Energia: “a 11Onze volem ser sostenibles”

La cimera del COP27 ha posat de manifest la importància d’una economia sostenible. En aquest episodi d’Energia, Eduard Berraondo parla amb Laura Bunyol, agent d’11Onze, sobre que s’entén per economia sostenible i una bona gestió dels recursos.

No és cap secret que el model socioeconòmic actual, basat en un creixement il·limitat en una societat que consumeix recursos a un ritme superior al que genera la naturalesa, és insostenible. El desenvolupament de polítiques dirigides a la transició energètica, promocionant la utilització de fonts d’energia renovables, ha passat de la retòrica a la realitat.

Tot i això, encara queda molt camí per recórrer, ja sigui facilitant la transformació del model de producció d’empreses existents, creant nous negocis a través de la promoció d’activitats sostenibles, o invertint en innovació i educació per esperonar aquest procés de canvi.

La importància de cuidar la sostenibilitat econòmica

Com afirma Bunyol, “una gestió eficient dels recursos és primordial per no malbaratar les matèries naturals del nostre planeta”, és a dir, el patró de creixement econòmic ha de fer un ús racional dels recursos naturals, conciliant els aspectes socials i ambientals amb una economia productiva.

La revolució del sistema financer basada en empreses que fan servir les noves tecnologies jugaran un paper cabdal en aquesta transformació energètica. La societat és més conscient d’aquesta necessitat de “fer un canvi de paradigma cap a un model d’economia circular”, i segueix, “des d’11Onze volem ser més sostenibles, crear comunitat i treballar amb empreses amigues que comparteixin aquest interès dels nostres usuaris per cuidar el medi ambient”.

En aquest context, Imprescindibles 11Onze és un bon exemple de com es poden oferir alternatives ecològiques i econòmiques als productes bàsics d’ús diari, apostant per un estil de vida sostenible per satisfer les necessitats de la nostra comunitat.

Si vols descobrir com beure la millor aigua, estalviar diners i ajudar al planeta, entra a Imprescindibles 11Onze.

La inflació verda o ‘greenflation’, és el terme que fa referència a l’augment de preus relacionat amb la transició energètica. Xavi Viñolas, redactor d’11Onze Magazín, visita Energia, el nou programa presentat per Eduard Berraondo, per parlar del cost econòmic de la lluita contra el canvi climàtic.

L’escalada dels preus de l’energia, matèries primeres i aliments han disparat la inflació a rècords històrics. Les causes són diverses i variades: els desastres climàtics, així com la geopolítica i política monetària hi juguen un paper clau. Però una part d’aquesta pressió inflacionista és causada per la transició energètica cap a un model productiu més ‘verd’. És el que es coneix com a inflació verda o ‘greenflation’.

Aquest augment de preus està directament relacionat amb els materials i minerals utilitzats en favor d’energies renovables, “quan puja la demanda per la producció de bateries per cotxes elèctrics, plaques solars o molins de vent, les matèries primeres que es fan servir per produir aquests productes pugen de preu”, apunta Viñolas.

Es tracta d’un fenomen que no deixa de ser una paradoxa que forçosament acompanya l’esforç per lluitar contra el canvi climàtic, com més volem accelerar aquesta transició, més cara ens surt. I sí, la transició energètica és necessària i inevitable, ara bé, com explica el redactor d’11Onze, “la transició té un cost, i al ritme que s’està fent ara, aquest cost és insostenible”. 

Dit això, es preveu, que a la llarga, les economies d’escala, més finançament per a projectes verds, i sobretot, reduir el cost d’aquest finançament, compensin part dels efectes de la inflació verda, assegurant la viabilitat de la transició cap a un model més sostenible.

Unió Europea, tirant pedres sobre el seu propi terrat

La mala planificació d’Europa abans de decidir prescindir de múltiples fonts d’energia locals com el carbó o l’energia nuclear, sense un substitut intern, ha debilitat la sobirania energètica europea, incapaç de fer front a l’arribada de l’hivern i a la reobertura de la seva economia després de la pandèmia.

Per altra banda, l’afany del vell continent per seguir els interessos geopolítics dels Estats Units, castrant el subministrament de gas i petroli rus, ha provocat que el preu de l’energia es multipliqui exponencialment, incrementant el cost de la vida dels ciutadans fins a nivells insostenibles i, al mateix temps, posant en perill la malmesa indústria manufacturera europea.

Malauradament, Europa s’està convertint en la regió amb els costos energètics més alts del món, i en gran part, era una crisi evitable. Com afirma Viñolas, “els desastres naturals no els podem controlar, però les sancions a Rússia i el sabotatge als gasoductes han destrossat l’economia europea, i són coses provocades per nosaltres mateixos”.

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant la super app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

La manca de pluges porta a reduir el subministrament d’aigua a molts municipis del nostre territori. Restriccions que afecten directament a l’agricultura, i en conseqüència, al bestiar. L’increment dels costos de producció i la pèrdua de collites per falta d’aigua tenen un impacte significatiu en l’augment de la inflació. Ens ho explica Sílvia Garriga, agent 11Onze.

L’escalfament del planeta provocat per l’activitat humana ha aguditzat la sequera, un mal endèmic dels països mediterranis. Un fet que queda palès en l’estat de les reserves d’aigua d’aqüífers i pantans del nostre territori. Catalunya acumula mesos de sequera i les reserves aigua han disminuït fins al 33%, gairebé a la meitat de l’any passat.

Les pluges i reserves hídriques són cabdals per a la producció agrícola, i tenen un impacte directe en els preus que paguem per productes al supermercat. Aquesta relació entre sequera i inflació no sempre és evident. Com apunta Garriga, “molts de nosaltres no hem estat conscients dels increments de costos de producció provocats per la sequera”.

A la pujada de costos de l’electricitat, combustible, fertilitzants, i pinsos, s’hi suma la pèrdua de conreus per la falta d’aigua, que deixen al sector agrícola sense marge de benefici. “Si es perden collites per la manca d’aigua, la demanda no disminueix, i s’ha d’importar producte que acabarà sortint més car per al consumidor”, explica Garriga.

Més de 500 municipis amb restriccions en el consum d’aigua

Catalunya està patint la sequera més greu des del 2008, quan les reserves d’aigua dels embasaments i conques internes van caure fins al 20%. Davant d’aquesta situació, l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA) s’ha vist obligada a decretar l’alerta per sequera a diverses zones del territori, aprovant limitacions en el consum d’aigua a més de 500 municipis. 

Als 301 que ja es trobaven en fase d’alerta, aquest dimarts s’hi van sumar els més de 100 municipis de les comarques de l’Alt Penedès, l’Anoia, el Baix Llobregat, el Barcelonès, el Garraf, el Maresme, la Selva, el Vallès Oriental i el Vallès Occidental, que subministra la conca del Ter-Llobregat, i també als afectats per l’àmbit d’influència de l’embassament Darnius-Boadella.

Encara que no es preveu que la situació s’agreugi tant com per arribar a l’escenari d’excepcionalitat, moment en el qual les reserves baixen del 25%, tot dependrà de les pluges que puguin entrar durant el que queda de tardor. Els mapes de previsió meteorològica a llarg termini fan pensar que, de novembre a gener, hi haurà més pluja de la normal al litoral i a les comarques de Girona, però menys precipitacions de les habituals al Pirineu occidental.

Si vols descobrir com beure la millor aigua, estalviar diners i ajudar al planeta, entra a Imprescindibles 11Onze.

El turisme és una de les indústries que mou més capital arreu del món. Segons l’informe de l’Organització Mundial del Turisme (UNWTO), l’any 2019 es van registrar 1.400 milions de turistes internacionals i es comptabilitzen entre 100 i 120 milions de llocs de treball vinculats.

És un sector, per tant, amb un pes innegable en l’economia mundial i, més particularment, amb una afectació directa a pràcticament tots els habitants del planeta, ja sigui de forma activa com a viatgers o passiva com a locals. 

El sector turístic demana regulació i responsabilitat

Donada la seva importància, des de fa anys són cada vegada més els organismes, empreses i col·lectius que demanen un sistema de turisme sostenible que sigui capaç de mantenir-se en el temps i nodrir a la població. Tot apunta al fet que la indústria seguirà creixent els pròxims anys i, per tant, si no canvia el model, augmentarà al mateix ritme l’impacte negatiu que genera. Actualment tots estem familiaritzats amb el concepte de sostenibilitat i fins i tot hem adoptat certes conductes diàries que contribueixen a respectar el medi ambient. Una actitud que canvia en major o menor mesura quan viatgem: deixar llums encesos, reciclar, cuidar l’espai públic, utilitzar mètodes de transport més ecològics, gastar l’aigua necessària, utilitzar menys plàstic… accions que ens poden passar per alt quan estem de vacances i que, per si soles, no generen impacte, però que poden suposar una gran problemàtica quan les multipliques per 1.400 milions de persones.

En aquest context, i amb la urgència de canviar el model turístic cap a una perspectiva més responsable, apareix el concepte de turisme sostenible, entès com aquell que “satisfà les necessitats del present sense comprometre la capacitat de les generacions futures per satisfer les seves pròpies necessitats”, tal com es descriu a l’informe Brundtland. Es tractarà, doncs, de minimitzar l’impacte negatiu que genera el sector actualment i maximitzar-ne els beneficis, principalment des de tres grans pilars: mediambiental, sociocultural i econòmic. 

Reduir l’impacte mediambiental per preservar el futur 

El turisme depèn de la qualitat del medi ambient per sobreviure i evolucionar, però paradoxalment, és una de les principals activitats que el perjudica. Construcció d’infraestructures com aeroports i carreteres, sistemes de transport altament contaminants per terra, mar i aire, creació d’equipaments i complexos turístics com restaurants, botigues, camps de golf o zones esportives són exemple de l’impacte negatiu que suposa per qualsevol regió. Tot això també posa en perill la fauna i flora de la zona, fet que en els últims anys ha agreujat la situació de centenars d’espècies, especialment marines, que no han suportat els canvis que la contaminació humana ha provocat en el seu hàbitat natural. 

Paral·lelament, ha sigut gràcies al turisme que algunes zones naturals han esdevingut espais protegits o bé se’n té una cura especial orientada a la preservació de l’espai de cara al futur. Aquest és l’impacte positiu pel qual ha d’apostar el turisme sostenible, aconseguir el manteniment i cura dels espais, tant naturals com urbans, per part dels organismes governants i afavorir així tant als ciutadans locals com als futurs visitants.

Controlar l’impacte sociocultural i apostar per la riquesa de la diversitat

La voluntat de viatjar sovint ve motivada per la inquietud de conèixer altres països, amb tot el que això implica: cultura, llengua, menjar i costums. Es busca la diversitat dins de la globalitat, i això impulsa el respecte, la tolerància i el coneixement per ambdues parts, però especialment des del punt de vista visitant. Pel turisme sostenible és indispensable aquesta preservació cultural, però sobretot ho és el respecte per aquesta. Garantir una experiència de valor, per tant, ha de suposar garantir la riquesa sociocultural.

Un turisme no planificat, més enllà de ser una molèstia pels habitants locals, pot provocar conseqüències nefastes en la seva vida i qualitat de vida, un fet que algunes zones de Catalunya ja han viscut de primera mà en termes de gentrificació, és a dir, un augment desmesurat dels preus dels habitatges i terrenys que obliguen als, fins ara habitants, a buscar alternatives més econòmiques, deixant pas a aquells que poden invertir-hi, un fet que en algunes ocasions pot no tenir relació directa amb el turisme, però que, sens dubte, ha suposat un agreujant. 

L’augment dels preus dels productes en zones turístiques és una altra de les causes que desestabilitza als locals, obligant-los a assumir uns preus molt per sobre dels estàndards que podrien trobar en qualsevol altre carrer de la ciutat no transitat per turistes. En el cas de Barcelona, la crisi del coronavirus va obligar a molts restaurants de zones turístiques a rebaixar als preus fins a equiparar-los als de la resta de la ciutat, mostrant així la guerra de preus que suposa la indústria del turisme. Evitar això a través de polítiques reguladores no només protegiria als ciutadans locals sinó que també asseguraria als turistes que s’està pagant el preu just pel producte.

Impacte econòmic positiu: invertir en les persones

Des d’un punt de vista econòmic, és lògic que, com a indústria, el turisme ha de proporcionar beneficis a la zona en qüestió, però el repte és fer-ho de forma equitativa i sostenible. De res servirà millorar la facturació si això no crea un impacte positiu en la zona d’acollida. És a dir, perquè tingui un benefici real, ha de suposar un avantatge per a totes les parts implicades, i si es gestiona de forma eficient i controlada, el turisme pot tenir el gran poder d’enriquir a la població a través de la creació i manteniment de llocs de treball, siguin directes o indirectes. 

Per contra, algunes multinacionals, lluny d’aplicar un sistema de turisme sostenible opten per fer tot el contrari, l’anomenada “fugida”. Són models de negoci on els diners generats no es queden al país d’acolliment ni suposen un benefici per aquest, per exemple en el cas d’hotels amb un règim de tot inclòs, en què els clients no es mouen del recinte i, per tant, no generen impacte positiu en l’economia de la zona. Sí que en generen, però, de caràcter negatiu pel que fa a impostos, ja que les infraestructures necessàries per acollir el turisme sovint es financen a través d’aquesta via. Caldrà, doncs, posar a la balança l’impacte que genera el turisme a la zona i el cost que suposa per la població. Si no existeix aquest equilibri, segurament ens trobem davant d’un sistema poc sostenible i que, per tant, caldrà remodelar.

El turisme, al cap i a la fi, és responsabilitat de tots, ja que tots en algun moment hi hem estat implicats. Hi ha accions, per tant, que depenen únicament de la responsabilitat i el compromís individual d’apostar per un model de vida sostenible, també quan viatgem. L’altra part de la gestió, i la de més impacte, correspondrà a les organitzacions privades i organismes públics que hauran de planificar el turisme de cara als pròxims anys amb una premissa clara: una aposta per la sostenibilitat serà una aposta pel futur.

T’encanta viatjar? Amb 11Onze Viatges pots reservar allotjament al millor preu, sense escanyar a la indústria turística.

Mireia Cano, cap d’agents a 11Onze, visita Energia, el nou programa de Canal 4 Televisió presentat per Eduard Berraondo, per explicar què és la ‘llei natural’ i com ens pot ajudar a canviar els nostres hàbits de consum per ser més sostenibles.

Hi ha certs valors ètics i morals que són intrínsecs de la nostra naturalesa com a éssers humans. Venen a ser l’herència de les pautes de comportament adquirides durant el procés d’evolució, que facilitaven la convivència en comunitat a través d’accions que afavorien el bé comú. Aquests valors que ens caracteritzen han perdurat al llarg del temps i es coneixen com la llei natural.

Així i tot, el nostre comportament i les decisions que prenem no sempre segueixen aquest patró, ni estan en harmonia amb l’entorn natural que ens envolta. D’aquesta manera, l’evolució dels nostres hàbits de consum sovint es regeix pel context econòmic, les normes culturals, i els corrents socials del moment.

Del dit al fet …

Mireia Cano ens proposa fer una reflexió sobre si les decisions que prenem com a consumidors en el nostre dia a dia estan en concordança amb aquesta llei natural: “estem prenent realment les decisions que volem segons els nostres criteris? Les nostres decisions de consum són conscients?”

Molta gent estaria d’acord en afirmar que és preferible viure en una societat i sistema econòmic que tingui en compte el respecte mediambiental, la dignitat de les persones o la distribució de la riquesa, però tenim en compte tot això a l’hora de gastar els nostres diners comprant productes o serveis de segons quines empreses? Com apunta Cano, “les empreses que estem enriquint, contribueixen al món que volem?”.

Si vols descobrir com beure la millor aigua, estalviar diners i ajudar al planeta, entra a Imprescindibles 11Onze.

Els països més industrialitzats del món han mantingut un dur pols amb els més pobres en la COP27 celebrada a Egipte per la factura del canvi climàtic. Les nacions riques es resisteixen a assumir tota la seva responsabilitat per uns desastres naturals cada vegada més extrems a causa de l’escalfament global.

Més enllà de les mesures que els països estan disposats a adoptar per limitar l’escalfament global a 1,5 °C, el gran tema de fons de la cimera del clima celebrada a Egipte (COP27) ha estat qui ha de pagar els desastres provocats pel canvi climàtic i com s’articulen aquests fons.

Els països menys industrialitzats, que en molts casos experimenten els efectes devastadors de l’augment de temperatures en el planeta, exigeixen solidaritat als països rics, que són els qui més han contribuït a l’escalfament global. L’objectiu és fer front al que en les negociacions sobre el clima es coneix com a “pèrdues i danys” provocats per les catàstrofes naturals associades al canvi climàtic.

Sense anar més lluny, les inundacions d’aquest estiu al Pakistan van deixar 1.700 morts i més de 40.000 milions d’euros en pèrdues econòmiques. I la sequera extrema dels últims mesos en diverses àrees d’Àfrica exposa a milions de persones al risc d’inanició. Els científics coincideixen que el canvi climàtic és el responsable de la virulència d’aquests esdeveniments catastròfics.

Una petició que ve des de lluny

En la cimera de Cancun, celebrada l’any 2010, alguns dels països més industrialitzats del món, amb els Estats Units al capdavant, van acceptar costejar projectes d’adaptació i mitigació del canvi climàtic en les nacions pobres. En conseqüència, van prometre 30.000 milions de dòlars de finançament “ràpid” per al període 2010-2012 i 100.000 milions de dòlars anuals a partir de 2020.

No obstant això, els països rics s’han quedat curts. Es calcula que en 2020 la suma total aportada va ser de 83.000 milions de dòlars, sovint en forma de préstecs en lloc de subvencions. I el que més sorprèn és que l’aportació d’un país com els Estats Units no arribi als 3.000 milions de dòlars. Es tracta d’un import ridícul si es tenen en compte les seves emissions relatives, la grandària de la seva població i la seva riquesa.

A més, els projectes de mitigació han rebut el doble de fons que els centrats en l’adaptació malgrat que els experts reclamen un major equilibri. Per això, en la cimera de Glasgow de l’any passat es va instar els països rics a augmentar el finançament dels projectes d’adaptació almenys fins als 40.000 milions de dòlars.

En aquest sentit, una coalició de països encapçalada pels Estats Units i el Japó va anunciar en la reunió del G20 a Bali que invertirà 20.000 milions de dòlars per reduir dràsticament la dependència del carbó a Indonèsia, el cinquè major emissor de gasos d’efecte d’hivernacle. Es tracta d’un pla similar al que s’està duent a terme a Sud-àfrica per substituir el carbó per energies renovables.

Un fons per a “pèrdues i danys”

Les nacions més vulnerables consideren que les quantitats aportades pels països rics disten molt de les quals es necessitarien per compensar els danys causats pel canvi climàtic. D’aquí ve que exigeixin un augment substancial d’aquestes aportacions per compensar les pèrdues i danys.

El V20, o grup dels Vint Vulnerables, format per les nacions més amenaçades per l’escalfament global, calculen que han perdut 525.000 milions de dòlars en les últimes dues dècades a causa del canvi climàtic. Aquesta xifra suposa pràcticament una cinquena part de la seva riquesa.

Els països rics s’han resistit tant com han pogut al fet que els acords sobre el clima incloguin la paraula “compensació” ni cap altre terme que connoti responsabilitat legal. Tampoc han estat proclius a crear aquest fons específic dedicat a pèrdues i danys. Però almenys durant la COP27 s’han mostrat disposats a debatre-ho, la qual cosa ja suposa un avanç.

Com podria finançar-se? Com assenyalen alguns experts, cal tenir en compte que un impost de deu dòlars per cada tona de CO₂ generada permetria recaptar només als Estats Units uns 60.000 milions de dòlars anuals. Però, per desgràcia, a molts els preocupa que les possibles ajudes acabin sortint dels pressupostos d’ajuda exterior ja existents, com va succeir quan el Regne Unit va crear el Fons Internacional per al Clima.

Si vols rentar la roba sense embrutar el planeta, 11Onze Recomana Natulim.

Les dades són clares: el moment d’actuar si volem aturar el canvi climàtic és ara, segons un informe de l’ONU. Per a aconseguir-ho, caldria reduir les emissions de gasos d’efecte hivernacle a gairebé la meitat d’aquí a 2030 i que fossin nul·les a meitat de segle. En cas contrari, la batalla estarà perduda.

Les emissions de gasos d’efecte hivernacle van arribar en la dècada passada a màxims històrics. Tot i que el ritme de creixement ha disminuït, l’informe “Climate Change 2022: Mitigation of Climate Change” adverteix que només serà possible limitar l’escalfament global a 1,5 °C si es produeix una reducció immediata i profunda de les emissions.

Per a això, són necessàries grans transicions en el sector energètic, segons aquest informe, elaborat pel Grup Intergovernamental d’Experts sobre el Canvi Climàtic (IPCC), que depèn de l’ONU. Aquestes passen per una reducció substancial de l’ús de combustibles fòssils, una electrificació generalitzada, una major eficiència energètica i l’ús de combustibles alternatius com l’hidrogen.

Cal tenir en compte que entre 2010 i 2019, per exemple, el preu de l’energia solar i les bateries de liti va baixar un 85 % i el de l’energia eòlica un 55 %, la qual cosa ha permès l’expansió d’aquestes fonts d’energia alternativa.

“Estem en una cruïlla”, afirmava Hoesung Lee, president de l’IPCC, després de la publicació de l’informe. Lee veu factible aturar el canvi climàtic si existeix la voluntat política: “Les decisions que prenguem ara poden assegurar un futur habitable. Disposem de les eines i els coneixements necessaris per a limitar l’escalfament”.

Anys crítics per davant

El problema del canvi climàtic és que ens estem quedant sense temps. Segons l’informe, per a limitar l’escalfament a uns 1,5 °C, és necessari que les emissions mundials de gasos d’efecte hivernacle comencin a baixar a partir de 2025, en tan sols tres anys, i es redueixin a gairebé la meitat pel 2030. A més, les emissions netes de diòxid de carboni a nivell mundial haurien de baixar a zero a principis de la dècada de 2050.

“Comptar amb les polítiques, la infraestructura i la tecnologia adequades per a permetre canvis en els nostres estils de vida i comportaments pot suposar una reducció del 40-70 % de les emissions de gasos d’efecte hivernacle per al 2050”, explicava Priyadarshi Shukla, un dels autors de l’estudi.

A més, Shukla indicava que “si prenem les mesures necessàries per a limitar l’escalfament a 2 °C o menys, el Producte Interior Brut (PIB) mundial seria només uns pocs punts percentuals menor al 2050 que si mantenim les polítiques actuals”.

Múltiples mesures possibles

Segons l’informe, la reducció de les emissions a les zones urbanes pot aconseguir-se mitjançant un menor consum d’energia (amb ciutats més compactes i peatonals), l’electrificació del transport en combinació amb fonts d’energia de baixes emissions i una major captació de CO₂ gràcies als espais verds. Un dels líders de la recerca, Jim Skea, destacava en particular la importància de l’eficiència energètica dels edificis per a reduir les emissions urbanes.

A més, algunes solucions fins i tot poden ajudar a limitar els impactes associats al canvi climàtic. Per exemple, les xarxes de parcs, els aiguamolls i l’agricultura urbana poden reduir el risc d’inundacions i els efectes de les illes de calor.

La reducció de les emissions en la indústria, que suposen una quarta part del total, requerirà nous processos de producció, generació d’energia elèctrica de baixes o nul·les emissions, hidrogen i, quan sigui necessari, la captura i l’emmagatzematge de carboni, segons l’informe. També un ús més eficient dels materials i la reducció de residus.

En el cas de materials bàsics com l’acer, els materials de construcció i els productes químics, l’informe adverteix que ja s’estan assajant processos de producció amb emissions de gasos d’efecte hivernacle baixos o nuls.

L’informe mostra que, si bé els fluxos financers són entre tres i sis vegades inferiors als necessaris per a limitar l’escalfament per sota dels 2 °C al 2030, hi ha suficient capital i liquiditat a nivell mundial per a aconseguir la inversió requerida. Per això, reclama senyals clars a governs i institucions internacionals, així com una major coordinació.

Si vols descobrir com beure la millor aigua, estalviar diners i ajudar al planeta, entra a Imprescindibles 11Onze.

Com és possible que contamini una cosa que no existeix físicament? El cert és que les criptomonedes requereixen gran quantitat d’energia per a les granges de minat. De fet, si el bitcoin fos un país, se situaria entre els 30 principals consumidors d’electricitat del món, com explica l’agent d’11Onze Aitor Canudas.

Tan sols uns dies després de la primera transacció de bitcoins, que es va realitzar al gener de 2009, el pioner de la criptografia Hal Finney mostrava a Twitter la seva preocupació sobre les emissions de CO₂ que generaria aquesta criptomoneda. I no anava errat.

Un estudi de la Universitat de Cambridge calcula que la xarxa bitcoin consumeix més de 121 TWh d’energia anualment, la qual cosa vol dir que, si fos un país,  se situaria “entre els 30 principals consumidors mundials d’electricitat”, segons Canudas. De fet, per a que ens fem una idea de la magnitud de les dades, l’agent d’11Onze indica que aquesta criptomoneda gairebé consumeix tanta electricitat com Suècia i genera més emissions de CO₂ que Las Vegas.

La raó és que els processos necessaris per a les operacions de les criptomonedes requereixen una gran quantitat d’equips informàtics, les “granges de minat” i, per tant, una enorme quantitat d’energia. “Aquest conjunt de processos informàtics necessaris per validar les transaccions i generar nous blocs representa un 0,2 % del consum mundial d’electricitat”, especifica Aitor Canudas.

El problema és especialment greu en el cas del bitcoin, ja que, com advertia recentment Bill Gates, aquesta criptomoneda és la que consumeix més electricitat per transacció. D’aquí que, segons estimacions del Massachusetts Institute of Technology (MIT), l’ús dels bitcoins generi una petjada de carboni cada any d’entre 22 i 22,9 megatones.

L’origen brut d’una energia neta

Si bé normalment veiem l’electricitat com una energia neta, això depèn bàsicament del seu origen. Sobretot a Àsia, i especialment a la Xina, gran part de l’electricitat generada prové de la combustió de carbó, que resulta molt contaminant. Per això, el fet que un altíssim percentatge de les granges de minat se situïn en aquesta regió per aconseguir els preus de l’electricitat més assequibles multiplica la petjada de carboni.

De cara a preservar el medi ambient, Aitor Canudas assenyala la necessitat d’augmentar el percentatge d’energies renovables en l’electricitat que s’utilitza “per crear els nous blocs i fer les transaccions del bitcoin”. Una altra alternativa que apunta l’agent d’11Onze seria recórrer a criptomonedes alternatives, com el cardano, “que en teoria contaminen menys que el bitcoin”.

11Onze és la comunitat fintech de Catalunya. Obre un compte descarregant la super app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

Cada cop es va establint un consens més general en la nostra societat que accepta que el creixement econòmic ha de respectar unes normes de sostenibilitat i que debat com lligar ecologia i economia.

El creixement econòmic, com a pilar del sistema capitalista, s’ha associat sovint a la condició urbana, al creixement de les ciutats i a l’ampliació sense gaire limitació de les seves àrees metropolitanes. I tant els serveis com les infraestructures que hi calen han anat estenent-se, modificant el territori i, de retruc, deixant al marge l’entorn natural i les conseqüències de la seva alteració.

Ara és evident que això ha provocat una emergència ecològica i moltes consciències han canviat. S’afegeixen a la visió que l’economia no pot oblidar la natura, una idea cada cop més assumida. Fora de l’entramat més purament urbà és segurament on més passos es fan en aquesta direcció, moguts per la sensibilitat de la conservació del paisatge i del patrimoni natural.

Seguint aquest objectiu de protecció i valoració d’aquest patrimoni, el món local va crear les Cartes del paisatge. Des de 2006 el Decret 343 de la Generalitat desenvolupa la Llei 8/2005 per a la protecció, gestió i ordenació del paisatge, tot i que algunes comarques com l’Alt Penedès ja disposaven de la seva particular des de 2002.

L’encaix sostenible de l’economia

La promoció d’aquells sectors que s’adapten millor a natura i territori, com ara el vitivinícola, són una de les apostes més freqüents. Un tipus d’indústria que encaixa agricultura i turisme, aportant beneficis a la comarca per un mínim de dues vies i potenciant el paisatge; alguns estudis demostren que les vendes augmenten quan el comprador les lliga a un entorn.

Mantenir aquesta sostenibilitat, però, de vegades no és tan senzill. La primera qüestió és relativa al turisme, del qual hem parlat, i a la protecció del paisatge com un escenari exclusiu per a la seva massificació. Això pot incidir, de fet, en la comoditat i el dia a dia dels mateixos habitants. En segon terme, podríem tornar a tot allò que requereix la indústria, que finalment donarà feina i deixarà guanys en forma d’impostos, com ara la creació de polígons.

Una qüestió de mobilitat i d’energia

Les infraestructures per a la mobilitat i el transport i la generació de l’energia que cal per a bellugar-ho tot són potser els dos factors on l’economia troba més dificultats per fer-se sostenible. I el món local ha respost amb molta cautela i preocupació als plans, cada cop més imminents, de la creació de parcs eòlics o fotovoltaics que, si bé semblen encaminar-se a la generació d’una energia més neta, es pensa que xocarien de ple amb la cura del paisatge.

Un dels arguments del territori fa ressaltar que si les zones urbanes són les grans consumidores d’energia, haurien també de rebre elles l’impacte de generar-les —i s’han fet propostes, com cobrir els sostres de les zones industrials amb plaques solars. Ara bé, la paralització de les decisions pel debat —a Catalunya només s’ha instal·lat un molí de vent generador en dotze anys— no atura el que poden fer d’altres i hi ha qui considera que es perden oportunitats; recentment, per exemple, es va presentar un projecte de parc eòlic a l’Aragó per nodrir d’energia renovable el nostre país.

Però les grans ciutats tenen més debats oberts entre créixer o garantir uns mínims ecològics i, com hem comentat, el transport n’és un de fonamental. Recentment, ha tornat a primera línia la proposta d’ampliació de l’aeroport del Prat, un projecte que des d’un sector empresarial es veu de país, imprescindible per situar Barcelona i Catalunya com un pol atractiu i accessible per als negocis, mentre que molts ciutadans i col·lectius el veuen del tot insostenible, demanant una discussió molt més profunda sobre com i quant volem créixer. Segurament aquesta última és la clau del debat que ens cal afrontar aviat.

Si vols rentar la roba sense embrutar el planeta, 11Onze Recomana Natulim.

Després d’una reducció temporal provocada per la pandèmia, la petjada de carboni torna a créixer i el canvi climàtic s’accelera. Individus, empreses i reguladors poden contribuir a minorar l’emissió de gasos d’efecte d’hivernacle. Vegem com està evolucionant i quines mesures contribuirien a mitigar-la.

Només les necessitats energètiques de l’activitat humana van generar l’any passat 36.000 milions de tones de diòxid de carboni (CO₂), segons l’Agència Internacional de l’Energia. Una referència per a assimilar la magnitud d’aquesta xifra? Pensa que tota la població mundial posada en una balança no arribaria als 400 milions de tones. És a dir, el CO₂ que emetem en només un any multiplica per cent el pes de tota la humanitat.

El diòxid de carboni és el gas d’efecte hivernacle més abundant i que més ha contribuït a l’escalfament global en les últimes dècades. Les emissions directes i indirectes d’aquest gas, juntament amb el metà, l’òxid de nitrogen, l’hexafluorur de sofre, els hidrofluorocarburs i els perfluorocarburs, conformen el que es coneix com a “petjada de carboni”. Es tracta d’un indicador ambiental encunyat als anys noranta per a mesurar la contribució de l’activitat humana a l’escalfament del planeta. 

La realitat és que estem molt lluny dels objectius marcats per a aturar el canvi climàtic. Els científics adverteixen que les emissions netes de CO₂ haurien de reduir-se a zero d’ara el 2050 si volem evitar les seves conseqüències catastròfiques. L’augment de temperatura global porta aparellats fenòmens meteorològics extrems i una pujada del nivell del mar a causa del desglaç.

Emergència climàtica

L’ONU estima que des de 1990 les emissions de diòxid de carboni s’han incrementat gairebé un 50 %. De fet, l’Organització Meteorològica Mundial apunta que els nivells actuals de CO₂ a l’atmosfera són similars als de fa tres milions d’anys, quan la temperatura mitjana de la Terra era 3 °C més elevada i el nivell del mar se situava molt per sobre de l’actual.

Per això, és lògic que un dels Objectius de Desenvolupament Sostenible establerts per l’ONU incideixi en la necessitat d’aturar el canvi climàtic. La fórmula passa per prendre mesures que en els pròxims anys ens portin a una economia baixa en diòxid de carboni.

De fet, la immensa majoria de països del món van signar el 2015 l’Acord de París, un tractat internacional que pretén limitar l’escalfament global. Així i tot, la nostra petjada de carboni ha continuat creixent. Les emissions de gasos d’efecte hivernacle només es van reduir el 2020. I la raó va ser l’aturada econòmica que va provocar la pandèmia.

L’informe Climate Transparecy Report calcula que les emissions dels països del G-20, responsables del 75% dels gasos d’efecte hivernacle, van tornar a créixer un quatre per cent el 2021. La Xina, l’Índia, Indonèsia i l’Argentina ja estan en nivells superiors als de 2019. 

Per zones geogràfiques, la Xina, els Estats Units, la Unió Europea i l’Índia sumen més de la meitat dels gasos emesos a l’última dècada. Quant a activitats, les que produeixen més CO₂ són la generació d’energia i calor (40%), el transport de béns i persones (20%) i l’activitat industrial (20%).

Calcula la teva petjada de carboni personal

La quantitat de gasos d’efecte hivernacle que genera cada individu a la seva vida quotidiana en desplaçar-se, alimentar-se i consumir recursos es coneix com a petjada de carboni personal. Per a evitar un augment de temperatura global superior als 2 °C, The Nature Conservancy, una ONG mediambiental, calcula que hauríem de reduir-la a la meitat abans de 2050. 

Existeixen nombroses eines per a calcular la petjada de carboni personal. En concret, la calculadora de l’ONU té en compte aspectes com les característiques de la nostra llar, el consum d’energia, el tipus de transport que utilitzem diàriament, la quantitat de vols que realitzem, els nostres hàbits alimentaris i quant reciclem.

Algunes mesures per a reduir la nostra petjada de carboni personal són apostar per un consum responsable, moure’s de forma més sostenible, moderar la despesa energètica i rebaixar la quantitat de residus que generem.

El pes de les empreses

Bastant superior a la petjada de carboni personal és la que deixen les empreses en processos com la fabricació o el transport de mercaderies. És el que es coneix com a petjada de carboni corporativa. D’aquí la importància d’incidir en aquest apartat per a reduir l’escalfament global. 

Les companyies poden reduir el seu impacte mediambiental millorant la seva eficiència energètica o incrementant el percentatge d’energia renovable que consumeixen. També poden recórrer a eines de compensació, com la inversió en projectes mediambientals, el pagament d’impostos verds o la compra de drets d’emissió de CO₂.

Una tendència a l’alça

Milers d’empreses ja publiquen la seva petjada de carboni, però no totes la calculen igual. La major part de les grans multinacionals obvien les emissions indirectes, aquelles que formen part de la seva cadena de valor, però que no depenen directament d’elles. 

Un exemple paradigmàtic és el d’Amazon. La pressió d’activistes i inversors va portar a aquest gegant del comerç en línia a fer pública la seva petjada de carboni per primera vegada l’any passat. No obstant això, s’acaba de conèixer que en el seu informe només comptabilitzava una petita part de les emissions generades amb les seves vendes.

A diferència d’altres comerços, Amazon només comptabilitzava l’impacte mediambiental total dels productes propis, que suposen únicament l’1 per cent de les seves vendes. La companyia no assumeix les emissions generades per l’ús d’un producte d’una altra marca una vegada que els seus repartidors el lliuren al client.

Un incentiu per a la sostenibilitat

El gran impacte de l’activitat empresarial en el medi ambient ha fet que cada vegada més veus reclamin l’obligatorietat per a les companyies de publicar la seva petjada de carboni als informes anuals. 

Tant és així que la Securities and Exchange Commission, el regulador borsari dels Estats Units, acaba de proposar que les empreses cotitzades en aquest país hagin de revelar les seves emissions de gasos d’efecte d’hivernacle. I, molt important també, que ho facin seguint uns mateixos criteris.

Segons molts experts, obligar les empreses a publicar la seva petjada de carboni pot contribuir decisivament a escurçar el camí cap a una economia lliure d’emissions contaminants. Cada cop més inversors valoren les qüestions mediambientals en les seves decisions d’inversió.

Si vols descobrir com beure la millor aigua, estalviar diners i ajudar al planeta, entra a Imprescindibles 11Onze.