La inflació llastra el consum de les llars

Espanya sembla anar un pas per davant d’Europa en l’evolució de la inflació. Els preus han augmentat abans i amb més intensitat, amb la qual cosa s’ha ressentit més el consum de les famílies. Però només sembla qüestió de temps que Europa també s’estrenyi el cinturó.

L’economia espanyola mostra símptomes d’estancament. El PIB espanyol únicament va créixer un 0,3 % en el primer trimestre de 2022, segons dades de l’INE. En gran part, aquest raquític increment es deu a la contracció del consum de les llars en un 3,7 %, la primera taxa negativa en el consum familiar en l’últim any.

Després d’una caiguda del PIB de gairebé un 11 % en 2020 a causa de la pandèmia, s’esperava una intensa reactivació econòmica a mesura que s’aixecaven les restriccions, però el creixement en 2021 es va limitar a un modest 5,1 % i les primeres dades de 2022 no conviden a l’optimisme: la majoria d’organismes internacionals, bancs i agències d’anàlisi ja estan revisant a la baixa les seves previsions de creixement per a enguany.

Malgrat la recuperació del mercat laboral, la incertesa ha frenat el consum intern. Com a conseqüència, les dades macroeconòmiques no han aixecat el vol en cap moment.

El llast de la inflació

A aquests dubtes sobre el futur de l’economia s’ha sumat en l’últim any un element molt més tangible: la inflació. La pandèmia va fer que els preus es continguessin durant 2020, que va acabar amb una reculada de l’IPC del 0,5 %. Tot i això, des de març de 2021 els preus han pujat amb força i de forma gairebé ininterrompuda.

El major increment es va produir al març d’enguany. En només un mes els preus es van disparar un 3 %, amb la qual cosa la taxa interanual va arribar al 9,8 %, la més alta des de mitjans dels anys vuitanta. Tot i que la tendència inflacionista s’ha moderat lleugerament a l’abril, amb un 8,3 %, continua tractant-se d’un percentatge que desincentiva el consum.

L’energia és la principal responsable d’aquests nivells d’inflació. Cal tenir en compte que el preu de l’electricitat ha augmentat entorn d’un 80 % en un any i els carburants més d’un 50 %. Es tracta d’increments molt superiors als d’altres països europeus, especialment en el cas de l’electricitat.

Risc de contagi europeu

Europa corre el risc de seguir els passos d’Espanya quant a la contracció del consum, ja que la bretxa inflacionària s’està estrenyent. Si bé la diferència entre la inflació espanyola i la mitjana de la Unió Europea a finals de 2021 era de l’1,3 %, a l’abril es va reduir fins al 0,9 %. I és que Europa no és aliena a l’encariment de l’energia, que ja li costa gairebé un 40 % més que fa un any.

Mentre que la inflació sembla haver tocat sostre a Espanya, és probable que continuï pujant a països com Alemanya, França o Itàlia, la qual cosa dificultaria encara més la recuperació de les grans economies europees.

No podem oblidar que l’estancament econòmic ja és un fenomen generalitzat a Europa. En el primer trimestre de l’any el PIB de l’eurozona només va créixer un 0,2 % i França, una de les locomotores de la Unió Europea, va sorprendre amb un PIB pla.

La situació pot complicar-se encara més, ja que s’espera una pujada del preu del diner per part del Banc Central Europeu al juliol. Aquesta mesura, destinada a frenar la inflació, refredarà encara més l’economia, amb la qual cosa Europa sembla condemnada a estrènyer-se el cinturó.

Si vols rentar la roba sense embrutar el planeta, 11Onze Recomana Natulim.

La Unió Europea està ultimant els detalls de la legislació per a un fons de garantia comú de dipòsits que entraria en vigor el 2028. En una primera fase es limitaria a donar suport als fons de garantia nacionals, per a més endavant convertir-se en un fons únic europeu per a tots els dipositants.

El Fons de Garantia de Dipòsits (FGD) garanteix que, si un banc fa fallida i no pot fer front a les obligacions amb els clients, els estalvis que tenim a les entitats bancàries del país mitjançant la imposició d’un termini fix estan protegits fins a un màxim de 100.000 euros per persona física o jurídica. D’aquesta manera, el FGD del país es faria càrrec de compensar als titulars dels comptes els estalvis de fins a un màxim de 100.000 euros.

Segons l’últim informe anual del FGD, l’Estat espanyol disposava de 4.191 milions d’euros l’any 2020, contra un màxim històric de 958.900 milions d’euros que els clients tenien en dipòsit el 2021, d’acord amb les dades ofertes pel Banc d’Espanya. O en altres paraules, el total acumulat pel Fons de Garantia de Dipòsits només cobriria un 0,5% dels dipòsits garantits a aquesta data. Per tant, el FGD no està en condicions d’afrontar fallides bancàries.

Una nova empenta a la unió bancària

Davant d’aquest forat negre que no és exclusiu del FGD espanyol i que impediria cobrir les pèrdues de múltiples fallides d’entitats bancàries, la Unió Europea va decidir accelerar la unió bancària dels Estats membres de l’eurozona. El president de l’Eurogrup, Paschal Donohoe, va presentar un pla als ministres d’Economia de l’eurozona en el qual planteja dues fases per a posar en pràctica un fons mutualitzat per a garantir els dipòsits.

En la primera fase, que es preveu entri en funcionament el 2025, es posaria en marxa un mecanisme de garantia europeu que donaria suport als fons de garantia nacionals, concedint-los préstecs, quan, en cas de fallida bancària, no tinguessin prou capacitat per retornar els dipòsits garantits de fins a 100.000 euros o finançar la resolució de l’entitat. En funció de la solvència i l’exposició de les entitats bancàries al deute sobirà del seu Estat, es determinaria la contribució de cada país a aquest fons europeu.

Posteriorment, el 2028 entraria en vigor una segona fase que consistiria a passar a un sistema mutualitzat en el qual un fons europeu comú es faria càrrec de protegir els dipòsits de tots els Estats membres. Durant anys, aquesta proposta s’ha topat amb l’oposició d’Alemanya, que es mostrava poc inclinada a assumir el risc de mutualitzar la protecció dels dipòsits dels països perifèrics.

Les EMI asseguren el 100% dels dipòsits

A diferència dels bancs tradicionals, les entitats financeres com 11Onze, amb llicències EMI, de les sigles en anglès d’Electronic Money Institution, estan obligades a garantir el 100% dels dipòsits dels seus clients. Diners que no formen part del balanç de la mateixa EMI i, en conseqüència segueixen protegits per l’assegurança, que garanteix la recuperació total dels estalvis en cas de fallida de l’entitat financera.

Addicionalment, les entitats financeres amb llicència EMI no estan autoritzades a vendre productes bancaris d’alt risc, ni a promocionar productes d’inversió, ni tampoc a recomanar operacions que comportin risc de crèdit als clients. Tanmateix, i, al contrari dels bancs tradicionals, no estan autoritzades a fer servir els dipòsits dels clients per a préstecs. Per tant, ofereixen un risc zero i asseguren que els estalvis dels seus clients estan 100% segurs, independentment de la regulació europea referent a la garantia de dipòsits.

Si vols conèixer opcions superiors per rendibilitzar els teus diners entra a Fons Garantits. Des d’11Onze Recomana et proposem les millors opcions del mercat.

Espanya només ha executat una tercera part dels fons europeus destinats a la recuperació de l’economia, convertint-se en el país de la Unió Europea que més fons retorna. Publiquem un excel·lent article de VIA Empresa, on David Garrofé fa una anàlisi de la situació en què es troben les adjudicacions de les ajudes europees.

Next Generation: Fons de recuperació? No, fons de devolució

La deficient gestió de les inversions europees per part de l’Estat allunya la possibilitat d’una transformació del model econòmic espanyol

David Garrofé – Empresari

Alguna cosa no s’està fent bé quan tot i que la majoria de la gent es pensa que Espanya és receptor net dels fons europeus, la realitat és que s’ha passat de ser un estat receptor dels fons de solidaritat en uns 8.000 milions d’euros a ser un aportador net en més de 5.000 milions en el darrer període operatiu del 2014 al 2020.  El misteri? Doncs que aquest país només ha gastat el 35% dels fons aprovats per Brussel·les i ha deixat d’executar el 65% dels fons disponibles, segons es reconeixia el setembre del 2020.  De fet, Espanya és el país que més fons retorna de la UE. Un autèntic despropòsit tenint en compte les elevades taxes oficials d’atur i l’endarreriment endèmic en la inversió tant pública com privada en innovació.   

Si volem esbrinar les causes penso que són prou evidents, i alhora tristes: uns marcs legals i operatius feixucs, molt burocratitzats i complexos de gestionar per la majoria de mortals. Cal a més sumar a la complexitat europea, la de les nostres administracions que també hi posen una capa extra de requeriments innecessària amb un nivell de control per part dels organismes d’intervenció que espanta els propis gestors públics. Està clar que la malfiança creixent sobre els administrats i la voluntat d’autoprotegir-se per part del funcionariat ha necrotitzat gran part de l’administració pública. Per acabar-ho d’adobar, tret de les zones territorials reconegudes com a zones objectiu 1 pel seu baix desenvolupament econòmic, la resta dels territoris, Catalunya al capdavant, només pot accedir a un 50% del cofinançament dels programes.

Amb aquest panorama històric d’incompliments i devolucions, afegim-hi ara els famosos i esperats fons de recuperació o Next Generation dissenyats per la UE

Podria explicar un munt d’anècdotes de comunitats autònomes i d’alguns ministeris que directament renuncien a presentar projectes per manca d’idees o encara pitjor, per la mandra i/o desconeixement a l’hora gestionar-ho. Literalment allò del “nen no t’emboliquis” però en lloc de referir-se a la política, estem parlant de les palanques essencials de desenvolupament de la nostra economia i del benestar col·lectiu.

Amb aquest panorama històric d’incompliments i devolucions, afegim-hi ara els famosos i esperats fons de recuperació o Next Generation dissenyats per la UE perquè Europa fes un salt endavant en l’àmbit de la innovació, la sostenibilitat i la digitalització i deixés de perdre posicions respecte a la Xina i els EUA en el marc de la pandèmia de la COVID. Estem parlant que només a Espanya li correspondrien inicialment uns 141.000 milions dels quals uns 70.000 milions serien en forma de crèdit, a executar en 4 anys. Ara sí, ens dèiem, Europa reacciona i ho vol fer ràpidament i bé com es va fer amb el Pla Marshall l’any 1947. Mirin, doncs la realitat està sent ben diferent, ni s’està fent ràpidament ni bé, i m’explicaré tot seguit.

En un primer moment i llegint la declaració de motius del programa Next Generation, semblava clar que es volien focalitzar aquests fons en programes transformadors de les economies regionals amb un fort protagonisme de les empreses per motivar-les a col·laborar entre elles i amb els organismes de recerca i innovació. També es proclamava que es posarien en marxa de forma imminent a principis de l’any 2020 i que es tindrien els criteris d’actuació en temps i forma. La realitat ha estat  una altra. Desenes de consultores, bàsicament radicades a Madrid i amb bones connexions personals i professionals amb els polítics i tècnics de l’administració central, es postulaven com a úniques vies per aconseguir el preuat coneixement de com accedir als fons. A major confusió, major facturació, s’atrevien a dir en privat. Aquest desori funcional va afectar també a Catalunya i el govern català va crear el CORECO, un comitè de selecció de projectes estratègics que acabés presentant en un sol paquet tots els projectes catalans. Una bona iniciativa per animar a les empreses a identificar projectes col·laboratius d’impacte i on es van presentar més de 542 projectes molt interessants que implicaven a milers d’empreses que havien de mobilitzar uns 42.000 milions d’euros. D’aquests, el govern català el dia 2 de febrer del 2021, veient que el Ministeri d’Indústria volia seleccionar-ne pocs però molt grans anomenats PERTE, va optar per seleccionar, reduir i compactar tots els que havia rebut per deixar-ne només 27. Calia doncs esperar a tindre clars els criteris de la convocatòria estatal per a presentar-los a Madrid.

Primer gran avís per a navegants: el Secretari General d’Indústria, Raúl Blanco, es va despenjar a l’endemà, el 3 de febrer del 2021, en unes declaracions públiques afirmant que el paquet presentat per la Generalitat era “electoralista” i per tant desqualificant tota la feina feta per molts empresaris, universitats i centres de recerca. El missatge era clar. El Govern Sánchez no deixaria aquesta cornucòpia econòmica en mans de les comunitats autònomes ni es deixaria perdre els rèdits polítics del seu repartiment. El Next Generation seria un programa centralitzat en un 90% i deixaria als territoris decidir sobre un minso 10%. Això si, com que la capil·laritat d’aquests era imprescindible per arribar a les empreses i assolir la despesa esperada per Brussel·les, va garantir a ERC que “territorialitzaria” el 50% dels fons a canvi de l’aprovació dels pressupostos generals de l’estat. La realitat és que el Govern central dissenya i valida les convocatòries segons el seu criteri i Catalunya ha de contractar més de 400 tècnics per gestionar la paperassa i justificació d’aquest 50%. Mentrestant l’altre 40% de fons va a parar en projectes on el Ministeri creu oportú. Negoci de Roberto las Cabras.

La màquina de fer bitllets està desbocada i encara algú culpabilitza principalment a Rússia de la nostra inflació. I és que no hi ha més cec que el que no hi vol veure

El 26 de maig del 2022, Brussel·les, després de rebre moltes queixes de diferents organismes, patronals, i comunitats autònomes, i veient l’evolució de les poques convocatòries i escàs pressupost disposat del Next Generation, exigeix al govern espanyol la participació activa dels territoris per dissenyar polítiques i programes. Al mateix temps veient que la recuperació econòmica espanyola està sent més petita i lenta del que s’esperava, incrementa els 141.000 milions d’euros amb 22.000 milions més. La màquina de fer bitllets està desbocada i encara algú culpabilitza principalment a Rússia de la nostra inflació. I és que no hi ha més cec que el que no hi vol veure.

La Ministra d’Afers Econòmics Nadia Calviño el 19 de juliol del 2022, veient-se molt pressionada per Brussel·les i havent rebut una addenda econòmica que no sap com gastar, obre a les comunitats autònomes la possibilitat de presentar projectes propis, dels quals Catalunya n’ha presentat per un import superior als 2.000 milions d’euros, sense que a data d’avui tingui cap resposta.

Tot apunta que estem davant d’un nou Plan E del President Zapatero que es va dedicar el 2009 a generar despesa pública sense cap sentit per animar l’economia. Serveixi d’exemple la convocatòria del 28 de maig del 2021 adreçada als Ajuntaments per fer rehabilitacions d’habitatges i canviar enllumenats públics. Clars exemples d’objectius innovadors i transformadors de la nostra economia.

No cal ser cap profeta per veure com acabarà la festa: Una acumulació de devolucions dels fons europeus clàssics als que se sumaran els del Next Generation amb reduïts impactes en el creixement del PIB del país, com a hores d’ara posen de manifest el Banc d’Espanya i l’Airef i amb una imperceptible transformació del nostre model econòmic. Mirin el que va fer l’agost del 2021 la Hisenda Pública deixant de publicar les dades sobre les transferències dels recursos del fons a les empreses. Nul·la transparència per por a la crítica i el descrèdit polític. Aconsello a qui li agradi seguir aquest tema que no dubti en  anar a buscar els bons informes de seguiment de l’aplicació dels recursos que està fent la CEOE en el seu observatori on constata que el nivell d’execució actual és del 25%. Sobren comentaris.

Si en aquest país parléssim menys dels pressupostos i més del retiment de comptes, probablement no patiríem tants problemes

Algun lector em podria retreure que no està gens bé denunciar les gestions d’altri sense fer propostes d’esmena i com que no costaria gaire fer-ho mínimament millor acabaré aquest article amb tres propostes concretes, ràpides i d’impacte

1. Territorialitzar de veritat i urgentment els fons. Catalunya té grans projectes i capacitat d’execució
2. Utilitzar la política fiscal i permetre deduccions fiscals a les empreses que facin projectes innovadors transformadors. Seria més ràpid, eficient i menys burocratitzat. Ja ho estan fent països com França, Dinamarca o Itàlia
3. No utilitzar els fons com una eina de política electoral utilitzant-los per finalitats impròpies respecte al seu disseny original. Les necessàries actuacions en l’àmbit social s’han de finançar amb els PGE o els fons europeus expressament previstos.

Si en aquest país parléssim menys dels pressupostos i més del retiment de comptes i d’acord amb això valoréssim els nostres governants i les seves polítiques, probablement no patiríem tant aquests problemes. 

Pots llegir l’article original aquí

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant la super app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

Un informe basat en dades recopilades per Bloomberg analitza la situació econòmica mundial i fa un llistat dels països en més risc d’entrar en fallida. Espanya no està a la llista, però exhibeix alguns dels marcadors d’una economia a la vora del col·lapse, sostinguda artificialment pel rescat del BCE. 

Tal com passa amb les empreses, els estats es poden declarar en fallida o fer suspensió de pagaments quan no poden fer front a les seves obligacions financeres per manca de liquiditat. Un deute públic desbocat, juntament amb un elevat deute extern i dèficit fiscal, són els principals indicadors que anticipen la fallida d’un país.

L’estudi fet per Bloomberg Economics avisa que ve una “una cascada històrica d’impagaments des dels mercats emergents”. És a dir, que hi ha un conjunt de països que actualment es troben en alt risc de fer suspensió de pagaments o caure en fallida. A més, apunta que s’ha duplicat el nombre de països en desenvolupament que es troben a la vora del col·lapse econòmic.

El Salvador, l’Argentina, Ghana, Egipte, Tunísia i el Pakistan encapçalen el llistat de 50 països que acumulen un quart de bilió de dòlars de deute que els pot portar a la mateixa situació de fallida econòmica en la qual es troba Sri Lanka. El primer país que ha deixat de pagar el seu deute sobirà aquest any.

Un deute públic espanyol que assoleix rècords històrics

Cada espanyol deu més de 31.000 euros. Aquesta és la xifra que li pertoca a cada ciutadà dels 1,45 bilions d’euros de deute públic acumulat. Un deute que es va engreixant a un ritme de 270 milions d’euros diaris, i que del 2020 al 2021 va incrementar el forat fiscal en 200.000 milions d’euros.

Una situació econòmica d’altíssima incertesa, amb una inflació desbocada i un PIB minvant en la mesura que totes les institucions fan previsions a la baixa cada pocs mesos, assenyalen la precarietat de les constants vitals d’un país incapaç de fer front al seu deute públic sense l’ajuda del BCE. Un rescat encobert que, com hem vist en altres crisis, té un cost i amenaça la nostra qualitat de vida. 

Des d’Europa ja demanen frenar els estímuls i reprendre la “disciplina fiscal“, un eufemisme de sobre conegut i que a la pràctica equival a més retallades i càrregues fiscals per a un ciutadà que amb prou feines pot fer front a la magnitud de la tragèdia econòmica actual. No és d’estranyar que, veient-se a venir una revolta popular, instin a trobar l’equilibri entre aquesta «disciplina fiscal» i la «pau social».

Si vols descobrir la millor opció per protegir els teus estalvis, entra a Preciosos 11Onze. T’ajudarem a comprar al millor preu el valor refugi per excel·lència: l’or físic.

L’elevada inflació ha obligat el Banc Central Europeu a incrementar els tipus d’interès per sobre del que es preveia. I es donen per segures més pujades per als pròxims mesos. La qüestió és quant augmentaran i en quina mesura afectarà a la marxa econòmica de l’eurozona.

Avui entren en vigor els nous tipus d’interès aprovats la setmana passada pel Banc Central Europeu. Tot i que la previsió era que l’increment fos d’un 0,25 %, l’entitat que presideix Christine Lagarde va sorprendre els mercats amb una pujada del 0,50 %. Es tracta del primer augment en 11 anys i el major des de l’any 2000.

La decisió del Consell de Govern del BCE afecta als tres tipus d’interès clau, amb la qual cosa el de les operacions principals de finançament se situa en el 0,50 %, el de la facilitat marginal de crèdit passa a ser del 0,75 % i el de la facilitat de dipòsit abandona l’interès negatiu per quedar en el 0,00 %.

Amb aquesta decisió, el BCE se suma a la majoria de bancs centrals del món, que en els últims mesos ja han fet el pas d’incrementar les seves taxes d’interès per a combatre l’escalada de preus. Les pèssimes dades sobre la inflació, que al juny va arribar al 8,6 % en l’eurozona, han empès el BCE a realitzar una pujada major de la prevista. També la forta pujada dels tipus d’interès en països com els Estats Units, que ha augmentat els tipus tres vegades des del maig, i la feblesa de l’euro han influït en la decisió.

Com evolucionaran els tipus d’interès?

Tot indica que els tipus d’interès continuaran pujant en els pròxims mesos, tot i que el percentatge s’anirà decidint “reunió a reunió”, segons el regulador bancari europeu. L’objectiu és recuperar taxes del “2 % d’inflació a mitjà termini”.

Els analistes especulen que l’oscil·lació dels tipus d’interès podria situar-se l’any que ve entre l’1 % i el 3 %. Com a referència, el governador del Banc de França, François Villeroy de Galhau, estimava recentment que podria ser d’entre l’1 % i el 2 %.

En qualsevol cas, el BCE sembla decidit a prioritzar la contenció de la inflació, tot i que la pujada d’interessos acabi generant una recessió en alguns països de la zona euro. De fet, ja hi ha qui considera que provocar una recessió és l’única fórmula realista per retornar la inflació a nivells raonables.

S’ha de tenir en compte que la pujada de tipus encarirà els préstecs tant de particulars (incloses les hipoteques) com d’empreses. Per tant, hauria de reduir el consum privat i les inversions corporatives, la qual cosa refredarà l’economia.

De moment, tot indica que la pròxima pujada de tipus es produirà al setembre, quan es torni a reunir el Consell de Govern del BCE. Més enllà d’aquesta data, Lagarde només indicava que, “si veiem que la inflació s’estabilitza en un 2% a mitjà termini, serà apropiada una major normalització progressiva dels tipus d’interès cap a una taxa neutral”.

Primes de risc sota vigilància

Les primeres damnificades per la pujada dels tipus d’interès són les primes de risc del deute dels països de l’eurozona amb una situació més vulnerable: Grècia, Itàlia, Espanya i Portugal. Davant la possibilitat d’una recessió econòmica provocada per l’augment de tipus, els inversors cada vegada veuen menys atractiu adquirir deute dels països amb una economia més fràgil.

Per això, el BCE ha acompanyat l’anunci de la pujada de tipus amb el de la creació del TPI [sigles en anglès de l’Instrument per a la Protecció de la Transmissió de la política monetària], un mecanisme per a evitar que es disparin les primes de risc dels països perifèrics i es produeixi una fragmentació financera de la zona euro. No es pot oblidar la situació d’inestabilitat que viu Itàlia, per exemple, amb la dimissió dies enrere de Mario Draghi com primer ministre i la convocatòria d’eleccions.

En el seu comunicat, el BCE indica que aquest TPI “serà un complement del conjunt d’instruments del consell de govern, i pot activar-se per a contrarestar una dinàmica de mercat desordenada i injustificada que suposi una greu amenaça per a la transmissió de la política monetària en tota la zona de l’euro. I afegeix que la magnitud de les compres del TPI dependrà “de la gravetat dels riscos que afecten la transmissió de la política monetària”. En qualsevol cas, el BCE pretén que aquesta eina sigui l’últim recurs, ja que la primera línia de defensa serà la reinversió “flexible” dels bons sobirans que ara té en cartera.

A més, aquesta intervenció no estarà exempta de condicions, ja que els països “rescatats” hauran de complir els compromisos i reformes que fixa el Fons de Recuperació i les diferents recomanacions de la UE.

Si vols descobrir la millor opció per protegir els teus estalvis, entra a Preciosos 11Onze. T’ajudarem a comprar al millor preu el valor refugi per excel·lència: l’or físic.

S’està formant una nova bombolla immobiliària? Si el preu de dels pisos et sembla massa car, probablement tens raó. Tant el Banc d’Espanya com el Banc Central Europeu ja han detectat indicis de “sobrevaloració” en el mercat de l’habitatge.

El Banc d’Espanya ha reconegut que els preus de l’habitatge mostren “incipients indicis de sobrevaloració”, segons l’Informe d’Estabilitat Financera’ que va publicar a finals d’abril. Tot i que aquest organisme creu que de moment la sobrevaloració és “reduïda”, recomana seguir de prop el comportament del mercat.

Segons aquest informe, els indicadors sobre desequilibris en el mercat immobiliari venien mostrant alguns senyals lleus de sobrevaloració des de principis del 2020, que es van incrementar lleugerament al 2021 malgrat la pandèmia.

Luis de Guindos, vicepresident del Banc Central Europeu, ja mostrava la seva preocupació al gener per la sobrevaloració del mercat de l’habitatge residencial i la situació del mercat hipotecari en alguns països de l’eurozona.

Un mercat immune a la pandèmia

El cert és que a finals de 2021 comprar un pis era un 6,4 % més car que dotze mesos abans, segons l’INE. I és que el mercat immobiliari ha estat dels pocs que s’han mostrat immunes al coronavirus. L’oferta no ha crescut a la mateixa velocitat que la demanda, per la qual cosa els preus han continuat pujant.

De fet, el preu de l’habitatge a Catalunya ha augmentat un 1,3 % a l’abril, segons el portal immobilari Idealista, amb el que el preu del metre quadrat s’ha situat en els 2.340 euros de mitjana. En el cas de Barcelona, l’increment ha estat del 0,7 %, per la qual cosa el preu del metre quadrat ja frega els 4.000 euros. I si donem un cop d’ull a l’evolució dels últims dotze mesos, Tinsa situa l’increment de preus en el conjunt de l’Estat en un 7,7 %.

Al 2021 es van vendre a Catalunya més de 89.000 habitatges, amb un preu mitjà per metre quadrat de 2.293 euros, i 2022 va començar amb més operacions de compravenda que 2008, segons el Col·legi de Registradors.

Un risc per al sector bancari?

El Banc d’Espanya considera que no hi ha senyals que les entitats financeres estiguin sent laxes a l’hora de concedir crèdits hipotecaris, però els desequilibris immobiliaris dins de l’eurozona suposen una “font de risc rellevant” per al sector bancari. Cal tenir en compte que la previsible pujada dels tipus d’interès per part del Banc Central Europeu incrementaria la quota mensual de les hipoteques amb interès variable, per la qual cosa la ràtio d’impagaments podria augmentar.

Segons l’informe del Banc d’Espanya, el creixement del crèdit per noves hipoteques va ser especialment significatiu al 2021, amb taxes interanuals superiors al 40 % en la part final de l’any. De totes maneres, la banca és ara menys sensible al mercat immobiliari que en l’última bombolla immobiliària, ja que el volum de crèdit a aquest sector no arriba en l’actualitat al 40 % del total, mentre que al 2007 suposava el 70 %.

Des de l’inici de la pandèmia, la majoria dels països de l’eurozona han experimentat lleugers increments en la ràtio del saldo total de crèdit hipotecari sobre el PIB. No obstant això, en el cas de l’Estat espanyol aquest increment es deu més a la reculada del PIB generat per la pandèmia que a l’acumulació de deute.

Llogar, missió impossible?

Si comprar un pis és car, llogar tampoc resulta gens econòmic. L’estudi ‘Relació de salaris i habitatge en lloguer en 2021’, elaborat per Infojobs i Fotocasa, indica que llogar un habitatge en solitari resulta gairebé una missió impossible. Per a viure en un pis de 80 m², l’any passat els catalans van haver de destinar de mitjana el 54 % del seu sou brut al pagament de la renda.

El preu mitjà de lloguer per metre quadrat es va situar l’any passat en 14,06 euros, un 0,4 % més que l’any anterior. Si comparem les dades amb les d’altres comunitats de l’Estat, Catalunya és on es destina un major percentatge del sou al lloguer de l’habitatge, seguida de País Basc (50%), Balears (49%) i Madrid (49%).

Per desgràcia, es tracta d’un percentatge molt superior al recomanat pels òrgans de control europeus i que fa gairebé impossible que els joves es puguin independitzar.

11Onze és la comunitat fintech de Catalunya. Obre un compte descarregant la super app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

Quin preu tindrà el rescat del Banc Central Europeu per a evitar que es dispari la prima de risc del deute espanyol? Durant l’última dècada, la Unió Europea ha estat molt tolerant a l’hora d’exigir a Espanya el compliment dels seus compromisos. Però el volum de deute es fa cada vegada més insostenible, així que les retallades i les reformes semblen inevitables en un futur pròxim.

El Banc Central Europeu (BCE) va anunciar a mitjan juny la seva intervenció per evitar que es disparin les primes de risc de Grècia, Itàlia, Espanya i Portugal. En el fons, es tracta de nous rescats davant la desconfiança dels mercats cap a unes economies amb un deute disparat i un clar desequilibri en els seus comptes.

L’ajuda no suposa un xec en blanc, com no ho va ser cap dels rescats anteriors. Tot indica que la màniga ampla que s’ha concedit a Espanya en l’última dècada a l’hora de complir els seus compromisos de reformes podria acabar-se en breu. De moment, però, les regles fiscals que limiten el dèficit públic al 3% anual i el deute al 60% del PIB seguiran congelades en 2023.

Un informe de la Comissió Europea publicat al maig recalcava que l’endeutament espanyol supera els “nivells de prudència”, per la qual cosa podria desestabilitzar al conjunt de la UE a causa dels “desequilibris macroeconòmics”. Els tècnics comunitaris ja han demanat la introducció de mesures per mitigar el risc a llarg termini de la sostenibilitat fiscal, que haurien de ser adoptades aquest mateix any.

Pensions i mercat laboral

Davant aquesta situació, els jubilats podrien ser els grans damnificats. Les pensions suposen pràcticament un terç del pressupost de l’Estat espanyol, així que resulta la partida amb més marge per a la retallada. De fet, el Govern ja es planteja l’ampliació del període de referència per al càlcul de les pensions.

L’altre gran cavall de batalla de la Comissió Europea és la flexibilització del mercat laboral per reduir el percentatge d’aturats, que és el doble a Espanya que en el conjunt de la UE. Òbviament, aquesta reducció de la desocupació per millorar els comptes estatals portarà aparellada una certa precarització.

Sigui com sigui, l’objectiu de Brussel·les és que el deute espanyol se situï l’any que ve per sota del 114% del PIB. I estan per concretar les exigències que realitzarà al Govern espanyol quant a l’abast de les retallades i reformes. En qualsevol cas, és evident que el grau d’exigència en el compliment dels compromisos augmentarà. El gran creixement del deute durant l’última dècada no permeten una altra opció.

Tercer rescat a Espanya

Aquest és el tercer “rescat” d’Espanya, després del de 2012 al Govern de Mariano Rajoy per salvar la banca i el concedit fa dos anys a l’Executiu de Pedro Sánchez per afrontar els estralls de la pandèmia.

El primer va suposar la injecció de 100.000 milions d’euros a canvi de la signatura d’un “memoràndum d’entesa”. Tot i que aquest document se centrava sobretot en la reforma del sector financer, també abordava aspectes macroeconòmics. L’acord exigia rebaixar el dèficit anual del 6,3% en 2012 al 2,8% en 2014, amb les conseqüents retallades i pujades d’impostos que això va implicar. A més, el document establia que es vigilarien “estretament i regularment” els progressos en la reducció del dèficit i l’aplicació de reformes estructurals per ”corregir els desequilibris macroeconòmics”.

També els 140.000 milions d’euros que va prometre la UE fa ara dos anys a Espanya entre subvencions i préstecs implicaven condicions molt similars a les d’un rescat complet. Les ajudes s’estan lliurant per trams i el desemborsament se supedita a l’aplicació de les reformes promeses pel Govern espanyol. De nou, aquestes acabaran afectant en un moment o un altre sobretot al sistema de pensions i al mercat laboral.

El Govern espanyol ha d’enviar cada any a la Comissió Europea un pla d’estabilitat que examinen amb lupa a Brussel·les. I, tot i que no hi ha “homes de negre” a Madrid, qualsevol Govern europeu pot paralitzar els pagaments dels fons Next Generation si considera que Espanya no compleix allò que va prometre.

Les experiències grega i italiana

Fins a on podria arribar el pla de retallades i reformes que exigeixi la UE a Espanya? Els casos de Grècia i Itàlia demostren que als tecnòcrates europeus no els tremola el pols a l’hora de prendre mesures per a equilibrar els comptes.

Entre 2010 i 2018, el país hel·lè va viure un “corralito”, va aplicar múltiples retallades, va vendre empreses públiques i va reduir les pensions més d’un terç, a més de passar múltiples crisis polítiques. Es calcula que més de 400.000 grecs van haver d’abandonar el país durant aquest període. I, en el cas d’Itàlia, es va arribar a forçar l’any 2011 el canvi de primer ministre i el nomenament d’un Govern tècnic gairebé dissenyat per Brussel·les.

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant la super app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

Digital Banking o banca digital és un terme que es refereix a la digitalització de totes les activitats i serveis tradicionals de la banca analògica, les quals en el passat eren només accessibles per als clients quan aquests es desplaçaven fins a una sucursal. Un procés de canvi que fa anys que dura, però que s’ha accelerat enormement d’ençà dels últims anys, sobretot a causa del canvi generacional que està patint el mercat.

Cada any la generació millennial està assolint cotes més altes de consum de productes financers, i actualment ja són la generació que més en consumeix. Per tant, el mercat s’ha hagut d’adaptar a poc a poc a les necessitats i preferències diferenciades dels millennials, els quals demanden agilitat, rapidesa i accessibilitat. L’assoliment d’aquest procés de digitalització està creant noves oportunitats per a les entitats financeres i, sobretot, per a la gent, permetent arribar directament a persones que viuen en tota mena de realitats i situacions diferents.

Banca digital i banca en línia: són el mateix?

Com a punt d’inici, hi ha una diferència primordial entre els termes digital banking i online banking que caldria saber distingir. La banca online es refereix a l’evolució que han fet moltes entitats financeres tradicionals envers el món online: és un procés de digitalització que se centra a oferir en línia certs serveis i productes bàsics del seu catàleg, com poden ser les transferències de diners o la gestió bàsica dels comptes corrents. Per altres qüestions, però, segueix sent necessari acudir a la sucursal.

El digital banking, per contra, es refereix a la intenció d’oferir totes les activitats i serveis de la banca tradicional, però traslladant-les a l’àmbit digital per tal de poder arribar directament al consumidor, reduint al màxim els intermediaris i agilitzant tot el procés. Així, a part de poder realitzar transferències o controlar els moviments del nostre compte, podem també sol·licitar un crèdit o demanar una hipoteca sense necessitat de desplaçar-nos a les oficines bancàries.

La transició de la banca analògica a la digital

En un principi, la banca era del tot analògica. S’oferien serveis tan bàsics com transferències, gestió de comptes corrents, xecs i pagarés, targetes de crèdit o de dèbit, retirades i ingressos d’efectiu, i oferiment de préstecs i hipoteques. Era, però, necessari desplaçar-se a la sucursal per tal de realitzar la majoria de les operacions.

Més endavant, sobretot a partir dels anys 2000, van començar a aparèixer noves formes de gestionar operacions financeres sense necessitat de ser presencialment a l’oficina bancària: havia nascut la banca en línia. Això va permetre que a poc a poc s’anés utilitzant més el comerç online, tot i que en aquella època encara era una mica rudimentari, i encara no s’havia popularitzat del tot entre la població general. És en aquesta època quan van néixer mètodes de pagament com PayPal, per tal de donar sortida a una nova necessitat dels consumidors inexistent fins aleshores: poder pagar amb seguretat a un desconegut per un producte en línia.

Sobre l’any 2010, però, l’inesperat èxit dels primers models d’iPhone i smartphones va impulsar a poc a poc la societat cap a una nova innovació: la banca mòbil. Es van començar a dissenyar les actualment tan conegudes aplicacions o apps per part dels bancs tradicionals, amb l’objectiu de poder tenir accés als serveis bancaris del nostre banc de tota la vida des del palmell de la mà. Aquesta nova revolució tecnològica va permetre també l’aparició dels pagaments contactless o sense contacte, facilitant la vida a milions de persones.

Finalment, l’ús massiu i la popularització en amplis segments de la societat, no només en millennials i en joves sinó en la gran majoria d’adults i gent de més edat, ha conduït recentment a la creació i popularització de la banca digital, amb la cara més visible essent els neobancs. Així, amb aquestes noves fintech i aplicacions que res tenen a veure amb les del passat, es pot navegar i sol·licitar qualsevol dels serveis financers tradicionals de forma ràpida i intuïtiva, reduint les barreres d’informació pels consumidors.

L’auge dels neobancs

D’ençà dels últims anys, han sigut els neobancs els que han portat la batuta pel que fa a la digitalització dels serveis financers, prenent els màxims avantatges de les seves capacitats digitals: aprofitar les plataformes online i l’anàlisi de dades per a generar interacció social, subministrar targetes digitals a l’instant, oferir informació i assistència personalitzada als clients, etc.

En un començament s’havien dirigit sobretot a un públic nadiu digital, com són la generació Z i els millennials, però a poc a poc han anat atraient molts altres segments de població més diversos i d’àmbits diferents. Això ha sigut gràcies a dos factors principals. El primer, la reducció de costos que han sigut capaços d’oferir en els seus serveis gràcies a la manca d’oficines, en contraposició amb la banca tradicional, la qual ha de pagar uns lloguers molt elevats i habitualment pateix molts sobrecostos.

I per una altra banda, és deu també a l’efecte que la pandèmia de la covid-19 ha tingut en molts consumidors d’edat més avançada, ja que han volgut buscar la forma de poder seguir duent a terme les seves activitats financeres habituals sense necessitat de sortir de casa, i és precisament en aquest àmbit en el qual els neobancs tenen un avantatge comparatiu envers la resta d’entitats financeres, ja que es mouen com un peix a l’aigua en l’àrea digital i hi tenen molta més experiència.

La banca directa: arribar a tota la societat

La popularització d’aquests serveis digitals ha suposat l’aparició del concepte direct banking o banca directa: la possibilitat i la voluntat de poder arribar a tots els clients, siguin d’on siguin i de qualsevol segment existent. Es poden oferir nous productes i serveis a segments específics de clients sense patir per les limitacions geogràfiques. Es pot arribar a consumidors de diferents nivells educatius, de diferents rendes econòmiques, es pot donar atenció personalitzada a milions de persones que d’altra manera no tindrien a qui dirigir-se, o a qui les entitats tradicionals podrien no atendre de la manera desitjada a causa de les limitacions físiques.

És, en definitiva, en un món cada vegada més ràpid i interconnectat on la combinació de la tecnologia actual amb les noves preferències d’agilitat i accessibilitat permet als neobancs i a la banca digital poder situar els clients al centre.

11Onze és la comunitat fintech de Catalunya. Obre un compte descarregant la super app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

El sector turístic comença a aixecar cap després de dos anys infaustos a causa de les restriccions provocades per la pandèmia. De totes maneres, la cerca del “màxim estalvi” en les vacances s’ha tornat una prioritat per a moltes persones i el 12% de la població continuarà quedant-se a casa un estiu més, en molts casos per raons econòmiques.

Malgrat la millora en la situació sanitària i la relaxació de les mesures per evitar contagis, el 12% de la població segueix sense tenir previst viatjar enguany per vacances, segons un estudi de l’Observatori Nacional del Turisme Emissor. Es tracta d’un percentatge apreciable, tot i que la situació ha millorat considerablement per al sector turístic respecte a l’any passat, en què gairebé un terç dels enquestats es plantejaven quedar-se a casa.

En la meitat dels casos, els enquestats que no viatjaran enguany addueixen raons econòmiques, sent l’increment dels preus (25%) i el descens dels seus ingressos (20%) les causes més habituals. El percentatge dels qui han renunciat a viatjar per temors relacionats amb la pandèmia s’ha reduït del 23 % de fa un any a tan sols el 12 %.

Una de les grans tendències que destaca l’estudi per a aquest estiu és “el paper clau de la flexibilitat del viatge i la política de cancel·lació” en la contractació de les vacances. En aquest sentit, el 41 % dels enquestats es plantegen contractar una assegurança de cancel·lació; el 27 %, una assegurança d’accidents; i el 24 % una assegurança mèdica.

El 37 % dels viatgers ja havien fet alguna reserva per a les seves vacances d’estiu al maig, quan es va realitzar l’enquesta, però gairebé un de cada tres (31%) afirmaven que esperarien i farien la seva reserva “tan tard com sigui possible per estar segurs”.

Vacances ‘low cost’

Una altra de les grans tendències que apunta l’informe per als viatges d’enguany és “la cerca del màxim estalvi”. L’import mitjà que cada persona preveu gastar en les vacances segueix per sota de les xifres anteriors a la pandèmia, encara que enguany s’interromp la tendència decreixent que es mantenia des del 2018. Així, el pressupost és de 610 euros per persona, 44 euros més que en 2021. Es preveu que les principals despeses siguin l’allotjament (34 %), la restauració (25 %) i el transport (20 %).

Quant al tipus de vacances, el turisme de sol i platja és clarament majoritari (41 %), seguit a molta distància pel familiar (15 %), el de relax (15 %) i el cultural (14 %). Respecte a l’estiu de 2021, descendeix fins al 60 % la proporció de persones que viatjaran dins de l’Estat espanyol i augmenta la proporció dels qui opten per un destí internacional (18 %) o combinen totes dues opcions geogràfiques (22 %).

Malgrat la lleugera recuperació dels viatges amb destinacions internacionals, segueixen per sota dels nivells previs a 2020 i l’interès per les diferents àrees geogràfiques és molt desigual. En aquest sentit, Europa és el destí que més interès suscita, mentre que el poder d’atracció d’altres continents continua sent minoritari. L’avió experimenta una clara recuperació, pròxima ja als valors anteriors a la pandèmia, encara que el cotxe particular continua sent el mitjà de transport estrella, ja que és el triat per dos de cada tres enquestats.

La majoria dels viatgers (56 %) gaudirà d’unes vacances d’estiu com a mínim de 8 dies i un 14 % superaran els 15 dies. Agost és el mes protagonista de les vacances d’estiu per al 42 % dels enquestats, mentre que juliol és el mes triat en el 29 % dels casos.

L’hotel es consolida en 2022 com el tipus d’allotjament més popular (36 %), en augmentar 9 punts respecte a 2021, seguit de l’apartament turístic (22 %). En canvi, l’allotjament propi (21 %) experimenta un descens d’11 punts respecte a l’any passat i 18 respecte a 2020, un any en què va augmentar enormement per la pandèmia.

Un sector en recuperació

Segons l’estudi, les dades semblen constatar l’inici de la recuperació del sector turístic, ja que algunes de les xifres s’estan aproximant a les prèvies a la pandèmia. En aquesta progressió estarien jugant un paper clau “la millora de la situació sanitària i l’obertura (o la relaxació) de les mesures adoptades en els diferents països, relatives a la mobilitat i seguretat dels viatgers”.

Tot i això, l’informe adverteix que les dades positives no han d’eclipsar els grans reptes i incerteses: “una creixent inflació, l’alentiment de la taxa de creixement del PIB i la pèrdua de poder adquisitiu dels ciutadans”.

D’acord amb les dades de l’Enquesta de Turisme de Residents elaborada per l’Institut Nacional d’Estadística (INE), els residents en l’Estat espanyol van realitzar 143 milions de viatges durant 2021, un 41% més que l’any anterior. Catalunya va ser el segon destí més popular, triada pel 14% dels turistes espanyols. A més, els catalans vam acumular durant 2021 el major percentatge de viatges (18% del total) i la nostra despesa mitja diària va ser de 56 euros.

11Onze és la comunitat fintech de Catalunya. Obre un compte descarregant la super app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

La intervenció del Banc Central Europeu ha retornat una certa estabilitat al mercat després que la prima de risc que paguen Grècia, Itàlia, Espanya i Portugal pel seu deute s’enfilés en la primera quinzena de juny. Però els interessos que paguen aquests països pel seu deute continuen pujant i la situació es fa cada cop més insostenible.

El 14 de juny la prima de risc de Grècia s’acostava perillosament als 300 punts bàsics, la d’Itàlia va arribar a fregar els 250, la d’Espanya va assolir els 140 i la portuguesa tancava la sessió en 138. Els interessos que havien de pagar els països del sud d’Europa pel seu deute s’havien disparat en els últims dies respecte als d’Alemanya.

Perquè això és el que mesura la prima de risc: cada punt bàsic de la prima de risc equival a un 0,01 % més d’interès respecte a la rendibilitat del bo alemany a deu anys. Per tant, 100 punts bàsics signifiquen pagar un 1 % més d’interès que Alemanya i 200 punts equivalen a un 2 % més.

El mercat havia anat mostrant en la primera meitat de juny la creixent desconfiança respecte al pagament del deute dels PIGS, un acrònim pejoratiu per a referir-se a Portugal, Itàlia, Grècia i Espanya per les seves inicials en anglès. Així que el diferencial de l’interès que es veien obligats a pagar aquests països per a col·locar els seus bons de deute respecte a Alemanya havia anat pujant.

Molt de soroll per a molt poc

El Banc Central Europeu (BCE) va decidir intervenir i, després d’una reunió d’urgència, va anunciar el 15 de juny que reinvertirà part de la cartera del programa de compres d’emergència per la pandèmia (PEPP) per evitar que les primes de risc d’aquests països es disparin. Tothom ho ha interpretat, de manera ineludible, com un nou rescat per a aquests països, tal i com ja va passar en la darrera crisi. Espanya, doncs, sembla que serà rescatada de la fallida novament pel BCE.

Des de llavors, la situació s’ha calmat. La prima de risc del deute grec ha baixat en una setmana 70 punts bàsics, la italiana ja torna a estar per sota dels 200 punts i l’espanyola i la portuguesa no arriben als 110 punts.

En realitat, l’anunci del BCE no suposa una gran novetat. Com expliquem en l’article “Escac del BCE a les economies més fràgils”, en els últims anys el regulador bancari ha comprat prop de dos bilions d’euros en deute i va anunciar al març que les adquisicions es reduirien dràsticament a partir de juny. Però aquest organisme també va advertir que reinvertiria el principal retornat (és a dir, el capital, no els interessos) dels valors adquirits en el marc dels programes de compra de deute “durant el temps que sigui necessari per a mantenir unes condicions de liquiditat favorables”. Ara només va una mica més enllà, ja que afegeix la possibilitat de reinvertir també els interessos retornats.

Una bona notícia?

El fet que la prima de risc dels PIGS hagi baixat en els últims dies és una bona notícia en el sentit que el seu finançament no s’ha disparat respecte al d’Alemanya. Però això no significa que els interessos del seu deute costin el mateix que abans perquè l’interès que paga Alemanya pels seus bons a deu anys ha pujat 1,78 punts percentuals en tot just quatre mesos.

El rendiment dels bons alemanys, que estava en nivells negatius a principis de març, no ha deixat d’incrementar-se des de llavors, ni tan sols després de la reunió d’urgència del BCE, i s’ha situat en el 1,69%. En definitiva, tant Alemanya com els PIGS paguen bastant més avui pel seu deute que a principis de març.

Més núvols que clars en l’horitzó

S’apropen temps complicats per a tots, encara que, òbviament, el matalàs dels PIGS és molt més fi que el de països com Alemanya. La futura pujada de tipus del BCE per intentar controlar la inflació hauria de traduir-se en un augment generalitzat del cost del deute. I, a més, quan passin els efectes del recent anunci del regulador bancari sobre la compra de deute, no pot descartar-se que torni a incrementar-se el diferencial dels països del sud d’Europa respecte a Alemanya.

El BCE s’està quedant sense eines per a mantenir l’estabilitat d’una economia agafada amb pinces perquè es troba entre l’espasa de l’estancament i la paret de la inflació. I, amb un deute desbocat, els PIGS serien els principals perjudicats per les possibles mesures o retallades que Europa exigeixi en el futur.

Hi ha qui adverteix que, si arriba la recessió, la solidaritat dels socis europeus podria esquerdar-se, com ja va estar a punt de succeir fa una dècada. A partir d’aquí, el futur de l’eurozona és tota una incògnita, igual que el de les pensions i la sanitat pública.

11Onze és la comunitat fintech de Catalunya. Obre un compte descarregant la super app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!