La Xina desafia el sistema monetari

Mentre Occident s’endeuta per sostenir un sistema que ja fa aigües, la Xina està movent fitxa per redissenyar les regles del joc. Les seves maniobres monetàries, aparentment tècniques, apunten a una revolució silenciosa: la devaluació de les monedes fiat a través d’injeccions massives de liquiditat i l’acumulació agressiva d’or com a nou pilar del sistema financer global.

En aquesta partida geoeconòmica, el metall preciós torna a ser protagonista —i no per nostàlgia, sinó per supervivència. Quan l’or va superar la barrera dels 4.000 dòlars per unça, molts analistes ho van atribuir a la inestabilitat dels mercats. Però darrere d’aquesta pujada hi ha molt més que especulació. El valor de l’or no s’explica només per les dinàmiques del mercat, sinó per decisions polítiques que el fan brillar —o enfosquir—.

Fins al 1971, el sistema monetari internacional es basava en l’or. Els Acords de Bretton Woods (1944) havien fixat la paritat del dòlar a 35 $ per unça, convertint la moneda nord-americana en la referència mundial. Quan Richard Nixon va trencar aquest vincle, el món va entrar en l’era dels diners fiduciaris (fiat): monedes basades únicament en la confiança i en la capacitat dels estats per emetre deute.

Aquesta “fe monetària” va funcionar durant unes dècades. Els bancs centrals imprimien diners, les economies creixien i els mercats es mantenien estables. Però la crisi financera del 2008 va trencar la màgia, quan imprimir diners ja no genera riquesa real, sinó que només infla bombolles. I ara, mig segle després, la Xina sembla disposada a accelerar el final d’aquest model.

La jugada doble de Pequín

L’estratègia xinesa sembla contradictòria a l’hora d’injectar liquiditat mentre compra or. Però en realitat és una enginyeria monetària amb dos objectius clars:

1. Controlar la seva economia interna. L’economia xinesa s’ha desaccelerat després de dècades de creixement vertiginós. Per evitar un xoc social, el Banc Popular de la Xina ha abaixat tipus, ha ampliat els crèdits i ha impulsat la inversió estatal. Aquest estímul manté el consum, però també devalua el iuan, augmentant la competitivitat exportadora. Alhora, cada onada de liquiditat xinesa es propaga pels mercats internacionals i contribueix a debilitar les monedes fiat occidentals.
2. Blindar-se amb or. Pequín sap que cada iuan emès redueix el seu valor real. Per això compensa amb or. Segons el World Gold Council, el Banc Central de la Xina ha afegit més de 300 tones d’or només el 2024, acumulant reserves durant més de divuit mesos consecutius. L’or ja representa més del 15% de les reserves xineses, i aquesta proporció continua creixent. El missatge és clar: mentre Occident imprimeix bitllets, Pequín imprimeix poder.

No és un retorn formal al patró or, sinó una transició silenciosa cap a un sistema mixt de diners digitals recolzats en actius reals. L’or torna a ser la columna vertebral de la confiança.

La mort lenta de les monedes fiat

Des de la crisi del 2008, la Reserva Federal, el BCE i el Banc d’Anglaterra han duplicat o triplicat els seus balanços. El deute global ja supera els 315 bilions de dòlars, segons l’Institute of International Finance. Aquesta expansió ha sostingut l’activitat econòmica, però també ha creat una dependència crònica: el sistema només sobreviu si cada any s’hi afegeix més liquiditat.

La Xina ha après la lliçó i la gira a favor seu. No vol sostenir el sistema, sinó redefinir-lo. En lloc de competir amb el dòlar dins les seves regles, Pequín n’està escrivint unes de noves, a través d’una clara dependència del crèdit i de més actius tangibles. Per tant, cada vegada que els bancs centrals anuncien una baixada de tipus, els mateixos patrons es repeteixen: l’or puja, el bitcoin puja, les borses respiren. Però hi ha una diferència essencial. El metall preciós no depèn de ningú: no és passiu d’un banc, ni pot ser “imprès” per cap govern. És escàs, tangible i universal.

El bitcoin, per la seva banda, és el seu equivalent digital, pel que fa a escassetat programada i resistència a la censura. Però la seva volatilitat encara el fa un actiu especulatiu. L’or, en canvi, és la memòria estable de la riquesa. Fa cinc mil anys que sustenta la confiança econòmica humana. Per tant, No és casualitat que bancs centrals i inversors institucionals tornin a carregar or. Quan la confiança trontolla, l’or es converteix en la moneda del sentit comú.

L’or com a arma geopolítica

Per a la Xina, acumular or és molt més que una política monetària, sinó que es tracta d’una estratègia de sobirania. Des del 2010 ha reduït la seva exposició al dòlar del 70% al 50%, mentre augmentava reserves d’or i acords comercials bilaterals en iuan. En paral·lel, ha creat sistemes de pagament alternatius al SWIFT, com el CIPS (Cross-Border Interbank Payment System), que permet transaccions fora del control dels Estats Units.

Cada unça d’or a les reserves xineses és una unça menys de dependència del dòlar. En un món on el sistema financer s’utilitza com a eina de sanció, tenir or equival a tenir llibertat. La història ho demostra quan els EUA van acumular el 70% de l’or mundial després de la Segona Guerra Mundial, i això els va permetre dominar l’economia global durant dècades. Ara, Pequín està fent exactament el mateix, però en un context digital i multipolar.

Mentre la Xina planifica a dècades vista, Occident governa a cop d’eleccions. Els EUA acumulen un deute superior als 35 bilions de dòlars, amb un cost d’interessos que ja supera la despesa militar. Europa, per la seva banda, s’enfonsa en la seva pròpia rigidesa burocràtica: més impostos, menys innovació i una dependència energètica creixent.

El Vell Continent, antic bressol industrial, sembla avui una economia de manteniment. La seva aposta per la regulació i la fiscalitat ha penalitzat l’estalvi i l’emprenedoria. Mentre Silicon Valley i Shenzhen competeixen pel domini tecnològic, Brussel·les debat sobre etiquetes i normatives. El risc és clar: un futur digital i daurat sense Europa.

Dels diners digitals als diners tangibles

La paradoxa és que la mateixa tecnologia que ha obert la porta a les criptomonedes està donant nova vida a l’or. La Xina ho ha entès: desenvolupa simultàniament el seu iuan digital (e-CNY) i acumula or físic. L’objectiu? Crear una moneda digital sobirana, recolzada en actius reals i capaç de competir amb el dòlar sense dependre’n.

Europa, en canvi, veu les CBDC com una eina de control, més que de llibertat. Pequín les entén com un instrument d’independència. En aquest context, l’or és la garantia que dona credibilitat al iuan digital, reforçant-lo com a alternativa global.

Els mercats no només reflecteixen dades, sinó emocions col·lectives. Quan els inversors perceben que els governs han perdut el control del deute o de la inflació, busquen refugi. L’or i altres actius durs esdevenen símbols d’una cosa més profunda, com és la pèrdua de fe en el sistema fiat.

Aquest és, en realitat, el veritable epicentre de la crisi actual: una crisi de confiança. Els diners fiduciaris només tenen valor mentre la gent hi creu. I cada vegada que un banc central imprimeix milers de milions de la “res”, aquesta fe s’esquerda una mica més. A més, la Xina està aprofitant aquesta fissura. Cada compra d’or, cada acord comercial en iuan, cada nova reserva fora del dòlar és una jugada en una partida d’escacs global que Occident sembla no veure.

Cap a un nou ordre monetari mundial

El món s’encamina cap a un equilibri multipolar on l’or tornarà a jugar un paper central, no com a moneda, sinó com a garantia de confiança. Els països amb reserves tangibles —Xina, Rússia, Índia— guanyaran poder; els que depenen del crèdit, el perdran. L’or podria actuar com a suport parcial per a noves divises digitals internacionals, o com a instrument de compensació entre estats fora del sistema SWIFT. No seria un retorn al patró or clàssic, sinó un model híbrid entre la tecnologia digital sustentada en valor real.

Per tant, Pequín no està trencant el sistema, sinó que l’està substituint progressivament, amb paciència d’una civilització que pensa en segles, no en trimestres. D’alguna manera, està construint el seu propi Bretton Woods del segle XXI.

Per als ciutadans occidentals, la lliçó és clara quan els diners de paper es devaluen, però el metall real conserva valor. En un món inundat de liquiditat i inestabilitat, el que és tangible torna a ser poder. L’or, que durant mil·lennis ha estat símbol de riquesa, torna a ser avui una eina de protecció davant la fragilitat del sistema.

Com hem repetit en diverses ocasions a La Plaça: “Quan la confiança s’esvaeix, el valor es refugia en el que és real.” I quan la pols del sistema fiat s’assenti, l’or —immutabilitat ancestral— continuarà brillant, no com un símbol del passat, sinó com la base del futur.

Diversifica, protegeix i dona valor real als teus estalvis. A Preciosos 11Onze t’ajudem a invertir amb seny en or físic, el refugi que mai falla.

És probable que, més d’hora que tard, la banca tradicional acabi desapareixent. I les eines de seguretat, com la biomètrica o la criptografia, ens ajudaran a protegir-nos dels fraus.

El món de les finances està canviant molt de pressa. Les fintech estan desbancant les entitats financeres tradicionals, sobretot, perquè han apostat per combinar tecnologia i atenció al client. Tot amb l’objectiu que els nous avenços permetin operacions cada vegada més senzilles, però més segures. Ho veiem!

1. Els serveis, al núvol. Cada vegada més, les entitats financeres organitzaran els seus serveis a través d’internet. Per això, les aplicacions financeres no deixen d’innovar: busquen que cada vegada més operacions es puguin fer des del núvol. 
2. La intel·ligència artificial, una eina imprescindible. Aquesta tecnologia és molt més sofisticada i influeix de forma cabdal en la internet de les coses, en la gestió del ‘big data’, en el reconeixement facial i òptic i en el ‘blockchain’, que és l’estructura amb la qual treballaran les noves entitats financeres. 
3. Les finances al mòbil, més senzilles. El sistema de l’anomenada ‘banca mòbil’ no és nou, però serà cada vegada més fàcil de fer servir: donarà més accessibilitat i incorporarà pagaments amb un sol clic de client a client. A més, el sistema de ‘banca digital’ de client a empresa ja no dependrà de les contrasenyes. 
4. Més ‘blockchain’. Els comerciants de programari de ‘blockchain’ atrauran l’interès de les organitzacions que volen accelerar les seves prestacions. Amb el ‘blockchain’ aconseguiran operacions més rendibles.  
5. Caixers automàtics d’última generació. S’espera que, en un futur no massa llunyà, operem als caixers automàtics sense haver de fer servir cap targeta, directament amb el mòbil. Alguns caixers automàtics del món, de fet, ja incorporen l’autenticació biomètrica o el reconeixement de l’iris.
6. Seguretat, seguretat, seguretat. És una preocupació constant de les entitats financeres, que cercaran com incloure nous serveis de protecció per als seus clients. Per accedir a les dades financeres serà habitual fer servir la biomètrica. 
7. Vincles entre entitats financeres. Els experts s’han adonat que les entitats financeres poden reduir costos i facilitar els serveis als clients si s’associen entre elles. Treballar col·lectivament fa que la innovació progressi i s’estableixi una cooperació més sana.

11Onze és la comunitat fintech de Catalunya. Obre un compte descarregant la super app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

Cada cop es va establint un consens més general en la nostra societat que accepta que el creixement econòmic ha de respectar unes normes de sostenibilitat i que debat com lligar ecologia i economia.

El creixement econòmic, com a pilar del sistema capitalista, s’ha associat sovint a la condició urbana, al creixement de les ciutats i a l’ampliació sense gaire limitació de les seves àrees metropolitanes. I tant els serveis com les infraestructures que hi calen han anat estenent-se, modificant el territori i, de retruc, deixant al marge l’entorn natural i les conseqüències de la seva alteració.

Ara és evident que això ha provocat una emergència ecològica i moltes consciències han canviat. S’afegeixen a la visió que l’economia no pot oblidar la natura, una idea cada cop més assumida. Fora de l’entramat més purament urbà és segurament on més passos es fan en aquesta direcció, moguts per la sensibilitat de la conservació del paisatge i del patrimoni natural.

Seguint aquest objectiu de protecció i valoració d’aquest patrimoni, el món local va crear les Cartes del paisatge. Des de 2006 el Decret 343 de la Generalitat desenvolupa la Llei 8/2005 per a la protecció, gestió i ordenació del paisatge, tot i que algunes comarques com l’Alt Penedès ja disposaven de la seva particular des de 2002.

L’encaix sostenible de l’economia

La promoció d’aquells sectors que s’adapten millor a natura i territori, com ara el vitivinícola, són una de les apostes més freqüents. Un tipus d’indústria que encaixa agricultura i turisme, aportant beneficis a la comarca per un mínim de dues vies i potenciant el paisatge; alguns estudis demostren que les vendes augmenten quan el comprador les lliga a un entorn.

Mantenir aquesta sostenibilitat, però, de vegades no és tan senzill. La primera qüestió és relativa al turisme, del qual hem parlat, i a la protecció del paisatge com un escenari exclusiu per a la seva massificació. Això pot incidir, de fet, en la comoditat i el dia a dia dels mateixos habitants. En segon terme, podríem tornar a tot allò que requereix la indústria, que finalment donarà feina i deixarà guanys en forma d’impostos, com ara la creació de polígons.

Una qüestió de mobilitat i d’energia

Les infraestructures per a la mobilitat i el transport i la generació de l’energia que cal per a bellugar-ho tot són potser els dos factors on l’economia troba més dificultats per fer-se sostenible. I el món local ha respost amb molta cautela i preocupació als plans, cada cop més imminents, de la creació de parcs eòlics o fotovoltaics que, si bé semblen encaminar-se a la generació d’una energia més neta, es pensa que xocarien de ple amb la cura del paisatge.

Un dels arguments del territori fa ressaltar que si les zones urbanes són les grans consumidores d’energia, haurien també de rebre elles l’impacte de generar-les —i s’han fet propostes, com cobrir els sostres de les zones industrials amb plaques solars. Ara bé, la paralització de les decisions pel debat —a Catalunya només s’ha instal·lat un molí de vent generador en dotze anys— no atura el que poden fer d’altres i hi ha qui considera que es perden oportunitats; recentment, per exemple, es va presentar un projecte de parc eòlic a l’Aragó per nodrir d’energia renovable el nostre país.

Però les grans ciutats tenen més debats oberts entre créixer o garantir uns mínims ecològics i, com hem comentat, el transport n’és un de fonamental. Recentment, ha tornat a primera línia la proposta d’ampliació de l’aeroport del Prat, un projecte que des d’un sector empresarial es veu de país, imprescindible per situar Barcelona i Catalunya com un pol atractiu i accessible per als negocis, mentre que molts ciutadans i col·lectius el veuen del tot insostenible, demanant una discussió molt més profunda sobre com i quant volem créixer. Segurament aquesta última és la clau del debat que ens cal afrontar aviat.

Si vols rentar la roba sense embrutar el planeta, 11Onze Recomana Natulim.

Què té de màgic la festivitat de Tots Sants? Celebrem la Castanyada com qui celebra el Halloween als països anglosaxons? Venerem la mort o la vida? Festejar la tardor amb panellets, castanyes i moniatos té més a veure amb el nostre passat agrícola de què pensem.

El procés genètic i cultural que els humans vam experimentar ara fa uns cinc milions d’anys ens va capacitar per transformar objectes en utensilis, fet que ens va permetre adaptar-nos amb més eficàcia als diferents climes de la terra. La mobilitat va ser clau per a la nostra supervivència. Però, ara fa 10.000 anys aproximadament, aquest nomadisme es va veure alterat per un descobriment encara més revolucionari: l’agricultura. 

La possibilitat de produir l’aliment propi va comportar que ens establíssim en zones aptes per al conreu i, al mateix temps, ens va permetre estabular els ramats salvatges per a assegurar-nos la proteïna de tot l’any. Aquestes societats sedentàries primitives van quedar condicionades per sempre més per un calendari agrícola i ramader. Serà aleshores quan apareixeran les primeres evidències del culte als déus, a les deesses i als avantpassats. 

I què hi té a veure tot plegat amb Tots Sants? Doncs que l’antropologia ha estudiat a fons com, en l’origen de la festivitat hi ha un patró, una creença, que es dona de manera similar en infinitat de cultures d’arreu del món. El seu punt de partida sempre és el mateix: la celebració del naixement d’un període d’obscuritat que s’allarga fins a un període de llum. Així és com trobem festivitats com les de la Pomona romana, la del Samhain celta o l’Udazkena basca. 

D’aquesta manera, el Samhain o l’Udazkena marcaven l’inici en el calendari agrícola del període en què els camps i les terres semblaven ermes —similar al món dels difunts— fins que, amb l’arribada de la primavera, tot tornava a començar. S’iniciava així un nou cicle de la vida. Aquestes creences paganes que practicaven els habitants del ‘pagus’ —els pagesos— van mantenir-se ben arrelades durant mil·lennis fins a la irrupció del cristianisme al segle I. 

El món catòlic s’apropia de les tradicions paganes

L’inici de la fi del paganisme va venir de la mà del papa Bonifaci IV, que l’any 610 va consagrar el Panteó romà d’Agripa, que fins aleshores s’havia dedicat al culte pagà de Júpiter. Aprofitant aquest fet, va instituir una festa que commemorava tots els sants desconeguts i anònims de la cristiandat i que se celebrava el 13 de maig. 

Però no va ser fins a mitjan segle IX, arran del Renaixement carolingi, quan s’instaura, definitivament i per tot l’occident medieval, el que coneixem com la festivitat de Tots Sants. L’encíclica papal de Gregori IV de l’any 840 va promulgar la cristianització definitiva de tots els territoris de l’imperi i va obligar a substituir les festes paganes, com ara el Samhain o les de Pomona, per la de Tots Sants, canviant la data de celebració a l’1 de novembre. Durant centúries, el món catòlic va continuar la seva política de suplantar tradicions ancestrals paganes per esdeveniments d’església, mentre que al món anglosaxó, on el protestantisme era preeminent, va relaxar aquesta pressió. 

Avui dia, observem que mentre Tots Sants és més aviat fosc, trist, de plorera i silenci, en canvi, Halloween —‘All Hallow’s Eve’— és festiva, dolça, divertida i, això sí, molt amplificada per l’aparell propagandístic nord-americà. A la resta del món, com ara Filipines o Mèxic —i sobretot arran de la pel·lícula ‘Coco’, de Pixar—, la festivitat té, encara més, un caire festiu: no només es visita la tomba del difunt, sinó que se celebra un pícnic familiar al seu voltant, on es col·loquen màscares, cintes de colors i, fins i tot, es cuinen plats especials. 

A Catalunya, alegria i severitat

Pel que fa a la nostra cultura, segons narra el folklorista i etnòleg Joan Amades al seu conegut ‘Costumari català’ (Salvat Editors, 1982), el dia de Tots Sants té dues cares ben diferents: l’alegre i festiva del matí i la rigorosa i severa de la tarda. Això és així perquè, tal com recorda Amades, hi ha una creença molt popular que, just quan fa mig dia de l’1 de novembre, les persones que han mort fa poc temps tornen unes hores a viure amb la família. 

Fins i tot hi havia la tradició, en algunes cases de Barcelona, de posar el plat a taula per al difunt, com si fos un convidat més. Així mateix, era molt comú, l’1 de novembre, convocar els difunts a casa, però també ajudar-los a tornar a l’eternitat. Per això, a la façana de les cases era habitual penjar-hi uns fanalets, i també s’hi posaven sobre les tombes. 

Al costumari, Amades també rememora un costum típic de les poblacions rurals, on era popular fer ofrenes de pa als difunts dins els cementiris. Aquesta tradició va evolucionar fins als populars panellets, que els forners van convertir en un negoci. 

Continuant amb la gastronomia, per aquestes dates les castanyes, els moniatos i els panellets han estat i són els aliments més usuals. A tall d’anècdota, per exemple, s’explica que en algunes zones de Catalunya hi havia la superstició que menjar castanyes feia caure els cabells i, per això, les dones no en volien menjar. Per aquest motiu, les castanyes se substituïen per pinyons. Potser per això molts panellets s’embolcallen amb les llavors del pi.

En definitiva, la festivitat de Tots Sants, d’avui, d’abans i de molt abans, sempre respon al mateix esperit: mantenir viva la memòria dels nostres avantpassats i venerar el cicle de la vida que tan bé s’expressa en el món de pagès. 

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

Et costa entendre tots els conceptes d’una nòmina? No ets l’únic. És important saber com es desglossen els pagaments del nostre salari, però no sempre és fàcil interpretar les diferents parts d’aquest document. Mireia Cano, Sales Lead B2C d’11Onze, explica els punts clau perquè no se t’escapi res.

La nòmina és un rebut del pagament que justifica la liquidació i abonament del teu salari. Alhora, serveix de justificant de la contribució a la Seguretat Social, així com de les retencions que t’han practicat a compte de l’impost sobre la renda de les persones físiques (IRPF).

Primer de tot, a l’hora d’interpretar la nòmina hem de tenir en compte que la seva estructura sempre és la mateixa. De dalt a baix, a l’encapçalament hi trobarem les dades de l’empresa, les dades del treballador i el període de liquidació, o com apunta Cano, “els dies als quals correspon la nòmina”.

Percepcions salarials i no salarials

Conegudes com a les meritacions, hem de distingir entre les diferents contraprestacions que rebem per fer la nostra feina, per tant, hi trobem dos grans blocs.

• Ingressos salarials: salari base, complements i prorrata de pagues extres. 
• Ingressos no salarials: indemnitzacions, despeses com ara dietes, o si cobrem un plus.

Com explica Cano, cal tenir present que “els ingressos salarials tenen deduccions d’IRPF i cotitzen a la Seguretat Social, mentre que els ingressos no salarials no tenen deduccions”. Però, que són les deduccions? I les contingències comunes o professionals? Si no ho tens clar, mira el vídeo de més amunt per entendre la resta de conceptes.

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant la super app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

Quan l’or i la borsa pugen alhora, alguna cosa gran es cou. Els “diners intel·ligents” ja s’han mogut, i el mercat és molt més fràgil del que sembla. L’or és el refugi de la por. Les accions, el reflex de l’optimisme. Per això, quan tots dos actius pugen alhora, els analistes encenen totes les alarmes. Històricament, aquesta combinació és rara i acostuma a precedir moments de gran volatilitat als mercats. I això és exactament el que està passant ara.

Aquesta tardor del 2025, tant el preu de l’or com els principals índexs borsaris —l’S&P 500, el Nasdaq i l’Euro Stoxx— han assolit màxims històrics simultàniament. Segons dades del World Gold Council, l’or supera ja els 3.380 dòlars per unça, amb una revalorització del 20% en menys de dos mesos.

Mentrestant, les accions continuen marcant rècords, malgrat un context d’inflació persistent i de tipus d’interès encara elevats. És una contradicció total que l’actiu de la por i l’actiu de l’esperança apuntant cap amunt alhora. Aquest fenomen no és inèdit. El 2020, pocs mesos abans de l’esclat de la pandèmia, es va donar la mateixa combinació: or i borsa en màxims. Poc després, el mercat es va desplomar. Potser la història no es repeteix exactament, però sovint rima.

Quan l’or s’enfila, alguna cosa es cou

De maig a agost, el preu de l’or s’havia mantingut estable, gairebé adormit. Però a finals d’estiu va passar alguna cosa. En pocs dies, el metall preciós va començar una escalada vertical, amb una pujada del 20% en menys de vuit setmanes. Un moviment d’aquesta magnitud no s’explica només per la inflació o pels tipus d’interès. Darrere hi ha alguna cosa més profunda.

Segons Bloomberg Markets, les compres d’or per part d’inversors institucionals —fons de pensions, asseguradores i bancs centrals— van augmentar un 35% en el tercer trimestre de l’any. El World Gold Council confirma que, entre el juliol i el setembre, els bancs centrals van sumar més de 300 tones d’or a les seves reserves.

En total, ja acumulen més d’1.100 tones en dotze mesos, la xifra més alta registrada des de la fi del patró or. Aquestes dades mostren que el moviment no és casual: els grans actors del sistema s’estan protegint.

Els diners intel·ligents ja han marxat

Quan els petits inversors compren amb eufòria, els grans solen fer el contrari. Aquesta és una de les lleis no escrites dels mercats. I si volem saber què fan els “diners intel·ligents” —els grans capitals institucionals, com ara els fons de pensions, cobertura, sobirans, asseguradores, d’inversió global i bancs centrals—, cal mirar un indicador anomenat DIX o “Dark Index”. Elaborat per l’empresa SqueezeMetrics, el DIX mesura el flux de compres i vendes en els dark pools, mercats privats on es fan grans transaccions lluny de la mirada pública. 

El que mostren les dades és inquietant. Mentre l’S&P 500 trencava rècords a finals d’agost, el DIX es desplomava fins als valors més baixos de tot l’any. Això significa que, mentre el públic comprava accions amb entusiasme, els grans inversors estaven venent en silenci. Els diners sortien de la borsa per buscar refugi en un altre lloc. I les dates no menteixen: just quan el DIX cau, el preu de l’or s’enlaira.

Segons l’informe trimestral de JP Morgan Asset Management, durant aquest període els fons institucionals han reduït un 12% la seva exposició a renda variable i han augmentat un 18% la seva posició en or físic i ETF amb el suport d’or. És a dir, els diners intel·ligents han deixat la festa mentre els altres encara ballen.

Un mercat hipersensible i ple de pólvora 

El segon indicador clau és el GEX o “Gamma Exposure”, que mesura la sensibilitat del mercat davant petits canvis de preu. Quan el GEX és molt alt, qualsevol notícia pot provocar moviments exagerats —cap amunt o cap avall.

I ara mateix, segons l’empresa SpotGamma, el GEX global és un dels més elevats des del 2022. Això vol dir que el mercat està en una situació de tensió extrema, com un castell de cartes a punt de caure. La combinació d’un DIX molt baix —diners institucionals sortint— i un GEX molt alt —mercat nerviós— és explosiva. Perquè, històricament, aquest patró ha precedit correccions importants. Passa quan el mercat sembla més fort que mai… just abans del sotrac.

Els bancs centrals mouen fitxa

El moviment cap a l’or no és només dels inversors privats. Els bancs centrals s’han convertit en grans compradors nets d’or en els últims anys. Per exemple, la Xina, Rússia, Turquia i l’Índia lideren aquest canvi de paradigma, amb compres mensuals constants, en una clara estratègia per reduir la dependència del dòlar i reforçar la seva sobirania monetària.

L’or, una vegada més, es consolida com l’actiu de confiança universal quan les monedes fiduciàries —com el dòlar o l’euro— perden credibilitat. Aquesta tendència també reflecteix un missatge geopolític. Segons l’FMI, el pes del dòlar en les reserves globals ha baixat del 71% el 1999 al 58% actual, mentre que les reserves en or han augmentat fins a representar prop del 20% del total mundial.

El món es desdolaritza a poc a poc, i l’or torna a ser el protagonista d’aquesta nova era monetària.

J.P. Morgan ja ha mostrat les cartes

Entre les grans institucions financeres, algunes ja han deixat entreveure com interpreten aquesta situació. Perquè segons documents interns filtrats per Market Watch, J.P. Morgan ha apostat que el mercat caurà fins als 5.310 punts, situant el seu punt òptim de benefici en un escenari clarament baixista.

És una manera diplomàtica de dir que el banc no espera més pujades i que considera que el risc supera la recompensa. 

Marko Kolanovic, estrateg en cap del banc, ho va expressar amb claredat en el seu últim informe trimestral: “Els mercats estan més vulnerables del que mostren els índexs. El risc d’una correcció sobtada és alt, i els inversors institucionals s’estan reubicant en actius segurs com l’or o els bons sobirans.”

El “farol” dels mercats

Si unim totes les peces, el relat és clar. Els diners intel·ligents han venut accions en silenci, s’han refugiat en or i han deixat un mercat ple d’inversors petits, eufòrics i exposats. Això és el que molts anomenen “el farol dels mercats”: una pujada aparentment sòlida, però sense suport real darrere.

Quan els grans ja han marxat, la festa només es manté viva per la inèrcia dels últims que arriben. I quan el primer d’ells apaga les llums, els que van sortir abans tornen a comprar a preus de saldo. És un joc repetitiu, conegut i, tanmateix, eternament efectiu. Els mercats, al final, són un reflex del comportament humà: por i avarícia alternant-se com les estacions.

Amb els indicadors de volatilitat alts, els bancs centrals acumulant or i els grans inversors fora de la borsa, l’escenari sembla preparat per a un gir brusc. La veritable pregunta ja no és si passarà alguna cosa, sinó que encendrà la metxa. Pot ser una crisi geopolítica, un banc en dificultats o un resultat electoral inesperat. Però el terreny és sec i ple de pólvora. L’or no menteix. Quan els diners més prudents hi tornen, és perquè alguna cosa s’acosta. I com sempre, quan els mercats semblen més tranquils, és quan cal vigilar més.

Diversifica, protegeix i dona valor real als teus estalvis. A Preciosos 11Onze t’ajudem a invertir amb seny en or físic, el refugi que mai falla.

Hem realitzat un estudi dels costos de les assegurances de la llar a través d’una enquesta als membres de la nostra comunitat que són propietaris d’un habitatge, amb l’objectiu d’analitzar la competitivitat del producte que oferim des d’11Onze Segurs.

L’enquesta ha estat realitzada per 11Onze des del nostre canal de Telegram amb la participació de 279 usuaris que responien a la pregunta: “Quant et costa anualment la teva assegurança de la llar?”. Es donava opció a triar entre un ventall de preus que anaven des de 60 €  anuals, fins a més de 400 €.

Les dades finals recullen que el 56% dels usuaris paguen entre 200 i 400 € anuals per la seva assegurança de la llar, mentre que el 22 % tenen una despesa entre 100 i 200 € per any. A més, un 18% paguen més de 400 € l’any. Uns resultats que concorden amb el preu mitjà anual de les assegurances de la llar a l’Estat, que es troba al voltant dels 301 euros anuals.

Quant et costa l’assegurança de la llar?

Una alternativa més competitiva

Des d’11Onze Segurs pensem que es pot reduir el cost de l’assegurança de la llar optimitzant els processos i personalitzant les cobertures. És per això que tenim una plataforma totalment digitalitzada, on prescindim dels contractes en paper, les gestories físiques, les despeses de gestió, de cancel·lació i de canvi de contracte, la qual cosa ja et suposa un estalvi considerable, però a més, et permetem modificar i adaptar les cobertures a les teves necessitats en qualsevol moment, abans i després de signar el contracte.

D’aquesta manera et podem oferir una assegurança de la llar des de 5 € al mes. La nostra pòlissa està pensada perquè que no paguis de més per la teva assegurança, oferint una quota mensual o anual, sense permanència, entre un 15%-20% més barata que amb les asseguradores tradicionals. Quin és el cost mensual de la teva assegurança de la llar actual? Vols saber quan et podries estalviar? Prova el nostre simulador de preus introduint algunes dades bàsiques, i tindràs el teu pressupost sense compromís al moment.

Si vols conèixer una assegurança justa per a la teva llar i per a la societat, descobreix 11Onze Segurs.

La pujada dels preus dels aliments ha assolit màxims històrics en l’últim any. Omplir la cistella de la compra ens resulta molt més car. Malgrat això, prescindir de productes alimentaris bàsics no és una opció d’estalvi que puguem contemplar. Així mateix, hi ha altres despeses fixes de la llar que no podem eliminar, però que sí que podem reduir. Des d’11Onze et fem una proposta d’estalvi en la que potser no havies pensat.

Si bé la inflació sembla haver tocat sostre després de dos mesos consecutius de baixades, els preus continuen totalment desbocats i els principals aliments que componen la cistella de la compra segueixen encarint-se. Segons dades de l’Institut Nacional d’Estadística (INE), la taxa interanual de preus d’alimentació i begudes no alcohòliques ha pujat un 14,4% en un any, la més alta des del 1994, quan va començar la sèrie estadística.

L’informe de l’INE ens diu que la llista dels aliments que més han augmentat de preu l’encapçalen els olis, ja siguin de gira-sol, blat de moro o d’oliva, que s’han disparat fins a un 66%, seguits de productes tan bàsics com els cereals, la mantega, les pastes o les salses i condiments acostant-se al 30%.

Les causes són moltes i variades: l’augment dels costos de producció, transport, distribució, l’encariment de les matèries primeres, dels combustibles, de l’energia, però el resultat final és que no hi ha cap producte que baixi de preu o que ni tan sols el mantingui. No és cap secret, el cost de la vida ha pujat de manera desmesurada i cal estalviar allà on es pugui.

Optimitzar les despeses fixes

Tot i que és veritat que tenim poc marge de maniobra si volem reduir despeses imprescindibles com l’alimentació, també és cert que hi ha altres despeses fixes que, si bé necessàries, poden ser negociables, o les podem optimitzar contractant proveïdors que s’ajustin més a les nostres necessitats.

Dins d’aquesta categoria entrarien productes i serveis com els subministraments de la llar, l’opció de mobilitat i les assegurances. El sector de les assegurances de la llar ens ofereix un ampli ventall de proveïdors amb cobertures i preus que s’adapten a les nostres circumstàncies particulars. És aquí on podem reduir despeses sense prescindir dels imprescindibles. Et sorprendria saber que amb 11Onze Segurs pots assegurar casa teva des de 5 € mensuals?

Des de 5 € mensuals? Sí, a 11Onze Segurs prescindim dels contractes en paper, les gestories físiques, les despeses de gestió, de cancel·lació i de canvi de contracte, la qual cosa ja et suposa un estalvi considerable, però a més, et permetem modificar i adaptar les cobertures a les teves necessitats en qualsevol moment, abans i després de signar el contracte.

D’aquesta manera ens assegurem que no paguis de més per la teva assegurança, oferint una quota mensual o anual, sense permanència, entre un 15%-20% més barata que amb les asseguradores tradicionals. Quin és el cost mensual de la teva assegurança de la llar actual? Vols saber quan et podries estalviar? Prova el nostre simulador de preus introduint algunes dades bàsiques, i tindràs el teu pressupost sense compromís al moment.

Si vols conèixer una assegurança justa per a la teva llar i per a la societat, descobreix 11Onze Segurs.

Treballar menys hores per viure millor. Aquesta és la filosofia que impulsa la proposta de la jornada laboral de quatre dies sense reducció salarial. Una idea que no és nova, però que ha tornat amb força en un moment en què la conciliació familiar, la salut mental i la productivitat han passat al centre del debat social i econòmic.

A principis del segle XX, economistes i sindicalistes ja defensaven que el progrés tecnològic havia de permetre reduir les hores de feina. Henry Ford, que molts consideraven un visionari excèntric, va ser un dels primers industrials a establir la setmana laboral de cinc dies i 40 hores. El temps li va donar la raó: la productivitat va créixer i el consum també, alimentant un nou model econòmic que encara avui és el patró de referència.

Un segle més tard, Espanya manté la jornada oficial de 40 hores setmanals, però amb un rendiment per sota de la mitjana europea. Segons CaixaBank Research, el PIB per hora treballada equival només al 76% de la mitjana de la zona euro. Malgrat treballar més hores que molts veïns europeus, el presentisme continua pesant molt: encara valorem més el temps asseguts a l’oficina que els resultats obtinguts. La pandèmia va sacsejar aquest model. El teletreball i la flexibilitat horària van demostrar que es podia produir sense presència física constant, i la salut mental es va situar al centre del debat laboral.

Experiències internacionals

Alguns països han convertit la jornada de quatre dies en un laboratori social i econòmic. Islàndia n’és un dels casos més citats: entre 2015 i 2019 es van fer assaigs amb uns 2.500 treballadors. L’èxit va ser tal que, posteriorment, el 86% de la població laboral va accedir a condicions amb jornades reduïdes o modificades. Els resultats van ser contundents: menys estrès, millor conciliació i una productivitat que no només es va mantenir, sinó que en molts casos va augmentar.

El Regne Unit va posar a prova la jornada de quatre dies el 2022 amb 61 empreses i prop de 3.000 treballadors. Segons l’informe d’Autonomy, el 92% de les empreses van decidir mantenir-la després del pilot. Els motius principals: millora del benestar dels empleats i retenció de talent. A més, els ingressos empresarials van créixer un 1,4% de mitjana durant el període.

Espanya: primeres passes

Dins el nostre territori, la Generalitat Valenciana ha estat pionera impulsant ajuts a ajuntaments i empreses que volguessin provar la jornada de quatre dies, encara que de moments només han estat bones intencions de cara a l’opinió pública. I en l’àmbit estatal, hi ha hagut propostes per subvencionar petites i mitjanes empreses, però encara no s’ha desplegat un pla general amb total eficiència. Algunes companyies privades, com Delsol, Desigual o Telefònica, han explorat fórmules de flexibilitat horària, però sense arribar a aplicar una jornada completa de quatre dies.

Pros i contres

Els defensors de la jornada curta en destaquen molts beneficis: millora de la salut i el benestar dels treballadors, més temps per a la família i la formació, reducció de les emissions pel menor transport i, paradoxalment, un augment de la productivitat real. En els pilots internacionals, la reducció de l’estrès i del burnout ha estat una constant.

Tanmateix, no tot són flors i violes. Sectors amb atenció contínua, com la sanitat, l’hostaleria o el comerç, tenen dificultats per aplicar aquest canvi. Les petites empreses poden veure’s ofegades si no poden reorganitzar torns o ampliar plantilla. I hi ha qui alerta que concentrar la mateixa càrrega de feina en menys dies pot generar més estrès en lloc de reduir-lo.

Un debat de futur

La jornada laboral de quatre dies és molt més que una qüestió d’horaris: és un debat sobre com volem repartir el temps i la riquesa. En un món on la intel·ligència artificial i l’automatització poden reduir encara més la necessitat de treball humà, la clau serà repartir els beneficis d’aquesta productivitat i garantir que arriben a tothom.

El que fa un segle semblava una utopia avui és perfectament viable. La gran incògnita no és si funciona —els estudis i experiències ja ho demostren—, sinó si tindrem el coratge polític i empresarial per fer-ho possible.

11Onze és la comunitat fintech de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

Tant l’or com les criptomonedes han guanyat protagonisme en les carteres d’inversió. Es tracta d’actius molt diferents, gairebé antagònics. L’or és molt més estable i és considerat el valor refugi per excel·lència en moments de crisis com l’actual. En canvi, el mercat de les criptomonedes és altament volàtil, per la qual cosa pot generar grans guanys, però també enormes pèrdues.

L’or i les criptodivises són actius d’inversió amb unes característiques i un comportament molt diferents. Per començar, l’or és un actiu tangible, amb unes reserves limitades, mentre que les criptodivises són actius intangibles, el valor de les quals depèn en gran mesura de maniobres especulatives.

A més, el mercat de l’or és molt madur, mentre que el de les criptomonedes és molt més recent i dinàmic. La proliferació d’aquests actius ha fet que en tan sols dos anys el mercat s’hagi multiplicat per més de deu.

Demanda diversificada

Una característica de l’or que el diferencia de la majoria d’actius financers és que la demanda prové de diversos àmbits, des de bancs centrals i inversors privats, que acumulen lingots i monedes d’aquest metall preciós, fins a la indústria de la joieria i els fabricants de dispositius electrònics, que utilitzen l’or en la creació dels seus productes.

Després d’un petit descens en 2020, la demanda d’or en 2021 va tornar a superar les 4.000 tones. Una mica més de la meitat (53 %) es va dedicar a la creació de joies, un 28 % es va convertir en lingots i monedes, un 11 % va ser adquirit per bancs centrals i institucions similars i el 8 % restant es va emprar en la fabricació de dispositius electrònics.

El consum d’or va créixer en aquests quatre àmbits, tot i que va ser especialment acusada en la joieria, on va passar de 1.327 tones l’any 2020 a més de 2.220 l’any passat.

La gran demanda d’or en aquesta indústria es basa, a més d’en les seves qualitats estètiques, en la seva mal·leabilitat i ductilitat. Però aquest metall preciós també és un component clau dels dispositius electrònics, des dels telèfons mòbils fins als televisors, ja que es tracta d’un excel·lent conductor de l’electricitat i la calor.

Per la seva banda, els bancs centrals i inversors privats acumulen or per protegir la seva riquesa. De fet, els països disposen d’enormes reserves d’aquest metall preciós perquè saben que el seu valor no patirà grans variacions, ja que cada any s’extreu una quantitat limitada.

Propietat concentrada?

Malgrat el que es podria pensar, la propietat de l’or està molt fragmentada. Les reserves del major propietari d’or, que és el Govern dels Estats Units, només suposen el 4 % del total. De fet, gairebé la meitat d’aquest metall preciós forma part de joies escampades pel món i una mica més del 20 % pertany a inversors que acumulen lingots o monedes d’or. A més, l’extracció d’or tampoc està concentrada en poques mans, ja que cap continent representa més del 30 % de la producció mundial.

En canvi, si parlem del bitcoin, la criptodivisa més important, tant la propietat com el poder de càlcul estan menys estesos. Només el 2 % dels titulars de bitcoins acumulen el 95% de tots els bitcóins disponibles. I, en 2021, les entitats de cinc països controlaven el 80% de la potència de càlcul de la xarxa bitcoin.

Com l’or té múltiples utilitats, el seu preu és més resistent les fluctuacions de l’economia que el de molts altres actius. Quan arriben les èpoques de vaques flaques, els inversors compren or com a valor refugi. I, quan les economies van bé, els consumidors adquireixen més joies i aparells electrònics en els quals s’empra or.

Estabilitat o volatilitat?

Entre setembre de 2021 i setembre de 2022 l’or s’ha revaloritzat un 11 %. En canvi, en el mateix període el bitcoin va perdre la meitat del seu valor a causa de les maniobres especulatives. D’altra banda, l’or es pot considerar un actiu més líquid que moltes de les criptomonedes, ja que és molt fàcil de vendre.

Alguns estudis mostren que els inversors consideren les criptomonedes com una aposta especulativa d’alt risc i alt rendiment, ja que el seu preu experimenta grans oscil·lacions. En canvi, l’or és molt més estable. Per això, tots dos actius poden tenir cabuda en una cartera diversificada i equilibrada. Això sí, no convé destinar a criptomonedes més capital del que ens puguem permetre perdre.

Si vols descobrir la millor opció per protegir els teus estalvis, entra a Preciosos 11Onze. T’ajudarem a comprar al millor preu el valor refugi per excel·lència: l’or físic.