El feminisme conservador de Francesca Bonnemaison
Acusada per haver-se menjat una poma. Estigmatitzada pel pecat de l’home. Controlada pels confessors. Purificada a través del foc redemptor. Atacada per la misogínia. La història de la dona planteja un panorama poc esperançador atès que ha hagut d’acatar una realitat imposada pel gènere masculí. Emprenem un recorregut per la història amb el primer de sis articles sobre la lluita de la dona contemporània per assolir la plena igualtat.
A principis del segle XX, Catalunya va fer el salt definitiu cap a la modernitat. La generació del 1900 va treballar intensament per modernitzar la societat catalana fins a aconseguir transformar tots els àmbits de la vida quotidiana. Des de la cultura fins a la política seran redefinides i, encara avui, perduren intensament tots aquells canvis tan profunds dins la nostra memòria col·lectiva.
La modernitat anhelava canviar els esquemes anteriors per mitjà de la cultura, la ciència i l’educació, i fou en aquest darrer àmbit on va topar amb l’Església, la qual ostentava -des de feia segles- el monopoli de l’educació. Aleshores, el debat es va articular sobre si per esdevenir moderns calia transitar absolutament cap a una societat plenament laica o existia una altra opció.
La societat catalana conservadora de l’època esperava que l’esposa d’una de les personalitats més rellevants del panorama polític del moment -com era l’advocat i membre fundador de la Lliga Regionalista, en Narcís Verdaguer i Callís- es mantindria al marge de tota l’efervescència social i cultural del país.
El model social d’aleshores entenia que la dona -amb suficients recursos econòmics- havia de tenir una activitat limitada a les funcions de mestressa de casa i a actes socials que incloïen obres de caritat en l’àmbit parroquial. Per tant, com més blanca era la seva pell, més important era el seu estatus social.
La realitat fou una altra, quan Francesca Bonnemaison i Farriols (1872-1949) -de profundes conviccions religioses, transmeses per línia materna- iniciaria un projecte revolucionari que ho canviaria tot. Sense adonar-se’n, faria trontollar els fonaments més conservadors de la societat catalana.
Democratitzant l’accés a l’educació
Aplegades al voltant de la parròquia de Santa Anna de Barcelona, les conegudes com a ‘dames cooperadores’ es reuniren un divendres de maig del 1909 a les dependències de la rectoria. Lluny quedaven les acalorades discussions de quina era l’opció més idònia per a constituir la nova entitat dins la parròquia: o bé es creava una obra social per a la joventut femenina adinerada, o bé es fundava un cercle literari exclusiu per a dones de l’alta societat. Però res d’això va succeir.
Amb l’aval d’en mossèn Gatell, s’imposà l’opció suggerida per la senyora Bonnemaison. A partir d’aquell divendres 28 de maig de 1909 es posava en marxa la primera biblioteca pública per a dones de Barcelona. Sí, per a totes les dones de la ciutat i oberta, tant a dones benestants com a dones treballadores.
D’aquesta manera, es posava en pràctica l’ideari noucentista que defensava Francesca Bonnemaison, el qual creia imprescindible acostar la cultura a la dona, la regeneració social i el desenvolupament econòmic del país. Un any més tard es fundava l’lnstitut de Cultura de la Dona i d’aquesta manera es posaven les bases per formar dones de totes les capes socials, que caminessin vers el seu alliberament personal, el reconeixement d’alguns drets bàsics i la igualtat d’oportunitats laborals.
L’ideari que va desplegar la nova institució -tan revolucionària en el seu temps- es fonamentava en tres pilars essencials: El primer s’articulava en el foment de la lectura i la pràctica assenyada de la doctrina cristiana. El segon entenia que l’aprenentatge intel·lectual adquirit per la dona -a través de l’educació- era necessari per ajudar a l’home i no pas per competir amb ell. I el tercer pivotava sobre l’entesa que la dona havia d’esdevenir una bona gestora domèstica que pogués col·laborar en el sosteniment econòmic familiar i en la transmissió de coneixements als fills.
La posada en marxa de l’lnstitut de Cultura i la Biblioteca Popular de la Dona va esdevenir un èxit sense precedents, com constaten els llibres de registres de lectores que s’hi aplegaven cada diumenge després de missa i el fort increment de la demanda docent. Ràpidament, hagueren d’abandonar la parròquia per instal·lar-se primer al carrer Elisabets i després a l’actual carrer Sant Pere Més Baix de Barcelona. Està documentat que fins al juliol del 1936, la biblioteca disposava d’un fons amb més de 23.000 volums i l’Institut impartia docència a unes 6.200 alumnes.
L’exili forçat i canvi de paradigma polític
Francesca Bonnemaison va creure que la història li oferia una segona oportunitat per amplificar el seu ideal de dona i començà a fer campanyes després de la proclamació de la Segona República. Per aquest motiu, va constituir -aconsellada per Francesc Cambó- la secció femenina de la conservadora Lliga Regionalista. Des d’aleshores, treballaria incansablement per a difondre el seu model de dona, basat en la religió, el coneixement i la família.
Però tot va canviar a partir del juliol de 1936. Després del fallit cop d’estat i el consegüent esclat de la Guerra Civil, tot es va polaritzar. Membres de la Lliga Regionalista -recordem-ho, un partit conservador catalanista- esdevindrien col·laboracionistes del feixisme a través de l’espionatge intern i d’oficines de premsa a l’exterior -com la de París-, que es dedicarien a elaborar continguts per explicar el nou relat franquista al món.
La “proletarització” duta a terme per la insurrecció anarquista a principis del conflicte de la Biblioteca i de l’lnstitut de Cultura va fer entendre a Bonnemaison que la seva vida corria perill. Aquella inseguretat la va portar fins a París, on va esdevenir la secretària personal d’en Francesc Cambó. A l’estranger va treballar incansablement per difondre els ideals dels insurrectes, atès que confiava que aquests tornarien a garantir l’ordre i l’estabilitat social, amb els que el seu ideal de dona encaixava perfectament.
En tornar a Barcelona l’any 1941, es va adonar que la dictadura franquista havia articulat la societat a partir de la família i seguint les pautes catòliques, però la majoria de dones havien estat obligades a abandonar les seves feines per dedicar-se exclusivament a les tasques domèstiques i familiars. D’aquesta manera, la dona passava a ser considerada inferior a l’home i no tindria cap mena d’autonomia.
Descobrir que els vencedors practicaven aquest sectarisme ideològic, sumat a una agressivitat sense precedents vers a tot allò que fos català, la va fer caure en una profunda depressió de la qual ja no es va recuperar mai. I més encara quan l’lnstitut de Cultura i la Biblioteca de la Dona van ser controlats per la Falange i aquesta es va dedicar a tergiversar completament l’esperit fundacional d’aquell divendres de 1909.
Si bé és cert que l’ideal de dona de la Francesca Bonnemaison era d’inspiració conservadora i paternalista, no hem d’oblidar mai que va donar ales a milers de barcelonines amb la creació de les seves institucions, i molt abans de les mítiques ‘Fawcett Library’ de Londres o la ‘Biblioteque Marguerite Durand’ de París. Francesca Bonnemaison va ser una pionera en el seu temps, creant els elements necessaris per empoderar a la dona, pas primordial cap a la igualtat social.
11Onze és la comunitat fintech de Catalunya. Obre un compte descarregant la super app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!
Gràcies
Gràcies a tu, Joan, per ser-hi i per seguir-nos!!!
Quina lliçó d’historia! Bravo!👏👏👏
Gràcies, Jordi per llegir-nos! Si t’agrada el tema tens un conjunt d’articles que en parlen. Seguim a La Plaça!
Fantàstic article!! Seguiré la sèrie de tots 6✊🏼✊🏼.
Gràcies, Laura pel comentari! Desitgem que els trobis tots igual d’interessants. Ara ja ens tens més de disponibles per a la seva lectura. Seguim a La Plaça.
Celebrem que t’hagi agradat, Laura, i moltes gràcies pel teu comentari!!!
Il•lustratiu.
Gràcies, Pere! Seguim a La Plaça!
M’agraden aquests articles 👌
Celebro que t’agradin aquests tipus d’articles, Carles! Continuarem treballant per aportar coneixement a La Plaça. Ens veiem per La Plaça!
Molt interesant aquest article!!
Moltes gràcies, Manel! A veure com veus els següents. Seguim a La Plaça!
Cal etiquetar el feminisme?
Cal etiquetar qualsevol moviment social que suposi un alliberament del subjecte?
Gràcies, Mercè per l’aportació. Certament, no tot s’ha d’etiquetar, però aquest exercici només pretén facilitar als lectors l’anàlisi històric. Al final, d’alguna manera ho havíem de fer! Seguim a La Plaça.
Una excellent informació del feminisme conservator,com diu l’article
Es la trajectoria I l’origen el que m’ha sorprès
Gràcies, Alícia! Perfecte que t’hagi aportat coneixement. Seguim a La Plaça!
Moltes gràcies pel teu comentari, Alícia!!!