Geopolítica: qui té el deute té el poder

A principis d’any, l’Aràbia Saudita va “amenaçar” de vendre deute europeu com a represàlia si el G-7 confiscava els 300.000 milions de dòlars en actius russos congelats per la Unió Europea i els Estats Units, segons fonts consultades per Bloomberg.

No és cap secret que els països que es troben fora de l’esfera occidental fa temps que estan observant atentament l’ús de sancions econòmiques contra Rússia, enmig de la preocupació que aquestes mateixes eines de guerra econòmica puguin ser utilitzades contra ells.

Es tracta d’un setge econòmic ideat per atacar l’economia russa en tots els fronts —castrant la seva capacitat de finançament i requisant les reserves estrangeres— que s’ha convertit en l’exemple més evident de com el sistema econòmic global dirigit pels Estats Units s’utilitza per aïllar i castigar a qualsevol país que suposi una amenaça per a l’hegemonia estatunidenca.

Aquest fet està provocant que molts estats no només qüestionin aquesta hegemonia, sinó que prenguin mesures per crear un sistema financer multilateral per tal de blindar les seves economies. Així mateix, està impulsant un procés de desdolarització per desvincular les seves economies de la dependència del dòlar.

La importància del deute

Més enllà de la desdolarització, el principal motiu pel qual el dòlar està en perill és degut al gran dèficit fiscal que pateixen els Estats Units. Això ha generat un endeutament massiu, el qual és sostenible mentre el món continuï confiant en la capacitat dels Estats Units per pagar les seves obligacions.

Si aquesta confiança minva, els inversors i els països que ara compren el seu deute a través de Bons del Tresor podrien buscar altres alternatives per diversificar les seves reserves monetàries, provocant el col·lapse de l’economia dels EUA. D’aquí ve l’enrenou que es va generar arran de la possibilitat que l’Aràbia Saudita donés l’esquena al petrodòlar.

Els països de la Unió Europea es troben en una situació encara pitjor perquè, a diferència dels Estats Units, no tenen el ‘seu’ petrodòlar i, per tant, no poden imprimir diners sense conseqüències. Dit d’altra manera, els Estats Units tenen l’equivalent d’una “targeta black” amb la que, almenys mentre continuï venent el petroli en dòlars, poden mantenir un nivell d’endeutament que seria insostenible per la Unió Europea.

L’Aràbia Saudita mou fitxa

Deixant de banda la possible il·legalitat de confiscar les reserves russes, utilitzar aquests fons, no només seria il·legal, sinó que pot generar una major crisi de confiança en el sistema bancari internacional dominat per occident, que no va sobrat de credibilitat. Si els països que se senten amenaçats retiren les seves reserves, es produiria un canvi de paradigma de conseqüències globals.

En aquest context, no és sorprenent que l’article publicat ahir per Bloomberg tregui a la llum que el ministre de Finances de l’Aràbia Saudita va comunicar als seus homòlegs del G7 (Alemanya, Canadà, EUA, França, Itàlia i Japó) que el Regnat vendria part del seu deute europeu com a represàlia si es confiscaven els 300.000 milions de dòlars en actius russos congelats per la Unió Europea i els Estats Units. La postura saudita es va considerar com una “amenaça vetllada”, apunten les fonts anònimes consultades per Bloomberg.

Segons Bloomberg, és probable que l’avís de l’Aràbia Saudita hagi galvanitzat l’oposició d’alguns estats membres de la UE en contra d’un enfocament més contundent, malgrat les pressions dels Estats Units i el Regne Unit a favor d’una confiscació directa. En tot cas, sembla que l’advertència va funcionar, aigualint les peticions inicials d’adoptar mesures més contundents.

Per la seva part, un representant de Riad ha negat els fets descrits per les fonts anònimes, declarant a Bloomberg que no era l’estil del seu Govern fer tals amenaces. Tanmateix, explicant que possiblement es va indicar als països del G7 el probable impacte de qualsevol confiscació contra Rússia.

Si vols descobrir la millor opció per protegir els teus estalvis, entra a Preciosos 11Onze. T’ajudarem a comprar al millor preu el valor refugi per excel·lència: l’or físic.

La classe política occidental i els seus mitjans de comunicació han afirmat repetidament que les sancions posarien a Rússia contra les cordes, però el setge econòmic occidental s’ha mostrat majoritàriament ineficaç i contraproduent. Mentre que l’economia russa i la seva maquinària bèl·lica prosperen, les principals economies europees s’han enfonsat. Què ha fallat?

Des de l’inici del conflicte armat a Ucraïna el 2014, els Estats Units i els seus països clientelars van imposar sancions i restriccions comercials sense precedents contra Rússia. Amb aquestes mesures es pretenia enfonsar l’economia russa, desmantellar la seva maquinària bèl·lica i limitar la seva capacitat per a finançar la guerra.

Les sancions actuals contra Rússia van molt més enllà de les sancions tradicionals que han utilitzat els Estats Units des del final de la Segona Guerra Mundial per “castigar” a qualsevol país que amenaci la seva hegemonia en el tauler d’escacs geopolític mundial i que, històricament, s’han dirigit especialment contra el sistema bancari i les elits. Tanmateix, s’han convertit en l’exemple més evident del fracàs en l’ús de sancions econòmiques per aconseguir els resultats desitjats.

Aquest setge econòmic occidental estava pensat per atacar l’economia russa en tots els fronts. Per una banda, castrar la seva capacitat de finançament, requisant la meitat de les reserves estrangeres de divises i d’or, prop de 400.000 milions d’euros, així com impossibilitar que pugui pagar el seu deute exterior en dòlars, tot i la seva voluntat i capacitat de fer-ho, per tal de forçar una suspensió de pagaments.

A més, el control que els Estats Units exerceixen sobre SWIFT (Society for Worldwide Interbank Financial Telecommunication), així com del Fons Monetari Internacional (FMI) i el Banc Mundial (BM), sumat a l’hegemonia del petrodòlar, els permetia aïllar a Rússia del sistema econòmic global dirigit per l’Occident, tal com van fer anteriorment contra l’Iran quan els Estats Units van abandonar unilateralment l’acord nuclear després d’incomplir-lo des del primer dia en què va entrar en vigor.

Per altra banda, es volien frenar les seves exportacions d’hidrocarburs i així limitar la seva capacitat per a finançar la guerra. No obstant això, mentre que les economies de l’Europa Occidental s’enfonsaven i fins i tot entraven en recessió, l’economia russa va créixer un 3,6% durant el 2023 i es preveu que creixi un altre 2,6% el 2024, segons dades de l’FMI. 

De la mateixa manera, tot i que la propaganda mediàtica occidental no s’ha cansat de repetir constantment que Rússia es quedava sense munició i altre material bèl·lic, la capacitat industrial militar combinada de tot el bloc occidental i alguns dels seus súbdits com Corea del Sud, el Japó i Israel, segueix sent molt inferior a la russa. De fet, ni tan sols poden mantenir la producció necessària per alimentar la guerra subsidiaria dels Estats Units a Ucraïna, ni parlar-ne de produir suficient munició per una confrontació directa contra Rússia.

La suposada comunitat internacional

La retòrica propagandística occidental també ens vol fer creure que la comunitat internacional dona suport a les sancions a Rússia, però cal tenir en compte que aquesta suposada “comunitat internacional” només engloba als Estats Units, el Canadà, el Regne Unit, la Unió Europea, i potser Austràlia, el Japó i alguna illa de la Micronèsia. Per tant, no inclou a la gran part de la comunitat internacional que, o bé està en contra de les sancions o prefereix mantenir-se neutral.

Aquest fet s’ha vist reflectit en el fracàs del seguiment de les sancions imposades per Occident per part de la comunitat internacional “real”, que inclou a la Xina i a l’Índia i, que ha estat cabdal a l’hora de mantenir les exportacions del petroli rus. Fins i tot cap a la Unió Europea i als Estats Units, amb ple coneixement de causa dels dos actors occidentals i consolidant la hipocresia del “feu el que dic i no el que faig”.

La mateixa Unió Europea que ha seguit comprant directament volums rècord de gas natural liquat (GNL) procedent de Rússia. Mentre que els Estats Units s’enriquien triplicant les seves exportacions de GNL a la UE, que venen a “preu d’or”, i convertint-se en l’exportador més gran de GNL del món. Tot gràcies a les sancions econòmiques i al sabotatge dels gasoductes Nord Stream.

Un nou paradigma comercial i monetari

A part de les relacionades amb el sector energètic, les raons més evidents pel fracàs de les sancions comercials a Rússia se centren en qüestions relatives a la seva aplicació. Les complexes cadenes de subministrament, les llacunes en les exportacions de béns de doble ús i la reticència de les empreses a interrompre per complet els seus negocis amb el mercat rus, que han establert corredors comercials alternatius a través de països fronterers i afins a Rússia.

En l’àmbit monetari, la convertibilitat temporal del ruble a l’or a un preu fix no va significar una tornada al “patró or”, però va esdevenir una eina clau per recuperar i estabilitzar el valor del ruble després de la caiguda experimentada per les sancions. Una revalorització del ruble en relació amb el dòlar que fins i tot va permetre al Banc Central de Rússia baixar els tipus d’interès, per evitar una excessiva apreciació de la moneda estatal.

Després que una gran part dels governs occidentals prohibissin les importacions d’or rus, la Xina va començar a comprar aquest metall preciós rus en xifres rècord. Només el juliol del 2022 ja n’havia importat per un valor de 109 milions d’euros, un augment del 750% respecte al mes anterior i d’un 4.800% en comparació al mateix període del 2021.

Així mateix, durant la passada dècada, Rússia i la Xina han iniciat programes i han firmat acords de desdolarització, a la vegada que han posat en funcionament sistemes de protocols de comunicació interbancària alternatius al SWIFT i han creat monedes digitals vinculades als seus bancs centrals (CBDC).

Occident ha perdut tota la seva credibilitat

Deixant de banda la hipocresia de les sancions econòmiques i el rerefons del cop d’estat orquestrat per Victoria Nuland a Kíev el 2014 i detonant de l’actual conflicte armat a Ucraïna, fa dècades que Occident ha perdut qualsevol versemblança de ser una autoritat moral, si és que mai ho ha sigut.

Sense voler fer una recopilació de totes les guerres imposades pels Estats Units i els seus “aliats” durant les últimes dècades sota justificacions basades en un enfilall de mentides, no podem obviar l’ocupació militar il·legal actual de països com Síria i l’Iraq per part dels Estats Units, o el mateix cas d’Israel també amb Síria o al Líban i Palestina. És prou evident, que el dret internacional i la sobirania dels pobles només són rellevants i respectats quan convé a Occident.

Si a algú encara tenia algun dubte, el suport polític i militar al genocidi en curs a Gaza ha vaporitzat l’últim polsim d’integritat que li quedava a la brúixola moral occidental. La complicitat d’Occident en facilitar aquesta massacre és una acció criminal digna dels judicis de Nuremberg. Clare Daly, eurodiputada per Irlanda, ha sigut un dels pocs coloms blancs en un Parlament Europeu ple de falcons de la guerra en titllar a Ursula von der Leyen com a «Frau Genocide«.

Donada la flagrant hipocresia d’Occident en matèria de drets humans i dret internacional, no és d’estranyar que algunes de les seves empreses simplement pretenguin complir amb les sancions de cara a la galeria, mentre que, a porta tancada, estan fent tot el que poden per a eludir-les. Així mateix, tampoc seria lògic esperar que la comunitat internacional segueixi les ordres de l’equivalent geopolític d’un assetjador escolar que cada dia perd més força davant d’un món multipolar.

Si vols descobrir la millor opció per protegir els teus estalvis, entra a Preciosos 11Onze. T’ajudarem a comprar al millor preu el valor refugi per excel·lència: l’or físic.

L’or és un actiu refugi estratègic que continua exercint un paper clau en la diversificació de les carteres d’inversió. Al llarg de la història s’ha mantingut com el dipòsit de valor per excel·lència precisament perquè manté o augmenta el seu valor durant períodes d’incertesa econòmica.

Per a qualsevol inversor, destinar tots els seus estalvis a un únic tipus d’actiu és molt arriscat perquè l’exposa als vaivens d’un sol mercat. És per això que es recomana diversificar les inversions amb diferents tipus d’actius, de manera que els guanys d’uns valors puguin compensar les pèrdues inesperades d’uns altres.

Una característica de l’or que el diferencia de la majoria d’actius financers és que la demanda prové de diversos àmbits, des de bancs centrals i inversors privats, que acumulen lingots i monedes d’aquest metall preciós, fins a la indústria de la joieria i els fabricants de dispositius electrònics, que l’utilitzen en la creació dels seus productes.

Precisament d’aquí ve el seu valor intrínsec, que no comporta risc de crèdit, que no pot inflar-se, i que s’ha mantingut inalterat al llarg de la història. És a dir, a diferència de les monedes fiduciàries, l’or no està subjecte a devaluacions causades per polítiques monetàries o factors econòmics. 

Aquesta característica única el fa especialment atractiu a l’hora de diversificar i rendibilitzar els nostres estalvis en temps d’incertesa econòmica. La capacitat de l’or per mantenir el seu valor relatiu enfront de les fluctuacions monetàries fa que sigui un actiu de confiança per a inversors i famílies que busquen protecció contra els riscos inflacionaris.

Ho estem veient en el context econòmic actual on, per exemple, per a moltes famílies xineses, la compra d’or ha passat a ser la inversió més segura, donat que el sector immobiliari s’ha desplomat i la borsa i les divises han perdut la seva estabilitat. Francesc Canals, Corresponsal de TV3 i Catalunya Ràdio a Pequín, explica com durant els últims mesos, els centres comercials dedicats a la venda d’or “s’han converit en veritables centres de peregrinació per a famílies xineses que busquen invertir els estalvis acumulats en els anys de confinaments pandèmics.”

El paper estratègic de l’or

En un informe publicat pel Consell Mundial de l’Or (WGC) el passat 28 de març, es detallen els tres atributs clau que converteixen l’or en l’actiu ideal per complementar i millorar una cartera d’inversió.

Generar rendiments a llarg termini. Històricament, ha tingut una rendibilitat positiva a llarg termini, tant en èpoques de bonança com de crisi econòmica. La diversitat de les seves fonts de demanda confereix a l’or una especial resistència i el potencial de generar rendiments sòlids en diverses condicions de mercat.

Diversificació que funciona. El valor de molts actius segueix el mateix patró a mesura que augmenta la incertesa del mercat i s’accentua la volatilitat. No és el cas de l’or, que té una correlació negativa amb l’augment de la venda d’actius de renda variable i altres actius de risc.

Un mercat ampli i líquid. El mercat de l’or és ampli, global i molt líquid. El WGC estima que les tinences d’or físic d’inversors i bancs centrals ascendeixen aproximadament a 5,1 bilions de dòlars, als quals cal afegir 1,0 bilions de dòlars en interessos oberts a través de derivats negociats en borses o en el mercat no organitzat (OTC).

Si vols descobrir la millor opció per protegir els teus estalvis, entra a Preciosos 11Onze. T’ajudarem a comprar al millor preu el valor refugi per excel·lència: l’or físic.

Hi ha festes que celebren un fet; i n’hi ha que celebren una estructura. El Dilluns de Pasqua pertany a la segona categoria. No commemora cap episodi evangèlic concret, ni cap martiri, ni cap efemèride política. I, tanmateix, persisteix. Sobreviu als calendaris laborals, als decrets estatals i a la secularització accelerada del continent. Com tantes altres peces del nostre calendari, no és només religió: és geografia històrica d’Europa.

La Pasqua, com a cicle, és hereva d’un món antic que entenia el temps com a retorn i no com a línia. El cristianisme va cristianitzar la primavera —com havia fet amb el solstici d’hivern—, però no va inventar la necessitat humana de celebrar el renaixement. El que sí va fer Europa és institucionalitzar aquesta celebració i convertir-la en estructura social compartida. I aquí és on apareix el Dilluns de Pasqua: no com a dogma, sinó com a sediment.

L’herència carolíngia: calendari i poder

Quan pensem en l’Europa que avui comparteix ritmes festius semblants —de Catalunya a Baviera, de França a Àustria—, cal mirar enrere cap a l’època de Carlemany. L’Imperi Carolingi no només va unificar territoris sota una mateixa autoritat política; va unificar calendaris, litúrgies i costums. El temps, en aquell moment, era una eina de govern.

La consolidació d’octaves festives —vuit dies de celebració al voltant de les grans solemnitat— responia a una pedagogia espiritual, però també a una necessitat d’ordre. El poble aprenia la fe, sí; però també aprenia a viure dins d’un marc temporal comú. El Dilluns de Pasqua forma part d’aquesta arquitectura: una extensió de la festa principal, una manera d’inscriure la resurrecció en la vida quotidiana.

A Catalunya, com el 26 de desembre amb Sant Esteve —una altra herència carolíngia vinculada a l’organització del temps festiu—, el Dilluns de Pasqua es manté com a record d’aquesta Europa que es va construir tant amb espases com amb calendaris. No és folklore local; és empremta continental.

De la litúrgia a la cultura popular

Amb el pas dels segles, la solemnitat litúrgica es va anar transformant en pràctica cultural. La mona de Pasqua, els aplecs, les sortides al camp, els ous decorats en altres regions d’Europa… tot plegat parla d’una mateixa pulsió: celebrar la vida compartida després del rigor quaresmal.

És revelador que moltes societats europees —memys la castellana— mantinguin el Dilluns de Pasqua com a jornada festiva civil, fins i tot en contextos altament secularitzats. El Regne Unit, Alemanya, França o els països escandinaus conserven l’“Easter Monday” com a festiu oficial. La fe pot haver retrocedit en l’esfera pública, però el calendari resisteix. I quan el calendari resisteix, vol dir que hi ha identitat sedimentada.

Perquè les festes no són només descans; són memòria organitzada. Ens recorden que el temps no és només productivitat. Europa va néixer també d’aquesta convicció en la qual ens marca que hi ha dies que no pertanyen al mercat, sinó a la comunitat.

Europa com a comunitat de ritmes

En un moment en què la Unió Europea es debat entre la tecnocràcia i la identitat, pot semblar menor parlar del Dilluns de Pasqua. Però potser és al revés. Les institucions creen normes; les tradicions creen pertinença. I Europa, abans de ser un mercat o una moneda, va ser un sistema compartit de valors i de temps.

El calendari cristià —amb totes les seves variants regionals— va actuar com a llengua comuna. Les grans festes marcaven pauses col·lectives en societats diverses. El mateix solstici cristianitzat a Nadal, la mateixa Pasqua primaveral, les mateixes octaves prolongant la celebració. No era uniformitat; era reconeixement mutu.

El Dilluns de Pasqua, doncs, és una peça modesta d’aquesta arquitectura. Però és precisament en les peces modestes on es revela la solidesa d’un edifici. Quan una societat manté una festa que ja no sap explicar del tot, demostra que encara viu dins d’una tradició que la sosté.

Quan el calendari revela qui som

Podríem reduir el Dilluns de Pasqua a un simple pont laboral, a una jornada de lleure o a una excusa gastronòmica. Però això seria mirar el calendari sense veure’n la geografia. Les estructures del temps són estructures morals atès que indiquen què considerem digne de ser aturat, celebrat o recordat.

Europa no és només una suma d’estats; és una herència compartida de ritmes. I potser la seva crisi contemporània no és només institucional, sinó també temporal: hem oblidat per què celebrem allò que celebrem.

El Dilluns de Pasqua ens recorda que hi ha continuïtats que no criden, però persisteixen. Que el passat no és una postal, sinó una estructura invisible que organitza el present. I que una civilització es reconeix no tant pel que produeix, sinó pels dies que decideix no produir.

En aquest sentit, iniciatives com la comunitat 11Onze no són només una proposta econòmica, sinó també un intent de reconstruir vincles en un món que tendeix a dissoldre’ls. Perquè, igual que el calendari compartit va ser una de les bases invisibles d’Europa, tota comunitat que aspiri a perdurar necessita alguna cosa més que intercanvis: necessita sentit compartit. I això —com les festes que encara celebrem sense acabar d’explicar— no s’improvisa; es construeix amb temps, consciència i voluntat de continuïtat.

11Onze és la comunitat fintech de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució

Els ETF són uns productes financers que aquí es coneixen com a fons d’inversió cotitzats. Es tracta d’uns actius financers híbrids, entre els fons d’inversió tradicionals i les accions, que segueixen l’evolució d’un determinat índex de referència. 

ETF (de l’anglès exchange traded funds) o fons d’inversió cotitzats, són uns fons d’inversió que cotitzen en els mercats de valors. La característica principal d’aquests productes financers és que combinen la diversificació que ofereix una cartera d’un fons d’inversió amb la flexibilitat de la compravenda d’accions.

La seva política d’inversió consisteix a replicar un índex borsari: de renda fixa, de primeres matèries, d’un sector, etc., cosa que els fa molt atractius. D’aquesta manera són un producte molt utilitzat per invertir per tendències o temàtiques perquè, un cop agrupats els actius d’una tendència en un índex, els ETF en repliquen el comportament.

Operativa dels fons cotitzats

Quant a la seva operativa, és igual que la de les accions, ja que cotitzen durant tota la sessió borsària i tenen un valor liquidatiu que es publica al tancament de la sessió. És a dir, el seu valor real no es coneix fins al final de la jornada borsària.

Poden invertir en fons cotitzats tota mena d’inversors, tant institucionals com particulars, els quals poden comprar un ETF a temps real, al preu que fixi el mercat en cada moment. La cotització podrà variar al llarg d’una sessió borsària en funció de l’oferta i la demanda, com passa amb qualsevol altre valor cotitzat, cosa que facilita una gran transparència per als inversors. 

Tipus d’ETF

Encara que tots els ETF repliquen el comportament d’un índex de referència, això es pot portar a terme de diferents maneres: 

• ETF de renda fixa: es comporten de la mateixa manera que els títols o bons de deute, tant públics com privats.
• ETF d’actius monetaris: representen a actius de deute a curt termini i actius monetaris negociats en el mercat interbancari.
• ETF segons capitalització: pot ser petit, mitjà o gran segons la capitalització de les empreses que el conformen.
• ETF sectorial: repliquen índexs d’inversió d’un determinat sector.
• ETF segons l’estil de gestió: fons que inverteixen en empreses amb un cert valor o amb expectatives d’un bon creixement a mitjà o llarg termini. 
• ETF sobre divises: existeixen productes que repliquen l’evolució de les cotitzacions del mercat de Forex.

Els riscos que comporten els ETF

Tot i que hi ha ETF específics amb cobertura per minimitzar el risc de divisa, és important tenir en compte que els ETF no gaudeixen de cap garantia: com en el cas de qualsevol inversió en renda variable o fixa, hi ha un risc de pèrdua del capital invertit inicialment.

Invertir en ETF implica assumir un nivell de risc determinat que dependrà de la composició de l’ETF, de les fluctuacions del mercat i d’altres factors associats a la inversió en valors. Aquests actius d’inversió acostumen a ser fons de renda variable, excepte els que repliquen índexs de renda fixa, per la qual cosa, en general, presenten una volatilitat elevada. 

Si vols conèixer opcions superiors per rendibilitzar els teus diners, entra a Fons Garantits. Des d’11Onze Recomana et proposem les millors opcions del mercat.

A mesura que s’allarga l’esperança de vida de la població mundial i es redueix la taxa de natalitat, calen nous plantejaments per fer front als reptes socials i econòmics. Un estudi del Fòrum Econòmic Mundial detalla els principis a seguir per garantir el benestar i la prosperitat de la societat enmig d’aquest canvi de paradigma demogràfic.

L’èxit del desenvolupament socioeconòmic comporta l’envelliment de la població. A les millores en nutrició, medicina, sanejament, educació i benestar econòmic que allarguen l’esperança de vida de la població, s’hi afegeix una reducció de la taxa de natalitat, ja sigui per l’èxode de la població rural a les grans ciutats o perquè la gent té altres prioritats.

El cas és que el món està envellint a gran velocitat. Les persones de més de seixanta anys ja representen l’11% de la població mundial i, d’aquí a 2050, aquesta xifra augmentarà fins al 22%. A Espanya, es preveu que en aquesta data hi hagi 23,3 milions de persones de més de cinquanta anys, la meitat de la població.

Això tindrà un important impacte econòmic i social. A mesura que s’allarga l’esperança de vida, s’incrementa la proporció de població més gran que té una dependència econòmica, al mateix temps que hi ha menys persones que puguin contribuir a pagar les pensions d’una població envellida. 

És a dir, es fa difícil garantir el benestar d’aquesta població envellida. Segons dades de l’Organització Mundial de la Salut, mentre que l’esperança de vida s’ha incrementat en més de sis anys del 2000 al 2019, l’esperança de vida saludable ho ha fet en poc més de cinc anys. 

Per tant, cal implementar noves mesures per a garantir que l’economia de la longevitat no estigui renyida amb el benestar de tota la població i tingui un impacte positiu enmig del canviant panorama demogràfic mundial.

Els 6 principis de l’economia de la longevitat

L’estudi fet pel Fòrum Econòmic Mundial reconeix que no és fàcil abordar els problemes de la longevitat en l’àmbit mundial, ja que cada país té una realitat diferent: diversos sistemes de pensions i jubilació, edats de jubilació divergents i diferents opcions per gènere o professió. Això no obstant, proposa un conjunt de sis principis als quals es poden subscriure les empreses, els governs i les societats.

1. Assegurar l’estabilitat financera davant esdeveniments clau de la vida. Gairebé el 40% de la població mundial enfronta inestabilitat financera a causa d’interrupcions no planificades de la seva carrera professional, malalties o jubilacions inesperades i els resultaria impossible o molt difícil accedir a diners d’emergència en un termini de trenta dies. A dues terceres parts de la població els preocupa no tenir suficients diners per a les despeses mensuals normals i la meitat es quedaria sense estalvis en un mes si perdés els seus ingressos, mentre que una tercera part ho faria en una setmana.

   Per tant, cal fomentar la col·laboració publicoprivada per a dissenyar polítiques i programes que protegeixin les persones de caure en la pobresa a conseqüència d’esdeveniments vitals clau i facilitar als treballadors l’accés a vehicles d’estalvi financer i d’assegurances, de manera existeixi un coixí financer i no hi hagi el perill de sobreviure als estalvis.

2. Proporcionar accés universal a educació financera. Només el 33% de la població mundial té coneixements financers suficients, la qual cosa contribueix a les desigualtats econòmiques que estan fortament correlacionades amb les desigualtats d’esperança de vida. En altres paraules, una gran part de la ciutadania no té la capacitat necessària per gestionar les seves finances d’una manera eficaç.

   L’educació financera és una competència necessària essencial en el dia a dia de la ciutadania. És complicat prendre les decisions encertades en la gestió de la llar, la planificació de l’estalvi, la sol·licitud d’un crèdit o la contractació d’una hipoteca si no tenim uns coneixements financers mínims. En conseqüència, és necessària una educació financera completa i imparcial que capaciti a les persones per a prendre decisions financeres amb coneixement de causa.

3. Prioritzar l’envelliment saludable com a base per a l’economia de la longevitat. La principal raó per la qual les persones majors deixen el seu treball abans d’aconseguir l’edat de jubilació és la deterioració de la seva salut. El 80% dels adults dels països en vies de desenvolupament estan preocupats pel cost de les despeses mèdiques i pateixen una malaltia durant una cinquena part de la seva vida.

   S’ha de posar el focus en l’accés equitatiu als serveis sanitaris que puguin facilitar el benestar tant de l’individu com de la societat en general a través de la prevenció i l’atenció mèdica. Procurant retardar o evitar el sorgiment de malalties, sobretot de tipus crònic, i accidents a causa de l’impacte financer que suposen per l’individu i la societat.

4. Evolucionar les ocupacions i el desenvolupament d’habilitats al llarg de la vida per a promoure una força laboral multigeneracional. En l’àmbit global, fines el 25% de les persones de cinquanta-cinc anys o més desitgen treballar, però no poden perquè tenen dificultats per a trobar oportunitats. L’edatisme o la barrera tecnològica són alguns dels impediments amb què es troben i que provoquen que siguin expulsats pel sistema per més que desitgin continuar treballant.

   Els canvis demogràfics i les innovacions tecnològiques exigeixen que les ocupacions i la capacitació s’adaptin i evolucionin, permetent a les persones prolongar els seus anys de treball com desitgin. La formació contínua i l’actualització permanent haurien de ser habituals per a les persones i per a les empreses, i ser secundades o promogudes pel govern i les organitzacions.

5. Dissenyar sistemes i entorns per a la connexió social i el propòsit. L’estudi recalca la importància de la connexió social. La gent gran socialment aïllada té un major risc de patir una malaltia i una mort prematura. De fet, són nombrosos els estudis que han pogut comprovar científicament la correlació entre solitud i malaltia.

   És necessari fomentar el disseny i la promoció de sistemes i entorns per a la connexió social pot mitigar aquests efectes. Al mateix temps, call lluitar contra l’edatisme i així evitar aquesta doble discriminació que aïlla les persones de més cinquanta anys de la societat i que pot arribar a conduir-les a la pobresa.

6. Abordar les desigualtats de longevitat, incloent-hi diferències de gènere, raça i classe. Les pensions no es distribueixen equitativament, les dones reben, de mitjana, un 26% menys de pensió per jubilació que els homes. Dins d’un mateix país, hi ha situacions de desigualtat en l’esperança de vida en funció al nivell d’ingressos dels ciutadans, o la seva ètnia.

   La defensa de la igualtat salarial i de pensions, així com el suport als cuidadors informals, són alguns dels elements crucials per a garantir que la seguretat financera i els beneficis de la longevitat puguin ser més accessibles per a tots.

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

Tenir diners al compte corrent sempre ha estat sinònim de prudència. Avui, en canvi, pot ser una de les decisions financeres més cares que existeixen.

Durant generacions, l’estalvi ha estat la pedra angular de la seguretat econòmica familiar. Guardar diners era una virtut. Un coixí contra imprevistos. Una promesa de tranquil·litat futura. Però el context que va fer possible aquesta lògica ha desaparegut. I continuar actuant com si res hagués canviat pot tenir un cost silenciós, però elevadíssim.

La pregunta incòmoda ja no és si invertim bé o malament. És si no invertir és, de fet, una decisió perdedora.

L’error de confondre seguretat amb immobilitat

Durant dècades, deixar els diners al banc tenia sentit. La inflació era baixa, els tipus d’interès oferien una remuneració real positiva i el valor dels estalvis es mantenia estable amb el pas del temps. Avui, aquesta equació s’ha trencat.

Amb una inflació persistent, els tipus d’interès reals —és a dir, els tipus d’interès menys la inflació— continuen sent negatius. Això significa que, encara que el saldo del compte corrent no baixi, el seu valor real sí que ho fa. Cada any que passa, els diners estalviats compren menys béns i serveis.

Segons dades d’Eurostat, els preus a la zona euro s’han consolidat molt per sobre dels nivells previs a la pandèmia. I, malgrat les pujades de tipus del Banc Central Europeu, la remuneració de l’estalvi tradicional continua sent insuficient per compensar aquesta pèrdua de poder adquisitiu.

El resultat és paradoxal: allò que percebem com a segur —no fer res— és, en realitat, una forma lenta però constant d’empobriment.

El cost ocult de no decidir

No invertir no és una posició neutral. És una aposta implícita perquè el sistema econòmic funcioni com abans. Però el context ha canviat de manera estructural. Vivim en un entorn marcat per: Deute públic i privat en màxims històrics.

• Polítiques monetàries no convencionals que han alterat el preu dels diners.
• Riscos sistèmics creixents, des de tensions geopolítiques fins a fragilitats financeres.
  

En aquest escenari, mantenir tots els estalvis immobilitzats equival a assumir que la inflació és transitòria, que els preus baixaran i que el temps jugarà a favor nostre. Però la realitat apunta just en la direcció contrària.

El cost de no decidir no apareix en cap extracte bancari. No genera alertes. No provoca angoixa immediata. Però erosiona el patrimoni de manera constant. És un cost invisible, però acumulatiu.

Quan l’estalvi deixa de protegir

Aquí cal fer una distinció clau que sovint es passa per alt. Estalviar no és el mateix que protegir valor. Estalviar és acumular diners. Protegir és mantenir-ne el poder adquisitiu al llarg del temps. I invertir és intentar que aquest valor creixi per sobre de la inflació.

Quan els diners estan quiets en un entorn inflacionari, l’estalvi deixa de complir la seva funció protectora. Es converteix en una fotografia fixa dins d’una pel·lícula que avança sense parar.

Aquesta és una de les grans trampes psicològiques de l’actual sistema: confonem estabilitat nominal amb seguretat real. Però la seguretat econòmica no té a veure amb veure sempre el mateix número al compte, sinó amb què podem fer amb aquests diners avui i demà.

Estalviar, protegir, invertir: tres fases, no una sola decisió

Una relació madura amb els diners no es basa en una única acció, sinó en una estratègia en fases. Estalviar és imprescindible. És el primer pas. Sense estalvi no hi ha marge de maniobra ni capacitat de decisió.

Protegir és el segon. Significa evitar que la inflació erosioni el valor acumulat. Aquí entren en joc actius, estratègies i enfocaments pensats per preservar poder adquisitiu. Invertir és el tercer. No per especular, sinó per fer créixer el patrimoni de manera coherent amb el risc assumible, l’horitzó temporal i els objectius vitals de cada persona.

Saltar-se les dues últimes fases és quedar exposat. No al risc dels mercats, sinó al risc —molt real— de la pèrdua de valor dels diners.

La por d’invertir també té un preu

Moltes persones no inverteixen per por. Por de perdre. Por de no entendre. Por de prendre una mala decisió. Aquesta por és comprensible, especialment després de crisis financeres on molts van sortir escaldats. Però no decidir també és una decisió. I té conseqüències.

En un món de diners fiduciàries, inflació estructural i canvis accelerats, la inacció ja no protegeix. Simplement difereix el problema. I sovint el fa més gran. 

Invertir no vol dir assumir riscos desmesurats ni jugar a l’atzar. Vol dir entendre el context, diversificar, pensar a llarg termini i prendre decisions informades. Exactament el contrari de l’especulació impulsiva.

El canvi de mentalitat imprescindible

El gran repte no és financer, sinó cultural. Ens han ensenyat a associar prudència amb immobilitat. Però avui, la prudència passa per ser actius, conscients i responsables amb els diners.

Això implica: 

• Acceptar que el context ha canviat.
• Entendre que l’estalvi passiu ja no protegeix.
• Formar-se per poder decidir amb criteri.
• Assumir que no fer res també té riscos. 
  

No es tracta de buscar rendiments miraculosos. Es tracta d’evitar una pèrdua segura.

La pregunta ja no és on invertir, sinó si ens podem permetre no fer-ho. A La Plaça d’11Onze defensem una relació activa, conscient i responsable amb els diners. Perquè en un món on l’estalvi quiet perd valor, decidir és l’única manera de protegir el futur. Descobreix més anàlisi i eines per deixar de ser espectador de la teva economia.

Diversifica, protegeix i dona valor real als teus estalvis. A Preciosos 11Onze t’ajudem a invertir amb seny en or físic, el refugi que mai falla.

El canvi climàtic és el repte més gran al qual s’enfronta la humanitat i aturar l’escalfament global és essencial per a garantir la nostra supervivència. La transició energètica cap a fons d’energia més netes i renovables és un factor clau per a aconseguir-ho. Fins a quin punt és factible?

L’últim Informe de Riscos Globals 2024 del Fòrum Econòmic Mundial constata que els esdeveniments meteorològics extrems, la pèrdua de biodiversitat, el col·lapse dels ecosistemes i l’escassetat de recursos naturals suposen el risc més gran per la humanitat durant la pròxima dècada. 

La causa principal és la crema de combustibles fòssils, que ha anat augmentant a mesura que ho ha fet la població humana. La seva combustió genera gasos amb efecte d’hivernacle que atrapen els raigs del Sol en l’atmosfera terrestre, elevant la temperatura mitjana de la superfície del planeta.

Sense temps per aturar l’escalfament global

Les emissions de gasos d’efecte hivernacle van arribar a màxims històrics en la dècada passada. Encara que el ritme del seu creixement ha disminuït, l’informe “Climate Change 2022: Mitigation of Climate Change” adverteix que només serà possible limitar l’escalfament global a 1,5 °C si es produeix una reducció immediata i profunda de les emissions. 

Per a aconseguir-ho, caldria reduir aquestes emissions a gairebé la meitat d’aquí a 2030 i que fossin nul·les a mitjan segle. En la cimera de la COP28, celebrada el mes de desembre passat a Dubai, es va acordar triplicar l’ús de les energies renovables en els pròxims cinc anys. 

Tanmateix, el món encara consumeix més de 35.000 milions de barrils de petroli cada any. Aquesta dependència dels combustibles fòssils és insostenible, tant des d’un punt de vista productiu com mediambiental. Els experts calculen que ja s’han esgotat un 40% de les reserves mundials de petroli i que, al ritme actual, només en queden per uns cinquanta anys més.

Pot funcionar el món només amb energies renovables?

L’energia renovable és qualsevol mena d’energia que procedeix d’una font que no s’esgota amb el temps. Hi ha moltes fonts d’energia renovable, com l’energia solar, l’eòlica o la geotèrmica, i són importants perquè, a diferència dels hidrocarburs, són infinites i gairebé no produeixen emissions contaminants.

El principal problema de les energies renovables és la inestabilitat de la seva producció i l’emmagatzematge, de manera que es puguin distribuir fàcilment. És a dir, queden limitades en funció de la seva disponibilitat i ubicació, la qual cosa les fa poc rendibles. Això sí, es podria reduir el cost mitjançant el desenvolupament de tecnologies més avançades per a capturar l’energia i transportar-la de forma més eficient.

En aquest context, un estudi realitzat per IRENA, l’Agència Internacional d’Energies Renovables, demostra que un model energètic 100% renovable és possible i marca el camí cap a una reducció del 45% de les emissions de diòxid de carboni (CO₂) respecte als nivells de 2010 per al 2030, i de zero emissions per al 2050.

L’anàlisi d’IRENA arriba a la conclusió que ja tenim les tecnologies que poden conduir a un sistema energètic descarbonitzat amb solucions que poden desplegar-se ràpidament i a escala. L’estudi mostra que més del 90% de les solucions que fan possible l’objectiu del 2050 passen per les energies renovables a través del subministrament directe, l’electrificació, l’eficiència energètica, l’hidrogen verd i la bioenergia combinada amb la captura i l’emmagatzematge de carboni. 

L’Agència argumenta que l’augment del preu de l’electricitat en el mercat majorista ha estat provocat per l’elevat preu del gas amb el qual es produeix l’electricitat perquè, de moment, les energies renovables no donen l’estabilitat necessària per a poder garantir el subministrament elèctric. Per tant, com més aviat aconseguim una economia descarbonitzada, abans deixarem enrere aquesta dependència i les extremes variacions de preus associades a ella.

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

El producte interior brut (PIB) és la mètrica principal que es far servir per mesurar el rendiment econòmic d’un país. No obstant això, aquest indicador presenta limitacions significatives i sovint no reflecteix el benestar real de les persones. Per analitzar l’economia en termes de benestar econòmic i social efectiu, diversos organismes han proposat algunes alternatives que poden ajudar a guiar les polítiques públiques cap a unes economies més sostenibles i que ofereixin una millor qualitat de vida.

El PIB representa el valor total de tots els béns i serveis produïts en un país durant un període de temps determinat i es va establir com el mètode principal per mesurar l’èxit econòmic d’un país a partir de la dècada del 1950. Generalment, es calcula trimestralment, però la dada que s’utilitza per mesurar la mida d’una economia i fer comparacions entre països és el PIB anual. 

Hi ha diverses maneres de calcular el PIB, però el mètode més utilitzat pels bancs centrals i instituts nacionals d’estadística mesura tres components principals: consum, inversió i despesa governamental, més la diferència entre exportacions i importacions. Això és útil per obtenir una visió general de l’activitat econòmica, però també té algunes limitacions importants.

Per una banda, no mostra com està distribuïda la riquesa dins d’un país ni té en compte el benestar social. Per tant, no reflecteix la desigualtat que pot ser causada per una riquesa concentrada en un petit percentatge de la població i no pren en consideració factors com la salut, l’educació, la seguretat o la qualitat de vida de la població.

Per l’altra, no contempla la sostenibilitat ni l’impacte negatiu en el medi ambient d’algunes activitats econòmiques. Així mateix, tampoc comptabilitza l’economia submergida ni el treball domèstic no remunerat que representen una gran part de l’activitat econòmica de molts països.

Per abordar aquestes limitacions, s’han desenvolupat diverses alternatives que van més enllà del paradigma econòmic dominant amb l’objectiu d’analitzar l’economia i presentar una imatge més real en termes del benestar econòmic i social del conjunt de la població.

Mesurant una economia més humana

Diversos organismes locals i internacionals defensen que és necessari adoptar una actitud reflexiva en vers les normatives que determinen els models i indicadors usats per analitzar el creixement econòmic i així millorar la fiabilitat de la informació que es fa servir en la presa de decisions. Amb aquest objectiu, han sorgit diverses propostes alternatives per a mesurar la qualitat de vida, com són:

• Índex de Desenvolupament Humà (IDH). Creat per les Nacions Unides, combina indicadors de tipus econòmic, com per exemple els ingressos per càpita ajustats per la paritat de poder adquisitiu, amb altres variables de salut com poden ser l’esperança de vida i l’educació. D’aquesta manera s’ofereix una visió més holística del desenvolupament humà que facilita l’anàlisi de les diferències en la qualitat de vida entre països.
• Índex de Progrés Genuí (IPG). De la mateixa manera que l’IDH, té en compte factors com la distribució de la riquesa, la degradació ambiental i el treball no remunerat, però comptabilitza a la baixa els costos derivats de la degradació ambiental i la pèrdua de recursos naturals, les desigualtats de renda, el deute extern i la delinqüència.
• Índex de Benestar Econòmic Sostenible (IBES). Similar a l’IPG, l’índex de benestar econòmic sostenible valora el treball domèstic no remunerat i té en compte la degradació ambiental, la desigualtat de renda i les despeses relacionades amb el crim i l’atur per comptabilitzar factors que no es mesuren en el PIB. 
• Índex de Felicitat Nacional Bruta (FNB). Desenvolupat a Bhutan, l’índex FNB posa l’èmfasi en la importància del benestar emocional i social. Es basa en nou factors per mesurar la prosperitat de la població: benestar psicològic, salut, educació, ús del temps, diversitat cultural, bon govern, vitalitat comunitària, ecologia i nivell de vida. 

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

Cada any, a finals de març i d’octubre, avancem o retardem els rellotges amb una aparent normalitat. Però darrere d’aquest gest rutinari s’amaga una anomalia estructural que impacta directament en la nostra salut, la nostra economia i la nostra manera de viure. Catalunya —i tota la península Ibèrica— viu en un fus horari que no li correspon. I això no és innocu. La pregunta és inevitable: per què ho acceptem… i qui en surt beneficiat?

Geogràficament, Catalunya està alineada amb el meridià de Greenwich. Això significa que, per posició natural, li correspondria el mateix horari que Portugal o el Regne Unit (UTC+0 a l’hivern). Tanmateix, la realitat és una altra: seguim l’horari d’Europa Central (UTC+1 a l’hivern i UTC+2 a l’estiu), compartit amb ciutats com Berlín o París.

Aquesta anomalia no és fruit de l’atzar, sinó d’una decisió política. L’any 1940, el règim franquista va avançar l’hora per alinear-se amb l’Alemanya nazi. El que havia de ser un ajust puntual es va convertir en una herència estructural que, dècades després, encara condiciona la nostra manera de viure.

Les conseqüències són evidents: el sol surt i es pon més tard del que ens correspondria, els nostres horaris socials no encaixen amb els ritmes biològics, i acabem vivint en un desfasament permanent. Un petit desajust aparent… amb un impacte profund en el nostre dia a dia.

El rellotge biològic no entén de política

El nostre cos no entén de decrets ni de decisions polítiques, atès que funciona seguint els ritmes circadians, un mecanisme biològic regulat principalment per la llum solar. És aquest rellotge intern el que determina quan tenim son, quan estem alerta i quan el nostre organisme rendeix millor.

Quan el temps oficial s’allunya del temps solar, aquest equilibri es trenca. Dormim menys i pitjor, augmenta la fatiga acumulada i la nostra capacitat de concentració es veu afectada. A llarg termini, aquest desajust també s’associa amb un increment del risc de problemes metabòlics i cardiovasculars.

Diversos estudis de cronobiologia defineixen aquest fenomen com un “jet lag social” permanent, comparable a viure en un canvi horari constant. I aquí apareix la gran paradoxa: en una societat obsessionada amb la productivitat, estem organitzant el temps d’una manera que, precisament, la deteriora.

Productivitat baixa, però jornades llargues

Espanya és un dels països europeus amb jornades laborals més llargues, però amb una productivitat per sota de la mitjana. No és una casualitat. El desajust horari impacta directament en el rendiment: més cansament implica menys capacitat de treball, més hores no equivalen a més eficiència, i un pitjor descans deriva en més baixes laborals.

A aquest escenari s’hi afegeix una cultura horària allargada —dinars tardans, sopars nocturns i franges de màxima audiència que s’allarguen fins ben entrada la nit— que amplifica el problema. El resultat és un model que prioritza la presència per sobre del rendiment real.

En paral·lel, una de les grans justificacions del canvi d’hora —l’estalvi energètic— ha quedat obsoleta. Diversos estudis de la Comissió Europea indiquen que l’impacte és mínim, i fins i tot negatiu en alguns casos. Els patrons de consum han canviat: més climatització, més tecnologia i menys dependència de la llum natural. Mantenim, així, una mesura pensada per a una economia industrial del segle XX… en una economia digital del segle XXI.

Qui decideix el temps?

Aquí és on el debat es torna realment interessant. El temps no és només una qüestió tècnica, sinó també una eina de control social i econòmic. Decidir l’hora oficial implica, en el fons, decidir quan treballem, quan consumim, quan descansem i com vivim. No és un detall menor: és una arquitectura invisible que ordena la nostra quotidianitat.

Aquesta realitat encaixa amb una lògica més àmplia: la d’un sistema que prioritza una eficiència econòmica aparent per sobre del benestar real. Com passa en àmbits financers, monetaris o fiscals, sovint assumim com a normals estructures que responen a decisions polítiques i interessos concrets. El temps, com els diners, tampoc és neutral.

El debat sobre eliminar el canvi d’hora fa anys que està sobre la taula a la Unió Europea, però continua encallat. Potser perquè la qüestió de fons és més profunda del que sembla: quin horari volem com a societat? Volem viure alineats amb els ritmes naturals… o amb les dinàmiques del mercat? Recuperar un horari coherent amb la nostra geografia no és només comoditat; és salut, productivitat i qualitat de vida.

El temps és un recurs. Potser el més valuós que tenim. I gestionar-lo malament té un cost que paguem cada dia, sovint sense adonar-nos-en. A 11Onze creiem que entendre aquestes dinàmiques és el primer pas per prendre decisions més lliures i informades. Perquè només quan qüestionem allò que sembla normal podem començar a recuperar el control —del temps, dels diners i, en definitiva, de la nostra vida.

11Onze és la comunitat fintech de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!