El govern espanyol em pot embargar els estalvis?

El nou projecte de Llei de Seguretat Nacional obre la possibilitat que el govern espanyol pugui embargar diners i béns de la ciutadania en cas de crisi econòmica. Però aquesta i altres lleis estatals poden condicionar els estalvis en comptes europeus? En parlem amb Aina Ansó, del departament legal d’11Onze.

Un dels trets diferencials d’El Canut és la possibilitat d’obrir i gestionar comptes amb un IBAN europeu, no només espanyol. Una funció que atorga a la persona el control sobre els seus estalvis, i ofereix un ampli ventall de possibilitats que poden afavorir la gestió diària dels comptes, però també la seguretat i la liquiditat dels estalvis. Aina Ansó, del departament legal d’11Onze, ens dona les claus per entendre en què ens pot afectar el fet de tenir comptes corrents en països europeus.

Els nostres estalvis, fora de l’abast espanyol?

La primera incògnita a resoldre és si tenir un compte a l’estranger suposa que queda fora de l’abast d’Espanya. Ansó explica que, efectivament, “sí que suposa quedar fora de l’abast de l’Estat en l’àmbit fiscal, sempre que la quantia d’aquest compte no superi els 50.000 euros”. Si se supera aquesta xifra, sí que caldrà retre comptes de la fiscalitat dels diners situats fora d’Espanya.

“En aquest cas, s’haurà d’informar l’Agència Tributària mitjançant la presentació del model 720. Així mateix, si les transaccions amb l’exterior excedeixen el milió d’euros, serà necessari comunicar-ho també al Banc d’Espanya, mitjançant l’Enquesta sobre Transaccions Exteriors. Això és d’aplicació tant per a persones físiques com a entitats residents a l’Estat espanyol”, detalla Ansó. Per tal de gestionar bé el nostre patrimoni i esvair dubtes, l’experta legal també ens recomana buscar assessorament. En qualsevol cas, se superin o no els 50.000 euros, la ciutadania haurà de seguir fent la declaració de la renda al país on resideix fiscalment. 

A la recerca de protecció europea

El debat sobre la protecció dels nostres estalvis és complex, i la clau de volta en aquesta qüestió recau en qui en té el poder. En aquest sentit, creix la preocupació de la ciutadania espanyola davant l’avantprojecte que va aprovar el Consell de Ministres el passat 22 de juny i que reforma la Llei 36/2015 del 28 de setembre de Seguretat Nacional. 

“L’objectiu inicial, tal com s’havia de fer des del 2016, era especificar quins recursos pot utilitzar el govern espanyol davant d’una situació d’interès per a la seguretat nacional. És a dir, quina intervenció específica pot dur a terme l’Estat en cas de crisi, entesa com una situació que compromet la seguretat del país”. Una intervenció que, tal com remarca Ansó, encara no es pot concretar en ferm: “Per poder conèixer si finalment es podrà embargar un compte europeu o no, caldrà esperar a tenir el text definitiu, tot i que, observant els antecedents, el redactat definitiu podria ser tan ambigu que no ens permeti conèixer-ne l’abast real”.

En declaracions a 11Onze, l’advocat Arcadi Sala-Planell sí que s’atreveix a predir, però, que “aquesta llei no seria d’aplicació, si el client té els diners en un banc estranger, perquè Espanya no té competències fora del seu territori, i aquesta és una llei estatal. Per tant, per intervenir el banc central [d’un altre país] hauria de ser una llei europea”. “Seria escandalós”, rebla.

El control dels nostres estalvis

Tenint en compte l’avantprojecte, és clar que tenir els diners fora d’Espanya pot assegurar-nos més protecció per als nostres estalvis. Però per què ens protegeix més? Què diferencia Espanya d’altres països europeus? Ansó assenyala que “si tenim en compte el funcionament de la resta de països de la Unió Europea amb relació a qüestions de seguretat nacional, és cert que gran part d’aquests països reclamen un rigorós control Parlamentari i, en canvi, en el cas d’Espanya serà tan sols el Consell de Seguretat nacional qui decidirà”. 

Per cert, un Consell de Seguretat format pel president del Govern, el vicepresident, alguns ministres i altres autoritats, com el cap d’Estat Major de la Defensa, el secretari d’Estat de Seguretat, el director del Centre Nacional d’Intel·ligència, el director del Gabinet de la Presidència del Govern i el secretari d’Estat d’Exteriors, segons l’avantprojecte de Llei al qual va tenir accés El País.

Emparats per la legislació europea

El sistema de protecció dels diners en les fintech es regeix per la Directiva de 2015/2366, del Parlament Europeu i del Consell, de 25 de novembre de 2015, sobre serveis de pagament en el mercat interior. Aquesta normativa, desgrana Ansó, “obliga que els fons dels clients estiguin separats de l’empresa de diners electrònics i es dipositin en un compte separat d’una entitat de crèdit”. 

Ara bé, tal com assenyala l’experta legal, “aquests diners també es podrien fer servir per invertir en actius segurs, líquids i de baix risc”. “Al mateix temps, també cal tenir en compte que l’empresa de diners electrònics té l’obligació de contractar una assegurança, o una altra garantia que s’hi pugui comparar, per cobrir l’import equivalent als fons, per si l’empresa de diners electrònics fes fallida”, afegeix. 

Aquesta directiva europea, de fet, està en sintonia amb la legislació que han de complir les entitats de crèdit per assegurar fins a 100.000 euros per dipòsit, que busca garanties legals per als clients amb relació als seus estalvis.

11Onze s’està convertint en un fenomen com a primera comunitat fintech de Catalunya. Ara, llança la primera versió d’El Canut, la super app d’11Onze, per a Android i Apple. Des d’El Canut es pot obrir el primer compte universal al territori català.

Quan un parla de justícia a les empreses, ben aviat surt el nostre alter ego legalista, i ens diem, ben convençuts que nosaltres complim totes i cadascuna de les lleis. Considerem que complint les lleis ja no cal cap més valoració moral de si les lleis estant bé o en caldria una actualització. La implementació de la justícia no es pot deixar en mans dels experts en ètica o dels advocats. No podem simplificar la valoració de què és just concretant-ho amb què és legal. Practicar l’ètica necessita educar el judici pràctic.

Fa relativament poc un jurista important comentava que si haguéssim d’esperar a canviar la legalitat amb el permís d’aquells que hi guanyen amb les lleis actuals, encara existiria l’esclavitud. I res més cert. De fet, a les empreses, les lleis són un mínim irrenunciable, però la justícia, i sobretot, el fet de produir resultats justos en el repartiment de recursos, responsabilitats, recompenses i reconeixements, sembla que va més enllà d’aquests mínims legals. La tasca de dirigir empreses inclou valorar si els sistemes empresarials que reparteixen els recursos tangibles o intangibles són els adequats. Aquesta valoració l’aparta del compliment de la legalitat, i més encara de la neutralitat. S’ha de prendre una decisió que s’escapa de consideracions merament tècniques, fent necessària la valoració de les conseqüències que resulten de la decisió, i si aquestes conseqüències són bones o no per tothom.

La llei no és suficient, cal anar un pas més enllà

Utilitzar una pretesa tècnica neutra (o llei positiva) porta a obviar que no ho és de neutra. Fem veure que utilitzem una ciència econòmica pretesament lliure de valoracions morals. I alimentem amb ella els continguts tècnics de molts programes de directius. Això après, s’acaba implementant a l’empresa. Pensem que la llei (tècnica) ja és suficient, i anem més enllà, deleguem els aspectes morals als experts en ètica. I ho justifiquem amb una tesi de separació que considera que els fets es poden observar sense valorar-los. Es menysprea com a poc científic qualsevol judici de valor, i es fa amb arguments del tipus, “estem parlant de coses factuals, estem parlant de ciència, de coses objectives”.  Aquesta neutralitat amb què es volen valorar les decisions és impossible. La tesi de separació convindria descartar-la, més que per inútil, per falsa. La implementació de les valoracions morals es fa necessària, essent els criteris de justícia un aspecte necessari per discriminar criteris a utilitzar en les decisions.

Les lleis econòmiques no van soles, com la llei de la gravetat, sinó que són fenòmens que actuen sobre les persones, que tenen voluntat, motivació i que aprenen per bé o mal. Utilitzar les lleis econòmiques pretenent que les persones ni es motiven, ni tenen voluntat ni aprenen, perpetua, l’statu quo, o l’empitjora. Decidir quins criteris han de prevaldre a l’hora de prendre una decisió, discernir entre opcions i ser capaços de preveure les conseqüències que les decisions tenen sobre els altres. La funció de les empreses per alguns economistes és només crear beneficis, com més millor. Però no hi ha cap llei determinista que pugui forçar aquesta funció. De fet, observant la realitat, fer que les empreses només tinguin la funció social de tenir beneficis, no ens ha portat massa lluny, i per tant sembla just proposar-ne d’altres. Fer que la seva funció sigui la de generar justícia i fer que la justícia sigui intermediària pel bé comú es fa del tot necessari. Les empreses han de trobar la seva utilitat i la seva funció social. Si acaben enfocant-se al bé comú, promocionant la justícia entre tots els grups d’interès, trobaran molts més adeptes que els actuals, i realitzaran una funció millor.

Empreses de persones per persones

Un altre factor important que cal tenir en compte i que sovint passa desapercebut, és que l’empresa com una comunitat de persones que participa d’una comunitat més àmplia, on les persones poden desenvolupar-s’hi i trobar-hi un sentit, permet aportar una legitimació més àmplia i autèntica a l’activitat empresarial i ajuda a entendre la mateixa existència de les empreses, el seu sentit. Veure-les com una eina perquè tres s’hi facin rics, té un sentit petit, que ara mateix comença a ser molt ridícul per molta gent. I com poden distingir unes empreses que contribueixen al bé comú de les que no? Una manera senzilla és mirar la seva missió, i sobretot la implementació: els fets. Els fets parlen molt més que les paraules. 

Veure si les empreses diuen que resolen i resolen necessitats reals amb els seus productes i serveis (contribueixen a un bé comú social), i veure de quina manera ho fan, és a dir, com utilitzen els recursos i com tracten les persones (bé comú intern), es fa del tot imprescindible si volem tenir un teixit empresarial que també ajudi a canviar consciències. La contribució al bé comú és el que fa que les empreses puguin tenir sentit i desplegar tot el seu potencial.

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

L’expansió o flexibilització quantitativa és una mesura de política monetària per la qual un banc central compra quantitats predeterminades de deute públic o altres actius financers per a estimular l’activitat econòmica d’un país. Però, en què consisteix exactament? Quins efectes negatius pot tenir per l’economia?

L’expansió quantitativa o flexibilització quantitativa (coneguda també com a QE per les sigles en anglès de quantitative easing) és una política monetària utilitzada pels bancs centrals que es fa servir de manera excepcional per a augmentar l’oferta monetària i estimular l’activitat econòmica quan altres mesures, com la reducció dels tipus d’interès, ja no són efectives.

Tenim exemples d’aquesta política monetària en les compres de mils de milions de dòlars en bons governamentals i altres actius per part de la Reserva Federal dels Estats Units després de la crisi financera del 2008, així com en les polítiques monetàries implementades pel Banc Central Europeu (BCE) a partir del 2015, davant d’un context econòmic de creixement estancat i baixa inflació.

Aquests programes d’estímul de l’economia, basats en la compra de deute públic —principalment bons del govern— per part d’un banc central, creen noves reserves bancàries, proporcionant més liquiditat als bancs comercials i fomenten la concessió de préstecs i la inversió. 

No obstant això, també hi ha hagut programes de compra d’altres actius com ara bons corporatius, bons de titulació d’actius i bons garantits. Per norma general, són els bancs comercials o altres inversors institucionals els que venen els bons al banc central.

Quins efectes negatius pot tenir?

Amb més diners en circulació i una demanda creixent d’actius financers, els tipus d’interès a llarg termini tendeixen a baixar. Això fa que sigui més assequible per a les empreses i els consumidors obtenir crèdit, estimulant la inversió i el consum. Almenys això és la teoria, a la pràctica depèn de si els bancs veuen oportunitats d’aconseguir altes rendibilitats dels préstecs.

D’aquesta manera, no només pot fracassar en l’estímul de la demanda si els bancs continuen sense voler deixar diners a les empreses i a les famílies, sinó que aquests programes poden afavorir l’aparició de bombolles especulatives i un augment de la inflació. És a dir, la injecció de massa diners en l’economia pot fer que els preus augmentin ràpidament, creant pressions inflacionistes. Per tant, com més gran és el volum de compres, el seu efecte positiu en l’economia és més limitat.

Per altra banda, aquests estímuls poden beneficiar principalment als grans inversors i als mercats financers, ja que els preus dels actius, com les accions o els bons, tendeixen a augmentar. Segons un informe del Banc d’Anglaterra, les seves polítiques d’expansió quantitativa han beneficiat sobretot al 5% de les famílies més riques, empitjorant les desigualtats d’ingressos i les tensions socials.

Si vols descobrir com aconseguir guanys pels teus estalvis amb un producte de justícia social, 11Onze Recomana Finança Litigis.

En català parlem de “pujada de gener”, de “gener costerut” o de vaques magres, una expressió ben coneguda i pròpia de cada inici d’any, tot i que darrerament sembla tenir una tendència inflacionària que l’allarga a la resta de mesos. Però d’on ve aquesta expressió?

La manca de recursos financers associada al primer mes de l’any és causada per una sèrie de variables que converteixen aquest mes en especialment problemàtic, no només en referència a l’economia personal sinó també pel que fa a l’estat emocional de moltes persones.

El concepte de “la pujada de gener” comença a aparèixer als mitjans de comunicació de l’Estat espanyol al segle XIX, connectat al món teatral. I és que, després de gastar més del compte durant les festes de Nadal, als teatres es notava una forta baixada d’espectadors. Així és com es comença a popularitzar el concepte, que es veu reforçat per la pujada de preus de serveis que es produeix cada inici d’any. Els preus regulats per les administracions, s’actualitzen l’1 de gener, i això impacta directament en la butxaca (ja castigada) del ciutadà. 

És aleshores quan molta gent es recorda de les despeses fetes durant les festes de Nadal. A més, per combatre la baixada de consum, els venedors apliquen rebaixes. I es produeix aquesta ambivalència: el consumidor té menys diners, però té ganes de seguir gastant, pels temptadors descomptes.

En l’àmbit internacional es parla del ‘Blue Monday’, o dilluns trist, un concepte originari d’una campanya publicitaria d’Sky Travel, i que fa referència al tercer dilluns de gener com el dia més trist de l’any. No té cap base científica, això no obstant, exemplifica la davallada a escala emocional que acompanya aquestes dates. La tornada a la rutina després del període vacacional emmarca el final de cicle d’un any en què potser no hem aconseguit els objectius que ens havíem proposat, amb la subseqüent decepció. Un estat anímic i emocional ara també tocat per la incertesa i angoixa causades per la pandèmia.

Un fenomen econòmic del segle XX

El fenomen econòmic i social de gastar el que no es pot pagar no es va originar amb el consumisme, però sí que és veritat que aquesta tendència a consumir productes en quantitats molt superiors a les necessàries va ser amplificada amb l’aparició del màrqueting contemporani, creant noves necessitats i desig de compra a la població amb la finalitat d’alimentar el creixement econòmic il·limitat propi del capitalisme.

És a partir d’aquest escenari microeconòmic del segle passat d’on es popularitza l’expressió del “gener costerut”, esperonada per una aliança d’interessos del món financer, empresarial i publicitari que treballen plegats per perpetuar un consum basat en un creixement continu. La publicitat ens convenç de la necessitat de comprar infinitat de productes que no ens calen, mentre que els bancs ens donen totes les facilitats per gastar diners que no tenim.

En gran manera l’antídot a “la pujada de gener” és tan senzill com assegurar que la població té una bona educació financera. Òbviament, hi ha despeses inevitables com les de subministraments d’aigua, electricitat, o les hipoteques, però l’ús del crèdit i coneixement d’altres eines financeres a l’abast d’una economia familiar són essencials no només per prevenir penúries econòmiques al llarg de l’any sinó per mantenir certa salut emocional. 

I és per això que a 11Onze donem tanta importància a la formació financera de la nostra comunitat, i posem a l’abast de tothom eines d’aprenentatge per empoderar a les persones a gestionar els seus béns de la millor manera possible.

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant l’App El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

Hisenda prepara un nou Reial decret que obligarà els bancs a informar el Ministeri de tots els pagaments, per petits que siguin, que rebin empresaris i autònoms. S’elimina així el llindar actual de 3.000 euros anuals a partir del qual les entitats han de reportar al fisc.

El projecte de Reial decret que es va sotmetre a informació pública la setmana passada i fins al pròxim 26 de desembre per establir un tipus mínim del 15% de tributació a Societats i a les seves filials a l’estranger que guanyin més de 750 milions d’euros a l’any, també inclou una major exigència a les entitats bancàries perquè informin de tots els cobraments que rebin empresaris i autònoms, fins i tot si no superen el límit vigent de 3.000 euros anuals.

Segons text del projecte presentat pel Ministeri d’Hisenda: “Afegir determinada informació addicional a subministrar i modificar la freqüència de presentació de les declaracions informatives que passa a tenir caràcter mensual, desapareixent el llindar anual net de 3.000 euros en relació amb aquests cobraments.”

Aquesta nova normativa no s’aplicaria només a la gran banca, sinó també a altres entitats de pagament de diners electrònics, així com a qualsevol companyia financera estrangera que operi a l’Estat espanyol. A més, com a novetat, s’haurà d’informar tant dels pagaments efectuats amb targeta com dels fets per Bizum o qualsevol altra modalitat, diferenciant clarament els ingressos segons el mètode de pagament.

D’aquesta manera, el Ministeri pretén alinear la normativa tributària amb la de prevenció del blanqueig de capitals per a evitar el frau fiscal: “L’obtenció d’informació amb caràcter mensual dels cobraments amb targeta permetrà millorar el control de les possibles ocultacions d’activitats empresarials o professionals, atès que es coneixeran els fluxos financers generats amb aquests cobraments de forma molt més d’acord amb els terminis de declaració de l’IVA”, apunta l’entitat en la memòria explicativa de la nova norma.

Altres novetats del Reial decret

Per part seva, les entitats emissores de “tota mena de targetes” hauran de declarar anualment les operacions realitzades amb aquest mitjà de pagament, sempre que l’import total superi els 25.000 euros anuals, desglossant càrrecs, abonaments i retirades d’efectiu. Aquí també s’hi inclouen entitats estrangeres, sempre que tinguin clients que resideixin a Espanya.

A més, també es modifica el període en el qual aquestes entitats han de remetre informació sobre els comptes corrents a l’Agència Tributària, que passa d’anual a mensual. De la mateixa manera, s’ha d’incloure el saldo en el mateix al cap de l’any i el saldo mitjà en l’últim trimestre.

Per altra banda, l’Agència Tributària propiciarà que els pares es puguin beneficiar de la deducció de fins a 1.000 euros per despeses de guarderia de manera més senzilla. Permetent a Hisenda incloure automàticament aquesta deducció per despeses de guarderia a la declaració anual, evitant així que s’hagin d’introduir aquestes dades manualment.

Si vols descobrir com aconseguir guanys pels teus estalvis amb un producte de justícia social, 11Onze Recomana Finança Litigis.

Amb més de 4.000 entitats, la banca comunitària manté un pes específic en el finançament del teixit productiu dels Estats Units i continua sent un exemple de bones pràctiques. El seu arrelament en les comunitats locals on opera li continua atorgant un avantatge competitiu fonamental respecte a la gran banca.

S’estima que als Estats Units la banca comunitària és la responsable del 60 % dels préstecs a petites empreses, més del 80 % dels préstecs agrícoles i el 43 % dels concedits a través d’Internet.

Aquests bancs solen concentrar la seva activitat en una petita zona geogràfica i, a diferència de les grans entitats financeres, continuen centrant la seva activitat en les funcions bàsiques de la banca: la captació de dipòsits i la concessió d’hipoteques, préstecs i línies de crèdit a empreses.

Com són més petits, els bancs comunitaris no poden oferir la gamma de productes o les xarxes de sucursals de la gran banca. Per contra, gràcies al seu profund coneixement de la comunitat local, són capaços de concedir préstecs a empreses i particulars que a vegades no compleixen els criteris de qualificació impersonals dels grans bancs. A més, els bancs comunitaris també tendeixen a oferir millors tipus d’interès pels dipòsits que els grans bancs, com indica un estudi de DepositAccounts.

Una banca propera i àgil

És clar que l’estreta relació dels empleats dels bancs comunitaris amb els clients suposa un avantatge competitiu per a aquestes entitats. El mateix Jamie Dimon, director executiu de JPMorgan Chase, va arribar a reconèixer l’avantatge que suposa la proximitat d’aquestes petites entitats respecte a les comunitats a les quals serveixen, ja que “els seus alts càrrecs corporatius viuen en els mateixos barris que els seus clients”. Per això, segons el directiu del major banc dels Estats Units, “són capaços de forjar relacions profundes i duradores” i aportar “un profund coneixement de l’economia i la cultura locals”, la qual cosa els permet “oferir serveis bancaris especialitzats i d’alt nivell”.

Un altre avantatge de la banca comunitària és l’agilitat. Segons la Independent Community Bankers of America, aquestes entitats solen prendre decisions de préstec més ràpides que els grans bancs regionals o nacionals. No és d’estranyar si tenim en compte que les decisions en el cas dels primers es prenen localment, mentre que les entitats més grans sovint han de convocar comitès d’aprovació els membres dels quals es troben lluny i desconeixen per complet als sol·licitants.

Aquests factors redunden en una major satisfacció dels clients de la banca comunitària. Segons una enquesta, el 76 % de les petites empreses que van rebre algun préstec per part d’aquestes entitats es van declarar satisfetes amb la seva experiència general, mentre que aquest percentatge baixa al 62 % en el cas dels grans bancs.

Molt arrelats al territori

L’arrelament dels bancs comunitaris en el seu entorn fa que reinverteixin gran part dels seus beneficis en la comunitat, contribuint al creixement de les petites empreses i la creació de llocs de treball locals. En el fons, són conscients que només prosperen quan els seus clients i comunitats també ho fan.

A diferència del que succeeix en les grans entitats financeres, els directius dels bancs comunitaris no han de regir-se pels interessos de grans accionistes que es troben a milers de quilòmetres. I això suposa una diferència fonamental, ja que, com indica la Corporació Federal d’Assegurances de Dipòsits (FDIC) nord-americana, permet als bancs comunitaris “sospesar els interessos dels accionistes, els clients, els empleats i la comunitat local de forma diferent de com ho faria una institució més gran amb majors vincles amb els mercats de capitals”.

Un declivi forçat?

Els canvis normatius favorables als grans bancs i les fusions han reduït considerablement el nombre de bancs comunitaris en les últimes dècades. L’any 2021 hi havia 4.490 bancs comunitaris assegurats per la FDIC, enfront dels 7.442 de 2008 i els 14.323 de 1988.

Malgrat aquest retrocés, la banca comunitària nord-americana continua sent un exemple de bones pràctiques en el finançament de l’economia productiva. Com reconeixia fa uns anys Ben Bernanke, llavors president de la Reserva Federal d’Estats Units, “els bancs comunitaris exerceixen un paper fonamental en el manteniment de la vitalitat i el creixement de les seves economies locals”.

Cal no oblidar que la capacitat demostrada per aquestes entitats per captar dipòsits a curt termini que permetin finançar inversions a més llarg termini és fonamental en qualsevol economia. I, com apunta un article de la Fundació de les Caixes d’Estalvis (Funcas), els bancs comunitaris poden continuar sent “disruptors dels bancs de major grandària, bé com a aliats d’empreses fintech, bé a través de les seves pròpies innovacions”.

Si vols que el teu negoci faci un gran salt, utilitza 11Onze Business. El nostre compte d’empresa i autònoms ja està disponible. Informa-te’n!

Els 28 catalans entre les 100 fortunes més grans d’Espanya augmenten el valor del seu patrimoni en un 4,2%, fins als 27.200 milions d’euros, mantenint a Catalunya com el segon territori de l’Estat amb més fortunes a la llista de Forbes.

El rànquing anual dels 100 espanyols més rics que elabora l’edició espanyola de la revista Forbes publicat aquest dimarts mostra que el nombre de catalans que apareixen a la llista ha disminuït respecte a l’edició de l’any passat, però els que hi surten han augmentat la seva fortuna. 

Segons el rànquing Forbes, Catalunya compta amb 28 milionaris entre els 100 més rics d’Espanya que han vist augmentada la seva fortuna en un 4,2%, acumulant un patrimoni de fins a 27.200 milions d’euros. El Principat es manté com el segon territori d’Espanya que més grans fortunes acumula, per darrere de Madrid.

Isak Andic, fundador de Mango, i Sol Daurella, presidenta de Coca-Cola Europacific Partners, mantenen la seva posició com les dues persones més riques de Catalunya amb uns patrimonis de 4.500 milions d’euros (+1800 M€) i 3.000 milions (+1000 M€) respectivament. En tercera posició els segueix José María Serra Farré, accionista majoritari del Grup Catalana Occident, amb 1.700 milions d’euros (+200 M€).

El quart català més ric del 2024 és l’empresari Simó Barceló, propietari de la cadena hotels Barceló amb una fortuna de 1.600 milions d’euros. També cal destacar l’entrada en la posició 90 del rànquing global de Joan Font Fabregó, fundador i president de la cadena de supermercats Bonpreu, que acumula 400 milions d’euros, així com la sortida de la família Grífols, habitual durant anys a la llista de Forbes.

El fundador d’Inditex continua sent l’home més ric de l’Estat

Pel que fa al conjunt d’Espanya, la suma de les 100 fortunes espanyoles ascendeix als 250.400 milions d’euros, un increment del 27,7% respecte al passat any. Amancio Ortega, fundador d’Inditex, repeteix com a l’empresari més ric de l’Estat amb un patrimoni de 120.200 milions d’euros (+38.000 M€)  i ja fa una dècada que encapçala la llista espanyola.

En segon lloc, hi trobem a la seva filla, Sandra Ortega, amb un patrimoni que ha crescut fins als 10.400 milions d’euros (+3.300 M€). A continuació hi ha el president de Ferrovial, Rafael del Pino, que completa el podi amb una fortuna valorada en 7.100 milions d’euros (+1.200 M€).

Els segueix el president de Mercadona, Juan Roig, que ascendeix a la quarta posició amb una riquesa de 5.800 milions d’euros (+1.900 M€). Roig posseeix aproximadament un 51% de participació d’aquesta empresa que no cotitza a borsa, i la seva dona, Hortensia Herrero, és propietària del 28%, sumant entre els dos gairebé el 80% (descomptant l’autocartera).

L’ascens més important dins de la llista de Forbes l’ha protagonitzat Vicente Boluda, president de l’Associació Valenciana d’Empresaris, que ha saltat de la posició 35 a la 95 des de l’edició de l’any passat amb un patrimoni de 1.200 milions d’euros. Finalment, quant a les noves entrades al llistat en destaca Jesús Núñez de Gesbolsa Inversiones que es col·loca al vint-i-tresè lloc amb una fortuna de 1.500 milions d’euros.

Si vols descobrir la millor opció per protegir els teus estalvis, entra a Preciosos 11Onze. T’ajudarem a comprar al millor preu el valor refugi per excel·lència: l’or físic.

L’economia espanyola continua comportant-se millor de l’esperat. Enmig de l’estancament europeu, l’FMI eleva el creixement espanyol al 2,9% per a 2024. Tanmateix, aquesta bonança econòmica no es tradueix en una millora significativa del poder adquisitiu de la ciutadania. Com s’explica aquesta discrepància?

L’economia espanyola fa anys que està experimentant un període de creixement notable que, almenys sobre el paper, sembla ser tot un èxit. S’ha convertit en el motor que impulsa el creixement de la zona euro, superant als seus veïns europeus, especialment a una Alemanya que representa el punt feble d’una economia mundial resilient.

L’últim informe del Fons Monetari Internacional (FMI) millora les projeccions del Banc d’Espanya i eleva el creixement d’Espanya mig punt al 2,9% el 2024, la millora de creixement més gran entre les economies avançades. Això situa a l’economia espanyola molt per davant dels creixements previstos per a Alemanya, França, Itàlia o el conjunt de l’eurozona, fins i tot per sobre de les dels Estats Units i el Regne Unit.

Un creixement impulsat pel turisme, el consum i la inversió

L’excepcionalitat d’Espanya es deu a una combinació de diversos factors. S’explica en bona part pel dinamisme del consum de les famílies, esperonat per la moderació de la inflació i les baixades dels tipus d’interès del Banc Central Europeu (BCE). 

Per altra banda, la recuperació continuada de l’ocupació, uns sectors turístic i de serveis en auge i un context favorable d’inversió secundat per fons europeus, són els ingredients que estan impulsant una economia que s’havia quedat enrere després de les últimes crisis.

Tot i que el bon rendiment d’aquests sectors ha permès mantenir el PIB a l’alça, això no s’ha reflectit en una millora significativa dels ingressos de les famílies. A més, l’FMI apunta que la taxa d’inflació d’Espanya registrarà enguany una mitjana del 2,8%, una pujada dels preus “més intensa” de l’esperat en la zona euro, on hi haurà una alça del 2,4%. 

La precarietat laboral i el raquític creixement del PIB per càpita

El PIB per càpita dels espanyols continua distanciant-se dels seus socis comunitaris. Segons les últimes dades d’Eurostat, ha passat de 25.420 euros el 2019 a 25.620 euros d’enguany, un creixement de només el 0.1%. Encara que el poder adquisitiu per càpita a Espanya ha pujat un 7% aquest any, fins a 16.449 euros, la diferència respecte a la mitjana europea ens allunya un punt percentual en relació amb l’any anterior, quan va ser d’un 6%, tal com reflecteix l’informe GfK Purchasing Power 2023. A més, Espanya està entre els països que més poder adquisitiu perden respecte al preu dels aliments.

Com explica el diari El Economista, “la dada que desmunta el miracle econòmic és el PIB per càpita, un indicador una mica més depurat que amb prou feines ha crescut a Espanya en els últims quatre anys… i fins i tot en els últims 15”. En declaracions a l’informatiu, Judith Arnal, investigadora principal en el Real Institut Elcano i consellera independent del Banc d’Espanya, explica que “el PIB d’Espanya s’ha recolzat en l’augment de la població, el consum públic i les exportacions de serveis” mentre que en altres països “s’enfoca en la inversió i les exportacions de béns.” 

L’altre gran obstacle que impedeix que el creixement es tradueixi en un augment del poder adquisitiu és el problema crònic de la baixa qualitat laboral a Espanya. Tot i que la taxa d’atur ha disminuït, els salaris continuen sent baixos en comparació amb altres països europeus. A més, l’alta temporalitat en el mercat laboral espanyol —el 61,7% dels joves a Espanya té un contracte temporal— impedeix que els treballadors gaudeixin d’una estabilitat econòmica que garanteixi uns ingressos consistents de les llars.

Si vols descobrir la millor opció per protegir els teus estalvis, entra a Preciosos 11Onze. T’ajudarem a comprar al millor preu el valor refugi per excel·lència: l’or físic.

Els imperis sorgeixen i desapareixen de manera predictible, seguint pautes establertes que s’han repetit al llarg de la història. Aquests indicadors econòmics i geopolítics, que podem identificar també avui, no són res més que el preludi d’un canvi de paradigma. 

Ray Dalio és un reconegut inversor nord-americà i fundador de la firma Bridgewater Associates que ha dedicat la seva carrera a analitzar tendències i cicles econòmics al llarg de la història. També és un prolífic autor de llibres sobre economia on explica les idees i raonaments que han marcat la seva reeixida trajectòria professional i que l’han convertit en una veu influent en el món de les finances. A través de les seves reflexions ens recorda que cap sistema és immutable i que els canvis econòmics, socials i polítics poden transformar l’ordre mundial establert. 

Segons la seva teoria, els imperis sorgeixen quan un país esdevé una superpotència econòmica i militar, aconseguint una hegemonia mundial i establint la seva moneda com a referència internacional. No obstant això, a mesura que aquesta hegemonia s’enfronta a desafiaments interns i externs, l’imperi comença a declinar en un procés que descriu com un cicle natural de creixement i declivi. 

La intenció dels seus estudis és analitzar el període històric més llarg possible per a trobar patrons de canvi econòmic i social que ens puguin ajudar a entendre per què els imperis fracassen. De manera que polítics, empresaris i la resta de la població, tinguin a la seva disposició valuoses pistes per preparar-se per un canvi de paradigma que és inevitable, ja que segons sosté Dalio, “la història es repeteix en un Gran Cicle arquetípic” que tard o d’hora es consumarà.

Quan la càrrega del deute públic es fa insostenible

Dalio identifica diverses causes que contribueixen al declivi dels imperis. Una d’elles és l’augment de les desigualtats econòmiques i socials. A mesura que la desigualtat creix, la cohesió social es veu minada, generant tensions internes que debiliten l’imperi. A més, l’excés de deute públic i privat, així com les polítiques monetàries inadequades, poden portar a crisis financeres i a un declivi econòmic general.

De la mateixa manera, el cèlebre inversor apunta que històricament les grans potències han tingut la seva moneda com a referència internacional, però a mesura que les seves economies perdien pes global – sovint per una manca de confiança en les seves polítiques econòmiques i monetàries – la moneda de reserva també perdia la seva preeminència.

Aplicant-ho al context actual, assenyala que el principal motiu pel qual el dòlar està en perill és degut al gran dèficit fiscal que pateixen els Estats Units. Això ha generat un endeutament massiu, el qual és sostenible mentre el món continuï confiant en la capacitat dels Estats Units per pagar les seves obligacions. Tanmateix, si la confiança minva, els inversors i els països que ara compren el seu deute podrien buscar altres alternatives per diversificar les seves reserves monetàries.

El fundador de Bridgewater argumenta que això ja podria estar passant perquè els EUA es troba en les últimes fases d’una crisi de deute i creu que al Govern li resultarà difícil trobar suficients compradors per als nous bons emesos: “Estem al principi d’una crisi de deute molt clàssica de finals del gran cicle, quan es produeix una bretxa entre l’oferta i la demanda, és a dir, quan es crea massa deute i també hi ha escassetat de compradors”.

La Xina desafia l’hegemonia de Washington

En aquest context de desconfiança en l’habilitat del govern dels EUA per controlar la seva despesa, les noves potències emergents intenten reduir la seva dependència del dòlar mitjançant un procés de desdolarització que desvincula les seves economies del sistema monetari internacional dominat pels Estats Units i diversificant les seves reserves en valors segurs com l’or.

El grup dels BRICS està treballant en la seva pròpia moneda. Xina és el gran impulsor d’una divisa que, a diferència del dòlar o de l’euro, podria estar recolzada per l’or i altres matèries primeres. Un escenari que segueix el patró de declivi imperial que Dalio ha observat al llarg de la història i que avisa que: “Tot això que ha començat com una guerra comercial i econòmica podria desembocar en un conflicte armat”.

Es tracta d’un escenari que no és gens descartable tenint en compte els nombrosos exemples passats on la retòrica bel·ligerant dels Estats Units ha vingut acompanyada de sancions econòmiques i accions militars contra qualsevol altre actor global que amenaci la seva hegemonia. L’escalada de tensions amb la Xina per part de l’administració nord-americana sembla seguir el mateix patró que ha culminat en un conflicte armat, de facto, entre els Estats Units i Rússia al continent Europeu. I és que com afirma Dalio, “les potències dominants no cauen sense lluitar”.

Si vols descobrir la millor opció per protegir els teus estalvis, entra a Preciosos 11Onze. T’ajudarem a comprar al millor preu el valor refugi per excel·lència: l’or físic.

El deute públic en el món s’ha disparat en els últims anys i les seves xifres ja són similars a les del PIB global. Tot i que pot ser un recurs molt útil per estimular l’economia en moments d’estancament o per millorar la competitivitat d’un país, els actuals nivells de deute generen molta inquietud per com pot llastrar el creixement.

En macroeconomia, el deute públic no es considera necessàriament una cosa dolenta. De fet, pot ser molt positiva. Tot i que costi digerir aquesta afirmació contraintuïtiva, la veritat és que els Estats l’han utilitzat des de fa segles per finançar-se sense que, en la majoria dels casos, hagi conduït a la ruïna dels països.

Què determina llavors la seva incidència positiva o negativa en l’evolució de l’economia? Per què el que hauria de ser un recurs pot convertir-se en una llosa? Hi ha tres factors clau: com s’utilitzen aquests diners, el context competitiu global i el volum de deute.

Oli per al motor econòmic

L’economia és un complex engranatge que periòdicament passa per alts i baixos, en cicles que es van encadenant. Quan aquest engranatge s’encalla, el deute públic pot servir com a lubrificant per a millorar el seu funcionament. D’aquí ve que els Estats tendeixin a aplicar polítiques d’inversió pública expansives quan l’economia s’estanca i hagin d’aprofitar els cicles de creixement econòmic, en els quals augmenten els seus ingressos gràcies a la major recaptació, per a equilibrar els seus comptes.

El deute públic té conseqüències tant en el present com en el futur. L’objectiu més immediat és facilitar recursos per a evitar el col·lapse econòmic. Si en un context de crisi una empresa normalment rendible veu reduïdes les seves vendes i entra en números vermells, podria arribar a tancar. Com a conseqüència, augmentaria l’atur i el que fins llavors eren ingressos per a l’Estat gràcies als impostos sobre les seves vendes passarien a ser despeses en forma de prestacions per desocupació. Al seu torn, els menors ingressos dels treballadors reduirien la seva capacitat adquisitiva, amb la qual cosa cada vegada més empreses es veurien en una situació precària per la reducció de la demanda.

Per això el deute públic s’utilitza en un primer nivell per a frenar la sagnia en situacions excepcionals a través d’ajudes i estímuls fiscals que evitin la destrucció de teixit productiu. Això explica, per exemple, que ara es plantegi una rebaixa en la quota d’autònoms per evitar el tancament de moltes microempreses. I fins i tot el subsidi per desocupació i altres despeses corrents es podrien considerar instruments per evitar que la demanda s’enfonsi en un context d’estancament o recessió.

Si l’endeutament conjuntural fa possible que el sistema prengui aire i torni a ser competitiu sense els estímuls públics, l’economia podria sortir reforçada. Però si aquest endeutament tan sols serveix per mantenir viu el teixit productiu de manera artificial, estaríem davant una economia zombi, incapaç de sobreviure sense els estímuls públics, així que el deute podria fer-se crònic. D’aquí la importància de com s’utilitza el deute públic i d’acompanyar aquesta inversió de les necessàries reformes estructurals.

Competitivitat, la paraula màgica

Més enllà de parar el cop en una crisi, el deute públic també pot servir per augmentar el potencial de creixement d’una economia. La inversió pública en infraestructures, educació, sanitat o polítiques actives d’ocupació pot enfortir les bases per al futur desenvolupament.

Tot i que en un primer moment poden incrementar-se el dèficit i el deute, com a contrapartida tindrem una economia més forta. I això suposarà una major capacitat per fer front al pagament d’interessos i l’amortització del deute gràcies a la major recaptació.

Un exemple de bona praxi bastant acceptat és la inversió que va suposar la American Recovery and Reinvestment Act després de la crisi financera de 2007-2008. Els més de tres quarts de bilió de dòlars de despesa aprovats pel Congrés nord-americà van permetre modernitzar les infraestructures i xarxes tecnològiques als Estats Units. A més, la reforma sanitària i del sistema de desocupació va millorar la cohesió social. Tot això ha contribuït al fet que l’economia nord-americana es trobi avui dia en una situació una mica menys compromesa que l’europea.

De tota manera, des de fa bastants anys els països desenvolupats s’enfronten a una inquietant pèrdua de competitivitat, la qual cosa complica el seu creixement econòmic i limita la seva capacitat per equilibrar els seus nivells de deute.

Els riscos d’un deute excessiu

És necessari tenir present que, encara que el deute no sigui dolent en si mateix, suposa un compromís de devolució amb interessos en el futur. I això pot arribar a restringir el marge financer i pressupostari de l’Estat si no es produeix un augment d’ingressos que el compensi. A més, l’emissió de deute públic pot atreure capital que d’una altra manera es destinaria al finançament del sector privat.

Tot i que el límit de deute públic que estableix el Tractat de Maastricht per als Estats és del 60 % del seu PIB, el conjunt de països de la zona euro ja porta un any per sobre del 100 %, segons dades d’Eurostat. La situació fora d’Europa no és millor, ja que el Fons Monetari Internacional estima que, a finals de 2021, el deute públic global representava el 100 % del PIB mundial. I la situació podria empitjorar si la crisi s’accentua.

Espanya ja porta més d’una dècada per sobre de la recomanació del 60%. De fet, el Fons Monetari Internacional va fer una sèrie d’advertències a Espanya al març pel risc que el deute s’estanqui en cotes superiors al 115 % del PIB. Però, en vista de l’evolució actual, serà difícil que aquesta ràtio es redueixi en el futur pròxim. I més si tenim en compte l’estructura demogràfica, que en els pròxims anys dispararà la despesa en pensions.

La majoria d’economistes adverteixen contra aquest excés de deute públic. És significatiu que una revisió de 40 estudis publicats durant la dècada passada indiqui que 36 d’ells conclouen que el deute té una influència negativa en el creixement econòmic.

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant la super app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!