La classe política occidental i els seus mitjans de comunicació han afirmat repetidament que les sancions posarien a Rússia contra les cordes, però el setge econòmic occidental s’ha mostrat majoritàriament ineficaç i contraproduent. Mentre que l’economia russa i la seva maquinària bèl·lica prosperen, les principals economies europees s’han enfonsat. Què ha fallat?

Des de l’inici del conflicte armat a Ucraïna el 2014, els Estats Units i els seus països clientelars van imposar sancions i restriccions comercials sense precedents contra Rússia. Amb aquestes mesures es pretenia enfonsar l’economia russa, desmantellar la seva maquinària bèl·lica i limitar la seva capacitat per a finançar la guerra.

Les sancions actuals contra Rússia van molt més enllà de les sancions tradicionals que han utilitzat els Estats Units des del final de la Segona Guerra Mundial per “castigar” a qualsevol país que amenaci la seva hegemonia en el tauler d’escacs geopolític mundial i que, històricament, s’han dirigit especialment contra el sistema bancari i les elits. Tanmateix, s’han convertit en l’exemple més evident del fracàs en l’ús de sancions econòmiques per aconseguir els resultats desitjats.

Aquest setge econòmic occidental estava pensat per atacar l’economia russa en tots els fronts. Per una banda, castrar la seva capacitat de finançament, requisant la meitat de les reserves estrangeres de divises i d’or, prop de 400.000 milions d’euros, així com impossibilitar que pugui pagar el seu deute exterior en dòlars, tot i la seva voluntat i capacitat de fer-ho, per tal de forçar una suspensió de pagaments.

A més, el control que els Estats Units exerceixen sobre SWIFT (Society for Worldwide Interbank Financial Telecommunication), així com del Fons Monetari Internacional (FMI) i el Banc Mundial (BM), sumat a l’hegemonia del petrodòlar, els permetia aïllar a Rússia del sistema econòmic global dirigit per l’Occident, tal com van fer anteriorment contra l’Iran quan els Estats Units van abandonar unilateralment l’acord nuclear després d’incomplir-lo des del primer dia en què va entrar en vigor.

Per altra banda, es volien frenar les seves exportacions d’hidrocarburs i així limitar la seva capacitat per a finançar la guerra. No obstant això, mentre que les economies de l’Europa Occidental s’enfonsaven i fins i tot entraven en recessió, l’economia russa va créixer un 3,6% durant el 2023 i es preveu que creixi un altre 2,6% el 2024, segons dades de l’FMI. 

De la mateixa manera, tot i que la propaganda mediàtica occidental no s’ha cansat de repetir constantment que Rússia es quedava sense munició i altre material bèl·lic, la capacitat industrial militar combinada de tot el bloc occidental i alguns dels seus súbdits com Corea del Sud, el Japó i Israel, segueix sent molt inferior a la russa. De fet, ni tan sols poden mantenir la producció necessària per alimentar la guerra subsidiaria dels Estats Units a Ucraïna, ni parlar-ne de produir suficient munició per una confrontació directa contra Rússia.

La suposada comunitat internacional

La retòrica propagandística occidental també ens vol fer creure que la comunitat internacional dona suport a les sancions a Rússia, però cal tenir en compte que aquesta suposada “comunitat internacional” només engloba als Estats Units, el Canadà, el Regne Unit, la Unió Europea, i potser Austràlia, el Japó i alguna illa de la Micronèsia. Per tant, no inclou a la gran part de la comunitat internacional que, o bé està en contra de les sancions o prefereix mantenir-se neutral.

Aquest fet s’ha vist reflectit en el fracàs del seguiment de les sancions imposades per Occident per part de la comunitat internacional “real”, que inclou a la Xina i a l’Índia i, que ha estat cabdal a l’hora de mantenir les exportacions del petroli rus. Fins i tot cap a la Unió Europea i als Estats Units, amb ple coneixement de causa dels dos actors occidentals i consolidant la hipocresia del “feu el que dic i no el que faig”.

La mateixa Unió Europea que ha seguit comprant directament volums rècord de gas natural liquat (GNL) procedent de Rússia. Mentre que els Estats Units s’enriquien triplicant les seves exportacions de GNL a la UE, que venen a “preu d’or”, i convertint-se en l’exportador més gran de GNL del món. Tot gràcies a les sancions econòmiques i al sabotatge dels gasoductes Nord Stream.

Un nou paradigma comercial i monetari

A part de les relacionades amb el sector energètic, les raons més evidents pel fracàs de les sancions comercials a Rússia se centren en qüestions relatives a la seva aplicació. Les complexes cadenes de subministrament, les llacunes en les exportacions de béns de doble ús i la reticència de les empreses a interrompre per complet els seus negocis amb el mercat rus, que han establert corredors comercials alternatius a través de països fronterers i afins a Rússia.

En l’àmbit monetari, la convertibilitat temporal del ruble a l’or a un preu fix no va significar una tornada al “patró or”, però va esdevenir una eina clau per recuperar i estabilitzar el valor del ruble després de la caiguda experimentada per les sancions. Una revalorització del ruble en relació amb el dòlar que fins i tot va permetre al Banc Central de Rússia baixar els tipus d’interès, per evitar una excessiva apreciació de la moneda estatal.

Després que una gran part dels governs occidentals prohibissin les importacions d’or rus, la Xina va començar a comprar aquest metall preciós rus en xifres rècord. Només el juliol del 2022 ja n’havia importat per un valor de 109 milions d’euros, un augment del 750% respecte al mes anterior i d’un 4.800% en comparació al mateix període del 2021.

Així mateix, durant la passada dècada, Rússia i la Xina han iniciat programes i han firmat acords de desdolarització, a la vegada que han posat en funcionament sistemes de protocols de comunicació interbancària alternatius al SWIFT i han creat monedes digitals vinculades als seus bancs centrals (CBDC).

Occident ha perdut tota la seva credibilitat

Deixant de banda la hipocresia de les sancions econòmiques i el rerefons del cop d’estat orquestrat per Victoria Nuland a Kíev el 2014 i detonant de l’actual conflicte armat a Ucraïna, fa dècades que Occident ha perdut qualsevol versemblança de ser una autoritat moral, si és que mai ho ha sigut.

Sense voler fer una recopilació de totes les guerres imposades pels Estats Units i els seus “aliats” durant les últimes dècades sota justificacions basades en un enfilall de mentides, no podem obviar l’ocupació militar il·legal actual de països com Síria i l’Iraq per part dels Estats Units, o el mateix cas d’Israel també amb Síria o al Líban i Palestina. És prou evident, que el dret internacional i la sobirania dels pobles només són rellevants i respectats quan convé a Occident.

Si a algú encara tenia algun dubte, el suport polític i militar al genocidi en curs a Gaza ha vaporitzat l’últim polsim d’integritat que li quedava a la brúixola moral occidental. La complicitat d’Occident en facilitar aquesta massacre és una acció criminal digna dels judicis de Nuremberg. Clare Daly, eurodiputada per Irlanda, ha sigut un dels pocs coloms blancs en un Parlament Europeu ple de falcons de la guerra en titllar a Ursula von der Leyen com a “Frau Genocide“.

Donada la flagrant hipocresia d’Occident en matèria de drets humans i dret internacional, no és d’estranyar que algunes de les seves empreses simplement pretenguin complir amb les sancions de cara a la galeria, mentre que, a porta tancada, estan fent tot el que poden per a eludir-les. Així mateix, tampoc seria lògic esperar que la comunitat internacional segueixi les ordres de l’equivalent geopolític d’un assetjador escolar que cada dia perd més força davant d’un món multipolar.

Si vols descobrir la millor opció per protegir els teus estalvis, entra a Preciosos 11Onze. T’ajudarem a comprar al millor preu el valor refugi per excel·lència: l’or físic.