 55.000 euros anuals que si amb prou feines supera els 30.000.

Aquest concepte és el que els economistes anomenen esforç fiscal. No mesura només la càrrega tributària, sinó el sacrifici econòmic que representa per al contribuent. I aquí és on Espanya comença a diferenciar-se de bona part dels països del nord d’Europa.

Les dades de l’OCDE mostren que els salaris mitjans espanyols continuen clarament per sota dels d’Alemanya, els Països Baixos, Dinamarca o França. Això significa que una càrrega fiscal similar pot resultar molt més difícil d’assumir per a una família espanyola que per a una d’alemanya o danesa.

En altres paraules, no és només una qüestió de quant paga el contribuent. També importa molt quant li queda després de pagar.

La falca fiscal: el gran impost invisible

Hi ha una dada que sovint passa desapercebuda, però que explica millor que cap altra la diferència entre el cost real d’un treballador i el salari que finalment arriba al seu compte corrent. És el que l’OCDE denomina tax wedge, o falca fiscal.

La falca fiscal és la diferència entre el cost laboral total que assumeix l’empresa i el salari net que acaba percebent el treballador després de descomptar impostos i cotitzacions socials. Com més gran és aquesta diferència, més elevat és el cost fiscal del treball.

Espanya no encapçala aquest rànquing europeu, però tampoc ocupa posicions baixes. El que resulta especialment rellevant és que aquesta càrrega recau sobre salaris que continuen sent inferiors als de moltes economies del centre i del nord d’Europa. Això contribueix a reforçar la sensació que una part molt important del fruit del treball acaba absorbida pel sistema tributari abans fins i tot que el treballador disposi dels seus ingressos.

Aquest fenomen també té conseqüències sobre la competitivitat empresarial. Una empresa espanyola pot assumir un cost laboral considerablement superior al salari que rep el treballador, fet que dificulta tant les noves contractacions com els increments salarials.

L’autònom espanyol: el millor exemple per entendre la diferència

Si hi ha un col·lectiu que resumeix perfectament la percepció de duresa del sistema fiscal és el dels autònoms. Espanya ha anat reformant el Règim Especial de Treballadors Autònoms (RETA) per adaptar les cotitzacions als ingressos reals, però continua mantenint una estructura que obliga molts professionals a assumir una quota mensual independentment de l’evolució del seu negoci.

Aquest detall és important. Un professional pot travessar mesos amb poca facturació i, malgrat això, continuar assumint una cotització obligatòria. El problema no és únicament la quantia de la quota, sinó la seva rigidesa. Quan comparem aquest model amb altres països europeus apareixen diferències molt significatives.

A França, el règim de microentrepreneur calcula les cotitzacions sobre la facturació real. Si l’activitat baixa, també ho fan les cotitzacions. Si no hi ha ingressos, la càrrega disminueix de manera proporcional. Portugal segueix una filosofia similar. Les cotitzacions dels treballadors independents es calculen a partir dels ingressos declarats i s’actualitzen periòdicament segons l’activitat real. Als Països Baixos, molts autònoms tenen una major capacitat per decidir quines cobertures asseguradores contracten, mentre que a Alemanya no totes les assegurances socials són obligatòries per als treballadors per compte propi. Espanya, en canvi, continua oferint una sensació de menor flexibilitat. Per a molts autònoms, el calendari fiscal no s’adapta al negoci; és el negoci qui ha d’adaptar-se al calendari fiscal.

La burocràcia: l’impost que ningú compta

Quan es parla de fiscalitat, gairebé sempre es pensa en diners. Però hi ha un altre cost que sovint passa desapercebut: el temps. Declaracions trimestrals, models informatius, retencions, modificacions normatives, recursos, notificacions electròniques o inspeccions formen part del dia a dia de milers d’autònoms i petites empreses.

Aquesta càrrega administrativa també és una forma de tributació. No es paga amb diners, sinó amb hores de feina, gestories i recursos que deixen de destinar-se a generar activitat econòmica.

No és casualitat que moltes petites empreses acabin externalitzant pràcticament tota la seva gestió fiscal. La complexitat del sistema ha anat augmentant fins al punt que complir correctament amb Hisenda s’ha convertit en una especialització per si mateixa.

No totes les hisendes tracten igual el contribuent

Existeix una diferència important entre la manera com els diferents països entenen la relació entre administració i contribuent.

Als països nòrdics, la digitalització administrativa no només busca controlar millor el frau fiscal, sinó també reduir les obligacions burocràtiques del ciutadà. Dinamarca, Finlàndia o Suècia ofereixen declaracions de renda preemplenades des de fa anys, processos molt simplificats i una elevada interoperabilitat entre administracions.

Espanya també ha avançat notablement en digitalització, especialment amb eines com Renda WEB o la Seu Electrònica de l’Agència Tributària. Tanmateix, molts autònoms i petites empreses continuen assumint una elevada càrrega formal derivada de declaracions periòdiques, modificacions normatives i obligacions informatives que sovint exigeixen assessorament especialitzat. La diferència no sempre està en els impostos. De vegades està en la facilitat amb què el contribuent pot complir-los.

La confiança també forma part del sistema fiscal

Els economistes acostumen a parlar de pressió fiscal, però hi ha un altre indicador igualment important: la confiança institucional.

L’OCDE fa anys que estudia la relació entre la confiança dels ciutadans i el compliment voluntari de les obligacions tributàries. La conclusió és clara: els contribuents accepten millor una fiscalitat elevada quan perceben que els recursos es gestionen amb eficiència, transparència i estabilitat.

Aquesta és una de les grans diferències entre els països nòrdics i els mediterranis. Dinamarca, Suècia o Finlàndia mantenen nivells molt elevats de confiança en les institucions públiques, mentre que Espanya acostuma a registrar valors sensiblement inferiors en diferents indicadors internacionals.

Quan el ciutadà percep que els serveis funcionen, que les normes són estables i que tots contribueixen de manera similar, pagar impostos es converteix més fàcilment en un pacte social. Quan aquesta confiança disminueix, qualsevol increment fiscal es viu com una imposició.

L’economia submergida també explica moltes diferències

Hi ha un factor que rarament apareix en el debat fiscal, però que condiciona profundament qualsevol sistema tributari: l’economia submergida.

Els països amb nivells més elevats de compliment fiscal poden sostenir una recaptació important amb tipus impositius similars perquè la base de contribuents és més àmplia i el frau és menor. En canvi, quan una part significativa de l’activitat econòmica queda fora del sistema, la pressió recau amb més intensitat sobre aquells que sí compleixen les seves obligacions.

Aquest cercle viciós alimenta la percepció d’injustícia. Els contribuents que compleixen poden sentir que suporten una càrrega desproporcionada, mentre que l’administració reforça els mecanismes de control per combatre el frau, incrementant encara més la sensació de vigilància i complexitat.

La hisenda més dura no sempre és la que més recapta

Arribats a aquest punt, la resposta és menys intuïtiva del que podria semblar.

No, Espanya no és el país europeu amb més pressió fiscal. Tampoc és el que aplica els tipus impositius més elevats en la majoria dels grans impostos. França, Bèlgica o Dinamarca continuen situant-se per davant en molts indicadors de recaptació. Però aquesta dada no explica tota la realitat.

Una hisenda no és percebuda com a dura únicament perquè recapti molt. També influeixen els salaris disponibles, les cotitzacions socials, la flexibilitat del sistema per als autònoms, la complexitat administrativa, la seguretat jurídica i la confiança que genera l’administració. És la suma de tots aquests factors la que acaba configurant l’experiència quotidiana del contribuent.

Més que un debat sobre impostos

Potser el veritable debat no consisteix a determinar quin país cobra més impostos, sinó quin sistema fiscal aconsegueix un millor equilibri entre recaptació, competitivitat i confiança ciutadana.

Una hisenda moderna no hauria de mesurar-se únicament pels ingressos que obté, sinó també per la seva capacitat per facilitar el compliment voluntari, reduir la burocràcia, oferir estabilitat normativa i adaptar-se a la realitat econòmica dels contribuents.

Espanya ha fet passos importants en la modernització de la seva administració tributària. Tanmateix, continua arrossegant una percepció de duresa que no s’explica només pels impostos que es paguen, sinó per la manera com es gestionen. I aquesta diferència és fonamental.

Perquè, al capdavall, una bona hisenda no és només la que recapta molt, sinó és la que aconsegueix que els ciutadans entenguin per què paguen, confiïn en el sistema i sentin que l’esforç que se’ls demana és proporcional al que reben.

Protegir els estalvis amb or físic ha estat una de les principals aportacions d’11Onze a la seva comunitat i, ara, s’amplia el ventall de productes. Per això, davant de la volatilitat, de l’encara alta inflació i de la crisi de confiança creixent en el sistema bancari, l’or torna a reforçar-se com a valor refugi. Descobreix l’Or Llavor a Preciosos 11Onze.

L’encreuament daurat o Golden Cross és un indicador dins de l’anàlisi tècnica del trading que els inversors fan servir per a predir un canvi potencialment alcista d’un valor. Es produeix quan la mitjana mòbil a curt termini del preu d’un actiu s’eleva per sobre de la seva mitjana mòbil a llarg termini, cosa que s’ha donat recentment en el mercat de l’or.

A fi de prendre les millors decisions d’inversió en els mercats borsaris és fonamental entendre, identificar i predir l’evolució de les cotitzacions. En aquest context hi ha dues tècniques d’anàlisi contraposades, però que les podem fer servir de manera complementària a l’hora de decidir si comprem o venem certs actius.

Per una banda, tenim l’anàlisi fonamental que intenta calcular el valor real d’un actiu a través de l’estudi de les variables primàries d’una empresa, com el balanç de vendes i beneficis o el flux de caixa, que afecten el seu valor actual i futur, amb l’objectiu de saber si és una bona o mala inversió.

Per l’altra, l’anàlisi tècnica s’utilitza per predir quan comprar o vendre un valor en funció d’indicadors estadístics exposats en gràfics, assumint que un minuciós estudi dels mateixos ens ajudarà a pronosticar el seu futur valor. Concretament, estudia els moviments del mercat, observant la cotització de l’actiu i el volum borsari, utilitzant els mercats de futurs i les accions per determinar tendències alcistes o baixistes que complementin a l’anàlisi fonamental.

Mitjanes mòbils, línies de tendència i encreuaments

En els gràfics que es fan servir en l’anàlisi tècnica, una mitjana mòbil és un indicador tècnic que combina preus d’un actiu al llarg d’un període de temps establert, i els divideix entre el nombre de dades recollides per a donar una línia de tendència. Aquesta línia de tendència connecta una varietat de punts de dades que reflecteixen els màxims o mínims de preus en un període determinat.

Les mitjanes mòbils tenen la finalitat de suavitzar les fluctuacions dels preus, i així ajudar-nos a veure la tendència del valor o índex al llarg del temps, més enllà de les fluctuacions puntuals o insignificants. Una mitjana mòbil de cotitzacions es pot calcular a curt (10 dies) mitjà (50 o 100 dies) o llarg termini (150 o 200 dies), i pot ser simple (totes les dades es tracten de la mateixa manera quan es calcula la mitjana) o ponderada (es dona major pes a les dades més recents).

Es produeix un encreuament quan la línia del preu real d’un actiu o índex travessa la línia de predicció feta per la mitjana mòbil. En aquest cas es considera que hi ha un canvi de tendència, sigui baixista quan la creua cap avall o alcista quan la cotització la creua cap amunt.

L’encreuament daurat indica una tendència alcista

Quan una mitjana mòbil a curt termini creua per sobre d’una mitjana mòbil a llarg termini, s’anomena un encreuament daurat o Golden Cross, i es considera com un clar indicador que la tendència de l’índex és alcista, per tant, que els preus seguiran pujant. Està en contraposició a una Death Cross o encreuament de la mort, un encreuament per sota que indica un mercat baixista a llarg termini.

Els encreuaments daurats tenen tres etapes clau: primer es produeix una tendència baixista en el preu d’una acció que acaba tocant fons, seguida d’un encreuament de la mitjana mòbil més curta de l’acció sobre la seva mitjana mòbil més llarga, la qual cosa desencadena un canvi de tendència. Finalment, l’acció continua el seu ascens cap a preus més alts.

És el que s’ha vist recentment al mercat de l’or. Tot i que ha experimentat una lleu i puntual caiguda del seu valor després d’haver aconseguit nous màxims històrics, el metall daurat ha format un patró gràfic de Golden Cross, senyal que, segons afirmen alguns analistes, s’acosten més guanys i s’inicia un cicle prolongat a l’alça.

Protegeix-te de les crisis econòmiques amb el valor refugi per excel·lència: l’or. Si vols que els teus estalvis tinguin valor el dia de demà, Or Patrimoni.