Bail-in: estan segurs els meus estalvis?

Els múltiples rescats bancaris que van tenir lloc durant la crisi financera del 2008 ens van familiaritzar amb el concepte del “bailout”, un mecanisme segons el qual un govern utilitza diners públics per rescatar entitats financeres. Tanmateix, hi ha una altra opció menys coneguda on els accionistes, creditors i dipositants es poden fer càrrec de les pèrdues de l’entitat.

La gran banca s’ha acostumat a jugar a la ruleta russa amb diners que no són seus. Si el negoci va bé, es queda els beneficis, mentre que si va malament se socialitzen les pèrdues a càrrec del contribuent. Es tracta d’un fenomen globalitzat que s’ha anat repetint al llarg del temps i es va fer evident amb els múltiples rescats bancaris i reestructuració del sector financer que van tenir lloc durant la crisi financera del 2008.

Així doncs, per a evitar el col·lapse del sistema bancari, la primera opció a molts països va ser rescatar entitats en dificultats mitjançant un bailout, o dit d’altra manera, amb els diners dels contribuents, els quals es feien càrrec dels números vermells causats per la irresponsable gestió financera dels equips directius de les entitats en fallida.

En el cas d’Espanya, els principals organismes internacionals estimen els costos del rescat bancari en el 6% del PIB. Es van injectar més de 64.000 milions d’euros en diners públics als bancs, gran part dels quals ja es donen per perduts després que els bancs només n’hagin retornat una quantitat ínfima als contribuents.

Rescat extern vs. recapitalització interna

Els dos models bàsics de rescats utilitzats actualment pel sistema financer són el bailout o rescat extern i el bail-in o recapitalització interna. Mentre que en un bailout l’estat, és a dir, la ciutadania en el seu conjunt, assumeix el cost de la recapitalització, en el cas d’un bail-in les pèrdues les assumeixen els accionistes, creditors i, en última instància, alguns dels dipositants, com va passar a Xipre el 2013. El concepte de la recapitalització interna es basa en la noció que si el banc necessita un reequilibri patrimonial, en primer lloc, haurà d’utilitzar el capital propi.

A la Unió Europea, des de gener de 2016, va entrar en vigor la normativa del sistema de rescat bail-in. Segons aquest mecanisme de resolució, els accionistes reben el primer cop com a propietaris de l’entitat. Si això no és suficient per a estabilitzar el banc, els creditors subordinats se’n fan càrrec. Els següents en la llista són els titulars de bons sèniors i, finalment, els dipositants no assegurats, és a dir, els que tenen més de 100.000 euros en els seus comptes, amb preferència dels dipòsits de grans empreses sobre els de famílies i pimes, mentre que els petits dipositants queden lliures d’afectació.

Per tant, es tracta d’un mecanisme pensat per reduir al mínim la possibilitat que els costos de la resolució d’una entitat inviable siguin assumits pels contribuents, al mateix temps que es garanteix que les entitats d’envergadura sistèmica siguin objecte de resolució sense posar en perill l’estabilitat financera.

En cas de bail-in o fallida, el banc o l’Estat es poden quedar els meus estalvis?

Sí, si tens més de 100.000 €. Si tens menys de 100.000 € quedaràs fora del bail-in i estaràs cobert pel Fons de Garantia de Dipòsits en cas de fallida. Aquest organisme garanteix la devolució dels diners de comptes d’estalvi, comptes corrents i dipòsits a termini fix. 

Recordem que el FGD garanteix 100.000 euros per dipositant i entitat. Per tant, per assegurar quantitats més elevades, convé tenir el capital repartit entre diferents entitats, sense sobrepassar en cap d’elles els 100.000 euros. Alternativament, si un compte amb 200.000 euros està a nom de dues persones, cadascuna d’elles tindria 100.000 euros assegurats.

Una altra opció és obrir un compte corrent en una fintech com 11Onze, que opera a través d’una Electronic Money Institution (EMI) i que, per llei, té l’obligació d’assegurar el 100% dels dipòsits dels seus clients en cas de fallida, independentment de l’import.

Hi ha algun exemple real de bail-in?

A Espanya, el 7 de juny de 2017, el Banco Popular va ser el primer banc espanyol rescatat mitjançant un bail-in sota el nou marc de la Unió Europea per a la resolució bancària. Els accionistes i tenidors de deute subordinat van perdre la seva inversió, i el banc va ser venut per un euro a Banco Santander, evitant així l’ús de diners públics. En aquest cas, els dipositants, encara que tinguessin més de 100.000 euros en estalvis, no van perdre els seus diners.

El rescat bancari que es va produir a Grècia el 2012 va comportar la liquidació del Laiki Bank i la reestructuració del Bank of Cyprus a través d’un bail-in. En aquest cas, els clients que tenien fins a 100.000 euros estalviats no van perdre els seus diners, però els grans dipositants van perdre una gran part dels seus estalvis o, en alguns casos, aquests diners van ser reconvertits en accions.

Si vols descobrir la millor opció per protegir els teus estalvis, entra a Preciosos 11Onze o fes un repàs als productes que 11Onze Recomana en el nostre Marketplace.

El monitoratge de la nostra conducció ja és ineludible, els cotxes connectats s’han convertit en telèfons intel·ligents amb rodes i són una oportunitat de negoci addicional per a totes les marques, des de poder oferir equipament opcional via subscripcions fins a la venda a tercers de les dades generades per milions de clients. Ens ha de preocupar aquesta nova pèrdua de privacitat?

Amb l’avanç de la tecnologia, els cotxes connectats a internet s’estan convertint en una realitat cada vegada més present en les nostres vides. Els fabricants de cotxes argumenten que aquests vehicles sense botons físics, amb pantalles gegants i farcits de càmeres i sensors que monitoritzen el nostre comportament ofereixen una experiència de conducció més “segura” i còmoda.  

Aquesta capacitat per comunicar-se amb altres vehicles, dispositius i serveis a través d’internet també obre noves oportunitats de negoci per a les marques. Alguns fabricants de cotxes ja han posat a prova la paciència dels seus clients amb models de subscripció mensual per seients calefactables, mentre d’altres ofereixen més potencia a canvi d’una subscripció anual o es pantaixen cobrar una subscripció per les opcions més populars.

A més, gràcies a aquesta interconnexió els vehicles poden recopilar i transmetre dades en temps real sobre els hàbits de conducció, la ubicació i l’estat del vehicle, que ofereixen un potencial d’ingressos addicionals per a les marques disposades a vendre aquesta informació, la qual cosa pot suposar una amenaça per al dret a la privacitat dels usuaris. 

De la teoria a la realitat

Un informe elaborat per la fundació Mozilla alertava que els cotxes connectats són “terribles en concepte de privacitat i seguretat” i destacava que 25 de les marques de cotxes més conegudes recopilen sense consentiment un gran nombre de dades dels seus usuaris, no sols relacionades estrictament amb la conducció, com el seu lloc de residència o les seves destinacions habituals, sinó també d’altres molt més sensibles, com a expressions facials, estat de salut i informació genètica o sobre la seva vida sexual, tot això mitjançant dispositius connectats, micròfons i càmeres.

Segons l’estudi, un 84% de les marques analitzades comparteixen o venen les dades dels propietaris i un 92% atorga als conductors poc o cap control sobre les seves dades personals. Tot i que totes les marques suspenen en el tractament de dades, Tesla obté el pitjor resultat, mentre que Renault, Dacia i BMW, respectivament, tenen menys mala puntuació.

Alguns van qualificar aquest informe d’alarmista, tanmateix, pocs mesos després, el New York Times informava que algunes marques ja estan compartint dades dels hàbits de conducció dels seus clients amb les asseguradores i que als “mals conductors” ja els havien apujat les pòlisses fins a un 21%, sense haver tingut cap accident.

Kenn Dahl, un informàtic de Seattle, als Estats Units, que condueix un Chevrolet Bolt elèctric, va aconseguir un informe de LexisNexis, una agència de dades amb seu a Nova York que treballa amb asseguradores, on s’havien registrat les 640 vegades que ell o la seva dona havien agafat el cotxe en els últims sis mesos, amb tot luxe de detalls, com l’hora d’inici i fi del trajecte, les distàncies recorregudes, i totes les vegades que va passar de 130 km/h, o quan va fer frenades brusques o fortes acceleracions.

Totes aquestes dades es van recopilar i, sobretot, es van vendre sense que el Sr. Dahl ho sabés. En aquest cas es van vendre a companyies d’assegurances, però de la mateixa manera es podien haver venut a altres empreses de qualsevol àmbit.

Estem protegits per la legislació europea?

La normativa europea sobre el tractament de les dades personals aplicada als cotxes connectats es basa en el Reglament General de Protecció de Dades (RGPD) i en la Directiva ePrivacy, que estableixen els principis i drets que han de respectar-se en el tractament de les dades personals. 

Entre altres obligacions, les empreses responsables del tractament de dades han d’informar els interessats sobre l’ús de les seves dades, obtenir el seu consentiment quan sigui necessari, garantir la seguretat i confidencialitat de les dades, minimitzar la quantitat i el temps de conservació de les dades i permetre l’exercici dels drets d’accés, rectificació, supressió, limitació, oposició i portabilitat.

Bàsicament, la mateixa normativa que ja s’aplica quant al tractament de dades i privacitat dels dispositius mòbils com ara els telèfons intel·ligents. Dit això, no és cap secret que feta la norma, feta la trampa, per la qual cosa els experts sempre recomanen revisar minuciosament els termes i condicions i només facilitar les dades o acceptar funcionalitats que realment aportin un valor real, cosa a la qual estem acostumats quan fem servir el mòbil, però que fins fa poc era impensable haver de tenir en compte cada vegada que engeguem el “nostre” cotxe.

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

El món no està abandonant el dòlar de cop, però cada vegada més països intenten reduir la seva dependència d’un sistema financer dominat pels Estats Units.

Durant dècades, el dòlar nord-americà ha estat molt més que una moneda. Ha estat el centre de gravetat del comerç mundial, de les reserves dels bancs centrals i del sistema financer internacional. Però alguna cosa està canviant. Lentament. Silenciosament. I, probablement, de manera irreversible.

Mentre els titulars continuen parlant de guerres, sancions i tensions geopolítiques, sota la superfície s’està produint un moviment molt més profund: la fragmentació del sistema monetari global construït després de la Segona Guerra Mundial. La utilització creixent del dòlar com a eina de pressió geopolítica ha provocat que moltes potències comencin a buscar alternatives per protegir les seves economies i reduir vulnerabilitats.

No es tracta encara de la fi del dòlar. Però sí del començament d’un nou escenari on països com la Xina, Rússia o l’Índia impulsen acords comercials en monedes locals, reforcen sistemes de pagament alternatius i acumulen reserves d’or a un ritme molt elevat. Paral·lelament, els bancs centrals desenvolupen infraestructures digitals monetàries que podrien redefinir el funcionament del sistema financer global durant les pròximes dècades.

Bretton Woods: l’origen del domini global del dòlar

Per entendre què està passant avui, cal tornar al 1944. Amb Europa devastada per la guerra i els Estats Units convertits en la gran potència industrial i financera del planeta, els Acords de Bretton Woods van establir un nou ordre monetari internacional.

El sistema era aparentment simple: el dòlar quedava vinculat a l’or i la resta de monedes es vinculaven al dòlar. A la pràctica, això convertia els Estats Units en l’àrbitre financer mundial. Tanmateix, el sistema va començar a esquerdar-se quan Washington va imprimir més diners dels que podia avalar amb reserves d’or. L’any 1971, Richard Nixon va suspendre la convertibilitat del dòlar en or, enterrant definitivament el patró or. A partir d’aquell moment, el dòlar deixava d’estar recolzat per un actiu físic i passava a sostenir-se sobre una altra cosa: confiança i poder geopolític.

El petrodòlar: la gran clau del sistema

La gran jugada va arribar poc després. Durant els anys setanta, els Estats Units van consolidar acords amb l’Aràbia Saudita i altres països exportadors de petroli perquè el cru mundial es vengués exclusivament en dòlars. Naixia així el sistema del petrodòlar.

La conseqüència era enorme. Qualsevol país que necessités petroli —és a dir, pràcticament tothom— havia d’aconseguir abans dòlars. Això generava una demanda global artificial de moneda nord-americana i permetia als EUA finançar dèficits gegantins amb una facilitat impossible per a qualsevol altre país. El dòlar es convertia així en moneda comercial, reserva internacional, refugi financer i eina de poder geopolític.

Però aquest privilegi també va generar tensions. Durant dècades, el sistema va funcionar perquè no existia una alternativa real. Tanmateix, la utilització creixent de sancions, bloquejos financers i restriccions comercials ha provocat que moltes potències comencin a veure el dòlar com una vulnerabilitat estratègica. Quan un país pot quedar expulsat del sistema SWIFT, veure congelades les seves reserves o perdre accés al comerç internacional per una decisió política de Washington, la dependència del dòlar deixa de ser només econòmica i passa a ser geopolítica. És aquí on comença la desdolarització.

Rússia, la Xina i els BRICS acceleren el canvi

La invasió d’Ucraïna i les sancions contra Rússia van actuar com un accelerador històric. Molts països van entendre que si les reserves en dòlars podien ser congelades, potser no eren tan segures com semblava. Des de llavors, Rússia i la Xina han incrementat el comerç bilateral en yuan i rubles, l’Índia compra petroli fora del circuit tradicional del dòlar, els BRICS impulsen sistemes alternatius de pagament i diversos països exploren monedes digitals pròpies per reduir la dependència del sistema occidental.

No és casualitat que els bancs centrals estiguin acumulant or a un ritme molt elevat. L’or continua sent un dels pocs actius monetaris sense risc de contrapart. No depèn de cap govern, no es pot sancionar fàcilment i manté valor fora del sistema financer tradicional. Quan els bancs centrals compren or massivament, no ho fan per romanticisme històric. Ho fan perquè busquen protecció.

Aquest moviment no només passa en les reserves, també en les infraestructures de pagament. Paral·lelament, els bancs centrals treballen des de fa anys en monedes digitals pròpies (CBDC). Oficialment, es presenten com una eina per modernitzar els pagaments i augmentar l’eficiència del sistema financer. Però també representen una nova arquitectura monetària amb un potencial de control sense precedents: permeten rastrejar moviments financers, limitar usos del capital, aplicar polítiques monetàries de manera directa i augmentar la capacitat de supervisió dels estats. Per això la gran pregunta no és només quin sistema substituirà l’actual, sinó quin grau de llibertat financera conservaran els ciutadans dins aquest nou model.

La desdolarització no serà un col·lapse, sinó una transició

Els discursos més apocalíptics anuncien constantment la caiguda imminent del dòlar. Però la realitat probablement serà més lenta i complexa. Els Estats Units continuen sent la principal potència financera del planeta, el dòlar encara representa una part central de les reserves globals i cap moneda té avui la capacitat real de substituir-lo completament.

Però això no significa que el sistema sigui immutable. Els grans canvis monetaris acostumen a produir-se gradualment, fins que una crisi accelera processos que feia anys que s’estaven gestant. El món no està destruint el dòlar de manera sobtada: està construint alternatives per no dependre exclusivament d’ell. Potser el veritable canvi no serà veure desaparèixer el dòlar, sinó veure com deixa de ser imprescindible.

La gran incògnita és què vindrà després: un sistema multipolar amb diverses monedes regionals, un augment del paper de l’or, monedes digitals controlades pels bancs centrals o un sistema híbrid on conviuran totes aquestes eines. Encara és aviat per saber-ho, però hi ha una cosa clara: la desdolarització ja no és una teoria marginal. 

És un procés real que està redefinint l’equilibri econòmic global. I com passa sempre en les grans transicions històriques, el cost no el pagaran només els qui dissenyen el sistema, sinó sobretot els ciutadans que hi viuen dins. Per això, per a la comunitat 11Onze, entendre aquests canvis no és alarmisme: és cultura financera, és protecció patrimonial i és sobirania personal. Qui entén el sistema, pot preparar-se millor. Qui no l’entén, només en pateix les conseqüències.

Protegir els estalvis amb or físic ha estat una de les principals aportacions d’11Onze a la seva comunitat i, ara, s’amplia el ventall de productes. Per això, davant de la volatilitat, de l’encara alta inflació i de la crisi de confiança creixent en el sistema bancari, l’or torna a reforçar-se com a valor refugi. Descobreix l’Or Llavor a Preciosos 11Onze.

Des d’11Onze fa temps que avisem que el preu de l’or continuarà pujant i que és una gran eina per protegir els nostres estalvis. Per això vam posar en marxa Preciosos 11Onze el febrer de 2022 i, des d’aleshores, informem puntualment del mercat de l’or. Ara les previsions es confirmen, l’or continua batent rècords i ja en parlen els mitjans generalistes.

TV3 explica com molts establiments de compravenda d’or estan duplicant o triplicant les seves operacions gràcies al fet que ofereixen la possibilitat d’acceptar joies d’or antigues com a part del pagament. D’aquesta manera ajuden a contrarestar la pujada dels preus de l’or.

L’or, en màxims: puja la revenda de joies antigues i es compren peces de menys quirats

“Segons els analistes, la febre de l’or encara té recorregut. Creix la inversió especulativa i també l’interès dels particulars per comprar or per internet. Fins i tot alguns supermercats nord-americans, com la cadena Costco, ja venen lingots d’or, amb varietat de preus per a totes les butxaques.”

La Vanguardia informa de com els conflictes armat a Ucraïna i Palestina han esperonat les compres d’or dels bancs centrals de Rússia, Xina i Turquia han disparat el preu del metall d’aurat fins a rècords històrics.

L’or puja un 25% des dels atemptats de Hamàs i bat un rècord històric

“Si el temps és or, l’or viu un dels millors temps. El metall groc fa diversos dies seguits que encadena rècords històrics. Després de nou guanys mensuals consecutius, voreja 2.300 dòlars l’unça, una xifra mai vista.”

El Periódico es fa ressò del nou màxim històric del preu de l’or i apunta que els analistes atribueixen la pujada de preu a la possibilitat d’una baixada dels tipus d’interès i a la continuïtat de les compres per part dels bancs centrals.

L’or torna a màxims històrics i s’acosta als 2.300 dòlars per unça

“El metall preciós continua així amb el seu ‘ral·li’ alcista de les últimes jornades: el preu del metall daurat puja un 0,40% aquest dimecres i es revaloritza enguany un 10,60% i en els últims dotze mesos 12,50%, segons dades de Bloomberg.”

On Economia, el diari econòmic d’El Nacional, apunta que el boom d’aquest metall preciós als mercats internacionals ha provocat les reserves d’or del Banc d’Espanya hagin augmentat de valor en un 33% des de l’octubre.

El ral·li de l’or fa ‘guanyar’ el Banc d’Espanya 5.080 milions en 6 mesos

“Unes pujades que han permès que les reserves d’or del banc central espanyol s’hagin revalorat 5.080 milions d’euros des d’octubre, en percentatge, un 33% que, analitzat, l’ha rendit un 65%.”

L’Ara analitza els motius que hi ha al darrere de la pujada meteòrica de l’or en els últims cinc anys, en els quals s’ha revaloritzat un 80%, i un 10% en tan sols el darrer mes.

La nova febre de l’or: la forta demanda dels bancs centrals dispara el preu del metall preciós

“La situació d’incertesa econòmica, amb la forta inflació dels últims anys i l’espera d’una rebaixa de tipus, també impulsa el preu de l’or. Tenir or et protegeix de la inflació, perquè manté una certa estabilitat. Per tant, com més incertesa, més augmenta el preu de l’or”, apunta Casanovas.

Si vols descobrir la millor opció per protegir els teus estalvis, entra a Preciosos 11Onze. T’ajudarem a comprar al millor preu el valor refugi per excel·lència: l’or físic.

El segle XV, Catalunya va començar amb el Compromís de Casp, una assemblea de notables convocada amb l’únic objectiu d’escollir el següent rei de la Corona catalanoaragonesa. La mort de Martí l’Humà sense descendència legítima i sense haver nomenat oficialment successor al candidat natural Jaume d’Urgell, va donar molta força a la candidatura de Ferran d’Antequera, regent de Castella. I tot plegat, quina relació existeix amb el descobriment d’Amèrica?    

Al final del segle XIII, va cessar abruptament el procés expansiu que de manera sostinguda havia afectat tot Europa durant els dos segles anteriors. Era el primer símptoma de l’esgotament del sistema feudal. Des d’aleshores, les grans fams i epidèmies dels segles XIV i XV, posarien en evidència els forts desequilibris d’un sistema ja obsolet. 

La crisi generalitzada del feudalisme va afectar totes les estructures materials, socials i mentals. Fams i epidèmies determinaren reajustaments dels sistemes d’explotació agraris, el caràcter contradictori dels quals va fomentar les lluites camperoles i les reaccions senyorials, típiques del període. Les ciutats, beneficiades al començament pel fluix migratori camperol, es veieren commogudes per les tendències immobilistes de les oligarquies i els programes democratitzadors d’amplis sectors socials urbans.

Les monarquies europees es van trobar atrapades en aquest context de conflicte. La seva autonomia d’acció els exigia un drenatge més eficaç de recursos, que superés la vella malla de drets feudals, de gestió complexa i de rendiments incerts, encara que clarament insuficients. El concepte, tantes vegades repetit, que el rei “deu viure de lo seu” va constituir un hàbil estratagema per a limitar la monarquia, sostraient-li el control dels recursos financers.

La desigual textura econòmica i social dels països que componien la Corona catalanoaragonesa va determinar cronologies i desenvolupaments específics de la crisi. L’any 1333, “lo mal any primer”, va romandre com a símbol de la crisi agrària catalana, situació extensible a Mallorca; però Aragó, i també València, experimentaren greus dificultats arran de la crisi de les Unions (1347-48) i de la Guerra dels Dos Peres (1356-75). La diversitat social i institucional de la Corona va imposar continguts diferenciats a la crisi: el problema de remença fou una qüestió específica de Catalunya; a Mallorca, el camperolat era de condició lliure; i a Aragó i València, els mudèjars van constituir la massa dels treballadors en condicions de servitud rigorosa. Per això mateix, a Catalunya es va lluitar per l’adquisició de drets econòmics i jurídics. A Mallorca, els forans van combatre, al so de “qui deu que pac”, contra la corrupció administrativa generada pel deute públic i l’administració dels impostos. I a Aragó i València, no hi hagué lluites camperoles, exceptuant anècdotes aïllades, durant els segles XIV i XV.

El marc politicoinstitucional de la Corona catalanoaragonesa

La unió dinàstica d’Aragó i Catalunya, el 1137, determinà l’estructura politicoadministrativa de la Corona. Tant Aragó com Catalunya s’incorporaren, en aquella data, com a entitats que mantenien íntegres les seves disparitats econòmiques, fiscals i institucionals. Es tractava d’una confederació. Les conquestes de Mallorca i València, al segle XIII, no quedaren com a prolongacions de Catalunya o d’Aragó, sinó que ambdues entitats se sumaren a la Corona en qualitat de regnes dotats d’autonomia interna. Sicília, Sardenya i Nàpols, també amb el títol de regnes, s’incorporaren posteriorment a aquesta peculiar estructura. 

Darrere d’aquesta façana institucional, tanmateix, Catalunya va exercir la direcció durant bona part del segle XIV. El disseny de l’expansió mediterrània fou obra seva. Mallorca, poblada aclaparadorament per catalans, fou en alguns aspectes una prolongació del Principat; sense corts privatives, quan acudia a les convocatòries generals els seus representants se sumaven a la representació catalana, encara que esporàdicament fes valer la seva condició de regne separat. Durant el segle XV, València va assumir el paper econòmic de Catalunya, però no el lideratge que aquesta havia tingut dins la confederació.

L’estructura federativa de la Corona i les diferents circumstàncies de la incorporació de territoris determinaren la desigual intensitat de l’acció monàrquica en cada regne. Resulta evident la distinció entre els territoris units mitjançant pacte dinàstic, Aragó i Catalunya, i els territoris conquerits, València i les illes Balears. En aquests darrers, per norma general, la monarquia operà amb menys contribucions. Ni Mallorca ni València no van conèixer figures equiparables la justícia d’Aragó o a la Diputació del General de Catalunya. A Mallorca i València el rei va arribar a designar els càrrecs rectors dels municipis i els components de les assemblees per assegurar-se la continuïtat del drenatge econòmic. Per aquestes raons, Mallorca es doblegà a les demandes financeres de la monarquia, a la segona meitat del segle XIV, fins al límit de les seves possibilitats. Durant el segle XV, València en va prendre el relleu; la seva contribució a les empreses d’Alfons el Magnànim i, sobretot, de Ferran el Catòlic, va portar el municipi vora la fallida.

Malgrat l’eficàcia desigual de la monarquia en la captació de recursos, l’acció de la Corona en el terreny legislatiu, judicial i financer estigué sotmesa a control. Fou la teoria del pactisme. El principi va ser enunciat clarament per Francesc Eiximenis, que va assenyalar que tota autoritat emanava de la comunitat, ja que aquella no era sinó la síntesi de l’exercici de la llei que, a la vegada, era el conjunt de costums. El poder reial provenia d’un contracte tàcit entre el monarca i el poble, i ambdós s’obligaven al compliment de la llei. El sistema operava, a la pràctica, de manera que el rei no era proclamat fins després d’haver jurat els furs o constitucions. Tampoc no podia establir o abolir disposicions generals sense el coneixement i consentiment de les corts. L’aplicació i administració de la llei, és a dir, la justícia, estava limitada per la trama de jurisdiccions feudals de vell encuny, pel seguiment realitzat per les corts, i per institucions com ara la justícia d’Aragó.

En tot cas, la gestió executiva dels monarques quedava particularment limitada per l’escassetat de recursos ordinaris a la seva disposició. Com a tota monarquia feudal, el rei disposava d’un patrimoni privat, format per monopolis, drets sobre l’activitat agrària i comercial, taxes judicials i altres ingressos aleatoris. Les creixents necessitats econòmiques conduïren a una millora de la gestió i coordinació financeres, amb la creació del mestre racional al final del segle XIII. Però el sistema, malgrat les seves virtualitats, va mostrar aviat que era limitat. El disseny d’una política imperialista a la Mediterrània, durament combatuda per Gènova, exigí esforços financers colossals amb relació a les possibilitats que oferia el patrimoni reial. Aquest patrimoni estava adaptat a circumstàncies històriques superades, perquè tenia una base agrària que el feia poc adaptable. Però la seva magnitud permetia certs marges de maniobra, tot i que sempre perillosos, com a garantia de préstecs hipotecaris i hipoteques i, en darrera instància, la venda de drets i jurisdiccions.

Els Trastàmara arriben a la Corona catalanoaragonesa

Juntament amb el tractat de Corbeil (1259), que va comportar la renúncia al predomini català al sud de França, possiblement el Compromís de Casp ha estat el segon gran tema objecte de polèmica per la historiografia catalana.

Després de la mort de Martí el Jove, el 1409, Martí l’Humà posà en marxa diverses iniciatives successives: el seu matrimoni amb Margarida de Prades i el nomenament de Jaume d’Urgell com a governador i lloctinent general, càrrec reservat generalment als hereus. Cap no donà resultat. Ni el rei obtingué la successió desitjada, ni Jaume d’Urgell va saber assegurar-la-hi des del seu càrrec de privilegi. Pocs mesos abans de la seva mort, el rei intentà encara una nova fórmula, que consistia a reunir una assemblea de notables per assessorar-lo en el tema de la successió. L’assemblea no arribà a reunir-se a causa de la mort del monarca al final del 1410. La qüestió successòria quedà, doncs, oberta. 

Després d’un dramàtic interregne, la primavera de 1412 es reuniren a la vila aragonesa de Casp els representants dels parlaments català, valencià i aragonès per escollir, entre els quatre candidats —Ferran d’Antequera, Jaume d’Urgell, Alfons de Gandia i Frederic de Luna—, el nou rei de la Confederació. A instàncies dels aragonesos i recolzats per l’exèrcit castellà, els mallorquins havien quedat exclosos de l’elecció amb la clara intenció d’impedir un possible empat. Per tant, transcorreguts tres mesos de deliberació, els representants van triar en Ferran d’Antequera, cosa que suposava per primera vegada l’entronització d’una dinastia castellana —els Trastàmara— per a governar la Corona catalanoaragonesa.

L’esclat de la revolta urgellista

De fet, la candidatura Trastàmara a la Corona catalanoaragonesa ja havia estat planejada per Enric III de Castella —pare d’en Ferran—, però les seves ambicions sempre havien topat amb l’oposició de la noblesa i la societat catalana, en general. Una situació que el controvertit Compromís de Casp va aconseguir capgirar, trasbalsant violentament Catalunya.

La negativa de no acceptar la resolució de Casp va conduir a bona part de la societat catalana a enfrontar-se obertament contra el nou rei Ferran. D’aquesta manera, esclataren infinitat de revoltes —fonamentades per les més que evidents argúcies castellanes emprades en l’elecció— les quals foren encapçalades pel mateix comte d’Urgell. Per aquest motiu, la revolta (1412-1414) enfrontà els partidaris de la causa urgellista contra les tropes Trastàmara, i va derivar en violents enfrontaments. Després de quasi dos anys de sagnants combats, les tropes castellanes —i aragoneses— imposaren la seva superioritat, detingueren el comte d’Urgell, com a principal instigador i l’empresonen a perpetuïtat.

Havent sufocat les aspiracions urgellistes, el regnat de Ferran I es va caracteritzar per no dur a terme ni consolidar cap acció política concreta. I en pujar al tron el seu fill Alfons el Magnànim el 1416, la situació s’agreujà més quan el rei va fomentar un clima d’incomunicació, a vegades de confrontació, entre el rei i els estaments catalans. A més, amb el trasllat de la Cort a Nàpols, l’allunyà definitivament de la realitat dels seus regnes ibèrics, cosa que contribuí a l’aparició de noves revoltes, aquest cop protagonitzades per la pagesia, o sigui els remences.

La guerra civil catalana

A la mort del rei Alfons el Magnànim el 1458, el va succeir el seu germà en Joan II, el qual es va trobar amb una oligarquia catalana encara més recelosa contra les polítiques del Trastàmara, sobretot pel que fa a les seves pràctiques autoritàries. Per aquest motiu, i de manera progressiva, l’oligarquia catalana va anant decantar-se cap a l’opció que representava el príncep Carles de Viana —amb un tarannà més dialogant—, que encara essent fill de Joan II, hi estava obertament enfrontat. Les disputes entre pare i fill es van anar accentuant, cosa que va acabar amb l’empresonament del príncep i, per tant, la vulneració dels fonaments de les constitucions catalanes. O almenys, aquesta va ser l’excusa per la qual la Generalitat es va alçar en armes contra el rei Joan II, iniciant així la guerra civil catalana (1462-1472).

Durant el conflicte, la Generalitat va intentar desvincular el rei Joan II de la Corona catalanoaragonesa, per mitjà de l’oferiment d’aquesta, primer a Pere de Portugal, com a net del comte Jaume d’Urgell i que governaria fins a la seva mort, el 1466; i segon al duc de Provença, en Renat d’Anjou, el qual aportaria tropes franceses al contenciós bèl·lic. Malgrat això, la victòria es decantà del bàndol de Joan II, el qual va prometre un perdó general i fidelitat a les lleis i constitucions catalanes.

Mentrestant, però, Joan II havia casat el seu fill Ferran amb la seva cosina segona, la infanta Isabel de Castella el 1469, que cinc anys més tard accediria al tron castellà. Així, a la mort de Joan II, el 1479, Ferran va pujar al tron de la Corona catalanoaragonesa, cosa que va suposar la unió dinàstica d’ambdues Corones, però no territorial.  

La consolidació de la dinastia castellana dels Trastàmara al tron de Catalunya va anar acompanyada de constants revoltes i enfrontaments armats. Això és important per entendre la desconfiança mútua que planava en totes les relacions entre el rei Ferran el Catòlic i l’oligarquia catalana. En aquest context, s’ha d’emmarcar el regicidi frustrat que, el 7 de desembre de 1492, va patir el rei Ferran quan fou apunyalat pel remença en Joan de Canyamars enmig d’una audiència pública celebrada a Barcelona. I fou en aquesta atmosfera política, l’època en la qual es va forjar l’empresa colombina de descoberta.

Una família barcelonina del segle XV

L’existència d’abundant documentació referent a la família barcelonina dels Colom és molt extensa i contrastada. El seu àlbum familiar el formen humanistes, diputats, diplomàtics, mercaders, navegants, bisbes, almiralls, militars, cosmògrafs, bibliòfils i banquers. Els Colom, de fet, van ser els fundadors de la Taula de Canvi, la primera banca moderna d’Europa. És a dir, era una família extremadament vinculada a la cort reial i a la fiscalitat.  

Segons les cròniques, el Descobridor estava vinculat a les quatre grans corts europees: la portuguesa, la francesa, l’anglesa i espanyola (o sigui, la catalana). Se sap del cert que el barceloní Cristòfol Colom estava vinculat als Urgell, que es va casar amb una Coïmbra —Felipa— que el lligava a la cort portuguesa i, de retruc, a l’anglesa, perquè la família reial de Portugal eren els Lancaster, la dinastia reial anglesa, i que tenia entrada a la cort francesa, atès que els Urgell i els Anjou eren parents.

Tot plegat està àmpliament documentat, però la historiografia oficial no en fa cas perquè parteix de la premissa que el Descobridor no podia ser català. Però, està clar, que els historiadors han estat incapaços de justificar totes aquestes vinculacions reials amb el Colombo llaner, inculte i plebeu. Per a ells, la Cort, en lloc de ser l’extensió política de la família reial —com afirmen els experts—, és una mena de beneficència, on s’acull qualsevol rodamon, se’l manté durant set anys i se li paguen els vicis nàutics.

En resum, la documentació relativa a la família barcelonina dels Colom palesa l’existència d’un personatge molt destacat en la navegació i en el comerç, el qual va emprendre el seu camí formatiu com a mariner des de ben jovenet. A través del llibre de comptes de la família Colom —senyal de família important— se’n dedueix que va voltar per tota la Mediterrània —des de Barcelona fins a Grècia, passant per Egipte— i per l’Atlàntic —des de Groenlàndia fins a l’Àfrica equatorial— cosa que el Colombo genovès no es va moure mai de Gènova. Per tant, és grotesc pensar que un home a qui els reis van atorgar els càrrecs de virrei i almirall menteixi sobre la seva trajectòria, experiència i tradició familiar.

El darrer reducte rebel

L’Empordà —sempre favorable a la Generalitat— va ser el darrer reducte dels catalans fidels a Renat d’Anjou, a l’hora de rendir-se davant les tropes del rei Joan II Sense Fe. De fet, esdevingué un important focus en el qual hi acabà vivint una part de l’oligarquia catalana —contraris als Trastàmara—, conjuntament amb un contingent de tropes franceses i un important grapat de corsaris portuguesos, vinguts durant l’època de Pere de Portugal. I entre aquells “rebels” hi trobem els Ianes o Yàñez Pinçon —un d’ells, capità del castell de Palau-saverdera— o En Pero Vasques de Saavedra, sotasignant del document de rendició —signat a Peralada— del qual les cròniques en parlen com a “que era alcalde de la vila y fortaleza de Palos”. No cal recordar que el Palos andalús mai va tenir muralles.

A més, serà el mateix Descobridor qui a través d’una carta adreçada a En Ferran el Catòlic, li explicarà que amb anterioritat havia dirigit una operació naval, a prop de Marsella, a les ordres del rei Renat d’Anjou quan aquest va ser proclamat rei per Generalitat el 1466. A més, també aprofitarà per descriure amb gran detall altres batalles navals i fets històrics que ocorregueren durant la guerra civil catalana.

Tanmateix, acabada la guerra, el rei Joan II Sense Fe va exigir a tots els pobles rebels, el pagament d’una multa com a compensació per la traïció als Trastàmara. Per aquest motiu, hi ha infinitat de documents que parlen d’aquests pagaments de multes o les reclamacions d’aquestes. Per tant, també encaixa amb les referències històriques que expliquen que “esta villa de Palos, como tenía una fuerte deuda por sus acciones contrarias a la Corona…” faci referència al Pals empordanès.

I encara resulta més evident que durant les negociacions amb la monarquia per materialitzar l’empresa de descoberta, el Descobridor demanés explícitament als monarques que permetés que “Palos salde su deuda con la Corona ofreciendo hombres para la expedición” i quan la reina Isabel respongui ho faci amb d’aquesta manera: “la reina y señora de Palos confirma que la deuda que teníais con nos, queda redimida pero la tendréis que pagar con hombres”.

Finalment, quan es redactin les Capitulacions de Santa Fe, aquesta clàusula quedarà escrita en la forma i en el contingut sencer. D’aquesta manera, el Descobridor s’assegurava que els Reis Catòlics no aprofitarien la seva marxa per a manllevar-los les propietats, com a revenja per la seva rebel·lió. La malfiança que demostra aquesta clàusula només s’entén en un context d’enfrontament i de desconfiança política, com el que s’havia viscut a Catalunya amb els Trastàmara.

I què hauria passat si En Colom hagués pogut executar les clàusules contingudes dins les Capitulacions de Santa Fe? No ho sabrem mai! Però sí que sabem que sense saber-ho, els Reis Catòlics havien signat un contracte —les Capitulacions— amb el Descobridor que permetria el naixement d’una nova dinastia reial, ja que les Índies esdevindrien un nou regne i En Colom en seria el virrei vitalici. I a més, el càrrec seria hereditari.

Tal com explica la crònica del Pare Casaus, l’or que va arribar del segon viatge d’en Colom va ser requisat íntegrament pels oficials i duaners del regne, cosa que va permetre sufragar la campanya de recuperació de la Cerdanya i el Rosselló els quals havien estat empenyorats per Joan II per a finançar la guerra civil contra la Generalitat. Però el fet més preocupant succeirà en el decurs del tercer viatge, quan en Francisco de Bobadilla —amb amplis poders per jutjar l’Almirall— confiscarà la totalitat de la seva mercaderia argumentant que no s’havien enviat totes les riqueses promeses a la Corona. D’aquesta manera va començar una autèntica campanya de desprestigi públic que acabaria amb la detenció d’en Colom.

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

El confinament arran de la pandèmia sanitària i dos anys i mig d’una inflació desbocada han canviat els nostres hàbits de consum. Les últimes dades econòmiques mostren que hem reduït la despesa en béns materials, però, tot i la pujada de preus, gastem més en activitats d’oci. És el que es coneix com a “diverflació”.

Agroflació, biflació, deflació, estagflació, hiperinflació… Si has aconseguit mantenir-te al dia sobre l’interminable repertori de termes relacionats amb la inflació que han anat sorgint en els últims anys, aquí en tens un de nou per afegir al teu diccionari: “diverflació”.

Es tracta d’un concepte econòmic que combina l’aparent contradicció entre diversió i inflació, per reflectir una societat que prefereix gaudir el present, omplint terrasses, restaurants i hotels, malgrat la pujada de preus. I és que, tot i que l’elevada inflació continua erosionant els estalvis de les llars, que han reduït la seva despesa en béns materials, la gent no ha parat de gastar en activitats d’oci i el turisme es manté en nivells de rècord.

Ens trobem amb unes noves i no tan noves generacions conscients de la gairebé impossibilitat d’accedir a un habitatge o de tenir un sou que permeti l’estalvi, però convençudes del fet que s’ha de gaudir de la vida. 

Més despesa en restaurants, hotels, oci i cultura

Les dades de l’última Enquesta de Pressupostos Familiars realitzada per l’Institut Nacional d’Estadística (INE), mostren que la despesa mitjana per llar va ser de 32.617 euros el 2023, la qual cosa va suposar un augment del 3,8% respecte a l’any anterior.

Els sectors on més va augmentar la despesa mitjana per llar van ser restaurants i hotels, oci i cultura. Concretament, es van gastar 3.331 euros per família en restauració i serveis d’allotjament, 386 més que el 2022, representant el 13,2% de la despesa. Mentre que en oci i cultura l’increment més gran es va donar en els paquets turístics, amb una despesa mitjana total per llar de 1.651 euros, 138 més que el 2022.

Segons Business Insider, les dades econòmiques mostren que la despesa en restauració i oci ha augmentat, mentre que la compra de béns materials ha disminuït. Pedro Rey, professor del Departament d’Economia d’ESADE, especialitzat en l’economia del comportament, explicava al diari econòmic que la diferència està en el fet que ara es prioritza més l’experiència, en detriment d’altres partides, com a roba, electrodomèstics o cotxes, el preu dels quals resulta elevat en temps de vaques magres.

La tendència és viure el present i gaudir dels plaers, com si s’hagués d’acabar el món. Després del xoc que va representar el confinament i les subseqüents crisis que s’hi han enllaçat, no és sorprenent que molts consumidors donin prioritat al seu benestar mental i a la interacció social per sobre de la seguretat financera.

Protegeix-te de les crisis econòmiques amb el valor refugi per excel·lència: l’or. Si vols que els teus estalvis tinguin valor el dia de demà, Or Patrimoni.

La gestora de fons d’inversió nord-americana es consolida com a la major accionista del Banc Sabadell, Banco Santander i BBVA, mentre augmenta o manté la seva posició com a una de les principals inversores de CaixaBank, Bankinter i Unicaja. 

BlackRock, amb seu a Nova York, és la gestora d’actius més gran del món. Amb més de 9 bilions de dòlars en actius sota gestió, 70 oficines en 30 països i amb clients a més de 100, la seva capacitat d’influència s’estén molt més enllà de Wall Street, gestionant inversions per a clients que van des d’inversors particulars fins a grans empreses i governs.

La llista de corporacions amb actius sota la seva tutela és quasi interminable: des de tecnològiques com Apple, Meta i Microsoft, passant per petrolieres com ExxonMobil, Chevron i Shell, fins a bancs com Goldman Sachs, JPMorgan i Bank of America. De fet, passaríem més via en enumerar ‘les poques’ grans empreses globals que no són part de la cartera borsària de BlackRock.

A l’Estat espanyol, la presència del gegant d’inversions estatunidenc està ben consolidada. BlackRock és el principal accionista de l’Ibex-35, duplicant la seva plantilla en els últims cinc anys i controlant 42.000 milions d’euros en actius d’inversió. Iberdrola, Red Eléctrica, Repsol, Enagás, Telefónica… i, segons dades de la Comissió Nacional del Mercat de Valors (CNMV), també amo i senyor de la banca espanyola.

Més del 25% de l’accionariat amb una inversió que supera els 6.000 milions

La presència de BlackRock a l’accionariat de la banca espanyola ha anat augmentant progressivament durant els darrers anys, afermant la seva posició com a principal accionista de referència del sector bancari de l’Estat.

En el cas del BBVA, el Banco Santander i el Banc Sabadell, BlackRock es posiciona com el seu accionista més gran amb una participació del 7,4%, 6,2% i 4.46% respectivament. Per altra banda, passa a ser el tercer accionista més important de CaixaBank, el cinquè de Bankinter, i manté una petita participació a Unicaja. 

Una tendència a l’alça que implica una major influència en la gestió i direcció d’aquestes entitats bancàries, però que no està exempta de polèmica a causa del possible conflicte d’interessos que podria suposar. Com avisava, Gerald Davis, BlackRock és un gegant silenciós, però tremendament poderós.

Si vols descobrir la millor opció per protegir els teus estalvis, entra a Preciosos 11Onze. T’ajudarem a comprar al millor preu el valor refugi per excel·lència: l’or físic.

Des dels inicis d’11Onze hem anat informant la nostra comunitat que l’or és una gran eina per protegir els estalvis i que el seu preu continuaria pujant. El temps ens ha donat la raó. En els darrers cinc anys, ha experimentat un augment espectacular de valor, duplicant el seu preu i reafirmant-se com a l’actiu més valuós del mercat. 

El preu de l’or s’ha consolidat per sobre dels 2.150 euros l’unça després del tercer mes consecutiu a l’alça, tot i la lleugera davallada de preu a mitjan maig. La fortalesa de la seva cotització durant els primers cinc mesos de l’any ha estat causada per la forta demanda procedent dels bancs centrals d’economies emergents a raó de les tensions geopolítiques i la persistent inflació.

Des de principi d’any, l’or s’ha revalorat un 17%, seguint la tendència a l’alça del 2023 en què, encara que va experimentar algunes fluctuacions al llarg de l’any, va pujar un 15% a causa de la crisi bancària estatunidenca, les tensions geopolítiques, els conflictes bèl·lics i la política monetària de la Reserva Federal dels Estats Units.

John Reade, estrateg de mercat en cap per a Europa i Àsia del Consell Mundial de l’Or, apuntava fa un mes que els preus de l’or han experimentat un notable repunt, duplicant-se en els últims cinc anys des de 2019. Encara més, Reade assenyalava que l’evolució del preu del metall daurat ha estat en gran manera independent de la del dòlar estatunidenc, que sol ser un dels factors que més influeixen en el preu de l’or.

Els mercats emergents marquen el camí

L’analista del WGC explicava que els mercats emergents, en particular l’Índia i la Xina, ja representen la meitat de la quota del mercat mundial de l’or després d’haver experimentat un augment de la producció i del comerç en aquest metall preciós. A més, preveu que el preu de l’or augmenti substancialment ben aviat, citant la compra constant per part dels bancs centrals com a principal factor impulsor darrere la tendència a l’alça.

“Instem els inversors a incorporar l’or a les seves carteres financeres i d’inversió i a buscar la diversificació. L’or no sols diversifica, sinó que també estabilitza les carteres financeres. A més, és probable que qualsevol reducció dels tipus d’interès estatunidencs repercuteixi favorablement en els preus de l’or”, va aconsellar Reade.

Altres analistes, com els del Bank of America, esperen que continuï el repunt i creuen possible un preu de 3.000 dòlars per unça a la fi d’any. I és que, la incertesa econòmica, les polítiques monetàries expansives, la inflació i la desvaloració de monedes, continuen sent tan rellevants avui com fa uns mesos i podrien continuar impulsant el preu de l’or en un futur pròxim.

Preciosos 11Onze t’ho posa fàcil perquè puguis comprar or al millor preu i amb total seguretat. Truca’ns i parla sense cap compromís amb un dels nostres agents per aclarir qualsevol dubte que puguis tenir i protegeix-te de les crisis econòmiques amb el valor refugi per excel·lència: Or Patrimoni.

Durant segles, el poder no s’ha definit només per la força, la bandera o la llei. S’ha definit, sobretot, per una pregunta molt més elemental: qui recapta, qui administra i qui decideix. La política pot vestir-se de grans paraules, però la seva arquitectura real acostuma a trobar-se en un lloc molt menys retòric: la caixa.

Catalunya ho sap prou bé. Cada vegada que el debat sobre el finançament torna al centre de la vida pública, reapareix una qüestió de fons que sovint queda tapada per la boira del tacticisme: no es tracta només de quants diners arriben, sinó de qui té la capacitat efectiva de decidir sobre aquests diners. La diferència és substancial. Una cosa és disposar dels propis recursos; una altra, molt diferent, és esperar que et siguin retornats en forma de promesa, inversió o compromís plurianual.

La Generalitat defensa que el nou model de finançament comportaria 4.686 milions d’euros addicionals per a Catalunya i reforçaria l’autonomia financera del país. Però, al mateix temps, el debat continua envoltat de matisos, calendaris, reformes legals i negociacions pendents. La mateixa discussió sobre la recaptació de l’IRPF ha anat apareixent i reconfigurant-se enmig d’acords polítics, ajornaments i propostes d’aplicació progressiva.

Mentrestant, sobre la taula pública apareixen grans inversions d’impacte immediat. Corredors ferroviaris, infraestructures estratègiques, modernitzacions pendents, plans plurianuals i compromisos que sovint es presenten com a històrics. La línia orbital ferroviària, plantejada amb un cost aproximat de 5.200 milions d’euros i un horitzó d’execució fins al 2040, n’és un exemple recent i eloqüent. La infraestructura pot ser necessària, fins i tot urgent. Però la pregunta política no és només si cal fer-la. La pregunta decisiva és una altra: qui decideix, qui paga, qui executa i qui administra el calendari?

Quan la inversió substitueix la sobirania

Una inversió milionària pot semblar una victòria. Pot generar titulars, fotografies, rodes de premsa i aquella sensació tan contemporània que alguna cosa es mou. Però si aquesta inversió depèn del calendari de l’Estat, de la força negociadora del moment i de la bilateralitat política, aleshores no és poder propi. És assignació condicionada. I tota assignació condicionada té una naturalesa fràgil: pot accelerar-se, retardar-se, fragmentar-se o reinterpretar-se.

La inversió no és sobirania. Pot ser útil, pot ser justa, pot ser imprescindible. Però no equival a tenir la clau de la caixa. Una administració que recapta, gestiona i decideix directament sobre els seus recursos pot planificar amb responsabilitat. Pot establir prioritats. Pot equivocar-se, naturalment, però l’error és seu i la decisió també. En canvi, quan un territori aporta, espera i negocia, entra en una lògica diferent. Ja no actua plenament com a subjecte fiscal, sinó com a demandant davant d’un centre que conserva la capacitat de concedir. I la concessió, fins i tot quan és abundant, no deixa de ser concessió.

Un país nou amb infraestructures velles

Aquest debat esdevé encara més urgent quan s’observa l’estat material del país. Catalunya ha canviat de dimensió, però moltes de les seves infraestructures continuen pensades per a una societat anterior. No és només que siguin velles; és que sovint responen a una escala demogràfica que ja no existeix. El país dels sis milions ha quedat enrere. Catalunya ja supera els 8,2 milions d’habitants, segons les estimacions provisionals de l’Idescat a 1 de gener de 2026, i en només un quart de segle ha crescut prop de dos milions de persones. Aquesta dada no és una curiositat estadística. És una advertència política.

Un país que creix d’aquesta manera necessita trens, carreteres, habitatge, energia, aigua, hospitals, escoles, aeroports i polígons dimensionats per a la realitat present i per a l’horitzó futur. Encara que les projeccions oficials puguin oscil·lar segons escenaris demogràfics, la planificació pública hauria d’assumir una pregunta exigent: què passa si hem de governar un país de nou milions llargs o, en termes de pressió real sobre serveis i mobilitat, una Catalunya que ha de pensar ja en l’escenari dels deu milions? Planificar no és esperar que la realitat truqui a la porta. Planificar és obrir-la abans que s’acumuli la gent al replà.

I aquí és on la trampa de les inversions es torna més evident. Perquè quan una infraestructura és necessària avui, però es promet per d’aquí a quinze o vint anys, el país no està planificant: està administrant el retard. Una obra prevista per resoldre un problema present pot acabar inaugurant-se quan el problema ja ha canviat d’escala. Aleshores, la inversió arriba tard, cara i sovint insuficient.

El calendari com a instrument de poder

Catalunya coneix massa bé aquesta litúrgia del retard. La línia 9 del metro de Barcelona va començar les obres el 2002 i la connexió completa s’ha situat en l’horitzó 2031, gairebé tres dècades després de l’inici dels treballs. La Sagrera acumula anys de demora: havia d’estar operativa el 2012 i les previsions l’han desplaçada cap al 2027 o més enllà, segons els calendaris i les fases del projecte. L’ampliació de l’aeroport del Prat, per la seva banda, reapareix cíclicament com una promesa estratègica, envoltada de desacords institucionals, condicionants ambientals i calendaris polítics que semblen avançar sempre més lentament que les necessitats del país. Això no és només mala gestió. És una forma d’estructura.

Quan les grans decisions depenen de cicles polítics llargs, d’administracions superposades i d’una capacitat fiscal limitada, el temps deixa de ser una variable tècnica i es converteix en un instrument de poder. Qui pot prometre també pot ajornar. Qui pot ajornar també pot condicionar. I qui condiciona el calendari acaba condicionant el desenvolupament.

El problema, doncs, no és que arribin inversions. Catalunya necessita infraestructures, modernització ferroviària, execució pressupostària i una correcció evident de dèficits acumulats. El problema és confondre inversió amb autonomia. Rebre més diners no significa necessàriament decidir millor. I disposar de més compromisos no significa tenir més poder si la decisió última continua situada fora del propi marc institucional.

Aquesta és la gran substitució psicològica: deixar de preguntar “com gestionem els nostres recursos?” i començar a preguntar “què ens prometran?”. És un canvi subtil, però profund. El centre del debat es desplaça de la responsabilitat a l’expectativa; de la capacitat fiscal a l’anunci; de la sobirania econòmica a la negociació permanent.

El BOE, el crèdit i la dependència invisible

Cap estat modern renuncia fàcilment a les eines que li permeten modular el territori. La inversió pública n’és una de les més eficaces perquè opera amb aparença de neutralitat tècnica. No cal imaginar conspiracions obscures. El mecanisme és molt més simple i molt més antic: qui controla el flux dels recursos controla també una part del comportament institucional dels qui en depenen. La política de la pastanaga no necessita grans discursos. En té prou amb calendaris.

Però aquesta modulació no afecta només les institucions. També penetra dins la societat civil i, sobretot, dins el teixit empresarial. Quan el BOE, les licitacions, les subvencions, els PERTE, els fons europeus o els grans contractes públics passen per filtres administratius controlats des del centre, moltes empreses catalanes queden atrapades en una teranyina subtil: no són formalment obligades a res, però aprenen ràpidament què convé dir, què convé callar i fins on convé arribar. La dependència econòmica produeix prudència política; i la prudència, quan es converteix en hàbit, acaba fabricant silenci.

L’Estat no necessita imposar una consigna explícita si pot administrar els incentius. En té prou amb convertir l’accés als recursos en una gramàtica de comportament. Així, una part de la societat catalana deixa de pensar en termes de projecte col·lectiu i comença a pensar en termes d’expedient, convocatòria i resolució favorable. No és repressió, sinó que més avit és domesticació administrativa. I potser per això és tan eficaç. Al final, aquesta  dependència moderna rarament porta uniforme i si formularis.

Aquí la teranyina es completa. L’Estat pot administrar la inversió, el BOE pot ordenar els incentius i la banca pot capturar una part de les plusvàlues generades pel mateix teixit productiu. Moltes empreses catalanes creen valor, però aquest valor no sempre es transforma en capacitat expansiva pròpia. Sovint queda absorbit per pòlisses de crèdit, refinançaments, avals, productes financers, comissions i una relació permanent de dependència amb l’entitat bancària.

El banc no només presta diners: administra el marge de maniobra. Decideix ritmes, riscos, garanties i condicions. I quan l’empresa viu pendent del crèdit, la seva llibertat estratègica s’estreny. Pot facturar més, créixer més i exportar més, però continuar atrapada en una economia on l’oxigen financer no li pertany del tot.

És la forma més sofisticada de dependència: produir riquesa sense controlar-ne plenament la destinació. L’Estat promet, el BOE filtra, la subvenció orienta i el banc reté. La teranyina perfecta no empresona amb murs; empresona amb calendaris, expedients i deute.

Això no vol dir que tota subvenció sigui nociva, que tota inversió sigui una trampa o que tot crèdit sigui una forma de submissió. La realitat és més complexa, i precisament per això cal mirar-la sense consignes. Les subvencions poden impulsar projectes necessaris. El crèdit pot permetre créixer. La inversió pública pot corregir dèficits històrics. Però quan aquests tres mecanismes es converteixen en substituts de la capacitat pròpia de decidir, aleshores deixen de ser instruments i passen a ser dependències.

Una economia sana utilitza el crèdit, però no hi viu agenollada. Una empresa forta pot accedir a ajuts, però no n’ha de dependre per orientar la seva estratègia. Un país madur pot rebre inversions, però no pot construir el seu futur esperant que algú altre decideixi quan toca modernitzar-lo.

Quan una obra estratègica depèn d’un acord polític, d’una comissió bilateral o d’una majoria parlamentària concreta, la infraestructura deixa de ser només infraestructura. Es converteix també en missatge. Diu qui pot prometre, qui pot esperar, qui pot pressionar i qui ha d’agrair. I en política, l’agraïment institucional és sovint la forma més elegant de la dependència.

Això no invalida cap inversió concreta. La línia orbital pot ser necessària. La L9 és imprescindible. La Sagrera pot transformar la mobilitat metropolitana. L’aeroport requereix un debat seriós, rigorós i no propagandístic. El reforç del finançament pot ser positiu. L’arribada de més recursos pot alleujar tensions reals en serveis públics, mobilitat i administració. Però res d’això resol automàticament la qüestió central: Catalunya vol més promeses o vol més capacitat de decisió?

Decidir o esperar

Una economia madura no pot basar el seu futur en promeses plurianuals administrades políticament. Necessita capacitat fiscal, estabilitat normativa, execució pressupostària i responsabilitat directa. Necessita poder vincular allò que aporta amb allò que decideix. Necessita, en definitiva, deixar de viure pendent de si la inversió arriba, quan arriba i sota quines condicions arriba.

Perquè el debat de fons no és comptable. És polític en el sentit més profund del terme. Qui decideix el ritme del teu desenvolupament? Qui ordena les prioritats del teu territori? Qui transforma els teus impostos en escoles, trens, hospitals, habitatge o recerca? Tu? O aquell que primer concentra els recursos i després n’administra el retorn?

La resposta a aquesta pregunta defineix la qualitat real de l’autogovern. Per això, la trampa de les inversions consisteix a fer passar per poder allò que sovint només és retorn condicionat. Consisteix a convertir una promesa en horitzó, un calendari en esperança i una assignació pressupostària en substitut de la sobirania fiscal.

No és el mateix disposar dels teus recursos que esperar que te’ls retornin.

I un país que ha passat dels sis als vuit milions d’habitants no pot continuar governant-se amb infraestructures pensades per al passat, calendaris que arriben tard, empreses pendents del BOE i un sistema productiu massa sovint obligat a negociar el seu propi oxigen financer. Perquè la dependència, encara que arribi en alta velocitat, embolicada amb xifres històriques o disfressada de producte bancari, continua sent dependència. I la llibertat econòmica d’un país no comença quan li prometen inversions, sinó quan pot decidir què fer amb la riquesa que ell mateix genera.

Protegir els estalvis amb or físic ha estat una de les principals aportacions d’11Onze a la seva comunitat i, ara, s’amplia el ventall de productes. Per això, davant de la volatilitat, de l’encara alta inflació i de la crisi de confiança creixent en el sistema bancari, l’or torna a reforçar-se com a valor refugi. Descobreix l’Or Llavor a Preciosos 11Onze.

Si ets un inversor, és essencial que entenguis què són els índexs borsaris i per a què serveixen. Un índex borsari és un indicador estadístic que reflecteix la variació de la cotització de les principals accions que cotitzen en una borsa determinada i que es pot utilitzar com una eina d’inversió.

Els índexs borsaris són instruments de referència característics del món de les finances i essencials per als inversors. Són eines que permeten mesurar el rendiment d’un grup específic d’actius del mercat borsari, proporcionant una visió clara de la cotització d’un conjunt d’accions o valors que estan relacionats. 

Existeixen múltiples índexs a tot el món que, com apunta Joan Benedicto, agent 11Onze “ens indicaran si les accions d’un sector econòmic concret pugen o baixen de preu i el rendiment que tindran en conjunt”. Per tant, poden ser clau a l’hora de conèixer el mercat borsari i escometre inversions.

Quins són els principals índexs borsaris?

Els índexs borsaris poden incloure des d’unes poques fins a centenars d’empreses. Els exemples internacionals més coneguts són:

• Dow Jones Industrial Average (DJIA), creat per Charles Henry Dow, editor del diari The Wall Street Journal, i que mesura les cotitzacions de les 30 majors empreses que cotitzen a la Borsa de Nova York.
• S&P 500, que inclou les 500 empreses més importants dels Estats Units i és considerat el més representatiu de la situació real del mercat.
• NASDAQ, que engloba les empreses tecnològiques de major capitalització borsària del mercat i altres empreses de sectors en expansió.
• FTSE 100, pronunciat com “Footsie one hundred”, és un índex borsari publicat pel Financial Times i el componen els 100 principals valors de la Borsa de Londres.
• NIKKEI 225, el principal indicador de la Borsa de Tòquio i mesura els resultats de les 225 empreses públiques japoneses de més alta capitalització i liquiditat pertanyents a diversos sectors industrials.
• En el cas d’Espanya hi trobem l’IBEX 35. Per tant, quan per exemple sentim a dir que la borsa espanyola ha caigut un 0,10%, s’està informant que els valors de mercat de les trenta-cinc empreses del principal índex borsari del mercat espanyol han baixat un 0.10%.

Aquests índexs funcionen per punts, els quals aniran augmentant o disminuint en funció de l’evolució del valor de les empreses que el formin, però com explica Benedicto, “hem de tenir present que per fer el càlcul d’aquests índexs, no totes les empreses que els conformen es tenen en compte de manera equitativa, mentre que algunes poden influir un 10% a l’índex, altres potser només ho fan en un 0.5%”.

Si vols descobrir la millor opció per protegir els teus estalvis, entra a Preciosos 11Onze. T’ajudarem a comprar al millor preu el valor refugi per excel·lència: l’or físic.