Diuen que la Constitució del 78 és el pilar de la democràcia espanyola. Potser ho és, però també és el seu cinturó de castedat. Tot el que pretén respirar fora del centre és reprimit en nom de la unitat. Allò que es va redactar per garantir l’autonomia ha acabat convertint-se en un mecanisme de submissió, un text que confon lleialtat amb obediència i convivència amb silenci.

Quan l’actual president de la Junta de Comunitats de Castella-la Manxa, el Sr. Emiliano García-Page va afirmar que “tots els diners dels catalans són nostres”, no feia una “boutade electoral”, sinó que estava pronunciant —sense filtres— la veritat més profunda d’un sistema dissenyat per convertir la solidaritat en apropiació. Des de la centralització borbònica del segle XVIII fins al règim constitucional del 1978, Espanya ha construït un model que confon unitat amb submissió i que troba a Madrid el seu centre gravitatori. Allò que històricament era una necessitat administrativa s’ha convertit avui en una forma de dominació econòmica i simbòlica.

Mentre la capital es proclama motor del progrés, la realitat és més prosaica, perquè Madrid no genera riquesa, sinó que l’absorbeix. El seu “miracle madrileny” és el resultat d’una arquitectura fiscal i jurídica feta per concentrar poder i renda, ofegant els territoris productius que sostenen el país.

El vincle directe amb la “España vaciada”

Segons l’Agència Tributària, Madrid aportava el 19,5 % del PIB estatal el 2023, però declarava el 24 % de les rendes més altes. La diferència no és productivitat, sinó absorció: la riquesa neix a la perifèria —Catalunya, País Valencià i Balears— i es declara al centre. L’Estat ha bastit un model radial en què tot —empreses, institucions, mitjans i esport— orbita al voltant d’un sol nucli, mentre el territori s’esllangueix.

Amb la bonificació del 100 % de l’Impost de Patrimoni i Successions i una fiscalitat a mida per a les grans fortunes, Madrid ha creat un paradís fiscal interior dins del mateix Estat. Més de 25.000 contribuents d’alt patrimoni hi han fixat residència en l’última dècada. El capital s’hi refugia, la perifèria s’esgota i l’Estat observa satisfet, perquè aquest desequilibri li és funcional.

Aquesta concentració de riquesa al centre no només empobreix els territoris productius, sinó que accelera el buidatge de bona part del país. Les zones rurals i industrials, privades d’inversió i activitat econòmica, pateixen un èxode constant de població jove i una dependència creixent de subvencions. L’anomenada “España vaciada” no és un fenomen natural ni demogràfic, sinó la conseqüència directa d’un Estat que xucla recursos, talent i oportunitats cap a Madrid.

Aquesta competència deslleial no es corregeix, sinó que s’estimula i s’impulsa. La suposada solidaritat constitucional és, en realitat, un mecanisme d’espoli legalitzat per tot el territori. I quan algun territori denuncia l’abús, ràpidament se’l titlla d’insolidari. Per tant, la paradoxa de tot plegat és massa completa, perquè qui sosté l’Estat és acusat de voler trencar-lo.

La densitat com a estratègia de dominació

La demografia —de fet— n’ha estat la primera conseqüència visible. A partir del 1950, la Meseta va començar a buidar-se de manera sostinguda, empesa per la necessitat d’alimentar a Madrid amb una gran quantitat de capital humà.

Aquest flux intern de població no va ser espontani, ja que responia a una estratègia d’Estat per reforçar el centre polític i administratiu. Madrid no va créixer per ser el motor econòmic del país, sinó per esdevenir-ne la seu de poder.

Aquesta concentració massiva va transformar la ciutat en un ecosistema de funcionaris, gestors, servidors públics i comissionistes, més que no pas de productors o innovadors o de start-ups. No és casualitat geogràfica, sinó el resultat d’un projecte polític de densitat de població, perquè allà on s’acumula població, s’acumula representació; i on hi ha representació, hi ha legitimitat.

La majoria parlamentària que garanteix aquest statu quo no és fruit de l’atzar. El 45 % dels escons del Congrés es reparteixen entre Madrid i les dues Mesetes, una configuració que converteix la concentració demogràfica en hegemonia política permanent. La Llei Electoral, dissenyada per sobreponderar la província com a unitat de representació, assegura que el centre governi fins i tot quan no té majoria social.

D’aquesta manera, la creació del bipartidisme —PSOE i PP— ha permès actuar com les dues cares d’un mateix règim, alternant-se en el poder sense alterar-ne el fonament. Així, Madrid no només s’ha blindat amb la llei i amb els vots, sinó també amb la moral del poder, sota aquella convicció tan arrelada que tot el que és central és racional, i tot el que és perifèric és sospitós.

Amb el temps, aquesta demografia induïda i aquesta sobreponderació electoral han esdevingut la base material i simbòlica del poder central. Quan arriba la democràcia, Madrid ja concentra prou pes electoral per condicionar qualsevol majoria. L’equilibri territorial deixa de ser un objectiu per convertir-se en una anomalia estadística. A partir d’aleshores, la concentració s’interpreta com a “eficiència” i el buidatge de la perifèria com una conseqüència natural del mercat.

Però en realitat, també en aquest aspecte demogràfic s’ha seguit la mateixa lògica de sempre, on la dependència esdevé el mètode de cohesió. Per tant, el centre creix a costa de la perifèria, i la perifèria es manté fidel perquè depèn de les transferències, dels contractes o de la presència institucional. I com en tota estructura històrica de dominació, la corrupció hi actua com un mecanisme de pau social, la qual compensa greuges, compra lleialtats i evita reformes que podrien desfer el sistema.

Així, la política demogràfica, l’economia radial i la corrupció estructural formen un únic engranatge. El poder no només s’exerceix des del centre, sinó que es fabrica des del centre, amb població, recursos i narratives posades al servei d’una mateixa finalitat —mantenir la unitat per mitjà de la dependència.

La corrupció com a argamassa

Cap estructura es manté sense ciment, i a Espanya aquest ciment és la corrupció. No és un vici modern, sinó una herència orgànica. Ja a les corts lleoneses del segle XI, el favor era la moneda de governar: la burocràcia servia per concedir, no pas per administrar. En aquest context, tant amb els Àustries com després amb els Borbons, aquest sistema cortesà es va amplificar i millorar, per esdevenir un mètode incrustat dins les entranyes de l’Estat. Quan Espanya encara no ho era —quan només era un mosaic de regnes governats des del centre —a través del projecte fallit de la Monarquia Hispànica— la gràcia substituïa el dret, i la lleialtat política passava per l’obediència econòmica.

Per tant, aquest patró no es va ni s’ha trencat mai, simplement s’ha modernitzat. Allà on abans hi havia mercès reials, avui hi ha contractes públics; on hi havia virreis, ara hi ha delegacions de govern; i on hi havia clienteles, ara hi ha partits. La corrupció actua com a continuïtat històrica del poder personalista, l’argamassa invisible que uneix les elits centrals amb les perifèries obedients.

I quan l’obediència falla, el mecanisme és l’endeutament. Provocar el deute és la forma moderna de sotmetre el territori. Les autonomies, mancats de sobirania fiscal i obligades a finançar serveis essencials amb recursos insuficients, es veuen abocades a recórrer a instruments com el Fons de Liquiditat Autonòmic (FLA), un mecanisme dissenyat pel Ministeri d’Hisenda per proveir liquiditat… però a canvi d’una dependència estructural.

A través del FLA, allò que abans els havia negat en finançament —imposant condicions i controls—, ara transformen el deute en submissió política. Aquest mecanisme converteix la necessitat financera en dependència institucional, i la dependència, en lleialtat forçada. Així, l’espoli i l’endeutament funcionen com dues cares de la mateixa moneda, una moneda que sempre cau de cara per al centre i de creu per a la perifèria.

La llei com a escut

El fonament d’aquesta arquitectura no és econòmic, sinó jurídic. La Constitució del 1978, presentada com un pacte de convivència, va consagrar la unitat d’Espanya com a principi dogmàtic.

En aquest sentit, l’article 2 defineix Espanya com a “indissoluble”; l’article 138 promet “l’equilibri econòmic entre territoris”, però no fixa cap instrument per assegurar-lo; i l’article 156 reconeix l’autonomia financera de les comunitats, sempre que no es qüestioni la unitat. El resultat és un dret constitucional al centralisme, en què qualsevol descentralització efectiva es percep com una concessió, no com un dret.

La mateixa estructura jurídica reforça aquesta asimetria. L’Estat manté competències “bàsiques” en gairebé tots els àmbits —sanitat, educació, energia, fiscalitat— a través del que el Tribunal Constitucional anomena “principi d’igualtat bàsica dels espanyols”. Aquest principi, aparentment neutre, permet recentralitzar competències sempre que el govern central consideri que cal “garantir la cohesió nacional” o “evitar desigualtats territorials”. És el mecanisme jurídic que fa possible que l’Estat decideixi sobre impostos, infraestructures o recursos naturals que, en altres països federals, serien competència pròpia dels territoris. 

El sistema de finançament autonòmic n’és un exemple paradigmàtic: les comunitats recapten una part limitada dels impostos, però depenen de transferències anuals que el Ministeri d’Hisenda pot ajustar discrecionalment. Això genera una dependència estructural que transforma el principi d’autonomia en una ficció administrativa. 

I en aquest engranatge legal i financer, els bancs juguen un paper essencial. Entitats com La Caixa o el Banc Sabadell —originàriament nascudes per canalitzar l’estalvi i el crèdit productiu del teixit català— han acabat actuant com peons estructurals del sistema centralista. No per ideologia, sinó per necessitat de supervivència dins un marc regulador, fiscal i polític que recompensa la submissió i castiga la dissidència. 

El trasllat de seus socials després del referèndum del 2017 n’és la prova més evident: una operació jurídica presentada com a “decisió empresarial”, però que responia a una pressió política explícita de l’Estat i del Banc d’Espanya, decidida a utilitzar la por financera com a eina de control territorial.

Així, les mateixes entitats que van néixer per donar suport a l’economia productiva catalana s’han convertit en garants de l’statu quo, assegurant que els fluxos de crèdit i inversió continuïn passant pel centre i que l’estructura de dependència no es trenqui. 

D’aquesta manera, Madrid pot actuar com a paradís fiscal, aplicant bonificacions i rebaixes d’impostos que atrauen capitals, mentre Catalunya o el País Valencià no poden gestionar íntegrament els seus propis recursos sense ser acusats de trencar la unitat d’Espanya. Aleshores, el missatge és clar: la llibertat econòmica del centre és “eficiència”; la dels altres, “insolidaritat”. 

La llei s’erigeix així en l’escut del privilegi, transformant la desigualtat en norma i la dissidència en delicte moral. D’aquesta manera, permet el centralisme no defensar-se amb l’exèrcit, sinó que per mitjà de codis legals, bancs dòcils i institucions econòmiques disciplinades que fan del poder una qüestió de dret, i del dret, una eina de control.

Quan el territori qüestiona el sistema

El moviment independentista català no va ser —com es va voler presentar— un deliri identitari, sinó una reacció política davant un sistema econòmic i institucional insostenible. Durant dècades, Catalunya havia confiat en la idea que l’autogovern podia coexistir amb la lleialtat constitucional, però la sentència del Tribunal Constitucional del 2010 contra l’Estatut d’Autonomia va trencar definitivament aquesta ficció.

Quan l’Estat va declarar inconstitucionals articles aprovats en referèndum i ratificats pel Congrés, va deixar clar que l’autonomia tenia límits de cartró: l’autogovern existia només mentre no posés en qüestió el centre. La demanda d’un finançament just no era només una qüestió comptable; era, en realitat, una denúncia del model extractiu que alimenta el cor de l’Estat amb els recursos de tot el llevant peninsular.

Perquè en el centre del debat econòmic hi van aparèixer les balances fiscals, el dèficit d’inversions, les infraestructures radials, cosa que va desembocar en un qüestionament de sobirania política, perquè evidenciava que la dependència financera és el veritable mecanisme de submissió.

El Procés del 2017 va posar en evidència que el centralisme no és una disfunció del sistema, sinó la seva essència fundacional. Quan una part del territori va gosar posar-ho en qüestió, l’Estat va respondre no amb diàleg, sinó amb represàlia institucional i mobilització judicial. En aquella resposta, la monarquia borbònica hi va jugar un paper especialment actiu, convertint-se en garant simbòlic del vell ordre.

Amb l’aplicació de l’article 155, la intervenció de la Generalitat i la persecució penal de líders polítics i civils van mostrar la crua realitat: la Constitució no és un marc de convivència, sinó un contracte de submissió que s’activa quan algú en prova els límits.

Per aquest motiu, el suposat “Nou Finançament Singular” que avui el PSOE i la seva filial pregonen als quatre vents, oferint-li a Catalunya, és una absoluta contradicció en tots els seus termes. Perquè si fos realment singular, trencaria la uniformitat fiscal que garanteix el poder del centre i implosionaria l’edifici constitucional sobre el qual es construeix el règim del 78.

El sistema no pot reformar-se sense destruir-se, perquè la seva fortalesa és la seva rigidesa. Aquest sistema va ser creat per viure de la centralització, i la centralització és incompatible amb la llibertat econòmica dels territoris.

Darrere del miratge del 78

Com ja advertia Montesquieu, “quan el poder es concentra, la llibertat s’esvaeix”. Espanya ha convertit aquesta màxima en programa d’Estat. Madrid actua com una metròpoli interior que governa per atracció i dependència: fiscal, mediàtica, política i esportiva. La corrupció engreixa els engranatges, la llei en consagra la legitimitat i la demografia en garanteix la continuïtat.

Per això, parlar de finançament singular és, avui, un oxímoron: cap singularitat és possible dins d’un sistema dissenyat per anul·lar-la. El centralisme madrileny no és una patologia, sinó que és el cor mateix del règim.

I mentre la riquesa continuï viatjant del llevant peninsular cap al centre, Espanya continuarà essent un Estat de dependències amb aparença de democràcia. El veritable miracle no és Madrid: és que el país encara aguanti. Perquè —com sempre— el poder no resideix on es treballa, sinó on s’arbitra la distribució del mèrit. Potser la pregunta no és si Espanya pot canviar, sinó si realment vol fer-ho.

11Onze és la comunitat fintech de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!