Estats Units: primer productor de petroli mundial

L’escenari geopolític afavoreix el negoci dels americans, que han passat a ser el principal proveïdor de l’estat espanyol i de la resta de la Unió Europea. El gener de 2022 el principal proveïdor europeu era Rússia, amb un 31% de les importacions.

Quan parlem de petroli tendim a pensar en Rússia, els països àrabs i Veneçuela. Però la veritat és que, d’uns anys ençà, els Estats Units han passat d’importador net de petroli a ser el màxim exportador mundial de cru. Els americans asseguren que estan produint 13 milions de barrils al dia, per damunt dels 10 milions de barrils que es calcula que produeix l’Aràbia Saudita i dels 9,5 milions que produeix Rússia.

Espanya tampoc està exempta d’aquesta tendència. Segons ha revelat recentment la Corporación de Rerservas Estratégicas de Productos Petrolíferos, Estats Units ja és el principal proveïdor de petroli de l’estat espanyol, amb 8,7 milions de tones de cru, més d’un 31% que l’any 2022. L’entrada d’Estats Units en la producció petrolífera ha estat fulgurant, ja que el 2015 a Espanya no s’hi importava ni un sol barril americà. 

El context geopolític ideal

El petroli és, tothom ho sap, clau per al funcionament de les economies occidentals. A més, el fet que sigui finit i la pressió ambiental per deixar d’utilitzar-lo provoquen un efecte paradoxal: n’augmenta la producció i els preus continuen alts. Els americans semblen tenir pressa per vendre les seves reserves de petroli abans que s’imposi una alternativa més neta. Però, a més, el petroli és indubtablement la millor manera de mantenir la utilització del dòlar en les transaccions internacionals i de corregir la deficitària balança comercial d’Estats Units.

La fal·lera petrolífera d’Estats Units extraient petroli WTI (West Texas Intermediate, és a dir petroli de Texas i Oklahoma) coincideix en el temps amb les sancions a Rússia. Sancions que també dificulten el trànsit marítim d’altres productors com Nigèria, que fins ara era el principal proveïdor espanyol.

La dependència europea

Els americans han aconseguit, doncs, col·locar-se com a principals proveïdors de petroli i gas d’Europa, desbancant Rússia. Fins al gener de 2022, Rússia proporcionava el 31% del petroli que necessitava la Unió Europea. Tot i les sancions això no ha suposat un greu problema per a Rússia, que manté el seu ritme de producció en 9,5 milions de barrils però venent-los a l’Índia i la Xina.

Tot plegat té l’efecte indesitjat, o calculat, de convertir la Unió Europea en dependent del petroli i el gas d’Estats Units. Es tracta d’una situació de fragilitat en un assumpte estratègic per a la indústria i la població europees: l’accés a l’energia. Mentre la revolució energètica continua avançant, sempre més a poc a poc del necessari, els Estats Units han aconseguit lligar curt l’excel·lent client europeu. Els competidors en producció petrolífera dels americans cauen en desgràcia o són assenyalats com a malvats o responsables del canvi climàtic. Al mateix temps, silentment i en temps rècord, Estats Units ja és el líder mundial en exportació d’hidrocarburs. És ineludible la sensació que en geopolítica i economia les casualitats no existeixen.

Preciosos 11Onze t’ho posa fàcil perquè puguis comprar or al millor preu i amb total seguretat. Truca’ns i parla sense cap compromís amb un dels nostres agents per aclarir qualsevol dubte que puguis tenir i protegeix-te de les crisis econòmiques amb el valor refugi per excel·lència: Or Patrimoni.

Quan es compleix gairebé un any de l’inici de l’actual ofensiva d’Israel sobre Palestina que ja ha causat la mort de més de 41.000 persones, el Centre Delàs d’Estudis per la Pau publica un nou informe que posa el focus en el negoci dels bancs i de les empreses armamentístiques que s’estan lucrant gràcies al genocidi en curs.

L’informe sobre “La Banca Armada i la seva corresponsabilitat al genocidi a Gaza”, realitzat pel Centre Delàs d’Estudis per la Pau, analitza 3.606 operacions financeres que es van portar a terme del 2014 al 2024, la majoria d’elles executades en els últims cinc anys, entre 15 empreses armamentístiques que han venut la seva producció a Israel i els bancs que les han finançat.

Des de 2008, el Centre Delàs ha publicat més d’una desena d’informes, llibres i nombrosos articles denunciant la relació entre els bancs i les empreses que fabriquen armes. Amb aquesta nova publicació pretén apel·lar a la responsabilitat de les entitats financeres que són part de l’ecosistema de la venda d’armes que l’exèrcit israelià utilitza contra els territoris palestins, perpetrant crims contra la humanitat de manera sistemàtica.

Les xifres de la vergonya

En el present informe s’exposen i es revisen les principals exportacions d’armes a Israel dels últims 10 anys, partint principalment de la base dades obtinguda de l’Institut Internacional de Pau d’Estocolm (SIPRI) i complementats amb altres fonts. La majoria de les operacions corresponen al període que va des del 7 d’octubre de 2023 fins a l’actualitat.

L’estudi identifica 15 empreses d’armament que proveeixen d’armes i municions a Israel: BAE Systems, Boeing, Day & Zimmerman, Elbit Systems, General Dynamics, Israel Aerospace Industries, Leonardo, Lockheed Martin, Nammo, Navantia, Oshkosh Corp, Rafael Advanced Defense Systems, Rheinmetall, Rolls-Royce i RTX Corp (anteriorment Raytheon Technologies).

Així mateix, assenyala 25 institucions financeres internacionals que estan finançant el genocidi palestí. La gestora de fons d’inversió Vanguard encapçala la llista amb més de 37.000 milions d’euros, seguida per la corporació de serveis financers i d’inversió State Street (35.200), i les gestores de fons d’inversió, Capital Group (28.800) i BlackRock (27.900), sent el Bank of America (17.230) el que tanca els cinc primers llocs copats per institucions financeres estatunidenques.

La complicitat de la banca espanyola

Segons l’informe, fins a 12 entitats financeres espanyoles, entre elles Santander, BBVA i CaixaBank, però també d’altres bancs estatals com Ibercaja, Banco Caminos o Banca March, han finançat a set d’aquestes empreses: Boeing, Day & Zimmerman, General Dynamics, Oshkosh Corp, Leonardo, Rheinmetall i MTU Friedrichshafen.

Santander i BBVA són els dos bancs responsables de la major part d’aquest finançament (el 95,4% del total), uns 3.600 milions d’euros entre les dues entitats, 2.225 i 1.367 milions de dòlars, respectivament. Els segueixen CaixaBank (99), Bestinver (59,5), EDM Group (7,95) i Ibercaja Group (2,26).

Concretament, el BBVA, Santander i CaixaBank van finançar a Boeing i General Dynamics que van exportar les bombes guiades tipus GBU que es van utilitzar en les massacres de Jabalia del 9 i del 31 d’octubre, i on van ser assassinats gairebé 100 civils. També BBVA i Santander, juntament amb Ibercaja i Banc Camins, van proveir finançament a Rheinmetall, l’empresa que va vendre a Israel els obusos autopropulsats de 155 mm, M109-52 Howitzer, que es van fer servir l’octubre passat en els atacs al Port de Gaza.

Per altra banda, la producció i el manteniment dels avions Boeing F-15 i Lockheed Martin/Leonardo F-35 que han estat exportats a Israel aquests últims anys han estat finançats pel Santander, el BBVA i CaixaBank. Aquests avions han estat àmpliament utilitzats en la campanya de bombardejos sobre Gaza, Líban i el Iemen.

El Centre Delàs precisa que onze d’aquestes dotze entitats financeres han comprat accions d’alguna de les empreses que subministren armament a Israel. A més, apunta que “tenint en compte que la majoria de la població espanyola se solidaritza amb la lluita del poble palestí i s’oposa fermament al genocidi a Gaza, els bancs que amb els seus diners i el dels seus clients fan costat al complex militar-industrial israelià han d’assumir la seva part de responsabilitat i cancel·lar totes les operacions que puguin estar relacionades amb els crims de guerra comesos per l’exèrcit israelià”.

Si vols descobrir com aconseguir guanys pels teus estalvis amb un producte de justícia social, 11Onze Recomana Finança Litigis.

Les noves potències emergents intenten reduir la seva dependència del dòlar mitjançant un procés de desdolarització que desvincula les seves economies del sistema monetari internacional dominat pels Estats Units. Una tendència a l’alça que podria destronar el dòlar com a principal reserva de valor.

La desdolarització és un procés pel qual un país o una economia redueixen la seva dependència del dòlar americà com a moneda de referència. Una tendència a l’alça que s’ha convertit en un tema candent des de l’inici del conflicte a Ucraïna. Molts països emergents estan optant per diversificar les seves reserves i consideren alternatives a l’hegemonia del dòlar en el sistema monetari global per protegir-se de les sancions econòmiques dels Estats Units.

Tot i que fa quasi vuit dècades que la divisa nord-americana ocupa una posició hegemònica en el sistema monetari internacional, acaparant més del 40% del comerç internacional i gran part de les reserves estrangeres, el dòlar estatunidenc ha passat de representar el 80% de les reserves globals de divises en mans de bancs centrals durant la dècada dels 70, al 60% actual. 

Això vol dir que alguns països comencen a fer més transaccions o diversificar les seves reserves en altres monedes -com l’euro, el ruble o iuan xinès- o a incrementar la compra d’or. Una disminució del risc de la dependència en el dòlar que pot ajudar a alleujar la pressió sobre les seves monedes, protegint les seves economies de les fluctuacions del dòlar, i blindant-les enfront del poder de negociació, intimidació i càstig autoatorgat per l’administració americana gràcies al predomini del dòlar.

En resposta a la guerra comercial i sancions occidentals

Un exemple de desdolarització és el cas de Rússia. Després de les sancions sense precedents imposades pels Estats Units i els seus estats clientelars a la Unió Europea contra Rússia a partir del 2014, i de la congelació de la meitat de les seves reserves de divises (300.000 milions de dòlars), Moscou va començar a buscar maneres de reduir la seva dependència del dòlar americà. 

El banc central de Rússia va liquidar gran part de la seva cartera de bons dels Estats Units. Dels 176.000 milions de dòlars en deute americà que arribava a tenir el 2010, al final de novembre del 2021 només en posseïa per un valor de 2.409 milions de dòlars, la majoria en títols a curt termini. Al mateix temps que substituïa les reserves en dòlars per renminbi, comprava quantitats ingents d’or fins al punt de superar, per primera vegada en tota la sèrie històrica, la proporció de dòlars en les reserves internacionals del banc central rus. Una febre de l’or que no es va limitar a Rússia.

L’exclusió d’alguns dels seus bancs del sistema SWIFT seguia la mateixa tendència dels últims anys i no feia més que consolidar els esforços per part de la Xina i Rússia per buscar sistemes alternatius que poguessin blindar les seves economies. En aquest context, el 2017, Rússia posava en funcionament el Financial Messaging System of the Bank of Russia (SPFS), equivalent al SWIFT americà, o al Cross-Border Interbank Payment System (CIPS) xinès. 

En definitiva, la creació d’un simple protocol de comunicació entre bancs, però que no deixa de ser un pas més per establir una alternativa a l’ecosistema del dòlar que la guerra comercial de Washington contra Pequín no fa més que esperonar. La Xina, com Rússia, tot i que d’una manera menys dramàtica, també va reduint progressivament la seva cartera de bons nord-americans i està comprant grans quantitats d’or, provocant que la demanda d’aquest metall preciós assoleixi màxims històrics.

Els BRICS volen la seva pròpia moneda

El grup de grans economies emergents conegut com els BRICS i integrat pel Brasil, Rússia, l’Índia, la Xina i Sud-àfrica, està estudiant la creació de la seva pròpia divisa, una moneda comuna com proposava Lula da Silva, president del Brasil, que afebliria encara més la capacitat dels Estats Units per portar a terme la seva agressiva política exterior. Una proposta que serà debatuda en la cimera dels BRICS que tindrà lloc a Sud-àfrica l’agost del 2023.

Al mateix temps, el Brasil i l’Argentina estan negociant la concepció d’una moneda comuna que es podria denominar ‘sur’, a la que si podrien unir a altres països llatinoamericans, i que, si es fes realitat, suposaria el segon bloc monetari més gran del món. Una moneda per a transaccions comercials i financeres que en cap cas reemplaçaria al real brasiler o al pes argentí, però que sí que substituiria al dòlar.

El president Lula afirmava que tot i que el projecte encara es troba en una fase embrionària, és en l’interès dels dos principals socis del Mercosur desenvolupar la idea d’una divisa compartida per poder dependre cada vegada menys del dòlar per a les transaccions internacionals. 

Una tendència que es globalitza

Per altra banda, els Emirats Àrabs i l’Índia segueixen mantenint converses per utilitzar rupies en el comerç de matèries primeres no petrolíferes, desbancant el dòlar. Cal recordar que aquests dos països van signar l’any passat un acord de lliure comerç amb l’objectiu d’augmentar les transaccions no petrolieres fins a 100.000 milions de dòlars en 2027.

En aquest context, per primera vegada d’ençà que als anys 70 es lligués la venda del petroli al dòlar, l’Aràbia Saudita, el país productor més gran de petroli, ha declarat que està obert a comerciar amb divises diferents del dòlar. Un fet significatiu que va lligat amb la normalització de les relacions diplomàtiques amb l’Iran, un dels altres països al punt de mira de les sancions americanes durant dècades i punta de llança de la desdolarització a l’Orient Mitjà.

Així mateix, al continent asiàtic, el bloc de països que conformen l’Associació de Nacions del Sud-est asiàtic (ASEAN), una organització intergovernamental que reuneix a Brunei Darussalam, Cambodja, Indonèsia, Laos, Malàisia, Myanmar, Filipines, Singapur, Tailàndia i Vietnam, han proposat fer transaccions comercials transfrontereres en una moneda digital local. 

Un acord que també donaria preferència a l’ús de les targetes de crèdit emeses per bancs locals i que gradualment abandonaria els sistemes de pagament estrangers, com Visa i Mastercard, “per protegir les transaccions de possibles repercussions geopolítiques”, apuntava el president indonesi, Joko Widodo.

Un nou món, amb un vell patró?

Segons sembla, doncs, estem assistint a un canvi de cicle en l’economia mundial. El pas a la multipolaritat posa en qüestió l’hegemonia del dòlar com a moneda de reserva mundial i impulsa altres divises que miren de recolzar-se en algun actiu real, com l’or, enfront de la volatilitat econòmica i de la creixent crisi de confiança en el sistema monetari actual.

Protegir els estalvis amb or físic ha estat una de les principals aportacions d’11Onze a la seva comunitat i, ara, s’amplia el ventall de productes. Per això, davant de la volatilitat, de l’encara alta inflació i de la crisi de confiança creixent en el sistema bancari, l’or torna a reforçar-se com a valor refugi. Descobreix l’Or Llavor a Preciosos 11Onze.

El conflicte a Ucraïna és l’últim exemple que ha posat de manifest la creixent importància de les sancions econòmiques com a instruments de coacció en les relacions geopolítiques internacionals. Analitzem com el SWIFT, un protocol de comunicació entre bancs, ha esdevingut una arma estratègica d’Occident.

L’origen de les telecomunicacions entre les xarxes bancàries globals es remunta a mitjan segle XIX, quan el recentment desenvolupat telègraf elèctric va permetre unes comunicacions més àgils entre mercats borsaris. El telègraf establia un sistema de negociació continu, de quasi temps real, que reduïa les diferències entre els preus dels valors de mercats separats per grans distàncies geogràfiques.

L’any 1872, la Western Union va fer servir la seva xarxa telegràfica existent per llançar el primer servei de transferències electròniques que va ser àmpliament emprat. Un remitent pagava diners a una oficina telegràfica, i l’operador transmetia un missatge per permetre la transferència de diners a una altra oficina, que mitjançant contrasenyes i llibres de codis era verificada perquè els fons fossin lliurats a un destinatari.

A principis del segle XX el telègraf va ser lentament substituït per les màquines de teletip o tèlex, un sistema desenvolupat per Alemanya que aprofitava les línies telegràfiques i permetia als usuaris escriure un missatge en algun lloc i imprimir-lo en l’altre costat del món. Tot i que tèlex va proporcionar al sector bancari una plataforma bàsica per als negocis, i un mitjà operatiu a través del qual podien començar a expandir-se, la necessitat d’assegurar-se que els missatges fossin segurs i precisos afegia molta complexitat al sistema, que aviat es va veure incapaç d’assumir la pressió d’un món financer cada cop més globalitzat.

A mesura que l’increment de transaccions va fer evident que els límits d’aquest sistema de comunicació suposaven una restricció per a l’expansió del negoci bancari, els bancs, especialment els europeus, van decidir explorar altres opcions. Una decisió esperonada per un subsidiari del banc americà, el First National City Bank (FNCB), que volia obligar els altres bancs a fer servir el seu sistema de tèlex patentat. Un ultimàtum que va horroritzar els bancs europeus, que veien com es passava d’un sistema basat en la cooperació entre rivals a un monopoli a les mans del soci americà.

Els bancs de 15 països van crear una empresa privada, SWIFT, les sigles en anglès de Society for Worldwide Interbank Telecommunication o Societat per a les Comunicacions Interbancàries i Financeres Mundials, amb seu a Brussel·les, i dirigida com una empresa cooperativa global. SWIFT va simplificar els procediments i minimitzar els errors fent servir un format estandarditzat de missatgeria que va ser adoptat globalment.

Xarxes de comunicació i la coerció estatal

L’estira-i-arronsa entre el nou i Vell Continent pel control d’un sistema global de comunicacions interbancàries va posar de manifest un fenomen que ja s’havia vist amb l’aparició del telègraf durant l’època colonial. Mentre que aquests sistemes de comunicació no es van crear pensant en la geopolítica, era inevitable que els grans actors de l’economia global els utilitzessin com a eines per controlar, espiar i castigar altres estats que competeixen pels mateixos interessos.

Un fet que no deixa de ser irònic en el cas de SWIFT, creat per Europa per mantenir la seva sobirania respecte dels Estats Units, però que finalment ha estat incapaç de resistir-se a obeir les ordres de Washington, fins i tot quan van en contra d’interessos europeus, com va passar quan el president Donald Trump va abandonar unilateralment l’acord nuclear amb l’Iran.

Els politòlegs Henry Farrell i Abraham Newman ho defineixen com a interdependència armada, “weaponized interdependence”. Pel que fa al SWIFT, expliquen: “En aquest món, les xarxes que permeten la interdependència global ja no serveixen com a mitjans neutrals de transmissió d’informació o diners. Per contra, s’estan convertint en les eines de projecció de poder dels grans estats”.

L’ús de sancions per part del govern americà, contra enemics i aliats, purament per interessos econòmics i geopolítics, no va començar amb l’administració del president Donald Trump, però és cert que Trump va fer una expansió sense precedents de les mesures econòmiques punitives per promoure l’agenda de la seva administració. Un abús d’una posició de privilegi que inicialment dona bons resultats, però que és contraproduent a llarg termini quan altres estats qüestionen les aliances amb els Estats Units, i busquen alternatives a les eines monetàries lligades al poder hegemònic d’aquest país.

Sistemes alternatius i les criptomonedes

Les últimes sancions econòmiques a Rússia, i l’exclusió d’alguns dels seus bancs del sistema SWIFT, segueixen la mateixa tendència dels últims anys, i no fan més que consolidar els esforços per part de la Xina, Rússia, i fins i tot la Unió Europea, per buscar sistemes alternatius que puguin blindar les seves economies. Una nova sacsejada del sistema que podria desencadenar una reacció de canvi en cadena.

El 2017, Rússia va posar en funcionament el Financial Messaging System of the Bank of Russia (SPFS), equivalent al SWIFT, i el 2015, la Xina va llançar un sistema semblant anomenat The Cross-Border Interbank Payment System (CIPS). Dos sistemes alternatius que encara queden lluny de poder substituir totalment al SWIFT, però que si més no ajuden a reduir l’efectivitat de les possibles sancions imposades a bancs d’aquests dos països per deixar-los fora del protocol de comunicació interbancària establert pels bancs occidentals.

Per altra banda, la revolució de les criptomonedes basades en les cadenes de blocs són una altra eina que països com Corea del Nord i l’Iran ja han utilitzat per eludir sancions econòmiques, i l’exclusió dels seus bancs de l’ecosistema del SWIFT. El ruble digital és només una de les diverses eines digitals mitjançant les quals el govern rus pot impulsar el comerç bilateral amb països aliats, tal com ja ha fet la Xina amb el iuan digital.

Això no obstant, és indubtable que l’ús de sancions econòmiques tindran un impacte significatiu en l’economia de Rússia, i encara menys en la de la Unió Europea. Tanmateix, també és evident que l’abús d’aquesta eina de persuasió o càstig n’està minvant l’efectivitat i promovent la creació de sistemes alternatius, que en última instància són inevitables en un escenari geopolític global multipolar, que ja no es conforma a estar sotmès a les imposicions i interessos d’un sol país.

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

L’economia ha estat una de les grans protagonistes de la relació entre Catalunya i Espanya. Tot realitzant un exercici de síntesi, recollim nou d’aquests moments claus de la nostra història. Potser no són els més coneguts, però, sens dubte, sí que són els que han marcat un abans i un després. Un rere l’altre, ofereixen una cronologia dels encontres i desencontres.

“Mentre Espanya no comprengui el fet català,
Espanya estarà sotmesa a tots els infortunis.”
Américo Castro, 1924 

1479. La construcció d’un Estat dinàstic

Després de la Guerra Civil castellana, els dos regnes més extensos de la península Ibèrica (Castella i la Confederació Catalana) van crear plegats una nova entitat política coneguda amb el nom de Monarquia Hispànica. Aquest Estat dinàstic es va configurar a partir de la unió de només dos elements clau: l’exèrcit i la política exterior. Per a la resta d’elements que configuren un Estat modern, com ara fronteres, monedes, lleis i institucions, van romandre totalment separats. Així, pel que fa a la configuració i repartiment del poder, cal tenir present que, mentre Castella s’articulava segons l’autoritat de la reina (Isabel), sempre per sobre de la noblesa i l’església, en canvi, la Confederació Catalana es va organitzar al voltant de la Constitució de l’Observança, que obligava el rei (Ferran) a governar i pactar d’acord amb les lleis del Principat. Vet aquí una primera diferència en el sistema d’organització polític i econòmic entre Espanya i Catalunya.

1556. La deriva de la història

A la mort de la reina castellana (Isabel), l’Estat dinàstic peninsular va estar a punt de desfer-se. Després de vicissituds familiars, el tron l’acabarà ocupant el net, per incapacitat de la filla (Joana) i per la mort del gendre (Felip). D’aquesta manera, la unió dinàstica entre els dos regnes va quedar confirmada definitivament en les persones de Carles (futur emperador) i els seus successors. Durant anys, l’emperador Carles va buscar consolidar la idea d’una monarquia universal que fos políglota i oberta per a tot el territori de l’imperi dels Habsburg. La política de l’emperador va anar encaminada a canviar el rumb de la història europea. De res li va servir creure que era possible la convivència entre els drets de les ciutats i els de les regions amb l’estructura imperial, atès que la idea de l’Estat Nació s’estava imposant, empesa en gran part per la Reforma. Tampoc no va aconseguir mai crear les complicitats necessàries entre castellans i catalans per forjar un país comú.

1585. La perversitat del sistema

La tardor de 1585, el rei Felip II de Castella va presidir la celebració de les Corts Generals de la Confederació Catalana a Montsó. Seguint la tradició instaurada pel seu pare (Carles), Felip II reconeixia així la dualitat de poder en el territori peninsular que conformaven les corones de Castella i Catalunya. El sistema parlamentari sempre comporta tensions —perquè el debat ho té—, però semblava que s’arribaria a un acord. El problema va sorgir quan els oficials reials van intentar boicotejar descaradament les resolucions de les Corts. I encara és més pervers quan la Monarquia —de manera unilateral— decideix manipular i tornar a redactar els acords presos per les Corts Catalanes per afavorir els seus interessos. Entre les alteracions més destacades i que van afectar de ple tota la Confederació Catalana, hi havia aquelles relatives al control del comerç, a l’augment de la despesa de la Reial Audiència en territori de la confederació i que van diluir el control que la Diputació del General (la Generalitat) pogués tenir sobre el Sant Ofici (la Inquisició), el braç repressor de la monarquia.

1626. Cap a una unitat centralitzada única

El març del 1626, Barcelona rep el rei de Castella, Felip IV, que havia arribat a la ciutat per jurar les Constitucions catalanes. El motiu no fou altre que poder desencallar l’ambiciós pla del ministre del rei, el comte duc d’Olivares. El projecte, conegut com la «Unión de Armas», pretenia que cada regne que formava part de Castella —o sigui, principalment la Confederació Catalana— aportés un nombre determinat de diners i soldats. Però el que no van calibrar bé les oligarquies castellanes va ser que si Felip IV jurava les Constitucions catalanes, certament se li atorgava automàticament el títol de comte de Barcelona, cosa que l’obligava a fiscalitzar els seus recursos. Per tant, els catalans estaven més interessats que s’aprovessin les seves propostes de noves Constitucions catalanes i que s’atenguessin els greuges, que no pas a participar en guerres absurdes. Curiosament, dues dècades més tard, el territori nord-català serà extirpat del cos principal de manera deshonesta. I no serà fins quaranta anys més tard que Castella notificarà oficialment a la Generalitat la pèrdua del territori nord-català.

1760. Les regles del joc canvien

Des de feia unes dècades, una nova família d’origen francès ostentava el tron de Castella, els Borbons. Enrere havia quedat la disputa oberta sobre aquell ascens, fins al punt que s’havia hagut de dirimir en el camp de batalla. Passades quatre dècades del Decret de Nova Planta, el rei Carles III va convocar les Corts generals a Madrid. En aquell nou paradigma polític sorgit del camp de batalla, els representants dels antics territoris de la Confederació Catalana —format per Catalunya, Aragó, València i Mallorca— van presentar plegats un memorial que contenia una crítica frontal al sistema borbònic vigent. Simplificant molt, el document conegut com el “Memorial de Greuges” defensava que el nou Estat havia de vetllar per la pluralitat territorial i havia d’allunyar-se d’estructures centralistes i unificadores.

1810. La construcció d’una nova realitat política

En un context de guerra europea, arribaren fins a Cadis més de 240 diputats d’arreu del territori convençuts que anaven a fer història, atès que s’anava a redactar una moderna Constitució. El rei Carles IV d’Espanya havia estat deposat per absolutista, després de l’ocupació francesa del territori peninsular. A les Corts de Cadis es va establir que el poder residia en el conjunt dels ciutadans, representats a les Corts. Però Cadis també va suposar —per primera vegada— l’oportunitat real per la qual els polítics catalans van ser cridats a participar activament en el nou sistema polític espanyol que s’estava creant. En aquell revolucionari context, la delegació catalana va defensar obertament la proposta de modernitzar Espanya d’acord amb el projecte austriacista liquidat feia menys d’un segle. Per tant, calia fonamentar el desenvolupament econòmic i social d’acord amb la industrialització dels territoris. Però pel Tractat de Valençay es va restituir en el tron a Ferran VII com a monarca absolut, i va frustrar totes aquelles idees modernes sorgides de les Corts de Cadis i de la seva revolucionària Constitució, que havia sacsejat Espanya.

1870. La història sempre ofereix una segona oportunitat

Aquell estiu del 1870 a París, Maria Isabel Lluïsa de Borbó i Borbó-Dues Sicílies, reina d’Espanya, abdicà. Aquesta renúncia del poder —igual que l’emperador Carles— era la conseqüència d’un intens debat polític sobre com s’havia d’articular la modernitat d’Espanya. La disputa entre carlins i liberals s’havia dirimit en els camps de batalla durant les darreres tres dècades. Però durant les dècades següents l’atzucac continuaria. Espanya havia entrat en un laberint del qual trigarà cent anys a sortir. La modernitat va comportar una profunda transformació estructural, inclòs el repartiment del poder. La historiografia ha abordat aquest període des de la perspectiva de la primera crisi del capitalisme espanyol. Però, en realitat, a l’origen del problema econòmic de tot plegat hi ha la corrupció. 

Polítics, militars i nobles van especular tant en les companyies ferroviàries com en la construcció, fins al punt que a finals de la dècada hi va haver un crac borsari de dimensions bíbliques. La Guerra Civil dels Estats Units va provocar un augment dels preus de la matèria primera —el cotó—, motor de la indústria tèxtil catalana, que —per manca de previsió de l’Estat— va provocar la ruïna de molts empresaris d’aquest sector. I un període perllongat de males collites va provocar un augment estrepitós del preu dels aliments bàsics, que va afectar negativament les classes més populars. En aquest context tan difícil i atès que l’Estat estava tan endeutat, es van aportar dues solucions: per una banda, augmentar la pressió fiscal sobre les classes populars i, per l’altra, embolicar-se en una aventura colonial com va ser la Guerra de les Illes Xinxa, davant les costes del Perú.

1931. La muntanya és un bon lloc per pensar

Aquella primavera del 1931, Espanya va optar per gestionar el poder seguint una fórmula fracassada en el passat. La corrupció havia esgotat el sistema de la Restauració borbònica i, per tant, calia buscar una nova relació amb el poder. La pregunta que es plantejava llavors —i encara avui— era si Espanya podia ser una federació de nacions. Calia provar-ho! En aquest context, s’instal·laren al Santuari de Núria els diputats del recentment creat Govern de la Generalitat de Catalunya, encarregats de redactar una proposta de relació entre Catalunya i Espanya. Tothom tenia la certesa d’estar davant d’un moment històric. 

El resultat fou un text constitucional que responia a la voluntat de Catalunya i al seu legítim dret d’exercir l’autodeterminació. S’estava proposant una situació d’igualtat jurídica i política respecte als altres pobles de l’Estat. Es plantejava ampliar la mirada. Davant del text, l’Estat es va posar nerviós. Un any més tard, les Corts espanyoles van aprovar un Estatut que ja no tenia res a veure amb el que havia refrendat mesos enrere el poble de Catalunya. Es rebutjava la fórmula federal, es reduïen competències de la Generalitat i s’instaurava la cooficialitat del català i el castellà en un model bilingüe. Catalunya quedava reduïda a una “regió autònoma dins l’Estat espanyol”. Va ser aleshores quan a la llunyania començaren a sentir-se remors de sabres que obligaven Espanya a tornar al camp de batalla.

2004. Cap a un nou paradigma històric

Amb la ressaca dels esdeveniments de la darrera dècada del segle passat, tothom va creure que Espanya havia optat per reconèixer la seva diversitat. La llengua catalana era —fins i tot— parlada en els cercles més íntims de l’oligarquia castellana. En un clima de puixança econòmica, estabilitat social i de reconeixement mutu, Catalunya va creure que podia tornar a plantejar la seva relació amb Espanya. Era possible? L’escrupolositat de l’escomesa —igual que en el passat—, en l’elaboració d’un nou marc constitucional com fou el nou Estatut de Catalunya, va suposar un important esforç per trobar un punt d’encontre on hi fossin representades tots els espectres socials. La continuació és sabuda per tothom. L’1 d’octubre de 2017 és la constatació de la impossibilitat del diàleg i la necessitat de tornar a l’inici de tot: a molt abans de la Guerra Civil castellana de 1479.

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

L’hegemonia del dòlar com a moneda de referència en el comerç global i com a instrument de liquiditat monetària ha atorgat poder i privilegis als EUA durant dècades, però els últims anys s’ha evidenciat un procés pel qual un nombre creixent de països estan desvinculant les seves economies d’aquesta dependència del dòlar. Analitzem els motius que hi ha darrere la desdolarització.

El passat 15 d’agost es van complir 50 anys d’ençà que el president Richard Nixon va reunir el seu equip a Camp David per anunciar que suspenia la convertibilitat del dòlar amb l’or. Va ser el principi del final dels Acords de Bretton Woods, fet efectiu l’any següent quan Nixon ho va formalitzar com a una decisió permanent. 

El dòlar va passar de ser una moneda que basava el seu valor en l’existència d’una contrapartida en or, a ser una moneda fiduciària, diners fiats, amb un valor que deriva de la relació entre l’oferta i la demanda i l’estabilitat del govern emissor. Un valor que, a diferència de la moneda garantida, està basat en la fe de la gent en la moneda, i que corre el risc de perdre aquest valor a causa de la inflació, o fins i tot esdevenir inoperant en cas d’hiperinflació.

Un nou marc monetari que va substituir el valor intrínsec atorgat per la demanda d’or, principalment del sector de la joieria, per la creació del sistema de petrodòlar, ergo establint el dòlar com a, de facto, moneda de transacció del petroli, i forçant qualsevol país que volgués comprar petroli, a convertir la seva moneda en dòlars. Un sistema que crea excedents de dòlars que han de ser reciclats, en gran part, invertint en la compra de bons i lletres del tresor del govern nord-americà, i conseqüentment creant una demanda de deute del país emissor quasi il·limitada, que permet als EUA imprimir gran quantitat de diners sense conseqüències. El que ve a ser una targeta black governamental.

Abusant d’una posició de privilegi

Aquesta demanda de dòlars atorga als EUA la capacitat d’assumir un deute perpetu gràcies al fet que els dèficits de compte corrent no són un problema, degut a la facilitat per refinançar amb la seguretat que els inversors seguiran comprant uns actius que es consideren segurs.

A més a més, el control que els EUA tenen del Fons Monetari Internacional (FMI) i del Banc Mundial (BM), dos organismes nascuts de l’Acord de Bretton Woods, així com de SWIFT (Society for Worldwide Interbank Financial Telecommunication), sumat a l’hegemonia del petrodòlar, els hi confereixen un poder de negociació, intimidació i càstig que és sovint utilitzat per interessos econòmics propis i a costes dels interessos d’altres països.

L’extensa aplicació de sancions econòmiques per part d’administracions americanes, especialment sota el mandat de Trump, no només contra països considerats enemics dels interessos dels EUA, sinó també a països aliats que es neguen obeir les ordres provinents de Washington, està provocant que molts estats no només qüestionin aquesta hegemonia, sinó que prenguin mesures per crear un sistema financer multilateral per tal de blindar les seves economies.

Rússia i la Xina es desmarquen del dòlar

Durant la passada dècada, Rússia i la Xina han iniciat programes i firmat acords de desdolarització per protegir i blindar les seves economies davant les sancions del govern dels EUA i el Fons Monetari Internacional (FMI). L’any 2020, menys de la meitat de les transaccions comercials bilaterals entre aquests dos països es van fer amb dòlars, i aquest any Rússia ha anunciat que tots els seus Fons Nacionals d’Inversió deixaran el dòlar, per denominacions en euro o or.

No és d’estranyar que altres països com Veneçuela, Turquia, Pakistan o Iran també estiguin en procés de desdolarització, però potser no era tan previsible que la Unió Europea signés acords comercials similars i promogués, com aquests països, la seva pròpia moneda digital per tal de diversificar les seves opcions i disminuir el risc davant d’un possible canvi de paradigma.

El dòlar no està en perill de perdre el seu estatus com a divisa mundial, però la seva supremacia com a divisa comercial, i com a eina de negociació, pot ser seriosament erosionada si els EUA continuen abusant de la seva posició de poder.

Si vols descobrir la millor opció per protegir els teus estalvis, entra a Preciosos 11Onze. T’ajudarem a comprar al millor preu el valor refugi per excel·lència: l’or físic.

La democràcia representativa és el sistema més estès als països capitalistes de lliure mercat. Com encaixa amb el concepte clàssic de democràcia? Com hauria de funcionar la democràcia directa?

Els partits polítics celebren congressos que la major part de la ciutadania, que no n’és militant, mira amb estranyesa. Allà es decideixen les línies i objectius d’aquell partit polític. A partir d’aleshores, aquells polítics intentaran servir els objectius que s’han marcat, sempre adaptant-se a la situació del moment i intentant, per damunt de tot, salvaguardar el partit.

Això passa amb tots els partits, siguin del color que siguin, i la bunquerització partidista sovint acaba diluint el mandat representatiu inicial d’aquells polítics. Perquè, la idea original de la democràcia actual era aquesta: una democràcia representativa en la qual els electors escullen uns polítics que han de representar els seus ideals (els dels electors). Sobre el paper té sentit, però la realitat és més complexa. Els representants formen en realitat part d’un engranatge ple d’interessos de lobbies i del mateix partit, fet que fa que l’ideal representatiu quedi cada vegada més lluny.

Històricament hi ha hagut altres formes de democràcia. La democràcia directa que s’aplicava a l’antiga Grècia i durant quatre segles a la República de Roma n’és la més coneguda, i permetia a la ciutadania proposar o revocar lleis. Actualment, el més similar a aquest model són els casos de Suïssa, Liechtenstein o alguns estats dels Estats Units com Califòrnia.

És possible, per tant, gestionar la cosa pública d’una altra manera? Es pot millorar o, com deia Churchill, ens hem de conformar amb el menys dolent dels sistemes possibles? Al capítol 9 d’El Diner, repassem el concepte clàssic de democràcia i les principals formes de govern, així com l’evolució històrica del model democràtic. Et convidem a recuperar-lo.

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

Quines són les funcions del Banc Central Europeu? De quines eines disposa l’organisme que dirigeix Christine Lagarde? Com s’organitza? Lara de Castro, HR Business Partner d’11Onze, ofereix totes les claus en un curs sobre una de les institucions més importants de la Unió Europea.

El Banc Central Europeu (BCE), que té la seva seu a la ciutat alemanya de Frankfurt, és responsable de la política monetària dels països que formen l’eurozona i tenen l’euro com a moneda única.

Com explica Lara de Castro, es va constituir uns mesos abans que 11 Estats de la UE adoptessin l’euro com a moneda única l’1 de gener de 1999: Alemanya, Àustria, Bèlgica, Espanya, Finlàndia, França, Irlanda, Itàlia, Luxemburg, Països Baixos i Portugal. Fins avui, la llista de països de l’eurozona s’ha ampliat fins a 19, amb Eslovàquia, Eslovènia, Estònia, Grècia, Letònia, Lituània, Malta i Xipre.

El BCE i els bancs centrals nacionals dels estats membres de l’eurozona constitueixen l’Eurosistema. Aquest no s’ha de confondre amb el sistema europeu de bancs centrals, que també integra els bancs centrals nacionals dels països de la UE que no tenen l’euro com a moneda pròpia.

A més, hi ha territoris que fan servir l’euro, però, com puntualitza De Castro, no pertanyen a l’eurozona i, per tant, “no participen de cap manera de la política monetària del BCE”. És el cas de San Marino, Ciutat del Vaticà, Mònaco, Kosovo, Montenegro i Andorra, l’únic que “té euros amb el text en català”.   

Com explica De Castro, la posada en marxa del BCE “es va semblar a la d’una societat anònima” en el sentit que té accions i capital social. De fet, el seu capital social actual és de més de 10.800 milions d’euros, que “estan en mans dels bancs centrals dels estats membres, que actuen com a accionistes”. L’assignació de capital inicial es va basar en la població i el PIB dels estats fundadors, i ha estat modificada en sis ocasions.

El pilar de la unió monetària

“L’objectiu primordial del BCE és el manteniment del valor de l’euro”, com indica Lara de Castro. I amb aquest objectiu intenta mantenir estables els preus i que la inflació en el conjunt de la zona euro no superi el 2 % anual. En aquest sentit, és el responsable de fixar les grans línies de la política monetària i executar-la. 

A més, “és el banc superior a tots els bancs centrals i privats que operen a la zona euro” i, per garantir que tot el sistema funcioni, té el dret exclusiu sobre l’emissió de moneda i supervisa les reserves dels estats membres i el seu estat financer, explica la HP Business Partner d’11Onze. També pot adquirir deute dels estats membres de la UE amb la finalitat d’impulsar-ne l’economia, com ha fet de forma massiva durant els últims anys.

Quines són les eines de política monetària que té a l’abast el Banc Central Europeu? Per començar, hi ha les operacions de mercat obert, que són de quatre tipus i serveixen per controlar el tipus d’interès i gestionar la liquiditat del mercat. A més, hi ha les “facilitats permanents”, que estan disponibles per als bancs de l’Eurosistema tant per a crèdits com per a dipòsits. I també cal mencionar el que es coneix com a “manteniment d’unes reserves mínimes”, que obliga als bancs privats de la zona euro a dipositar una part dels dipòsits en el banc central d’aquell país.

Tres grans òrgans de direcció

L’estructura administrativa del BCE gira entorn tres grans òrgans: el Consell de Govern, el Comitè Executiu i el Consell General.

El poder de decisió en matèria de política monetària per a l’eurozona recau en el Consell de Govern, integrat per sis membres del comitè executiu i els governadors dels bancs centrals dels Estats de l’eurozona. La seva funció és definir la política monetària, “mitjançant la fixació dels tipus d’interès al qual els bancs comercials poden obtenir diners del banc central”, com indica Lara de Castro.

El Comitè Executiu està format pel president i el vicepresident del BCE i altres quatre membres nomenats pel Consell Europeu. La seva funció és posar en pràctica la política monetària definida pel Consell de Govern i donar les instruccions necessàries als bancs centrals nacionals.

Pel que fa al Consell General, inclou el president i el vicepresident del BCE, juntament amb els governadors dels bancs nacionals dels estats membres de la Unió Europea. Com especifica De Castro, s’encarrega de donar suport al BCE en tasques de consulta i coordinació, i ajuda en la preparació de l’ampliació de l’eurozona”.

Si vols descobrir la millor opció per protegir els teus estalvis, entra a Preciosos 11Onze. T’ajudarem a comprar al millor preu el valor refugi per excel·lència: l’or físic.

Quan som petits, reforçar allò que fem bé, es considera bàsic, i tots els pares i mares ho intentem fer amb els nostres fills. Però ens anem fent grans, i anem entrant en una societat i unes empreses on elogiar, de vegades, s’observa amb certa distància i suspicàcia. Per què hem creat aquest vincle malaltís entre l’elogi i la manca de sinceritat?

“– Què vol de mi, que m’afalaga tant? Segur que em vol demanar alguna cosa”. Sembla que hem creat un divorci entre dues paraules: elogi i sinceritat. Si et dic “cul d’olla” soc sincer, però si et comento que ho has fet molt bé, em mires amb cara de sospita. Mirat així, com podem girar la truita? Una veritat universal (o quasi universal, sempre hi ha gustos per tot), és que ens agrada que ens elogiïn. Una altra veritat universal és que ens agrada més la sinceritat que la hipocresia. Una altra constatació empírica és que l’elogi crea en la persona que el rep la sensació que tot pot anar millor. El fa creure en ell, el fa sentir optimista.  Però, i pel que fa a les empreses? Es pot utilitzar de la mateixa manera?

L’elogi com a feina que fomenta la productivitat

M’agradaria centrar-me en certs estudis que han mostrat resultats contundents, trobant que l’elogi fa que el treballador estigui més content i sigui més productiu. Quina novetat! Això ja ho sabíem. El problema és veure perquè el vinculem amb la hipocresia. A conseqüència d’aquesta troballa organitzativa, algunes empreses aconsellen als directius dir als treballadors que són bons. Imaginem un cas en què després d’elogiar a tort i a dret a tothom, enviem a un cert grup de treballadors un fred e-mail, comunicant que els acomiadem. Com lliga això amb l’elogi anterior? És aquesta la manera d’acomiadar a qui valorem? Encara que reduir la plantilla es trobés justificat, algú valorat de debò, segurament mereix un altre tracte. Aquest treballador i els que es quedin, després d’aquesta experiència, es prendran els elogis de manera diferent. De fet, promoure receptes empresarials a curt termini, com ho és voler aconseguir que els treballadors estiguin contents i produeixin més, dient-los elogis, perquè sí, i no perquè se’ls mereixen, porta lligada la hipocresia. I reforça la idea que quan se’m diuen coses bones és perquè es vol quelcom de mi. 

Més important que discutir les bonances de l’elogi “sí” o l’elogi “no”, seria bo entrar en un debat de productivitat a llarg termini: elogi com i elogi quan.  Que les bones paraules proliferin tant se val si toca o no, agreuja el problema de què en general a qui les diu se’l veu com un hipòcrita. I ens allunya del benestar real que produeix rebre elogis. Només ens dispensa una minsa alegria a curt termini, però si arribat el moment, els fets ens fan notar que tot era fals, ens tornarem sarcàstics i malfiats d’aquelles bones paraules que tant necessitàvem.

Elogiar no és igual a “perdre autoritat”

Quan a algú li donen un càrrec de responsabilitat per primera vegada i en cas que tingui persones a càrrec seu, el dubte que li sorgeix és com pot aconseguir que les persones se’l prenguin seriosament i implicar-los en el projecte. Alguns opten per pensar que són de massa bona fe, i per tant que els caldrà mostrar una cara artificial i dura cap als seus subordinats.  D’altres opten per a ser tot el contrari, deixar fer tot allò que el treballador vulgui i ser un cap “bonàs”. El què amaguen les dues opcions és una manca d’experiència, una manca d’acceptació i maduresa de com som i de com portem el fet de manar i ser manats. Dirigir equips de persones vol disciplina personal i haver aprofundit i voler continuar aprofundint en l’autoconeixement de cadascú i en l’empatia cap als altres. I això implica saber valorar la qualitat del teu equip humà i quan cal reconèixer una bona feina feta.

Per aconseguir un bon clima i treballadors motivats, les empreses necessiten promocionar l’elogi, però per motius no instrumentals. I més ara, que moltes persones que tenen feina, tenen por de perdre-la, i poden perdre-la, tot i no merèixer-ho. Darrere l’elogi, a sobre i a sota, hi hauria d’haver sinceritat i autenticitat. Les persones notaríem que es creu en nosaltres. I això com es fa? Doncs vinculant aquest elogi a coses concretes, que siguin constatables. I no contradir-lo amb fets que maltractin als treballadors. I complementar-lo amb altres fets que el sostinguin. 

 Ser humà vol dir necessitar rebre bones notícies dels que ens envolten, sobre les nostres qualitats i resultats, i notar que aquestes persones creuen de veritat en nosaltres. Que no volen merament instrumentalitzar-nos, per ser una eina més al servei dels seus objectius. Tots hi guanyaríem i aprendríem des d’una actitud més propera a la nostra naturalesa humana, tan necessària de fomentar en temps de xarxes socials.

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

Segur que has sentit a parlar de l’economia col·laborativa, és a dir, totes aquelles activitats que suposen un intercanvi de béns i serveis entre persones. Però què caracteritza exactament aquest model? Com posar-lo en pràctica en l’era digital?

Abans que l’economia col·laborativa fos tendència, el seu consum es limitava al cercle més pròxim. Tot quedava a casa, tenia una escala gairebé familiar. Tanmateix, gràcies a Internet, és possible connectar amb persones de tot el món amb interessos comuns. La digitalització de la societat i la crisi econòmica han afavorit el desenvolupament de nous models de negoci i noves formes de consum.

L’economia col·laborativa té diversos avantatges. El primer, i més important, és que permet optimitzar els recursos, perquè podem donar més utilitat als nostres productes. A més, també ofereix al consumidor final més varietat. Alhora, és un bon model per estalviar, perquè els clients poden comprar béns i serveis de segona mà a un preu inferior al de mercat. Tot plegat genera un ecosistema basat en el compromís, la solidaritat i la generació d’idees, sovint de la mà d’emprenedors amb nous negocis, que generen ocupació, riquesa i innovació.

D’altra banda, però, també cal tenir present que l’economia col·laborativa, en tractar-se d’un model entre particulars, no té un mercat regulat legalment i la competència és força deslleial. Per això, és un sector que dona lloc a queixes i protestes dels sectors afectats, fet que pot desprotegir al consumidor. 

Economia compartida, un ventall de possibilitats

Dins d’aquest model d’economia col·laborativa, que sovint també s’anomena “economia compartida”, n’hi ha de moltes menes diferents, amb diferents funcions, que varien en funció de les necessitats i els productes. Hi ha, per exemple, els negocis de consum col·laboratiu, que fan servir plataformes digitals a través de les quals els usuaris es posen en contacte per intercanviar béns o articles, com el transport col·laboratiu, l’allotjament col·laboratiu i el comerç col·laboratiu de segona mà, entre d’altres.

També hi ha les empreses de coneixement obert, és a dir, tots aquells negocis que promouen la difusió del coneixement sense barreres legals o administratives. Poden presentar-se en el dia a dia o a través de plataformes informàtiques a les quals acudeixen usuaris amb necessitats. Així mateix, trobem el model de producció col·laborativa, és a dir, xarxes d’interacció digital que promouen la difusió de projectes o serveis de tota mena. La diferència amb els dos models anteriors és que el que s’ofereix també es produeix en el si d’aquestes plataformes.

Finalment, trobem les iniciatives de finances col·laboratives. Microcrèdits, préstecs, estalvis, donacions i vies de finançament s’inclouen en aquest subgrup, on els usuaris es posen en contacte per satisfer necessitats en qualsevol d’aquests aspectes. El millor exemple el veiem en les plataformes de ‘crowdfunding’, un model de finançament per aquells que desitgen fer donacions per iniciatives concretes.

Les quatre característiques del model

Malgrat l’heterogeneïtat dels negocis i indústries que s’engloben dins d’aquest model, les empreses de l’economia col·laborativa es poden descriure a través de quatre característiques:

1. Fan servir tecnologies de la informació (TIC), disponibles a través de plataformes basades en la web, com les “aplicacions” mòbils en dispositius amb accés a Internet, per a facilitar les transaccions entre dues parts.
2. Confien en els sistemes de qualificació basats ​​en l’usuari, per al control de qualitat, la qual cosa garanteix un nivell de confiança entre els consumidors i els proveïdors de serveis que no s’han trobat prèviament.
3. Ofereixen als treballadors flexibilitat, perquè aquest equip sovint brinda els seus serveis a través de plataformes de correspondència digital.
4. L’equip disposa de les seves eines pròpies. En la mesura en què les eines i els actius són necessaris per a proporcionar un servei, les empreses de correspondència digital confien que els treballadors usin els seus.

En definitiva, el model d’economia col·laborativa pot ajudar a fer créixer els nostres negocis, perquè permet als consumidors estalviar, perquè aposta pel desenvolupament sostenible, perquè impulsa una nova gestió dels recursos, perquè hi ha més oferta i perquè, al final, tot plegat suposa un benefici mediambiental.

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant la super app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!