Existeix una alternativa al sistema extractiu?

La teoria evolutiva és molt més complexa que una reducció a simples competències individuals. El cas és que, a partir de la teoria de l’evolució de les espècies de Charles Darwin, hom va arribar a la conclusió que les jerarquies socials existents dins les societats contemporànies eren el resultat d’una “selecció natural” o de la “supervivència del més apte”. Tanmateix, la tria selectiva i aplicació de conceptes biològics en un marc social i antropològic poden ser molt lesives per la humanitat.

A finals del segle XIX, el naturalista i filòsof anglès Herbert Spencer va impulsar l’aplicació dels conceptes biològics de la “selecció natural” i de la “supervivència del més fort” al camp de les Ciències Socials. D’aquesta manera, Spencer va inventar el concepte de “darwinisme social”, el qual suposava una aplicació tergiversada i intencionada de la teoria evolutiva de Darwin.

 El concepte va fer molt de furor dins dels cercles acadèmics, com per exemple a l’escola econòmica neoclàssica o marginalista, representada pels economistes Jevons, Menger, Walras, Pareto o Marshall. Aquest corrent de pensament econòmic es va centrar principalment a explicar els comportaments individuals i l’intercanvi de béns i serveis, abandonant els grans temes clàssics referents a la generació de riquesa i la seva distribució, les quals havien ocupat les anàlisis econòmiques des de mitjans del XVII. 

Tanmateix, no és cap casualitat que aquest concepte tingués gran acceptació —sobretot entre l’alta societat europea— donat que va aparèixer just en el moment en què les antigues monarquies europees es transformaven en els moderns Estats actuals, adoptaven el capitalisme com l’únic sistema socioeconòmic i abandonaven el mercantilisme per sempre més. 

 D’aquesta manera, els Estats occidentals —incloent-hi els emergents Estats Units— van començar a donar gran importància a la competència entre individus —entengui’s aquí també entre empreses, territoris o països— dins del sempre defensat lliure mercat i a justificar el perquè existeixen actors forts que veuen augmentar la seva riquesa i el seu poder, en contraposició dels agents considerats dèbils que veuen disminuir la seva riquesa i el seu poder, si és que alguna vegada en van tenir! 

 Per tant, el “darwinisme social” només significaria l’expressió ideal de les relacions materials dominants. Des d’aleshores, el concepte ha esdevingut molt popular entre les societats occidentals, el qual ha estat àmpliament divulgat en els cercles acadèmics i socials, atès que ha proporcionat a les societats occidentals una justificació pseudocientífica de les seves posicions privilegiades arreu del món. A més, ha permès continuar justificant racionalment el seu passat colonitzador d’Amèrica, Àfrica i Àsia. I fins i tot, els ha permès justificar la misogínia.

Naturalment, existeixen altres opcions!

Als antípodes de Spencer trobem al geògraf i zoòleg rus Piotr Kropotkin qui, a finals del XIX, aportarà una mirada totalment oposada al “darwinisme social”. Per a Kropotkin, la cooperació és el factor clau en l’evolució humana, mentre que la competència esdevé una qüestió paral·lela. 

A través del seu llibre “El suport mutu: un factor en l’evolució”, Kropotkin desgrana com la cooperació i l’ajuda recíproca són pràctiques comunes i essencials dins la natura. Si els humans renunciem a la solidaritat i la substituïm per la cobdícia, serà quan apareixerà l’estratificació social, es justificarà l’absolutisme i s’acabarà endolcint el feixisme. Aquest darrer estadi no el va poder observar en Piotr Kropotkin, però, en canvi, sí que ho va poder descriure magníficament en George Orwell en la seva coneguda faula de “La revolta dels animals”. 

D’aquesta manera, només una moral basada en la llibertat, la solidaritat i la justícia podrà superar els nostres instints destructius, els quals també formen part de la naturalesa humana. Per tant, serà de vital importància que la ciència esdevingui el fonament de l’ètica, obligant-la a defugir de qualsevol principi sacralitzador del poder. I també serà important l’estudi constant de les estructures socials, les quals ens permetran produir el coneixement necessari per cobrir les necessitats humanes, base per al desenvolupament d’una societat lliure.

Aquells que pensin que “la llibertat és fer tot allò que un vol”, són ximples! Hegel afirmava que “la llibertat és consciència de la necessitat” i Montesquieu, molt bellament deia que “la llibertat és poder fer allò que hem de fer”. Després hi ha els farsants que diuen que “la llibertat és no tenir límits”. I on troba això? Potser en la geometria on només hi ha el punt i la recta o les corbes regulars. No, la vida és pura exigència amb límits. Una llibertat que no sigui amb responsabilitat és un frau —afirma el filòsof espanyol Antonio Escohotado a la seva obra “Los enemigos del comercio. Una historia moral de la propiedad”.

Per tant, el suport mutu és el terme que descriu la cooperació, la reciprocitat i el treball en equip, el qual comporta o implica un benefici mutu per a les persones que cooperen o que hi estan involucrades. Existeixen infinitat d’exemples de mutualisme dins del regne animal i vegetal, com per exemple el treball col·laboratiu que fan les formigues a l’hora de recollir els aliments per l’hivern; o l’estratègia tan eficaç de les plantes, que aprofiten la interacció amb els insectes i ocells per pol·linitzar. Més de cent setanta mil espècies acaben contribuint al 35 % de la producció global de cultius alimentaris. 

Certament, la natura està plena d’exemples i en Kropotkin aporta infinitat d’arguments per a demostrar que els humans som interdependents. De fet, aquesta és la clau del nostre èxit com a espècie dins l’evolució humana, fins al punt que les primeres societats humanes van practicar aquesta estratègia quan va esdevenir una qüestió de supervivència. 

La idea de l’individu socialment independent és un mite que ha estat àmpliament promogut pels Estats occidentals —sobretot al món anglosaxó— i per les grans corporacions multinacionals, les quals han projectat infinitat de models triomfants d’homes i de dones fets a si mateixos. La clara visualització dels seus triomfs ha permès al sistema modelar-nos a partir del concepte de Spencer. D’alguna manera, s’ha aconseguit convertir-nos en consumidors atomitzats i fàcilment controlables, atès que d’ençà que som petits se’ns educa per esdevenir persones individuals, autosuficients, independents, possessores de propietats o portadores de smartphones que, malgrat que ens faciliten la connexió entre nosaltres, paradoxalment ens aboquen a l’aïllament. Sense saber-ho, duem incrustat el darwinisme social dins dels nostres cervells.

Noves maneres per velles estratègies

Cèlebre és la frase de Voltaire quan diu que “la civilització no suprimeix la barbàrie, sinó que la perfecciona.” Encara que sembli estranya, la frase continua essent actual. L’esclavitud ha existit sempre i sempre existirà, només que el món contemporani ha suavitzat els mètodes. Quins són els dos aspectes que un ésser humà defensaria amb la seva vida? Els seus fills i un lloc on romandre. 

I actualment, quins són els dos mecanismes que ens subjuguen al sistema? Doncs, formar una família i adquirir un habitatge. L’habilitat del sistema rau en el fet que ha estat capaç de crear negocis rendibles al voltant d’aquests dos principis. És per això que s’ha fomentat el desig de la propietat privada i la formació de la família ideal com a entitat de consum, al mateix temps que s’han anat congelant els salaris, s’han apujat els preus dels habitatges i han anat augmentant els costos de la vida per criar els nostres fills. D’aquesta manera, s’ha aconseguit una població de dependents i convençuts per gran part de les seves vides. Aquests són algú que s’endeutarà i se sotmetrà davant d’un treball precari o d’una llei injusta a fi de mantenir aquests estàndards que imposa el sistema. És per això que està a les nostres mans dir prou!

El mutualisme a Catalunya

A Catalunya, existeixen infinitat d’exemples de mutualisme, els quals tenen el seu origen en els gremis i les confraries de l’edat mitjana. Des de finals del segle XIX, les mútues, les cooperatives o les associacions han esdevingut un dels trets distintius de la societat catalana. Només cal veure la recaptació de La Marató de TV3 any rere any! La riquesa del seu teixit associatiu mostra una gran diversitat d’entitats que vertebren el nostre país, que van des d’associacions de lleure i esport, de mútues o asseguradores de salut, de previsió social, a cooperatives agràries, passant per associacions culturals o veïnals fins a arribar a les organitzacions polítiques, les caixes d’estalvi o la banca comunitària.

La banca comunitària se sustenta sobre el principi del mutualisme, el qual es basa en les tendències associatives dels éssers humans per a aconseguir satisfer les seves necessitats a través de la cooperació voluntària i pacífica, l’ajuda mútua i la solidaritat en un model on els productors intercanvien lliurement productes i serveis.

Des del primer moment vam explicar que 11Onze és una fincom. Una plataforma fintech on la comunitat pot educar-se financerament, consumir continguts i accedir a un ventall de productes financers en continu creixement: des del compte d’El Canut pots fer la teva gestió bancària, comprar d’or, criptos i aviat tenir accés a préstecs.

Vols saber quin és el gran secret dels catalans?

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

El món evoluciona, i la manera de pagar també. Si abans era habitual portar diners en metàl·lic o anar al caixer, per la joventut aquests sistemes de pagament han quedat obsolets. L’agent 11Onze Mònica Cornudella ens explica com els joves paguen les seves compres.

L’eina indispensable per a tots aquests pagaments, és clar, és el mòbil, i almenys hi ha tres mètodes que són força comuns. Tots tres es caracteritzen per ser més àgils, ràpids i sense comissions, però tenen com a inconvenient la limitació en la quantitat que es pot abonar, que va dels 500 als 1.000 euros per operació. Anem a veure quins són!

1. El pagament amb el mòbil vinculat a un compte corrent o una targeta. En aquest cas, els joves només han de vincular les dades de la targeta, de dèbit o crèdit, a l’aplicació del banc que tenen al mòbil o fer una fotografia de la targeta perquè el sistema escanegi els números i la detecti. A 11Onze ja pots demanar la teva targeta virtual a través d’El Canut.
2. El pagament amb targeta ‘contactless’. En aquest mètode en concret, l’únic que han de fer és activar l’aplicació corresponent i apropar el mòbil a un datàfon capaç de llegir el xip NFC del telèfon. Aquest sistema permet els joves fer compres mitjançant tecnologies d’identificació per radiofreqüència, que s’incorporen a les targetes intel·ligents dels telèfons mòbils o altres dispositius. A més, si la compra no supera els 20 euros, no és necessari ni tan sols posar el PIN.
3. La transferència mitjançant el mòbil. Per últim, cal parlar de la que és la manera més popular de pagar entre els joves. Segur que heu sentit a parlar del Bizum o del PayPal. Són plataformes o aplicacions que permeten realitzar petites transferències entre particulars a partir dels mateixos mòbils. Senzill i sense complicacions. I tu, com pagues les compres?

11Onze s’està convertint en un fenomen com a primera comunitat fintech de Catalunya. Ara, llança la primera versió d’El Canut, la super app d’11Onze, per a Android i Apple. Des d’El Canut es pot obrir el primer compte universal al territori català.

Només el 15,8% de la població jove està emancipada, la pitjor dada en dècades. L’atur juvenil i els preus de l’habitatge són els dos grans motius. Ara, l’administració intenta donar solució a través d’una nova Llei de l’habitatge. Però serà prou? En parlem amb els experts.

A l’Estat espanyol, prop de la meitat dels joves d’entre 16 i 29 anys que viuen en un habitatge independent ho fan en un lloguer compartit. Si es vol viure sol, el preu que cal pagar suposa el 91,6% del salari i, si es vol contractar una hipoteca, cal reservar almenys el 55,1% del sou. Tot i que, aparentment, la compra d’un habitatge pot semblar més assequible, la realitat és que els joves tenen vetat el mercat hipotecari. Ni tenen prou estalvis per cobrir la despesa inicial ni gaudeixen d’estabilitat laboral. Així ho constata el Consell de la Joventut d’Espanya en l’estudi anual del 2020.

L’habitatge segueix sent el gran maldecap dels joves que es volen emancipar. Per això, per mirar d’afrontar aquest escenari, el govern de Pedro Sánchez ha anunciat una nova Llei de l’habitatge, que hauria de limitar els preus dels lloguers i afavorir l’accés dels joves a un habitatge digne. A 11Onze hem analitzat la proposta de normativa amb el Sindicat de Llogateres i el president del Consell Nacional de Joventut de Catalunya (CNJC), Guillermo Chirino. 

Quan la llei es queda curta

En una situació d’emergència com l’actual, en què la taxa d’emancipació juvenil ha arribat a mínims històrics, Chirino considera que “l’acció política no pot esperar”. Tanmateix, alerta que, si la llei tarda 12 o 18 mesos a aprovar-se, com és habitual, això dona marge als propietaris per a apujar els preus del lloguer i, per tant, l’eficàcia de la mesura es queda curta. El president del CNJC també avisa que el govern ja ha apuntat que les ajudes de la llei estarien limitades a aquells joves que treballen. “Només això ja descarta més del 50% de joves”, es lamenta Chirino. A més, els polítics han declarat que les ajudes arribarien a uns 50.000 joves, és a dir, a només l’1% dels joves de l’Estat.

“Òbviament, aquesta llei no resoldrà res ni facilitarà l’emancipació del jovent”, critiquen fonts del Sindicat de Llogateres, que afegeixen que no són favorables a finançar el pagament dels habitatges dels joves amb ajudes. “Permet que l’arrendador pensi que, si els joves poden pagar més, aleshores no cal abaixar el preu, sinó que, fins i tot, el pot apujar”, argumenten.

La inspiració del model català

Pel que fa a la regulació dels lloguers, la proposta s’inspira en la norma catalana, l’única proposta legislativa vigent que existeix a l’Estat. Així ho expliquen al Sindicat de Llogateres, que amb el Sindicat d’Inquilins, han treballat intensament en la llei catalana i han lluitat per dur-la a l’àmbit estatal. Malgrat tot, al Sindicat de Llogateres adverteixen que les diferències entre la proposta del govern espanyol i la catalana són substancials i posen en risc l’eficàcia de la mesura en el conjunt de l’Estat.

Per començar, la llei catalana estableix un índex de preus de lloguer, que assegura als inquilins que, en cas de signar o renovar un contracte, el preu es manté igual que en el contracte anterior. A més, si el preu està per sobre d’aquest índex de referència, s’haurà d’abaixar. L’índex es calcula a partir de la mitjana dels preus del lloguer, per a habitatges amb unes característiques similars i dins una zona concreta. En canvi, en la proposta del govern espanyol només els propietaris jurídics, és a dir, aquelles empreses amb més de deu immobles en propietat, estarien obligats a fer una rebaixa en el preu del lloguer.

“A ciutats com Barcelona la concentració de la propietat és molt alta, però només el 30% dels habitatges de lloguer són de propietat jurídica. La majoria són propietat de persones físiques que, tot i tenir més de deu habitatges, no estarien obligades a rebaixar el lloguer”, alerten al Sindicat de Llogateres. A la resta de municipis catalans, on la concentració de la propietat és més baixa, aquesta mesura queda, a parer seu, “totalment descafeïnada”.

Per altra banda, l’aplicació de la rebaixa sembla que serà discrecional, i es deixarà que cada autonomia i, fins i tot, cada municipi decideixi. Per contra, Chirino defensa que, si és una mesura pública, “hauria de ser vinculant per a tothom, ja que d’altra manera pot generar desigualtat i inequitat territorial”. 

Una vida digna per al jovent

Més enllà de les regulacions en el preu del lloguer, la nova llei ha de posar a l’abast dels joves tot un seguit d’ajudes. Però les dificultats per a emancipar-se no semblen tenir una solució definitiva. D’entrada, tot i que per assegurar una vida digna l’habitatge no hauria de suposar més del 30% del salari, la realitat es topa amb uns preus disparats i uns sous massa baixos.

D’aquesta manera, si el salari mitjà dels joves ocupats a l’Estat és de 969 euros, l’import que s’hauria de destinar a l’habitatge no hauria de superar els 290 euros mensuals. Tanmateix, el preu mitjà del lloguer és de 880 euros al mes i, en certes zones de l’Estat, com Barcelona i la seva àrea metropolitana, la xifra supera els 1.000 euros. Així les coses, com es pot ajudar els joves a emancipar-se?

Al Sindicat de Llogateres creuen que, per a facilitar l’emancipació, cal anar a l’arrel del problema: “Cal garantir que tots els habitatges de lloguer abaixin el preu i facilitin l’accés a col·lectius vulnerables. A Catalunya, molts col·lectius d’habitatge reclamem un parc d’habitatge públic de lloguer amb preus assequibles. No es tracta de construir més, sinó de recuperar habitatges i assegurar que els grans propietaris destinen una part al lloguer social”, defensen.

Al CNJC també han creat tallers d’autodefensa llogatera per a detectar les dificultats en què es troben els joves i mirar de trobar-hi respostes. “A Catalunya ja tenim una llei de regulació de preus del lloguer que ha sigut increïblement efectiva. Ha reduït els preus del lloguer en aquelles zones on s’ha aplicat i, a més, ha millorat la confiança en els lloguers”, defensen. Ara, consideren, el que cal és millorar aquesta regulació catalana i ampliar-la per a tot el territori. “Encara ens queda molt de camí per recórrer”, s’esperonen.

11Onze és la comunitat fintech de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

Els engranatges econòmics grinyolen cada vegada més. L’augment del preu de l’energia està disparant els costos de producció, mentre que la inflació desbocada està frenant el consum i l’increment dels tipus d’interès encareix els crèdits per a empreses i famílies.

Agost va ser el mes amb l’electricitat més cara de la història a Catalunya, ja que el preu mitjà en el mercat majorista va ser de 307,80 euros/MWh, segons dades de l’Operador del Mercat Ibèric de l’Electricitat (OMIE). I això malgrat aplicar-se l’excepció ibèrica des de juny a Espanya i Portugal, que ha desacoblat el gas del mercat majorista de l’electricitat per reduir el preu de la factura elèctrica. En definitiva, en un any l’electricitat s’ha encarit un 190% i el preu ha pujat un 585% respecte a fa dos anys.

Els preus de tots els combustibles s’han disparat per la guerra a Ucraïna i països com Alemanya o Països Baixos ja han hagut de recórrer al carbó per compensar en part els problemes amb el subministrament de gas i petroli.

L’encariment de l’energia fa que els costos de producció de les empreses creixin exponencialment en tota Europa. L’Índex de Preus Industrials (IPRI), que mesura l’evolució dels preus dels productes fabricats i venuts a l’Estat espanyol en la primera etapa de la seva comercialització, indica que al juliol de 2022 van ser un 40% més cars que l’any anterior. D’aquest increment, més de la meitat es deu directament a l’augment del preu de l’energia. I, a Alemanya, les dades d’agost reflecteixen un encariment del 45% en els preus industrials respecte al mateix mes de 2021.

En aquesta situació, les empreses es troben davant la disjuntiva de traslladar l’augment de costos al consumidor final, amb la qual cosa corren el risc de perdre vendes, o reduir els seus marges, amb la qual cosa també surten perdent. En definitiva, no hi ha una decisió bona, la decisió òptima és la menys dolenta.

Una inflació de dos dígits

Un segon problema que tenalla l’economia és la inflació desbocada. A Catalunya, la variació interanual es va situar a l’agost en el 10,2 %, amb el que assolia per segon mes consecutiu un increment de doble dígit.

A més de l’energia, els preus dels aliments també s’han disparat, sobretot pels costos dels combustibles i els fertilitzants, que podrien augmentar enguany fins a un 70 %. Globalment, es preveu que els preus de les matèries primeres agrícoles augmentin un 18 % al llarg de l’any. I els increments estan afectant especialment productes de primera necessitat com els tomàquets, la carn, l’oli o la llet.

L’escassetat sostinguda d’aliments i els seus elevats preus podrien dur a milions de persones a problemes de desnutrició i generar revoltes populars. De fet, a Sri Lanka i el Perú ja s’han produït disturbis i països com Turquia o Egipte podrien seguir els seus passos.

Tot i això, no tota la responsabilitat de l’augment de la inflació correspon als aliments i l’energia, que són els productes amb valors més volàtils: la inflació subjacent, que no té en compte aquestes categories de productes, ja frega el 6 % a Catalunya.

Per descomptat, a més de devaluar els nostres estalvis, l’increment de la inflació suposa una pèrdua de poder adquisitiu per als ciutadans, la qual cosa llastra el consum i encongeix una mica més el mercat per a les empreses. Així, una segona llosa cau sobre el teixit productiu.

Tipus d’interès a l’alça

Davant l’escalada inflacionària, la majoria de bancs centrals s’han vist obligats a apujar els tipus d’interès per refredar l’economia, empesos per l’agressiva política monetària dels Estats Units, que acaba de pujar-los un 0,75 % per tercer cop enguany. I això tradicionalment ha portat associades més dificultats a Europa i crisis financeres en els mercats emergents i les economies en desenvolupament.

De moment, el Banc Central Europeu ha apujat els tipus d’interès un 1,25% en poc més de dos mesos i s’espera que continuï incrementant-los en les seves pròximes reunions. Aquesta pujada dels tipus d’interès escanya encara més l’economia, ja que encareix tant els crèdits que necessiten les empreses per a invertir i innovar com els crèdits al consum, imprescindibles per a dinamitzar determinats mercats.

En definitiva, amb la pujada dels tipus, una tercera llosa cau sobre els engranatges de l’economia. Per això no és d’estranyar que a l’agost desapareguessin a l’Estat espanyol unes 20.000 pimes i que fins a 90.000 es trobin en fallida tècnica, com indica l’últim baròmetre del Consell General de Col·legis de Gestors Administratius d’Espanya. I les previsions per als pròxims mesos no són optimistes, ja que unes 700.000 tenen problemes de liquiditat.

Si vols descobrir la millor opció per protegir els teus estalvis, entra a Preciosos 11Onze. T’ajudarem a comprar al millor preu el valor refugi per excel·lència: l’or físic.

La revolució tecnològica que ja no inquieta només els obrers, sinó també els professionals del coneixement. Durant dècades, la tecnologia havia mantingut una mena de pacte implícit amb la societat. Les màquines substituirien les feines més repetitives, més físiques o més perilloses, mentre que el coneixement, la creativitat i la capacitat de raonar continuarien sent patrimoni dels humans. Estudiar, especialitzar-se i acumular experiència semblava la millor assegurança davant els canvis econòmics.

Però aquest pacte s’està esquerdant. La irrupció de la intel·ligència artificial generativa està canviant la percepció social sobre la tecnologia i, per primera vegada en molt temps, el debat ja no gira només al voltant de les oportunitats que ofereix, sinó també dels riscos que comporta. Cada vegada més ciutadans qüestionen una eina que fins fa poc era presentada gairebé com un sinònim inevitable de progrés.

No és casualitat. Segons una enquesta recent recollida pel portal especialitzat Futurism, el suport social a la intel·ligència artificial s’està erosionant, principalment per la preocupació creixent sobre la destrucció de llocs de treball qualificats, la desinformació i la concentració de poder en mans d’unes poques grans empreses tecnològiques. La por no és nova. El que sí que és nou és qui la sent.

Quan estudiar ja no és garantia

Les primeres grans revolucions industrials van transformar sobretot el treball manual. Els telers mecànics van substituir artesans, les cadenes de muntatge van reduir la necessitat de mà d’obra especialitzada i la robotització va transformar les fàbriques. Cada innovació va generar resistències, però també es va consolidar una idea que semblava indiscutible: el coneixement era molt més difícil d’automatitzar que la força física.

La intel·ligència artificial està posant en dubte aquesta certesa. Els grans models lingüístics ja redacten contractes, escriuen programes informàtics, generen informes financers, tradueixen textos, creen il·lustracions, elaboren diagnòstics preliminars o produeixen continguts que, fins fa molt poc, exigien anys d’estudis i experiència professional. Per primera vegada des de la Revolució Industrial, una tecnologia no competeix només amb els músculs. També competeix amb el cervell.

Els potencials afectats ja no són únicament operaris de fàbrica o treballadors de magatzem. Ara també apareixen advocats, periodistes, arquitectes, consultors, analistes financers, programadors, professors, dissenyadors gràfics o traductors. És precisament aquesta novetat la que explica bona part del canvi d’actitud davant la IA. Les classes professionals que durant anys havien interpretat la digitalització com una oportunitat descobreixen ara que també poden convertir-se en competència directa dels algoritmes.

Una por amb més de dos-cents anys d’història

Aquesta inquietud pot semblar completament nova, però la història econòmica ens diu el contrari. Entre 1811 i 1816, en plena Revolució Industrial, milers d’artesans tèxtils anglesos van començar a destruir els telers mecànics que s’estenien per les fàbriques. Aquell moviment passaria a la història amb el nom de ludisme, inspirat en la figura —probablement llegendària— de Ned Ludd.

Durant molt de temps, els luddites han estat retratats com a enemics del progrés, incapaços d’entendre els beneficis de la mecanització. Però aquesta lectura és profundament injusta. Els treballadors no destruïen les màquines perquè rebutgessin la tecnologia, sinó perquè consideraven que el nou model productiu els condemnava a perdre la feina, reduïa el valor del seu ofici i concentrava els beneficis en mans dels propietaris de les fàbriques. La seva protesta no anava contra les màquines. Anava contra la manera com s’estava organitzant el progrés.

Del teler a l’algoritme

Les diferències entre aquell món i el nostre són enormes, però també ho són les semblances. Els luddites podien veure físicament la màquina que els substituïa. El teler ocupava un espai concret dins la fàbrica i simbolitzava el canvi que transformava la seva manera de viure. La intel·ligència artificial, en canvi, és invisible. Funciona des de centres de dades situats a milers de quilòmetres i pot alterar simultàniament la feina d’un advocat a Barcelona, d’un periodista a Londres o d’un arquitecte a Nova York.

També ha canviat el perfil dels afectats. Fa dos segles, la mecanització posava en risc principalment habilitats manuals. Avui és el treball intel·lectual el que entra en competència amb la tecnologia. Per això alguns economistes i historiadors ja parlen de neoludisme, no per descriure una guerra contra la IA, sinó per explicar el ressorgiment d’una mateixa inquietud: la por que una revolució tecnològica alteri profundament les regles del mercat laboral.

Aquest nou ludisme no es manifesta destruint màquines. Es tradueix en demandes de regulació, en vagues d’artistes i creadors, en litigis sobre drets d’autor, en el debat sobre la propietat de les dades i en una preocupació creixent pel futur de moltes professions qualificades.

Qui es quedarà els beneficis del progrés?

La història econòmica ens mostra que les grans revolucions tecnològiques acostumen a generar més riquesa, més productivitat i noves oportunitats de creixement. Va passar amb la màquina de vapor, amb l’electricitat, amb la informatització i també amb internet. Tot apunta que la intel·ligència artificial seguirà aquest mateix camí. Ara bé, la història també ens ensenya que els beneficis del progrés no es reparteixen mai de manera automàtica.

Aquest és, probablement, el punt que connecta amb més força el ludisme del segle XIX amb el debat actual sobre la intel·ligència artificial. Els artesans anglesos no s’oposaven a les màquines perquè fossin contraris a la innovació. El que qüestionaven era un model econòmic en què els guanys derivats de la mecanització es concentraven en mans dels propietaris de les fàbriques, mentre els treballadors assumien en solitari els costos de la transformació.

Dos segles després, la pregunta continua essent extraordinàriament vigent. La intel·ligència artificial promet increments de productivitat sense precedents, però també planteja interrogants sobre com es distribuirà aquesta nova riquesa. Si una part creixent del treball intel·lectual pot ser automatitzat, qui capturarà el valor que abans generaven milions de professionals? Les empreses que desenvolupen els grans models d’IA? Les organitzacions que els incorporin als seus processos? O bé aquesta nova productivitat acabarà traduint-se en més prosperitat per al conjunt de la societat?

No és una qüestió menor. Bona part del malestar que avui desperta la intel·ligència artificial no prové de la tecnologia en si mateixa, sinó de la percepció que els beneficis podrien tornar a concentrar-se en molt poques mans, mentre els costos —la reconversió professional, la pressió sobre els salaris o la desaparició de determinades ocupacions— recaurien sobre una part molt més àmplia de la població.

Potser, més que davant d’una revolució tecnològica, ens trobem davant d’un vell debat econòmic que es repeteix amb eines diferents. I és precisament aquesta continuïtat històrica la que explica per què, dos segles després de Ned Ludd, la mateixa pregunta torna a ressonar amb força: qui controlarà els beneficis del progrés i qui n’assumirà els costos?

La lliçó del ludisme

Durant gairebé dos segles, molts professionals qualificats van pensar que les grans revolucions tecnològiques afectaven sobretot els altres: els teixidors, els miners, els obrers de les fàbriques. La intel·ligència artificial està trencant aquesta percepció. Per primera vegada des de la Revolució Industrial, una part important de les classes mitjanes qualificades descobreix que la seva formació ja no és una garantia absoluta davant l’automatització.

Potser aquesta és la gran novetat del nostre temps. No que la tecnologia substitueixi persones —això ja ha passat moltes vegades al llarg de la història—, sinó que ara també qüestiona professions que fins fa poc semblaven reservades exclusivament al talent humà.

Per això el debat sobre la intel·ligència artificial no hauria de reduir-se a decidir si estem a favor o en contra de la tecnologia. La història demostra que intentar aturar el progrés és una batalla perduda. La veritable qüestió és una altra: com aconseguim que els enormes guanys de productivitat que promet aquesta nova revolució tecnològica es tradueixin en més prosperitat col·lectiva i no només en una concentració encara més gran de riquesa i poder. És exactament la mateixa pregunta que es feien els luddites fa més de dos-cents anys. I, vist el debat que avui desperta la intel·ligència artificial, potser mai no havia estat tan actual.

Protegir els estalvis amb or físic ha estat una de les principals aportacions d’11Onze a la seva comunitat i, ara, s’amplia el ventall de productes. Per això, davant de la volatilitat, de l’encara alta inflació i de la crisi de confiança creixent en el sistema bancari, l’or torna a reforçar-se com a valor refugi. Descobreix l’Or Llavor a Preciosos 11Onze.

L’elevada inflació ha obligat el Banc Central Europeu a incrementar els tipus d’interès per sobre del que es preveia. I es donen per segures més pujades per als pròxims mesos. La qüestió és quant augmentaran i en quina mesura afectarà a la marxa econòmica de l’eurozona.

Avui entren en vigor els nous tipus d’interès aprovats la setmana passada pel Banc Central Europeu. Tot i que la previsió era que l’increment fos d’un 0,25 %, l’entitat que presideix Christine Lagarde va sorprendre els mercats amb una pujada del 0,50 %. Es tracta del primer augment en 11 anys i el major des de l’any 2000.

La decisió del Consell de Govern del BCE afecta als tres tipus d’interès clau, amb la qual cosa el de les operacions principals de finançament se situa en el 0,50 %, el de la facilitat marginal de crèdit passa a ser del 0,75 % i el de la facilitat de dipòsit abandona l’interès negatiu per quedar en el 0,00 %.

Amb aquesta decisió, el BCE se suma a la majoria de bancs centrals del món, que en els últims mesos ja han fet el pas d’incrementar les seves taxes d’interès per a combatre l’escalada de preus. Les pèssimes dades sobre la inflació, que al juny va arribar al 8,6 % en l’eurozona, han empès el BCE a realitzar una pujada major de la prevista. També la forta pujada dels tipus d’interès en països com els Estats Units, que ha augmentat els tipus tres vegades des del maig, i la feblesa de l’euro han influït en la decisió.

Com evolucionaran els tipus d’interès?

Tot indica que els tipus d’interès continuaran pujant en els pròxims mesos, tot i que el percentatge s’anirà decidint “reunió a reunió”, segons el regulador bancari europeu. L’objectiu és recuperar taxes del “2 % d’inflació a mitjà termini”.

Els analistes especulen que l’oscil·lació dels tipus d’interès podria situar-se l’any que ve entre l’1 % i el 3 %. Com a referència, el governador del Banc de França, François Villeroy de Galhau, estimava recentment que podria ser d’entre l’1 % i el 2 %.

En qualsevol cas, el BCE sembla decidit a prioritzar la contenció de la inflació, tot i que la pujada d’interessos acabi generant una recessió en alguns països de la zona euro. De fet, ja hi ha qui considera que provocar una recessió és l’única fórmula realista per retornar la inflació a nivells raonables.

S’ha de tenir en compte que la pujada de tipus encarirà els préstecs tant de particulars (incloses les hipoteques) com d’empreses. Per tant, hauria de reduir el consum privat i les inversions corporatives, la qual cosa refredarà l’economia.

De moment, tot indica que la pròxima pujada de tipus es produirà al setembre, quan es torni a reunir el Consell de Govern del BCE. Més enllà d’aquesta data, Lagarde només indicava que, “si veiem que la inflació s’estabilitza en un 2% a mitjà termini, serà apropiada una major normalització progressiva dels tipus d’interès cap a una taxa neutral”.

Primes de risc sota vigilància

Les primeres damnificades per la pujada dels tipus d’interès són les primes de risc del deute dels països de l’eurozona amb una situació més vulnerable: Grècia, Itàlia, Espanya i Portugal. Davant la possibilitat d’una recessió econòmica provocada per l’augment de tipus, els inversors cada vegada veuen menys atractiu adquirir deute dels països amb una economia més fràgil.

Per això, el BCE ha acompanyat l’anunci de la pujada de tipus amb el de la creació del TPI [sigles en anglès de l’Instrument per a la Protecció de la Transmissió de la política monetària], un mecanisme per a evitar que es disparin les primes de risc dels països perifèrics i es produeixi una fragmentació financera de la zona euro. No es pot oblidar la situació d’inestabilitat que viu Itàlia, per exemple, amb la dimissió dies enrere de Mario Draghi com primer ministre i la convocatòria d’eleccions.

En el seu comunicat, el BCE indica que aquest TPI “serà un complement del conjunt d’instruments del consell de govern, i pot activar-se per a contrarestar una dinàmica de mercat desordenada i injustificada que suposi una greu amenaça per a la transmissió de la política monetària en tota la zona de l’euro. I afegeix que la magnitud de les compres del TPI dependrà “de la gravetat dels riscos que afecten la transmissió de la política monetària”. En qualsevol cas, el BCE pretén que aquesta eina sigui l’últim recurs, ja que la primera línia de defensa serà la reinversió “flexible” dels bons sobirans que ara té en cartera.

A més, aquesta intervenció no estarà exempta de condicions, ja que els països “rescatats” hauran de complir els compromisos i reformes que fixa el Fons de Recuperació i les diferents recomanacions de la UE.

Si vols descobrir la millor opció per protegir els teus estalvis, entra a Preciosos 11Onze. T’ajudarem a comprar al millor preu el valor refugi per excel·lència: l’or físic.

Quan parlem d’or, parlem de valor. Però no tot l’or és igual: el que realment en determina el preu i l’ús és el grau de puresa. I aquí és on entren en joc dues maneres de mesurar-lo: els quirats (k) i les mil·lèsimes (‰).

Tot i que a les botigues de joieria sentim parlar d’or de 18 o 24 quirats, en el món de la inversió i la compravenda internacional, el sistema més habitual és el de les mil·lèsimes, una mesura molt més precisa.

Què vol dir la puresa de l’or?

La puresa de l’or indica la proporció d’or pur present en una peça respecte al total del seu pes. L’or pur —és a dir, sense barreja amb altres metalls— és químicament conegut com a Au i pertany a la família dels metalls nobles. Això vol dir que no s’oxida ni es degrada amb el temps, no reacciona fàcilment amb altres elements i té una resistència excepcional als àcids.

Aquestes propietats fan de l’or un metall especialment valuós, escàs i durador, però també massa tou per a alguns usos pràctics, com ara la fabricació de joies o monedes de circulació. Per això sovint es combina amb altres metalls com el coure, la plata o el pal·ladi, per augmentar-ne la resistència o alterar-ne el color.

Quirats: la mesura tradicional en joieria

El sistema dels quirats divideix la puresa en 24 parts. Així:

• 24 quirats (24 k): or pur (100%)
• 22 quirats (22 k): 91,6% d’or + 8,4% d’altres metalls
• 18 quirats (18 k): 75% d’or + 25% d’altres metalls
• 14 quirats (14 k): 58,5% d’or
• 9 quirats (9 k): 37,5% d’or

L’or de 18 quirats és el més habitual en joieria a Europa, ja que ofereix un bon equilibri entre qualitat, durabilitat i cost. En canvi, en països com l’Índia o els Emirats Àrabs Units, l’or de 22 quirats és més comú, especialment per peces tradicionals.

Mil·lèsimes: la mesura estàndard en la inversió en or

En l’àmbit de la inversió i la indústria, s’utilitza un sistema decimal molt més precís: les mil·lèsimes, que expressen la quantitat d’or pur per cada 1.000 parts.

• 999,9‰ (o “quatre noves”): or d’altíssima puresa, usat en lingots i monedes d’inversió. És el més proper a l’or pur real.
• 995‰: estàndard mínim per considerar un lingot com a “d’inversió” segons les directrius internacionals.
• 916‰: equival aproximadament a l’or de 22 quirats.
• 750‰: equival a 18 quirats.
• 585‰: equival a 14 quirats.

El 999,9‰ ja es considera or pur en els mercats internacionals. És el que trobem en lingots, monedes bullion i altres productes d’inversió reconeguts.

Com es presenta l’or d’inversió?

L’or d’inversió es comercialitza principalment en lingots i monedes. Els lingots poden pesar des d’1 gram fins a 1 kg o més, tot i que els formats més habituals en l’àmbit minorista són de 2,5 g, 5 g, 10 g, 20 g, 50 g i 100 g.

Les monedes bullion són emeses per bancs centrals o cases de la moneda oficials, i combinen valor de mercat amb una certa col·leccionabilitat. Exemples coneguts:

• Krugerrand (Sud-àfrica): 1 unça (31,1 g) d’or de 22 què
• Maple Leaf (Canadà): or pur 999,9‰
• Philharmoniker (Àustria): 999,9‰
• American Eagle (EUA): 22 què amb pes total d’una unça
• Britannia (Regne Unit): 999,9‰ des de 2013

Totes aquestes monedes han de dur gravades el pes i la puresa exactes, fet que garanteix la seva acceptació al mercat global.

I com s’aconsegueix l’or pur?

L’or no es troba a la natura en estat pur, sinó en forma de granets, vetes o barreges amb altres materials. Per convertir-lo en or d’inversió o d’alta qualitat, cal passar-lo per processos de refinament que poden incloure fosa a altes temperatures, processos químics amb àcids i posterior purificació.

Aquest or pur és el que es fa servir per fabricar lingots i monedes d’alt valor. Però en joieria, com ja hem dit, la puresa sovint es redueix expressament per motius tècnics o estètics.

Per què és important conèixer la puresa de l’or?

Saber si estem davant d’un or de 18 k, 22 k o 999,9‰ no és només una qüestió tècnica, sinó una garantia de valor, transparència i seguretat. Tant si el comprem com a inversió, com si es tracta d’una joia o herència familiar, identificar correctament la puresa ens ajuda a prendre decisions informades.

A més, en un món on l’or torna a guanyar protagonisme com a refugi davant la incertesa econòmica, conèixer el seu valor real és més rellevant que mai.

Si vols descobrir la millor opció per protegir els teus estalvis, entra a Preciosos 11Onze. T’ajudarem a comprar al millor preu el valor refugi per excel·lència: l’or físic.

Mentre els tipus d’interès continuen elevats, els bancs centrals acumulen or al ritme més alt de les darreres dècades. Què estan veient que la resta encara no veu?

Durant anys, la relació entre els tipus d’interès i l’or semblava una de les poques certeses indiscutibles dels mercats financers. Quan els bancs centrals apujaven el preu del diner, els actius que oferien rendiment acostumaven a guanyar atractiu, mentre que l’or, que no paga interessos ni dividends, tendia a perdre protagonisme. Era una de les regles bàsiques que repetien economistes, gestors patrimonials i manuals d’inversió.

Tanmateix, alguna cosa ha canviat. Després de la pandèmia, la Reserva Federal nord-americana i el Banc Central Europeu han protagonitzat el cicle de pujades de tipus més agressiu de les darreres quatre dècades. El cost del crèdit s’ha disparat, les hipoteques s’han encarit i els diners han deixat de ser barats. Segons la teoria tradicional, aquest escenari hauria d’haver frenat l’interès per l’or. Però la realitat ha estat justament la contrària.

El metall preciós no només ha resistit.

Ha continuat escalant posicions fins a assolir nous màxims històrics. La contradicció és tan evident que cada vegada més analistes es fan la mateixa pregunta: si els tipus elevats haurien de perjudicar l’or, per què continua pujant? I, sobretot, per què els mateixos bancs centrals estan comprant or al ritme més alt de les darreres dècades?

Potser la pregunta correcta ja no és què està passant amb l’or. Potser la pregunta és què està passant amb el sistema monetari global.

La divergència reflecteix una realitat que va molt més enllà dels tipus d’interès. Els inversors no només observen el rendiment dels bons o dels dipòsits. També observen la inflació, el nivell d’endeutament dels estats, la salut del sistema financer i l’estabilitat geopolítica. I és precisament aquí on apareixen els motius que expliquen l’actual fortalesa de l’or.

Tot i que la inflació s’ha moderat respecte als màxims assolits el 2022, els preus acumulen diversos anys de pujades i han erosionat significativament el poder adquisitiu de les famílies. Molts estalviadors han comprovat que mantenir diners al compte corrent no garanteix conservar-ne el valor real. En aquest context, l’or recupera una de les funcions que l’han acompanyat durant mil·lennis: actuar com una reserva de valor quan la confiança en la moneda es debilita.

Però probablement el factor més important és un altre. El món s’ha acostumat a viure endeutat.Segons el Fons Monetari Internacional, el deute públic mundial continua situant-se en nivells històricament elevats després de la pandèmia. Els Estats Units acumulen més de 36 bilions de dòlars de deute, mentre que bona part de les economies desenvolupades depenen cada vegada més del refinançament constant de les seves obligacions.

Aquesta realitat planteja una pregunta incòmoda. És possible mantenir tipus d’interès elevats durant molts anys en economies que han construït el seu creixement sobre l’endeutament?

Cada vegada més inversors sospiten que no.

Si els bancs centrals es veuen obligats a reduir els tipus per facilitar el finançament dels estats, les monedes fiduciàries podrien tornar a perdre valor. I és precisament en aquest tipus d’escenaris quan l’or acostuma a recuperar protagonisme.

Però probablement la dada més reveladora no es troba en els mercats financers ni en els informes dels economistes. Es troba en les decisions dels mateixos bancs centrals.

Segons el World Gold Council, les compres netes d’or per part dels bancs centrals van superar les 1.000 tones tant el 2022 com el 2023, situant-se entre les més elevades registrades des que existeixen estadístiques modernes. Les dades més recents indiquen que aquesta tendència continua molt per sobre de la mitjana històrica.

Aquesta és una dada extraordinària.

Els bancs centrals són els guardians del sistema monetari. Gestionen reserves estratègiques i treballen amb horitzons temporals de dècades. Quan augmenten les seves reserves d’or de manera sostinguda, estan enviant un missatge que mereix ser escoltat.

Entre els casos més significatius destaca la Xina, que ha passat de poc més de 1.000 tones a superar les 2.290 tones actuals. L’Índia ha reforçat gradualment les seves reserves fins a superar les 880 tones, mentre que Polònia ha protagonitzat una de les expansions més espectaculars, multiplicant diverses vegades les seves existències fins a superar les 480 tones. Turquia, malgrat les oscil·lacions dels últims anys, també manté una de les reserves més importants del món emergent.

Aquestes compres coincideixen amb una altra tendència de gran transcendència: la progressiva desdolarització d’una part de l’economia mundial. Diverses economies emergents busquen reduir la seva dependència del dòlar tant en el comerç internacional com en les reserves oficials. En aquest context, l’or reapareix com un actiu neutral, independent de qualsevol govern i reconegut globalment.

No és casualitat que la Xina sigui alhora un dels principals compradors d’or i un dels actors que més activament promou alternatives al sistema monetari dominat pel dòlar.

Potser el que estem observant no és simplement una pujada del preu de l’or. Potser estem observant una transformació gradual de la manera com els estats entenen la seguretat financera.

És per això que l’or continua sent rellevant. No perquè sigui una aposta especulativa ni perquè garanteixi rendiments futurs, sinó perquè durant segles ha actuat com una assegurança patrimonial davant la inflació, la inestabilitat monetària, les crisis financeres i la incertesa geopolítica.

Durant més de cinc mil anys, imperis, regnes, repúbliques i bancs centrals han anat canviant les seves monedes. L’or, en canvi, continua aquí. Potser per això, cada vegada que augmenta la incertesa sobre el futur econòmic, els inversors tornen a mirar cap al mateix lloc. Entendre per què passa no és només una qüestió d’inversió. És una manera d’entendre com funciona el sistema monetari que condiciona els nostres estalvis, el nostre patrimoni i el nostre futur.

Per això cada vegada més estalviadors tornen a considerar l’or no com una inversió especulativa, sinó com una eina de diversificació i preservació patrimonial a llarg termini. Si els bancs centrals continuen reforçant les seves reserves i l’or manté el seu paper històric com a refugi davant la incertesa, comprendre quin lloc pot ocupar dins d’una estratègia d’estalvi esdevé una qüestió cada vegada més rellevant.

Protegir els estalvis amb or físic ha estat una de les principals aportacions d’11Onze a la seva comunitat i, ara, s’amplia el ventall de productes. Per això, davant de la volatilitat, de l’encara alta inflació i de la crisi de confiança creixent en el sistema bancari, l’or torna a reforçar-se com a valor refugi. Descobreix l’Or Llavor a Preciosos 11Onze.

Més enllà de la conveniència de comptar amb una assegurança de la llar per fer front als imprevistos que es poden produir, hi ha circumstàncies en què els propietaris o els llogaters es poden veure obligats legalment a contractar aquest tipus d’assegurança.  

Set  de cada deu persones del nostre país ja compten amb una assegurança de la llar. En molts casos, disposar d’aquest tipus d’assegurança és simplement una qüestió d’elecció per estalviar-se maldecaps en cas de sinistre, però en algunes situacions els propietaris o els llogaters estan obligats legalment a contractar-la.

Com indica l’agent d’11Onze Amadeu Vilaginés, el propietari d’un habitatge pot veure’s obligat a contractar una assegurança de la llar quan demana una hipoteca, però aclareix que l’entitat bancària només ens pot obligar a contractar una cobertura bàsica i que tenim plena llibertat per contractar-la amb l’asseguradora que volguem, tal com recull la normativa europea. En el cas dels llogaters, només estan obligats a contractar aquest tipus d’assegurança quan així ho indica el contracte de lloguer signat.

Si vols conèixer una assegurança justa per a la teva llar i per a la societat, descobreix 11Onze Segurs.

Ho van intentar, però no van poder blanquejar la Història. La memòria del passat ha de perdurar per aprendre dels errors i no caure en els mateixos paranys. Els vencedors es van entestar a alterar la realitat històrica i mantenir el ‘jo’ per sobre del ‘tu’. Però, vents del nord ajudaren a canviar la situació que, amb voluntat, perseverança i amb la valentia de moltes dones, aconseguiren posar les coses a lloc. Continuem amb l’exercici històric sobre l’aproximació a la Història de la Dona contemporània. 

La implantació de l’ultraconservadorisme dins la societat espanyola —després de la Guerra Civil— només va suposar una efervescència momentània mancada de solucions reals. La legitimació internacional obtinguda pel règim, materialitzada a finals dels quaranta i que havia descol·locat a l’oposició, no va aportar cap millora substancial respecte a l’estabilitat econòmica, ni tampoc pel que fa a les millores estructurals que necessitava Espanya. En canvi, la repressió sí que va permetre assolir un estricte control sobre les reivindicacions, en tots els àmbits.

Però, passats vint-i-cinc anys des del final de la Guerra Civil, al franquisme se li presentarà una segona oportunitat per a transformar-se. La potència que li oferiren l’entrada massiva de capitals estrangers —amb la supervisió del Fons Monetari Internacional—, permeteren al règim transitar des de l’autarquia cap a un creixement econòmic sense precedents. Fou a través de la implantació dels famosos plans d’estabilització iniciats a finals dels cinquanta que Espanya entrà al segle XX.

I per a commemorar aquella efemèride —el final de la guerra—, el franquisme llançà una amplíssima campanya propagandística amb el sarcàstic eslògan: “XXV Años de Paz”. L’esdeveniment serviria per a exaltar i legitimar internacionalment el règim com a garant de la pau, l’ordre, el progrés i l’estabilitat. Cegats pel “desarrollismo”, la dictadura franquista aprofità per difondre el seu extraordinari oxímoron polític: la democràcia orgànica —actualment evolucionada a monarquia parlamentària— que li permetria sobreviure unes quantes dècades més. Moltes més!

Tanmateix, no deixava de ser una rentada de cara de portes enfora, atès que portes endins les millores socials i polítiques encara estaven per venir. Aleshores, sense saber-ho —o si—, el “miracle econòmic” va afavorir l’aparició de la societat de consum que contribuiria a una major mobilitat de la població, la qual li donaria accés a una diferent tipologia d’informació. Tot plegat desembocaria en una pèrdua progressiva d’influència de l’Església —sobretot en l’àmbit domèstic— i l’aparició de nous hàbits socials i sexuals. 

El model progressista europeu fa evolucionar el règim

Les modes i costums —arribats d’Europa— produïren un canvi significatiu en la mentalitat de la generació dels anys seixanta. Malgrat tot, l’aperturisme —seguint els cànons europeus— obligarà el règim a acceptar el retorn de la dona al món laboral que, conjuntament amb l’arribada de les turistes estrangeres i el ressorgiment del feminisme, provocarà que el model de dona franquista —submisa, domèstica i catòlica— es vagi esmicolant progressivament.

Això no obstant, el franquisme va combatre aquesta ingerència social forana fins al final. Des de les ones de ràdio, el règim feu costat al programa radiofònic del ‘Consultorio de Elena Francis’, el qual va esdevenir un autèntic fenomen sociològic durant dècades. Per tant, la dictadura —a través de la ‘Sección Femenina’— va utilitzar aquest mitjà per a continuar transmetent la seva ideologia i moral ultraconservadora vers la dona.

El ‘Consultorio de Elena Francis’ recomanava a les dones abnegació, resignació, mirar a una altra banda, fer els ulls grossos, tenir paciència, esperar que les coses canviessin o sacrificar-se pels fills i la família. Realment, el rerefons que amagava la quotidianitat femenina a través del format radiofònic era un altre: mestresses de casa soles, relegades a la llar i a les tasques domèstiques, una sexualitat lligada a la maternitat, una homosexualitat ignorada o rebutjada, un matrimoni indissoluble i una culpabilitat sempre atribuïble a la dona. Un drama!

Ofuscats en pivotar el discurs oficial cap al “desarrollismo”, el benestar i el progrés d’Espanya, el règim buscar incansablement deixar enrere tots els ressons que portessin a recuperar la memòria sobre la Guerra Civil. Per aquest motiu —i de manera intencionada—, durant dècades es van anant silenciant les veus de milers de persones que havien hagut de travessar la frontera el gener de 1939. Milers d’exiliats havien estat rebutjats de forma oficial per la Dictadura i forçats a convertir-se en apàtrides.

“Españoles, Franco ha muerto”

Després de la mort del dictador, van sorgir un munt de preguntes inquietants dins la societat espanyola. Una de les primeres va ser: Què havia estat dels exiliats? Montserrat Roig i Fransitorra (1946-1991) la va respondre.

L’obra ‘Els catalans als camps nazis’ (1977) de Montserrat Roig, va mostrar una realitat amagada pel franquisme i desconeguda per bona part de les generacions nascudes a partir dels anys quaranta. Va posar cara i donar veu a tota aquella generació que va haver d’exiliar-se per estar als antípodes dels vencedors de la guerra. Roig va aconseguir desfer la por que impedia parlar a molts dels protagonistes de l’exili i l’holocaust. Va recuperar de l’anonimat a dones tan impactants i amb una vida tan intensa com, per exemple, la de Neus Català la qual donaria a conèixer el relat de la seva vida de resistent a França i estada al camp de concentració nazi de Ravensbrück.

El ressò d’aquest document de testimoniatge sobre la vida dels exiliats als camps de concentració nazis va ser tan immens, que va aportar a Roig una gran notorietat dins la societat de finals dels setanta. Pocs anys més tard, ampliaria la història dels deportats en la tercera part de la seva novel·la ‘L’hora violeta’ (1980). Abans de treballar sobre l’exili oblidat, l’autora  -premi Sant Jordi per la novel·la ‘El temps de les cireres’ (1976)- li havia buscat un sentit a la vida -des de la mirada femenina de la Natàlia- en la Barcelona tardofranquista. Per tot plegat, Montserrat Roig es convertiria en una de les escriptores més llegides i admirades de la literatura catalana contemporània. De fet, la seva àuria encara perdura! 

Però, a partir d’aquí, la narrativa de Montserrat Roig canviarà progressivament, atès que ella experimentarà un profund desencant amb la nova realitat política que s’estava construint. Per un cantó, la seva mirada sobre l’incipient Estat democràtic –allò que han definit com la ‘Transición modélica’- la portarà a tenir problemes seriosos de censures i prohibicions amb l’ens públic que l’havia contractada per a realitzar un seguit d’entrevistes televisives. L’escàndol va ser tan majúscul que fins i tot va arribar al Congrés i al Senat espanyol. I per l’altre, la imposició de la visió pujolista sobre com havia de ser Catalunya -la qual no compartia-, la portaran centrar-se més en la literatura, en la recerca de la seva veu, única i intransferible. Poc abans de morir -per cert, de càncer de mama- es publicarà un recull d’articles amb el suggerent títol ‘Digues que m’estimes encara que sigui mentida’, en el que reflexionarà sobre el seu univers personal -de dona i narradora-, i analitzarà la societat cultural en què s’inscriu. 

A l’assaig ‘Digues que m’estimes encara que sigui mentida’, Montserrat Roig ens parla de la literatura com a coartada per fixar el temps que fuig inclement. Ens parla de les manipulacions de la memòria i dels mitjans de comunicació. Ens ensenya a veure Barcelona a través d’una finestra per on s’aboca la mirada d’una dona, autora, en un món dominat pels cànons de creació masculina. I, per damunt de tot, ens confessa un seguit de reflexions que ens sonen terriblement properes, perquè ens expliquen coses de les geografies personals i les pàtries col·lectives que ens ha tocat compartir.

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant la super app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!