És possible la sobirania alimentària de Catalunya?

El canvi climàtic, la guerra a Ucraïna i l’embut logístic causat per la pandèmia han reobert el debat sobre una possible crisi alimentària mundial i la importància de replantejar el model de producció de cultius essencials per garantir la nostra sobirania alimentària. 

La sobirania alimentària fa referència a la capacitat d’un país o d’una regió per determinar les seves pròpies polítiques agrícoles i alimentàries, així com per produir els aliments bàsics per satisfer les necessitats del conjunt de la població local. No ser sobirà alimentàriament significa dependre de les importacions d’aliments i no tenir el control suficient sobre la pròpia producció alimentària.

Aquesta dependència en les importacions d’aliments augmenta la vulnerabilitat d’un país davant de les fluctuacions del mercat internacional, i l’increment dels preus dels aliments causat per conflictes geopolítics o el canvi climàtic. A més, l’enfocament en la producció de cultius a gran escala per a l’exportació ha donat lloc a encara més dependència i a la pèrdua de sobirania alimentària per a molts països, tot i que s’ha abaratit el preu final del producte a costa d’incrementar la petjada de carboni.

Garantir les cadenes de subministraments

Els efectes col·laterals de les sequeres al Nord d’Àfrica, les gelades a l’Àsia Central, les inundacions al Pakistan i la guerra a Ucraïna són només alguns dels causants que expliquen l’alarmant escassetat de subministraments d’aliments bàsics que ja està patint una gran part de la població mundial. 

Segons l’últim informe elaborat per l’Organització de les Nacions Unides, gairebé 3.100 milions de persones no es poden permetre una dieta saludable rica en nutrients bàsics. I no només estem parlant de països en vies de desenvolupament, la inflació a Europa ha afectat greument el poder adquisitiu de la gent, disparant els preus de la cistella de la compra, mentre que els problemes logístics estan obligant molts països a prendre mesures d’urgència per a assegurar la disponibilitat de certs aliments bàsics.

Sense anar més lluny, l’índex de preus de consum (IPC) del mes de febrer confirma que els aliments a Catalunya són un 14,5% més cars que fa un any, amb les verdures i llegums augmentant més d’un 18% des del gener. Aquestes pujades de preus rècord han tingut un efecte directe en l’import de més de 200 productes alimentaris.

A més, el nostre territori està patint la sequera més greu des del 2008, quan les reserves d’aigua dels embasaments i conques internes va caure fins al 20%. Una sequera que ha afectat la collita de cereals a tot l’Estat espanyol i França. El Port de Tarragona presenta una ocupació gairebé total dels seus molls, la meitat d’ells carregats amb productes agroalimentaris importats d’altres països per suplir aquesta escassetat de cereals.

La baixa autosuficiència alimentària

A Catalunya s’ha perdut molt de territori agrari des dels anys cinquanta, actualment, poc més del 25% del territori català es dedica al cultiu agrari, la meitat de la mitjana europea, i el 70% de la superfície agrícola és de secà. Això es tradueix en el fet que Catalunya només assoleix un grau de sobirania alimentària d’entre un 40% i un 45%. 

L’agricultura només aporta 1.622 milions d’euros al PIB de Catalunya (2022), sent el sector econòmic amb menys impacte al PIB, i molt lluny dels 187.185 milions que genera el sector dels serveis. Tot i això, no deixa de ser un sector estratègic pel conjunt de la societat, i només pel fet d’oferir la matèria primera dels principals aliments, es converteix en un dels principals que cal mantenir i desenvolupar. 

La qüestió, però, és quin preu estem disposats a pagar per a mantenir aquest sector estratègic per la nostra societat. L’activitat agrària a Catalunya ha disminuït de forma progressiva durant els últims anys, i la Unió de Pagesos sovint avisa que si no poden competir amb els preus de les distribuïdores, molts d’ells no es podran guanyar a vida i hauran de tancar la seva activitat. 

Un canvi de mentalitat

Impulsar el canvi cap a un nou sistema alimentari que practiqui una gestió racional dels recursos no és només necessari, sinó que és imprescindible per avançar cap a la sostenibilitat de la nostra societat mentre fem front als reptes climàtics i geopolítics en els quals ens veiem immersos. Tanmateix, això té un cost i comporta uns compromisos socials, culturals i ambientals que la societat haurà de considerar. 

Els conreus han d’adaptar-se a l’aigua disponible, el contrari del que s’ha fet fins ara, especialment quan tenim en compte que està previst que la temperatura mitjana a Catalunya augmenti de 2 a 3 graus en els pròxims vint anys, disminuint en un 20% la disponibilitat d’aigua. Això passa, en part, per decidir si volem alimentar a persones o animals, per exemple, en comptes de produir blat de moro per l’exportació o per alimentar als porcs, podríem conrear vegetals que ara importem d’altres regions, la qual cosa sí que contribuiria a la sobirania alimentària.

D’altra banda, és necessari democratitzar els mitjans de producció i la terra. Recuperar terres agrícoles per explotacions familiars, el 50% de les quals han hagut de ser abandonades en els últims 15 anys, fins al punt que el 55% de les terres agrícoles estan en mans de només cinc famílies. Controlar els preus dels aliments o subvencionar puntualment els costos de producció pot ajudar a garantir que es pugui viure del que es produeix.

Actualment, les limitacions del territori i del model agroalimentari segurament no permeten una sobirania alimentària a Catalunya, però treballar cap a una millor autosuficiència és possible si hi ha una visió política a llarg termini i si la societat està disposada a assumir el cost d’aquest canvi de paradigma.

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant la super app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!