El cotxe elèctric frena en sec

Els fabricants d’automòbils fan marxa enrere amb el cotxe elèctric enfront d’un alentiment de la demanda global i allarguen la data que tenien programada per posar fi a la producció de vehicles amb motor de combustió. Els alts preus, la retallada dels incentius i la manca de punts de recàrrega fiables han dissuadit als consumidors.

Des que el febrer de 2023 la Unió Europea ratifiqués la legislació que prohibiria, a partir de 2035, la venda i matriculació de tot vehicle que emetés emissions de CO₂, com a pilar central del Pacte Verd Europeu, la realitat del mercat de l’automòbil elèctric està forçant un canvi de rumb que posa en dubte l’estratègia establerta per assolir els objectius de reducció d’emissions.

Els cotxes elèctrics es continuen venent, però no es venen en els volums que es tenien previstos. L’últim informe de l’Observatori de Combustibles Alternatius de la Comissió Europea (EAFO) apunta que la penetració del cotxe elèctric a la Unió Europea continua sent molt baixa. Els vehicles lleugers amb motors elèctrics i híbrids només representen un 6,15% de la flota total, és a dir, uns 18 milions sobre els gairebé 290 milions de vehicles que circulen pel territori europeu.

A més, les matriculacions de vehicles elèctrics estan perdent pes en el conjunt de la Unió Europea. En el primer semestre de l’any, els vehicles purament elèctrics van representar el 12,5% de les matriculacions, mentre que l’any anterior es van quedar en un 12,9%, segons dades de l’Associació de Constructors Europeus d’Automòbils (ACEA). Per altra banda, els vehicles híbrids endollables han perdut 0,5 dècimes de quota de mercat, del 7,4% assolit durant el mateix període de 2023, han passat al 6,9% d’enguany.

Les dades de vendes de cotxes elèctrics del mes de juny segueixen aquesta tendència, perdent un 1% de la seva quota de mercat, mentre que les matriculacions de vehicles híbrids endollables van caure fins a un 19,9%. Es tracta d’un alentiment significatiu del mercat del vehicle elèctric quan tenint en compte que el total de les matriculacions —vehicles elèctrics i de combustió— durant aquest mes va augmentar un 4,3%, i un 4,6% en el conjunt dels primers sis mesos de l’any, respecte al mateix període de l’any anterior.

Les vendes de vehicles elèctrics no només han caigut de forma generalitzada a tota Europa. En el primer trimestre de 2024, els Estats Units van experimentar un descens del 7,3% en les vendes totals de cotxes elèctrics en comparació amb el quart trimestre de 2023. Només el continu creixement del mercat automobilístic de la Xina, que representa el 60% de les vendes mundials de vehicles elèctrics, està invertint aquesta tendència a la baixa.

Quan no surten els números

Després d’invertir milers de milions d’euros en el desenvolupament de noves plataformes elèctriques, marques com Ford, General Motors, Mercedes-Benz, Volkswagen i el grup Stellantis han alertat que han experimentat un descens significatiu de les comandes de vehicles elèctrics.

La resposta de la indústria de l’automòbil no s’ha fet esperar, i ja fa mesos que estan anunciant retallades de producció, tancaments de fàbriques i un replantejament del seu objectiu de convertir-se en fabricants de vehicles purament elèctrics abans del final d’aquesta dècada.

En aquest context, el Grup Volkswagen ha desestimat la possibilitat d’obrir una nova planta als voltants de Wolfsburg, com estava previst, i ha avisat del possible tancament de la fàbrica de cotxes elèctrics d’Audi a Brussel·les. Mercedes ha cancel·lat el desenvolupament d’una nova plataforma elèctrica per concentrar els seus esforços en nous vehicles més assequibles i amb motor de combustió.

Però la indústria europea juga contra rellotge, 2035 és la data límit per a vendre vehicles de combustió i, fins avui, aquesta prohibició segueix en vigor. No obstant això, aquesta normativa s’enfronta a la resistència de diversos fronts que qüestionen la viabilitat i l’impacte de tal mesura. L’Eurocambra va acordar una excepció fins a finals de 2035 per als fabricants amb petits volums de producció anual i quant als combustibles sintètics.

Manfred Weber, líder del Partit Popular Europeu (PPE), ha titllat “d’error” la prohibició, després de les eleccions al Parlament Europeu i ha promès que el partit debatria la seva revocació “en els pròxims dies.” No és l’única veu entre els euròcrates que advoquen per un acord menys restrictiu i, en última instància, el 2027 es decidirà si realment es fa efectiva aquesta legislació.

De la teoria a la realitat

Els alts preus, la retallada dels incentius i la manca de punts de recàrrega fiables han dissuadit als consumidors. L’Organització de Consumidors i Usuaris (OCU) apunta a alguns d’aquests factors com a principals obstacles per a l’adopció massiva de vehicles elèctrics a l’Estat espanyol. Segons l’organisme, l’ús de vehicles elèctrics és impracticable sense un lloc on es pugui recarregar diàriament a un preu econòmic, sigui a casa o en el lloc de treball.

Per altra banda, els preus desorbitats dels vehicles elèctrics exclouen als compradors amb menor poder adquisitiu, és a dir, a la majoria de la població del nostre país i de gran part d’Europa, que demanen vehicles més assequibles. Per tant, no és d’estranyar, que el Dacia Sandero hagi estat el cotxe més venut a la UE durant el primer semestre de l’any, en detriment del Tesla Model Y, que ha passat d’ocupar la primera posició el 2023 a la vuitena enguany, amb una caiguda del 26% de les vendes.

Una altra font de problemes per al sector del vehicle elèctric té a veure amb les denúncies d’obsolescència programada. Des de bateries que, pel seu alt cost, no són ni reparables ni reemplaçables, fins a actualitzacions de programari que donen un control total als fabricants en detriment dels tallers independents i dels propietaris, limiten la vida útil dels cotxes elèctrics, deixen escarmentats als usuaris i posen en dubte les credencials ecològiques d’aquest tipus de vehicle.

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

És possible aturar l’escalfament global? Durant gairebé una dècada l’organització Project Drawdown ha insistit que no es tracta d’una utopia si es prenen les mesures adequades per detenir l’acumulació de gasos d’efecte d’hivernacle en l’atmosfera.

Les emissions de gasos d’efecte d’hivernacle van assolir en la dècada passada màxims històrics, per la qual cosa el ritme de l’escalfament global s’ha intensificat. La temperatura està augmentant a un ritme de gairebé 0,2 °C per dècada. I el pitjor és que podria pujar 1,5 °C més entre 2030 i 2052, segons un informe de l’ONU.

En aquest context, la publicació l’any 2017 del llibre ‘Drawdown’ va generar un enorme ressò mediàtic. Amb prop d’un centenar de propostes, es tractava del pla més complet fins a aquell moment per revertir l’escalfament global. El títol feia referència a aquest desitjat moment futur en el qual els nivells de gasos d’efecte d’hivernacle en l’atmosfera deixin d’augmentar i iniciïn un descens gradual que eviti conseqüències catastròfiques.

L’equip editorial del llibre va continuar avançant en les seves propostes per assolir aquest “punt crucial per a la vida en la Terra; un punt que hem d’assolir de forma tan ràpida, segura i equitativa com sigui possible”, segons detallen en el seu web. L’any 2020 van publicar “L’informe Drawdown”, que actualitza les seves propostes i planteja una sèrie de reflexions fonamentals sobre l’equilibri climàtic.

Un informe de referència

Les seves solucions posen l’accent principalment en els àmbits energètic, industrial, alimentari, del transport i de la construcció, en sumar el 90% de les emissions de gasos d’efecte d’hivernacle. Les propostes, que pretenen servir de punt de partida per a legisladors, institucions i individus, es basen en deu idees clau que haurien de guiar els esforços de la humanitat per evitar el desastre mediambiental.

1. És possible assolir el punt “drawdown” a mitjan segle. Sí, malgrat les dificultats, és possible aturar l’increment de les emissions, però per a això és necessari maximitzar les solucions climàtiques disponibles en l’actualitat. Com adverteix l’informe, “disponible és millor que nou, i la societat està preparada per començar aquesta transformació avui dia”.
2. Es precisa un sistema complet de solucions. No existeix un remei únic i miraculós per a un problema tan complex com la crisi climàtica. Moltes de les solucions poden combinar-se i fer que es retroalimentin per obtenir l’impacte més gran possible. Per exemple, els edificis eficients fan que la generació d’electricitat renovable sigui més viable.
3. Les solucions rarament tenen només un impacte climàtic. Moltes d’elles poden generar ocupació, millorar la resiliència davant impactes climàtics com a tempestes i sequeres, i proporcionar altres beneficis mediambientals com la preservació de recursos hídrics.
4. L’estalvi que suposen les solucions climàtiques supera de manera significativa als costos. Els arguments sobre la falta de viabilitat econòmica de l’acció climàtica són falsos. L’informe calcula que els estalvis operatius nets multipliquen per entre quatre i cinc els costos d’implementació nets. I si tenim en compte el valor financer dels beneficis associats, com l’estalvi en serveis sanitaris gràcies a la reducció de la pol·lució, i els danys climàtics evitats, com la reducció de les pèrdues en agricultura, l’argument econòmic és encara més sòlid.
5. És fonamental impulsar les solucions que redueixen o substitueixen l’ús de combustibles fòssils. L’ús de combustibles fòssils per a electricitat, transport i calefacció genera dos terços de les emissions de gasos que atrapen calor en el món. D’aquí la importància d’aquest apartat. Aproximadament el 30% de les solucions proposades en l’informe plantegen una reducció del seu ús a través d’una major eficiència i gairebé altre 30% planteja alternatives. Aquestes mesures, que abasten des de l’impuls de les energies solar i eòlica a la readaptació d’edificis, poden proporcionar gairebé dos terços de les reduccions d’emissions necessàries per a arribar al punt “drawdown”.
6. Cal afavorir els embornals de carboni de la naturalesa. Si volem evitar que es desbordi l’aigua d’una banyera, podem tancar l’aixeta, però també llevar el tap perquè el líquid se’n vagi per l’embornal. Una cosa similar succeeix amb el carboni en la naturalesa. Les activitats humanes poden afavorir els embornals de carboni naturals, i moltes solucions climàtiques basades en ecosistemes o relacionats amb l’agricultura tenen el doble benefici de reduir emissions i absorbir el carboni.
7. No es para prou atenció a algunes de les solucions climàtiques de major impacte. L’informe adverteix que, més enllà de les turbines eòliques terrestres i les plantes fotovoltaiques a escala industrial, és imprescindible avançar en aspectes com la reducció dels desaprofitaments alimentaris o millorar els processos de deixalla de refrigerants químics, que són potents gasos d’efecte d’hivernacle.
8. Es precisen acceleradors per a impulsar solucions a l’escala, velocitat i abast necessaris. Alguns acceleradors, com el canvi de polítiques i el desplaçament de capitals, estan més pròxims i tenen impactes més directes. Uns altres, com els canvis culturals i la generació de poder polític, estan més allunyats i són més indirectes en els seus efectes.
9. Els canvis s’han de donar a tots els nivells, des de l’individual fins al global. La crisi climàtica requereix canvis sistèmics i estructurals en la nostra societat. Són necessàries intervencions a escala individual, de comunitat, organitzativa, regionals, nacional i global per maximitzar els beneficis i aconseguir la transformació.
10. Seran necessaris molt compromís, col·laboració i enginy per revertir l’actual situació. L’informe adverteix que “la senda en la qual ens trobem és molt més que arriscada, i és fàcil sentir-se paralitzat per aquest perill.” Tot i això, també recalca que el canvi és possible: “junts podem construir un pont des d’on estem ara cap al món que volem” per a les generacions esdevenidores.

Si vols rentar la roba sense embrutar el planeta, 11Onze Recomana Natulim.

És la nova tendència mundial que democratitza l’accés al luxe des d’una visió sostenible i responsable amb el medi ambient.

Els laboratoris del segle XXI han aconseguit imitar els diamants naturals amb un nou producte sintètic que manté les característiques químiques, òptiques, tèrmiques i físiques de la pedra original. El producte final és pràcticament impossible de diferenciar a simple vista, però el procés d’obtenció sí que es diferencia, i molt. Però, tot i mostrar-se com una alternativa sostenible, el mercat de diamants, sintètics o naturals, segueix marcat per la controvèrsia.

Aquestes rèpliques es creen en un període de set a deu dies, posteriorment es tallen i es classifiquen seguint els mateixos estàndards que els diamants naturals. L’Institut Gemmològic Internacional reconeix aquests nous diamants i fins i tot els certifica, per garantir que compleixen els requisits per ser considerats diamants sintètics i no simples falsificacions de diamants.

La fi dels diamants de sang

El procés d’obtenció de diamants és un dels més criticats històricament, a causa de la relació directa entre la seva obtenció i l’explotació de recursos naturals. Es calcula que per cada quirat de diamants es mouen unes 250 tones de terra, i el drenatge àcid que cal fer per a la seva extracció, més enllà del terreny, contamina aigües superficials i subterrànies.

A aquesta problemàtica s’hi suma l’explotació de persones i la lluita dels països per accedir a aquestes mines estratègiques i d’alt interès econòmic, que sovint es troben ocupades i militaritzades. Són els anomenats “diamants de sang”, que a causa de la seva comercialització a països rics, financen conflictes armats. El Procés Kimberley, instaurat el 2003, és un compromís signat per 56 països, a fi de frenar la producció d’aquest tipus de diamants. 

Actualment, fruit dels acords presos pels països membres, només un 0,2% dels diamants que arriben al consumidor final són diamants de sang. Tanmateix, el procés d’obtenció i distribució segueix qüestionat arreu del món, en el que sembla ser un conflicte amb més interessos que solucions.

Dels diamants falsos als diamants ecològics

L’any 1952 apareixen els primers diamants creats al laboratori a través del mètode HPHT (alta pressió i alta temperatura). Des d’aleshores, han aparegut diversos laboratoris i mètodes que imiten aquest mineral, sempre associats al mercat negre i amb l’objectiu d’aconseguir imitacions a preus més baixos.

En els darrers anys, però, el mercat dels diamants ha evolucionat cap a una visió ecològica, que rebutja l’explotació social i mediambiental sense renunciar al luxe associat als diamants. Però la controvèrsia és deguda a la quantitat d’energia que necessiten els laboratoris per produir-los, un fet comú en qualsevol indústria, però que en qüestiona l’etiqueta de sostenibilitat. Les fonts d’energia utilitzades, la quantitat d’aigua necessària i la gestió de la distribució i els residus poden ser elements clau per frenar aquest impacte.

Democratització dels diamants per atraure públic jove

L’ecologia i el preu (entre un 40% i un 50% més econòmic), són els dos grans factors que han aconseguit apropar els diamants al conjunt de la societat, incloses les persones joves. Celebritats com Leonardo DiCaprio, Penélope Cruz o Meghan Markle s’apunten a la moda del luxe sintètic en les seves aparicions públiques i fins i tot marques de joies, com la danesa Pandora, s’hi sumen de forma radical: només comercialitzaran diamants sintètics.

Així doncs, s’obre un nou escenari en què el món dels diamants canvia totalment de perspectiva. Passa de l’explotació a la consciència ambiental, dels preus desorbitats a l’ampliació de la competència, i deixa de ser un luxe a l’abast de pocs per obrir-se a nous públics. La creació de diamants sintètics no suposa, ara per ara, una massificació del sector, de manera que el producte segueix conservant un alt valor, però per primera vegada se situa a l’abast del gran públic.

Vols ser el primer a rebre les últimes notícies sobre 11Onze? Clica aquí per subscriure’t al nostre canal de Telegram

L’última edició de Statistical Review of World Energy 2024 fa una anàlisi exhaustiva de l’estat actual del sector energètic global, proporcionant dades clau sobre la producció, el consum i les emissions, així com del progrés en la transició energètica cap a un model més sostenible.

2023 va ser l’any més càlid des que es tenen registres i l’impacte del canvi climàtic es va deixar notar en tots els continents. L’últim Informe de Riscos Globals 2024 del Fòrum Econòmic Mundial constata que els esdeveniments meteorològics extrems, la pèrdua de biodiversitat, el col·lapse dels ecosistemes i l’escassetat de recursos naturals suposen el risc més gran per la humanitat durant la pròxima dècada. La causa principal és la crema de combustibles fòssils, que ha anat augmentant a mesura que ho ha fet la població humana. 

En aquest context, l’Statistical Review of World Energy 2024 és un informe elaborat per l’Energy Institute que ofereix una visió detallada de la producció i el consum mundial d’hidrocarburs i d’energies renovables, així com de les emissions de diòxid de carboni i sobre el progrés en la transició cap a un model energètic menys depenent dels combustibles fòssils, impulsat per una explotació cada vegada més competitiva de l’energia eòlica i solar.

L’anàlisi feta per l’Energy Institute confirma que el consum mundial d’energia primària durant el 2023 va augmentar un 2% respecte a l’any anterior, assolint un nou rècord per segon any consecutiu, amb els països no pertanyents a l’OCDE dominant tant la quota com les taxes de creixement anual. Es van observar màxims històrics en el consum de combustibles fòssils i emissions, però també en la generació d’energies renovables. 

Aquest augment del consum energètic reflecteix l’expansió econòmica, especialment en regions en vies de desenvolupament com l’Àsia, on països com la Xina i l’Índia continuen depenent dels combustibles fòssils, que continuen sent la base del seu desenvolupament per alimentar el creixement industrial. 

L’increment del consum energètic va venir acompanyat d’un augment del 2,1% en les emissions de diòxid de carboni, superant per primera vegada els 40.000 milions de tones mètriques de CO₂. La crema en torxa i els processos industrials van ser els principals causants de l’augment rècord d’emissions.

L’impuls de les renovables

La bona notícia és que les energies renovables van créixer a un ritme sis vegades superior al de l’energia primària total, representant el 14,6% del consum total. Això no obstant, els combustibles fòssils continuen dominant, constituint el 81,5% del consum d’energia primària.

La producció d’electricitat va créixer un 2,5%, amb una contribució de les energies renovables al 30% de la producció total. L’energia eòlica i solar van representar el 74% de tota la nova capacitat de generació elèctrica instal·lada, experimentant un creixement sense precedents gràcies a les importants addicions des de la Xina i Europa. En l’àmbit regional, l’Amèrica Central i del Sud van registrar la contribució més gran al creixement d’energies renovables, amb un 72%.

Amb més de 115 GW, les noves instal·lacions de producció d’energia eòlica van protagonitzar un any rècord. Gairebé el 66% d’aquesta nova capacitat afegida correspon a la Xina, que equival a la de Nord-amèrica i Europa juntes, tot i que Europa té la proporció més gran d’energia eòlica marina (12%). Quant a l’energia solar, va representar el 75% (346 GW) de la capacitat afegida, sent la Xina responsable del voltant d’una quarta part del creixement.

Tot i això, l’informe conclou que, si es volen complir els objectius climàtics i reduir les emissions de carboni, cal accelerar la transició cap a fonts d’energia més netes, al mateix temps que reconeix la diversitat de reptes en les diferents regions, reconeixent els marcats contrastos entre els hemisferis nord i sud.

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

El canvi climàtic és el repte més gran al qual s’enfronta la humanitat i aturar l’escalfament global és essencial per a garantir la nostra supervivència. La transició energètica cap a fons d’energia més netes i renovables és un factor clau per a aconseguir-ho. Fins a quin punt és factible?

L’últim Informe de Riscos Globals 2024 del Fòrum Econòmic Mundial constata que els esdeveniments meteorològics extrems, la pèrdua de biodiversitat, el col·lapse dels ecosistemes i l’escassetat de recursos naturals suposen el risc més gran per la humanitat durant la pròxima dècada. 

La causa principal és la crema de combustibles fòssils, que ha anat augmentant a mesura que ho ha fet la població humana. La seva combustió genera gasos amb efecte d’hivernacle que atrapen els raigs del Sol en l’atmosfera terrestre, elevant la temperatura mitjana de la superfície del planeta.

Sense temps per aturar l’escalfament global

Les emissions de gasos d’efecte hivernacle van arribar a màxims històrics en la dècada passada. Encara que el ritme del seu creixement ha disminuït, l’informe “Climate Change 2022: Mitigation of Climate Change” adverteix que només serà possible limitar l’escalfament global a 1,5 °C si es produeix una reducció immediata i profunda de les emissions. 

Per a aconseguir-ho, caldria reduir aquestes emissions a gairebé la meitat d’aquí a 2030 i que fossin nul·les a mitjan segle. En la cimera de la COP28, celebrada el mes de desembre passat a Dubai, es va acordar triplicar l’ús de les energies renovables en els pròxims cinc anys. 

Tanmateix, el món encara consumeix més de 35.000 milions de barrils de petroli cada any. Aquesta dependència dels combustibles fòssils és insostenible, tant des d’un punt de vista productiu com mediambiental. Els experts calculen que ja s’han esgotat un 40% de les reserves mundials de petroli i que, al ritme actual, només en queden per uns cinquanta anys més.

Pot funcionar el món només amb energies renovables?

L’energia renovable és qualsevol mena d’energia que procedeix d’una font que no s’esgota amb el temps. Hi ha moltes fonts d’energia renovable, com l’energia solar, l’eòlica o la geotèrmica, i són importants perquè, a diferència dels hidrocarburs, són infinites i gairebé no produeixen emissions contaminants.

El principal problema de les energies renovables és la inestabilitat de la seva producció i l’emmagatzematge, de manera que es puguin distribuir fàcilment. És a dir, queden limitades en funció de la seva disponibilitat i ubicació, la qual cosa les fa poc rendibles. Això sí, es podria reduir el cost mitjançant el desenvolupament de tecnologies més avançades per a capturar l’energia i transportar-la de forma més eficient.

En aquest context, un estudi realitzat per IRENA, l’Agència Internacional d’Energies Renovables, demostra que un model energètic 100% renovable és possible i marca el camí cap a una reducció del 45% de les emissions de diòxid de carboni (CO₂) respecte als nivells de 2010 per al 2030, i de zero emissions per al 2050.

L’anàlisi d’IRENA arriba a la conclusió que ja tenim les tecnologies que poden conduir a un sistema energètic descarbonitzat amb solucions que poden desplegar-se ràpidament i a escala. L’estudi mostra que més del 90% de les solucions que fan possible l’objectiu del 2050 passen per les energies renovables a través del subministrament directe, l’electrificació, l’eficiència energètica, l’hidrogen verd i la bioenergia combinada amb la captura i l’emmagatzematge de carboni. 

L’Agència argumenta que l’augment del preu de l’electricitat en el mercat majorista ha estat provocat per l’elevat preu del gas amb el qual es produeix l’electricitat perquè, de moment, les energies renovables no donen l’estabilitat necessària per a poder garantir el subministrament elèctric. Per tant, com més aviat aconseguim una economia descarbonitzada, abans deixarem enrere aquesta dependència i les extremes variacions de preus associades a ella.

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

La intel·ligència artificial facilita el compliment del 79% dels objectius de desenvolupament sostenible marcats mundialment a l’Agenda 2030. Analitzem l’estudi de Nature Communications per desgranar el perquè d’aquesta xifra i des de quins àmbits s’assolirà.

Què s’entén per intel·ligència artificial (IA)?

Tot i que no existeix una sola manera de descriure-ho, una forma acurada és la que descriu Britannica, entenent la IA com la capacitat d’un ordinador digital o robot per desenvolupar tasques que requereixen intel·ligència humana. És a dir, aprofitar les eines tecnològiques per optimitzar tasques humanes i, al mateix temps, assolir reptes que fins ara semblaven impossibles. El desenvolupament social i econòmic no s’entén sense aquests mecanismes d’IA que, avui dia, ja marquen la nostra vida quotidiana. Reconeixement facial, dactilar, per veu, predicció meteorològica, comunicació interactiva amb màquines, extracció automàtica de coneixement o raonament lògic són alguns dels assoliments que, sens dubte, marcaran el segle. El focus, i el repte, està a crear i utilitzar aquesta tecnologia per contribuir a un desenvolupament sostenible a escala global.

Els tres pilars del desenvolupament sostenible

Societat, economia i medi ambient conformen la base per entendre el món actual i, per tant, són els punts clau per desenvolupar accions estratègiques. Des d’aquests tres grans blocs s’han creat els Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS). 17 objectius i 169 metes conformen els reptes presents i futurs a escala mundial per mantenir a ratlla els avenços tecnològics i assegurar que cada pas contribueix positivament al progrés social.

A través de les 169 metes es tracten tots els àmbits, com ara la pobresa, l’educació de qualitat, l’accés a l’alimentació, salut i aigua per la població, l’energia neta i assequible o la creació de ciutats sostenibles. L’estudi de Nature Communications, basat en més de seixanta fonts, determina que un correcte desenvolupament de la IA pot tenir un impacte positiu en 134 d’aquestes metes, el 79%. Els usos de la IA són múltiples i els trobem representats en aquelles accions més quotidianes.

IA per a reduir les desigualtats socials

La tecnologia s’obre pas per arribar a totes les butxaques, també des del punt de vista econòmic. Actualment, utilitzar IA a través dels nostres smartphones forma part de la nostra rutina. Reconeixement de veu, tàctil i d’empremta, localització de dispositiu, connectivitat… les eines IA s’incorporen a tota velocitat per simplificar l’experiència dels usuaris i aconseguir que tothom tingui accés a la tecnologia. L’objectiu és reduir, així, la bretxa digital.

Però la IA va més enllà i busca crear mecanismes d’inclusió per a certs col·lectius. Un exemple són les eines com Google Lookout o Microsoft Seeing AI que faciliten la percepció de l’entorn per a les persones cegues gràcies a la identificació d’objectes, persones o text.

A casa nostra, aplicacions com el Localitzador de la Fundació Arrels utilitzen la tecnologia com a mecanisme d’atenció a col·lectius en risc, en aquest cas enfocat a donar suport a persones sense llar. Un altre exemple és Refugee Aid App que posa a l’abast de persones migrants la localització d’ONG, centres socials i d’ajuda humanitària on poden ser atesos.

Aquest és un dels punts clau de la IA, afavorir la interconnexió entre usuaris d’arreu del món i facilitar la creació d’espais de trobada des d’on afrontar, de forma col·lectiva, un desenvolupament social igualitari i inclusiu. La tecnologia posa la plataforma, però són els ciutadans els qui han de passar a l’acció.

IA per a una economia circular

En clau de desenvolupament sostenible, apareix el concepte d’economia circular en què la producció va alineada amb el cicle de vida dels productes i s’allunya del sistema tradicional basat en comprar, utilitzar i llençar. La IA incentiva aquest sistema a partir de les accions quotidianes més senzilles. Més enllà de connectar marques i consumidors, les plataformes digitals incentiven l’intercanvi de productes de segona mà i s’ha creat, des de l’entorn digital, una tendència basada en reutilitzar productes i promocionar el DIY.

La indústria també s’apunta a la producció basada en les 7R, i ho fa de formes molt diverses. Les màquines es posen al servei del medi ambient per dur a terme una producció basada en materials reciclats, des de pneumàtics per fer carreteres fins a peces de roba. La tecnologia també arriba als mètodes de transport, que cada vegada són més sostenibles i fomenten la cooperació per sobre de la propietat privada.

En l’àmbit de generació de riquesa la IA també és clau en el sector empresarial en termes d’eficiència i optimització de processos, així com en el procés de selecció. Des d’unir empreses i cercadors de feina fins a crear processos automatitzats de selecció de talent. En la mateixa línia, empreses d’inversió com Circularity Capital connecten, a partir d’aplicacions, inversió i projectes sostenibles. El teixit empresarial s’adapta a les necessitats mediambientals amb la tecnologia com a principal aliat.

IA en el medi ambient: tecnologia per entendre el món

Amb voluntat de preservació mediambiental, s’han creat plataformes que utilitzen l’anàlisi de dades per identificar espècies en risc d’extinció, evitar la desertificació en zones de risc o afavorir el manteniment dels boscos. Per un ús més quotidià, apareixen aplicacions que incentiven el consum d’aliments de temporada, promouen el comerç de proximitat o incentiven el consum de peix de forma sostenible, sense oblidar la predicció meteorològica que esdevé clau en l’àmbit marítim o de muntanya.

Al mateix temps, des del nostre mòbil i gràcies a la IA, podem calcular la qualitat de l’aire a temps real, les emissions de gasos d’efecte hivernacle o la petjada de carboni que generem diàriament. Tot de facilitats que demostren que portar un estil de vida sostenible està només a un clic.

La tecnologia ens permet entendre i saber què està passant arreu del planeta, i inclús en altres planetes. Les aplicacions creades a través d’IA s’estenen en tots els àmbits i la lectura global és positiva: s’està aconseguint crear un tipus de tecnologia que facilita la vida als humans i, sobretot, que procura pel seu desenvolupament sostenible, pensant en clau comunitària. L’autèntic repte en aquesta qüestió, i en el que fa èmfasi l’estudi, és aconseguir que la creació i el manteniment d’aquesta tecnologia no generi un impacte negatiu al planeta. La IA pot afavorir el desenvolupament sostenible, però només s’aconseguirà si el procés fins a assolir-ho també és respectuós amb el medi ambient.

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant la super app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

Davant la creixent pressió per reduir les emissions de CO₂, el sector de l’aviació comercial està explorant la viabilitat d’utilitzar combustibles més sostenibles. Tot i que encara queden alguns reptes per superar, el SAF (Sustainable Aviation Fuel) i l’hidrogen verd es presenten com a possibles solucions per a descarbonitzar el transport aeri.

Per bé que en els darrers 30 anys el sector de l’aviació ha aconseguit reduir la seva petjada de carboni en un 50%, encara representa el 2,5% de les emissions globals de CO₂, el 13,9% de les emissions del transport de mercaderies, i depèn predominantment dels combustibles d’aviació convencionals. 

En el marc europeu d’aconseguir ser el primer continent climàticament neutre pel 2050, assolir aquesta fita passarà necessàriament per un sector industrial que avanci en el desenvolupament de tecnologies capdavanteres per a disposar de combustibles més nets, impulsant la propulsió de motors d’aviació híbrids i gestionant eficientment el trànsit aeri.

A diferència del què s’ha vist en la indústria de l’automòbil, el sector de l’aviació no es pot electrificar tan fàcilment. La propulsió elèctrica amb bateries només és factible aplicar-la en petites aeronaus o avions regionals que realitzen recorreguts curts i porten càrregues de menor envergadura, almenys en un futur pròxim. 

En aquest sentit, Abel Jiménez, enginyer cap del fabricant de motors ITP Aero, apunta que “com a mínim durant les pròximes dues dècades, la principal forma de propulsió dels avions continuarà sent el motor de combustió”. Per tant, la transició cap a una aeronàutica neutra en carboni requerirà l’adopció d’alternatives més viables i immediates basades en la capacitat tecnològica actual.

Combustible d’aviació sostenible (SAF)

El SAF (Sustainable Aviation Fuel) pot ser utilitzat en els motors d’avions convencionals sense necessitar grans modificacions tècniques. Es tracta d’un combustible produït a partir de residus orgànics, com ara oli de cuina usat, residus agrícoles o restes de la indústria agroalimentària. Els seus defensors argumenten que pot reduir les emissions de CO₂ fins a un 80% en comparació amb el querosè tradicional.

No obstant això, produir i distribuir SAF no és una tasca senzilla. D’una banda, l’oferta de la matèria primera necessària és cada vegada més escassa, per l’altre, recol·lectar l’oli de milers de cuines i transportar el combustible des de les refineries a milers d’aeroports és car, laboriós i requereix molt temps.

A més, amb l’objectiu de mantenir la sostenibilitat d’aquest combustible, els fabricants de SAE no poden competir amb la producció normal d’aliments mitjançant l’ús de terres agrícoles de primera necessitat, l’ús d’aigua o de matèries primeres que no siguin residus.

Això encareix el producte final, que actualment és de dues a dues vegades i mitja més car que el combustible d’aviació convencional. Ampliar aquest procés per abaratir costos implica la creació de noves cadenes de subministrament i fer-lo de manera sostenible tampoc és fàcil.

Així doncs, estem lluny de tenir la capacitat de produir i distribuir SAF de manera sostenible en grans quantitats. Actualment, aquest combustible només representa una ínfima part de les necessitats totals del sector aeri i, encara que, segons l’Associació de Transport Aeri Internacional, enguany la seva producció es triplicarà respecte als nivells de 2023, tan sols cobrirà un 0,53% de la demanda de combustible d’aviació.

Hidrogen, una tecnologia prometedora

Molts analistes de la indústria de l’aviació creuen que l’ús de l’hidrogen verd o hidrogen produït amb energies renovables és el camí a seguir. L’avantatge principal de l’hidrogen és que no emet CO₂ durant la seva combustió; el producte final és aigua. Això el converteix en una tecnologia ideal per assolir la neutralitat climàtica.

Pot ser utilitzat com a combustible en motors de combustió o en cèl·lules de combustible que generen electricitat per alimentar motors elèctrics. Empreses com Airbus, Rolls-Royce, Safran i MTU han anunciat plans per desenvolupar avions comercials impulsats per hidrogen que podrien estar en operació cap al 2035.

David Álvaro Granero, Engineering Senior Site Rep (ESSR) a Airbus, va indicar que estan treballant per oferir un 100% de capacitat SAF en els seus avions abans del 2030 i, quant a l’hidrogen, estan valorant tres opcions: la combustió directa de l’hidrogen líquid amb turbohèlix o turbofan, les piles de combustible d’hidrogen per aconseguir una propulsió elèctrica i una arquitectura híbrida combinant les dues opcions.

L’hidrogen produït amb energies renovables no és tan assequible com el querosè, però no és tan car com el SAF i seria molt més fàcil escalar la seva producció. Això no obstant, com a combustible d’aviació, també presenta alguns desavantatges, com la seva baixa densitat aparent i la dificultat d’emmagatzemar-ho i transportar-ho a causa de la seva inflamabilitat i risc d’explosió. La qual cosa requerirà que els aeroports efectuïn grans inversions per construir tota una nova infraestructura pel seu emmagatzemant i distribució. 

En última instància, queda clar que, per ser efectives, el conjunt de solucions que s’adoptin per descarbonitzar la indústria de l’aviació requeriran la col·laboració de tots els actors del sector en l’àmbit global.

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

Després d’una reducció temporal provocada per la pandèmia, la petjada de carboni torna a créixer i el canvi climàtic s’accelera. Individus, empreses i reguladors poden contribuir a minorar l’emissió de gasos d’efecte d’hivernacle. Vegem com està evolucionant i quines mesures contribuirien a mitigar-la.

Només les necessitats energètiques de l’activitat humana van generar 36.000 milions de tones de diòxid de carboni (CO₂) el 2021, segons l’Agència Internacional de l’Energia. Una referència per a assimilar la magnitud d’aquesta xifra? Pensa que tota la població mundial posada en una balança no arribaria als 400 milions de tones. És a dir, el CO₂ que emetem en només un any multiplica per cent el pes de tota la humanitat.

El diòxid de carboni és el gas d’efecte hivernacle més abundant i que més ha contribuït a l’escalfament global en les últimes dècades. Les emissions directes i indirectes d’aquest gas, juntament amb el metà, l’òxid de nitrogen, l’hexafluorur de sofre, els hidrofluorocarburs i els perfluorocarburs, conformen el que es coneix com a “petjada de carboni”. Es tracta d’un indicador ambiental encunyat als anys noranta per a mesurar la contribució de l’activitat humana a l’escalfament del planeta.

La realitat és que estem molt lluny dels objectius marcats per a aturar el canvi climàtic. Els científics adverteixen que les emissions netes de CO₂ haurien de reduir-se a zero d’ara el 2050 si volem evitar les seves conseqüències catastròfiques. L’augment de temperatura global porta aparellats fenòmens meteorològics extrems i una pujada del nivell del mar a causa del desglaç.

Emergència climàtica

L’ONU estima que des de 1990 les emissions de diòxid de carboni s’han incrementat gairebé un 50 %. De fet, l’Organització Meteorològica Mundial apunta que els nivells actuals de CO₂ a l’atmosfera són similars als de fa tres milions d’anys, quan la temperatura mitjana de la Terra era 3 °C més elevada i el nivell del mar se situava molt per sobre de l’actual.

Per això, és lògic que un dels Objectius de Desenvolupament Sostenible establerts per l’ONU incideixi en la necessitat d’aturar el canvi climàtic. La fórmula demana prendre mesures que en els pròxims anys ens portin a una economia baixa en diòxid de carboni.

De fet, la immensa majoria de països del món van signar el 2015 l’Acord de París, un tractat internacional que pretén limitar l’escalfament global. Així i tot, la nostra petjada de carboni ha continuat creixent. Les emissions de gasos d’efecte hivernacle només es van reduir el 2020. I la raó va ser l’aturada econòmica que va provocar la pandèmia.

L’informe Climate Transparecy Report calcula que les emissions dels països del G-20, responsables del 75% dels gasos d’efecte hivernacle, van tornar a créixer un quatre per cent el 2022. La Xina, l’Índia, Indonèsia i l’Argentina ja estan en nivells superiors als de 2019.

Per zones geogràfiques, la Xina, els Estats Units, la Unió Europea i l’Índia sumen més de la meitat dels gasos emesos a l’última dècada. Quant a activitats, les que produeixen més CO₂ són la generació d’energia i calor (40%), el transport de béns i persones (20%) i l’activitat industrial (20%).

Calcula la teva petjada de carboni personal

La quantitat de gasos d’efecte hivernacle que genera cada individu a la seva vida quotidiana en desplaçar-se, alimentar-se i consumir recursos es coneix com a petjada de carboni personal. Per a evitar un augment de temperatura global superior als 2 °C, The Nature Conservancy, una ONG mediambiental, calcula que hauríem de reduir-la a la meitat abans de 2050.

Existeixen nombroses eines per a calcular la petjada de carboni personal. En concret, la calculadora de l’ONU té en compte aspectes com les característiques de la nostra llar, el consum d’energia, el tipus de transport que utilitzem diàriament, la quantitat de vols que realitzem, els nostres hàbits alimentaris i quant reciclem.

Algunes mesures per a reduir la nostra petjada de carboni personal són apostar per un consum responsable, moure’s de forma més sostenible, moderar la despesa energètica i rebaixar la quantitat de residus que generem.

El pes de les empreses

Bastant superior a la petjada de carboni personal és la que deixen les empreses en processos com la fabricació o el transport de mercaderies. És el que es coneix com a petjada de carboni corporativa. D’aquí la importància d’incidir en aquest apartat per a reduir l’escalfament global.

Les companyies poden reduir el seu impacte mediambiental millorant la seva eficiència energètica o incrementant el percentatge d’energia renovable que consumeixen. També poden recórrer a eines de compensació, com la inversió en projectes mediambientals, el pagament d’impostos verds o la compra de drets d’emissió de CO₂.

Una tendència a l’alça

Milers d’empreses ja publiquen la seva petjada de carboni, però no totes la calculen igual. La major part de les grans multinacionals obvien les emissions indirectes, aquelles que formen part de la seva cadena de valor, però que no depenen directament d’elles.

Un exemple paradigmàtic és el d’Amazon. La pressió d’activistes i inversors va portar a aquest gegant del comerç en línia a fer pública la seva petjada de carboni per primera vegada l’any passat. No obstant això, s’acaba de conèixer que en el seu informe només comptabilitzava una petita part de les emissions generades amb les seves vendes.

 A diferència d’altres comerços, Amazon només comptabilitzava l’impacte mediambiental total dels productes propis, que suposen únicament l’1% de les seves vendes. La companyia no assumeix les emissions generades per l’ús d’un producte d’una altra marca una vegada que els seus repartidors el lliuren al client.

Un incentiu per a la sostenibilitat

El gran impacte de l’activitat empresarial en el medi ambient ha fet que cada vegada més veus reclamin l’obligatorietat per a les companyies de publicar la seva petjada de carboni als informes anuals.

Tant és així que la Securities and Exchange Commission, el regulador borsari dels Estats Units, acaba de proposar que les empreses cotitzades en aquest país hagin de revelar les seves emissions de gasos d’efecte d’hivernacle. I, molt important també, que ho facin seguint uns mateixos criteris.

 Segons molts experts, obligar les empreses a publicar la seva petjada de carboni pot contribuir decisivament a escurçar el camí cap a una economia lliure d’emissions contaminants. Cada cop més inversors valoren les qüestions mediambientals en les seves decisions d’inversió.

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

Un cop s’acaben les festes nadalenques, és hora de posar ordre a tanta decoració. Sovint l’avet, el pessebre o el tió són els objectes més preuats de la casa, però també els més difícils de reutilitzar i reciclar. A 11Onze et donem quatre consells per endreçar per Nadal de la manera més sostenible. 

L’avet, les garlandes, les boles, els llums de colors, els paraments de taula… Abans de posar-nos a recollir tots els guarniments nadalencs, hem de tenir clara una cosa: com més sostenible sigui el material que fem servir, millor. Les vaixelles? De ceràmica! Les estovalles? De fil! Les garlandes i les boles? De paper i de vidre! L’avet? Natural! I el pessebre? El pessebre és per tota la vida.

1. Cada cosa al seu lloc, i quan toca. Sembla una obvietat, però el primer consell per fer endreça de casa, amb tant guarniment i tanta teca, és conèixer bé perquè serveix cada contenidor de residu. Ho repassem: el verd és el per al vidre, el blau per al paper i el cartó, el groc per als envasos plàstics i metàl·lics, el marró per a la brossa orgànica i el gris per a la deixalla sobrant. I recorda, l’oli també es pot reciclar! Si tens dubtes, sempre pots consultar la pàgina web de l’Agència de Residus de Catalunya. A més, aquestes festes també hem de procurar no baixar les deixalles en dies festius, no sigui que la festa de brossa ens la trobem a la vorera l’endemà.
2. No desaprofitis menjar. Els experts asseguren que cada any es malgasten fins a 1.300 tones d’aliment a tot el món. El desaprofitament dels aliments és una de les xacres ecològiques i econòmiques més grans que ha d’afrontar la nostra societat global. Per això, si després de tanta celebració et sobra menjar, potser és una bona idea recórrer a la cuina d’aprofitament. Si realment et sobra menjar sense estrenar, pots preguntar al Banc dels Aliments més proper o alguna entitat social del barri. 
3. Recull l’avet. Els avets, sempre que siguin naturals, i per això és recomanable que així sigui, es poden reciclar cada any. La majoria de municipis de Catalunya posen a l’abast de la ciutadania punts de reciclatge d’avets. S’instal·len l’endemà de Reis. A Barcelona estan oberts les 24 hores del dia, i n’hi ha a cada districte. Consulta la web del teu municipi per saber on estan ubicats aquests centres neuràlgics del reciclatge nadalenc.  
4. Reutilitza tant com puguis. Els paraments de Nadal, les garlandes, les boles i tota la resta de decoració nadalenca, inclosos els estimats pessebres, s’han de poder reutilitzar any rere any. Per això, és una bona idea incentivar compres de qualitat i que tots els guarniments siguin un petit tresor familiar que passa de generació en generació.

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant la super app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

Plogui, nevi o faci sol, el subministrament de l’aigua que consumeixen més del 80% dels catalans segueix en mans d’empreses totalment o parcialment privades. Malgrat els esforços per recuperar la gestió pública d’aquest servei, les multinacionals del sector es resisteixen a perdre un negoci milionari.

A través de l’empresa pública ONAIGUA, el consell comarcal d’Osona va assumir l’abril de l’any passat la gestió del subministrament d’aigua en aquesta comarca, pel que dona servei a 11.400 punts de consum i arriba a més de 25.000 habitants. Es va convertir en el primer consell comarcal a prendre una mesura d’aquest calat.

Podríem dir que es tracta d’una anomalia del mercat, ja que el subministrament de l’aigua a Catalunya està majoritàriament en mans privades. Un reduït nombre d’empreses privades administren i es lucren d’aquest bé preuat al nostre país gràcies a concessions moltes vegades qüestionades. I això que en el món la gestió pública assorteix al 90% de la població i Nacions Unides reconeix l’aigua com un dret humà.

Segons les dades de la plataforma Aigua és vida, més del 80% dels catalans obtenen l’aigua a través d’un servei totalment o parcialment privatitzat, mentre que el que el servei públic no arriba ni al 20% de la població. Aquest desequilibri s’explica pel domini del model privat en els municipis amb un major volum de població, que són els més rendibles.

Pressió per a municipalitzar un servei bàsic

Davant aquesta realitat, existeix una creixent pressió per recuperar la gestió pública d’aquest servei. L’Associació de Municipis i Entitats per l’Aigua Pública (AMAP) ja compta amb 68 membres i representa al 47% de la població de Catalunya. Recentment, publicava un informe amb propostes de reformes legislatives per canviar aquesta situació.

Sis municipis, l’Associació de micropobles de Catalunya i una nova empresa pública es van sumar a aquesta entitat l’any 2022. Dels nous municipis, només Mieres (la Garrotxa), Collbató (Baix Llobregat) i Torroella de Montgrí (Baix Empordà) gestionen directament l’aigua. Castelló d’Empúries està en procés de municipalitzar el servei, mentre que Manlleu i Sitges encara estan lligades a concessions per més d’una dècada amb Sorea i Agbar. Quant a l’Associació de micropobles de Catalunya, cal tenir en compte que el 70% dels municipis de menys de mil habitants, que són els menys rendibles, ja gestionen directament el subministrament d’aigua.

Gairebé un monopoli

Tot i que les empreses privades que gestionen l’aigua a Catalunya es presenten amb diferents noms segons el municipi, la majoria pertanyen al grup Agbar, que està valorat en uns 3.000 milions d’euros.

Aquest grup controla totalment l’empresa Sorea i posseeix gairebé el 80% de la Companyia d’Aigües de Sabadell (CASSA), el 68% d’Aigües de Rigat (Igualada) i el 49% de l’Empresa Municipal Aigües de Tarragona (Ematsa). A més, té al voltant del 35% de Mina Pública de Terrassa i el 31% de Girona SA.

Els seus beneficis no sols provenen de la venda d’aigua, que l’any passat pretenia encarir un 7,4% a Barcelona. També de la subcontractació de serveis a les seves filials. Això permet que a la Ciutat Comtal, per exemple, el cost dels comptadors d’aigua per a l’usuari final acabi més que triplicant el cost original. Això suposa uns 17 milions d’euros de benefici addicional a l’any.

Estratègia de judicialització

Davant un negoci d’aquesta grandària no resulta estrany que Agbar porti als tribunals qualsevol iniciativa encaminada a recuperar la gestió pública del subministrament d’aigua, com detalla el portal ctxt. Només a Barcelona, aquesta multinacional i les seves entitats afins han presentat una quarantena d’accions judicials.

La seva estratègia d’empantanar judicialment aquests processos per dilatar-los o diluir-los ha fet que fins i tot posés un contenciós contra un simple conveni entre l’Ajuntament de Barcelona i l’Àrea Metropolitana per a l’intercanvi d’informació entre institucions.

Un dels casos més sonats té a veure amb la consulta que l’Ajuntament de Barcelona volia impulsar per conèixer l’opinió de la ciutadania sobre una eventual gestió pública de l’aigua. Diverses entitats, entre les quals es troba Agbar, van interposar recursos. Finalment, el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) va suspendre el reglament de participació ciutadana en la part relativa a les consultes i va impedir que la iniciativa tirés endavant.

El cas que afecta un major nombre de municipis és el que Agbar va impulsar contra diversos consistoris de l’Àrea Metropolitana de Barcelona. Inicialment, una sentència del TSJC en 2016 va anul·lar la concessió a Aigües de Barcelona del subministrament d’aigua en diversos municipis del cinturó metropolità, amb la qual l’empresa s’assegurava el servei a gairebé tres milions d’habitants durant 35 anys i uns ingressos de 3.500 milions d’euros. El tribunal veia “motius d’anul·lació per vicis en el procés de contractació” quan es va constituir l’empresa mixta en la qual participava Agbar. Tot i això, el Tribunal Suprem va revocar aquesta sentència l’any 2019 en considerar que el procediment emprat per l’Administració per adjudicar el servei sense concurs públic estava avalat per la Llei de contractes del sector públic.

Pràctiques tèrboles

Com denunciava Eloi Badia, regidor d’Emergència Climàtica i Transició Ecològica de l’Ajuntament de Barcelona, les tèrboles pràctiques d’Agbar per aconseguir concessions l’han dut a ser imputat en tres macrocauses judicials (Pokémon, Púnica i Petrum), a més de ser expulsat en 2017 de la gestió de l’aigua a Girona després de demostrar-se la seva vinculació amb la trama del 3%.

Els informes d’aquesta última causa constataven que, durant més de dues dècades, els gironins van pagar més d’1 milió d’euros de sobrecost pel servei d’aigua. A més, l’Agència Tributària advertia que els directius de l’empresa havien carregat despeses personals a la societat i va concloure que Girona SA havia cobrat centenars de milers d’euros per serveis no prestats.

Com expliquem en l’article “Els serveis públics, cada vegada més privatitzats”, la privatització de serveis essencials avança de manera implacable a Europa des dels anys vuitanta. I això està tenint un preu inqüestionable per al conjunt de la ciutadania. L’agent d’11Onze Jordi Coll apunta que aquest procés ha suposat sotmetre la prestació d’aquests serveis “a la lògica de criteris de mercat i, per tant, dels beneficis privats”.

Si vols descobrir com beure la millor aigua, estalviar diners i ajudar al planeta, entra a Imprescindibles 11Onze.