L'or és l'actiu més valuós del món

L’actiu amb la capitalització borsària més elevada no és una empresa, sinó un metall preciós. L’or és l’actiu més valuós món, per sobre de les accions de qualsevol corporació. Al llarg de la història ha mantingut o augmentat el seu valor tot i les fluctuacions del mercat, confirmant-se com a l’actiu refugi per excel·lència.

El deute públic global acumulat com a percentatge del producte interior brut ha creat un desequilibri en vers la capacitat de generar riquesa. Els Estats estan pagant més del que poden assumir i augmenten la pressió fiscal sobre una ciutadania colpejada per uns tipus d’interès elevats per mirar de contenir la inflació.

En aquest context d’incertesa econòmica, el valor intrínsec de l’or, que no comporta risc de crèdit i que no pot inflar-se, l’ha convertit en el valor refugi per excel·lència per als inversors i el fa especialment atractiu a l’hora de diversificar i rendibilitzar els nostres estalvis.

Mentre que molts inversors tenen la mirada posada en l’esperada retallada de tipus de la Reserva Federal (Fed) i del Banc Central Europeu (BCE) a partir d’aquest mes, el volum d’operacions sobre el metall daurat ha superat els 150.000 milions d’euros diaris en els últims dotze mesos, convertint-lo en l’actiu financer més negociat després de les divises.

Per altra banda, les accions de les empreses poden fluctuar dràsticament a causa de diverses variables. Ho hem vist durant els darrers anys amb les grans tecnològiques, on la seva capitalització de mercat ha fet front a considerables vents en contra pel temor a la sobrevaloració i l’espectre de la pujada dels tipus d’interès, encara que han protagonitzat una notable recuperació des de principi d’any. 

No ha estat el cas del preu de l’or, que segueix la tendència a l’alça experimentada al llarg de la seva història. Només enguany, ja s’ha revalorat un 17%, després de pujar un 15% durant el 2023 a causa de la crisi bancària estatunidenca, les tensions geopolítiques, els conflictes bèl·lics i la política monetària de la Fed.

L’actiu més brillant

La capitalització de mercat és el valor total de les accions d’una empresa en el mercat borsari i es calcula multiplicant el nombre total d’accions en circulació d’una empresa pel preu unitari actual de cada acció. En el cas dels metalls preciosos, la capitalització borsària s’obté multiplicant el seu preu actual pel de les existències del metall que ja han estat minades.

Els valors amb més capitalització de mercat tendeixen a ser una aposta més segura, tanmateix, les empreses més petites poden tenir un major potencial de creixement ràpid i majors rendiments. En general, valors amb una gran capitalització borsària ajuden els inversors a diversificar la seva cartera per a gestionar el risc.

L’or, com a actiu, té un valor actual de mercat de 15,899 bilions de dòlars. Molt per sobre Microsoft (3 bilions), Apple (2,9 bilions) i NVIDIA (2,8 bilions). De fet, supera el valor total de les cinc empreses que el segueixen en el rànquing i en gairebé deu vegades el valor de la plata, convertint-lo en l’actiu més valuós del món i en un valor segur si volem protegir els nostres estalvis.

Si vols descobrir la millor opció per protegir els teus estalvis, entra a Preciosos 11Onze. T’ajudarem a comprar al millor preu el valor refugi per excel·lència: l’or físic.

Durant anys, parlar de desdolarització, del retorn de l’or o del declivi de l’ordre monetari occidental semblava una extravagància. Un tema reservat a economistes heterodoxos, analistes geopolítics o inversors obsessionats amb les crisis sistèmiques. Mentrestant, el relat dominant repetia que el dòlar era inexpugnable, que els bancs centrals ho tenien tot sota control i que l’or era poc més que una relíquia del passat.

Però la història té un costum persistent: sempre torna. I ara, fins i tot les grans institucions financeres internacionals comencen a verbalitzar allò que ja era visible per a qualsevol observador atent dels fonaments del sistema monetari global. El recent informe del Deutsche Bank Research Institute no és només una anàlisi financera més. És el reconeixement que el món està entrant en una nova etapa monetària, geopolítica i econòmica.

A 11Onze fa temps que expliquem aquesta transformació. Perquè això no va només d’or. Va de confiança. Va de poder. Va de sobirania monetària. I va, sobretot, de comprendre el món abans que el relat oficial admeti que ja ha canviat.

La fi del món unipolar

Després de la caiguda del Mur de Berlín, Occident va viure una etapa excepcional. Els Estats Units es van convertir en la potència indiscutible del planeta i el dòlar va consolidar-se com la columna vertebral del comerç global, de les reserves internacionals i dels mercats financers. El sistema funcionava perquè el món confiava en els EUA.

Els bancs centrals acumulaven dòlars i bons del Tresor nord-americà. Els països exportadors reciclaven els seus excedents comprant deute americà. I el comerç internacional es movia dins una arquitectura dominada per institucions occidentals com el FMI, el Banc Mundial o SWIFT.

A 11Onze ja explicàvem fa anys que aquesta arquitectura començava a mostrar esquerdes. Cada vegada més països buscaven reduir la seva dependència del dòlar davant les sancions econòmiques, la militarització del sistema financer i l’expansió descontrolada del deute nord-americà. Avui, aquell procés és impossible d’ignorar.

La quota del dòlar en les reserves globals ha anat disminuint progressivament, mentre la compra d’or per part dels bancs centrals s’ha accelerat. La congelació de reserves russes després de la guerra d’Ucraïna va actuar com un punt d’inflexió psicològic: molts països van entendre que els seus actius denominats en dòlars podien convertir-se en instruments polítics. Quan els diners deixen de ser neutrals, els estats busquen alternatives. I l’or torna inevitablement al centre del sistema.

El retorn silenciós de l’or

Durant dècades, el sistema financer modern va intentar relegar l’or a un paper secundari. Però els bancs centrals mai van deixar de considerar-lo un actiu estratègic. La diferència és que ara ja no ho amaguen. A 11Onze fa anys que expliquem que l’or és molt més que un metall preciós: és un actiu monetari sense risc de contrapart, limitat físicament i impossible d’imprimir per decisió política.

En un món de dèficits fiscals crònics, expansió monetària permanent i inflació estructural, els bancs centrals recuperen un instint que ha acompanyat la humanitat durant mil·lennis: acumular actius reals. Les compres d’or per part de les economies emergents no responen a una especulació a curt termini, sinó a una tendència estructural. Els grans actors institucionals es preparen per a un món més fragmentat, menys estable i molt més multipolar.

La Xina ja no és el futur. És el present

Aquesta radiografia esdevé una de les imatges econòmiques més significatives dels últims anys, perquè ens mostra com la Xina ja representa prop del 20% del PIB mundial en paritat de poder adquisitiu, superant àmpliament els Estats Units. No és un simple detall estadístic. És el reflex d’un desplaçament històric del centre de gravetat econòmic mundial.

Durant dos segles, Occident ha dominat la indústria, les finances, la tecnologia, el comerç marítim i l’arquitectura monetària internacional. Ara, per primera vegada en generacions, emergeix un món on aquest domini deixa de ser absolut. I això té conseqüències monetàries inevitables, perquè el sistema monetari internacional sempre acaba reflectint la distribució real del poder econòmic i productiu.

La crisi actual no és només financera. És, sobretot, una crisi de confiança. Els bancs centrals han multiplicat balanços, els governs han disparat dèficits, la inflació ha reduït el poder adquisitiu i els ciutadans comproven que treballar més no sempre significa conservar més riquesa. En aquest context, els grans bancs no anticipen el futur quan parlen del retorn de l’or o de la desdolarització: simplement adapten el seu discurs a una realitat que ja és massa evident per continuar ignorant-la.

I aquí és on una comunitat com 11Onze aporta valor, perquè la sobirania financera no consisteix només a comprar un actiu o protegir patrimoni, sinó a entendre els moviments estructurals del món abans que es converteixin en consens mediàtic. El segle XXI no s’assemblarà al final del segle XX. El món unipolar s’esgota, la confiança cega en el diner fiduciari es debilita i la nova arquitectura monetària ja està en marxa. La pregunta no és si el món canviarà. La pregunta és qui estarà preparat per entendre’l abans que la resta.

Protegir els estalvis amb or físic ha estat una de les principals aportacions d’11Onze a la seva comunitat i, ara, s’amplia el ventall de productes. Per això, davant de la volatilitat, de l’encara alta inflació i de la crisi de confiança creixent en el sistema bancari, l’or torna a reforçar-se com a valor refugi. Descobreix l’Or Llavor a Preciosos 11Onze.

L’OPA del BBVA sobre el Banco Sabadell pot transformar el sector bancari de l’eurozona i torna a revivar el debat sobre la necessitat d’una consolidació bancària europea que el Brussel·les fa anys que defensa. Tanmateix, aquesta concentració dels serveis financers pot comportar efectes negatius per la competència bancària i la inclusió social.

El conseller delegat del Banco Sabadell, César González Bueno, fa una setmana es mostrava convençut que l’opa hostil no tirarà endavant per l’evolució de la prima. “Crec que no ocorrerà, és massa complicat”. En qualsevol cas, un mes després que es filtrés que el BBVA preparava una oferta de fusió amb el Sabadell, es torna a posar sobre la taula el debat de la conveniència d’una consolidació bancària generalitzada que sembla imparable.

Mentre que el Govern espanyol es mostra reticent a l’operació, argumentant que incrementarà el nivell de concentració bancària i, per tant, tindrà un impacte negatiu per a l’ocupació, la prestació de serveis financers i l’estabilitat financera del país, des de la Unió Europea veuen amb bons ulls qualsevol consolidació bancària que ajudi a eliminar un suposat excés de capacitat i millorar l’eficiència de costos.

La consolidació bancària es refereix al procés pel qual les entitats financeres es fusionen o són adquirides per altres entitats, donant lloc a una menor quantitat de bancs amb una major quota de mercat. A Europa, aquest fenomen s’ha accelerat en els darrers anys, impulsat per una sèrie de factors econòmics i reguladors i amb el suport del Banc Central Europeu.

La creació de la unió bancària

Després de la crisi financera del 2008 i les subseqüents crisis del deute sobirà, es va fer evident la necessitat de millorar la supervisió i la regulació del sector financer de la UE, especialment pel que fa a l’eurozona.

En aquest context, el 2014 es va crear la unió bancària europea amb l’objectiu de garantir l’estabilitat, seguretat i fiabilitat financera del sector bancari de la zona de l’euro i de la UE en el seu conjunt. A través d’un codi normatiu únic que consisteix en un conjunt de textos legislatius d’obligat compliment per a totes les entitats bancàries que operin en els estats membres.

Actualment, hi ha més de 4.500 bancs actius a la UE, una gran part dels quals són entitats petites i mitjanes. El BCE defensa que aquestes fusions, especialment si són transfrontereres, podrien afavorir a la diversificació de riscos i la integració dels mercats financers. Així mateix, apunta que la nova normativa i aquesta consolidació bancària tanca llacunes legals i contribueix així a un funcionament més eficaç del mercat únic.

La part més fosca de la consolidació

La concentració bancària actual a l’Estat espanyol és evident quan recordem la quantitat i diversitat de caixes d’estalvi existents fa tres dècades, quan tenien la meitat de la quota de mercat del negoci bancari. 

El rescat del sector bancari espanyol amb diners públics va comportar una reducció dels seus negocis i capacitat. Aquesta consolidació es va traduir en un tancament massiu de sucursals i caixers automàtics. El risc d’exclusió financera era real i, tot i les directives del Govern, les mesures de la banca per pal·liar-la han resultat clarament insuficients. 

L’escassa competència en el mercat bancari també ha provocat que els interessos que els bancs espanyols donen pels seus dipòsits siguin molt més baixos que els que s’ofereixen de mitjana a la UE. Tot això ha passat en un context en què la gran banca —CaixaBank, Banc Santander, BBVA, Banc Sabadell, Bankinter i Unicaja— incrementaven exponencialment els seus beneficis. 

Més enllà de la protecció contra fallides, l’èxit de la consolidació bancària dependrà de la capacitat dels reguladors per equilibrar-ne els beneficis amb la necessitat de mantenir un sector bancari competitiu, divers i inclusiu. Una feina que no serà gens fàcil tenint en compte que la promíscua relació entre la classe política i el sector bancari fa dècades que forma part d’un sistema on vetllar per l’interès públic no és una prioritat.

Si vols descobrir la millor opció per protegir els teus estalvis, entra a Preciosos 11Onze. T’ajudarem a comprar al millor preu el valor refugi per excel·lència: l’or físic.

L’exuberància econòmica de finals del segle XVII farà creure a les monarquies europees que la riquesa del món és estàtica i que només cal repartir-la. La constant entrada d’or i de plata dins l’economia els permetrà universalitzar la seva idea de civilització, i s’aprofitaran de la meravella causada en aquelles cultures amb pràctiques i creences ancestrals. Dels 700 milions de persones que habitaran el món, quasi 120 milions viuran a Europa, atès que la mundialització —iniciada dos segles abans— els possibilitarà una varietat alimentària que els permetrà allargar la seva esperança de vida. 

En finalitzar el segle, els europeus hauran verificat empíricament tota la terra, la qual cosa els permetrà generar una cartografia basada en l’observació de la realitat. Lluny quedarà aquella geografia imaginària fonamentada en les supersticions dogmàtiques. D’aquesta manera, apareixeran infinitud de descripcions sobre civilitzacions exòtiques dins l’imaginari europeu, el qual dibuixarà un canvi en els gustos —més orientalitzats— i suscitarà una progressiva actitud crítica davant les creences que els europeus tenen sobre el món. Aquest sentiment d’universalitat cultural s’anirà diluint a mesura que l’europeu entengui que el món també està habitat per una multitud de cultures i civilitzacions, les quals són diferents de les descripcions contingudes a la Bíblia.

Per tant, l’adopció del pensament crític comportarà la codificació enciclopèdica de la natura a través del revolucionari mètode científic, el qual es basarà en l’observació, l’experimentació i l’especulació empírica. La física —escrita amb llenguatge matemàtic— descriurà les formes i les mides dels cossos celestes, mitjançant l’ús de la recentment creada geometria analítica. I a partir d’aquest moment, la ciència esdevindrà un corpus de coneixement diferenciat de la filosofia i la religió. Tot plegat desembocarà en una percepció de la realitat que provocarà que les elits intel·lectuals europees es qüestionin conceptes tan bàsics com la propietat, la justícia, el poder i, per damunt de tot, la religió.

El qüestionament de la divinització del poder

De forma clara, l’Església — tant la catòlica com la protestant— haurà de fer front a multitud de veus discordants que dubtaran sobre l’origen diví dels textos sagrats, atès que es qüestionarà l’autoria divina de les Sagrades Escriptures. Aleshores, la religió esdevindrà un assumpte individual i privat entre l’home o la dona amb Déu. I en virtut d’aquesta privatització, els europeus progressivament s’alliberaran de dependre obligatòriament de les disciplines dogmàtiques imposades per l’Església des del segle X. 

El fet de qüestionar el fonament sagrat que justificava l’existència dels Estats cristians, esquerdarà la legitimitat confessional de l’autoritat política representada pel monarca. Amb la presa de consciència del propi jo —a través del principi racional “cogito ergo sum”— s’inaugurarà la filosofia moderna que portarà als savis il·lustrats a qüestionar obertament la divinització del poder reial. 

Aquest innovador pensament racional provocarà un xoc frontal entre els partidaris del poder absolut —en mans d’una sola persona i defensat aferrissadament per totes les monarquies europees— contra els defensors de l’estat natural de l’ésser humà, els quals argumentaran que “cap home no pot ser sotmès a la voluntat arbitrària d’un altre home, ni pot ser obligat a obeir lleis que un altre home no seguiria com ell.” Aquest pensament provocarà una profunda crisi de la consciència europea, la qual obrirà el camí cap a la invenció de la llibertat i la reclamació de la igualtat social.

El poder absolut i el mercantilisme

Els teòrics del poder monàrquic —com Jean Bodin o Thomas Hobbes— justificaran l’absolutisme com la forma més perfecta de govern i l’única capaç de gestionar la gran acumulació de riqueses que s’extreuen de les colònies. L’alt funcionariat —designat pel mateix rei— desenvoluparà mecanismes cada vegada més eficaços per organitzar meticulosament les finances de l’Estat, atès que els seus guanys no només s’aconseguiran per mitjà de la introducció de gran quantitat d’or i de plata dins del sistema econòmic, sinó que també es maximitzaran les exportacions i minimitzaran les importacions amb l’ajuda d’estratègics aranzels. 

Convençuts que la riquesa del món era estàtica perquè només calia agafar-la, intercanviar-la o robar-la, les monarquies absolutistes perseguiran qualsevol intromissió o iniciativa privada que desestabilitzi el sistema del comerç internacional, com per exemple la persecució sistemàtica de la pirateria. En canvi, la multitud de conflictes bèl·lics entre les diferents monarquies europees —al llarg del XVII i XVIII— seran vistos com un intercanvi necessari de riqueses, territoris o persones en què totes hi sortiran guanyant o perdent, i d’aquesta manera es mantindrà el sistema econòmic viu, el qual sempre haurà de sumar zero.   

Les monarquies europees —aclaparades per l’abundància— s’oblidaran completament de la vida dels seus súbdits. Meravellades per la situació, seran incapaces d’aplicar millores socials i econòmiques i aviat toparan amb el greu problema de la pobresa col·lectiva dins les seves societats. I en un context d’un incipient conflicte social —com serà el de principis del segle XVIII—, els economistes de l’època, Colbert, Mun, Serra o Misselden, defensaran l’aplicació d’una política de salaris baixos com única via per aconseguir la competitivitat en el comerç internacional, seguit del pervers argument que “si la població disposa de salaris superiors al nivell de subsistència, aquests esdevindran els causants de la reducció en l’esforç laboral.” 

La riquesa extreta de les colònies, no només s’acumularà o es transformarà en els recursos productius que l’economia requereix, sinó que sobretot s’utilitzarà per ser exhibida a través de les arts —arquitectura, pintura i escultura—, les ciències i la cultura. I tot plegat desembocarà en una paradoxa quan les principals monarquies absolutistes —francesa, austríaca, russa o castellana— seran capaces de viure dins dels seus fastuosos palaus, en la més exquisida i refinada opulència, sense importar-los l’escassetat de recursos amb els quals vivien la majoria dels seus súbdits. Tanmateix, aquesta dinàmica estructural s’esmicolarà amb la irrupció del racionalisme il·lustrat dins del pensament europeu, que contribuirà al trencament definitiu de l’statu quo de segles d’excessos monàrquics. El despotisme il·lustrat li atribuirà al monarca la missió de portar el progrés econòmic i el benestar social a tots els seus súbdits, cosa que produirà infinitud de conflictes socials. I en aquest punt, no totes les monarquies europees abordaran el problema de redistribuir la riquesa de la mateixa manera.

Dues solucions per a un mateix problema

Una de les respostes la donarà la Corona de Castella a través de les seves polítiques econòmiques, les quals encara li permetran ostentar una relativa predominança internacional. Malgrat tot, l’extracció massiva de metalls preciosos del “Nou Món” —que li havia permès obcecar-se amb la seva particular idea d’universalització cultural— li havia provocat una miopia i una nul·la adaptabilitat als moviments canviants de l’economia. Per tant, davant el repte de redistribuir la prosperitat entre els seus súbdits, es trobarà atrapada entre un deute gegantí i una societat poc dinàmica que dependrà majoritàriament de les decisions reials i dels recursos que arriben de les colònies. Tot plegat posarà de manifest l’existència d’una piràmide social parasitària que provocarà que un sol camperol —condicionat pel sistema de censos i de furs— estigui obligat a alimentar a trenta no-productors.   

Per tant, l’estratègia que seguirà la Corona de Castella —a través dels ‘validos’ del rei, els famosos duc de Lerma, el comte-duc d’Olivares o el pare Nithard— serà la d’exercir una forta pressió fiscal mitjançant l’increment o creació de nous impostos sobre les fràgils economies camperoles, o sobre les classes urbanes per mitjà de constants pujades de preus i baixades de salaris. Aquest programa econòmic buscarà obtenir els màxims recursos per a continuar sustentant la idea d’Imperi, atès que fins aleshores els havia permès gaudir d’una balança comercial positiva. En contraposició, se situaran la noblesa i el clergat, els quals quedaran totalment exemptes de totes aquestes càrregues fiscals, a part de permetre’ls incrementar el cobrament de les seves rentes. Al capdavall, tot desembocarà en un important empobriment de la societat castellana, amb conseqüències tan desastroses sobre la natalitat i el despoblament de grans territoris de la Meseta, i que no es recuperarà totalment fins a principis del segle XX. I per reblar el clau, la societat serà segrestada pel Tribunal del Santo Oficio de la Inquisición, la qual vetllarà —a través de la censura, la crema de llibres “prohibits” i un integrisme misogin— perquè no germini cap pensament crític que defugi de la línia oficialista. 

Per altra banda, trobem la resposta dels territoris del nord d’Europa —com són la Corona anglesa i les disset Províncies Unides— la qual suposarà introduir amb fermesa les idees il·lustrades dins la societat, la política i l’economia. Mentre Anglaterra acabarà constituint-se en una monarquia parlamentària, a través d’un procés polític que limitarà el poder del monarca i la separació de poders, la unió militar d’Utrecht —constituïda per les disset Províncies Unides— combatrà enèrgicament fins a la Pau de Münster l’ocupació de la Corona de Castella per esdevenir la república de les Províncies Unides del Nord. Ambdós territoris adoptaran una nova mirada sobre el comerç que provocarà la mutació del sistema econòmic i adoptarà una lògica de lliure mercat sense restriccions ni proteccions estatals. La generació de riquesa ja no es farà a través de la sang, sinó que serà per mitjà de l’habilitat que tingui l’individu en l’acumulació de capitals cosa que farà aparèixer la plusvàlua, origen de la nova conflictivitat. I en aquest nou paradigma econòmic, l’Estat ja no hi tindrà cabuda atès que els elements bàsics i irreductibles que impulsaran aquesta nova mentalitat serà —tant per empreses com per individus— sota l’imperatiu econòmic de maximitzar els guanys i minimitzar les pèrdues.

Canvi de paradigma econòmic

La universalitat cultural que havia imperat fins aleshores serà substituïda per nous raonaments basats en “si es pot demostrar que el rendiment econòmic que tota la producció industrial del món ha d’estar concentrada a Madagascar o a les illes Fiji o que tota la població d’Àfrica negra s’ha de traslladar al Nou Món per a treballar en les plantacions de cotó o de la canya de sucre, no existeix cap argument econòmic que pugui aturar aquestes iniciatives.” I d’aquesta manera, el capitalisme imposarà una globalització cada vegada més extensa i arribarà a regions cada vegada més remotes, les quals seran transformades de manera més profunda. 

El món es dividirà en parcel·les productives seguint criteris globals com “no té cap sentit produir plàtans a Noruega perquè la seva producció és molt més barata a Hondures”. Per tant, quan els terratinents argentins només produeixin carn o els grangers australians només esdevinguin experts productors de llana, serà el moment en què hauran abandonat la seva pròpia producció agrícola, ja que els resultarà més beneficiós comprar les produccions cereals per l’autoconsum a l’exterior. D’aquesta manera, aquestes transaccions els permetrà especular i treure més rendiment econòmic a les seves inversions. 

I en aquest sentit, tant Anglaterra com Holanda esdevindran els únics exportadors de capitals i serveis financers a les colònies americanes o asiàtiques amb la finalitat de desestabilitzar els antics imperis —Castella i Portugal— i d’aquesta manera assegurar-se les matèries primeres per a la incipient revolució industrial. Les borses de Londres o Anvers —fundades a finals del XVII— esdevindran les capitals comercials de la nova economia que es basarà sobre les expectatives d’un dinamisme especulatiu, les quals seran participades principalment pels descendents d’aquells jueus sefardites expulsats per la Monarquia Hispànica a finals dels XV.

Des del principi, tant Anglaterra com Holanda van tenir la certesa que per desenvolupar el nou paradigma econòmic calia engegar un procés de concentració de l’activitat econòmica per mitjà de la urbanització de les zones costaneres, cosa que els possibilità l’impuls de la construcció naval i el desenvolupament de manufactures properes als ports. Això els va permetre convertir els seus litorals en espais econòmicament molt dinàmics i potents. Un fet similar succeirà a la costa peninsular mediterrània, la qual passarà a ser un dels territoris amb un creixement econòmic similar al dels territoris del nord d’Europa. Serà aleshores quan Catalunya adquirirà la cohesió territorial sobre les bases d’un sistema urbà estretament entrellaçat amb Barcelona —com a centre comercial i polític— alhora que es desenvoluparà la indústria pels pobles propers —Sants i Sant Martí de Provençals— i l’activitat mercantil es reorientarà cap a l’Atlàntic i l’interior peninsular.

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant la super app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

No és cap secret que el model de producció lineal que hem aplicat fins ara, basat a extraure, produir, consumir i llençar, és del tot insostenible per la vida en el nostre planeta. La indústria ja fa temps que pateix els efectes de l’escassetat de recursos naturals i està incrementant exponencialment la seva inversió en iniciatives d’economia circular.

Seguint el mateix ritme de vida que hem portat fins ara, la humanitat necessita 1,75 Terres l’any. És a dir, estem utilitzant un 75% més de recursos dels quals el nostre planeta pot regenerar. O en altres paraules, fa dècades que consumim més recursos naturals dels que el planeta pot reposar anualment. 

Els darrers cinquanta anys, l’ús mundial de recursos materials gairebé s’ha quadruplicat, superant al creixement de la població. Els humans consumim uns 100.000 milions de tones de matèries primeres l’any, com ara el petroli, el gas i els metalls. Tanmateix, en prou feines en reutilitzem el 9%, només la Unió Europea genera més de 2.100 milions de tones de residus a l’any.

És prou evident que el sistema socioeconòmic actual basat en el consumisme i un model de producció lineal té els dies comptats i només podrà garantir la seva sostenibilitat, tant mediambiental com econòmica, instaurant un sistema d’economia circular. Cal establir un model de producció i consum responsable i més sostenible, de manera que les matèries primeres es mantinguin més temps en els cicles productius i es puguin aprofitar repetitivament, procurant generar molts menys residus.

És necessari un canvi de mentalitat que faciliti una transició cap a un model basat en reduir, reutilitzar i reciclar, en comptes del de produir, fer servir i llençar. Es tracta d’aconseguir un màxim desenvolupament utilitzant els menors recursos possibles i generant els mínims costos a través d’un model d’economia circular.

La indústria es posa les piles

Segons un estudi del Ministeri Federal de Medi Ambient alemany i la consultora Roland Berger, el volum mundial del mercat de l’economia circular va generar 148.000 milions d’euros el 2021 i es preveu un creixement de fins a 263.000 milions d’euros el 2030, la qual cosa suposa un augment del 78%.

Un informe d’ABB recentment publicat sota el títol “Circularidad, no hay tiempo que desperdiciar” revela que a l’Estat espanyol, el 94% de les empreses del sector industrial estan sentint els efectes de l’escassetat de recursos naturals, la qual cosa ha portat al 58% d’elles a augmentar la seva inversió en iniciatives d’economia circular.

Encara que persisteix la percepció que l’adopció de pràctiques de producció circulars comporta costos addicionals, l’estudi apunta que la seva implementació pot resultar en un estalvi significatiu de costos a llarg termini. 

Aquesta reticència al canvi ve donada principalment perquè moltes empreses encara tendeixen a enfocar-se exclusivament en les despeses operatives i de capital inicials, sense tenir en compte que els processos simplificats inherents a aquestes pràctiques incrementen l’eficiència i optimitzen els recursos. Per tant, reduint els residus i les despeses operatives a llarg termini.

Tanmateix, les dades mostren que la majoria de les empreses donen suport a la normativa sobre circularitat i que, malgrat la falta d’un enfocament normalitzat i la lenta adopció d’algunes pràctiques, incrementaran la seva inversió en els pròxims tres anys.

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

Tenint en compte que vivim en un planeta amb recursos finits, el model econòmic actual basat en un creixement il·limitat sembla destinat al col·lapse. Però hi ha una alternativa viable? Estem preparats per assumir les conseqüències d’una reducció deliberada de la producció i del consum? 

El creixement econòmic mundial es va veure esperonat per la revolució industrial i es va disparar a la fi de la Segona Guerra Mundial amb l’eclosió del consumisme. A partir dels anys 50 va començar un ràpid procés de creixement econòmic sense precedents que, tot i les recessions, s’ha mostrat imparable.

El consum d’energia per càpita va seguir un camí paral·lel després d’haver-se mantingut relativament estable durant dècades. I el mateix podem dir sobre l’ús de fertilitzants, consum d’aigua, producció de paper, etc. De la mateixa manera, les emissions de gasos d’efecte hivernacle i la pèrdua de biodiversitat van augmentar exponencialment.

És evident que aquest procés de desenvolupament va lligat a un augment de l’ús de recursos naturals, la contaminació i el canvi climàtic. Per tant, cal plantejar una transformació conscient i planificada de l’estructura econòmica i social per fer-la més sostenible. 

Per a avançar cap aquesta transició ecològica es necessiten pactes que facin possible una reducció dels negocis ambientalment nocius en benefici d’altres més sostenibles i que formin part d’una economia circular. Potser més important, cal un canvi de mentalitat de la societat i, encara més difícil, d’una classe política ara supeditada als interessos corporatius.

Fugint d’una falsa dicotomia

A diferència del creixement econòmic, que es mesura per l’augment del producte interior brut (PIB), el concepte del decreixement econòmic és un moviment social i polític que fomenta la reducció deliberada de la productivitat i el consum i que promou la redistribució de la riquesa per assolir una vida més sostenible i equilibrada.

Els debats sobre l’actitud a prendre enfront del canvi climàtic o el model de creixement econòmic imperant sovint es redueixen a la confrontació entre aquests dos extrems. Per una banda, els partidaris de no canviar res per mantenir l’statu quo, per l’altra, els que ho volen canviar tot per desmantellar el sistema actual i substituir-lo per un model de decreixement. 

Es tracta d’un fals dilema que divideix a la societat i no representa al públic en general. No té per què ser així. Per exemple, d’igual manera que tots podem estar d’acord a dir que és preferible millorar el benestar social en comptes d’empitjorar-lo, o el funcionament de les institucions públiques, o evitar els conflictes bèl·lics, segurament també ens posaríem d’acord si parléssim en termes de creixement sostenible o decreixement de les indústries contaminants. 

Per altra part, no es pot aplicar la mateixa solució en l’àmbit global. El creixement econòmic ve acompanyat de la prosperitat i és molt fàcil i, fins i tot d’hipòcrita, advocar per un model de decreixement econòmic mundial des d’una posició de privilegi envers els països en vies de desenvolupament. Un dilema que no és nou i que ja ha generat tensions quant a les quotes de reducció de gasos d’efecte hivernacle.

De la mateixa manera, un decreixement econòmic imposat requeriria una intervenció estatal i una pèrdua de llibertats sense precedents, almenys en una societat democràtica. Estem preparats per assumir aquest major control governamental després del que s’ha vist amb les protestes dels pagesos en contra d’aquest tipus de mesures que s’han produït al llarg d’Europa? Podem assumir més impostos i més restriccions en el que podem o no podem fer?

No hi ha cap dubte que aquesta transició cap a un model de societat més sostenible és necessària, tanmateix, tant si s’opta per mantenir, incrementar o reduir el creixement econòmic, la solució passarà necessàriament per adoptar un model híbrid que sigui viable i capaç de cohesionar al conjunt de la societat.

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

Els últims PMI de la zona euro mostren unes xifres pitjors de l’esperat i donen suport als arguments a favor d’una retallada de tipus per part del BCE al setembre. El sector privat pràcticament es va estancar al juliol i l’economia alemanya va patir una nova contracció de la producció industrial. 

Passat el daltabaix borsari dels últims dies, les mirades dels inversors se centren en les dades definitives sobre els índexs de gestors de compres (PMI) que diversos països comencen a publicar al llarg d’aquesta setmana i que poden assenyalar una recuperació de l’economia de la zona euro.

Tanmateix, les dades preliminars de l’enquesta feta per S&P Global mostren unes xifres més febles de l’esperat, indicant unes perspectives negatives per als fabricants de l’eurozona. Per una banda, el PMI de fabricació va baixar dels 46,1 punts del juny als 45,3 de juliol. Per l’altra, el PMI de serveis va caure de 52,8 a 51,9 punts. Mentre que el PMI de l’activitat total ha caigut fins als 50,1 punts enfront dels 50,9 de juny. 

Segons S&P Global, les noves comandes van registrar un segon mes consecutiu de descens, mentre que la confiança empresarial va caure a mínims de fa sis mesos, la qual cosa va portar les empreses a interrompre les contractacions iniciades a l’inici de l’any. Cyrus de la Rossa, economista en cap del Hamburg Commercial Bank apuntava que “les dades preliminars de l’enquesta del PMI assenyalen que l’economia del sector privat de la zona euro gairebé s’ha estancat al juliol, a mesura que la recuperació econòmica del bloc de la moneda única ha continuat dissipant-se.”

Dubtes sobre la recuperació de l’eurozona

No hi ha indicis de la recuperació significativa de la zona euro que s’esperava durant el segon semestre de l’any. El subíndex de noves comandes es va quedar en el seu nivell més baix dels darrers tres mesos. Això s’ha traduït en una acceleració del descens de la producció i un augment de les retallades de llocs de treball.

A conseqüència d’això, l’ocupació a la zona euro va experimentar el descens més gran des de desembre de 2023, amb una pèrdua de llocs de treball continuada durant els últims catorze mesos.  Analistes de Commerzbank assenyalaven que “aquestes dades frenen l’esperança d’una recuperació”, mostrant la seva preocupació perquè tot sembla indicar que “aquest rebot sigui més tardà i feble de l’esperat.”

“La creença generalitzada que la recuperació de l’eurozona s’acceleraria significativament en el segon semestre no s’ha materialitzat. A l’inici de l’any, semblava que el sector es recuperaria de la recessió, però els dubtes que van sorgir al juny s’han vist exacerbats per un nou descens al juliol”, explicava de la Rossa.

El problema alemany

Mentre que les dades macroeconòmiques publicades avui mostren que la producció industrial a Alemanya va augmentar un 1,4% en comparació amb el mes anterior, la producció industrial al llarg de l’any va caure en un 4%. Al mateix temps, continuen caient les exportacions, que al juny van baixar un 3,4% intermensual, enfront de la caiguda d’un 3,1% intermensual de maig.

Per altra banda, segons la lectura de S&P, l’índex PMI de juliol va ser 0.3 punts inferior al de juny, quedant-se en 43,2 punts. D’aquesta manera se situa clarament per sota del llindar de 50 punts, que significaria un augment de l’activitat econòmica, i també per sota de 44 punts, que indica una contracció de la producció industrial.

Des de l’Hamburg Commercial Bank, avisen que “aquestes dades il·lustren un problema greu. L’economia alemanya ha patit una nova contracció arrossegada per un dramàtic descens de la producció industrial.”

Si vols descobrir la millor opció per protegir els teus estalvis, entra a Preciosos 11Onze. T’ajudarem a comprar al millor preu el valor refugi per excel·lència: l’or físic.

La intel·ligència artificial (IA) està transformant el món a una velocitat vertiginosa. Empreses, governs i inversors competeixen per posicionar-se en el que sembla el nou motor del creixement global. Però darrere l’eufòria tecnològica, sorgeixen dubtes incòmodes: estem davant d’una revolució estructural o d’una nova bombolla financera? I, sobretot, quin risc representa per als inversors i per al sistema econòmic en el seu conjunt?

La història econòmica és clara. Cada gran innovació ha anat acompanyada d’un cicle similar: entusiasme, inversió massiva, sobrevaloració… i correcció. Va passar amb el ferrocarril al segle XIX, amb les empreses tecnològiques durant la bombolla “puntcom” del 2000 i, més recentment, amb sectors com el de les energies fòssils, on alguns analistes ja alertaven d’una sobrevaloració estructural dels actius. La IA no sembla una excepció.

Segons dades de mercat, les grans tecnològiques han concentrat una part significativa de les pujades borsàries dels últims anys. Empreses amb valoracions multimilionàries que, en molts casos, encara no han demostrat models de negoci rendibles associats a la IA. La pregunta és inevitable: estem pagant pel futur… o inflant-lo?

La narrativa que ho justifica tot

Cada bombolla necessita un relat. I la IA en té un de molt potent. Automatització massiva, augment exponencial de la productivitat, substitució de llocs de treball i nous models econòmics dibuixen un futur disruptiu que sembla justificar qualsevol valoració. Però el problema no és la tecnologia, sinó la seva traducció en expectatives financeres.

Moltes empreses incorporen la paraula “IA” al seu discurs per atraure capital, tal com ja va passar amb “blockchain” o “cripto” fa uns anys. El resultat és una distorsió del mercat, on el valor percebut supera —i sovint molt— el valor real. Aquest fenomen encaixa amb una dinàmica més profunda del sistema econòmic actual, on la proximitat entre poder financer, polític i empresarial pot amplificar tendències especulatives i afavorir determinats actors.

El veritable problema no és que hi hagi una bombolla, sinó que aquesta pugui afectar tot el sistema. Quan grans fons d’inversió, bancs i institucions concentren capital en un mateix sector, el risc deixa de ser individual i esdevé sistèmic. Ja ho vam veure el 2008 amb les hipoteques subprime o amb la possible bombolla del carboni, i amb la IA el patró es podria repetir: concentració d’inversió, dependència de narratives, infraestructures costoses i un possible efecte dominó que, en cas de correcció, podria impactar els mercats financers globals.

L’economia real vs. l’economia especulativa

Hi ha una desconnexió creixent entre l’economia real i els mercats financers. Mentre els salaris lluiten per mantenir el poder adquisitiu i el cost de la vida augmenta, els mercats poden experimentar pujades espectaculars basades en expectatives futures. Aquesta divergència està configurant una economia dual cada cop més evident.

D’una banda, trobem una economia real marcada per la inflació, els impostos elevats i la pèrdua de poder adquisitiu. De l’altra, una economia financera impulsada per narratives i excés de liquiditat, on la IA s’està convertint en un dels principals motors. Però quan la distància entre ambdues és massa gran, la història ens ensenya que l’ajust acaba arribant.

Això no vol dir que la IA no sigui una oportunitat. Ho és, i molt gran. Però cal diferenciar entre tecnologia i inversió: que una innovació transformi el món no implica que totes les empreses vinculades siguin bones apostes. En moments d’eufòria, la gestió del risc esdevé clau: diversificar, entendre els actius i evitar seguir la massa són principis bàsics per protegir el patrimoni, especialment quan els creixements semblen desconnectats dels fonaments.

En aquest context, el paper dels bancs centrals és determinant. Durant anys han injectat grans quantitats de liquiditat, alimentant la inversió en actius de risc i sectors emergents com la IA. Però quan les condicions canvien —amb pujades de tipus d’interès o restriccions monetàries— aquestes inversions poden desinflar-se ràpidament. El que avui sembla una aposta segura, demà pot revelar-se com un actiu clarament sobrevalorat.

Revolució sí, però no a qualsevol preu

La intel·ligència artificial és, sens dubte, una revolució tecnològica. Però això no la fa immune a les dinàmiques clàssiques dels mercats. Confondre innovació amb valor segur és un error recurrent, i sovint costós. La clau no és evitar la IA, sinó entendre-la, analitzar-la i, sobretot, no deixar-se portar per la narrativa dominant.

La història no es repeteix exactament, però rima. I avui, la rima sona familiar. Quan tothom parla del mateix actiu, quan les valoracions es disparen i el relat supera les dades, és moment de prudència. La IA pot ser el futur, però també pot ser la pròxima correcció. La diferència entre guanyar i perdre no estarà en detectar la tecnologia, sinó en entendre el moment. En un entorn cada cop més complex, entendre les dinàmiques del sistema financer és clau per protegir els estalvis i prendre decisions amb criteri. 

11Onze és la comunitat fintech de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució

La bretxa econòmica entre el nord i el sud d’Europa es va amplificar amb la crisi del deute de l’eurozona. Els països més afectats, Portugal, Itàlia, Grècia i Espanya, van ser batejats pejorativament com a «PIGS» pels països del nord que ara veuen com les economies del sud lideren el creixement europeu mentre les seves s’enfonsen.

La crisi financera del 2008 va tenir un impacte devastador a tot el món, especialment en els països del sud d’Europa. L’explosió de la bombolla immobiliària a Espanya, la càrrega del deute a Itàlia, la mala gestió financera a Grècia i els problemes econòmics estructurals a Portugal van comportar mesures d’austeritat dràstiques després de la intervenció de la Troika, el triumvirat format per la Comissió Europea (CE), el Banc Central Europeu (BCE) i el Fons Monetari Internacional (FMI).

Aquests països eren coneguts com els ‘PIGS’ (porcs en anglès), un terme pejoratiu que feien servir  els països nord-europeus a l’hora de criticar la gestió del deute i del dèficit per part dels països del sud. Més tard van afegir Irlanda al grup d’indesitjables, tot i que el cas de Grècia en va ser el més destacat perquè comptava amb un dels nivells de deute més elevats.

La resposta de la UE va ser aprovar plans d’un “rescat” econòmic que va venir acompanyat de draconianes mesures d’austeritat que rescataven sobretot bancs alemanys i britànics a costa de condemnar a pagar aquest deute a generacions de les poblacions dels països suposadament rescatats. Evidentment, aquestes mesures van ser extremadament impopulars i van provocar una onada de protestes socials de sobres conegudes per l’executiva de l’FMI.

Liderant el creixement econòmic 

Una dècada i mitja després d’aquesta desfeta financera, l’escenari econòmic europeu ha donat una volta de 180 graus. Tot i que els «PIGS» continuen treballant per anar sortint de la perifèria econòmica de la UE, s’han convertit en el seu nou motor de creixement, mentre els països del nord en són el llastre.

Durant els últims dotze mesos l’eurozona ha esquivat una recessió tècnica de miracle, tanmateix, Espanya i la resta dels PIGS han aconseguit liderar el creixement econòmic i ser els principals responsables que no es produís aquesta recessió tècnica.

És veritat que les reformes estructurals implementades en la indústria, en el mercat laboral i en el sector financer, juntament amb avanços en la unitat monetària i fiscal, van contribuir a millorar la competitivitat dels països del sud, però la recuperació i lideratge econòmic dels últims anys han estat influïts per altres factors.

El millor rendiment de les economies de l’Europa meridional en relació amb la resta de la UE pot explicar-se per l’evolució del sector energètic i el turisme, en particular per la manera en què aquests sectors s’han vist afectats per la guerra d’Ucraïna i la pandèmia sanitària. El pes més gran del sector turístic en els països del sud s’han fet notar, així com la seva menor dependència en el gas rus comparat amb altres països com Alemanya, que s’ha vist colpejada per una forta crisi industrial autoimposada amb les sancions a Rússia.

Al marge d’aquesta recent resurrecció econòmica dels països del sud d’Europa, queda per veure si seran capaços crear un model econòmic més sostenible i menys depenent del turisme, controlar el deute públic i millorar la seva productivitat. En qualsevol cas, sembla que últimament ser un «pig» no és tan mala cosa.

Si vols descobrir la millor opció per protegir els teus estalvis, entra a Preciosos 11Onze. T’ajudarem a comprar al millor preu el valor refugi per excel·lència: l’or físic.

Els bancs centrals de tot el món han estat comprant quantitats rècord d’or des de principis de 2022. El ritme i la regularitat amb què aquestes entitats financeres estatals estan acumulant or no té precedents. Què hi ha al darrere d’aquesta nova febre de l’or?

No és cap secret que l’or és un actiu refugi estratègic que exerceix un paper clau en la diversificació de les carteres d’inversió. Al llarg de la història s’ha consolidat com el dipòsit de valor per excel·lència precisament perquè manté o augmenta el seu preu durant períodes d’incertesa econòmica.

Dit això, en els darrers anys, i especialment des del 2022, el preu i la demanda d’or han assolit màxims històrics i no donen senyals de decaure. Aquesta tendència a l’alça s’ha vist impulsada per l’acumulació d’or per part dels bancs centrals, que han estat comprant quantitats rècord del metall daurat i el continuen acaparant a un ritme frenètic. 

Segons dades del Consell Mundial de l’Or (WGC), durant el primer trimestre d’aquest any els bancs centrals van afegir 290 tones a les seves reserves, un 1% més interanual i un 69% més que la mitjana trimestral dels darrers cinc anys. Es tracta de l’inici d’any més fort de la sèrie històrica del WGC, que es remunta a l’any 2000.

De venedors nets a compradors nets

Després del desmantellament del patró or durant la dècada dels 70, segons el qual el valor de les divises està sostingut per la seva convertibilitat a l’or, aquest metall preciós va perdre gran part de l’interès dels bancs centrals i el seu lloc en el centre del sistema monetari internacional.

Cinquanta anys més tard, la crisi financera global del 2008 va significar un canvi de paradigma quant a la percepció de l’or com a valor refugi per part d’aquestes institucions financeres estatals. L’eclosió del “quantitative easing” (QE) o expansió quantitativa que té com a objectiu augmentar l’oferta de diners a través d’establir tipus d’interès més baixos, essencialment una política monetària d’imprimir més diners, va preocupar als bancs centrals que tenien grans quantitats de reserves en dòlars i bons del tresor. 

En aquest context, diversificar les seves reserves amb la compra d’or era una obvietat, convertint-los en compradors nets des de 2009 després de dècades de ser-ne venedors. Així i tot, aquest ressorgiment en l’interès per l’acumulació d’or s’ha vist accelerat significativament en els darrers tres anys

Riscos geopolítics en un món multipolar

L’or ofereix una alternativa estable a les polítiques monetàries expansives han alimentat la creixent desconfiança en les divises fiduciàries i que han devaluat el seu preu, però també és un actiu clau pels països que busquen reduir la seva dependència del dòlar nord-americà mitjançant el procés de desdolarització. 

Es tracta d’una tendència que està guanyant força degut a la militarització del dòlar i del sistema monetari internacional a través de les sancions econòmiques imposades pels Estats Units a qualsevol país que representi una amenaça a la seva hegemonia. Aquesta estratègia de desdolarització és particularment evident en països com Rússia i la Xina, que han augmentat significativament les seves reserves d’or en els últims anys, especialment d’ençà que els EUA i els seus estats clientelars a la UE congelessin més de 300.000 milions d’euros en actius del banc central rus.

L’augment de les reserves d’or també reflecteix canvis en l’equilibri de poder econòmic global. A mesura que les economies emergents guanyen pes en l’escena internacional, estan buscant maneres de consolidar la seva posició i estabilitzar les seves divises davant de la inestabilitat dels mercats o, com va ser el cas de Rússia, on la convertibilitat temporal del ruble a l’or a un preu fix va esdevenir una eina clau per recuperar i estabilitzar el valor del ruble després de la caiguda experimentada per les sancions.

És evident que les conseqüències d’aquestes tensions geopolítiques i unes polítiques monetàries que alimenten un deute desbocat i devaluen les divises poden ser desastroses per a l’economia global. Per tant, no és d’estranyar que els bancs centrals i molts inversors considerin l’or com a l’única alternativa segura per protegir el seu capital.

Si vols descobrir la millor opció per protegir els teus estalvis, entra a Preciosos 11Onze. T’ajudarem a comprar al millor preu el valor refugi per excel·lència: l’or físic.