En plena reconfiguració del comerç mundial, amb blocs geopolítics cada vegada més definits i acords comercials que responen a interessos estratègics més que no pas a dogmes ideològics, les economies que no s’adaptin corren el risc de quedar atrapades en un tauler que ja no controlen. La nova globalització —fragmentada, competitiva i marcada per la inseguretat financera— obliga territoris com Catalunya a repensar el seu paper en el món. El context és incert, però no estèril: el repte no és evitar el canvi, sinó saber convertir-lo en força real.

La “nova globalització” no és una continuïtat del món hiperconnectat i barat que va dominar des dels anys noranta fins a la crisi del 2008. Aquell període es basava en una producció deslocalitzada, costos ínfims i cadenes de subministrament que travessaven mig planeta amb una fluïdesa gairebé automàtica. Avui, aquest model ja no és viable. Les crisis successives —financera, sanitària, energètica i geopolítica— han exposat la fragilitat d’un sistema excessivament dependent d’un únic centre industrial i d’unes rutes comercials que ja no són segures ni previsibles.

La nova fase no suposa la fi del comerç internacional, sinó la fi de la seva neutralitat. El món avança cap a una globalització més política que econòmica, articulada a través de blocs, aliances selectives i grans acords que busquen assegurar mercats, recursos i influència. Els tractats que tornen a signar-se no restauren el vell lliure comerç: el reformulen. La reindustrialització, les sobiranies estratègiques, els controls tecnològics i l’accés garantit a matèries primeres defineixen un escenari on l’eficiència ja no és l’únic criteri; la seguretat i la posició geopolítica hi pesen tant o més.

En paral·lel, la dimensió financera accentua la inestabilitat. L’augment del deute global, la volatilitat monetària i l’ús creixent de l’economia com a instrument de pressió geopolítica eleven el risc estructural. La nova globalització no és només un canvi en els fluxos comercials, sinó un nou ordre econòmic on les regles són més estrictes, menys automàtiques i profundament condicionades pel context internacional. Adaptar-s’hi ja no és una opció: és una condició de supervivència.

Catalunya enmig del sisme global

Aquest nou escenari situa Catalunya en una posició alhora privilegiada i fràgil. És una de les economies més obertes d’Europa: les exportacions de béns ja representen prop del 36% del PIB i freguen els 100.000 milions d’euros anuals. Això implica que cada sotrac mundial es trasllada immediatament aquí, però també que qualsevol reconfiguració de cadenes de valor —nearshoring, relocalització, diversificació de proveïdors— pot jugar a favor del país si sap oferir-se com a hub productiu fiable.

El problema és que el teixit productiu català està fortament exposat als sectors més sensibles del nou context global: la química, l’automoció, l’agroalimentari i la maquinària industrial. Són activitats intensives en energia, tecnologia i capital, sotmeses a regulacions exigents i a una competència internacional creixent. El sector tecnològic i d’alt valor afegit avança, però ho fa en un entorn marcat per guerres comercials, controls d’exportació i una cursa global per dominar les tecnologies clau.

El cicle recent d’exportacions mostra aquest sisme: el 2023 va ser un any de rècord, però el 2024 el motor exterior s’ha afeblit per la feblesa de la demanda europea i el retrocés de l’automoció i dels béns d’equipament. Catalunya continua exportant molt, però en un entorn molt més incert i amb menys vent de cua.

Les dades recents ho confirmen. Després d’un 2023 excepcional en exportacions, el 2024 ha mostrat signes de desacceleració, especialment per la feblesa de la demanda europea i el retrocés de sectors com l’automoció i els béns d’equipament. Catalunya continua exportant molt, però ho fa en un món amb menys vent de cua i més friccions. La resiliència existeix, però ja no és suficient per si sola.

Alhora, el país disposa d’una base innovadora rellevant i d’un capital humà competitiu, especialment en sectors d’alta i mitjana-alta tecnologia. El límit no és el talent, sinó l’escala i les infraestructures. El dèficit crònic en logística —corredor mediterrani, xarxa ferroviària, ports, aeroport— i un sistema de finançament restrictiu penalitzen la capacitat de jugar en primera divisió. Catalunya té potencial, però arrossega colls d’ampolla que la fan més vulnerable del que aparenta.

Riscos, oportunitats i obstacles

La nova globalització endureix l’entorn. Els aranzels selectius, el proteccionisme estratègic i les tensions en energia, tecnologia i matèries primeres compliquen l’activitat exportadora. Els tipus d’interès elevats encareixen el finançament, mentre que la volatilitat de les divises incrementa la incertesa. A tot això s’hi afegeix un risc estructural evident: la concentració de les exportacions catalanes en pocs mercats europeus fa el país especialment dependent de l’estat de salut de la UE.

Però aquest mateix escenari obre oportunitats reals. El retorn parcial de la producció a Europa, la reindustrialització verda, la transició energètica i la digitalització encaixen amb les capacitats del territori. Catalunya pot esdevenir un node industrial i tecnològic rellevant si ofereix estabilitat reguladora, infraestructures eficients i una estratègia clara. La reducció de dependències asiàtiques i la signatura d’acords comercials selectius poden traduir-se en nova inversió si el país sap llegir bé el moment. 

Els obstacles interns, però, continuen sent determinants. Infraestructures insuficients, fragmentació administrativa, pressió fiscal poc competitiva i manca d’una política industrial amb ambició limiten la capacitat d’aprofitar el context. Superar-ho exigeix decisions clares: diversificar mercats, apostar per sectors de valor afegit, reforçar la indústria i les pimes exportadores, i avançar cap a sobiranies estratègiques —energètica, logística, tecnològica i financera— amb criteri i visió de llarg termini.

Mirant endavant

El món no tornarà al model previ a la pandèmia. La globalització que ve no premia la inèrcia, sinó la capacitat d’anticipació. Les empreses catalanes han demostrat resiliència i competitivitat, però el nou escenari exigeix alguna cosa més: visió estratègica, coordinació i capacitat de decisió col·lectiva. Si Catalunya vol ser protagonista en aquest tauler fragmentat, no n’hi ha prou amb resistir el risc. Cal aprendre a governar-lo. Només així podrà jugar —i guanyar— en l’economia del segle XXI.

11Onze és la comunitat fintech de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!