Durant la pandèmia, moltes famílies han decidit abandonar la ciutat pel camp. Però, com hi viuen, aquells que fa anys que habiten una masia? En parlem amb en Ramon Carrer i la seva mare, Ventura Vives. Per a ells, viure al poble és més que un privilegi.

Els darrers temps, molts han pres la decisió de donar una segona oportunitat als entorns més despoblats. Prefereixen tenir al costat un riu que no pas un cinema. Però hi ha un grup de persones, sigui per tradició familiar o perquè forma part de la seva manera de viure, que no s’han mogut mai de la masia. Ramon Carrer, de 59 anys, és una d’aquestes persones. Hi viu amb la seva mare, Ventura Vives, de 93, i ambdós ens expliquen que la vida a pagès, per a ells, “no és un obstacle”, sinó tot el contrari.

Ens trobem amb tots dos al costat d’una capella del segle XIII, la capella de Sant Sebastià, al municipi d’Òdena (L’Anoia), i la sensació que tenim és de viatjar en el temps: no se sent massa soroll, ni tampoc hi ha gent amb mascareta voltant amb presses amunt i avall, com passa a la ciutat. És capvespre, s’hi respira olor de vida, olor de natura, i tot s’esdevé perquè comencem a xerrar.

—Què li sembla que la gent jove vulgui viure en entorns rurals? —ens atrevim a demanar.

—Ho trobo perfecte. Ha arribat un punt que les persones s’han adonat que viure en un pis és massa tancat —ens respon en Ramon amb el seu caràcter afable.

—I la vida rural d’aquí a vint anys, com la veu?

—La veig bé i engrescada, perquè la gent ara valora més viure-hi.

Mare i fill han sortit de la casa pairal per atendre’ns una estona, i ho han fet amb un somriure immens. Només per aquest petit detall, apreciem que a la masia són feliços. En Ramon ens explica, sota la mirada atenta de la Ventura, que la casa és part de la família des de fa més de dos-cents anys, i que no troben a faltar res. També assegura que el que més valoren és la tranquil·litat. Admet, a més, que durant la pandèmia i el confinament no van sentir-se aïllats. 

—Estar aquí em fa sentir lliure. Sobretot és gratificant. Perquè al matí em desperto i veig el bosc i, per a mi, és mitja vida —explica en Ramon amb els ulls distrets.

—Ha dit que ha viscut aquí tota la vida. Pot explicar-ne alguna curiositat?

—Aquest camí abans era l’antiga N-II Barcelona-Madrid. I aquí mateix, davant de casa, va ser on, per primera vegada a la vida, vaig veure elefants. Jo tenia set o vuit anys, i el motiu pel qual els vaig veure és perquè per aquest antic camí, abans carretera principal, hi va passar un circ.

Tots dos passen el dia cuidant la casa, sense nervis, malgrat que comencen a feinejar a les 9 h, perquè en una casa tan gran sempre hi ha feina. Així és la vida de la Ventura i en Ramon. Catalunya és plena de masies com la seva, en pobles habitats sobretot per gent gran, que viuen com volen, que és el més important, afirma en Ramon, i que esperen que els joves no tinguin por d’engegar en entorns rurals la seva aventura. “Que no tinguin por, endavant!”, s’acomiada la parella.

Vols ser el primer a rebre les últimes notícies sobre 11Onze? Clica aquí per subscriure’t al nostre canal de Telegram