Quant contamina el transport de mercaderies?

El transport de mercaderies segueix creixent, impulsat per un model econòmic globalitzat. Les cadenes de subministrament s’han tornat més complexes i l’emissió de gasos d’efecte hivernacle s’ha disparat en els últims anys. Només un canvi en els nostres hàbits de consum pot revertir la tendència.

La globalització i l’increment del comerç han fet que cada any es moguin milers de milions de tones de càrrega pel món en camions, vaixells, trens i avions. L’Agència Internacional de l’Energia (AIE) estimava en el 2018 que aquest moviment de mercaderies genera el 8 % de les emissions mundials de gasos d’efecte hivernacle, i fins a l’11 % si s’inclouen els produïts en magatzems i ports. Si no es prenen mesures, el transport de mercaderies es convertirà en el sector més contaminant pel 2050.

El transport terrestre, bàsicament en camió i furgoneta, representa el 62 % d’aquestes emissions. Tot i que el combustible utilitzat en el transport marítim és molt més contaminant, el fet que la capacitat de càrrega per vehicle sigui molt inferior en el terrestre ho fa molt més ineficient des d’un punt de vista mediambiental. Per la mateixa quantitat de càrrega i distància, el transport per carretera genera més de 100 vegades més CO₂ que el marítim.

A més, el transport de mercaderies per carretera és un sector en ràpid creixement, en part pel l’auge del comerç electrònic i el lliurament a domicili. I es tracta del segment de transport més difícil de descarbonizar, ja que la utilització d’energies netes està molt menys desenvolupada que en el transport de persones.

La llei de la mar

El transport marítim és la columna vertebral del comerç mundial. L’any 2018 es van transportar 11.000 milions de tones de mercaderies per mar i les emissions de CO₂ relacionades van ascendir a més de 700 milions de tones.

La importància d’aquest sector és tal que va quedar fora de l’Acord de París de 2016 i es preveu que en 2050 representi fins al 10 % de les emissions mundials de gasos d’efecte hivernacle si no es prenen mesures. La demanda de matèries primeres i el transport de contenidors no deixa de créixer.

Cal tenir en compte que els grans vaixells funcionen amb combustibles fòssils molt contaminants, sobretot fuel pesant, que conté altes quantitats de sofre, cendres, metalls pesants i altres residus tòxics.

Un problema anomenat sofre

Fins l’any 2020, el límit màxim de sofre en els combustibles per al transport marítim era del 3,5 %, mentre que el permès per la Unió Europea en els carburants per al transport per carretera és del 0,00001 %. Una dada publicada pel diari ‘The Guardian’ fa uns anys resulta molt revelador: 15 dels vaixells més grans del món contaminaven tant com 760 milions d’automòbils.

Després d’anys de consultes, l’Organització Marítima Internacional (OMI) va reduir en 2020 el nivell de sofre permès en el combustible per a vaixells del 3,5 % a un 0,5 % aproximadament. Així i tot, la previsió que el trànsit marítim de mercaderies continuï augmentant fins a duplicar en 2050 els nivells de 2005 limita notablement l’impacte d’aquesta mesura.

Més contaminació

Els informes de l’OMI publicats en els últims anys han revelat que, en lloc de reduir-se, les emissions dels vaixells han augmentat un 10 % des de 2008 i continuaran fent-ho si no hi ha canvis dràstics. De fet, si tot el transport marítim fos un país, seria el sisè més contaminant del món, per davant d’Alemanya.

El Comitè de Protecció del Medi Ambient Marí d’aquesta organització va plantejar en 2020 una reducció parcial d’emissions de CO₂ per a aquesta dècada i ampliar la rebaixa fins al 50 % en 2050. No obstant això, l’organització que regula el trànsit marítim internacional va prescindir de les recomanacions i només va acordar mesures a curt termini i no vinculants.

La conseqüència és que les emissions de CO₂ dels vaixells de càrrega continuaran augmentant en els pròxims anys. Si el sector navilier no posa en marxa estratègies verdes, la seva producció de gasos d’efecte hivernacle creixerà un 15 % d’aquí a 2030. I si segueix les recomanacions de l’OMI, aquest percentatge gairebé no variarà.

En aquest context, l’única solució per a frenar l’impacte del transport de mercaderies en el medi ambient passa per canvis en els nostres hàbits de consum personals: sobretot reduir el volum i el pes de les nostres compres, i prioritzar els productes de proximitat.

Si vols rentar la roba sense embrutar el planeta, 11Onze Recomana Natulim.

Una recerca científica ha demostrat per primera vegada que els microplàstics ja corren pel nostre torrent sanguini, que ve a ser el riu de la vida al nostre organisme. El següent pas serà comprovar fins a quin punt es dipositen en òrgans com el cervell i quin és el seu efecte.

S’havien trobat microplàstics en llocs remots com l’Himàlaia i la glacera Vatnajokull, la major capa de gel d’Europa. Fins i tot s’havien trobat restes de plàstic en la placenta humana. Però encara no hi havia evidència científica que els microplàstics correguessin per les nostres venes. Fins ara.

Un estudi dirigit per Heather Leslie i Marja Lamoree, de la Universitat Lliure d’Amsterdam, ha constatat per primera vegada que minúsculs trossos de plàstic provinents del nostre entorn poden ser absorbits pel torrent sanguini humà. Els resultats de la seva recerca es van publicar a la fi de març en la revista científica ‘Environment International’.

Tres de cada quatre

L’equip investigador va analitzar la sang de 22 persones per a detectar la presència de cinc polímers diferents, que són els components bàsics del plàstic. El resultat mostra que tres quartes parts dels individus examinats presentaven nanoplásticos o microplàstics al seu torrent sanguini, és a dir, partícules de plàstic de menys de cinc mil·límetres. Només un de cada quatre participants en l’estudi estava lliure de quantitats detectables de plàstic.

El polietilentereftalat (PET), el polietilè i els polímers d’estirè eren els més abundants a les mostres de sang, seguits del polimetilmetacrilat. Quant al polipropilè, les concentracions eren massa baixes per a un mesurament precís.

El polietilentereftalat s’utilitza molt als envasos de begudes i menjar, així com a la indústria tèxtil; el polietilè s’empra, entre moltes altres coses, en les bosses dels supermercats; els polímers d’estirè són presents en envasos lleugers, i el polimetilmetacrilat s’utilitza majoritàriament en medicina.

De la sang als òrgans?

La investigadora principal, Heather Leslie, ha declarat que aquest estudi confirma que “el nostre torrent sanguini, el nostre riu de la vida, per dir-ho així, té plàstic”. El següent pas seria conèixer en quina mesura aquestes partícules passen del torrent sanguini a teixits i òrgans com el cervell. Així es podrà determinar millor en quin grau l’exposició a les partícules de plàstic suposa una amenaça per a la salut pública.

Aquesta recerca ha estat finançada per l’ONG Common Seasi el programa ZonMw Microplàstics i Salut, l’objectiu del qual és determinar els efectes de les partícules de plàstic sobre la nostra salut. Es tracta d’una de les múltiples iniciatives europees que volen establir fins a quin punt l’exposició als microplàstics resulta nociva per a la salut humana. En aquest marc, un grup de científics italians va publicar a principis d’any una recerca que també constatava la presència de microplàstics a la placenta humana.

Si vols descobrir com beure la millor aigua, estalviar diners i ajudar al planeta, entra a Imprescindibles 11Onze.

Tot i que les autoritats sanitàries insisteixen que l’aigua de l’aixeta és totalment salubre, nombroses veus avisen sobre la falta de controls exhaustius. Metalls pesants, compostos orgànics volàtils, pesticides, herbicides, productes farmacèutics i microplàstics suposen un risc per a la nostra salut.

Al desembre de 2020, el Parlament Europeu aprovava la Directiva de l’aigua potable per a millorar la qualitat de l’aigua de l’aixeta i reduir el consum d’aigua embotellada. Aquesta directiva preveia la imposició d’uns límits més estrictes per a alguns contaminants com el plom. També plantejava l’elaboració d’una llista amb les substàncies o compostos que amoinen a l’opinió pública i la comunitat científica per a la seva supervisió.

La realitat és que, gairebé un any i mig després, la Comissió Europea segueix sense haver elaborat aquesta llista, on havien de figurar productes farmacèutics, disruptors endocrins i microplàstics que poden danyar la nostra salut.

Avui dia encara és difícil trobar aigua corrent incolora, inodora i insípida. En la majoria dels casos, l’aigua de l’aixeta incorpora múltiples substàncies, des del clor utilitzat per a potabilitzar-la, que pot donar a l’aigua un característic mal sabor, fins a altres més nocives, com a metalls pesants, compostos orgànics volàtils, pesticides, herbicides, productes farmacèutics, microplàstics, bacteris i virus.

Els controls rutinaris només comproven els nivells d’aquells elements contaminants que ja estan legislats, però són una petita part. Per exemple, el projecte Outbiotics, que es desenvolupa a Catalunya, Aragó, Navarra, País Basc i el sud de França, ha trobat antibiòtics com amoxicilina, ciprofloxacina, enrofloxacina, azitromicina, sulfadiazina, sulfametoxazol i trimetoprima en aigües naturals prepotables.

Estudis com el publicat per la prestigiosa revista ‘Environmental Health’ deixen clara la necessitat de reduir les substàncies perfluoroalquilades presents en l’aigua de l’aixeta de tot el món per a millorar la nostra salut, ja que són considerades disruptors endocrins.

Els persistents metalls pesats

L’activitat industrial i minera allibera metalls tòxics com plom, mercuri, cadmi, arsènic i crom, que poden arribar a aqüífers i rius, contaminant el sòl i acumulant-se en plantes i teixits orgànics. L’exposició a aquests elements està relacionada amb problemes de salut com diversos tipus de càncer, danys en el ronyó i retards en el desenvolupament.

El plom també pot infiltrar-se a l’aigua potable per la corrosió de les canonades de servei, les aixetes de llautó cromat i els elements fixos amb soldadures de plom.

L’Agència de Protecció Ambiental d’Estats Units (EPA) va determinar que el nivell màxim d’aquest metall pesant en l’aigua potable hauria de ser zero, “ja que el plom és un metall tòxic que pot danyar la salut humana, fins i tot en nivells de baixa exposició”, a més de poder “bioacumularse en el cos amb el temps”.

Els nens són especialment vulnerables a aquest metall, ja que l’absorbeixen més fàcilment que els adults i la seva eliminació renal és menys efectiva. El plom pot afectar el seu desenvolupament cerebral, reduir la seva capacitat de concentració i afectar el seu rendiment acadèmic.

La invasió dels microplàstics

Un estudi realitzat per l’organització periodística Orb Media en col·laboració amb investigadors de la Universitat Estatal de Nova York i la Universitat de Minnesota mostra que els microplàstics van arribar ja fa anys a l’aigua corrent de tot el món.

El 83% de les mostres d’aigua potable recollides en els cinc continents durant la dècada passada ja contenien microplàstics. els Estats Units presentava la taxa més alta de contaminació i, tot i que la d’Europa era la més baixa, continuava sent molt elevada (72%). La mitjana de fibres plàstiques trobades en cada 500 ml d’aigua oscil·lava entre 4,8 als Estats Units i 1,9 a Europa.

Plaguicides sense control

Un recent informe d’Ecologistes en Acció denuncia l’escàs control de substàncies químiques sospitoses de poder contaminar les aigües de consum humà. És el cas de molts plaguicides, herbicides i biocides.

El sofre, que és el més utilitzat al camp, no s’ha buscat en cap de les anàlisis d’aigua realitzades pels municipis espanyols en els últims anys. I el mateix succeeix amb substàncies tan comunes en agricultura i ramaderia com metam sodi (només consta una cerca al 2019), oxiclorur de coure, oli de paradina, hidròxid de coure i propamocarb.

A més, l’informe critica la falta d’obligació legal en la realització d’anàlisis completes en poblacions petites i la seva poca fiabilitat per l’absència de límits quantificats i la no acreditació dels laboratoris contractats. Aquesta organització ha constatat l’absència de controls complets fins i tot en municipis declarats per les pròpies comunitats autònomes com a vulnerables a nitrats.

Si vols descobrir com beure la millor aigua, estalviar diners i ajudar al planeta, entra a Imprescindibles 11Onze.

Davant l’emergència climàtica, l’economia tendeix a descarbonizarse a marxes forçades. En un context de creixents impostos a les indústries contaminants, un estudi assenyala que augmentar el percentatge d’or en una cartera d’inversió diversificada redueix la seva petjada de carboni global sense perjudicar la rendibilitat.

Les dades de la UE confirmen que Europa va viure l’any 2022 el seu estiu més càlid i que les temperatures en el planeta durant els vuit últims anys han estat les més elevades des que existeixen registres. El ritme de l’escalfament global fa inajornable una reducció dràstica en les emissions de gasos d’efecte d’hivernacle. Només així es podran evitar les conseqüències catastròfiques associades al canvi climàtic.

Davant aquesta realitat, el procés de descarbonització de l’economia és una prioritat tan urgent que està condicionant gran part de les actuals decisions polítiques, empresarials i d’inversió. I, en aquest sentit, un informe de la consultora Urgentem conclou que la inclusió de l’or en una cartera d’inversió diversificada “pot tenir un impacte positiu en el rendiment de la cartera des d’una perspectiva de transició climàtica”, ja que redueix la petjada de carboni global de la cartera sense perjudicar la rendibilitat.

Com més or, menys emissions

L’estudi va analitzar quina hauria estat l’evolució al llarg de cinc anys de carteres d’inversió diversificades amb diferents percentatges d’actius per determinar com la inclusió de l’or afecta al perfil de risc-rendiment i a la petjada de carboni global.

La seva conclusió és que, per exemple, en una cartera amb un 70% de renda variable i un 30% de renda fixa, dedicar un 10% d’aquesta cartera a l’or reduiria les emissions un 7%, mentre que augmentar el percentatge d’or al 20% suposaria una reducció del 17%. A més, hi ha indicis clars que la inclusió d’or en la cartera millora el perfil de risc-rendibilitat.

Tot i que cap de les combinacions d’actius analitzades aconseguiria l’objectiu de zero emissions l’any 2050, les que més s’aproximarien serien les que inclouen un major percentatge dedicat a l’or. De fet, les úniques que aconsegueixen reduir emissions són les que dediquen com a mínim un 20% de la inversió a l’or.

Quant a la contribució de les carteres d’inversió a l’augment de la temperatura global d’ara a l’any 2100, l’or també tindria un paper molt positiu per a mitigar el seu impacte climàtic. L’estudi calcula que dedicar la meitat de la cartera a l’or suposaria una reducció del 40% (més d’1 °C) en l’escalfament generat per aquesta cartera. Una cartera amb un 70% de renda variable i un 30% de renda fixa generaria un increment de 2,96 °C, mentre que una amb un 45% de renda variable, un 5% de renda fixa i un 50% d’or només l’augmentaria 1,76 °C.

I si augmenten els impostos a les emissions?

Una de les principals eines polítiques per a frenar el canvi climàtic i accelerar la transició cap a una economia lliure d’emissions són els impostos a l’emissió de gasos d’efecte d’hivernacle. En aquest sentit, l’anàlisi dels preus associats al diòxid de carboni mostra que una major proporció d’or contribuirà a reduir el risc de mercat per a una cartera. I com més s’endureixin les polítiques de reducció d’emissions, més convenient serà ampliar el percentatge d’or en la cartera.

Els autors de l’estudi admeten que el marc temporal limitat (cinc anys) de les dades recaptades inicialment i el rendiment relativament superior de l’or durant aquest període poden haver esbiaixat les expectatives de rendibilitat de l’or, però adverteixen que l’anàlisi a més llarg termini també confirma l’efecte favorable de la inclusió d’or sobre el perfil de rendibilitat de la cartera, tot i que en menor mesura.

D’altra banda, els autors de l’informe assumeixen que un inversor hereta una proporció substancial de la petjada de carboni associada a l’extracció i producció d’or. Per això la seva anàlisi prospectiva els permet valorar quant afectaria les carteres el potencial de descarbonització d’aquest metall preciós.

Si vols descobrir la millor opció per protegir els teus estalvis, entra a Preciosos 11Onze. T’ajudarem a comprar al millor preu el valor refugi per excel·lència: l’or físic.

Els residus plàstics formen ja ingents illes al mar i han arribat fins i tot al més profund de l’oceà. Aquests abocaments suposen una tragèdia ecològica que algunes iniciatives pretenen mitigar. La salut dels nostres mars i de la pròpia humanitat està en joc.

L’ONU estima que en 2050 els oceans contindran més plàstic que peixos. I és que cada any acaben al mar deu milions de tones de residus plàstics de tota mena, com, per exemple, l’envàs de l’aigua embotellada.

Això ha generat la formació de grans “illes” de plàstic a l’aigua. Per a fer-se una idea de la magnitud del problema, només cal dir que la major d’aquestes illes se situa en el Pacífic i triplica l’extensió de França.

Les conseqüències són dramàtiques per al planeta perquè molts animals marins ingereixen aquest plàstic i més d’un milió acaben morint cada any per la seva culpa.

Els microplàstics, aquelles peces amb una grandària inferior als 5 mil·límetres, fins i tot poden arribar al nostre organisme a través dels peixos que mengem. Les conseqüències van des de l’estrès oxidatiu de les nostres cèl·lules fins a la deterioració de l’ADN.

Tres iniciatives d’èxit

Per això, des de la societat civil cada vegada sorgeixen més iniciatives per a reduir la quantitat de plàstic que acaba als oceans, danyant la vida marina, contribuint al canvi climàtic i embrutant un bé essencial com és l’aigua.

Un exemple és el programa Water Heroes FC, impulsat per Xylem i el Manchester City. Aquest projecte, en el qual participa Pep Guardiola, intenta conscienciar al públic sobre els problemes de l’aigua i promou accions per a mitigar-los. Una de les seves iniciatives, “Plogging with Pep”, anima al públic a recollir escombraries mentre camina, corre o realitza qualsevol altre esport a l’aire lliure.

Un altre cas d’èxit són les Ocean Initiatives, de la Surfrider Foundation Europe. Amb 25 anys d’història, aquest programa de voluntariat mobilitza cada any a 40.000 participants en 40 països, que s’organitzen per a retirar escombraries de platges i vies fluvials.

Un tercer exemple és el projecte Ocean Cleanup, fundat fa una dècada per un jove de tan sols 20 anys. En aquest cas es tracta d’estructures flotants que aprofiten els corrents per a recollir les escombraries de rius i oceans. El seu ambiciós objectiu és eliminar el 90 per cent del plàstic flotant d’aquí al 2040.

Es tracta de tres exemples de com es pot contribuir a contenir les escombraries marines i mitigar la contaminació dels oceans. Cal no oblidar que suposen el 97 per cent de l’aigua del planeta.

Si vols descobrir com beure la millor aigua, estalviar diners i ajudar al planeta, entra a Imprescindibles 11Onze.

El canvi climàtic és el repte més gran al qual s’enfronta la humanitat i aturar l’escalfament global és essencial per a garantir la nostra supervivència. La transició energètica cap a fons d’energia més netes i renovables és un factor clau per a aconseguir-ho. Fins a quin punt és factible?

L’últim Informe de Riscos Globals 2024 del Fòrum Econòmic Mundial constata que els esdeveniments meteorològics extrems, la pèrdua de biodiversitat, el col·lapse dels ecosistemes i l’escassetat de recursos naturals suposen el risc més gran per la humanitat durant la pròxima dècada. 

La causa principal és la crema de combustibles fòssils, que ha anat augmentant a mesura que ho ha fet la població humana. La seva combustió genera gasos amb efecte d’hivernacle que atrapen els raigs del Sol en l’atmosfera terrestre, elevant la temperatura mitjana de la superfície del planeta.

Sense temps per aturar l’escalfament global

Les emissions de gasos d’efecte hivernacle van arribar a màxims històrics en la dècada passada. Encara que el ritme del seu creixement ha disminuït, l’informe “Climate Change 2022: Mitigation of Climate Change” adverteix que només serà possible limitar l’escalfament global a 1,5 °C si es produeix una reducció immediata i profunda de les emissions. 

Per a aconseguir-ho, caldria reduir aquestes emissions a gairebé la meitat d’aquí a 2030 i que fossin nul·les a mitjan segle. En la cimera de la COP28, celebrada el mes de desembre passat a Dubai, es va acordar triplicar l’ús de les energies renovables en els pròxims cinc anys. 

Tanmateix, el món encara consumeix més de 35.000 milions de barrils de petroli cada any. Aquesta dependència dels combustibles fòssils és insostenible, tant des d’un punt de vista productiu com mediambiental. Els experts calculen que ja s’han esgotat un 40% de les reserves mundials de petroli i que, al ritme actual, només en queden per uns cinquanta anys més.

Pot funcionar el món només amb energies renovables?

L’energia renovable és qualsevol mena d’energia que procedeix d’una font que no s’esgota amb el temps. Hi ha moltes fonts d’energia renovable, com l’energia solar, l’eòlica o la geotèrmica, i són importants perquè, a diferència dels hidrocarburs, són infinites i gairebé no produeixen emissions contaminants.

El principal problema de les energies renovables és la inestabilitat de la seva producció i l’emmagatzematge, de manera que es puguin distribuir fàcilment. És a dir, queden limitades en funció de la seva disponibilitat i ubicació, la qual cosa les fa poc rendibles. Això sí, es podria reduir el cost mitjançant el desenvolupament de tecnologies més avançades per a capturar l’energia i transportar-la de forma més eficient.

En aquest context, un estudi realitzat per IRENA, l’Agència Internacional d’Energies Renovables, demostra que un model energètic 100% renovable és possible i marca el camí cap a una reducció del 45% de les emissions de diòxid de carboni (CO₂) respecte als nivells de 2010 per al 2030, i de zero emissions per al 2050.

L’anàlisi d’IRENA arriba a la conclusió que ja tenim les tecnologies que poden conduir a un sistema energètic descarbonitzat amb solucions que poden desplegar-se ràpidament i a escala. L’estudi mostra que més del 90% de les solucions que fan possible l’objectiu del 2050 passen per les energies renovables a través del subministrament directe, l’electrificació, l’eficiència energètica, l’hidrogen verd i la bioenergia combinada amb la captura i l’emmagatzematge de carboni. 

L’Agència argumenta que l’augment del preu de l’electricitat en el mercat majorista ha estat provocat per l’elevat preu del gas amb el qual es produeix l’electricitat perquè, de moment, les energies renovables no donen l’estabilitat necessària per a poder garantir el subministrament elèctric. Per tant, com més aviat aconseguim una economia descarbonitzada, abans deixarem enrere aquesta dependència i les extremes variacions de preus associades a ella.

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

A la utilitat de l’or en el terreny financer, ornamental i tecnològic caldrà sumar la seva contribució a la sostenibilitat del planeta. Una recerca ha descobert que un catalitzador de nanopartícules d’aquest metall preciós permet convertir materials de rebuig, com la biomassa i el polièster, en útils compostos orgànics de silici.

Els residus plàstics suposen un problema per a la humanitat. Per això s’estan invertint molts recursos en la cerca de fórmules que permetin reciclar-los i donar-los una nova vida útil. Diverses línies de recerca pretenen convertir aquests materials de rebuig en compostos i productes útils d’una forma eficient.

Una d’elles, en la qual treballen científics de la Universitat Metropolitana de Tòquio, ha descobert que les nanopartícules d’or suportades sobre una superfície d’òxid de zirconi permeten convertir materials de rebuig, com la biomassa i el polièster, en compostos organosilícics, que són valuosos productes químics amb una àmplia gamma d’aplicacions. Els resultats del seu estudi es van publicar recentment en el prestigiós Journal of the American Chemical Society.

El nou protocol treu partit de la combinació de les nanopartícules d’or amb un suport d’òxid de zirconi, les característiques del qual li permeten reaccionar com a base i com a àcid. Això fa possible reciclar els residus en unes condicions menys exigents i d’una forma més ecològica que amb els sistemes investigats fins ara.

Nova vida per als residus plàstics

L’equip d’investigadors fa temps que treballa en la conversió de plàstic i biomassa en organosilícics, que són molècules orgàniques amb un àtom de silici unit al carboni utilitzades en revestiments d’alta qualitat i en la producció de productes farmacèutics i agroquímics.

El problema fins ara era que l’addició de l’àtom de silici implicava la utilització de reactius sensibles a l’aire i a la humitat que requereixen altes temperatures i condicions àcides o bàsiques extremes. Com a conseqüència, el procés de conversió no resultava gens eficient per al medi ambient.

Un pas clau

La gran troballa és que el nou catalitzador amb nanopartícules d’or fa que els grups d’èter i èster, tots dos abundants en plàstics com el polièster i en compostos de biomassa com la cel·lulosa, reaccionin amb el disilà i es formin útils organosilícics. I per a això només és necessari un escalfament suau en dissolució.

Els investigadors han identificat que la clau en l’eficàcia d’aquesta conversió radica en la combinació de les nanopartícules d’or i la naturalesa amfòtera del suport d’òxid de zirconi, és a dir, la seva capacitat per actuar indistintament com a base i com a àcid.

Doble avantatge

Aquest sistema no sols permet descompondre els polièsters en condicions molt menys exigents que les utilitzades fins ara. El més important és que els productes de la reacció són compostos valuosos llestos per al seu ús.

L’equip d’investigadors espera que aquesta nova via de producció d’organosilícics permeti avançar cap a un futur neutre en emissions de carboni, en permetre el reciclatge de residus plàstics de manera eficient i evitar que milers de tones d’ells acabin cremant en plantes incineradores.

Si vols descobrir la millor opció per protegir els teus estalvis, entra a Preciosos 11Onze. T’ajudarem a comprar al millor preu el valor refugi per excel·lència: l’or físic.

La “mineria urbana”, que consisteix a recuperar i reaprofitar els metalls presents en vehicles, motors, electrodomèstics, bateries i dispositius electrònics, podria cobrir totes les nostres necessitats de metalls com l’or o el coure, sense necessitat d’obrir noves mines. Molts immigrants irregulars, uns 50.000 només a Barcelona, sobreviuen gràcies a aquesta activitat en condicions precàries.

L’elevada demanda d’alguns metalls està provocant l’obertura de noves mines, que són poc sostenibles des d’un punt de vista mediambiental. De fet, la mineria tradicional genera cada any a la Unió Europea 150.000 milions de tones de runam i 12.000 milions de tones de llots. Una alternativa seria potenciar la mineria urbana. Es calcula que, a més de minimitzar la generació de residus, la mesura permetria reduir un 76% la contaminació dels aqüífers i un 40% el consum d’aigua.

Malgrat l’augment de la demanda previst per a les pròximes dècades, un informe d’Ecologistes en Acció adverteix que la mineria urbana bastaria per a cobrir el 100% de les necessitats de metalls com l’or o el coure, i més de la meitat de les de neodimi i níquel. En el cas del cobalt i el liti, la demanda dels quals està creixent exponencialment, la recuperació serviria per a cobrir el 8,3% i el 2,7%, respectivament. No obstant això, gran part d’aquests metalls acaben desaprofitats en abocadors.

Ni pagats ni reconeguts

Tot i que l’or es troba 100 vegades més concentrat en un telèfon mòbil que en les mines de major llei, la recuperació de metalls com aquest es veu frenada per motius econòmics: amb la legislació actual, surt més a compte extreure’ls de les mines que recuperar-los dels aparells rebutjats. I això que part del procés sol fer-se de manera informal.

Només a Barcelona pot haver-hi més de 50.000 persones que cada dia realitzen llargues jornades recollint peces metàl·liques, com explica Federico Demaria, professor d’Economia ecològica i Ecologia política de la Universitat de Barcelona. En molts casos són subsaharians sense papers que no poden regularitzar la seva situació. De fet, l’1 de març se celebra el Dia Mundial del Reciclador pel servei que presten aquest tipus de persones al medi ambient i a la societat de manera precària. Sense ells, gran part de la ferralla acabaria en abocadors.

A diferència d’algunes empreses privades que cobren de l’Administració per recollir, transportar i reciclar aquests materials, aquests recicladors informals contribueixen a l’economia circular sense cap mena d’ajuda. Es limiten a recollir el material metàl·lic de pisos i locals en obres, o el que troben al carrer, per a vendre’l a petites deixalleries legalitzades. Al seu torn, aquestes el canalitzen cap a la indústria recicladora establerta, que mou milers de milions d’euros.

Una vida precària

Un estudi del Gremi de Recuperació de Catalunya calcula que del més de mig milió de tones de residus metàl·lics que es van recuperar a Catalunya l’any 2013, almenys una cinquena part l’havien recollit els recicladors informals.

Fa uns anys l’Ajuntament de Barcelona va impulsar la creació d’Alencop, una cooperativa pionera que va regularitzar la situació d’una trentena d’aquests recicladors informals. Tot i que aquesta iniciativa va haver de baixar la persiana arran de la pandèmia, part de la seva plantilla es va integrar en una empresa privada sense ànim de lucre anomenada Andròmines.

Els seus treballadors es poden considerar uns privilegiats dins d’un col·lectiu que malviu pels carrers de la Ciutat Comtal. I la situació podria empitjorar per a molts d’ells per la seva falta de visibilitat. Cal no oblidar que existeixen grans interessos econòmics entorn de la indústria del reciclatge. Les empreses de gestió de residus, la majoria privades i amb plantilles subrogades, poden moure fitxa per a que el model de recollida s’emmotlli encara més als seus interessos i empenyi una mica més cap als marges als recicladors informals.

Si vols descobrir la millor opció per protegir els teus estalvis, entra a Preciosos 11Onze. T’ajudarem a comprar al millor preu el valor refugi per excel·lència: l’or físic.

És possible aturar l’escalfament global? Durant gairebé una dècada l’organització Project Drawdown ha insistit que no es tracta d’una utopia si es prenen les mesures adequades per detenir l’acumulació de gasos d’efecte d’hivernacle en l’atmosfera.

Les emissions de gasos d’efecte d’hivernacle van assolir en la dècada passada màxims històrics, per la qual cosa el ritme de l’escalfament global s’ha intensificat. La temperatura està augmentant a un ritme de gairebé 0,2 °C per dècada. I el pitjor és que podria pujar 1,5 °C més entre 2030 i 2052, segons un informe de l’ONU.

En aquest context, la publicació l’any 2017 del llibre ‘Drawdown’ va generar un enorme ressò mediàtic. Amb prop d’un centenar de propostes, es tractava del pla més complet fins a aquell moment per revertir l’escalfament global. El títol feia referència a aquest desitjat moment futur en el qual els nivells de gasos d’efecte d’hivernacle en l’atmosfera deixin d’augmentar i iniciïn un descens gradual que eviti conseqüències catastròfiques.

L’equip editorial del llibre va continuar avançant en les seves propostes per assolir aquest “punt crucial per a la vida en la Terra; un punt que hem d’assolir de forma tan ràpida, segura i equitativa com sigui possible”, segons detallen en el seu web. L’any 2020 van publicar “L’informe Drawdown”, que actualitza les seves propostes i planteja una sèrie de reflexions fonamentals sobre l’equilibri climàtic.

Un informe de referència

Les seves solucions posen l’accent principalment en els àmbits energètic, industrial, alimentari, del transport i de la construcció, en sumar el 90% de les emissions de gasos d’efecte d’hivernacle. Les propostes, que pretenen servir de punt de partida per a legisladors, institucions i individus, es basen en deu idees clau que haurien de guiar els esforços de la humanitat per evitar el desastre mediambiental.

1. És possible assolir el punt “drawdown” a mitjan segle. Sí, malgrat les dificultats, és possible aturar l’increment de les emissions, però per a això és necessari maximitzar les solucions climàtiques disponibles en l’actualitat. Com adverteix l’informe, “disponible és millor que nou, i la societat està preparada per començar aquesta transformació avui dia”.
2. Es precisa un sistema complet de solucions. No existeix un remei únic i miraculós per a un problema tan complex com la crisi climàtica. Moltes de les solucions poden combinar-se i fer que es retroalimentin per obtenir l’impacte més gran possible. Per exemple, els edificis eficients fan que la generació d’electricitat renovable sigui més viable.
3. Les solucions rarament tenen només un impacte climàtic. Moltes d’elles poden generar ocupació, millorar la resiliència davant impactes climàtics com a tempestes i sequeres, i proporcionar altres beneficis mediambientals com la preservació de recursos hídrics.
4. L’estalvi que suposen les solucions climàtiques supera de manera significativa als costos. Els arguments sobre la falta de viabilitat econòmica de l’acció climàtica són falsos. L’informe calcula que els estalvis operatius nets multipliquen per entre quatre i cinc els costos d’implementació nets. I si tenim en compte el valor financer dels beneficis associats, com l’estalvi en serveis sanitaris gràcies a la reducció de la pol·lució, i els danys climàtics evitats, com la reducció de les pèrdues en agricultura, l’argument econòmic és encara més sòlid.
5. És fonamental impulsar les solucions que redueixen o substitueixen l’ús de combustibles fòssils. L’ús de combustibles fòssils per a electricitat, transport i calefacció genera dos terços de les emissions de gasos que atrapen calor en el món. D’aquí la importància d’aquest apartat. Aproximadament el 30% de les solucions proposades en l’informe plantegen una reducció del seu ús a través d’una major eficiència i gairebé altre 30% planteja alternatives. Aquestes mesures, que abasten des de l’impuls de les energies solar i eòlica a la readaptació d’edificis, poden proporcionar gairebé dos terços de les reduccions d’emissions necessàries per a arribar al punt “drawdown”.
6. Cal afavorir els embornals de carboni de la naturalesa. Si volem evitar que es desbordi l’aigua d’una banyera, podem tancar l’aixeta, però també llevar el tap perquè el líquid se’n vagi per l’embornal. Una cosa similar succeeix amb el carboni en la naturalesa. Les activitats humanes poden afavorir els embornals de carboni naturals, i moltes solucions climàtiques basades en ecosistemes o relacionats amb l’agricultura tenen el doble benefici de reduir emissions i absorbir el carboni.
7. No es para prou atenció a algunes de les solucions climàtiques de major impacte. L’informe adverteix que, més enllà de les turbines eòliques terrestres i les plantes fotovoltaiques a escala industrial, és imprescindible avançar en aspectes com la reducció dels desaprofitaments alimentaris o millorar els processos de deixalla de refrigerants químics, que són potents gasos d’efecte d’hivernacle.
8. Es precisen acceleradors per a impulsar solucions a l’escala, velocitat i abast necessaris. Alguns acceleradors, com el canvi de polítiques i el desplaçament de capitals, estan més pròxims i tenen impactes més directes. Uns altres, com els canvis culturals i la generació de poder polític, estan més allunyats i són més indirectes en els seus efectes.
9. Els canvis s’han de donar a tots els nivells, des de l’individual fins al global. La crisi climàtica requereix canvis sistèmics i estructurals en la nostra societat. Són necessàries intervencions a escala individual, de comunitat, organitzativa, regionals, nacional i global per maximitzar els beneficis i aconseguir la transformació.
10. Seran necessaris molt compromís, col·laboració i enginy per revertir l’actual situació. L’informe adverteix que “la senda en la qual ens trobem és molt més que arriscada, i és fàcil sentir-se paralitzat per aquest perill.” Tot i això, també recalca que el canvi és possible: “junts podem construir un pont des d’on estem ara cap al món que volem” per a les generacions esdevenidores.

Si vols rentar la roba sense embrutar el planeta, 11Onze Recomana Natulim.

Com afecta la gestió ramadera el medi ambient? Dues associacions ramaderes del Segrià (Lleida) han convertit el problema dels purins en una solució. Han creat una planta de compostatge pionera a l’Estat. N’hem parlat en un nou episodi de Persones, amb Miquel Serra, un dels impulsors del projecte.

Amb no més de 10.000 habitants, Alcarràs és el municipi d’Europa amb més densitat de granges per quilòmetre quadrat. En total, aplega 45.000 caps de vedell, 35.000 mares de porcí i unes 250.000 places d’engreix. Per això, per als veïns, la gestió del nitrogen que provoquen els purins era importantíssima per complir amb els estàndards europeus. Així és com va néixer el projecte de la planta de compostatge, impulsada per les dues grans entitats ramaderes del municipi, per convertir els purins en adob. 

I ho van fer de manera col·lectiva, tal com recorda Serra. El projecte els ha costat 1,5 milions d’euros. “Els fems del boví són de millor gestió. I a les granges de porcí, on tenim separadors de fems sòlids i líquids, ens interessava poder gestionar els fems sòlids. La planta de compostatge ens havia de permetre fer una gestió separada entre ambdós fems, perquè el producte de boví està catalogat com a producció ecològica; i el de porcí, no, tot i que sí que es pot fer servir per a agricultura convencional”, detalla Serra, que és membre de l’entitat impulsora a Alcarràs Bioproductors.

Un cas excepcional

I per què no hi ha més plantes de compostatge com la d’Alcarràs arreu del territori? “Fins ara, totes les plantes de compostatge les ha muntat gent que volia fer negoci. I una manera era fer gestió d’altres subproductes que són de difícil tractament i per la qual les empreses pagaven a les plantes de compostatge. Això és el que les feia viables”, explica Serra.

Per contra, a Alcarràs volien una planta de compostatge de fems i purins, sense buscar primer la rendibilitat, sinó el benefici mediambiental i la continuïtat de les seves granges, i això la converteix en un cas únic a l’Estat. “Cal pensar que el nostre negoci és el de produir carn”, argumenta l’impulsor, que explica que, això no obstant, ja hi ha tres multinacionals que s’han interessat per comprar el compostatge que produiran. “Al final estem convençuts que l’aconseguirem fer viable”, reconeix.

Sobre el finançament, encara no s’han plantejat l’ajuda dels fons europeus, perquè la iniciativa va néixer abans, però Serra explica que se senten molt acompanyats pel Departament d’Agricultura i la Diputació de Lleida. “A través del projecte BioHub Km 0, pensat per reactivar l’economia de la zona, hem pogut gestionar una petita subvenció que ens permet ser més ambiciosos”, explica Serra. De fet, la planta de compostatge és només el primer pas per a un projecte més gran d’economia circular i sostenible. Es tracta de generar una alternativa que permeti conservar i valorar el talent del territori. Convertir purins en adob pot ser la solució sostenible definitiva, però segueixen investigant més usos. Per exemple, dels fems se’n pot extreure cel·lulosa que es podria utilitzar per fer teixits. Potser el futur de la moda sostenible serà dur roba feta amb teixits de purins.

11Onze és la comunitat fintech de Catalunya. Obre un compte descarregant la super app El Canut per Android i Apple. Uneix-te a la revolució!