Nou desencontres històrics Catalunya-Espanya

L’economia ha estat una de les grans protagonistes de la relació entre Catalunya i Espanya. L’agent d’11Onze Oriol Garcia Farré recull nou d’aquests moments claus de la nostra història. Potser no són els més coneguts, però, sens dubte, sí que són els que han marcat un abans i un després. Un rere l’altre, ofereixen una cronologia dels encontres i desencontres.

 

“Mentre Espanya no comprengui el fet català, 

Espanya estarà sotmesa a tots els infortunis.”

Américo Castro, 1924 

 

1479 – La construcció d’un Estat dinàstic

Després de la Guerra Civil castellana, els dos regnes més extensos de la Península Ibèrica (Castella i Aragó) van crear plegats una nova entitat política coneguda amb el nom de Monarquia Hispànica. Aquest Estat dinàstic es va configurar a partir de la unió de només dos elements clau: l’exèrcit i la política exterior. Per a la resta d’elements que configuren un Estat modern, com ara fronteres, monedes, lleis i institucions, van romandre totalment separats. Així, pel que fa a la configuració i repartiment del poder, cal tenir present que, mentre Castella s’articulava segons l’autoritat de la reina (Isabel), sempre per sobre de la noblesa i l’església, en canvi, la Corona d’Aragó es va organitzar al voltant de la Constitució de l’Observança, que obligava el rei (Ferran) a governar i pactar d’acord amb les lleis del Principat. Vet aquí una primera diferència en el sistema d’organització polític i econòmic entre Espanya i Catalunya.

 

1556 – La deriva de la història

A la mort de la reina castellana (Isabel), l’Estat dinàstic peninsular va estar a punt de desfer-se. Després de vicissituds familiars, el tron l’acabarà ocupant el net, per incapacitat de la filla (Joana) i per la mort del gendre (Felip). D’aquesta manera, la unió dinàstica entre els dos regnes va quedar confirmada definitivament en les persones de Carles (futur emperador) i els seus successors. Durant anys, l’emperador Carles va buscar consolidar la idea d’una monarquia universal que fos políglota i oberta per a tot el territori de l’imperi dels Habsburg. La política de l’emperador va anar encaminada a canviar el rumb de la història europea. De res li va servir creure que era possible la convivència entre els drets de les ciutats i els de les regions amb l’estructura imperial, atès que la idea de l’Estat-Nació s’estava imposant, empesa en gran part per la Reforma. Tampoc no va aconseguir mai crear les complicitats necessàries entre castellans i catalans per forjar un país comú.

1585 – La perversitat del sistema

La tardor de 1585, el rei Felip II de Castella va presidir la celebració de les Corts Generals de la Corona d’Aragó a Montsó. Seguint la tradició instaurada pel seu pare (Carles), Felip II reconeixia així la dualitat de poder en el territori peninsular que conformaven les corones de Castella i Aragó. El sistema parlamentari sempre comporta tensions —perquè el debat ho té—, però semblava que s’arribaria a un acord. El problema va sorgir quan els oficials reials van intentar boicotejar descaradament les resolucions de les Corts. I encara és més pervers quan la Monarquia —de manera unilateral— decideix manipular i tornar a redactar els acords presos per les Corts Catalanes per afavorir els seus interessos. Entre les alteracions més destacades i que van afectar de ple tota la Corona d’Aragó, hi havia aquelles relatives al control del comerç, a l’augment de la despesa de la Reial Audiència en territori català i que van diluir el control que la Diputació del General (la Generalitat) pogués tenir sobre el Sant Ofici (la Inquisició), el braç repressor de la monarquia.

 

1626 – Cap a una unitat centralitzada única

El març del 1626, Barcelona rep el rei de Castella, Felip IV, que havia arribat a la ciutat per jurar les Constitucions catalanes. El motiu no fou altre que poder desencallar l’ambiciós pla del ministre del rei, el comte duc d’Olivares. El projecte, conegut com la Unión de Armas, pretenia que cada regne que formava part de Castella —o sigui, principalment la Corona d’Aragó— aportés un nombre determinat de diners i soldats. Però el que no van calibrar bé les oligarquies castellanes va ser que si Felip IV jurava les Constitucions catalanes, certament se li atorgava automàticament el títol de comte de Barcelona, cosa que l’obligava a fiscalitzar els seus recursos. Per tant, els catalans estaven més interessats que s’aprovessin les seves propostes de noves Constitucions catalanes i que s’atenguessin els greuges, que no pas a participar en guerres absurdes. Curiosament, dues dècades més tard, el territori nord-català serà extirpat del cos principal de manera deshonesta. I no serà fins quaranta anys més tard que Castella notificarà oficialment a la Generalitat la pèrdua del territori nord-català.

1760 – Les regles del joc canvien

Des de feia unes dècades, una nova família d’origen francès ostentava el tron de Castella, els Borbons. Enrere havia quedat la disputa oberta sobre aquell ascens, fins al punt que s’havia hagut de dirimir en el camp de batalla. Passades quatre dècades del Decret de Nova Planta, el rei Carles III va convocar les Corts generals a Madrid. En aquell nou paradigma polític sorgit del camp de batalla, els representants dels antics territoris de la Corona d’Aragó van presentar plegats un memorial que contenia una crítica frontal al sistema borbònic vigent. Simplificant molt, el document conegut com el Memorial de Greuges defensava que el nou Estat havia de vetllar per la pluralitat territorial i havia d’allunyar-se d’estructures centralistes i unificadores.

 

1810 – La construcció d’una nova realitat política

En un context de guerra europea, arribaren fins a Cadis més de 240 diputats d’arreu del territori convençuts que anaven a fer història, redactar una Constitució. El rei Carles IV d’Espanya havia estat deposat per absolutista, després de l’ocupació francesa del territori peninsular. A les Corts de Cadis es va establir que el poder residia en el conjunt dels ciutadans, representats a les Corts. Però Cadis també va suposar —per primera vegada— l’oportunitat real per la qual els polítics catalans van ser cridats a participar activament en el nou sistema polític espanyol que s’estava creant. En aquell revolucionari context, la delegació catalana va defensar obertament la proposta de modernitzar Espanya d’acord amb el projecte austriacista liquidat feia menys d’un segle. Per tant, calia fonamentar el desenvolupament econòmic i social d’acord amb la industrialització dels territoris. Però pel Tractat de Valençay es va restituir en el tron a Ferran VII com a monarca absolut, i va frustrar totes aquelles idees modernes sorgides de les Corts de Cadis i de la seva revolucionària Constitució, que havia sacsejat Espanya.

1870 – La història sempre ofereix una segona oportunitat

Aquell estiu del 1870 a París, Maria Isabel Lluïsa de Borbó i Borbó-Dues Sicílies, reina d’Espanya, abdicà. Aquesta renúncia del poder —igual que l’emperador Carles— era la conseqüència d’un intens debat polític sobre com s’havia d’articular la modernitat d’Espanya. La disputa entre carlins i liberals s’havia dirimit en els camps de batalla durant les darreres tres dècades. Però durant les dècades següents l’atzucac continuaria. Espanya havia entrat en un laberint del qual trigarà cent anys a sortir. La modernitat va comportar una profunda transformació estructural, inclòs el repartiment del poder. La historiografia ha abordat aquest període des de la perspectiva de la primera crisi del capitalisme espanyol. Però, en realitat, a l’origen del problema econòmic de tot plegat hi ha la corrupció. 

Polítics, militars i nobles van especular tant en les companyies ferroviàries com en la construcció, fins al punt que a finals de la dècada hi va haver un crac borsari de dimensions bíbliques. La Guerra Civil dels Estats Units va provocar un augment dels preus de la matèria primera —el cotó—, motor de la indústria tèxtil catalana, que —per manca de previsió de l’Estat— va provocar la ruïna de molts empresaris d’aquest sector. I un període perllongat de males collites va provocar un augment estrepitós del preu dels aliments bàsics, que va afectar negativament a les classes més populars. En aquest context tan difícil i atès que l’Estat estava tan endeutat, es van aportar dues solucions: per una banda, augmentar la pressió fiscal sobre les classes populars i, per l’altra, embolicar-se en una aventura colonial com va ser la Guerra de les Illes Xinxa, davant les costes del Perú.

 

1931 – La muntanya és un bon lloc per pensar

Aquella primavera del 1931, Espanya va optar per gestionar el poder seguint una fórmula fracassada en el passat. La corrupció havia esgotat el sistema de la Restauració borbònica i, per tant, calia buscar una nova relació amb el poder. La pregunta que es plantejava llavors —i encara avui— era si Espanya podia ser una federació de nacions. Calia provar-ho! En aquest context, s’instal·laren al Santuari de Núria els diputats del recentment creat Govern de la Generalitat de Catalunya, encarregats de redactar una proposta de relació entre Catalunya i Espanya. Tothom tenia la certesa d’estar davant d’un moment històric. 

El resultat fou un text constitucional que responia a la voluntat de Catalunya i al seu legítim dret d’exercir l’autodeterminació. S’estava proposant una situació d’igualtat jurídica i política respecte als altres pobles de l’Estat. Es plantejava ampliar la mirada. Davant del text, l’Estat es va posar nerviós. Un any més tard, les Corts espanyoles van aprovar un Estatut que ja no tenia res a veure amb el que havia refrendat mesos enrere el poble de Catalunya. Es rebutjava la fórmula federal, es reduïen competències de la Generalitat i s’instaurava la cooficialitat del català i el castellà en un model bilingüe. Catalunya quedava reduïda a una “regió autònoma dins l’Estat espanyol”. Va ser aleshores quan a la llunyania començaren a sentir-se remors de sabres que obligaven Espanya a tornar al camp de batalla.

 

2004 – Cap a un nou paradigma històric

Amb la ressaca dels esdeveniments de la darrera dècada del segle passat, tothom va creure que Espanya havia optat per reconèixer la seva diversitat. La llengua catalana era —fins i tot— parlada en els cercles més íntims de l’oligarquia castellana. En un clima de puixança econòmica, estabilitat social i de reconeixement mutu, Catalunya va creure que podia tornar a plantejar la seva relació amb Espanya. Era possible? L’escrupolositat de l’escomesa —igual que en el passat—, en l’elaboració d’un nou marc constitucional com fou el nou Estatut de Catalunya, va suposar un important esforç per trobar un punt d’encontre on hi fossin representades tots els espectres socials. La continuació és sabuda per tothom. L’1 d’octubre de 2017 és la constatació de la impossibilitat del diàleg i la necessitat de tornar a l’inici de tot: a molt abans de la Guerra Civil castellana de 1479.

 

Vols un compte d’11Onze? Demana tanda a Fem Cua. Amb el codi que et donarem, podràs obrir un compte l’1 d’octubre.

Si t'ha agradat aquesta notícia, et recomanem:

Economia

Història de la banca a Catalunya

5min lectura

La primera societat de banca moderna a Catalunya va ser

Cultura

Les victòries dels catalans

7min lectura

El 8 d’abril del 2021 s’ha publicat el nou llibre del periodista

Comunitat

Catalunya, terra d’associacions

7min lectura

Diuen que no ets tant el que dius com el que fas, i en aquest sentit



Equip Editorial Equip Editorial
  1. EduMC

    Merci Oriol Molt Bon contingut i resum!

  2. Raül Martínez i CamposRaül Martínez i Campos says:
    Raül

    M’agradat molt, encara que per a mi m’agradaria que fos mes extens ja que soc un fanàtic de la Història

    • Oriol Garcia FarréOriol Garcia Farré says:
      Oriol

      Raül, aquesta exposició només ha buscat realitzar una simple síntesi. Gràcies per llegir-nos i seguir-nos. Ens veiem per La Plaça.

      Fa 3 setmanes
  3. Ramon LlonchRamon Llonch says:
    Ramon

    Molt enriquidor Oriol, mercès per l’explicació ràpida, practica i entenedora.

  4. Marc PadrósMarc Padrós says:
  5. Isidre MoresoIsidre Moreso says:
    Isidre

    Moltes gràcies, Albert, per aquests petits resums d’història.

  6. AlbertAlbert Chic Giménez says:
    Albert

    Per part espanyola, la història sempre es repeteix —és una mena de «dia de la marmota»—; enganys continuats, joc brut, propaganda de les seves mentides, com ara, que Espanya, com a país, comença amb el casament dels Reis Catòlics. Embolica que fa fort: confondre a posta una unió dinàstica amb una unió política. En Ferran II d’Aragó, el Rei Catòlic, era el titular de la Corona d’Aragó, ostentà els títols de comte de Barcelona i de Ribagorça, duc de Montblanc, príncep de Girona, rei de Sicília, rei d’Aragó, rei de València, rei de Mallorca, rei de Castella, rei de Sardenya, rei de Nàpols i rei de Navarra. I la història ho rebla, perquè, en morir Isabel I de Castella l’any 1504, Ferran II d’Aragó marxà de Castella de tornada cap als seus dominis de la corona catalana-aragonesa. Pocs anys després, va ser cridat novament a la Cort castellana per a ser regent de la corona, fins al 1511, que va deixar el tron de Castella en mans del cardenal Cisneros.

  7. Luis Miguel LopezLuis Miguel Lopez says:
    Luis Miguel

    Gracies Oriol

  8. Ramon PuigRamon Puig says:
    Ramon

    Hola Oriol, amb trec el barret, ho he llegit i sentit de d’altres maneres, però mai tant clar i senzill com ho has fet tu, les meves felicitacions.

    • Oriol Garcia FarréOriol Garcia Farré says:
      Oriol

      Gràcies, Ramon! Tot és mèrit de la comunitat. Ens veiem per La Plaça.

      Fa 3 setmanes
  9. Esther CanovasEsther Canovas says:
    Esther

    I despres de mes de 600 anys continuen sent la pedra al nostre cami, i si fem com diu la canço, i la fem tombar?!!!

    • Oriol Garcia FarréOriol Garcia Farré says:
      Oriol

      Esther, crec que arriba l’hora de decidir que volem ser de grans. Ens veiem per La Plaça.

      Fa 3 setmanes
  10. David MateosDavid Mateos says:
    David

    Excel·lent expossició.
    Moltes gràcies, salut i força al canut!

  11. Laura CarlúsLaura Carlús says:
    Laura

    Uauuu!!!! Oriol quin èxit la teva sintetització històrica 🙏🙏

    • Oriol Garcia FarréOriol Garcia Farré says:
      Oriol

      Ha estat un exercici interessant de fer, Laura! Gràcies per llegir-nos. Seguim a La Plaça.

      Fa 3 setmanes
  12. Guillem AromíGuillem Aromí says:
    Guillem

    Gràcies per un exercici de síntesi tant encertat. Ara ens toca a nosaltres aprofondir des d’aquestes bases excel·lents!

    • Oriol Garcia FarréOriol Garcia Farré says:
      Oriol

      Gràcies a tu Guillem per seguir-nos i llegir-nos. Ens veiem per La Plaça.

      Fa 3 setmanes
  13. Xavier Soler TravéXavier Soler Travé says:
    Xavier

    Spain is Spain…

  14. Miquel Pérez CorralMiquel Pérez Corral says:
    Miquel

    Gràcies pel repàs històric Oriol!

    • Oriol Garcia FarréOriol Garcia Farré says:
      Oriol

      Gràcies a tu Miquel per seguir.-nos i llegir-nos. Ens veiem per La Plaça!

      Fa 4 setmanes
  15. Francesc Estafanell PujolFrancesc Estafanell Pujol says:
    Francesc

    Conèixer la història per entendre el present i enfocar el futur. Bon article

    • Oriol Garcia FarréOriol Garcia Farré says:
      Oriol

      El mestre F. Braudel ja ens ho ensenyar. La llarga, mitja i curta durada del temps històric és bàsic per entendre el passat, per no caure en els mateixos errors i projectar correctament el futur. Gràcies per seguir-nos i ens veiem per La Plaça.

      Fa 4 setmanes
  16. Josep RuaixJosep Ruaix says:
    Josep

    👏👏👏👏

  17. Carles Mesegué riusCarles Mesegué rius says:
    Carles

    Una gran lliçó que ens ajuda a ser menys ignorants.

    • Oriol Garcia FarréOriol Garcia Farré says:
      Oriol

      “Tornarem a sofrir, tornarem a lluitar, tornarem a vèncer”. Carles, el president Companys ja ens ho va advertir. Gràcies i ens veiem per La Plaça.

      Fa 4 setmanes
  18. Rosa Maria SoléRosa Maria Solé says:
    Rosa Maria

    Molt interesant m’ encanta la història.

  19. Cristina MestreCristina Mestre says:
    Cristina

    Moltes gràcies Oriol! M’ha encantat aquesta cronologia, és una molt bona perspectiva històrica! Fets tan llunyans i tan presents, alhora….Espero que algun dia n’aprenguem!

    • Oriol Garcia FarréOriol Garcia Farré says:
      Oriol

      La memòria del passat és fonamental per a construir un futur millor. Gràcies per seguir-nos i ens veiem per La Plaça amb futures aportacions.

      Fa 4 setmanes
    • XavierXavier says:
      Xavier

      Cristina, l’Oriol sempre ens dona una perspectiva diferent i útil molt entenedora. Gràcies.

      Fa 4 setmanes
  20. Miquel MartíMiquel Martí says:
    Miquel

    No fotem, tanta perserverància ens ha de servir alguna vegada a la història no? cullons visca Catalunya lliure!

    • Oriol Garcia FarréOriol Garcia Farré says:
      Oriol

      Miquel: “We shall never surrender”, Juny de 1940 W. Churchill.

      Fa 4 setmanes
    • XavierXavier says:
      Xavier

      Gràcies, Miquel. La veritat és que la perseverança sempre serveix en tots els propòsits que ens fem a la vida, i si l’acompanyes de il.lusió la cosa encara funciona millor.

      Fa 4 setmanes
  21. alicia Coiduras Charlesalicia Coiduras Charles says:
    alicia

    Com sempre estructurat,ben explicat,i fas que escoltar i llegir et facin quedar amb les ganes de saber més
    Gràcies Oriol

    • Oriol Garcia FarréOriol Garcia Farré says:
      Oriol

      Gràcies, Alícia. Aportar coneixement a la comunitat és fonamental per fomentar l’esperit crític. Ens veiem a La Plaça.

      Fa 4 setmanes
    • XavierXavier says:
      Xavier

      Gràcies, Alícia, tens tota la raó.

      Fa 4 setmanes
  22. Xavier EsteveXavier Esteve says:
    Xavier

    Interessant article i molt ben explicat, Oriol.

  23. James SeneJames Sene says:
    James

    Com sempre Oriol. Impecable

  24. Joan Santacruz CarlúsJoan Santacruz Carlús says:
  25. Oriol Garcia FarréOriol Garcia Farré says:
    Oriol

    Gràcies, Albert! Seguim a La Plaça.

Deixa una resposta