Ens endinsem per primera vegada per un camí pedregós on es barregen multitud de plans. L’objectivitat històrica —basada en el rigor documental— ha estat abduïda per un relat clarament intencionat que ha buscat justificar tota allò que servís per a construir una unitat de destí universal. Dubtar sobre el relat oficial que envolta el “Descobriment d’Amèrica” —on es fonamenta la matriu hispànica— ha obligat a infinitat d’historiadors a haver de treballar al marge de l’Acadèmia, sense cap altre recurs que la seva argúcia i intel·ligència. 

La matèria primera en la qual es fonamenta la història són les fonts documentals. Cròniques, cartularis, testaments, contractes, disposicions, novel·les, cants, restes arqueològiques o ‘Lebenswelt’, són una tipologia documental específica que cada historiador utilitza per a entendre i explicar el passat que —filtrat pel seu marc mental— acabarà modelant una percepció concreta d’aquella realitat.

És per aquest motiu que, durant la creació del coneixement, un s’endinsarà en apassionants debats, entre constructius i estèrils. Desacreditar l’adversari amb atacs personals és símptoma d’incapacitat dialèctica. Per tant, tot allò que estigui fora del rigor empíric ens evoca cap al món de la ficció o la xerrameca de cafè. Però, què passa quan una font documental es demostra que ha estat alterada, manipulada o cremada?

Les capitulacions de Santa Fe

Establerts al campament de Santa Fe de Granada, els recents vencedors de la guerra de Granada, els més que coneguts Reis Catòlics —títol atorgat pel papa Alexandre VI el 1496— signaven el 30 d’abril de 1492 unes capitulacions o acords amb en Cristòfol Colom per a dur a terme una important empresa ultraoceànica.

Els acords signats —coneguts com Les capitulacions de Santa Fe— esdevindran el marc jurídic per on se sustentarà tot el descobriment d’Amèrica, però també seran l’origen dels futurs litigis entre la Corona i la família Colom. Així mateix, hi quedarà palès l’atorgament dels títols d’almirall, virrei i governador general de tots els territoris descoberts i tots els beneficis que se’n derivessin d’aquesta empresa.

Les capitulacions adquiriran una importància jurídica cabdal per en Colom i els seus descendents, i per aquest motiu no se’n desprendrà mai en vida. De l’existència d’aquest original, se’n té constància fins al 1526, quan apareix per darrera vegada entre els documents conservats a l’Arxiu dels Colom al monestir cartoixà de Santa María de las Cuevas (Sevilla). Malauradament, aquest original no ens ha arribat mai.  

Al mateix temps que es lliurava a en Colom l’original de les capitulacions, s’inscrivia una còpia de l’original en el corresponent Llibre-Registre de disposicions legals de la Cancelleria Reial catalanoaragonesa de Barcelona. Aquesta entrada està registrada al llibre 3.569, folis 135 i 136, a la secció de ‘Diversorum sigilli secreti’, datada el mateix dia de la seva expedició, o sigui el 17 d’abril de 1492. Però així com es palesa al registre català, fins a la data no s’ha constatat cap registre similar en qualsevol cedulari castellà. I és ben sabut que les recerques sistemàtiques dutes a terme des de fa segles en els principals arxius castellans —Simancas, Índies o Duc de Veragua— han resultat infructuoses fins al moment.

La construcció jurídica de l’empresa marítima  

La potestat legislativa a la Corona d’Aragó no pertanyia privativament al monarca, sinó que havia de desenvolupar-la juntament amb els tres estaments: noblesa, clerecia i ciutats i viles. Si la iniciativa provenia del monarca, naixia la constitució, mentre que si sortia dels estaments de les corts, naixia el capítol de cort.

Des de 1363, es té constància d’aquesta pràctica jurídica a l’hora d’aparellar armades per part del rei amb els diputats dels diferents regnes de la Corona catalanoaragonesa. És per aquest motiu, que el rei Ferran va signar les capitulacions amb Colom, motiu pel qual queda recollit en un dels acords “perquè sia feta Armada en la Senyora del Senyor Rey, de Galées”. Per tant, ni a les fonts legals del dret castellà contemporànies, ni a les del dret pròpiament indià, es trobaran normes a través de les quals puguin ser fixats els conceptes jurídics que apareixen detalladament a les capitulacions.    

Les capitulacions seran negociades i preparades a Barcelona per un comitè format per en Joan de Coloma —representant de la Cancelleria Catalana i secretari personal del rei— i per en Joan Peres —representant d’en Colom— el qual era un destacat doctor en medicina i reconegut cosmògraf i propietari del castell de Sant Miquel, als afores de Pals d’Empordà. I serà des de l’antic port d’aquesta vila empordanesa, avui ja desaparegut, des d’on salparà l’expedició ultraoceànica.   

Quan les dues parts arribaren a l’acord —el 17 d’abril de 1492— les capitulacions foren enviades immediatament al campament de Santa Fe de Granada —on s’allotjaven els monarques catòlics— per a la seva ratificació oficial (el 30 d’abril de 1492) i, posteriorment, van ser entregades a en Cristòfol Colom. Finalment, a principis de 1493, les Corts Generals celebrades a Barcelona ratificaran l’acord. Tot plegat justifica el perquè aquestes ‘Capitulacions’ es van guardar únicament a l’Arxiu de la Corona d’Aragó: perquè és allí on es registraven i s’arxivaven els documents de la magistratura afectada.

El finançament de l’empresa marítima  

Tots els textos conservats evidencien amb molta claredat que els diners de l’empresa ultraoceànica els va avançar —en gran part— un valencià assentat a Barcelona, Lluís de Santàngel, que fou l’escrivà de racions de la Cancelleria catalana, la qual sovint exercia funcions fiscals. L’empresa també seria sufragada per altres il·lustres personatges com ara Gabriel Sanxis —tresorer general de la Corona d’Aragó—, Joan Cabrero —cambrer del rei Ferran— i Alfons de la Cavalleria, conseller reial. Es dona la circumstància que tots aquests il·lustres personatges tenien vincles comercials amb la família Colom de Barcelona des de feia dècades.

Tots els documents referents als pagaments reials de l’empresa ultraoceànica, compten les xifres en ducats, que era la moneda catalana. En canvi, aquesta moneda no s’utilitzarà a Castella fins al 1497 quan, després d’una forta oposició dels municipis castellans per considerar-la una moneda estrangera, serà imposada pels monarques.

Tinguem present que les estructures dels dos estats, Aragó i Castella, sempre es van mantenir separades, malgrat que es van crear organismes comuns a les dues corones, com ara la Inquisició. Per tant, cada corona tenia la seva tresoreria, amb el seu tresorer, els seus escrivans i els seus arxius reials. En conseqüència, si apliquem el mètode científic per esbrinar qui va pagar l’empresa de la descoberta, només caldrà repassar els llibres de comptes d’ambdues tresoreries. Malauradament, és impossible repassar el llibre de comptes de la tresoreria catalana atès que ha desaparegut. En canvi, altres fonts contemporànies catalanes parlen que s’estaven destinant milers de ducats per pagar naus i tripulacions durant tot aquell període.  

Ara bé, i què passa quan repassem el llibre de comptes de la tresoreria general castellana? Per cert, és públic i en edició moderna! Doncs que no hi apareix cap sortida de diners destinada a cap expedició marítima durant els anys noranta del segle XV. No hi ha cap document que parli de diners referents a naus, pilots, tripulacions o expedicions de cap classe.

El triomf de l’empresa marítima

Cristòfol Colom va ser rebut amb tots els honors pels monarques catòlics al Palau Reial de Barcelona, el 3 d’abril de 1493, després d’haver completat el primer viatge transoceànic. Les cròniques contemporànies expliquen que l’audiència va tenir un grandíssim ressò, i va aplegar un munt de curiosos vinguts de tot arreu.

Colom havia aconseguit trobar el continent perdut del qual en parlaven infinitat de textos antics: les terres existents a l’altra banda de l’Atlàntic “i que des de l’enfonsament de l’Atlàntida havien quedat incomunicades”. I com a prova d’aquesta descoberta —d’aquest “Nou Món”— va presentar davant els reis i a les altes instàncies del regne, els indígenes, animals, metalls i plantes que havien portat. Proves fefaents que demostraven que venien d’unes terres fins aleshores desconegudes.

De fet, a les Capitulacions de Santa Fe queda escrit que l’empresa es compromet a descobrir uns territoris “que estan en direcció a les Índies”. Com que aleshores no hi havia cap referent geogràfic per il·lustrar una expedició que tenia com a objectiu anar a l’altra banda de l’Atlàntic, es va utilitzar el referent geogràfic de les Índies i la Xina del Gran Khan. Ambdós casos, àmpliament descrits pels Viatges de Marco Polo, de finals del segle XIII.

Com constaten els documents oficials dels primers viatges colombins, els topònims emprats per a designar els “nous llocs” seran: la Florida, l’illa Montserrat, la regió de Valençuela, l’illa Margalida o la Jamaïca. Serà a partir de l’expulsió d’en Colom de totes les seves possessions americanes i el canvi de la política de la Corona —a mitjan segle XVI— que hi començaran a aparèixer els topònims castellans.       

Els litigis arran de la descoberta de l’empresa marítima

Quan Colom va tornar del seu primer viatge, els reis li van confirmar tots els poders estipulats a les Capitulacions de Santa Fe. Però en tornar de la segona expedició, la monarquia es va adonar que les terres descobertes no eren quatre illes perdudes, sinó que es tractava realment de terra ferma. Aquesta percepció va provocar que la monarquia es replantegés els poders atorgats a en Colom.

El problema jurídic amb què es topà la monarquia era greu. Eren conscients que havien acceptat i signat unes capitulacions, en les quals es permetia el naixement d’una nova dinastia instal·lada en un Nou Món i on Colom esdevindria el virrei vitalici, a més de ser un títol hereditari!

Coneixedors d’aquesta problemàtica i en absència de l’afectat —ja que es trobava d’expedició— el rei Ferran canviaria les regles del joc. La reforma virregnal de 1493 va comportar una limitació del poder del virrei, el qual quedaria subjugat al poder del rei i la possibilitat de destituir-lo sempre que es demostrés traïció a la Corona. El 1500, Francisco de Bobadilla acusaria Colom de trair la Corona.

Tota la documentació sobre el procés contra Colom ha desaparegut. Per fonts indirectes, se sap que la Corona va requisar tota la documentació que Colom havia d’aportar en defensa pròpia. I també se sap que els informes en què es van basar les acusacions van ser elaborats per Pere Bertran Margarit i Bernat Boïl.

I després de tot aquest muntatge, Colom va ser alliberat però desposseït de tots els títols signats a les capitulacions. O sigui, va esdevenir un personatge inofensiu per al poder. A partir del segle XVI, s’iniciarà un llarg període de litigis —primer contra Colom i després cap als seus descendents— per a restituir els acords. Durant més de vuitanta anys, la família Colom pledejarà contra la monarquia, però esdevindrà una qüestió estèril. 

BIBLIOGRAFIA BÀSICA

David Bassa i Jordi Bilbeny: Totes les preguntes sobre Cristòfor Colom. Col·lecció Descoberta, Llibres de l’Índex, 2015.

Jordi Vila: Les Capitulacions colombines de 1492: un document català. 1r Simposi sobre la Descoberta Catalana d’Amèrica, Arenys de Munt, 2001.

Jordi Bilbeny: Cristòfor Colom, príncep de Catalunya, Proa, Col. Perfils, Barcelona, 2006.

Jordi Bilbeny: Inquisició i Decadència: Orígens del genocidi lingüístic i cultural a la Catalunya del segle XVI, Librooks, Barcelona, 2018.

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant l’ app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!