Convertir purins en adob, la solució sostenible

Com afecta la gestió ramadera el medi ambient? Dues associacions ramaderes del Segrià (Lleida) han convertit el problema dels purins en una solució. Han creat una planta de compostatge pionera a l’Estat. N’hem parlat en un nou episodi de Persones, amb Miquel Serra, un dels impulsors del projecte.

Amb no més de 10.000 habitants, Alcarràs és el municipi d’Europa amb més densitat de granges per quilòmetre quadrat. En total, aplega 45.000 caps de vedell, 35.000 mares de porcí i unes 250.000 places d’engreix. Per això, per als veïns, la gestió del nitrogen que provoquen els purins era importantíssima per complir amb els estàndards europeus. Així és com va néixer el projecte de la planta de compostatge, impulsada per les dues grans entitats ramaderes del municipi, per convertir els purins en adob. 

I ho van fer de manera col·lectiva, tal com recorda Serra. El projecte els ha costat 1,5 milions d’euros. “Els fems del boví són de millor gestió. I a les granges de porcí, on tenim separadors de fems sòlids i líquids, ens interessava poder gestionar els fems sòlids. La planta de compostatge ens havia de permetre fer una gestió separada entre ambdós fems, perquè el producte de boví està catalogat com a producció ecològica; i el de porcí, no, tot i que sí que es pot fer servir per a agricultura convencional”, detalla Serra, que és membre de l’entitat impulsora a Alcarràs Bioproductors.

Un cas excepcional

I per què no hi ha més plantes de compostatge com la d’Alcarràs arreu del territori? “Fins ara, totes les plantes de compostatge les ha muntat gent que volia fer negoci. I una manera era fer gestió d’altres subproductes que són de difícil tractament i per la qual les empreses pagaven a les plantes de compostatge. Això és el que les feia viables”, explica Serra.

Per contra, a Alcarràs volien una planta de compostatge de fems i purins, sense buscar primer la rendibilitat, sinó el benefici mediambiental i la continuïtat de les seves granges, i això la converteix en un cas únic a l’Estat. “Cal pensar que el nostre negoci és el de produir carn”, argumenta l’impulsor, que explica que, això no obstant, ja hi ha tres multinacionals que s’han interessat per comprar el compostatge que produiran. “Al final estem convençuts que l’aconseguirem fer viable”, reconeix.

Sobre el finançament, encara no s’han plantejat l’ajuda dels fons europeus, perquè la iniciativa va néixer abans, però Serra explica que se senten molt acompanyats pel Departament d’Agricultura i la Diputació de Lleida. “A través del projecte BioHub Km 0, pensat per reactivar l’economia de la zona, hem pogut gestionar una petita subvenció que ens permet ser més ambiciosos”, explica Serra. De fet, la planta de compostatge és només el primer pas per a un projecte més gran d’economia circular i sostenible. Es tracta de generar una alternativa que permeti conservar i valorar el talent del territori. Convertir purins en adob pot ser la solució sostenible definitiva, però segueixen investigant més usos. Per exemple, dels fems se’n pot extreure cel·lulosa que es podria utilitzar per fer teixits. Potser el futur de la moda sostenible serà dur roba feta amb teixits de purins.

11Onze és la comunitat fintech de Catalunya. Obre un compte descarregant la super app El Canut per Android i Apple. Uneix-te a la revolució!

Després de parlar del relat i de la sobirania energètica, emergeix una pregunta incòmoda —i, potser, inevitable: què passa quan imaginem un futur descentralitzat dins d’un sistema que, per naturalesa, tendeix a concentrar el poder? Aquesta tensió no és nova. De fet, recorre tota la història econòmica moderna: la lluita entre la capacitat tècnica de distribuir i la necessitat sistèmica de centralitzar.

El Solar Punk no és només una moda visual ni una estètica amable. És, en essència, una impugnació silenciosa però profunda al capitalisme extractiu. No perquè el negui frontalment, sinó perquè en qüestiona el principi rector: que el valor ha de fluir cap al centre per ser eficient.

A primera vista, el Solar Punk es presenta com una reacció optimista a la saturació de narratives distòpiques: plantes en façanes, energia solar als terrats, comunitats autosuficients i tecnologia integrada amb la natura. Però aquesta iconografia, aparentment innocent, amaga una proposta econòmica de gran abast: producció distribuïda, comunitats resilients, reducció de dependències i un reequilibri del poder. I és precisament aquí on rau la seva força —i la seva incomoditat.

Perquè el capitalisme contemporani no és fruit de l’atzar, sinó d’una evolució històrica molt concreta. Tal com ja hem analitzat a La PLaça , el sistema ha passat de conquerir territoris a estructurar dependències. Després de la Segona Guerra Mundial, el centre econòmic mundial es va desplaçar cap als Estats Units, no només per la seva capacitat productiva, sinó per la seva arquitectura financera i la institucionalització del dòlar com a eix global. No es tractava només de produir més, sinó de definir les regles del joc.

Aquest model es basa en una dinàmica extractiva que ha anat refinant-se amb el temps. Ja no parlem només de recursos naturals, sinó d’extracció de rendes financeres, de dades i de valor a través del deute. És un sistema que concentra riquesa i poder en nodes centrals, consolidant dependències que sovint passen desapercebudes perquè s’han normalitzat. I és, precisament, aquesta normalitat la que el Solar Punk posa en qüestió.

Una nova economia… o el límit del sistema?

No és només una qüestió ambiental. És estructural. El model productiu global està dissenyat perquè la riquesa flueixi cap als centres de decisió, i aquesta dinàmica no és accidental: és la condició de la seva estabilitat. La concentració no és una disfunció del sistema; és la seva lògica interna.

Les dades ho confirmen: segons el World Inequality Report, l’1% més ric acumula una part creixent de la riquesa mundial, mentre els sectors estratègics —energia, tecnologia i finances— es consoliden en mans d’uns pocs actors. Tal com ja s’analitza a La xacra del capitalisme clientelar, la proximitat entre poder polític i grans corporacions no és una anomalia, sinó una forma de governança. Quan els recursos es concentren, la capacitat de decisió també ho fa.

En aquest context, el Solar Punk apareix sovint com una proposta mal interpretada. No parla de col·lapse, sinó de regeneració; no d’escassetat, sinó d’eficiència distribuïda; no d’individualisme, sinó de comunitat. Però aquesta lectura, si es queda en la superfície, perd el més rellevant: el seu potencial transformador.

En termes econòmics, el Solar Punk implica microproducció energètica, economia circular, infraestructures locals, tecnologia oberta i reducció d’intermediaris. Però, sobretot, implica una cosa més profunda: una redistribució del flux de valor. I això és el que el fa difícil d’assimilar dins del sistema actual.

Quan una comunitat produeix la seva energia, no només redueix costos: altera la direcció de la renda. Quan finança projectes locals, no només impulsa l’economia: redefineix la relació entre capital i territori. Quan aposta per producció distribuïda, no només guanya autonomia: debilita les dependències estructurals. De fet, a Europa, les comunitats energètiques locals creixen impulsades pel marc regulador de la Unió Europea. No és una revolució declarada, sinó una correcció progressiva.

Aquest plantejament entra en conflicte amb els fonaments del sistema actual. El capitalisme extractiu necessita dependència energètica, financera i tecnològica per sostenir-se. El Solar Punk qüestiona aquests tres pilars de manera simultània. I ho fa sense estridències: no proposa substituir el sistema, sinó reduir-ne la capacitat d’absorció.

Per això el debat real no és estètic, sinó estructural. El model actual mostra esquerdes evidents —vulnerabilitat energètica, endeutament crònic, tensions geopolítiques i fragilitat de les cadenes de subministrament— que no són anomalies, sinó conseqüències d’una arquitectura pensada per concentrar.

El Solar Punk no proposa una ruptura immediata, sinó una adaptació que, si prospera, pot acabar transformant el sistema des de dins. Per tant, no és una revolució frontal, sinó que més aviat una desviació del curs, sense barricades i amb decisions quotidianes que, acumulades, alteren l’estructura.

Cap a una economia més resilient i distribuïda

A 11Onze creiem que entendre el sistema és el primer pas per no dependre’n acríticament. La història econòmica ens ensenya que cap model és immutable, però també que cap transformació és espontània. Sempre hi ha una tensió prèvia, una consciència que madura lentament abans de fer-se visible.

En un entorn cada cop més volàtil, la descentralització energètica i financera no és una moda, sinó una resposta racional a les vulnerabilitats d’un model excessivament concentrat. Però aquesta resposta no és només tècnica. És, sobretot, cultural i moral.

El futur no serà només una qüestió de tecnologia, sinó de com decidim organitzar el poder, els recursos i les dependències. I aquesta decisió no es pren en abstracte: es construeix en cada elecció col·lectiva i en cada estructura que acceptem o qüestionem.

Per això, la qüestió de fons no és si el Solar Punk triomfarà com a estètica, sinó si serem capaços d’assumir el cost —i la responsabilitat— de redistribuir el poder econòmic abans que les tensions del sistema s’intensifiquin. Perquè la història no canvia quan apareixen noves idees, canvia quan aquestes idees es converteixen en estructura. I el futur, com sempre, no és allò que imaginem, sinó allò que decidim sostenir.

11Onze és la comunitat fintech de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució

El canvi climàtic és el repte més gran al qual s’enfronta la humanitat i aturar l’escalfament global és essencial per a garantir la nostra supervivència. La transició energètica cap a fons d’energia més netes i renovables és un factor clau per a aconseguir-ho. Fins a quin punt és factible?

L’últim Informe de Riscos Globals 2024 del Fòrum Econòmic Mundial constata que els esdeveniments meteorològics extrems, la pèrdua de biodiversitat, el col·lapse dels ecosistemes i l’escassetat de recursos naturals suposen el risc més gran per la humanitat durant la pròxima dècada. 

La causa principal és la crema de combustibles fòssils, que ha anat augmentant a mesura que ho ha fet la població humana. La seva combustió genera gasos amb efecte d’hivernacle que atrapen els raigs del Sol en l’atmosfera terrestre, elevant la temperatura mitjana de la superfície del planeta.

Sense temps per aturar l’escalfament global

Les emissions de gasos d’efecte hivernacle van arribar a màxims històrics en la dècada passada. Encara que el ritme del seu creixement ha disminuït, l’informe “Climate Change 2022: Mitigation of Climate Change” adverteix que només serà possible limitar l’escalfament global a 1,5 °C si es produeix una reducció immediata i profunda de les emissions. 

Per a aconseguir-ho, caldria reduir aquestes emissions a gairebé la meitat d’aquí a 2030 i que fossin nul·les a mitjan segle. En la cimera de la COP28, celebrada el mes de desembre passat a Dubai, es va acordar triplicar l’ús de les energies renovables en els pròxims cinc anys. 

Tanmateix, el món encara consumeix més de 35.000 milions de barrils de petroli cada any. Aquesta dependència dels combustibles fòssils és insostenible, tant des d’un punt de vista productiu com mediambiental. Els experts calculen que ja s’han esgotat un 40% de les reserves mundials de petroli i que, al ritme actual, només en queden per uns cinquanta anys més.

Pot funcionar el món només amb energies renovables?

L’energia renovable és qualsevol mena d’energia que procedeix d’una font que no s’esgota amb el temps. Hi ha moltes fonts d’energia renovable, com l’energia solar, l’eòlica o la geotèrmica, i són importants perquè, a diferència dels hidrocarburs, són infinites i gairebé no produeixen emissions contaminants.

El principal problema de les energies renovables és la inestabilitat de la seva producció i l’emmagatzematge, de manera que es puguin distribuir fàcilment. És a dir, queden limitades en funció de la seva disponibilitat i ubicació, la qual cosa les fa poc rendibles. Això sí, es podria reduir el cost mitjançant el desenvolupament de tecnologies més avançades per a capturar l’energia i transportar-la de forma més eficient.

En aquest context, un estudi realitzat per IRENA, l’Agència Internacional d’Energies Renovables, demostra que un model energètic 100% renovable és possible i marca el camí cap a una reducció del 45% de les emissions de diòxid de carboni (CO₂) respecte als nivells de 2010 per al 2030, i de zero emissions per al 2050.

L’anàlisi d’IRENA arriba a la conclusió que ja tenim les tecnologies que poden conduir a un sistema energètic descarbonitzat amb solucions que poden desplegar-se ràpidament i a escala. L’estudi mostra que més del 90% de les solucions que fan possible l’objectiu del 2050 passen per les energies renovables a través del subministrament directe, l’electrificació, l’eficiència energètica, l’hidrogen verd i la bioenergia combinada amb la captura i l’emmagatzematge de carboni. 

L’Agència argumenta que l’augment del preu de l’electricitat en el mercat majorista ha estat provocat per l’elevat preu del gas amb el qual es produeix l’electricitat perquè, de moment, les energies renovables no donen l’estabilitat necessària per a poder garantir el subministrament elèctric. Per tant, com més aviat aconseguim una economia descarbonitzada, abans deixarem enrere aquesta dependència i les extremes variacions de preus associades a ella.

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

A la utilitat de l’or en el terreny financer, ornamental i tecnològic caldrà sumar la seva contribució a la sostenibilitat del planeta. Una recerca ha descobert que un catalitzador de nanopartícules d’aquest metall preciós permet convertir materials de rebuig, com la biomassa i el polièster, en útils compostos orgànics de silici.

Els residus plàstics suposen un problema per a la humanitat. Per això s’estan invertint molts recursos en la cerca de fórmules que permetin reciclar-los i donar-los una nova vida útil. Diverses línies de recerca pretenen convertir aquests materials de rebuig en compostos i productes útils d’una forma eficient.

Una d’elles, en la qual treballen científics de la Universitat Metropolitana de Tòquio, ha descobert que les nanopartícules d’or suportades sobre una superfície d’òxid de zirconi permeten convertir materials de rebuig, com la biomassa i el polièster, en compostos organosilícics, que són valuosos productes químics amb una àmplia gamma d’aplicacions. Els resultats del seu estudi es van publicar recentment en el prestigiós Journal of the American Chemical Society.

El nou protocol treu partit de la combinació de les nanopartícules d’or amb un suport d’òxid de zirconi, les característiques del qual li permeten reaccionar com a base i com a àcid. Això fa possible reciclar els residus en unes condicions menys exigents i d’una forma més ecològica que amb els sistemes investigats fins ara.

Nova vida per als residus plàstics

L’equip d’investigadors fa temps que treballa en la conversió de plàstic i biomassa en organosilícics, que són molècules orgàniques amb un àtom de silici unit al carboni utilitzades en revestiments d’alta qualitat i en la producció de productes farmacèutics i agroquímics.

El problema fins ara era que l’addició de l’àtom de silici implicava la utilització de reactius sensibles a l’aire i a la humitat que requereixen altes temperatures i condicions àcides o bàsiques extremes. Com a conseqüència, el procés de conversió no resultava gens eficient per al medi ambient.

Un pas clau

La gran troballa és que el nou catalitzador amb nanopartícules d’or fa que els grups d’èter i èster, tots dos abundants en plàstics com el polièster i en compostos de biomassa com la cel·lulosa, reaccionin amb el disilà i es formin útils organosilícics. I per a això només és necessari un escalfament suau en dissolució.

Els investigadors han identificat que la clau en l’eficàcia d’aquesta conversió radica en la combinació de les nanopartícules d’or i la naturalesa amfòtera del suport d’òxid de zirconi, és a dir, la seva capacitat per actuar indistintament com a base i com a àcid.

Doble avantatge

Aquest sistema no sols permet descompondre els polièsters en condicions molt menys exigents que les utilitzades fins ara. El més important és que els productes de la reacció són compostos valuosos llestos per al seu ús.

L’equip d’investigadors espera que aquesta nova via de producció d’organosilícics permeti avançar cap a un futur neutre en emissions de carboni, en permetre el reciclatge de residus plàstics de manera eficient i evitar que milers de tones d’ells acabin cremant en plantes incineradores.

Si vols descobrir la millor opció per protegir els teus estalvis, entra a Preciosos 11Onze. T’ajudarem a comprar al millor preu el valor refugi per excel·lència: l’or físic.

Plogui, nevi o faci sol, el subministrament de l’aigua que consumeixen més del 80% dels catalans segueix en mans d’empreses totalment o parcialment privades. Malgrat els esforços per recuperar la gestió pública d’aquest servei, les multinacionals del sector es resisteixen a perdre un negoci milionari.

A través de l’empresa pública ONAIGUA, el consell comarcal d’Osona va assumir l’abril de l’any passat la gestió del subministrament d’aigua en aquesta comarca, pel que dona servei a 11.400 punts de consum i arriba a més de 25.000 habitants. Es va convertir en el primer consell comarcal a prendre una mesura d’aquest calat.

Podríem dir que es tracta d’una anomalia del mercat, ja que el subministrament de l’aigua a Catalunya està majoritàriament en mans privades. Un reduït nombre d’empreses privades administren i es lucren d’aquest bé preuat al nostre país gràcies a concessions moltes vegades qüestionades. I això que en el món la gestió pública assorteix al 90% de la població i Nacions Unides reconeix l’aigua com un dret humà.

Segons les dades de la plataforma Aigua és vida, més del 80% dels catalans obtenen l’aigua a través d’un servei totalment o parcialment privatitzat, mentre que el que el servei públic no arriba ni al 20% de la població. Aquest desequilibri s’explica pel domini del model privat en els municipis amb un major volum de població, que són els més rendibles.

Pressió per a municipalitzar un servei bàsic

Davant aquesta realitat, existeix una creixent pressió per recuperar la gestió pública d’aquest servei. L’Associació de Municipis i Entitats per l’Aigua Pública (AMAP) ja compta amb 68 membres i representa al 47% de la població de Catalunya. Recentment, publicava un informe amb propostes de reformes legislatives per canviar aquesta situació.

Sis municipis, l’Associació de micropobles de Catalunya i una nova empresa pública es van sumar a aquesta entitat l’any 2022. Dels nous municipis, només Mieres (la Garrotxa), Collbató (Baix Llobregat) i Torroella de Montgrí (Baix Empordà) gestionen directament l’aigua. Castelló d’Empúries està en procés de municipalitzar el servei, mentre que Manlleu i Sitges encara estan lligades a concessions per més d’una dècada amb Sorea i Agbar. Quant a l’Associació de micropobles de Catalunya, cal tenir en compte que el 70% dels municipis de menys de mil habitants, que són els menys rendibles, ja gestionen directament el subministrament d’aigua.

Gairebé un monopoli

Tot i que les empreses privades que gestionen l’aigua a Catalunya es presenten amb diferents noms segons el municipi, la majoria pertanyen al grup Agbar, que està valorat en uns 3.000 milions d’euros.

Aquest grup controla totalment l’empresa Sorea i posseeix gairebé el 80% de la Companyia d’Aigües de Sabadell (CASSA), el 68% d’Aigües de Rigat (Igualada) i el 49% de l’Empresa Municipal Aigües de Tarragona (Ematsa). A més, té al voltant del 35% de Mina Pública de Terrassa i el 31% de Girona SA.

Els seus beneficis no sols provenen de la venda d’aigua, que l’any passat pretenia encarir un 7,4% a Barcelona. També de la subcontractació de serveis a les seves filials. Això permet que a la Ciutat Comtal, per exemple, el cost dels comptadors d’aigua per a l’usuari final acabi més que triplicant el cost original. Això suposa uns 17 milions d’euros de benefici addicional a l’any.

Estratègia de judicialització

Davant un negoci d’aquesta grandària no resulta estrany que Agbar porti als tribunals qualsevol iniciativa encaminada a recuperar la gestió pública del subministrament d’aigua, com detalla el portal ctxt. Només a Barcelona, aquesta multinacional i les seves entitats afins han presentat una quarantena d’accions judicials.

La seva estratègia d’empantanar judicialment aquests processos per dilatar-los o diluir-los ha fet que fins i tot posés un contenciós contra un simple conveni entre l’Ajuntament de Barcelona i l’Àrea Metropolitana per a l’intercanvi d’informació entre institucions.

Un dels casos més sonats té a veure amb la consulta que l’Ajuntament de Barcelona volia impulsar per conèixer l’opinió de la ciutadania sobre una eventual gestió pública de l’aigua. Diverses entitats, entre les quals es troba Agbar, van interposar recursos. Finalment, el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) va suspendre el reglament de participació ciutadana en la part relativa a les consultes i va impedir que la iniciativa tirés endavant.

El cas que afecta un major nombre de municipis és el que Agbar va impulsar contra diversos consistoris de l’Àrea Metropolitana de Barcelona. Inicialment, una sentència del TSJC en 2016 va anul·lar la concessió a Aigües de Barcelona del subministrament d’aigua en diversos municipis del cinturó metropolità, amb la qual l’empresa s’assegurava el servei a gairebé tres milions d’habitants durant 35 anys i uns ingressos de 3.500 milions d’euros. El tribunal veia “motius d’anul·lació per vicis en el procés de contractació” quan es va constituir l’empresa mixta en la qual participava Agbar. Tot i això, el Tribunal Suprem va revocar aquesta sentència l’any 2019 en considerar que el procediment emprat per l’Administració per adjudicar el servei sense concurs públic estava avalat per la Llei de contractes del sector públic.

Pràctiques tèrboles

Com denunciava Eloi Badia, regidor d’Emergència Climàtica i Transició Ecològica de l’Ajuntament de Barcelona, les tèrboles pràctiques d’Agbar per aconseguir concessions l’han dut a ser imputat en tres macrocauses judicials (Pokémon, Púnica i Petrum), a més de ser expulsat en 2017 de la gestió de l’aigua a Girona després de demostrar-se la seva vinculació amb la trama del 3%.

Els informes d’aquesta última causa constataven que, durant més de dues dècades, els gironins van pagar més d’1 milió d’euros de sobrecost pel servei d’aigua. A més, l’Agència Tributària advertia que els directius de l’empresa havien carregat despeses personals a la societat i va concloure que Girona SA havia cobrat centenars de milers d’euros per serveis no prestats.

Com expliquem en l’article “Els serveis públics, cada vegada més privatitzats”, la privatització de serveis essencials avança de manera implacable a Europa des dels anys vuitanta. I això està tenint un preu inqüestionable per al conjunt de la ciutadania. L’agent d’11Onze Jordi Coll apunta que aquest procés ha suposat sotmetre la prestació d’aquests serveis “a la lògica de criteris de mercat i, per tant, dels beneficis privats”.

Si vols descobrir com beure la millor aigua, estalviar diners i ajudar al planeta, entra a Imprescindibles 11Onze.

Hi ha una pregunta incòmoda que Catalunya i Europa fa massa temps que eviten: què passa quan un país encara té diners, però ja no controla el que menja? La resposta és senzilla i brutal. Que la sobirania és una il·lusió. Per això, quan a 11Onze defensem que cal pensar com el governador del teu propi banc central, no parlem només d’or. Parlem també d’aliments. D’allò que no es pot imprimir. D’allò que sosté la vida quan les cadenes globals fallen, els preus es disparen o la política gira l’esquena al territori.

Durant anys, el sector primari s’ha tractat com una relíquia romàntica. Com si la pagesia fos un record del passat i no una infraestructura crítica del present. Però la realitat s’ha tornat tossuda. La inflació alimentària, la sequera, la dependència exterior, l’envelliment del camp i les protestes agràries arreu d’Europa han recordat una veritat elemental: sense pagesia no hi ha seguretat alimentària, i sense seguretat alimentària no hi ha estabilitat econòmica ni política.

Catalunya ho viu en primera persona. Segons l’Idescat, el nombre d’explotacions agràries ha caigut de 54.972 el 2020 a 48.725 el 2023. És una davallada molt ràpida en molt poc temps. Alhora, la superfície agrària utilitzada també s’ha reduït. No parlem, doncs, només d’un canvi estadístic. Parlem de capacitat productiva que desapareix, de coneixement que es perd i de territori que queda més exposat.

La dada més preocupant, però, no és només quantes explotacions tanquen, sinó qui queda al capdavant de les que sobreviuen. El mateix Departament d’Agricultura recorda, en les noves bases d’ajut per a la successió d’explotacions, que a Catalunya el 40,92% dels caps d’explotació tenen 65 anys o més, mentre que els menors de 35 anys són només el 4,12%. És a dir: el relleu generacional no és un repte futur. És una emergència present.

La pagesia com a assegurança col·lectiva

A Europa, el dibuix és semblant. Eurostat constata que el 2020 hi havia 9,1 milions d’explotacions agràries a la UE, 5,3 milions menys que el 2005. En quinze anys s’ha evaporat prop del 37% de les granges europees. A més, el 57,6% dels gestors agraris tenien 55 anys o més, i només l’11,9% eren menors de 40 anys. Sí, la UE continua sent una gran potència agroalimentària. Però ho és sobre una base cada cop més envellida, concentrada i fràgil.

Aquest deteriorament no s’explica per una sola causa. És una suma d’asfíxies. D’una banda, els pagesos fa anys que denuncien preus en origen insuficients, poder excessiu de la gran distribució i competència de productes importats que no sempre suporten els mateixos estàndards que s’exigeixen aquí. Això ja ho advertíem a 11Onze el 2021: quan produir deixa de sortir a compte, el sistema no s’abarateix, es desmantella.

De l’altra, Brussel·les ha hagut d’admetre que les protestes de 2024 no eren cap anècdota. La mateixa Comissió Europea reconeix que el primer any d’aplicació dels plans de la PAC va coincidir amb l’impacte de la guerra d’Ucraïna, l’encariment de costos i els fenòmens climàtics adversos, i per això ha impulsat paquets de simplificació el 2024 i el 2025 per reduir càrrega administrativa i donar més flexibilitat als agricultors. Quan la burocràcia s’ha de simplificar d’urgència, és que abans s’havia convertit en una llosa.

La pagesia també és infraestructura estratègica

A Catalunya, a més, la sequera ha actuat com un accelerador de totes les vulnerabilitats. L’Agència Catalana de l’Aigua admet que l’episodi de sequera viscut entre principis del 2021 i març del 2025 ha superat tots els episodis històrics per extensió, intensitat i durada. Això no és un detall meteorològic. És un cop estructural sobre la producció d’aliments. I quan l’aigua falla, falla molt més que una collita: falla la confiança en la continuïtat del sistema.

Per això és un error pensar la pagesia només com un sector econòmic. La pagesia és també una reserva estratègica. Igual que l’or és una reserva monetària perquè preserva valor fora del sistema de promeses financeres, la producció alimentària és una reserva física perquè assegura l’accés al que és essencial fora de la fragilitat de les cadenes globals. L’or no es pot imprimir. El blat tampoc. Una moneda pot perdre credibilitat. Una collita, si existeix i és propera, continua alimentant.

Aquesta és la gran intuïció de l’article sobre el teu propi banc central: un patrimoni seriós no es construeix només amb números en pantalla, sinó amb actius reals. Actius sense risc de contrapartida o amb utilitat immediata. L’or compleix la primera funció: protegir poder adquisitiu i actuar com a assegurança davant els errors del sistema monetari. No és casualitat que el 2025 la demanda global d’or, incloent OTC, superés per primera vegada les 5.000 tones, ni que els bancs centrals hi afegissin 863 tones més. El mercat està dient amb diners reals que la confiança en els actius tangibles augmenta.

Els aliments compleixen la segona funció: sostenir la vida i la cohesió social. Sense menjar, no hi ha ordre econòmic que aguanti. I per això és tan greu que Europa hagi tolerat durant anys la desaparició de milions d’explotacions mentre confiava que el mercat global faria la resta. Els mercats globals funcionen molt bé fins que deixen de fer-ho. Ho vam veure amb la pandèmia. Ho vam veure amb la guerra. Ho hem vist amb l’energia. I ho tornarem a veure amb l’alimentació si continuem arraconant la pagesia.

Per què el camp és una assegurança de país

Hi ha qui encara veu el suport al camp com una despesa. És just al revés. És una assegurança col·lectiva. Tenir pagesia local viable vol dir tenir més capacitat per esmorteir xocs externs, més control sobre preus i subministrament, més ocupació arrelada al territori i més autonomia davant decisions preses lluny del país. La DUN del 2026 ja es preveu per a 45.000 explotacions agràries de Catalunya. La xifra, per si sola, ja indica dues coses alhora: el sector continua viu, però el marge per perdre més base productiva és cada cop menor.

El debat de fons, doncs, no és agrícola. És civilitzatori. Volem ser una societat que encara sap produir el que menja o una societat que només sap comprar-ho? Volem tenir reserves reals o continuar depenent exclusivament d’estructures financeres, logístiques i polítiques que no controlem? Quan un país abandona la seva pagesia, no només perd pagesos. Perd sobirania. Perd resiliència. Perd futur.

A 11Onze ho tenim clar. Si vols pensar com el governador del teu propi banc central, has d’entendre que la teva seguretat no depèn només del compte corrent. Depèn també de com protegeixes el teu estalvi amb actius reals, com l’or físic, i de com defenses els ecosistemes que fan possible la vida, començant per la pagesia i la producció d’aliments. Perquè la riquesa de debò no és només conservar valor. És conservar capacitat de viure. I això vol dir protegir allò que no es pot imprimir: l’or que preserva el patrimoni i la pagesia que ens alimenta. 

Diversifica, protegeix i dona valor real als teus estalvis. A Preciosos 11Onze t’ajudem a invertir amb seny en or físic, el refugi que mai falla.

Davant l’emergència climàtica, l’economia tendeix a descarbonizarse a marxes forçades. En un context de creixents impostos a les indústries contaminants, un estudi assenyala que augmentar el percentatge d’or en una cartera d’inversió diversificada redueix la seva petjada de carboni global sense perjudicar la rendibilitat.

Les dades de la UE confirmen que Europa va viure l’any 2022 el seu estiu més càlid i que les temperatures en el planeta durant els vuit últims anys han estat les més elevades des que existeixen registres. El ritme de l’escalfament global fa inajornable una reducció dràstica en les emissions de gasos d’efecte d’hivernacle. Només així es podran evitar les conseqüències catastròfiques associades al canvi climàtic.

Davant aquesta realitat, el procés de descarbonització de l’economia és una prioritat tan urgent que està condicionant gran part de les actuals decisions polítiques, empresarials i d’inversió. I, en aquest sentit, un informe de la consultora Urgentem conclou que la inclusió de l’or en una cartera d’inversió diversificada “pot tenir un impacte positiu en el rendiment de la cartera des d’una perspectiva de transició climàtica”, ja que redueix la petjada de carboni global de la cartera sense perjudicar la rendibilitat.

Com més or, menys emissions

L’estudi va analitzar quina hauria estat l’evolució al llarg de cinc anys de carteres d’inversió diversificades amb diferents percentatges d’actius per determinar com la inclusió de l’or afecta al perfil de risc-rendiment i a la petjada de carboni global.

La seva conclusió és que, per exemple, en una cartera amb un 70% de renda variable i un 30% de renda fixa, dedicar un 10% d’aquesta cartera a l’or reduiria les emissions un 7%, mentre que augmentar el percentatge d’or al 20% suposaria una reducció del 17%. A més, hi ha indicis clars que la inclusió d’or en la cartera millora el perfil de risc-rendibilitat.

Tot i que cap de les combinacions d’actius analitzades aconseguiria l’objectiu de zero emissions l’any 2050, les que més s’aproximarien serien les que inclouen un major percentatge dedicat a l’or. De fet, les úniques que aconsegueixen reduir emissions són les que dediquen com a mínim un 20% de la inversió a l’or.

Quant a la contribució de les carteres d’inversió a l’augment de la temperatura global d’ara a l’any 2100, l’or també tindria un paper molt positiu per a mitigar el seu impacte climàtic. L’estudi calcula que dedicar la meitat de la cartera a l’or suposaria una reducció del 40% (més d’1 °C) en l’escalfament generat per aquesta cartera. Una cartera amb un 70% de renda variable i un 30% de renda fixa generaria un increment de 2,96 °C, mentre que una amb un 45% de renda variable, un 5% de renda fixa i un 50% d’or només l’augmentaria 1,76 °C.

I si augmenten els impostos a les emissions?

Una de les principals eines polítiques per a frenar el canvi climàtic i accelerar la transició cap a una economia lliure d’emissions són els impostos a l’emissió de gasos d’efecte d’hivernacle. En aquest sentit, l’anàlisi dels preus associats al diòxid de carboni mostra que una major proporció d’or contribuirà a reduir el risc de mercat per a una cartera. I com més s’endureixin les polítiques de reducció d’emissions, més convenient serà ampliar el percentatge d’or en la cartera.

Els autors de l’estudi admeten que el marc temporal limitat (cinc anys) de les dades recaptades inicialment i el rendiment relativament superior de l’or durant aquest període poden haver esbiaixat les expectatives de rendibilitat de l’or, però adverteixen que l’anàlisi a més llarg termini també confirma l’efecte favorable de la inclusió d’or sobre el perfil de rendibilitat de la cartera, tot i que en menor mesura.

D’altra banda, els autors de l’informe assumeixen que un inversor hereta una proporció substancial de la petjada de carboni associada a l’extracció i producció d’or. Per això la seva anàlisi prospectiva els permet valorar quant afectaria les carteres el potencial de descarbonització d’aquest metall preciós.

Si vols descobrir la millor opció per protegir els teus estalvis, entra a Preciosos 11Onze. T’ajudarem a comprar al millor preu el valor refugi per excel·lència: l’or físic.

Segons dades de la Comissió Nacional del Mercat de Valors (CNMV) la banca participa en fins a 174 empreses del sector energètic. El percentatge d’accions que tenen aquestes entitats financeres els assegura la presa de decisions en els Consells d’Administració i Juntes d’Accionistes.

Les grans entitats bancàries participen en un gran nombre d’empreses energètiques a través d’accions o consellers en llocs clau de la seva administració, la qual cosa els permet influir en la direcció d’aquestes companyies i en la manera en què es perfila la gestió de la transició energètica.

CaixaBank és un dels bancs més actius en aquest sector, participant en empreses com, Naturgy i TotalEnergies.  En el cas de Naturgy, CaixaBank va ser accionista majoritari de Repsol fins a 2019. L’entitat financera manté el seu control sobre aquestes empreses a través de CriteriaCaixa i compta amb consellers en llocs clau de les companyies energètiques. 

Per part seva, Bankia també té membres en els consells d’administració de la Xarxa Elèctrica d’Espanya, mentre que Banc Santander participa en empreses com Endesa a Xile, Tècniques Reunides i ENCE Energia & Cel·lulosa. El Banc Sabadell també té una presència important en el sector de l’energia, amb consellers en Repsol, ENCE Energia & Cel·lulosa i Enagas.

Conflicte d’interessos

Tenint en compte que la crisi energètica ha disparat el preu de l’energia i, per tant, els beneficis d’aquestes companyies – els grans bancs i les principals energètiques han acumulat més de 64.000 en beneficis durant els tres anys de pandèmia i crisi inflacionista – es fa difícil justificar aquelles posicions al·lèrgiques a la intervenció pública d’aquests sectors econòmics.

No deixa de ser curiós que els mateixos actors oposats a la intervenció del govern no semblen tenir cap problema en perpetuar i justificar les portes giratòries. Un negoci rodó, que a través de fitxar a expresidents i exministres per a les directives de bancs i energètiques, ha facilitat l’oligopoli elèctric del mercat de l’energia a l’Estat espanyol, preservant la manipulació preus a costa del consumidor, i amb beneficis extraordinaris per aquests dos sectors de l’economia.

Les solucions als problemes derivats del conflicte d’interessos dels accionistes d’aquestes empreses no es poden limitar a les imposicions fiscals puntuals al sector financer i energètic, després que hagin obtingut beneficis extraordinaris. Si volem eliminar el problema de soca-rel, potser faríem bé de preguntar-nos què s’està pagant quan es contracta un polític, sense estudis ni experiència rellevant, per a un càrrec a un banc o companya elèctrica.

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant la super app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

La transició verda promet energia neta, sobirania i sostenibilitat. Però darrere plaques solars, bateries i cotxes elèctrics s’hi amaguen nous colls d’ampolla geopolítics. El futur verd també té amos. I no són europeus.

La lluita contra el canvi climàtic ha esdevingut una prioritat política i econòmica global. Però reduir aquest procés a una qüestió ambiental és un error. La transició ecològica és, sobretot, una reconfiguració del poder mundial. I Europa corre el risc de substituir la dependència del petroli i del gas per una nova dependència “verda” de minerals crítics controlats per tercers països, amb impacte directe sobre preus, inflació i seguretat econòmica.

Durant dècades, l’economia global ha girat al voltant del petroli, el gas i l’urani. Aquests recursos han determinat aliances, guerres, inflació i dependències estructurals. Avui, el relat és diferent, però la base material continua sent imprescindible. La transició verda no elimina la dependència dels recursos: la transforma.

Els nous protagonistes són el liti, el cobalt, el níquel, el coure i les terres rares. Sense aquests minerals, no hi ha bateries, ni plaques solars, ni aerogeneradors, ni mobilitat elèctrica. Cap tecnologia verda és immaterial. Tot dispositiu “net” té darrere una cadena extractiva intensiva, sovint invisible per al consumidor final.

La demanda d’aquests recursos creix de manera exponencial. Segons dades de la Comissió Europea, un cotxe elèctric necessita fins a sis vegades més minerals que un vehicle de combustió. El canvi tecnològic és profund, però la lògica econòmica continua sent la mateixa: qui controla el recurs, controla el sistema.

El mapa real del poder verd

El relat oficial parla de transició, diversificació i autonomia. Però el mapa real del subministrament de minerals crítics explica una altra història. El control està fortament concentrat en pocs països, molts dels quals fora de l’òrbita europea.

La Xina és l’actor central. Domina el refinatge de terres rares, del liti i del cobalt, i controla etapes clau de la cadena de valor, encara que no sempre sigui el principal extractor. La República Democràtica del Congo concentra més del 70% del cobalt mundial, sovint en condicions socials i ambientals molt qüestionables. Xile, Argentina i Austràlia lideren l’extracció de liti.

Europa, en canvi, és estructuralment dependent. Importa el 98% de les terres rares que consumeix i depèn massivament de l’exterior per a la majoria dels minerals crítics, segons dades de la European Commission i de l’US Geological Survey. La transició verda europea s’edifica, paradoxalment, sobre recursos que no controla.

La nova dependència verda

Substituir el gas rus per minerals xinesos o africans no elimina la vulnerabilitat. La desplaça. Aquesta nova dependència verda exposa Europa a tensions geopolítiques, restriccions comercials i xantatges econòmics cada cop més freqüents.

L’exemple és clar: el 2023, la Xina va imposar restriccions a l’exportació de gal·li i germani, minerals clau per a la indústria tecnològica i energètica. Un moviment que va sacsejar les cadenes de subministrament globals i va evidenciar fins a quin punt la transició verda és també una arma geopolítica.

Segons el Fons Monetari Internacional, la fragmentació geopolítica del comerç mundial incrementa els riscos d’escassetat, volatilitat de preus i pressions inflacionistes estructurals. La transició energètica, sense sobirania material, pot convertir-se en una font d’inestabilitat econòmica permanent.

Qui acaba pagant la transició? 

El cost de la dependència sempre baixa cap avall. Quan els recursos s’encareixen o escassegen, el sistema no absorbeix el xoc: el trasllada. Energia més cara, costos industrials a l’alça i subvencions sostingudes amb deute públic acaben filtrant-se inevitablement als preus finals. La transició verda, tal com s’està desplegant, no és neutra en termes econòmics: genera tensions inflacionistes que impacten directament en el poder adquisitiu de la ciutadania.

Aquest impacte va molt més enllà de la factura energètica. Afecta els aliments, l’habitatge i la mobilitat, i tensiona especialment les classes mitjanes, que tornen a actuar com a principal amortidor del sistema. Les dades mostren que l’augment dels costos energètics i dels inputs industrials ha estat un factor clau de la inflació recent, erosionant l’estalvi i reduint el marge de maniobra de llars i empreses. La pregunta ja no és si la transició és necessària, sinó qui n’assumeix realment el cost.

Aquí emergeix una contradicció estructural: no hi ha sostenibilitat sense sobirania. Europa parla de reindustrialització i autonomia estratègica, però arriba tard, amb costos elevats i fortes resistències socials. El reciclatge és imprescindible, però insuficient per satisfer una demanda creixent de minerals crítics. Mentrestant, la cursa global pels recursos avança i el marge de maniobra es redueix. Podem parlar de sostenibilitat si depenem d’altres potències per fer-la possible? Aquesta és la pregunta incòmoda que Europa encara no ha respost.

El futur verd també és poder

El futur verd també és poder. La transició ecològica no és només una qüestió climàtica ni tecnològica, sinó una qüestió de control, recursos i sobirania econòmica. Canviar de model energètic sense replantejar qui controla les matèries primeres és substituir una dependència per una altra. I en aquest joc de forces, Europa parteix amb desavantatge.

Si el futur sostenible no es construeix amb realisme geopolític, el cost no el pagaran els mercats ni les grans corporacions, sinó la ciutadania. Preus més alts, inflació persistent i una menor capacitat de decisió econòmica són el peatge d’una transició dissenyada sense control dels recursos crítics. La sostenibilitat, sense sobirania, esdevé fràgil i socialment regressiva.

A 11Onze, creiem que parlar de sostenibilitat sense parlar de recursos és autoenganyar-se. Entendre qui controla el futur és el primer pas per protegir l’estalvi, preservar la llibertat econòmica i mantenir la capacitat de decisió en un món cada cop més tens i fragmentat. Perquè el veritable progrés no és només verd: ha de ser també just, resilient i sobirà.

Si vols conèixer una assegurança justa per a la teva llar i per a la societat, descobreix 11Onze Segurs.

El 70 % de la superfície del planeta està coberta per aigua, i el volum de negoci que això pot generar converteix l’ecosistema marí en un sector estratègic per a desenvolupar una economia sostenible.

L’economia blava descriu totes aquelles activitats econòmiques vinculades al mar i a ecosistemes marins. Inclou activitats portuàries i de logística, la pesca, la indústria naval, la producció energètica, l’esport, la ciència i activitats tecnològiques. La principal premissa és la sostenibilitat, ja que d’això dependrà el futur tant d’aquest sector econòmic com del planeta en general. 

Objectiu 2050: el 35 % de l’energia es produirà al mar

La Comissió Europea assenyala l’economia blava com a agent clau en el European Green Deal (el tracte verd europeu), que promou el desenvolupament sostenible de tots els països membres. L’oceà actua de regulador del clima, és indispensable en la producció d’oxigen i ofereix energia, aliments i altres recursos sense els quals no podríem viure.

És, per tant, un sector estratègic en la lluita contra el canvi climàtic que, avui dia, posa el focus en dos grans objectius: desenvolupar energia renovable a alta mar, fins a assolir el 35 % de producció energètica l’any 2050 i, per altra banda, fer més sostenibles els ports i els transports, procurant limitar les emissions de carboni i reduir la petjada ecològica dels ports.

Catalunya compta amb un projecte que podria assolir l’objectiu energètic, l’anomenat Parc Tramuntana. Amb la intenció d’esdevenir punt de referència contra el canvi climàtic, l’Empordà presenta aquesta proposta per a crear un parc eòlic marí i flotant al golf de Roses. El projecte entraria en funcionament el 2026 i podria subministrar el 45 % d’energia a la província de Girona, a més de crear 5000 llocs de treball i contribuir a la preservació i regeneració d’ecosistemes marins.

Què és el European Green Deal? El European Research Council ho explica en aquest video.

La Catalunya blava, capdavantera a Europa

A Catalunya, l’any 2018 s’iniciava el pla per a promoure l’economia blava al territori. Des d’aleshores, el sector ha generat més de 200.000 llocs de treball i 35.500 milions d’euros de facturació. Una xifra que situa Catalunya al capdavant dels països europeus on l’economia marítima té major pes intern. La segueixen Portugal, Estònia, Grècia, Malta i Xipre.

El pes que té és innegable, i la implicació empresarial catalana ho corrobora. Per exemple, des del Port de Barcelona s’ha impulsat un projecte per a convertir-lo en un hub d’economia blava, que actuï de punt estratègic per a empreses relacionades amb el sector de forma directa o indirecta.

També aquest any, s’ha creat a les terres de l’Ebre el Clúster d’Empreses d’Economia Blava, una iniciativa oberta a totes les empreses de la zona que vulguin sumar esforços per la preservació mediambiental del Delta i la seva activitat econòmica, majoritàriament marítima.

Un desenvolupament econòmic sostenible implica aprofitar de forma eficient els recursos disponibles, i en aquest sentit Catalunya ha d’aprofitar i utilitzar conscientment tot allò que el mar pot oferir. L’objectiu serà el progrés econòmic i social, però amb el mateix grau d’importància ho serà la preservació mediambiental, perquè tal com avisen des de la Comissió Europea, «no hi pot haver verd sense el blau».

Vols ser el primer a rebre les últimes notícies sobre 11Onze? Clica aquí per subscriure’t al nostre canal de Telegram