Europa vol ser independent… però de què?

Europa parla cada cop més d’“autonomia estratègica”. Però què vol dir exactament? Independència energètica, tecnològica o militar? O és només un eslògan polític en un món cada cop més fragmentat? En plena tensió geopolítica global, la Unió Europea intenta redefinir el seu paper entre els Estats Units i la Xina. I en aquest escenari, territoris com Catalunya poden trobar una finestra d’oportunitat… o quedar atrapats en una nova dependència.

Durant dècades, Europa ha construït el seu model econòmic sobre una base aparentment eficient però profundament dependent: energia barata de Rússia, manufactura competitiva de la Xina i seguretat militar sota el paraigua dels Estats Units. Aquest equilibri, que semblava funcional, s’ha trencat. La guerra a Ucraïna, les tensions comercials globals i l’ús creixent de sancions com a eina de pressió geopolítica han posat en evidència una realitat incòmoda: Europa no controla les seves palanques estratègiques.

El sistema econòmic global no és neutre, sinó que respon a estructures de poder que han generat dependències tecnològiques, financeres i comercials a escala mundial. Aquesta arquitectura limita la sobirania real dels territoris i condiciona les seves decisions. Per això, la qüestió ja no és si Europa vol ser independent, sinó identificar amb claredat de què vol —i pot— deixar de dependre.

Reindustrialització: tornar a produir… a quin preu?

Una de les respostes de Brussel·les és clara: reindustrialitzar Europa. La pandèmia i la crisi de subministraments van evidenciar fins a quin punt la dependència de la Xina era crítica, des dels microxips fins als productes farmacèutics. Durant anys, Europa ha externalitzat la seva capacitat productiva, prioritzant costos baixos per sobre de la sobirania industrial. Ara, el gir és evident, amb incentius per fabricar semiconductors, plans per recuperar sectors estratègics i inversions en energies renovables i matèries primeres.

Però aquest procés no és gratuït. Produir a Europa és més car, i això impacta directament en l’economia: pressiona els marges empresarials, pot traduir-se en preus més elevats per als consumidors i obliga a desplegar subvencions públiques massives. Aquí emergeix una tensió central que marcarà el futur del continent: fins a quin punt es pot guanyar autonomia sense perdre competitivitat en un mercat globalitzat.

Al mateix temps, Europa intenta reduir la seva dependència dels Estats Units en àmbits clau com la tecnologia, els sistemes de pagament o la defensa. Tanmateix, el risc és substituir una dependència per una altra: minerals crítics de tercers països, noves dependències tecnològiques o el pes creixent de grans corporacions subvencionades. El repte, per tant, no és només canviar de proveïdors, sinó repensar de fons un model econòmic que fins ara s’ha basat en dependències estructurals.

Catalunya: perifèria o node estratègic?

En aquest nou escenari, el paper de Catalunya no és evident, però tampoc menor. Disposa d’una base industrial sòlida i una posició geogràfica estratègica al sud d’Europa que la converteixen en un candidat natural a esdevenir un node logístic i productiu rellevant. Ports, infraestructures i un teixit empresarial diversificat poden jugar a favor en un procés de reindustrialització que busca proximitat i resiliència.

Ara bé, aquesta oportunitat conviu amb limitacions estructurals importants. La pressió fiscal elevada i la manca de capacitat plena de decisió econòmica poden actuar com a fre en un moment en què captar inversió és clau. A això s’hi suma un problema de fons: el desequilibri entre salaris i cost de la vida. Quan el poder adquisitiu es veu erosionat, el mercat intern es debilita, i sense demanda interna robusta, qualsevol estratègia industrial perd solidesa.

Per això, la qüestió no és només si Catalunya pot aprofitar aquesta nova etapa, sinó en quines condicions ho farà. Pot ser una oportunitat si s’atrau indústria d’alt valor afegit i es reforça el teixit productiu amb més capacitat de decisió. Però també pot ser un risc si només s’assumeixen costos i es manté la dependència estructural. En definitiva, no n’hi ha prou amb formar part del mapa europeu: cal tenir marge real per definir les pròpies regles del joc.

Autonomia real o relat polític?

Europa vol recuperar control sobre àmbits clau com l’energia, la tecnologia, la defensa o les finances, però tots aquests sectors estan profundament entrellaçats amb interessos globals. En aquest context, el risc de captura per part de grans corporacions o lobbies no és menor, especialment dins d’un sistema que sovint respon a dinàmiques de capitalisme clientelar que distorsionen les decisions polítiques . La història recent ho confirma: els grans canvis econòmics no sempre alliberen, sovint redefineixen les dependències.

Per això, la veritable qüestió no és només produir més o diversificar proveïdors, sinó garantir una sobirania real. Això implica control efectiu sobre els fluxos financers, independència energètica tangible, autonomia tecnològica i capacitat política per definir estratègies pròpies. Sense aquests pilars, l’autonomia és incompleta i pot acabar sent només una narrativa ben construïda. Per a Catalunya, el repte és especialment delicat: aprofitar aquesta nova finestra d’oportunitat sense quedar atrapada en una nova arquitectura de dependència.

El món canvia, i amb ell les regles del joc. Europa es mou, però la pregunta clau és si nosaltres ens mourem amb criteri o a remolc. Entendre aquests canvis no és opcional: és imprescindible per protegir el nostre estalvi, prendre decisions amb consciència i construir un futur econòmic amb més control i menys dependència. Perquè la veritable autonomia comença quan entenem el sistema… i decidim com volem jugar-hi.

11Onze és la comunitat fintech de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució

El cicle de crisis financeres de les últimes dècades ha posat de manifest les limitacions dels models actuals de supervisió bancària a l’hora de garantir la solvència dels bancs, l’estabilitat de l’economia i la confiança en el sistema financer.

Els bancs juguen un paper fonamental en l’economia, per tant, una bona supervisió bancària és un element clau per mantenir la solidesa i la integritat del sistema financer d’un país. Això no obstant, una vegada darrere l’altra veiem com els organismes reguladors no poden evitar que la gestió inadequada d’aquestes entitats tingui conseqüències desastroses per l’economia.

Essencialment, la supervisió bancària implica la regulació i el control de les activitats dels bancs per part de les autoritats competents. Aquestes entitats supervisores han de garantir que els bancs compleixin amb les normatives i que gestionin adequadament els riscos inherents a les seves operacions, de manera que es garanteixi la seva solvència.

Tanmateix, la promíscua relació entre la banca i la classe política ha facilitat la desregulació i una supervisió ineficaç del sector financer, conduint a pràctiques arriscades i irresponsables per part dels monopolis que controlen el mercat. Això posa de manifest una manca de voluntat en servir l’interès públic que sovint es tradueix en una devastació econòmica que acaben pagant els contribuents, rescatant a bancs amb diners públics. 

Quan els supervisors bancaris no fan la seva funció

La crisi financera del 2008 va tenir el seu origen en l’esclat de la bombolla immobiliària del 2006 als Estats Units. Un boom creditici que venia acompanyat d’un excessiu palanquejament acumulat pel sector bancari alimentat amb crèdit barat i una laxa normativa.

Les entitats financeres van oferir préstecs hipotecaris subprime a persones amb una solvència financera qüestionable, concedint crèdits a clients amb baixos ingressos o sense verificació adequada de la seva capacitat de pagament. Al mateix temps, els productes financers derivats jugaven un paper clau en l’amplificació de la crisi. Aquestes inversions van ser considerades inicialment com a segures i de baix risc, ja que les agències de qualificació creditícia els van atorgar una bona classificació.

L’informe d’una comissió d’investigació creada per esbrinar les causes de la crisi va destacar l’excessiva presa de riscos per part dels bancs i la negligència els reguladors financers. Concretament, va criticar la reducció i falles en la regulació financera per part de la Reserva Federal durant el mandat d’Alan Greenspan. 

La desregulació i falta de supervisió, però, no venien de nou, ja que va ser la pedra angular de la «Reaganomics» durant els anys vuitanta. L’administració del president Reagan havia assentat les bases que van inspirar les polítiques posades en marxa pels seus successors i que van culminar amb la crisi financera del 2008.

Els auditors posen la supervisió bancària del BCE en dubte

El col·lapse de Credit Suisse, que venia acompanyat de la fallida del Silicon Valley Bank i del Signature Bank, feia sorgir el fantasma de Lehman Brothers i desencadenava el pànic en els mercats. Els governs i les agències reguladores ens asseguraven que no havíem de patir pels nostres estalvis i per l’estabilitat del sector financer perquè, encara que no ho semblés, havien fet seva feina.

Doncs bé, resulta que no, que aquesta vegada tampoc han fet la seva feina. Un informe publicat pel Tribunal de Comptes Europeu ha posat en dubte la supervisió bancària del BCE, alertant que els requisits de capital exigits a les entitats exposades a més riscos són insuficients i que no es va intensificar la supervisió en aquells bancs que presentaven problemes persistents en la gestió del crèdit. L’informe apunta que el BCE “no fa servir eficaçment els seus instruments i competències de supervisió per garantir que els riscos identificats estiguin plenament coberts”.

I és que, tal com va passar amb Lehman Brothers, Credit Suisse va rebre el vistiplau dels reguladors i de les agències de qualificació de risc poc abans del col·lapse. De fet, DBRS Morningstar va ser la primera agència de qualificació global a retallar la nota creditícia de Credit Suisse, menys d’un dia després que el banc central suís es veiés obligat a rescatar l’entitat financera. En definitiva, un altre suspens en tota regla per part dels supervisors i de les agències de ‘ràting’ que suposadament vetllen pels nostres interessos.

Una vegada més, sembla que els interessos de la banca i d’una minoria selecta tenen prioritat per sobre de la voluntat de servir l’interès públic i que els suposats supervisors simplement serveixen per perpetuar l’afany d’usura dels poders fàctics que justifiquen la seva existència. Tots hem sentit la famosa frase d’Albert Einstein: “Bogeria és fer el mateix una vegada i una altra esperant obtenir resultats diferents”, tots, menys els que s’encarreguen de supervisar la banca, aparentment.

Si vols descobrir la millor opció per protegir els teus estalvis, entra a Preciosos 11Onze. T’ajudarem a comprar al millor preu el valor refugi per excel·lència: l’or físic.

Al llarg de la història, el concepte de frontera ha estat objecte de múltiples interpretacions. Per als romans, la frontera o limes era concebuda com una zona d’influència i control, més que no pas com una línia fixa. En canvi, en el món medieval, la frontera —coneguda com a marca o extremadura— era un espai dinàmic, flexible i sovint carregat d’oportunitats comercials i polítiques. No obstant això, a partir de mitjan segle XVII, la frontera es transformà en una línia jurídica de separació entre territoris, adquirint un caràcter marcadament administratiu.

Aquesta nova concepció de fronterera tingué conseqüències profundes en la configuració política d’Europa. La reorganització del mapa polític afavorí la consolidació de noves sobiranies estatals, però també significà el trencament de realitats culturals, socials, polítiques i econòmiques que havien estat cohesionades durant segles. Així, qualsevol persona, comunitat o territori que qüestionés aquest nou principi de sobirania —basat en la unitat absoluta i indivisible de l’Estat— s’enfrontava a dures represàlies militars i polítiques.

Seguint aquesta evolució, el concepte de frontera ha estat àmpliament analitzat per diverses disciplines de les Ciències Socials. Fins fa poc, aquests estudis han estat condicionats per perspectives politicohistòriques que han interpretat la frontera com un element fonamental per a la definició dels Estats. Un exemple d’això són les teories polítiques dels segles XIX i XX, que van justificar la delimitació precisa del territori i l’ús estratègic de la frontera com a instrument de defensa i afirmació de la sobirania estatal. Amb el temps, la política va permetre que l’Estat associés la seva identitat amb el concepte de nació, forçant així la unificació de diverses realitats històriques sota el model de Estat nació tot i que aquest procés acabaria generant tensions internes.

Tanmateix, els estudis més recents de geografia històrica han permès reformular la noció de frontera. S’ha demostrat que les fronteres no són simples línies físiques inamovibles, sinó que constitueixen espais de contacte dinàmics on es produeixen interaccions socials, econòmiques i culturals constants. Aquesta perspectiva desmunta la idea tradicional de frontera com un mur infranquejable i la redefineix com una zona de transició i relació. Un exemple paradigmàtic d’aquesta nova mirada és la tesi doctoral d’Òscar Jané Checa, que aporta una anàlisi rigorosa i ben documentada sobre la construcció de la frontera pirinenca al segle XVII i el seu impacte en la realitat catalana. Estudis com aquest ajuden a comprendre que la frontera no és només una divisió imposada, sinó també un espai viu que modela i transforma les societats que l’habiten.

Elements geogràfics que configuren una identitat

L’origen dels Països Catalans es remunta a l’època carolíngia quan, amb la política de la Renovatio Imperii, es van organitzar els territoris del sud dels Pirineus —des de Pamplona fins a Barcelona— en marques defensives enfront del món andalusí. Fins al segle XIII, els comtes de Barcelona van mantenir interessos al nord dels Pirineus, però després de la batalla de Muret, l’expansió es va reorientar cap al sud peninsular i l’est insular. Aquest procés fou possible gràcies a tres elements geopolítics fonamentals.

El primer element clau fou el mar, entès com a principal eix de comunicació i vertebració territorial. Això va permetre establir un triangle de riquesa entre València, Mallorca i Barcelona, un model que, malgrat els embats centralistes, encara avui persisteix com a referent econòmic i cultural.

El segon element determinant fou la diferència d’altitud entre la Meseta castellana i el litoral mediterrani. L’estructura física dels Països Catalans ha afavorit, des de l’antiguitat, una elevada densitat poblacional a les zones litorals i a les valls baixes, en contrast amb les regions interiors més elevades i aïllades. Aquesta realitat geogràfica ha donat lloc a models de poblament diferenciats: una costa oberta a les comunicacions i a l’intercanvi, mentre que l’interior ha mantingut una població més dispersa i autosuficient.

Aquesta distribució es pot observar clarament en un mapa nocturn de la península Ibèrica, on les zones més il·luminades corresponen a la Vall de l’Ebre —Saragossa—, el litoral mediterrani —des de la plana del Rosselló fins a Múrcia—, la Vall del Guadalquivir, la desembocadura del Tajo, les petites valls del litoral cantàbric i el centre peninsular, per ser-ne la capital. La resta del territori roman en la foscor, indicant una baixa densitat demogràfica que reflecteix la realitat de l’Espanya buida. 

El tercer element clau és la presència d’un gran desert demogràfic. Aquesta àrea, coneguda com la Serrania celtibèrica, presenta una densitat de població extremadament baixa i ha estat històricament desconnectada d’altres regions peninsulars. Es tracta de la segona zona menys poblada d’Europa, només per darrere de la Lapònia finlandesa. Aquest desert s’estén des de Tortosa, al nord amb Saragossa, a l’oest amb Madrid i al sud amb Ciudad Real. Aquest buit poblacional ha actuat al llarg dels segles com una barrera natural que ha preservat els Països Catalans del contacte directe amb l’interior peninsular, i ha reforçat la seva singularitat geopolítica. Només alguns accessos, com la Vall de l’Ebre —seguint la via fluvial— a través de l’eix Tortosa-Lleida-Saragossa i l’horta d’Alacant, han permès una certa connexió amb l’interior.

I aquesta separació física també s’ha reproduït al nord, on el migdia francès presenta característiques similars, tot i que en menor grau. Això explicaria per què els territoris catalans de l’Estat francès (Rosselló) i de l’Estat espanyol han viscut històricament aïllats els uns dels altres. 

Aquest marc geopolític, juntament amb la llengua com a element distintiu, ha consolidat la idea d’un país amb una estructura homogènia i amb sentit propi. Més enllà de la unitat lingüística de Salses a Guardamar, la configuració geogràfica explica la continuïtat territorial de la llengua catalana, que va expandir-se seguint un recorregut lògic sense obstacles naturals significatius.

Rivalitats dinàstiques i enfrontaments familiars

Després de la Guerra Civil castellana (1475-1479), els dos territoris més extensos de la península Ibèrica —el regne de Castella i la Confederació Catalanoaragonesa— van crear plegats una nova entitat política coneguda com la Monarquia Hispànica, a la qual aviat s’afegirien Granada (1492), Portugal (1497) i Navarra (1512). Aquest nou estat dinàstic es va configurar a partir de dos elements clau: l’exèrcit i la política exterior. Per contra, altres aspectes fonamentals de l’Estat modern, com les fronteres, la moneda, les lleis i les institucions, van romandre totalment separats per a cada territori. La Confederació Catalanoaragonesa, tot i formar part d’aquesta estructura dinàstica, va mantenir inicialment les seves pròpies institucions i sistemes jurídics, fet que va generar tensions recurrents amb la monarquia hispànica durant els segles posteriors.

El descobriment d’importants jaciments de metalls preciosos —entre Mèxic i el Perú— va propiciar la fundació o refundació de ciutats americanes, que van adquirir un paper territorial estratègic per garantir un flux constant de riquesa cap a Castella. Això va convertir Castella en un actor econòmic amb grans recursos, però també en un estat que gastava sumes desorbitades per construir la seva pròpia idea de civilització, basada en el catolicisme. Aquesta obsessió, sovint descontrolada, la va portar a embarcar-se en nombrosos conflictes de diversa índole, com disputes teològiques, enfrontaments dinàstics, afers comercials i projectes arquitectònics monumentals. A més, a principis del segle XVI, les principals Comunitats de Castella es van veure obligades a assumir un impost considerable per finançar la compra del títol imperial per part de la família dels Habsburg, fet que va desencadenar la famosa Revolta dels Comuners.

Amb l’adquisició del títol imperial, França —governada en aquell moment per la dinastia Valois— va percebre els Habsburg com el seu principal enemic, ja que amb aquella compra la família dels Àustries passava a controlar la major part dels territoris que envoltaven el regne francès. Aquesta situació agreujava encara més els reptes econòmics de França a mitjan segle XVI, puix els Habsburg, de manera indirecta, condicionaven la mobilitat comercial i restringien les oportunitats de creixement.

En conseqüència, sectors fonamentals com l’agricultura —especialment la vinya, el blat i altres cereals— i la manufactura tèxtil, que constituïen el motor econòmic del regne francès, es van veure limitats per les dificultats d’accés als mercats d’Itàlia i de les Províncies Unides. Ciutats clau com Lió, París i Marsella van experimentar els efectes d’aquest bloqueig, i es va veure coartada la seva llibertat comercial i la seva capacitat d’expansió econòmica.

Fou per aquest motiu —tot i ser una societat eminentment catòlica— que França va donar suport a les faccions protestants holandeses i alemanyes, a fi de contrarestar l’expansionisme hispànic. Aquesta estratègia s’inscrivia en el principi geopolític del Grand Dessein, que buscava envoltar els dominis hispànics amb aliats hostils per desgastar la influència dels Habsburg a Europa. Com a conseqüència, durant els següents segles, la Monarquia Hispànica i França s’enfrontaran aferrissadament pel control d’Europa.

Canvi en la dinàmica econòmica europea

A principis del segle XVII, les mines americanes començaren a mostrar signes d’esgotament, una tendència que s’accentuaria a mesura que avançava el segle. Aquesta desacceleració en l’entrada de metalls preciosos va posar en perill l’economia de la Monarquia Hispànica, que —per mantenir el seu elevat ritme de despesa— es va veure obligada a recórrer al préstec de bancs alemanys i la banca genovesa. Aquesta dependència financera va derivar en una pujada generalitzada dels impostos i en una forta pressió fiscal sobre tota la societat hispànica. Així, la monarquia es va veure forçada a buscar nous mecanismes de finançament, la qual cosa la portaria a exigir majors contribucions als diferents regnes de la Monarquia Hispànica.

En aquest context, el març de 1626, Barcelona va rebre el rei Felip IV, qui havia arribat a la ciutat per jurar les constitucions catalanes. No obstant això, el veritable objectiu de la visita era desencallar l’ambiciós pla del ministre del rei, el comte-duc d’Olivares. El projecte, conegut com la “Unión de Armas”, pretenia que cada regne de la Monarquia Hispànica, inclosa la Confederació Catalanoaragonesa, contribuís amb un nombre determinat de diners i soldats, una càrrega que fins aleshores havia recaigut principalment sobre Castella, atès que tenia el monopoli exclusiu dels metalls preciosos americans, a més de no haver-lo compartit mai.

Tanmateix, les oligarquies castellanes no van calibrar bé les implicacions del jurament de les constitucions catalanes. Mentre que aquest atorgava a Felip IV el títol de comte de Barcelona, també restringia la seva capacitat de disposar lliurement dels recursos econòmics de Catalunya. Això significava que el monarca necessitava el consentiment de la Diputació del General i de les Corts per obtenir nous impostos o sol·licitar recursos extraordinaris, cosa que limitava considerablement la capacitat de la monarquia per executar el projecte d’Olivares.

Durant aquella visita, les institucions catalanes van mostrar-li al rei més interès en la resolució de greuges que elles consideraven essencials que no pas en contribuir als conflictes militars d’interès exclusivament monàrquic. Entre aquestes reivindicacions destacaven la demanda de bloquejar les ingerències del Consell de Castella en els afers del Principat —iniciades en temps de Felip II—, la protecció del comerç català, la limitació dels privilegis de la Mesta castellana i altres monopolis que beneficiaven Castella en detriment de Catalunya, així com mesures per a protegir el comerç mediterrani davant la pirateria i la competència francesa i genovesa. De fet, Catalunya mai es va negar a defensar-se de possibles amenaces, però rebutjava una imposició fiscal i militar que vulnerés el seu ordenament jurídic.

Sense opcions clares a l’horitzó i excessivament condicionada per la seva política internacional, la Monarquia Hispànica va acabar per imposar una militarització forçada i un augment de la pressió fiscal — negociació prèvia— amb les institucions catalanes, cosa que va alimentar encara més la tensió entre el govern central i Catalunya. Aquesta conjuntura de malestar fou percebuda per la monarquia francesa com una oportunitat per debilitar el poder hispànic a la península Ibèrica. Des de feia dècades, França buscava fissures en la Monarquia Hispànica i la situació a Catalunya li va proporcionar el pretext ideal per intervenir-hi.

L’oportunitat es va presentar el 1639, quan la crisi social i institucional catalana va esdevenir el terreny fèrtil per a la insurrecció. França va actuar amb una estratègia calculada de desestabilització, basada en tres grans eixos. Primer, va oferir suport diplomàtic i polític a Catalunya, reconeixent la seva sobirania sota protecció francesa. En segon lloc, va intervenir militarment al Rosselló i altres zones catalanes, la qual cosa reforçava la percepció que França podia ser un aliat contra Castella. Finalment, va fomentar la divisió interna a Catalunya, jugant amb la rivalitat entre els partidaris de la resistència i aquells que veien en una aliança amb París una opció política viable. Amb aquests moviments, França va aconseguir afeblir la presència hispànica i situar-se com a actor clau en el conflicte català.

Identitats en conflicte

Davant la repressió de Felip IV i la política centralitzadora dels Àustries —encapçalada pel comte Duc d’Olivares—, Catalunya va proclamar Lluís XIII com a comte de Barcelona el 1641. Aquesta decisió va implicar una reformulació del discurs identitari català, situat entre la defensa de les seves institucions pròpies i la necessitat d’una aliança estratègica amb França.

Igualment, aquesta vinculació amb França no va ser homogènia ni exempta de tensions. La presència francesa a Catalunya no va comportar una integració plena dins la monarquia francesa, sinó que va generar descontentament entre diversos sectors de la societat, perquè a mesura que el suport militar francès es va anar transformant en una ocupació efectiva, la desafecció envers França va anar creixent, va afavorir finalment el retorn de Catalunya sota sobirania castellana el 1652.

La tesi de l’Oscar Jané Checa posa de manifest que la redefinició de les identitats no es va produir només a Catalunya, sinó també a França i Castella. Per a Castella, Catalunya esdevenia —i encara avui— una regió rebel que qüestionava el projecte imperial dels Àustries. Mentre que per a França, la Catalunya nord-oriental era un territori el qual es podria convertir en un territori fronterer que calia administrar i assimilar. I Catalunya —com sempre— va anar oscil·lant entre la defensa de les seves institucions i la necessitat d’encaixar d’alguna manera entre una de les dues monarquies veïnes.

Paral·lelament, la situació financera de la Monarquia Hispànica es va anar deteriorant. Davant la incapacitat de fer front als deutes contrets, l’Estat va entrar en un cicle de bancarrotes successives (1627, 1647, 1652 i 1662), fet que va minvar la seva credibilitat davant les cancelleries europees i va afeblir la seva posició internacional. En canvi, França va començar a aplicar el colbertisme, una forma de mercantilisme el qual fomentava la indústria, les manufactures de luxe i la navegació, convertint-la en poc temps en la gran potència econòmica europea de l’època de Lluís XIV. 

Un matí a l’illa dels Faisans

El 7 de novembre de 1659, l’illa dels Faisans, un illot fluvial situat a la desembocadura del riu Bidasoa, entre Hendaia i Irun, es convertí en l’escenari d’un moment crucial per a la història d’Europa: la signatura del Tractat dels Pirineus. Aquest acord posava fi a la llarga guerra entre les monarquies hispànica i francesa, un conflicte iniciat el 1635 en el context de la Guerra dels Trenta Anys.

L’illa dels Faisans, de dimensions modestes, havia estat triada per la seva ubicació estratègica com a territori neutral entre les dues potències. D’un costat, Luis de Haro, marquès del Carpio i home de confiança de Felip IV, representava una monarquia hispànica esgotada per dècades de guerres i immersa en un declivi inexorable. De l’altre, Jules Mazarin, el poderós primer ministre de Lluís XIV, defensava els interessos d’una França en ascens, consolidada com a potència emergent a Europa.

França, a més, arribava amb els deures fets. Des de feia mesos, el jurista, historiador i eclesiàstic Pierre de Marca, comissari reial, treballava en la delimitació de la nova frontera entre el Regne de França i la Monarquia Hispànica, especialment pel que fa a la incorporació del Rosselló i la Cerdanya. La seva obra pòstuma, “Marca Hispànica” (1688), esdevingué una referència fonamental en l’estudi de la frontera pirinenca i en la construcció de la identitat territorial francesa. Tot i no ser geògraf ni cartògraf, la seva influència en la configuració política del territori el convertí en una figura clau de la geopolítica del segle XVII.

Quan les plomes s’uniren al paper, es va confirmar la cessió de diverses places fortes i territoris que reconfiguraven la realitat política de la península Ibèrica. Castella cedia a França el comtat del Rosselló, el Conflent, el Vallespir i part de la Cerdanya, així es consolidava la divisió de Catalunya. Paral·lelament, el tractat estipulava el matrimoni de Maria Teresa d’Àustria, infanta de Castella, amb Lluís XIV de França, un enllaç dinàstic que pretenia segellar la pau mitjançant la unió familiar.

Mentre notaris i testimonis certificaven l’acord, a Madrid i París es preparaven les celebracions. Tanmateix, per als habitants de les regions afectades, especialment a Catalunya, la signatura d’aquell tractat representava una ferida profunda. I hauran de passar més de quaranta anys perquè la Monarquia Hispànica notifiqui oficialment a la Generalitat la cessió d’aquells territoris. La nova frontera pirinenca suposava un tall definitiu en el territori històric, i alhora una escletxa per on s’encendria, dècades més tard, la guerra de Successió Hispànica (1701-1715). Aquest conflicte, amb conseqüències tràgiques per a la Confederació Catalanoaragonesa, acabaria per instaurar el model borbònic a la península Ibèrica, alterant de manera irreversible l’equilibri polític i nacional de la regió.

La fractura econòmica i institucional de la frontera

Un dels elements clau en la integració de la Catalunya Nord a l’òrbita francesa —a part de la construcció d’infinitat de forts i fortaleses com Montlluís, Bellegarde, Prats de Molló, Vilafranca del Conflent, Perpinyà, Salses o Colliure— va ser la fiscalitat, especialment a través de l’impost de la sal, un producte essencial per a la conservació dels aliments. Mentre a la resta de Catalunya, la sal —provinent de les mines de Súria i Cardona— continuava sotmesa al sistema fiscal hispànic, els nous territoris francesos es van incorporar al règim de la gabelle, una l’alta taxa sobre la sal imposada per l’Estat francès, que a partir d’aleshores la consumiran de les salines de Peyriac-de-Mer, Sigean i Gruissan. Aquest canvi va obligar els habitants de la regió a modificar les seves estructures comercials i va reforçar la seva dependència econòmica de la monarquia francesa.

En conseqüència, molts productes que abans circulaven lliurement entre els territoris del nord i del sud dels Pirineus van quedar subjectes a taxes i regulacions imposades per ambdues monarquies. No obstant això, aquestes restriccions van generar noves dinàmiques comercials al marge de les lleis estatals. El contraban esdevingué una activitat econòmica de gran importància per a moltes comunitats frontereres, que trobaven en aquesta pràctica una forma de supervivència i prosperitat.

Amb el pas dels anys, aquesta fractura econòmica es va consolidar amb una assimilació institucional i cultural progressiva. L’administració francesa va desmantellar les institucions pròpies del Rosselló i la Cerdanya i va imposar progressivament la llengua francesa en l’educació i els àmbits oficials. Aquest procés va segellar la separació definitiva entre la Catalunya del sud i la del nord, generant una nova frontera que transcendia la geografia i esdevenia una fractura política i identitària que encara avui perdura.

Darrera reflexió sobre la frontera contemporània

Més de tres segles després, la frontera traçada al segle XVII continua tenint implicacions significatives. La Catalunya Nord, integrada administrativament dins de l’Estat francès, conserva trets culturals i històrics comuns amb la resta dels Països Catalans, però la seva integració a la República Francesa ha anat erosionant progressivament les seves especificitats. La frontera, que en el passat era una barrera administrativa i econòmica, ha esdevingut avui una separació simbòlica que marca la distància entre dues realitats polítiques i jurídiques diferents.

Aquestes fronteres, fixades amb la Pau de Westfàlia (1648) i reforçades pel Tractat dels Pirineus (1659), van ser concebudes com a línies infranquejables en un món dominat pels Estats Nació No obstant això, aquest model estatal ha entrat en crisi. La globalització, la construcció europea i les reivindicacions de les identitats nacionals qüestionen els límits fixats fa segles. Alexandre Deulofeu, amb la seva teoria de “La matemàtica de la història”, afirmava que els imperis i les nacions segueixen cicles previsibles de pujança i decadència, i que el model construït a Westfalià de sobiranies estatals forçades està destinat a desaparèixer.

En un context europeu on les fronteres es redefineixen constantment, la Unió Europea ha permès una major permeabilitat territorial, però les tensions identitàries i les lluites per l’autodeterminació demostren que la frontera no és només un límit geogràfic, sinó també una construcció política i històrica mutable. Així com el segle XVII va ser determinant per a la configuració de l’Estat nació modern, el segle XXI planteja nous desafiaments sobre la sobirania, les identitats nacionals i el paper de les fronteres en una Europa en transformació.

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

L’exclusió social, la precarietat laboral i el difícil accés a l’habitatge són alguns dels factors que generen ansietat i depressió a una gran part la població. Aquesta deterioració de la qualitat de vida està relacionada amb un dels consums més alts d’ansiolítics d’Europa i posa en qüestió la sostenibilitat del model socioeconòmic actual.

Tot i la pèrdua de posicions en el rànquing dels últims anys, segons organitzacions estrangeres Espanya es manté entre les nacions amb un índex de qualitat de vida més alt entre els països desenvolupats. No només això, sinó que el conjunt d’expatriats o ‘expats’ -eufemisme que defineix als immigrants de països ‘del primer món’- que resideixen i treballen a l’Estat espanyol, el segueixen triant com el país amb més qualitat de vida.

Aquest optimisme, però, sembla que no és compartit pels residents autòctons del país. Això és el que es desprèn d’un estudi ecosocial fet recentment per la fundació FUHEM sobre la Qualitat de Vida a Espanya. De fet, després d’analitzar a la societat espanyola centrant-se en tres àmbits -despeses, recursos i treball- arriba a la conclusió que la qualitat de vida dels espanyols ha empitjorat significativament en els darrers anys.

Concretament, l’informe apunta que gairebé la meitat dels espanyols se senten sols i que el 27% de la població, o una de cada quatre persones, es troba en risc de pobresa o exclusió social. Els investigadors socials que han elaborat l’informe afirmen que aquest aïllament social genera ansietat i depressió, i connecten aquesta dada amb l’augment del consum d’ansiolítics a l’Estat, un dels índexs més alts d’Europa.

Treball digne, accés a l’habitatge i protecció social

La prevalent precarització laboral es tradueix en el fet que al voltant del 15% de la població ocupada d’Espanya també es troba en risc de pobresa o exclusió social i que la pobresa infantil afecta un de cada tres nens menors de 16 anys. En aquest context, dos de cada deu espanyols viuen en condicions d’habitabilitat deficients, sense poder mantenir una temperatura adequada tant a l’hivern com a l’estiu.

Per altra banda, mentre que el 58,1% dels joves tenien accés a un habitatge en propietat el 2007, avui, aquesta xifra s’ha reduït al 25%. Actualment, calen set anys de renda per a comprar un habitatge, molt lluny dels 2,8 anys necessaris de fa tres dècades. A més, tot i que la despesa per a llogar un habitatge no hauria de superar el 30% dels ingressos, quatre de cada 10 persones hi destinen el 40% del seu sou i una cinquena part més del 60%, 6 punts per sobre del 2018 i 12 punts més que en el 2014.

Les retallades en la despesa pública s’han vist reflectides en la manca d’oferta d’habitatges de lloguer social, que el 2020 només representaven l’1,1% del total, clarament insuficient per donar cobertura als 4,5 milions de persones que es troben en situació d’exclusió residencial. Es tracta d’un model immobiliari que no només dificulta l’accés a l’habitatge a la ciutadania, sinó que dona preferència a grans fons d’inversió i a les corporacions bancàries.

La urgència del canvi cap a un model més sostenible

L’estudi també qüestiona el nostre model de producció i consum que “ha posat la vida sota la tirania de l’eficiència i el rendiment”. Portar una vida poc saludable comporta nivells més alts de “fatiga permanent”, especialment per les llars més pobres que no es poden permetre una dieta més variada i de qualitat. 

Aquest és un problema que s’ha vist aguditzat per l’encariment dels aliments bàsics i per la creixent tendència a fer les compres en grans superfícies comercials, que l’informe relaciona amb l’augment de l’obesitat a l’Estat espanyol, un dels països europeus on s’ha incrementat més en els últims anys.

Així mateix, l’ONG posa l’accent en la necessitat d’aturar la fragmentació territorial que provoca una deterioració social i ecològica, assenyalant que el model de mobilitat protagonitzat pel vehicle privat i la carretera és «altament ineficient». En aquest sentit, avisen que les inversions públiques que s’han fet per la construcció de grans infraestructures responen més als interessos privats que a l’interès públic. En definitiva, un model productiu, d’inversió i de societat insostenible que facilita les desigualtats, castrant la cohesió social i l’equilibri mediambiental.

Un dels objectius d’11Onze és transformar realitats que no ens agraden. Comptem amb una comunitat activa, conscient i responsable. Entra a 11Onze s’Arremanga per descobrir com pots contribuir a ajudar altres persones arreu del món.

La Reserva Federal dels Estats Units llançarà aquest estiu un sistema de pagaments en temps real pensat per agilitzar les transaccions entre comptes bancaris. Aquest avenç és vist per alguns crítics com un nou pas cap a un dòlar digital per a contrarestar les criptomonedes i eliminar els diners en efectiu.

En un món cada vegada més digital i interconnectat, els sistemes de pagament estan evolucionant per adaptar-se a les necessitats d’empreses i consumidors que demanen tenir accés a serveis de pagament ràpids per a fer gestions de manera més eficaç i poder controlar millor la seva tresoreria. El sector privat ha estat la punta de llança d’aquesta evolució, però els governs també hi volen prendre partit.

Per a satisfer aquestes necessitats, la Reserva Federal dels Estats Units té previst introduir el juliol d’aquest any un nou sistema de pagaments conegut com el FedNow. Aquesta nova plataforma de pagaments instantanis està dissenyada per a fer possibles pagaments segurs i eficients en temps real, les 24 hores del dia i els 365 dies de l’any.

Això suposa un gran avantatge per a empreses i consumidors, ja que no hauran de dependre dels terminis de processament tradicionals, que ara poden ser de diversos dies hàbils. El nou sistema permetrà que els fons es transfereixin immediatament entre els comptes bancaris participants, i en tractar-se d’una organització governamental sense ànim de lucre podrà oferir preus més competitius.

Per altra banda, l’adopció del FedNow pels bancs, les empreses i les principals institucions financeres dels Estats Units podria provocar que altres entitats estrangeres es veiessin forçades a utilitzar el servei. Això és significatiu perquè podria ajudar al dòlar, també en format digital, a perpetuar el seu regnat en les transaccions transfrontereres internacionals. Aquest escenari no es pot descartar enfront de la creixent desdolarització i l’anunci del llançament d’una nova moneda per part del grup dels BRICS.

Un nou sistema de pagaments relacionat amb el dòlar digital?

Paral·lelament al llançament del FedNow, la Reserva Federal està estudiant la possibilitat d’introduir el dòlar digital. Com ja han fet altres països, es tractaria de posar en circulació una moneda digital vinculada al banc central (CBDC). Aquesta proposta ha generat crítiques pel fet que podria afectar les llibertats fonamentals de la ciutadania, augmentant la capacitat dels governs per rastrejar i controlar a la població.

En aquest sentit, el governador de l’estat de Florida Ron DeSantis i el candidat presidencial Robert Kennedy Jr, qüestionen els motius que hi ha al darrere de la possible introducció del dòlar digital i del nou sistema de pagaments de la FedNow. Concretament, Robert Kennedy Jr va manifestar que l’emissió d’un dòlar digital servirà com un mecanisme per a controlar als ciutadans estatunidencs, igual que el sistema de pagaments FedNow, afirmant que “la distinció entre el FedNow i una CBDC és important des d’un punt de vista tècnic, però no des del punt de vista de les llibertats civils”.

Arran d’aquestes declaracions que pretenen vincular les dues propostes, s’ha deslligat la polèmica en xarxes socials, en les quals circulen continguts que afirmen que la Reserva Federal llançarà aquest juliol una moneda digital de banc central anomenada FedNow, que donarà més poder al Govern per ratificar l’esclavitud financera i la tirania política.

Una desinformació que s’ha viralitzat fins al punt que la Reserva Federal ha vist necessari desmentir-la oficialment, apuntant que “FedNow no està relacionat amb una moneda digital. FedNow és un servei de pagaments que la Reserva Federal posa a la disposició de bancs i cooperatives de crèdit per a transferir fons. El servei FedNow no és una forma de moneda ni un pas cap a l’eliminació de cap manera de pagament, inclòs l’efectiu.”

A banda d’això, Jerome Powell i Lael Brainard, president i exvicepresidenta de la Reserva Federal, assenyalaven que encara podrien faltar anys per a veure un dòlar digital convertir-se en realitat, però que el FedNow es podria perfilar com a una millor alternativa a una CBDC. Sigui com sigui, la controvèrsia està servida, i és probable que impulsi encara més l’argument a favor de les criptomonedes, com a monedes digitals descentralitzades que poden servir com a una defensa contra les CBDC o altres alternatives monetàries recolzades per l’Estat.

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

La Unió Europea s’enfronta al seu declivi polític, econòmic i militar en el món. Els interessos particulars dels diferents Estats li priven d’una veu forta en el context internacional, on habitualment actua supeditada als desitjos dels Estats Units. En aquest context, la sobirania real d’Europa és gairebé una utopia.

S’apropen temps convulsos a Europa. La guerra d’Ucraïna ha disparat la tensió amb Rússia, que cada vegada estreta més els seus llaços amb la Xina. El conflicte ha portat els governs europeus a reforçar la seva aliança amb els Estats Units i replantejar-se les seves polítiques de defensa i energia. A més, la guerra ha provocat tensions en el propi si de la Unió Europea, que probablement aniran en augment.

On podem arribar? És difícil de dir. Europa ha recorregut un llarg camí des del pla Schuman de 1950 i el Tractat de Roma de 1957, que l’ha convertit en la segona major democràcia i la tercera major economia del món. Però, després del somni d’unió i prosperitat europea que va generar la caiguda del bloc comunista l’any 1989, l’idealisme europeu s’ha anat fonent com un terròs de sucre. Ho ha fet en un “desordre internacional” tutelat pels Estats Units i marcat per crisis econòmiques, pandèmies, un procés de desglobalització parcial i conflictes entre les grans potències.

Mai com ara la Unió Europea havia hagut de fer front a una situació internacional que avança cap a la multipolaritat i està plagada de crisi que plantegen nombroses amenaces i reptes. I ni tan sols ha estat capaç de desenvolupar la tan anhelada Política Exterior i de Seguretat Comuna (PESC).

Una certesa: la política exterior continua encara és un dels elements menys integrats de la UE. Així ho va demostrar, per exemple, el canceller alemany Olaf Scholz en un viatge a la Xina a principis de novembre de 2022. Aquesta visita va rebre una pluja de crítiques per part dels socis europeus perquè denotava un unilateralisme descarnat, ja que els interessos d’Alemanya xocaven amb els de la resta dels membres de la Unió Europea.

La desunió europea

No és cap secret que cada país defensa els seus interessos. Com advertia recentment Martin Wolf, responsable d’economia del ‘Financial Times’, alguns dels principals problemes als quals s’enfronta la UE tenen el seu origen en el fet que no es tracta d’un Estat, sinó d’una confederació d’Estats. D’aquí es deriven les dificultats de gestionar economies divergents dins d’una unió monetària en la qual el Banc Central Europeu exerceix un paper essencialment polític per evitar desequilibris insalvables entre les diferents economies.

Falta una veritable integració. La realitat és que el mercat únic europeu no està integrat com ho està el dels Estats Units, per exemple. La falta de dinamisme en un sector crucial en l’actualitat, com ho és el de les tecnologies de la informació i la comunicació, s’explica en gran manera per aquest fet. És simptomàtic que només una empresa europea, ASML, figuri entre les deu empreses tecnològiques més valuoses del món.

Res convida a l’optimisme. En un context internacional més fragmentat i amb majors pulsions nacionalistes, fins i tot Alemanya, que és l’autèntic motor d’Europa, cada vegada té més dificultats per trobar mercats que absorbeixin la seva producció. Els elevats costos energètics són una amenaça per a la seva indústria pesant. I s’afegeix l’embranzida de la Xina i els avenços dels Estats Units cap a una política intervencionista i proteccionista.

Aquesta situació fa que es trobi a faltar una veritable política europea comuna, llastrada pels interessos nacionals particulars, que fins i tot amenacen l’existència del mercat únic.

El rol d’Europa en el món

Una qüestió vital per a Europa, com assenyala Wolf, és definir el paper que vol exercir en el món, si desitja continuar sent un aliat “servil” dels Estats Units, convertir-se en un pont entre blocs o recuperar l’estatus de potència. La primera opció sembla la més plausible, ja que per tornar a convertir-se en una potència necessitaria una unió política i fiscal molt més profunda, a més de superar les desconfiances internes.

L’ascens de la Xina, l’Índia, Rússia i altres països com a potències econòmiques i militars obliga la Unió Europea a ser un actor amb una única veu en assumptes d’importància global si aspira a ser un dels “pols” rellevants en el futur multipolar. Però, com més activa i independent vulgui ser la Unió Europea, més crucial serà aprofundir en el seu federalisme, un procés plagat d’espines per les reticències nacionalistes.

L’auge populista

L’avanç dels moviments populistes a Europa des de la crisi financera de 2008 i la crisi migratòria de 2016 suposa una amenaça en aquest sentit. La majoria es caracteritzen pel seu euroescepticisme, ja que consideren que l’arrel dels problemes socioeconòmics a Europa és la integració europea i la presa de decisions de Brussel·les.

No estem davant un moviment marginal: un estudi del Pew Research Center mostra que els partits euroescèptics ja ocupen el 29% dels escons del Parlament Europeu, la xifra més alta de la història. Per tant, una part important dels qui prenen les grans decisions sobre el futur de la Unió Europea són també els qui s’oposen a una major integració. I, sense aquesta integració, és difícil que Europa recuperi un paper protagonista en el panorama internacional.

Escassos avenços

La Unió Europea va establir diverses prioritats per al període 2019-2024, entre elles la protecció i la llibertat dels ciutadans, el desenvolupament d’una economia forta, la sostenibilitat a Europa i la promoció dels valors i interessos europeus a escala mundial. Per desgràcia, els avenços en aquests àmbits han estat escassos.

Vivim en un món caracteritzat pel desordre, el creixent proteccionisme i els conflictes entre grans potències. Sens dubte, no és el món amb el qual somiaven els fundadors de la Unió Europea. Però si els seus dirigents actuals desitgen preservar alguna cosa de l’esperit original, haurien d’enfortir les bases del projecte i avançar cap a una sobirania real d’Europa. Per a això seria imprescindible frenar la desindustrialització, impulsar la transformació digital, aprofundir en la integració i establir una veu única en el món.

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

Catalunya millora en productivitat, però aquesta millora no es tradueix automàticament en una percepció real de benestar per a la majoria de la població. El 2024, la productivitat total dels factors va aportar 1,8 punts al creixement del PIB català, que va créixer un 3,5% segons l’Idescat. Dit d’una altra manera: una part rellevant del creixement ja no prové només de treballar més hores o d’acumular més capital, sinó de produir millor.

El problema és que aquesta millora macroeconòmica conviu amb una realitat molt menys lluïda: viure continua sent car, especialment a l’àrea metropolitana de Barcelona. Treballem amb més tecnologia, més eficiència i més capacitat productiva, però, paradoxalment, cada cop costa més arribar a final de mes. Els salaris pugen, sí, però no sempre ho fan al mateix ritme que l’habitatge, l’alimentació, l’energia o els serveis bàsics. I quan el cost de viure s’enfila més ràpid que el marge disponible, la productivitat deixa de ser percebuda com una millora i passa a ser vista com una promesa trencada.

Durant dècades ens han repetit una idea gairebé sagrada: si l’economia creix, la societat millora. Si produïm més, vivim millor. Aquest relat ha estat el pilar del pensament econòmic dominant, assumit com una veritat indiscutible tant per governs com per institucions. Però la realitat quotidiana comença a esquerdar aquesta narrativa.

Catalunya —i Europa en general— ha incrementat la seva capacitat productiva al llarg de les darreres dècades. Les empreses són més eficients, la tecnologia permet fer més amb menys i el PIB continua creixent en termes globals. Tanmateix, aquesta millora no es reflecteix amb la mateixa intensitat en el dia a dia de la majoria de la població. El ciutadà no viu del PIB: viu del sou que li queda després de pagar lloguer, menjar, llum, transport, impostos i deutes.

Aquí és on les dades fan mal. El salari brut anual mitjà a Catalunya va ser de 29.978,69 euros el 2023, un 4,2% més que l’any anterior. Però la mitjana salarial —més representativa del treballador corrent, perquè no queda tan distorsionada pels sous alts— va ser de 25.826,11 euros anuals. Això equival a uns 2.152 euros bruts mensuals en dotze pagues, abans d’impostos i cotitzacions.

El contrast amb el cost de la vida és contundent. Segons l’Àrea Metropolitana de Barcelona, el salari de referència metropolità —és a dir, el salari necessari per cobrir una cistella bàsica i viure dignament— es va situar el 2024 en 1.527,83 euros nets mensuals de mitjana per adult. Però per a una persona sola a Barcelona ciutat el llindar puja fins als 1.886,14 euros mensuals, i per a una persona sola amb fills arriba als 2.719,28 euros.

Això vol dir que una part important de la població no necessita “luxes” per anar justa: només necessita pagar la vida normal. I aquesta és la clau de l’article. El problema no és que la gent visqui per sobre de les seves possibilitats; sovint és que les possibilitats reals han quedat per sota del cost ordinari de viure.

L’habitatge és el gran forat negre. A Barcelona ciutat, el lloguer mitjà anual dels contractes habituals va ser de 1.134,61 euros mensuals el 2025. Per districtes, l’Eixample va arribar als 1.283,96 euros mensuals de mitjana, Gràcia als 1.082,33 euros, Sant Martí als 1.094 euros i Sarrià-Sant Gervasi als 1.603,74 euros. Fins i tot Nou Barris, el districte amb una mitjana més baixa, es va situar en 796,21 euros mensuals.

Aquestes xifres expliquen per què tanta gent percep que el sou s’evapora. Si una persona cobra prop de la mediana salarial catalana i ha de viure sola de lloguer a Barcelona, l’habitatge pot absorbir una part desproporcionada del salari net. I si hi afegim alimentació, subministraments, transport, telefonia, assegurances i impostos, l’estalvi queda reduït a la mínima expressió. No és una sensació: és aritmètica.

La inflació afegeix una segona capa de pressió. El 2025, l’IPC mitjà anual a Catalunya va créixer un 2,4%, però el grup d’habitatge, aigua, electricitat, gas i altres combustibles va augmentar un 4,8% de mitjana anual. Al desembre del 2025, l’IPC interanual català va ser del 2,5%, amb habitatge i restaurants/hotels entre els grups més inflacionistes, tots dos al 4,1%.

Per tant, el problema no és només quant puja el salari, sinó què passa amb les partides que no pots deixar de pagar. Si pugen més els elements bàsics que sostenen la vida quotidiana, el salari real disponible cau encara que el salari nominal augmenti. És la diferència entre “cobrar més” i “viure millor”. I avui aquesta diferència és el centre del malestar.

La trampa fiscal: pagar més sense guanyar més

A aquesta realitat s’hi suma un factor sovint invisible, però determinant: la fiscalitat. Amb la inflació, els ingressos poden augmentar en termes nominals, però això no implica una millora real del poder adquisitiu. Tot i així, els impostos sí que poden créixer. És el que es coneix com a “progressivitat en fred”: una pujada silenciosa de la càrrega fiscal quan els trams i mínims fiscals no s’ajusten plenament a la inflació.

A l’Estat espanyol, aquesta dinàmica conviu amb una recaptació tributària en màxims. El 2025, els ingressos tributaris van assolir els 325.356 milions d’euros, un 10,4% més que el 2024, segons l’Agència Tributària. L’organisme atribueix l’increment a l’augment de les bases imposables i a l’impacte de mesures normatives i de gestió.

El problema és que, per al ciutadà corrent, aquesta explicació macroeconòmica es tradueix en una experiència molt concreta: pagar més IVA perquè els preus són més elevats, pagar més IRPF si el salari puja nominalment, i veure com una part de qualsevol millora salarial queda absorbida abans d’arribar al compte corrent. El sistema fiscal actua com una esponja: reté una part de la pujada abans que aquesta pugui convertir-se en benestar.

El resultat és una paradoxa aparent: el salari pot pujar, però el marge disponible es redueix. I quan això passa, el ciutadà no percep progrés, sinó estrenyiment. No veu “creixement”, veu que cada mes necessita més diners per mantenir el mateix nivell de vida.

En paral·lel, el model econòmic actual tendeix a concentrar el valor generat en mans d’actors amb més capacitat de capturar rendes: grans corporacions, sectors financers, propietaris d’actius i estructures amb influència sobre els centres de decisió. Aquest fenomen no té tant a veure amb produir més com amb controlar millor els fluxos econòmics. Aquí és on la productivitat pot convertir-se en una trampa: si el valor addicional no es distribueix millor, la societat produeix més, però la majoria no viu proporcionalment millor.

Productivitat sense benestar: el gran error

El gran error conceptual és confondre productivitat amb benestar. La productivitat mesura quant produïm amb els recursos disponibles. El benestar mesura com vivim. I avui aquests dos indicadors ja no avancen necessàriament plegats.

Podem tenir empreses més eficients, un PIB a l’alça, més tecnologia i més automatització, però això no garanteix que una família pugui pagar un lloguer raonable, estalviar, tenir fills o afrontar una despesa imprevista sense endeutar-se. La millora productiva només es converteix en progrés social quan arriba al salari, al temps disponible, al cost de l’habitatge, a la capacitat d’estalvi i a la seguretat econòmica.

De fet, aquesta desconnexió es fa evident en el dia a dia: dificultats creixents per accedir a l’habitatge, menys capacitat d’estalvi, dependència del crèdit i una sensació generalitzada d’incertesa econòmica. La riquesa es crea, però no sempre es reparteix de manera equilibrada. Quan la ciutadania percep que viu pitjor, no és una il·lusió ni un error de percepció: és un símptoma clar que el sistema prioritza el creixement quantitatiu, penalitza les rendes del treball i premia el capital, la propietat d’actius i l’especulació.

La pregunta incòmoda és inevitable: de què serveix produir més si la majoria no pot viure millor? Quin sentit té celebrar la productivitat si l’habitatge s’empassa el salari? Quina mena de prosperitat és aquella que fa créixer la recaptació, els beneficis i el PIB, però deixa el ciutadà amb menys marge real?

La resposta passa per replantejar els fonaments del sistema: com es distribueix la riquesa, quin paper tenen els salaris dins l’economia, com es limita el pes abusiu de l’habitatge sobre les rendes del treball, quin nivell de pressió fiscal és sostenible i, sobretot, què entenem per prosperitat en el segle XXI. Perquè la productivitat, per si sola, no omple la nevera, no paga el lloguer i no garanteix una vida digna. Pot ser una eina formidable de progrés. Però si no es tradueix en salaris suficients, preus assumibles i estabilitat vital, deixa de ser una promesa de benestar i es converteix en una trampa perfectament mesurable.

11Onze és la comunitat fintech de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució

Malgrat que el BCE ha continuat apujant els tipus d’interès, la banca espanyola ha mantingut la remuneració mitjana dels nous dipòsits lluny dels tipus oferts per altres països europeus, aprofitant-se de l’alça per guanyar més diners dels seus clients.

El sector bancari de l’Estat espanyol s’ha mostrat com un dels més lents de tota la Unió Europea a reflectir la pujada de tipus d’interès del Banc Central Europeu amb una millor rendibilitat dels dipòsits. De fet, segons dades publicades pel BCE, els bancs d’Espanya i Xipre van ser els únics de la zona euro que van començar l’any reduint la remuneració que paguen pels dipòsits als seus clients particulars. 

La banca espanyola passava d’una remuneració del 0,64% el desembre del 2022 a un 0,59% el gener d’aquest any, mentre que en el conjunt de l’euro zona els bancs pujaven els tipus dels nous dipòsits fins a una mitjana d’un 1,65%. Això ocorria al mateix temps que la diferència d’interessos entre les hipoteques i els dipòsits augmentava en 0,66 punts des del 2019, gràcies al fet que els bancs han encarit el crèdit molt més ràpid que la remuneració dels dipòsits.

Tot això ha passat en un context on la gran banca – CaixaBank, Banc Santander, BBVA, Banc Sabadell, Bankinter i Unicaja – ha guanyat 5.696 milions, un 14% més, en el primer trimestre de l’any en comparació al període anterior, tot i el nou impost a la banca. El conseller delegat de CaixaBank, Gonzalo Gortázar, argumentava que, “no hi ha un benefici extraordinari” i que es tractava d’un resultat “modest”, tot i que el sector financer reconeix que les alces dels tipus d’interès hi han jugat un paper significatiu.

Una justificació que fa aigües

Els bancs es justifiquen argumentant que, tot i les pujades de tipus per part del BCE, no estan pagant més interessos pels dipòsits perquè tenen molta liquiditat. I és veritat que moltes d’aquestes entitats financeres gaudeixen d’una àmplia liquiditat gràcies a les compres de bons i injeccions de capital a llarg termini a causa de les expansives polítiques monetàries dels governs, motiu pel qual, ja no depenen dels dipositants per finançar el seu negoci.

Aquesta explicació, però, sembla poc fonamentada quan tenim en compte que els bancs italians són els que tenen més liquiditat d’Europa – molt per sobre dels espanyols – i, així i tot, paguen més pels dipòsits, en alguns casos fins a un 5% d’interès. A més, bancs espanyols instal·lats a Itàlia, sí que ofereixen una millor rendibilitat pels diners dels seus clients de la que ofereixen a Espanya.

Davant d’aquesta situació d’indiferència del sector financer cap als interessos dels seus clients, no és d’estranyar que, tot que la banca espanyola ha començat a millorar puntualment la remuneració de l’estalvi, durant els dos primers mesos de l’any les famílies espanyoles vagin retirar 18.000 milions d’euros en dipòsits dels bancs espanyols buscant una millor rendibilitat pels seus diners.

Finança les demandes contra els bancs. Fes justícia i aconsegueix rendiments pels teus estalvis per damunt de la inflació gràcies a les indemnitzacions que hauran de pagar els bancs. Tota la informació sobre Finança Litigis la trobaràs a 11Onze Recomana.

La Reserva Federal (Fed), com a banc central dels Estats Units, és responsable d’estabilitzar l’economia nord-americana gestionant la política monetària i supervisant totes les activitats econòmiques del país. Les seves decisions no només afecten els Estats Units, sinó que tenen un impacte en l’economia global.

Els mercats borsaris tenen la mirada posada en la reunió de la Reserva Federal que tindrà lloc entre avui i demà. El panell que decideix la fixació de tipus d’interès anunciarà la seva decisió el 20 de març. Molts inversors no esperen sorpreses quant a la decisió i valoren amb una probabilitat del 99% que deixi sense canvis els tipus, en la franja compresa entre el 5,25% i el 5,5%.

El dijous 7, Jerome Powell, president de la Reserva Federal, va indicar que les retallades dels tipus d’interès podrien estar no molt lluny si hi ha una “cooperació” de la inflació, però no es va voler mullar concretant un calendari de quan preveu que es produeixin, les quals es podrien endarrerir fins a l’estiu.

Aguantant els tipus més alts durant una mica més de temps es podria mantenir la pressió sobre l’economia, protegint-la contra el risc que la inflació torni a repuntar. Les últimes dades sobre inflació indiquen que el ritme de la pujada dels preus es continua moderant, encara que l’IPC va sacsejar els mercats quan al gener va ser més alt del que es preveia.

Per altra banda, els Estats Units són en any electoral i els demòcrates volen una baixada de tipus per animar encara més l’economia, mentre que Donald Trump ho veu com una ingerència de la Casa Blanca i amenaça de canviar al president de la Fed quan recuperi la presidència si “ajuda” el seu rival.

En qualsevol cas, l’atenció dels inversors continua estant centrada en si el banc central proporcionarà orientació sobre el calendari previst de la qual suposaria la primera retallada de tipus des del març de 2020, quan l’economia estava en caiguda lliure a causa de la pandèmia, la qual cosa va portar a la Fed a retallar dràsticament els costos d’endeutament.

El BCE pendent de la Fed

La inflació experimentada en els últims anys ha estat un problema generalitzat que ha afectat les principals economies del món, tant als EUA com a Europa i els bancs centrals van pujar els tipus d’interès precisament per controlar aquest increment de preus.

Dit això, altres entitats, com el Banc Central Europeu, estan pendents de la decisió de la Fed abans de moure fitxa. El BCE va admetre que va cometre l’error en tardar massa a apujar els tipus d’interès quan es va desbocar la inflació l’any 2022, mentre que la Reserva Federal va reaccionar molt abans. Per tant, la presidenta del Banc Central Europeu, Christine Lagarde, té tota l’atenció posada sobre la Reserva Federal per evitar cometre el mateix error.

Conseqüències globals

Les decisions de la FED tenen un impacte directe en els mercats financers globals, afectant el comerç internacional, els fluxos de capital, les economies emergents i modelant el panorama econòmic mundial. Això es produeix principalment gràcies al predomini del dòlar com a la moneda de reserva més important avui, a causa del llegat del sistema monetari de Bretton Woods.

Aquest predomini del dòlar en el comerç mundial significa que la seva fortalesa o feblesa pot tenir un impacte significatiu en els preus de les matèries primeres a tot el món. Això té un efecte directe en les cadenes globals de valor, a través de les quals, empreses de diferents països es coordinen per a la producció i distribució de béns a tot el món.

Un dòlar fort pot perjudicar països emergents que estan en una situació financera delicada, ja que la devaluació de la seva moneda enfront del dòlar encareix les importacions i eleva el deute extern. A més, aquests països necessiten una major quantitat de moneda local per a aconseguir dòlars amb els quals pagar el deute o comprar energia, aliments i matèries primeres de l’exterior

Tanmateix, quan el dòlar està baix, els preus del petroli tendeixen a pujar, ja que es necessiten més dòlars per a comprar-ne un barril. Aquest fet pot tenir conseqüències per a altres indústries, com el transport i la manufactura, que depenen en gran part dels hidrocarburs.

De la mateixa manera, un dòlar més feble pot significar una disminució de la competitivitat d’altres economies que fan servir les seves divises, com és el cas de la Unió Europea, especialment de l’eurozona i, per tant, una reducció de les seves exportacions. 

Si vols descobrir la millor opció per protegir els teus estalvis, entra a Preciosos 11Onze. T’ajudarem a comprar al millor preu el valor refugi per excel·lència: l’or físic.

Vivim envoltats de diners, però cada vegada menys persones entenen què són realment. Inflació persistent, deute desbocat, especulació i desconfiança institucional. En aquest context, emergeix una actitud silenciosa però perillosa: el nihilisme financer. Una manera de mirar l’economia amb escepticisme radical, assumint que res té valor real i que el sistema és, en el fons, una ficció sostinguda per la fe. Però què implica això? I com ens afecta?

El sistema financer modern ja no es fonamenta en actius tangibles com l’or, sinó en un element molt més intangible: la confiança. Des de l’abandonament del patró or als anys setanta, les monedes han esdevingut fiduciàries, és a dir, no tenen un valor intrínsec propi, sinó que depenen de la credibilitat dels governs i institucions que les emeten. Aquesta transformació va permetre una major flexibilitat econòmica, però també va obrir la porta a una expansió monetària sense precedents, desvinculada de qualsevol límit físic o material.

Ara bé, aquesta confiança no és infinita ni incondicional. Quan la ciutadania percep que el sistema és opac, injust o manipulat en benefici d’una minoria, es produeix una erosió progressiva de la seva legitimitat. És en aquest punt on emergeix el nihilisme financer: una actitud que qüestiona el valor real dels diners i la integritat de les regles del joc. Els diners deixen de ser una eina fiable per convertir-se en una construcció fràgil, dependent d’un consens social que comença a esquerdar-se.

Aquesta desafecció no és merament teòrica o filosòfica, sinó que té arrels profundes en l’experiència recent. Dècades marcades per crisis financeres, rescats bancaris i polítiques monetàries expansives han anat deteriorant el poder adquisitiu i la percepció de justícia econòmica. Quan els ciutadans comproven que els errors del sistema es socialitzen mentre els beneficis es concentren, la confiança es transforma en escepticisme. I és en aquest escenari, precisament, on el nihilisme financer deixa de ser una idea abstracta per convertir-se en una resposta cada cop més estesa.

Del valor real a la ficció monetària

Durant segles, l’or va actuar com a pilar del sistema econòmic global. La seva naturalesa limitada i la impossibilitat de crear-lo arbitràriament imposaven una disciplina que frenava els excessos monetaris. Aquest ancoratge material garantia, en certa manera, una relació directa entre riquesa i realitat física. Avui, però, aquest vincle s’ha trencat: els bancs centrals poden expandir la massa monetària amb una flexibilitat gairebé il·limitada, redefinint constantment les regles del joc.

Aquesta transformació ha tingut conseqüències profundes. El pas a un sistema de diners fiduciari implica que el valor de la moneda ja no depèn d’un actiu tangible, sinó de la confiança col·lectiva. Una confiança que pot erosionar-se fàcilment en contextos d’incertesa o mala gestió, i que exposa els ciutadans a un risc constant de pèrdua de poder adquisitiu a causa de la inflació. En aquest escenari, el valor dels diners esdevé més volàtil i, sovint, més difícil de comprendre.

D’aquí neix una paradoxa inquietant: treballem per obtenir diners que poden perdre valor amb el pas del temps, estalviem en una unitat de compte que es devalua i invertim en mercats que, en molts casos, semblen desconnectats de l’economia real. Aquesta desconnexió progressiva alimenta una sensació de desafecció creixent. El sistema continua funcionant, però cada cop hi ha més persones que deixen de creure-hi plenament.

Una generació que ja no creu en el sistema

El nihilisme financer no és una idea abstracta, sinó una realitat que es tradueix en comportaments quotidians. Cada cop més joves renuncien a estalviar perquè perceben l’accés a l’habitatge com una meta inassolible, mentre molts inversors opten per l’especulació a curt termini davant la manca de confiança en el llarg termini.

Al mateix temps, s’estén la sensació que el sistema està “trucat”. No és casualitat: a Barcelona, el salari necessari per viure dignament supera àmpliament el que cobren molts treballadors, evidenciant una bretxa creixent entre ingressos i cost de la vida. Quan treballar deixa de garantir estabilitat, l’esforç perd sentit i la credibilitat del sistema es comença a esquerdar.

Aquest desencís no apareix del no-res. Té arrels profundes en un model econòmic que ha evolucionat cap a formes de capitalisme extractiu, on el poder financer i polític es concentra i sovint opera en benefici propi. 

Aquest funcionament genera desigualtats, erosiona la confiança en les institucions i alimenta la percepció que les regles no són iguals per a tothom. A més, el capitalisme clientelar reforça aquesta dinàmica a través de relacions opaques entre empreses i governs que distorsionen el mercat. En aquest context, el nihilisme financer esdevé una resposta gairebé inevitable: si el sistema no és just, per què hauríem de creure-hi?

Davant d’aquesta realitat, s’obren dues vies. La primera és la fugida: buscar alternatives fora del sistema tradicional, com les criptomonedes o l’economia paral·lela, tot i els riscos evidents que comporten, com la volatilitat i l’especulació. La segona és més exigent, però també més transformadora: entendre el sistema per recuperar el control. 

Comprendre la inflació, el paper dels bancs centrals i els mecanismes reals del mercat permet prendre decisions més informades i menys reactives. En un entorn incert, el coneixement es converteix en l’eina més poderosa per combatre el nihilisme i reconstruir una relació més conscient amb els diners.

Recuperar el sentit dels diners

El nihilisme financer és, en el fons, una crisi de significat. Els diners no han desaparegut, però per a molta gent han deixat de tenir un sentit clar, estable i comprensible. Quan la unitat que ha d’ordenar l’economia es percep com a volàtil o manipulable, es trenca el vincle entre esforç, valor i recompensa. I sense aquest vincle, el sistema esdevé difícil de justificar.

Tanmateix, tota crisi amaga una oportunitat. Aquest moment de desafecció pot ser el punt de partida per repensar què entenem per valor. Pot impulsar-nos a recuperar referències més tangibles, a prioritzar estratègies de llarg termini i a abandonar la dependència de dinàmiques especulatives. Sobretot, pot ser l’espurna que ens porti a posar el coneixement financer al centre de les nostres decisions, tal com defensa 11Onze, com a eina essencial per construir un futur més sòlid.

Perquè el veritable risc no és la inflació, ni tan sols les crisis cícliques. El veritable perill és la pèrdua de confiança. Un sistema financer pot adaptar-se a la volatilitat, però no pot sostenir-se si la societat deixa de creure en ell. Quan això passa, les conseqüències transcendeixen l’economia: afecten la cohesió social, la legitimitat política i l’estabilitat estructural de tot el sistema.

El repte no és abandonar els diners, sinó recuperar-ne el sentit. Entendre’ls, qüestionar-los i utilitzar-los amb criteri. Perquè només qui comprèn el sistema pot deixar de ser-ne una víctima i començar a ser-ne protagonista. I és aquí, precisament, on comença la veritable llibertat financera.

11Onze és la comunitat fintech de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució