El cotxe elèctric frena en sec

Els fabricants d’automòbils fan marxa enrere amb el cotxe elèctric enfront d’un alentiment de la demanda global i allarguen la data que tenien programada per posar fi a la producció de vehicles amb motor de combustió. Els alts preus, la retallada dels incentius i la manca de punts de recàrrega fiables han dissuadit als consumidors.

Des que el febrer de 2023 la Unió Europea ratifiqués la legislació que prohibiria, a partir de 2035, la venda i matriculació de tot vehicle que emetés emissions de CO₂, com a pilar central del Pacte Verd Europeu, la realitat del mercat de l’automòbil elèctric està forçant un canvi de rumb que posa en dubte l’estratègia establerta per assolir els objectius de reducció d’emissions.

Els cotxes elèctrics es continuen venent, però no es venen en els volums que es tenien previstos. L’últim informe de l’Observatori de Combustibles Alternatius de la Comissió Europea (EAFO) apunta que la penetració del cotxe elèctric a la Unió Europea continua sent molt baixa. Els vehicles lleugers amb motors elèctrics i híbrids només representen un 6,15% de la flota total, és a dir, uns 18 milions sobre els gairebé 290 milions de vehicles que circulen pel territori europeu.

A més, les matriculacions de vehicles elèctrics estan perdent pes en el conjunt de la Unió Europea. En el primer semestre de l’any, els vehicles purament elèctrics van representar el 12,5% de les matriculacions, mentre que l’any anterior es van quedar en un 12,9%, segons dades de l’Associació de Constructors Europeus d’Automòbils (ACEA). Per altra banda, els vehicles híbrids endollables han perdut 0,5 dècimes de quota de mercat, del 7,4% assolit durant el mateix període de 2023, han passat al 6,9% d’enguany.

Les dades de vendes de cotxes elèctrics del mes de juny segueixen aquesta tendència, perdent un 1% de la seva quota de mercat, mentre que les matriculacions de vehicles híbrids endollables van caure fins a un 19,9%. Es tracta d’un alentiment significatiu del mercat del vehicle elèctric quan tenint en compte que el total de les matriculacions —vehicles elèctrics i de combustió— durant aquest mes va augmentar un 4,3%, i un 4,6% en el conjunt dels primers sis mesos de l’any, respecte al mateix període de l’any anterior.

Les vendes de vehicles elèctrics no només han caigut de forma generalitzada a tota Europa. En el primer trimestre de 2024, els Estats Units van experimentar un descens del 7,3% en les vendes totals de cotxes elèctrics en comparació amb el quart trimestre de 2023. Només el continu creixement del mercat automobilístic de la Xina, que representa el 60% de les vendes mundials de vehicles elèctrics, està invertint aquesta tendència a la baixa.

Quan no surten els números

Després d’invertir milers de milions d’euros en el desenvolupament de noves plataformes elèctriques, marques com Ford, General Motors, Mercedes-Benz, Volkswagen i el grup Stellantis han alertat que han experimentat un descens significatiu de les comandes de vehicles elèctrics.

La resposta de la indústria de l’automòbil no s’ha fet esperar, i ja fa mesos que estan anunciant retallades de producció, tancaments de fàbriques i un replantejament del seu objectiu de convertir-se en fabricants de vehicles purament elèctrics abans del final d’aquesta dècada.

En aquest context, el Grup Volkswagen ha desestimat la possibilitat d’obrir una nova planta als voltants de Wolfsburg, com estava previst, i ha avisat del possible tancament de la fàbrica de cotxes elèctrics d’Audi a Brussel·les. Mercedes ha cancel·lat el desenvolupament d’una nova plataforma elèctrica per concentrar els seus esforços en nous vehicles més assequibles i amb motor de combustió.

Però la indústria europea juga contra rellotge, 2035 és la data límit per a vendre vehicles de combustió i, fins avui, aquesta prohibició segueix en vigor. No obstant això, aquesta normativa s’enfronta a la resistència de diversos fronts que qüestionen la viabilitat i l’impacte de tal mesura. L’Eurocambra va acordar una excepció fins a finals de 2035 per als fabricants amb petits volums de producció anual i quant als combustibles sintètics.

Manfred Weber, líder del Partit Popular Europeu (PPE), ha titllat “d’error” la prohibició, després de les eleccions al Parlament Europeu i ha promès que el partit debatria la seva revocació “en els pròxims dies.” No és l’única veu entre els euròcrates que advoquen per un acord menys restrictiu i, en última instància, el 2027 es decidirà si realment es fa efectiva aquesta legislació.

De la teoria a la realitat

Els alts preus, la retallada dels incentius i la manca de punts de recàrrega fiables han dissuadit als consumidors. L’Organització de Consumidors i Usuaris (OCU) apunta a alguns d’aquests factors com a principals obstacles per a l’adopció massiva de vehicles elèctrics a l’Estat espanyol. Segons l’organisme, l’ús de vehicles elèctrics és impracticable sense un lloc on es pugui recarregar diàriament a un preu econòmic, sigui a casa o en el lloc de treball.

Per altra banda, els preus desorbitats dels vehicles elèctrics exclouen als compradors amb menor poder adquisitiu, és a dir, a la majoria de la població del nostre país i de gran part d’Europa, que demanen vehicles més assequibles. Per tant, no és d’estranyar, que el Dacia Sandero hagi estat el cotxe més venut a la UE durant el primer semestre de l’any, en detriment del Tesla Model Y, que ha passat d’ocupar la primera posició el 2023 a la vuitena enguany, amb una caiguda del 26% de les vendes.

Una altra font de problemes per al sector del vehicle elèctric té a veure amb les denúncies d’obsolescència programada. Des de bateries que, pel seu alt cost, no són ni reparables ni reemplaçables, fins a actualitzacions de programari que donen un control total als fabricants en detriment dels tallers independents i dels propietaris, limiten la vida útil dels cotxes elèctrics, deixen escarmentats als usuaris i posen en dubte les credencials ecològiques d’aquest tipus de vehicle.

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

El nombre de persones que viuen en condicions d’esclavitud no ha parat de créixer des de 2016 i no és cap secret que la producció en massa de productes barats sovint depèn de fàbriques en països en desenvolupament on s’hi treballa en condicions infrahumanes. Llavors, per què ho continuem ignorant com a consumidors?

Les últimes estimacions de l’informe anual de Global Slavery Index indiquen que 50 milions de persones en el món són víctimes de l’esclavitud moderna i que gairebé 10 milions més d’homes, dones, nenes i nens han estat forçats a treballar o casar-se des de 2016. 

Tot i que l’esclavitud moderna pot adoptar moltes formes, en el món laboral, ens referim a aquella condició d’explotació segons la qual, en l’actualitat, una persona és obligada a treballar en condicions infrahumanes sense que pugui negar-se a causa de la coerció, les amenaces o l’abús de poder, entre altres. 

Tragèdies com la de Bangladesh el 2013, quan l’edifici Rana Plaça es va desplomar causant 1134 morts i 2500 ferits, o l’incendi de la fàbrica de bosses escolars el 2019, a Delhi, on  van morir desenes de treballadors que produïen articles i peces de vestir per a marques de roba occidentals, posaven al descobert el rol de la indústria de la moda en l’esclavitud moderna.

Es tracta d’un secret que fa anys que s’oculta a plena vista. Des de les matèries primeres fins a la fabricació, passant per l’embalatge i el lliurament, l’esclavitud moderna està incrustada en les cadenes de subministrament de la indústria mundial de la confecció que satisfà la demanda dels consumidors a Europa, els Estats Units i a altres economies desenvolupades.

El cost humà de la moda ràpida

El model de negoci de moda ràpida o “fast fashion”, inicialment popularitzat per les grans cadenes com Zara i H&M i al que recentment s’hi han apuntat altres marques com Shein o Temu, es basa en una producció i consum massiu que s’incrementen a la mateixa velocitat que els canvis de tendències. Els consumidors compren roba d’última moda però de baixa qualitat i a baix cost. 

Les marques que ofereixen aquest tipus d’articles, no sols canvien els seus productes amb freqüència, sinó que per a maximitzar beneficis, duen a terme una política de deslocalització fabricant-los en països en vies de desenvolupament, pagant als treballadors salaris molt baixos i fins i tot, fent com qui no veu les mancances quant a seguretat o condicions laborals.

Es tracta d’un model de producció que no només és molt agressiu amb el medi ambient i que ha portat la indústria tèxtil a convertir-se en la segona més contaminant del món, però que també crea cadenes de subministrament complexes i opaques, moltes d’elles entelades pel treball forçat.

La nostra responsabilitat com a consumidors

És veritat que les cadenes de subministrament globalitzades d’avui dia fan que sigui gairebé impossible evitar que els béns o serveis que consumim estiguin lliures de la xacra de l’explotació o fins i tot de l’esclavitud. Tanmateix, això no pot ser l’excusa per eludir la nostra responsabilitat com a consumidors a l’hora d’informar-nos de com es fabrica un producte, en comptes de simplement triar el més barat.

El relativisme cultural o la trivialització del concepte de l’esclavisme ens poden ajudar a afeblir el nostre sentit de culpabilitat, però aquesta gimnàstica semàntica no ens pot fer oblidar que, com a consumidors, podem jugar un paper important a fomentar la consciència col·lectiva comprant de manera responsable i exigint a les grans marques més accions concretes per fer front a un problema sistèmic que tots hem perpetuat. 

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

En els últims anys s’ha estès el mite que la nostra mala gestió del correu electrònic és summament nociva per al medi ambient. Les últimes recerques relativitzen el seu impacte i apunten a altres hàbits digitals com a responsables d’una part apreciable de l’escalfament global.

El llibre ‘How Bad Are Bananas? The Carbon Footprint of Everything’, publicat l’any 2010, ha popularitzat la idea que els correus electrònics provoquen una gran petjada de carboni. El seu autor estimava que cada missatge, encara que només sigui per a respondre «gràcies», genera un mínim de 0,3 grams de CO₂ pel consum energètic associat als nostres dispositius i, sobretot, als grans centres de dades. I cal tenir en compte que cada dia s’envien entre 150.000 i 300.000 milions de correus electrònics en el món, tot i que la majoria són ‘spam’.

Algunes recerques recents relativitzen aquest suposat perjudici mediambiental dels nostres missatges. A part d’alliberar una mica d’espai en els servidors que els allotgen, no hi ha proves que es redueixi substancialment el consum energètic de la infraestructura digital si evitem els nostres correus prescindibles i esborrem els innecessaris.

Molt poques vegades encenem un mòbil o ordinador només per enviar un correu electrònic i tant els sistemes d’emmagatzematge com els de transmissió de dades funcionen sense descans, fins i tot quan no els utilitzem, per la qual cosa el consum d’energia es manté bastant estable.

Una perspectiva actualitzada

Amb les noves estimacions, es calcula que escalfar aigua en una tetera requereix més electricitat que l’enviament i magatzematge de mil correus electrònics. I eliminar aquest miler de missatges de la nostra safata tindria un benefici de carboni d’uns cinc grams de CO₂, el mínim que generaria el nostre ordinador en mitja hora si el mantenim encès per esborrar-los. Tot i que costi assimilar-ho, esborrar manualment els correus electrònics pot tenir un major impacte en les emissions de carboni que emmagatzemar-los.

En realitat, una primera mesura eficaç per limitar la petjada de carboni del correu electrònic és reduir en la mesura que sigui possible el nombre de dispositius electrònics que fem servir per gestionar-lo i conservar-los el temps més gran possible, ja que la seva fabricació genera una petjada de carboni important.

Però, sobretot, salvaguardar el medi ambient implica emprar dispositius que ofereixin una bona eficiència energètica i racionalitzar el temps en què els mantenim encesos: cal no oblidar que una part de l’electricitat amb la qual alimentem aquests dispositius té el seu origen en combustibles fòssils.

L’origen d’un trànsit excessiu

Òbviament, evitar correus innecessaris, escriure de manera concisa, incloure enllaços a arxius en lloc d’adjuntar-los, limitar el nombre de destinataris, buidar regularment la carpeta de ‘spam’ i donar-se de baixa de butlletins que realment no ens interessen són bones pràctiques que reduiran el trànsit d’Internet. Però, si realment volem contribuir amb els nostres hàbits digitals a la bona salut del planeta, hauríem de mirar més enllà del nostre correu electrònic.

Els intercanvis de correus només representen l’1% del trànsit d’Internet, la qual cosa és una minúcia si ho comparem amb els serveis de ‘streaming’ de vídeo, que ja suposen més del 80% del que transita per la xarxa. I això sí que suposa una quantitat apreciable de tones de CO₂.

Si vols rentar la roba sense embrutar el planeta, 11Onze Recomana Natulim.

Cap economia és sobirana si no controla la seva energia. I cap ciutadà és realment lliure si depèn d’infraestructures que no pot influir ni comprendre. La sobirania no és un concepte abstracte: és una qüestió d’energia i diners.

Durant anys, vam assumir que la globalització era sinònim d’eficiència. Produir lluny reduïa costos, importar energia semblava una decisió racional i delegar la política monetària es percebia com una garantia d’estabilitat. Aquest model es va construir sobre la idea que els fluxos globals serien constants i que els grans centres de poder actuarien com a pilars sòlids i previsibles.

Però les crisis han trencat aquest relat amb contundència. La guerra d’Ucraïna va posar al descobert la fragilitat energètica d’Europa, mentre que la inflació del 2022 va evidenciar com qualsevol tensió en els mercats energètics es trasllada immediatament al cost de la vida. A això s’hi suma un deute global que supera el 330% del PIB mundial, un indicador clar de la tensió estructural del sistema financer.

La conclusió és cada cop més evident: dependència energètica i dependència financera no són fenòmens separats, sinó dues cares d’una mateixa vulnerabilitat. Quan una falla, l’altra es veu afectada, i el conjunt del sistema queda exposat. Entendre aquesta relació és clau per interpretar el present i anticipar els canvis que ja s’estan produint.

Energia: l’arrel de tota economia

Sense energia no hi ha producció. I sense producció, no hi ha riquesa. El model del segle XX, basat en grans infraestructures centralitzades, ha generat eficiència, però també concentració de poder. Avui, més del 80% del consum energètic mundial continua depenent dels combustibles fòssils, amb tres conseqüències clares: vulnerabilitat geopolítica, volatilitat de preus i transferència constant de renda cap a grans corporacions.

Però el model està canviant. La caiguda del cost de les renovables ha obert la porta a una producció distribuïda: comunitats energètiques, autoconsum compartit, microxarxes i generació local. No és teoria. Quan una comunitat produeix energia, redueix dependències. Quan una empresa s’autogenera, estabilitza costos. Quan una ciutat desplega microxarxes, guanya resiliència. La descentralització no substitueix el sistema global, però el fa menys fràgil.

Energia i diners: el vincle clau

L’energia sempre ha estat lligada al poder monetari. El petrodòlar va consolidar el domini del dòlar durant dècades, però aquest equilibri s’està transformant amb acords comercials fora del seu circuit. Quan canvia el mapa energètic, també ho fa el monetari.

En paral·lel, en un entorn d’inflació i deute elevat, els inversors tornen als actius reals. L’or n’és l’exemple clàssic, però la capacitat de producció energètica és un altre actiu sovint ignorat. Generar energia pròpia no és només sostenibilitat: és protecció financera. Davant d’això, molts models digitals depenen exclusivament de confiança sistèmica. La diferència és clara: els actius reals tenen valor propi; les promeses depenen d’un emissor.

Sobirania pràctica

La sobirania no és una qüestió ideològica, sinó una forma de gestionar el risc en un entorn incert. En l’àmbit energètic, implica produir una part del que consumim i diversificar les fonts per reduir la dependència de factors externs. No es tracta d’autosuficiència absoluta, sinó de guanyar capacitat de resposta davant possibles disrupcions.

En l’àmbit financer, la sobirania passa per entendre on invertim, diversificar riscos i evitar dependre d’un únic sistema monetari o institucional. La descentralització, en aquest context, no és aïllar-se del món, sinó construir un equilibri que permeti participar-hi amb més autonomia i menys vulnerabilitat.

El que ja està passant

Les dades ho confirmen amb cada cop més contundència: creix l’autoconsum domèstic, s’expandeixen les comunitats energètiques arreu d’Europa, els bancs centrals incrementen reserves d’or i es multipliquen els acords comercials fora del circuit del dòlar. No són fenòmens aïllats, sinó senyals convergents d’un mateix canvi de fons. No estem davant d’una revolució ideològica, sinó d’una adaptació sistèmica davant un entorn cada cop més volàtil, incert i interdependent. Davant aquest escenari, les economies —i també els ciutadans— busquen una cosa molt concreta: resiliència.

La lliçó és clara i cada vegada més difícil d’ignorar: qui controla l’energia controla el marge de maniobra econòmic, i qui condiciona el sistema monetari determina la capacitat de resposta financera. La tecnologia ja ha resolt gran part de les limitacions que ho feien inviable fa només unes dècades. La pregunta, per tant, ja no és tècnica, sinó cultural i estratègica: estem disposats a reduir dependències i assumir més control?

A 11Onze entenem que protegir el patrimoni no és només escollir productes financers, sinó comprendre el sistema en què operem i les forces que el mouen. Energia i diners són els seus pilars invisibles, i entendre com interactuen és essencial per prendre decisions amb criteri, visió i autonomia. Construir sobirania real implica diversificar, anticipar riscos i actuar amb consciència.

Perquè el futur descentralitzat no és una promesa llunyana ni un relat teòric. És una infraestructura que ja s’està desplegant —de manera silenciosa però imparable— i que redefinirà la manera com entenem el poder, l’economia i la llibertat.

Si vols conèixer una assegurança justa per a la teva llar i per a la societat, descobreix 11Onze Segurs.

Com podem reduir la quantitat de plàstic que cada any acaba als nostres oceans? Hi ha mesures que depenen dels Governs, però també hi ha accions quotidianes que poden reduir el nostre impacte en l’entorn.

Com adverteix l’agent d’11Onze Mònica Cornudella, molts peixos moren ofegats cada any perquè confonen una bossa de plàstic amb una medusa i intenten menjar-se-la, o perquè queden atrapats a les anelles de plàstic que uneixen les llaunes de refrescos. 

L’abocament de plàstics als mars i oceans és un problema que perdurarà perquè són productes que triguen molt temps a degradar-se. Per exemple, una bossa de plàstic triga entre 20 i 50 anys, però, com diu Cornudella, les temudes ampolles de plàstic “necessiten prop de 500 anys” i un pneumàtic que hagi anat a parar al mar pot trigar “fins a 1.000 anys”.

Es calcula que cap a l’any 2050 “hi haurà més plàstics que peixos en els nostres mars i oceans” perquè cada any s’aboquen al mar “entre 8 i 15 milions de tones de residus plàstics”, com explica l’agent d’11Onze. En termes econòmics, l’abocament dels plàstics al mar genera danys als ecosistemes marins per valor d’11.800 milions d’euros, segons el programa mediambiental de les Nacions Unides.

Mesures per frenar el desastre ecològic

Davant d’aquesta situació, Mònica Cornudella planteja l’acció institucional en tres grans àmbits genèrics per aturar, o almenys reduir, la magnitud del problema. 

Una primera mesura seria impulsar “l’educació ambiental” per formar als més petits en el compromís amb l’entorn, ja que “els hàbits adquirits des de petits perduren sempre a la vida adulta”. I en aquest sentit, Cornudella proposa “incrementar la sostenibilitat dels centres escolars”.

Un altre àmbit és el del foment del “voluntariat” per col·laborar amb iniciatives que es fan arreu per protegir l’entorn. Com a exemples, Cornudella cita les neteges de platges, boscos i llocs públics, que en algunes ocasions estan molt degradats.

La tercera qüestió que planteja l’agent d’11Onze és el del marc legal. “Cal fer un pas enrere i tornar a utilitzar les ampolles de vidre, les capses de cartó i la fusta”. Enfront d’un lobby de fabricants d’envasos i plàstics molt poderós, “es necessitaria tenir unes lleis que prohibissin i regulessin l’ús excessiu i sense mesura del plàstic”.

La importància de les accions quotidianes

Més enllà d’aquestes qüestions genèriques, també les “petites accions diàries” poden ajudar a tenir cura dels nostres oceans. En aquesta línia, Cornudella recomana “practicar les tres erres, sobre les que es basa l’economia circular: reduir, reutilitzar i reciclar”. A més de reduir els plàstics que generem, això ens permetrà “reduir la petjada de carboni i a la vegada combatre el canvi climàtic”. I, en l’era del ciberactivisme, Mònica Cornudella insisteix en “compartir iniciatives a les xarxes socials”.

“Implantar l’economia circular i protegir la flora i fauna marines davant del canvi climàtic” haurien de ser, segons l’agent d’11Onze, un objectiu comú per a la humanitat. “Cada acció, per petita que sigui, ens ajuda a aconseguir un planeta més sa i a protegir els mars i oceans”, conclou Cornudella.

Si vols descobrir com beure la millor aigua, estalviar diners i ajudar al planeta, entra a Imprescindibles 11Onze.

Com afecta la gestió ramadera el medi ambient? Dues associacions ramaderes del Segrià (Lleida) han convertit el problema dels purins en una solució. Han creat una planta de compostatge pionera a l’Estat. N’hem parlat en un nou episodi de Persones, amb Miquel Serra, un dels impulsors del projecte.

Amb no més de 10.000 habitants, Alcarràs és el municipi d’Europa amb més densitat de granges per quilòmetre quadrat. En total, aplega 45.000 caps de vedell, 35.000 mares de porcí i unes 250.000 places d’engreix. Per això, per als veïns, la gestió del nitrogen que provoquen els purins era importantíssima per complir amb els estàndards europeus. Així és com va néixer el projecte de la planta de compostatge, impulsada per les dues grans entitats ramaderes del municipi, per convertir els purins en adob. 

I ho van fer de manera col·lectiva, tal com recorda Serra. El projecte els ha costat 1,5 milions d’euros. “Els fems del boví són de millor gestió. I a les granges de porcí, on tenim separadors de fems sòlids i líquids, ens interessava poder gestionar els fems sòlids. La planta de compostatge ens havia de permetre fer una gestió separada entre ambdós fems, perquè el producte de boví està catalogat com a producció ecològica; i el de porcí, no, tot i que sí que es pot fer servir per a agricultura convencional”, detalla Serra, que és membre de l’entitat impulsora a Alcarràs Bioproductors.

Un cas excepcional

I per què no hi ha més plantes de compostatge com la d’Alcarràs arreu del territori? “Fins ara, totes les plantes de compostatge les ha muntat gent que volia fer negoci. I una manera era fer gestió d’altres subproductes que són de difícil tractament i per la qual les empreses pagaven a les plantes de compostatge. Això és el que les feia viables”, explica Serra.

Per contra, a Alcarràs volien una planta de compostatge de fems i purins, sense buscar primer la rendibilitat, sinó el benefici mediambiental i la continuïtat de les seves granges, i això la converteix en un cas únic a l’Estat. “Cal pensar que el nostre negoci és el de produir carn”, argumenta l’impulsor, que explica que, això no obstant, ja hi ha tres multinacionals que s’han interessat per comprar el compostatge que produiran. “Al final estem convençuts que l’aconseguirem fer viable”, reconeix.

Sobre el finançament, encara no s’han plantejat l’ajuda dels fons europeus, perquè la iniciativa va néixer abans, però Serra explica que se senten molt acompanyats pel Departament d’Agricultura i la Diputació de Lleida. “A través del projecte BioHub Km 0, pensat per reactivar l’economia de la zona, hem pogut gestionar una petita subvenció que ens permet ser més ambiciosos”, explica Serra. De fet, la planta de compostatge és només el primer pas per a un projecte més gran d’economia circular i sostenible. Es tracta de generar una alternativa que permeti conservar i valorar el talent del territori. Convertir purins en adob pot ser la solució sostenible definitiva, però segueixen investigant més usos. Per exemple, dels fems se’n pot extreure cel·lulosa que es podria utilitzar per fer teixits. Potser el futur de la moda sostenible serà dur roba feta amb teixits de purins.

11Onze és la comunitat fintech de Catalunya. Obre un compte descarregant la super app El Canut per Android i Apple. Uneix-te a la revolució!

Després de parlar del relat i de la sobirania energètica, emergeix una pregunta incòmoda —i, potser, inevitable: què passa quan imaginem un futur descentralitzat dins d’un sistema que, per naturalesa, tendeix a concentrar el poder? Aquesta tensió no és nova. De fet, recorre tota la història econòmica moderna: la lluita entre la capacitat tècnica de distribuir i la necessitat sistèmica de centralitzar.

El Solar Punk no és només una moda visual ni una estètica amable. És, en essència, una impugnació silenciosa però profunda al capitalisme extractiu. No perquè el negui frontalment, sinó perquè en qüestiona el principi rector: que el valor ha de fluir cap al centre per ser eficient.

A primera vista, el Solar Punk es presenta com una reacció optimista a la saturació de narratives distòpiques: plantes en façanes, energia solar als terrats, comunitats autosuficients i tecnologia integrada amb la natura. Però aquesta iconografia, aparentment innocent, amaga una proposta econòmica de gran abast: producció distribuïda, comunitats resilients, reducció de dependències i un reequilibri del poder. I és precisament aquí on rau la seva força —i la seva incomoditat.

Perquè el capitalisme contemporani no és fruit de l’atzar, sinó d’una evolució històrica molt concreta. Tal com ja hem analitzat a La PLaça , el sistema ha passat de conquerir territoris a estructurar dependències. Després de la Segona Guerra Mundial, el centre econòmic mundial es va desplaçar cap als Estats Units, no només per la seva capacitat productiva, sinó per la seva arquitectura financera i la institucionalització del dòlar com a eix global. No es tractava només de produir més, sinó de definir les regles del joc.

Aquest model es basa en una dinàmica extractiva que ha anat refinant-se amb el temps. Ja no parlem només de recursos naturals, sinó d’extracció de rendes financeres, de dades i de valor a través del deute. És un sistema que concentra riquesa i poder en nodes centrals, consolidant dependències que sovint passen desapercebudes perquè s’han normalitzat. I és, precisament, aquesta normalitat la que el Solar Punk posa en qüestió.

Una nova economia… o el límit del sistema?

No és només una qüestió ambiental. És estructural. El model productiu global està dissenyat perquè la riquesa flueixi cap als centres de decisió, i aquesta dinàmica no és accidental: és la condició de la seva estabilitat. La concentració no és una disfunció del sistema; és la seva lògica interna.

Les dades ho confirmen: segons el World Inequality Report, l’1% més ric acumula una part creixent de la riquesa mundial, mentre els sectors estratègics —energia, tecnologia i finances— es consoliden en mans d’uns pocs actors. Tal com ja s’analitza a La xacra del capitalisme clientelar, la proximitat entre poder polític i grans corporacions no és una anomalia, sinó una forma de governança. Quan els recursos es concentren, la capacitat de decisió també ho fa.

En aquest context, el Solar Punk apareix sovint com una proposta mal interpretada. No parla de col·lapse, sinó de regeneració; no d’escassetat, sinó d’eficiència distribuïda; no d’individualisme, sinó de comunitat. Però aquesta lectura, si es queda en la superfície, perd el més rellevant: el seu potencial transformador.

En termes econòmics, el Solar Punk implica microproducció energètica, economia circular, infraestructures locals, tecnologia oberta i reducció d’intermediaris. Però, sobretot, implica una cosa més profunda: una redistribució del flux de valor. I això és el que el fa difícil d’assimilar dins del sistema actual.

Quan una comunitat produeix la seva energia, no només redueix costos: altera la direcció de la renda. Quan finança projectes locals, no només impulsa l’economia: redefineix la relació entre capital i territori. Quan aposta per producció distribuïda, no només guanya autonomia: debilita les dependències estructurals. De fet, a Europa, les comunitats energètiques locals creixen impulsades pel marc regulador de la Unió Europea. No és una revolució declarada, sinó una correcció progressiva.

Aquest plantejament entra en conflicte amb els fonaments del sistema actual. El capitalisme extractiu necessita dependència energètica, financera i tecnològica per sostenir-se. El Solar Punk qüestiona aquests tres pilars de manera simultània. I ho fa sense estridències: no proposa substituir el sistema, sinó reduir-ne la capacitat d’absorció.

Per això el debat real no és estètic, sinó estructural. El model actual mostra esquerdes evidents —vulnerabilitat energètica, endeutament crònic, tensions geopolítiques i fragilitat de les cadenes de subministrament— que no són anomalies, sinó conseqüències d’una arquitectura pensada per concentrar.

El Solar Punk no proposa una ruptura immediata, sinó una adaptació que, si prospera, pot acabar transformant el sistema des de dins. Per tant, no és una revolució frontal, sinó que més aviat una desviació del curs, sense barricades i amb decisions quotidianes que, acumulades, alteren l’estructura.

Cap a una economia més resilient i distribuïda

A 11Onze creiem que entendre el sistema és el primer pas per no dependre’n acríticament. La història econòmica ens ensenya que cap model és immutable, però també que cap transformació és espontània. Sempre hi ha una tensió prèvia, una consciència que madura lentament abans de fer-se visible.

En un entorn cada cop més volàtil, la descentralització energètica i financera no és una moda, sinó una resposta racional a les vulnerabilitats d’un model excessivament concentrat. Però aquesta resposta no és només tècnica. És, sobretot, cultural i moral.

El futur no serà només una qüestió de tecnologia, sinó de com decidim organitzar el poder, els recursos i les dependències. I aquesta decisió no es pren en abstracte: es construeix en cada elecció col·lectiva i en cada estructura que acceptem o qüestionem.

Per això, la qüestió de fons no és si el Solar Punk triomfarà com a estètica, sinó si serem capaços d’assumir el cost —i la responsabilitat— de redistribuir el poder econòmic abans que les tensions del sistema s’intensifiquin. Perquè la història no canvia quan apareixen noves idees, canvia quan aquestes idees es converteixen en estructura. I el futur, com sempre, no és allò que imaginem, sinó allò que decidim sostenir.

11Onze és la comunitat fintech de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució

El canvi climàtic és el repte més gran al qual s’enfronta la humanitat i aturar l’escalfament global és essencial per a garantir la nostra supervivència. La transició energètica cap a fons d’energia més netes i renovables és un factor clau per a aconseguir-ho. Fins a quin punt és factible?

L’últim Informe de Riscos Globals 2024 del Fòrum Econòmic Mundial constata que els esdeveniments meteorològics extrems, la pèrdua de biodiversitat, el col·lapse dels ecosistemes i l’escassetat de recursos naturals suposen el risc més gran per la humanitat durant la pròxima dècada. 

La causa principal és la crema de combustibles fòssils, que ha anat augmentant a mesura que ho ha fet la població humana. La seva combustió genera gasos amb efecte d’hivernacle que atrapen els raigs del Sol en l’atmosfera terrestre, elevant la temperatura mitjana de la superfície del planeta.

Sense temps per aturar l’escalfament global

Les emissions de gasos d’efecte hivernacle van arribar a màxims històrics en la dècada passada. Encara que el ritme del seu creixement ha disminuït, l’informe “Climate Change 2022: Mitigation of Climate Change” adverteix que només serà possible limitar l’escalfament global a 1,5 °C si es produeix una reducció immediata i profunda de les emissions. 

Per a aconseguir-ho, caldria reduir aquestes emissions a gairebé la meitat d’aquí a 2030 i que fossin nul·les a mitjan segle. En la cimera de la COP28, celebrada el mes de desembre passat a Dubai, es va acordar triplicar l’ús de les energies renovables en els pròxims cinc anys. 

Tanmateix, el món encara consumeix més de 35.000 milions de barrils de petroli cada any. Aquesta dependència dels combustibles fòssils és insostenible, tant des d’un punt de vista productiu com mediambiental. Els experts calculen que ja s’han esgotat un 40% de les reserves mundials de petroli i que, al ritme actual, només en queden per uns cinquanta anys més.

Pot funcionar el món només amb energies renovables?

L’energia renovable és qualsevol mena d’energia que procedeix d’una font que no s’esgota amb el temps. Hi ha moltes fonts d’energia renovable, com l’energia solar, l’eòlica o la geotèrmica, i són importants perquè, a diferència dels hidrocarburs, són infinites i gairebé no produeixen emissions contaminants.

El principal problema de les energies renovables és la inestabilitat de la seva producció i l’emmagatzematge, de manera que es puguin distribuir fàcilment. És a dir, queden limitades en funció de la seva disponibilitat i ubicació, la qual cosa les fa poc rendibles. Això sí, es podria reduir el cost mitjançant el desenvolupament de tecnologies més avançades per a capturar l’energia i transportar-la de forma més eficient.

En aquest context, un estudi realitzat per IRENA, l’Agència Internacional d’Energies Renovables, demostra que un model energètic 100% renovable és possible i marca el camí cap a una reducció del 45% de les emissions de diòxid de carboni (CO₂) respecte als nivells de 2010 per al 2030, i de zero emissions per al 2050.

L’anàlisi d’IRENA arriba a la conclusió que ja tenim les tecnologies que poden conduir a un sistema energètic descarbonitzat amb solucions que poden desplegar-se ràpidament i a escala. L’estudi mostra que més del 90% de les solucions que fan possible l’objectiu del 2050 passen per les energies renovables a través del subministrament directe, l’electrificació, l’eficiència energètica, l’hidrogen verd i la bioenergia combinada amb la captura i l’emmagatzematge de carboni. 

L’Agència argumenta que l’augment del preu de l’electricitat en el mercat majorista ha estat provocat per l’elevat preu del gas amb el qual es produeix l’electricitat perquè, de moment, les energies renovables no donen l’estabilitat necessària per a poder garantir el subministrament elèctric. Per tant, com més aviat aconseguim una economia descarbonitzada, abans deixarem enrere aquesta dependència i les extremes variacions de preus associades a ella.

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

A la utilitat de l’or en el terreny financer, ornamental i tecnològic caldrà sumar la seva contribució a la sostenibilitat del planeta. Una recerca ha descobert que un catalitzador de nanopartícules d’aquest metall preciós permet convertir materials de rebuig, com la biomassa i el polièster, en útils compostos orgànics de silici.

Els residus plàstics suposen un problema per a la humanitat. Per això s’estan invertint molts recursos en la cerca de fórmules que permetin reciclar-los i donar-los una nova vida útil. Diverses línies de recerca pretenen convertir aquests materials de rebuig en compostos i productes útils d’una forma eficient.

Una d’elles, en la qual treballen científics de la Universitat Metropolitana de Tòquio, ha descobert que les nanopartícules d’or suportades sobre una superfície d’òxid de zirconi permeten convertir materials de rebuig, com la biomassa i el polièster, en compostos organosilícics, que són valuosos productes químics amb una àmplia gamma d’aplicacions. Els resultats del seu estudi es van publicar recentment en el prestigiós Journal of the American Chemical Society.

El nou protocol treu partit de la combinació de les nanopartícules d’or amb un suport d’òxid de zirconi, les característiques del qual li permeten reaccionar com a base i com a àcid. Això fa possible reciclar els residus en unes condicions menys exigents i d’una forma més ecològica que amb els sistemes investigats fins ara.

Nova vida per als residus plàstics

L’equip d’investigadors fa temps que treballa en la conversió de plàstic i biomassa en organosilícics, que són molècules orgàniques amb un àtom de silici unit al carboni utilitzades en revestiments d’alta qualitat i en la producció de productes farmacèutics i agroquímics.

El problema fins ara era que l’addició de l’àtom de silici implicava la utilització de reactius sensibles a l’aire i a la humitat que requereixen altes temperatures i condicions àcides o bàsiques extremes. Com a conseqüència, el procés de conversió no resultava gens eficient per al medi ambient.

Un pas clau

La gran troballa és que el nou catalitzador amb nanopartícules d’or fa que els grups d’èter i èster, tots dos abundants en plàstics com el polièster i en compostos de biomassa com la cel·lulosa, reaccionin amb el disilà i es formin útils organosilícics. I per a això només és necessari un escalfament suau en dissolució.

Els investigadors han identificat que la clau en l’eficàcia d’aquesta conversió radica en la combinació de les nanopartícules d’or i la naturalesa amfòtera del suport d’òxid de zirconi, és a dir, la seva capacitat per actuar indistintament com a base i com a àcid.

Doble avantatge

Aquest sistema no sols permet descompondre els polièsters en condicions molt menys exigents que les utilitzades fins ara. El més important és que els productes de la reacció són compostos valuosos llestos per al seu ús.

L’equip d’investigadors espera que aquesta nova via de producció d’organosilícics permeti avançar cap a un futur neutre en emissions de carboni, en permetre el reciclatge de residus plàstics de manera eficient i evitar que milers de tones d’ells acabin cremant en plantes incineradores.

Si vols descobrir la millor opció per protegir els teus estalvis, entra a Preciosos 11Onze. T’ajudarem a comprar al millor preu el valor refugi per excel·lència: l’or físic.

Plogui, nevi o faci sol, el subministrament de l’aigua que consumeixen més del 80% dels catalans segueix en mans d’empreses totalment o parcialment privades. Malgrat els esforços per recuperar la gestió pública d’aquest servei, les multinacionals del sector es resisteixen a perdre un negoci milionari.

A través de l’empresa pública ONAIGUA, el consell comarcal d’Osona va assumir l’abril de l’any passat la gestió del subministrament d’aigua en aquesta comarca, pel que dona servei a 11.400 punts de consum i arriba a més de 25.000 habitants. Es va convertir en el primer consell comarcal a prendre una mesura d’aquest calat.

Podríem dir que es tracta d’una anomalia del mercat, ja que el subministrament de l’aigua a Catalunya està majoritàriament en mans privades. Un reduït nombre d’empreses privades administren i es lucren d’aquest bé preuat al nostre país gràcies a concessions moltes vegades qüestionades. I això que en el món la gestió pública assorteix al 90% de la població i Nacions Unides reconeix l’aigua com un dret humà.

Segons les dades de la plataforma Aigua és vida, més del 80% dels catalans obtenen l’aigua a través d’un servei totalment o parcialment privatitzat, mentre que el que el servei públic no arriba ni al 20% de la població. Aquest desequilibri s’explica pel domini del model privat en els municipis amb un major volum de població, que són els més rendibles.

Pressió per a municipalitzar un servei bàsic

Davant aquesta realitat, existeix una creixent pressió per recuperar la gestió pública d’aquest servei. L’Associació de Municipis i Entitats per l’Aigua Pública (AMAP) ja compta amb 68 membres i representa al 47% de la població de Catalunya. Recentment, publicava un informe amb propostes de reformes legislatives per canviar aquesta situació.

Sis municipis, l’Associació de micropobles de Catalunya i una nova empresa pública es van sumar a aquesta entitat l’any 2022. Dels nous municipis, només Mieres (la Garrotxa), Collbató (Baix Llobregat) i Torroella de Montgrí (Baix Empordà) gestionen directament l’aigua. Castelló d’Empúries està en procés de municipalitzar el servei, mentre que Manlleu i Sitges encara estan lligades a concessions per més d’una dècada amb Sorea i Agbar. Quant a l’Associació de micropobles de Catalunya, cal tenir en compte que el 70% dels municipis de menys de mil habitants, que són els menys rendibles, ja gestionen directament el subministrament d’aigua.

Gairebé un monopoli

Tot i que les empreses privades que gestionen l’aigua a Catalunya es presenten amb diferents noms segons el municipi, la majoria pertanyen al grup Agbar, que està valorat en uns 3.000 milions d’euros.

Aquest grup controla totalment l’empresa Sorea i posseeix gairebé el 80% de la Companyia d’Aigües de Sabadell (CASSA), el 68% d’Aigües de Rigat (Igualada) i el 49% de l’Empresa Municipal Aigües de Tarragona (Ematsa). A més, té al voltant del 35% de Mina Pública de Terrassa i el 31% de Girona SA.

Els seus beneficis no sols provenen de la venda d’aigua, que l’any passat pretenia encarir un 7,4% a Barcelona. També de la subcontractació de serveis a les seves filials. Això permet que a la Ciutat Comtal, per exemple, el cost dels comptadors d’aigua per a l’usuari final acabi més que triplicant el cost original. Això suposa uns 17 milions d’euros de benefici addicional a l’any.

Estratègia de judicialització

Davant un negoci d’aquesta grandària no resulta estrany que Agbar porti als tribunals qualsevol iniciativa encaminada a recuperar la gestió pública del subministrament d’aigua, com detalla el portal ctxt. Només a Barcelona, aquesta multinacional i les seves entitats afins han presentat una quarantena d’accions judicials.

La seva estratègia d’empantanar judicialment aquests processos per dilatar-los o diluir-los ha fet que fins i tot posés un contenciós contra un simple conveni entre l’Ajuntament de Barcelona i l’Àrea Metropolitana per a l’intercanvi d’informació entre institucions.

Un dels casos més sonats té a veure amb la consulta que l’Ajuntament de Barcelona volia impulsar per conèixer l’opinió de la ciutadania sobre una eventual gestió pública de l’aigua. Diverses entitats, entre les quals es troba Agbar, van interposar recursos. Finalment, el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) va suspendre el reglament de participació ciutadana en la part relativa a les consultes i va impedir que la iniciativa tirés endavant.

El cas que afecta un major nombre de municipis és el que Agbar va impulsar contra diversos consistoris de l’Àrea Metropolitana de Barcelona. Inicialment, una sentència del TSJC en 2016 va anul·lar la concessió a Aigües de Barcelona del subministrament d’aigua en diversos municipis del cinturó metropolità, amb la qual l’empresa s’assegurava el servei a gairebé tres milions d’habitants durant 35 anys i uns ingressos de 3.500 milions d’euros. El tribunal veia «motius d’anul·lació per vicis en el procés de contractació» quan es va constituir l’empresa mixta en la qual participava Agbar. Tot i això, el Tribunal Suprem va revocar aquesta sentència l’any 2019 en considerar que el procediment emprat per l’Administració per adjudicar el servei sense concurs públic estava avalat per la Llei de contractes del sector públic.

Pràctiques tèrboles

Com denunciava Eloi Badia, regidor d’Emergència Climàtica i Transició Ecològica de l’Ajuntament de Barcelona, les tèrboles pràctiques d’Agbar per aconseguir concessions l’han dut a ser imputat en tres macrocauses judicials (Pokémon, Púnica i Petrum), a més de ser expulsat en 2017 de la gestió de l’aigua a Girona després de demostrar-se la seva vinculació amb la trama del 3%.

Els informes d’aquesta última causa constataven que, durant més de dues dècades, els gironins van pagar més d’1 milió d’euros de sobrecost pel servei d’aigua. A més, l’Agència Tributària advertia que els directius de l’empresa havien carregat despeses personals a la societat i va concloure que Girona SA havia cobrat centenars de milers d’euros per serveis no prestats.

Com expliquem en l’article «Els serveis públics, cada vegada més privatitzats», la privatització de serveis essencials avança de manera implacable a Europa des dels anys vuitanta. I això està tenint un preu inqüestionable per al conjunt de la ciutadania. L’agent d’11Onze Jordi Coll apunta que aquest procés ha suposat sotmetre la prestació d’aquests serveis «a la lògica de criteris de mercat i, per tant, dels beneficis privats».

Si vols descobrir com beure la millor aigua, estalviar diners i ajudar al planeta, entra a Imprescindibles 11Onze.