Com afecta el canvi climàtic la indústria de l’or

Cada any s’extreuen més de 3.000 tones d’or en el món. Tot i això, la indústria minera s’enfronta a creixents problemes relacionats amb el canvi climàtic, des de la gestió d’una aigua cada vegada més escassa en algunes zones fins als despreniments i el trencament de preses en altres llocs a causa de pluges cada vegada més torrencials.

Ningú pot negar que les mines d’or contaminen. L’ús de materials com el mercuri o el cianur en el procés d’extracció suposen un risc per a l’entorn. A més, aquestes explotacions generen una gran quantitat de gasos d’efecte d’hivernacle perquè són necessàries enormes quantitats d’energia per a processar tantes tones de material.

Malgrat aquesta contribució negativa al canvi climàtic, també és cert que l’or està tenint un paper rellevant en la transició cap a una economia de baixes emissions de carboni. Entre altres aplicacions, aquest mineral millora l’eficiència dels panells solars, s’utilitzen catalitzadors d’or per convertir el CO₂ en combustible i les nanopartícules d’or potencien el rendiment de les bateries d’hidrogen.

Una indústria vulnerable al canvi climàtic

Pel seu gran valor i utilitat, sembla impossible prescindir del metall preciós per excel·lència. Però la seva extracció no és aliena a l’efecte de l’escalfament global i els fenòmens meteorològics extrems. Un informe del World Gold Council exposa els principals riscos del canvi climàtic per a les explotacions d’aquest mineral i les poblacions que viuen d’elles.

Els impactes físics aguts es manifesten normalment en forma de fenòmens meteorològics, com tempestes tropicals, incendis forestals, sequeres i inundacions, mentre que els impactes crònics es refereixen a canvis duradors en, per exemple, la temperatura mitjana de l’aire o de la terra, el nivell de la mar, l’acidificació de l’aigua o la qualitat del sòl. No es poden passar per alt els efectes combinats de tots dos tipus de risc, amplificant l’amenaça per als processos de les infraestructures mineres i les comunitats locals.

Cal tenir en compte que les mines d’or tenen un paper fonamental en el desenvolupament econòmic i social d’algunes economies emergents. A més, algunes de les nacions que alberguen aquestes explotacions mineres es troben entre les més vulnerables als efectes destructius del canvi climàtic i els fenòmens meteorològics extrems associats.

El drama de l’aigua

La gestió hídrica s’ha identificat com una qüestió bàsica per a les mines d’or, ja que es requereix una gran quantitat d’aigua en el processament dels minerals extrets. La falta d’aigua en moltes zones del planeta pot provocar conflictes amb la població local pel repartiment d’aquest bé escàs, així com una major salinitat, la qual cosa augmenta la corrosió dels equips de les plantes de processament.

L’augment de precipitacions extremes en altres parts del món també suposa un risc, ja que poden provocar la inundació dels runams i els pous, com ha succeït recentment en algunes mines d’Àfrica i Austràlia, o el desbordament de les preses de residus.

Diverses mines del Perú han alertat del risc que l’augment de les precipitacions provoqui corriments de terres (i, en concret, allaus de llot), la qual cosa exigiria un augment de les mesures de seguretat en el disseny de les basses d’emmagatzematge, els murs i els terraplens.

Increment de les temperatures

L’augment de les temperatures mitjanes, reflectit en el nombre de dies que superen l’índex d’estrès tèrmic, està repercutint en la seguretat, el benestar i la productivitat dels treballadors. Un exemple és l’increment de malalties vinculades a climes càlids, com la malària o la febre groga.

L’eficàcia i el rendiment dels equips miners també es veuen minvats per la pujada dels termòmetres. Es preveu que en llocs com Turquia, Grècia, el Brasil, Austràlia i Amèrica del Nord, amb alt risc de calor extrema, es produeixin avaries més freqüents en els equips. A més, serà necessària més energia per refrigerar les mines subterrànies i els edificis i instal·lacions de superfície.

En algunes parts del Canadà, on el sòl gelat facilita l’accés dels equips de perforació, l’augment de les temperatures planteja una sèrie de reptes diferents. Els cicles de congelació-descongelació afectaran l’enginyeria de processos i els programes de manteniment d’actius.

A més, el canvi climàtic és un factor a tenir en compte en els programes de tancament de mines i regeneració de terrenys, ja que l’augment de les temperatures pot reduir l’eficàcia d’aquests programes i les precipitacions extremes poden erosionar les zones rehabilitades.

Complicacions pel subministrament d’energia

Segons l’informe, el subministrament d’energia es veurà considerablement pertorbat pels augments de temperatura a llarg termini, que generen un desgast addicional dels sistemes. A més, fenòmens meteorològics com les tempestes i els incendis poden afectar les línies elèctriques o les infraestructures relacionades amb les comunicacions.

Una forta tempesta l’any 2018 va provocar el col·lapse de les línies elèctriques que proveïen una mina a Sud-àfrica. Els generadors de reserva també van resultar danyats durant la pujada de tensió en un pou, la qual cosa va deixar sense subministrament elèctric d’emergència al personal, que no va poder pujar a la superfície fins que es van instal·lar línies elèctriques temporals l’endemà passat.

D’altra banda, tant el baix nivell dels embassaments com la pujada del nivell de la mar estan afectant la producció d’energia hidroelèctrica de la qual es nodreixen algunes mines d’or.

Davant tots aquests riscos vinculats al canvi climàtic, a les empreses mineres no els queda més remei que adoptar mesures orientades a millorar la planificació i el disseny de les seves infraestructures, així com augmentar el seu compromís amb les comunitats locals, com destaca l’informe del World Gold Council.

Si vols descobrir la millor opció per protegir els teus estalvis, entra a Preciosos 11Onze. T’ajudarem a comprar al millor preu el valor refugi per excel·lència: l’or físic.

El concepte de “moda ràpida” ha disparat el consum de roba en l’últim quart de segle. Es tracta d’un model molt agressiu amb el medi ambient, que ha portat a la indústria tèxtil a convertir-se en la segona més contaminant del món. La situació comença a canviar, però la pretesa circularitat encara queda molt lluny.

Si planeges un viatge a Xile per a aquest estiu i tens previst visitar l’impressionant desert d’Atacama, et sorprendrà una atracció indesitjada. Milers de tones de deixalles tèxtils s’acumulen en el que s’ha convertit en el major abocador de roba usada del món.

Per desgràcia, no és l’únic. Com denuncia un informe de Greenpeace, cada any una enorme quantitat de roba acaba en abocadors de llocs recòndits. I aquest problema és tan sols la punta de l’iceberg del mal que genera el sector tèxtil al medi ambient.

En l’últim quart de segle, el model de “moda ràpida” que han impulsat gegants com Inditex, basat en una elevada rotació de peces barates i de poca qualitat, ha disparat el consum de roba. A la Unió Europea, per exemple, la quantitat de roba comprada per persona ha augmentat un 40 % des del 1996. Cada any els europeus consumim 26 kg de tèxtils i ens desprenem d’11 kg, que majoritàriament són incinerats o acaben en abocadors. Solament es recicla una ínfima quantitat de peces.

La segona indústria més contaminant

La pretesa circularitat de la indústria de la moda encara queda lluny. Com advertia l’ONU l’any 2019, es tracta del segon sector més contaminant del món en diversos àmbits, després del petrolier. I les dades del Parlament Europeu apunten en la mateixa direcció.

Per començar, els tints i productes d’acabat són els responsables del 20 % de la contaminació mundial d’aigua potable. Part de les substàncies utilitzades per donar color a la roba acaben en els rius, amb el consegüent impacte en la seva flora i fauna. Un cas paradigmàtic és el de Bangladés, on rius com el Buriganga han anat canviant periòdicament de color pels centenars d’adoberies instal·lades en les seves ribes.

Una altra qüestió és la ingent quantitat de recursos hídrics que requereix la indústria tèxtil: per elaborar una sola samarreta de cotó es necessiten 2.700 litres d’aigua, el mateix que beu una persona en diversos anys. I és que el cultiu de cotó és un dels que més aigua requereix.

La situació no millora en el cas de fibres sintètiques com el polièster i el niló. Si bé en aquests casos la despesa d’aigua és menor, la seva petjada de carboni augmenta en ser derivats del petroli. En total, es calcula que la indústria de la moda genera el 10 % de les emissions mundials de CO₂.

D’altra banda, el rentat de la roba sintètica, que no és biodegradable, allibera cada any mig milió de tones de microfibres. Es tracta del 35 % dels microplàstics primaris que acaben en els oceans, segons un informe de la Unió Internacional per a la Conservació de la Naturalesa.

Cap a un sector més circular

Des d’organitzacions ecologistes reclamen un canvi de paradigma en la indústria tèxtil per a fer-la més sostenible i un acord internacional que prohibeixi l’exportació de deixalles tèxtils.

La Unió Europea ja ha instat els governs a establir lleis més estrictes sobre la producció i el reciclatge de la roba amb l’objectiu de reduir la seva petjada ecològica. De fet, els països de la UE estan obligats a fer una recollida separada dels tèxtils abans de 2025 i el pla d’acció per a l’economia circular aspira a una economia totalment neutra en carboni per al 2050.

L’estratègia europea inclou nous requisits de disseny ecològic per als productes tèxtils, una informació més clara per al consumidor i un passaport digital per a les peces. La idea és que els fabricants es responsabilitzin dels seus productes al llarg de tota la cadena de valor i que els consumidors ho tinguin més fàcil a l’hora de triar roba més sostenible gràcies a l’etiqueta ecològica.

Més enllà del marc regulador, és fonamental la conscienciació individual. En aquest sentit, una recent enquesta de l’OCU dona arguments per a l’optimisme, ja que el 36% dels enquestats ja evita les marques de “moda ràpida”, el 84 % afirma no comprar més roba de la necessària i un 89 % dona o recicla la seva roba. Si la tendència es consolida, potser el desert de Atacama pugui continuar sent només això: un desert.

Si vols rentar la roba sense embrutar el planeta, 11Onze Recomana Natulim.

El nombre de persones que viuen en condicions d’esclavitud no ha parat de créixer des de 2016 i no és cap secret que la producció en massa de productes barats sovint depèn de fàbriques en països en desenvolupament on s’hi treballa en condicions infrahumanes. Llavors, per què ho continuem ignorant com a consumidors?

Les últimes estimacions de l’informe anual de Global Slavery Index indiquen que 50 milions de persones en el món són víctimes de l’esclavitud moderna i que gairebé 10 milions més d’homes, dones, nenes i nens han estat forçats a treballar o casar-se des de 2016. 

Tot i que l’esclavitud moderna pot adoptar moltes formes, en el món laboral, ens referim a aquella condició d’explotació segons la qual, en l’actualitat, una persona és obligada a treballar en condicions infrahumanes sense que pugui negar-se a causa de la coerció, les amenaces o l’abús de poder, entre altres. 

Tragèdies com la de Bangladesh el 2013, quan l’edifici Rana Plaça es va desplomar causant 1134 morts i 2500 ferits, o l’incendi de la fàbrica de bosses escolars el 2019, a Delhi, on  van morir desenes de treballadors que produïen articles i peces de vestir per a marques de roba occidentals, posaven al descobert el rol de la indústria de la moda en l’esclavitud moderna.

Es tracta d’un secret que fa anys que s’oculta a plena vista. Des de les matèries primeres fins a la fabricació, passant per l’embalatge i el lliurament, l’esclavitud moderna està incrustada en les cadenes de subministrament de la indústria mundial de la confecció que satisfà la demanda dels consumidors a Europa, els Estats Units i a altres economies desenvolupades.

El cost humà de la moda ràpida

El model de negoci de moda ràpida o “fast fashion”, inicialment popularitzat per les grans cadenes com Zara i H&M i al que recentment s’hi han apuntat altres marques com Shein o Temu, es basa en una producció i consum massiu que s’incrementen a la mateixa velocitat que els canvis de tendències. Els consumidors compren roba d’última moda però de baixa qualitat i a baix cost. 

Les marques que ofereixen aquest tipus d’articles, no sols canvien els seus productes amb freqüència, sinó que per a maximitzar beneficis, duen a terme una política de deslocalització fabricant-los en països en vies de desenvolupament, pagant als treballadors salaris molt baixos i fins i tot, fent com qui no veu les mancances quant a seguretat o condicions laborals.

Es tracta d’un model de producció que no només és molt agressiu amb el medi ambient i que ha portat la indústria tèxtil a convertir-se en la segona més contaminant del món, però que també crea cadenes de subministrament complexes i opaques, moltes d’elles entelades pel treball forçat.

La nostra responsabilitat com a consumidors

És veritat que les cadenes de subministrament globalitzades d’avui dia fan que sigui gairebé impossible evitar que els béns o serveis que consumim estiguin lliures de la xacra de l’explotació o fins i tot de l’esclavitud. Tanmateix, això no pot ser l’excusa per eludir la nostra responsabilitat com a consumidors a l’hora d’informar-nos de com es fabrica un producte, en comptes de simplement triar el més barat.

El relativisme cultural o la trivialització del concepte de l’esclavisme ens poden ajudar a afeblir el nostre sentit de culpabilitat, però aquesta gimnàstica semàntica no ens pot fer oblidar que, com a consumidors, podem jugar un paper important a fomentar la consciència col·lectiva comprant de manera responsable i exigint a les grans marques més accions concretes per fer front a un problema sistèmic que tots hem perpetuat. 

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

Si et preocupa la qualitat de l’aigua que beu la teva família, probablement carreteges grans quantitats de garrafes o d’ampolles d’aigua mineral que al cap de l’any et costen més de 1.000 euros. Amb un filtre a la teva aixeta pots continuar gaudint d’aigua de qualitat, reduir per 15 la teva despesa, ajudar el planeta i estalviar-te maldecaps i d’esquena.

Estalviar no significa necessàriament privar-se de moltes coses. Sovint significa evitar sobrecostos innecessaris en productes essencials. Per això neix Imprescindibles 11Onze, perquè puguis reduir despeses en productes dels quals no pots prescindir.

El primer d’aquests productes disponibles a la web d’11Onze està relacionat amb l’aigua, el líquid essencial per a la vida. Hem de beure’n dos litres diaris i el més habitual és que acabem comprant un munt d’ampolles o garrafes de plàstic, amb el consegüent impacte mediambiental del plàstic que comporten.

Una família de quatre membres hauria de beure una mitjana de 2.920 litres d’aigua a l’any. Això equival a una despesa mínima de 1.196 euros si comprovem els preus de les ampolles d’1,5 litres més populars als principals supermercats d’Espanya i fem la mitjana. 

En termes mediambientals, aquest consum suposa més de 60 kg de plàstic abocats al planeta i una quantitat de CO₂ similar emès a l’atmosfera durant la seva fabricació i transport.

Més de mil euros d’estalvi

És possible beure aigua de bona qualitat, amb bon sabor, estalviar i ajudar a preservar el planeta? La resposta és sí. Tan senzill com substituir el consum d’aigua envasada per aigua filtrada. El filtre Tappwater, que està fet en un 70 % de closca de coco, captura fins a 100 substàncies que podem trobar a l’aigua corrent, metalls pesants inclosos.

Pel que fa a l’estalvi econòmic, la senzilla instal·lació d’aquest filtre, que no requereix cap eina, equival a un estalvi de més de 1.100 euros a l’any per a una família de quatre membres. De gairebé 1.200 euros que suposa la compra d’aigua envasada es passa a menys de 90 euros en total. 

El kit amb el filtre i els recanvis necessaris per al consum anual costen 79,99 euros. I a això només s’han de sumar menys de 10 euros de consum d’aigua de l’aixeta, tenint en compte que el preu mitjà a Espanya és d’aproximadament 0,0019 euros per litre i que amb el paquet anual de Tappwater es poden filtrar fins a 4.800 litres.

El planeta també s’estalvia plàstic i CO₂

 Addicionalment, el medi ambient s’estalvia unes 1.947 ampolles de plàstic que no hauràs de carregar fins a casa i 63 kg de CO₂. I també t’assegures que l’aigua està lliure dels microplàstics que poden desprendre els envasos de plàstic quan es degraden per l’escalfor, i que ja s’ha demostrat que arriben al nostre torrent sanguini. 

Tots els productes de Tappwater passen estrictes proves de qualitat abans de ser enviats als clients, i per això ofereixen una garantia d’un any.

Si vols descobrir com beure la millor aigua, estalviar diners i ajudar al planeta, entra a Imprescindibles 11Onze.

El transport de mercaderies segueix creixent, impulsat per un model econòmic globalitzat. Les cadenes de subministrament s’han tornat més complexes i l’emissió de gasos d’efecte hivernacle s’ha disparat en els últims anys. Només un canvi en els nostres hàbits de consum pot revertir la tendència.

La globalització i l’increment del comerç han fet que cada any es moguin milers de milions de tones de càrrega pel món en camions, vaixells, trens i avions. L’Agència Internacional de l’Energia (AIE) estimava en el 2018 que aquest moviment de mercaderies genera el 8 % de les emissions mundials de gasos d’efecte hivernacle, i fins a l’11 % si s’inclouen els produïts en magatzems i ports. Si no es prenen mesures, el transport de mercaderies es convertirà en el sector més contaminant pel 2050.

El transport terrestre, bàsicament en camió i furgoneta, representa el 62 % d’aquestes emissions. Tot i que el combustible utilitzat en el transport marítim és molt més contaminant, el fet que la capacitat de càrrega per vehicle sigui molt inferior en el terrestre ho fa molt més ineficient des d’un punt de vista mediambiental. Per la mateixa quantitat de càrrega i distància, el transport per carretera genera més de 100 vegades més CO₂ que el marítim.

A més, el transport de mercaderies per carretera és un sector en ràpid creixement, en part pel l’auge del comerç electrònic i el lliurament a domicili. I es tracta del segment de transport més difícil de descarbonizar, ja que la utilització d’energies netes està molt menys desenvolupada que en el transport de persones.

La llei de la mar

El transport marítim és la columna vertebral del comerç mundial. L’any 2018 es van transportar 11.000 milions de tones de mercaderies per mar i les emissions de CO₂ relacionades van ascendir a més de 700 milions de tones.

La importància d’aquest sector és tal que va quedar fora de l’Acord de París de 2016 i es preveu que en 2050 representi fins al 10 % de les emissions mundials de gasos d’efecte hivernacle si no es prenen mesures. La demanda de matèries primeres i el transport de contenidors no deixa de créixer.

Cal tenir en compte que els grans vaixells funcionen amb combustibles fòssils molt contaminants, sobretot fuel pesant, que conté altes quantitats de sofre, cendres, metalls pesants i altres residus tòxics.

Un problema anomenat sofre

Fins l’any 2020, el límit màxim de sofre en els combustibles per al transport marítim era del 3,5 %, mentre que el permès per la Unió Europea en els carburants per al transport per carretera és del 0,00001 %. Una dada publicada pel diari ‘The Guardian’ fa uns anys resulta molt revelador: 15 dels vaixells més grans del món contaminaven tant com 760 milions d’automòbils.

Després d’anys de consultes, l’Organització Marítima Internacional (OMI) va reduir en 2020 el nivell de sofre permès en el combustible per a vaixells del 3,5 % a un 0,5 % aproximadament. Així i tot, la previsió que el trànsit marítim de mercaderies continuï augmentant fins a duplicar en 2050 els nivells de 2005 limita notablement l’impacte d’aquesta mesura.

Més contaminació

Els informes de l’OMI publicats en els últims anys han revelat que, en lloc de reduir-se, les emissions dels vaixells han augmentat un 10 % des de 2008 i continuaran fent-ho si no hi ha canvis dràstics. De fet, si tot el transport marítim fos un país, seria el sisè més contaminant del món, per davant d’Alemanya.

El Comitè de Protecció del Medi Ambient Marí d’aquesta organització va plantejar en 2020 una reducció parcial d’emissions de CO₂ per a aquesta dècada i ampliar la rebaixa fins al 50 % en 2050. No obstant això, l’organització que regula el trànsit marítim internacional va prescindir de les recomanacions i només va acordar mesures a curt termini i no vinculants.

La conseqüència és que les emissions de CO₂ dels vaixells de càrrega continuaran augmentant en els pròxims anys. Si el sector navilier no posa en marxa estratègies verdes, la seva producció de gasos d’efecte hivernacle creixerà un 15 % d’aquí a 2030. I si segueix les recomanacions de l’OMI, aquest percentatge gairebé no variarà.

En aquest context, l’única solució per a frenar l’impacte del transport de mercaderies en el medi ambient passa per canvis en els nostres hàbits de consum personals: sobretot reduir el volum i el pes de les nostres compres, i prioritzar els productes de proximitat.

Si vols rentar la roba sense embrutar el planeta, 11Onze Recomana Natulim.

L’economia sostenible busca augmentar el benestar social tot promovent un consum sostenible a través d’un sistema financer basat en empreses verdes. Ja sigui a través de la transformació de les que ja existeixen o creant nous negocis. Té com a objectiu reduir la pobresa i garantir un desenvolupament de qualitat a les generacions presents i futures, sense comprometre la salut del planeta, és a dir sense consumir més del que genera la naturalesa.

El desenvolupament d’una economia sostenible a qualsevol territori passa per polítiques dirigides a promoure la utilització de fonts d’energia sostenibles, fomentar la competitivitat d’activitats sostenibles i invertir en la innovació i l’educació. Segons la Llei d’Economia Sostenible del 2011 entenem economia sostenible com “un patró de creixement que conciliï el desenvolupament econòmic, social i ambiental en una economia productiva i competitiva, que afavoreixi llocs de treball de qualitat, la igualtat d’oportunitats i la cohesió social, i què garanteix el respecte per al medi ambient i l’ús racional dels recursos naturals de manera que permet satisfer les necessitats.”

Per què és necessària una economia sostenible?

Els defensors de l’economia sostenible es basen en les previsions mediambientals per a les dècades vinents, que segons els experts no són gaire positives. En aquest sentit, les dades que es tenen amb relació a la petjada ecològica de cara al futur es presenten poc encoratjadores. Els que promouen l’economia sostenible advoquen per utilitzar energies renovables com ara l’eòlica, solar, hidràulica i geotèrmica; per allargar la vida dels productes que consumim, compres de segona mà, lloguer de coses d’un sol ús, etc. Preservar els recursos del planeta, consumir només aliments de temporada, reciclar, evitar els plàstics, la contaminació, etc. D’aquesta manera es podrà garantir la supervivència de les generacions futures i a més, en ser un model productiu més tradicional, requereix més mà d’obra que crearà més llocs de treball.

Però també tenim detractors, que són aquells que se senten còmodes o bé estan acostumats a un sistema econòmic capitalista, que és per al qual ens regim actualment a occident, que consideren poc realista el plantejament de l’economia sostenible. Opinen que és un model de producció que està abocat al fracàs des del principi, per la incapacitat d’abastir totes les necessitats de la població mundial actual.

Característiques de l’economia sostenible

El desenvolupament d’una economia sostenible en qualsevol territori passa pel desenvolupament de polítiques dirigides a promocionar la utilització de fonts d’energia sostenibles, fomentar la competitivitat d’empreses verdes i invertir en innovació i desenvolupament.

Així doncs, aquest sistema socioeconòmic es regeix pels següents eixos fonamentals:

• Protecció del medi ambient: preservar la biodiversitat del planeta, reduint al màxim l’impacte de la contaminació i lluitant contra el canvi climàtic
• Utilització d’energies renovables: promoure l’ús d’energies alternatives que no contaminin i minimitzin l’impacte en l’entorn.
• Apostar per l’eficiència: aprofitar al màxim els recursos que tenim i cuidar aquells escassos, com l’aigua, el que ens permetrà assolir un altre dels pilars de la sostenibilitat econòmica, que és l’eficiència.
• Foment del reciclatge: establir un model d’economia circular en les quals les deixalles generades serveixin per crear nous productes, reduint així la petjada ecològica del sistema de producció actual.
• Limitació del consum: limitar l’ús dels recursos renovables amb la finalitat que aquests no s’utilitzin a un ritme superior a la seva generació. A més, els recursos no renovables han de ser substituïts progressivament per recursos renovables. 
• Millorar el nivell de vida social: fomentar, a través de l’educació i la innovació, la igualtat entre les persones de tots els territoris.

Entre les mesures que poden posar en marxa els organismes públics, hi podem trobar les primes i subvencions als nous sectors econòmics sostenibles com ara les energies netes, o el suport a models de negoci ecològics. A més s’ha de promoure el reciclatge de tota mena de deixalles, l’aplicació de tècniques d’eficiència i estalvi energètic en tots els àmbits de l’economia i la promoció de l’economia circular així com de nous models de ciutats més sostenibles.

La societat actual és insostenible, ja que consumeix recursos a un ritme superior al que genera la naturalesa, per això la relació entre economia i sostenibilitat és molt estreta, si l’energia necessària per a una societat bé de recursos que no són sostenibles, cada vegada seran més cars a causa de la seva escassetat i poden arribar a provocar desequilibris geopolítics i econòmics a mig i llarg terme.

A Catalunya i concretament a Manresa se celebra cada any la fira Ecoviure que mostra les novetats de l’economia sostenible.

Aquesta fira va néixer l’any 1997 amb la intenció de servir de punt de trobada a les persones i professionals que, des de diferents àmbits, treballen per la sostenibilitat ambiental, social i econòmica del planeta. La fira té una durada de tres dies i s’hi donen cita comerciants, tècnics en sostenibilitat, empresaris i representants d’administracions interessats a conèixer les novetats de l’economia verda.

Si poden trobar estands de productes d’alimentació, d’energies renovables, de productes per la llar, tractaments d’aigua o productes tèxtils.

També fan una edició per a públic infantil i familiar, amb l’objectiu de difondre els valors de l’ecologia i la sostenibilitat, amb activitats per experimentar, jugar i aprendre. També s’hi troben diversos tallers i propostes per als més petits. Cal que prenguin consciència que cal anar cap a una societat més solidària, justa i respectuosa amb el medi ambient.

Si vols rentar la roba sense embrutar el planeta, 11Onze Recomana Natulim.

Sigui per la situació laboral o per voler viure a prop de les àrees metropolitanes, cada dia hi ha més gent que opta per viure en pisos no gaire grans. Ara bé, viure en un pis petit, pot facilitar el fet de viure en un pis ecològic. Analitzem com podem tenir en pocs metres quadrats una llar sostenible.

Segons la pàgina web de la revista Architectural Digest, és cada dia més comú optar per aquesta tendència d’habitatges amb toc minimalista, són els anomenats microhabitatges. Primer perquè són econòmics, i, en segon lloc, perquè representen un estil de vida sostenible, on menys és més. En aquesta mena de llars hi trobem tot el necessari per viure i ens conviden a fer-ho sense carregar-nos d’objectes innecessaris. Per entrar en matèria i poder-nos situar respecte a com podem disposar d’una micro llar sostenible, la mateixa web d’Architectural Digest, ens proposa i fa diversos consells i observacions.

Sostenibilitat, un factor essencial

El consum energètic és un valor afegit d’aquestes llars, atès que no necessiten un consum elevat d’electricitat. D’altra banda, cal fer dels espais de la casa espais molt adaptats a les necessitats de les persones que hi viuen i al seu estil de vida, juntament amb mobles multifuncionals, que podran ser un bon aliat en el moment d’emmagatzemar. Una recomanació important és la mida de les finestres, n’hi ha d’haver poques però grans, abans que moltes i petites. Com també és altament recomanable per augmentar la sensació d’espai al microhabitatge, disposar de diversos miralls. La periodista Sara Barragán, autora de l’article d’Architectural Digest, també ens recorda la importància de fer ús d’una bona paleta de colors neutres, tant a les parets com al terra de la llar.

L’aerotèrmia és, segons Arquitectura sostenible, una font d’energia renovable, que aprofita l’energia de l’aire per poder produir aigua calenta, a fi que puguem fer ús de la calefacció i que gaudim d’una bona climatització a la nostra micro llar.

Però per acabar de disposar d’una micro llar sostenible, encara en cal seguir algunes recomanacions més. I per això hem visitat la web d’Arquitectura Sostenible, que ens dona una sèrie de consells per rehabilitar la nostra llar de manera sostenible. Primer de tot, s’ha d’aconseguir un bon aïllament de les parets. Revisar-les bé i no donar-les per bones d’entrada és part de l’èxit. Tot seguit, tindrem cura que les finestres ens proporcionin la llum que volem i que estiguin correctament aïllades, o mitjançant l’ús de juntes, o canviant els vidres, o bé canviant-les del tot. Una solució més cara, però que si convé, serà bo pensar en el benefici i el benestar que ens proporcionaran.

Les instal·lacions també són importants, cal fer revisar la instal·lació elèctrica per una persona qualificada per saber si la llar està preparada pel tipus de potència que necessitem, i comprovar si canviant la instal·lació elèctrica disposarem d’una major eficiència energètica. El tema de la fontaneria, tal com ens recorda la web d’Arquitectura sostenible, no és menys important. No dubtem a substituir les antigues canonades de plom per unes noves d’acer inoxidable o ceràmica si es dona el cas. Per últim, es recorda que en un pis petit no podem disposar d’energia renovable sense haver-ho consultat abans amb la nostra comunitat de veïns. Per això Arquitectura sostenible ens aconsella instal·lar un sistema d’aerotèrmia. Aquests sistemes són una font d’energia renovable que aprofita l’energia de l’aire per poder produir aigua calenta, a fi que puguem fer ús de la calefacció i gaudim també d’una bona climatització a la nostra micro llar.

Les famoses Tiny Houses tenen menys de 40 metres quadrats i, com s’ha dit amb relació a les necessitats d’una casa sostenible i no gaire gran, aquest tipus de llar dona resposta a totes les comoditats necessàries per viure.

I pels que busqueu petits tresors…

Amb la idea de com fer de les nostres llars petits paradisos de la sostenibilitat, us volem recomanar també unes pàgines on podreu conèixer les petites cases del futur: Les conegudes Tiny houses. Tenen menys de 40 m² i com hem dit pel que fa a les necessitats d’una casa sostenible i no gaire gran, aquest tipus de llar dona resposta a totes les comoditats necessàries per viure. 

Amb aquesta moda a l’alça, són moltes les webs que ofereixen solucions per oferir-te aquest tipus de llar segons les teves necessitats personals. Si mirem per internet en podrem trobar de més modernes, com les d’aquesta pàgina web francesa anomenada Tiny House Bimfy. I pels més sofisticats, la pàgina web de Casas Nordicas, que ofereix la possibilitat de comprar tiny houses fetes a Finlàndia, amb el transport inclòs. Aquestes petites llars fetes a Finlàndia, a banda de disposar de totes les comoditats que necessitem per viure, destaquen especialment per les seves solucions en relació amb l’aïllament tèrmic.

Així doncs, bé sigui dissenyant o reformant o prenent la decisió de comprar una Tiny House, les mini cases ecològiques i sostenibles del futur, són també, si es vol, el present que truca a la porta.

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

El president de la Federació de Cooperatives Agràries de Catalunya (FCAC), Ramon Sarroca, defensa el model cooperatiu agrari del país com un pilar fonamental. Cent anys després de la seva aparició, ha encarat la globalització i la industrialització amb èxit, però encara no permet la sobirania alimentària del territori.

En les darreres dècades, fenòmens com la globalització, la digitalització o la industrialització han accelerat canvis socials i econòmics que, en la majoria de casos, no s’han traslladat a les zones rurals. La paradoxa recau en el fet que és precisament del camp d’on en depèn la nostra supervivència. A escala agrària, Catalunya és un país petit i divers.

Així ens ho explica Sarroca, que destaca que la producció minifundista a casa nostra no es pot comparar amb les grans hectàrees de terreny que trobem en països llatinoamericans, per exemple. Això, sumat a les condicions del terreny, el clima o els tipus de conreu, fa que la producció agrària de Catalunya no sigui prou en relació amb la demanda del mercat. 

Lluny de la sobirania alimentària

Sarroca calcula que, encara que tota la producció catalana es quedés a la zona, es podria abastir potser una mica més de la meitat de la població. Així doncs, la sobirania alimentària de Catalunya queda molt lluny, per una qüestió de producció, però també de consum. Tot i que la pandèmia ha alterat lleugerament els patrons de consum i ha aconseguit incidir més en els productes de proximitat i la compra local, la realitat és que des del sector agrari aquest canvi no és prou: “Tenim poca memòria, intentem tornar a fer les mateixes coses, amb les mateixes orientacions, que abans de la pandèmia”, apunta Sarroca. 

I afegeix que, més enllà d’apostar per productes de proximitat, el primer filtre que caldria tenir en compte com a consumidors és el de comprar productes de temporada. “Al món cooperatiu fa molts anys que intentem explicar que no és normal menjar préssecs o cireres a Catalunya al mes de desembre”, lamenta Sarroca. Fer-ho promou el creixement de la importació i treu força als productors locals, que veuen any rere any com les quatre grans distribuïdores estatals controlen gairebé tot el que menja el consumidor final.

Comptar amb el camp

Un altre tema que preocupa al sector agrari és el nou model de transició energètica que s’està plantejant i, en alguns casos, executant a Catalunya. El debat gira entorn del fet que cal una gran superfície per les energies renovables, i la qüestió és si cal fer-ho sacrificant terreny agrari, tal com denuncia Sarroca. Ens explica que a Catalunya existeixen zones on les condicions del terreny fan impossible que s’hi pugui conrear. De la mateixa manera, hi ha teulades de polígons, carreteres i altres infraestructures que podrien fer la mateixa funció i, alhora, contribuir a preservar el terreny agrícola.

Sarroca adverteix que “un món rural cohesionat és el que ha de donar tranquil·litat al món urbà”. Sanitat, Educació, oportunitats laborals o accés bancari… Les cooperatives obren el ventall d’actuació que es poden engegar per tal d’incidir, directament o indirecta, en tots aquests àmbits, i aconseguir que el món rural realment sigui el motor social i econòmic per impulsar el país.

11Onze s’està convertint en un fenomen com a primera comunitat fintech de Catalunya. Ara, llança la primera versió d’El Canut, la super app d’11Onze, per a Android i Apple. Des d’El Canut es pot obrir el primer compte universal al territori català.

L’hidrogen verd es presenta com el combustible del futur, i promet subministrar energia neutra en carboni. No obstant això, no és la primera vegada que l’hidrogen és aclamat com l’energia del futur per després topar amb l’elevat cost de producció i les dificultats amb el transport i l’emmagatzematge, que n’alenteixen la introducció al mercat. Ha arribat el seu moment?

L’hidrogen produït a partir de combustibles fòssils, generalment mitjançant el procés de reformat amb gas natural, es fa servir principalment en la indústria química i de refinatge, i la seva producció és responsable de l’emissió de 830 milions de tones de diòxid de carboni a l’any. Tanmateix, és menys tòxic i es dispersa més fàcilment que el gas natural.

Mentre que l’hidrogen verd evitarà en gran part aquesta contaminació, encara queden inconvenients a resoldre. Actualment, l’emmagatzematge d’hidrogen requereix una pressió extremadament alta i, per tant, és massa car i ineficient per al seu ús generalitzat en la indústria de l’automoció.

La Xina, conegut com el gegant asiàtic i principal productor mundial d’hidrogen elaborat a partir d’hidrocarburs, i altres països com Austràlia, l’Aràbia Saudita, Alemanya, Espanya i Xile comencen a fer la transició cap a l’hidrogen verd amb projectes multimilionaris que fan pensar que l’hidrogen verd ha arribat per a quedar-se.

Què és l’hidrogen verd?

Tot i que l’hidrogen és l’element químic més abundant a l’univers, i el tercer en la superfície de la Terra, després de l’oxigen i el silici, no és pròpiament una forma d’energia primària, sinó un compost químic, que existeix en combinació amb altres elements, i que pot tenir usos energètics.

Així com l’hidrogen convencional que s’obté d’hidrocarburs requereix grans quantitats d’energia i és un procés costós, el verd, també conegut com a hidrogen renovable o e-hydrogen, es genera a partir d’electricitat procedent d’energies renovables, a través d’un procés anomenat electròlisi de l’aigua. L’electròlisi és un procés químic que fa servir l’electricitat per separar l’hidrogen de l’oxigen que hi ha en l’aigua.

Que no emeti gasos contaminats en produir-se el fa 100% sostenible, però les despeses de producció són més elevades que amb l’hidrogen tradicional. Malgrat això, experts en energia preveuen que el preu de producció d’hidrogen verd baixi considerablement els pròxims anys fins a equiparar-se al de l’hidrogen produït a partir d’hidrocarburs.

La Unió Europea no es vol quedar enrere

Europa vol evitar que el lideratge que té en l’hidrogen verd es perdi a favor de la Xina, com va passar amb els panells solars. En aquest sentit, ha posat en marxa un pla d’industrialització emmarcat dins del projecte Horizon Europe, per impulsar i accelerar la recerca i el desenvolupament de l’hidrogen verd amb una inversió inicial de 2.000 milions d’euros.

L’objectiu del projecte és ampliar els electrolitzadors d’hidrogen ecològics, que es fan servir per dividir l’aigua en hidrogen i, d’aquesta manera, reduir el cost d’una tecnologia que avui és massa cara per a competir en el mercat. La meta és construir clústers d’hidrogen desplegats per tota Europa, i reunir infraestructures relacionades amb l’hidrogen, tal com s’ha fet amb la xarxa elèctrica.

La introducció de noves fonts d’energia renovable els pròxims anys serà crucial per al medi ambient. Ja podem donar la benvinguda, el comú de les persones i el planeta, a la competició geopolítica entre les grans potències econòmiques globals per liderar aquesta nova font d’energia.

11Onze és la comunitat fintech de Catalunya. Obre un compte descarregant la super app El Canut per Android i Apple. Uneix-te a la revolució!

Tot i que les autoritats sanitàries insisteixen que l’aigua de l’aixeta és totalment salubre, nombroses veus avisen sobre la falta de controls exhaustius. Metalls pesants, compostos orgànics volàtils, pesticides, herbicides, productes farmacèutics i microplàstics suposen un risc per a la nostra salut.

Al desembre de 2020, el Parlament Europeu aprovava la Directiva de l’aigua potable per a millorar la qualitat de l’aigua de l’aixeta i reduir el consum d’aigua embotellada. Aquesta directiva preveia la imposició d’uns límits més estrictes per a alguns contaminants com el plom. També plantejava l’elaboració d’una llista amb les substàncies o compostos que amoinen a l’opinió pública i la comunitat científica per a la seva supervisió.

La realitat és que, gairebé un any i mig després, la Comissió Europea segueix sense haver elaborat aquesta llista, on havien de figurar productes farmacèutics, disruptors endocrins i microplàstics que poden danyar la nostra salut.

Avui dia encara és difícil trobar aigua corrent incolora, inodora i insípida. En la majoria dels casos, l’aigua de l’aixeta incorpora múltiples substàncies, des del clor utilitzat per a potabilitzar-la, que pot donar a l’aigua un característic mal sabor, fins a altres més nocives, com a metalls pesants, compostos orgànics volàtils, pesticides, herbicides, productes farmacèutics, microplàstics, bacteris i virus.

Els controls rutinaris només comproven els nivells d’aquells elements contaminants que ja estan legislats, però són una petita part. Per exemple, el projecte Outbiotics, que es desenvolupa a Catalunya, Aragó, Navarra, País Basc i el sud de França, ha trobat antibiòtics com amoxicilina, ciprofloxacina, enrofloxacina, azitromicina, sulfadiazina, sulfametoxazol i trimetoprima en aigües naturals prepotables.

Estudis com el publicat per la prestigiosa revista ‘Environmental Health’ deixen clara la necessitat de reduir les substàncies perfluoroalquilades presents en l’aigua de l’aixeta de tot el món per a millorar la nostra salut, ja que són considerades disruptors endocrins.

Els persistents metalls pesats

L’activitat industrial i minera allibera metalls tòxics com plom, mercuri, cadmi, arsènic i crom, que poden arribar a aqüífers i rius, contaminant el sòl i acumulant-se en plantes i teixits orgànics. L’exposició a aquests elements està relacionada amb problemes de salut com diversos tipus de càncer, danys en el ronyó i retards en el desenvolupament.

El plom també pot infiltrar-se a l’aigua potable per la corrosió de les canonades de servei, les aixetes de llautó cromat i els elements fixos amb soldadures de plom.

L’Agència de Protecció Ambiental d’Estats Units (EPA) va determinar que el nivell màxim d’aquest metall pesant en l’aigua potable hauria de ser zero, “ja que el plom és un metall tòxic que pot danyar la salut humana, fins i tot en nivells de baixa exposició”, a més de poder “bioacumularse en el cos amb el temps”.

Els nens són especialment vulnerables a aquest metall, ja que l’absorbeixen més fàcilment que els adults i la seva eliminació renal és menys efectiva. El plom pot afectar el seu desenvolupament cerebral, reduir la seva capacitat de concentració i afectar el seu rendiment acadèmic.

La invasió dels microplàstics

Un estudi realitzat per l’organització periodística Orb Media en col·laboració amb investigadors de la Universitat Estatal de Nova York i la Universitat de Minnesota mostra que els microplàstics van arribar ja fa anys a l’aigua corrent de tot el món.

El 83% de les mostres d’aigua potable recollides en els cinc continents durant la dècada passada ja contenien microplàstics. els Estats Units presentava la taxa més alta de contaminació i, tot i que la d’Europa era la més baixa, continuava sent molt elevada (72%). La mitjana de fibres plàstiques trobades en cada 500 ml d’aigua oscil·lava entre 4,8 als Estats Units i 1,9 a Europa.

Plaguicides sense control

Un recent informe d’Ecologistes en Acció denuncia l’escàs control de substàncies químiques sospitoses de poder contaminar les aigües de consum humà. És el cas de molts plaguicides, herbicides i biocides.

El sofre, que és el més utilitzat al camp, no s’ha buscat en cap de les anàlisis d’aigua realitzades pels municipis espanyols en els últims anys. I el mateix succeeix amb substàncies tan comunes en agricultura i ramaderia com metam sodi (només consta una cerca al 2019), oxiclorur de coure, oli de paradina, hidròxid de coure i propamocarb.

A més, l’informe critica la falta d’obligació legal en la realització d’anàlisis completes en poblacions petites i la seva poca fiabilitat per l’absència de límits quantificats i la no acreditació dels laboratoris contractats. Aquesta organització ha constatat l’absència de controls complets fins i tot en municipis declarats per les pròpies comunitats autònomes com a vulnerables a nitrats.

Si vols descobrir com beure la millor aigua, estalviar diners i ajudar al planeta, entra a Imprescindibles 11Onze.