La Constitució explica què és Espanya?

Des de fa temps, la història ens retorna a un vell debat encara no resolt: què és ben bé Espanya? Una pregunta difícil que han hagut d’afrontar un grapat de generacions. Pel camí hi ha hagut tota meva de debats, promeses, triomfs i derrotes. I, malgrat tot, encara estem lluny de trobar una resposta. Ho analitzem amb l’historiador i agent 11Onze Oriol Garcia.

 

Després de la llarga nit franquista, a Espanya se li van plantejar nous reptes a partir de 1975. L’Estat havia de trobar l’equilibri entre la reforma que proposava el govern franquista i la ruptura que demanava part de l’oposició. La solució pactada va ser la de transitar plegats cap a un nou règim fonamentat en una nova Carta Magna. La Constitució Espanyola de 1978 es va dividir en deu títols i 169 articles. Al text, el terme “nació” apareix tan sols en dues ocasions, mentre que el terme “Estat” conté 90 entrades.

La primera i més important menció a la “nació” és la que obre el Preàmbul. “La nació espanyola, desitjant establir la justícia, la llibertat i la seguretat i promoure el bé de tots els que la integren, fent ús de la seva sobirania…”, comença el text fundacional, tal com si la mateixa nació redactés el que s’hi llegirà. Més endavant, aquesta “nació” autoproclamada expressa la voluntat de “constituir-se en un Estat social i democràtic de dret”, el qual desplegarà tots els seus òrgans i funcions. 

 

La “nació”, objecte de litigi

Segons sembla, l’al·lusió a “els que la integren” es refereix als individus. En efecte, l’article 2 fonamenta la Constitució en “la indissoluble unitat de la nació espanyola, pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols”, la qual “reconeix i garanteix el dret a l’autonomia de les nacionalitats i les regions que la integren i la solidaritat entre totes elles”. Justament aquest article és objecte de continu litigi. 

Aquest famós article 2, en realitat, sembla que ens està dient que no són els individus els qui decideixen o desitgen una cosa, sinó que és la nació. Perquè la nació és qui ostenta la sobirania, no el poble. I qui anuncia aquesta proclamació de la sobirania tampoc és el poble, sinó que està personificada en la figura del Rei d’Espanya. Per tant, tot allò que integra la nació resulta confús.

El regne de les “nacionalitats”

Certament, l’al·lusió a les nacionalitats i a les regions apunta a la vella idea de la divisió territorial del regne. Aquesta paraula —“regne”— no s’esmenta enlloc a la Constitució. Cosa estranya, atès que Espanya es configura, en la seva forma, com a regne. Regne d’Espanya, en singular. Però aleshores, què són les nacionalitats? Què amaga el terme per referir-se a aquestes entitats orgàniques etnoculturals?

Sembla evident que es tracta d’un expedient púdic per al·ludir, sense anomenar-los, als antics regnes d’Hispània, a part de Castella, formats per: Catalunya, València, Mallorca, Aragó, Navarra, Galícia, el País Basc, Andalusia (i Portugal). Per tant, quin és el sentit i quina és la funció de les nacionalitats i de les regions? Impossible saber-ho, ja que aquests conceptes no tornen a aparèixer en tot el redactat de la Constitució.

 

Tot gira entorn de la “reconquesta”

Contra el discurs repetit com un mantra dins del sistema escolar franquista, l’aprenentatge d’Espanya es va articular en funció del concepte de “reconquesta”. Es tracta d’un terme historiogràfic —emprat encara en els currículums de secundària de Castella— que descriu el procés de recuperació del món feudal per sobre del món musulmà i jueu, perquè s’entén que els musulmans no eren els legítims propietaris de la geografia hispànica…

Aquest procés va arrencar poc després de l’arribada dels àrabs a la península Ibèrica al segle VIII i va finalitzar amb els Reis Catòlics al segle XV, els quals acabarien unificant “Espanya” com un Estat integral. Aquesta Reconquesta acabaria forjant “l’esperit espanyol”. O sigui, arguments històrics per justificar el nacionalcatolicisme imposat després de la Guerra Civil.

Tanmateix, no sembla que hagi existit mai ‘de facto’ una “nació espanyola”, és a dir, integradora de nacionalitats i regions, com ens vol fer creure la Constitució actual. Ni tan sols és segur que s’hagi consolidat mai com a Estat-nació, en el sentit modern. Ho veiem a continuació!

“No sembla que hagi existit mai ‘de facto’ una ‘nació espanyola’, és a dir, integradora de nacionalitats i regions, com ens vol fer creure la Constitució actual”

De la confederació a l’absolutisme

L’Estat dinàstic, iniciat pels Reis Catòlics, com hem dit, va acabar esdevenint un Estat absolutista. Abans de ser-ho, havia hagut de restringir el poder de la noblesa, forçar l’adscripció a la religió catòlica i cohesionar tot el poder en una devoció lleial al Rei. En contra del que pensen alguns, la llengua va restar al marge d’aquest esquema de poder. Per tant, no va ser mai un element unificador fins a principis del XVIII, encara que el franquisme intentés falsejar la història una vegada més.

El poder es va anar organitzant al voltant de cinc Consells d’Estat: Castella, Aragó, Itàlia, els Països Baixos, Portugal (1580-1640) i les Índies Occidentals. Per tant, els diferents territoris que configuraven la geografia de la Corona d’Hispaniae —plural d’Hispània— mantenien l’administració, la moneda i les lleis pròpies. En aquest sentit, es tractaria d’una mena confederació de nacionalitats, les quals conservaven les seves peculiaritats, furs i tradicions.

El predomini de Castella (que aglutinava Galícia, Astúries i Lleó) sobre els altres regnes existents de la península Ibèrica cada vegada va ser més evident, per extensió i població i, sobretot, després d’incorporar les Índies Occidentals al regne castellà, que ho va fer a títol de “descobriment”, amb tot el que va significar. D’aquesta manera, la progressiva translació de l’economia del mediterrani cap a l’atlàntic va comportar un canvi de paradigma en les relacions entre els diferents territoris que configuraven la Corona Hispànica.

Aquesta pluralitat, no sense sobresalts, va anar derivant cap a una major centralització del poder. Però el salt definitiu va ser després de la guerra de Successió i la subsegüent entronització de la dinastia borbònica al tron castellà. Entre 1707 i 1716, el nou rei Felip V va anar promulgant els coneguts Decrets de Nova Planta pels diferents territoris de la corona d’Aragó com a càstig per la seva rebel·lió i com a dret de conquesta. En canvi, aquesta pèrdua d’autonomia no va afectar mai ni Navarra ni les Províncies Basques, atès que aquests territoris havien estat fidels a la causa borbònica.

Va ser llavors quan Castella es va transformar en l’Espanya borbònica: una monarquia absoluta i fortament centralitzada. Prova d’aquest procés, Felip V escrivia el 1717: “He jutjat per convenient […] reduir tots els meus Regnes d’Espanya a la uniformitat d’unes mateixes lleis, usos, costums i tribunals, governant-se tots igualment per les lleis de Castella”. Així, com a resultat d’una repressió i per dret de conquesta, una Espanya castellanitzada per força es comença a configurar com un modern Estat (d’importació francesa) nacional (d’exportació castellana). Naturalment, la il·lusió va durar ben poc.

“De les nou constitucions espanyoles contemporànies, totes tenen en comú una mateixa afirmació: són una constitució de la monarquia i de confessió catòlica”

La il·lusió fallida de la “república federativa”

L’il·lustrat i escriptor José Marchena (1769-1821), exiliat a Baiona per escapar de la Inquisició, va escriure el 1792 un revelador informe per Jacques Pierre Brissot, un girondí i ministre d’assumptes exteriors de la República Francesa, sobre les dificultats d’implantar a Espanya una constitució semblant a la francesa del 1791. Les seves paraules són força reveladores: “França ha adoptat ara una constitució que fa d’aquesta vasta nació una república unida i indivisible. Però a Espanya, les diverses províncies de les quals tenen costums i usos molt diferents i a la qual s’hi ha d’unir Portugal, només hauria de poder-se formar una república federativa”.

En un sentit similar, el 1808, a Cadis, el cèlebre polític gironí, Antoni de Campmany va escriure, tot just començada la Guerra del Francès, en la famosa publicació ‘El Sentinella’: “… A França, doncs, no hi ha províncies ni nacions; no hi ha Provença ni provençals; ni Normandia ni normands. Tots s’esborraren del mapa dels seus territoris i fins i tot els seus noms […]. Tots es diuen francesos”. I més endavant detalla: “Llavors, què seria ja dels espanyols si no hi hagués hagut Aragonesos, Valencians, Murcians, Andalusos, Asturians, Gallecs, Extremenys, Catalans, Castellans? Cadascun d’aquests noms inflama l’orgull d’aquestes petites nacions, les quals configuren la gran nació”.

Dècada rere dècada, de les nou constitucions espanyoles redactades durant l’edat contemporània (1812-1978), totes tenen en comú —amb petits matisos—, una mateixa afirmació: són una constitució de la monarquia i de confessió catòlica, la religió del Rei i de la nació. Per tant, la unitat de la nació és la unitat de la monarquia.

Existeix, doncs, una nació de nacions?

 

11Onze s’està convertint en un fenomen com a primera comunitat fintech de Catalunya. Ara, llança la primera versió d’El Canut, la super app d’11Onze, per a Android i Apple. Des d’El Canut es pot obrir el primer compte universal al territori català.

Si t'ha agradat aquesta notícia, et recomanem:

Cultura

Desencontres històrics Catalunya-Espanya

10min lectura

L’economia ha estat una de les grans protagonistes de la

Cultura

La industrialització que vam fer en un segle

3min lectura

Dins la nostra memòria perdura intensament el 1714. Poc o molt

Cultura

La millor publicitat de la nostra història

6min lectura

Catalunya és un país amb una sòlida tradició publicitària.



Equip Editorial Equip Editorial
  1. Joaquin Lopez ArandaJoaquin Lopez Aranda says:
    Joaquin

    Molt Interessant.

  2. Guillem Maura RayoGuillem Maura Rayo says:
    Guillem

    Bona feina, Oriol, gràcies

  3. alicia Coiduras Charlesalicia Coiduras Charles says:
    alicia

    Et felicito Oriol,es brillant i encertada aquesta conclusió de “totes les constitucions espanyoles són del rei i la religió
    Extraordinari

    • Oriol Garcia FarréOriol Garcia Farré says:
      Oriol

      Gràcies, Alícia per llegir-nos i seguir-nos. Ens veiem per La Plaça.

      Fa 12 mesos
  4. Ricard Calvo VilanovaRicard Calvo Vilanova says:
    Ricard

    Paper mullat

  5. Francesc Estafanell PujolFrancesc Estafanell Pujol says:
    Francesc de Borja

    Quan una constitució s’imposa per la força a uns quants, és esperable que aquests darrers com que es poden sentir sotmesos es rebel·lin.

    • Oriol Garcia FarréOriol Garcia Farré says:
      Oriol

      Cert, Francesc! Cal construir una nova realitat històrica ràpidament. Ens veiem per La Plaça.

      Fa 12 mesos
    • Mireia Sitjà López says:

      Totalment d´acord Francesc. Seguim endavant!

      Fa 12 mesos
  6. Joan Santacruz CarlúsJoan Santacruz Carlús says:
    Joan

    Molt bé nois! 👌👌

  7. Joan Santacruz CarlúsJoan Santacruz Carlús says:
  8. Josep RuaixJosep Ruaix says:
  9. Mercè ComasMercè Comas says:
    Mercè

    A l´hora de redactar les constitucions quan la batuta la porta el que guanya les guerres no se’n pot esperar res de bo, tant si el vencedor és un regne com una república. Les nacionalitats van surgir per descafeinar les nacions, que són les que poden aplicar l’autodeterminació, i per descomptat els vençuts ho van acceptar, presentant-ho com un triomf. El redactat és important. Podem analitzar el que sigui, tenint sempre present l’article 2 “La indisoluble unidad de la nación española, patria común y indivisible de todos los españoles”.
    La constitució del 78 es hereva dels usos i costums de les relacions Castella-Catalunya durant 500 anys, on hi ha una nació, Castella, que és qui mana, i una altra que creu, Catalunya.
    El gener del 39 Franco va entrar a Barcelona com Ejército de Ocupación, no de Liberación ,no ho oblidem. Es la clau de moltes coses.
    Oriol, molt bé que expliquis el perquè els bascos i els navarresos gaudeixen de privilegis especials, Els del bàndol dels vencedors sempre hi guanyen. Vol dir doncs, que la guerra de Successió encara influeix molt a Espanya.
    Penso que molts pocs n’estan al cas.
    Gràcies per l’article, ens fa molta falta saber perquè som on som.

    • Oriol Garcia FarréOriol Garcia Farré says:
      Oriol

      I el problema de tot plegat és que ens van explicar fins a l’avorriment que la TRANSICIÓ havia estat MODÈLICA. I resulta que l’Estat fa aigües per tot arreu. Cal aprofitar l’oportunitat que se’ns presenta, Mercè. Seguim a La Plaça.

      Fa 12 mesos
  10. James SeneJames Sene says:
    James

    👏🏿👏🏿 Oriol

  11. Anna PortabalesAnna Portabales says:
    Anna

    Brillant exposició! “la unitat de la nació és la unitat de la monarquia” Una nació de nacions, molt d’acord. Gràcies, Oriol!

Deixa una resposta

App Store Google Play